Tradueix

dijous, 19 d’octubre de 2017

CRÒNIQUES FALLERES    2017


El múscul dels Cadafals del Casc Antic. Un carrusel d`emocions falleres i no falleres en un Sector imprescindible: Sector Pilar-Sant Francesc 


Una Falla “Oficial” -oficialment no forma part del sector, però si geogràficament de forma accidental- una especial, tres primeres, tres segones...i altres que lluiten en seccions baixes, aconseguint la majoria picar algun premi i uns escenaris únics esguiten un sector irresistible tant per a boig pel monument, com per a qualsevol aficionat mitjà del cadafal faller. L`entrada a la avinguda Mª cristina, significava arribar al cor de la ciutat, que com el múscul que mai deixa de funcionar, sempre te a algú per allí circulant, si bé a un ritme molt més baix que a hores punta. Fent una metàfora amb el ciclisme, es podria dir que l`etapa començava fort, amb un gran port de primera. Si els passats anys, la Falla Ribera-Convent Santa Clara ja tenia una composició espectacular, enguany amb l’esbós de Ceballos i Sanabria ha segut encara més redó.


El director de l`orquestra, era el mateix que el dels últims anys, Javier Álvarez-Sala Salinas enguany reforçat com ja he esmentat en el paràgraf anterior, amb una composició que per a mi no només era la millor de la categoria, sinó fins i tot superior a moltes de la secció especial, com a contraposició a eixe avanç, era evident que el volum general baixava. “Tiánzi” fill del cel era l`obra amb la que la Falla de la Telefònica es presentava, cadafal amb una referència concreta a la història del mil·lenari Imperi Xinés. Com a escena central i part baixa de la base, el xicotet emperador assegut al tron envoltat dels seus servents que li toquen música i li serveixen un te.


El cos central era un gran drac allargat, que més semblava una serp que un drac, la posició enrotllada, el seu gran volum i també el seu cap, el feien la peça més impactant de totes i que en certa manera recordava a la grandiosa Serp de Mar de Vicente Luna en la veïna Falla de la Plaça de l’Ajuntament el 1975. I encara hi havia més, un parell de xiquets amb fanals com a contra coronaments i una xiqueta dalt del coronament superior. L’estructura no perdia ni un gram de risc ni de bellesa estètica tampoc pels flancs o per la part posterior, on el protagonisme el tenia quasi en absolut el gran drac, quedant en un lloc molt discret les escenes de base.


Quan m`acostava més veia que eixe Imperi Xinés, era molt valencià i que hi havia   Tiánzi de diversos àmbits. El primer que vaig trobar era al regidor de mobilitat pública, transformat en l’emperador de la bicicleta, apareixien també els Tianzí del Botànic o tripartit de la Generalitat. No podia faltar el Tianzí del València c.f. el qual en la vida real també és oriental, probablement el que millor encaixava en el guió com també feia la seua esposa com a ambaixadora del València i encarregada dels fixatges, la pròpia València era exposada com a Tianzí mundial en falles, pirotècnia, etc,...el Tianzi del món, Donald Trump, etc,......el guió li donava vida pròpia a una falla que si es comprenia bé, distava molt de la típica falla de xinos.


Si la composició estava més centrada amb la col·laboració de Ceballos y Sanabria en l`esbós, també millorava el modelat, amb un estil més homogeni que l`habitual de Javier Álvarez, sovint un pel més heterogeni. Cal dir que la distribució de la falla, tenia un percentatge menor d`escenes de base que en anys anteriors, degut a un pes molt gran del cos central, que feia una aposta arriscada que s`ha de valorar. El modelat conservava l`essència del seu artista, amb un mica menys de caricaturització a les escenes i una infantilització dels trets característics dels grans volums de la façana frontal, de fet l`arrodoniment dels caps creava eixa percepció visual, que on es donava en els ninots de la part posterior.


Fins i tot els ninots de base, en general semblaven un tant acriaturats en comparació als d`anys anteriors, cert és que el modelat general guanyava en uniformitat. També la pintura guanyava en coherència respecte a anys anteriors, amb uns colors pastís, suaus, majoritàriament foscos, més per darrere, que per davant on el roig del tron del xicotet emperador o el fúcsia del drac escalfaven la fredor cromàtica, de tonalitats que anaven d`un blau quasi verdós, fins a un altre quasi gris, que convivia amb altres com un blau zèfir quasi porpra, fins un altre clarament violeta, etc,...i també es combinava l`emblanquinament dels rostres de les cortesanes, amb els seus negres cabells. Una característica transversal eren els estampats, que generalment constituïen illes de colors càlids en mars de colors freds, així com els adorns daurats dels caps de les cortesanes. 


A la part posterior, tan sols el cos del drac per la part superior amb el seu groc ataronjat en la pell de la part superior i les seues aletes de color carabassa, il·luminaven un espai dominat per colors freds ja presents en la part frontal, als qual es sumaven una mena de marró fosc grisenc en un mur a la part més baixa de la base. Amb algun detall més com una composició que haguera tingut més en compte la part posterior o un modelat encara més homogeni, molt probablement la telefònica hauria pogut donar la sorpresa....però que fàcil és parlar a bou passat, cal felicitar al taller de Javier Álvarez-Sala Salinas, però una de les seues millors falles guardonada amb un 3r premi i un 3r d`enginy i gracia de la secció 1-A, si parlarem de futbol, hagueren fregat l`ascens directe i estarien en la lligueta de promoció d`ascens.


Si l`artista de la falla gran ja és un clàssic en el casal de la Falla Ribera-Convent Santa Clara, també ho és Javier Fernàndez que ja és un habitual en la falla infantil. De bon matí dona gust contemplar una falla, es reté molt millor l`essència, les imatges es graven en la retina i en la memòria. De València a l`Olympus acostava els deus grecs de l`Olimp al mon de les falles, aprofitant la pròpia composició del cadafal per a fer entendre millor la jerarquia de deus hel·lènics o viceversa. De fet la figura més gran era la de Zeus pare de tots els déus al centre del cadafal, però en lloc de rajos, portava coets en una ma i foc en una altra. 


Als costats de Zeus en la part frontal, d`una banda Afrodita deessa de l`amor, ací a les falles, de l`altra Atenea deessa de la intel·ligència que ací atribuïen la música i l`art, acaronant una lira. Per darrere -des de la distància per que les tanques no em permetien visualitzar amb major claredat- la composició estava composada per figures molt grans, destacant un cavall alat – Pegaso?- i una mena de guerrer o déu Mart dalt d`un carro, impossible llegir els cartells des d`allí, meres suposicions per tant. No obstant la composició quedava clara, aposta per la monumentalitat, el volum i una composició sòbria i jeràrquica.


El punt fort de la falla no era la composició, sinó un modelat molt treballat i personal, on destaquen a banda dels grans ulls expressius sobre la resta de faccions, un acabat molt polit, molt escatat, que gràcies a eixe treball previ a eixa proporcionalitat dels cossos aconsegueix resultats molt espectaculars quan es recobre finalment per la pintura. El propi rosa carn de Zeus, al centre del cadafal era un suau centre d`atenció, que estava de forma molt coherent envoltat de colors pastís, bàsicament diverses tonalitats de blau o verd. La part posterior, quedava prou més fosca, tant pel marró cafè del cavall alat, com per la manca d`un color càlid més pàl·lid que fera eixa funció. 8é premi de la secció segona infantil, per una falla amb uns acabats impecables.



I era el moment de visitar una falla que tot i no formar part formalment del sector, és troba allí geogràficament,  la Falla municipal infantil se`m descobria envoltada del relatiu silenci post-despertà, on la gent encara transitava un poc adormida,...ehem transitàvem. La veritat es que en el moment de contemplar Descobrir i redescobrir ningú deia res...però feia gestos de no entendre res, les coses com siguen, per a que anar amb mentides i subterfugis. Quina fou la meua impressió? en el meu cas, ja anava amb part de la lliçó apresa i per tant no tenia el mèrit  de qui realment descobria una falla nova i d`altra banda ja coneixia l`estil personal tant de Giovanni Nardín com de Anna Ruiz seguint la seua evolució,  per separat, no així conjunta i menys en infantils, on debutaven.


El cadafal era des del punt de vista estètic, absolutament diferent a tot el que jo recordava en eixa plaça, en primer lloc la composició semblava una mena de fusió d`un cadafal adult de Nardín, a base de fusteria, però en una falla infantil, d`altra banda el modelat estava basat en les aportacions antropomorfes d`Anna Ruiz. I fins ací els meus coneixements previs, a banda d`això tenia alguna idea de que la falla anava de llibres, de xiquets, etc...i poc més. Segons la pròpia memòria dels propis artistes sis amics entraven a la Biblioteca de Babel, descrita a un llibre de Borges, ells estarien a la secció de literatura fantàstica i en un interval temporal s`hauria transformat tot, desapareixent les prestatgeries, estructures, etc...


I sí molts -en els que m`incloc- haguérem sabut això, haguérem valorat millor eixa falla, des del punt de vista conceptual, però també compositiu, que ja tenia una base hexagonal prou peculiar, però que òbviament ho era més en aquella amalgama on una mentalitat cartesiana com la meua volia ubicar cos central, remat, etc,...si bé alguns ninots de la part superior d`aquell guirigall de fusta amb llibres sorgint dels seus caps, semblaven exemplificar eixe coronament tradicional que molts tenim en el cap com aquells ninots tenien aquells llibres. Encara a bou passat, tot s`ha de dir, destacaria un parell de singularitats en aquella falla, com eren un ninot en ple centre, trencant l`espai massís habitual o la presència de més ninots o detalls xicotets a la base que al coronament.


Crec que un dels problemes de la falla, es que tot i tindré una innegable voluntat didàctica i de renovació tant a nivell estètic com conceptual, hi havia elements tant diminuts que no es veien, cosa que dificultava més la comprensió que sense el seu corresponent llibret no haguera entès. No haguera sabut que apareixien el Tres Porquets, Alicia en el País de les Meravelles, diferents Rondalles d’ Enric Valor, etc,...un fet demostrable es que li vaig fer una foto a una silueta d`una balena, sense saber que representava Moby Dick i menys encara sabia que cadascuna de les obres havia estat escollida per a representar distints valors explicats als xiquets mitjançant els contes: la feina ben feta als Tres Porquets, la imaginació en Alicia al País de les Meravelles, etc,...


Falla molt singular que com em passa amb la majoria de falles experimentals o que estèticament se`n ixen dels canons més habituals, apreciava més a bou passat que no en el mateix moment de la visita. Dic apreciava, per que estèticament tot i que la trobe ara més coherent tampoc m`acaba de fer el pes, com si el cadafal haguera volgut esdevindre un allioli que finalment no haguera lligat bé els elements,  la vessant conceptual sí que ha guanyat molt en el temps i a més a més tenia com a guarnició un bon llibret on amb un format diferent a l`habitual es desgranava quina era la temàtica, una llàstima no haver insistit més en eixe aspecte a peu de carrer. No obstant ara es pot repensar ja que està disponible en línia.

                         Ací podeu llegir el Llibret Falla Municipal Infantil de València

    


Era el torn de València, ca la trava la primera Falla Municipal de València, post-patrimoni, una falla molt especial creada per un conjunt d`artistes consagrats: Manolo Algarra -pare i fill- Julio Monterrubio, Manuel Martin -fill d`un altre Manuel Martín que deixa falles per al record en la mateixa plaça, de fet la del 1987 és de la primera de la que tinc record- i Fet d`Encàrrec que establí el guió, el disseny fou cosa de José Aguilar i tots estaven dirigits per Manolo Garcia. Amb un simple cop d`ull, des de molt lluny, es podria contemplar els més de 40 metres -no sé si serà la més alta de la història- de la gran torre-pirulí de comunicacions, projectada i mai realitzada del polèmic arquitecte Santiago Calatrava.


El concepte de verticalitat s`imposava des de lluny -41metres són molts metres-, però el cadafal en realitat tenia una singular composició, si m`acostava un poc, podia vore un xiquet ubicat a la base de la torre mirant amunt. Era l’únic ninot que donava la perspectiva humana front la construcció desproporcionada, també feia reflexionar sobre la herència que lleguem als que venen per darrere -bé, en realitat això sense els cartells i sense el llibret no ho sabia- però la composició era dual, per que també era horitzontal, de fet hi havia tota una processó de ninots que degut a l`hora matinera i per motius de seguretat, no vaig poder observar, el pas quedava tallat per tanques i no es podia passar.


Paradoxes de la vida, no sempre a qui matina, Déu ajuda o almenys no en aquest cas o sí! Per que tot i les tanques, almenys no hi havia molta gent i tirant de vista natural i també del zoom fotogràfic ho vaig visualitzar quasi tot. I es que la llarga escena horitzontal formava una passarel·la de vint metres per on desfilaven les traves que la ciutat assumeix i ha patit des de temps passats fins els nostres dies. A diferència de l`any anterior, hi havia sàtira, de fet la meua visita també fou un tant satírica, ja que vaig vore l`escena des de darrere. La Muixeranga d`Algemesí -la blava, l`antiga, que també hi ha la verda, la nova- apareixia amb un cartell de Som Patrimoni i quasi al costat una banda de música.



Els músics representaven les traves a les bandes de música, els problemes que han patit i pateixen, sobretot els econòmics, després d`uns ninots molt pop, apareixia un bou com el d’Osborne, que tenia una part pintada en un intent de reciclatge per a convertir-lo en una vaca. La següent m`arribava molt a dins, era un Corredor, però no, no m`havien tret a la falla, que no soc tant famós! Era el Corredor Mediterrani, del qual no està clar l`itinerari, al costat del qual un caragol que quasi l`avançava. També veia molt clara la figura d`un llaurador amb un pebrot a la ma, enfront del qual un ninot encorbatat posava una ma i en l`altra sostenia una gran bossa de diners, les traves de l`agricultura i l`industria agroalimentària valenciana no podien faltar.


Davant un altra llaurador carregat amb una botija i la llegenda transvasament, un altre tema travat, davant uns xiquets més grans que un castell que només podien tirar ....bombetes i com a figures que obrien el seguici darrere d`un policia muntat a cavall....de fusta, per les traves animalistes, dues grans figures, les de major volum en aquella escena, una parella -ell hipster i ella blogera-a mode de gegants, com apareixen a moltes de les festes dels nostres pobles i ciutats. La composició que en principi semblava una gran torre vertical, resulta que era una L, cosa que representava una bona dosi d`originalitat, a diferència de la falla infantil, la gran no concitava tanta polèmica i era comú escoltar a molts vianants que tot i no ser del seu grat, si que almenys reconeixien l`extraordinari treball de fusteria del taller de Manolo Garcia.


En el meu cas, em vaig quedar amb les ganes d`acostar-me a les figures de l`escena-passarel·la on s`advertien estils molt diferents corresponents a diferents tallers, des de figures planes, passant per altres d`estil Pop o els més naturalistes com el del Corredor Mediterrani o l`Agricultura, els ninots que hi havia més endavant, malauradament no els vaig poder vore per davant. Òbviament a la part de la Torre de fusta, degut al tipus de material, no hi havia un treball de pintura, que en el cas de la processó de ninots era dominat per colors suaus freds sobretot els verds, blaus, grisos, etc,..amb una oposició de càlids molt lleu el roig, com a tonalitat càlida més potent, apenes hi era present, mentre que la majoritària era la del color crema o el rosa carn.

                          
                          Ací podeu llegir el Llibret de la Falla Municipal de València

Tot i que a diferència de la falla infantil, almenys per a mi, la falla gran s`entenia prou bé, sempre és aconsellable consultar el seu corresponent llibret, iniciativa digna d`agrair. A banda de les pertinents explicacions falleres, podem trobar altres continguts, com els articles dels membres de l`AdEF Joan Castelló o Ivan Esbrí,  del periodista Vicent Molins, de l`historiador Vicent Baydal, etc,..amb continguts relacionats amb la temàtica de la falla, amb esbossos, gravats, fotografies del procés de construcció, de les proves de Plantà al Tomb en la Ciutat de l`Artista Faller, etc,...un complement inseparable d`una crònica personal que te les limitacions d`algú que no l`ha vist créixer des de dins.  



Si algun avantatge tenen els llibres i la literatura, es poder viatjar  sense haver de visitar in situ i també de poder fer salts històric temporals com el que farem ara fins el carrer de la Bossería cadafal de fortes reminiscències literàries, també ho és per estar en un lloc estratègic de confluència de rutes falleres, així com presentar cadafals interessants. Faller o Fester mostrava una dicotomia molt present al món de les falles, en el centre del cadafal al mig de l`estructura apareixia un gran mig cos d`un hortolà que representava el faller, en la seua ma i al seu cap, fent de remat, unes rates penades que només volen menjar, beure i anar de festa. 


En les escenes apareixien els set pecats capitals de les falles, la supèrbia de lluir els millors trages representada per un modista amb una tela a la ma, la carpa on oferir els millors banquets per a calmar la gola, representada per un peix, la barra lliure en el casal per a donar via a l`avarícia, la luxúria, etc,...tot i el reduït volum, d`un cadafal nou de trinca, l`humor amania tots els seus racons, i el dotava de cohesió temàtica, fent una crítica als excessos festers de molts fallers. La composició no revestia un risc notable, però les rates penades alleugerien un cos central un tant pesat, tot i que per la seua postura de perfil amb un braç per davant, eixe cos central tampoc tenia molta pesadesa. 


El modelat emprat per Latorre y Sanz, discorria bàsicament pel naturalisme en el cas del rostre de l`hortolà amb un posat més seré i en els ninots de les escenes, un pel caricaturitzats. Colors molt suaus, molt tènues, com eren el groc crema del jupetí de l`hortolà, la pròpia tonalitat de rosa carn del seu rostre o el rosa del mocador del cap, el color fred més proper era el d`un genet a cavall de color verd i després les rates penades afegien una tonalitat fosca amb el seu característic color negre. Cal dir també que l`ornamentació de la base estava molt cuidada, amb gespa, pedra blanca i xicotets trossets de suro marró. La Falla Bolseria-Tossal consolida el seu ascens de categoria, amb un 12é premi a la secció 2-A.


Dins del Pentagrama era el debut en la plaça de Rafa Guillot Comenge un lloc privilegiat per plantar, on desenvolupà un cadafal de temàtica musical. Composició molt antropomorfa, on les figures més importants ocupaven els llocs principals i una major mida. Superposició i verticalitat, que jugaven amb la perspectiva que creaven les diferents mides dels ninots. La peculiar ubicació dins de les tanques de la falla gran impedia que poguera visualitzar tots els detalls, però a la base es percebia com omplien els espais entre ninots de la Falla Bosseria-Tossal infantil.


El modelat partia del naturalisme, però deixant molt línies planes, els ninots més menuts, sobretot del remat mostraven una major expressivitat i moviment, front el quietisme de les figures grans. Les superfícies ben polides i escatades permetien deixar a la llum, una gamma molt diversa de colors tant càlids com freds, que tot i que no sempre estaven en combinació, almenys resultaven molt vistosos i completaven un magnífic acabat. El detallisme es manifestava també en la base, amb pedra blanca, gespa i suro marró, exactament com al cadafal gran. El jurat li atorga el 10é premi de la secció vuitena infantil.



De nou la literatura ens permet fer un salt temporal, en aquesta ocasió fins a l`emplaçament més septentrional, del sector Pilar-Sant Francesc, el de la Falla Quart-Palomar. Amb una temàtica més quotidiana el taller de José M. Gramaje enfrontava de nou la gran dificultat d`aconseguir picar algun palet, amb un dels pressupostos més baixos de la categoria de plata. La composició mostrava un cos central amb un volum molt més gros que anys anteriors, el qual distribuïa de forma tripartida unes maletes en el centre sobre les quals seia la mare, acompanyada dels fills coronant el remat, estava flanquejada per dos grans contra coronaments, el més gran en volum era el del pare assegut damunt una maleta a punt de pegar-se un tir i d`altra banda la sogra alçada sobre una muntanya d`objectes.


Vacances? no per favor! Tenia com a fil conductor una família que es disposava a anar-se`n de vacances, però el que hauria de servir de descans, prompte es converteix en tot un malson. Fins i tot el gos se`n va de vacances, escenes típiques de platja com en canviador de roba o altres més noves com la de la policia escopeta en ma fent complir les normes. L’humor bròfec no mancava en escenes com la del passi de l’equipatge, amb jocs de paraules, metàfores, etc,...dins de la composició era digne de menció per original i per donar-li vida a la part posterior, l`escena de la visita a l`ajuntament com si d`una atracció de fira es tractara. 


L’escena del cocodril i els turistes també en línia amb les anteriors, certificava que la falla tenia una clara intencionalitat satírica, que els cartells completaven amb rimes que buscaven el doble sentit. El modelat en consonància amb la temàtica caricaturitzava a personatges representatius de determinats tipus socials, en aquest cas una família, la resta de ninots de base responia a eixes mateixes característiques, en major o menor mesura. La pintura de nou, continuava eixa tonalitat pastís que estava veient en altres falles del sector, en el cas de Quart-Palomar, amb un equilibri molt acusat amb colors intermedis en l`escala cromàtica com el blau grisenc o el violeta quasi morat. 

La mare al centre amb colors rosa, groc i taronja, marcava el punt més càlid, d`una falla molt suau, sense colors vius, en el cas de la part posterior, fins i tot sense gaire colors càlids, que a més a més es veia reforçat pel color verd de la gespa. En línies generals un cadafal molt equilibrat, que aconseguia de nou la gesta d`aconseguir algun guardó en la First División fallera, un 11é premi de la secció 1-A. Les preses i corregudes, em feren perdre`m de vista Naturalment de Ricard Balanzá, que havia aconseguit el 4rt premi de la secció vuitena....una pena, un espectacle cromàtic que no vaig poder gaudir.


Quasi sense solució de continuïtat, a pocs metres, visitava la Falla En Plom-Guillem de Castro en primer lloc la xicoteta, El bosc dels contes de l`artista Juan Alberto Navarro Guijarro un especialista dels cadafals dels menuts, que emprava una temàtica molt habitual a les infantils. En la seua composició, s`apreciava una estructura molt frontal, tot i tot manifestar un desig de completar la part posterior amb elements de la base i cos central, quasi enrocats a pressió en una composició molt tancada a la part posterior, que s`obria a la part frontal, sense deixar de ser una falla amb estructura prou tancada.


Una altra característica a destacar de la composició, era la major amplària de la part superior, en detriment d`una base més apinyada i estreta, al voltant d`un arbre humanitzat i una Malèfica en el coronament, amb un cos molt voluminós sobre el qual ninots més menuts que junt a les seues ales, completaven un quadre on s`aconseguia una certa sensació de volatilitat. D`altra banda a la part inferior, sota la mirada de l`arbre humanitzat, s`arremolinaven personatges de contes, com Pinotxo, Hansel i Gretel, els barrufets etc,.....el modelat naturalista contemplava una diversitat d`expressions de tall contingut, sense grans escarafalls però tampoc eren hieràtics. No sempre les direccions dels ulls, aconseguien jocs de mirades però no se li pot llevar el mèrit. 


Potser l`apartat amb més matisos fou el de la pintura, fixant un rosa estàndard i malva en el coronament  el qual era envoltat del verd de les copes de l`arbre i pel verd clar, maragda i llima d`alguns ninots d`eixes latituds. A la part inferior dominava el marró coure, caramel de la soca de l`arbre, junt a un color gamussa de la base, un tant ataronjat que tenia com a contrapunts una diversitat de colors tant càlids com freds en els ninots que poblaven les escenes davanteres. La part posterior tenia una marcada preferència per tonalitats més fosques. Xicalla i no xicalla de la Falla En Plom Guillem de Castro, rebien el 4rt premi de la secció dotzena infantil. 


La Maledicció del Faraó era la falla d`un il·lustre de l`escola alacantina, Pedro Espadero que ens aportava un cadafal amb una àmfora en la base, la qual tenia el cap de Nefertiti en el coronament. A un costat, un element geomètric a mode de contra coronament que ens recordava l`estètica foguerera alacantina, amb les seues estilitzades formes. La resta de la composició, era formada per figures de base, Horus, Anubis, etc,...el modelat naturalista del remat, contrastava amb un altre més angulós a les figures de la base, que tenien pros i contres, ja que tenien una alta coherència temàtica, però en canvi no interactuaven entre ells i no tots aconseguien transmetre el que teòricament representaven.


Respecte la pintura, hi havia molta irregularitat que llançava a perdre un bell remat, on es combinaven bé el rosa carn amb el blau o el daurat. Un coronament ben lluït destaca més amb un cos central discret, però en el cas de l`àmfora, era més bé anodí, amb una foscor excessiva i el que ja resultava molt estrany era la decoració de gespa en una falla egípcia.....país desèrtic, on una base d`arena haguera resultat prou més creïble, a banda de il·luminar tot el conjunt, fins i tot la pedra blanca haguera donat més claror. Els ninots de la base, de nou mantenien una bona coherència entre ells en l`aspecte cromàtic, intercanviant marrons i blaus, el problema es que eixos colors amb un fons fosc, lluïen poc. La Falla En Plom Guillem de Castro situada a la secció 5-C, no obtenia premi.


Començava a endinsar-me per l`interior del barri del pilar, fent la primera parada en la Falla Murillo-Palomar, que presentava L`evolució de les falles infantils un cadafal molt original i didàctic dins de les seues modestes possibilitats. Sobre una base molt recarregada que recorda les basses de les falles adultes de moltes dècades arrere, s`erigia una columna i sobre ella una radio i en el coronament un cap que representava a Vicent Belda de Ràdio València, desconegut per als fallers més joves, els més veterans el recordaran com un dels impulsors de les falles infantils en la dura postguerra dels ’40 i ’50. Els ninots de base tot i no girar al voltant d`un guió establert, tenien l`encant dels antics motlles, hui en desús, que despertava una mirada un tant nostàlgica d`un passat no tant llunyà. El cadafal signat per la comissió estava en la secció divuitena.


La Falla Murillo Palomar dedicava al Palleter la seua falla gran, que signada també per la comissió presentava una estructura de palets a mode de cos central, amb una senyera a la part frontal. L’únic ninot era el del coronament, un palleter realitzat amb vareta que em causà grata impressió pel seu bon acabat, una llàstima no haver reproduït alguna figura més menuda en alguna escena de base. Cadafal modestíssim, que tenia com a punt d`interès la cohesió del material i probablement una cremà de flama viva, com poques en el sector. El cadafal estava a la secció 7-C. Em dirigia a la Plaça Viriat nascuda d`una reforma que havia fet desaparèixer per a sempre part del patrimoni i la història de València.


Entrava pel carrer En Cendra, per arribar a un dels espais recondits del Barri del Pilar, on es planta la Falla En Cendra-Plaça Coll, coneguda també per El Tro tenia enguany com a lema L’alenar de la màgia un cadafal amb un guió molt elaborat que aconseguí ordenar elements procedents de falles prèvies, el que popularment es coneix com refregit, que ben posicionats crec que constituïen un conjunt més o menys coherent. Mª Teresa Melià Santamaria havia plantat una falla menys vertical que els darrers anys amb dos elements centrals, d`una banda un canelobre amb uns ciris humanitzats testimoni del que fan mags i bruixes i al costat un Mag sobre un trapezi com a base.


Les escenes estaven lligades com un allí i oli al tema central, el dimoni de la publicitat feia màgia davant un faristol, per convèncer-nos de gastar sense parar. Enginyosa era també l`escena de la planta carnívora i el jove amb un canut gegant, fent una metàfora de com certes espècies vegetals et poden arribar a devorar. O un home que comprava una vareta màgica per Internet i a l`hora de fer-la servir sobre la carabassa no la convertia en el cotxe desitjat. Anant a aspectes formals, la falla descrivia un triangle rectangle escalè tombat, és a dir que tenia certa màgia, a pesar de no disposar de risc ni de grans volums.


El modelat responia a la reproducció d`antic motlles, amb acabats discrets i superfícies llises, especialment als grans elements de base i cos central. Els ninots aconseguien expressar abastament la informació relativa al seu contingut i això compensava carències tant en modelat com en pintura. Hi havia una aposta per colors foscos, fent oposició entre el morat del mag i el groc ataronjat del centre del canelobre que baixava cap un taronja amarronat més fosc i pujava cap un groc llima. No obstant el problema de la Falla En Cendra-Plaça Coll es que planta el seu cadafal en una plaça molt tancada, on no entra massa la llum i damunt en un estat de conservació precari. Te un gran mèrit aconseguir el 6é premi de la secció 7-A, de mans del jurat.


El venedor d`il·lusions, de la mateixa artista, era una falla infantil de tema relatiu al circ, feta com la gran amb elements reciclats que tenien com a coronament un pallasso molt voluminós en relació al conjunt on estava ubicat. Amb una cama oberta, per deixar un sol punt de recolzament s`aconseguia un cert risc més estètic que físic, que al cap i a la fi millorava la composició. Una falla senzilla,  ben modelada, amb una pintura molt vistosa, que relacionava el roig de la jaqueta del pallasso amb el cabell verd, una base blava, sobre la que hi havia una caixa groga, etc,..escassos elements, però amb una distribució dels colors equilibrada. Aconseguia repetir el 6é premi de la falla gran, però a la secció divuitena infantil. 

  
Eixia de la Plaça Coll pel carrer Pintor Domingo, fins arribar de nou a Guillem de Castro des d`on circularia fins a la Plaça de l`Encarnació antiga denominació de l`actual Falla Peu de la Creu-Joan de Vilarrasa on em vaig dirigir primer a Contrarietats la falla infantil de Mario Pérez. Temàtica semblant a l`any passat en quant a la qüestió dels dualismes, amb una dicotomia també estètica a la part frontal entre les personificacions del fred i la calor. La composició era molt vertical i es podia observar de forma clara el seu interior, que per la part posterior dominaven un gratacels i un gran rocam. Contradiccions com un robot llaurador, un king kong estudiós, un ós urbanita, un lleó vegetarià, etc,.....


Composició senzilla que sense revestir espectacularitat, aconseguia cedir protagonisme a les diferents escenes, així com al seu modelat, acabat, etc...execució plàstica que correspon a un artista d`autor que ha evolucionat experimentant amb diversos tipus de faccions i que ací els encabia en funció del tipus d`escena, de la seua mida, etc... segons les necessitats que marcava el guió previ, fent un exercici d`adaptació plàstica, que aconseguia el difícil equilibri de bon acabat amb expressivitat. En l`aspecte pictòric, era molt remarcable la part frontal escenificant eixa oposició entre calor i fred mitjançant els colors blau i roig, com si estiguérem en una partida de Pilota Valenciana. 

Per a ser honest, cal dir que Mario Pèrez no aplicava simples colors vius, sinó una gamma de blau clar, fosc, blanc, violeta, morat, etc....fent una de les millors transicions cromàtiques que li he vist mai, així com enfront una evolució cromàtica que tenia com a protagonistes, el groc, el taronja, el roig, el marró caoba, etc....tot això reforçat per una decoració que ajudava a visualitzar ràpidament l`escena. Si l`espectador es fixava bé, la meitat dreta de la part frontal era dominada per una tonalitat més freda, mentre que l`esquerra, ho era de la tonalitat càlida. Per la part posterior, l`esquema és repetia, si bé amb colors distints, emergint el verd com a substitut del blau i el marró com a substitut del roig i similars. El jurat els atorgà el 2º premi de la secció vuitena infantil. 


Desequilibrats era la falla gran Peu de la Creu-Joan de Vilarrasa on enguany ha tancat un cicle l`artista de la ciutat Paco Giner Núñez. Amb el lema Desequilibrats el cadafal tenia una estructura clarament vertical i estilitzada, amb el bust i els braços d`un personatge amb barret de copa presidint la falla com a cos central, un bufó que és riu del món i que guanya més diner que ningú. En el coronament, un parell de dimonis que representaven la bogeria de l`especulació, i la de l’ànsia de poder. Ja a la base, elements humanitzats com unes fitxes de domino representatives dels Estats Europeus que van caient pels retalls de la UE. 




Una de les escenes representava un corredor, a punt d`ensopegar amb una pedra, al cap del primer trimestre, sagnant com Jesucrist en el Via Crucis fiscal, bomba al més d`Octubre per a Espanya noves glòries ofrenar, cada trimestre un risc d`explosió per a l`autònom del muntó. Per la part posterior una gran bola de color blau i estels blancs, es dirigia a tombar unes bitlles, no calia explicació d`una escena molt evident. En una altra escena un llop i un ratolí es mostraven amb un mapa d`Espanya humanitzat darrere, el llop era hisenda, el ratolí no apareixia referenciat. El ninot candidat a l`indult era un pallasso, que semblava representar a la classe política espanyola. La manca d`elements estructurals de la base i coronament als laterals i part posterior, la compensaven unes escenes ben relacionades amb la temàtica.


Falla feta ex professo, falla nova, tenia el handicap del volum, en una categoria on algunes comissions mostren cadafals ja considerables, tot i que sovint reaprofitats. El modelat representava el propi estil de Giner, tot i que mostrant un perfil baix, amb algunes carències a la part posterior del cos central o un coronament un pel esquifit. Pel que feia al modelat de les escenes de base, com en altres cadafals on l`artista ha d`equilibrar pressupost i volum, abundància d`elements humanitzats com les fitxes de domino, el mapa, etc,...però també algunes figures de gran qualitat com el corredor o el ninot del pallasso candidat a l`indult. 


La pintura, era l`apartat de major riquesa, descrivint cercles concèntrics, un intern on apareixia el cos central amb colors més suaus i freds, el rostre del bufó, quasi blanc, basculant a un blau grisenc cian per una banda i a beis i marró per l`altra. Per la base tonalitats blaves, verdes, etc,...sempre colors freds en combinació amb el blanc per a suavitzar, que en un segon cercle concèntric tenien un contrapunt de colors forts, com el roig carabassa dels dimonis del remat o d`un cadenat de la base, en el cas del remat combinat amb un negre a la copa que encara destacava més els colors forts. A la part posterior es podia comprovar millor el contrast entre el centre i la perifèria del cadafal amb eixos colors càlids més forts. Llums i ombres per una falla que aconsegueix situar-se a la part mitjana de la taula, rebent el 13é premi de la secció 2-A.


Seguia baixant per Guillem de Castro, per arribar en menys de 100m, a la Falla Guillem de Castro-Triador en primer lloc em vaig fixar en De Major vull ser....Artista Faller de Sergio Lis i Celso Sierra, xicotet cadafal, on un grup de xiquets tractava de fer realitat la seua il·lusió de convertir-se en artistes fallers, la composició destacava per un gran micalet que mostrava un part encara empaperada, una altra amb blanc de panet, una altra ja acabada, etc,...servia per identificar alguna de les fases constructives. En la composició la utilització del recurs de les escales per a situar un parell de ninots, aconseguia elevar una part de la falla sense tapar el cos central i omplir un nou espai.


El modelat ja em resultava familiar, atorgant una personalitat molt marcada amb uns ulls negres minúsculs propis molt minimalistes, que apareixien tant a les figures humanes i animals, com als objectes humanitzats. La suma de caps grans en relació al cos, més els ulls diminuts, els donaven un aspecte de xiquets molt menuts, malgrat el minimalisme que faria pensar el contrari, tenien una expressivitat molt continguda però evident. La pintura estava molt ben distribuïda donant-li la tonalitat més càlida al Micalet,  un beis amb una capa més fosca d`un siena molt clar i a un costat fent d`ombra, un roig carabassa reforçat. Al coronament i als laterals, colors més suaus i freds. El jurat els atorga el 5é premi i el 2º d`enginy i gràcia de la secció divuitena infantil.


I si bona havia segut la impressió de la falla infantil, igual o millor ho fou la Falla Guillem de Castro-Triador gran, encomanada a Sergio Lis Abril, que portava com a lema Toc, Toc. El centre de la falla era o semblava que era....una falla!, això sí amb unes portes acompanyant el cos central i en el remat, el motiu era el guió que parlava de que les falles tenen les portes tancades, cosa que desenvolupaven millor les escenes. Un ninot encorbatat, representava l`administració local denegant tot el denegable i més, un faller amb un cap amb el símbol de Compromís representava un faller que fins i tot sent del partit ara en el govern municipal, no tenia permís per a fer paelles en el carrer. 


Una xiqueta fallera amb una taronja a la ma, representa com els veïns no obrin les portes quan es fa la replega, un oriental front una senyal de zona meatonal, mostrava les dificultats de vore la falla amagada pel mobiliari urbà. Sense dubte la personalitat del modelat de la falla infantil reapareixia en la gran, però sobretot el que li donava un plus de qualitat era una pintura molt treballada que suplia faccions, plegaments, etc, del modelat, així mateix la combinació de colors denotava un estudi de combinació de colors freds i càlids vius que atorgaven un espai preferent al groc-taronja de la fallera del cos central, envoltant-la de colors més freds, fins i tot en el seu propi rostre. Destacable també el cromatisme d`una part posterior muda que almenys tenia un ventall cromàtic molt aconseguit. Gran triomf de Sergio Lis i de la Falla Triador que reberen el 1r premi de la secció 7-C.


Seguia Guillem de Castro avall, per a girar pel primer carrer a l`esquerra i arribar a un nou parc on es planta la Falla Guillem de Sorolla-Recared que havia plantat l`alacantí Fran Santonja, amb el lema En busca de... una estructura un pel estranya que semblava una antiga fàbrica, que al girar a la part frontal vaig comprovar que jugava al simbolisme entre els personatges del Mag d`Oz i els polítics valencians. En el que semblava la paret d`una casa vella hi havia tres caps, el més baix el d`un lleó que relacionaven amb Ximo Fuig, l`espanta pardals que relacionaven amb Pere Fuset i el cap del ninot de llanda com a l`alcalde Ribó, en realitat més que amb el guió, es jugava amb la rima.


Exemples d`eixe simbolisme de la rima, el podíem trobar també en l`escena frontal de la bruixa i Alicia, on apareixien una bruixa sospitosament semblant a Mónica Oltra i una Alícia idem però a la difunta Rita Barberà i l`arc iris feia referència a les diferents actituds front el Dia de l`orgull gai. Alguns regidors municipals avorrits eren representats com a mones -avorrir-se com una mona- a la part posterior hi havia una crítica a la situació televisiva de la Generalitat Valenciana. El modelat en general de tall naturalista, pel seu perfil expressiu basculava cap a la caricatura i era en la pintura on crec que aconseguia reeixir més utilitzant tonalitats fosques, sobretot a la part posterior, amb una barreja de groc, verd i gris que donaven una sensació de maquinaria vella.


Cromàticament la part posterior, era molt fosca, un efecte que canviava a la frontal amb el domini d`un groc amb alguns punts taronges que il·luminaven un conjunt en general també prou ombrívol, que només era il·luminat parcialment per les flors roses dels laterals. Al guanyar en llum, també la composició s`observava millor i guanyava tot el conjunt de la falla. Sembla un disbarat, però una decoració amb arena groga o pedra blanca en lloc de la gespa verda, haguera fet guanyar en claror una base al meu parer molt fosca. No obstant, de nou un bon treball de Fran Santonja que aconseguia el millor guardó de l`escola alacantina al sector Pilar-Sant Francesc, un 5é premi de la secció 7-B.


Les falles són ...del mateix Fran Santonja, portava el seu segell, pujant element al coronament com el sol amb el mocador faller, la porta del casal o la Mª de Déu dels Desamparats que reposava damunt una columna. Composició molt frontal, amb escàs cos central, imaginació en la distribució dels elements del coronament, descrivint un arc que omplia una gran fallera major com a figura central, junt a ninots de menor mida establint un ordre jeràrquic que compensava la manca de volum general. En el modelat hi havia tant una cohesió estètica, com una voluntat d`expressivitat que es traduïa en rostres que transmetien diverses emocions, però sobretot una sensació de realisme i d`autenticitat. Colors més vius que a la falla gran, reservant el remat i part de l`espai central, com a territoris càlids, grocs, roses, taronges, etc,..i compensant a les parts més fosques, apareixien a la base espais pintats de blanc. Guillem de Sorolla-Recared, estava en la dissetena secció infantil.



Impacient i un poc accelerat vaig continuar pel carrer recared fins arribar al carrer Roger de Flor, porta d`entrada a la sempre plena de gom a gom Plaça del Pilar, que com un gran amfiteatre congregava a les multituds disposades a rodar pacientment aquella gegantina obra o bé a rascar-se la butxaca per a poder gaudir-la des de més a prop. Sí, a pesar d`haver vist ja moltes falles en el 2017 i moltes més al llarg de la vida, l`emplaçament predisposa a l`admiració d’un cadafal impossible de fotografiar sencer amb una modesta càmera compacta i difícil de comprendre des del punt de vista estructural. 


Ambiciós esbós de M.Santaeulalia Serrán...que sincerament, no m`esperava que reproduira tan versemblant l`equip de Paco Torres Josà. En la composició s`apostava més figures de mida mitjana gran, que gran, molt gran -quan dic mitjana, gran, etc,...ho faig des de la perspectiva, dels màxims volums de la categoria reina- de tal forma que després de l’atònitament inicial començava a percebre com un conglomerat de figures i per tant d`equilibris diversos. El punt central del descomunal cadafal, estava un tant tapat un gran pont de pedra, decorat amb tot luxe d`ornaments que recordaven les carregades obres del final del període barroc. Aquest pont condicionava tota la falla, per que elevava el cos central i també generava la corba de tota la base.


Que li tallen el cap! òbviament s`inspirava en la Revolució Francesa per a construir un guió en el que s`adaptava aquell històric esdeveniment per a les circumstàncies polític socials de l`Espanya actual. La carrossa l`Espanyola decorada fins l`exacerbació més rococó, constituïa el rovell de l`ou d`aquella estructura, el conductor era ni més ni menys que Mariano Rajoy o millor dit Mariano Ninonano que fins i tot tenia compte a twitter, el qual a penes podia controlar els cavalls de la corrupció que tiraven desbocats. Pujats al carruatge en direcció a l`Estat del Benestar, anaven els polítics, empresaris i testaferros, sempre vigilats per Europa. 


Coronant l`espectacular remat de les carrosses, ninots personalitzats com el de Dolors Cospelat -el que estava més amunt de tots-baix d`ella la seua amiga Cuca Martínez-Del Piu, ambdues en una posició vertical però la resta de les figures, nobles o els dos revolucionaris jacobins, en algunes casos estaven situats ben lluny del seu centre de gravetat, constituint un coronament obert i molt vistós, des de tots els punts de visió, però sobretot el que donava a la part frontal del cadafal. Una falla anomenada Que li tallen el cap! havia de mostrar per a ser coherent, alguna escena al·lusiva a l`anomenat pels historiadors com a Terror Revolucionari i així fou, al voltant d`una gran guillotina, un gran Artur Mascabut, provava una safanòria en el tall, mentre un líder anomenat Pau Capelles pressionava als de la carrossa, per que no s`emportaren tant.


Una miqueta més avall de la guillotina, apareixia un Rei Sol-fi Fuset, abillat qual monarca absolut del període, al seu costat un botxí amb una arma amb forma de fulla casualment idèntica al Rat Penat, amb cara de pocs amics, un noble pillat amb cara de circumstàncies que escapava amb sacs plens d`euro per a Montoro i un artista faller engarjolat, entre les parets del seu taller, de vegades una autèntica presó. El personatge més espectacular al voltant de la guillotina, era Caterina de Moixent, una revolucionària situada en el cim de la guillotina, junt a una escarapel·la tricolor, que constituïa un gran contra remat.


Que li tallen el cap, era una falla molt fàcil d`entendre des del punt de vista del guió, creat per Rafa Barberà i J.L. Álvarez, “els de dalt, els que socialment estaven dalt, contra els de baix, els que socialment, estaven baix”. Treballadors, pensionistes, estudiants, etc,...tractaven de desviar la carrossa del seu rumb, per que un altre camí és possible. Baix del pont apareixien Urdangarin, Merkel i Rato....uns anti sistema, molt peculiars. Girant i baix dels cavalls desbocats, l`escena on apareixien els desastrosos fitxatges del màxim accionista i president del València C.F, l`especulador Peter Lim. Aficionats molt cabrejats que paguen molt i només reben maldecaps, el cap volien tallar, al president, a l`entrenador i a qui es posara per davant.


Quan vaig arribar a l`alçada del Grup candidat a l`indult, de nou em vaig fer arrere, per contemplar la panoràmica......i de nou em quedava astorat! Quin coronament, quina potència! Però de nou tornava a la mida humana per contemplar el grup anteriorment citat, un ric gentilhome Onofre Sento de Suca i Voràs, amb tot el ...cor encès en flama, que llegava 200 fanecades a Sueca...i algunes propietats més, a una bella mossa Na Emmanuel de la Figueta i Mata, que ja maquinava com llevar-se`l de damunt. Tota una reminiscència de la ja clàssica sàtira eròtica del món de les falles, tant prolífica en el s.XIX, als cadafals i als textos conservats d`eixa época.


Un corpulent llenyater basc En Aitor Menta, tractava d`aturar el carro dels poderosos com fora.....amb una gran soca per exemple. Ves per on, que al girar per la part de darrere, veia com els cavalls tenien noms propis, Trespercent, Panamà....noms molt econòmics i transparents ells...i si abans trobàvem la parella de nobles, ara trobàvem la de servents, amb transfons igualment eròtic, però afegint els condicionants de la misèria que patien.....ací ella no li volia tallar el cap, sinó la caboteta. Un senyoret Bertín, invitava a sa casa a un expresident que no deixava titella sense cap. A punt de girar la corba del pont, apareixien polítics actuals i jubilats, identificats amb cartes de pòquer, quasi amagats apareixien Felip González i Susana Diaz pintaven de blau les flors roges de Pedro Sánchez. 

   
L’escena relativa a la política valenciana estava representada per una Mónica Oltra  disfressada de conilla, amb un te a la ma -segons el cartell portava burundanga- per a servir-li a Alícia identificada amb València, a l`altra banda apareixia Joan Ribó vestit com el barreter boig. El cadafal en el seu conjunt tenia de partida una gran sensació dinàmica, no era una falla on predominara el quietisme, sinó tota una sèrie de moviments. En primer lloc un impuls general per la pròpia representació, d`un carro en plena fugida, tirat per uns cavalls desbocats, que eren increpats pels desafavorits de la situació, els quals des de l`esquerra i part baixa de la falla- que ja te nassos- tractaven de pujar cap amunt i de moure`s cap al centre...torne a repetir que el guió i la composició eren impecables.


No tots els personatges desafavorits estaven al voltant de la guillotina, baix i a l`esquerra però si la majoria, trobarem desafavorits també per la part posterior i en el lateral dret on estaven els seguidors valencianistes, però sempre a la part de baix....sempre excepte els ninots del pillet amb la pistola i un adult en el coronament que està quasi a punt de caure, unit probablement per un sacabutx a un cofre de l`equipatge. El modelat naturalista del taller de Paco Torres, mostrava diferents expressions en funció del tipus de ninot, així les figures de Dolors de Cospelat o Cuca Martínez del Piu del coronament expressaven certa displicència o sorpresa però dins d`un posat contingut, quan més arriscada era la postura del ninot, més angoixa mostrava, una coordinació molt aconseguida.


A diferència dels potentats, els revolucionaris descontents tenien un posat amb l`excepció de Caterina de Moixent -molt concentrada- molt més caricaturitzat amb una expressió de ràbia i mala llet, que es combinava amb les torsions i postures fins i tot anti anatòmiques d`algun d`ells, per infondre més temor en els seus antagonistes. No podien quedar fora de l`anàlisi del modelat, les representacions de personatges coneguts, sobretot polítics, que eren representats amb un naturalisme més realista sense caricaturització, aconseguint traure`ls fins i tot més atractius que en la vida real. Per suposat, la caracterització en la vestimenta i en altres elements de l’època revolucionària, a excepció d`alguna escena com l`Alícia al País de les Meravelles, cohesionaven encara més.


Tot i que com en el modelat, també la pintura havia segut plantejada seguint al màxim el realisme històric, no era aquest el seu apartat més reeixit, la reproducció de vestimentes, objectes, etc....d`altres èpoques, sovint limita les possibilitats cromàtiques, en aquest cas l`escenografia especialment pel que feia als personatges revolucionaris de la part de baix i sobretot de l`esquerra, amb una amplia gamma de colors foscos, com eren el marró cafè, el marró rovell, el marró caramel, el marró caoba, etc,...cal dir que el domini dels marrons, és senyal inequívoca de domini de la pintura, el problema és que cromàticament és molt desagraït i no llueix als ulls dels espectadors.


Si s`observa amb deteniment una fotografia general, es pot apreciar, com des d`esquerra a dreta del cadafal, inclosos els conductors de la carrossa i els cavalls, completaven un cromatisme fosc, al que afegien tonalitats grises, marrons, etc,...el punt més fosc, era el pont, base que servia d`una banda per elevar compositivament el cos central i d`altra banda per a destacar la foscor de les profunditats de la societat, tot i que se li afegien alguns daurats, no eren ni de bon tros comparables, amb els que apareixien a la carrossa, on la tonalitat dominant era el groc daurat, l`or sempre ha segut el símbol del poder. D’altra banda que les dues grans figures de Dolors Cospelat i Cuca Martínez Del Piu, que coronaven el remat, tingueren els colors més clars, no era per casualitat. 


El cadafal tenia molts matisos dins de cada grup, com en el cas de la figura de Caterina de Moixent, que era la que tenia colors més clars de llarg, dins del grup de la Guillotina, amb un cosset de color groc que contrastava front els marrons majoritaris dels seus companys. També destacava molt el pillet jacobí que pistola en ma, assaltava a una amoïnada Cuca-Martínez del Piu, confrontant colors foscos i clars frec a frec. Prou més complexes, eren la resta de relacions cromàtiques entre ninots a les diferents escenes, on jo destacaria una gran fidelitat històrica amb evidents dosis d`adaptació satírica i un predomini de colors foscos però no tant com la colla de la guillotina. Paco Torres Josà s`estrena a lo gran aconseguint un 2º premi de la Secció Especial i una falla que quedarà en l`imaginari col·lectiu.



I després d`una falla tant grandiosa, venia el torn per a la infantil de la Plaça del Pilar, Una font per a desitjar a la Plaça del Pilar. Un plantejament molt diferent, en una mateixa plaça, falla d`autor, la composició que havia dissenyat Oscar Villada era arriscada, ja que obria tots els laterals per a donar més visibilitat al cos central que no debades era el que li donava sentit a la falla, una gran font, on diversos angelets suportaven el pes de les distintes parts, la gràcia estava en com es situaven els angelets, les seues postures i l`aspecte general de la font mig caient-se, que s`assemblava al món del còmic i afegia risc a la composició, risc que s`incrementava amb el desig del xiquet que volia ser marí dalt un vaixell en la font.


Com la composició era molt diàfana i no podia allunyar-se molt de la font, que era nogensmenys l`element bàsic, no hi havia més remei que ubicar als ninots superposats en columnes o al voltant de l`esfera de la font. Una de les columnes estava ocupada pel geni de la llàntia meravellosa, que com tots saben, concedeix tres desitjos i darrere d`ell apareixia un xiquet que volia ser superheroi. Arran de terra apareixien els ninots del grup de l`exposició, que desitjaven ser indultats del foc. Un angelet volia fer-se una foto, un altre convertir-se en ninot, el mateix Oscar Villada es convertia a si mateix en ninot, desitjant millor premi que l`any anterior.


Seguia rodant i descobria per que la font s`havia desbaratat, i es que una moneda li havia donat a un àngel....en tot l`ull! Dins de l`apartat compositiu era interessant l`escena del xiquet que s`elevava de la base, mercè a unes xanques i al mateix temps alliberava espai que permetia observar des de fora la font o cos central. Em semblà una composició molt original, amb un modelat que no defrauda i que es sap únic i propi de l`autor, com afortunadament ocorre a moltes falles infantils. Els ninots que voltaven la font expressaven sorpresa, nosa, satisfacció, preocupació, esperança o en alguns casos com l`astronauta.....no en tenim ni idea!


La Falla infantil de la Plaça del Pilar, tenia uns colors dominants molt suaus i freds al centre, amb una font de grís platí quasi blanc, amb aigua d’un blau clar quasi celeste. Al seu voltant, colors més forts, com el blau blauet -aciano- del geni, que pujava d`intensitat respecte l`aigua i que tenia en contraposició un rosa coral- fúcsia que introduïa tonalitat càlida, la qual apareixia també en el groc de la llàntia meravellosa. Un efecte semblant ocorria amb el xiquet pujat a les xanques, però canviant al verd i el morat, o amb la cua roja del cavall de color blau fort de darrere. 


El color blau, si comptaven tots els matisos, era junt el gris el més abundant. Per cert molt destacable, els clarobscurs de la pintura, com el sèpia més o menys fosc, per a destacar les ombres de llum, de la vela d`un vaixell, com a exemple d`efectes òptics aconseguits gràcies a una bona pintura. També en els propis ninots apareixien superfícies més o menys fosques, amb el que s`aconseguia efectes de profunditat que complementaven el modelat. Magnífic treball d`Oscar Villada que aconsegueix el 6é premi de la secció primera infantil per a la Falla Plaça del Pilar.


Eixia d`aquella plaça plena de gom a gom pel carrer Maldonado, a pocs metres passava junt la porta del Casal de la Falla de la Plaça del Pilar, mentre continuava avant fins que vaig arribar a l`Avinguda de l’Oest i de sobte, vaig tindre un rampell que em va dir....xiquet, enguany visitaràs TOTES les falles del sector, totes, són totes, afortunadament, des de lluny vaig vore no només l`aparcament de la Plaça de Bruges, sinó algo semblant a una falla darrere de la Parròquia dels Sants Joans, efectivament només vaig girar a la Plaça de la Comunió de Sant Joan vaig trobar la desplaçada des de fa anys Falla Pintor Domingo-Guillem de Castro, per fi! Una falla que per falta de temps, desorientació, etc,...feia molts anys que no visitava, en el seu nou emplaçament.


Rèquiem pel músic valencià era obra de l`artista J. Lisarde, un cadafal molt xicotet, que en eixa plaça també menuda, no ho semblava tant, l`emplaçament òbviament ajudava, no només per la mida, sinó per la bellesa dels edificis confrontants, que tot i vells i en un estat de conservació millorable, tenien vellesa i bellesa que és diferent. Composició senzilla, amb un tabal com a cos central i un tabaleter dalt amb una expressió de sorpresa. Els músics valencians que tanta satisfacció provoquen amb les seues melodies tradicionals, reben molt poca ajuda, se`ls exigeixen molts anys d`estudis i després han de marxar fora. Les escenes s`acomodaven a la mida del cadafal, un artista faller dins un pou amb la corda al coll, un jove que ha d`eixir fora per a guanyar-se el pa, ací no se`ls valora. 


En un improvisat cementeri apareixien soterrats la música valenciana, junt el Nou Mestalla, Nª Senyora Justícia, etc,...elements situats a una distància prudencial, amb una base amb una decoració sòbria però adient que millorava el conjunt. Modelat realista i expressiu, amb un to trist, mirada perduda, que fins i tot acompanyava la postura dels ninots, amb el cap baix i la columna inclinada. El tabal era d`un marró clar que rebaixava foscor gràcies a la decoració amb arena i que combinava molt bé amb la gespa. L`arena també combinava bé amb tonalitats fredes com el blau, el gris, etc...la comissió rebia el 5é premi de la secció 7-C. 



Jaume 1r era obra del mateix J.Lisarde, la falla infantil Pintor Domingo-Guillem de Castro, una revisitació d`un clàssic en un entorn privilegiat, com és el casc antic de València, factor que ajudava en el subconscient del visitant -almenys en el meu- la gràcia estava en que es redefinia la figura de Jaume I projectant-se en un xiquet, tractant de representar la seua infantesa, com si fora un xiquet del segle XXI. El remat era el propi Jaume I, dalt un castell, al costat un post de direccions a diverses localitats valencianes, a l`altra un escut-senyera, posterior a Jaume I...la franja blava fou un privilegi de Pere el Cerimoniós a la ciutat de València després de la Guerra contra Castella o Guerra dels dos Peres de 1356 i 1375.


Entre les escenes, una xiqueta que representava Na Violant d`Hongria, primera reina de València i dona de Jaume I, una xiqueta dalt una torre, un xiquet que feia de soldat, una parella de dansadors i el castell estava ple de dolços propis de la mocadorà. Modelat molt original, amb caps arrodonits i grans respecte el cos que augmentaven la dimensió infantil dels ninots, amb especial qualitat en els ninots de Na Violant i el grup candidat a l`indult. La pintura com m`havia passat en una comissió feia poc, era molt fidel al subjecte històric, però per desgràcia poc vistosa, amb grisos i marrons poc afavoridors, però realistes, fins i tot la decoració amb gespa i pedres per a les vores, li donava un aire historicista. Sembla que per al jurat, pesaren més les bondats que les possibles errades i li atorgaren el 2º premi i el 3r d`enginy i gràcia de la secció divuitena infantil.


Em quedava una bona caminada per l`Avinguda de l`Oest que començava a registrar moviment de comissions, bandes de música, turistes, etc,.  Jo a poc a poc arribava a la Falla Avinguda de l`Oest, popularment coneguda per Velluters. Una falla de Proverbis orientals, contats per quatre pardals que ja transmetia una intenció satírica evident, només amb el seu lema. Sobre l`esbós de Sergio Alcañiz, l’equip de Manuel Martínez Reig bastí una falla amb una composició en la que el centre de la mateixa era un personatge oriental en posició de flor de lotus, dalt del vell venerable un personatge amb espassa i quasi pegat al personatge assegut un ninot tocant un gong. 


El bust d`una jove oriental feia de contra coronament, entre les escenes un mix entre Songoku i Peter Lim, un altre de Giussepe Grezzi, regidor de circulació i un bolardo, el nou president dels Estats Units, junt al bust de la dona oriental, amb un feix de bitllets, en una altra escena s`enfrontaven el cantant valencià Pep Gimeno Botifarra i Paquirrin, el no gastar condó pot equivaldre a de penal fer gol, explicava Manolo el del Bombo, un altre proverbi o plovelvi com dirien en la falla, era Alberto Chicote un no pot amar bé, pensar bé o dormir bé sinó ha menjat bé. Molt important a la falla uns versos, que no només explicaven i feien rima, sinó que a més a més ajudaven a satiritzar més el context.


L’esbós de S.Alcañiz, marcava el camí a la resta de l`equip de Manuel Martínez Reig, per modelar línies planes, superfícies llises i en general com en una de les màximes del disseny, aconseguir més amb menys. En el cas de la gran figura central, en estat d`observació, es remarcaven els ulls, però es reduïa la boca, en canvi al ninot de Trump se li modelava una gran boca oberta....i es que el nord americà, no calla ni baix de l`aigua. En aquest tipus de modelat, te una importància cabdal la pintura que aconsegueix amb els seus clarobscurs delimitar parts del cos, objectes, etc...un apartat molt lluït, on es veia com dos colors vius es complementaven, el verd al centre i el roig per les vores, això per la part frontal, per la posterior la tonalitat general era més càlida. Destacar també una ornamentació molt cuidada de la base, amb suro, pedra blanca i gespa. El jurat els atorga el 15é premi de la secció 2-A   



Guerra i pau era la falla infantil de l`Avinguda de l`Oest dels artistes Samuel Martínez i Mª Esteban que debutaven en la cèntrica plaça. Composició molt espectacular amb superposició d`elements que creaven un coronament molt abundant i fins i tot alguns graus fora del seu eix de gravetat. La temàtica a banda del bel·licisme o la seua absència, mantenia un cert fil víking, cosa que li donava cohesió temàtica. En quant al modelat, es podria dir que descobria un nou llenguatge plàstic, on s`observaven algunes pautes comunes, el tipus anatòmic general, el tipus d`ulls, l`expressivitat, etc,...i també la preferència pel detall, pel ninot molt xicotet, que omplia part de la base.


Dins la falla apareixien paradoxes, com un conill amb una destral, un drac escoltant un conte, etc,...el que era lineal era la pintura, dominaven les tonalitats fredes, més presents a la base, amb el color verd i gris, per a donar pas a colors més càlids en la part superior on els colors daurats, roig, rosa, marró clar, etc,...en la meua humil opinió la decoració verda de la gespa, feia massa freda una base, on pràcticament no hi havia cap color càlid, no obstant la falla tenia moltes característiques positives. El jurat li atorga el 11é premi de la secció quarta infantil. Amb el soroll de les bandes de música cada vegada més properes, em dirigia cap a l'ultima cita del sector Pilar-Sant Francesc.



En uns minuts havia creuat ja la distància que em separava la Falla de l`Avinguda de l`Oest, per arribar a la Falla Sant Vicent-Periodista Azzatí, una de les eternes favorites de la categoria de plata. Pantomima i Celestina, sempre han fet molt bona rima era el retorn de Vicent M.Aparici a un emplaçament cèntric de València, les aportacions de l`artista de l`escola de Borriana, són sempre esperades per una nodrida parròquia i enguany no anava a ser menys. Des del Carrer Sant Vicent, la impressió no era molt favorable, escàs volum, molt fosca, tot i que les escenes tenien bon aspecte, calia girar fins la part frontal, per fer-se una idea general i vaja si canvia la perspectiva! Imponent! El Gran Teatre de la falla apareixia ara.



Un enorme mig arc servia de base estructural, per orientar la situació d`un gran personatge, abillat com els que apareixien a la Commedia dell Arte, si aquest estava situat a la part esquerra superior, el seu antagonista que tenia en comú la màscara, navegava en un Gòndola a la part inferior dreta. Dalt de l`arc personatges de mida més menuda poblaven aquell espai fosc. Completant l`esquema compositiu teniem el mig cos de la dama emmascarada de la part posterior, un tant separada de l`arc i dels personatges de l`altra banda. L`autor del disseny era Juan Ramón Vázquez, al qual posteriorment donaria forma el taller de Vicent M.Aparici. 

                        Una de les millors escenes mai fetes sobre l'espoli fiscal valencià

 La pantomima política, apareixia en diferents gòndoles, en una apareixia un Dux gavinot, el qual era portat per un naranjito, darrere una altra gòndola de color roig anaven un polp de faralaes i un jove polític, davant un bot salvavides morat un jove polític amb coleta, un angelet amb cara de becari, li havia llevat el tap. En una escena històrica que criticava l`espoli fiscal valencià apareixia un dels lleons del Congrés dels Diputats amb una de les potes aguantant una de les boles, que s`havien transformat en una taronja amb l`escut de la Generalitat Valenciana, mentre el Ministre d`Hisenda Espanyol, disfressat de madrilenya, xuplava de la taronja amb una palleta, traient-li tot el suc als valencians, dels qual afirma que només saben plorar.


El grup candidat a l`indult, era el d`una parella de vells, els qual eren passejats per un gondoler inquietant, que simulava portar-los a Benidorm....però que amb eixa cara de calavera....en una falla de celestines, no podia faltar una escena de First  Dates, on Sobera tractava d`arreglar parelles i encara les trencava més. Una altra escena estava dedicada al cas de Pere Fuset i el poema amb normes secessionistes del Puig que no accepta les Normes de Castelló de 1932, internacionalment reconegudes per totes les Universitats i centres d`investigació del món. Julio i Jaume apareixien com dos periodistes representants de la premsa fallera del cor. 


Amb un dels modelats amb més personalitat, Vicent M.Aparici mostra habitualment una evolució continua cap a noves formes, que en el cas de les grans figures frontals experimentava un major avantguardisme, el qual es barrejava amb el naturalisme en els ninots de base, els quals representaven personatges públics, que combinaven els dos elements descrits amb una dosi de caricaturització. En definitiva un acabat molt polit, amb una expressivitat que ni de bon tros resultava tan desbordant, com ocorre en altres contextos, de fet la tendència general, era que els personatges coneguts, isqueren fins i tot més afavorits que en la vida real.


Respecte la pintura, estem davant d`un artista que a banda de fer-ho bé, tracta de realitzar noves combinacions, que en el cas d`aquesta falla era evident amb la distribució de colors, pintant de negre tot l`arc central, per a continuació omplir de colors vius el gran ninot contigu, tals com el verd, el rosa, el groc, el morat, etc,...un contrast molt potent, que per la part posterior es quedava reduït a una lluita entre el negre de l`arc, front el roig i el blanc del mig cos de la dama que feia de contra coronament allí mateix i fins i tot de la decoració amb pedra blanca de la base. Ara però, no tot era oposicions cromàtiques duals, també hi havia continuacions com la del morat del gran ninot de davant. Independentment del 6é premi de la secció 1-A que va rebre la Falla Sant Vicent-Periodista Azzati, el cadafal era únic.