CRÒNIQUES
FALLERES 2019
Cels coberts
i alguns ruixats pels Sectors de Venècia amb una imponent falla de Secció Primera a la Plaça d'Alacant i el Raval de Sant Agustí-Pont de
Xàtiva d`Alzira, que torna a tindre una falla a la secció especial infantil des del 2018 amb Sants Patrons.
Venècia
Venia del Sector Set i Mig i de visitar de forma furtiva una de les
components del sector eixample per a entrar ja en el sector Venècia pel carrer
Doctor Llansol que en la seua confluència amb el carrer Pere Esplugues planta
la Falla Pere
Esplugues. Un dels
cadafals més modestos en quant a pressupost amb una composició formada per dos
cubs i un xiquet en el remat, no de bades el lema era Xiquets al món ,
el modelat del cadafal signat per la comissió era absolutament naturalista,
però el que més destacava era la voluntat de mostrar una relació de colors vius
ben distribuïts que malauradament no lluïen en un dia cobert, però que
destacaven sobretot en la figura del pallasso, candidata a l’indult, una figura
que molt bé podria haver estat fins i tot en una categoria superior, el jurat
li va atorgar el 9é premi de la secció quarta.
La Música era el lema de la falla
infantil, al voltant de la figura d`una musa tocant l’arpa i una
columna, altres figures més menudes configuraven un conjunt que amb l’ajuda
d’elements icònics com notacions musicals, tractaven de dotar de cohesió
temàtica un cadafal molt modest. Modelat absolutament naturalista de la vella
escola, com la falla gran sense un cadafal de grans dimensions, era una
oportunitat per a observar de primera ma, un modelat més propi de dècades
anteriors, llàstima que no hi haguera més falla. Colors vius i forts com a la
falla gran, tot i que més freds, encara que entre el gran ninot i la columna hi
havia bon equilibri cromàtic, els més menuts, inclinaven la balança amb els
seus blaus, morats, etc... o un marró que tot i ser càlid, quasi no
s’apreciava. El jurat li atorgà el 10é premi de la secció quarta infantil de
les falles d’Alzira.
Era moment de
seguir avant pel carrer Doctor Llansol fins l`antic Estadi de la U.E Alzira,
mític club riberenc que jo he vist jugar a la 2ª Divisió del futbol espanyol,
si nomene l’estadi és per que li dona nom al sector, ja que és el Camp de
Venècia. Continuaria ara en direcció al nord pel carrer Pare Castells i
posteriorment giraria pel carrer Verge del Lluch i posteriorment giraria
-donant-li la volta al camp- a la dreta cap a la Plaça Ana Sanchis, nom de la
mare de l`empresari alzireny Luís Suñer que construí allí habitatges per als
seus treballadors i també ajuda a fundar la Falla Colònia-Ana Sanchis
que anava a visitar. La temàtica oriental era evident, en una composició meritòria
però un tant forçada per la situació de les diferents parts. El millor era que
cobria un ampli espai amb un cos central a una distància equitativa de la resta
de figures, el pitjor que la torsió de la figura del coronament no era creïble
en una figura humana amb un modelat naturalista.
I si la
composició i el modelat mostraven tot tipus de situacions, amb la pintura no
anava a ser menys. Com en la resta de cadafals visitats, cal dir que el dia no
acompanyava, especialment en qüestions cromàtiques on tant afecta la qualitat
lumínica. Per una banda, els contrastos entre verds i color crema o beix del
cos central, harmonitzaven i a més a més eren recolzats per xicotets espais de
color groc i blau. A la part de baix hi havia un rostre magníficament resolt
amb una tonalitat blanca neutra, uns ulls grocs marronosos color mel i uns
cabells amb unes transicions molt aconseguides de verd a blau i no tant de verd
a roig, amb el groc enmig. En línies general el cos central i coronament tenia
un nivell fantàstic, al seu voltant s’hi establia una conjunció de tonalitats
càlides, formades per colors que anaven del marró al roig, passant pel morat o
el violeta, en tot cas més fosc que les del cos central, torne a repetir que
amb una bona llum solar, la falla haguera lluït molt més, però molt, molt.
Per darrere Delícies
de Xina, destacava, a l`igual que en la composició i en el modelat, el drac
que descendia del cos central, personalment com ocorre en molts altres casos de
pintura de l`escola de la ribera, potser colors més pastís hagueren resultat
més creïbles que els forts que apareixien com el verd del nas i les banyes, no
obstant, l’harmonia hi era, per què contrastava amb el color general del cap
marronós i amb el detall de la flama decorada pels propis fallers amb pedres de
colors roig i groc. Potser estava influït per la climatologia, però crec que
tenint en compte el conjunt de colors, predominantment freds dels ninots de les
escenes, haguera segut més lluïda una decoració de base amb pedra blanca, que
no amb gespa, però parlar a bou passat és fàcil. La falla de l`artista Rubén
Albelda rebé el 4rt premi de la Secció Tercera.
En la falla
infantil com si hagueren previst la climatologia adversa, hi havia una carpa
que cobria aquell cadafal rodant. Al contrari que altres vegades, seria la
pròpia falla la que rodaria per a un servidor i no al revés. Una vegada el
cadafal havia rodat -se`m fa estrany descriure-ho- vaig contemplar la seua
estructura, òbviament de base rodona, sinó ja em direu com podia rodar, a banda
destacaven dues grans figures humanes, una masculina més gran i una altra
femenina més menuda, aproximadament la meitat. Enmig hi havia altres més
menudes i una estructura arquitectònica indefinida i de nou enmig de les grans
figures unes més menudes però situades més amunt. Quan la vaig vore rodar tres
o quatre vegades vaig comprendre bé que a la part de darrere es veia millor el
remat, unes figures de mida mitjana, com la resta de la falla amb modelat
naturalista.
Modelat uniforme a excepció de la parella d`arlequins una mica a banda,
les faccions de la cara els homogeneïtzaven, sobretot els nassos,
una part de la cara que no sol ser vehicle de cohesió. La pintura era molt
diversa, d`una banda un espai reservat al color carn degut a la gran quantitat
de ninots representatius de humans que junt a bona part del cos central amb
espais de color blanc o beix establien un marc de colors càlids suaus, ara bé,
hi havia de tot. També colors molt forts als ninots de base, especialment en
els dos més rellevants com taronja i roig que semblaven un poc dissonants, era
com si la falla tinguera diverses parts,
ben pintades però que no acabaven de connectar entre si, l’escena de l’arlequí
era un xicotet mon amb colors molt vius i el remat amb colors molt foscos un
altre mon i la resta de la falla un altre. La Falla Colonia-Ana Sanchis
rebé el 4rt de la secció tercera infantil.
Continuava
pel carrer Arts Gràfiques per eixir al carrer Verge de la Murta i caminava junt
a la Piscina Municipal Coberta fins que vaig girar a l’esquerra pel carrer
Cristòfol Monterde des d`allí ja és veia la carpa de la Falla Sant Andreu
i en primer lloc la seua falla infantil que portava per lema Fent l’indi
que curiosament malgrat estar en una secció més baixa que l`anterior, era prou
més voluminosa i com l’anterior també tenia una carpa que la cobria. Però ací
de nou era jo qui havia de rodar, una índia pell roja feia de cos central amb
el seu fill en el remat. Al costat com a contra coronament un bust d`un cap
indi emplomat i també part dels braços i mans, a l`altra banda d`un perol
sorgia un beuratge humanitzat amb diversos caps que simulaven ser xicotets
monstres. Estructura més bé oberta per davant amb un coronament dispers, amb
protagonistes de xicoteta mida com dos xiquets i l`àliga calba americana.
La composició
deixava espais per davant per destacar el cos central i coronaments, per a
aglutinar la majoria d’escenes per la part posterior, entre elles la del ninot
candidat a l’indult que no aconseguí eixe guardó, però si el de millor ninot de
la secció, per a mi un dels millors grups de les falles d`Alzira del 2019, tant
per qualitat com sobretot per la temàtica eixint del tipisme de la fallereta,
la taronja i tots els tòpics, es pretenia unir la cultura festiva del foc
faller amb la cultura del foc dels pobles indis originaris d`Amèrica, anomenats
també amerindis. Al costat apareixien uns cactus amb barret i llargs bigotis
mexicans tocant com si foren mariachis, girant també un tòtem, més indis,
etc,.. si en algun aspecte ha tingut
sempre un instint especial Borja Lorente, ha segut en la composició de
les seues creacions, des de que va començar fer falles. A banda de
l’aprofitament d`espais, hi havia un element que era l`eix que hi havia entre
el tòtem de la part de darrere i el beuratge humanitzat de la part frontal, creaven
verticalitat i oxigenaven el cos central que no era tant compacte.
El modelat
naturalista no ha deixat d`evolucionar des de que conec a l’artista, en el
cadafal que tenia davant em vaig trobar amb una bona proporció en general, amb
l’excepció del cap de la princesa índia que tenia un cap un pel xicotet per que
fa al cànon de proporcionalitat humana. Excel·lent el beuratge humanitzat, però
sobretot els xiquets del coronament, a banda de la puresa de línies, de
l`escatat i l`expressivitat de moviment, per la part de darrere tenia el millor
ninot de la secció, per aconseguir eixe guardó cal un modelat acurat, en aquest
cas amb unes línies més rodones encara que a la resta del cadafal. Em reservava
al final la pintura, la foscor del dia enfosquia encara més el cos central, que
certament tenia un color marronós en la jaqueta de cuir, una llarga cabellera
negra, però també tonalitats més neutres en el vestit cremà o beix -no ho veia
bé- que portava baix.
Els colors
dels banderins dels premis podien distorsionar els colors de la pintura, però
finalment apareixia també una sèrie de figures amb colors més o menys
groguencs, sobretot en el puma i en les plomes del Cap Indi que contrastaven
amb el beuratge humanitzat. I com a ninot amb millor balanç cromàtic entre colors
freds i càlids, el xicotet indi del remat, amb verds a la part inferior i
roig-carabassa a la superior, un ninot que ens anunciava el que ens trobaríem
per darrere. El centre era marronós, envoltat de verds, això li donava un toc
molt natural propi del paisatge on s’ubicava, però no es conformava amb eixe
joc, afegia el color rosat coral de part del millor ninot de la secció que
s`imbricava dins d’un bosc verd. Molt encertat el detall del tòtem que es va
aprofitar per decorar-lo amb colors vius i molt encertada la decoració d`arena de
la base o altres detalls com el crani de la vaca, etc,.. el jurat li atorgà el
1r premi i el 1r d’enginy i gràcia i el millor ninot de la secció tercera
infantil.
Creuava el
carrer Sant Andreu fins l`encreuament amb Gerardo Laguia on estava plantada Qui
soluciona això? de l’artista Alfred Bernat. El primer que em va
impactar fou la seua composició molt aèria, a mesura que em vaig apropar també
vaig ser conscient d`una estructura oberta i rodona on destacava un remat en
format tridentina, que contenia damunt seu algunes figures encara més menudes.
Un gran policia presidia la falla flanquejat per dos grans lladres, tots damunt
una vidriola en forma de porquet. Eixe gran policia era una crítica a les
multes per excés de velocitat de 30 quilometres a l’hora. Els lladres dels
remats simbolitzaven els lladres de guant blanc que per no tacar-se els dits
deixen Alzira enfangada i se’n van fora.
Entre les escenes, em vaig fixar en la candidata a l’indult, un artista
que observava els seus esbossos amoïnat, ja que cada vegada se li demana més
per menys, també apareixia la lluita entre artistes.
Sobre un
cotxe d’època apareixia un capo de la màfia que es veia atrapat per ser ara
Alzira una ciutat de vianants. L’inspector clusoe i la pantera rosa, observaven
un mon farcit de polítics sangoneres, ara cobrava sentit la vidriola-porquet,
que venia referida a la caixa de la seguretat social esquilada per eixos
actors. El modelat de tall naturalista oscil·lava entre la caricaturització i una
exageració més continguda, com en la figura de l’exposició. Com a comú
denominador, he de dir que és un dels millors modelats mai fets pel seu
artista, amb la qual cosa, ja reconfortava i molt la visita. No puc opinar amb
precisió -com en la resta de cadafals- respecte de la pintura, a causa d’eixe
cel tant fosc. No obstant, el color rosa coral del porc de la vidriola del cos
central, el feia encara més visible.
La composició
marcava quina era la part més destacada a posteriori en pintura, que tenia una
bona diferenciació entre el color fred de l’uniforme del policia del remat i el
porc que he comentat adés, al cos central, ara bé, tot i encaixar perfectament
amb el joc cromàtic, els colors dels lladres dels flancs del coronament, era
una llàstima no haver introduït altres colors càlids com per exemple el groc o
el taronja, per enriquir encara més eixe conjunt. Les escenes no resultaven
rellevants a nivells pictòrics, però si la base, amb una combinació entre pedra
blanca, gespa verda i suro marronós, en realitat una combinació de color fred i
càlid, amb un neutre que feia més suau el contacte. Molt bon treball del taller
d`Alfred Bernat que aconseguí el 2º
premi de la Secció Tercera per a la Falla Sant Andreu. Curiosament
després de molts anys de victòries, enguany es quedaven amb el 3r premi a la
Cavalcada Multicolor, un concurs on la comissió és una consumada especialista.
En només uns
metres arribava a l’avinguda del Parc i uns metres més avall la falla infantil
de dita comissió que portava per lema On estan les claus? Ambientació
marina i composició molt espectacular per l’estreta base cilíndrica. La
situació del cos central que es distanciava de la base, creant un espai buit
que servia per a situar ninots a diferents alçades, tocant terra, quasi
amagades les claus de les quals parlava el lema de la falla. El més destacat de la composició es que a
banda de la unitat temàtica, hi havia una col·locació dels ninots que feia
creïble la sensació de flotabilitat marina, però a banda dels peixos o sirenes,
també hi havia més detalls, com les ondulacions dels cabells del Neptú del cos
central. També s`ha de dir, que eixe efecte estava més aconseguit per la part
davantera, per què les estructures de la part de darrere estaven al descobert.
Respecte al
modelat general, com he dit adés ambientava molt bé el
tema, també tenia una uniformitat escultòrica en molts dels ninots d`escena que
envoltaven la falla, que a més a més, eren quasi tots tritons i el ninot candidat
a l’indult una sirena. Com ocorre en la majoria de falles infantils d`artistes
de l’escola riberenca, no mancava la profusió de detalls, especialment en
ninots claus, com el candidat a l`indult. Els rostres tenien uns trets molt
semblants, tant en els tritons, sirena, Neptú, etc...i eixa homogeneïtat
augmentava el seu valor. Pel que fa a la pintura responia a tonalitats
majoritàriament fredes, com correspon a un espai marí, però amb excepcions, com
podien ser les cues d`alguns tritons, alguns peixos grocs o la cua i el rostre
d`una gran sirena que a la part posterior feia de contra coronament. L’artista
local Bernat Estela aconseguia el 3r premi de la secció tercera infantil
per a la Falla El Parc.
Amors
impossibles era el lema de la falla gran. De cos central molt massís, destacava per un coronament i un
contra coronament que creaven un triangle equilàter junt a l`escala del citat
cos central. La resta del cadafal, escenes molt disperses on destacaven el
gondoler i la seua passatgera. El valor més gran es situava en el modelat de
bona qualitat en les grans figures de coronament i contra coronament tot i que
un poc hieràtic, també en tenien els ninots de les escenes, però sobretot, el
gran problema més que el hieratisme, era que no hi havien quasi elements per
omplir un espai al voltant d`una figura geomètrica, que semblava un cub vist
per darrere. Tot i les mancances del conjunt, també la pintura combinava
tonalitats neutrals crema en les grans figures, que es contraposaven amb colors
freds i càlids, verds front grocs. Però al cos central, les tonalitats fredes,
violetes, blaves, etc... no trencaven la importància del gris. Obra de Carlos
Donet, la Falla el Parc rebia el 5é premi de la Secció Tercera.
M’endinsava
pel gran pulmó intern de la ciutat d’Alzira, el Parc de l’alquenència, per a
eixir per una de les portes que dona al carrer Gabriela Mistral, a l`altra
banda del citat parc, allí em vaig trobar amb la Falla Ausias Marc que
portava per lema Tocant els ous. En primer lloc un volum i una àrea molt
reduïda que anunciava que el pressupost no era elevat, però també un ajustament
a la situació i una composició ad hoc que tenia un xicotet cos central sobre el
qual s’elevava el ninot més gran que feia les vegades de remat. A banda i banda
un parell de columnes, sobre les quals anaven dos ninots xicotets i davant una
escena entre una parella de ninots. El modelat no millorava molt la situació,
però tampoc l’empitjorava, de tall naturalista, mostrava certa indefinició
estilística però complia amb els estàndards d’expressivitat i acompanyats de
les corresponents cartel·les explicatives. El detonant negatiu era una pintura
fosca, que a més a més era pràcticament la mateixa al cos central i flancs,
però també en alguns ninots i en el verd de la gespa. Una decoració amb pedra
blanca no haguera resolt la situació, però sempre ho haguera il·luminat un poc,
tot i que amb el cel cobert, no es poden fer miracles. 9é premi de la Secció
Tercera de l’artista Alfons Almiñana.
La falla
infantil era obra de Jesús Liñana “Hawa” i portava per lema En busca
d’aventures. La composició era diàfana, destacava un cos central amb
maletes coronat per un xicotet explorador que llegia un llibre -supose que
d’aventures-, la composició era molt atractiva, de base rodona, obria molts
espais però tampoc tapava cap escena gràcies a la verticalitat aconseguida per
elements com la mateixa pila de maletes, l’obelisc, una palmera, etc,....ara
bé, la composició tenia la contrapartida d’una part posterior que semblava la
part de darrere d`un decorat. Del modelat, més que el naturalisme, em vaig
quedar gratament sorprès de la proporcionalitat de tots els elements,
especialment els humans.
També de
l’expressivitat, tot i que s`aconseguia amb la pintura, especialment en el grup
candidat a l’indult pintant de forma fantàstica els ulls dels ninots. En quant a la pintura en general crec que més
o menys aconseguia crear diferents atmosferes o espais com una selva, amb
colors verds i marronosos que imitaven formes vegetals, però també incloïen
elements com les maletes que permetien introduir el color roig que també
apareix en els cabells d`una exploradora. La decoració de la base de pedra
blanca, il·luminava un cromatisme més be fosc i feia de transició a la part on
apareixien elements de l’antic Egipte -obelisc, sarcòfag, mòmia, etc...la Falla
Ausias March el 4rt premi de la secció quarta infantil. També havien aconseguit
el 5é premi de llibret menut d`Alzira.
Deixava
arrere la falla caminant cap a l’oest -d`Alzira no els dels indis i els
vaquers- quan ja arribava a la rodona que porta al carrer Gandia, vaig girar
pel carrer de l’Alquenència i vaig girar a l’esquerra pel carrer simat fins
arribar a la Falla Plaça Alacant. El plat fort del sector portava per
lema El sol ix per a tots i ja havia segut premiada amb el millor ninot
de la Secció Primera, que no és qualsevol cosa. Ara calia calibrar un conjunt
que clarament entrava per la vista, en primer lloc per les seues grans
dimensions -al llarg de la meua vida després de vore centenars i centenars de
falles cada vegada la mida m’impacta menys, però continua fent de reclam òptic-
òbviament el primer que vaig analitzar fou la seua estructura esvelta.
Una mig cos
d`una dama oriental, amb llargs braços que amb el seu cabell llarg i un vestit
amb manegues folgades que penjaven molt, accentuaven més eixa sensació etèria.
Però no finalitzava ací, una composició amb molts elements mereix una
descripció més detallada, en primer lloc el drac que semblava flotar en els
braços de la oriental, aportant ondulacions i una línia horitzontal a una falla
molt vertical. El coronament era una síntesi del que apareixia al cos central,
per una banda esveltesa, verticalitat, però també amb una composició hàbil que
desplaçava elements, obrint-los i eixamplant un remat que combinava bellesa
estètica i geomètrica.
Tornant a la
base, cal dir que el cos central tenia els seus corresponents contra coronaments,
per una banda una figura d`un místic oriental d’inspiració budista o alguna
confessió semblant originària d`aquells paral·lels, d’altra banda elements
inorgànics gerros, però si es rodava la falla, apareixia un gran ninot d`un
venerable oriental baix d`un arbre recolzant-se sobre un gaiato. El cadafal a
nivell compositiu, tenia una riquesa de registres enormes, almenys per als que
estem cansats de donar voltes a falles i falles, per la part frontal s’havien
disposat poques escenes, d`eixa forma no és cobrien elements importants, mentre
que per la part posterior on tant sols apareixia el drac, a la base hi havia la
majoria de ninots. La cohesió temàtica interna estava molt aconseguida, la
comissió també ho sabia i havia decorat la base al mil·límetre, fins i tot amb
fanalets xinesos al carrer.
El modelat
representava un naturalisme no excessivament expressiu, però tampoc hieràtic,
més bé reposat, que és precisament una de les característiques o tòpics del món
oriental. Personalment el meu ninot preferit, no era el millor ninot de la
secció com molta gent sol fer, sinó en el venerable ancià que tenia una mirada
quasi mística, plena de sapiència que em va deixar bocabadat. La majoria de
ninots podien no destacar molt, però tampoc tenien macula, a banda d’eixa
regularitat, vaig advertir que també hi havia un ninot que representava un
cuiner que trencava eixa calma oriental, ja que tenia un posat caricaturesc
molt accentuat amb els ulls fora de les òrbites. Una darrera característica
molt present junt al modelat, és la gran quantitat de detalls ornamentals que
acompanyaven al modelat, molt allunyat de la sobrietat de València, aquesta
faceta és una de les que identifiquen a un bon grapat d`artistes de l’escola de
la ribera, sobretot quan planten al seu territori.
La pintura, ha
segut sempre un dels aspectes que més polèmiques ha creat en les cròniques, pel
que fa a aquesta mateixa fins i tot vaig tindre la oportunitat de parlar amb el
propi autor al voltant de la tipologia de pintura triada i en fi, hi hagué
discrepàncies, sempre des del respecte, ja que el professional al cap i a la fi
és ell. Doncs bé, la paleta de colors triada fou la dels colors vius, amb una
gran superfície de verd clar o verd pastís. Un color fred, que tenia als
costats uns oposats de color groc i l`altre un verd llima grisenc, en realitat
la seua oposició era roig del drac que sostenia en els braços i el sol del
remat. En el remat hi havia un color blau clar que actuava en oposició al roig
i groc del sol. Vista per darrere, el verd del vestit del cos central era
omnipresent, ja que la superfície del drac i el sol no bastaven per crear un
contrast suficient i tampoc les figures de base tenien prou potència. Ara bé,
potser l’artista ja tenia previst que eixe color fred anava a tindre com a teló
de fons una finca pintada de roig... i això canviava les coses. El que ja no sé
és si el jurat fou impactat de la mateixa manera que jo, per la relació
cromàtica de la falla i part de l’emplaçament. Victor H. Giner que
debutava en la competitiva i molt igualada Secció Primera de les falles adultes
d`Alzira, rebia el 4rt premi, així com el premi al millor ninot de la secció.
Quan estava a punt de passar a la infantil, em preguntava quin premi haguera
tingut amb una pintura pastís.
El Circ era el lema de la falla infantil de la Plaça Alacant, a diferència
de la gran no destacava especialment per una composició molt vistosa, més bé
per una composició que feia la sensació que ja no cabien més elements en un
espai acotat. Quan vaig rodar-la vaig observar que hi havia clarament una
divisió frontal-posterior dividida per un arc que si no és veia de perfil no
s`advertia. En eixe part per a compensar un tant el buit, apareixia una escena
de superposició d`animals damunt elements inanimats que aportava risc o a
l’altra banda una parella de ballarines que eren les candidates a l’indult, és
a dir alta qualitat. Com l’estructura no era molt esvelta, els pals ratllats
tant utilitzats en falles circenses feien la funció d’elevar tot el conjunt i
d`aprimar-la. L’altre recurs era la jerarquització i estirament d`alguns
ninots, com els dos pallassos músics frontals, o els seus companys laterals de
mida mitjana.
M’havia
deixat la unitat temàtica, però crec que era tant evident, que no calia dir-ho.
El modelat era el pal de paller, com ho són quasi totes les obres dels Germans
Parra. Naturalisme, proporcionalitat, però també més expressivitat que
altres vegades, més que emocions eren gestos propis d`una activitat intrínseca
al mon del circ, en eixe fil hi havia un pallasso lateral trompetista que
mostrava un alt grau de concentració, però al mateix temps semblava que bufava,
vaja... que semblava viu. Altres recursos presents, més clàssics eren la
humanització d`alguns o la majoria d`animals, especialment d’un lleó que
semblava un atleta o gimnasta. La pintura era un altre dels punts importants,
una temàtica circense sol aportar un cromatisme molt extens, tant siga en
colors vius com pastís -com era el cas- els colors més càlids apareixien
reflectits a les jaquetes dels pallassos de la part central.
La relació
entre punt d`atenció i color més potent estava aconseguida, després apareixien
altres espais de colors càlids de forma dispersa, tant en el mateix roig, però
també en verds engroguits o grocs enverdits i en varies tonalitats rosàcies o
marronoses. Seguint en la part frontal, hi havia un gran espai de color agrisat
al centre, o siga en els ninots dels grans pallassos músics, però també
apareixien darrere seu en el teló de fons colors morats, violetes o blaus
elèctrics. Per la cara posterior amb menys figures la igualtat cromàtica era
més anivellada, grocs, marrons i rosses per una banda front el morat del mateix
teló, el gris dels elefants, el verd d`un pallasso, etc,...una forma excel·lent
de finalitzar el meu recorregut pel sector Venècia, a la Falla Plaça Alacant
guanyadora del 1r premi de la secció segona infantil de les falles d`Alzira.
Raval de Sant
Agustí – Pont de Xàtiva
L`encreuament
entre el carrer Doctor Fleming i el carrer O Donell significa passar del sector Venècia al sector del Raval de
Sant Agustí-Pont de Xàtiva. Una llarga distància que es va convertir en una
xicoteta cursa pel carrer Doctor Fleming, fins arribar al parc de les Basses, des
d`allí vaig seguir pel carrer Taronger fins arribar a l’encreuament on es
planta la Falla Les Bases la més jove del sector. La falla que semblava
un corral, amb caixes, un gall, gallines, un pollet molt famós anomenat
Calimero i com no, molts ous de gallina o ...kinder. Composició xicoteta
i baixeta, quasi semblava una d`aquelles famoses falles-escena plantades a la
Plaça Major d`Alzira en 1927 o en 1930. El modelat era absolutament
caricaturesc, humanitzant a totes les criatures per a provocar la hilaritat de
l’espectador i els colors eren els habituals a un corral, càlids com el roig,
el groc i el marró o neutre blanc, només el negre de Calimer ho gelava un
poc. Obra de l’artista Vicente
Zacarés obtingué el 7é premi de la Secció Tercera.
Agraïment
a Vicente Zacarés per la fotografia de la falla sense tanques.
Obra del
mateix artista, era Estimem els animals que ocorre en moltes falles
infantils estava envoltada d`unes tanques horribles -jutgen vostès mateixos-
vaig aconseguir descobrir que hi havia un pont sobre el qual un ninot humà
sostenia una girafa que ens contemplava des d’allí, mentre menjava fulles. Al
voltant del pont, les relacions entre humans i animals es succeïen, lamente no
poder descriure millor, però era molt difícil poder vore res. El modelat era
clarament naturalista i a més a més molt ben proporcionat. No faré cap
descripció de la pintura, per què les maleïdes tanques m`ho feien vore tot de
color verd. La Falla les Bases rebé el 10é premi de la secció tercera
infantil i la gran alegria de l’exercici el 1r premi del Concurs de Teatre
Infantil.
Pujava pel
carrer Taronger deixant la part més baixa i més nova del sector, fins a la Falla
Sant Judes Tadeu situada en la plaça del mateix nom. Desagradable sorpresa
que em vaig dur quan vaig contemplar el cadafal de Jordi Fresquet
trencat i en terra. Sobretot per que tenia un modelat interessat pel que fa al
cap i a un ninot que quedà sencer. Estem de moda rebé no obstant el 7é premi de
la secció quarta, cosa que supose vol dir que la caiguda del cadafal fou
posterior a la concessió del premi, però tampoc ho sé. Molt modesta era la
falla infantil del mateix artista i amb una temàtica molt semblant i fent jocs
de paraules amb la paraula tela que rebé el 7é premi de la secció quarta
infantil de les falles d`Alzira. El cel continuava molt cobert i amenaçador i
això em feia afanyar-me més.
Em dirigia
ara a la part més antiga del sector pel carrer Colom i girava pel segon carrer
a l’esquerra, el carrer Hospital. Afortunadament els dos cadafals de la Falla
Caputxins si que s`alçaven perfectament sans i estalvis, però començaven a
caure unes més que incòmodes gotes d`aigua. Em vaig acostar i vaig girar
detingudament la falla infantil, que era la que tenia més propera. El que
passa per la nit tenia una
composició molt oberta -almenys en comparació amb la majoria de falles
infantils- no existien elements més enllà dels ninots, per això es situaven en
un plànol més alt o més baix amb ajuda d`unes bases o plataformes. Falla molt
conceptual, amb metàfores variades i on el punt fort era un modelat que
s’identificava amb eixa idea, arrancant del naturalisme però destacant els
punts més significatius.
L’escatat de
la superfície era tant polit que les gotes d`aigua queien i esvaraven quasi com
si relliscaren per un cristall. La verticalitat de la composició era trencada
per un modelat on eren presents la línia corba i les ondulacions. I tot que
semble un aspecte molt secundari, la pròpia postura anatòmica amb els braços
oberts de la majoria de ninots trencava en certa sentit, eixa verticalitat
estructural. L’extraordinari treball d`escatat previ en el modelat,
permetia no només una pintura amb uns
colors magnífics, sinó també altres elements com serigrafies, adorns, etc,...i
un envernissat final en alguns cabells dels ninots que fins i tot amb el cel
cobert lluïen. Colors que imitaven la nit o el crepuscle, blau grisenc, violeta
morat, groc Nàpols, taronja, etc,.... l’obra de Banyuls & Ruiz
rebé el 4rt premi de la segona infantil.
La pluja
queia, era complicat enquadrar i no banyar la lent de l`objectiu, però no podia
evitar-ho, per que la meua càmera s’havia enamorat del que tenia davant. L’esperança
era el lema de la Falla Caputxins, un cadafal amb unes línies de
naturalisme evolucionat cap al futur, amb un convent del segle XVII darrere. Un
emplaçament molt desconegut fora d’Alzira, però amb molta solera i bellesa
estètica, com ho són molts els que es situen en barris antics. La composició
no mostrava un gran volum, però si un
volum ben aprofitat, damunt un capitell inclinat s’alçava un corn de
l’abundància, sobre el qual apareixia quasi surant en l’aire una dona jove i
bella que semblava elevada pels cabells per dos peculiars ocells. Però no tot
eren flors i violes com a contrapunt hi havia una escassedat de ninots i
escenes a la base.
La pluja
queia sobre les figures amb més força...o era que en les falles grans, es veu
d`una forma més intensa. Plovia, si, però no deslluïa en res aquell modelat del
taller de Banyuls & Ruiz , fortament escatat, superfícies planes,
línies corbes, ondulades, etc...i una molt bona qualitat en els ninots de base,
que en part compensava la seua escassedat. A les qualitats tècniques calia
afegir l`expressivitat que desprenien especialment els ninots femenins, amb uns
ulls que quasi transmetien vida, especialment em va impactar un ninot que
portava una cistella, molt, molt impactant. La pintura semblava pensada aposta
per a emmarcar-se en el seu emplaçament -comence a pensar que algú llig les
meues cròniques-. La base tenia un color roig grana que combinava a la
perfecció amb el blanc del corn de l’abundància, que tenia vetes daurades, però
també amb el blau del vestit de la xica del remat que a la seua vegada ho feia
amb el cabell rogenc.
El cromatisme
intern de la falla, com acabe de descriure al anterior paràgraf, era magistral,
però el que ja era de matrícula és que també lligava amb el groc ocre suau de
la façana del Convent. Però es que si filem més prim, moltes de les figures de
la base -tenint en compte que eren poques, quasi totes- també feien contrast
amb eixe color, les figures femenines tenien colors càlids rogencs, una
masculina el verd i una femenina de la part posterior violeta. Poques vegades
he contemplat una major harmonia cromàtica d`una falla dins d`ella i amb el seu
entorn. El cadafal rebé el 5é premi a la Secció Segona, crec que la major
limitació que tenia la Falla Caputxins era la pressupostària, per què a nivell
tècnic, era immillorable. Per cert, també era la falla nº 75 plantada com
demostra el seu primer llibret conservat de 1944 a l`arxiu municipal i com
reflexa Salvador Andrés i Pasqual al seu llibre del Centenari de les Falles
d`Alzira de 1989. La comissió celebrà el 75 aniversari de la constitució de la
comissió l`any passat, que també és cert.
1r llibret de la Falla Caputxins, aleshores del hospital de 1944.
La intensitat
de la pluja ja no augmentava, un bon moment per reprendre la marxa fins la
següent estació, tornava al carrer Colom i en pocs metres girava a la dreta al
carrer de l`Horta de Torremocha, després girava a l’esquerra per l`estret
carrer de vianants de la Família Vernich fins que vaig arribar a la Falla
Plaça Malva, la plaça fallera més literària d`Alzira. Continuava plovent,
no era una pluja torrencial, però complicava molt la tasca del fotògraf
aficionat a l’aire lliure. Si contaminem, el mar embrutem sembla que m’apareixia
a posta, temàtica marina i per tant aquàtica.... en un dia cobert, amb moments
passats per aigua. La composició estava presidida per un gran Neptú que
sostenia en una ma una barca amb uns xiquets, sobre la qual també s`unia
recolzant un dels seus braços una sirena, amb l`altre braç i la palma de la ma
mantenia l’equilibri.
Neptú era el
centre d`on eixien la majoria d`elements de la falla, excepte alguns elements com un submarí, un parell de ninots
humans i alguns peixos. Molta diferència entre la part frontal i la posterior. Modelat
naturalista on destacava la mirada de Neptú o la seua pròpia verticalitat,
potser la seua raó de cos central i pal de paller del conjunt. En contraposició
moltes figures com les sirenes, peixos, submarinistes o un ninot que
representava a una xica estaven en posició horitzontal. A diferència de la
composició, la pintura si que tenia un cromatisme uniforme, tant per davant com
per darrere, per davant el color rosa carn o el fúcsia de la barba del déu grec
centraven totes les atencions, també els cossos del ninots de les escenes
tenien una bona part de color carn. Com a contraposició a tant de color càlid,
el déu Neptú estava envoltat de taques de color morat i baix d’ell, les onades
blaves, així com la decoració de pedra i blava de la base. L’artista de la
Pobla Llarga Vicent Gomar rebia el 5é premi de la secció segona
infantil.
La pluja no
deixava de caure, però era més fina quan passava a observar Un romanç
d’actualitat el cadafal gran de la Falla Plaça de la Malva. Cadafal
molt impactant per la part frontal, protagonitzat pel
soldat que emergia damunt un núvol, conformant el cos central junt a unes
portes de ferro forjat, amb uns núvols humanitzats dels quals eixien tres àngels
que representaven al tripartit municipal, de les escenes, amb una mida
considerablement més gran que la resta de ninots apareixia la ballarina com un
contra remat o acompanyant del soldat de plom. Per la part de darrere, tot i
que no mancava d`impacte visual, no tenia cap de les gran figures cap allí
orientades, però de forma molt hàbil es col·locaren en eixa part de la falla,
la majoria de cartells. Tornant a la part frontal neta d`escenes per a deixar
vore millor la façana principal, la primera escena a la dreta, rodant en
direcció contraria a les agulles del rellotge era la de la parella de la
Guàrdia Civil.
Girant de la part frontal
a la posterior, apareixia el grup candidat a l`indult, una parella de ancians que
representaven a un dels partits de la oposició, a continuació un bosc amb arbres humanitzats
com a metàfora de l’anell verd que pretén dur a terme l`actual equip de govern
local. Enmig dels arbres tots els regidors amb el seu corresponent cartell
explicatiu i vestits de soldadets. A continuació els anells de Compromís
que no cal dir de quin partit parlava. Ja rodant de nou cap a la part frontal
apareixien un home baix del qual apareixia el romanç de l’alquerieta i el ninot
més prop del cos central, una xiqueta que somiava amb ser la futura alcaldessa.
Quan ja havia rodat tota la falla vaig descobrir que els bons guionistes de la
Malva havien capgirat la història del soldat i la ballarina, convertint-los en
el batlle i la tinenta d'alcaldia.
El modelat era un
realisme evolucionat amb objectes o arbres humanitzats amb un denominador comú,
un escatat molt polit, tal i com havia vist en la falla anterior, tot i que amb
una escultura menys abstracta i una major importància de la representació dels
elements arquitectònics al cos central, com mur, porta, joier, etc, es trobava
a faltar una major expressivitat en uns ninots molt ben modelats, però en la
majoria de casos amb una transmissió cap a l’espectador, de forma molt
continguda. D’altra banda, cal parlar també de la pintura, que destinava el
roig a la casaca del soldat, reservant el blau pels pantalons i deixant en un
discret segon pla el gris i el negre de les portes del cos central, només
trencat pel groc daurat. Els coronaments corresponents als àngels, amb els
núvols blancs i les ales daurades li donaven una aura celestial al cadafal
bastit al taller d`Ivan Martínez Vello que
tenia la mala sort de tindre un color molt fred al cos central -un gris- que en un
dia cobert, no acompanyava gens. Ara bé, si s`observava el joier de color roig,
els cabells ataronjats dels angelets del coronament, una part de la casaca del
soldat o uns cors xicotets a la base, la façana principal ja tenia uns
contrapunts cromàtics amb colors càlids.
La part posterior, estava
molt dominada per tonalitats fredes, especialment del verd de la representació
del bosc que ocupava una bona franja a la part baixa, així com el color gris del
cos central, verd de la gespa de la base, etc,....tan sols algunes taques de
pintura de tonalitats càlides, roig, rosa groc, taronja, etc,... i alguns espais
de color blanc en la base junt a la gespa. Com en la falla infantil llegir les
cartel·les explicatives era un luxe, per cert amb un bon material que resistia
perfectament la pluja, l’autor era Miguel Á. Martínez Tortosa -un dels
culpables del seu magnífic llibret- amb les correccions lingüístiques de Vicent
Climent Blasco, filòleg, professor i guanyador del Premi #plf17 a un text
satíric faller breu atorgat per Lletres Falleres. Al remat, el jurat li donà un
4rt premi a la Secció Segona acompanyat del 1r premi de llibret en format
gran local, del premi a la millor portada de llibret en format gran local, del
2º premi de llibret atorgat per la Generalitat a nivell autonòmic i del 3r d`ús
del valencià a nivell local.
Podeu llegir ací el Llibret Falla Plaça la Malva 2019
Quan ja abandonava la
Plaça de la Malva la pluja pràcticament s`aturava, caminava pel carrer la Malva
i després girava a la dreta fent un brevíssim trajecte pel carrer Major,
arribava a la Plaça General Dolz -antic emplaçament faller i després tornava a
girar per l’esquerra pel carrer Mª Josep Llopico, moment en el que
definitivament vaig guardar el meu paraigües tot i que el cel no es mostrava
molt alegre. En l’encreuament amb el carrer Tetuan, molt prop de la parròquia
del mateix nom, estava plantada la Falla Sants Patrons, la última etapa
del sector. La ciutat encantada dels artistes Banyuls
& Ruiz mostrava una composició presidida pel bust d’una fada que
representava Alzira, damunt seu un guerrer pujat a un carro i un cavall o haca,
segons els versos del llibret.
Dins la
composició destacava el risc del coronament, malgrat que no era un ninot
descomunal, també per què era múltiple, hi havia una figura femenina en posició
vertical a l`altra banda del cap de la fada del cos central. Que la composició
era un dels forts del cadafal quedava patent, malgrat el mal oratge que
enlletgia una bella estampa. Dos contra coronaments imponents, una mena de
reinterpretació d`Obelix en versió fèrrica, així com un altre esser de
característiques semblants a l`altra banda. Potser la gran pega d`una gran
composició era que era excessivament frontal, de fet hi havia escenes als
laterals, però no així a la part posterior, fet insòlit que jo crec que no
havia vist mai i menys en una secció tant elevada.
Cal dir que
la composició era espectacular i estèticament agradable es mirara per on és
mirara, tot i que quan es mirava detingudament la part posterior, es percebia
un espai buit a la part de baix. El modelat podria agradar més en algunes parts
que altres, a la majoria els agradava sobretot el bust central de la fada, però
en general s`observava a banda d`una originalitat absoluta, una gran polidesa
en el procés d`escatat. Per tant, tot i que no abundaven els ninots, els pocs
que hi havia no tenien cap rascada, bony, etc,... un treball meticulós com
solen fer esta parella d`artistes riberencs, deixebles del ja retirat Julio
Monterrubio. Tot i la unicitat en el modelat, s`apreciaven dos estructures
clarament diferenciades entre els ninots de les escenes, uns més élfics, amb
cossos amb tendència a l`estilització i un altre grup més gnòmics amb cossos
més arrodonits i grans respecte el primer grup.
Una llàstima
que el cel s’haguera tancat i no deixar passar quasi llum en aquells moments
propers al migdia. I dic això per què no permetia contemplar un cromatisme molt
millor del que semblava eixe dia, amb uns colors suaus -no m’atrevisc a dir
pastís- el bust central tenia per una banda un cabell roig carabassa molt
cridaner, però també un color rosa carn que centrava les mirades. En eixa
important zona de la falla, només la part del vestit que apareixia de color
verd, feia de contrapunt com a color fred, cal dir que en el vestit, també
apareixia una veta groga que enllaçava amb un collar i una diadema daurada. En
el coronament hi havia un equilibri intern, amb un color de pell més neutre,
però també apareixia un cabell rogenc i un vestit verdós que tornava a gelar.
El coronament era arriscat i ric en matisos cromàtics. D’una banda el carro
tenia un color marró proper en tonalitat al roig carabassa del cabell del cos
central, d`altra el vestit blau del auriga i finalment un cavall blanc i per
tant neutre, que també tenia una porció de groc en les crins.
Per a
completar tot el quadre pictòric, hauria de referir-me als dos contra remats de
base, que presentaven una oposició, més que entre un color càlid i un altre
fred, una oposició entre un color més fosc, quasi negre referent a Obèlix i un
altre referent a un Gnom amb tonalitats molt il·luminades en aquest cas molt càlides,
rogenques i crec que marronoses i dic crec, per què la manca de llum solar
dificultava molt distingir els colors. I per la part posterior, ves per on,
entrava més llum i els colors quedaven més clars, especialment meravelloses les
transicions entre els colors càlids. D’altra banda, fou un encert total
emplenar quasi tota la decoració de la base amb pedra blanca que retenia una
mica millor la poca llum que entrava, també hi havia arena i suro, però la
pedra blanca dominava la base d`una falla que va rebre el 2º premi de la Secció
Primera.
Era el torn
de visitar Somia, el darrer dels cadafals del sector, obra d`un vell
conegut -tot i que ell és molt jove- a qui ja coneixia abans de crear a
Corredor de Falles. Parle òbviament de Borja Lorente, que porta molts
anys de progressió artística i que l’any passat en el seu debut a la secció
especial infantil, aconseguí el seu primer ninot indultat infantil d’Alzira. D’un
gran llibre emergia tota la falla, un cadafal imponent com solen ser tots els
de la secció especial alzirenya, però no em quedava clara la composició a la
primera ullada. Però al rodar-la vaig entendre el per què, em recordava molt a
les estructures dicotòmiques que havia vist a Alacant. La part posterior tenia
major lleugeresa, respecte estructures massisses i potser per això tenia en el
seu centre el grup candidat a l’indult. Quasi semblava una falla dins de la
falla, un conjunt rectangular format per sis ninots humans que exemplificaven
somnis com la pau, la felicitat, l’amor, etc,.
Tot i que la
càrrega estructural semblava pesar més en la part frontal, la posterior tenia més
espais oberts i permetia contemplar millor els detalls. A un costat del grup
candidat a l`indult un personatge femení a lloms d`un cérvol, a l`altre un Druida
de llarga barba blanca el qual estava situat damunt un ésser inquietant, que
semblava més maligne que benigne. El remat vist per la part posterior sembla
sostindre literalment d`un fil els diversos ninots, destacant el més gran de
tots una gran pastissera, per cert al seu costat un gran pastís amb la llegenda
Feliz 53 cumple, una referència a la història de la pròpia comissió. En el centre del coronament un grup de quatre
ninots de mida menuda semblaven penjar, alguns d’una ma, altres pel cap, etc...
La part
frontal estava ben carregada, a la base que era el mateix llibre d`on sorgien
tots els somnis, apareixia una sirena a un costat i un esser fantàstic, cabut,
nassut i de mirada bondadosa, dalt seu un centaure infantil, però encara
mancaven els dos personatges més important un de femení al mateix lateral que
la sirena, en posició vertical amb un cabell que semblava confondre’s amb el
mateix coronament. Al centre del conjunt un gran faune. Coronant el cadafal per
eixa banda, una mica de tot, xiquetes, iaies, una balena, a diferència de la
part posterior, ací ningú mostrava por ni angoixa. Modelat naturalista amb prou
unicitat respecte els ninots que representaven humans i major diversitat en els
essers fantàstics.
En la fesomia
dels rostres humans es denotaven trets infantils, però en primer lloc calia
parar atenció a la mida dels seus caps respecte la resta del cos, un recurs
habitual que sovint dona bon resultat. Entre les característiques dels éssers
fantàstics em va copsar com la majoria, almenys de la part davantera tendien a
mostrar el final del modelat alguna forma arrodonida, a la sirena, els
esquirols, els cabells de la fada, etc,...una falla que tenia a la part frontal
un cromatisme amb forta dominància dels colors freds. El blau de la sirena, el
verd del nan cabut, el morat del vestit i el verd fosc del cabell de la fada,
etc,... pràcticament només el faune tenia un predomini de colors càlids i en
gran part el centaure. En general la part del coronament tenia un major percentatge
d`espais amb eixos colors càlids, tot i que tènues, com el groc o el marró.
A la part
posterior, vaig trobar major paritat cromàtica, però també més tonalitats
neutres, tot i que val a dir, com ocorria a la part posterior de la falla gran,
entrava més llum des d’eixe angle de visió. Així doncs, el color blanc prenia
protagonisme, de forma solitària o unint-se al blau, al gris, al blau o al rosa
per a donar lloc a una tonalitat de pell més suau que el rosa carn. El blanc
era el vertader protagonista, fent que el marró de la part frontal, ací es
tornara beix o mel depenent de la quantitat de blanc aplicat. Com hi havia
molts espais oberts a l`estructura, es percebia com les tonalitats pictòriques
de la part de davant eren més fortes, sense cap presència de blanc, però el que
unia tot el conjunt era l’acurada decoració primer de pedra blanca, després amb
un autèntic jardí amb xicotetes flors i finalment amb la gespa verda. La Falla
Sants Patrons rebia el 3r premi de la Secció Especial Infantil. No podia tindre un millor final la meua ruta per dos sectors alzirenys tant singulars.
