CRÒNIQUES
FALLERES 2019
Cau la nit...i
continua la Plantà ja en la recta final. Rodant pel sud del Cap i Casal als
sectors Jesús-Creu Coberta, més al sud que mai. Un final de Plantà que no va ser... una
ucronia[1]
fallera.
Venia d’un breu però
intens recorregut per l’Olivereta i emergia a l`estació de Metro de Patraix,
enguany canviava la direcció de la ruta per dirigir-me en primer lloc cap al
nord de l`avinguda Gaspar Aguilar, no calia avançar més que unes poques passes
i abans d`arribar a la rodona partida ja aguaitava des de lluny Tecnologies,
la falla “post 75 Aniversari” de Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar. Vaig
poder gaudir en directe de la Plantà, ja s`havia tirat de grua i els principals
elements estaven situats, però sempre és agradable seguir en directe com el
director d’orquestra i els seus músics interpreten la seua obra. Te’n adones en
eixos instants de la importància dels detalls, que al final resulten decisius
en la majoria de categories, però més en les de pressupostos baixos o mitjans,
on tot va més ajustat.
En primer lloc destacava
no el seu volum, que tampoc era menut, ni una composició arriscada, ja que es
tractava d`una estructura tridentina, amb un remat molt discret envoltat per un
contra coronament d`una mida quasi idèntica i un altre més xicotet. En tot cas,
no li mancava harmonia, s’aprofitava qualsevol detall per a millorar el
conjunt, com situar un ninot damunt la porra del gran prehistòric central per a
crear un coronament més elevat. L’originalitat i la gràcia eren el
segell d’identitat general, també en l’enfocament de la temàtica, cosa que
s`agraeix. I parle de gràcia per que els principals personatges eren dos grans
prehistòrics mirant perplexos uns aparells que a nosaltres ens són quotidians:
uns telèfons mòbils. Tot i que jo no la
vaig vore totalment plantada, s’intuïa una escena on es barrejava a Newton, la
poma i un gran saure mirant golós uns cucs al voltant de la poma.
Per la part posterior ja
tot estava pràcticament plantat, apareixien ninots vestits com nosaltres és a
dir de la nostra època, però també apareixien robots i un ninot que em va
semblar molt original que semblava l’home invisible, ja que apareixia amb roba i
barret.... però sense cap! Era evident que la originalitat envoltava tota la
falla, desgraciadament no ho vaig vore tot col·locat al seu lloc. El que si
vaig contemplar fou el modelat general, de tall naturalista tenia una tendència
a engrossir les proporcions dels ninots més voluminosos -els prehistòrics-
potser per a caricaturitzar-los més, cadascú dels ninots anava a la seua mirant
el modern artefacte, romanent d`esquenes a l’altre, una translació de la
alienada psicologia de l’esser humà als nostres avantpassats més preterits. I
si els grans ninots eren molt expressius, també ho eren els altres, com Newton
que assenyalava satisfet la poma, mentre el saure es rellepava mirant els cucs,
certament no calien cartells per explicar les escenes.
Em vaig quedar amb les
ganes de conèixer el significat d`aquell estrany ninot de l’home invisible,
poques vegades m’ha atret tant una escena d`una falla de categoria mitjana. Hi ha havia més uniformitat en el modelat de
les grans figures, que no en les xicotetes, els grans ulls i faccions ben
modelades i definides els incardinaven de forma conjunta. Els colors vius
arrodonien tota la originalitat present, colors que tampoc defugien la
representació d’objectes reals, els vestits de pell, les roques, brosses, la
pròpia pell humana, etc, etc,... Fidel a la temàtica, la pintura contemplava
una presencia notable de colors marronosos-groguencs per la banda dels càlids i
una altra de verds amb alguna aparició escassa de tonalitat blava o gris per la
banda dels freds.
En alguns casos, com en
el garrot del coronament, els verds i els grocs es trobaven per a donar pas a
una barreja que els teòrics del color anomenen chartreuse o cartoixà, tot i que
altres simplement li anomenen verd groc. I ara es quan els detalls dels que havia
parlat al principi cobraven importància: el mateix Agustín Torralba
col·locava quan jo arribava un collar de color roig que destacava com a color
càlid potent, junt a la pell de la poma o la capa de Newton. De la part de
darrere que reconec vaig recórrer en un bufit, em va copsar l’ús del color
blanc que en certa manera il·luminava un conjunt amb molt de color típic en
falles amb escenaris naturals -roques, pedres, terra, vegetació, etc,..- em
vaig quedar amb les ganes de llegir els cartells explicatius, ja que sempre
afegeixen informació addicional. El jurat li atorgà l’11é premi de la secció
3-C.
Seguia amb Ves a espai,
que com totes les infantils ja portava quasi tot un dia plantada. Una
composició molt atractiva que pivotava al voltant d`una figura femenina, un mig
cos que sostenia en una ma un xicotet planeta. Estructura molt redona situant
xicotetes figures en llocs estratègics com la gossa laika que envià la URSS a
l’espai o contra coronaments més grans com una marciana a l’altra banda. Coronant
tot el conjunt un coet espacial amb un astronauta. A la part de darrere, la
composició era molt semblant, si bé abundaven les xicotetes figures que suplien
les grans figures que apareixien a la part frontal. La temàtica espacial
combinava elements de l’exploració espacial humana, signes del zodíac i altres
propis de la literatura o el cinema com marcians, etc,...
Sense tindre un risc
imponent, el coronament era molt atractiu per la part frontal. A eixe
estructura calia afegir un modelat naturalista molt realista al cos central
i més caricaturitzat en les figures més menudes, tant que jo crec que
faria les delícies dels xiquets més menuts, però també per tindre uns colors
molt suaus que fins i tot en el cas dels càlids evitaven el roig més encès i
cedien protagonisme a tonalitats roses, front a tonalitats blaves, omnipresents
pel tema espacial, per cert amb alguns contrapunts de color blanc que creaven
un ambient de cel ple de constel·lacions. Per darrere el rosa augmentava
espais, el blau quasi desapareixia i li passava el testimoni al verd,
bàsicament pels xicotets marcians. I molt encertada al meu parer la decoració
amb pedra blanca, neutra i neta. Molt prop del podi es va quedar el cadafal de Vicente
Francisco Lorenzo Albert amb un 5é premi a la secció vuitena infantil.
Abandonava el sector
Jesús, per a tornar de nou a l`avinguda Gaspar Aguilar, ja al Sector Creu Coberta, des de la qual vaig
observar la Falla Fra J. Rodriguez-Pintor Cortina que en un primer
moment em semblava no estava tan avançada en la seua plantà, però no, després
vaig comprovar que simplement tenia un volum molt reduït per a la categoria.
Això no vol dir que tinguera una mala composició, de fet, tot i el seu reduït
cos central, el dos xiquets del coronament estaven situats cadascun en un
muscle o dalt el cap del trobador. En realitat el cadafal tenia la seua millor
basa en el modelat, homogeni en característiques i en qualitat, coherent tant
en els ninots del remat com en els de base, potser el rostre desencaixat del
gran trobador se’n eixia un tant de la tònica de quietisme i serenor de la
majoria de ninots.
De nou el trobador tenia
una característica diferent a la resta de figures, un cos més estilitzat front
uns cossos que de mitja eren més corpulents, però el que si igualava a tots els
ninots de la falla, eren els ulls clars, blaus o verds que habitualment pinta
l’artista del Cabanyal, Ximo Martí. De nou el trobador central tenia
també en la pintura uns color més foscos que el distanciaven de la resta, a més
a més freds, a diferència de per exemple els dos ninots que tenia al coronament
o les dos falleres de la base frontal amb espolins ataronjats o rosats. Un fil
conductor que sobretot apareixia al cos central era el color blanc, el qual
continuaria després en les pedres blanques de la base que posteriorment serien
dipositades. Personalment no vaig trobar cap errada d`execució, per tant si no fora
pel reduït volum, no li trobe explicació a que La festa fallera no
obtinguera premi a la secció 4-C.
Totalment plantada i
malauradament envoltada de tanques estava Aprenent a jugar la falla infantil obra d`un artista amb molts
anys d`experiència a l`especial infantil com és Salvador Dolz,
curiosament també del marítim com l`artista de la falla gran. El primer que
destacava era el gran volum, en comparació a la falla gran, no de bades era una
falla de la secció tercera infantil que en grans tindria un equivalent en la
secció 2-A, una categoria on el pressupostos ja s`enfilen amunt. Però torne a
la falla infantil de Falla Fra J. Rodríguez-Pintor Cortina, al voltant
d`una parella de iaios cos dos grans ninots centrals s`escenificaven accions
pròpies dels nets, totes relaciones amb jocs infantils realitzats en la llar
familiar. El coronament eren un parell de xiquets d`una mida un poc més gran
que els de la base, però molt inferior als iaios, en contraposició al quietisme
i lentitud típica de les persones majors, els xiquets manifestaven major
moviment, especialment els del remat que ampliaven eixe tret amb un avió i un
cavall... de joguet, òbviament.
La veritat, és que tot i
semblar costumista, la composició ja em va enganxar de bon principi – tot i que
les molestes tanques dificultaven molt la visió....i ha tanques i tanques, però
algunes semblen muralles- al rodar el cadafal, vaig comprendre que la
composició jugava amb la mida dels ninots, com ja he dit abans els xiquets més
menuts que els iaios. El modelat a banda de ser naturalista tenia el segell de
l`artista, al qual he vist moltes obres a Barrí Beteró, els característics caps
en forma de meló uniformitzaven tots els ninots com si foren una gran família,
però també altres trets com l’ús de formes geomètriques per a definir trets
facials com el triangle en el nas, quadrats en les orelles, etc,...
Capítol a banda l`escena
dedicada al president de la comissió que enguany complia 25 al capdavant, una escena candidata a l’indult ad hoc per un tema intrínsec de la
falla, si jo porte cinc anys amb Corredor i de vegades estic cansat, vint i
cinc és tota una efemèride! Els colors suaus, evitaven les tonalitats més
fortes com el roig o el blau fosc i es centraven en blaus celestes o roses,
també he de dir que quan més m’acostava als ninots, el color de la seu pell
passava del rosa carn a un color un poc més fort. A la part posterior de nou un
equilibri cromàtic entre càlids i freds, potser amb un major pes dels primers.
Afavoria o empitjorava la decoració amb gespa verda el conjunt de la falla? No
estic segur, però almenys de nit ho gelava tot molt, el cas es que el jurat no
li atorgà premi a la secció 3ª infantil.
Una llarga caminada de
més de 600 metres m`esperava fins que l’Avinguda Gaspar Aguilar arribava a
l’avinguda de les Tres Creus i després el desafiament personal de creuar
l`Avinguda de Tomás Sala o el que ara s`anomena Bulevard Sud, la gran
circumval·lació que mai havia traspassat a peu, ni en falles ni en la resta de
l’any. Deixava momentàniament el barri -que no sector- de la Creu Coberta per
endinsar-me en Sant Marcel·lí, a l’arribar junt al Parc de la Rambleta i a
l’edifici de l’espai cultural del mateix nom vaig adonar-me`n que anava més o
menys encaminat, però també hi hagué lloc per a la improvisació i la
espontaneïtat que feia anys havien perdut les meues rondes de Plantà per
València, amb el descobriment d`un nou emplaçament per a la col·lecció: la Falla
Enginyer Sirera-Pio IX.
El meu primer cadafal a
Sant Marcel·lí fou Quina barbaritat! de dimensions modestes com
corresponia a la categoria, un drakkar viking navegant sobre les braves aigües
del mar del nord, comprenia el cos central d`una falla pràcticament plantada.
Pràcticament només mancava ajustar la decoració per part dels fallers, el
mateix ninot candidat a l’indult un Vicky el Viking i família ja restava al seu
lloc, així com una valquíria, també tots els ninots de la part de darrere. La composició era interessant per la sensació de moviment,
una posició del cos central un tant inclinada i la cohesió temàtica de tots els
ninots, francament crec que era un dels millors, per no dir el millor ítem de la
falla. El modelat naturalista cercava la
caricaturització i en el cas d’alguns ninots senyeres ho aconseguia, en altres
no tant, però si la cohesió temàtica era molt alta, en la tipologia del modelat
no es podia dir el mateix i per a evidenciar-ho calia vore la falla plantada o
quasi a punt d`acabar com era el cas.
Personalment m’agradaren
molt els colors, tot i que eren molt foscos, però m`agradaven per que almenys
tractaven de reproduir la realitat històrica de les embarcacions, armes,
vestits, adorns, etc,.. dels vikings. Òbviament es podria haver suavitzat més
la tonalitat marró, poc agraïda de per si, però la combinació amb un color verd
fosc era harmònica i si tenim en compte que el marró és un color càlid, fou una
decisió encertada, ja que el color roig potser haguera carregat massa els
colors càlids, altre color càlid camuflat era el daurat de la cuirassa de la valquíria,
els cabells pèl-rojos de bona part dels personatges o els teixits del grup
candidat a l’indult. Coherent però un poc monocroma vista des de lluny la falla
de Paco Cuadros i David Zahonero que no va rebre premi a la
secció 6-B.
Dels mateixos artistes era
I tu que pintes?composició
habitual en categories baixes amb un gran ninot conformant el cos central que
confirmava la temàtica, per què era un pintor. Una figura femenina feia de
contra pes en una falla dual, les altres figures eren molt menudes i referents
a xiquets. Modelat naturalista amb un referent clar com el pintor, expressiu i
proporcionat, el personatge company femení tenia una certa desproporció del cap
respecte la resta del cos, reposat convincent i els xiquets del coronament
tenien també una desproporció del cap respecte al cos, fenomen usual quan tenim
eixes edats. Molt discret l’aspecte pictòric i això era paradoxal -respecte al
lema-, però coherent, fent un contrast entre el color blanc neutre present a
les dos grans figures i els colors marronosos del rellotge de peu de darrere,
els pantalons del pintor, etc... cadafal discret el de la Falla Enginyer
Josep Sirera- Pio IX que no rebé premi a la secció divuitena infantil.
Em quedava encara un
llarg recorregut fins el cor del barri, que per ser de nit se’m va fer més
llarg, supose que recórrer nous espais tenia la virtut de ser un al·licient
però el defecte de la inseguretat. Només girar a la dreta pel carrer Sant
Marcel·lí vaig observar que m’encaminava a l`emplaçament de la Falla Arquebisbe Olaechea-Sant Marcel·lí veia la torre del campanar, però la
distància era important. En últim terme arribava front Es l`hora de
l’artista Raúl García Pertusa, la llarga caminada havia pagat la pena.
La visita començava molt bé amb una de les falles infantils més voluminoses que
recorde de l’eldenc, després del primer impacte visual, vaig passar a discernir
poc a poc la composició, sobre una base rodona una gran endevinadora mirava la
bola, però també al visitant. La resta de personatges eren secundaris i no
tenia clara la seua funcionalitat en l’estructura.
Vaig rodar fins la part
frontal i vaig advertir que a banda d`estar molt més carregada, apareixia un
gran personatge masculí, que en una ma suportava una tassa de la qual bevia i
en l’altra un conjunt de teteres. Més complicat era comprovar com es
distribuïen la resta de ninots, però sembla que els que es situaven arran de
terra es situaven cap en fora, mentre que els que anaven elevant-se cap endins.
Fins i tot ara, repassant les fotografies que vaig fer, no tinc clar del tot
l’estructura interna, però sembla que hi havia estructures verticals que
sostenien per exemple uns ninots que representaven la naturalesa. Convé
ressaltar que fora la que fora, la composició no col·locava ninots uns davant
els altres i tots es podien contemplar perfectament, això en una falla de grans
dimensions no és fàcil.
Al remat, era més clara i
simple l’estructura per la part de darrere, que de davant, no obstant, no era
la composició la millor basa de la falla, era útil i funcional, sí, però en un
segon plànol front un modelat d`alta volada. El rostre de l’endevinadora tenia
una gran expressivitat que no aconsegueixen molts artistes, et clavava la
mirada des de lluny, però després de prop observaves que també mirava la bola
que sostenia a la ma. Ella era observada pel gat que tenia al turbant, el qual
de reüll també mirava a una altra banda, cap a l`interior de la falla.
Concentrat i amb la mirada perduda estava un rellotger que transmetia molt bé
la sensació de tristesa, actitud semblant que tenia una xiqueta que mirava a
una mestra molt seriosa.
El modelat reflectia un
munt d`expressions,emocions,etc...i ho feia amb el comú denominador d’uns
trets facials homogenis localitzats a la part central de la fàcies humana,
bàsicament ulls, nas i boca, el més admirable era aconseguir humanitzar aquells
trossos de suro, sense exagerar en la caricaturització, amb tocs molt suaus.
Potser la composició no fora espectacular, però l`ajustament dels ninots
aprofitant l`escala del modelat jugava també el seu paper a cavall de la
composició i el modelat. Treball molt acurat també en l’escatat que afavoria la
millor adherència de la pintura, el darrer aspecte formal d`una falla prou
cohesionada per a ser d`una temàtica oberta. L`estructura molt agrupada
obligava a cercar una harmonia cromàtica basada en l’ús de múltiples colors,
freds, càlids, primaris, complementaris,etc...color verd, violeta, morat,
rosa, roig, blau, groc, marró, blanc, gris, etc,..
Més fàcil era equilibrar
la balança pictòrica per la part de darrere -o la de davant- de la
endevinadora, amb una composició més oberta i neta. A l`igual que en l`altra
banda, l`abundància de colors, feia que aparegueren també color secundaris i
fins i tot terciaris com el morat, que combinaven tant amb el mocador roig del
cap com amb el blau celeste del cosset. Entre els ninots més xicotets d`eixa
part de la falla, hi havia un joc d`oposicions entre el verd i el groc, però el
que destacava ací era un major color neutre que amb la decoració de pedra
blanca, il·luminaven molt la falla. Rodona era la base del cadafal i rodona era
tota en seu conjunt i ja dic que no era fàcil per la temàtica oberta, però la
qualitat era innegable i li valgué el 1r premi i 2º d`enginy i gràcia, així com
el millor ninot de la secció primera infantil, amb el disseny de Juan Ramon
Vázquez.
Era el torn de visitar la
Falla Arquebisbe Olaechea-Sant Marcel·lí de la comissió adulta,
aleshores encara en plena plantà, hi havia molt de rebombori i francament em
sabia mal clavar-me pel mig de forma tafanera, les grans figures del remat dos
ballarins de flamenc enormes, descomunals, ja havien estat situats, així com
altres figures d’una mida molt considerable que feien la funció de
contracoronaments i d`una composició piramidal en certa forma piramidal, però
amb molts espais oberts. Sense vore fotografies posteriors, veient la gran
quantitat de ninots que romanien junt una de les parets frontals del conjunt
que constitueix el centre neuràlgic del barri creat per l`arquebisbe Olaechea
en els ’50 del passat segle XX, és a dir l`església i el col·legi
parroquial. Si per una banda no els vaig
vore situats al seu lloc, almenys molts els vaig visualitzar de ben prop.
Vistes fotografies de la
falla totalment acabada de plantar, Mirades no canviava gens la seua
fesomia general, les grans figures marcaven l`estructura general i allí ja
s’havia tirat de grua. Mancaven doncs, les escenes de base, amb una qualitat de
modelat considerable, com he dit abans, vaig tindre la sort de contemplar
moltes figures sense els plàstics a punt de ser dipositats al seu lloc i
l’escatat a consciència d`eixes figures de base no feia sinó homogeneïtzar un
gran nivell que el visitant ja advertia en els grans ninots del remat i contra
remats. Partint del naturalisme les figures s’estilitzaven i allargaven, però
no només les més significatives, sinó també les de la base i les que no ho
feien de forma externa ho feien en aspectes més minimalistes referent als trets
físics secundaris, per què els trets importants que són sempre els del rostre,
sobretot els ulls estaven ben remarcats.
Els aspectes formals
tenien la pintura com a colofó final. Sobre un treball d`escatat profund
era més fàcil adherir una pintura que mitjançant més o menys foscor creava
plegaments, molt importants en grans superfícies com la cua de la falda de la
balladora o la muleta del torero on apareixia la silueta del cap d’un bou. En
tot cas, la voluntat per no fer cap errada i presentar un aspecte impecable
apareixia per espais tant diversos com els caps dels ninots, la majoria no
només escatats fins el paroxisme, sinó fins i tot lacats amb la qual cosa
lluïen molt més, però també en llocs com les rosses roges de la base sobre les
que ballava la flamenca. Sobre el color pròpiament dit una oposició entre el
càlid més fort com el roig sang de la balladora i el verd o el blau fosc del
ballador. Com la composició era tant oberta, els contra coronaments tenien
oposicions cromàtiques internes, per exemple el torero amb un vestit de llums
morat que conjugava amb la muleta, sobretot per la part per on anava la part del
groc, però també per la part per on era roja -a mi personalment em feia la
sensació que el torero per davant tenia un vestit de llums un pel més blau que
morat, però de nit no es veu com de dia-.
Més complex, però també ric era el joc
d’oposicions cromàtiques entre la parella jove envoltada de rats penats, amb
uns colors més foscos com el grana en oposició al groc i el morat o violeta -no
n`estic segur- front el verd, que per cert en aquelles hores, tot i estar
plantat, encara estaven retocant i supose que això seria degut a les mogudes
del trasllat que sempre deixen tocat algun espai dels ninots més grans. A la
majoria de ninots de base, s`observava un emblanquiment de la pell dels ninots,
especialment als rostres i en la majoria dels casos amb oposicions de colors
més vius com roig carabassa front blau fosc, verd front groc, etc....en fi, una
falla que semblava una de les integrants de la secció especial i francament
quasi ho era, per que l`obra de Salva Bañuls i Nestor Ruiz
obtingué el 2º premi de la secció 1-A.
La inversió en temps i
esforç havia pagat la pena, però ara encara em quedava més d’un quilòmetre fins
el següent transatlàntic del sector... això sí, la manca de temps em va privar
de visitar un emplaçament que tenia molt proper, el de la Falla Plaça
Segovia, a la que li vull dedicar una xicoteta ressenya. Plantada en la
plaça que li dona nom prop del Centre d`Atenció Sanitària Primària del barri,
estava plantada Naufragis el lema feia referència a totes les desgràcies
que han vingut arran l’inici de la crisi del 2007. Un monstre indeterminat amb
cua d`alacrà i pinces de cranc, banyes al cap, etc,.. un esser horrible,
presidia la falla. Estava situat damunt una estrella dels vents, marcant
possiblement la lletja direcció dels esdeveniments de la última dècada i del
present. El cadafal tenia una
composició tronco cònica (base rodona i front piramidal) que em recordava molt
les falles de la meua infància. Com a contra coronament una sirena tocant
l`arpa, la resta eren ninots d`escenes que no entraré a analitzar per què ja em
semblaria molt agosarat sense haver fet una visita in situ.
Per darrere
amb menys carrega de ninots apareixia un bust de Donald Trump, cosa que
m`inclina a pensar que la falla li donava importància a la política actual i
que interpretava la política, l`economia i altres eixos com un naufragi, tal i
com resava al lema general. El modelat semblava absolutament naturalista i com
ocorre en moltes altres falles de seccions semblants es tirava de ninots el més
semblants a la temàtica triada, però òbviament no sempre s`aconseguia.
Or-x-Ata
era la falla infantil d`un artista que havia descobert tres anys abans a
l’Olivereta. Juan Carlos Banacloy que presentava una falla
al voltant del refresc valencià per excel·lència fruit del tubercle que es
conrea a l'horta circumdant de la ciutat -cada vegada més xicoteta per culpa de les nostres classes dirigents-. Composició consistent en un gran ninot junt a un carret d`orxata, no hi havia jocs
geomètrics ni risc, però si jerarquia en la mida dels ninots per a crear perspectiva, sense
trencar la homogeneïtat del modelat, cosa que en un artista, encara prou novell
te molt de mèrit. Naturalisme amb bones dosis d’esquematisme amb un
resultat desigual respecte a l’expressió d`emocions, això sí, el treball
d`escatat semblava intens i constant. De la pintura i basant-me en el grup
candidat a l`indult que vaig vore a l`exposició del ninot, hi havia colors
suaus, especialment en el rosa carn de les cares, mans, etc.. i també alguns
espais color crema. Altres més forts com el taronja del jupetí del ninot
central o el groc i blau dels cabells d`alguns caps, oferien un constrast a
eixes tonalitats pastís. La Falla Plaça Segovia no rebé premi a la
secció novena infantil.
Després del meu viatge
ucrònic al passat que no fou, torne al present per a recordar el que si fou,
endinsant-me pel llarg carrer Jerònima Gal·lès -antic general Barroso- fins el
segon pes pesat faller del sector que visitava: la Falla Jerònima Gal·lès
-Litògraf Pasqual Abad. I la visita comença per Benvinguda Jerònima
una referència al canvi de nomenclatura que a diferència d`altres comissions
ací no havia creat cap polèmica, de fet va servir per a donar a conèixer a la
impressora valenciana i a la resta de personatges de carrers del barri. La
composició era un tant peculiar, molt antropomorfa per la part frontal amb
presència d`elements geomètrics i sobretot d`unes piles de llibres a la part
posterior on els ninots eren més menuts, però alguns de tanta qualitat, com el
candidat a l’indult, un homenatge al Dr. Peset Aleixandre.
El gran ninot
protagonista, engrandit i en una posició central era el de Jerònima Gal·les qui
-ara-dona nom a la comissió i que portava el seu propi cartell a la ma, la
resta de ninots apareixien esparsos per la base o pujats a la pila de llibres
com Gaspar Aguilar -un altre dels carrers o millor dit avinguda importants del
barri- els ninots de la part darrere, més menuts com un modernitzat Beethoven,
Pere Andreu o Penella... tots tres músics per cert. El comú denominador era el
modelat, més naturalista en el cas del cap de la protagonista o del litògraf
Pasqual Abad i amb ganyotes més forçades en les altres figures, com Gaspar
Aguilar o el cambrer que hi havia dalt de tot molt cap a fora de l’eix de
verticalitat. En el cas dels ninots de la part posterior, ninots com el de Pere
Andreu o el Músic Penella arribaven al paroxisme amb expressions desencaixades,
tot i que la figura del Doctor Pesset o Beethoven mostraven expressions
reposades.
Els grans ulls, quasi
xicotetes finestres cap a l’exterior, tenien importància també en el plànol
pictòric, per que afegien molts xicotets espais amb color blanc que aportaven
un to neutre. No obstant, no calia refredar un conjunt amb colors càlids forts,
que a excepció del marró caoba del cabell de Maria Molina no tenia correlat en
colors beix o crema presents en quasi tota la part frontal. Els podis de la
part de darrere, afegien colors vius, tot i que havien alterat negativament la
part del modelat d`eixe sector, d’altra banda colors càlids com el roig i el
groc junts, tampoc acabaven de crear un cromatisme atractiu i els ninots allí
tenien un alt component dels colors gris i negre. A banda del modelat, era el
propi guió i la seua representació tridimensional les millors cartes de
presentació d`una falla que suposava el retorn a la plaça de Sergio Alcañiz
Valiente, amb un 11é premi i el 2º d enginy i gràcia de la Secció Tercera
infantil.
Era el moment de passar a
contemplar com anaven els treballs de Plantà de Enguany som d’espacial
una falla que ja amb el lema cercava bones dosis de sàtira. El conjunt de la
composició apareixia en un estat de plantà prou avançat, tan sols mancaven per
ser col·locats els ninots de les escenes que ja aguaitaven pels laterals,
destacava el grup candidat a l’indult. Del que jo vaig vore i que m`han
confirmat fotografies posteriors, el cos central era un conglomerat, on des de
la frontal destacaven quatre grans figures que superposades creaven una mena de
muntanya de ninots, que a diferència dels dos darrers anys no permetien admirar
l’estructura interna d’una forma tant clara, de les escenes lamentablement no
puc dir res, ja que com sempre em pillaren en la recta final de la Plantà.
Supose que la peculiar
composició responia a l`intent de crear un moviment d`éssers humans i marcians
sense gravetat, tamisats per la temàtica fallera, però no estic segur que
l’efecte estiguera aconseguit, no obstant és d’admirar l’intent per tractar de
crear una composició original. Els grans ninots del coronament semblaven surar
o anar caient, més evidents eren la gran fallera marciana o el xicotet faller i
per darrere un jurat composat per marcians amb una clara crítica amb metàfora
inclosa que no necessitava de cartel·les. Per la foto general posterior que
vaig vore del company Dani Garcia de la Ruta Fallera, l’estructura es veia més
clara de dia i sobre tot es distingia cadascun dels ninots que de nou feien
referència a eixa relació impossible -de moment- entre falles i espai exterior.
La temàtica exigia un modelat que podia ser naturalista o no, però fortament
caricaturitzat com és habitual en Luís Espinosa, ara bé exigia una dualitat
entre humans i marcians que efectivament apareixia. Deformació del natural en
humans, en marcians i en tots els elements, exagerant aquelles parts del cos
que resultaren més característiques del personatge.
L’element que millor
s`entenia crec que era la pintura, distribuint les tonalitats càlides per tot
el conjunt, exemplificant el cas en la fallera marciana de la base, amb un rosa
fúcsia que tenia en el taronja del faller del coronament el seu company
cromàtic. Els colors freds eren majoritaris, millor dit el color fred, per què
el verd dels marcians era omnipresent, però també seria injust parlar de verd i
no de verds, hi havia diferents tonalitats i això que de nit no es veia tant
bé, de dia es contemplava millor. Altres tonalitats crema o el rosa carn dels
ninots que representaven humans suavitzaven la pintura. Fins i tot detalls com
la decoració amb pedra blanca -crec que molt encertada- milloraven i
il·luminaven la Falla Jerònima Gal·les- Litògraf Pasqual Abad que rebia
del jurat el 14é premi de la secció 1-A, he de dir que malgrat el premi la
visita pagava la pena.
Després de degustar dos
bones viandes de la secció d`argent, calia seguir carrer Jerònima Gal·lès avall
per què hi ha vida més enllà de les seccions altes i ho feia cap a una falla
que em resultava familiar la Falla Calvo Acacio, junt al Parc de les
Columnes, en primer lloc em vaig trobar amb El món al revés que jugava
amb donar-li la volta a molts contes infantils. Del cos central d`una xiqueta amb
molta imaginació sorgien els pensaments més insòlits, un porquet corrent i fent
esport en lloc de rebolcar-se pel fem, un altre banyant-se, el conill traient
el mag del barret de copa, el pallasso en lloc de crear situacions còmiques feia
acrobàcies, el gos ja no perseguia al gat i el felí al ratolí, el xicotet
rosegador feia córrer al gat, el qual a la seua vegada espantava el gos que fugia
de tots.
I per a l’escena de l’exposició tot
un clàssic revisitat, el conte de la caputxeta amb els papers invertits, per que ara la
xiqueta apareixia disfressada de llop, per cert d`una gran qualitat per què
rebé el premi a millor ninot de la secció. L’estructura era ben oberta i el
ninot principal tenia una mida descomunal amb comparació a la resta de figures,
el modelat naturalista amb vocació de perfecció però també ocupant posicions
inversemblants o acrobàtiques com el conill del barret, per darrere la falla
perdia prou amb figures molt menudes tot i que perfectament adaptades al guió.
Si tota la falla haguera tingut la mateixa composició haguera segut un podi
segur, pel flanc posterior les clarianes eren enormes i no hi havia decoració
que cobrirà eixos espais.
El modelat però, cobria amb escreix
les expectatives, les d`una falla que defenia el títol de campiona, un treball
d`escultura que definia tant bé les accions que no calia cartells explicatius,
els quals si alguna podien fer, era millorar encara el relat plàstic
tridimensional, molt naturalista i en algun cas aïllat, un pel hieràtic. La
pintura era un digne fermall a un treball molt complet, el propi ninot central
combinava fred i càlid amb predomini dels segons. Eixe mateix esquema de fer la
oposició entre fred i càlid ocorria en altres escenes com la de Caputxeta i el
llop però no tant en altres com la de l’àngel i el dimoni. El que no m’acabà de
quadrar fou la decoració amb gespa, per que el color verd gelava molt la falla de l'artista Ivan Martínez Vello que va rebre el 6é premi de la secció divuitena infantil.
La falla gran portava per lema Males
Puces era com la infantil fidel al guió preestablert, les puces, caparres,
xinxes, etc... li xuplaven la sang al pobre gos del cos central, com els
impostos públic o alguns bens bàsics per a la subsistència que subministren les
corporacions privades i que en major o menor mesura tots utilitzem. L`insectari
era molt variat, en els impostos públics la Hisenda, però també la contribució
de les propietats, els impostos de rodaments, els de recollida de fem, etc,
etc,...
Un jove amb un cartell
representa un dels grans grups perdedors de la crisi, una de les generacions
més preparades de la història, que a pesar d’això tindrà un futur molt gris i
amb poques esperances de poder jubilar-se o tindre una pensió....i quasi ni
puces tampoc. L’espectacular escena dels insectes mutants de la part
posterior ens mostrava a les grans corporacions i multinacionals, sense
maquillatges ni anuncis de color rosa, com les horripilants sargantanes
aquelles de la mítica sèrie V, en lloc de ratolins es menjaven als consumidors,
més que males puces, serien puces mutants. Hi havia no obstant l’excepció que
confirmava la regla, el ninot candidat a l`indult era una dama de l’alta
societat que passejava al gos, ben llustrós, sense puces ni caparres i es que
per molt forta que siga una crisi, sempre hi ha grups socials que sobreviuen a
la pitjor de les crisis econòmiques.
Una composició ben
clara, amb un cos central destacat i uns coronaments xicotets i terrorífics-tal
i com correspon a eixes bestioles-. Modelat naturalista com sempre, però amb
alguns elements un tant caricaturitzats com els insectes del coronament,
especialment el que estava més amunt de tots. Els altres ninots peculiars que
se`n eixien del registre del naturalisme, eren els insectes o mutacions de
l`escena de les corporacions de darrere i finalment un ninot d’un animal
humanitzat com el pastor de les ovelles. Personalment tenia la sensació
que la falla tenia un treball de modelat tant bo com sempre, però que els
ninots lletjos per exigències del guió no agradarien a tot el món.
I quasi com en el modelat trobava una situació semblant en la pintura, especialment si es mirava per darrere, una gran taca verda inundava la part baixa de la falla i una altra marró el cos central. Per la part
davantera, l’equilibri entre colors càlids i freds guanyava en policromia amb
la figura del ninot candidat a l’indult o tonalitats més neutres com les
ovelles i part del gos. L’artista de Carlet, Ivan Martínez Velló tancava
un cicle de quatre anys amb un 7é premi a la secció 5-A. Ha segut un plaer
acompanyar-lo com a guionista i versador durant aquests quatre anys en els que
he l`artista riberenc i la resta del seu equip, Vicent, Juan Ramon, etc.. han aconseguit un dels pocs palets de la història de la
comissió, així com un podi, diversos millors ninots de secció, etc... i un
agraïment especial a Juan Gabriel Figueres per ajudar-me amb els versos d`un
parell d`escenes que per circumstàncies familiars no vaig poder acabar.
Continuava
avant pel mateix carrer, deixant arrere el sector Creu Coberta, per on havia
transitat quasi tota la ruta i tornant al sector Jesús, una gran quantitat de gent envoltava
el cadafal gran de la Falla Costa y Borras-Agustina d`Aragó dedicada al
centenari del València C.F. I si a la part posterior hi havia gent, per davant
hi havia més, li estaven fent una entrevista al mític jugador d`Aldaia (Horta
Oest) Vicente Guillot que guanyà la Copa de Fires -Després UEFA i ara Lliga
Europea UEFA- els anys 1962 i 63, així com la Copa del Generalíssim -ara del
Rei- el 1967. Òbviament fou molt complicat fotografiar la falla i les poques
imatges que vaig fer sense molta gent eixiren borroses i de mala qualitat.
Falla futbolera amb un cos central format per una pastís d`on eixia un 1,
després una esfera, mig taronja i mig baló de futbol i finalment un antic baló
de 1919, tot coronat per l`escut del València C.F, tot molt simbòlic i referent
al centenari.
L’escena principal
estava constituïda per una sala de trofeus amb el ninot del jugador més mític i
mitificat del club, Mario Alberto Kempes. Rodant la falla, escenes com la del
recentment desaparegut president Jaume Ortí amb el ventall d`Aldaia que ell
mateix i cinc amics més d`Aldaia portaren a Sarrià en l’ultim partit en que el
València c.f. es proclamà campió de lliga 1970/71. Curiosament molt prop d`ell estava
l`actual propietari -que no president- Peter Lim.... l`antítesi d’Orti, ni
valencià ni valencianista ni probablement amant del futbol ni de l`esport...els
negocis manen i no entenen de sentiments ni de història. Per a ser sincer,
veient aquella gentada no em vaig parar massa, vaig contemplar com a curiositat
el ninot del porter quique damunt del travesser i poca cosa més. Molt lloable
l’intent de la comissió i artista per fer una falla homenatge a club històric,
tot i les seues limitacions en els diferents ordres. L’obra de Xesco Gil no
obtingué premi a la secció 4-A.
Les preses
em feren oblidar la falla infantil i ací acabaria la meua crònica, però voldria
incloure un passeig virtual a un parell de falles més, com si haguera entrat
per una porta d’una imaginària “Conselleria del Temps”. Ja seria de traca poder
córrer a través del temps! En cas d’haver-ho pogut fer, el camí en un principi
era conegut, és a dir seguir pel carrer Agustina d’Aragó i després per
l’Avinguda Gaspar Aguilar, posteriorment haguera tornat a l`emplaçament de la
falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar que ja havia visitat, continuaria pel carrer
Fontanars dels Alforins una bona caminada de més de tres cents metres, fins
arribar a la confluència del carrer Pio XI. Allí m’hauria trobat amb A qui
no li agrada això? la Falla Pius XI-Fontanars la falla de major
pressupost de tot el sector i un cadafal més que interessant.
A banda
dels nombres, que ja de per si era un fet atraient tenia una composició
esvelta, sobre una base voluminosa de la qual sorgia una casa vella i
desmanegada més xicoteta. Coronant-ho tot hi havia una bruixa sobre un drac i a
un costat aguantant-se d’una cama hi havia el xiquet Hansel, la seua amiga
Grettel també apareixia però més avall a la part alta del repeu de la base,
quasi on estava col·locada la vella casa de fusta. Quan més repase les
fotografies, més ràbia em fa no haver-la vist, a més a més, per darrere no
perdia gens d’espectacularitat tot i que les grans figures estigueren de cul,
crec que a nivell compositiu això te un mèrit enorme i sembla que figures de
gran mida també estaven situades de forma prou intel·ligent per a millorar
encara més eixa composició. No parlaré massa del modelat, per què seria una
estupidesa, però a banda de la fotografia tinc el referent del grup candidat a
l’indult i la impressió puc dir que fou positiva.
Naturalisme
amb alguna tendència a l’estilització d’extremitats o la simplificació d’altres
parts del cos, notable també la coordinació en el creuament de mirades. En la
resta del cadafal a tenor de les fotografies, sobretot es percebia com els
ninots miraven al visitant, aconseguint una estranya sensació i connexió entre
visitant i falla. De la pintura, encara diré menys, però també s’apercebia un
bon ventall cromàtic tant en color càlids com freds, en aquest punt potser el
ninot de Grettel tenia un excés de color càlids -groc, rosa carn, rosa,
etc,...però en canvi el coronament de la bruixa mostrava una oposició magnífica
entre verd i roig grana. De nou molt destacable la part posterior, reservant
colors freds a la base i els més càlids al coronament. La falla de Josue
Beitia rebé el 7é premi a la secció 2-B.
Si la gran
era bona, la infantil no es quedava arrere, Parla Xinés era obra de Jose
Jarauta i com indica el seu lema tocava tema oriental. Per les fotografies
vistes, era obvia la cohesió temàtica i una composició prou compacta, del
modelat destacaria com altres vegades el modelat de les cares, especialment els
ulls que donaven personalitat i al mateix temps homogeneïtzació en les figures,
ja foren humanes o animals. Finalitze el repàs a les característiques formals
amb una distinció en el color de la pell dels ninots, rosa carn tamisat pel
blanc en la dama oriental i rosa carn amb groc en el cavaller que tenia davant
o en l’ancià barbat del costat. Bons contrastos entre el groc i el verd, amb el
color negre com a contra punt que per cert tenia alguns espais de color blanc
en alguns ninots de la base. Tenint en compte la qualitat de la Falla Pius
XI-Fontanars haguera calgut estar in situ per descriure-la amb claredat, un
9é premi i un 1r d`enginy i gràcia a la secció quarta infantil. Sense dubte la
seua visita era més que recomanable.
I si el
temps, m’ho haguera permès, haguera seguit en aquesta ruta ucrònica pel carrer
Pius XI que després pren el nom de carrer Conca, haguera girat cap a la dreta
pel carrer del Beat Nicolau Factor fins arribar a la que podria haver estat la
última falla de la ruta, és a dir la Falla de la Plaça Jesús, junt al
Mercat. Tòtem no era una falla senzilla d’entendre si el visitant no era
un gran observador o havia llegit alguna ressenya en alguna revista o suplement
de falles. El propi lema, era prou aclaridor, sempre i quant l’espectador
coneguera de bestreta el significat de la paraula “Tòtem” i que el Diccionari
Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix com Fenomen natural o objecte material,
especialment animal o planta, amb el qual un grup humà o clan es considera en
relació de parentiu o de concordança mítica.
A la falla
no hi havia ninots pròpiament dits, hi havia unes columnes les quals portaven
impreses diferents símbols, la més alta, la més voluminosa, la més important
situat al centre, lluïa una flama com a símbol de la Falla, com una deïtat mare
o pare de la resta del panteó sagrat faller. Però al seu voltant apareixien
altres deïtats o sants com un tabal i dolçaina, metàfora de la música, una
imatge d’una Mª de Déu, metàfora de l’Ofrena, una imatge d`una pinta, metàfora
del fallermajorisme, un palet com a metàfora dels premis, una palmera esclatant
com a metàfora de la pirotècnia, etc... la composició era absolutament
trencadora, no es pot aplicar un esquema habitual de base, cos central,
etc,...i això li donava una llibertat molt gran, la pega es que tampoc es podia
parlar de modelat ni de pintura, tot i que si de disseny i planificació prèvia.
El cadafal de Juan Jesús García obtigué el 3r premi d`enginy i gràcia a la
secció 6-B i el 9é premi de falles experimentals.
La falla
infantil portava per lema Ofrena i poca cosa puc dir d’ella, però era
evident que portava el segell d`artista d`autor de Juan Jesús García, el
seu modelat és molt característic, en aquest cadafal a banda dels humans o
follets de diferents mides amb cares humanitzades de rostres color rosa carn,
apareixien altres amb colors més vius, taronja o blau que creaven una
combinació sorprenent, de nou un cadafal que em vaig quedar amb ganes de vore
de prop, però el temps obligava i les falles de J.J Garcia no són per a
mirar-les de passada, exigeixen un mínim de contemplació i anàlisi, cal
fixar-se bé. Situada a la secció setzena infantil la Falla Plaça Jesús
no obtingué premi del jurat.
No podia
finalitzar la meua ronda amb un final ucrònic a l`estació de Metro de Jesús
sense fer una referència al llibret de la Falla Plaça Jesús, un llibret amb una
nòmina de col·laboradors de luxe, que no comprenc com va rebre el premi 23é de
llibret del Concurs de Llibrets de la Generalitat Valenciana referent al
Concurs de Llibrets de la Ciutat de València. Desconec els criteris de
valoració del jurat, però dins hi havia articles com el de Rafa Tortosa «Les Falles i la política: entre el valencianisme i el
poder; segona part (1962-2018)» que resultà guardonat amb el Premi Mocador al
millor assaig d`un llibret de falla en àmbit autonòmic de les Lletres Falleres
2019. O altres articles d`investigació com «L’Art de les Falles amb noms i
cognoms» d`Ivan Esbrí o «Fogueres d’Alacant. Professionalitat, inquietud i a la
busqueda de nous alicients» de Juan Carlos Vizcaino, o «La religió fallera» de
Juanjo Medina... i que em perdonen la resta de col·laboradors, alguns ben
coneguts, però es que la nomina era llarga i tampoc és qüestió d’avorrir al
personal. He posat alguns exemples per descriure la gran qualitat del llibret,
a banda també una gran qualitat fotogràfica, recomanable llegir els seus
articles sinó en el llibret físic, almenys en format electrònic. Per fer-li
alguna crítica al llibret, potser haguera quedat millor posar la guia comercial
al final. I ací acaba no només la crònica sinó tot el Diari de Plantà 2019.
