Corredor de Falles

CRÒNIQUES FALLERES    2017

La Pluja 💦i el vent💨 ajornen la  Plantà, però no la detenen. Canvi en l`oratge 🌞e inici d`una llarga ronda  🚶🚇🚋🚌del Pla del Reial a Campanar.

Un any més arribava al Cap i Casal enguany amb més dubtes que mai, després d`un dur hivern i no només en lo meteorològic. Però a la fi arribava i assegut al tren, cosa que ja resultava un bon presagi....assegut, però envoltat de vagons plens i de bon matí. En uns minuts canviava de transport ara sota la ciutat de València, on encara no és veien músics, fallers, etc,...que no tardarien en ocupar fins i tot els espais soterranis. Quasi sense adonar-me`n em trobava caminant per una albereda tranquil·la cap a la primera estació del meu recorregut inicial. Disparate  era el lema del cadafal que estava plantant l’equip de Paco Giner per a Exposició-Misser Mascó. 

El punt de partida és malauradament una de les grans sacrificades tots els anys, on mai he pogut vore una de les millors falles de València, amb totes les escenes senceres, enguany amb una càrrega satírica considerable, especialment per la part posterior. Tenia davant els meus ulls gran part de la base, així com el remat o remats. No tenia una alçada espectacular, ni tampoc un gran volum...tot i que després amb el guarniment de les escenes i tota la parafernàlia de detalls, el conjunt guanyava consistència.

Les grans figures del quadre escènic que formava el cos central, representava el Cabararet “El disparate”, l`opulència i l’excés....al servei dels diners. Òbviament eren uns ninots al·legòrics, on es barrejaven objectes simbòlics com els barrets de copa per identificar el poder econòmic amb la bellesa exuberant de les cabareteres que creaven una amalgama que completaven uns còmics micos els quals vaig observar encara sense col·locar als respectius coronaments.

La figura humana era omnipresent, ajudada per elements arquitectònics com uns graons, una luxosa cadira o una columna, conformava un gran triangle, on els seus integrants no romanien en una postura uniforme, sinó amb diferents postures que tractaven de resseguir passos de ball de cabaret, donant major harmonia a una falla que d`altra banda haguera resultat massa vertical. Un fil conductor recorria tot el modelat -almenys en el que jo vaig observar en aquell matí d`avançada planta- especialment als rostres dels ninots, amb una uniformitat també en quant al vestuari, deien les xarxes socials en les hores immediates que les pluges havien fet mal al cadafal de Giner, la veritat és que llevat d`algun pelat en el barret de copa del cos central, no vaig trobar grans desperfectes o bé l`equip treballà a estall per aconseguir un vertader miracle.

Una bon domini de les escales cromàtiques, tant en càlids com en freds, com ho demostrava el roig-grana de la cadira del cos central i el propi cosset de la cabaretera que allí seia, en contraposició als negres dels barrets o als grisos de les llargues mitges. Potser el domini d`eixos contrastos no fou suficient o el predomini de la tonalitat freda i fosca, gelà els ànims del jurat. No obstant per fotografies posteriors també he observat que les escenes i fins i tot la decoració aclarien un tant un paisatge fosc des del punt de vista del mer cos central. 

En la meua opinió ni el taller de  Paco Giner ni la Falla Exposició baixaven el pistó en línies generals -faltaria haver vist in situ escenes, correspondència del guió amb els cartells, ornamentació, etc,...- la baixada d`un 4rt a un 7é premi pot semblar un daltabaix, però la Secció Especial de les falles 2017 com comprovaria al llarg dels següents dies anava a estar molt disputada a la zona mitjana de la taula. 

Jornada encara de Plantà de la majoria de les falles grans, les infantils ja plantades prenien un major protagonisme. Cap de Suro després dels èxits tant a València com a les Fogueres d`Alacant debutava amb Hortalendari, a la secció especial infantil amb un guió molt treballat, com ocorre amb la majoria de nous artistes especialistes en infantils. La base del cadafal identificava l`horta de València amb una xiqueta del mateix nom. Una revisitació del hinterland de la capital, que no és quedava en el plànol del guió, sinó que saltava a altres apartats.

En primer lloc en la composició, amb un aspecte un tant surrealista aprofitant els cabells de Horta, per a definir cavallons o solcs on situar distints conreus agrícoles, la majoria verdures, com les bledes, encisams, carxofes, etc,...un gran agricultor i la seua filla -supose- presidien una de les escenes centrals, la resta, una legió de fruits humanitzats, alguns vertaderament humorístics i tots molt peculiars irradiant optimisme que era coronat per un arc de Sant Martí.

Hi havia certa coherència no només en el guió, sinó també en la composició, ja que els tubercles, com les creïlles, les cebes, els raves o les carlotes, apareixien a la part baixa del cadafal, reproduint el seu estat natural. Algunes originalitats també residien en els cartells, on en lloc de la rima apareixien les dates de sembra i collita de les diferents fruites i verdures, així com algunes propietats, aquesta faceta connectava directament amb el lema de la falla que és referia al calendari de la horta o Hortalendari. 

En la composició destacava una gran profusió de detalls, així com de coherència temàtica, no obstant aquesta explosió creativa, amb materials com pel o tela, tenia la seua contraposició era un modelat molt original però també limitat, sobretot quan parlem de la secció especial infantil -ací és podria entrar en un debat sobre modelat vs disseny- no és el mateix reproduir les diferents faccions que dibuixar-les o pintar-les, un fenomen cada vegada més estès a les falles, sobretot a les infantils. Lògicament hi haurà qui valorarà més la creativitat que l`acabat o viceversa. 

La pintura estava dominada per dos colors molt relacionats amb l`horta i agricultura en general. El marró o tonalitats marrons de la terra i les tonalitats verdoses de tot vegetal, on s`observava el millor domini cromàtic, tot això acompanyat, pels colors dels fruits, foscos i mimetitzats amb el seu medi -com alguns tubercles- o de colors vius com alguns fruits. El jurat atorgà el vuitè i el primer d`enginy i gràcia de la Secció Especial Infantil a la Falla Exposició-Misser Mascó en el seu retorn a la categoria d`or de la comissió infantil.   

Tornava al Metro per a avançar fins la parada de Benimaclet, des d`on aniria un bon tros paral·lel a la via del Tramvia fins arribar a la Falla Molinell-Alboraia on m`esperava en primer lloc Paraules Bessones de l’artista Ruben Arcos que debutava l`any passat en una plaça discreta i alhora important. Respecte a la composició no era clara la seua forma, més enllà d`unes taques de colors, si se l`observava per darrere, però sí es rodava la falla sí s`observava una ballarina de la dansa del ventre recolzada sobre una cama i amb l altra alçada, que ocupava l’espai més important, junt a la qual o al seu voltant orbitaven altres més menuts. 

A mesura que es comprenia millor l`estructura general, es veia que tenia un cert risc, que en un principi no s`advertia. Pot ser això fora degut a un agrupament molt estret dels ninots cosa que amb prou feines deixava espais buits. El peculiar modelat dels rostres de l`artista, amb un ull sensiblement més gran que l`altre i la desproporció dels caps envers la resta del cos, feia que costara distingir els diferents elements del conjunt. Els ninots alguns molt caricaturitzats, expressaven majoritàriament curiositat, en un cadafal on expressivitat i guió anaven de la ma.

El mono del xiquet o el mono del remat, o la vaca que anava en la baca del cotxe....tot i que ací, en realitat parlem de dues paraules homònimes i no polisèmiques, xicotetes errades de guió que no haurien de tapar el treball artístic.   Respecte a la pintura, hi havia certa foscor al remat sobretot  frontal però també part del posterior, amb predomini de tons marrons. Al cos central i escenes de base, el color era més clar, fins acabar en la pròpia ornamentació blanca de base, aconseguia el 7é premi de la secció primera infantil, que fa assentar-se al jove artista, en la categoria d`argent.

Satisfet per l`obra contemplada i la millora notable de l`oratge retornava cap a Benimaclet, però abans havia de passar per Teatre Faller la falla de la comissió adulta de Molinell-Alboraia que enguany plantava Javier Arevalo, amb un cos central, remat i un contra remat, poca cosa es pot dir...bé, si, la composició prometia, amb grans figures caricaturitzades que presagiaven una falla amb bones formes i certes dosis d`humor. No obstant tampoc revestia un gran risc, degut a la posició pràcticament rectilínia. De les escenes tan sols vaig poder observar, un conjunt de ninots agrupats, encara per ser col·locats al seu lloc.

El modelat de tall realista, havia patit les inclemències meteorològics i era patent, que encara no podien haver segut reparades, fins i tot el ninot del coronament havia sofert el trencament d`una de les mans. La pintura, almenys vista des d`un punt panoràmic, sense entrar en el detall, tenia un fons grisós blanc com a fons del parament de pedra que simbolitzava el cos central, damunt el qual es situaven diferents personatges abillats amb tonalitats més bé càlides, sobretot del personatge femení amb un roig pàl·lid quasi rosa, junt un groc cromat o un altre més prop del groc dacsa. 

Òbviament no tinc ni idea de com combinà aquell eix central, amb les diferents escenes, en cap dels seus aspectes, especialment en temes com la correspondència del guió amb el que efectivament apareixia en cada escena, cartells explicatius, ornamentació, etc,...el bon cas és que el jurat no li atorga cap dels premis de la secció 2-A.  Estava fresc i podia fer encara llargues caminades com la de tornada fins a l`estació de Benimaclet, que no vaig tardar massa a efectuar.

Ni més ni menys que el seu 75 Aniversari celebrava enguany la Falla Baron Sant Petrillo al cor de Benimaclet, amb un ambient bulliciós com sempre i un cadafal molt més avançat que els anteriors, amb coronament, cos central i alguna que altra escena perfectament situada. De temàtica netament local, al cos central per darrere es situaven una parella molt representada a les falles, com eren un Micalet i una torre de Santa Caterina humanitzats, elements amb ceràmica, falleres de tot tipus, com la fallera calavera etc,...i això per darrere!

A mesura que rodava cap a la part frontal, me`n adonava que la comissió havia anat a per totes, tinc el cor encès en flama començava a mostrar-me unes dimensions respectables amb uns contra remats poderosos i un cos central que simulava un paisatge valencià amb una barraca de fons. Tot el conjunt estava coronat per dues fades o essers al·legòrics que semblaven representar algun sentiment, emoció, etc,...una tercera fada més menuda apareixia en un lateral subjectant un fanal. 

Composició piramidal molt clara per la part posterior, amb la sensació que els tres costats eren idèntics com en un triangle equilàter que donaven pas a un triangle isòsceles molt més esvelt a la part frontal. Sense acabar de contemplar totes les escenes ni molt menys, era evident que enguany el plantejament caricaturesc del modelat havia donat pas a un perfil més seriós o almenys això semblava. Cal dir que dins eixe modelat naturalista també hi havia variacions, especialment en el coronament compost per les fades que mostraven unes línies més conceptuals.

El que si era absolutament uniforme era la gran presència del detall per tots els espais, que unit als anteriors elements, li donava al cadafal una presència molt sòlida. Per a finalitzar la descripció no podem oblidar la pintura, amb gran presència del color blanc a la part posterior, que neutralitzava tonalitats més fosques com les cares del Micalet o Santa Caterina, així com altres colors foscos, com el blau marí, etc,...a la part frontal, també el blanc tenia una importància destacable, però sobretot m`impactà l`escala cromàtica de blaus a verds del cos central fent una transició suau i sense sobresalts. 

L’altre aspecte que no es podria deixar passar per alt, era el contrast de colors del coronament, on una fada o esperit encarnava les tonalitats fredes, blaus, verds, etc,...mentre que l`altra ho feia amb les càlides, roig, grocs, taronja, etc....a banda clar del treball de reproducció d`espolins, mantellines, etc,...dels molts vestits de falleres que apareixien al cadafal, així com dels jupetins, mocadors, etc,...dels fallers. En resum, una gran falla digna d`un gran 75 Aniversari realitzada pel taller d`Arturo Vallés Bea, a la qual semblava que havia respectat la pluja i que va rebre el 1r pemi de la Secció 2-A. 

Un bateig en el fons de la mar comptava amb un artista de renom com era Salvador Dolz Rubio, el qual planta des de fa molts anys a la secció especial infantil de València. Cadafal de temàtica marina, de composició prou redona, aprofitant les torsions dels dofins i d`altres criatures marines, que situaven el centre del cadafal en una escena on s`obria una petxina i apareixia una sirena. La composició aconseguia un efecte d’escenari submarí molt nítid a la part frontal, però no tant per darrere.  Modelat naturalista uniforme molt característic de l`autor, amb els seus característics ulls grans, que salvaven en part un cos central un tant pobre, això sí ben resolt en la pintura. 

Respecte al quadre cromàtic, tonalitats fosques per a dofins i alguns peixos, front a colors més vius per a les figures humanes que eren totes de xiquets, junt a la majoria de peixos que també lluïen colors vius.  L’única figura humana adulta era un distant déu Neptú situat a la part posterior, que era la única que no estava pintada amb colors vius, potser subratllant la seua maduresa. Situat a la secció vuitena infantil, el cadafal, no obtingué premi.

Fantàstica impressió m`havia emportat d`una falla imponent i grans esperances havia depositat en la següent: Federico Mistral-Murta que enguany pretenia Donar la nota  amb l`esbós de Raúl Martínez Chuky i el Guió de Juanjo Garcia que unien forces amb Emilio Miralles. Malauradament la primera impressió que em vaig endur és que la meteorologia havia castigat amb força tot el cadafal o millor dit el cos central i el remat -la resta aguaitava baix els plàstics-  era difícil no trobar alguna part que no tinguera algun desperfecte, una de les falles per no dir la més afectada de les que vaig vore en les falles 2017.

Curiosament tot el cos central i remat estava plantat a excepció del cap de pianista que unia les dues parts de la falla, així com d`un trompetista i la xica que tocava la viola dalt del coronament. A l`esquema general apareixia d`una banda l`orquestra on cadascú anava per lliure de l`esquerra i de l`altra el cor situat dalt l`escala de la dreta. Per fotografies posteriors, sembla que l`equip de Miralles aconseguí redreçar gran part del mal produït per les inclemències, també que no foren molts els ninots que acompanyaren eixe cos central, però que a nivell de modelat tenien el mateix o fins i tot un millor acabat. Òbviament hi havia un tarannà satíric en un modelat en el que s`exageraven els gestos que produïen l`acció o moviment. 

Sembla que la cohesió en el guió era molt alta, o bé apareixien músics o ninots amb instruments musicals o bé ninots en escenes on es donava la nota. El joc cromàtic, tenia el seu punt més fort precisament en un element que no s`havia plantat encara, la viola d’un roig quasi grana, que concentrava el punt més càlid, en el coronament. Curiosament a la dreta apareixia un conjunt de colors més vius, mentre que a la dreta hi havia més neutralitat cromàtica, just al costat de les figures que apareixien més plàcides. El cadafal amb un dels pressupostos més baixos de la categoria es quedava sense premi, però amb l`honor de plantar a la Secció Especial de València, la més potent de totes.

Murta Planet era la falla infantil obra de Rafa Guillot també amb esbós de Raúl Martínez Chuky, però òbviament amb un pressupost molt menor, així com una temàtica més marciana. El cos central era un tros de terra que emergia d`una superfície indeterminada que feia de base. En ella trobàvem essers alienígenes celebrant unes falles molt espacials, on apareixien elements com la Crida, la realització de les falles, la pirotècnia, flors, etc,...tot en clau marciana. Més que la composició i el modelat, destacava el particular disseny de Chuky, amb bona dosis d`humor i en menor mesura una pintura de colors vius, que la feien més infantil encara,  fàcil d`entendre per a les franges d`edat més joves de la pròpia comissió infantil, que també feia esbossar algun somriure als més grans. El cadafal infantil de la Falla Federico Mistra-Murta estava a la secció cinquena infantil, no rebé premi.

Eixia de l’antic poble de Benimaclet per fer una parada tècnica en el tramvia que em duria no només a una altra falla, sinó també a un altre sector: el de Rascanya. Urbanisme diferent, de recent edificació, amb modernes avingudes i òbviament una menor densitat de població en la parada d`Alfahuir, des de la que vaig caminar un tros fins l`encreuament dels carrers Santa Genoveva-Arquitecte Tolsà o el que és el mateix on es planta la Falla Nova d`Orriols. Un conjunt superb, imponent i això que estava situat en un emplaçament poc favorable, molt obert i amb grans edificis adjacents.

Després del mal debut en la categoria d`argent, els orriolencs enguany li tenien ganes a la nova categoria i vaja si havien fet un bon desplegament! Amb esbós de Carlos Vargas, l`artista David Sánchez Llongo havia desplegat el cadafal més espectacular que jo havia vist allí en els últims anys. Com a València....a cap lloc contràriament al que indicava el nom, tenia un ambient absolutament asiàtic, una barreja d`elements hindús com l`elefant, amb altres més genèrics del sud-est asiàtic com les grans dansadores del cos central, que podríem atribuir a Indonesia, Tailàndia, Laos, etc,....i fins i tot altres elements de la enorme Xina.

L’únic element autòcton que vaig trobar era la parella de valencians a lloms de l`elefant, ignore si entre les escenes apareixia algun valencià més, al rodar la falla, vaig advertir d`un element molt important un vertader contrarremat, representat per un enorme tigre de bengala, que pels ninots preparats allí prop, sembla que anava a estar acompanyat, d`altres felins. Una composició no només voluminosa, sinó molt ben plantada -compte que no pocs artistes l`han pifiat a última hora- sense contindre un gran risc, si donava sensació de profunditat, gràcies a les diferents alçades i escales de les seues figures més importants.

Els animals feien les funcions de grans contrarremats, mentre que les dues grans dansarines feien de cos central-remat...amb l`ajut d`altres elements que eixamplaven la base, com escultures tallades en la roca, etc,....que elevaven una de les dues dansarines a una posició més elevada. Coronant tot el conjunt un conjunt d`actors del teatre hindú amb mascares característiques d`aquelles arts escèniques, així com d`ocells colibrís. Però no acabava ací el cadafal, hi havia un modelat naturalista que recreava unes faccions molt belles en les dues dansarines i uns models molt reals pel que fa a les figures animals. 

Eixa serenitat que jo vaig vore en els moments finals de la Plantà, es perdia en altres ninots vertaderament histriònics que desbordaven expressivitat assemblant-se a personatges de còmic, jo només vaig trobar plantats als homínids, però també hi havia humans. Un dualisme serietat-comicitat, que lluny de restar força li`n afegia més. Tampoc la pintura estava distribuïda a la babalà, s`observava com a la base predominava una tonalitat fosca, quasi negra i verd fosc, que recreava les humides roques sud asiàtiques on s`ubiquen temples mil·lenaris al costat de la qual apareixien tonalitats càlides, en el cas del Tigre de Bengala, d`una forma més explicita i en el cas de l`elefant, més subliminal en la guarda de la muntura. 

Les grans figures del cos central, podrien haver-se pintat amb la mateixa pintura, però no....el taller de Llongo, no feu lo fàcil, sinó que li dona a la que es situava al mig del cadafal, una tonalitat crema més neutra, amb altres colors rojos i verds o el que és el mateix càlids i freds, mentre que a la de darrere, la del coronament, uns colors més foscos, però perfectament combinables -verd i morat /fred i càlid- destacant els espectaculars estampats de la falda. Molta falla i això que pràcticament no havia vist cap escena, també trobe a faltar haver pogut llegir els cartells, ....la falla no tenia pèrdua, no m`estranya gens el 5é premi obtingut a la secció 1-A, en molts aspectes semblava una falla d`especial.

València de Seda era la tercera falla infantil que plantava Salvador Ferrís Cerveró  en Rascanya per a la Nova d`Orriols, de tall didàctic com sempre, recreava la ruta de la seda, així com l’evolució de la manufactura sedera valenciana dels segles XVIII i XIX. El guió era perfecte, però el primer cop de vista denotava una composició pobre, amb un sol element com a cos central, una columna de la Llotja de la Seda de València, que per cert fou el nostre primer Patrimoni de la Humanitat el 1996. 

L’element més important era el dels valencians en gropa, amb una mida sensiblement superior i la resta eren ninots al·legòrics a la seda, la majoria feien referència a diferents elements o fases de la indumentària com el setí de seda, els espolins, el teixidor, la filadora, la torcedora, la recol·lecció de la morera, etc,....i fins i tot el ninot d`una oriental, recordant la seda asiàtica. El modelat totalment uniforme on destacaven cucs de seda humanitzats i passats pel peculiar estil de l`artista algemesinenc. 

Els colors de la pintura, certament no era tan fosca com feia dos anys, però tampoc tan clara com l`any passat. Amb una base beix prou fidel al que tenen les vertaderes columnes de la Llotja de la Seda, acompanyaven tonalitats crema, negra del cavall, així com un blau verdós en l`únic cartell explicatiu de la base. Les tonalitats càlides apareixien en els vestits de la parella de valencians a lloms del cavall o en la cinta de seda que envoltava la columna. 

Per la part posterior, els contrastos cromàtics , eren un poc més caòtics, tot i que destacaven el llaç rosa de la columna, una de les bovines de la base o el vestit de la xiqueta del remat. Podríem dir que la pintura ni empitjorava ni millorava un conjunt amb un magnífic modelat, però una composició que no acabava de convèncer, ninot per ninot la falla era magnífica, però en conjunt, faltava alguna cosa. Un cadafal molt original, que no s`assemblava a cap altre, però més bé menut i sense quasi risc que tampoc comptava amb molt de detallisme, tot açò en la categoria d`argent de les falles infantils de València pesa molt, al remat el jurat li atorgà el 14é premi de la secció primera infantil a la Nova d`Orriols.

Tornava de nou cap al tramvia, ja que calia guardar forces, la següent estació em dugué fins a pocs metres del Monestir de Sant Miquel dels Reis, a l`extrem nord del terme de la ciutat de València, molt a prop de Tavernes Blanques. Des de la parada en direcció sud ja divisava la Falla Santiago Rusiñol-Comte de Lumiares que escenificava una escena familiar en el seu cos central i remat. Una jove parella de pares semblava desbordava pels seus fills, de fet eixe moviment descontrolat dels xiquets, era probablement la salsa d`una falla on eixes criatures apareixien destacades ocupant els dos coronaments.

Composició sense dubte interessant, sobretot pel joc de moviments -a destacar a banda dels xiquets, la postura del pare amb una cama alçada i un braç estirat que afegien dinamisme- ni rastre de la resta de ninots i elements de les escenes, una llàstima per que la falla tenia una altíssima coherència temàtica a banda d`una composició original i un dels millors modelats dins del academicisme realista del taller de Ramon Espuig, que no es quedava en la mera reproducció del natural, sinó que reproduïa també algunes emocions humanes. 

La pintura tenia un perfil baix, de tonalitats majoritàriament fredes, a excepció d`un element central com era la butaca on seia la mare, pintada de morat que es difuminava un tant amb els seus pantalons malva. Es podria dir que els colors no acompanyaven a les accions, tot i estar perfectament acabats i fins i tot combinats. Al remat el jurat atorgà a Una i no més el 7é premi i el 3r d`Enginy i Gràcia de la secció 1-B.

Alicia al país de les Meravelles presentava una composició de base redona, amb evident verticalitat, amb dos eixos principals, un gran ninot amb una mida netament superior, que és girava cap enrere i un element arquitectònic sobre el qual es superposaven distints elements, fins el remat. Al seu voltant pivotaven escenes, com la de la llebre prenent te, el grup candidat a l`indult, per darrere la reina de cors, etc,...interessant el modelat de José Vicente Zurita, en un cadafal amb una quantitat de detalls important. 

Domini de les proporcions i jerarquització segons la importància dels personatges literaris creats per Lewis Carroll, que creaven profunditat i perspectiva. La pintura remarcava els punts candents del cadafal, com per exemple el personatge principal amb un roig fosc tipus cirera o grana, però lògicament càlida, com el gat del remat. Les tonalitats fredes estaven menys presents, però apareixien en un eruga blava, el vestit d`una xiqueta o la base de color verd...i fins i tot la gespa, que òbviament també era verda i es que en alguns casos, algun premi ha arribat dirimir-se per l`ornamentació...no sé si a València, però sí a altres llocs. Santiago Rusiñol-Comte de Lumiares rebé el 10é premi de la secció tercera infantil.

Continuava el meu recorregut creuant el Carrer Comte de Lumiares, per entrar en el Carrer Gravador Fabregat, poc després tenia davant Dr Boig: Consulta 257 de l`Artista Manuel Martínez Reig amb esbós de Sergio Alcañiz. Vista per darrere, semblava una falleta minúscula, que poc podia oferir, però que al passar a la part frontal es va convertir en una falla igualment minúscula, però molt divertida. El Dr. Boig ocupava una posició preeminent acompanyat de ninots amb un modelat molt esquemàtic però coherent i original.

Tot i que com ocorre en els últims temps es substituïa part del modelat pel dibuix, cal dir que aquest estava ben executat, aconseguint una expressivitat còmica i sobretot la pintura s`adaptava perfectament a les accions que pretenia representar. Tonalitats blaves i verdes en contra posició a les roges i rosses jalonaven tot el cos central del cadafal.  A destacar també uns versos de rima consonant que ajudaven a fer encara més jocosa una falla amb fort sentit conceptual que va rebre el 4rt premi i el 2º d`enginy i gràcia de la secció tretzena infantil.

Obra dels mateixos artistes era Mary in Love la falla de la comissió adulta de Músic Espí-Gravador Fabregat estava molt avançada en la seua plantà, però no havien acabat. S`observaven alguns desperfectes lleus causats per la pluja, que no aigualiren una composició dominada per una gran figura femenina amb un modelat molt geomètric, acompanyada d`un cor i d`una granota que se li declarava dalt un arc vegetal, la qual per cert estaven col·locant en aquell mateix moment. 

Totes les escenes tenien un modelat uniforme molt expressiu com el del marit vell al qual li reviscolava..... l`amor, en contemplar una jove o una altra en la que un ninot no podia amb el règim, per l`amor que li tenia a la nevera. Una pintura molt pastís, amb un predomini del blau, verd, etc,...que tenia els punts més càlids amb les tonalitats més càlides, groc, rosa, etc,...situats a la part superior que la ressaltaven. Forta cohesió temàtica i bones dosis de sàtira que la convertien en un cadafal molt complet que li valgueren el 2º premi a la secció 6-A.

Mentre els membres del taller de Martínez Reig continuaven la Plantà, jo m’internava per Torrefiel fins arribar a la Falla Marqués de Montortal- José Esteve la primera d`un tres ratlla formidable difícil de trobar en llocs fora de l`Eixample o Russafa. Em vaig anar directe a L’animal que portem dins una falla infantil amb la que Mario Pérez ens identificava segons les característiques més pregones de la nostra personalitat, a la fauna més diversa. Cadafal molt ben treballat a nivell temàtic, que tenia la seua correspondència en l`estructura compositiva, amb un centre molt visible al voltant de qual girava tot.

L’expressivitat somrient i el modelat tot i haver evolucionat des de la primera vegada que plantà ací recordava un tant les seues primeres obres. Probablement la manca de necessitat de llegir els cartells, eren la millor prova que els ninots transmetien per ells mateixos. Escenes com la del corredor i el guepard, la dirigent i la lleona, la sanitària i la cigonya, el forçut i el bou, l’estudiant i l`elefant, etc,...potser la pintura fora la característica menys brillant, d`una falla molt harmònica, però tampoc mostrava desequilibris. 

Sense un color càlid dominant, hi havia un gran espai per al color carn, que és un derivat del rosa però més groc, així com tonalitats verdoses i marrons, etc,...per la part posterior estaven més marcades eixes diferències entre tonalitats blaves i rojes, resultant més agressius els contrastos cromàtics. Destacable també la gran quantitat d`elements presents a un remat molt fragmentat i detallat. El cadafal de Mario Pèrez rebé el 1r premi i el 2º d`Enginy i gràcia de la secció sisena infantil. 

La falla gran de Emilio Miralles que estava plantant també a Benimaclet i altres llocs, portava per lema Una de pirates. Impactava una falla amb tant de volum i al mateix temps tant solitària, en aquell moment. Els plàstics cobrien tots els ninots de les escenes ja situats si no en el seu espai, si molt aproximadament. El cos central, contraremat i remats, apareixien descoberts, una parella de pirates presidien una falla amb un remat compost per tres ninots que aconseguia una composició general piramidal molt impactant.

El modelat ací portava el disseny propi de Miralles, més expressiu en uns casos o més fidel del natural en altres, però tot dins d`un mateix univers estilístic. Ignore si, definitivament plantada la falla tenia pocs o molts detalls, però es veien molts ninots baix els plàstics, així com uns colors primaris vius al cos central, que il·luminaven una base molt fosca amb diverses variants del color marró, que potser eren la part menys vistosa del conjunt, tot i que ignore si amb les escenes i decoració final  aconseguiren una tonalitat més clara o neutra, almenys per la part posterior, sembla que sí per que el cadafal adquirí el 3r premi de la secció 3-A. 

Continuava per Torrefiel i pel carrer Marqués de Montortal, per visitar la següent falla, La Berni. En primer lloc la infantil, I see you de Miguel A. Hernández Clemente. Espectacular i un tant futurista la composició d`un cadafal que em transportà en certs moments a la meua infància, al voltant d`una estructura indeterminada, escenes sobre el Mag d`Oz, la història interminable -que mai havia vist en una falla- Avatar -molt recent- Stargate -també recent, però no tant-, etc,...eren algunes de les pel·lícules de les escenes. La falla fugia del horror vacui, no amuntegant ninots com ocorre moltes vegades, cosa que feia fruir molt del conjunt.

Incorporava materials com la corda o la tela i trossos d gespa en els remats, ....la veritat és que l`originalitat tant temàtica com en materials utilitzats, era palpable. Un ulls grans i un poc eixits semblaven caracteritzar els ninots de Hernández Clemente, que en general reproduïa models naturals, tot i que de temàtica fantàstica. Original també el trencadís del cos central que il·luminava el centre de la falla amb un blanc neutre. Al voltant predominaven els colors verds i marrons, això sí els últims molt suaus. El cadafal rebé el 10é premi i el 3r d`Enginy i Gràcia de la secció 5ª infantil.

Era el torn de Mandala el projecte de Antonio Verdugo per a la Falla Berni Català-Marqués de Montortal. Un gran tigre de Bengala, amb una ballarina damunt formaven un voluminós cos central-remat, que no tenia un coronament clar, això sí, li faltava un gran mandala, que seria col·locat més tard junt a la ballarina. Sembla que la cua del tigre, tampoc estava al seu lloc, així com una gàbia on ballava una altra ballarina. Les escenes estaven aleshores per muntar. No obstant s`intuïa una composició compacta i massissa. 

Modelat molt geomètric, fidel al seu estil, totalment original que presentava forta cohesió interna, tant des del punt de vista del modelat com del tema. Dels acabats, només podria parlar del que vaig observar, és a dir de tot menys de les escenes amb la certesa que si les fotografies posteriors no enganyaven, tot estava molt ben escatat i no sembla que la pluja haguera afectat gens l`obra. La pintura és sempre un dels aspectes més esperats de Verdugo, magnífic oposició al cos central entre el blau del tigre i el rosa de la ballarina. Càlids versus freds.

En posteriors fotografies he pogut advertir, que a la base, per una banda alguns ninots com la ballarina pintada de groc feia un nou contrast o en la majoria de casos s`utilitzaven tonalitats, violetes, morades, roses, que de forma molt tènue s`entrellaçaven entre els dos colors dominants de la base-coronament. Però hi ha altres detalls com la pintura més fosca on es volia destacar una part d`ombria o el dibuix daurat de la falda de la ballarina. El cadafal rebé del jurat el 4rt premi de la secció 2-B.

Vaig continuar un tram més per Marqués de Montortal, per girar a l’esquerra fins arribar a la Falla Montortal-Torrefiel, popularment coneguda per la Falla el Cudol. La fortuna em va somriure ja que vaig tindre la sort de coincidir amb membres de la junta que em permeteren  entrar per dins de les tanques i fotografiar Amb l`andana la falla infantil que un any més feia Imaginar-T Taller Creatiu. En l`estructura era clau, un cos central relacionat amb una casa, amb una quantitat de detalls espectacular, en la qual s`aprofitaven les estances del edifici per ubicar escenes i ninots, fins i tot a les teulades. 

Ben resoltes les proporcions, aplicant jerarquització de mides, des dels ninots més menuts dins de la casa, passant per altres mitjans als voltants i els més grans situats fora, especialment els que movien les titelles, ara bé si una paraula podria definir aquesta falla infantil seria la d`original, original composició, original modelat, original materials -per que a banda de suro, hi havia tela, fusta, canyes, etc,...la veritat es que hi havia molta fusta i la cremà segur que fou interessant. 

En el modelat destacaven els ulls redons i oberts, que semblaven mirar-te des de qualsevol racó, però llevat de l`omissió d`algunes parts anatòmiques en alguns ninots, no se`n apartava massa de la reproducció del natural. La majoria de ninots o directament eren xiquets o fins i tot representant adults, semblaven ser-ho, la qual cosa donava una impressió molt fidedigna d`ambient infantil. També la pintura mostrava molt clarament amb colors vius el contrast entre colors freds i càlids a la part frontal amb un fons de color caoba, mentre que per darrere eixes tonalitats marrons es menjaven la resta de tonalitats.

Fins i tot a la teulada apareixia un gat pintat de blau, junt un altre pintat de rosa, dualisme cromàtic al mil·límetre o en una escena dins la casa on amb les teles de colors diferents s`aconseguien contrastos efectius, fenomen cromàtic que mai havia presenciat en format tela, sense dubte una falla molt, però que molt original en molts aspectes, que vaig tindre la fortuna -torne a repetir- de poder contemplar per dins gràcies als mateixos fallers de la Falla Montortal-Torrefiel. El cadafal fou premiat amb un 3r premi i un 1r d`enginy i gràcia de la secció quarta infantil, a banda del millor ninot de la secció.

Però la felicitat, com deia un proverbi flamenc es trenca prompte i El gran embús de Inmaculada Ibáñez encara estava molt verd. Mai la puc vore amb les escenes col·locades, no obstant aquesta artista sempre em reconforta per una composició amb remats contundents amb més o menys risc, però posant un poc sal en un plat que en els últims quinze o vint anys s`han suprimit les espècies. Els dos cotxes superposats formaven part d`un embús urbà en el qual destacava una fallera que coronava el cadafal amb una motocicleta.

Sembla que a les escenes apareixia un passa carrer faller el qual produïa un embús circulatori, però és evident que la característica més preclara era la del risc- composició, el modelat responia a patrons de reproducció realista caricaturitzada i molt expressiva. Tampoc la pintura podia competir amb la composició, focalitzant l`atenció visual en el cotxe de la base de color grana o en la moto de la fallera del remat. El cadafal situat a la secció 2-B no obtingué recompensa entre els premis atorgats pel jurat.

Eixia a la gran avinguda del Dr. Pesset Aleixandre, per on transitaria més ràpidament fins al carrer Gayano Lluch, on m`esperava la última comissió de Torrefiel i del sector Rascanya: Gayano Lluch-Dr.M.Merenciano. En primer lloc Tot per tu la qual vaig trobar prou millor del que havia vist en imatges als diferents mitjans en dies anteriors, semblava que els desperfectes patits per la pluja havien segut reparats en gran mesura pels membres de l`equip d`Art en Foc. La composició pràcticament ja estava totalment estructurada a falta de col·locar al lloc exacte els dos avantbraços del mig cos que ocupava el centre de la falla.

El nucli del cadafal era òbviament una dama que representava la feminitat i esta situat al bell mig del conjunt, un dels contra coronaments la complimentava mentre que un altre l`observava més passiu des d`un banc llegint un llibre. Molt coherent amb la temàtica al coronament apareixien dos remats, que representaven homes de diverses èpoques complimentant alguna dona. La composició tot i no haver vist la falla totalment plantada, sinó en procés, era obvi que caria la part frontal, per a que el visitant observara millor el modelat del cos central i carregava per darrere.

La composició desprenia la sensació que res s`havia deixat a l`atzar. Les escenes més satíriques o sornegueres, segons és mire, es trobaven per darrere, al llit, a l`altar o al mateix paradís terrenal com Adam i Eva. Modelat realista, amb un treball molt intens en el rostre del cos central i un poc menys en la resta de figures de la part frontal, la majoria coronaments o contra coronaments, però amb una major expressivitat i per tant no tanta exactitud en la resta de ninots de la part posterior, l`excepció era una gran figura femenina jacent amb una serp al coll, que era l`únic contra coronament de la part posterior.

Tonalitat molt suau d`un blau quasi celeste al voltant del rostre de color carn, al barret, al vestit, etc,... -el color carn és una variant del rosa i per tant càlid, que junt les roses del barret i alguna cinta del vestit atreien de forma automàtica- a la base, en els contra coronaments que acompanyaven el cos central, existien oposicions freds-càlids, dins de cada escena, a l`esquerra en el banc, entre el verd i el marró o a la dreta entre el blau i el rosa. També és reproduïa el mateix esquema cromàtic al remat, entre el verd i el rosa, fins i tot al contra coronament de la part posterior entre el groc i el blau. Francament crec que el 9é premi a la secció 1-B es deuria més a la falta de pressupost que a la qualitat, que era prou elevada.

Però la reina del sector era A poqueta nit la falla infantil de Sergio Amar que jo vaig vore encara de vesprada. Òbviament el descomunal volum cridava l`atenció, estava front una de les favorites al palet infantil de totes les categories i n`era conscient. En segon lloc, l`altra característica que em fascinava era que malgrat la gran densitat de metres quadrats de falla, aquesta no resultava pesada a efectes òptics, sinó que fins i tot es percebia una certa atmosfera etèria. Des del punt de vista frontal es percebien tres grans figures, una gran figura femenina a l`esquerra, un altra masculina a la dreta i una altra que semblava una al·legoria del foc baix d`eixes dues a la dreta.

Un sol cartell explicava abastament un guió molt treballat on apareixien els orígens mitològics de la nit, les tipologies, etc,...i els ninots reproduïen eixes variables. Pareix que la gran figura femenina de l`esquerra era A poqueta nit i la masculina de la dreta era Nocturn, el qual vist per darrere semblava surar entre núvols, amb un efecte d`ingravidesa sensacional, sense dubte una composició espectacular, però a la part posterior els protagonistes eren la Catrina o carabassera cigronera mexicana i el rellotger. Per a donar encara més corporeïtat e ingravidesa al cadafal, des d’uns dels laterals s`observaven alguns ninots a cavallet com en una fira, només subjectat per una barra.

Tot i no tindre molt clar la composició era evident que semblava elevada i es que com resava un cartell, Nocturn era germà d`Ingravida i el cadafal de nou tenia eixa àuria de flotabilitat. Clara jerarquia en les mides, amb tres figures grans per davant, envoltades d`altres més menudes i molt similar per darrere. El modelat fidel a la trajectòria de l`artista conservava els seus trets més característics, una combinació entre tradició i modernitat, entre línies corbes i planes, entre expressivitat i reproducció d`un model si no realista, si propi i original de l`artista.

Era evident com el color blau era dominant en els principals personatges, amb la diferència que en A poqueta nit era més clar i en Nocturn més fosc. En realitat no hi havia grans contrastos llevat d`alguna porció de color rosa, roig, etc,....el contrapès en el color càlid ho tenia el personatge de la Nit del Foc, una flama humanitzada, envoltada de flametes i d`un dimoni que eixia del subsòl amb el cartell que aclaria el nom del personatge, entre mig una parella de fallers escenificava la Nit de la Cremà. La part de darrere era més fosca amb personatges com la Catrina, un tant ambivalent, entre el roig i el negre, però en general tendent als colors freds i a la manca d`il·luminació cromàtica.

La figura del rellotger amb jaqueta marró òbviament tampoc era una tonalitat molt il·luminadora però com la resta del cadafal tenia la missió de fer de contrast amb un altre color: el verd del seu propi barret o el de les copes d`un arbre proper. Eixe arbre, no era sinó una metàfora del jardí de les Hesperides, que a la seua vegada contrastaven molt bé amb la cabellera de a poqueta nit i altres detalls menors. De nou la Falla Gayano Lluch-Dr. Marco Merenciano rebia el 4r premi de la secció especial infantil, una falla molt completa en tots els aspectes.

Retornava sobre els meus passos fins a l`avinguda del Peset Aleixandre, eixia definitivament de Torrefiel i del sector Rascanya, per acostar-me a Benicalap, quan uns minuts més tard em topava amb la Falla San José de Pignatelli-Avgda. Dr. Peset Aleixandre un clàssic de la ruta que començà fa anys per casualitat i precisament el lema era Com passa el temps una falla de barri original que vaig gaudir en la solitud de les hores vespertines. Una parella de fallers vells, ella asseguda i ell enganxat a un goter de cassalla, coronaven la falla del 50 Aniversari. Com tots els anys sàtira assegurada, en ninots com una fallera amb ulleres de sol, un Tio Sam Faller fent una crida a l`apuntà, un autobús d`excursió .....etc,...

Ninots probablement de cartró pedra, uns dels últims que vorem per que sembla que la última fàbrica productora ha tancat i per tant haureu d`acudir als Museus per tal de contemplar ninots fets amb aquest material, era un goig poder contemplar això, a pesar de tindre un modelat un tant elemental. La pintura un poc fosca, amb molta tonalitat color gris pedra, no ajudava a millorar un conjunt no molt vistós en quant a cromatisme, que si destacava era per certa sàtira. No hi hagué premi a la secció 5B en l`any del 50 Aniversari.

Continuava el meu camí un poc per terra de frontera fins que eixia de l`avinguda Pesset Aleixandre per pujar al tramvia en Montduver i baixar molt prop de la Falla Alqueries de Bellver-Garbi per a vore Sinestèsia de Antonio Verdugo. Ara si que estava Benicalap endins. Estava front una falla molt anunciada per les xarxes socials que portava per lema un terme que engloba dues paraules del grec  que impliquen una mixtura d`impressions percebudes mitjançant els sentits. 

Tot i que per fotografies posteriors, el cadafal no tenia un volum molt més gran, fou una llàstima perdre`m elements com el contraremat, escenes i sobretot les explicacions d`una falla totalment original i nova. El cos humà central amb línies molt planes era coronat per elements que definien les línies mestres del cadafal, colors, formes i un parell de rellotges, com a referència de l`espai-temps. També era singular la base sobre la que és col·locava eixe cos central, que recordava els antics cadafals o bastidors on es situaven les falles fa moltes dècades arrere. 

Magnífic acabat que no havia patit les inclemències de la pluja, adherida a la superfície  del cadafal diferents tonalitats, destacaven el roig del cor i el cap....crec que no per casualitat. Altres elements en el coronament apareixien barrejats, simbolitzant eixa barreja produïda per la sinestèsia, formes redones, quadrades, colors càlids, freds, primaris, secundaris, etc,....una pena no vore el ninot candidat a l`indult que rebé el premi de millor ninot de secció, al que acompanyaren un 6é premi i un 3r d`enginy i gràcia de la secció 3-B.

La clau màgica era la falla infantil de Miguel A. Hernández Clemente el qual havia fet una metafalla és a dir, una falla dins de la falla. En el cadafal es plasmava la màgia de les falles, vista des dels ulls de la infantesa que idealitzen els ninots fins el punt que els converteixen en esser vius fantàstics. Composició antropomorfa i zoomorfa, quasi total, sense més elements que la figura humana, algun que altre animal i objecte dispers. Un artista estava pintant un parell de ninots, al costat uns xiquets pujaven per una corda, etc,...

L’escàs volum obligava a obrir molt el cadafal d`Alqueries de Bellver-Garbí, però la composició no resultava dispersa, potser, per la temàtica metafallera, que a més a més permetia també elevar prou el cadafal, donant-li un aspecte esvelt i apuntat. A més afegia risc en quasi tots els espais, l`escena de l`artista amb un peu en l`aire, el conjunt amb base en el camell o els xiquets en la corda, no sé com ho va vore el jurat, però la composició era molt interessant. El modelat, ja era una altra cosa, però eixos ulls eixits de les orbites, els donaven una forta expressivitat.

La distribució de la pintura, em generava contradiccions, d`una banda situava el color marró a la base, tot i que la gespa verda feia un bon contrast, però també situava color càlid com el roig o el groc, en llocs preferents com cos central o coronament. En general, la distribució dels colors apareixia una mica més anàrquica que la composició. No obstant, això no era obstacle per aconseguir del jurat el 15é premi de la secció quarta infantil. 

Tan sols havia de creuar les vies del tramvia i l’avinguda de Burjassot per entrar en el carrer Pintor Matarrana, des d`on es divisava ja Volar és un plaer la falla del 50 Aniversari de la comissió infantil de la Falla Avinguda Burjassot-Pare Carbonell. Cadafal de composició molt agrupada, que contrastava amb la gran superfície d`ornamentació que l`envoltava, sobretot a la part frontal. Peret el ninot del 50 Aniversari semblava donar-nos la benvinguda a una falla que tenia dues parts molt definides, la frontal més espectacular amb més volum, més ninots i en general una mida més gran de tot i la posterior amb menys elements.

El modelat del taller de Fernando Lòpez Cabañero, estava condicionat per l`esbós de Carlos Benavent, que entre altres dibuixa també per a Carlos Carsí, reproducció del natural amb tocs caricaturescos, més o menys pronunciats. La gran quantitat de ninots i la presència d`un gran porc, feien que el color carn derivat del rosa dominara en la pintura. A banda també apareixia el roig, cosa que al meu parer saturava un poc la vista, tot i això en contraposició apareixia el verd del globus o el negre del majordom. El cadafal s`emportà el 15é premi de la secció tercera infantil en les seues noces d`or.

En plena faena reparadora de Tres Desitjos es trobava el propi Mario Gual, el temporal havia afectat bona cosa la pintura de gran part del cadafal, que no obstant aconseguí recuperar en gran mesura. Tenia prou avançada la Plantà, amb el cos central, remat i contra remats perfectament situats. A banda s`observaven molts elements de les escenes disseminats per l`entorn....particularment em va fer molta gràcia un gin -com diuen als països àrabs- o geni que em feia un dit, amb cara de pocs amics, un altre apareixia en to més amigable. 

La trama sembla que anava de la llàntia màgica d’ on sorgia Aladí en el coronament, per a concedir tres desitjos al afortunat/ada que la trobara. La composició en forma de creu tenia en els seus braços acompanyant al cos central dos contra coronaments voluminosos, un tigre i una figura femenina indeterminada. Absoluta coherència en el modelat, d`una forma integral, és a dir, tant cos central, com remat, contra remats, ninots d`escena, etc....presentaven uns rostres pràcticament idèntics, fidels a l`estil desenvolupat pel taller de Mario Gual. 

Malgrat els danys ocasionats per la pluja, la falla destacava per damunt d`altres factors per la seua pintura. L’elecció pels colors primaris en grans superfícies, produïa una comprensió immediata de cadascuna de les peces, de la composició, donant-li el protagonisme al cos central, tot i que amb un rosa amb porcions violeta que apaivagava un contrast massa fort. Una llàstima no contemplar la falla totalment plantada, per vore si amb les escenes és produïa algun canvi cromàtic. La Falla Benicalap (Avinguda Burjassot-Pare Carbonell) rebé l’11é premi de la secció 1-B.

A continuació feia un breu trajecte pel casc antic de Benicalap, pel carrer Barx, fins arribar al carrer Periodista Gil Sumbiela on Alvaro Guija que ja portava uns anys plantant en infantils, feia el seu debut amb Barbaritats en falles grans. Sembla que hi havia fortuna per que Periodista Gil Sumbiela-Azucena ja estava pràcticament plantada. Un gran bàrbar dalt una penya agafava una dona de forma bàrbara, un altre bàrbar estirat damunt un carro feia de contracoronament, tot i que amb una proporció molt menuda per a fer eixa funció.

La composició tot i que senzilla, resultava un tant desproporcionada, pot ser per la inexperiència en cadafals grans, fet molt comprensible. El modelat resultava  expressiu, però en alguns casos més hieràtic, de la mateixa manera que també variava un tant el acabat, no hi havia errades garrafals, però si xicotetes que eren fins i tot esperables en un artista debutant en una nova categoria. Probablement la pintura sense resultar massa vistosa, era el millor aspecte, colors foscos de tonalitats beis, marrons, verds, etc,....integrava l`univers bàrbar del cos central i bona part de la base i les escenes.

Als elements citats i per comprendre millor el conjunt de la falla calia afegir un guió ordenat, que al voltant del terme Barbaritats, tocaven , temes polítics, socials, etc,....es a dir diversos, pero dins d`una mateixa temàtica, en conjunt un bon cadafal que permeté el debut de Guija de forma prou folgada amb un 9é premi a la secció 2-B.

Un viatge inesperat era el lema de la falla infantil de Periodista Gil Sumbiela-Azucena on l`artista Alvaro Guija es desenvolupava com peix en l`aigua. La composició era proporcionalment més espectacular que a la falla gran -tot i que tampoc contenia risc- amb el coronament pràcticament igual d` alt que un dels dos contrarremats, un d`ells quasi igual d`alt on apareixia una representació de la rosa dels vents. Altres viatges inesperats, eren pujar a un arbre, a la fira, anar al bany a mitja nit, creuar la carretera, etc,... 

El modelat resultava molt més uniforme que a la falla gran, ulls oberts, boques tortes, etc,....o simplement ulls tancats com en el cas de la representació de la rosa dels vents. A diferència de la falla gran, el modelat si tenia una tendència més clara a la línia plana. La tonalitat càlida apareixia representada bàsicament en el roig de la nau espacial del coronament i en menor mesura en els contracoronaments en beix o rosa, així com en el color carn. Els colors freds apareixien representats pel verd i el blau. Reben el 9é premi de la secció quarta infantil.

Vaig continuar pel carrer periodista gil sumbiela fins al carrer acàcies per on vaig entrar per a visitar l`ultima falla de Benicalap de la meua ruta, Viatges és trobava encara en plena plantà, per Paco Mesado. Un gran gondoler guiava un trajecte per l`actualitat, el remat eren els ocells posats sobre la barca i les escenes encara no estaven preparades. Tot i el reduït volum per a la categoria, el modelat semblava més que interessant, però la pintura un pel fosca, destacant el color marró -haguera estat bé contemplar tot el que faltava que era molt- la Falla Acacias- Picayo no rebé cap guardó a la secció 3-A.

Dolços de Cristian Garcia Carrasco era la falla infantil que anava a tancar el meu recorregut per Benicalap, de composició molt oberta, deixava molts espais a l`aire, en compensació a eixa falta de volum oferia risc en el remat. El modelat era molt elemental amb uns acabats millorables, però ben proporcionat i amb una bona dosi d`enginy i gràcia, escenes com el ninot dormint que estava sobao, la mona amb un catxirulo a la ma, mona de pasqua, el croissant fent peces, al bany...Maria, etc,... completaven un conjunt molt integrat que et feia gaudir de la falla.

La pintura era interessant, ja que a la base es fonia amb la decoració de pedres blanques, tonalitat molt suau quasi neutra que va pujant a grisos, blaus, etc,...la tonalitat més freda apareixerà en l`escena del gelat, com és obvi i després la més càlida en el remat conferint-li un major punt d`atenció. El cadafal de la Falla Acacias- Picayo rebé el 9é premi i el 2º d`enginy i gràcia de la secció vuitena infantil. I des d`allí el retorn a l`avinguda del Pesset Aleixandre des d`un autobús em portaria a Campanar.

La visita a la Falla l`Antiga de Campanar era una de les més esperades, comissió que els últims anys havia retornat al podi, comptava amb Julio Monterrubio i el seu equip de col·laboradors, factor que li donava un plus molt especial per a ser assaltada per molts turistes o aficionats, a pesar de no estar en el centre de la ciutat. El factor positiu era que en plena plantà les masses, no pul·lulaven, el negatiu....que òbviament Eterna Seducció presentava el cos central de la dama i el cavaller, així com els remats, però encara faltaven pujar els contra coronaments, acostar figures, adorns, cartells, etc,....

La composició em va semblar absolutament esvelta, cal tindre en compte que des del coronament fins la base hi havia 22 metres, -la segona falla més alta del 2017, sense tindre en compte la municipal- la dama era ajudada per les seues estilistes a seduir al cavaller, el qual era ajudat per la seua cartera. El tema i l`estil de les formes representades crec que responien a l`evolució d`un artista que ha anat fugint progressivament del volum pel volum i ha acabat donant-li importància tant a les pròpies figures com als buits existents entre elles.

Òbviament la meua perspectiva haguera canviat un tant amb la contemplació dels dos contra remats, que en aquell moment reposaven encara en les immediacions, a l`espera de ser col·locats en la seua posició. Algunes parts les vaig poder observar com el cos d`Eva en posició horitzontal, el Cap d`Adam, o la poma, però de l`altre contrarremat, els dels dos gossos, la veritat es que no vaig vore res. De les 8 o 9 escenes ben carregades, només vaig poder vore el Mamut de l`instint bàsic prehistòric, però res més....si ja ho sé,  és una ...piiiiiiiiiiiiiiit.

Cadafal amb un volum no molt gran -a pesar de l`alçada- per al pressupost disponible i per a ser una de les favorites al palet, però amb uns acabats d`una altra galàxia i això que jo no vaig vore pràcticament cap dels ninots de base, però el grau de perfecció de l`escatat era astronòmic...i això en les figures més grans, per que sembla que a la base s`aplicà exactament el mateix procés amb les cinc capes, la cola de conill, etc, ...i moltes, moltes passades de vidre. Un procés laboriós que només un grup de persones molt seduïdes per les falles poden dur a terme.

Sí en l`escultura tridimensional final, ja era sorprenent el resultat aconseguit per eixa plasticitat, eixa expressivitat aconseguida des del disseny de línies el més simples possibles, el que elevava a la categoria d`obra mestra el cadafal, era en la pintura, el qual completava un quadre en el cos central, que de vegades em recordava el surrealisme de Dalí, amb eixes formes allargades cap al cel, taques de color que segons la foscor donaven volum als cabells o a un plec de roba, una forma de pintar que ja s`endevinava els últims anys en les seues falles infantils, però que ací adquirien una marca pròpia. 

Sí el procés escultòric de la falla havia estat laboriós, el mateix havia passat amb la pintura, on després del color base, s`havien fet un parell de passades de pintura plàstica i dues més de envernissat. Quan vaig vore fotografies del cadafal que explicaven el procés realitzat, vaig empassar saliva, són moltes hores de treball, molt volum horari. D`altra banda l`obra exposada, responia perfectament al lema general, amb major o menor encert, amb un humor molt fi, sense arribar al bròfec, una falla que sense vore plantada del tot  em va seduir, com supose que al jurat que li va atorgar el 1r premi de la Secció Especial que és com dir de totes les categories, així com el tercer d`enginy i gràcia. 

I si la falla gran no estava acabada de plantar, la infantil que si que ho estava era complicat de vore per que no es podia rodar, ni tampoc entrar, coses de la Plantà i de la provisionalitat de les coses. Obra de Mario Pérez amb esbós de J. Ramon Vázquez, ni tant sols vaig poder desentranyar bé la seua estructura. El seu lema era cuida`t i vista de front es comprenia perfectament per que, al cadafal uns ninots tenien cura dels altres, molt significativa l`escena dels dos ninots que tenien cura del planeta.

També apareixia el concepte de cuidar la pròpia salut, com el del ninot del lluitador de sumo que pujat a una bascula sostenia en una ma un pastís, mentre un altre ninot li oferia una poma. Un dels ninots que més em cridà l`atenció fou el de l`aparició d`un linx ibèric, animal totèmic de la pell de bou que paradoxalment és troba quasi o sense el quasi en perill d`extinció. Bona varietat de registres, on no totes les figures apareixien amb el característic somriure dels ninots dels inicis de Mario, a banda hi havia incredulitat, melancolia, serenitat, etc,....

La pintura estava dominada per la tonalitat freda, especialment amb blaus, morats i marrons. Semblava que eren els propis ninots amb el color carn, els que posaven un poc més de calidesa, potser de forma intencionada per part de l`artista per subratllar l`afectivitat que suposa tindre cura d`altres. Res puc afirmar dels acabats, degut a la distància, que m`impedia acostar-me....de lluny tot semblava molt polit i probablement així ho va ser, però honestament, no em vaig poder acostar tot el necessari i fou una llàstima perque la falla infantil de l`Antiga de Campanar rebé el 2º premi de la secció cinquena infantil. De nou vaig tornar a l`estació de Metro més propera per començar una nova ruta, però això ja es una altra història o una altra crònica.