CRÒNIQUES
FOGUERERES 2017
Descobrint les Fogueres i Barraques de l’eixample. Sector El Riuet o Sector nº1 de la Federació
de Fogueres d`Alacant. Cap al 90 Aniversari.
El gel havia segut
trencat amb la visita al sector sud, però ara entrava a un dels sectors més
cèntrics i això augmentava la meua inquietud, també augmentava la temperatura
ambiental mentre després d`arribar a l`avinguda Oscar Esplà provinent de
l`avinguda Catedràtic Soler, ja m`enfilava cap al final de la primera avinguda
citada divisant des de lluny Exploring
Alacant el cadafal que havia plantat la Foguera Avinguda de Loring-Estació. La seua estructura compositiva
piramidal no era pesada, ans al contrari. La base consistia en un bust de
figura femenina representativa d`Alacant, sobre la qual un fornit explorador
amb una gran motxilla divisava l`horitzó, l`acompanyaven el sol, la lluna i una
sirena.
Si el cos central i el
coronament mostraven l`exploració de la fauna i la flora de la millor terra del
món, en altres escenes s`exploraven la gastronomia, l`arqueologia, meravelloses
vistes, el fons del mar, etc,...un guió prou ben cohesionat, que sempre ajuda a
ordenar millor la foguera. A nivell compositiu, un detall important era la
presència d`elements com alguns flamencs que amb les seues allargassades
figures estilitzaven més la composició. L’apartat escultòric denotava que
l`artista dominava eixe procés constructiu, una fase cabdal per als artistes
de l`escola valenciana com Javier
Álvarez Sala.
Colors vius, amb un joc
cromàtic evident, que es veia tant en el mateix coronament amb eixa camissa de
color roig front els pantalons blaus, com entre el Sol i la Lluna, o en la
base, entre els cabells rossos per la part exterior que es tornaven blaus clars
o verds per altres bandes, sempre en una transició suau. No sé si l`artista
coneixia l`emplaçament on anava a plantar, però es que fins i tot el color verd
de la vegetació dels voltants jugava amb els colors de la foguera i l’enriquia
cromàticament, donant-li un marc refrescant baix aquell sol que començava a
pegar fort. La part posterior que en aquell moment era il·luminat amb força,
tenia uns colors més freds, com blaus grisencs, rosa coral, malva o rosa carn. La
foguera rebé el 5é premi de la secció tercera.
Això
te història era
obra de Mario Pérez, feia goig
contemplar aquella foguera infantil, amb unes tanques tant baixetes. Fins i tot
es podia observar després d`uns quants minuts, tot s`ha de dir, aquella
peculiar composició, oberta, sense un cos central clar, però amb elements claus
com la torre medieval islàmica, el vaixell viking, l`aqüeducte i sobretot la
guapa mestre al centre asseguda en un tamboret. Estructuralment em vingué al
cap el concepte de falla desintegrada de Ricardo Rubert.... però ara ni estàvem
en els ’60, ni en València, ni estava mirant una falla...i a més a més era
infantil. En tot cas, la composició resultava molt interessant i fins i tot
tenia algun ninot amb un cert risc, com el Cristòfol Colom del coronament, o un
viking o una xiqueta.
La foguera a banda de
l`apartat plàstic, tenia el seu correlat narratiu, un exemple era l`escena del
pare moro que mostrava disgust front l`escena de festeig de la parella dalt del
Castell de Santa Bàrbara. Si la composició podria resultar molt vertical i
hieràtica, això era superat pel dinamisme del modelat que mostrava en general
una tendència al moviment, una escena que pot servir d`exemple per il·lustrar
això, era la de l`evolució humana, on tres ninots caminaven fins arribar al
homo sapiens. Un recurs interioritzat en l`artista és aconseguir que els ninots
mostraven una gran expressivitat utilitzant el seu propi estil, sense seguir una
reproducció del natural al detall.
Una mica de dispersió o
un intent d`abastar massa en el guió, que combinava temàtica històrica local
amb internacional -per que Alacant te una llarga i rica història, perque els
vikings no arribaren mai a l`antiga Lucentum, així com tampoc els antics
egipcis- no obstant a nivell de modelat, el fet que a excepció de la mestra la
resta de figures representaren xiquets atorgava cohesió a la foguera. La
pintura marcava una tendència als colors càlids reforçats per la decoració de
pedra roja de la base. Com a elements neutralitzadors apareixien tant el color
blanc del ninot que representava l`antic urbà, com el verd del velamen del
Drakar Viking o el turquesa de part de la torre, però així i tot les tonalitats
càlides eren molt marcades i era l`entorn vegetal del passeig el que creava un
millor contrast. La Foguera Avinguda de
Loring-Estació rebia el 2º premi de la secció primera infantil.
No volia apartar-me de la
ruta traçada i vaig continuar per l`avinguda de Loring, paral·lelament a la
carretera fins l`avinguda del Doctor Ramon y Cajal, des d`on divisava ja la Foguera Plaça Galicia la meua primera
especial del sector que portava per lema Fes-te
ho mirar, una foguera que envoltada de grans edificis enganyava visualment
i la feia semblar més menuda del que realment era. De la composició destacava a
banda dels dos caps que es miraven mútuament a la part frontal i sobretot un
remat reversible amb forma d`estel
amb puntes coronades per elements geomètrics, de rostre masculí en la frontal i
femení en la posterior.
El modelat responia a una
sort de concepte oníric en les grans peces del cos central i en el coronament
on la complexitat era majúscula, en les figures de base tenia una certa
heterogeneïtat basculant entre el naturalisme i formes més abstractes, sense
trobar un perfil mitjà que identificarà un patró genèric per a tots els ninots
de la foguera, però era molt evident que tenien un nivell inferior al cos
central i sobretot al remat. Colors molt clars a la part frontal, amb lleuger
predomini d`un blau molt agrisat que jugant amb els influxos de la llums,
segons l`hora del dia i de la porció on foren reflectits, tendien més al primer
o al segon. De nou el coronament, era molt superior a la resta de cadafal,
presentant un morat que en uns punts passava a violeta i que era acompanyat
d`un taronja marronós.
De la part de davant, poc
més és podia destacar, llevat d`un color verd clar, molt, molt tènue que quasi
no interferia en el to fred general. La part posterior mostrava una riquesa
molt superior, pel que fa a la pintura, tant per combinació de tonalitats
fredes o càlides, com per les transicions, com pel nombre de colors. No vaig
poder discernir si el guió tenia una cohesió interna i si reproduïa el que en
principi havia de mostrar, no obstant el propi lema era obert i ambigu, molt
ambigu. La creació de Decofa Arts i
Aplicacions rebé el 9é premi de la Secció Especial de les Fogueres d`Alacant.
Fora de la Champions alacantina, estava En un lloc de Venècia de Roberto Chorro, sense la pressió
mediàtica de la germana gran, la foguera infantil mostrava una composició més
agrupada, amb ninots d`escena, que pujaven fins el remat, fent les vegades
d`elements propis del coronament, cosa que em va semblar peculiar, com també ho
feu la disposició dels elements per a que en conjunt i vist des de lluny tot
semblara una roda. Fora de dubtes o discussions quedava la coherència dels
components, tant ninots com objectes inanimats, relacionats amb la capital del
Vènet.
Netament superior la part
frontal a la posterior, en ella apareixien els millors modelats com el del
rostre de la dama veneciana, l`arlequí o altres elements més menuts que tenien
ací la superfície més treballada, per contra la part de darrere, semblava un
calaix de sastre on hi havia un maremàgnum on tant sols destacava l`escena
candidata a l`indult. Emblanquinada apareixia una dama veneciana on el roig
dels llavis, la unien pictòricament a un cadafal on es combinaven el roig i el
verd, com a colors primaris arquitectes del cromatisme dominant. Una llàstima
que una vegada més la part posterior, no estiguera al mateix nivell, la Foguera Plaça Galicia es quedava sense
premi a la secció quarta infantil.
Era el moment de
prosseguir, pel carrer Pintor Aparici fins arribar a la Plaça Seneca on estava
l`antiga estació d`autobusos i en la part del carrer Pintor Llorenç Casanova observar una nova infantil, Mami Ferotge de l`artista Oscar Villada
per a la Foguera Sèneca-Autobusos.
La composició tripartida tenia en el seu centre un biberó postmodern amb
remembrances espacials, per la part posterior un elefant i una girafa, molt
maternals i per davant altres mamífers com un dofí, una vaca, etc,...però
sobretot destacava com a figura principal per la seua mida i situació, la de la
mare amb un poal en una ma i un biberó en l`altra. No obstant la foguera és un conjunt
tridimensional, la composició comprenia certes peculiaritats com la
jerarquització dels ninots o l’ús d`alguns elements per elevar ninots xicotets
en un dels laterals, trencant l`esquema habitual d`escena a peu de foguera.
A una composició molt
singular, calia afegir un modelat personal, forjat al llarg d`una trajectòria
artística, els ninots mostraven afectivitat i tendresa, tal i com corresponia a
la temàtica exposada. Des del punt de vista estètic, un naturalisme evolucionat
que en alguns espais tendia més a l`abstracció, mentre que altres com els
rostres eren més remarcats, sobretot aquells relacionats amb l`expressivitat.
Molt emotiu el ninot dedicat a les mares que no estan amb nosaltres, era la
cirereta a un pastís de foguera que tenia com a fil conductor un guió que la
vertebrava i li donava sentit.
Equilibrada era la
composició, el modelat...i també la pintura amania tota la Foguera Infantil Sèneca-Autobusos, colors suaus, que per la banda
frontal mostraven un gris metàl·lic acompanyat per colors càlids com el groc
que el bo de Villada, modulava per a crear volum, per exemple en el cas del cos
d`un ninot tant important com el de la mare, groc cromo quasi ocre per fer la
part més ombria, groc cobalt més clar per a la part més visual del bust i un
groc quasi beix en les parts més clares. Però la cosa no quedava ahí, en la
tetina del biberó, al cos central es podia advertir un joc de colors semblant.
Per la part posterior, el joc cromàtic era una oposició entre grisos i beix,
amb presència menor de blau celeste o rosa rubor lavanda. La base de pedra
blanca, il·luminava en aquell ja càlid migdia una foguera que havia rebut el 1r
premi de la secció primera infantil.
Era el moment de
contemplar una foguera impactant: Festa
Tropical de Manuel Algarra amb
disseny de José Gallego. Una figura femenina en posició sedent ocupava l`espai
preeminent a la base, darrere dues columnes que semblaven ones de la mar
sostenien dos lloros, un amb les ales obertes i l`altre tancades,
paral·lelament dues grans soques elevaven una parella que sostenia entre les
seues mans un penjoll amb un cor. Coronant aquella mena d’àngels unes ales
rematades en punta que recordava els remats estrellats o en forma de palmera.
Una composició molt vertical que contenia també una amplia base, en la qual
apareixien moltes i variades escenes.
Acompanyant a la Carmen
Miranda en posició sedent, una escena sobre les dietes, contraposant la fruita
fresca a d`altres aliments. L’humor començava a aguaitar amb altres escenes com
El reggaetón del jubilat, Booomba!
Un moviment sensual, Que no te coman el coco, Des-pa-si-to (corredor
mediterrani), congues municipals, etc, ....menció a banda el grup candidat a
l`indult dedicat a Frida Kalho, de tarannà menys satíric, però òbviament
revisitat, amb xicotetes Frides acompanyant a la germana gran i protagonista de
l`escena. En principi sembla que les escenes de base s`adequaven molt bé al
guió, però també quedaven molt al descobert, degut a la composició general de
la foguera.
La composició o
estructura semblava feta aposta per a lluir un modelat, ben acabat, expressiu,
en consonància amb la temàtica, etc,...i en línies generals, així era, amb
alguns ninots o elements molt destacats com el rostre de Carmen Miranda, el
Camaleó o l`escena de la Conga Municipal, on els representants del govern
alacantí apareixien modelats a partir del natural, amb evident caricaturització
per a aconseguir el desitjat efecte satíric. En general una certa desproporció
del cap respecte a la resta dels membres del cos, que els donava un cert
aspecte infantil, un recurs que es manifestava encara més clarament en el ninot
de Carmen Miranda, tot i que allí el rostre mostrara serenitat.
Tot i que Manuel Algarra
de València i José Gallego de la Safor, pertanyen a l`escola valenciana, la
foguera també tenia característiques de l`escola alacantina, com les
anteriorment esmentades palmeres o elements de piràmide invertida en el
coronament, així com mosaic en les columnes de base. Respecte la pintura, hi
havia una base de color blanc com a fons general, sobre la qual lluïen encara
més els mosaics de diferents colors, verd, gris, metàl·lic, marró, etc,...la
majoria amb tonalitat freda. Les tonalitats càlides recaient en les plomes de
les aus tropicals, bàsicament groc i roig en combinació amb blau fosc.
En el coronament
reapareixien els tons càlids, rosa i groc quasi beix. Seria interminable
relatar el detall amb el que estava cuidada la base, no només amb pedra blanca,
sinó a més amb recobriments de pedres d`altres colors a les vores, sempre
buscant l`excel·lència d`una foguera que
defenia el títol. La Foguera
Sèneca-Autobusos que ja havia dit abans que tenia un guió molt centrat,
també tenia uns versos que es podien
llegir molt bé i que també en molts casos aconseguien fer la pertinent rima
consonant. Poderosos arguments que li feren revalidar el 1r premi de la Secció
Especial de les Fogueres d`Alacant.
La calor era ama i
senyora de la ciutat, però entre això i que la Mascletà en la propera Plaça
dels Estels estava a punt de començar, tenia una oportunitat d`or per a visitar
fogueres del centre de la ciutat, sense massa aglomeracions. Vaig continuar pel
carrer Pintor Llorenç Casanova fins arribar a l`Avinguda del Doctor Gadea,
confortable i sobretot fresc passeig enjardinat que em duria fins la Foguera de la Plaça Calvo Sotelo, una
de les més antigues de la ciutat. Havia vist imatges prèvies del taller i tenia
moltes ganes de contemplar l`obra de José
Francisco Gòmez Fonseca, l`artista alacantí havia creat Eclipsi, un cadafal ple de formes
geomètriques que impactava des de lluny.
Així com la lluna
influeix en les marees i les ones del mar, tots els astres ho fan d`alguna
forma, a la foguera de Gómez Fonseca es volia reflectir les implicacions, les
conseqüències de fenòmens com un eclipsi, sobre les persones i sobre Alacant.
Tot el cos central era una fotografia fixa d`eixe instant, que esclatava en el
coronament d’una forma molt espectacular, a la base, a banda i banda d`eixe
procés còsmic, dues figures representatives del sol i la lluna, front a front.
Vista des de front, la foguera semblava presentar una enorme piràmide invertida
del coronament fins la base i una altra piràmide amb base normal, més xicoteta.
El modelat present era d`una
gran abstracció, no debades més que a personatges concrets, representava
conceptes amplis i genèrics. Pel que fa a les dues figures principals de
l`escena central, el modelat finalitzava en formes planes apuntades, mentre que
la resta d`elements de base, que completaven altres escenes, tenien formes més
arrodonides, com també les presentaven les flames modelades del cos central
superior que entroncava amb el coronament. Foguera on el treball de fusteria no
passava inadvertit per al visitant, tenia en la palmera del coronament
l`exemple més vistós d`ús d`eixe material, però que també apareixia de forma
més discreta repartida per la base.
Respecte al joc de
colors, era palpable que hi havia un doble contrast, d`una banda el més
impactant, que consistia en una dicotomia entre el roig, rosa i el groc, com a
representatius del sol, front al blau, verd i violeta de la lluna. Però hi
havia una altre oposició cromàtica, no tant visible o millor dit perceptible
entre el blanc i colors foscos a la part posterior i fins i tot és podria
parlar d`una tercera entre el color de la fusta nua i el color blanc. Una llàstima
no haver pogut quedar-me en Alacant per a contemplar la cremà de la Foguera
Calvo Sotelo, encara que no haguera rebut premi per part del jurat, a la secció
primera.
I del món oníric al món
dels xiquets amb Amics Imaginaris de Toño Savall, amb un gran os de peluix
com a cos central, un objecte que quasi tot el món recorda de la seua infantesa
i que presidia la foguera infantil de Calvo Sotelo. La composició era molt
senzilla, ja que les escenes gravitaven vers el peluix, sense cap element
superposat. Com a element complementari del peluix, apareixia la Dama de la
llum i escenes com la que mostrava l`assetjament que pateixen alguns xiquets,
sovint aïllats d`un cercle d`amistats escolars. A la resta d`escenes eren
projectats alguns dels pensaments màgics que es manifesten a curta edat, com
convertir els joguets en essers vius
amics, etc,....
A banda del modelat en
suro, a la foguera apareixien altres materials com llana de diferents colors,
precisament eren els colors d`eixe material, els més vius de la foguera. La
tonalitat freda del blau o verd turquesa del peluix, front el taronja de la dama
de la llum, la resta tenia unes tonalitats clarament fredes, blaus, verds,
grisos, etc,... tan sols algunes taques grogues o roges, en un mar de colors
freds, amb base de pedra blanca, que no influïa, ja que era una tonalitat
totalment neutra. La Foguera Calvo Sotelo no rebé premi del jurat a la secció
primera infantil. I ja em dirigia a la
següent foguera quan em creuava amb la Barraca
Ací no fem res, que portava per lema Alacant
en els huitanta i que rebé el 2º premi de la secció 3-B.
Sonaven les carcasses de
la Mascletà a la relativament propera Plaça dels Estels, mentre servidor
aprofitava per acostar-se a la Plaça de la Muntanyeta, on estava plantada la Foguera Hernan Cortés, la meua tercera
especial del sector. Composició amb una base inclinada cap a l`esquerra que
condicionava tota la foguera, acompanyada per dos clars contracoronaments, una
mena d’àngels o figures al·legòriques alades, amb una morfologia humana, però
també altres taxons propis d`aus com garres. Al cos central una barreja de
reproducció arquitectònica de diferents èpoques de la que sorgia un rostre humà
del qual sobreeixien dos arcs amb vitralls coronats per dues grans aus.
Una amplia escena central
feia entendre bé Evolució, construïda
per Fede Molinero. Simulant l`evolució
humana apareixien uns ninots masculins i femenins que mostraven uns homínids
que primer apareixien sense roba, després amb vestimentes antigues i finalment
amb les actuals indumentàries de gala que porten els membres de les distintes
fogueres. Un ninot que imitava el disseny d`un dibuix d`una coneguda marca de
cervesa recordava l`evolució de les formes de finançament de les comissions. A
la part posterior, el cadafal guanyava en volum, dues grans figures femenines
feien augmentar considerablement el cos central de la Foguera Hernan Cortés.
Una partida de cartes
entre els membres del tripartit local, vestits com la sota de bastos, la sota
d`espases i el Rei, posaven la nota política. L’homenatge venia en el ninot
candidat a l’indult dedicat al restaurador local Ramón Riquelme, que es
completava amb una escena dedicada als joves valors gastronòmics locals. Un
dels millors modelats de l`escola alacantina apareixia reflectit en alguns
ninots de les escenes de base, especialment en el ninot candidat a l`indult,
però també en altres casos, els quals reproduïen un naturalisme un pel
hieràtic, però sense macula. La pintura ens deparava tonalitats fosques, jugant
amb els grisos i els blancs a la base i cos central i deixant colors més vius
al coronament. 5é premi de la Secció Especial per a la Foguera Hernan Cortés.
Començaven a envair la
plaça molts dels que havien acudit a la Mascletà, quan jo ja em disposava a
visitar Juguem de Carlos Simón. Dos grans soldadets de
plom, flanquejaven un cos central, que ni aleshores, ni ara quan escric
aquestes línies encerte a saber que era realment. En el coronament la figura
d`un xiquet de grans dimensions i per la base una intercalació de ninots humans
i robots, destacava una gran figura femenina, d`una mida semblant a la dels dos
soldats de plom. Modelat a cavall del realisme i la figura plana, incidia més
en un aspecte o altre, depenent de l`escena i fins i tot del mateix ninot. La
foguera reservava a la pintura un paper cabdal, amb un joc de colors fent
oposició entre blau i grana que començava en els soldadets de plom i s`estenia
cap al centre del cadafal....el problema era que en eixe punt, la pintura no
només no definia que hi havia reproduït, sinó que a més a més creava certa
confusió. Llàstima, per que la resta del cadafal, si tenia una pintura que
establia un cromatisme més harmònic. La Foguera Hernan Cortés no obtingué premi
a la secció primera infantil.
La calor començava a
fer-se insuportable, passades les dos de la vesprada, la majoria de persones
començaven a buscar l`ombra, un lloc on seure i altres on dinar, però jo no
podia parar i tornava a la Plaça Calvo Sotelo per a continuar pel carrer Sant
Francesc -famós per les escultures en forma de seta fets de pedra...no, no eren
una foguera ni una barraca xD!- baixava després per un carrer travesser, fins
arribar al carrer Cid que desembocava en la Plaça Gabriel Miró. Una ventada
d`aire fresc em va acaronar, era la brisa del mar que no podia vore, però que
allí està molt, molt prop. Era la segona foguera de Manuel Algarra que veia eixe dia, curiosament en el mateix sector.
La Foguera Plaça Gabriel Miró tenia un lema ple d`ambigüitats amb un
evident sentit satíric A la carrera.
Composició piramidal d`elements superposats, una pila de llibres formaven un
cos central, on ja s`anunciava quin era el contingut del guió, damunt una
maleta amb adhesius relatius a destinacions de joves universitaris i més amunt
coronant-ho tot un jove corredor pujant una escala en direcció a l`estranger i
també una referència a les beques orgasmus.
Tota la foguera estava plena d`escenes satíriques, l`estudiant que aprenia
idiomes, el pare que pagava més pels estudis dels fills que per donar la volta
al món, el jove que declarava tots els títols a la duana, el nano que quasi
se`l queda el banc o els experiments de la Conselleria d`ensenyament.
Òbviament em va cridar
l`atenció, un modelat molt allunyat del hiperrealisme utilitzat per les falles
firmades a València o passat pel tamís del disseny de Gallego en la Foguera
Sèneca. Superada la sorpresa inicial, començava a apreciar una alta coherència,
amb la reproducció de ninots amb un nas prominent, ulls grans i redons i un cap
molt gran en relació a la resta del cos, en definitiva un estil molt
caricaturesc i per que no dir-ho, diferent i original. A diferència del que
ocorre a la majoria de fogueres fetes per l`escola alacantina, primava la
sàtira i l`humor, mentre que els valors estètics romanien en un segon pla,
sobretot la pintura. No obstant a aquelles hores veïna bé, una foguera simpàtica
i fresca, que no obstant no rebé premi a la secció quarta.
Mimat
era el lema de la Foguera infantil del borrianenc Lorenzo Fandos, de base rodona i verticalitat rectilínia, mostrava
diàfana el mig cos i el bust dels dos ninots que formaven el bell centre del
cadafal. Al seu voltant disposats en circumferència ninots de mida inferior,
amb un parell de ninots una mica més grans i situats un poc més amunt, que
feien les vegades de contra coronament. Coherència temàtica, amb ninots
relatius a infants o infantilitzats, formes rodones o arrodonides que partien
del natural per a explorar camins diferents, sense allunyar-se massa de la
reproducció realista.
L’expressivitat
continguda, era reforçada per una paleta de colors pastís que al tindre un
modelat ben definit, una composició suficientment oberta que no tapava res i
una decoració molt neutra, no necessitava un color més viu. L`artista
borrianenc pintava alguns espais de color blanc per a destacar més el color
carn dels principals ninots i per a destacar també els joc de colors taronja i
violeta. Per posar-li alguna pega a la foguera, potser carregava massa a la
part frontal, orientant allí les mirades dels ninots, deixant els laterals i la
part posterior un tant òrfenes d`eixa plasticitat davantera. La Foguera de la
Plaça Gabriel Miró rebia el 2º premi de la secció tercera infantil.
Continuava la ruta per un
altre sector, però servint-me d`un recurs literari, faré un salt temporal al
dia següent, per al qual vaig reservar les meues últimes fogueres i barraques.
La primera visita a aquesta trinitat,
fou la cèntrica Foguera d`Alfons El Savi de l`artista local Paco Juan, tot un veterà i
referent de l`escola alacantina que havia desenvolupat Ojo! Una foguera que emergia d`un pom de flors, des del qual una
nimfa observava asseguda i darrere seu aguaitava un ull insert en una forma
geomètrica, composta per fulles fetes amb mosaic. Entre les escenes, un poc de
tot, però sempre aspectes amb el que calia tindre un ull darrere, com dels
joves quan en algunes festes beuen alcohol en excés.
Altres escenes eren les
diverses que feien esment a la corrupció política, les dificultats per trobar
aparcament, etc.....la foguera tenia una composició agrupada, on s`arrengleraven
les diferents escenes, amb ninots modelats de forma prou heterogènia, alguns
més naturalistes, altres més caricaturescos i en el cas de la figura del cos
central amb tendència onírica. La diversitat arribava també en quant al
quietisme d`algunes figures i el moviment que representaven altres. L’aspecte
més complex era sense dubte el de la pintura, amb una base de marcada tendència
fosca, unes flors amb un roig que posava calidesa i més amunt una nimfa que
passava del rosa al blau, amb un verd clar intermedi.
Com a moltes fogueres
realitzades per mestres de l`escola alacantina, el coronament tenia reservat un
tractament especial, en aquest cas, amb una rica multiplicitat de colors,
combinant fases de blancs i negres, amb altres de colors vius, en una mena de
mosaic pintat. Vista per darrere, la foguera tenia dos tonalitats
indiscutibles, un verd clar i un roig fort, amb un morat a la base, que
semblava una síntesis de totes dos. Als ninots de les escenes hi havia un cert
predomini dels colors foscos, en part compensat per l`arena groga de la base i
dic en part, per que els ornaments, ajuden però no modifiquen el model general.
La Foguera que competia en la secció primera, no va rebre premi.
Composició molt tancada,
formant quasi un conglomerat de ninots era la foguera infantil, situant les
escenes, no majoritàriament a la base, sinó en diferents espais altitudinals
que feia que des de lluny donara la sensació que alguns ninots penjaven, com en
un arbre de nadal. Una estructura que vista per davant, permetia observar
perfectament tot el que s`havia treballat, però no tant pels laterals i per
darrere, on es perdia un tant la perspectiva. Coherència amb el lema Estem en Carnestoltes amb referències a
Venècia, a Rio o al soterrar de la sardina i també aparició d`escenes amb
ninots més onírics, generalment més presents a les fogueres de les comissions
adultes.
Modelat naturalista, amb
jerarquització entre el gran ninot del coronament, dues figures un poc més
xicotetes més avall i la resta de ninots. En un cadafal tant voluminós era
complicat fer quadrar el joc de colors i més o menys s`establia un equilibri
entre el verd llima i el rosa coral, amanit amb altres colors més minoritaris
com el roig, el blau, el groc o el morat. A la part posterior, els colors
metàl·lics i el marró, enfosquien la Foguera
Alfons el Savi de l`artista Andrés
Europa que obtenia el 2º premi de la secció segona infantil.
Vaig creuar un dels punts
neuràlgics de la Festa de les Fogueres de Sant Joan, la Plaça dels Estels, per
arribar a la Foguera Diputació-Renfe,
molt concorreguda i més en aquells moment previs al gran espectacle pirotècnic.
Obra de l`artista de Boriana Vicente
Martínez Aparici, portava per lema Xupla-Sang,
una copa era sostinguda per una de les mans d`un gran monstre, del qual només
veiem part dels braços, les mans i part del bust. Al damunt d`ell un vampir
absorbia la sang d`una víctima i un altra criatura diabòlica sostenia una
jeringa, en contraposició a tots eixos essers, una criatura indeterminada, que
s`assemblava a una dona, somreia en el coronament.
A les escenes molta
sàtira, com en la central frontal on apareixia un exorcisme a base d`arròs, per
la part de darrere la Gelateria Las Campos, xuplant televisió, al costat un
conegut presentador de tele fem, els membres del tripartit local, xuplant poder
municipal i amb una calavera mexicana presidint l`escena un conjunt de corones
fúnebres dedicades als carrers amb connotacions franquistes. Modelat absolutament
caricaturesc, donava lloc a escenes hilarants amb la qual cosa l`objectiu
estava acomplit, millor definició això sí a les figures de base que a les del
cos central i coronament
La pintura és un dels
punts forts de l`escola alacantina, però també ho és de Vicente Martínez
Aparici que impactava amb una cara verdosa això amb cabells rossos, que
combinaven perfectament, per a passar a una joc de blaus i roses en el
coronament, amb tot, era evident que els colors vius estaven reservats, mentre
que els més suaus i foscos ho estaven per a la part posterior, on també el guió
acompanyava, amb escenes com la del cementeri i els motius del Dia de Muertos mexicà. A més a més, els
cabells del cap del cos central i el vestit roig de la escenificació de la mort
mexicana, de color roig, afegien calidesa a una part posterior molt impregnada
de tonalitat blava i freda. I per arrodonir encara més la foguera, uns versos
explicatius, ben rimats, ben escrits i a més a més amb gràcia. La Foguera Diputació-Renfe rebé el 5é
premi de la secció primera.
Quasi per al final em
deixava un dels plats forts de les Fogueres 2017, “Alacant, al son!” foguera
infantil creada per Raúl Garcia Pertusa l’eldenc
havia ideat una foguera musical molt rodona, no només en l`aspecte compositiu,
que també. D`una banda on estava l`escena de les mil i una nits a Alacant, amb
figures de mida més gran i escenificació més aèria i d`altra, una part més
amplia amb figures més reduïdes, però que entre elles establien una escala,
també apareixien conceptes com profunditat, s`aprofitaven els espais lliures
per establir escenes amb ninots més xicotets, la qual cosa millorava la
perspectiva, etc,...afegir que també ací la foguera era molt aerea, ja que a
excepció de tres o quatre ninots, la majoria no tocava de peus a terra.
Si la composició ja era
magnífica, amb cert risc i bellesa estètica, el modelat acompanyava, oferint un
disseny actual amb figures de grans ulls, gran expressivitat facial i
minimalisme en parts del cos secundàries quan no irrellevants per a l`acció que
interessava remarcar. Jocs de mirades, complicitats, rialles,...elements que
ben aconseguits feien pujar en un apartat important. Si ben resolts estaven els
anteriors apartats, també ho estava el de la pintura, tot i que potser no tant.
Si a l`escena aèria de les dos cantants, s`oposaven el rosa i el blau -càlid
front fred- a la del pianista clàssic i la cantant clàssica, això no
s`aconseguia del tot, un xicotet borró al meu parer, en una gran falla, on per
exemple de nou per darrere en l`escena de les mil i una nits apareixia un joc
entre verd i roig ataronjat absolutament impecable.
Detalls de gran qualitat
i que denoten el domini d`un artista és saber definir bé, els globus oculars i
altres parts del rostre. Fins i tot els arcs intermedis, pintats de roig i beix
semblaven voler acompanyar una paleta de colors molt completa, complementada
per moltes taques de color a les diverses escenes i fins i tot per una
decoració profusa i detallista, que sumava a l`arena groga, altres tonalitats
com el blau, el verd, el groc, el roig, etc,... el jurat li atorgà el 3r premi de la secció
especial infantil de les Fogueres d’Alacant.
Tant sols em faltava
baixar pel carrer Serrano i arribar a la Foguera Maisonnave que portava per
lema Tinc pardals al cap i que donava
allò que prometia. Efectivament, en el barret d`una dona d’època apareixien
posats diferents aus, algunes d`elles de vistosos colors tropicals i en conjunt
de totes creant un gran volum en el coronament. Hi havia pardals per tota
foguera, armats, fent un trio-polític no penseu malament- formant una piràmide
de poder, on literalment es cagaven els uns als altres, etc, ...no es podia dir
que no tinguera coherència la foguera creada per Quina calor fa en falles i fogueres.
El modelat de la figura
humana del cos central era el més proper a un naturalisme, que no era tan
evident en la única figura humana de base, entre les reproduccions de pardals
destacava la divisió entre els que representaven ocells i per tant eren ninots
que mostraven la vessant zoològica del terme i uns altres que caricaturitzaven
a les aus, dotant-les d`actituds humanes o humanitzant-les. En tot cas, el
registre expressiu era ampli i òbviament més ric en aquells que exercien
accions pròpies d`humans. La pintura seguia un esquema molt clar, el personatge
femení central tenia uns colors suaus i apagats, que la feien romandre en un
segon plànol, front a la resta de la foguera i especialment respecte el seu
coronament, ple de pardals de múltiples colors.
No obstant, eixe
coronament que podria haver tingut més potència cromàtica, semblava més una
transició entre els clarobscurs del cos central i el taronja, verd, blau o rosa
de dalt. Vista per darrere, la Foguera Maissonave, encara tenia menys
diversitat cromàtica i els colors eren més apagats, fins i tot en el
coronament, on despareixia el roig o el rosa, restant només el groc i el verd,
com a il·lustradors d`un espai un poc mancat de color. Tampoc la base amb el
morat de la falda del cos central, el blau d`un pardal humanitat i el rosa dels
flamencs guanyava massa color, una llàstima i potser un dels motius pels quals es
quedaren sense premi a la secció tercera de les Fogueres d`Alacant.
Mimètica era
el lema de la foguera infantil de l`artista alacantí Roberto Chorro, de composició oberta, al voltant del teló d`un
teatre o circ, s`adherien les diferents escenes, el contra coronament era un bust
femení de posat melancòlic que quan vaig rodar la foguera vaig comprovar que
era coherent amb la resta de companys,
ja que la majoria dels rostres comunicaven emocions de tristesa o serietat. S’apreciava
una jerarquia en els ninots, que col·locats estratègicament creaven perspectiva
i a excepció d`un ninot femení gitat en el coronament, la resta tenia una
posició molt vertical i rectilínia.
Modelat naturalista amb
l`eix vertebral de la reproducció dels rostres, que en algun cas variava un
tant, però en general amb un model únic. Potser la característica més reeixida
del cadafal fora la pintura, amb colors vius que feien jocs cromàtics entre els
mateixos ninots i també a nivell general de la foguera, el problema com en la
foguera de la comissió adulta, es que hi havia una Cara B, la part posterior en
el cas de la infantil tenia molt pujat el color roig, això feia que la mirada
se`n anara abans allí que a la part de davant, on en realitat estava el moll de
l’os. La Foguera Maisonnave no rebé premi a la secció tercera infantil.
I abans d`acomiadar-me no
podia deixar de recordar el descobriment de l`aspecte festiu més desconegut de
les Fogueres de Sant Joan d`Alacant, que precisament no eren els cadafals que en
un principi havia anat a visitar, sinó les Barraques, la imatge de la Torre
Eiffel que havia plantat la Barraca El Cabasset rebent el 4rt premi de la
Secció Especial de Barraques, pot ser el millor epíleg per un sector que
engloba una gran quantitat d`un fenomen festiu com són les Barraques que tot
just descobria en aquell viatge. Fins la propera!
