Corredor de Falles

CRÒNIQUES FALLERES    2015

Dia 15 de Març- Dia de Plantà per la Ruta “Orbital” a València. 1ª Part del Pla del Reial a Campanar.

El viatge a València resulta una odissea, es diumenge i no matinar el suficient fa que viatge en un tren de rodalies, que a l’alçada de Benifaió-Almussafes ja no admet més passatgers –i encara son les onze del matí-, el fanatisme pirotècnic per la gran mascletà de la plaça de l’ajuntament dels meus paisans comarcans, es el culpable... també la falta de previsió de Renfe, una vegada més. Aquell vagó, fou el primera i darrer  lloc on vaig sentir el caloret faller. Afortunadament el viatge/tortura acaba prompte, mentre milers de persones prenien posicions a les rodalies de la de l’Ajuntament jo eixia disparat cap al Metro. La destinació era l’albereda, anava amb retard, il·lusionat i nerviós consultava una i altra vegada, la meua ruta personal. Les terrasses estaven plenes en un racó de la ciutat on la crisi no semblava notar-se massa, avançava  amb l'ansietat d'un xiquet que de bon matí espera descobrir els regals que li han deixat els reis mags. 

I allí lluïa Vae Victis – ay dels vençuts!- amb el cos central i el remat totalment plantats, sense cap escena a la part frontal, crec que vaig entendre encara millor així, la falla Exposició- Misser Mascó, dos lleons flanquejaven un cadafal que acabava en un remat amb dos guerrers en plena lluita, colors metàl·lics, barrejats amb blanc i amb alguna pinzellada ocre, que remarcava el tarannà bèl·lic, colors suaus, que anaven fent-se més forts cap a la base. Amb els ninots encara embolicats en plàstics vaig tindre la fortuna de presenciar com el mateix Paco Giner estava fixant els grups en algunes de les futures escenes. 

Sense gran volums per a estar a la Secció Especial, impactava pel seu modelat, per la seua pintura adherida a eixe acabat on no aconseguia trobar cap imperfecció-com el ninot de la exposició, que no m'importa reconèixer que vaig votar - A la nit del dia següent, em vaig assabentar per les xarxes que havia aconseguit el 4rt premi, amb poc pressupost tornava a aconseguir la millor productivitat de la secció... el primer pensament que se'm va vindre al cap fou, que passaria si algun dia a Paco Giner li destinaren més pressupost? 

La infantil de Sergio Edo, em va sorprendre, mai havia vist una falla infantil d'aquest artista de Borriana, que semblava adequar-se a un disseny de Ramon Pla.  El faent de somnis amb bon guió i una composició estranya a la part que original, amb molts detalls però també una estructuració dels colors que no definia clarament les parts de la falla que es manifesta com un tot i no deixa visualitzar bé les diferents escenes, que individualment tenien qualitat, però sense estar ben lligades entre elles, una llàstima. Obtingué el 10é premi a la secció especial infantil de València.

Enguany per una modificació a la ruta de l'any passat, vaig tornar arrere de nou al Metro, el meu Casal particular el dia 15 de Març a València, per a viatjar cap a Benimaclet, des d'allí fins la Falla Molinell-Alboraia, visitava primer El casal en perill de l'artista de Buñol, Emilio Tamarit, que combina la didàctica amb una certa sàtira o humor infantil que dona un producte molt característic. Metàfores com “desastre naval” al lavabo o la “granera antiavalots”, son un exemple. Colors suaus en general a excepció d'un parell de ninots descomunals que trenquen eixa harmonia, un 12é premi a la secció primera per a un artista que es consolida a la primera divisió de les falles infantils del Cap i Casal.

Muta, muta...i ni s'immuta era la falla gran realitzada per Fede Ferrer, un gran doctor Jekill i Mr Hyde, mostrava les dues cares d'una mateixa realitat, en clau política, govern i oposició. Com estàvem en la plantà, ni molt menys podia observar tot el conjunt, però escenes com ¿Canvi Natural? Amb un David de Miguel Angel engreixat, Mutació evident 2069 o la Fabramorfosis, ens fan endevinar una falla amb una orientació més satírica que estètica, que finalment s'endugué el 15é premi de la secció segona de les falles de València.

Avançava per Primado Reig vora la via del tramvia fins l'antic poble de Benimaclet, continuava per Emili Baró, habitat habitual d'estudiants universitaris al llarg de l'any i girava més tard pel carrer Utiel fins la Plaça de Benimaclet, des d'allí es veia la silueta de la Falla Frederic Mistral-Murta, baix un cel grisenc i un aire massa fresc per ser migdia de març, lluïa tot el remat i part de la base d'Egos, amb molts plàstics encara, en la falla d’Emilio Miralles s'advertien tonalitats suaus en una falla molt celestial, que tractava l'egocentrisme humà, personalment destacaria més la composició i pintura que no el modelat i un guió prou treballat –supose- que li donaren un 7é premi de la sempre interessant secció segona.

El diluvi universal d'Alberto Barres, semblava profètica del que vindria dies després, això sí no tindríem els visitadors de falles una arca com els animals que apareixen al cadafal que enguany ha participat a la secció sisena infantil de València, i no ha obtingut premi. Vaig baixar per Baró de Sant Petrillo, i ja de lluny notava el rebombori que hi ha allí tots els anys en la plantà, estaven preparant el dinar i a l'olor a pólvora, dels xiquets que tiraven coets o el de la pintura de la falla, calia sumar-li el del menjar. 

La Falla Baró de Sant Petrillo-Leonor Jovani estava plantant Bucaners o millor dit el seu artista Arturo Valles Bea, com sempre dimensions descomunals per a la seua categoria, d'aspecte massís, destacava pel seu classicisme, enguany amb un remat no tant espectacular com anys arrere. També amb més foscor, potser remarcada per un cel cobert que es resistia a deixar passar la llum. De composició molt redona i crítica demolidora, atur, degradació condicions de vida classe treballadora valenciana, polítics corruptes, etc,...i això que quedaven molts grups per col·locar a les distintes escenes, el premi 14 de la secció segona em fa pensar que les escenes hui dia puntuen molt menys que el cos central i el remat.

Des del Centre Instructiu Musical em desplace cap a Emili Baró per observar la versió infantil del mateix artista, amb un estil radicalment diferent, figures més planes, properes al còmic que tracten dels menjars, també els colors son més vius, enquadrada a la secció novena no rep cap guardó. El binomi falla gran/infantil que acabava de contemplar serà una de les primeres ambivalències de les falles 2015, en aquest cas entre la modernitat estètica de les falles infantils i el conservadorisme de les grans, on hi ha molta por a canviar, però  al mateix temps es sap que es inevitable, terrible conflicte psicològic. 

Avance fins la parada del Tramvia de Benimaclet, on he d’esperar una bona estona per dirigir-me a Alfahuir, ací el veïnat canvia radicalment ens trobem ja al Sector Rascanya, a Orriols, concretament junt al parc, la Falla Santa Genoveva-Arquitecte Tolsa, es planta en un entorn obert a cavall de modernes edificacions construïdes amb la bombolla immobiliària, el nou estadi del Llevant UE, grans centres comercials, etc,... i un veïnat més antic amb un percentatge molt gran d'immigrants,més cap a Torrefiel, a pocs metres constituint una socialització totalment diferent, més ambivalències de les falles 2015. 

Quan arribe, el propi Sergio Martínez Guirao estava acabant de decidir les posicions de les escenes que faltaven de Jazz ta bé! Una falla que utilitzant com a pretext la música, expressa la fatiga social actual. Al cos central un tant inclinat, se li suma un remat compost i unit probablement per un únic sacabutx. Veient la composició des de tots els angles, em quede amb les escenes, en general les falles de Guirao, sempre em diuen més des del punt de vista satíric de les escenes.

Pel que fa a Arts Gràfiques de Salvador Ferrís Cerveró, no decep en quant a contingut didàctic, ni en quant a concepte. El d'Algemesí habitualment presenta una síntesi d'un tema, en aquest cas, l'evolució de les arts gràfiques, l'escriptura al llarg de la història i de diferents civilitzacions amb els salts tecnològics esdevinguts. El modelat es el de costum, fidel a ell mateix mai repeteix cap falla, però si un estil personal i inconfusible que l'identifica a cavall de la influència de Joan Blanch-el seu últim mestre- i els dibuixos de la popular sèrie Era una vegada l'home, el que no ha segut com de costum ha estat la pintura, lamente dir-ho, però no fa honor al cadafal, que sense pintar haguera posat entre les cinc primeres sense dubtar.

Sí tota la falla haguera segut així...... es podria haver fregat el podi.

Colors foscos “cobrien” en general una falla magnífica, que en un altre ordre ja menor, també esta mancada d'alguns xicotets detalls, que la podrien haver pujat més amunt, el resultat un 8é premi a la secció segona, la divisió de bronze de les infantils de València. Pas discret però ferm a València d'un dels pocs artistes que fan falles d'autor a la Ribera. 

Vaig tornar de nou al tramvia, que aleshores venia ràpid, cap a la parada de Sant Miquel de Reis, no anava a llegir llibres, ni a l'entrega de premis dels llibrets de la Generalitat, sinó a la Falla Santiago Rusiñol-Comte de Lumiares que enguany torna a plantar Martínez Reig Princeses, prínceps i viceversa, te una composició molt oberta, triangular i tridentina, amb línies planes, només pels remats es difícil fer una descripció d'un cadafal, però els elements visualitzats son harmònics i la influència de Sergio Alcañiz crec que hi es present més enllà de l'elaboració de l'esbós. Aconsegueixen un 6é premi a la Secció 1-B que em fa pensar que les escenes acompanyarien almenys en modelat i pintura el que vaig poder contemplar a la base i el remat, per que aquesta categoria de bronze requereix un alt nivell global.

Soc era la falla infantil de M. Martínez Reig, amb un modelat que em recordava a Sergio Alcañiz, colors clars, grans ulls i caps desproporcionadament grans respecte al cos, propis del còmic, amb un cert risc al remat. Modelat i pintura fregant la perfecció, color pastís excepte al remat, no falta la referència als granotes i es que estem molt a prop del Ciutat de València, el nou estadi del Llevant U.E. Una falla deliciosa que per posar-li alguna pega, tenia escassa volumetria, que suplia amb una gran qualitat, que li donà un 11é premi a la secció segona

Diumenge en falles es una benedicció per al centre, no tant per un barri com Orriols, on tot està tancat,  fora dels circuits turístics del centre històric, de la costa o dels barris cool, continuava el meu camí ara ja per Torrefiel, un dels barris més interessants especialment pel que fa a falles infantils,  la primera falla fou Músic Espí-Gravador Esteve, primer veig Granja-ja,ja,ja... desconec l'autor/a, com indicava el seu nom anava de granges, temàtica habitual en falles infantils, rodant-la, podia advertir abundants escenes humorístiques, com l'escena del titot real, els ous humanitzats, etc,... que li ha valgut el 2º premi d'Enginy i Gràcia de la Secció Desena. Vaig avançar cap a Jornada de Portes Obertes la falla gran que ha realitzat M. Martínez Reig, un castell amb l'alcaldessa de València al remat amb unes claus, junt a Sant Pere i un seré,.... la cosa va de claus, però res mes, pocs elements per a parlar d'una falla de la secció sisena C.

Girant pel carrer Josep Esteve, vaig tindre la fortuna de trobar un bar obert que curiosament acabava d'obrir feia pocs dies, aprofite per carregar el mòbil, ja molt baix de bateria, mentre jo carregava l'energia humana. Amb totes les piles carregades i després d'acomiadar-me del meu amfitrió, em prepare la càmera per un carrer intens com es Marques de Montortal. La primera falla es Josep Esteve-Marqués de Montortal, l'artista es Emilio Miralles i el lema Meigas, haberlas...hailas, era la segona de Miralles eixe dia, a l'igual que a Benimaclet, només veia el remat i el cos central, per a ser més menuda que la de Benimaclet, tenia una composició una mica més arriscada. Difícil opinar sense les escenes de base i més encara en una falla de tercera secció-B, on la mínima diferència pot marcar un cadafal. I devien ser importants eixes diferències perquè al final li donaren un 4rt premi.

Menú del dia es la proposta de Mario Pérez, justament poc després d'haver dinat, el primer que em va atraure com a malalt de lletres falleres es que feren participar el públic, en una mena de Saber i Guanyar culinari, consistia en trobar els diferents ingredients a la falla. El modelat amb figures arrodonides amb colors suaus, em semblava com unes postres delicioses. Semblava que les verdures i les fruites em somreíen, era com presenciar una pel·lícula de dibuixos animats a la sobre taula. Sembla que al jurat també li va colpir el cadafal, atorgant-li un 2º premi de la secció vuitena infantil.

Però calia seguir, la segona falla a visitar del carrer fou Marqués de Montortal- Berní Català, “la Berni”, una de les falles més dinàmiques que conec, amb la seua pròpia crida, els seus premis, etc,... estaven torrant alguna cosa que feia molt bona olor, menys mal que ja havíem dinat, a la porta del casal tenien Un Porc al Parc de Rafael Martínez, Raül Martínez i Daniel Gómez, trobem una “senyora de bé” passejant el seu fill, que queda astorada en un parc qualsevol de València, Una dona amb un ipad se'n va a córrer, ... dalt d'un cavallet d'un columpi, xiquets que tenen de mascota un porc... falleta gamberra i original, amb colors vius i composició solta que prescindeix dels canons habituals de cos central i remat. Projecte fresc i original, premis al marge, participa en la secció quarta.

De sobte la vida, era la versió adulta de Sergio Martínez Guirao, que ja porta alguns anys plantant ací, amb esbós de Chucky i guió de Javi Bea, com a moltes falles el dia 15, li manquen encara les escenes, però veient el que hi ha se'n endevinava que l'humor no anava a faltar, com solem trobar a les falles esbossades per Chucky i que obté un 6é premi de la Secció 3-A. 

L'últim cadafal de Torrefiel que visití fou el de la Falla del Cudol, o Montortal-Torrefiel, Buuu..ja no et tinc por es el lema del treball que han fet enguany Imaginar-te Taller Creatiu, una de les falles infantils més creatives i originals del 2015 i que lamentablement no apareix en els cercles d'opinió ni dels mitjans tradicionals ni tampoc de cap company meu digital. Aquesta falla confirma a Torrefiel com a meca per a artistes novells o en punt d'eclosió, en una mena de Tour del Porvenir, per a artistes de falles infantils, abans de debutar en les falles infantils de major pressupost o cartell.

Es tractava d'una falla molt més introspectiva o psicològica del que puguera semblar al primer cop d'ull. Quines son les nostres pors? Com es comporten? Com les imaginem? Complexitat conceptual però també estètica que incloïa diversos materials i formes en una mateixa falla, teles, goma-eva, suro, ... alta creativitat que li ha  donat un 2º premi de la secció quarta i el 1r premi en Enginy i Gràcia.

Ser faller i no morir en l'intent, es una crònica de les vicissituds dels fallers per sobreviure a tot el calendari d'actes, en clau còmica. Un gran faller K.O en terra, símbol d'esgotament, es el cos central, el remat es un representació del faller en diverses actituds arquetípiques, els quals formen un remat molt obert. De vis còmica innegable, es una pena no poder comprovar si totes les escenes responen a eixe esquema o em contradiu, una falla molt antropocèntrica la de Inmaculada Ibáñez, un model estètic un tant denostat en l'art faller actual, especialment entre les avantguardes. El cadafal obté un 11é premi a la secció segona-B. 

Vaig anar a parar fins a l'avinguda Pesset Aleixandre, que divideix el Sector Rascanya del Sector Saidia, per caminar un bon trajecte fins la Falla Gayano Lluch-Marco Merenciano, que enguany ha fet un pas endavant ascendent a la Secció Primera. A lo bèstia era sense dubte la falla més satírica en una secció alta que vaig divisar en la jornada del dia 15, amb guió d'Andrés Zarapico, no amaga la seua intenció satírica, una revisitació de la bella i la bèstia a l'estil del borrianer, cobreixen un remat que culmina amb objectes humanitzats. Les diferents escenes juguen a bestialitzar pel·lícules en to humorístic. 

Malgrat no caracteritzar-se per un modelat preciosista, els rostres de les xiques-Musoles –com si foren les xiques-Bond- em deixen bocabadat com si observara una obra clàssica. Es el contrapunt preciosista al centre del remat. Afortunadament, ja es vesprada, la plantà està avançada i es poden gaudir d'algunes escenes, la majoria d'elles hilarants, com l'acomiadament de fadrines en Armagdedon com si s'acabara el món amb Espartaco Mérselo... o els Tres Desitjos on no veiem el ninot que encara està a l'exposició de Rita Barberà fusell d'assalt en ma, a punt d'entrar al Cabanyal,.. un film qualificat amb 4 gintònics.

Pinacho Vidal, qualificat amb dos orelles i el...el luchador amb Artur Mas, Operación Dragon amb Peter Lim, etc,..cridava molt l'atenció la minva de volum, tenint en compte que havia pujat de secció. El jurat li ha donat un 9é premi a la Secció Primera, així com el 3r d'Enginy i Gràcia. Per cert, es el final d'un cicle de Musoles en la demarcació,...a l'any que ve amb Paco Giner vorem una tipologia fallistica força diferent. 

Vaig fer un exercici de concentració mental per tal de canviar el xip, la falla infantil tenia un registre molt diferent, Ingràvida, per a mi ha estat la meua particular falla tapada del 2015, la qual em va fer despertar la inspiració més gran en capacitat d'anàlisi de la vesprada. En primer lloc un volum impressionant, poc corrent amb la crisi actual, que supose estaria fregant els límits volumètrics reglamentaris, però i ací està la gràcia, fent honor al seu lema, tenia la sensació d'estar observant una estructura lleugera, com si els ninots del remat suraren, almenys els de la part frontal. Si tenim en compte el volum considerable, encara te més mèrit l'efecte òptic. Seguint eixa observació, resultava curiós com a mesura que dirigia la vista a la base, anava veient una minva de les figures. Magistral Sergio Amar!  

Per a remarcar la ingravidesa, a un dels laterals, trobàvem superherois voladors o habituals de les alçades, com Batman, Spiderman o Superman, que apuntalaven encara més el concepte. La part de darrere ja no era tan “ingràvida”, però tenia un joc de forces interessant amb el forçut l'elefant i el lleó. La figura candidata al indult també està a la part de darrere, senzilla, elegant i amb un joc de color, que reserva un espai en blanc en la pròpia figura central per a ressaltar la resta de detalls del conjunt. Veritablement en el moment de l'observació no era conscient de l'obra que tenia davant, quan l'he processat més tard he comprés millor el que representava i comprenc perfectament perquè havia estat premiada amb un 2º premi de la secció especial infantil de València. Un privilegi poder haver contemplat una falla així sense espentes ni colzades. 

Deixava enrere el sector Rascanya, continuant Avinguda Pesset Aleixandre cap avall i observant a l’altra banda falles, que desgraciadament no podia visitar, em vaig detindre a Sant Josep de Pignatelli-Avinguda Pesset Aleixandre ja en Benicalap, un cambrer ens oferia un menú popular mentre a la base s’observaven unes gambes per als mes adinerats..i poca cosa més, per que faltaven les escenes i és una llàstima perquè la crítica prometia, aquestes falles xicotetes de barri si destaquen en algun punt, es en eixa crítica aguda, que les més grans ja han perdut, víctimes d'un sistema de premis, que afavoreix la competència estètica o ni això. L'autor es Miguel Lopez Montserrat que planta aquest cadafal enquadrat a la secció sisena A. No tenia temps per vore la infantil que endevinava llunyana.

Vaig continuar avinguda avall fins que em vaig topar amb una nova falla General Llorens-Dr Marco Merenciano, Hola Rafaella era un homenatge a Rafaela Carra que ha realitzat l'artista José Mª Felip, una autèntica sorpresa en la ruta, on  a banda d'una Rafaella prou aconseguida, veiem dos mapes, un d'Espanya i un altre d'Itàlia, llocs on ha transcorregut la carrera artística de l'artista italiana, per darrere una escena amb un gran telèfon enmig i una fallera i l'alcaldessa flanquejant-lo. 

Un cadafal que m'inclina a fer dues reflexions, la primera que la crisi en alguns casos ha tingut com a factor positiu, el fer eixir de la zona de confort a algunes comissions, eixint del bucle, concurs-premi  i buscant nous camins. En segon lloc, que comencen a aparèixer comissions que busquen eixa creativitat i renovació, no només al casc antic, sinó repartides per tots els sectors. El cadafal encabit a la Secció Setena A, no obté cap premi del jurat, pero si el reconeixement del públic.

Visca la música era el lema de la falla infantil, amb referències melòdiques bàsicament del món contemporani. Calia seguir el camí, fins la parada de tramvia de Trànsits, on vaig descansar una mica, mentre repassava la ruta per l'interior de Benicalap, observant el paisatge urbà , no podia amagar una fonda reflexió per un entorn molt degradat, un decaïment major del que vaig observar a Torrefiel, taxes enormes d'atur, escassa qualificació professional, alta densitat d'immigrants, desagregació social, etc,... te un mèrit enorme la tasca de socialització no reconeguda que realitzen les comissions del barri, com les arrels dels arbres que mantenen fixa la terra i impedeixen la desertificació. 

Després d’un parell d'estacions arribava a la parada de Garbí, només he de creuar la via, per arribar a la Falla Alqueries de Bellver-Garbí, en primer lloc visite la infantil de la qual ignore el nom de l'artista, que m'agradaria conèixer, perquè te una pintura més que interessant, tot i que la composició siga molt simple i  resolta amb dos grans ninots al cos central que semblen més de falla adulta. El jurat li atorga el 12é premi de la Secció Cinquena.

En quant a la falla gran quan arribe, no es més que un gran tronc, una base enorme que un parell de falleres contemplen, supose que imaginant com aniran encaixant les peces del remat de 50 anys fent falla, una falla d'aniversari que va confeccionar El taller de Per Sc que es queda sense premi i com no semblava imminent l'arribada de més peces, vaig decidir continuar cap a l'avinguda de Burjassot, ben a prop tenim la Falla Avinguda Burjassot-Pare Carbonell que pugnà no fa molts anys amb les grans comissions de la Secció Especial.

Enguany vaig tindre sort primer amb Crisalida l'única obra de Mario Gual que tenia en ruta, amb el seu característic modelat, la composició dista del model clàssic, llevat d'algun ninot que de contrarremat que està fent una torsió oferint unes flors, amb una gran coherència temàtica, però uns tons verdosos sempre difícils de plasmar a les falles, fenomen que veig repetir-se molt a sovint. El problema es que es un color molt uniforme i li dona un aspecte molt massís al conjunt, sobretot a la part de darrere, tant sols trencat pels fantàstics rostres i ulls de les figures. Curiosament queda un lloc per davant de la Nova d’Orriols de S. Ferrís, crec que fent la mateixa errada, uns colors un pel foscos, al remat un 7é premi de la secció segona infantil de València. 

Per art de màgia tenia ja el remat i contrarremat totalment plantats, amb ninots encara coberts pels plàstics als voltants, formant un conjunt molt atraient per a la falla de Rafa Olmos, tot i no saber si el disseny era propi o d'un col·laborador. Hi havia una diagonal molt clara entre el remat i el contrarremat que li donava gran harmonia,  impecable l'acabat, el millor del que portava de ruta amb permís clar està, de Vae Victis, de Giner, la per a mi, indiscutible millor falla adulta modelada del dia. Una llàstima no haver-la vista tota plantada, ha rebut un 11é premi a la Secció Segona A. 

Pel carrer Barx, guaite antics casalots de la vila de Benicalap, un barri que com tants d`altres fou poble de la comarca de l’Horta. En pocs minuts em plantava davant la Falla Periodista Gil Sumbiela-Atzucena que ha tornat a plantar enguany Paco Mesado, el de Borriana ha triat el lema Com ser periodista, a banda que el lema fa joc amb una falla que te nom de periodista, destacava una composició més horitzontal, més pròpia de les falles de bastidor del segle XIX, que les actuals. Només se'n eixia un poc de l'esquema, un remat conformat per un periodista en plena redacció amb la màquina d'escriure. A la seua esquerra, el contrarremat, una xiqueta que vol ser periodista representa la il·lusió i la força de la joventut. 

Els cartells explicatius, encara no estaven posats, però hi havia escenes que no els calia, com la de la fallera nua amb un cap de conill eixint de les seues cames, metàfora de la mítica falla del Conill de Vicenteta de Bernat i Baldoví a la placeta de l'almodí el 1855, o també com a metàfora dels actuals anuncis de contactes de la premsa periòdica, .... serà per interpretacions!Més unidireccional, era la estàtua del futbolista amb una copa que representa la premsa esportiva o l'homenatge que se li fa a Las Provincias que enguany fa el seu 150 Aniversari, etc,.. el jurat els atorga el 8é premi de la Secció Segona B. 

Ciència per a Dummies, es com indica el seu nom –que reconec haver hagut de cercar al diccionari- una falla que acosta la ciència a gent que li costa molt assabentar-se dels avenços científics. L'estil de les cares d'Alvaro Guija, em recorda sempre a Sergio Amar, tot i marcar un modelat propi. L'esquema compositiu senzill, amb tres eixos jerarquitzats, en primer lloc les figures humanes son molt més grans, tot i que a la part de darrere siguen una mica més xicotets. No hi ha risc al remat, la pintura combina colors destacant els tons suaus per als humans i més foscos per als xicotets elements químics. El dia 15 semblava que estiguera fent la ruta de la secció de bronze infantil, aquesta rep el 12é premi de la Secció Segona.

Recte per Gil Sumbiela un bon tros, fins que arribar al carrer Acàcies, per escodrinyar que havia plantat A. Rubiño a Acacias-Picayo, el remat de Carnestoltes moltes voltes, era una enorme veneciana dalt un pont, acompanyada per unes màscares, que junt al seu rostre, son el més destacable, tant per modelat, pintura com per acabat final del que hi ha plantat a l'encreuament. Tant el modelat com la pintura, recordaven a gran escala les falles infantils de Manolo Rubio i en quant a l’argument que presentava es difícil saber-ho per que en el moment de la visita encara no estaven col·locats els cartells i a cap revista de falles trobe l'explicació, d'aquest cadafal plantat a la Secció Segona B de València, que no obté cap guardó per part del jurat. 

I els xiquets somien amb.. era la infantil del mateix artista, que si vaig vore totalment plantada, una falla que tractava de les il·lusions dels més menuts, protagonitzada sobretot per una carrossa on apareixien dos xiquets eixits del llit, o tenien un somni mentre dormien. Destacable el parell de cavalls que semblaven aguantar-se en l'aire, així com les puntes del carro que acaben animalitzades en dos caps de cignes, tot el carro s'emmarca en una composició amb un risc a tindre en compte, tot i tindre un modelat irregular. En quant a la coherència temàtica està present en les figures dels reis mags d'orient o en el ratolí Pérez.

En quant al modelat general presentava irregularitats, hi havia ninots magnífics- com la de la xiqueta amb la granota/príncep- al costat d'altres més fluixos. En quant a la pintura, la utilització majoritària de tonalitats fosques, feia que des de lluny, no es poguera distingir quasi diferències entre escenes –per exemple posar-li color morat als cabells d'un ninot i que al costat hi haja un ratolí amb el cos del mateix color. En definitiva, es una pena, però l'acumulació de xicotetes errades no li deixen guardó a la secció cinquena infantil.

Amb Acacias-Picayo, acabava el meu periple per Benicalap, em dirigia cap a una estació de bus, que em portaria al barri de Campanar, la primera falla que em trobe es Mestre Arambul Sanz-Campanar un cadafal que en principi no tenia en la llista i que descobria per casualitat, de la infantil només se que està a la secció setzena infantil i que ha rebut el 5é premi de la seua categoria, intuisc per l’estil que l’autor es Julio Fabra el mateix que fa la falla gran, però no ho puc assegurar. Tonalitats clares, colors vius i poc més.. per que anava amb moltes presses i no em vaig parar com de costum a llegir els cartells,

Si ho vaig fer amb Fertilitat de Julio Fabra, que vaig poder contemplar i fotografiar sense tanques, un autèntic plaer asiàtic. Coherència temàtica 100%, guió treballat al màxim i temes molt punyents, allunyats de la crítica habitual. Denúncia de les mares de lloguer i el tràfec de xiquets, didàctica del sexe segur, els casaments de penal, etc,.. per cert amb uns cartells amb lletres grans i agradables de llegir. Estèticament, més que el modelat, l’artista semblava que jugava amb els colors, ben vius que distingien amb molta força cadascun dels elements de les escenes. Destacant com a element central el color blanc emblema de la puresa de la representació de la dona embarassada i la fertilitat al centre del remat. Una falla amb poc pressupost que deia molt i amb un to diferent i que em va causar una molt grata impressió, la qual va ser guardonada amb el 2º premi de la Secció Sisena C de València. 

 I ja m'encaminava cap un dels transatlàntics de la jornada, L’Antiga de Campanar amb la silueta al fons de  Barbaritats! De Alejandro Santaeulalia però en primer lloc em vaig dedicar a Viatge a las Vegas de Mario Pérez, una falleta que en la part de darrere, te esperant-nos a Elvis Presley o  Marilyn Monroe “Pèreztizades”, de moment colors clars que mostren optimisme i cert moviment. Cal dir també que el contrast amb els colors més foscos de la falla gran a estes hores de la vesprada, afavoreix a Viatge a las Vegas, que llueix més. La falla destil·la optimisme, cau bé entre el públic, almenys pel que tinc al meu voltant.

La falla era molt americana, un melting pot d’acrobates del Circ du Soleil, que realitzen alguna actuació en la ciutat que mai dorm, un gondolieri que ofereix passejos en la Venècia que han muntat en las Vegas, també un xicotet Antic Egipte etc,....  el simbolisme estava representat per dos ninots un amb un trebol i un altre amb un cor, que ens parlen de l’eix central del lloc: el joc.  O la parella que acudeix a Las Vegas amb el Cadillac dels ’50. El jurat la col·loca en el podi amb el 3r premi de la secció sisena infantil.

I després contemple el Portaavions del dia, que lògicament pels adjectius qualificatius que li estic posant destacava en primer lloc per un volum poc freqüent en aquestes dates de retalls i més retalls. Però analitzem bé, que ací hi ha molta tela. En primer lloc el remat que simbolitzava els bàrbars –perdó prestamistes, serà el subconscient?- del nord, que baixen pirineus avall a cobrar-se el deute, pete qui pete. Un remat vertaderament espectacular que no vull ni saber el que haurà costat de plantar, que a banda te un modelat molt Santaeulalia –no de bades l'actual patriarca, Miguel, ha segut l'autor de la maqueta-, hi ha moviment, força i certa vis còmica, en la bàrbara cobradora, quan està agafant al governant espanyol. 

La pintura era increïblement bona per a estar jugant amb clarobscurs tant foscos, com el verd fosc, el marró, etc... a la lletjor dels bàrbars del cos central, hi ha un contrapunt en forma de bella guerrera germànica-escandinava, a l'estil de les que eixien en els còmics de Marvel, junt a Thor, que posa un punt de classicisme en el conjunt. A la base frontal a prou distància, -cal recordar que encara estan plantant-observe una escena de lluita entre un os madrileny i un cavaller barrat, els quals supose que mantenen simbolismes territorials. Algunes escenes que vaig vore son difícils d'analitzar altres son més intuïtives com la de la parca de la mort amb la dalla de l'agència tributària.

A la part de darrere mirant al antic poble de Campanar, una escena d'un banquet senyorial, amb bona part dels barons d'ibèria, son els polítics actuals, Mas, Rajoy, Sànchez, Iglesias, etc,... I voila! Descobrisc que en la cistella de la grua hi ha un parell d'homes, un no el conec, l'altre era ni més ni menys que Agustín Villanueva guanyador de tres primers premis a l'especial, amb Na Jordana i Convent Jerusalem, entre 1988 i 1994 i tants podis que ni recorde, una llegenda que ara  col·labora  des de fa quasi una dècada amb els Santaeulalia, es notable la seua contribució en la pintura, com ho es per exemple la de A. Martorell, un altre il·lustre veterà, amb Pere Baenas. Fou emocionant trobar-se en directe a un ídol de la infantesa, fins al punt que per que negar-ho, alguna llagrimeta que altra es va escapar. No tinc paraules per agrair que els Santaeulalia hagen recuperat a un dels pares de la falla espectacle.

2º Premi de l'antiga, el retorn d'un clàssic modern?

Me'n vaig anar d'allí amb la sensació que l'antiga enguany jugava fort, no la tenia en els pronòstics però la vaig incloure entre el podi o el quart lloc, com tots sabem després li va estar atorgat el 2º premi de la Secció Especial, si em vaig quedar una mica curt, feia 25 anys que no arribava tant lluny, per cert oblidava el guió de Miguel Prim. Xé, com diem per la Ribera, Barbaritats! I deixant arrere l'Antiga em vaig disposar a creuar el poble de Campanar, amb els seus carrers estrets, els seus forns de pa cuit a llenya, els seus racons plens de macetes amb flors, ... un viatge curtet, per que es veu que Campanar tampoc era una urbe i de sobte ja estava front una moderna avinguda que vaig creuar ràpid i àvid de falles . 

                                          La Plantà d’Eklessia com dirien els adolescents "molava un tubo"

Au! cap a Nou Campanar, no se si era per que ja portava unes quantes falles en el cap o que, però l'esperit polèmic-mediàtic, no aconseguia envair-me, això si, tenia molta curiositat! Primera pífia, no la trobava, ... No passa res, son falles, es seguir el personal i avant. Aleshores em vaig trobar allí una mena de bastida enorme, això si, més recta que un fil, es nota que l'artista es arquitecte. El primer que em va cridar l'atenció a part de no trobar ninots, fou,el mecanisme de la plantà, intentar explicar-me a mi mateix, com nassos l'havien plantat, perquè fàcil no havia de ser, amb tant de tub.

Espere que ningú em fera cap foto robada mirant el final de la plantà de Eklessia perquè la cara de moniato, que feia haguera segut de traca i es que fora de València, açò es ciència ficció. Estava tant al·lucinat que si en eixe moment Miguel Arraiz amb el qual vaig poder parlar uns minuts,fent una mini assemblea o Eklessia, m'haguera preguntat si m'agradava o no, no se que li hauria contestat i mira que he vist falles...la veritat es que em vaig morir de ganes de preguntar-li cosetes del guió de la falla, perquè no es mateix llegir-ho en un mitja escrit, que preguntar-li ho al propi artista, però clar estaven de plantà i tampoc era qüestió de molestar al director d'orquestra. Com tot el món sap no només el cadafal no tingué premi, a la secció especial, sinó que a més a més una ventada d'aire el va tirar...i es que els començaments no son fàcils, paciència. El que el vent no es pogué endur es el palet de la secció de falles experimentals.

                                      La Plantà d’Eklessia com  es veu a la foto no era només posar quatre tubs.

Això si, com li vaig dir a Miguel -això ho plantes en un poble i no arriba ni a Sant Josep...o si -perque a Carlet els de Blasco Ibañez ho han fet i no l'han cremat abans d'hora-, però si passara, no seria per maldat, sinó per ignorància, ara seriosament, no entenc tanta polèmica, hi ha per tant?  No te l'artista llibertat per a plantar el que vullga? I això que jo la falla no la vaig acabar d'entendre del tot, però un amant de les falles no hauria d'estimar totes les tipologies de falles existents?  No es el tipus de falles que més m'agraden, però tampoc les refuse, com si foren un pecat o anatema,xD! 

Jo no entenc de falles experimentals, més voldria, però si entenc de història una mica i que s'haja produït un canvi sociològic tant profund, precisament en Nou Campanar es molt paradoxal, fins i tot trencador -com ho es la crisi actual- jo personalment necessite més temps per analitzar amb perspectiva històrica,el fet.  De moment només puc dir una cosa, ho facen per que realment s'ho creuen es a dir per autoconvenciment voluntari  o amb intel·ligència maquiavèl·lica, per a tindre ressò mediàtic, en connivència amb els artistes, de moment estan aconseguint l'objectiu. Per tant la meua enhorabona,a la comissió  per que com deia Darwin, no sobreviu ni el més intel·ligent, ni el més fort, sinó el que més s'adapta.