Tradueix

dimarts, 15 d’agost del 2017

CRÒNIQUES FALLERES    2017



El Carme: Un mosaic de xicotetes falles antigues amb nous projectes, saba nova a les lletres falleres i gran personalitat.


Satisfet per la casual trobada amb l`administrador de La Ruta Fallera, Dani Garcia -el qual es també anima mater actualment en el Foro Reto al Foc, que ha revitalitzat junt Ismael Roger i altres col·laboradors- en una de les últimes falles del sector Seu-Xerea-Mercat. Entrava en el Carme, l`estretor dels vells carrers semblava anticipar l`arribada a la primera estació un punt simbòlic com el Portal de Valldigna on és troba la falla homònima. En primer lloc em vaig llançar a la falla infantil Abelles per ací, abelles per allà. Enguany la comissió havia canviat d`artista Vicente Espeleta de Torís, prenia enguany el relleu. 


A la Vall dels Alcalans, sobretot al voltant de Montroi, Real i Montserrat, localitats properes a la seua, l`apicultura i per tant la mel formen part de l`economia i de la cultura popular, pot ser això el guió estava tant ben fonamentat o potser tot siguen cabòries meues, per fer coincidir un aspecte que em va fer cavil·lar mentre la visitava, però també ara. Doncs bé, en la composició destacava per la mida, per la posició central, pel color, etc,...un gran arbre, com podria haver estat una gran garriga o arbust, amb moltes flors. Esquema senzill, on de forma circular les abelles mostraven diverses fases del procés de la creació de la mel, com a contrapunt apareixia un os que també participava del procés....menjant-se la mel. 



El modelat responia a una pretensió de cubisme, a partir d`una evident reproducció del natural, sense tindre uns valors estètics clars, almenys complia la funció expressiva en la majoria de ninots, que a banda tenien molts cartells explicatius, ....potser massa i tot. Distribució cromàtica en base a l`oposició verd dels vegetals i groc de les abelles, completat per tonalitats fosques com el marró de la soca de l`arbre, l`ós o part de la base junt el negre present en les abelles. Magnífic debut d`Espeleta en la cèntrica comissió que aconsegueix el 1r premi i 1r d`enginy i gràcia a banda del millor ninot de la secció dissetena infantil.  


Crec que el lema del cadafal de la falla gran Portal de Valldigna resulta profètic amb el que em trobe després en general al barri cada any, enguany era el ying i el yang en el portal estan, cadafal xicotet, fortament personalitzat amb una reproducció del Portal agafat per pinces en el remat, per a no desaparèixer per la proliferació d`obres que no respecten els monuments del Carme. A eixa metàfora central, li acompanyaven moltes més en les escenes on proliferaven els animalitzacions de personatges tipus: el tio gos, que després de beure va pixant pels racons, el camell amb la droga, els cotxes com a escarabats saltant-se les prohibicions, el burro que ho trenca tot,  etc,... l’única escena que no només no criticava res, sinó que destacava la gran aportació d’eixos carrers al món, era la de la invenció de l`impremta a la P. Ibèrica, on apareixia un gat cerval.


El modelat s`assemblava en part al de la falla infantil, ja que era del mateix artista el torisà Vicente Espeleta, però potser no era tan geomètric i tendia més al naturalisme. Els colors del Portal de la falla, eren idèntics als del Portal Real, amb la qual cosa, quasi es confonien, eren les pinces del coronament les que afegien colors vius i trencaven eixe mimetisme. A les escenes de base, els ninots també mostraven colors vius que contrastaven amb la decoració de pedra grisa i blanca que pretenia aconseguir un fons de pedra el mes realista possible. El cadafal de la Falla Portal de Valldigna situat a la secció 7-B no obtingué premi.


Mamprenia el camí pel carrer portal de Valldigna quasi fins el final on calia girar per àngel custodi, fins a la Plaça de l`Angel on continuava veient una finca que jo no sé per quin miracle encara aguantava dreta, igual que la torre medieval més antiga de València del segle X, en fi...el dia de la Marmota. En conseqüència el cadafal amb una crítica personalitzada ad hoc a la situació de l`entorn on es planta tornava a fer crítica del seu entorn immediat. A quina porta toquem era obra de Marisa i Paco Fet d`Encàrrec. La creativitat de la parella, és el punt fort de les seues obres, que en aquest cas girava al voltant de les portes.


Les portes eren una metàfora dels llocs on havien d`acudir per a solucionar el problema urbanístic de la Plaça de l`Angel, amb una finca caient i l`única torre de la muralla de la València pre-jaumina del s.XI -la més antiga de la ciutat- en un estat lamentable. Al cos central un conjunt de portes, entre les escenes, el dimoni convidant a passar la seua porta, al costat d`una altra porta els animalets del barri, sense jardí, en una altra escena un ninot junt a una escala que conduïa cap al cos central indicava que havien trobat la solució al jardí.. fent-lo en un decorat! El ninot candidat a l`indult era un mag que feia possible la solució i també apareixia la porta a lo celestial. 


La composició era molt senzilla, amb un cos central que servia per remarcar el lema general i cohesionar una falla, on els ninots portaven perruca, roba, etc,... més que el modelat destacava la tipologia de materials utilitzats, sobretot la de vestir als ninots, que fa rememorar falles d`altres temps. Respecte la pintura predominava el color verd, si comptem també la decoració de la base, composta únicament per gespa, es convertia en el color hegemònic. Bon contrast amb l`escena del dimoni de color roig i groc, però no tant amb la resta que o bé eren de color blau /violeta o bé colors grisos, però no càlids. El cadafal de la secció 6-C no obtingué premi.


Semblant tipologia compositiva tenia Toc, toc també de Fet d`Encàrrec, però a una escala infantil. Una porta que donava a dues escenes, una amb un parell de xiquetes i un xiquet i l`altra banda de la porta un xiquet malalt que esperava la seua visita. Cadafal molt senzill, però ben contextualitzat, relacionat en part amb la gran però amb la seua pròpia dinàmica, tenia un modelat molt característic dels autors, amb característiques també d`us de materials diferents del suro, com sobretot la tela. Respecte la pintura, la tènue pal·lidesa de la pell dels ninots infantils que tenia com a contrast uns colors vius en els globus del coronament. El cadafal estava a la secció catorzena infantil, no obtingué premi.



Era el moment de continuar pel Carrer Gil Polo per eixir al de Serrans, les descomunals torres, feien curts els pocs més de cent metres que em separaven de la falla Serrans-Plaça dels Furs,  que enguany plantaven Llibertat o Llibertinatge del borrianenc José Luís Pasqual Nebot amb esbós de Javier Martínez i guió de Santiago Rios Guinot, en definitiva amb els mateixos artífex que l`any passat. El cadafal semblava compartimentat en un cos central molt visible i separat el cos d`una dona en estat de bona esperança com a símbol de llibertat d`una nova vida a punt de nàixer. 


Al costat unes rodes i mecanismes industrials, semblaven les complicacions. L`ultima peça del puzle d`aquesta composició era una escena on els espermatozous iniciaven una cursa, sortejant obstacles de tota mena per aconseguir la fecundació. Si la composició era peculiar, també ho era el modelat, doncs no apareixia la figura humana ni l`animal tampoc, tot era metafòric, el cos d`una dona embarassada, les rodes de maquinària, les tanques, els espermatozous, etc... per cert aquests darrers són els únics ninots humanitzats. 


El cadafal no era fàcil d`entendre i el guionista tingué molta vista al col·locar alguns cartells en l`escena dels espermatozous en plena cursa. Malgrat la senzillesa de la falla i el xicotet volum, l`originalitat, la peculiar temàtica, la cohesió guió-cadafal i també la distribució de colors s`aconsegueix una falla molt interessant. Dues terceres parts del cadafal tenien una tonalitat blanca amb un toc blau clar molt tènue, mentre que una altra tenia uns colors molt vius. Òbviament les parts més neutres sense color, tenien un mínim de decoració que compensaven eixa tonalitat.  La Falla Serrans-Plaça dels Furs aconsegueix el 12é premi de la secció de bronze, de la 1-B.  


Somnis era la falla infantil de la Falla Serrans-Plaça dels Furs obra del mateix artista, ací la composició era agrupada al voltant d`un xiquet/a que dormia al seu llit, al seu voltant sorgiran diverses escenes sobre els somnis que podem tindre en eixe període màgic que és la infantesa. Des de posteriors professions, passant per un estat d`alteració de la son com el somnambulisme i tot coronat per una lluna, planeta simbòlic dels somnis i dels aspectes sensitius, molt utilitzat en la història de l`art de les falles. La composició integrava aspectes mobiliaris d`una habitació tipus de xiquet per donar-li major veracitat i de pas guanyar volum.


Les figures estaven modelades d`acord a un patró de característiques habituals en José Luís Pasqual Nebot, que en el cas dels ninots de les falles infantils, solen desembocar en una certa macrocefàlia, on destacaven sobretot els ulls i en general les faccions envers la resta del cos o les extremitats que restaven en un segon pla. Colors suaus, que no destacaven els cos central o el ninot més gran, espais on predominava el blau celeste o el verd turquesa, atorgant-li major força cromàtica al remat on un xiquet amb un pijama taronja carabassa i una cortina groga prenien eixe protagonisme, quedant la lluna del remat, amb un blau grisenc en un segon pla pictòric. Un cadafal complet, però que tampoc arriscava i al remat es quedava sense premi a la secció cinquena infantil.


Era moment de continuar la ronda junt el Riu Túria, pel segment més septentrional del sector aguaitant des de lluny la propera Falla Blanqueries un any més amb la mateixa temàtica que sense desmerèixer el conjunt la reiteració de l`assumpte en el mateix emplaçament acaba castigant la originalitat. La variació de la matèria del maltractament a la dona, enguany tenia com a reproducció estètica una gran Afrodita a la qual es suposava que havien deixat sense extremitats a causa dels colps. Les papallones que l`envolten i coronen serien una metàfora de la llibertat i esperança de les víctimes d`eixa situació. 


El cadafal tenia molt diferenciades la part central, d`un parell d`escenes, la més xicoteta no necessitava cartells, era un goril·la, que suposse representava la part més reptiliana de l`esser humà i en aquest cas de l`home. I l`altra escena amb una figura femenina i sense rostre envoltada de cadenes tampoc necessitava massa explicacions. El lema era Qui pot fer mal a Afrodita? Tenia una composició tripartida molt senzilla, destacant el seu cos central, situat d`esquenes, on hi havia un major treball de modelat, amb l`empremta de l`estil propi de Antonio Verdugo Ballester un naturalisme que sovint utilitza formes més cubistes.


La pintura és un element molt important de totes les falles que realitza l`artista del Camp de Morvedre i en aquest cas, tenia una forta càrrega simbòlica, tonalitats clares, blau i blanc sobretot al cos central i color negre o gris per a les dues úniques escenes a les quals se les omplia de pesadesa i negativitat. En el cas del cos central, com ocorre també en moltes altres obres seues, s`observava molt bé com els traços més foscos donaven profunditat al modelat. El jurat li atorgaria el 7é premi de la secció 6-A.


Dona color tenia una temàtica més concreta i mostrava diferents dones pintores o que en altres professions i aficions, pintaven, de diverses èpoques i procedències geogràfiques. M’agradaria començar per la composició, per que era realment redona, com be saben dissenyar sempre Ceballos & Sanabria. Al voltant d`un bust amb un braç de la mexicana Frida Kalho, es situaven l’artista fallera valenciana Marina Puche...la única que encara està viva -i per molts anys, que encara és molt jove- Vigée Lebrun amiga de Mª Antonieta, francesa del XVIII, Tamara de Lempicka, Berthe Morisot, etc....


El modelat semblava variar una mica de l`habitual, els trets físics estaven un pel menys marcats amb un cert toc a l`estil de Marina Puche, també era palès l’ús de materials com la tela, que li donava un aspecte d’època a figures històriques o d`altres temps. La coherència temàtica, no només es trobava en l`aspecte temàtic, sinó en altres estètics, com en el de portar instruments relacionats amb la pintura i en els colors utilitzats en la pintura de la falla, car hi havia un color blanc omnipresent en els rostres de les protagonistes, tant del cos central com de les diferents escenes. 


Hi havia una certa dicotomia cromàtica, entre la part frontal i la posterior, ja que per davant el blanc era abassegador -no només en la pròpia falla, sinó també per la decoració de pedra blanca- amb un contrast molt suau amb el rosa sobretot i en menor grau el blau celeste. La part posterior, tenia una porció de color rosa, però molt més de negre, marró o verd, on no obstant el blanc també pesava molt. El duet d`artistes aconsegueix per a Blanqueries, el palet -1r premi- a la secció dotzena infantil de les Falles de València. 


Xino xano, m`endinsava de nou pel Carme, passant per la vora de la plaça homònima i desviant-me pel carrer Roters fins el xicotet carrer Joan de Joanes que em duia a la Falla de la Plaça de la Santa Creu amb un lema que ho deia tot Borregades les tens a patades.  Una de les falles més xicotetes del sector i de València, però també de les mes coherents. Tots els ninots de la falla eren borregos, un poc més gran el del cos central-coronament,  en la part frontal, un llop disfressat de borrego vol esquilmar els altres, un se’n adona però un altre cau en el parany. Un borrego amb un cartell electoral al coll, ens recordava que la propaganda electoral és l`ovella negra, per que el candidat ens enganya per a eixir elegit, una urna al seu costat representava el poble al qual tracten els polítics com a borregos pactant i repartint-se càrrecs i sous.


 El borrego de les retallades, estava amb les tisores a la ma esquilant a les pobres ovelles que donen llet i llana. El modelat responia a una naturalisme un tant caricaturitzat, en un estil propi del seu autor José Manuel Felip, però sense forçar molt, lo suficient per expressar les accions que marcava el guió previ. En quant a la pintura, com a falla borreguil, hi havia molt de color blanc amb matisos, grocs i grisos, es a dir al voltant de la llana, tenint el rosa com a contrast càlid i el verd de la gespa, que venia que ni pintat, mai millor dit i es que en les falles modestes, com esta de la secció 6-C ajuda barbaritats, que en aquest cas no li dona el premi...però quedava molt rebé.



Imperdonable no recordar el lema de la falla infantil de la Plaça Santa Creu, realitzada pel mateix artista que la gran, on es mou a la perfecció. Al voltant de dos grans ninots que reproduïen una xiqueta tocant el violí i un altre amb un equipatge de futbolista, es situaven ninots d`una menor escala, una xiqueta amb uns gossets, el ninot candidat a l indult, un xiquet que volia ser artista faller, per darrere, un cuiner, una ballarina, etc...La figura humana era omnipresent, en un cadafal que crec que reproduïa els anhels que tenim de menuts. El modelat era molt important en un cadafal on no hi havia espai per a geometries, com a integrant de l`escola valenciana José Manuel Felip, aportava una de les seues característiques més pregones: l`escultura o modelat.


Reproduïa un perfil naturalista en el que l`autor imprimia una series de característiques personals, com són uns grans ulls que fins i tot aplicava en animals i objectes humanitzats. Cadafal molt senzill, però amb bones proporcions i un cromatisme on destacava el jugador de futbol, amb un color roig que marcava el punt central, al voltant del qual orbitaven la resta de càlids, com el rosa de la violinista, el groc del cuiner de darrere, etc,...la violinista mantenia colors més freds, verd i blau, a l igual que els ninots frontals de base. Una falla molt regular en tots els seus aspectes i amb certa espurna que és va fer amb el 3r premi d`enginy i gràcia de la secció dotzena infantil. 


Feia marxa arrere fins al Carrer Roters, per a girar pel primer carrer a l`esquerra, el Carrer Pintor fillol, en el Carme les distàncies són curtes, però l`antiga moreria de València amb els seus carrers serpentejants de vegades fa sorgir els dubtes. I si l`anterior no és tan coneguda, aquesta si ho és...ni més ni menys que la Plaça de l`Arbre on debutava un representant de l`escola riberenca, el carcaixentí Juane Cortell amb el seu equip Apliquem 3-D. Malgrat provindre del cor de la Ribera, no tingueren problemes en preparar un falla ad hoc per al barri  Els sentiments de Carme, que bastia un guió al voltant de les emocions tenint com a centre un gran cap de fallera. Sorpresa, por, tristesa, ira, aversió i alegria eren les sis emocions bàsiques que apareixien al voltant del cos central de Carme. 


Modelat molt diferent a l`habitual que partint del natural deixava els ninots en un estat esquemàtic donant-los un aire molt conceptual, d`altra banda conservaven uniformitat reproduint les emocions del cap del cos central, l`efecte era interessant. També ho era l`aplicació de colors, el blanc neutral ocupava una gran superfície, que només era respost pel groc ataronjat i el daurat de la part del coronament, que atreia la mirada de l`espectador, filigrana que trencava l`omnipresent blancor de la base i unes passades poc intenses bé de roig, bé de verd a les distintes emocions de les escenes, que eren reforçades per la decoració de base, amb gespa verda i suro marró,  després d`una pila d`any aconsegueixen un magnífic resultat amb un 1r premi i un 2º d`enginy i gràcia de la secció 6-B....feia molts anys que no hi havia un palet en la plaça del cant de l`estoreta.


Temps de somiar de Miguel Balaguer, semblava anar de temes onírics i prometia a nivell compositiu, expandit a mode de bosc amb un parell de coronaments...els intents d`engrandir la base per crear l`efecte òptic de major volum era lloable, però els espais interns eren immensos. Potser amb un cos central més gran, augmentant l`escala del xiquet que dormia en una de les escenes de base, l`aspecte general haguera canviat molt. El modelat no estava gens malament, aconseguint un efecte de moviment en part del coronament i alguns contra remats. Omnipresència del color verd, acompanyada de diverses tonalitats marrons, algun bolet de color roig, algunes pinzellades de groc, etc,...i amb base decorada per pedra blanca, tot molt complet, el problema es que a la secció quinzena infantil només hi ha 8 premis.


Continuava recte pel carrer de baix i al creuar el Carrer Hostal de Morella tenia davant la falla Baixa-Mesó Morella, encaixonada entre solars-encara...desgraciadament hi ha racons de la ciutat que mane qui mane continuen sempre igual o pitjor!- el cos central i el coronament de Gelats em rebia d`esquenes, l`estructura de la falla semblava feta ex professo per a l`emplaçament, el cos central era una barra de bar amb tirador de cervesa, amb un cartell de gelats i coets en el coronament, una gran cambrera completava l`estructura central, no podia faltar en la base, una pissarra amb diferents especialitats.


Poques escenes, amb un modelat caricaturesc en diferents graus, pujant al nivell màxim en l`escena del cotxe, una pena no haver vist més falla -en l`esbós pareixia que hi havia més- per que prometia molt. No eren les qüestions estètiques les més pregones, tot i que la composició tenia cert atractiu visual, amb una posada en escena original i una pintura molt càlida a la part superior del cos central i coronament, rosa, groc, daurat, etc....precisament en la part de la falla on hi havia un modelat més acurat, ho tenia molt ben estudiat el seu artista José L. Gomez Mira. El cadafal que no obtingué premi estava en la secció 7-A.


Màster Chof era el lema de la falla infantil amb una temàtica semblant a la de la gran i amb el mateix artista. Cadafal amb un esquema compositiu semblant, destacant la cuina del gran Xef, en un lloc central, el qual feia una mica de pare de tota la resta de ninots que representaven xiquets, alguns en situacions còmiques, com el del colador en el cap amb els fideus, modelat basat en reproducció del natural, amb evident to humorístic, en la pintura un poc fosca amb predomini del color marró clar i gris metàl·lic, que no acaben de contrarestar els ninots de les escenes, que a més a més estaven envoltats de la gespa verda de la base i el verd també és un color fred. El cadafal estava a la secció divuitena i no obtingué premi, on si arrassà la comissió del Carme fou en el Cant de l`Estoreta on la comissió infantil de Baixa-Mesó Morella s`emportà palets en premi al Cant, al Conjunt i al xiquet més típic.


Vaig seguir fins la confluència amb el carrer de dalt que dona  lloc a la Plaça de Sant Jaume, i uns metres al costat la falla del Tossal que deixe per a la seua corresponent crònica, així mitjançant una xicoteta el·lipsis narrativa arribava a la Plaça Vicent Iborra, emplaçament actual de la Falla Sant Miquel que havia plantat Heus ací el nostre secret realitzada per la pròpia comissió, falla que em rebia amb una llegenda del Xicotet Princep d`Antoine de Saint Exupéry, el cadafal reproduïa una versió lliure de la novel·la, mostrant el vertader sentit de l`amistat i l`essència de les relaciones humanes, la falla que tenia la seua gràcia.... malgrat no tindre un sol ninot, reproduia el planeta del Xicotet Príncep i aconseguí el 3r premi d`enginy i gràcia de la secció 7-C.


Dins les mateixes tanques que la falla gran...fenomen trist que cada vegada abunda més, pel borreguisme humà, trobàvem a la lluna de València...amb una composició molt espectacular, aprofitant al màxim les possibilitats d`un cadafal d`un pressupost molt limitat, muntats damunt una lluna, la qual tanmateix anava dalt un núvol. La potència de la falla estava en els detalls i sobretot en la postura del drac del coronament, gens fàcil d`enquadrar, així com en l`equilibri d`un dels dos gats, que penjava de la lluna. 


Els detalls del modelat, es podien observar sobretot en la parella de valencians del cos central, amb expressions un pel rígides, com d`una altra època, però al mateix temps amb potència expressiva, amb verisme. Molt acurada la combinació de colors, dedicant colors càlids a la lluna i al drac del coronament, equilibri en la parella humana i colors i finalment pedres decoratives de color blau celeste a la base. El jurat atorgà a la històrica Falla Sant Miquel el 6é premi de la secció setzena infantil.



Els jardins del Carrer Guillem de Castro m`anunciaven que havia acabat la primera part de la meua ruta pel Carme i que arribava a un punt d`inflexió amb l`arribada a la Falla Mossèn Sorell-Corona, amb un emplaçament elegant davant la façana principal del Museu de la Beneficència de la Diputació de València, on per cert estaven col·locades les explicacions falleres en prosa de Sense Permís un cadafal amb dos cossos, on s`integraven la falla gran i la infantil, tot i que funcionaven com una mateixa escena. En resum una corona de somnis per als xiquets es converteix  en una gran càrrega que quasi no pot alçar un esser adult. 


Confrontació entre el món adult i el món infantil, dissenyat per Isidro Ferrer i plasmat en la falla per Manuel Martín Huguet el qual no rebé premi en la secció dissetena infantil, però si en la gran amb un 10é premi a la secció 3-B tot i que és queda sense premi en la categoria de falles experimentals, fet que desconeixia en el moment en que la visitava i que francament em va sorprendre. Respecte a les característiques formals, crec que el més destacable era eixa composició on s`integraven els cadafals de les comissions adulta e infantil i sobretot que un ninot suportara tot el pes d`un cos central.


                          Ací podeu accedir a la lectura del Llibret Falla Mossen Sorell-Corona 

No podia acabar la descripció de la Falla Mossen Sorell-Corona, sense parlar del seu llibret, que com el cadafal també tenia la seua pròpia empremta el qual comptava  amb el disseny i la maquetació de Iban Ramón. El llibret fou premiat amb el 41é premi del Concurs de Llibrets de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.





Seguia el meu camí pel Carrer Corona, girant pel Carrer Beneficència a molts pocs metres, on com quasi sempre em vaig trobar els xiquets de la falla Ripalda-Beneficència-Sant Ramon en ple concurs de dibuix del seu cadafal, enguany era Ejem del veterà Vicente Almela que prenia el relleu després de molts anys allí de Victor Valero/Marc Martell. La composició te la particularitat de mostrar una dicotomia dins del mateix tema, per la part posterior que és per on jo vaig arribar, apareixien dalt uns pals negres les figures planes de pares i iaios, guiant i aconsellant....de forma relaxada, a la base, una parell de xiquets i en el mig, dos ninots més menuts que representaven un pare i un fill seguint els passos del seu progenitor.



A l`altra banda, el cadafal mostra una composició exactament igual, però on desapareix l`harmonia anterior, donant pas a rostres enutjats, en tensió, etc,..  però que eren les mateixes figures planes de pares i iaios, guiant i aconsellant, ara molt cremats...metafòricament parlant vaja. A la base, una mare i una filla discutint, donant-se veus. A banda de la temàtica conceptual, des del punt de vista estètic era interessant la composició amb els pals negres que creava un espai molt diàfan i augmentava tant l`espai com la creativitat, també el modelat, tenia la característica de les figures planes del coronament i de figures amb unes línies tan planes en la base, que semblaven geomètriques. Colors vius, amb un equilibri cromàtic prou general. La falla rebé el 6é premi de la secció desena infantil. 


Fabulari era el cadafal de la Falla Ripalda-Beneficència-Sant Ramon defenia el títol de campiona de les experimentals del 2016, sense dubte un repte tant apassionant com complicat. Enguany Giovanni Nardin abandonava les formes antropomorfes, en el cos central cedint el protagonisme a una estructura leonardesca que l’autor concebia com a instrument per a aconseguir la interacció o reflexió del visitant, creant la seua pròpia faula o invenció. Tota la falla estava feta de fusta i com l`any passat, el visitant podia interaccionar amb els ninots articulats que literalment penjaven del cos central. No sé altres visitants, però personalment quan la figura humana o antropomorfa minva, també ho fa la meua capacitat de comprendre un cadafal i encara més quan experimenta amb temàtiques tant obertes. 


Respecte als colors, tenia una dicotomia interna, ja que si a nivell de cadafal no acabava d`entendre per que utilitzava un color verd fred per al cos central, deixant el color càlid rosa fúcsia en un lloc secundari, tot i que a nivell de cromatisme de l`emplaçament si que encaixava perfectament amb les façanes de color blanc, crema, etc,...que combinen molt bé amb eixa distribució de colors. El conjunt de virtuts i defectes reunits pel cadafal, tant a nivell conceptual com estètic, no obté premi a la secció 5-A, però si el 3r premi en la categoria de falles experimentals.

Ací podeu accedir a la lectura del Llibret Falla Ripalda-Beneficència-Sant Ramon

Falles experimentals, Falles literàries, la casualitat i el caprici de la geografia feien que dos comissions amb llibrets interessants, estigueren ja no només al Carme, sinó a més a més una al costat de l`altra. Tenint en compte que un dels pares del llibret era Jesús Peris president de l`Adef, i faller de la comissió, alguna cosa hauria de tindre de ser llegida per açí. El cas és que han participat al Concurs de Llibrets de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana i han rebut el 55é premi de les Falles 2017.



Tot un goig per als sentits observar com la comissió de la Falla Ripalda-Beneficència-Sant Ramon arribava pel Carrer Ripalda, acompanyada per la música de banda, en un d`eixos escassos moments festius improvisats, al marge de rutes preestablertes, visca l`espontaneïtat! Més ample que llarg continuava fins a girar per l`esquerra pel Carrer Marqués de Caro, fins Equilibri el cadafal de Xaume Torrent per a la Falla Marqués de Caro-Dr.Chiarri, cal dir que amb l`esbós de Zafrilla. Composició vertical amb una clara inclinació cap un dels costats i un conjunt d`elements que podríem denominar quasi conglomerat.


No de bades el lema equilibri, indicava que la falla se l`anava a jugar en un recurs per desgràcia quasi desaparegut en categories altes. Al situar-me en la part frontal vaig observar millor un cadafal que tenia un bon guió i sobretot uns versos ben rimats i acordes amb eixe guió, amb algunes faltes ortogràfiques i incoherències gramaticals...però passables. L`espècie humana havia mutat en foca per no poder dur-se res a la boca, damunt d`un món a punt d`esclatar com una bomba, tenia aliments que formaven un coronament compost per una munió d`elements. En els contracoronaments una mena d`aranya que semblava representar el capitalisme i un camaleó que feia les vegades de polític. 


El modelat s`escorava cap a una caricaturització molt metafòrica, mostrant en tot moment relació amb el tema, en el conjunt i en cadascun dels elements. Un fet que em deixa fins i tot un poc espantat, era com el camaleó mirava de reüll l`aranya...mentre que l`humà animalitzat mirava al cel...per a que després diguen que tot està en les falles de gran pressupost! La pintura destacava l`humà convertit en foca, amb un fúcsia molt impactant, damunt un negre i un marró a la base. Sembla que en lloc d`utilitzar el blau, l`artista s`inclinava pel negre, afegint també el verd com a color fred. El jurat li atorgà el 4rt premi de la secció 7-B.


Pol nord era el lema de la falla infantil, també de Xaume Torrent. Estructura basada en superfícies gelades a mode de muntanyes de zones àrtiques o antàrtiques. Diverses escenes com la d`un os en el coronament que pescava una llanda de refresc, un pare noel, uns gelats, etc,....modelat naturalista amb ús de pell o pel -en tot cas material diferent al suro o cartró pedra- i un color predominant blanc morat que ajudaven a donar sensació d`espai fred. L`animal o monstre gris,  també revelava eixe habitat fred i a banda del roig del vestit del pare noel, només el gelats, afegien colors realment vius a una falla polar. Situat a la secció dissetena no obtingué premi.


Tornava de nou al Carrer Ripalda, per a visitar l`antepenúltima falla de la ruta, L’Art de Viatjar signada per la mateixa comissió de Ripalda-Soguers constituïa un homenatge a l`Estació del Nord de València, que ara mateix acaba de commemorar el centenari de la seua construcció per Demetrio Ribes, el 8 d`agost de 1917. relacionat amb l'estil modernista vienès anomenat Sezession, i especialment amb Otto Wagner, caracteritzat per les línies rectes en contraposició a les formes sinuoses més pròpies de l'Art Nouveau, el modernisme predominant a França, Bèlgica, Catalunya i resta de València. A la influència vienesa s'afegirien, per un costat reminiscències del gòtic perpendicular anglès junt amb alguns trets del que més tard seria el racionalisme. 




Estupefacte i part em vaig quedar i encara ara ho estic, quan pense que una comissió amb tant poc pressupost s`atreví a un projecte tant complicat, i francament amb un resultat molt digne. El cadafal era bàsicament això, una reproducció del citat monument històric amb la variant que en el coronament hi havia una màquina de tren i un vagó de l`època, atorgant-li una forta espectacularitat, dins del que és un cadafal de baix pressupost. Curiosa també la part posterior dedicada a la Sala dels Mosaics on entre la reproducció del mosaic i el panell del centre, que semblava una llàstima alacantina...adaptada a una falla del barri del Carme. 


En un altre ordre es situaven les escenes, compostes per ninots de figures planes, molt originals, però més propers a les falles que podem observar en moltes escoles que en falles de comissions oficialment censades. Cal dir que no obstant la part posterior, era molt interessant i em recordà en certa manera a alguna de les portades de les barraques que posteriorment vaig conèixer a Alacant. Destacar més que l`estètica, l`ingeni i gràcia que tractava de reproduir aspectes interns de l`estació que sovint ens passen desapercebuts. Els colors del cos central, reproduïen el color crema, verd i roig omnipresent en la ja centenària estació, així com en el verd fosc i roig del tren del coronament. Rebé el 1r premi d`enginy i gràcia de la secció 7-B.


Era el torn de visitar Bon Voyage cadafal made in Fet d`encàrrec que es mouen com peixos en l`aigua en les falles xicotetes infantils del Carme, aconseguint cadafals ad hoc a la temàtica en aquest cas també de la falla gran i no sé si del llibret també. Les maletes formaven una escala i també una base on es situava un paisatge semi urbà coronat per un sol radiant. Ninots que buscaven en mapes la millor ruta, altres compraven bitllets i altres alçaven la bandera que ens indica que el tren està a punt d`arribar. Ninots únics, un tant collicorts i cabuts però molt singulars, que ambientaven una falla molt simpàtica i expressiva, amb colors suaus i més neutres a la part superior, deixant una part de baix més fosca amb marrons, etc,...senzillesa i minimalisme captivaven els visitants. I amb molt bon premi, el 2º de la secció desena infantil.


Enfilava ja la penúltima falla del sector, la dels carrer Alt-Sant Tomàs, un espai de trànsit entre diverses grans falles d`especial, que ha reforçat la seua imatge en la última dècada amb cadafals originals -com la majoria del sector- que fan parar al visitant i desviar per uns minuts la seua mirada en el seu treball. Contat amb veu alta  era el lema de la falla de Juanjo Garcia, original com sempre i diferent cada any, que no és poca cosa. Enguany una màquina d`escriure antiga era el cos central coronat per un castell encantat que ens anunciava que la cosa anava de contes, de fet els contes clàssics eren adaptats a diferents relats fallers provocant la hilaritat del personal allí present.



La rateta presumida recordava tota la coentor del lluïment fallermajorista, Pinotxo i el conte de la lletera, als polítics, Aladí i la llàntia meravellosa era qualsevol president desitjós de trobar patrocinadors, la Gallina dels Ous d`Or o com part de l’Hosteleria arreplega sense posar, els Tres Porquets....dels molts que embruten en falles sense fallers, el sabater màgic, etc,...el guió era senzill, directe i de bona digestió, sense dubte, un bon aliat, per als valors estètics. L`estructura general, no era massa innovadora, ni tampoc arriscada del tot, però la utilització de la vareta, on Juanjo Garcia és un especialista, li donaven un encant especial.


Respecte el modelat dels ninots, doncs, en fi, era un punt òbviament secundari, on es reutilitzaven antics motles com en moltes falles de seccions baixes, que encaixen amb un guió i una composició que els integrava a tots. Un apartat curiós en les falles de J. Garcia, és el color, ja que la vareta ocupa molt d`espai i per tant eixe groc Nàpols desgastat, quasi color crema ocupa sempre grans porcions d`espai, un color càlid suau que impregnava un cadafal, on la majoria de la resta de colors eren freds. El jurat li atorgarà a la Falla del Carrer de Dalt-Sant Tomas el 5é premi, així com el 3r d`enginy i gràcia de la secció 5-B


Una mica apartada a l`altra banda del carrer de dalt, estava plantada T`avorreixes? Fes guinyol! La infantil de la Falla del Carrer de Dalt-Sant Tomás amb unes tanques de fusta molt agradables que quasi semblaven part del cadafal de Marc Martell. Des de lluny s`observava un escenari ple de titelles aguaitant per l’escenari, uns pedestals amb uns bustos contemplaven l`escena, bé que no tots, per que un mirava cap al públic, era un cap dadà de 1920 de Sophie Taeuber impossible avorrir-se amb un cadafal de Marc Martell, sempre s’aprèn alguna cosa, conceptual o estètica. Per la part de darrere s`explicava molt bé qui era i quina fou la seua contribució a la història del Dadà en general i de les titelles en particular. 


Hi havia més homenatges com el que se li feia al valencià Josep A. Palanca amb un parell de titelles antigues com a mostra de la seua obra, falla original en el plantejament, en la composició, en el seu ús -per que a banda de plantar-la, exhibir-la i cremar-la, també la utilitzaven com a exemple didàctic per als més menuts, vaig ser testimoni- el modelat pop en el qual tant a gust es desenvolupa l`artista, cedia part de protagonisme a l’ús de la tela o el pel....fet que no traïa el seu habitual modelat, sinó que el feia coherent dins de la temàtica del cadafal. També crec que és important destacar l’ús de la fusta, cosa que hui ens sembla peculiar i abans era el més habitual a la majoria de falles. 


Els propis materials condicionaven els colors de la falla, que tenien una major foscor al cos central, sobretot pels marrons clars molt predominants, que tenien el seu antagonista cromàtic en les parts perifèriques del cadafal, on dominaven tonalitats més clares, morades o directament blanques....amb l`excepció d`una figura de la part posterior pintada de negre. Aleshores vaig entendre per que la base era de pedra blanca i les tanques no eren les habituals, sinó aquelles boniques de fusta...marró clar. Cadafal molt quadrat, molt pensat, amb una dosí cultural molt important, que no tinc vergonya en afirmar que em va captivar, si de cas em ballava un poc la composició, per posar un punt crític. El jurat li atorgà el 4rt premi i el 1r d`enginy i gràcia de la secció desena infantil. 

                                  Ací podeu accedir a la lectura del Llibret Falla Na Jordana

I m`havia deixat per al final com sempre, des de que tinc ús de raó, a la Nau Capitana del Sector, d`eixe mosaic de xicotetes falles antigues i amb gran personalitat que formen el Carme. L'actual mare carabassera del barri estava enguany d`enhorabona, no pels cadafals -que també estaven molt be- ni per les participacions al Concurs de Teatre -on continuen realitzant una tasca ingent- no, no....enguany ha segut l`any del Llibret per a la Falla Na Jordana! Ja portaven uns quants anys engrescats en les lletres falleres, encabotats en fer un bon llibret, però les falles del 2017 han segut històriques, ja que els jordaners han rebut el 1r premi del Concurs de Llibrets de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.



Històric palet en el llibret, no només per a la comissió i el Carme, sinó per a tota la ciutat, ja que era la primera vegada que ho rebia una falla de la ciutat de València. Amb el mateix nom que el llibret, Commedia s`alçava a la plaça del Portal Nou, esperant captivar als visitants -i al jurat, que sempre és més difícil- amb una escenografia molt completa, però una composició no tan espectacular com altres vegades, s`imposava doncs la ergonomia al risc, tot i que del cos central emergien dues grans figures amb una esveltesa que resultaven estèticament molt belles, completades per uns coronaments complexos i en el cas del gall del remat, amb cert moviment, també eren molt rectilinis, sense cap inclinació.


Eixes dues grans figures clau en la composició eren una gran comedianta, la qual baix de les seues faldes tenia un corral de Comèdies fet a imatge i semblança del desaparegut de l`Olivera de València del XVII, de reüll la mirava l`altre gran comediant que disfressat amb una careta de porc, representava la comèdia més bròfega en contraposició al que representa la dama tant per la careta com per la vestimenta, fins i tot el gall amb el ceptre, també semblava acompanyar eixe posat aristocràtic en contraposició al titot del comediant. Quasi invisible des d`allí es situava com a segon contra coronament Dante Alighieri amb la seua Divina Comedia, amb l’Infern, Purgatori i Paradís. 


Fantàstica coherència a nivell de guió, però molt tancada una composició, que fins i tot des d`alguns angles, tapava parts de la mateixa. Al Corral de Comèdies, es situava l`escena principal, els Malcasats de València -Ximo Puig i Mónica Oltra- on ja endevinava que enguany seria acompanyant al seu ja premiat llibret, any d`immillorables versets també en la falla. Les escenes corresponien a obres teatrals, com el Perro del hortelano de Lope de Vega, la comèdia dels tres poders o metàfores com l`olivera dins una maseter quadrat. En altres ocasions, les escenes teatralitzaven situacions actuals, com en la de l`altar de Sant Pere de la Pinya...el de la Falla Na Jordana no! El del comboi!


Una escena particularment important per la seua grandària i qualitat era la de El Monarca Titella, amb una princesa d`Eboli conspiradora que manegava al seu antull els designis de la Corona en temps de Felip II...tot i que el ninot que penjava s`assemblava a un altre Felip. Tres escenes en una composaven la trilogia de Dant, en l`infern apel·lacions als que passen per l’ídem en aquesta dimensió terrena, en el purgatori apareixia la Banca i els seus clients i en el cel, els poderosos que, amb diners i torrons,....compren a roïns i a bons. Després de contemplar a Dant que era possiblement l’únic que és lliurava de crítica, continuava amb Un Bufó a la Cort de sa Excrescència, si voleu saber el nom del bufó....veriue-ho!


Si en la composició no m`havia convençut, en el modelat, l`adveniment de Toni Pérez amb el disseny de José Gallego i altres membres del taller de l`artista de Carcaixent, han renovat i dignificat un part important de la falla. Per motius geogràfics havia vist moltes obres seues i ja imaginava que el modelat compliria amb escreix les expectatives, fidel al bon acabat de l`escola riberenca, el disseny de Gallego i una natural evolució cap a formes no tant realistes com solen ser habituals a la Ribera del Xúquer, aconseguien un resultat molt positiu, que encara es podria haver lluït més amb una composició diferent a la de la molt quadriculada   base frontal, tot i això és podien observar centelleigs en les figures dels comediants, la princesa d`Eboli o sobretot el gran bust dedicat a Dant.



L’altre gran ítem favorable crec que acceptat de forma unànime pels comentaris que escoltava per allí mateix, era el de la pintura, de nou crec que sobrava tanta superfície amb tonalitats càlides a la base, que feia fixar allí la mirada, en un conjunt enorme, impossible d`abastar i que tan sols apareixia en porcions menudes a la capa i part del gorret del comediant. No obstant, la qualitat dels colors freds que composaven la comedianta, blau dels cabells, verd del cosset i sobretot la reaparició de tonalitats càlides en els animals del coronament el feien completar una mena d`esquema tricolor de tonalitats càlides-fredes-càlides...que resultava agradable a la vista.


Els detalls simbòlics com el color roig predominant en el ninot de Ximo Puig o el taronja en el de Mónica Oltra, el feien molt coherent, tot i que un poc fatigós per a la vista. La part posterior, s`havia convertit en un problema en els darrers anys, que enguany s`ha superat amb nota, la falda-corral passava ara a un verd clar, turquesa, jade...no estic segur i com sempre el matís depenia molt de la quantitat de llum que li arribava en aquell moment. Molt bo el contrast en el Paradís -blau- i l`Infern -roig- en l`escena propera a Dant, així com el roig del bust del poeta italià amb el verd, sense dubte les combinacions entre colors vius eren innumerables. Toni Pèrez, José Gallego i la resta de l`equip, aconsegueixen un 6é premi i un 2º d`enginy i gràcia a la Secció Especial i lo millor de tot una sensació molt positiva.



La gran sacrificada havia segut la falla infantil, la qual després d`un primer premi a la secció especial infantil baixava a la secció d`argent, un fet insòlit i crec que històric, que només pot explicar-se per motius econòmics. Començava doncs, una nova etapa en la que sembla que la innovació tindrà una importància cabdal, o almenys això és desprenia enguany de Marietaaaaaa, ja te tinc! Un cadafal que fins i tot a mi com adult em causava respecte, davant aquell conjunt d`essers mitològics, alguns pel que vaig llegir als cartells, propis de la rondallística del país, com Arrancapins, Banyeta o el Moro Mussa que tantes vegades vaig sentir de menut i que coronava la falla.


La composició era molt agrupada, els ninots dels diversos essers fantàstics muntaven els uns, damunt els altres i a la part frontal és podia descobrir com la majoria d`aquests essers envoltaven i miraven cap a una atemorida jove que llegia amb autèntic espaordiment un llibre, crec que la composició era com el guió: complex, amuntonat, conglomerat per molts elements i ple de significats psicològics que ja em feien qüestionar-me si realment tota la falla, no era més que un conjunt de temors sorgits de la pròpia ment de Mària i per tant pura ficció o terror psicològic o si per altra banda responia a un relat real. El cas és que em feu pensar i molt....el meu dubte és que haurien pensat els xiquets al contemplar allò, o millor encara, que haguera pensat jo de xicotet.


Potser, de menut, la inconsciència infantil m`haguera fet menys inquietants algunes de les mirades o gestos de la majoria dels ninots del cadafal, el modelat semblava fet a propòsit per a la temàtica, de fet haguera pagat per poder tocar els ninots, per que m`intrigava -i m`intriga ara- quin era el material utilitzat, supose que suro, goma eva, tela i llana, però...allò tenia una sensació de poliespan, de plàstic, que sé jo! Modelats semblants al de Juan José García ,els havia vist en  escassíssimes vegades en falles, però mai en infantils, fou colpidor, produint-me emocions enfrontades pero sobretot impactant contemplar-ho en la falla infantil de Na Jordana, en una falla amb tant de pes.


A pesar de l´ús de diversos materials, que òbviament disminuïen l`espai pintat la falla tenia un ric cromatisme, això sí, amb prou foscor que d`altra banda feien augmentar el misteri i la sensació de desassossec que impregnava el conjunt, color negre, marró cafè, alternaven amb tonalitats un pel més suaus com el pelatge del monstre de pell morada i pel marró i blanc, també el verd fosc o el blau fosc o clar...tan sols alguns fragments de color roig i encara menys de groc calfaven una falla que et deixava literalment gelat. Si l`objectiu era aconseguir una coherència temàtica total amb l`estètica la prova estava més que superada, crec que el jurat també ho va entendre així i li atorga el 2º premi de la secció primera infantil.  Quedava clar que començava una nova etapa històrica per a les falles infantils de Na Jordana i que jo finalitzava açí un any més una ruta en un sector imprescindible, el del Barri del Carme.