Tradueix

divendres, 31 de maig del 2019


CRÒNIQUES FOGUERERES    2018




Sector nº5 de la Federació de Fogueres d`Alacant: Pla-Garbinet-Carolines. 90 Aniversari de les Fogueres d’Alacant en un sector llegendari amb 2 Fogueres de la Secció Especial i 3 de la Secció Especial Infantil.



Des de la meua infància, si hi havia un barri foguerer alacantí que a banda del centre i la façana marítima, apareixia una i altra vegada als mitjans analògics que jo tenia al meu abast era el de les Carolines -aleshores no coneixia la distinció entre Altes i Baixes- i ara estava a punt de xafar-lo. Però primer i després d`una llarga i dura pujada vorejant el Castell de Santa Bàrbara per l’Avinguda de Jaume II, continuava pel carrer Vázquez de Mella i girava pel carrer Martínez de Velasco, una llarga via que amb la confluència amb el carrer del General Eliziaicin em duria a la Foguera Pla-Hospital. 




Òbviament ja estava en el barri del Pla de Bonrepòs, la primera en visitar fou la infantil de l’artista José Ramon Lisarde que duia per lema H20 Alacant de temàtica molt marinera i molt alacantina. Alacantina en la forma i en el fons, en la composició destacava una base discreta per davant i més generosa per darrere, una figura central d`una sirena i un coronament en forma de palmera que resulta molt característic de l’escola alacantina que també adopten artistes provinents d`altres escoles com Lisarde. Sense abandonar l’apartat de la composició no podríem deixar de banda la gradació de ninots de diferents mides que ajudava a crear perspectives i també a establir diversos estils de modelat.


Modelat que destacava trets més naturalistes en el ninots més grans i es feia més abstracte en els més xicotets, adaptació, fusió, etc,... la foguera tot i pertànyer a una categoria modesta tenia molts detalls interessants, com en moltes altres fogueres infantils apareixien elements humanitzats com gotes d’aigua o criatures marines. Del modelat em va arribar sobretot l’expressió de curiositat de la figura central que invitava a descobrir la resta del cadafal. La pintura mostrava colors molts suaus destacant l’oposició entre el rosa carn i el blau clar agrisat quasi cian, però també les textures de mosaic en la cua de la sirena, de nou una altra característica de l’escola alacantina.


La llum solar era potent i diàfana, però la decoració de pedres blanques de la base, encara la destacava més. Al rodar la foguera, vaig observar que en aquella part, l’esquema cromàtic variava, amb un centre de color blau fred -aigua H20- i als voltants, tant en el coronament com en la base pinzellades de colors rosa, taronja, groc, etc,.. sempre tonalitats càlides. Començava amb bon peu el sector, com el cadafal que havia rebut del  jurat el 2º premi de la secció quarta infantil.


Era el torn de visitar la meua primera foguera gran del sector, la Foguera Pla-Hospital de Pedro Espadero que portava per lema Treballem per una il·lusió, curiosament la comissió pujava de categoria. Composició ben oberta, amb una bona alçada que combinava una gran figura humana o humanitzada femenina que feia les vegades de coronament, tenint darrere diferents figures geomètriques, destacant per damunt de totes una gran estrella. Si per davant impactava la figura humana, per darrere ho feia l’estructura que mostrava bé les torres nues sense més o bé cobertes, se’m fa difícil definir unes creacions que tot i atrapar-me, encara estava assimilant. En tot cas, la sensació d`un coronament i cos central, molt potent per a la categoria on es plantava.


Potser per un riberenc com jo, acostumat a una profusió d`elements, hi havia una sensació de escassetat de figures o ninots, però d’altra banda també cal valorar el bon nivell del modelat, que compensava eixa percepció personal subjectiva. També el contrast entre les formes rectilínies geomètriques i les sinuoses envoltants de la figura humana del coronament eren novetats que enriquien el meu bagatge personal. De tall naturalista, els ninots de base mostraven una expressivitat molt continguda. Colors suaus per la part frontal i forts per la posterior, només el potent sol de Sant Joan pot aconseguir que el color negre resulte atractiu a la vista, la dicotomia roig i blau constituïen els pilars del geomètric cos central, la palmera de davant, mostrava el taronja meló i el blau clar. L’espectacularitat no tingué recompensa en aquesta foguera de la secció quarta.


Continuava ara pel carrer del General Elizaicín fins la Plaça Dr.Gòmez Ulla per a seguir pel carrer Dr.Sapena, paral·lel al Marq -Museu Arqueòlogic d’Alacant-que guarda magnífics vestigis dels jaciments alacantins. Arribava a la Plaça de l’Estella on es planta la Foguera Portuaris-Pla de Bon Repòs  en primer lloc em vaig dirigir a la infantil, Posidònia, la nova reina del mar. L’estructura tripartida col·locava en el centre la figura humana envoltada de corals, peixos, cavallets de mar, etc, ..Més que el modelat, em va cridar l’atenció les textures, sobretot de les escates de la figura principal. En la pintura hi havia un fort contrast entre càlids i freds, amb primaris com el roig o el verd, en la figura central el color carn de la cara Posidònia i les textures taronja carabassa de la cua suavitzaven els forts colors dels voltants. El cadafal signat per la comissió no rebé premi a la secció sisena infantil.


Temàtica marina als dos cadafals de la Foguera Portuaris-Pla de Bon Repòs, ja que la gran portava per lema Mediterrani, un volum considerable amb una figura femenina central que sostenia i mirava un vaixell, damunt seu una sirena. Per la part posterior un bosc d’algues simulava un fons marí. Mentre mirava la composició, observava com s’harmonitzava característiques de l’escola alacantina amb el modelat caricaturesc propi del taller de Xavier Herrero de Xàtiva. Com a complement indissociable apareixia la crítica, que combinava escenes purament marítimes amb altres de caire polític mediterranitzades. Turistes, banyistes, sirenes, peixos, etc,...tot molt marítim i estival. Pintura suau, molt suau, colors càlids com el rosa carn, el rosa persa o el groc i la seua corresponent oposició cromàtica, com el verd o verds, més o meny forts o suaus i no és podia menystenir el propi color blanc, que sempre suavitza un conjunt. No hi hagué premi enguany a la secció 6-A.


Mamprenia la marxa pel carrer Haroldo Parrés i en la confluència amb el carrer Immaculada del Pla em trobava amb la Foguera Pla-Metall ja en el cor del barri del Pla. I per a no trencar la tradició, de nou em dirigia primer a la infantil, Tots fundits en u de nou signada per la comissió. Composició més agrupada que les anteriors, mostrava una parella de foguerers sobre una base de vareta. La resta del cadafal estava composat per multitud de xicotetes figures com flames i núvols humanitzats i com no un gran sol que ho il·luminava tot. Es podia dir que s’aprofitava molt bé l’espai, però que era més espectacular per la part frontal.


Modelat més geomètric en les figures humanes i més arrodonides en les humanitzades, l’exemple més clar era el sol, òbviament rodó. Els colors càlids i freds estaven equilibrats, però la potència de la llum del migdia ressaltaven més els primers i els reflectien sobre altres més neutres. A més a més, per la part posterior hi havia algunes figures pintades negre i daurat, una combinació que en les falles plantades en març resulta poc lluïda, però que a les fogueres en juny si que ho fan, gràcies a les bondats del clima. Conjunt interessant de la secció tercera infantil que no rebé premi del jurat.


La Foguera Pla Metall portava per lema Nanas de Cebolla que per si algú no ho sap, era un poema dedicat a la seua pròpia filla pel poeta oriolà Miguel Hernàndez Gilabert. Composició molt atraient que em captiva des del primer colp d’ull, una estructura que semblava una planta eixint d`una maceta, amb tres grans figures a la part frontal elevades respecte la resta de la foguera però sense arribar al coronament i una d`elles més alta que les altres dos. Per si ja no enganxava prou, una figura blanca i una altra roja amb actitud pensativa completaven la part frontal de la foguera hernandiana. A la part posterior, l`estructura no perdia espectacularitat però era més discreta en les escenes, això sí, totes amb una homogeneïtat en els bons acabats.


La part central feta de vareta, enriquia un modelat que combinaven naturalisme amb un realisme un tant màgic resultat de la combinació de formes planes, volutes, etc, .. expressions pensatives i ninots sense rostre que obrien molt la interpretació del visitant i la relacionaven amb la realitat poètica hernandiana. Colors foscos al cos central, que amb la esplendorosa llum alacantina de Sant Joan no eren tant i que feien de teló de fons per als colors vius de les tres grans figures que hi havia davant, aleshores és quan vaig entendre per què Fran Sierra havia col·locat allí aquell ninot de color blanc i també el de color roig, el més viu de tota la foguera que tenia darrere color blau en la base del cos central.  Potser els versets explicatius no tenien rima consonant.... però és que eren els propis versos de Miguel Hernández! Sorpresa molt positiva de la foguera de Fran Sierra que rebé el 4rt premi de la secció 6-A.



Vaig passar junt el Parc de l’Olivera, desert de persones en aquelles caloroses hores del migdia, ja després de la Mascletà, per a seguir per l’Avinguda Pare Esplà fins l’avinguda del Periodista Rodolfo Salazar i allí només passar el primer pas de zebra enmig del Bulevar del Pla em vaig trobar la Foguera Pla de Bon Repòs -La Goteta una foguera singular per la seua innovació constant que malgrat estar en una secció modesta resulta més que interessant. En primer lloc tenia davant Desfilada Animalista signada per la comissió, la foguera infantil representava una desfilada amb diferents carrosses, la composició tenia el seu encant, sensació de mobilitat on els xiquets eren els protagonistes i també d`una certa ressemblança amb la figura principal i el Cavall de Troia.


Representació de la figura humana en els ninots dels xiquets, d`una forma naturalista, sent més abstracta en la dels animals simulats o representats els quals estaven formats per formes més geomètriques. La transversalitat de la foguera a banda de la vessant temàtica, era en la utilització d`una textura especial, com papers apegats a mode de mosaics, una tècnica molt arriscada en les falles plantades en Març, però fora de perill en les fogueres plantades en Juny. Altres materials eren la tela i crec que el pel. En l’apartat de la pintura, hi havia un protagonisme molt gran de les tonalitats rosàcies, sobre tot el rosa persa o rosa càlid de la figura més gran, les tonalitat morades eren molt diverses, violetes, lavandes, ametistes, etc,...rebé el 4rt premi de la secció quarta infantil. 


La Foguera Pla de Bon Repòs- La Goteta portava per lema “Que es trenca...” vista des del lateral em semblava una figura massissa que al girar a la part frontal se’m va presentar com tres formes geomètriques que semblaven convergir però mantenien un espai entre elles, en lloc de tancar-se crearien un hexaedre. Si, jo també vaig llegir l’explicació, ho confesse, crec que la idea que volia expressar era la estabilitat trencada, una foguera molt relacionada amb la pèrdua d`estabilitat que hem perdut des de que començà la crisi. Inspirada en obres de Victor Vasarely i en el Manifest Groc de 1955. La proposta de ruptura del hexaedre representaria la pèrdua a l’accés dels serveis bàsics i la nova realitat de privatitzacions. Disseny de Javier Ramírez i plasmació tridimensional de Paco Granja, no va rebre premi del jurat a la secció 6-A, però si el 2º de Fogueres Experimentals.


La suau brisa del mar arriba a tots els racons de la ciutat i més en un espai obert com el bulevard del pla, però el sol descarregava amb força a eixes hores i encara que portava damunt un barret, el notava. Molt prop de la parada del Tram de Garbinet vaig trobar la Foguera Bulevard del Pla-Garbinet que portava per lema Per la mar se’n va a Alacant de composició oberta, amb panells rectangulars a la base, marcant les diferents escenes un parell de columnes sobre les que s’alçava un gran foguerer, com un gran Hèrcules alacantí. Per darrere es veia una gran forma triangular general, dins la qual apareixien dos mitges estrelles i un gran remat en forma estrellat rematat amb puntes, tot muntat sobre una torre de fusta.


Moltes característiques de l’escola alacantina, algunes com els bastidors que recorden cadafals de temps arrere en una foguera on un gran cap de bellesa davant les columnes feia de contra coronament. Problemes de contaminació i manca de pesquera, enyorança de la festa del foc, el ja ex-alcalde Echavarri vestit de pirata o una parella de foguerers abraçant-se amb el castell de Santa Bàrbara de fons, omplien la base. Contrastos de blanc i negre als panells de les bases i amplies superfícies pintades amb tonalitats clares, neutres, que tenien com a oposició els colors més vistosos de les formes estelades del coronament. L’artista era Juan M. Varó que no rebé guardó a la Secció Cinquena.


Del mateix artista era Un embolic en el port la foguera infantil que també tractava de tema mariner. La composició consistia en un munt de tonells uns damunt dels altres, amb ninots sempre de xiquets en posicions perpendiculars, tenia cert risc i sensació de moviment. A la base altres detalls, com una gran ancora. Modelat naturalista molt expressiu, amb una desproporció inherent als xiquets com és el cap, ja que quan som menuts tots tenim el cap una mica desproporcionat respecte la resta del cos. Colors vius, primaris, en alguns casos ajudaven al modelat com el color blau que reforçava la emoció de la por en un dels ninots. El jurat li atorgava el millor ninot de la secció i el 6é premi de la secció cinquena infantil.


Després d’un breu incursió pels sectors 4 i 7, tornava al sector 5, havia deixat arrere tant el Pla com el Garbinet i ara entrava a les Carolines. Ho feia per la porta gran, pel carrer Pinós que em deixava front la Foguera Carolines Altes, sí, eixa foguera  que quasi sempre guanyava quan era adolescent de la ma de Paco Juan i que de nou va tindre una edat daurada amb Pere Baenas. Gènesi era el lema de la dissetena foguera que l’artista de la Safor plantava en l’històric emplaçament, amb una base descomunal format per la parella bíblica d’Adam i Eva, acompanyats d elements que encara ampliaven més el perímetre. 



Sobre una columna, que quasi no s’apreciava un personatge alat en posició vertical assenyalava en una direcció ignota. A la part posterior els detalls de la geometria, dels elements més propis de l’escola alacantina cobraven suma importància. Un gran coronament en forma de flor amb un pistil pla on figurava la llegenda del 90 Aniversari de les Fogueres -el de la comissió serà a les fogueres del 2019- aprofitant eixe element, una base on hi havia una escena amb ruscos i abelles. Important element el del ninot seccionat com si no estiguera acabat de fer, de la part posterior, així com el gran cap d`un dels laterals, a mode de contracoronament





Escenes al voltant de les relacions entre homes i dones, a l’igual que les gran figures centrals, totes presentaven modelat naturalista, amb variacions cap a un major realisme o abstracció en funció de la situació o posició en la foguera. Per exemple més naturalistes l`Adam i Eva centrals i més abstractes els personatges del coronament o contra coronament, en el cas dels ninots de les escenes, encara més expressius tendint quasi tots a la comicitat, per exemple el cas de la dona que tenia sis braços per que treballava molt o l’abellot malfaener fent la becadeta baix d’un para-sol.


Colors càlids i neutres dominadors, sobre tot el rosa carn i el groc molt suau quasi beix, el que passa és que amb la llum de Sant Joan a màxima potència, el que en amb temps núvol o de bon matí haguera segut quasi blanc en eixes circumstàncies era un groc pujat. No obstant el to general era de pintura quasi pastís, en el coronament l’oposició entre roig i blau, només la primera era un poc més forta. Quasi a la base entre Adam i Eva, hi havia una superfície de color verd clar menta, que constituïa un dels pocs espais de color fred. A la part posterior el negre de la columna central, enfosquia tota la paleta de colors, deixant als laterals colors agrisats. El jurat li atorgà el 5é premi de la Secció Especial. 


El Circ imaginari era el lema de la foguera infantil, de l’artista David Ojeda una foguera amb una composició ben clara, malgrat la gran quantitat de ninots existents. El bust i els braços oberts d`una xiqueta amb cara de sorpresa eren la base d`un circ que en realitat reposava en la seua imaginació o com deia un cartell literalment en el seu gran cap. Espectacular per tant el coronament per la gran quantitat de figures allí allotjades, un remat obert per a encabir acròbates, malabaristes, contorsionistes, pallassos, animals, etc,...vist des de lluny semblava quasi un triangle invertit, sobretot per la part frontal.


Modelat homogeni amb una característica intrínseca a tots els ninots, uns grans ulls, unes grans orelles rodones i un nas en punta que apareixien a tots i cadascun dels personatges de la foguera. Molta diversitat postural, alçats, asseguts, girant el tors, etc,..mostra representativa de les diferents disciplines circenses. La originalitat estava entre el modelat i la pintura, en la transició entre dos fases de la realització de la foguera, que ací semblaven unides, ja que part del modelat facial, era en realitat part de la pintura que tampoc semblava pintura, sinó un grafisme semblant al llapis o retolador de punta fina molt minuciós. Recurs que impregna l’obra de l’artista és eixe contrast entre els tons grisencs del rostre i directament blancs de la pell amb la pintura de la roba i altres elements no humans o humanitzats.


El rosat brillant dels cabells del cap del cos central atreien la mirada, més encara amb aquella llum tant potent i la combinació amb el blau i el morat dels ninots que sostenia a les mans estava en bona sintonia. Eixa claredat del focus principal, s’anava esvaint a mesura que es pujava la mirada en el coronament, per la part de darrere l’esquema era molt semblant, però com hi havia menys ninots el color blanc i gris, disminuïen en favor de colors més vius. Òbviament amb menys ninots, l’equilibri cromàtic era més assequible i així va ser. De nou els cabells de la xiqueta del cos central marcaven el pas. La Foguera Carolines Altes rebia el 5é premi de la Secció Especial Infantil.  


Vaig girar a l’esquerra pel carrer del General Espartero, on durant un breu trajecte em vaig lliurar un poc de l’astre rei, però això durà poc per què vaig anar a parar a la Plaça del Sol -nom premonitori de la socarrà que anava a rebre- la única plaça del districte de les Carolines Altes on planta els seus cadafals la Foguera Bola d’Or la infantil signada per la comissió -una més en la ruta- portava per lema Qui te por a qui? En el centre del cadafal, un bust de dimoni, amb un somriure maliciós molt aconseguit, entre això i les banyes, la caracterització funcionava. Situat sobre una base rodona, tenia al seu voltant monstres i xiquets... al girar vaig vore també un crani, certament la foguera anava ben adobada temàticament.


De prop, apareixien somriures i carasses confiades dels xiquets que semblaven donar-li la volta a la historia i fer així bo el lema general, ja que ara semblava que els monstres fugien dels xiquets. Del modelat, no es pot dir molt, per que no hi havia molt, però de nou com havia vist en altres infantils, reapareixia la diversitat de textures, per exemple un dels monstres dels laterals. Colors vius, amb contrast molt evident entre colors foscos i clars, el millor exemple era la fosca base taronja i negra front les banyes blanques del dimoni del coronament, a la part frontal dominaven els colors càlids i a la posterior els freds. Situada en la secció sisena infantil, no va rebre premi. 


Mediterrani significa el debut en Alacant de l`artista de Carlet, Ivan Martínez Velló. Una foguera original que també significava el debut d`un servidor com a guionista i versador de forma conjunta d`una foguera alacantina, un any abans ja ho havia fet però només com a versador, en una altra foguera. Però anem al tall, la foguera tenia una estructura molt compacta, amb una base i alçada semblant, només l’estel del coronament trencava un poc aquella compactació. Al cos central apareixia l`esperit alacantí encarnat en una bellesa alacantina com una fada protectora,  precisament en el 90 Aniversari de la Festa de les Fogueres de Sant Joan. La Bellesa assistia incrèdula a la transformació de la naturalesa quasi sempre per a mal pels essers humans. Però sempre hi ha esperança mentre el sol del coronament, continue calfant la seua terra i el seu mar. 


A les escenes apareixia una parella d`arbres que es sentia estranya, en un entorn cada vegada més degradat i desertificat. Quan s`acosta l`estiu tremolaven -i tremolen- per por a ser engolits per algun incendi i desaparèixer com ho ha fet gran part de la flora mediterrània alacantina. La pesca abans nombrosa i font de riquesa local que feu ampliar el port natural i a conseqüència de l`activitat econòmica, el creixement de la ciutat, ara ha quedat com una activitat econòmica testimonial. Pocs peixos naden per la costa alacantina i com apareix a l`escena del ninot candidat a l`indult, xicotets, prims i ....de vegades ni això! 

La generació de xiquets i xiquetes actuals, viuen d`esquenes a la naturalesa, veuen animals i paisatges de llocs llunyans en els mòbils i ordinadors, però no saben on estan paratges propers com l`albufereta, Tabarca, etc,... I tornant a qüestions purament artístiques, cossos voluminosos amb un escatat això sí molt polit, expressivitat que acompanyava a cadascuna de les escenes... però malauradament, l’escena més descompassada era el propi rostre del cos central, això sí, nou de trinca, una llàstima. La pintura tractava d`unir diferents conceptes paisatgístics, el blau de la mar, el verd de la vegetació de les muntanyes i per damunt de tot il·luminant el Sol. 

I vista per parts, anava ben encaminada, però en el punt d`unió, alguna cosa no acabava de lligar-ho tot, potser amb una tonalitat més clara del rostre de la bellesa el qual també haguera destacat més front el bust de vellut negre. Per cert, molt encertada la decoració amb arena groga, que afegia color càlid en una foguera que per la pròpia temàtica, no podia contindre molta d`eixa tonalitat. Aposta valenta i arriscada, que tot i no tindre recompensa per part del jurat en la secció 6-A, farà créixer a l’artista de l’escola de la Ribera, de cara al futur. Continuava pel carrer Pasqual de la Mata fins arribar al carrer Garbinet, resguardat sempre dels rajos solars. Només arribar al carrer Garbinet girava el primer carrer a l’esquerra pel carrer Foguerer. 

Arribava a un altre dels punts forts del sector la Foguera Foguerer-Carolines en primer lloc em vaig acostar a la infantil a la qual havien posat un tendal que desitjava tindre damunt de mi en aquell moment. Love is in the air era el lema que havia triat Bernardo Estela. L’alzireny havia presentat un cadafal molt en consonància amb el lema, almenys en quant a la composició, era certament espectacular, la foguera semblava flotar literalment entre núvols, això sí, al girar per darrer vaig vore que estava unida al terra per un cilindre, de no sé quin material. A la resta del cadafal no hi havia tanta volatilitat, el punt més important era el coronament per la part frontal. 


Més que el possible risc, em va fer captar l’atenció com l’artista de la Ribera del Xúquer jugava amb la composició per a crear perspectives, per exemple situant un gran ninot a mode contra coronament, fora del núvol, que s’unia visualment a un dels grans del cos central i a un dels dos del coronament, és el que en dibuix és coneix com a punt de fuga i per a mi, l’eix central de la foguera. La composició era molt interessant a nivell de detalls tècniques com la jerarquització de mides dels ninots en una foguera on la figura humana era omnipresent. Per la part de darrere les grans figures cedien espai a una gran quantitat de ninots xicotets.

El modelat era prou més atrevit que en altres ocasions i en altres espais geogràfics, sense eixir del naturalisme, s`allargaven algunes línies, sobretot cabells, extremitats, etc,...i era molt interessant aquest apartat per què en la mateixa foguera s’apreciava la pròpia evolució de l’artista, amb algunes produccions més antigues i properes al naturalisme, altres més abstractes i actuals, però també les intermèdies en eixa evolució pròpia. El denominador comú fora quin fora l’estadi evolutiu escultòric, era un escatat ben acurat. El treball previ facilitava la tasca final de la pintura, ben il·luminada no només per la llum solar, sinó per la decoració d`arena blanca de base i pels elements inferiors.

No hi havia un cromatisme ben definit en base a espais on predominava una tonalitat o altra, les combinacions funcionaven a nivell d`escena o fins i tot de ninot. Això sí, els colors freds tenien una majoria relativa, per la part de davant amb un major equilibri a la part de darrere amb els càlids. Com a ninot més interessant des del punt de vista del color, era el iaio del cos central de la part posterior, que semblava un punt d`encontre de colors càlids i freds, vertaderament complex. Un gran treball amb molts punts que analitzar i gaudir que aconseguí el 6é premi de la secció especial infantil. 


A continuació era el torn d`una foguera que et mirava, la Foguera adulta de la comissió Foguerer Carolines que portava per lema Trampantojo -en valencià Enganyifa- diuen que la primera impressió és la que importa i jo sempre he segut contrari a eixa màxima, però ací hi hagué una de les poques excepcions en la meua vida. La composició m’impacta molt, un cos central que et mirava directament ja era de per si suficientment suggestiu, però a més a més el coronament anava obrint-se i conformava dalt de tot una nou rostre. Hi havia un esquema frontal en forma de X que em sembla no havia vist mai en cap foguera – he vist poques- però tampoc mai en cap falla -n`ha vist unes quantes-.

Si l’estructura interna era impactant, l’externa no ho era menys, malgrat no pertànyer a l’escola alacantina l`artista incloïa molts elements propis tant en les filigranes de les ales de les papallones del remat com en altres elements que apareixien pels laterals i que augmentaven el perímetre de la foguera. Perímetre i no volum, per què si alguna característica te l`escola alacantina en general és la d’obrir espais. Per si no fora poc, la part posterior tenia la seua pròpia dinàmica, amb un cos central no tant espectacular -també tenia el sol en contra- més massís on jugava més a la qualitat del modelat i a la novetat de posar un cap amb la careta de Anonymous.


Després de la desbordant composició, el modelat semblava restar en un segon plànol, tot i que també mostrava aspectes molt impactants com el modelat naturalista del cos central, tant per la part frontal com posterior. La majoria de ninots modelats basculaven des del naturalisme amb tendències a l’abstracció, però també apareixien caricaturitzacions de personatges tant coneguts com els propis Reis d’Espanya o metàfores pròpies del llenguatge plàstic satíric com un polític mentider amb nas de Pinotxo. I a nivell general unes superfícies molt escatades, què amb aquella potència lumínica quedaven descobertes a l’espectador.  

La pintura era més espectacular allà on el modelat no ho era, com les ales de les papallones o nimfes del coronament, colors vius que acompanyaven els cossos blancs on predominava el modelat, de nou entre el cos central amb un color beix quasi blanc i les llunes de la base del remat apareixia un contrast entre color groc i verd llima. Magnífics transicions entre colors freds i càlids en els elements de l`estructura externa, etc, etc.... a la part posterior tonalitats més fosques, supose que seguint un guió preestablert i d`acord amb el cap de la màscara de Anonymous, contemplar-ho a contra llum també ho enfosquia més. 

No podia oblidar el guió, ben lligat al lema general omplia la foguera de Trampantojos o Enganyifes, ocupació, pensions, ensenyament, política, etc, etc,...tota la foguera cuidava el detall al màxim, també la decoració de la base, on apareixien fins a tres bandes de materials distints, suro, pedra blanca i arena. Fins i tot els versos tenien una rima consonant prou aconseguida. Un resultat molt rodó, que feia que pagarà la pena torrar-se al sol contemplant el 1r premi de la Secció Primera que un any més aconseguia l’artista Pere Baenas, en una plaça on es troba com a peix en l’aigua. Vaig seguir pel carrer Foguerer fins que vaig girar a la dreta pel carrer Sant Mateu, per a eixir al carrer Gongora des d`on passaria ràpidament a la Plaça de Manila.

Des de la Plaça Manila abans de passar al carrer Pintor Zuloaga ja divisava Calidoscopi de Gonzalo Rojas i Pau Soler de nou la omnipresent calor tenia la seua recompensa, una integrant més de la secció especial infantil alacantina. Vista des de front hi havia una clara estructura de piràmide invertida, molt utilitzada en fogueres de comissions adultes i no tant en infantils. Vista la composició no cal dir que el coronament destacava més que la base, més encara quan estava format per dos ninots amb una macrocefàlia -cap desproporcionat- que remarcava els trets facials i la psicologia dels personatges, deixant la resta del cos en un plànol secundari. Dins la composició hi havia també altres ninots molt més xicotets que cobrien els espais que hi havia entre les tres grans figures, certament podria agradar-te o no eixa composició, però tenia una gran coherència. 

La part posterior tenia una composició prou més senzilla, un estrany esser amb una gimnasta fent una flexió de quasi 180º com a reflex de la flexibilitat. Modelat naturalista amb omnipresència de la figura humana, especialment a la part frontal, a la posterior trobàvem essers fantàstics o monstres amb un modelat més geomètric i amb l’ús de textures diferents del suro. A la part frontal hi havia un predomini dels colors càlids, sobretot el groc cobalt molt clar, però també altres més prop del crema, altres més prop del verd com el llima o prop del roig com l’ataronjat. El contrapunt de tonalitats fredes era el verd, el morat i molt de fons el blau blauet. A la part posterior la contradicció residia en un menor volum i una major complexitat cromàtica, amb tonalitats més fosques que a la part frontal. La Foguera Sagrada Família rebia el 8é premi de la secció especial infantil.

Era el torn de la germana major La nostra Història és sagrada, un cadafal homenatge a la festa en el seu 90 Aniversari, ple d’al·legories a la festa al cos central i remat: El foc i l`aigua, la Bellesa, el Foguerer, la palmera dalt del matxo del castell de Santa Bàrbara en la Nit de la Cremà i coronant tota la foguera dues figures que sorgien del castell. La part posterior, òrfena de les parts frontals de les grans figures del cos central, estava reservada per a la majoria d`escenes i per a una de les millors de totes les Fogueres 2018, dedicada als tres grans mestres de l’escola alacantina: Gastón Castelló, Ramon Marco i Pedro Soriano, amb plafons explicatius de la seua obra, acompanyats de fotografies d`algunes de les seues obres més importants. 

La composició era massissa, amb una forma triangular clara des de la part de davant i una forma no poligonal per darrere. Més que la composició, fou la categoria del modelat el que em va impactar més, una reproducció naturalista que en el cas de personatges reals era molt fidedigna, com l’alcalde, el president de la Federació de Fogueres i sobretot la reproducció dels tres grans mestres foguerers anteriorment esmentats. A banda del modelat, un element de fusteria exterior destacable era la palmera que sorgia del castell. Elements més discrets eren la llana amb les que anaven vestides les ovelles de l’escena de Barcalá, el qual també portava un jupetí de llana. La majoria del color del massís central pivotava al voltant de colors freds, amb una gamma de càlids tant suau com el beix, però també altres més intensos com el grana de la falda de la Bellesa del contra coronament o el roig ataronjat encès del gran ninot de la base que es contraposava a la figura femenina també de base amb colors verds, blaus i molta base de blanc. 

A la part posterior les tonalitat càlides quasi desapareixien o es feien tant tènues que quasi no ho semblaven, no obstant tenia molt de mèrit la transició cromàtica de blaus agrisats a morats, violetes, etc,...i tot i que ho havia d`haver inclòs en la part del modelat, una característica de l’escola alacantina com el mosaic no podia faltar, apareguent en el coronament i en un contra remat de la part de darrere de la foguera de Palacio i Serra que rebia el 8é premi de la Secció Especial la Foguera Sagrada Família rebia també el premi a la Millor escena crítica a l’ofici d`artista de fogueres del 90 Aniversari. Abandonava la Plaça Manila, pel carrer Gongora per a girar de nou a l’esquerra pel segon carrer a l`esquerra per Sant Pau, passant al costat del Mercat de les Carolines fins arribar a l’encreuament amb el carrer Dato Iradier. 


La penúltima comissió en visitar anava a ser la Foguera Doctor Berguez-Carolines, en primer lloc la infantil Ai Mare! Nostrum  vista per darrere, la composició semblava un tant embrollada i destacava més xicotets detalls de gran qualitat com l’esfera del món humanitzada i la sirena netejadora. Sincerament vaig haver de girar cap a la part frontal per entendre quina era l’estructura general, fet això vaig entendre no només eixa part de davant sinó també per què la posterior, era com era. Per davant, era evident que el Déu Neptú ocupava un lloc preeminent es podia dir que la foguera girava al seu voltant, molt aconseguida la sensació de moviment marí, amb les posicions dels peixos, cavallets de mar, sirenes, etc,..

La mida de la majoria de figures eren semblants entre sí, però molt menors respecte la gran figura central. A la part posterior es veien els efectes adversos de la contaminació en el medi marí, però crec que això també es reproduïa d`alguna forma en un esquema més caòtic que a la part frontal, compte, no estic dient que estiguera mal fet, al contrari, l’esquema tractava de reproduir el caos del mediterrani allà on està contaminat. Tot i que era molt interessant la composició per la seua cohesió amb la temàtica, era el modelat la seua millor carta de presentació, el seu autor Sergio Gómez està considerat un dels millors representants de l’escola alacantina en infantils i la seua especialitat més potent és precisament eixa. 

Difícil destacar alguna figura més que una altra, per què la uniformitat artística a l’alça era molt alta, per posar un exemple el mateix rostre de Neptú, un rostre naturalista en la seua accepció més clàssica, però amb algunes abstraccions en extremitats, cabells, objectes, etc, ...el modelat en el seu conjunt estava escatat a consciència i això permetia imprimir posteriorment pinzellades soltes per què no calia tapar errades de modelat. Fidel a la temàtica marina, la foguera tenia un clar predomini de colors freds, els quals realitzaven magnífiques transicions que anaven del blau acer, blau clar, el blau que s`incardinava amb el color carn creant un efecte marí magnífic, el blau turquesa que ja s`endinsava en tonalitats més properes als verds i finalment els verds emblavits de la base, que semblaven emmarcar la foguera en el fons marí.   

De forma molt sàvia eren inserits alguns espais de colors càlids, la majoria molt tènues -com la pell del propi Neptú- però altres més vius com les canelleres roges o la corona del déu de la mar, a més a més el color jugava amb la composició, situant cabelleres rosses o taronges a les sirenes que acompanyaven a la figura central. Res era deixat a l’atzar, per què per darrere la foguera patia un desordre cromàtic en perfecta harmonia temàtica amb el que representava: una mediterrània ferida de mort per les accions dels humans. En fi, una autèntica delícia la Foguera Doctor Berguez- Carolines que aconseguia el 2º premi de la Secció Primera Infantil de les Fogueres d`Alacant de la ma de Sergio Gómez.


I si sorprenent i agradable havia segut la visita a la infantil, tampoc li anava pel darrere la gran, obra del borrianenc Rafa Ibáñez amb una composició més que atractiva i seductora La Foguera del Sol Naixent era un goig per als sentits, estructurada de forma molt diàfana, un bust de dama oriental omplia el centre del cadafal, amb una sort d`al·legories orientals coronades per un sol en el remat. Vista de perfil, la foguera era encara més estilitzada, les pagodes que apareixien de fons, quan es rodava es comprovava que no estaven pegades al cos central. Les diferents peces estaven estructurades per a que cadascuna de les escenes i totes en relació al conjunt tingueren una notable harmonia estructural. 

A la bellesa estructural-compositiva, calia afegir elements propis de l’escola alacantina, com les bandes que dibuixen una palmera, molt sovint al coronament però ací al cos central, molt prop del remat i tot això malgrat la procedència i fàbrica de la foguera, ja que l`artista prové de la septentrional escola borrianenca.  La foguera tenia certes característiques de l`escola del lloc on es plantava, però també òbviament de la borrianenca, com el risc en el coronament. A la harmoniosa composició calia afegir una cohesió temàtica entre el mon oriental i el mon foguerer tal i com resava en el lema, que reubicava personatges de l`orient llunyà al mon de les fogueres, la bellesa oriental, el monjo pensatiu com a jurat, el dimoni com a president de la federació, etc....

El modelat, especialment per la part davantera mostrava un alt nivell, el rostre de la geisha/bellesa denotava a banda de simetria, proporcionalitat i detallisme, evidenciava un treball d`escatat profund que no es quedaven en eixe espai central, molts dels ninots de la base per no dir tots tenien una qualitat idèntica o molt semblant. Modelat naturalista molt reposat, que si és desconeixia la temàtica és podia considerar inexpressiu, res més lluny de la realitat, per què una de les característiques pròpies d`eixe mon oriental llunyà és eixe posat reposat, molt diferent de la nostra gesticulació occidental mediterrània

La distribució de colors tenia dos eixos, un d`absència de color com el rostre de la geisha totalment pintat de blanc que tenia el negre del propi cabell com a contrapunt, l’altre joc cromàtic es donava entre el coronament de tonalitats càlides molt fortes, roig, groc, taronja, etc,...i el blau del vestit de la geisha o un adorn de color verd menta quasi turquesa, en tot cas colors freds molt suaus. Al rodar la foguera vaig comprovar atònit, que la coherència cromàtica també tenia lloc a la part posterior i als laterals, un exemple era la utilització de les mateixes tonalitats en les pagodes que envoltaven el Samurai/Tresorer, potser l’únic punt de ruptura cromàtic de tota la foguera. Quan ja començava a allunyar-me de la Foguera Doctor Berguez-Carolines no deixava de preguntar-me com seria la foguera del palet, si aquesta havia aconseguit el 2º premi de la Secció Tercera.


Baixava literalment pel carrer Sant Pau, per a continuació girar a l’esquerra pel carrer Jaume Segarra, després arribava a la Plaça de Pius XII per on giraria a la dreta cap al carrer del Poeta Zorrilla, continuava carrer avall fins arribar a la Foguera Carolines Baixes. La primera en visitar era la infantil, junt al racó de la comissió que en aquelles caloroses hores restava buit, foguera que portava per lema Neptú estava coronada pel déu grec del mar, cadafal molt menut tenia una estructura senzilla i una coherència temàtica important, peixos no en faltaven. Modelat naturalista, l’única figura humana o humanitzada era la del déu hel·lènic marí pintat amb colors càlids el qual tenia al seu voltant un conjunt de criatures marines amb morats a cavall de freds i càlids. Emmarcada a la secció cinquena infantil no obtingué premi.

Mitològica era del mateix artista que la infantil, Carbae. No es podia negar la voluntat onírica de l`autor, l’atmosfera és reflectia tot i la modèstia de la foguera, que tenia un remat amb cert risc amb un Pegaso subjectat per les potes de darrere cavalcat per un guerrer, també la figura del Minotaure resultava interessant. Més que el modelat la foguera destacava pel treball de vareta del cos central format per una semicircumferència. Desgraciadament per edat, no he vist fogueres d`altres èpoques, però la composició d`aquesta em recordava les fotografies d`algunes pretèrites i això li donava el seu encant. També la pintura era un joc entre el cos central i el coronament, entre color blau fred i rosa i blanc, càlid i neutre. Situada a la Secció Cinquena no obtingué premi. 

Finalitzava la meua ruta per un sector amb una nomenada llegendària o que almenys te una marca de prestigi entre aquells que estimem la festa del foc. Tot un luxe haver pogut transcórrer pels seus carrers en una data tant especial com el 90 Aniversari de les Fogueres de la Ciutat. Potser la única paradoxa fou no poder haver visitat totes les fogueres del sector per que em pensava que no tenia temps, cosa que al remat va resultar que si hauria tingut, una llàstima haver-me deixat Parc de les Avingudes i  Gran Via Garbinet, per una planificació conservadora.