CRÒNIQUES
FALLERES 2017
La Pluja 💦i el
vent💨 ajornen la Plantà, però no la
detenen. Canvi en l`oratge 🌞e inici d`una llarga ronda 🚶🚇🚋🚌del Pla del Reial a Campanar.
Un any més arribava
al Cap i Casal enguany amb més dubtes que mai, després d`un dur hivern i no
només en lo meteorològic. Però a la fi arribava i assegut al tren, cosa que ja
resultava un bon presagi....assegut, però envoltat de vagons plens i de bon
matí. En uns minuts canviava de transport ara sota la ciutat de València, on
encara no és veien músics, fallers, etc,...que no tardarien en ocupar fins i
tot els espais soterranis. Quasi sense adonar-me`n em trobava caminant per una
albereda tranquil·la cap a la primera estació del meu recorregut inicial. Disparate
era el lema del cadafal que estava plantant l’equip de Paco Giner per a Exposició-Misser Mascó.
El punt de partida és
malauradament una de les grans
sacrificades tots els anys, on mai he pogut vore una de les millors falles
de València, amb totes les escenes senceres, enguany amb una càrrega satírica
considerable, especialment per la part posterior. Tenia davant els meus ulls
gran part de la base, així com el remat o remats. No tenia una alçada espectacular,
ni tampoc un gran volum...tot i que després amb el guarniment de les escenes i
tota la parafernàlia de detalls, el conjunt guanyava consistència.
Les grans figures del
quadre escènic que formava el cos central, representava el Cabararet “El disparate”,
l`opulència i l’excés....al servei dels diners. Òbviament eren uns ninots
al·legòrics, on es barrejaven objectes simbòlics com els barrets de copa per
identificar el poder econòmic amb la bellesa exuberant de les cabareteres que
creaven una amalgama que completaven uns còmics micos els quals vaig observar
encara sense col·locar als respectius coronaments.
La figura humana era omnipresent,
ajudada per elements arquitectònics com uns graons, una luxosa cadira o una
columna, conformava un gran triangle, on els seus integrants no romanien en una
postura uniforme, sinó amb diferents postures que tractaven de resseguir passos
de ball de cabaret, donant major harmonia a una falla que d`altra banda haguera
resultat massa vertical. Un fil conductor recorria tot el modelat -almenys en
el que jo vaig observar en aquell matí d`avançada planta- especialment als
rostres dels ninots, amb una uniformitat també en quant al vestuari, deien les
xarxes socials en les hores immediates que les pluges havien fet mal al cadafal
de Giner, la veritat és que llevat d`algun pelat en el barret de copa del cos
central, no vaig trobar grans desperfectes o bé l`equip treballà a estall per
aconseguir un vertader miracle.
Una bon domini de les
escales cromàtiques, tant en càlids com en freds, com ho demostrava el
roig-grana de la cadira del cos central i el propi cosset de la cabaretera que
allí seia, en contraposició als negres dels barrets o als grisos de les
llargues mitges. Potser el domini d`eixos contrastos no fou suficient o el predomini
de la tonalitat freda i fosca, gelà els ànims del jurat. No obstant per
fotografies posteriors també he observat que les escenes i fins i tot la
decoració aclarien un tant un
paisatge fosc des del punt de vista del mer cos central.
En la meua opinió ni el
taller de Paco Giner ni la Falla Exposició
baixaven el pistó en línies generals -faltaria haver vist in situ escenes,
correspondència del guió amb els cartells, ornamentació, etc,...- la baixada d`un 4rt a un 7é premi pot semblar un daltabaix, però la Secció Especial de les falles 2017 com comprovaria al llarg dels següents dies anava a estar molt disputada a la zona
mitjana de la taula.
Jornada encara de Plantà
de la majoria de les falles grans, les infantils ja plantades prenien un major
protagonisme. Cap de Suro després
dels èxits tant a València com a les Fogueres d`Alacant debutava amb Hortalendari, a la secció especial
infantil amb un guió molt treballat, com ocorre amb la majoria de nous artistes
especialistes en infantils. La base del cadafal identificava l`horta de
València amb una xiqueta del mateix nom. Una revisitació del hinterland de la
capital, que no és quedava en el plànol del guió, sinó que saltava a altres
apartats.
En primer lloc en la
composició, amb un aspecte un tant surrealista aprofitant els cabells de Horta,
per a definir cavallons o solcs on situar distints conreus agrícoles, la
majoria verdures, com les bledes, encisams, carxofes, etc,...un gran agricultor
i la seua filla -supose- presidien una de les escenes centrals, la resta, una
legió de fruits humanitzats, alguns vertaderament humorístics i tots molt peculiars
irradiant optimisme que era coronat per un arc de Sant Martí.
Hi havia certa coherència
no només en el guió, sinó també en la composició, ja que els tubercles, com les
creïlles, les cebes, els raves o les carlotes, apareixien a la part baixa del
cadafal, reproduint el seu estat natural. Algunes originalitats també residien
en els cartells, on en lloc de la rima apareixien les dates de sembra i collita
de les diferents fruites i verdures, així com algunes propietats, aquesta
faceta connectava directament amb el lema de la falla que és referia al
calendari de la horta o Hortalendari.
En la composició
destacava una gran profusió de detalls, així com de coherència temàtica, no
obstant aquesta explosió creativa, amb materials com pel o tela, tenia la seua
contraposició era un modelat molt original però també limitat, sobretot quan
parlem de la secció especial infantil -ací és podria entrar en un debat sobre
modelat vs disseny- no és el mateix reproduir les diferents faccions que
dibuixar-les o pintar-les, un fenomen cada vegada més estès a les falles,
sobretot a les infantils. Lògicament hi haurà qui valorarà més la creativitat
que l`acabat o viceversa.
La pintura estava
dominada per dos colors molt relacionats amb l`horta i agricultura en general.
El marró o tonalitats marrons de la terra i les tonalitats verdoses de tot
vegetal, on s`observava el millor domini cromàtic, tot això acompanyat, pels
colors dels fruits, foscos i mimetitzats amb el seu medi -com alguns tubercles-
o de colors vius com alguns fruits. El jurat atorgà el vuitè i el primer
d`enginy i gràcia de la Secció Especial Infantil a la Falla Exposició-Misser Mascó en el seu retorn a la categoria d`or
de la comissió infantil.
Tornava al Metro per a
avançar fins la parada de Benimaclet, des d`on aniria un bon tros paral·lel a
la via del Tramvia fins arribar a la Falla
Molinell-Alboraia on m`esperava en primer lloc Paraules Bessones de
l’artista Ruben Arcos que debutava
l`any passat en una plaça discreta i alhora important. Respecte a la composició
no era clara la seua forma, més enllà d`unes taques de colors, si se
l`observava per darrere, però sí es rodava la falla sí s`observava una
ballarina de la dansa del ventre recolzada sobre una cama i amb l altra alçada,
que ocupava l’espai més important, junt a la qual o al seu voltant orbitaven
altres més menuts.
A mesura que es comprenia
millor l`estructura general, es veia que tenia un cert risc, que en un principi
no s`advertia. Pot ser això fora degut a un agrupament molt estret dels ninots cosa
que amb prou feines deixava espais buits. El peculiar modelat dels rostres de
l`artista, amb un ull sensiblement més gran que l`altre i la desproporció dels
caps envers la resta del cos, feia que costara distingir els diferents elements
del conjunt. Els ninots alguns molt caricaturitzats, expressaven
majoritàriament curiositat, en un cadafal on expressivitat i guió anaven de la ma.
El mono del xiquet o el
mono del remat, o la vaca que anava en la baca del cotxe....tot i que ací, en realitat
parlem de dues paraules homònimes i no polisèmiques, xicotetes errades de guió
que no haurien de tapar el treball artístic.
Respecte a la pintura, hi havia
certa foscor al remat sobretot frontal
però també part del posterior, amb predomini de tons marrons. Al cos central i
escenes de base, el color era més clar, fins acabar en la pròpia ornamentació
blanca de base, aconseguia el 7é premi de la secció primera infantil, que fa
assentar-se al jove artista, en la categoria d`argent.
Satisfet per l`obra
contemplada i la millora notable de l`oratge retornava cap a Benimaclet, però
abans havia de passar per Teatre Faller
la falla de la comissió adulta de Molinell-Alboraia
que enguany plantava Javier Arevalo, amb
un cos central, remat i un contra remat, poca cosa es pot dir...bé, si, la
composició prometia, amb grans figures caricaturitzades que presagiaven una
falla amb bones formes i certes dosis d`humor. No obstant tampoc revestia un
gran risc, degut a la posició pràcticament rectilínia. De les escenes tan sols
vaig poder observar, un conjunt de ninots agrupats, encara per ser col·locats
al seu lloc.
El modelat de tall
realista, havia patit les inclemències meteorològics i era patent, que encara
no podien haver segut reparades, fins i tot el ninot del coronament havia
sofert el trencament d`una de les mans. La pintura, almenys vista des d`un punt
panoràmic, sense entrar en el detall, tenia un fons grisós blanc com a fons del
parament de pedra que simbolitzava el cos central, damunt el qual es situaven
diferents personatges abillats amb tonalitats més bé càlides, sobretot del
personatge femení amb un roig pàl·lid quasi rosa, junt un groc cromat o un
altre més prop del groc dacsa.
Òbviament no tinc ni idea
de com combinà aquell eix central, amb les diferents escenes, en cap dels seus
aspectes, especialment en temes com la correspondència del guió amb el que
efectivament apareixia en cada escena, cartells explicatius, ornamentació,
etc,...el bon cas és que el jurat no li atorga cap dels premis de la secció
2-A. Estava fresc i podia fer encara
llargues caminades com la de tornada fins a l`estació de Benimaclet, que no
vaig tardar massa a efectuar.
Ni més ni menys que el
seu 75 Aniversari celebrava enguany la Falla
Baron Sant Petrillo al cor de Benimaclet, amb un ambient bulliciós com
sempre i un cadafal molt més avançat que els anteriors, amb coronament, cos
central i alguna que altra escena perfectament situada. De temàtica netament
local, al cos central per darrere es situaven una parella molt representada a
les falles, com eren un Micalet i una torre de Santa Caterina humanitzats,
elements amb ceràmica, falleres de tot tipus, com la fallera calavera etc,...i això per darrere!
A mesura que rodava cap a
la part frontal, me`n adonava que la comissió havia anat a per totes, tinc el cor encès en flama començava a
mostrar-me unes dimensions respectables amb uns contra remats poderosos i un cos
central que simulava un paisatge valencià amb una barraca de fons. Tot el
conjunt estava coronat per dues fades o essers al·legòrics que semblaven
representar algun sentiment, emoció, etc,...una tercera fada més menuda
apareixia en un lateral subjectant un fanal.
Composició piramidal molt
clara per la part posterior, amb la sensació que els tres costats eren idèntics
com en un triangle equilàter que donaven pas a un triangle isòsceles molt més
esvelt a la part frontal. Sense acabar de contemplar totes les escenes ni molt
menys, era evident que enguany el plantejament caricaturesc del modelat havia
donat pas a un perfil més seriós o
almenys això semblava. Cal dir que dins eixe modelat naturalista també hi havia
variacions, especialment en el coronament compost per les fades que mostraven
unes línies més conceptuals.
El que si era
absolutament uniforme era la gran presència del detall per tots els espais, que
unit als anteriors elements, li donava al cadafal una presència molt sòlida.
Per a finalitzar la descripció no podem oblidar la pintura, amb gran presència
del color blanc a la part posterior, que neutralitzava tonalitats més fosques
com les cares del Micalet o Santa Caterina, així com altres colors foscos, com
el blau marí, etc,...a la part frontal, també el blanc tenia una importància
destacable, però sobretot m`impactà l`escala cromàtica de blaus a verds del cos
central fent una transició suau i sense sobresalts.
L’altre aspecte que no es
podria deixar passar per alt, era el contrast de colors del coronament, on una
fada o esperit encarnava les tonalitats fredes, blaus, verds, etc,...mentre que
l`altra ho feia amb les càlides, roig, grocs, taronja, etc....a banda clar del
treball de reproducció d`espolins, mantellines, etc,...dels molts vestits de falleres
que apareixien al cadafal, així com dels jupetins, mocadors, etc,...dels
fallers. En resum, una gran falla digna d`un gran 75 Aniversari realitzada pel
taller d`Arturo Vallés Bea, a la
qual semblava que havia respectat la pluja i que va rebre el 1r pemi de la
Secció 2-A.
Un
bateig en el fons de la mar comptava amb un artista
de renom com era Salvador Dolz Rubio,
el qual planta des de fa molts anys a la secció especial infantil de València.
Cadafal de temàtica marina, de composició prou redona, aprofitant les torsions
dels dofins i d`altres criatures marines, que situaven el centre del cadafal en
una escena on s`obria una petxina i apareixia una sirena. La composició
aconseguia un efecte d’escenari submarí molt nítid a la part frontal, però no
tant per darrere. Modelat naturalista
uniforme molt característic de l`autor, amb els seus característics ulls grans,
que salvaven en part un cos central un tant pobre, això sí ben resolt en la
pintura.
Respecte al quadre
cromàtic, tonalitats fosques per a dofins i alguns peixos, front a colors més
vius per a les figures humanes que eren totes de xiquets, junt a la majoria de
peixos que també lluïen colors vius.
L’única figura humana adulta
era un distant déu Neptú situat a la part posterior, que era la única que no
estava pintada amb colors vius, potser subratllant la seua maduresa. Situat a
la secció vuitena infantil, el cadafal, no obtingué premi.
Fantàstica impressió
m`havia emportat d`una falla imponent i grans esperances havia depositat en la
següent: Federico Mistral-Murta que
enguany pretenia Donar la nota amb l`esbós de Raúl Martínez Chuky i el Guió
de Juanjo Garcia que unien forces amb Emilio
Miralles. Malauradament la primera impressió que em vaig endur és que la
meteorologia havia castigat amb força tot el cadafal o millor dit el cos
central i el remat -la resta aguaitava baix els plàstics- era difícil no trobar alguna part que no
tinguera algun desperfecte, una de les falles per no dir la més afectada de les
que vaig vore en les falles 2017.
Curiosament tot el cos
central i remat estava plantat a excepció del cap de pianista que unia les dues
parts de la falla, així com d`un trompetista i la xica que tocava la viola dalt
del coronament. A l`esquema general apareixia d`una banda l`orquestra on cadascú
anava per lliure de l`esquerra i de l`altra el cor situat dalt l`escala de la
dreta. Per fotografies posteriors, sembla que l`equip de Miralles aconseguí
redreçar gran part del mal produït per les inclemències, també que no foren
molts els ninots que acompanyaren eixe cos central, però que a nivell de
modelat tenien el mateix o fins i tot un millor acabat. Òbviament hi havia un
tarannà satíric en un modelat en el que s`exageraven els gestos que produïen
l`acció o moviment.
Sembla que la cohesió en el
guió era molt alta, o bé apareixien músics o ninots amb instruments musicals o
bé ninots en escenes on es donava la nota.
El joc cromàtic, tenia el seu punt més fort precisament en un element que no
s`havia plantat encara, la viola d’un roig quasi grana, que concentrava el punt
més càlid, en el coronament. Curiosament a la dreta apareixia un conjunt de
colors més vius, mentre que a la dreta hi havia més neutralitat cromàtica, just
al costat de les figures que apareixien més plàcides. El cadafal amb un dels
pressupostos més baixos de la categoria es quedava sense premi, però amb
l`honor de plantar a la Secció Especial de València, la més potent de totes.
Murta
Planet era la falla infantil obra de Rafa Guillot també amb esbós de Raúl Martínez Chuky, però òbviament
amb un pressupost molt menor, així com una temàtica més marciana. El cos central era un tros de terra que emergia d`una
superfície indeterminada que feia de base. En ella trobàvem essers alienígenes
celebrant unes falles molt espacials, on apareixien elements com la Crida, la
realització de les falles, la pirotècnia, flors, etc,...tot en clau marciana. Més que la composició i el
modelat, destacava el particular disseny de Chuky,
amb bona dosis d`humor i en menor mesura una pintura de colors vius,
que la feien més infantil encara, fàcil
d`entendre per a les franges d`edat més joves de la pròpia comissió infantil,
que també feia esbossar algun somriure als més grans. El cadafal infantil de la
Falla Federico Mistra-Murta estava a la secció cinquena infantil, no rebé premi.
Eixia de l’antic poble de
Benimaclet per fer una parada tècnica en el tramvia que em duria no només a una
altra falla, sinó també a un altre sector: el de Rascanya. Urbanisme diferent,
de recent edificació, amb modernes avingudes i òbviament una menor densitat de
població en la parada d`Alfahuir, des de la que vaig caminar un tros fins
l`encreuament dels carrers Santa Genoveva-Arquitecte Tolsà o el que és el mateix
on es planta la Falla Nova d`Orriols.
Un conjunt superb, imponent i això que estava situat en un emplaçament poc
favorable, molt obert i amb grans edificis adjacents.
Després del mal debut en
la categoria d`argent, els orriolencs
enguany li tenien ganes a la nova categoria i vaja si havien fet un bon
desplegament! Amb esbós de Carlos Vargas, l`artista David Sánchez Llongo havia desplegat el cadafal més espectacular
que jo havia vist allí en els últims anys. Com
a València....a cap lloc contràriament al que indicava el nom, tenia un
ambient absolutament asiàtic, una barreja d`elements hindús com l`elefant, amb
altres més genèrics del sud-est asiàtic com les grans dansadores del cos
central, que podríem atribuir a Indonesia, Tailàndia, Laos, etc,....i fins i tot
altres elements de la enorme Xina.
L’únic element autòcton
que vaig trobar era la parella de valencians a lloms de l`elefant, ignore si
entre les escenes apareixia algun valencià més, al rodar la falla, vaig
advertir d`un element molt important un vertader contrarremat, representat per
un enorme tigre de bengala, que pels ninots preparats allí prop, sembla que
anava a estar acompanyat, d`altres felins. Una composició no només voluminosa,
sinó molt ben plantada -compte que no pocs artistes l`han pifiat a última hora-
sense contindre un gran risc, si donava sensació de profunditat, gràcies a les
diferents alçades i escales de les seues figures més importants.
Els animals feien les
funcions de grans contrarremats, mentre que les dues grans dansarines feien de
cos central-remat...amb l`ajut d`altres elements que eixamplaven la base, com
escultures tallades en la roca, etc,....que elevaven una de les dues dansarines
a una posició més elevada. Coronant tot el conjunt un conjunt d`actors del
teatre hindú amb mascares característiques d`aquelles arts escèniques, així com
d`ocells colibrís. Però no acabava ací el cadafal, hi havia un modelat
naturalista que recreava unes faccions molt belles en les dues dansarines i uns
models molt reals pel que fa a les figures animals.
Eixa serenitat que jo
vaig vore en els moments finals de la Plantà, es perdia en altres ninots
vertaderament histriònics que desbordaven expressivitat assemblant-se a
personatges de còmic, jo només vaig trobar plantats als homínids, però també hi
havia humans. Un dualisme serietat-comicitat, que lluny de restar força li`n
afegia més. Tampoc la pintura estava distribuïda a la babalà, s`observava com a
la base predominava una tonalitat fosca, quasi negra i verd fosc, que recreava
les humides roques sud asiàtiques on s`ubiquen temples mil·lenaris al costat de
la qual apareixien tonalitats càlides, en el cas del Tigre de Bengala, d`una
forma més explicita i en el cas de l`elefant, més subliminal en la guarda de la
muntura.
Les grans figures del cos
central, podrien haver-se pintat amb la mateixa pintura, però no....el taller
de Llongo, no feu lo fàcil, sinó que
li dona a la que es situava al mig del cadafal, una tonalitat crema més neutra,
amb altres colors rojos i verds o el que és el mateix càlids i freds, mentre
que a la de darrere, la del coronament, uns colors més foscos, però
perfectament combinables -verd i morat /fred i càlid- destacant els
espectaculars estampats de la falda. Molta falla i això que pràcticament no havia
vist cap escena, també trobe a faltar haver pogut llegir els cartells, ....la
falla no tenia pèrdua, no m`estranya gens el 5é premi obtingut a la secció 1-A,
en molts aspectes semblava una falla d`especial.
València
de Seda era la tercera falla infantil que plantava Salvador Ferrís Cerveró en Rascanya per a la Nova d`Orriols, de tall didàctic com sempre, recreava la ruta de la
seda, així com l’evolució de la manufactura sedera valenciana dels segles XVIII
i XIX. El guió era perfecte, però el primer cop de vista denotava una
composició pobre, amb un sol element com a cos central, una columna de la
Llotja de la Seda de València, que per cert fou el nostre primer Patrimoni de
la Humanitat el 1996.
L’element més important
era el dels valencians en gropa, amb una mida sensiblement superior i la resta
eren ninots al·legòrics a la seda, la majoria feien referència a diferents
elements o fases de la indumentària com el setí de seda, els espolins, el
teixidor, la filadora, la torcedora, la recol·lecció de la morera, etc,....i
fins i tot el ninot d`una oriental, recordant la seda asiàtica. El modelat
totalment uniforme on destacaven cucs de seda humanitzats i passats pel
peculiar estil de l`artista algemesinenc.
Els colors de la pintura,
certament no era tan fosca com feia dos anys, però tampoc tan clara com l`any
passat. Amb una base beix prou fidel al que tenen les vertaderes columnes de la
Llotja de la Seda, acompanyaven tonalitats crema, negra del cavall, així com un
blau verdós en l`únic cartell explicatiu de la base. Les tonalitats càlides
apareixien en els vestits de la parella de valencians a lloms del cavall o en
la cinta de seda que envoltava la columna.
Per la part posterior,
els contrastos cromàtics , eren un poc més caòtics, tot i que destacaven el llaç
rosa de la columna, una de les bovines de la base o el vestit de la xiqueta del
remat. Podríem dir que la pintura ni empitjorava ni millorava un conjunt amb un
magnífic modelat, però una composició que no acabava de convèncer, ninot per
ninot la falla era magnífica, però en conjunt, faltava alguna cosa. Un cadafal
molt original, que no s`assemblava a cap altre, però més bé menut i sense quasi
risc que tampoc comptava amb molt de detallisme, tot açò en la categoria
d`argent de les falles infantils de València pesa molt, al remat el jurat li
atorgà el 14é premi de la secció primera infantil a la Nova d`Orriols.
Tornava de nou cap al
tramvia, ja que calia guardar forces, la següent estació em dugué fins a pocs
metres del Monestir de Sant Miquel dels Reis, a l`extrem nord del terme de la
ciutat de València, molt a prop de Tavernes Blanques. Des de la parada en
direcció sud ja divisava la Falla
Santiago Rusiñol-Comte de Lumiares que escenificava una escena familiar en
el seu cos central i remat. Una jove parella de pares semblava desbordava pels
seus fills, de fet eixe moviment descontrolat dels xiquets, era probablement la
salsa d`una falla on eixes criatures apareixien destacades ocupant els dos
coronaments.
Composició sense dubte
interessant, sobretot pel joc de moviments -a destacar a banda dels xiquets, la
postura del pare amb una cama alçada i un braç estirat que afegien dinamisme-
ni rastre de la resta de ninots i elements de les escenes, una llàstima per que
la falla tenia una altíssima coherència temàtica a banda d`una composició
original i un dels millors modelats dins del academicisme realista del taller
de Ramon Espuig, que no es quedava
en la mera reproducció del natural, sinó que reproduïa també algunes emocions
humanes.
La pintura tenia un perfil baix, de tonalitats majoritàriament fredes, a excepció d`un element central com era la butaca on seia la mare, pintada de morat que es difuminava un tant amb els seus pantalons malva. Es podria dir que els colors no acompanyaven a les accions, tot i estar perfectament acabats i fins i tot combinats. Al remat el jurat atorgà a Una i no més el 7é premi i el 3r d`Enginy i Gràcia de la secció 1-B.
Alicia
al país de les Meravelles presentava una composició de base
redona, amb evident verticalitat, amb dos eixos principals, un gran ninot amb
una mida netament superior, que és girava cap enrere i un element arquitectònic
sobre el qual es superposaven distints elements, fins el remat. Al seu voltant
pivotaven escenes, com la de la llebre prenent te, el grup candidat a l`indult,
per darrere la reina de cors, etc,...interessant el modelat de José Vicente Zurita, en un cadafal amb
una quantitat de detalls important.
Domini de les proporcions
i jerarquització segons la importància dels personatges literaris creats per
Lewis Carroll, que creaven profunditat i perspectiva. La pintura remarcava els
punts candents del cadafal, com per exemple el personatge principal amb un roig
fosc tipus cirera o grana, però lògicament càlida, com el gat del remat. Les
tonalitats fredes estaven menys presents, però apareixien en un eruga blava, el
vestit d`una xiqueta o la base de color verd...i fins i tot la gespa, que
òbviament també era verda i es que en alguns casos, algun premi ha arribat
dirimir-se per l`ornamentació...no sé si a València, però sí a altres llocs.
Santiago Rusiñol-Comte de Lumiares rebé el 10é premi de la secció tercera
infantil.
Continuava el meu
recorregut creuant el Carrer Comte de Lumiares, per entrar en el Carrer
Gravador Fabregat, poc després tenia davant Dr
Boig: Consulta 257 de l`Artista Manuel
Martínez Reig amb esbós de Sergio Alcañiz. Vista per darrere, semblava una
falleta minúscula, que poc podia oferir, però que al passar a la part frontal
es va convertir en una falla igualment minúscula, però molt divertida. El Dr.
Boig ocupava una posició preeminent acompanyat de ninots amb un modelat molt
esquemàtic però coherent i original.
Tot i que com ocorre en
els últims temps es substituïa part del modelat pel dibuix, cal dir que aquest
estava ben executat, aconseguint una expressivitat còmica i sobretot la pintura
s`adaptava perfectament a les accions que pretenia representar. Tonalitats
blaves i verdes en contra posició a les roges i rosses jalonaven tot el cos
central del cadafal. A destacar també
uns versos de rima consonant que ajudaven a fer encara més jocosa una falla amb
fort sentit conceptual que va rebre el 4rt premi i el 2º d`enginy i gràcia de
la secció tretzena infantil.
Obra dels mateixos
artistes era Mary in Love la falla de
la comissió adulta de Músic
Espí-Gravador Fabregat estava molt avançada en la seua plantà, però no
havien acabat. S`observaven alguns desperfectes lleus causats per la pluja, que
no aigualiren una composició dominada per una gran figura femenina amb un
modelat molt geomètric, acompanyada d`un cor i d`una granota que se li
declarava dalt un arc vegetal, la qual per cert estaven col·locant en aquell
mateix moment.
Totes les escenes tenien
un modelat uniforme molt expressiu com el del marit vell al qual li
reviscolava..... l`amor, en contemplar una jove o una altra en la que un ninot
no podia amb el règim, per l`amor que li tenia a la nevera. Una pintura molt
pastís, amb un predomini del blau, verd, etc,...que tenia els punts més càlids
amb les tonalitats més càlides, groc, rosa, etc,...situats a la part superior
que la ressaltaven. Forta cohesió temàtica i bones dosis de sàtira que la
convertien en un cadafal molt complet que li valgueren el 2º premi a la secció
6-A.
Mentre els membres del
taller de Martínez Reig continuaven la Plantà, jo m’internava per Torrefiel
fins arribar a la Falla Marqués de
Montortal- José Esteve la primera d`un tres ratlla formidable difícil de
trobar en llocs fora de l`Eixample o Russafa. Em vaig anar directe a L’animal que portem dins una falla
infantil amb la que Mario Pérez ens identificava
segons les característiques més pregones de la nostra personalitat, a la fauna
més diversa. Cadafal molt ben treballat a nivell temàtic, que tenia la seua
correspondència en l`estructura compositiva, amb un centre molt visible al
voltant de qual girava tot.
L’expressivitat somrient
i el modelat tot i haver evolucionat des de la primera vegada que plantà ací
recordava un tant les seues primeres obres. Probablement la manca de necessitat
de llegir els cartells, eren la millor prova que els ninots transmetien per ells
mateixos. Escenes com la del corredor i el guepard, la dirigent i la lleona, la
sanitària i la cigonya, el forçut i el bou, l’estudiant i l`elefant,
etc,...potser la pintura fora la característica menys brillant, d`una falla
molt harmònica, però tampoc mostrava desequilibris.
Sense un color càlid
dominant, hi havia un gran espai per al color carn, que és un derivat del rosa
però més groc, així com tonalitats verdoses i marrons, etc,...per la part
posterior estaven més marcades eixes diferències entre tonalitats blaves i
rojes, resultant més agressius els contrastos cromàtics. Destacable també la
gran quantitat d`elements presents a un remat molt fragmentat i detallat. El
cadafal de Mario Pèrez rebé el 1r
premi i el 2º d`Enginy i gràcia de la secció sisena infantil.
La falla gran de Emilio Miralles que estava plantant
també a Benimaclet i altres llocs, portava per lema Una de pirates. Impactava una falla amb tant de volum i al mateix
temps tant solitària, en aquell moment. Els plàstics cobrien tots els ninots de
les escenes ja situats si no en el seu espai, si molt aproximadament. El cos
central, contraremat i remats, apareixien descoberts, una parella de pirates
presidien una falla amb un remat compost per tres ninots que aconseguia una
composició general piramidal molt impactant.
El modelat ací portava el
disseny propi de Miralles, més expressiu en uns casos o més fidel del natural en
altres, però tot dins d`un mateix univers estilístic. Ignore si, definitivament
plantada la falla tenia pocs o molts detalls, però es veien molts ninots baix
els plàstics, així com uns colors primaris vius al cos central, que
il·luminaven una base molt fosca amb diverses variants del color marró, que
potser eren la part menys vistosa del conjunt, tot i que ignore si amb les
escenes i decoració final aconseguiren
una tonalitat més clara o neutra, almenys per la part posterior, sembla que sí
per que el cadafal adquirí el 3r premi de la secció 3-A.
Continuava per Torrefiel
i pel carrer Marqués de Montortal, per visitar la següent falla, La Berni. En primer lloc la infantil, I see you de Miguel A. Hernández Clemente. Espectacular i un tant futurista la
composició d`un cadafal que em transportà en certs moments a la meua infància, al
voltant d`una estructura indeterminada, escenes sobre el Mag d`Oz, la història
interminable -que mai havia vist en una falla- Avatar -molt recent- Stargate
-també recent, però no tant-, etc,...eren algunes de les pel·lícules de les
escenes. La falla fugia del horror vacui, no amuntegant ninots com ocorre
moltes vegades, cosa que feia fruir molt del conjunt.
Incorporava materials com
la corda o la tela i trossos d gespa en els remats, ....la veritat és que
l`originalitat tant temàtica com en materials utilitzats, era palpable. Un ulls
grans i un poc eixits semblaven caracteritzar els ninots de Hernández Clemente,
que en general reproduïa models naturals, tot i que de temàtica fantàstica.
Original també el trencadís del cos central que il·luminava el centre de la
falla amb un blanc neutre. Al voltant predominaven els colors verds i marrons,
això sí els últims molt suaus. El cadafal rebé el 10é premi i el 3r d`Enginy i
Gràcia de la secció 5ª infantil.
Era el torn de Mandala el projecte de Antonio Verdugo per a la Falla Berni Català-Marqués de Montortal.
Un gran tigre de Bengala, amb una ballarina damunt formaven un voluminós cos
central-remat, que no tenia un coronament clar, això sí, li faltava un gran
mandala, que seria col·locat més tard junt a la ballarina. Sembla que la cua
del tigre, tampoc estava al seu lloc, així com una gàbia on ballava una altra
ballarina. Les escenes estaven aleshores per muntar. No obstant s`intuïa una
composició compacta i massissa.
Modelat molt geomètric, fidel al seu estil,
totalment original que presentava forta cohesió interna, tant des del punt de
vista del modelat com del tema. Dels acabats, només podria parlar del que vaig
observar, és a dir de tot menys de les escenes amb la certesa que si les
fotografies posteriors no enganyaven, tot estava molt ben escatat i no sembla
que la pluja haguera afectat gens l`obra. La pintura és sempre un dels aspectes
més esperats de Verdugo, magnífic oposició al cos central entre el blau del
tigre i el rosa de la ballarina. Càlids versus freds.
En posteriors fotografies
he pogut advertir, que a la base, per una banda alguns ninots com la ballarina
pintada de groc feia un nou contrast o en la majoria de casos s`utilitzaven
tonalitats, violetes, morades, roses, que de forma molt tènue s`entrellaçaven
entre els dos colors dominants de la base-coronament. Però hi ha altres detalls
com la pintura més fosca on es volia destacar una part d`ombria o el dibuix
daurat de la falda de la ballarina. El cadafal rebé del jurat el 4rt premi de
la secció 2-B.
Vaig continuar un tram
més per Marqués de Montortal, per girar a l’esquerra fins arribar a la Falla Montortal-Torrefiel, popularment
coneguda per la Falla el Cudol. La fortuna em va somriure ja que vaig tindre la
sort de coincidir amb membres de la junta que em permeteren entrar per dins de les tanques i fotografiar Amb l`andana la falla infantil que un
any més feia Imaginar-T Taller Creatiu. En
l`estructura era clau, un cos central relacionat amb una casa, amb una
quantitat de detalls espectacular, en la qual s`aprofitaven les estances del
edifici per ubicar escenes i ninots, fins i tot a les teulades.
Ben resoltes les
proporcions, aplicant jerarquització de mides, des dels ninots més menuts dins
de la casa, passant per altres mitjans als voltants i els més grans situats
fora, especialment els que movien les titelles, ara bé si una paraula podria
definir aquesta falla infantil seria la d`original, original composició,
original modelat, original materials -per que a banda de suro, hi havia tela,
fusta, canyes, etc,...la veritat es que hi havia molta fusta i la cremà segur
que fou interessant.
En el modelat destacaven
els ulls redons i oberts, que semblaven mirar-te des de qualsevol racó, però
llevat de l`omissió d`algunes parts anatòmiques en alguns ninots, no se`n
apartava massa de la reproducció del natural. La majoria de ninots o
directament eren xiquets o fins i tot representant adults, semblaven ser-ho, la
qual cosa donava una impressió molt fidedigna d`ambient infantil. També la
pintura mostrava molt clarament amb colors vius el contrast entre colors freds
i càlids a la part frontal amb un fons de color caoba, mentre que per darrere
eixes tonalitats marrons es menjaven la resta de tonalitats.
Fins i tot a la teulada
apareixia un gat pintat de blau, junt un altre pintat de rosa, dualisme
cromàtic al mil·límetre o en una escena dins la casa on amb les teles de colors
diferents s`aconseguien contrastos efectius, fenomen cromàtic que mai havia
presenciat en format tela, sense dubte una falla molt, però que molt original
en molts aspectes, que vaig tindre la fortuna -torne a repetir- de poder
contemplar per dins gràcies als mateixos fallers de la Falla Montortal-Torrefiel. El cadafal fou premiat amb un 3r premi i
un 1r d`enginy i gràcia de la secció quarta infantil, a banda del millor ninot
de la secció.
Però la felicitat, com
deia un proverbi flamenc es trenca prompte i El gran embús de Inmaculada
Ibáñez encara estava molt verd. Mai la puc vore amb les escenes col·locades,
no obstant aquesta artista sempre em reconforta per una composició amb remats
contundents amb més o menys risc, però posant un poc sal en un plat que en els
últims quinze o vint anys s`han suprimit les espècies. Els dos cotxes
superposats formaven part d`un embús urbà en el qual destacava una fallera que
coronava el cadafal amb una motocicleta.
Sembla que a les escenes
apareixia un passa carrer faller el qual produïa un embús circulatori, però és
evident que la característica més preclara era la del risc- composició, el
modelat responia a patrons de reproducció realista caricaturitzada i molt
expressiva. Tampoc la pintura podia competir amb la composició, focalitzant
l`atenció visual en el cotxe de la base de color grana o en la moto de la
fallera del remat. El cadafal situat a la secció 2-B no obtingué recompensa
entre els premis atorgats pel jurat.
Eixia a la gran avinguda
del Dr. Pesset Aleixandre, per on transitaria més ràpidament fins al carrer
Gayano Lluch, on m`esperava la última comissió de Torrefiel i del sector
Rascanya: Gayano Lluch-Dr.M.Merenciano.
En primer lloc Tot per tu la qual
vaig trobar prou millor del que havia vist en imatges als diferents mitjans en
dies anteriors, semblava que els desperfectes patits per la pluja havien segut
reparats en gran mesura pels membres de l`equip d`Art en Foc. La composició pràcticament ja estava totalment
estructurada a falta de col·locar al lloc exacte els dos avantbraços del mig
cos que ocupava el centre de la falla.
El nucli del cadafal era
òbviament una dama que representava la feminitat i esta situat al bell mig del
conjunt, un dels contra coronaments la complimentava mentre que un altre
l`observava més passiu des d`un banc llegint un llibre. Molt coherent amb la temàtica
al coronament apareixien dos remats, que representaven homes de diverses
èpoques complimentant alguna dona. La composició tot i no haver vist la falla
totalment plantada, sinó en procés, era obvi que caria la part frontal, per a
que el visitant observara millor el modelat del cos central i carregava per
darrere.
La composició desprenia
la sensació que res s`havia deixat a l`atzar. Les escenes més satíriques o
sornegueres, segons és mire, es trobaven per darrere, al llit, a l`altar o al
mateix paradís terrenal com Adam i Eva. Modelat realista, amb un treball molt
intens en el rostre del cos central i un poc menys en la resta de figures de la
part frontal, la majoria coronaments o contra coronaments, però amb una major
expressivitat i per tant no tanta exactitud en la resta de ninots de la part
posterior, l`excepció era una gran figura femenina jacent amb una serp al coll,
que era l`únic contra coronament de la part posterior.
Tonalitat molt suau d`un
blau quasi celeste al voltant del rostre de color carn, al barret, al vestit,
etc,... -el color carn és una variant del rosa i per tant càlid, que junt les
roses del barret i alguna cinta del vestit atreien de forma automàtica- a la
base, en els contra coronaments que acompanyaven el cos central, existien oposicions
freds-càlids, dins de cada escena, a l`esquerra en el banc, entre el verd i el
marró o a la dreta entre el blau i el rosa. També és reproduïa el mateix
esquema cromàtic al remat, entre el verd i el rosa, fins i tot al contra
coronament de la part posterior entre el groc i el blau. Francament crec que el
9é premi a la secció 1-B es deuria més a la falta de pressupost que a la
qualitat, que era prou elevada.
Però la reina del sector
era A poqueta nit la falla infantil
de Sergio Amar que jo vaig vore encara
de vesprada. Òbviament el descomunal volum cridava l`atenció, estava front una
de les favorites al palet infantil de totes les categories i n`era conscient.
En segon lloc, l`altra característica que em fascinava era que malgrat la gran
densitat de metres quadrats de falla, aquesta no resultava pesada a efectes
òptics, sinó que fins i tot es percebia una certa atmosfera etèria. Des del
punt de vista frontal es percebien tres grans figures, una gran figura femenina
a l`esquerra, un altra masculina a la dreta i una altra que semblava una
al·legoria del foc baix d`eixes dues a la dreta.
Un sol cartell explicava
abastament un guió molt treballat on apareixien els orígens mitològics de la
nit, les tipologies, etc,...i els ninots reproduïen eixes variables. Pareix que
la gran figura femenina de l`esquerra era A
poqueta nit i la masculina de la dreta era Nocturn, el qual vist per darrere semblava surar entre núvols, amb
un efecte d`ingravidesa sensacional, sense dubte una composició espectacular,
però a la part posterior els protagonistes eren la Catrina o carabassera
cigronera mexicana i el rellotger. Per a donar encara més corporeïtat e
ingravidesa al cadafal, des d’uns dels laterals s`observaven alguns ninots a
cavallet com en una fira, només subjectat per una barra.
Tot i no tindre molt clar
la composició era evident que semblava elevada i es que com resava un cartell, Nocturn era germà d`Ingravida i el cadafal de nou tenia eixa àuria de flotabilitat. Clara
jerarquia en les mides, amb tres figures grans per davant, envoltades d`altres
més menudes i molt similar per darrere. El modelat fidel a la trajectòria de
l`artista conservava els seus trets més característics, una combinació entre
tradició i modernitat, entre línies corbes i planes, entre expressivitat i
reproducció d`un model si no realista, si propi i original de l`artista.
Era evident com el color
blau era dominant en els principals personatges, amb la diferència que en A poqueta nit era més clar i en Nocturn més fosc. En realitat no hi
havia grans contrastos llevat d`alguna porció de color rosa, roig, etc,....el
contrapès en el color càlid ho tenia el personatge de la Nit del Foc, una flama humanitzada, envoltada de flametes i d`un
dimoni que eixia del subsòl amb el cartell que aclaria el nom del personatge,
entre mig una parella de fallers escenificava la Nit de la Cremà. La part de
darrere era més fosca amb personatges com la Catrina, un tant ambivalent, entre
el roig i el negre, però en general tendent als colors freds i a la manca
d`il·luminació cromàtica.
La figura del rellotger
amb jaqueta marró òbviament tampoc era una tonalitat molt il·luminadora però
com la resta del cadafal tenia la missió de fer de contrast amb un altre color:
el verd del seu propi barret o el de les copes d`un arbre proper. Eixe arbre,
no era sinó una metàfora del jardí de les Hesperides, que a la seua vegada
contrastaven molt bé amb la cabellera de a
poqueta nit i altres detalls menors. De nou la Falla Gayano Lluch-Dr. Marco Merenciano rebia el 4r premi de la
secció especial infantil, una falla molt completa en tots els aspectes.
Retornava sobre els meus
passos fins a l`avinguda del Peset Aleixandre, eixia definitivament de
Torrefiel i del sector Rascanya, per acostar-me a Benicalap, quan uns minuts
més tard em topava amb la Falla San José
de Pignatelli-Avgda. Dr. Peset Aleixandre un clàssic de la ruta que començà
fa anys per casualitat i precisament el lema era Com passa el temps una falla
de barri original que vaig gaudir en
la solitud de les hores vespertines. Una parella de fallers vells, ella
asseguda i ell enganxat a un goter de cassalla, coronaven la falla del 50
Aniversari. Com tots els anys sàtira assegurada, en ninots com una fallera amb
ulleres de sol, un Tio Sam Faller fent una crida a l`apuntà, un autobús
d`excursió .....etc,...
Ninots probablement de
cartró pedra, uns dels últims que vorem per que sembla que la última fàbrica
productora ha tancat i per tant haureu d`acudir als Museus per tal de
contemplar ninots fets amb aquest material, era un goig poder contemplar això,
a pesar de tindre un modelat un tant elemental. La pintura un poc fosca, amb
molta tonalitat color gris pedra, no ajudava a millorar un conjunt no molt
vistós en quant a cromatisme, que si destacava era per certa sàtira. No hi
hagué premi a la secció 5B en l`any del 50 Aniversari.
Continuava el meu camí un
poc per terra de frontera fins que eixia de l`avinguda Pesset Aleixandre per
pujar al tramvia en Montduver i baixar molt prop de la Falla Alqueries de Bellver-Garbi per a vore Sinestèsia de Antonio Verdugo. Ara si que estava Benicalap endins. Estava
front una falla molt anunciada per les xarxes socials que portava per lema un
terme que engloba dues paraules del grec
que impliquen una mixtura d`impressions percebudes mitjançant els
sentits.
Tot i que per fotografies
posteriors, el cadafal no tenia un volum molt més gran, fou una llàstima
perdre`m elements com el contraremat, escenes i sobretot les explicacions d`una
falla totalment original i nova. El cos humà central amb línies molt planes era
coronat per elements que definien les línies mestres del cadafal, colors,
formes i un parell de rellotges, com a referència de l`espai-temps. També era
singular la base sobre la que és col·locava eixe cos central, que recordava els
antics cadafals o bastidors on es situaven les falles fa moltes dècades arrere.
Magnífic acabat que no
havia patit les inclemències de la pluja, adherida a la superfície del cadafal diferents tonalitats, destacaven
el roig del cor i el cap....crec que no per casualitat. Altres elements en el
coronament apareixien barrejats, simbolitzant eixa barreja produïda per la
sinestèsia, formes redones, quadrades, colors càlids, freds, primaris,
secundaris, etc,....una pena no vore el ninot candidat a l`indult que rebé el
premi de millor ninot de secció, al que acompanyaren un 6é premi i un 3r
d`enginy i gràcia de la secció 3-B.
La
clau màgica era la falla infantil de Miguel A. Hernández Clemente el qual
havia fet una metafalla és a dir, una
falla dins de la falla. En el cadafal es plasmava la màgia de les falles, vista
des dels ulls de la infantesa que idealitzen els ninots fins el punt que els
converteixen en esser vius fantàstics. Composició antropomorfa i zoomorfa,
quasi total, sense més elements que la figura humana, algun que altre animal i
objecte dispers. Un artista estava pintant un parell de ninots, al costat uns
xiquets pujaven per una corda, etc,...
L’escàs volum obligava a
obrir molt el cadafal d`Alqueries de Bellver-Garbí, però la composició no
resultava dispersa, potser, per la temàtica metafallera, que a més a més
permetia també elevar prou el cadafal, donant-li un aspecte esvelt i apuntat. A
més afegia risc en quasi tots els espais, l`escena de l`artista amb un peu en
l`aire, el conjunt amb base en el camell o els xiquets en la corda, no sé com
ho va vore el jurat, però la composició era molt interessant. El modelat, ja
era una altra cosa, però eixos ulls eixits de les orbites, els donaven una
forta expressivitat.
La distribució de la
pintura, em generava contradiccions, d`una banda situava el color marró a la
base, tot i que la gespa verda feia un bon contrast, però també situava color
càlid com el roig o el groc, en llocs preferents com cos central o coronament.
En general, la distribució dels colors apareixia una mica més anàrquica que la
composició. No obstant, això no era obstacle per aconseguir del jurat el 15é
premi de la secció quarta infantil.
Tan sols havia de creuar
les vies del tramvia i l’avinguda de Burjassot per entrar en el carrer Pintor
Matarrana, des d`on es divisava ja Volar
és un plaer la falla del 50 Aniversari de la comissió infantil de la Falla Avinguda Burjassot-Pare Carbonell.
Cadafal de composició molt agrupada, que contrastava amb la gran superfície
d`ornamentació que l`envoltava, sobretot a la part frontal. Peret el ninot del 50 Aniversari semblava
donar-nos la benvinguda a una falla que tenia dues parts molt definides, la
frontal més espectacular amb més volum, més ninots i en general una mida més
gran de tot i la posterior amb menys elements.
El modelat del taller de Fernando Lòpez Cabañero, estava
condicionat per l`esbós de Carlos Benavent, que entre altres dibuixa també per
a Carlos Carsí, reproducció del natural amb tocs caricaturescos, més o menys
pronunciats. La gran quantitat de ninots i la presència d`un gran porc, feien
que el color carn derivat del rosa dominara en la pintura. A banda també
apareixia el roig, cosa que al meu parer saturava un poc la vista, tot i això
en contraposició apareixia el verd del globus o el negre del majordom. El
cadafal s`emportà el 15é premi de la secció tercera infantil en les seues noces
d`or.
En plena faena reparadora
de Tres Desitjos es trobava el propi Mario Gual, el temporal havia afectat
bona cosa la pintura de gran part del cadafal, que no obstant aconseguí recuperar
en gran mesura. Tenia prou avançada la Plantà, amb el cos central, remat i
contra remats perfectament situats. A banda s`observaven molts elements de les
escenes disseminats per l`entorn....particularment em va fer molta gràcia un
gin -com diuen als països àrabs- o geni que em feia un dit, amb cara de pocs
amics, un altre apareixia en to més amigable.
La trama sembla que anava
de la llàntia màgica d’ on sorgia Aladí en el coronament, per a concedir tres
desitjos al afortunat/ada que la trobara. La composició en forma de creu tenia
en els seus braços acompanyant al cos central dos contra coronaments
voluminosos, un tigre i una figura femenina indeterminada. Absoluta coherència
en el modelat, d`una forma integral, és a dir, tant cos central, com remat,
contra remats, ninots d`escena, etc....presentaven uns rostres pràcticament
idèntics, fidels a l`estil desenvolupat pel taller de Mario Gual.
Malgrat els danys
ocasionats per la pluja, la falla destacava per damunt d`altres factors per la
seua pintura. L’elecció pels colors primaris en grans superfícies, produïa una
comprensió immediata de cadascuna de les peces, de la composició, donant-li el
protagonisme al cos central, tot i que amb un rosa amb porcions violeta que
apaivagava un contrast massa fort. Una llàstima no contemplar la falla
totalment plantada, per vore si amb les escenes és produïa algun canvi
cromàtic. La Falla Benicalap (Avinguda
Burjassot-Pare Carbonell) rebé l’11é premi de la secció 1-B.
A continuació feia un
breu trajecte pel casc antic de Benicalap, pel carrer Barx, fins arribar al
carrer Periodista Gil Sumbiela on Alvaro
Guija que ja portava uns anys plantant en infantils, feia el seu debut amb Barbaritats en falles grans. Sembla que
hi havia fortuna per que Periodista Gil
Sumbiela-Azucena ja estava pràcticament plantada. Un gran bàrbar dalt una
penya agafava una dona de forma bàrbara, un
altre bàrbar estirat damunt un carro feia de contracoronament, tot i que amb
una proporció molt menuda per a fer eixa funció.
La composició tot i que
senzilla, resultava un tant desproporcionada, pot ser per la inexperiència en
cadafals grans, fet molt comprensible. El modelat resultava expressiu, però en alguns casos més hieràtic,
de la mateixa manera que també variava un tant el acabat, no hi havia errades
garrafals, però si xicotetes que eren fins i tot esperables en un artista
debutant en una nova categoria. Probablement la pintura sense resultar massa
vistosa, era el millor aspecte, colors foscos de tonalitats beis, marrons,
verds, etc,....integrava l`univers bàrbar del cos central i bona part de la
base i les escenes.
Als elements citats i per
comprendre millor el conjunt de la falla calia afegir un guió ordenat, que al voltant
del terme Barbaritats, tocaven , temes polítics, socials, etc,....es a dir diversos, pero dins d`una mateixa temàtica, en conjunt un
bon cadafal que permeté el debut de Guija de forma prou folgada amb un 9é premi
a la secció 2-B.
Un
viatge inesperat era el lema de la falla infantil de Periodista Gil Sumbiela-Azucena on
l`artista Alvaro Guija es
desenvolupava com peix en l`aigua. La composició era proporcionalment més
espectacular que a la falla gran -tot i que tampoc contenia risc- amb el
coronament pràcticament igual d` alt que un dels dos contrarremats, un d`ells
quasi igual d`alt on apareixia una representació de la rosa dels vents. Altres
viatges inesperats, eren pujar a un arbre, a la fira, anar al bany a mitja nit,
creuar la carretera, etc,...
El modelat resultava molt
més uniforme que a la falla gran, ulls oberts, boques tortes, etc,....o
simplement ulls tancats com en el cas de la representació de la rosa dels
vents. A diferència de la falla gran, el modelat si tenia una tendència més
clara a la línia plana. La tonalitat càlida apareixia representada bàsicament
en el roig de la nau espacial del coronament i en menor mesura en els contracoronaments
en beix o rosa, així com en el color carn. Els colors freds apareixien
representats pel verd i el blau. Reben el 9é premi de la secció quarta
infantil.
Vaig continuar pel carrer
periodista gil sumbiela fins al carrer acàcies per on vaig entrar per a visitar
l`ultima falla de Benicalap de la meua ruta, Viatges és trobava encara en plena plantà, per Paco Mesado. Un gran gondoler guiava un trajecte per l`actualitat, el
remat eren els ocells posats sobre la barca i les escenes encara no estaven
preparades. Tot i el reduït volum per a la categoria, el modelat semblava més
que interessant, però la pintura un pel fosca, destacant el color marró
-haguera estat bé contemplar tot el que faltava que era molt- la Falla Acacias- Picayo no rebé cap
guardó a la secció 3-A.
Dolços
de Cristian Garcia Carrasco era la
falla infantil que anava a tancar el meu recorregut per Benicalap, de
composició molt oberta, deixava molts espais a l`aire, en compensació a eixa
falta de volum oferia risc en el remat. El modelat era molt elemental amb uns
acabats millorables, però ben proporcionat i amb una bona dosi d`enginy i
gràcia, escenes com el ninot dormint que estava sobao, la mona amb un catxirulo a la ma, mona de pasqua, el croissant
fent peces, al bany...Maria, etc,...
completaven un conjunt molt integrat que et feia gaudir de la falla.
La pintura era
interessant, ja que a la base es fonia amb la decoració de pedres blanques,
tonalitat molt suau quasi neutra que va pujant a grisos, blaus, etc,...la
tonalitat més freda apareixerà en l`escena del gelat, com és obvi i després la
més càlida en el remat conferint-li un major punt d`atenció. El cadafal de la
Falla Acacias- Picayo rebé el 9é premi i el 2º d`enginy i gràcia de la secció
vuitena infantil. I des d`allí el retorn a l`avinguda del Pesset Aleixandre des
d`un autobús em portaria a Campanar.
La visita a la Falla l`Antiga de Campanar era una de
les més esperades, comissió que els últims anys havia retornat al podi,
comptava amb Julio Monterrubio i el
seu equip de col·laboradors, factor que li donava un plus molt especial per a
ser assaltada per molts turistes o aficionats, a pesar de no estar en el centre
de la ciutat. El factor positiu era que en plena plantà les masses, no pul·lulaven, el negatiu....que òbviament Eterna Seducció presentava el cos
central de la dama i el cavaller, així com els remats, però encara faltaven
pujar els contra coronaments, acostar figures, adorns, cartells, etc,....
La composició em va
semblar absolutament esvelta, cal tindre en compte que des del coronament fins
la base hi havia 22 metres, -la segona falla més alta del 2017, sense tindre en
compte la municipal- la dama era ajudada per les seues estilistes a seduir al
cavaller, el qual era ajudat per la seua cartera. El tema i l`estil de les
formes representades crec que responien a l`evolució d`un artista que ha anat
fugint progressivament del volum pel volum i ha acabat donant-li importància
tant a les pròpies figures com als buits existents entre elles.
Òbviament la meua
perspectiva haguera canviat un tant amb la contemplació dels dos contra remats,
que en aquell moment reposaven encara en les immediacions, a l`espera de ser
col·locats en la seua posició. Algunes parts les vaig poder observar com el cos
d`Eva en posició horitzontal, el Cap d`Adam, o la poma, però de l`altre
contrarremat, els dels dos gossos, la veritat es que no vaig vore res. De les 8
o 9 escenes ben carregades, només vaig poder vore el Mamut de l`instint bàsic
prehistòric, però res més....si ja ho sé, és una ...piiiiiiiiiiiiiiit.
Cadafal amb un volum no
molt gran -a pesar de l`alçada- per al pressupost disponible i per a ser una de
les favorites al palet, però amb uns acabats d`una altra galàxia i això que jo
no vaig vore pràcticament cap dels ninots de base, però el grau de perfecció de
l`escatat era astronòmic...i això en les figures més grans, per que sembla que
a la base s`aplicà exactament el mateix procés amb les cinc capes, la cola de
conill, etc, ...i moltes, moltes passades de vidre. Un procés laboriós que
només un grup de persones molt seduïdes per les falles poden dur a terme.
Sí en l`escultura
tridimensional final, ja era sorprenent el resultat aconseguit per eixa
plasticitat, eixa expressivitat aconseguida des del disseny de línies el més
simples possibles, el que elevava a la categoria d`obra mestra el cadafal, era
en la pintura, el qual completava un quadre en el cos central, que de vegades
em recordava el surrealisme de Dalí, amb eixes formes allargades cap al cel,
taques de color que segons la foscor donaven volum als cabells o a un plec de
roba, una forma de pintar que ja s`endevinava els últims anys en les seues
falles infantils, però que ací adquirien una marca pròpia.
Sí el procés escultòric
de la falla havia estat laboriós, el mateix havia passat amb la pintura, on
després del color base, s`havien fet un parell de passades de pintura plàstica
i dues més de envernissat. Quan vaig vore fotografies del cadafal que
explicaven el procés realitzat, vaig empassar saliva, són moltes hores de
treball, molt volum horari. D`altra
banda l`obra exposada, responia perfectament al lema general, amb major o menor
encert, amb un humor molt fi, sense arribar al bròfec, una falla que sense vore
plantada del tot em va seduir, com
supose que al jurat que li va atorgar el 1r premi de la Secció Especial que és
com dir de totes les categories, així com el tercer d`enginy i gràcia.
I si la falla gran no
estava acabada de plantar, la infantil que si que ho estava era complicat de
vore per que no es podia rodar, ni tampoc entrar, coses de la Plantà i de la
provisionalitat de les coses. Obra de Mario
Pérez amb esbós de J. Ramon Vázquez, ni tant sols vaig poder desentranyar
bé la seua estructura. El seu lema era cuida`t
i vista de front es comprenia perfectament per que, al cadafal uns ninots
tenien cura dels altres, molt significativa l`escena dels dos ninots que tenien
cura del planeta.
També apareixia el
concepte de cuidar la pròpia salut, com el del ninot del lluitador de sumo que
pujat a una bascula sostenia en una ma un pastís, mentre un altre ninot li
oferia una poma. Un dels ninots que més em cridà l`atenció fou el de l`aparició
d`un linx ibèric, animal totèmic de la pell de bou que paradoxalment és troba
quasi o sense el quasi en perill d`extinció. Bona varietat de registres, on no
totes les figures apareixien amb el característic somriure dels ninots dels
inicis de Mario, a banda hi havia incredulitat, melancolia, serenitat, etc,....
La pintura estava
dominada per la tonalitat freda, especialment amb blaus, morats i marrons.
Semblava que eren els propis ninots amb el color carn, els que posaven un poc
més de calidesa, potser de forma intencionada per part de l`artista per
subratllar l`afectivitat que suposa tindre cura d`altres. Res puc afirmar dels
acabats, degut a la distància, que m`impedia acostar-me....de lluny tot
semblava molt polit i probablement així ho va ser, però honestament, no em vaig
poder acostar tot el necessari i fou una llàstima perque la falla infantil de
l`Antiga de Campanar rebé el 2º premi de la secció cinquena infantil. De nou vaig tornar a l`estació de Metro més propera per començar una nova ruta, però això ja es una altra història o una altra crònica.
