Corredor de Falles

CRÒNIQUES FALLERES    2016

Caminant extramurs- Pòquer de falles de bronze i un As a la manega- Sector Arrancapins- la Roqueta

Hi ha cadafals que fan condicionar la ruta de tot un sector, sobretot si tenen la condició de favorits i a conseqüència d`eixe fet, de favorits del públic cosa que ocasiona  pèrdues de temps, cues interminables i sovint....un dispendi econòmic extra. Per això enguany -que podia fer-ho- vaig anar directe al encreuament Convent Jerusalem-Matemàtic Marçal on fins i tot a primeres hores de matí,  El Millor el Meu era difícil d`enquadrar, no per tindre una multitud davant, sinó per que sense un bon angular costava un triomf traure una imatge general decent, amb tanta senyal, focus, etc,...

                            "Amb el que hem segut!" de Miguel Santaeulàlia Serran Falla Nou Campanar 1r premi 2012

                               Fou l`ultima vegada que Nou Campanar guanyà el palet a la Secció Especial de València.

A nivell volumètric el cadafal era generós, un fet gens estrany ja que comptava també amb el major pressupost com ha segut norma des de la caiguda i posterior desaparició de la totpoderosa i fugaç comissió de Nou Campanar, que durant quasi una dècada plantà cadafals mastodòntics amb pressupostos mai vistos i probablement irrepetibles, deixant cadafals per al record, que arribaren al súmmum l’any 2009 amb Julio Monterrubio i Esta falla té molta tela...tanta que arribava als 900.000€! Però eren altres temps...

Cadafal rectilini, sense més risc que el propi del grans volums que abastaven tot el cos central, vista des de la frontal, només el gran ninot de l`esquerra que estava un poc inclinat revestia un risc que no implicava perill a la gran figura central.   Respecte altres anys si tenia un aspecte que millorava, ja que al rodar s`observava com no hi havia una part de darrere descoberta pel que fa a cos central, contraremats, etc,...un parell d`homes madurs discutien acaloradament probablement per reivindicar que el millor era el seu. No obstant el conjunt tenia a la part dreta un aspecte un tant massís.

Àngels i dimonis apareixien rematant els barrets de les abillades i madures senyores, creant un xicotet efecte de gracilitat a la part superior del cos central, que haguera augmentat, si en la plantà la figura de la senyora de la dreta s`haguera situat una mica més separada de la central -durant tota la visita vaig tindre la sensació que allò plantat no acabava de respondre a la posició que realment haurien d`haver ocupat aquelles grans peces, però parlar o millor dit escriure és molt fàcil, plantar no tant- potser siga per que Pedro Santaeulalia ha donat molt...i més en eixa plaça, els consumidors de l`art-falla el mirem amb lupa.

Per acabar amb el tema de la composició, afegir un detall de qualitat que podia passar inadvertit, el joc de volums entre no només les tres grans figures centrals, sinó les dues de darrere que també eren importants i unes que podríem considerar contrarremats com eren el xiquet del tirador situat, ja als peus de la falla i d`altra banda un home major calb, quasi inadvertit a la base entre dues de les grans figures femenines. No obstant no vaig acabar de trobar-li el sentit a una composició que em resultava més harmònica als costats que no de front o per la banda posterior. 

Fou una errada dirigir les mirades de les figures centrals cap als extrems, mirant cap a fora de la falla? Sovint alguns artistes m`han dit que el risc que és corre, és que l`espectador pot tindre la sensació que falten ninots. Hi havia un efecte òptic de dispersió? Són detalls secundaris, però...quan el marge entre les favorites és tan estret com a les falles del 2016?...On si vaig trobar al Pedro Santaeulalia de sempre, almenys en un principi fent un ràpid agranat i després un plànol general, és en el modelat, afortunadament a les 8 del matí, encara no s’havien omplert els voltants d`un emplaçament molt fàcil per al turista, situat a menys de 200 metres de l`estació de ferrocarril.

A poc a poc, la meua mirada fotogràfica fusionada ja amb la màquina anava realitzant diferents plànols detall, corroborant el que abans havia pressuposat. Amb un estil molt definit que fins i tot ha servit d`inspiració per artistes que planten en categories amb inferiors pressupostos i a moltes poblacions, mostrava una caricaturització continguda en els grans ninots del cos central, per a soltar-se més en algunes de les escenes posteriors, que és on hi havia més suc. Per exemple l`escena dels polítics immadurs situada al front, tenia el repte de treballar amb models reals que porten poc en el candeler i això comportava major dificultat. 

També era continguda la crítica, almenys en aquells primers compassos, amb aquella guarderia de polítics o en aquella escena d`amor clàssic, el més rellevant es que era el punt on s`informava el visitant de la temàtica general del cadafal. A l`escena del Bistró Convent, literalment es tiraven els plats al cap, en una disputa entre la nova cuina conceptual, ben presentada i diminuta i la tradicional, pitjor presentada però més abundant. De sobte apareixia un Pere Fuset extraordinàriament prim, fent-se una selfie....amb una càmera centenària! 

I d`autofotos continuava la cosa, per que sí el guió de la falla que havia realitzat Miguel Prim anava de egos, quin major egocentrisme que fer-se una foto a si mateix i allí estava la família fallera embogida al ple front el palet i la càmera. Una de les escenes més histriòniques de tota la falla i al mateix temps una de les més verídiques. Situat en la part posterior em vaig pendre uns minuts observar un modelat molt aconseguit d`un dels dos veterans que discutien acaloradament, bastó en ma. En eixe moment també vaig descobrir com eixia mig cos d`un altre cavaller ros amb bombí d`un dels laterals del cos central.

Una altra escena on podia esclatar la riallada era la dels corredors, fortament caricaturitzats, segons l`estat físic i d’ànim en que és trobaven, el detall de les tortugues al seu costat no tenia pèrdua. Totalment nova tant per contingut com pel personatge era l`escena del regidor Giuseppe Grezzi representat per un xiquet que anava en bicicleta envoltat de cartells de prohibicions, flanquejat per un oscaritzat Peter Lim i el nou president de la Generalitat, el morellà Ximo Puig. Escena complicada degut a la novetat dels personatges,   renovació de ninots apareguts al cadafal, respecte a anys anteriors, que suposa un esforç afegit.  

Els pardals de les piulades de twitter apareixien engabiats junt a un Joan Ribó vestit de guarda amb l'arma del rei de bastos....donant garrot per les xarxes, el meu partit, el millor era, una de les escenes més aconseguides tant a nivell de modelat, com de guió i també en versos....encara que sincerament era tant bona, que jo sincerament no els vaig necessitar. Al costat una escena internacional amb un oriental, un germànic vestit de tirolès o bavarés i un americà del tio Sam, o siga, Xina, Europa i EEUU rivalitzant a vore qui feia el millor botelló.

Abans de passar a la pintura assenyalar que en un any tan ajustat com el 2016, a banda del modelat, el guió també era important i cal dir que en termes generals cohesionava el conjunt, llevat d`alguna escena que no quedava tant lligada, però en l`apartat de versificació, -jo no entre en que si era assonant o consonant- si la mètrica te com en alguns cartells, un vers de set síl·labes, un altre de quatre, un altre de vuit i un altre de sis, és perd coherència..... és difícil, per que jo també en faig i és quasi impossible que tots quadren, però hem d`intentar-ho, per no perdre una de les bases de la festa: els versos de l`explicació i relació de la falla.

La pintura era junt al modelat una de les millors cartes de presentació, d’un cadafal voluminós però sobri, sense l’espectacularitat d`altres exercicis. En primer lloc, tot i no utilitzar enguany colors molt vius, tampoc desentonaven amb les façanes blanques o color crema dels xamfrans adjacents. Dins del cadafal mantenien un perfecte contrast les dues grans peces centrals una amb un vestit blau celeste combinat amb un poc de gris i l’altra amb franges cromàtiques que anaven des del rosa fins una tonalitat pràcticament grana. En tot cas s`advertien de seguida les diferències entre càlids i freds... tot i que els càlids ho eren de forma discreta.

Descriure la pintura del cadafal per darrere seria quasi una redundància, la baralla dels homes majors era també una lluita entre càlids i freds, de tonalitat suau, que amb un fons grisenc encara suavitzava les transicions cromàtiques. La base cobria una amplia àrea on un crema neutre ocupava un discret espai, ben encaixat entre la gespa verda de la decoració i les tonalitats del cos central i el remat. Les escenes en general tampoc s’apartaven del cromàtisme de colors suaus que unia les diferents parts i millorava les possibles errades de modelat. Un 2º premi a la Secció Especial que posa fi a un sexenni de relació entre Convent Jerusalem-Matemàtic Marçal i l`artista Pedro Santaeulalia. El primogènit de la nissaga més famosa d`artistes fallers de València, ha deixat ací un llegat de: 2 primers, 3 segons i un tercer premi, no baixant mai del podi a la centenària comissió, a banda de cadafals que passaran a la història de les falles. 

Paraula de Pirata era obra d`un altre membre de la nissaga, Miguel Santaeulalia Serrán. Tot i que estava dins les tanques de la falla gran, no vaig tindre molts problemes per captar la seua essència, car sense el públic de les hores puntes és podia vore més o menys bé, tot i que la primera imatge que vaig tindre és la popa del vaixell pirata que havia ensopegat amb un polp gegant en la part més anodina del cadafal, rodant advertia tota una estructura de cases muntades dalt uns llargs troncs, tal com els palafits -habitatges muntats sobre uns troncs, damunt l`aigua- que s`adaptaven a l`estructura circular de la falla.

Des de les tanques exteriors era impossible contemplar la part frontal d`un cadafal, que de lluny i per darrere, s`intuïa amb una major càrrega de ninots en eixe espai, una llàstima, per que era com no veure res, però no anava bé de temps,... ni de diners, de la composició només puc dir, que era redona i per descomptat, que era perfecta....per arreplegar recaptació, per que des de les tanques no és podia vore la part amb més treball. Un dels elements que més és em va sorprendre és l`ús de ninots de mida infantil, car últimament en alguns infantils alguns ninots són tant grans que semblen de falla adulta.El modelat dels ninots, com la resta de germans Santaeulalia semblava oscil·lar entre el naturalisme i la caricatura, depenent de l`escena i el guió, amb un dibuix molt característic dels ulls. 

Les tonalitats cromàtiques que vaig observar de la part posterior eren fosques, tot i que es divisaven unes palmeres amb les fulles verdes i alguna escena on els ninots alleugerien la càrrega de grisos, es evident que la part frontal tenia més llum. Si s`observava bé de forma vertical la pintura aconseguia que la part baixa de la base, amb una tonalitat blau ultramar, la resta era un mosaic amb  gran part de la gamma de marrons: rovells, coures, llautons, ant, xocolata o crema, ....cal tindre un domini molt gran de l`escala cromàtica per fer això.  Al remat el jurat li atorgà un 6é premi de la secció especial infantil. 

Un concepte molt diferent era el dimoni va solt, Xe!...de traca la falla infantil de la veïna Pelayo-Matemàtic Marçal que porta uns anys collint molt bons premis en les seccions on competeix. A primera vista i amb les tanques pel mig semblava un falla cubista, amb multitud de formes geomètriques enfilades...i en part eixa era la gràcia d`una composició, una sèrie d`elements superposats amb eixes característiques en el modelat. Però pagava la pena parar-se i contemplar aquell maremàgnum de ninots amb molta força i expressivitat de Paco Gisbert.

Quan la vaig rodar, en el que semblava la part frontal ja vaig poder advertir com des de la base, es jugava molt amb una expressivitat que es remarcava mitjançant la onomatopeia: Borroom! Pum! En la habitació dels trons apareixia el president amb l’encenedor i....començava l`acció.... La falla era un còmic tridimensional, que explicava una història curta ben cohesionada i molt fàcil d`entendre, ja que no li calien cartells. L’altra figura important era el dimoni del cos central que apareixia envoltat pels trons de bac, dalt de tot en el remat una xiqueta amb dos senyals de prohibit fumar i prohibit fer foc, estava tot esglaiada, ...no li havien fet molt de cas.

He de confessar que si la part de davant la vaig entendre de seguida, amb la posterior no va ocórrer el mateix. A banda d`una composició i un modelat molt original, del qual desconec quina influència artística puga haver tingut. La guinda però se l`emportava la pintura, focalitzant tota la força en el dimoni amb una major quantitat de colors càlids, però afegint-li també altres freds com el verd o el blau. Tot el cadafal jugava amb l`oposició freds-càlids i tot el cadafal estava pintat amb tonalitats suaus, excepció del cos central i algunes xicotetes porcions. 2º premi i 2º d`enginy i gràcia a la secció desena infantil.

Donant la nota era el lema del cadafal gran de Pelayo-Matemàtic Marçal amb una composició de volum modest en un emplaçament considerable i al costat d`un portaavions com la Falla Convent Jerusalem....no ho tenia gens fàcil per a cridar l`atenció del visitant, no obstant a primeres hores del matí, sense el rebombori posterior abellia fixar-se en aquest tipus de falles. En primer lloc poques vegades he vist tanta correspondència entre l`esbós previ i el que s`ha plantat després.

Des del punt de vista compositiu, crec que no se li podia demanar més, la situació dels ratolins tocant instruments donaven sentit al lema i aportaven un risc que completava el pallasso aviador. Donar la nota es una frase feta, que dona peu a moltes accepcions, però sobretot la de fer-se notar, com la lluna que s`estava maquillant al centre del cadafal, sense repassar-la a fons, la correspondència entre el guió i les escenes sembla prou elevada, ja dic que la temàtica era oberta, però això no li restava mèrit i a més els versos acompanyaven amb uns versos ben relacionats amb les escenes, d`extensió prou semblant i rima consonant.

En quant al modelat, com ocorre en cadafals de seccions semblants, tenia certa diversitat en l`origen dels motlles, així com en la cronologia, però res que no haguera vist ja i que resulta perfectament habitual. El millor ítem era sense dubte el de la pintura, molt acolorida amb forts contrastos com corresponia a una falla que volia donar la nota,  el centre del cadafal, la lluna semblava un animal tropical amb tant de color, groc, roig, verd, etc,...deixant uns ratolins o un lleó al contraremat, en un segon pla amb tonalitats més fosques. Continuava sense sort Vicente Albert al carrer Pelayo, on  tornava a quedar sense premi a la secció 5-A.

Com en les grans voltes ciclistes feia el meu transbordament del sector des de l`estació de Metro de Xàtiva fins Angel Guimerà, des d`allí em dirigiria pel carrer Palleter fins la confluència amb Sanchis Sivera on estava plantada Malsons una falla totalment nova i amb un plantejat un tant freudià el món del subconscient, en aquest cas negatiu. La Falla G.V Ferran el Catòlic-A. Guimerà, presentava un esquema molt clar on el centre era el monstre que tots hem somiat alguna vegada, flanquejat per tres xiquets, que tot i que l`explicació definia com a germans, jo ho  veia com a tres actituds o tres estats d’ànim diferents.

La xiqueta que plorava desconsolada, era l'enfonsament absolut, el no hi ha res a fer, un altre encara tenia esperances mentre fugia -moltes vegades hem despertat en eixe moment- finalment estava el germà valent que tots portem dins...o el que està fart i decideix plantar-li cara. Un malson propi d`adults, son els comptes que no ixen, o el de la fuga de cervells d`un país en crisi, l’escena del ninot candidat a l`indult, era la d`un Joan Ribó que feia por i que no sabia si anunciar el nom de la fallera major en un ban o per les xarxes socials. 

                                                            Ninot premonitori?

Curiosament la Fallera Major d`aquesta comissió, Raquel Alario, serà el 2017 la de tota la ciutat de València. Un cadafal amb esbós de Paco Camallonga que prometia sobre el paper, però que es quedava un poc coix en la seua plasmació tridimensional. No obstant era un disseny totalment nou i això sempre és un plus afegit, el modelat era molt expressiu, però no uniforme, ni en mida ni en tipologia ja que en alguns escenes hi havia ninots més propers al naturalisme, amb un posat bastant més seré i uns acabats més acurats, enmig d`aquesta dicotomia estava el grup candidat a l`indult, un Ribó caricaturitzat i una xicoteta fallera.

En l`apartat cromàtic em va ocórrer un poc com en general, complia sí, hi havia cert contrast entre el blau del monstre dels malsons i el pijama del xiquet que corria, no tant amb els altres dos, però com en general, no semblava complet, com si li faltaren elements, tenint en compte en la categoria en que estava el cadafal de Fede Ferrer. Al remat en una elevada categoria com es la 1-B, el nivell d`exigència era molt alt i  no obtingué premi.

I tu que vols ser de major? Era el treball dels Germans García Ribes per a la Falla G.V Ferran el Catòlic-Angel Guimerà, de temàtica molt tocada en falles infantils, els dos germans saberen fer una versió pròpia aportant la seua empremta, amb una composició amb ninots de diferents escales, situats estratègicament per a conferir profunditat o elements que aportaven moviment i dinamisme, com la mateixa cigonya del remat, el globus, una ona, etc,... una pena que tota la falla estiguera orientada cap a la part frontal, per darrere estèticament pobra.En el modelat s`observava munició expressiva de tots els calibres, predominaven les cares de curiositat, però també altres de complaença, o de resignació com el xiquet que volia ser artista faller i li queia un poal de pintura al cap. 

Molt característics els rostres dels ninots de Gns Garcia Ribas, amb uns ulls ovalats situats de forma vertical. Pintura amb predomini de tonalitats suaus on fins i tot el blanc tenia un espai important, on hauria d`aparèixer el groc, ho feia el crema, el blau era clar, etc,...una sensació de color com a les fotos en blanc i negre quan les acoloreixen, estrany però alhora suggestiu. Magnífic contrast entre el verd clar i el crema i bona sincronització amb la comissió que havia ornamentat amb pedres blanques, suro i gespa el entorn del cadafal. El premi fou  un 12é a la secció quarta infantil, una de les més elevades (en infantils no hi ha lletres a, b, c....)

Baixava pel carrer Palleter fins al carrer Conca pel qual continuaria en direcció sud fins arribar a The Lments un projecte dissenyat per David Moreno i dirigit per Alberto Ribera, que em deixà bocabadat. En primer lloc pel contrast estètic entre el classicisme del cos central un gran cap del deu grec eolo que impulsava el vent i les criatures avantguardistes del remat. La composició aconseguia que excepte el cos central la resta del cadafal semblara ingràvid, fins i tot la pròpia cabellera del mitològic déu hel·lènic surava.  

El guió feia un mix entre deus grecs i superherois, redefinint al mateix Eol déu del vent, Hestia deessa del foc, Tetis de l’aigua i Gea de la Terra, com un grup de herois del còmic contemporani. Un treball previ i una originalitat dignes d`elogis. M’entrà el nervi i vaig començar a fotografiar de forma compulsiva, primer la part estètica i després la conceptual, hi havia molt en molt poc espai. Començava l`escena de les columnes amb fallers que tenen o han tingut molt de poder, per que com deia el guió només podem mesurar el temps, no controlar-lo.

La Falla Conca-Bisbe Amigó no tenia molt de volum, però si haguérem pesat la cartellera, hagueren eixit arroves. Crítiques a la zona de fallers Retro, on apareixien Phoenixwoman, conferències d`indumentària de temps immemorials, el blog de la mami, etc,...òbviament calia omplir espai. A les falles del 2016 encara vivia la desapareguda ex alcaldessa de València, Rita Barbera i obviament també era objecte de crítica en l`escena de Barbaridella, Lifaltablauman, Bathero, etc,...fins i tot les normes de la Unesco apareixien satiritzades. 

Hi havia un duel entre dos Superherois, l`anterior president de Junta Central PPHero   i l`actual FluixetMan,  un recurs molt utilitzat era el de la reproducció de suposades captures de pantalla, de diferents xarxes socials que substituïen els versets, així com el de reproduccions de portades de diaris, lògicament inventades. Bon guió i bona crítica, però no hi havia rima....i és que no es pot tindre tot. Poquíssimes figures però d`una qualitat inqüestionable, exponent molt clar de falla d`autor. Llevat dels dos super-herois esmentats la resta portaven el ADN de David Moreno amb un modelat característic molt estilitzat . 

La pintura era suau, amb una tonalitat crema beix com a base en el gran cap d`Eolo, que oscil·lava cap a un color més càlid, a mesura que avançava cap al clatell molt proper al coure, material amb el que es feren moltes estàtues de l`antiguitat clàssica greco-romana. I dalt d`aquesta cabellera de coure, la figura vermella de Hestia, deessa del foc, mentre que pel front del déu hel·lènic del vent s`aproximava al verd, una tonalitat llautó dalt la qual hi havia el ninot més gran del remat, la deessa Gea que s`identificava amb la terra...i amb el verd.

Les ones de la mar espentades pel vent d`Eolo, començaven la transició del color crema beix al blau celeste de l`egeu, com la sorra de la platja ho faria fins el mar. Magnífiques les transicions cromàtiques, que lligaven les diferents parts en un tot que no semblava tindre parts, una feina prèvia de disseny meticulosa i un acabat excel·lent, mostren un enteniment molt gran entre Moreno i Ribera. No hi havia res a l`atzar a la part frontal l`escena retro amb faller vestit amb l`antic uniforme negre – que pintat de blau marí crec que lligava millor amb el color crema de darrere- o el rossa de la fallera. 

Contrastos entre un mateix ninot, com el de la difunta ex-alcaldessa Rita Barberà, entre el roig i el verd, o entre dos ninots d`una mateixa escena com els del expresident de J.C.F i l`actual, jugant amb els colors de la senyera de la ciutat de Valencia, donaven noves mostres de creativitat i pulcrituds en els acabats. Una falla potser amb escàs volum, però unes qualitats molt notables en tots els apartats, incloent un guió atractiu, on l`unic punt feble hauria segut potser el del risc. Lo pitjor per a mi el premi, un 9é a la secció 1-B, per a una de les Falles del 2016.

Pandora era la falla infantil de Conca-Bisbe Amigó, que es sumava a la temàtica hel·lènica i mitològica de la falla gran. Amb una composició molt agrupada, com una falange macedònica, s`alçava un cadafal compost per una quantitat de figures imponent, amb el segell de Mario Pérez.  Calia rodar-la per a comprendre-la bé, la distribució dels elements no ajudava a entendre un guió, que al observar detingudament els ninots es revelava molt més fàcil i planera. Efectivament Pandora, tractava del mite on s`obrí una caixa i eixiren tots els mals del món, en aquest cas, tots els vents. 

Un gran vaixell en el que anaven les figures principals, mostraven la importància de l`element atmosfèric, com els xiquets del catxerulo del remat, el conte dels tres porquets, el surfista, etc,.... A mesura que anava veient escenes, el cadafal es creixia, el primer modelat amb el que vaig descobrir a Mario Pérez reapareixia, diminuts ulls tancats riallers acompanyats d`altres amb expressió de sorpresa i una escala jeràrquica en la mida dels ninots. I es curiós però al observar totes les escenes finalment vaig descobrir també la composició sobre la que gravitava tot el conjunt: un gran vaixell. 

Molt rica i complexa la distribució de colors, ja que la pròpia caixa i els vents que sorgien prenien el protagonisme de les tonalitats més fortes i càlides, que robaven a les figures de l`escena principal, les quals quedaven més difuminades amb tonalitats més suaus i fredes. Cap al remat es recuperaven eixos colors càlids. Això pel que fa a la part frontal, car per darrere no hi havia un esquema tan clar.   Sensació ambivalent ja que era per a mi la millor falla del 2016 de Mario Pérez-fins i tot per davant d`altres que havien guanyat o havient tingut millor premi-, pero el jurat li atorgà l’ 11 premi de la secció primera infantil.

Continuava pel carrer Sant Francesc de Borja avançant cap al centre de la ciutat i en uns metres tenia davant L’esperança és l’últim que és perd la falla infantil de Jesús-Sant Francesc de Borja-Zenete que per una vegada ha trencat això de fitxar a artistes promeses per fer-ho amb tota una realitat com Sergio Amar. Composició molt diàfana a la part frontal, però gens per darrere, quasi em caic quan me`n adone que el guió també anava de Pandora! Eu! Casualitats de la vida. En aquest cas en lloc de vents, de la caixa eixien els mals, tal i com explica el mite grec...i l’únic que quedà dins la caixa fou l`esperança. La qual apareix vergonyosa a la falla sota l`atenta mirada de Pandora.

Per tota la falla apareixien escenes relacionades amb l`esperança com a concepte, o amb la paraula des de el punt de vista semàntic, com en l`escena estat de bona esperança, amb el seu característic modelat Sergio Amar, donava vida a ninots que expressaven diferents desitjos o accions, de vegades personals com la de trobar el príncep blau i altres col·lectives o socials com la del progrés del medi ambient, mostrant una gran varietat de registres emocionals, que feien que el cadafal resultaria emotiu sense caure en la carrincloneria, sobretot per algunes expressions més contingudes.

Aspecte molt important de la composició de la falla, era el remat, que sense revestir un gran risc tenia disposades les figures estratègicament de forma que creaven l`efecte òptic que suraven, eren els mals que havien eixit de la caixa de Pandora, -alguns com un dimoniet li feien unes mirades de reüll que semblaven reals i tot!- un detall del domini de l`espai que no saben reproduir tots els artistes. Colors suaus i freds per a Pandora i l`Esperança que feien suau contrast amb la caixa roja i amb els mals i dimonis que les envoltaven. 

Major presència de tonalitats càlides per darrere, així com de transicions, com per exemple en l`escena del medi ambient, on es passava del verd de la copa d`uns arbres, a una soca color marró camusa per passar a una tonalitat més lila que de nou acabava en verd. No obstant en aquesta part de darrere les tonalitats calia resseguir-les escena per escena, com en el cas de l`esquirol amb 6 o 7 varietats que anaven del crema al marró fosc o el ninot de Batman amb 4 o 5 del blanc al negre. Un treball minuciós per a un dels grans artistes de falles infantils que li valia per a aconseguir el 5é premi a la secció primera infantil.

Repetia plaça el borrianenc Sergio Musoles amb l’esbós de Carlos Sanz en una falla que portava per lema La llei de la Selva, un conjunt amb una composició molt espectacular rematada per una estructura en rombe. Les composicions de les falles de Musoles, recorden en certa manera els seus orígens i la influència que Pepet ha tingut en els joves artistes de Borriana. L’altra herència és la vessant còmica, el mateix cos central, el rei de la selva, el lleó, el mascle alfa. A esquerra i dreta apareixien el Burrot de la Jungla i el Periquito Tafaner caçador d`exclusives. Dalt de tots Jane del Cort Inglish pija compradora compulsiva.

En un altre ordre apareixien les diferents escenes, l’espectacle bestial de la Mascletà, les cotorres analitzaven l`actualitat, Pere Fuset explorant la jungla de la festa, ja per darrere hi havia el zoològic urbà, amb espècies com la mosqueta morta, la sorra, el gos flauta, etc,...desgraciadament no la vaig poder rodar del tot, per la situació de les tanques. A banda d`una composició impactant la falla tenia un guió que cohesionava el cadafal al 100%, els versos mantenien una rima consonant i seguien el guió fil per randa, fins ací les millors característiques de la falla. 

En el modelat pesava més la vessant còmica i caricaturesca que no la naturalista, cosa que caracteritza les obres de Musoles, però en aquest cas, amb una proporció encara major, ja que ni les figures del cos central i remat, es salvaven d`aquesta deformació humorística. Òbviament els ninots de la base, seguien eixa línia, cosa que podria fer-los perdre qualitat artística, però guanyar en cohesió interna, ja que tota la falla era original i amb ninots absolut manent relacionats amb el lema. A la selva hi ha molta fauna i a la falla també, la humanització de diferents espècies era un recurs molt utilitzat. 

En darrer lloc, trobàvem una pintura amb un joc de tonalitats vives o fortes i altres més suaus o apagades, com correspondria a un ambient  selvàtic, on apareixen espais amb major porció de llum i altres més a les fosques. Omnipresent el verd clorofíl·lic, amb tonalitats crema i marró fent-li oposició. Els colors tenien una molt bona distribució que completaven el treball anterior i fins i tot milloraven algunes porcions de modelat. Crec que fou clau en l’èxit l`aplicació de contrastos interns en escenes com la del goril·la o les cotorres on un blau celeste substituïa el verd i equilibrava la balança cromàtica. 

Fins i tot la decoració jugava a eixa contrast entre verds i marrons que li donaven  una gran coherència a la falla, com el decorat exterior d`una pel·lícula. Primer triomf en esta plaça, de Musoles i primer cadafal del sector Arrancapins-la Roqueta que veia alçar-se amb el 1r premi, concretament el de la secció 1-B.  Deixava Jesús-Sant Francesc de Borja-Zenete, prosseguint pel carrer Jesús fins la quarta falla de la ruta a la secció 1-B, a més a més seguida, fet que em va fer pensar que estava caminant per la ruta del bronze faller.

De jardinet a jardinet, però molt a prop de la emblemàtica Finca Roja, em vaig situar front a Feericos un projecte dissenyat per Chuky i plasmat de forma tridimensional al taller de José Lòpez Selfa per a la Falla Plaça Pintor Segrelles que enguany tenia un aire diferent deixant enrere el naturalisme més acadèmic d`anys anteriors, per a donar-li un aire més proper al món fantàstic i als jocs de rol.  El que continuava com la resta d`anys era una composició a la recerca de la espectacularitat, especialment del remat el rei dels sàtirs a lloms d`una salamandra en posició descendent. 

No era fàcil el guió, però si coherent, els essers del món fèrric són les fades, nimfes, orcs, sirenes, sàtirs o gegants de la mitologia grega i romana, els gnoms i trolls de mitologia nòrdica, donyets provinents de mitologia cèltica, elfs de mitologia germànica, etc,....la falla anava plena, el cos central era un element vegetal, un gran arbre, els elements fantàstics abans descrits tenien com escenari eixe mon vegetal. Fèrrics i fallers! Com el follet ric que és fumava un puro al costat de la seua filla a la qual volia fer fallera major. 

Junt a una sirena apareixien essers fantàstics meitat peixos meitat persones com l`actual director del Museu Faller, el delegat de juntes locals de Torrent o el president de J.C.F. Altres escenes tenien essers fèrrics internacionals, com la Medusa Merkel que atacava un heroi grec, la festa dels bous apareixia amb el Minotaure o un conjunt de setes, bolets o esclatasangs que feien jocs de paraules, “CamiSETA”, “SETApreparant” etc,...El modelat diferia del que he vist altres vegades en falles amb disseny de Chuky, tot i que els ninots eren un poc cabuts en aquesta ocasió ho eren de forma més subtil. 

Els éssers fèrrics no foren al remat tant caricaturescos com la temàtica podria fer suposar, hi havia molts ninots amb un posat bastant seré i natural, uns riallers, algun trist, altres sorneguers, etc,...matisos que amb un mateix modelat donaven soltesa a una falla que també tenia sensació de moviment. Llevat d`un verd oliva molt fort que enfosquia l`arbre del cos central, tant el remat amb el groc de la salamandra o el violeta i rosa del sàtir com el gran contraremat que tenia baix tenia tonalitats més suaus. 

Groc, rosa i violeta eren la triada pictòrica, acompanyada per porcions de roig, blau celest o el verd més suau d’ una de les parts de la copa de l`arbre central. No sé si el jurat ho tindria en compte conscient o inconscientment però el contrast de colors foscos de la falla amb el groc siena de les finques de darrere, creaven una harmonia cromàtica molt relaxant. Terrible la competència en una categoria la de bronze, desconeguda tant per a turistes, com per a molts amants de falles de fora del Cap i Casal. Un molt bon treball que deixa a la Falla Plaça Pintor Segrelles amb un 11é premi a la secció 1-B de València.

Fantapeques semblava quasi més una extensió de la falla gran que el seu correlat infantil, ho dic sense acritud, ja que la cohesió temàtica era total. Això sí, la temàtica no sé fins a quin punt l`entendrien els xiquets. No obstant és molt lloable l`intent d`adaptació d`un tema que no sol ser habitual. A la composició el pes de la figura humana o fantàstica -per que dir animal seria potser impropi- era notable, tant sols un rocam feia de cos central, dalt la qual s`erigia un gran drac tirant foc,  amb dos xiquets al voltant. 

Com a contrarremat una mare o mestra amb un ésser fantàstic xiquet que acabava de fer-se damunt. La dificultat residia en fer el millor modelat possible, per a il·lustrar a la xicalla amb eixe món fèrric, els expressius dissenys de Chuky i la transformació en ninots de José Lopez Selfa crec que aconseguiren almenys un resultat prou acceptable i sobretot molt original. Degut a la pròpia temàtica, la pintura contenia tonalitats massa fortes o fosques, tot i que en perfecta combinació, Els càlids tenien presència sobretot amb el rosa coral i el crema, mentre els freds amb el verd, el blau fosc i el violeta. El jurat els atorgà el 13é premi a la secció cinquena infantil.

Retornava pel carrer Jesús, mentre desenes de bandes pujaven i baixaven pel mateix carrer o adjacents, el dia anava cap a amunt i moltes comissions començaven a desfilar camí de la Plaça de l`Ajuntament a recollir els seus premis. Jo creuava la Gran Via de Ramon y Cajal per a entrar de ple en la Roqueta, on m`esperava un dels meus emplaçament clàssics, car els meus pares ja em portaven en la infantesa. I de nou un jardinet , el de la Plaça de Vannes on es plantava i és planta la Falla Espartero-Ramon y Cajal.

Caçador de reclam, fred i fam obra de Francisco Vizcaino Palacios anava de caceres,  el cos central estava dividit en dues parts per una la humana, amb un caçador que tenia com a contraremat el seu gos més gran i damunt un altre xicotet. Al costat un conjunt d`animals, una girafa, un goril·la, un altre mico i un cérvol dalt de tot. Baix un ninot junt els cartells d`uns polítics que han segut caçats en la corrupció....bé millor dit, mooooolts polítics i algun que altre empresari, banquer, etc,...cadafal menut fortament cohesionat.

Un collverd romania en posició zhen fent ioga i posant un ou, en quant acabaven les tirades! Mentre un caçador dins un bocoi feia sonar un reclam, escena típica a la Marjal que Vizcaino coneix com a bon suecà, l’hora de fer el dinar per a la colla apareix reflectida en una altre escena, així com una porta giratòria, amb nombrosos casos coneguts de corrupció que han segut caçats. El grup candidat a l indult un xiquet/a dormint amb uns animals. Calia rodar la falla per veure com l`artista havia jugat amb l`escala dels diferents grup de ninots, creant perspectiva i profunditat.

Una falla poc habitual, en tant que lluïa més per darrere o en algun dels perfils, que no per la part frontal, amb uns baixos molt superiors a un remat pràcticament inexistent. Del modelat destacar la originalitat, ja que era una falla pràcticament nova, almenys en els grans volums. De perfil naturalista, els humans estaven perfectament acabats i també per a un nivell més baix els animals, que d`altra banda guanyaven en expressivitat. 

En la pintura, bones variacions en les tonalitats verdoses dels uniformes dels caçadors, així com en la resta de ninots humans, caçadors, etc,...també en la girafa que feia de cos central i remat, però potser hi havia un excés de foscor en el goril·la, que haguera il·luminat millor eixa part amb una tonalitat marró més suau. No hi ha sort per a Espartero-Ramon y Cajal que tenia una bona falla, però es queda sense guardó a la secció 2-B.

Fa més d`un milió d`anys era una de les joies de la ruta, obra de Julio Monterrubio Fernández era un viatge imaginari a unes hipotètiques falles en la prehistòria. I com en aquells temps s`utilitzava molt la pedra .... doncs, que millor que utilitzar construccions en pedra – paleolític vol dir pedra antiga o vella- per a fer una composició la mar d`original, elevant tot el cadafal i creant un espai per introduir escenes en la part de darrere, que es per on vaig començar a visitar-la.

                                    

La falla prehistòrica era un Mamut ben lluent, situat dalt de tot al qual li anaven a posar el palet, detalls de caracterització com un Pteranòdon en lloc del rat penat, un versador u homo versus,  escrivint en una fulla d`arbre, així com un jurat amb pedres per posar les puntuacions – no vull imaginar com serien gomes de borrar, xd!- denotaven un guió molt  elaborat, abans de la seua corresponent plasmació en el modelat de la falla.

Girant continuaven les escenes com la del Juràssic Bar, però a banda de l`enginy i gràcia, calia observar ara la part frontal, de nou apareixia l´ús del recurs de la pedra per elevar algunes escenes, tot i que en menor mesura. Interessant l`escena principal, de dues prehistòriques en el que semblava una gropa, però era un dinosaure a manera de carrossa de la batalla de flors, més detalls de caracterització eren la Venus de Willendorf fallera, carregada de xiquets a l`ofrena. 

Humor en escenes com la de l`aclariment de les mans que apareixien als jaciments on els neandertals es recolzaven per a buidar la bufeta, o el jaciment de Atapuerca, rebatejat com Parking Pork. O un altre que guardava un encenedor, mentre tractava de fer foc per fricció amb uns pals. Si la composició i el guió, amb versos de Vicent Blasco tenien bons fonaments, no en tenia menys el modelat, el qual tot i que la falla siga prehistòrica, no deixa mai d’evolucionar. Estil? Inclassificable. De fet amb una dilatada trajectòria, continua marcant tendència, incorporant nous recursos i noves tècniques.

I deixem la cirera del pastís pel final, la pintura. La pedra prehistòrica en el moment que fou tallada tenia una tonalitat més blanca que òbviament ara pel pas del temps, al cadafal apareix com si estiguera acabada de tallar, un gris platí per base de la part frontal, quasi blanc que no restava gens d`atenció a la tonalitat càlida rosa i roja de la Venus de Willendorf o del Dinosaure. Perfecta combinació amb una de les falleres prehistòriques amb un vestit blau turquesa i ja de mestre el color chartreuse de la prehistòrica central, una tonalitat a cavall del verd i el groc molt difícil d`aconseguir mitjançant la barreja i també d`acoblar a altres colors.

Per la part de darrere, el focus d`atenció estava en el roig carabassa del Mamut-falla al qual es dirigien tant les mirades dels ninots de la part inferior, com els fallers de la part superior. Un treball rodó el qual quan més es contemplava, més s`admirava, fins i tot la decoració sòbria però encertada, jugava a favor del cadafal que rebia del jurat el 1r premi i el 1r premi d`enginy i gràcia de la secció primera infantil de València. 

I d`una centenària a una altra, per que tan sols havia de fer un poc més de 100 metres, per a arribar a la Falla Cervantes Pare Jofre en la que repetia Manuel Martínez Reig amb un esbós de Sergio Alcañiz que donava forma a una composició molt estilitzada, prescindint d`un gran cos central, ampliant la base i sobretot amb un remat que semblava surar en l`aire, fent una clau d`art marcial molt en consonant amb el lema Zas! En tota la boca!, això sí, amb un somriure d`orella a orella. 

El que no somreia tant era el Cervantes del cos central -que per cert dona nom a la històrica comissió de la Roqueta- el qual mirava amoïnat a la base de la falla. On apareixien la ex alcaldessa i difunta Rita Barberà, junt a la ex alcaldessa de Madrid Ana Botella, al voltant de qüestions filològiques. El ninot candidat a l`indult era el del regidor Fluixet, que no agradava als sectors partidaris del secessionisme lingüístic, per aplicar les normes de l`Acadèmia Valenciana de la Llengua a Junta Central Fallera de València.

En una altra escena apareixia Fuig-de món, que en un passa paraula no encertava a dir la paraula Espanya, crec que era la primera vegada que veia un ninot seu, en una altra escena apareixen Isabel Preysler i Vargas Llosa. De nou un cadafal de mida reduïda, però totalment o quasi totalment nou i amb una bona rima en els versos, que acompanyava les escenes. Modelat amb uns acabats dignes d`una secció molt superior, en perfecte equilibri entre el natural i la caricatura, amb un nivell general molt alt, que a pràcticament  cap escena calgueren cartells per entendre la trama, era senyal que transmetien alguna cosa.  

La pintura tant a la base com al remat era molt neutra, sobretot al remat, molt blanc amb porcions de blau, pràcticament igual al cap de Cervantes, canviant el blau pel verd e introduint un marró molt clar quasi roig. La decoració també jugava el joc del cromatisme afegint més verd i blanc que amarraven més el verd de la base. En general cert domini de les tonalitats més fredes, que no gelaven el cadafal gràcies al entorn amb façanes molt properes de colors beis o siena. Llevat del volum, la resta a un gran nivell, especialment en la originalitat, mal sabor de boca que rebera un 13é premi a la secció 2-B, sembla que la preferència pel refregit no és només cosa dels pobles.

Anem a contar mentides era el cadafal infantil de Juan Lluch, el de Benicarló ja porta uns quants anys plantant a Cervantes-Pare Jofre i li te presa la mida a un emplaçament on sol plantar molt bons cadafals. De mentides anava la cosa i un gran Pinotxo a l`estil Juan Lluch formava part d`una estructura compositiva, molt relacionada amb l`art de mentir. Els ninots de major mida es trobaven a la part frontal, el referit Pinotxo, junt una xiqueta i un drac, a la resta del cadafal, molt rodó una legió de lluquets poblaven totes les escenes.

Composició un tant bipolar, però bastant harmònica gràcies a un modelat molt uniforme, que unificava la diversitat de mides. Una altra virtut d`utilitzar ninots de diversa mida, és òbviament el d`aconseguir certa perspectiva. I no es podia obviar un risc considerable al remat, que feia augmentar la dificultat de l`estructura. Com a la germana major, no calien molts cartells per entendre el significat de moltes de les escenes, els ninots sols, ja transmetien el missatge, per tant a pesar del disseny geomètric, també tenien capacitat d`expressar accions. 

Si l`estructura presentava una certa dicotomia, també ho farà la pintura, car la part frontal estava molt dominada per les tonalitats fredes, sobretot pel verd, apenes contrarestades pels càlids, cosa que pràcticament es repeteix a la part posterior, amb la diferència, que allí el blanc neutre pesava molt i hi havia un poc més de colors com el roig, el grana, el caoba, etc,... qui sap si amb unes tonalitats diferents encara podria haver rebut major puntuació i haver acaronat el palet! El jurat valorà el conjunt amb un 4r premi a la secció cinquena infantil. 

En realitat ací acaba la meua ruta d`eixe dia pel sector, però servidor que ja és coneix el percal havia anat algun dia abans a la darrera falla del sector la de Bailèn-Xàtiva popularment coneguda com a Ferroviària. Una falla situada en un lloc estratègic, convertida en un lloc de pas després de la seua baixada de la secció especial, s`ha convertit en una visita obligada per aquelles persones que volen contemplar una falla compromesa i molt didàctica amb alguna malaltia, enguany Rafa i Raül Martínez Chuky han plantat junt l`estació del Nord: Coactus, declinació del verb llatí coacto significa compulsió, una de les conseqüències derivades de la malaltia de Parkinson. Al cadafal més que la part artística, el que és volia era fer didàctica de la sensació que te el malalt, tal i com mostrava el gran ninot del cos central-remat el qual era agafat per una mena de monstre o ésser maligne que el sacsava.  

Confesse que em vaig quedar admirat i fotut a l`hora, llegint  els versos, no resulta fàcil fer versos de coses tristes, però es necessari explicar quines són les sensacions de les persones que tracten de caminar i noten un pes enorme en contra, són les alteracions en la marxa. També les conseqüències emocionals que desenvolupa el malalt, mal humor, el cansament dels familiars, la depressió, etc,...però no tot és negatiu i també apareixen avanços científics, en diversos camps. Cadafal eminentment didàctic  d`una situació que ens pot afectar a tots.

 El cadafal no obtingué cap premi oficial a la secció 4-B, però fou una de les mes comentades per part del públic, lògicament l`emplaçament influeix per a que siga visitat, però també la originalitat tant de la temàtica, com de l`enfocament, no podem parlar de falla apologètica, ni tampoc de didàctica estricto sensu, tampoc de solidària a seques. Que li posen l`etiqueta que vullguen, però una cosa està clara quan la gent es parava, se`n anava d`una forma diferent a com havia vingut. Quasi oblidava que tant l`any passat com enguany havia colaborat amb els artistes, enguany era  Asociación Parkinson Valencia. 

La falla infantil també estava en part relacionada amb la temàtica, però més que del parkinson en si, parlava de la necesitat de fer activitats saludables al voltant del moviment, el seu artista era Victor Navarro i tampoc obtingué cap guardó, en aquest cas a la secció desena infantil. I ací finalitza la crònica del sector Arrancapins-La Roqueta o millor dit de la meua ruta per ell durant les falles del 2016. Fins la propera!