Tradueix

dijous, 9 de març del 2023

 

CRÒNIQUES FALLERES    2019





Recorrent Arrancapins -La Roqueta. Convent Jerusalem fa podi a les Champions gran i la Infantil. El Regne de la categoria de bronze amb cinc comissions a la 1-B. Espartero-Ramon y Cajal retorna a la Secció Especial Infantil 25 anys més tard.  
  


Era prompte, molt prompte, quasi de nit quan tractava de contemplar entre les primers clarors del dia aquella Falla Bailen Xàtiva, més coneguda entre els amants del cadafal com la Ferroviària. Comissió que un servidor va conèixer en la seua darrera etapa en la secció especial fins 1991 i que des de 2015 amb les temàtiques socials impulsades per Rafael i Raúl Martínez Chuky han recuperat un cert protagonisme, quasi des de que nàixer Corredor de Falles. Emplaçament cèntric com pocs, front la ja centenària estació de Demetrio Ribes, és quasi sempre la primera falla que visite del sector, fins i tot molts anys un dia abans. El 2019 el cadafal portava per lema No et canvíe per res i estava dedicada a la lluita de les persones amb síndrome de Down per a integrar-se amb tots els drets -i els deures- en la societat actual.



El cadafal comptava amb la col·laboració de ASINDOWN, supose que per a ajudar en l’aportació del marc general, documentació per elaborar o centrar el guió, etc...l`estructura recordava falles pretèrites, de xicotet volum i missatge clar: dos braços i dos mans sostenien un xiquet assegut amb la síndrome de down. Al seu voltant, diferents ninots que tractaven de mostrar situacions de la vida diària amb esta síndrome, he de reconèixer, que era molt complicat fer-se una idea amb tant poca llum, devien ser les 6h 30min del matí a mitjans de Març. Capacitat d’adaptació al mon laboral, la importància d’una adequada escolarització o com no l’esport com a millora de la psicomotricitat, de l`augment de l’autonomia física, etc,... 



Se’m fa difícil parlar de aspectes formals, amb el temps transcorregut i aquella poca llum crec que el modelat era uniforme, seguint un to naturalista que facilitava la didàctica del missatge que es pretenia difondre. Molt superficialment, perquè seria temerari estendre`s en el següent aspecte, crec que la pintura tractava d`equilibrar colors càlids i freds, sense abandonar el naturalisme del modelat, colors freds com el verd i blau i càlids amb un omnipresent color carn, amb l`excepció de l`equipatge d’un jugador de basquet. El cadafal que tancava un cicle de la parella d’artistes al cèntric emplaçament ferroviari, militava a la secció 4-A i no obtingué guardó del jurat. 



Descobrint el mon era el lema de falla infantil amb la qual debutava l`artista d’Énguera Matias Almela Piqueras, cadafal molt menut com corresponia a la categoria, però amb una composició atraient, formada pel cap d`una xiqueta com a base, damunt la qual transcorrien les escenes en les que diminuts ninots descobrien aspectes de la vida. La situació dels ninots, tot i que molt menuts per damunt dels cabells, feia la sensació que tota la falla tenia forma de remat. El modelat em va semblar naturalista i de la pintura em va semblar que el cos central era el que tenia més colors càlids bàsicament el color rosa carn i el groc, però amb aquella llum o millor dit, aquella manca de llum.... el cadafal que militava a la secció dinovena infantil no va rebre premi del jurat. 



Faig una el·lipsis temporal i geogràfica absoluta al passar a la vesprada i a l`altre extrem del sector, per a ser exactes, a l`eixida de l`estació de Metro València d’Àngel Guimerà.  Si abans el dia despuntava, ara començava a amagar-se, així de curt és el dia a mitjans de Març! No ajudava tampoc la foscor d’algunes façanes adjacents, però afortunadament els focus de la il·luminació ja començaven a calfar i això compensava una miqueta a visualitzar millor la Falla G.V Ferran el Catòlic-Ángel Guimerà, anomenada també Falla el Bunyol. La primera impressió fou molt positiva, una composició molt potent conformada per una estructura rectangular i esvelta que tot i estar envoltada de finques altes, no perdia eixa sensació d`elevar-se, cosa gens fàcil.



Com en la majoria de casos, la frontalitat era manifesta, al cos central els dos personatges principals de De l’amor a l’odi hi ha un pas eren dos grans figures de Juli Cèsar i Cleòpatra, on el primer volia seduir la segona a banda de per la seua bellesa pel poder que tenia a Egipte. La postura contemplativa de Cèsar d`una Cleòpatra un poc més elevada i tocant l`arpa reforçava la narrativa del flirteig. Darrere de l`escena principal sobre uns grans coixins, una estructura arquitectònica sobre la qual s`erigia un coronament múltiple amb tres personatges del servei de Palau, cambrers i cuidador del tigre personal de la Faraona. Si l`escena amorosa era plena de quietud, la del coronament ho era de moviment, amb un tigre escapant del cuidador i uns cambrers escorant-se molt del seu eix central. 



Les postures de les figures del coronament acabaven formant un triangle, si s'observava amb deteniment, fins i tot rodant a la part posterior, les plomes feien la funció equivalent. Entre les escenes, hi havia una alta cohesió temàtica amb una escena un poc més forçada de sàtira política que feia servir les semblances físiques per encabir i adaptar la parella d'Astèrix i Obèlix. El modelat naturalista aconseguia en primer lloc explicar moltes coses sense necessitat d`explicacions escrites i en segon lloc captar l'atenció per la seua bellesa estètica, no hi havia caricaturització, excepció feta de la parella de gals creada per Uderzo que havia transmutat en dos coneguts polítics, a banda de ninots molt menuts com el de les granotes futbolístiques



Per arrodonir un cadafal de tant bella factura, calia afegir una pintura que estiguera a l'alçada i crec que ho estava, perquè sempre que les condicions lumíniques no són optimes no m'atrevisc a mullar-me tant. Colors en perfecte equilibri entre càlids i freds, amb tonalitats de colors complementaris que oscil·laven entre els dos extrems pictòrics. La part frontal, com en els altres apartats s`emportava la palma, rosa fúcsia, coral, grocs daurats o el majestuós taronja persa, quasi marronós del tigre, un color molt utilitzat a Iran o antiga Pèrsia. No podem oblidar la complexitat del color de la pell dels ninots, que al tractar-se de reflectir als habitants d`un territori mediterrani del nord d'Àfrica, no podien dur un rosa carn, sinó una tonalitat un poc més marronosa o ataronjada. Cal dir també, el treball del maquillatge a la majoria de ninots, car la civilització de l`antic Egipte tenia molta cura de l`estètica personal.



Com a colors intermedis o colors pont, hi havia el morat de la cambrera del remat o el verd chartreuse, que és un verd molt groguenc, en el ninot del cuidador que estava precisament al costat. Dins dels colors freds molt suau el verd menta del vestit de Cleòpatra i elements propers, com també era molt suau el color te verd del gran gerro que hi  havia baix del tigre, més fort era el verd dels cocodrils. A la part posterior, més que observar distinció entre colors càlids i freds, vaig observar entre més o menys blanc o negre, sent el grup candidat a l’indult, un bon exponent de la característica que descric. Cadafal molt complet de Josué Beitía Cardós que fregà el podi de la categoria de bronze, amb el 5é premi de la secció 1-B.



Emotionary era el lema de la falla infantil amb una composició robusta que contrastava prou amb la mida dels ninots, tot i que dins dels mateixos, hi havia també diferències d`escala. El que més em va captivar de l`estructura general, fou la seua reversibilitat o permeabilitat, poques vegades he vist un cadafal faller gran o infantil on no tinguera clara la frontalitat o la lateralitat, encara que semble un retret, al contrari, ara passat el temps ho trobe una gran originalitat que trenca amb l'esquema habitual. La fita fou aconseguida gràcies a una gran quantitat d`elements propis de les vivendes, així com de la disposició dels ninots del coronament, que d`altra banda també creaven diferents nivells altitudinals o també perspectives, gràcies a la col·locació. 



Modelat naturalista, encara que com ocorre en gran part del modelat més realista actual, amb diverses parts del ninots reflectides de forma més o menys abstracta, com per exemple algunes extremitats o parts distals, algunes línies planes, ús de la pintura per a reproduir detalls del modelat, etc...tenint en compte que la temàtica general versava sobre les emocions, vaig trobar a faltar un pel més de definició de les mateixes en algunes escenes, així com un modelat més homogeni en general, així com l`aparició d`elements estructurals una miqueta menys poligonals, com eren els que omplien el cos central del cadafal.  



Respecte la pintura, fou l'apartat que més em va atraure per la seua regularitat, amb capacitat de fer de pegament de tota la falla, unint tot el conjunt, al mateix temps que destacava cadascuna de les parts mercè a una policromia amb una distribució de colors ben clar entre freds i càlids per una de les parts, mentre que per l`altra hi havia una major sensació de continuïtat, amb transicions cromàtiques, suaus i constants, de colors complementaris. Treball interessant de Paco Mesado a la Falla G.V Ferran el Catòlic-Àngel Guimerà que aconseguia del jurat, un banderí amb el 13é premi de la secció tercera infantil. Havia partit del punt més meridional del sector, per a pujar amb posterioritat al més septentrional, però ara mamprenia la marxa de nou cap al sud. 



Vaig seguir avant pel carrer Palleter, fins que girava a la dreta pel carrer Conca, fins arribar a la Plaça Bisbe Amigó on em vaig anar de ple a la Falla Conca-Bisbe Amigó. En primer lloc la infantil, on l`any anterior el benicarlandó Fernando Foix havia deixat un llistó molt difícil de superar, a més a més en una falla que premis a banda fou molt esmentada per les novetats que incorporava a diferents nivells. El lema era Somriure  i més que obrir la boca, el que em va fer és obrir els ulls per a contemplar el nivell de detalls, però com és costum sempre tracte de fer-me una composició de lloc. L`estructura costava de descobrir, les dues grans figures humanes semblaven rodar, adaptant-se a la clàssica base de tortadeta que es feu popular en els ‘80, mentre que una es recolzava a la base, l`altra ho feia pel coronament.


      


Cadafal amb un volum considerable per ser un dels més potents de la categoria d`argent infantil, presentava una composició més tancada que oberta, però sempre amb un intercalat d`espais buits i una disposició dels elements que aconseguia que cap element taparà als altres. Els pesos visuals disposaven una relació majoritària vertical, amb una presència molt discreta d`alguna relació horitzontal, el més complex era el de les dues figures principals que descrivia una corba, un ninot en sentit corb vertical i l’altre en corb horitzontal. La tensió dinàmica apareixia de nou en la parella de figures principals, tant per la seua posició com pels seus pesos visuals. Les perspectives jeràrquiques, eren un dels millors elements estructurals, donaven molta solidesa a l`obra, amb una gradació de mides impecable que agrupava els ninots de major mida al cos central o posicions més importants.   



Modelat de tendència naturalista, amb introducció de molts elements figuratius tant ben fusionats que no s`apreciaven a simple vista, així com línies planes, reproducció de rostres i extremitats que acompanyaven la principal expressivitat de les figures. Jerarquització dels ninots, que no es limitaven als dos principals descrits abans en la composició general, sinó a altres de mida mitjana o fins i tot de la mateixa però situats a la base. En general certa desproporció del cànon pel que fa al cap respecte la resta del cos, que d'una banda infantilitzava els ninots i d'altra ajudava a crear desproporcions caricaturesques, un exemple era un ninot que plorava desconsoladament... però no de tristesa sinó de tant que reia, de fet reia a mars. 



Potser l'èxit del modelat del cadafal era la diversitat d`expressivitats, existia una gran profusió de matisos. Si la composició tenia una base rodona, també ho era de rodona, la transició de l`escala cromàtica dels colors freds, especialment entre el blau i el verd, els quals eren quasi indistingibles i no tant encara que també combinaven de forma harmònica amb els càlids. Tot i que el dia ja estava caient, la il·luminació era impecable i es discernien bé els valors del clars front els foscos, a més a més les tonalitats de les cares dels ninots eren de colors clars i no entraven en conflicte amb el quadre cromàtic general.  En quant a l`anàlisi de contingut, la relació entre el guió i l`obra representada mostrava un ventall de simbolismes que seguien el lema principal, els quals en una composició prou neta permetien observar i entendre cada escena, sense necessitat de molts cartells adjacents. 



Particularment destacaria a posterior el ninot que representava el somriure natural, una mena de contra remat que em va encisar tant des del punt de vista formal, posició en la falla, modelat/expressivitat, postura, pintura, etc... com de contingut. Un cadafal d`alt nivell obra de l`uruguaià
Gonzalo Gabriel Rojas que aconseguia el 2º premi i el 1r premi d`enginy i gràcia de la secció primera infantil de València. I de la menuda a la gran, que en aquells moments també començava a rebre els primers feixos de llum artificial. Tot i que em va costar més de fotografiar, no per qüestions lumíniques, ni per gran aglomeració de personal, sinó per la situació de les tanques d`un cadafal que te al seu costat com la infantil una de les millors mascletades de València després de la de la Plaça de l'ajuntament



La Plaça Bisbe Amigó-Conca portava per lema Circus i tractava de representar el desficaci i la bogeria col·lectiva en el que s`havia convertit la societat d`aquell 2019..... en fi, si la “vella normalitat” ja era un circ, la nova potser ja és un manicomi. Sense arribar a perdre l'oremus si que em va inquietar un poc enquadrar la vista general d’un cadafal en un emplaçament cèntric amb forta densitat urbana, prop d`un carrer amb molt de trànsit, moltes tanques i visitants constants.  També cal dir que la nul·la llum vespertina i el canvi nocturn afectava. 



Com a cadafal de la categoria de bronze, el volum era important, però amb un cos central molt tancat que donava pas a un remat compost en forma de piràmide invertida que a més a més marcava diferents pesos visuals, amb eixos direccionals pràcticament verticals corregits per una certa desviació del centre de gravetat per conformar eixe remat. D'altra banda la barreja de força home forçut + elefant un damunt de l`altre buscant un equilibri visual, creava una tensió dinàmica molt acord amb el tema circense, el seu oposat a l`altra punta del remat era un tigre que rugia alçant una pota davantera a les ordres del seu domador. 



Filant molt prim i fent una miqueta la punyeta, només posar algun punt negatiu amb un composició clarament frontal tot i que també tenia vida a nivell del remat als laterals i molt ben acompanyada per les escenes i l'ornamentació per darrere. El modelat era clarament naturalista amb posats prou reposats i sense les deformacions pròpies de la caricaturització, eixa expressivitat majoritàriament reposada en el modelat li donava major protagonisme a un altre item, la pintura. 



Punt fonamental de la falla circense ha de ser per força el color, des del blanc del director de pista, el qual portava incorporat volutes o sanefes de color blau, així com uns cabells rossos i una faixa morada lila o llombarda que aportaven contrast càlid a un centre fred. Eixe espai estava flanquejat per elements amb colors ben càlids -de nou tonalitats morades- en el remat tonalitats crema com element cromàtic neutre de transició fins arribar a colors complementaris de tonalitats marronoses, altres grogues, altres verdoses llima, etc... que configuraven una completa paleta de colors que ajudaven a reforçar l'expressivitat de molts dels ninots i això no només ocorria al remat. 



En eixe sentit, hi havia una important diferència entre l'expressivitat aconseguida per la pintura del grup que aspirava a l'indult o altres de la base en comparació a altres tant de la base com del remat. Era molt difícil aconseguir l'equilibri cromàtic en una falla tant diversa, crec que almenys passaren el tràmit i es nota que hi havia un esforç important, perquè també hi havia una decoració de base molt vegetal que tractava d`afegir major coherència al conjunt cromàtic. Finalment la coherència entre la temàtica i les escenes representades, crec que era també més que acceptable amb la tradicional barreja circ/política que ben tractada dona molta cohesió i fortes dosis d`humor.



El problema és que la crítica acaparava molt més punts que la política, incloent també economia, futbol, mon intrafaller, etc,... i això podia dispersar una mica al visitant. La falla de l'artista del Camp de Morvedre, Arturo Vallés va rebre el 12é premi de la secció 1-B de J.C.F. Era el moment de continuar en aquella vesprada-nit on la llum natural s`esmunyia completament creuava el carrer Sant Francesc de Borja fins arribar a l`emplaçament dels darrers anys de la falla que anava a visitar, continuava pel carrer Marqués de Zenete fins la confluència amb Salas Quiroga on estava plantat el tercer cadafal de la categoria de bronze que visitava del sector.



La primera Falla Jesús- Sant Francesc de Borja-Zenete que vaig visitar fou la infantil, al mateix carrer Zenete. Des de lluny endevinava alguns dels trets propis de la fabrica de Ruben Arcos: grans ulls i un rostre quadrangular molt característic. Però hi havia molt més. En principi començant per la part posterior, em va copsar el joc entre el volum d’un gran barber corpulent i les estilitzades bases dels que l`acompanyaven, tant primes que eren un llistó. Però per tindre una idea general cal rodar la falla i amb un simple gir ja vaig comprendre que no hi havia un cos central, sinó una distribució de les escenes mirant cap als espectadors com es habitual en la majoria de casos.


L'escena del jugador de basquet, em va mostrar com s'aprofitaven les mides de les figures per establir per exemple en este cas, un original remat: qui hi ha més alt que un pivot? Tot i això, per entendre bé una falla cal rodar-la en la seua totalitat, sobretot fixant-se en punts clau, com la frontal. Allí la composició era ben clara, al voltant d`una ruleta una xiqueta molt maquillada de blanc i una figura d`un pallasso enorme que assenyalaven amb un gran dit els noms de la comissió. Potser no fora una composició amb molt de risc, però si amb originalitat.



Els eixos direccionals eren molt diversos, per una banda era innegable la verticalitat introduïda amb nombroses varetes que establien diverses alçades o nivells en la falla, com a conseqüència de tant estret suport, s`obrien molt els espais i malgrat no ser una composició molt oberta, s'aconseguien espais molt diàfans. La perspectiva jeràrquica s`establia en funció al volum i la posició estratègica de les figures, les més grans establien les escenes principals, mentre que els mes menuts altres secundaris completant l`espai. I també era curiós que si existia en general gran verticalitat, esta es trencava també amb la figura més voluminosa, la del pallasso amb una postura molt diagonal, però encara afegia més diversitat a la composició el fet que hi hagueren tantes formes rodones o arrodonides a la part superior, del que podríem anomenar remat.  

 


El modelat tenia les característiques pròpies d`un naturalisme evolucionat cap a formes geomètriques que aconseguien la necessària expressivitat per transmetre el missatge a l'espectador, però també la sensació de moviment que en una falla infantil li atorga un plus d'atenció. Eren ben paleses les desproporcions de la majoria de ninots, uns per la seua alçada, altres per la llargària d`alguna extremitat, com l`interminable braç del pallasso, etc... i quasi tots per un denominador comú: un dit index descomunal que donava nom al cadafal A dit.



El bon enllumenat em va permetre observar unes relacions cromàtiques internes amb contrastos evidents dins de cada escena, però no a nivell global. Es a dir que no hi havia una relació de colors dominants i subordinats a nivell de tota la falla, sinó una harmonia o contrast dins de cada escena, valga l`exemple l`escena principal amb colors complementaris de fort contrast entre el fúcsia, el negre i el blanc de la xiqueta d`una banda i els colors primaris roig, groc i blau -a banda d`altres complementaris com el taronja carabassa, el marró, etc...- del pallasso, a banda del negre i el blanc que servien de nexe d`unió entre els dos ninots de l`escena. I certament a la part frontal, tant el blanc com el negre, si que feien de fil conductor tot i que alguns autors els consideren colors acromàtics.

 


Tot i que la decoració fora sòbria, cal parlar d`ella, perquè ajuda a arrodonir la importància dels colors acromàtics -jo preferisc el terme neutres- abans descrits, una base de pedra blanca, amb una corona de gespa verda. Per finalitzar no podria deixar de recordar la relació entre el guió l`obra representada, amb una coherència del 100% d`un lema que podia semblar molt simple, però que donava molt de sí, amb referències molt diverses des de intrafalleres, passant per cinematogràfiques com el dit d`ET, anuncis comercials com aquell del Donut,  o fins i tot en el remat, un dit històric, com el de Rodrigo de Triana assenyalant terra ferma des de la caravel·la Santa Maria. No sé si estava a la falla, però em va estranyar no vore a Sant Vicent Ferrer famós pel seu gest amb el dit. Un cadafal molt graciós que òbviament s`emporta un guardó relacionat, el 3r d`enginy i gràcia i el 3r premi de la secció segona infantil. 



L'encreuament dels carrers Marqués de Zenete i Salas Quiroga lluïa amb Revolucions un cadafal amb una part davantera imponent on destacava a la base un personatge abillat amb barret de tres pics i escarapel·la·la dels colors de París, que posteriorment fou la bandera de la nova República Francesa. A la seua dreta una nativa americana mostrant el foc i acompanyada d`un calendari maia i la seua esquerra un botxí amb una guillotina....les revolucions no sempre eren pacífiques. Darrere d`ells i situant-se a mig camí entre la base i el coronament dos contrarremats, el més gran corresponia a una deessa Atenea que flexionava el genoll en una columna grega per equilibrar tant el braç que portava al seu fidel mussol, com per no quedar per dalt del remat. A l`altra banda pujat a una columna més alta, però més discreta un adolescent



Al coronament, una parella que es donava l`esquena, d`una banda més menut i pujat a una columna jònica Cristòfol Colom que revolucionà el seu mon amb el descobriment oficial d'Amèrica -dic oficial perquè hi ha investigacions que situen abans a vikings, templers, otomans, etc,..- al seu costat crec que hi havia la Reina Isabel de Castella, que li donà el vist i plau per a fer el viatge a les Índies. Frontalment la composició era triangular però quan la vaig rodar, eixa figura desapareixia i semblava partir-se en dues parts, una estructura estranya, però que això sí, deixava respirar molt al conjunt. 



El modelat tenia una cohesió molt patent, en primer lloc entre les grans figures de la composició general, coronaments, contracoronaments i gran figura de base, però també als ninots de les escenes de la base. El naturalisme era també general, molt realista sense massa desproporcions, potser les figures femenines centrals eren més estilitzades i allargades. L'expressivitat de les figures era molt continguda, cosa que generava una sensació de quietisme en tota la falla. La característica més positiva apareixia fruit de l'observació assossegada i pacient, un escatat meravellós que em va recordar a l'enyorat Julio Monterrubio, el qual tenia un nivell de perfeccionisme en deixar superfícies ben polides que fregava  l'obsessió. 



Fidel a la filosofia de la falla, si el modelat era el més naturalista possible i fidel a la realitat, la pintura triada per donar color a eixe passadís històric de revolucions també ho era, de vegades la fidelitat històrica guanya en cohesió temàtica però s`arrisca a no tindre l'harmonia cromàtica desitjada. Per a mi si hi havia equilibri, però molt complex, hi havia una connexió doble, d`una banda entre els fúcsia pàl·lid i el violeta lliri o violeta agrisat que apareixia tant en Isabel la Catòlica com en Atenea i d`altra banda de forma no tant explicita entre Colom i la indígena americana del contracoronament, en ambdues figures apareixien tonalitats marronoses, que no eren exactament iguals i que em perdone el lector però costa de recordar i més encara amb un color amb tanta varietat. 



Els colors no estan triats a la babalà, les columnes com element intern secundari amb el seu color crema aportaven un espai cromàtic neutre que baixava la saturació i aportava claror en el centre del cadafal. La figura del revolucionari francès era cromàticament la que aportava un color càlid més clar amb els punys de la casaca de color roig, però la majoria de la casaca de blau marí oferia un clar aspecte fred i fosc. I de nou apareixia l`espai intern neutre amb la camisa i les corretges blanques del mateix personatge.  



 Si he de destacar un ninot o una escena per la seua cohesió cromàtica, per a mi fou la del grup candidat a l`indult on s`aparellaven les tonalitats del color marronós de la parella hindú que quasi sempre és un color càlid i el verd fred de l`arc de darrere i de les granotes. Cal dir que qualsevol tonalitat marronosa, és molt desagraïda i complicada en reproduir, però si la resta del cadafal haguera reproduït eixe joc cromàtic el resultat haguera segut el mateix? En fi, aspectes tècnics a banda, tot i que el guió tenia cohesió temàtica i corresponia a les escenes representades, no sé si va ser comprés de forma clara pel públic o hi hagué alguna confusió. El cadafal de l`artista de Sueca que debutava en la plaça, Pasky Roda obtingué l`11é premi de la secció 1-B.

 

 


No vaig tancar la càmera fotogràfica, menys de 2 minuts em separaven del següent cadafal: Menut Museu la proposta infantil de la Falla Pintor Segrelles, situada com no podia ser d`altra manera, en la dita plaça. La base em recordava aquelles falletes de tortadeta de la meua infantesa. Per una escala de caragol, pujava un guia de gran mida que era seguit per un seguit de xiquets fent distintes accions, des del que no pot deixar de mirar el mòbil, passant per la que ho grava tot, continuant per un altre que no deixava de fer-se selfies, etc... l`estructura destacava més que pel risc o per cap geometria particular, per tindre molt de moviment.



Compositivament, tenia una miqueta de tot, molt oberta, sense tindre un remat clar, els ninots de les escenes igual apareixien damunt d`una columna, que penjant literalment com el lladre o un altre unit per un sacabutx -invisible a l`ull humà- a la columna semblava penjar literalment de l`aire. La figura més desenfadada i al mateix temps peculiar de la falla era un enorme dinosaure que semblava com un gran contra coronament i creava una escena hilarant amb un ninot d`un xiquet que feia skate per damunt seu, cosa que em va fer amollar alguna riallada. Com moltes infantils la perspectiva jeràrquica anava en funció de la mida dels ninots. 



Modelat clarament naturalista, tot i que amb elements de vestuari i objectes tecnològics actuals que la feien original perquè confrontaven elements clàssics com l`estàtua del David de Miquel Angel, les columnes clàssiques, etc... no vaig observar cap desproporció excepte l`escena de la pixada artística  i l'expressivitat era molt continguda, si he de destacar algun ninot tinc clar que em va captivar la del xiquet que anava empanat mirant el mòbil sense fer ni cas al guia del Museu a qui tenia davant, crec que era un retrat fidel de la societat actual molt ben resolt tècnicament. 



El color tenia una part central absolutament neutra que corresponia al Museu al qual feia referència el lema de la falla. Això cedia protagonisme als diferents ninots, que tenien un gran contrast entre blau del guia o director del Museu i el roig i groc del dinosaure, la resta de ninots amb volums més reduïts tenien en conjunt una diversitat cromàtica prou equilibrada, amb lleuger predomini dels colors càlids. Tot i que no va rebre cap premi d`enginy i gràcia, tenia molta agudesa i diverses escenes que arrencaven un somriure i donaven gran cohesió temàtica reproduint possibles comportaments de xiquets a un Museu. L'artista Cristian Garcia Carrasco obtingué un 13é premi a la secció quarta infantil en la seua estrena en la demarcació.


 


Era el torn de visitar Tot per l`aire cadafal que s'adheria perfectament al seu lema, una composició espigada molt aèria, on un grup de fallers i falleres havia decidit anar a l'ofrena volant en globus per què d'eixa manera no destorbaven els veïns ni havien de tallar carrers. La composició era molt alta fins i tot per una falla d`una categoria elevada com és la de bronze, també molt estreta però complia amb el plantejament aeri de la falla, així com els contrapesos -per exemple una fallereta que s`agafava com podia al globus principal amb el cos fora de la cistella, així com la parella que havia triat un avió que s'insertava en posició horitzontal, imagine que amb un potent sacabutx. 



La composició risc tot i que tampoc hi havia grans figures als remats, per a mi passava amb molt bona nota, el contrapunt era que per assegurar el cos central d`una falla amb eixe risc es tancava la composició de la base. No obstant eixe handicap, tampoc era un amuntegament d`escenes, perquè es va aconseguir donar-li certa perspectiva col·locant elements a diferents alçades i això també feia respirar una miqueta al conjunt. Un altre enginy compositiu era col·locar la per a mi millor escena, no davant, sinó per darrere, la que feia referència al primer cartell oficial de falles del pintor segrelles de 1929 que dona nom a la comissió.



Modelat seguint el naturalisme amb certes deformacions per aconseguir expressions més còmiques, tot i que les deformacions o afegits tampoc eren molt exagerats, excepte casos molt aïllats com el del vent de migjorn que eixia del cul d`un dels ninots en forma de pet gegant..... tot molt aeri o gasós. M'agradaria haver vist la Falla Pintor Segrelles amb llum natural, perquè no tenia massa clar la distribució, però crec que la part de davant tenia unes tonalitats més suaus o pastís, amb un blanc neutre a la base, que era acompanyat per una majoria de tonalitats fredes, blau clar, morat o verd i colors càlids complementaris suaus com el taronja, el rosa coral i el roig més fort pràcticament al coronament i en no massa superfície. 



Per la part posterior, si l`enllumenat no m`enganyà la vista, es reduïa la superfície de color blanc, però augmentava la de colors neutres- agrisats, negre, etc-...i augmentaven els colors càlids front els freds, una tonalitat ataronjada dominava eixa part de la falla, acompanyada d`altres com el rosa, el roig i el groc. Tot i que no vaig poder fotografiar tants cartells, com en altres ocasions precedents no calia llegir massa per a entendre que el guió i allò que estava representat tenia suficient cohesió, per confirmar-ho només calia rodar la falla i contemplar la quantitat de simbolismes aeris, no només al cos central i remat, sinó també escenes com les dels àngels o esperits de personatges ja desapareguts.  José Lopez Ibañez “Selfa” que havia començat a plantar allí el 2014 aconseguint sempre pescar algun premi  s'acomiadava eixe any amb el 3r d`enginy i gràcia de la 1-B.



Continuava la marxa, ja clarament nocturna seguint la façana de l'original Finca Roja de l`arquitecte Enric Viedma i Vidal, una de les icones de l`art decó valencià de 1934. Arribava en no res a la Falla Albacete-Marva de la qual sempre havia sentit parlar per la tradició competitiva històrica en la Cavalcada del Ninot. Les gallines velles, fan els millors brous jugava en una categoria diferent a les que venia visitant i per tant amb paràmetres diferents en tots els aspectes. La composició tenia com a cos central un element arquitectònic -precisament amb la Finca Roja allí darrere- amb un ninot reclinat i cantant abillat amb robes de finals del s.XVIII, el contra coronament era un ninot encara més voluminós d`una dona amb roba del s.XIX. 


La composició tenia una base molt agrupada, especialment per darrere i els costats no tant per la part frontal que deixava més espai lliure per lluir els elements principals. Modelat naturalista de molt bona qualitat per a ser d`una categoria mitjana que ajudaven a entendre millor el context de la falla i de cada escena. El moviment no apareixia amb les estructures generals, sinó amb les postures d`alguns dels ninots, un cambrer que es girava cap a la senyora, una parella de vells ballant agafats, un cuiner, etc,... mes que desproporcions hi havia comparacions entre ninots amb extrems de volum com a llenguatge plàstic per destacar cada ninot o escena. Hi havia un ninot de cartró pedra que evocava el material i tècnica anterior a l’ús del suro... una gallina vella. L`expressivitat en la majoria de casos era continguda.

 


Tornava a visitar un cadafal amb forta cohesió temàtica, la relació entre el contingut i l`obra representada era evident, començant per la principal, quan les parelles es comunicaven de forma oral i no amb emoticones de whatssap, seguint pels balls agafats, la gastronomia, etc, .....no vaig trobar cap ninot o escena que se’n eixirà de la temàtica general. I si hi havia algun dubte -que era complicat, perquè fins i tot apareixien gallines en el remat- tenies cartells explicatius a gogó. Una de les falles sorpresa que em va fer gaudir de la ruta pel sector i no esperava. L`artista Fer Marzo rebia el 8é premi de la secció 4-A. 



El que jo encara no sabia es que encara anava a gaudir encara més amb Campament Marvà la infantil d`Albacete-Marvà llàstima de tanques de quadricula que destrossen qualsevol document gràfic. Dificultats tècniques al marge, els bons records romanen frescos al nostre cervell i la generosa composició boscosa amb una clara jerarquització valent-se dels ninots em va quedar fixada a la retina -no tant a la fotografia que no disposava de tota la llum necessària a l'obturador- també recorde a grans trets, que la falla “mirava” cap avant, és a dir que les grans figures centrals, laterals o superiors estaven quasi totes a la frontal, tot i que no mancaven bones escenes a la part posterior.



Més que tensions dinàmiques, tenia harmonies dinàmiques, m'explique: per a mi comprenia una gran harmonia en moviment i això augmentava la coherència del lema triat, un campament infantil al bosc. Òbviament els xiquets són dinàmics i per tant generen diversos moviments, a més a més en múltiples direccions, però el bosc i fins els animals expressaven una major tranquil·litat... o almenys això em transmetia aquell cadafal. A eixa cohesió temàtica, ajudava la cohesió escultòrica del modelat que conjugava rostres originals i diferents, amb patrons comuns tant a arbres com animals humanitzats, com als propis éssers humans, la jove artista d`Oliva ha consolidat en pocs anys un modelat propi que comprèn uns rostres amb trets comuns com ulls ametllats, bé rodons, bé una mica caiguts, etc,.... i en moltes altres ocasions tancats, però amb les celles ben marcades. 



Les galtes ben rodones i les orelles un tant obertes i enlairades, però no molt grans, completaven els rostres dels ninots, la proporció d`uns membres curts respecte el cap els identificava absolutament com xiquets en una falla per a xiquets, cosa que també es podia apreciar en l'apartat de l`expressivitat pròpia d`eixa etapa de la vida, sobretot de mirades de curiositat, sorpresa o admiració. Com el modelat era molt naturalista no hi havia lloc per abstraccions, però tampoc per desproporcions caricaturesques, l'harmonia restava present a tots els intersticis de la falla i potser eixa regularitat i perfeccionisme fou un dels punts per aconseguir el premi al millor ninot de la secció quarta infantil.  

 


Potser el cromatisme, tot i que també la pintura tenia un bon equilibri, era un dels aspectes menys harmònics – no tant harmònics diria jo- amb major presència de les tonalitats fredes a la part superior i un equilibri entre fredes i càlides a la inferior, la qual tenia com a base decorativa, també pedres blanques -tonalitat neutra- i gespa de color verd- tonalitat freda- i la vessant cromàtica si que era present a tot el voltant de la falla de Míriam García Sandemetrio que  reconec que em va captivar des de que vaig descobrir un xicotet ninot que semblava seguir els meus passos, amb la seua càmera de fotos apuntant cap a mi. El jurat li va atorgar el 3r premi de la secció quarta infantil, a banda del premi al millor ninot de secció.


Continuava reconfortat pel bon nivell observat i en pocs metres arribava al carrer més llarg de València que travessa ja no moltes demarcacions falleres, sinó fins i tot diversos sectors!! Era el carrer Sant Vicent on en un emplaçament amb fort trànsit rodat estava Baby Marva  la Falla Sant Vicent-Marva la qual vaig començar a rodar per la part de darrere i de seguida vaig arribar a la frontal, en aquells moments no recorde el motiu, si perquè els fallers tornaven d`una cercavila o passava el jurat però tot i ser una falla d`una categoria mitjana costava d`enquadrar sense gent davant. Una gran cigonya portava diversos xiquets però degut a la baixa natalitat obria una escola bressol amb els xiquets que no podia entregar. La composició era senzilla, amb un remat clar i algunes figures de xiquets més gran, com el de la llapissera amb una mida més gran semblava un contra coronament, més que un ninot d`escena més. 


Certament la mida dels “xiquets” era descomunal, semblaven fills de gegants. Era paradoxal que la majoria de ninots que representaven adults tenien una mida considerablement menuda en comparació amb els “menuts” – que em perdonen els amics filòlegs, però jo els diria xiquigrans- en tot cas, les figures humanes, regnaven en un espai on llevat de la cigonya, no hi havia cap animal, ni tampoc gaire objectes. La composició era tancada i els pesos visuals comprenien dos eixos direccionals, un horitzontal a la base i un altre vertical des del cap de la cigonya fins la base de sustentació. La perspectiva jeràrquica en base a la mida de diferents ninots, recordava la que sol aparèixer sovint en moltes infantils, no hi havia tensions destacades



El modelat era eminentment naturalista, amb una expressivitat força continguda en el ninot remat de la cigonya, però també en molts dels ninots de base, però es tornava més histriònica en alguns dels grans ninots que representaven xiquets a la part central, just baix la cigonya. No abundaven les deformacions, excepte algunes com la del xiquet amb la boca oberta, que semblava agafat a les tanques amb la boca oberta com si fora una tenca, acabada de pescar. Per la part posterior, l`expressivitat minvava, però no així les mides que mantenien coherència interna entre elles. 



A la part davantera es veia clarament el predomini d’un joc entre el blanc i el negre -tot i que molt dissimulat, pel predomini del blanc. D`altra banda un altre joc d`oposició cromàtica entre càlids i freds, amb eixe blanc crec que barrejat per a aconseguir colors més suaus i al mateix temps crear eixe espai de relació cromàtica bàsica, molt relacionat d`altra banda amb la temàtica de la falla en sí. Crec que la relació entre els principals ninots de la part davantera i el guió era més que correcta, però no tinc la suficient memòria, per saber si també ho era pels voltants, supose que si ho era. En tot cas, un cadafal sense massa espectacularitat, però també sense moltes errades en la pintura i el modelat com en molts altres realitzats al taller de Pepo Jarauta que li valgué el 8é premi de la secció 5-A.   



Si prop de la falla gran, hi havia gent..... a la infantil durants molts minuts, fou igual o pitjor per a la càmera. Va coincidir que en aquells moments tornaven d'arreplegar l'estàndard del premi de la Plaça de l'ajuntament i sembla que havien arreplegat un dels bons, perquè la sessió fotogràfica dels fallers anà per llarg, la part positiva es que durant uns instants llevaren les tanques i vaig poder fotografiar a plaer Quin és el teu paper? Un cadafal que jugava des del punt de vista del guió amb la paraula paper i que es resolia formalment amb el bust d'una escriptora que tenia situats els altres ninots en una semicircumferència. 

 


Vaig fer el pecat de no rodar una falla infantil més que interessant, però és que el temps se`m venia damunt, la composició a primer cop d`ull era atractiva però a mesura que anava descobrint aspectes augmentava el meu encís també cap al modelat, que no podia enquadrar amb exactitud entre els ítems de l`abstracció i el naturalisme, tot i que s`acostava més al segon, moltes línies convergien cap a línies planes o l`elisió d`alguns elements secundaris per a centrar més l`expressivitat que es situava sobretot en la part facial especialment ulls i celles. 



No només hi havia expressivitat, també en algun cas concret i en funció de la posició de les extremitats del cos es percebia moviment. M’ havia deixat al calaix, un altre detall interessant de la composició, els ninots distribuïts a la base, també descrivien una semicircumferència i des de lluny feia la impressió de circumferència completa quan és mirava tot el conjunt. Com la composició era molt circular facilitava la visualització cromàtica de la pintura: el centre reservava una tonalitat agrisada que cedia protagonisme als laterals, on dominaven els càlids groguencs, algun més ataronjat i el roig cardenal del bust central. 



Dels colors de tonalitat freda, destacaven el blau i el verd, ambdós representats en diverses branques que farien massa llarga l`explicació i el lector pot contemplar a la fotografia. El que si volia puntualitzar era el nexe d`unió amb els ulls del cos central, d`un blau turquesa o un verd emblavit que entroncava amb els freds que l'envoltaven, on per cert, també dominaven els ulls d`eixes tonalitats. Decoració sòbria amb pedra blanca a la base i gespa al voltant, que participava en el marc cromàtic fent les vegades d`un llenç blanc per estrenar que l'encara jove José Fuster, ompli de colors quasi tant ben distribuïts com les mateixes figures. La Falla Sant Vicent-Marva obtingué el 2º premi i el 1r d`enginy i gràcia de la secció setena infantil. 



Un servidor reprenia la marxa que anava a finalitzar tota una fase vespertina pel sector de la Roqueta-Arrancapins i no anava molt lluny, continuava tot recte pel carrer Dr. Vila Barberà i ja a mitjan trajecte endevinava la silueta de L'esperança el cadafal de la coneguda entre el mon faller com la falla dels doctors. Era el meu debut com a visitador de falles en eixe emplaçament i arribava amb la curiositat pròpia d`un infant, la composició mostrava un volum notable en comparació amb les últimes falles, òbviament em trobava en una falla de secció més alta. La composició general tenia una base molt ampla, un capitell damunt el qual hi havia una cornucòpia, vista per darrere tenia prou clara la distribució però de front em va fer fora tots els dubtes. 



Em va impactar la grandària de les figures i la senzillesa amb la qual apareixien la figura femenina central coronada per dos ocells, mirant l`home semi nu i capcot que també estava sobre una xicoteta base. Si vista per darrere era només una estructura oberta, de tendència figurativa i un eix direccional molt vertical que s'adheria perfectament a un context de finques altes també molt properes entre sí; vista per davant s`advertia major distància entre coronament i contra coronament amb una connexió de la mirada de la figura femenina de dalt que mirava al contra coronament, establint una perspectiva i profunditat amb escassos elements ben distribuïts, es fonamental saber plantar bé per a no tirar per terra el treball del taller, en este cas el de Nèstor Ruiz i Salva Banyuls



Els ninots mantenien una distància entre ells i el cos central considerable, això exposa encara més el modelat processat. El modelat partia del naturalisme, per virar cap a la figuració mercè a destacar les característiques físiques o psicològiques de cada personatge, per exemple el coronament amb cabells eteris i manegues amples semblava surar, en canvi el contra coronament era tot el contrari amb un modelat que reflectia un cos prim i eixut que pesava que semblava afonar-se mirant cap a terra. Si la temàtica reflectia l`abundància d'uns pocs front la necessitat d'altres, també això es reflectia per exemple en una grossa adinerada o en un donyet gras. L'escatat final era impecable i això elevava molt la qualitat general.

 


La distribució oberta, sumada a l'acurat modelat, tenien com a conseqüència una major visibilitat de la pintura. Una distribució cromàtica que tenia com a principals colors els marronosos bronze o coure,  més amunt el blanc, amb daurats intercalats, el groc crema, el blau celeste, el taronja carabassa i el violeta. Una variada paleta de colors que alternava càlids amb freds, magníficament distribuïts, els quals tenien a la base, una decoració a base de pedra blanca que envoltava amb un color neutre tota la falla. Semblava que la Falla Doctor Gil i Morte- Dr. Vila i Barberà estava dissenyada, feta realitat i plantada amb una minuciositat mil·limètrica. Un treball minuciós que va rebre el 3r premi de la Secció 2-B.

Foto de la Ruta Fallera

Les preses les maleïdes preses em feren oblidar la visita a la falla infantil d`un artista amb una personalitat molt acusada com David Ojeda i per a més inri, amb un plantejament que combinava el lema amb un cromatisme que el feia eixir de la seua zona de confort De quin color és un abraçada era una proposta que m`agradaria haver vist en directe, només per la originalitat, els que em coneixen ho saben. En fi, abandonava temporalment la Roqueta-Arrancapins per una de les boques del Metro de la parada de Bailèn, com si fora una porta espai temporal del Ministeri del Temps Faller -sembla el lema d`una falla de Rodrigo Núñez, jo li amolle la idea a vore si sona- em traslladava al dia següent de molt bon matí quan començava la ruta també pel mateix sector, però més al nord, al costat de l`estació de Renfe.



La pobra il·luminació diürna del començament del jorn sumat al cansament acumulat em va fer creure que tenia al·lucinacions quan contemplava la silueta de Estació Pelai-Matemàtic Marçal 57 passats tres anys des del moment viscut, encara tinc una estranya sensació de sincronia quan recorde el cadafal de la Falla Pelai Matemàtic Marçal del 2019, una mena de barreja entre Blad Runner, Mad Max i la cultura Pop dels ’60 cuinats a un taller faller. El lema ens situava en una ucronia històrica, el 2269, on l`actual ja centenària falla Pelai -aleshores tricentenària- es convertia en una estació espacial, les falles serien conegudes a tot el món, un futur evolucionat però..... de ferralla. 



La composició semblava una conjunt de capses o estructures com motors, edificis, vehicles, etc,...vist per davant tenia una verticalitat més esvelta que per la posterior tot i ser exactament igual però al revés no sé si pels cartells, per tindre menys ninots o per tindre una superfície més massissa semblava més amplia. Els eixos direccionals eren molt clars, verticalitat en composició tancada, amb una certa tensió dinàmica en l’escena de la furgoneta dels hippies del futur que havien parat a repostar, el vehicle probablement unit al cos central per un sacabutx li donava un aire futurista i al mateix temps retro, com també ho eren alguns dels cartells de la part superior del cadafal.

 


El modelat dels ninots era naturalista, fet que em feia gràcia en una falla futurista, però que també millorava la claredat del missatge que es volia transmetre, l`expressivitat era molt continguda però tampoc calia exagerar-la perquè l'acció de la pròpia escena, la vestimenta, etc, facilitava molt la comunicació entre falla i espectador. Del rostre dels ninots em vaig quedar amb els ulls, com element cohesionador de tot el conjunt. Valentia i de nou coherència a la temàtica mostrà Andreu Sánchez utilitzant colors no molt atractius, com són els grisos metàl·lics que s'adaptaven als elements metàl·lics predominants a la falla, on dins de la dificultat almenys s`establia un cromatisme entre més foscos o més clars. 



El coronament també tenia eixe contrast blanc/negre entre el rat penat i el bunyol, però el groc del rètol principal de l'estació col·locava un xicotet espai de color càlid necessari en un cadafal amb tonalitats molt fredes. L'altre element que aportava una mica més de calidesa era la roba o cabells dels ninots, marrons, violeta, etc,... i com no el rosa carn dels propis ninots, a banda d`altres tonalitats roses més fortes. Encara que no va rebre cap premi de la secció 5-B a mi em va fer gaudir d'una falla diferent amb molta personalitat només encetar la jornada. 



Odissea a l’espai era la falla infantil de la mateixa comissió i del mateix artista, amb el reclam del film de Stanley Kubrik seguia l'estela futurista de la falla gran. Una mena de nau espacial amb forma de vaixell tripulat per xicotets essers a excepció d`una figura que semblava el capità de mida considerablement més grans. La composició es completava amb l'únic grup fora d`eixa nau, una parella de ninots que muntaven una moto amb cara de velocitat. Modelat naturalista amb evidents macrocefàlies o deformacions en la mida dels caps, també expressions forçades en general. La gran majoria de la falla tenia un color gris metàl·lic acompanyat per un marró fosc en la fusta i un taronja rogenc al casc de la nau que semblava autèntic rovell. Els caps dels ninots afegien colors vius necessaris en una falla infantil amb tonalitats molt fosques. El cadafal estava a la secció dotzena infantil on no obtingué premi.



No recorde ja exactament a quina hora arribava a un dels emplaçaments més visitats des de fa molts anys, però sí que vaig esperar uns quants minuts a que el sol m'atorgarà la llum necessària per poder fotografiar i també observar millor els múltiples racons d`aquell enorme cadafal que portava per lema El Musical. El cadafal vist des del carrer Convent Jerusalem per la part de davant, ens mostrava en primer terme una composició triangular amb una base molt generosa, enmig de la qual destacava la cantant micròfon en ma amb les seues vistoses plomes per darrere que generaven volum i profunditat.



El pianista apareixia un tant difuminat com en un discret segon pla front la magnificència del cos central, però exercia una efectiva funció de contra coronament, des del punt de vista del guió tant una com l'altre retien homenatge al gènere del musical. El coronament múltiple, molt obert però també amb un notori volum i risc inferior al d'altres ocasions, temàticament corresponia al musical Cats, on els polítics sobrevivien per què tenien set vides... i no estic segur, però quasi estic convençut que hi havia 7 gats o que almenys els vaig tractar de contar. 



Començava a fer la primera volta de rigor, sempre per fora per tindre una idea general i la composició ja no era tant harmònica, almenys per un dels costats pràcticament s'arribava d'immediat a la part posterior, on de sobte els volums creixien de forma sobtada, dalt de les escenes destacaven una parella que semblaven un nou contra coronament posterior, però d`una mida superior al coronament. Girant encara més fins el cantó del carrer Matemàtic Marçal de nou apareixia una estructura diferent a tota la resta, per a mi la més interessant junt a la ja esmentada frontal. D`una gran pianola descendia un automòbil descapotable dels ’30 del s.XX tenint a un costat una reproducció del Moulin Rouge de Paris i de l`altre el cos central amb el seu remat obert i policèntric.


I també era molt interessant el contra coronament format per una parella formada per un gàngster i una cabaretera que s’inclinava cap enfora com mirant el públic que mirava la falla, tal com cauen les branques d`un arbre fruiter com el taronger. En definitiva una composició complicada, amb molts pesos visuals cosa que enriquia el conjunt, però amb uns eixos direccionals que en algunes bandes no quedaven clars, si parlarem de geometria fallera, diríem que el polígon regular més evident era el gran triangle equilàter rectangle davanter i la semicircumferència també davantera més menuda. A un dels costats podríem endevinar un triangle no rectangle i fregant la forma de polígon irregular.

 


Fins i tot la perspectiva jeràrquica era difícil d'establir, a excepció feta de la figura central, el mig cos de la cantant que era gran part de la falla. Entre els ninots de base i la gran cantant, tota una gradació de contra coronaments de mides molt diferents algunes quasi tant voluminoses com la cantant i altres quasi com els ninots de base. El modelat discorria pel naturalisme, de fet recorde com fa no tant anys l`artista de Daimus feia un ús molt clar de la línia plana. L'expressivitat era continguda o molt continguda excepte un dels contracoronaments que acompanyava a la Família Reial en el Rei Lleó un gran cap tribal de l`Africa Negra que semblava estar cantant o fent una crida i ninots d'escena com els de l'escena Els Miserables que també mostraven gesticulació i sensació de moviment.



Aspectes formals del modelat dins la línia naturalista, proporcionada -més o menys- amb poques excepcions. Sensació de moviment sobretot en el coronament molt dinàmic, així com en molts dels contracoronaments -per no dir en tots- la peculiar per no dir estranya composició cobrava sentit quan recordem l'ítem de la pintura. De nou hem de tornar a la part frontal del carrer Convent Jerusalem per tindre el principal punt de fuga, la figura central, la cantant que de nou tenia com en el modelat, un cromatisme que l`acabava de fer bella, un rosa carn que semblava quasi color blat. A la part baixa tonalitat càlida amb un rosa pàl·lid i a la part alta tonalitat freda amb un blau celeste. 





Darrere de la cantant les plomes aportaven un color secundari com el verd que com sabem conjuga groc i blau, els gats humanitzats del coronament trencaven l’equilibri cromàtic del cos central amb una tonalitat càlida dominant que impactava en la retina, el roig i el groc semblaven les flames que consumirien el cadafal uns dies més tard. Per la part posterior la dinàmica era diferent, l`harmonia cromàtica s’aconseguia col·locant a l`esquerra colors freds, a la dreta colors càlids d`un roig escarlata contundent i enmig càlids i freds amb neutres com el blanc, càlids suaus com el crema o freds suaus com el Malva. Òbviament en escenes com la del Rei Lleó les tonalitats marrons pròpies d’Àfrica dominaven.



No és habitual en mi, endinsar-me en la decoració de les falles de València i menys encara a la secció especial, però el cas de la Falla Convent Jerusalem-Matemàtic Marçal eixe any era interessant. Pràcticament cada escena tenia una decoració diferent, pedra blanca, marró, blava, rosa, morada i com no elements com gespa o arena. Dit així no tindria la menor importància, però en el cas de la part posterior -notòriament més feble a nivell de modelat- aconseguia equilibrar molt la pintura, aportant tonalitat càlida on hi havia pintura freda i viceversa. En darrer terme, la correspondència entre guió i escenes representades era molt alta com correspon a cadafals on solen existir guionistes o fins i tot equips sencers, tot i que oficialment figurava el propi Pere Baenas com a guionista. El jurat els atorgà el 3r premi i el 3r d`enginy i gràcia de la secció especial a banda del millor ninot de la secció.



Contes a la Valenciana era una falla infantil que refeia els contes populars més importants segons el cànon literari occidental i els transformava en una versió valenciana. La composició vista des de la frontal era clara, el Dolçainer de Russafin s`emportava totes les rates i una miqueta més baix al seu recer, Ampaneus i els set nanets. Calia la prova del cotó, girar la falla i la composició continuava sent desconeguda, però advertia elements interessants com un gran Micalet que servia per un nou conte valencianitzat: El Geperut del Micalet. Continuava girant i la meua ment no acabava de comprendre que hi havia al centre d`aquell cadafal.



Entre la bruixa maduixa i Anselm i Gretel vaig trobar la clau, el cos central era una forma irregular, sense més importància que servir d`ordenament intern, el cas es que complia la seua funció d`aconseguir una distribució atractiva i pràctica. Composició tancada però no tant com soler ser les infantils de seccions altes amb una perspectiva jeràrquica basada en la mida dels ninots, exemple clar a la part frontal i també encara que més discretament a la posterior amb Bernardí i la botija meravellosa, amb el geni valencià. Baix d`ell estava Gulliverd el ninot candidat a l'indult.



Modelat naturalista, amb vessants més arrodonides i altres més planes seguint l'estil propi de José Gallego Gallego. Existien algunes deformacions per subratllar característiques pròpies del personatge, per exemple els bíceps del geni de la botija, la part superior del cos del Dolçainer de Russafin i sobretot una macrocefàlia general en la majoria de ninots, potser per destacar les emocions, pensaments i emocions en detriment d'altres accions psicomotrius. Els ninots que marcaven el moviment eren sobretot els més menuts, els ratolins que envoltaven el Dolçainer, el gat amb espardenyes o el Pinotxo Faller... l'única excepció era el Geperudet del Micalet, en clar moviment i d`una mida considerable.



Els trets facials característics com en ocasions anteriors són una boca reduïda front grans ulls i un nas discret, però de nou també en eixe item hi havia excepcions, per exemple l`escena del Llop i els tres porquets -artistes fallers- on les figures eren més planes i els ulls eren simples punts o molt menuts o la del Sastre Valent. L’'expressivitat era continguda però clara i manifesta, per a aconseguir això sense grans deformacions cal tindre un domini molt gran de l'escultura i això si succeeix en algun lloc és en categories altes o molt altes com la primera i l'especial de València. Com ocorre des de fa més d'una dècada, la pintura i el dibuix sobretot en les falles infantils ha acabat creant el que és coneix com a color modelat amb ombres, clarobscurs, etc,...



La saturació de color era baixa a la part frontal, amb l`exemple clar de les galtes del dolçainer i d'Ampaneus, el primer amb un color taronja com el que podem trobar dins un meló, és a dir un càlid molt clar front al segon un color quasi neutre o blanc, amb pinzellades de blau molt tènues i una miqueta de roig igual de tènue. També hi havia un contrast cromàtic entre el rosa del barret i la manta amb el verd chartreuse del vestit d'Ampaneus. A la part posterior la saturació era més alta, no hi havia eixe color blanc neutre de davant, també hi havia abundància de color fred, un domini que no impedia que fora una autèntica genialitat que el geni amb un blau celeste fora el que destacarà front a verds foscos.



La part posterior, analitzat a posteriori era tota una genialitat, però calia tindre molt de nivell per poder fer una gradació d`un sol color i obtindre almenys quatre o cinc tonalitats diferents: Verd Pi, Turquesa, menta, te verd, etc,....i els que em deixe. També emergia en un lateral el groc que anava gradualment acostant-se a alguna de les tonalitats de verd i fent una transició suau. Entre la bruixa maduixa i el Dolçainer de Russafín hi havia un ninot increïble per la gradació cromàtica que feia en tonalitats càlides des del rosa intens dels cabells passant pel rosa carn, pel taronja mandarina fins el color groc crema.



Contes a la Valenciana més enllà dels seus valors formals ja de per sí importants, tenia una gran originalitat en el guió i mantenia una relació de cohesió amb l'obra representada de quasi el 100% amb títols tant suggestius com el gat amb espardenyes, la bellea i la bèstia, la gallineta dels ous de la ceràmica, etc.... potser el títol d`Anselm i Gretel no estava tant ben trobat però era una xicoteta excepció. En definitiva un gran cadafal el de la Falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marçal que va rebre del jurat el 2º premi i el 1r d’enginy i gràcia de la Secció Especial Infantil, en un any el de 2019 que jo anomenaria l`any 0 post-Monterrubio on la competència entre Tortajada, Foix i Gallego pel palet fou duríssima, però també ens va oferir uns cadafals infantils fantàstics. 



Deixava darrere el cada vegada més nombrós públic de les falles de la màxima categoria, per continuar pel mateix carrer Convent fins arribar al carrer de l'ermita, des d'allí podia albirar la Falla Plaça Espanya-Gran Via Ramon i Cajal-Pintor Benedito, un cadafal d'una secció mitjana quan vens d`un del podi de l'especial, podria semblar poqueta cosa, però hi havia una composició molt atractiva des de tots els angles, però especialment des de la frontal. Una “prima donna” situada en el coronament posava música a les nostres vides. El micròfon de hisenda, esperava que el contribuent cante tots els ingressos que te.



Un galliner representava la classe política que donava – i dona el cant- en l`educació també s'acabava donant el cant, una estructura que donava cabuda a un bon grapat d'escenes no es pot negar. La composició tenia dins del que és un cadafal de la secció 5-A des d`un bufó al coronament, passant pel cos central de la cantant i fins i tot un contra coronament que geomètricament es situava baix del coronament i una miqueta fora del centre del cos central, una disposició senzilla però efectiva per a no tapar la pròpia obra, el mateix podríem dir del llarg micròfon que es situava a l`altra banda del cos central i a una alçada entre el cerveser i la cantant, aconseguint una composició frontal més que atractiva. 



Estructura rectilínia però molt ben col·locada, faig un parèntesi per recordar que no pocs artistes fallers de gran nivell han tingut el problema ja no de dissenyar una bona composició sinó després d`haver fet el treball al taller que és la part que exigeix més constància, llançar-ho tot a perdre per una mala plantà, on per qualsevol motiu humà com la pròpia ansietat, de canvis a l'emplaçament urbà, fenomens meteorològics adversos, etc, etc han tingut un resultat final que no ha fet justícia al llarg treball previ. Però no era el cas de donant el cant  que estava molt ben plantada, amb una perfecció mil·limètrica que fins i tot encaixava entre els edificis dels voltants. 



El modelat naturalista mostrava algunes desproporcions físiques per destacar l'acció de les figures, la boca molt oberta de la cantant, les galtes inflades del bufó, la cara “alegre” del bevedor de cervesa, del mestre,  etc,...però també hi havia altres ninots amb un naturalisme més reposat, tot i que també amb menor expressivitat, arribats a este punt cal destacar també la humanització d`animals com en el cas de l`escena del galliner polític, on fins i tot un pollastre apareix alçat com un mamífer bípede o la humanització d'objectes com el micròfon. A falta de la cohesió interna de ninots de nou motlle de les categories altes, hi havia un ventall de recursos molt diversa que a mi em va compensar amb escreix. 



Un apunt final en la pintura, es que com la composició, no tenia pèrdua, perquè per la part de darrere també mantenia un esquema semblant, tot i ser més senzill en la quantitat de colors, que es reduïen al groc en el centre, amb tonalitats neutres agrisades als voltants i també alguna xicoteta superfície verda, potser dins del gran nivell del cadafal, ací és on hi haguera algun element no tant brillant com en la resta. Magnífic treball de l`artista Paco Mesado en un emplaçament proper al centre neuràlgic que va rebre el 2º premi de la Secció 5-A i era molt recomanable per ser visitat, una de les sorpreses agradables del sector en 2019.



Les sorpreses no acabaven la primera era negativa, les tanques que envoltaven la falla de la Plaça Espanya infantil semblaven les antigues muralles de València.... que no estaven molt lluny d`allí quan encara s`alçaven orgulloses. Però a les dificultats per observar i encara més fotografiar ajudava l'interès per un cadafal modest i atractiu a l`hora. Per si fora poc, en aquelles matutines hores, la llum del sol entrava de cara a la càmera amb la qual cosa havia de fer les fotos a contra llum, en fi, un conjunt de xicotetes adversitats que començaven a importunar-me però no a fer-me rendir. 



Composició en forma de conglomerat amb nombrosos ninots i grups de ninots vist de davant, que quan per fi vaig voltar la falla vaig descobrir que no era una forma massissa sinó que per darrere existia major separació, també d`un coronament o part superior amb un risc major del que semblava vist des de la part frontal o un altre lateral. Molt complicat establir pesos visuals però crec que hi havia un eix direccional vertical per la part frontal amb molts pocs graus d'obertura als costats, potser perquè una major inclinació haguera tingut un risc inassolible.



Perspectiva jeràrquica no entre diferents ninots d`escena, sinó entre els de diferents costats, una composició que no sé si he vist alguna vegada, però que resultava molt peculiar. En quant al modelat era naturalista, amb abundants deformacions relacionades amb el lema: En un país de sucre on apareixien des de les abelles del coronament que fan la mel -que és dolça però no porta sucre- un os menjant eixa mel, una mena de monstre abillat amb una llanterna de metge al cap o queixals amb la cara, per darrere distints dolços de pastisseria humanitzats, com unes canyes de sucre també humanitzades i altres fruits que per estar la falla dins una bardissa que incloïa el barracó, em va ser impossible de vore bé. 



El modelat naturista reproduïa ninots de base amb un cànon que els feia una miqueta macrocèfals, prou expressius amb uns ulls saltons i blaus en la majoria de casos, també amb la boca oberta que em va recordar els ninots dels ventrílocs de quan jo era menut, això els movia a una expressivitat oberta i franca. En quant a la pintura, estava composta per una majoria de colors vius, però degut a la composició tant conglomerada seria difícil establir si dominaven tonalitats càlides o fredes, el que si era evident per la part frontal es que hi havia diversos colors complementaris,  tonalitats verdes, verdes -amb matisos que variaven segons la quantitat de color blanc o elements propis per a crear eixe color, especialment del blau- marronoses, etc,..



La tonalitat eminentment càlida era patent al coronament a mesura que rodava la falla cap a la part de darrere, a més a més mostrava un contrast entre el roig i el verd de ninots clau al remat. El contrast cromàtic era més fàcil d`advertir a la part posterior, interessant oposició entre un color primari com el groc i un complementari com el verd que imitaven tonalitats que podem trobar a la naturalesa de forma freqüent. Per posar alguna pega en un conjunt tant complet, potser els matisos de les tonalitats marronoses de la part de darrere on estaven els dolços humanitzats estigueren massa compactes entre ells i vistos a mitja distància no es distingien entre ells. De les millors infantils que he vist de l`artista de Quart de Poblet Xaume Torrent amb l'esbós de Paco Hidalgo, quan al taller s'interpreta tant bé el treball previ de l'autor de l'esbós s`aconsegueixen resultats excel·lents com este 3r premi i 1r d'enginy i gràcia de la secció desena infantil. 



El trajecte fins la Gran Via Ramon y Cajal estava tant prop que no vaig tardar ni dos minuts i menys de cinc per arribar a la Plaça de Vannes on encara contemplaria una nova “sorpresa” o millor dit un retrobament amb el meu propi passat, car feia 25 anys que la Falla Espartero-Ramon y Cajal i en el meu cas personal feia al voltant de 30 que no veia este emplaçament en la màxima categoria infantil de les falles de València. Històric moment de la comissió que tenia un lema a l'alçada, molt bonic, literari i faller: Poètica de Foc.   Com resava en la seua memòria, posem tot el nostre esforç en crear coses meravelloses, omplim de fantasia els carrers i el foc s'ho emporta tot, molta gent treballa dur durant l`any per a que el carrer s'ompliga de color. En qualsevol moment hi ha centenars de persones creant soles al taller, per a que de sobte al carrer esclate de màgia.  



En primer lloc vaig voltar aquella falla que em va deixar bocabadat, hipnotitzat diria jo....i no, no era falta de son, el primer que em va entrar pels ulls fou el seu gran volum, gens menyspreable al nivell de les que optaven pel palet, però en uns instants vaig descobrir una composició diferent a tot els que havia vist abans al sector i jo diria que en totes les falles del 2019. Una originalitat quasi futurista que no només no em provocava rebuig o dubtes sinó que m`atreia profundament, formes estilitzades però al mateix temps arrodonides que no mostraven arestes, una suavitat que s'estenia a tot el conjunt. 



Impossible, no tinc termes per definir la meravellosa estructura que tenia al davant, caldria anar definint els ninots més importants, de fet ho faré, tenien una base molt més ampla que la seua part posterior, com una forma vegetal humanitzada, en concret tres grans figures femenines o feminitzades que miraven cap a l`espectador de forma molt discreta, acompanyant a eixa estructura principal per dir-ho d`alguna manera i a la part posterior un parell de figures hominoides barbades que em suggerien que pogueren ser masculines, una tercera emmascarada de gènere indeterminat els acompanyava .

 


Figures intermèdies interessants per comprendre la perspectiva jeràrquica dels ninots i per tant la seua peculiar composició era la que hi havia al voltant del ninot candidat a l'indult, amb un parell d`artistes fallers que semblaven eixir de la nau Enterprise dels Capitans Kirk i Spock. Es obvi que segons la mirada la falla suggereix unes o altres coses, quan veia que molts dels ninots tenien al cap aquella mena d`antenes, em reforçava en el meu relat intern futurista que m’unia al present amb algunes figures més properes a la humanitat actual com el ninot candidat a l`indult i l'altra fallera que hi havia a la mateixa escena. 



La composició era fascinant, fins i tot uns globus o boles semblaven subjectar un tauró en l'aire i això més les antenes dels personatges amb cap rectangular em creaven una sensació de que la falla s`elevava i trencava les normes gravitacionals. Fascinant era també el modelat o modelats dels ninots, perquè advertia que l`artista havia creat dins del seu propi estil una escultura pròpia segons cada grup. En primer lloc les grans figures centrals de rostre humà, caps circulars i formes arrodonides i extraordinàriament polides. L'escatat general era d'una qualitat extraordinària, que he vist en molts pocs artistes, això ajudava encara més per a destacar la forma triada per l'artista. 



El tipus de modelat emprat apostava molt per la figuració o abstracció, però com passava als ninots més grans, deixava algun tret humà o hominoide com per exemple el rostre. A les figures mitjanes la gradació cap a l'abstracció creixia, tant en la menor reproducció naturalista de trets facials, com en extremitats que no resultaren importants en l'expressió principal del personatge, per exemple les cames dels artistes fallers abans esmentats que quedaven reduïts a simples varetes que els unien a la base de la falla. 



Cal agrair també a la comissió l`absència total de tanques que permetien observar millor l'obra que tenia en la pintura el seu colofó. Si la composició i modelat tenien una personalitat indiscutible, també ho tenia la pintura, per la part que hem considerat davantera, les figures més grans mostraven colors complementaris amb una escala cromàtica que fregava la perfecció, una creava una transició del rosa al morat de cap a peus i l`altra es complementava amb la primera en una tonalitat que anava del rosa pal fins un salmó que quasi semblava taronja meló molt suau i fins i tot en algun moment del dia potser semblara taronja carabassa costava molt separar la mirada amb tal quantitat de detalls tècnics. 



D'altra banda hi havia més detalls tècnics com la consecució del color modelat que destacava el volum dels cabells dels caps amb diferents clarobscurs, tot i que m`agradaria haver vist la falla a plena llum solar i sense electricitat per contemplar els efectes naturals, que potser encara hagueren entregat sensacions lumíniques distintes. La gran figura germana de les dues de davant tenia una gradació de tonalitats fredes entre el verd menta o el cian amb més blanc fins un verd fosc emblavit que potser en algun moment de menys luminescència poguera ser percebut com un verd pi encara més fosc. 



Les figures barbades de darrere eren tota una paleta de colors entre el verd i quasi el groc, passant pel verd chartreuse o el verd falaguera.... certament s'havia estudiat molt bé com i quins colors s'havien d’aplicar en una obra farcida de detalls que calia anar descobrint de mica en mica. I finalment tot i que siga de passada i a mode de “solidaritat” amb l`artista i el seu equip parlaré del problema de la base, ja que en una falla amb una varietat tan gran de colors resultava molt complicat triar-la, finalment optaren per la coberta vegetal, amb la qual cosa afegia el verd de la gespa, però afegint també al voltant de tot el cadafal un conjunt de xicotetes flors blanques -ho sent de botànica vaig curt, ignore l'espècie- que afegia una mica de color neutre. 



Com apareixia a la memòria: Es difícil d'explicar, com la poesia, cadascú ho sent d'una forma, és un sentiment una passió que fa que el cicle torna a començar des de les cendres. Som creadors i la destrucció és la nostra poesia. La poètica del foc En fi, difícil afegir res mes a l`obra de David Moreno que tingué l'honor i també la responsabilitat de substituir al ja jubilat Julio Monterrubio amb una desimboltura i una personalitat pròpia que enganxaven. Crec que la Falla Espartero- Ramon y Cajal no podia haver tret millor creador per al retorn a la màxima categoria infantil, el pressupost o el guardó atorgat pel jurat, el 9é premi de la Secció Especial Infantil, no podia ser un termòmetre per decidir si acudir o no a visitar-la. Per a mi era un punt fixe des d`abans de Març i no me`n penedisc. 



Punts de vista era el lema del cadafal de la comissió adulta, amb una composició que em va meravellar a primer colp de vista, sembla que havien mesurat prèviament l`espai on anaven a plantar la falla, estava perfectament encaixat i aconseguia una estampa única amb les elegants finques del carrer Espartero en direcció al carrer Guillem de Castro. La memòria resava que tot depèn del cristall amb que es mira i efectivament a la composició apareixien un bust d'una jove assenyalant amb un dit el que veia per un llargavistes, mentre que d'esquenes hi havia el mig cos d`una dona madura observant un microscopi.



Composició que era completada amb una munió de xicotets elements dalt dels cabells de la dona més major, un ulls, un planeta, un peix, un submarí groc, etc....l`estructura era tancada quasi amuntegada en alguna escena de base però amb molt d`espai diàfan del cos central cap al remat, el resultat era una forma geomètricament indeterminada però amb un aspecte esvelt i la perspectiva jeràrquica estava clara, predominava el cos central i per això se`l mostrava tant front l'espai més reduït per escenes o remat. 



A un parell d'escenes s'utilitzaven globus o bafarades pròpies dels còmics, més que ajudar a entendre l'acció de l`escena li donaven un toc hilarant, especialment la del faller que tenia el 1r premi però com havia begut massa cassalla es pensava que era l`11 premi o la fallera curteta que pensava que el premi 11 era un doblet de primers. També tenia un toc humorístic acompanyat d`una forta crítica el del milionari envoltat de bitllets al qual li eixia un braç descomunal amb el que premia ben fort un jutge que tenia el punt de vista..... que manava el qui pagava. Com soc corredor, l`escena dels caragols que anaven al seu ritme també em va fer gràcia i una altra escena amb diversos punts de vista amb molta molla era la dels currículums universitaris dels polítics. 


El modelat tenia dos tipologies bàsiques, una naturalista amb una expressivitat molt baixa o tant reposada que ni s'apreciava, bàsicament les dues grans figures centrals, sobretot la de dalt. Els ninots de base continuaven dins d`un modelat naturalista, però amb una expressivitat més acusada, somriures, aspectes d`ebrietat, etc,... tot i que altres tampoc se`n anaven molt de la línia de contenció que mantenien les dues grans figures. Poques desproporcions llevat del braç del potentat abraçant al jutge o el gran ull darrere de la lupa d`un investigador que semblava Sherlock Holmes..



La pintura oferia un rosa carn un tant emblavit en el rostre de la dona madura per augmentar l’edat mentre que en la jove un tant enrogit per disminuir-la. Un aspecte que no vaig entendre es perquè si pintava de rosa fúcsia el cabell de la jove, no pintava amb negre o negre un poc emblavit el de la major, però res més lluny de la realitat afegia rosa al de la major. Vista des de l’infantil hi havia molta tonalitat càlida per eixa banda, per l`altra es veia més fred, també es cert que hi havia una balena a una escena propera i òbviament les balenes no són roges, ni taronja  ni grogues. El cabell fúcsia de la jove, que per esta banda estava tapat llevava molt de color i el vestit crema o beis no el podia igualar.

 


Per acabar de reblar el clau, l`ornamentació de base era gespa verda i no tenia un efecte d`il·luminar el conjunt, més bé al contrari. A la falla es representava fil per randa tot el guió, amb profusió de simbolismes com la tesi doctoral del president del Govern Central i una cosa pudenta que ix del cos punxada en un pal, la dels caragols “corredors” altres. Magnifica falla de Francisco Vizcaino, tot i que el de Sueca va rebre el 13é premi de la Secció 1-B, cosa que només em puc explicar perquè la Falla Espartero-Ramon y Cajal tenia en el 2019 un dels pressupostos més baixos de la categoria.  



Caminava cap a la meta de la meua ruta pel sector i no havia d`allargar molt la marxa, tan sols creuar el carrer Jesús i en menys de dos minuts arribava a la Falla Cervantes-Pare Jofre. El cadafal que portava per lema Contorsions oferia una composició precisament així amb un gran ninot femení del que semblava una gimnasta estava realitzant una gran contorsió car estava recolzada amb els seus braços subjectant al mateix temps una pilota i tenia les cames penjant per damunt del cap. Com a contra coronament a tant curiós cos central/remat una mascara de grans dimensions. 



El cadafal tenia la majoria d`escenes situades a la part posterior per deixar més espai a la figura central, entre altres apareixien un treballador fent equilibris per arribar a final de més, fer front a les despeses de la casa, etc... una mare amb els seus fills, l`equilibri de la justícia representada de forma al·legòrica, etc,....composició que llevat de la característica tant peculiar esmentada era de xicotetes dimensió i no comprenia més trets característics.



El modelat responia a un naturalisme amb línies d`evolució cap a formes planes, sense arribar a l`abstracció en la figura central/remat i un naturalisme amb formes més arrodonides a la resta de ninots. La deformació més important era la pròpia postura del ninot més gran, de la resta del cadafal només es podia parlar d`alguna exageració lleu de les faccions per expressar sorpresa com per exemple l`escena de la justícia, en general l`expressivitat era molt continguda i es jugava més amb la sensació de torsió que s'aconseguia situant a molts ninots fent equilibris.





La pintura tenia un equilibri -ja que la falla anava de torsions i equilibris- precari situant el punt central en els cabells del cos central que tenia el colors d`una flama, groc i roig tonalitat càlida clara, envoltada de tonalitats fredes, la pilota blava, el vestit verd, part de la màscara morada, etc,... la part frontal francament tenia en la pintura un dels seus millors ítems, el rosa carn de la gimnasta es conjugava amb el blanc de la mascara, hi havia un equilibri difícil però hi havia. A la part posterior també, però amb un major predomini de les tonalitats càlides. El cadafal produït pel taller de Pere Baenas estava en la secció 3-A.



Era el torn del darrer cadafal infantil de la meua ruta per la Roqueta-Arrancapins en el 2019: Master-Ror-Xef  amb una composició on més que figures geomètriques pre determinades destacava una perspectiva jeràrquica al voltant d`un ninot principal, en el cas que ens ocupa d`un gran xef que tenia darrere una estructura arquitectònica a mode de portal on es situaven tot un univers de ninots més menuts. Al seu costat un ninot que semblava un faller zombie o zombificat i per darrere una galeria generosa de ninots alguns humans i altres humanitzats però relacionats amb la temàtica culinària. 



Modelat orientat en el naturalisme amb un patró comú de macrocefàlia als ninots humans, cal matisar eixe naturalisme perquè tenia punts d`abstracció o reducció de superfícies secundàries per exemple a les extremitats més distals, és a dir les mans o en el cas dels peus amb la supressió total. D`altra banda es destacaven els caps i sobretot els ulls molt grans en relació a la resta del cos i responsables de l'expressivitat del ninot. Festival de colors complementaris en una pintura que tenia un punt central d`atenció en les tonalitats càlides del cuiner principal amb color groc ocre, taronja carabassa, etc...i el seu contrapunt -un pel menut- del ninot zombie del costat.




Per la part posterior el joc cromàtic s`establia entre un rosa intens i altres tonalitats fredes que anaven de blaus agrisats, violetes amb molt de blau o morats que feien la transició cap a tonalitats intermèdies entre càlids i freds. L`ornamentació de base amb diferents textures tot i que no influïa en el cromatisme general, es veia intencionadament col·locada i ben disposada però era difícil que poguera influir en un cromatisme tant complex. L`obra de José Ramon Lisarde va rebre del jurat el 14é premi de la secció quarta infantil. Cansat però satisfet per haver fet una ruta partida en diversos dies per un dels sectors fallers més complets de la ciutat de València m`acomiadava i posava rumb a nous confins on trobar altres creacions dels escultors del foc. Fins la propera!