CRÒNIQUES FOGUERERES    2017

Del Benacantil al Postiguet. Barri Vell-Santa Creu-Raval Roig. Sector nº6 de la Federació de Fogueres d`Alacant. Caminant cap al 90 Aniversari. 

Sector turístic per excel·lència el sector nº6, acumula patrimoni arquitectònic, historia i estampes que són projectades a nivell internacional: El propi Benacantil, la Platja del Postiguet, l`esplanada, la plaça de l’ajuntament, etc, etc,... si comence a descriure racons del casc antic, acabaré fent una crònica més galdosiana que foguerera... ja hi haurà altres moments per explicar les belleses alacantines, les arquitectòniques i les humanes... que de tot hi ha! La meua entrada al cèntric sector es va produir pel carrer Sant Ferran el qual em dugué a la Foguera Rambla Méndez Núñez  situada en la via del mateix nom, la qual fa de frontera entre el casc antic i l`eixample, un punt d`inici de ruta molt apropiat.

Diuen que la primera impressió es la que compta, doncs fou molt bona, la veritat. Almenys per la cara frontal, la composició invitava a descobrir tots els racons de Memòries d’Àfrica, una gran màscara del continent verd, presidia el cos central d`una foguera coronada per un parell de dones africanes que sostenien uns gerros d`aigua. Elements geomètrics corbats dibuixaven la característica palmera present als coronaments de moltes fogueres, però també de la màscara sorgien siluetes estilitzades de dones africanes que ampliaven el cos central. Fent una ullada rapida es podia relacionar un conjunt d`elements de l`Africa subsahariana que donava cohesió a la foguera, entre altres el contracoronament, una dona carregada amb un gran gerro d`aigua exactament com les del remat, però més gran.

Quan em vaig acostar més em vaig adonar que no hi havia un, sinó dos contra coronament, l`altre era una dona agenollada sostenint un plat, entremig un bruixot, voltant la foguera, caçadors, lleons, elefants, gaseles, etc,...i un detall a la part de darrere del cos central: un cap d`elefant amb el mapa d’Àfrica baix d`ell. En el modelat hi havia un parell de característiques molt pregones, la primera que les figures representades no tenien rostre, a excepció d`un parell de ninots, entre altres el candidat a l`indult. L`altra l`estilització un altre element característic de l`escola alacantina...fins ací tot molt lògic, el que em va desquadrar després es comprovar és que l`artista Lorenzo Fandos, és de Borriana. Caram, d`això és diu adaptació!

Una bona composició pot ajudar molt a la posterior distribució dels colors en la fase de pintura, així va ser en la Foguera Rambla Méndez Nuñez, verd oliva dominant a la mascara, ulls rogencs, llavis morats, orfebreria daurada, etc,..... el cos central era un bon compendi del conjunt. En el coronament un dels vestits amb color fred verd llima i l`altre rosa càlid, ambdós amb tonalitats molt suaus. També les figures geomètriques de la palmera del coronament afegien multitud de tonalitats, a tota l’àrea de la base el color marró xocolata més fosc o el marró havà un pel més clar constituïen una base que es complementava amb una munió de colors com el verd llima, el blau, el roig, el gris, etc,...una foguera molt completa que va rebre el 1r premi de la secció cinquena. La Foguera Rambla Méndez Núñez és una de les fundadores i farà 90 anys a les Fogueres de Sant Joan de 2018.

I si el pare és músic el fill és ballador, per que Sergio Fandos en Bla, Bla, Bla aconseguia de nou gran cohesió temàtica, bàsicament per la figura centra, un bust femení parlant per telèfon, envoltada per mono-escenes elevades per a crear perspectiva i profunditat, a més a més la composició era més ben oberta i deixava contemplar molt clarament, els elements interns. Un detall interessant era la posició del contracoronament  del ninot del travallengües, d`esquenes al cos central i assegut...la veritat que en el seu moment no li vaig donar importància, però després em vaig adonar que o no ho havia vist abans o comptades vegades.  En darrer lloc destacar la decoració de la base, tant per la composició com pel color.

Modelat naturalista representatiu de situacions comunicatives orals que envoltaven el cos central, a banda de certa expressivitat la mida dels ninots era exactament la mateixa en tots, cosa que homogeneïtzava la falla i atorgava més importància al rostre del cos central. Els únics ninots amb major grau d’abstracció pertanyien al coronament, però representaven una porció mínima. Com el cos central tenia una mida considerable, la seua superfície era determinant a l`hora d`establir l`equilibri cromàtic, una dualitat entre blanc/rosa vs negre/morat, la qual jugava també amb les formes de la cara per a crear clarobscurs. Entre els ninots de base, amplia diversitat de colors: blaus celestes, verd llima, taronja, etc,...però sempre amb colors suaus i per últim la decoració de la base amb una arena que més que groga, semblava beix i creava un efecte lumínic càlid. Com la gran, la Foguera infantil Rambla Mendez Nuñez era molt completa, rebé el 2º premi de la secció cinquena infantil.

La brisa marina anava abraçant-me a mesura que m`acostava a l`esplanada, el mosaic ondat de colors roig, blau i blanc era i és encisador. A més, el passeig compta amb quatre fileres de palmeres que acompanyaven fins arribar a la cantonada amb la Casa Carbonell on estava plantada la Foguera Esplanada que portava per lema Lluita. Amb una llum esclatant ben passada l`hora de la Mascletà i sense edificis al voltant encara resplendia més tota una foguera amb una composició impactant. Una gran deessa hindú de sis braços mirava de front amb una serenitat quasi celestial, al seu damunt un espectacular coronament que naixia de la corona del seu cap, continuava amb tres formes geomètriques horitzontals situades com fulles de palmera, un parell de figures geomètriques rodones i coronant-ho tot el cap d`un felí amb cara de pocs amics.

Per a reforçar la geometria de la piràmide invertida, la deessa sostenia entre els seus braços un espassa corba i un enorme trident. A banda i banda, com dues grans columnes la flautista feminista i a l`altra banda un ninot masculí de mida idèntica amb un gos, no recorde a que feia referència. Enmig dels dos un ninot reclinat en un diva representava el poder econòmic que lluita per mantindre els seus privilegis. Voltant les escenes trobàvem un tigre, un ensinistrador de falcons, etc...de nou quasi des de la carretera, amb molt de compte per a que no em xafaren, veia que la part de darrere era encara més geomètrica i abstracta. Tan sols un gran cap d`Elefant actuava com a element concret del cos central, en eixe sector.

La part de darrere, reservava una escena interessant, potser la millor, tres micos, un d`ells mirant de reüll els altres, feien ioga, tractant de relaxar-se, però no acabava ací l`escena, un xicotet i cabut ninot en posició de flor de lotus completava el quadre...entre allò i la brisa del mar, quasi que et relaxaves un poc i tot. Quan ja estava a punt de completar la volta a la foguera, em vaig adonar que un dels ninots del contra coronament, formava part de la família de l’última escena, que tractava la lluita en verd. Espectacular estampa de la Foguera Esplanada amb la Casa Carbonell i més lluny el Benacantil i el Castell de Santa Barbara de fons. El modelat era important en una foguera realitzada per Javier Álvarez -Sala Salinas, un dels millors representants de l`escultura en l`escola valenciana.

Formes en general naturalistes, que trencaven la serenitat per a passar a una major expressivitat, sense experimentar caricaturització, però sí una major efusivitat en l`escena dels monos zen. En general el resultat plàstic era un barreja de crítica i món oníric amalgamats en una sola peça, la temàtica tot i que oberta, gràcies al modelat aconseguia transmetre certa homogeneïtat, ...insistisc, la temàtica oberta dificulta molt. Com en la Foguera Loring, la vegetació jugava un paper favorable o Javier Álvarez Salinas, ho sabia i jugà molt bé les cartes, per que la utilització de colors suaus com el majoritari rosa carn o el groc taronja del coronament, tenien un perfecte contrast amb el verd fosc de les palmeres. 

Una altra parella de colors que ja havia vist en altres fogueres, eren el rosa malva i el morat, en tot cas, quasi sempre colors molt suaus, que quan els rajos solars queien sobre ells, els neutralitzaven tant que s`apropaven al color blanc. Si es girava a la part posterior, s`advertia un altre gran contrast entre el groc o daurat, segons la figura i el blau celeste o turquesa, també depenent de quina àrea. La decoració amb pedra blanca il·luminava més el cadafal, que a més a més, on es quedava tan sols en pedra blanca, ja que apareixien línies pintades i altres ornaments. La Foguera Esplanada va rebre el 3r premi de la Secció Primera.

Bones Festes era el lema de la foguera infantil de l`artista Vicent Torres Estal una barreja festiva i compositiva, tant complexa com interessant. Tota i la seua base rodona, l`estructura estava molt compartimentada per elements arquitectònics que l`elevaven i seccionaven en diferents escenes. La complexitat continuava amb les diferents grandàries dels ninots, així el gran conill de Pasqua i el gran ninot de la calavera, que supose que feia referència a Tots Sants destacaven, però també el ninot de neu i la bruixa que sostenia la carabassa. En tot cas, no era una composició fàcil de definir, la qual rematava amb ninots de mida molt xicoteta com el pare noel, les vestes de Setmana Santa, els xiquets que havien fet el ninot de neu, etc...

El modelat era definit per multitud de traços geomètrics que es tornaven més propers al naturalisme quan s`acostaven als trets facials, tot i mantindre algunes constants com formes romboidals en una bona part dels caps dels ninots, en altres apareixien altres figures geomètriques. Els colors forts acabaven de dibuixar un paisatge que recordava els còmics, no hi havia colors dominants, el garbuix era tant gran que els ulls es confonien fent un vista general, tot i que  si anaven distingint cadascuna de les escenes, però la composició feia que les taques de colors romangueren tant juntes que fora molt complicat establir analogies. Una foguera molt atrevida en els seus plantejaments que amb algun xicotet canvi haguera estat més amunt, però que no obtingué premi a la secció primera infantil.

Molt il·lusionat, creuava el pas de zebra per arribar al moll de llevant, il·lusió per visitar la Foguera Port d’Alacant l`única flotant i per que la brisa ajudava molt a suportar una calor que ja començava a fer-se insuportable. No sé si és podia visitar pagant o no, ho desconec, però com era la meua primera vegada, tampoc vaig voler fer-ho tot d`una i vaig decidir contemplar-la des del moll. Invasors era obra dels artistes Palacio i Serra, els olivers havien disposat una composició molt frontal, aspecte lògic en una foguera que la majoria veiem només per davant. Un parell de viking sorgien d`un Un drakar o långskip vaixell utilitzat per vikings, saxons i escandinaus entre el 700 i el 1000. Un mig cos d`un tercer viking feia de contracoronament, les torxes i armes que portaven exercien com a coronaments.

Entre les escenes, la primera que vaig advertir, molt relacionada amb la temàtica i amb la ciutat, era la possibilitat que la marca sueca Ikea s`instalara a la capital meridional, amb uns vikings que als seus escuts portaven la coneguda marca, era difícil distingir les escenes des de lluny, una parell de la Guardia Civil apareixia caracteritzada com els antics seguidors d`Odin, multant un altre viking...ignore el motiu de la penalització, tinc disculpa, els cartells estaven una miqueta lluny xD! En un altre dels laterals un tripartit local també barbàric que vaig reconèixer pel color de les vestimentes i per la presència de l`escut municipal en el tron de pedra. Per la part de darrere no tinc ni idea,....o entraves dins del recinte o a nadar!

La foguera ja tenia una composició molt atractiva i diversos vaixells en el cadafal i això en eixe context tant especial com el port, ja li feia guanyar molts punts, a banda el volum era considerable, semblava quasi una especial...o sense el casi. Modelat a mig camí entre el naturalisme i l`abstracció deixant la definició de parts d`alguns ninots a l`acció de la pintura, un bon exemple era el ninot del coronament, ja que la pintura creava ombres per a remarcar les diferents parts de les extremitats, plegaments de roba, etc...Bon equilibri entre colors clars i foscos, en els primers es recorria als metàl·lics o metal·litzats com el gris o el blau agrisat, un altre joc de colors recurrent era el format pels colors càlids on dominava el groc, daurat i en menor mesura roig, front a l`altre bàndol on dominava el blau, el morat i el verd. La Foguera del Port d`Alacant rebé el 2º premi de la Secció Primera.

La infantil tenia un tema relacionat amb la seua demarcació El meu port i...el teu! Plantada en el moll, en terra, però amb les tanques de tal forma, que tampoc es podia rodar. No obstant, si podia fer-me una idea de la composició, una onada humanitzada mantenia un romàntic idil·li amb un mariner al cos central. Ambdós es situaven de perfil, com en un antic fris, al seu voltant elements relacionats amb l`espai marítim i el port, un xiquet bussejant, un altre en un vaixell de paper, cavallets de mar, etc,.. i una reproducció en miniatura d`una foguera adulta del port en la seua plataforma flotant. Composició que establia dues façanes, més que una forma rodona, .... no sé si Palacio i Serra se`n adonaren, supose que no, però estava plantat de forma, que la majoria de ninots estaven darrere i no es veien.

Modelat naturalista, però amb un element que donava cert toc oníric com l`onada humanitzada que a més a més comprenia una porció de foguera considerable, vaig fer l`impossible per rodar tot el que vaig poder la foguera i gràcies a això vaig descobrir, que no tot eren tonalitats fredes de blaus marins, celestes, verds, etc,...també hi havia lloc per al color blanc, el color carn o el morat, la veritat es que hi havia una transició de càlids difícil de definir a la part de darrere, i l`escala cromàtica era completa. A diferència de la majoria de fogueres grans o infantils, ací la decoració de la base era tela de color blau marí, fins i tot en eixe aspecte la Foguera Port d’Alacant tenia un toc diferent, el jurat li atorgà el 4rt premi de la secció primera infantil. 

Que a gust m’haguera quedat allí vora mar amb tant bonic paisatge, però quedaven importants fogueres per visitar, afortunadament la brisa continuaria fent-me suportable la visita amb aquella calor indescriptible, tornava a la plaça de la porta del mar, per enfilar el camí fent un passeig d`uns aproximadament 300 metres fins la Foguera Passeig de Gomis, en un emplaçament d`ensomni, quasi paradisíac a pocs metres de la mar, envoltat de palmeres, baladres, gessamí, etc...el salobre de la mar i l`olor de les flors eren un acompanyant inesperat en aquella visita a Pecat de l’artista Carlos Carsí. Era la tercera foguera seguida que contemplada de la secció d`argent, la que tenia una composició més esvelta, amb ninots asseguts al cos central com el del foguerer que em mirava de front i darrere d`ell un ninot femení que sostenia una bola i uns adorns que coronaven amb sanefes i boles.

Al cap d`una estona d`observació em vaig adonar que els ninots no tocaven l`arena, la base de la foguera tenia uns llargs llistons que sorgien del cos central i sobre els quals es situaven els diferents ninots de les escenes. L`Adam i Eva de darrere alts i esvelts, confirmaven la sensació que transmetia tota la foguera de llargues línies estilitzades, tant des del punt de vista vertical com fins i tot horitzontal, degut a la peculiar composició, una conseqüència d`eixa combinació era una sensació etèria. Respecte el modelat, hi havia una combinació de naturalisme i abstracció introduint els mateixos principis d`estilització que la composició i la substitució d`eixes línies de reproducció realista per altres introductores de les més variades geometries en els ninots del cos central.

El modelat dels ninots de base, tenien una major caricaturització, tant en ninots genèrics, d`escenes com “luxúria” o encara més en “ira”, com en escenes com “enveja”  apareixien els caracteritzats els tres representats del tripartit del govern -ara de nou a la oposició, després de la moció de censura- o el president del Hercules C.F en “Orgull i Vanitat”. De nou m`impactava la combinació dels colors, que fins i tot jugaven amb l`escenari vegetal o l`ornamentació. La foguera tenia una base de color gris metal·litzat òbviament freda, plantada sobre base d`arena groga, òbviament càlida...i més amunt més colors càlids, roig, grana, etc,..l`altre color important a la part de dalt era el blanc. Però hi havia un color, que no estava pintat i donava un efecte magnífic: el verd de les palmeres i la vegetació que envoltava la foguera que no rebé premi en una espectacular Secció Primera de les Fogueres d’Alacant.

Rei de Reis era l`aposta del benicarlando Juan Lluch Martí en aquell bell racó del Sector nº6 de la Federació de Fogueres d’Alacant.  Composició on destacava la figura d`una modista al centre, coronada per tres xicotetes figures, un rei i un parell d`auxiliars que l`ajudaven a provar-se els vestits. A la part posterior damunt una corona el Rei del Rock, un contra coronament que afegia un toc humorístic i voltant la figura central de la modista encimbellats en corones o un carret de fils. En la frontal, els ninots es situaven o directament en la base acompanyats per elements de la costura, com botons, agulles, etc,...també allí baix estava el grup candidat a l`indult constituït pels reis mags. No puc deixar la composició sense recordar l`efecte d`ingravidesa creat per la posició dels dos ninots que literalment apareixien suspesos en l`aire. 

Molt interessant les variants en el modelat, en el ninot més gran on el rostre tenia major superfície apareixia amb major naturalitat, mentre que en els altres més menuts tendien més a l’abstracció, no obstant, també en el ninot principal s`observaven tendències abstractes a les extremitats, cabells, etc,...en els ninots més menuts, com és propi en l`artista, la pintura jugava un paper important per definir distintes parts de la cara, expressivitats, etc,...passant a la pintura en general, hi havia una gradació de càlids a freds, partint del rosa dels cabells, seguint per un roig grana i finalitzant en el morat. Fins i tot es podria incloure ací el rosa carn de la cara. Altres colors importants, eren el verd de forma molt dispersa, però ocupant  una bona superfície i el groc quasi crema de l`arena de la base, que també jugava el seu paper. A la part posterior el blanc també tenia una relativa importància. La Foguera Passeig de Gomis no rebé premi del jurat a la secció segona infantil. 

En aquell moment vaig dubtar entre anar o no fins la Foguera la Marina, però era tard, feia calor i no m’atrevia...i crec que on em penedisc del tot de la decisió, per que era tard, no per que estiguera tant lluny, com m’esperava, un poc més de 400 metres fins el final del passeig on està el Mirador de la Marina, molt a prop del Raval Roig, la foguera portava per lema Sentiments i era obra de l`artista alacantí Carlos Santana estava enclavada a la secció cinquena on hi havia 14 fogueres per a només tres premis....tasca complicada la d`aconseguir entrar en eixe podi. A tenor per les fotografies del company Dani Garcia de la Ruta Fallera, tenia una composició compacta, poca alçada i destacava el rostre femení del coronament així com la base de vareta que la sostenia. La foguera infantil Volem saber, era obra de l`artista Juan Alberto Navarro Guijarro competia a la secció cinquena infantil.

Però la calor em va fer tornar arrere fins la Plaça de la Porta del Mar i girar a la dreta pel carrer Cervantes fins la Plaça de l’Ajuntament d’Alacant. La Foguera Oficial, no podia haver triat millor nom Baix el mateix Sol... per que allí estava jo, amb el meu barret de palla, torrant-me a les tres de la vesprada, que ja són ganes i afició. Vaig arribar des del mar i la meua primera visió de la foguera fou per la part posterior, estilització i un coronament estrellat espectacular, com no havia vist en tot el dia i això que ja portava tres sectors...i és que la Foguera Oficial, és la foguera oficial. Un imponent cap de lleó mirava al mar, envoltat de dos galls d`indi en posicions inverses un respecte l`altre, l`altre element que impactava eren els múltiples llistons que eixien d`aquell astre rei gegant. 

Ja des de la porta de l`ajuntament vaig poder fer-me una idea més exacta de la composició, apareixia un sol humanitzat que no sabia si pujava cap al cel o baixava cap a la terra, semblava suspès en l`aire, a banda i banda, dos espectaculars figures femenines que formaven un triangle enorme, enmig de tot figures sense rostre, com essers anònims que emergien de la terra. Entre les escenes destacaven els cartells, que no seguien una rima sinó una frase de cadascun dels regidors del consistori alacantí. Entre les escenes, contaminació, migracions, igualtat, etc, ...una temàtica un tant dispersa, però amb la màxima que tots vivim baix el mateix sol. El modelat tendia a una gran abstracció, de fet llevant de les cares dels dos essers femenins la resta no presentaven rostre i les extremitats eren esquemàtiques...o no apareixien.

Lligant modelat a composició, cridava l`atenció que la part frontal estava dedicada en exclusiu als essers humans, mentre que la posterior als animals. A nivell de pintura també es percebia eixe dualisme, a la part davantera el sol del coronament amb colors roig i groc il·luminava una part de la foguera on dominaven els colors freds com el blau o el verd, també el blanc era molt present i amb aquell sol era un receptor i amplificador de la seua potència estival. A la part posterior més acolorida, els colors càlids del astre rei estaven acompanyats per diferents tonalitats marronoses i crema. Poques tonalitats fredes a excepció d`algunes esquifides superfícies pintades de blau o violeta, en eixa part. L`artista de la Foguera Oficial era Pedro Espadero.

Tenia tanta calor i ganes de fer el preceptiu descans per a dinar, que se`m va passar per alt la Foguera Oficial Infantil, que estava al costat, Jocs de Carrer era obra de l`artista alacantí Sergio Gómez. Foguera didàctica sobre jocs infantils desapareguts o quasi, a les grans ciutats, amb una composició senzilla, on els ninots s`arrengleraven al voltant d`elements com una trompa, un cavallet de fusta o un xiquet que anava vestit amb la samarreta del Hércules C.F tractant d`agafar un baló encalat. El modelat era naturalista molt identificat amb l`estil de l`artista, que usualment reprodueix eixe model de xiquet, amb cap lleugerament gran i  desproporcionat respecte el seu cos. La cara posterior tenia un predomini dels colors càlids, groc, taronja, rosa i marró, pocs colors freds.

Vaig tindre la immensa sort de dinar a prop d`allí i per prudència vaig fer llarga la sobretaula, no era cosa d`eixir a les 16h de la vesprada quan encara estaven caient els rajos del senyor Llorenç. Però com la cabra tira a la muntanya.... no vaig esperar molt més i abans de les 16h i 30 ja estava càmera al coll dirigint-me pel carrer Jorge Juan cap a la Foguera de la Plaça Santa Maria en ple barri vell d`Alacant i a menys de 50 metres de la foguera oficial. Olors d`Alacant  tenia per davant una composició aparentment molt rodona, però no molt alta, en canvi si es rodava amb una perspectiva diferent la foguera tenia un aspecte prou més esvelt i fins i tot de gran alçada. Tornant a la part de davant, una bella dama abillada amb un pentinat i roba dels anys 20’ del segle passat es perfumava, dalt el seu cap es desplegava un coronament en forma de ventall, on hi havia xicotetes tessel·les de colors formant un mosaic, tècnica molt habitual a l`escola alacantina, tot i que l`artista era el cullerenc José Lafarga, un dels més insignes membres de l`escola de la ribera. 

L`espill on es mirava la dama, actuava com a contra coronament del qual eixien algunes figures estilitzades. Entre les escenes, una iaia que li ensenyava a la neta vestida de bellea l`essència de foc, que és la de les fogueres, un turista descobria que Alacant fa olor a vell... en el casc antic, el solar de la projectada Ciutat de la Llum feia olor a ranci, el tripartit feia olor a socarrim, altres volien que Alacant fera més olor a mar, etc....la cohesió temàtica entre el guió i el projecte finalment representat tenia una alta correspondència, que unida a la composició la feia molt atractiva. 

D`altra banda tindre un artista especialista en modelat com Lafarga, assegurava un alt nivell en un apartat que sol quedar en un segon pla en la gran majoria de fogueres, l`execució corresponia a un modelat naturalista més hieràtica en el cos central i més caricaturesca a les escenes, però en un to molt moderat. La foguera aconseguia un sincretisme interessant entre aspectes de les escoles alacantina i riberenca que es completava en la pintura. Tonalitat pictòrica pastís al cos central, combinant verd i morat clars al seu vestit, el barret també morat augmentava la seua gradació i el seu cabell negre feia que el cutis de rosa carn, semblara més blanc del que en realitat era. 

Els colors càlids més vistosos lluïen a la part baixa del mosaic del coronament i en els cors que sorgien del cap del cos central. Vista per darrere a contra llum encara m`agradava més la combinació cromàtica que al descobrir del vestit l`esquena de la dama, mostrava un poc més de color càlid, tot i que amb un rosa carn molt suau, que tenia en el seu propi vestit verd turquesa o en els arbres d`algunes escenes la seua contraposició de colors freds. Molt completa la Foguera de la Plaça Santa Maria va rebre del jurat el 1r premi de la Secció Tercera de les Fogueres d'Alacant.

Alacant dia i nit era la foguera infantil de temàtica local com la gran, obra de Javi Fernández tenia una composició que recordava les primeres piràmides de la història que tenien com a característica una estructura esglaonada. Eixa estructura i el lema ja li dona un toc màgic molt original, també els personatges que apareixien portant sols i llunes que semblaven objectes onírics. Semblaven viatgers del futur aquells essers fantàstics que simbolitzaven eixa dualitat diürna/ nocturna, els quals tenien al voltant ninots que representaven accions molt humanes. El modelat era prou homogeni entre eixos ninots humans amb eixos gran i apuntats ulls que realitza Javi, que expressen la més pura curiositat infantil. 

El modelat del cos central-coronament era especial, però per la posició aguantant la lluna i per les seues geomètriques línies que la feien més sobrenatural o màgica. El dualisme continuava com havia de continuar pintant la representació del dia amb colors càlids, semblants al sol i a la representació de la nit amb freds...no falla! La gràcia estava en fer-ho amb el grau de perfecció que ho va fer Javi Fernàndez sobretot en la figura de la nit amb un domini dels canvis d`un mateix colors a tonalitats més fosques o més clares...que aborronava, per que només els grans, poder convertir lo difícil en fàcil. La dualitat temàtica es plasmava fins i tot en aspectes secundaris com la decoració de la base amb pedra blanca i terra negra o els mateixos cartells explicatius. Una foguera molt diàfana i senzilla, més bé xicoteta, però molt ben armada que va rebre el 1r premi de la secció tercera infantil.

Tornava de nou a l`ajuntament que estava a deu passes, per a travessar un dels pòrtics que em duia a un altre lloc molt castís de l`Alacant antiga, la Plaça de la Santa Faç on es planta la Foguera Monges-Santa Faç un emplaçament magnífic amb edificis antics de poques plantes i façanes que amb una bona foguera embelleixen encara més. El lema era Congelats i a simple vista la composició ja mostrava uns grans blocs de gel a la base i el cap d`un personatge barbat el qual era coronat per una espectacular palmera gelada, amb nombrosos símbols de congelament en les puntes superiors. L’harmonia amb la temàtica continuava amb ninots com pingüins, ninots de neu o arbres amb neu. La part posterior era bàsicament estructura i només una nevera feia de ninot .... era la mateixa comissió congelada per la federació de fogueres que els tenia allí dins. 

Seria complicat parlar de modelat amb pocs elements observables modelats, però agafant les escenes frontals i sobretot la de l`ex alcalde Echavarri transformat en ninot de neu es podia dir que basculava cap a la caricatura. Només el cap del esser barbat del cos central mantenia un posat distant e inalterable. Fonamental era la pintura per a lligar la foguera amb la temàtica, predomini absolut de les tonalitats fredes i neutres, blanc i blaus de tots tipus i algun espai més reduït morat o verd. Encara més reduït era l`espai reservat als colors càlids com el groc, el roig o el rosa. La falla sobretot tenia gran cohesió en la pintura i el color, fins i tot la pedra blanca, semblava neu, però les categories baixes són molt nombroses i amb pocs premis. El jurat no atorgà premi a l`obra de José Francisco Gómez Fonseca a la secció 6-A...sincerament amb només tres premis per a setze...era quasi missió impossible. 

Un amor molt espacial era el lema de la foguera infantil, signada per la comissió. La composició ben oberta sobre una ampla superfície arenosa tenia en el seu centre un planeta sobre el qual un alienígena acompanyava a una bellea alacantina, un tant espacial. Observant-los una granota d`ulls saltons i un estrany esser també extra-terrestre, darrere unes formes geomètriques sobre les quals apareixien un altre extra terrestre i un altre amb forma humanoide. Disseminats al voltant d`eixe cons central, una parella d`avatars, una altra estranya parella de bellea i extraterrestre de millor mida i altres essers, tots de menor mida. La composició i la disposició dels ninots permetien que tot es veiera de forma clara i diàfana.

Malgrat el tema tant espacial, el modelat era més bé naturalista, un fet que pot semblar un contrasentit, però que no te el per que. Els caps i els rostres es remarcaven deixant com a elements secundaris la resta del cos, aportant un to psicològic a tot conjunt, això quedava més patent amb el coronament que formaven la parella d`alienígena i bellea, una trobada entre dos mons. La pintura era aclaparadorament freda, amb una majoria de colors verds i blaus, a banda de tonalitats més neutre com blancs o grisos. Els colors càlids eren molt minoritaris, per això la decoració de la base amb arena groga aconseguia un efecte de complementarietat total. El jurat els atorgà el 5é premi de la secció sisena infantil.

Quan ja marxava cap a l`ultima foguera, em vaig trobar a Vicent Blasco un borrianenc amant dels llibrets com servidor, que també deambulava pel casc antic alacantí en aquelles tòrrides hores. Després de la prescriptiva xerrada, vaig continuar el camí pel carrer major, artèria principal del barri vell fins que vaig girar per l`esquerra pel carrer Maldonado, de sobte unes empinades escales acolorides se`m presentaven. El meu particular primer port de muntanya en aquella ruta nova que em va dur a la Plaça del Pont, fantàstic emplaçament i fantàstica brisa als peus del Benacantil per observar la Foguera Pont de la Vilavella que a pesar de tindre uns cadafals modestos, també tenia el seu ninot de carrer, esperit foguerer per una de les comissions més antigues fundades el 1929, fa quasi 90.

Un conte fantàstic de l`edat xicoteta era el lema de la foguera infantil signada per la comissió, molt modesta amb una composició formada per dos cossos d`una banda un drac que treia foc per la boca i per l`altra un castell del qual en direcció contrària apareixia una princesa amb un pastís. Entremig una corona i una espasa, entre les escenes, un rei i una reina, els seus soldats,  un cavaller i un tigre. El modelat era molt elemental, però en alguna escena com la parella de rei i reina, aconseguia expressar emocions humanes i això ja compensava la seua limitada tècnica. Desafortunadament la pintura no millorava el modelat, sinó que enfosquia tot el cos central, a base de morats i marrons. De nou l`escena dels reis junt el tigre era la més completa, el jurat no atorga premi a esta foguera de las secció sisena infantil. 

La Foguera Pont de la Vilavella, amb el Castell de Santa Bàrbara darrere, tenia un emplaçament privilegiat, que era completat per diverses palmeres. L’ artista de Zen, era José Manuel Garcia Esquiva “Pachi”, una foguera que és fonia amb la naturalesa, amb una composició molt vertical, la figura principal era un arbre humanitzat o un humà convertint-se en arbre, darrere d`ell i com a columna vertebral una gran creu, adornada als extrems laterals i superior, ambdues figueres emergien d`una maceta.  A les escenes, que apareixien al voltant del cadafal com en les fogueres antigues de planta de creu llatina, sempre apareixia un bonsai o alguna planta com a fil conductor d`altres crítiques generalment de caràcter polític.

Cal fer diferents apreciacions en quant al modelat, semblava naturalista en el gran ninot del coronament -tot i que representara una escena màgica, on les mans eren fulles i el cos la soca- però tenia tocs importants d`abstracció, cosa que es repetia als ninots de les escenes que tot i representar humans, tenia línies planes i es prescindia de reproduir extremitats de forma realista, com les mans o els peus. L`altra característica molt visible era la de presentar a tots els ninots humans calbs. La pintura verdosa amb diferents tonalitats era molt present, òbviament al cos central -representava un arbre- però de forma més curiosa, per a representar la pell dels ninots. El color roig caoba, molt marronós, era l`altre color important i el principal entre els càlids. La foguera estava a la secció 6-A. Ací acabava la meua ruta pel sector nº 6 però no les meues rutes per Alacant, fins la propera i a pel 90 Aniversari!   

CRÒNIQUES FALLERES    2018

Alzira: Sectors la Vila i Centre. Plaça del Forn guanyà el palet dels llibrets i Plaça Major de les falles en 120 aniversari de la seua primera falla plantada. El Sector Centre de cinc comissions, quatre amb premi de llibret de Conselleria.

Vista General de “Quan la mar arrassa, quedat a casa” la falla el Mercat pren el relleu de Cami Nou en l’aposta per les falles originals a la Federació de Falles d`Especial d’Alzira.

Les vicissituds em portaven a començar la ruta a l`inrevés que altres anys, començant pel Sector la Vila però no intramurs sinó extramurs per la Falla Pere Morell que enguany presentava un dels millors cadafals infantils dels últims anys amb un tema això sí, prou socorregut com Les meravelles d’Alícia, però hi ha artistes capaços de donar-li la volta a tot i aconseguir reaprofitar vells lemes i vells motlles o dissenys per a fer-los reviure amb un resultat digne. La composició revelava una voluntat d`omplir espais, dues grans figures servien de cos central i marc en el que s’integraven altres més menudes, com la reina de cors o la pròpia Alicia, que donava peu al lema.

Composició de base rodona, amb base incorporada que li donava un cert regust vintage, la distribució de figures de diferent mida eren utilitzades per a crear perspectives i una estructura on els ninots convivien a una mitja distància que permetia observar tot el conjunt de forma diàfana. Potser el revers d`eixe brillant esquema era una part posterior dominada per ninots molt menuts en contraposició a la resta del cadafal. L’element vertebrador per antonomàsia era el modelat personal de l`artista Xavier Tur que aconsegueix els seus acabats més reeixits a les infantils, especialment a les faccions les quals són caracteritzades pels grans espais oculars, nassos angulars, etc,...respecte a característiques generals l`alçada elevada, excepte els ninots més xicotets.

Una anècdota que no sé si algú advertí, es que respecte la pintura, tot i que hi havia un joc coherent entre colors càlids i freds, o més brillants o foscos, no hi havia pràcticament res de verd i ves per on, els banderins dels premis tenien eixe color, amb la qual cosa i sembla una broma del destí, la falla guanyava en riquesa cromàtica. Si la part davantera, era dominada per un conjunt de colors més vius, roig, taronja, groc, rosa o a l`altra banda blau-morat, per darrere el cromatisme estava ocupat per tonalitats més fosques, la falla perdia alegria, tot i que també cal tindre prestesa per combinar grocs ocres, amb marrons canyella, etc,...compte que també hi havia xicotets espais de colors vius. El jurat concedí el 2º premi de la secció quarta infantil que acompanyava al 2º premi de Teatre Infantil.  

La falla Pere Morell dels “majors” enguany portava per lema Evolució Monumental al cadafal es volia reflectir l`evolució dels cadafals des de la seua creació, potser per això el centre estava ple de mobles vells imitant les suposades primeres falles. L’altre element que destacava era el coronament on apareixia l’alcalde Diego Gómez i això almenys ja tenia l’al·licient de tindre davant no només crítica local, sinó també un modelat original i ad hoc a la crítica. La composició era de les més senzilles possibles, un gran Diego Gòmez dalt un cadafal -d`ací ve la paraula- que darrere tenia tota una rastrera de mobles vells, a mode d`estoreta velleta.  Escenes com la hidra del tripartit i l’Hèrcules del PP o la crítica del ninot  avantguardista.

Quasi tota la falla tenia el mateix modelat, a excepció de l`escena de la crítica avantguardista, que en una falla tant menuda trencava la cohesió d`un estil propi molt acusat com és el de Xavi Tur. Degut a la peculiar composició del que podríem considerar cos central -un conglomerat de mobles vells- no podem parlar en propietat d’acabats i es fa difícil parlar de pintura o fins i tot de color, amb la resta d`elements, però òbviament pesaven molt el groc de la base on es situava la figura de Diego Gomez, que es veia reforçada per la palla de la decoració dels voltants, una altra tonalitat molt present era el rosa i el roig, tant a la camisa del ninot principal com en el entapissat dels mobles. Cadafal molt modest el de la Falla Pere Morell que obtingué el 10é premi de la secció.

Podeu llegir ací: Llibret Pere Morell Falles 2018 

D`altra banda, foren els guanyadors del Concurs de Teatre, a banda dels premis de millor obra inèdita, escenografia, vestuari i millor actor. Com moltes altres falles d'Alzira la Falla Pere Morell ha pres la iniciativa de digitalitzar el seu llibret i pujar-lo a un format online.

Em vaig dirigir per un carrer travesser fins al paral·lel al carrer Pere Morell i antic braç del Xúquer que encerclava Alzira convertint-la en una illa, l’avinguda Lluís Sunyer també extramurs però a pocs metres de les muralles, allí estava la Falla Avinguda Lluís Sunyer que portava per lema En Quixot de la Manxa, de nou un cadafal molt xicotet, amb voluntat de crear una composició atractiva. El cap del quixot damunt uns llibres envoltats de lletres i una flama humanitzada de mirada maliciosa en el coronament, les escenes explicaven la bogeria per eixir en Instagram, per treballar el cos al gimnàs, per tots els productes bio, etc,.... 

Modelat desigual tant entre els ninots d`escena com en el cap del Quixot, que em va sorprendre per la seua qualitat, tant per la seua reproducció natural, com per l`expressivitat i més en un artista jove. L`element que potser alineava millor els anteriors elements era una pintura prou compensada, que de nou adquiria el seu millor registre en el rostre del quixot, diverses tonalitats de pell des del nas més rogenc, fins la barbeta més fosca, passant per tonalitats més o menys clares, reproduint clarobscurs. La resta del cadafal tenia un equilibri entre colors càlids i freds, però amb uns càlids molt suaus, per que no apareixia el roig, sinó el fúcsia i el groc, afortunadament la decoració amb pedra blanca, afavoria que es veieren millor tots els colors. Bon debut de Rubèn Albelda a la demarcació, que rebia el 4rt premi de la secció quarta.

Nou d`octubre era el lema de la falla infantil que tornava a construir l`artista local Juanjo Tarrasó que enguany tenia una dura competència com ja havíem vist a la falla anterior. En primer lloc era ben visible la composició on tenia reservada una posició privilegiada un Jaume I infantil sense barbes, ni espases, però amb el seu característic casc, per a remarcar la seua centralitat era l’únic ninot que s`elevava sobre una estructura constructiva, coronada per cors i un drac. I si important era la figura del xicotet conqueridor, també ho era la de la seua estimada, aspecte subratllat per tindre una mida semblant i clarament superior a la resta de figures representades a una escala molt inferior. 

Modelat naturalista amb expressivitat continguda que tenia les seues millors virtuts en els jocs de mirades que comunicaven als ninots entre si i creaven un llenguatge plàstic coherent amb la temàtica que es pretenia representar. Les tonalitats tenien una tonalitat pastís que acompanyava eixe discurs expositiu, rosa persa, rosa francès, lavanda, etc,... una variació de roses molt cuidada, acompanyada de colors molt propers com el violeta malva que feia de transició cap a blaus grisosos o rojos purpuris que jugaven amb les tonalitats rosàcies anteriorment descrites. Base de pedra blanca profusament decorada amb un ribet morat i lletres de presentació blau ciànic. Una pena que no hi haguera més volum...i pressupost en la Falla Avinguda Lluís Sunyer que va rebre el 4rt premi de la secció quarta infantil. 

                                                    Podeu llegir ací: Llibret Lluís Suñer Falles 2018

Passava ara sí a la Vila intramurs...per un passatge per a vianants que travessa el carrer del mur, la Plaça del Sufragi i més avant la Plaça del Carbó, escenari de vesprades de plors o alegries, segons els premis rebuts o també de crides falleres, girava cap a l`esquerra pel carrer Sant Roc on estava plantada Aneu a fer la mar la Falla Sant Roc, cadafal un poc més voluminós que anys anteriors, amb forta coherència temàtica que utilitzava elements marins per fer crítica política, econòmica, social, etc... i que presentava cohesió temàtica amb un Neptú al coronament com a metàfora del tripartit regnant a Alzira al costat d`un Far, l’excepció eren un parell de ninots que no es corresponien al tema general.

La tosquedat del modelat s`unia als heterogenis orígens dels motlles que junt a uns versos amb faltes constants que constituïen clarament un apartat molt poc lluït, sobretot en el cas de la torre del Faro, no obstant el cadafal tenia de nou un nivell acceptable en la pintura, especialment en part frontal de la de la figura central, la cua del Neptú amb mosaic, em recordava una de les característiques utilitzades pels mestres de l’escola alacantina. Desafortunadament el dia estava núvol i la falla no tenia colors vius, ans al contrari, el gris ocupava grans espais, que tot i combinar amb marrons clars i foscos, no il·luminaven massa la falla, afortunadament la base de pedra blanca, era la més clara possible i almenys no enfosquia més el conjunt. El jurat els atorgava el 7é premi de la secció quarta, el millor en molts anys.

Nombres i lletres era la falleta infantil més menuda de la ciutat, que per a més inri tenia tombat l’estàndard del premi, cadafal molt modest que també és mereix unes línies, un llibre obert del qual emergien xifres i lletres i un ninot que representava un adult dalt un llibre, als costats ninots que representaven uns xiquets en edat escolar, per si no fora poc estava envoltat d`altes tanques, cosa que indica que hi ha actituds incíviques freqüents...i això que la policia local està enfront! En fi, ja vindran temps millors. La Falla Sant Roc rebia el 10é premi de la secció quarta infantil, però en fi en aquestes categories el més important es que continuen plantant falla.

                                             Podeu llegir ací:  Llibret Sant Roc Falles 2018

Continuava avant pel carrer Sant Roc, passant de nou per davant l`Ajuntament i seguint avant calia creuar la Plaça de la Constitució  i més avant el carrer Major Santa Caterina, en realitat era el mateix carrer pero anava canviant de nom, fins que vaig girar a l’esquerra pel carrer Doctor Sociats fins la Falla Plaça del Forn on s`havia plantat El que aguanten les dones, cadafal de volum molt reduït per a la categoria, que com a contrapartida tenia la total originalitat, cosa digna d’agrair a l’artista i la comissió. Una super fallera constituïa el cos central i el cabàs que aguantava els maldecaps i patiments que suportava, en el que es podria denominar l`escena central, hi havia cinc panells amb llegendes de la vida de dones notables.

Voltant el cadafal anaven apareixent distintes escenes, com la de hauràs de pixar assegut -escena probablement més hilarant de tota la falla- l`ama dels cacaus, on es suposava que apareixia Angela Merkel damunt el símbol de l’euro i movent els fils d`una titella anomenada M.Rajoy, un home gran assegut observava a una dona amb quatre braços que sostenia diverses eines en l`escena del decàleg de la maniàtica de la neteja, no és habitual vore ninots amb tants braços, la falla tenia el seu punt. En darrer lloc apareixia l`escena de la maleïda bàscula, on es tractava el patiment psicològic pel contrast entre el desig i la realitat física, per cert, una pena que la forta ventolera havia arrencat quasi tots els cartells. 

Crec que la crítica unànime al cadafal, òbviament era la seua mida, per que la originalitat i la adherència a la temàtica del llibret i de la falla infantil era absoluta. El modelat era naturalista i com sol ser habitual dins eixa corrent escultòrica, mostrava un to seré i més impersonal o absort en la figura del cos central, que d`altra banda era la que cercava un major preciosisme, mentre que les figures de les escenes mostraven una tendència a la caricatura, tot i que l`únic personatge famós que apareixia, precisament era un dels més continguts i fins i tot un poc rejovenit, aprimat i embellit al taller de Rubén Gómez Aranda. 

La pintura concentrava la seua força en el personatge que presidia la falla, amb un color roig intens, que tenia la seua continuïtat amb un altre color càlid més suau, com era el rosa carn i com a contrapunt fred, un morat fosc, molt fosc en els guants que també tenia com a contrapunt una estreta i llarga faixa morellana on el blanc neutralitzava molt tant la pròpia faixa, com tota eixa àrea central. De nou el color càlid molt suau, del cabàs del coronament amb el seu groc desgastat, groc Nàpols, quasi crema. A les escenes de base, hi havia una diversitat molt complexa en analitzar, però era evident que la decoració de la base amb gespa verda, no s’havia fet a l’atzar, era el contrapunt ideal per al color roig del cos central. La falla no tenia mals acabats, no tenia cap titànic en cap de les àrees puntuables, però el reduït volum probablement pesà molt i finalment rebé el 7é premi de la secció primera.    

    

Dones era el títol del llibret i de la falla infantil realitzada per Ramon Olivares, amb una composició on el cos central apareixia reblert per figures planes que representaven símbols o elements constructius. Enmig i com a personatge central destacant per la seua posició i pel seu volum, una gran Cleòpatra, òbviament al costat de dues columnes amb jeroglífics egipcis. Per damunt d`ella en el coronament un parell de personatges femenins molt coneguts com Mary Poppins i  J. K. Rowling. Per la base, apareixien les representacions de Marie Curie, Teresa de Calcuta, Nadia Comaneci, Mafalda, Frida Kalho i tot i que no tenia ninot, almenys apareixia una referència a Valentina Tereshkova primera dona cosmonauta de la història. 

Modelat naturalista amb un pel de hieratisme, que no obstant complia la seua funció didàctica de mostrar als menuts i no tant menuts, exemples de dones amb una trajectòria que va transcendir la seua vida personal, per passar a ser personatges públiques conegudes per la seua vàlua professional o per la seua dedicació als demés i en un parell de casos com a personatges no reals, sinó del còmic i el cinema. Abans de passar a analitzar el color, caldria tindre en compte l’ús de la tela, en el ninot dedicat a Cleòpatra, detall important per que el cos central tenia un predomini de tonalitats càlides, tant amb el roig del símbol femení com en el crema de les columnes adjacents a Cleòpatra i precisament eixa tela quasi transparent de color blau trencava eixe cromatisme monolític.

En el coronament també hi havia una lluna de color blau i en l`arc de tonalitat entre morat i malva, apareixien xicotetes taques de color verd. Rematant el cadafal una dicotomia entre el blanc de J.K.Rowling o el negre de Mary Poppins, cadafal amb molt de volum, però menys ninots, de cromatisme més compacte, amb majors espais pintats, corresponent el morat de transició el més estès seguit de molt prop del roig i en tercer lloc del blau, la distribució era un tant estranya, per que semblaven molt junts pràcticament sense solució de continuïtat, però això era una herència de la composició que creava eixes condicions. A diferència de la falla gran, ací predominava la pedra blanca a la base i això permetia que eixe espai quedara en un segon plànol, cedint protagonisme i permetent que es concentrarà més la vista en espais amb menys llum. El jurat li atorgà el 5é premi de la secció tercera infantil. Un  guardó compartit pels dos cadafals fou el 3r premi a l`ús del valencià a les cartel·les de les falles gran e infantil.

                                        

                                          Podeu llegir ací: Llibret Plaça del Forn Falles 2018

Cal reservar un paràgraf propi al llibret de la Falla Plaça del Forn 2018, Dones ha segut un èxit col·lectiu sense precedents per una comissió que ja fa quasi una dècada va apostar pel llibret i que l`any passat s`encimbellà entre les deu primeres del País Valencià, enguany ha aconseguit el més difícil encara, entrar en el podi, amb un 2º premi de llibret al Concurs de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, un fet extraordinari per a una comissió amb 73 anys de història ja que a la ciutat d`Alzira i a la Ribera del Xúquer, només la Falla Plaça la Malva ha aconseguit guanyar el primer premi. També ha segut extraordinari el 1r premi de llibret en format gran a la pròpia Alzira, així com el premi a la millor portada. 

He tingut la oportunitat de col·laborar amb un article d’investigació inèdit sobre la presència de la dona als cadafals fallers d`Alzira des de 1933 fins 2010, que recomane llegir, no només per haver-lo escrit jo, sinó per que a banda de ser inèdit, te darrere un treball de consulta de més de 200 llibrets a l’arxiu municipal i dels suplements de Levante-EMV des de 1995 fins 2010, crec que és una de les animalades més grans que he fet en ma vida. Dones encara ha rebut recentment més guardons a la VII Festa de les Lletres Falleres amb el Premi al Llibret de Falla més complet -curiosament substituint a la Falla el Canet, una altra comissió de la Ribera del Xúquer- i amb el Premi Ortifus de coherència d`un llibret de falla. Vaja...al remat, no han segut un paràgraf han segut dos!   

La Vila em reservava la darrera pentacampiona de les falles d’Alzira, que ja des del carrer Faustí Blasco anava descobrint, la Falla el Mercat una de les tres integrants de la recentment creada Federació de Falles de Secció Especial d`Alzira -la primera fora de València- la grisor del cel no cobria la bellesa estètica de Quan la mar arrasa, quedat a casa i això que estava arribant per darrere. La composició presentava torne a insistir, vista per darrere, una gran ambició per cobrir absolutament tots els racons d`una piràmide escapçada. L`artista Rafa Ibáñez portava un autèntic “dream team” darrere, en el disseny i maquetació a Miguel Santaeulalia, en pintura a Paco Llàcer i com a guionista al també borrianenc Quino Puig. 

De la part posterior el primer que em va fer captar la atenció fou el castell, baix del qual apareixia un gran guerrer hel·lènic, la llei que persegueix el faller. A l`altra banda un cap clàssic que semblava representar a Ulisses i un explorador amb cara de sorprés que després de 20 anys no trobava Itaca, sinó les ruïnes d`Alzira: Palau de Justícia, Auditori Societat Musical, Torre dels Coloms, Museu Faller, etc,...a l`altra banda una musa asseguda que encoratjava per a que trobarem la Ciutat de la Justícia d`Alzira.... de moment un solar. En una altra escena apareixia la tri-taverna, uns pirates representaven el govern municipal, quan ja em disposava a girar per una de les vores cap a la part frontal veia el grup faller de peixos, cavallets, sirenes, etc,... i després un ninot homenatge a fallers com Alfredo, Paco i Toni Conill. Després ja passaria a contemplar perfectament la part frontal de la falla el Mercat i la primera mirada fou impactant, un enamorament a primera vista, una falla així pràcticament tota nova en Alzira, emocionava per desgràcia el Rei Neptú havia caigut del coronament, però així i tot el conjunt impactava.

Impecable cos central de la Deessa que presidia la falla, tocant un instrument de corda i coronada per diverses sirenes... i que amb el Neptú ja seria espectacular, creant una sensació de flotabilitat aquàtica molt atraient. Tornant a la composició, de front la base semblava una mica més gran, amb escenes formant quasi una mitja lluna al voltant del cos central, a l`esquerra una parella de dolçainer i tabaleter tocant per als peixos fallers , el grup candidat a l`indult al centre i a la dreta el grup del tauró que representava a l`agricultura ecològica,  enmig d`una illa un urbà dirigia el trànsit envoltava de taurons, que feia referència a les innovacions urbanístiques. Finalment una escena dedicada al calfament global, on apareixien animals propis del pol nord amb ulleres de sol i taules de surf. 

La falla com havíem dit al principi tenia de dissenyador a Miguel Santaeulalia i això és notava en la composició, però també en el modelat, característica que toca la fibra sensible tant de l`espectador com de l`artista faller de l`escola de la Ribera, modelat naturalista, amb tocs clàssics i mítics com corresponia a una temàtica relacionada amb la Atlàntida. El seu màxim exponent era el rostre de la deessa del cos central, proporcionalitat, serenitat i una mirada un poc perduda que hipnotizava, la resta de ninots amb idèntica plasmació tridimensional tenien quasi tots un posat prou seriós, a la part posterior alguns ninots com l`explorador o els ninots dels animals polars trencaven un poc eixa línia per incorporar una certa caricaturització, però amb una dosi molt mesurada.

Cromàticament la falla continuava la línia dels anteriors apartats, és a dir la coherència amb el guió que havia preparat Quino Puig Safont. Una falla marítima i més si tractava d`un subtema clàssic i mític, sol inclinar-se per colors freds, el cadafal, sobretot en el cos central tractava de reproduir la tonalitat que mostra qualsevol estàtua submergida en el fons marí quan la llum del sol es projecta sobre ella, un blau verdós o un verd turquesa, apartat on es notava la ma de Paco Lopez, artista amb tres palets a la secció especial de València que no necessita presentació. Eixa tonalitat majoritària freda, tenia els seus contrapunts en alguns punts dels cabells de la mateixa deessa o en la cua d`una de les sirenes, amb grocs ataronjats o ambre. Desgraciadament quan jo vaig fotografiar la Falla el Mercat el rei Neptú, ja no estava ben visible, però mostrava una tonalitat blava entre maia i celeste, que completava eixe arc cromàtic marí.    

La riquesa cromàtica també abastava la banda oposada, la dels càlids, tot i que de forma discreta, com exigia una paleta de colors pastís, colors rosa carn, però també teixits de color rosa lavanda, persa, amaranto, etc,...diverses varietats de marrons, etc,...la part posterior, no sé si per un efecte lumínic, però també per mèrits propis tenia unes tonalitats més fosques i fredes, no obstant també hi havia espais amb colors més càlids o absents de colors, com el cap clàssic de color blanc d`un dels laterals. També podria haver influït el detall que la decoració de la part frontal acumulava tota la pedra blanca, mentre que per darrere la base només estava coberta per gespa de color verd i la sensació de foscor i més en un dia núvol era molt gran. Es trenca una ratxa de cinc anys seguits, amb un 2º premi a la Secció Especial i un premi de millor crítica local. 

                             Podeu llegir ací: Llibret El Mercat Falles 2018

Capítol a banda mereixia el 3r premi de llibret menut amb un monogràfic dedicat a la història de l'Alzira Tenis Taula. Refeia el camí pel carrer Faustí Blasco, decorat amb peixos i ones penjades que em duien fins L’enllaç dels meus pares en fotos, obra de Salva Banyuls amb reminiscències molt evidents del seu dissenyador i guionista Julio Monterrubio. En primer lloc em vaig quedar astorat amb la peculiar composició, que no reservava a les figures més grans una posició de superposició, sinó en un dels extrems envoltats per un arc on diversos xiquets-àngels els acompanyaven. Era complexa la Falla infantil del Mercat en quant a la seua estructura, l’escena dels pares en l`altar semblava destacada en un zoom, en el context d`una cerimònia, on la resta de personatges apareixien al voltant del cercle de la base per darrere i amb una mida menor excepte els ninots  d`una parella de vells i el sacerdot quasi de la mateixa mida que la dels pares.  

El coronament constituïa un mon a banda, on apareixien eixos àngels xicotets anteriorment descrits, però emergint des d`una estructura que no es veia amb claredat, un escenari on una orquestra de músics tocava els seus instruments, des de fora, semblava que eixa estructura suportava el seu pes per tan sols una vareta, però torne a remarcar que no ho veia bé. En tot cas un cadafal amb una personalitat molt marcada que es diferenciava molt de la resta tant del sector, com de tota Alzira. Diferent en composició i diferent en modelat, òbviament condicionat pel disseny previ de Julio Monterrubio, amb unes línies que partint del naturalisme deixaven algunes superfícies més llises això sí, amb una dosi d`escatat insuperable que deixaven uns acabats perfectament acabats i envernissats. 

El treball previ permetia fer lluir una pintura de tonalitats pastís. Els colors crema i blanc, tenien tonalitats grisenques molt suavitzades en aquell mateix cadafal, com és lògic la falla no tenia només uns colors pràcticament neutres, sinó que compartia espai amb altres més pujats, més vius com es veia clarament en l`escena del iaio i els nets, blau, marró, rosa, un poc més vius, però en un mateix ordre de coloració ascendent que culminava en el coronament amb un rosa salmó, daurats i el marró rogenc de les campanes que destacava. Explicar els detalls de la pintura en els cossos dels ninots per a crear efectes de lluentor, profunditat, etc, seria llarg i inabordable, crec que es podria resumir que hi havia detalls de qualitat complexos en superfícies aparentment simples. Era una falla per a observar amb molt de deteniment. Que la Falla El Mercat rebera el 3r  premi de la secció especial infantil donava una idea del nivell que tenia eixa categoria enguany.  

I ara és hora de fer eixos salts literaris necessaris per passar al veí Sector Centre on s`ubiquen les altres dues comissions de la Federació de Falles de la Secció Especial d’Alzira. En primer lloc la Falla Camí Nou, a la que tornava l`artista de Daimús Pere Baenas per a plantar una replica de Floreal, almenys pel que respecta al cos central amb un rostre humà com a metàfora del despertar primaveral que alguns interpretaven que havia estat inspirat en el rostre de Charlize Theron quan es plantà en Cuba-Literat Azorín...però que ací amb tots els meus respectes semblava una cosina de lluny. El risc de plantar un cadafal molt conegut en un altre lloc és eixe i més quan eixe lloc és també molt conegut. No obstant eixa trista primera impressió, cal dir que la composició general un poc més espigada que la de València era fins i tot més adequada per a l`emplaçament.

El coronament, era complex amb distints remats situats en diferents punts dels cabells del cos central, vista des dels laterals s`apreciava millor l`alçada d`un cadafal que de front no semblava molt alt, per les característiques compositives, era la part posterior la mes desafavorida ja que ni coronament ni cos central miraven cap ací, deixant una paret cega, que donava una sensació estranya. En eixa part de darrere el que si hi havia era una major quantitat d`escenes, com la de la xica regant les plantes que es trobava al fester nocturn begut o l`escena amorosa del pica-flor, on fins i tot els fallers i falleres havien ornamentat un xicotet estany amb pont inclòs. Rodant el cadafal una columna de flors ens portava a una escena de demanà on ens aconsellaven que ho férem amb flors.

 La part frontal més rica en elements del cos central, era més austera en quant a escenes, però en canvi oferia l`escena més divertida la del gos engolit per una planta carnívora. El modelat made in Baenas és de sobres conegut, però en el cadafal era molt visible que els follets o donyets i fades del coronament, així com la cara del cos central tenien unes característiques més properes a la reproducció del natural, coincidint amb una expressivitat més temperada, mentre que als ninots de base sense eixir del concepte naturalista, hi havia major expressivitat i fins i tot en algun cas com la planta carnívora i el gos, de caricaturització. I ja que he esmentat a la famolenca planta, caldria destacar també la humanització dels vegetals, que no puc deixar de banda, en una falla, on la flora i els humans es barrejaven en un tot, cosa que feia guanyar en consistència des del punt de vista temàtic a tota la falla. 

La naturalesa encara que la vegem en documentals antics en blanc i negre, està plena de colors i matisos i ací és on el taller del saforenc, almenys en la meua opinió disparà les millors carcasses. Sense abusar de colors molt vius que hagueren desembocat en un paisatge tropical, la falla estava ben acolorida, el rosa carn més pàl·lid o menys fort, amb els matisos necessaris per a il·lustrar un rostre humà, era acompanyat d`un ulls verds i uns llavis rojos sang destacats en el mateix rostre. Al seu voltant els cabells anaven mutant del blau celeste a un groc ataronjat i finalment un marró mel. Però també anaven evolucionant d’eixe blau celeste al violeta i al morat. Les fades i follets del coronament constituïen essers màgics que portaven adherits colors propis de les estacions com el flautista amb les fulles pròpies de la tardor amb parts més marronoses i mortes i altres més verdes i blaves amb la seua corresponent clorofil·la.  

El mateix coronament amb una fada tocant una trompa vegetal, constituïa el millor exemple de com l’equip de Pere Baenas, jugava com volia amb els colors, imponent contrast entre el blau celeste i el rosa. La façana frontal era tècnicament perfecta i no li anava molt al darrere qualsevol dels laterals, però ja no podíem dir tant de la part posterior, molt floral...però molt poc vegetal, era curiós, però el color verd era pràcticament absent, excepció de la gespa de la base i un verd molt fosc d`unes fulles tardorenques del coronament. Una altre aspecte estrany era la traumàtica transició del morat al marró en l`escena de la xica regant i el fester begut, una falla molt completa que en un altre lloc seria un rotund palet o com a molt un segon premi...però en Alzira la secció especial és molt exigent. El jurat li atorgà el 3r premi de la Secció Especial de les falles d'Alzira. 

                                      Podeu llegir ací: Llibret Cami Nou Falles 2018

Al premi de falla acompanyava al 5é premi de llibret en format gran i al 74é premi de llibret de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport. Amb un públic ple de gom a gom, m’afanyava cap El teatre dels somnis la infantil de Camí Nou que com la germana gran es sempre un dels pesos pesats de l'especial infantil. Determinar la composició d`una falla infantil tant voluminosa com aquella no és fàcil, la base era summament irregular, no responia a una forma poligonal concreta, encara que amb la decoració i part de la base aconseguia una forma circular, de fet dos grans ninots i quan dic grans em referisc a una mida de ninot de falla gran, ocupaven l`espai buit que hi havia al costat d`un castell, un espai buit dins un d’eixos grans ninots servia com a auditori on un xiquet representava una obra, del castell del costat, descendien per una escala una bona quantitat de ninots de mida molt inferior. 

Vista des del lateral, la falla tenia un aspecte no visible des d`altres punts, una perfecta col·locació dels elements per a conformar un triangle escalè. El modelat no era l’habitual en les obres de Bernardo Estela, motivat per un disseny previ diferent o per qualsevol altra circumstància que no entraré a valorar. El cas és que era diferent, en primer lloc per que el naturalisme tant habitual, sinó desapareixia, si que es transformava tant des del punt de vista estètic com en la expressivitat que en un bon grapat de casos era aconseguida mitjançant certa caricaturització. En la part positiva de la balança els grans ninots de la part frontal, en la negativa, molts dels més menuts que tenien postures anatòmiques molt forçades i expressions estranyes gens habituals en la producció del mestre alzireny.

La pintura portava molts detalls decoratius adherits que desembocaven en un farciment de sanefes, flors, etc,...en els vestits, però també elements d’orfebreria als cabells, que carregaven encara més les distintes figures, sobretot les femenines, però no era absent en altres masculines o d`infants. Pel que fa a la pintura era patent que s`havia triat un quadre on el blanc suavitzara molt els colors a excepció del grup candidat a l’indult que carregava amb colors més vius. Contrast entre blau clar i rosa a la part frontal, amb presències laterals de grocs, verds i colors intermedis que cobrien una amplia gamma de colors, eixos mateixos colors primaris blau i roig rebaixat o rosa, passaven en alguns espais a morats o ocres.

A la part superior del cadafal, distintes aus posaven els colors verd, groc, llima, etc,...per a servir de contrapunt a les cúpules rosades del castell adjacent. A la part posterior, on els ninots abundaven però tenien una mida molt reduïda i eren els elements arquitectònics els que marcaven la pauta cromàtica un tant anàrquica, el verd, el rosa i el morat quasi es confonien en un magma estèticament atractiu, però desordenat o alguns ninots semblaven volar o estar literalment penjats de forma imprecisa. El jurat li atorgà a la Falla Camí Nou, el 4rt premi de la secció especial infantil, al qual calia afegir el 3r premi del XVIé Premi del Concurs de Teatre Infantil en Valencià de Junta Local Fallera d’Alzira. 

Breu era el trajecte entre la Falla Camí Nou i la seua eterna competidora Falla Plaça Major que enguany havia trencat records de volumetria, adquirint el projecte dissenyat per Miguel Santaeulalia Serrán per a Paco Torres a la Plaça del Pilar, que ara reproduirien els Germans Parra a la Placeta. Les comparacions són odioses, però tirar de refregits i a més, tant propers en el temps, comporta haver de fer referències necessàries i el primer que he de dir, es que els germans alzirenys, tenien un problema amb la ubicació ja que la Plaça Major d’Alzira és la major de la població i sense exagerar més del doble que la de la Plaça del Pilar de València, amb la qual cosa, eixa cosa tant riberenca d’omplir era tot una gesta... però el volum era tant descomunal, que ho aconseguia.

Per tant respecte la composició, d`autèntic Record Guinness local i comarcal, complia amb escreix una funció psicològica, que reconforta a molts fallers i veïns. La composició general no variava un enorme triangle amb un gran pont com a base, en el qual es situava un luxós i carregat carruatge, damunt el qual hi havia les mateixes figures d`aristòcrates, però no apareixia el pillet parisenc ni tampoc un dels conductors cotxers, no obstant l`estructura era idèntica, també eren pràcticament idèntics els enormes contra coronaments a banda i banda del pont, a l`esquerra la gran guillotina on ressuscitaven l’Artur Mascabut i Pau Capelles de la Plaça del Pilar, transmutats en personatges locals, l`altre contra coronament era l`espectacular tir de cavalls idèntic, però no acompanyat per Aitor el llenyataire sinó per un ninot corpulent, pero de menor mida.

La composició era la més espectacular amb diferència, això era innegable, no cal tornar a descriure ara tot el reguitzell de contracoronaments, contra postos, ninots que tenien part del cos fora de l’eix de gravetat, etc,....respecte el guió era obvi que s’havia produït una adaptació local respecte l’àmbit tractat a València, de caire més general. Continuaven els polítics i empresaris dalt el carruatge, Mariano a seques, que semblava una resurrecció de Mariano Naniano conduint el carruatge, tirat per la corrupció -justament la sentència de la Gürtel, està ara molt recent- i continuaven viatjant cap a l’Estat del Benestar, fins ací sense canvis, ara bé, si baixàvem a les escenes, començàvem a trobar les crítiques locals. 

Entre les crítiques locals, algunes molt polèmiques que fins i tot han arribat a la premsa estaven les del Nacional Biziclisme o les de l`hospital de la Ribera, on és lamentava la reversió a la gestió pública, també la pintura grana del Pont de Ferro sobre el Xúquer que enguany fa el Centenari, la situació dels polígons, etc,...  era evident que el nou govern municipal o l`autonòmic, no eren ni són del gust d`una comissió o d`un guionista amb una orientació ideològica a les antípodes, Tot i la visceralitat de les crítiques, manifestament dures en una direcció però molt toves en una altra, cal dir que enguany el guió tenia més lliga interna, ja que altres anys era un autèntic laberint que més que explicar la falla, la confonia.

El modelat, fou l`apartat que millor recorde, per que l’esser humà es selectiu i sempre recorda allò que més li ha agradat o que millor record li ha deixat. Es molt, molt complicat aconseguir que una reproducció aconseguisca un modelat semblant, però els Germans Parra tenen un nivell d`execució tant elevat que fins i tot en molts casos era millor, bé, per a gustos colors, òbviament com a riberenc sempre tinc una admiració personal pels artistes de l`escola de la ribera, però es que estic parlant dels únic artistes d`Alzira que tenen un Ninot Indultat al Museu Faller de València ....i els únics junt a José Lafarga de Cullera, de tota la Ribera del Xúquer i això no és per casualitat. (Parle de Ninots Grans no infantils).

 Falla Sants Patrons dels Germans Parra, fent una falla nova i guanyant el 1r premi de la secció primera de les Falles 2017 el dia que facen això en l`especial ells o altres artistes s'haurà trencat un tabú històric.

La nota personal dels Germans Parra radicava en un major perfeccionisme que tenien com a contrapartida una menor caricaturització, però que tampoc queien en el hieratisme quietista i un altre punt important era la coherència en el modelat entre les grans figures de coronaments, contra coronaments, etc....i les que apareixen a les escenes, tot i que hi havia dissonàncies, amb alguns ninots de motlles diferents, l’encaix era prou gran com per a impedir una desconnexió entre ells. Crec que el domini del modelat resultà determinant en el resultat final, per que sense menysprear a la resta de disciplines on també la falla era competent, aquest era el més potent sense dubte, la meua tristesa és que uns artistes de tant gran talla no puguen crear un cadafal absolutament nou on puguen lluir eixa capacitat, com feren l`any passat en la Falla Sants Patrons, fent una falla nova i guanyant el 1r premi de la secció primera.

Potser per una voluntat de crear una reproducció el més original possible, diferents espais portaven colors diferents, però en general el que predominava era una utilització de colors més vius, especialment pel que fa al color de la pell dels personatges que abandonaven el rosa carn per a passar a tindre un cert bronzejat i estar més morenets, alguns personatges com la revolucionària de la guillotina semblava exactament la mateixa, de fet amb el groc i el roig ataronjat era el ninot més visible del seu contracoronament, que a més a més per la seua postura encara tenia una posició més dinàmica, front a Artur Mascabut i Pau Capelles que es movien en tons més freds i reposats.  

Al cos central, més del mateix alguns canvis com pintar les cortines verdes de roig, les rodes amb daurats per platejats, etc,...però sempre amb un major ús de colors més vius, el canvi venia en els cavalls, que a la Plaça Major eren pintats de gris i no de negre i les pedres del pont, també cedien protagonisme a una coloració més clara i més verdosa, fent que destacaren més els daurats. Per la part posterior la mateixa policromia, fins i tot es podia contemplar millor el contrast entre colors freds i calents al coronament, amb un major pes dels càlids que en realitat tenien el seu oponent en la brossa que emergia del pont, la qual fou un detall original que ajuda a combinar millor els colors. Els Germans Parra es coronaven amb un 1r premi i 1r d`enginy i gràcia de la secció especial, així com del Ninot Indultat pel Jurat i Ninot Indultat per vot popular. 

Més tranquil·la i distesa fou la visita a Sons del sud d’Ásia, la falla infantil de la Plaça Major també dels Germans Parra, però aquesta totalment original com tota l`especial infantil, que curiosament en aquell moment concitava prou menys públic. Era el moment d`aprofitar la situació per capturar unes panoràmiques i fer-se un idea d`una composició i dones gràcies d`eixa sort, per que no era fàcil fer-se una idea. A priori, la base rodona, podia indicar que estaves davant la típica falla de tortadeta, res més lluny de la realitat, calia rodar tota la falla, per adonar-se`n de la vertadera estructura interna, ja que els ninots rodaven com les agulles del rellotge al voltant de la circumferència, així els elefants no tapaven altres ninots intercalats com el ninot amb múltiples braços que sostenia el grup candidat a l`indult o donaven pas a un coronament molt obert i compost. 

Com deia Max Webber l’estructura condiciona l`acció i en el cas que ens ocupa, condicionava que algunes escenes que haurien d`haver-se situat a la base, ho feren al coronament. Estratègies més conegudes eren la de l`escala adjacent, que de fet acabava de vore en la falla anterior, tot i que amb una base diferent i per tant amb un resultat distint, ací tot anava sempre, seguint eixa direcció de l`esfera circular. Enmig d`aquella base i elevades per unes columnes, una parella de dansarines i músiques asiàtiques amb un barret molt semblant a l`utilitzat per balineses, era molt difícil no tapar part del cadafal, amb eixa quantitat de figures i elements, però el ben cert es que aquella peculiar estructura, aconseguia amb certa facilitat i harmonia resoldre eixa situació, sense resultats espectacular, es podria dir que va vèncer el pragmatisme.

De nou com en totes les obres dels Germans Parra el modelat resultava la disciplina decisiva, demolidora i constant per arribar a les màximes cotes de perfecció, un estil molt lligat al paradigma noucentista de l`escola riberenca de l’obra ben feta i en aquest cas, damunt original, que ja és el súmmum. Reproducció naturalista amb adequació infantil, ja que tots els personatges a banda de ser asiàtics, eren xiquets i abillats d`innumerables adorns, habituals en aquests artistes i molt adequats per a orientalitzar la falla, un exemple era la decoració geomètrica de la base. La utilització de la fauna pròpia com micos, vaques, grans felins, etc,.... adequaven encara més el cadafal al tema triat i eren els responsables de crear moviment, sobretot els més xicotets, com per exemple els micos músics.

A grans trets i fent una anàlisi ràpida es podria concloure que els colors grocs-daurats càlids i els foscos blaus agrisats dominaven l`espai central, però això seria simplificar molt un cromatisme molt ric. En el cas dels colors càlids, no puc oblidar una gamma de discrets marrons des de tonalitats quasi grogues fins altres quasi negres, passant per les mateixes grogues que també variaven des del groc llima quasi verd fins arribar a al groc daurat, or vell o color ocre que feien una suau transició del groc al marró. A la banda dels colors freds, una altra transició s`obria pas des dels blaus acer, passant per blaus metal·litzats fins arribar a grisos o morats. I també el verd era present per a jugar el seu paper generalment junt al groc o molt camuflat a la base com a vegetació, més discrets eren colors com el roig.

Un detall important a tindre en compte, sense menysprear la gran qualitat del seu treball, es que les creacions dels Germans Parra tenen el favor majoritari del públic local, com demostra el Premi al Millor Ninot Popular de les Falles d`Alzira, és a dir el més votat a l’exposició, això és una demostració palpable de quin és el tipus de falles més valorades pel públic local i també per gran part de la Ribera del Xúquer. Tot i això cal aclarir que eixe premi no és el del Ninot Indultat Infantil, que triava el jurat. El cadafal rebia el 1r premi i el 1r d`enginy i gràcia de la secció especial infantil d`Alzira. 

                                     Podeu llegir ací: Llibret Plaça Major Falles 2018

I en l`any del 120 Aniversari de la primera falla plantada a la Plaça Major el seu llibret va rebré el 70é premi del Concurs de la Conselleria d`Educació e Investigació, cosa que arrodoneix encara més l'exercici.

No vaig haver de recórrer ni cinquanta metres, en la abarrotada Plaça Major, per trobar-me una nova falla del Sector Centre: la infantil de la Gallera-Hort dels Frares, que com la majoria d`infantils sempre està més buida, així vaig poder gaudir millor de Alícia al país de les meravelles de l’artista local Borja Lorente Castillo el qual havia dissenyat un cadafal de molt gran volum per a la categoria, amb les figures més descomunals que mai li havia vist en un cadafal. Vaig començar per darrere on una gran reina de cors era acompanyada pel grup candidat a l`indult, el qual és caracteritzava per ser la nota discordant en aquell conjunt format per ninots de mida titànica, ja que a banda de la menor mida, també apareixien una sèrie de xicotets elements que no proliferaven en la resta de la falla.

Girar en qualsevol dels dos sentits d`aquella base rodona, equivalia a adonar-se`n que la falla era quasi totalment frontal, ja que allí apareixien la gran majoria de ninots, tant de base, com al cos central i coronament. De nou i com a eix vertebral, la mida dels ninots sobtava per la seua grandària, tant sols dos xiquets a la base o el conill del rellotge de temps representaven a ninots de mida habitual en falles infantils. La distribució de molts ninots grans en una falla infantil, pot esdevindre un problema ja que crea la sensació visual que la falla està pelada, més encara en un lloc com la Ribera del Xúquer, on el públic està/estem acostumats a contemplar una i altra vegada, microdetalls en abundància. 

Sensacions òptiques a banda, el modelat combinava els acurats acabats, amb la frescor expressiva de personatges com la pròpia Alicia o la reina de cors de la part posterior. No obstant altres personatges no mostraven eixa rotunditat expressiva i per tant hi havia una certa irregularitat en una faceta com el modelat, que de nou pujava a les més altes cotes amb el ninot candidat a l`indult, com he dit abans molt diferent de la resta de la falla, com una falla dins de la falla, que per estar posat on estava, encara s`advertia més. Era la pintura el revulsiu necessari per fer pujar un cadafal amb llums i ombres, tonalitats fredes al coronament, excepte la rossa cabellera d`Alicia i ataronjat cabell del barreter boig i un potent fúcsia en un gat de mirada estranya i sorneguera, en realitat tota la base frontal tenia una major quantitat de color càlid, els xiquets, l’esclata-sang, etc... 

La falla sorprenia, per que si per darrere hi havia certa pobresa figurativa, aquesta és suplia amb una pintura magnífica confrontant el roig i el negre, amb un color crema entremig en la reina de cors o amb el multicolor grup candidat a l`indult, com ja he dit fins la sacietat, una  falla, dins la falla. Acabada de vore tota la falla, quedava clar que no tenia clara la historia d`Alicia al país de les meravelles i que el color verd amb diferents tonalitats era el dominador per totes bandes. Borja ens te molt mal acostumats i alguna vegada i havia d`eixir alguna falla un poc més irregular, però així i tot encara es mantenia al podi, amb el 3r premi de la secció segona infantil i també rebia el premi al  millor ninot de la secció segona infantil. 

Més guirigall hi havia al carrer hort dels frares al costat de la nova ubicació de la Falla Gallera-Hort dels Frares com sempre amb un cadafal diferent, original i amb molta, molta, crítica local. Barbaritats era el seu lema i les referències al còmic Conan eren constants. Composició molt estranya, amb un castell obert o millor dit amb estructures de castell, ja que en el mig hi havia un drac bicèfal mirant a les dues parts de la falla, d`una de les torres sorgia un cap femení com a coronament i dalt de les muralles a l`altra banda una guerrera a cavall, com a contra remat a la base un gran Conan el Bàrbar a cavall. Entre els ninots de les escenes hi havia una amanida peculiar com la heroïna Wonder Woman, el rei de Joc de Trons, un gran alacrà, etc,... 

La falla era tant original, com sorprenent, però el fil conductor del seu lema podia fer entendre l`escenografia que allí es volia representar i en eixe punt guanyava molt, per que tota la crítica era local i eixa unicitat cohesionava el cadafal. Els personatges allí presents no eren reproduccions de les víctimes de la crítica, per la qual cosa es feia indispensable llegir els cartells, amb molt bona rima però amb una lletra angulosa gòtica que de vegades a un servidor li recordava l`assignatura de Paleografia i la falla sense cartells francament era difícil d`entendre, tot i que el guió era molt sucós. El modelat era absolutament naturalista amb una tendència a mostrar expressions contingudes o en el cas de Conan amb posat èpic.

La pintura podria haver posat la nota de color, mai millor dit, elevant el cadafal a majors cotes artístiques, però si amb les anteriors disciplines no ho havia fet, pitjor encara era remuntar quan la superfície a pintar era tant complicada com les parets d`un castell i es que tradicionalment les parets, pedres, etc,...quasi sempre exigeixen un nivell artístic molt elevat i damunt no són agraïdes. No estava malament, la variació de colors crema i gris cap a tonalitat més rosades o més verdoses en diferents parts del castell, també s`apreciava un contrast entre la cúpula roja i el fum blau de la torre oposada, el color crema de forma obvia com en el drac o més camuflada fent una barreja en les parets, era omnipresent. També era evident el joc entre diferents colors agrisats, platejats, blancs negres, etc....colors ben distribuïts, però que no aconseguien lluir.  El cadafal de Ruben Gomez Aranda va rebre el 5é premi de la secció segona 

                                Podeu llegir ací: Llibret Gallera-Hort dels Frares Falles 2018

la Falla Gallera-Hort dels Frares també va rebre el 2º premi de llibret de format gran de les Falles d`Alzira i el 36é premi del Concurs de la Consellera d`Educació i Investigació de la Generalitat Valenciana.

Després d`un breu recorregut pel carrer Pintor Parra, girava per la dreta pel carrer Sant Joan on entrava al barri del mateix nom, en la confluència amb el carrer la Purísima, es planta des de 1940 de forma ininterrompuda la Falla Sant Joan, l`emplaçament amb més falles plantades de la història d`Alzira -que no el més antic- presentava enguany Els oficis de la memòria un cadafal que volia retre homenatge en connexió al seu llibret a oficis que bé han desaparegut engolits per les diferents revolucions industrials o estan en una situació en perill d`extinció, com cadirers, calciners, didalers, piloters, esparters, picapedrers, surers, velluters, etc,...la composició del cadafal era molt senzilla, cinc grans figures amb rostre indeterminat i objectes a la ma homenatjaven a treballadors/es anònims del passat i també present que han format part d`eixos gremis.

Falla pobra, en quant a  composició i formes geomètriques, però rica en contingut que invita a llegir el seu llibret que eixe si que es salva de les flames. A la falla apareixien materials com el cànem o espart, la vareta i per tant la fusta i ja com a decoració elements no tan visibles a simple vista com el suro. Poc sentit tindria parlar d`acabats eixe terme tan utilitzat en les darreres dècades, quan estic descrivint una de les poques falles no només originals, sinó com ells mateixos deien al seu llibret, experimental. El cadafal de Jordi Carrascosa amb esbós i guió de Laura Granell no sé si va rebre el 8é o 9é premi de la secció tercera però si que estic segur del 1r premi de Falla més sostenible. 

                                    Podeu llegir ací: Llibret Sant Joan Falles 2018

La veterana Falla Sant Joan aconseguí amb De soca-rel el 2º premi de llibret en format menut de les falles d`Alzira i el 41é premi del Concurs de la Consellera d`Educació i Investigació de la Generalitat Valenciana. 

Encara quedava Un mar de noms una de les millors falles infantils que mai he vist de l`artista Jordi Carrascosa Moyano. Especialment interessant era la composició, tot i que molt frontal,  aconseguia mitjançant diverses formes geomètriques reproduir un escenari propici per al mon marítim. L’ús massiu del mosaic em va sorprendre en un artista alzireny, ja que és una tècnica molt utilitzada per l`escola alacantina, però no tant per la riberenca, en tot cas, el resultat era molt positiu, ja que aconseguia crear un potent esquelet per un cadafal amb pocs ninots. A la base un parell de sirenes, un altra al centre i una altra al coronament, eren suficients per a dotar de sentit aquell conjunt, que també tenia altres figures de dofins o peixos menuts. 

La figuració continuava el modelat naturalista habitual en Carrascosa, tot i que amb algun ninot que presentava unes línies un pel més planes i eixe esquelet que li donava un al·licient compositiu. Jugava un paper cabdal també la pintura creant una dicotomia cromàtica entre les sirenes amb un joc de tonalitats majoritàriament càlides – rosa carn, taronja, daurat, etc..- front l`esquelet de mosaic amb un blau fosc marí o color plata. La decoració de pedra blanca era vital en una falla amb una tonalitat majoritàriament fosca en el seu eix central, ja que així no enfosquia els diferents colors que es podien apreciar millor i a banda recrear una possible platja, escenari possible amb la temàtica. La Falla Sant Joan obtenia el 6é premi de la secció tercera infantil.  

Tant sols em quedava recórrer el carrer de la Puríssima, arribar al Carrer Reis Catòlics i contemplar els dos últims cadafals del sector Centre. L`infantil tenia moltes reminiscències al propi nom de la comissió Falla Colmenar-Reis Catòlics-Murta, ja que apareixien una abella reina i les obreres al voltant presidint un rusc en castellà “colmena”. Falla amb una part de didàctica, però també amb un  sentit de l`humor molt peculiar fent jocs de paraules amb el terme mel, com l`escena posterior de lluna de mel. A nivell compositiu com a la falla anterior quasi tots els ninots miraven cap endavant deixant una estructura molt frontal i també es jugava amb elements geomètrics en el cas que ens ocupa per recrear les cel·les del rusc. 

Modelat naturalista amb pocs elements però molt cohesionats, amb tots els detalls cuidats, per exemple en recuperar un element ja desaparegut en la creació de falles infantils, com el d`atribuir bases individuals, a cadascun dels ninots, però amb forma de cel·la de rusc, també el cos central la tenia. Tots els ninots o eren abelles o un apicultor, l`única escena on no apareixien elements relacionats era la de la lluna de mel, on òbviament l`escena tenia sentit pel joc de paraules. Com en el modelat, la pintura sense tindre una gran complicació complia el principi de combinació complementaria, amb una base de gespa verda i una abundància del color groc i negre propi de les abelles o del groc-taronja dels ruscos. El jurat li atorgà el 5é premi de la secció quarta infantil.

Som Quatre Gats era el lema de la falla gran obra de Jordi Carrascosa. Un dels cadafals més senzills del sector, tant per la composició quadrangular amb gats al coronament i escenes, com pel modelat on abundaven les figures planes sense tridimensionalitat plena, amb l`excepció d`una figura que representava un artista faller. Tampoc excel·lia la pintura que tan sols combinava de forma clara en la parella de gats del remat i en dos més situats a banda i banda del cos central. El guió tractava de lligar aquella falla de circumstàncies que com he referit en altres casos, te el mèrit sobretot de continuar amb la flama fallera en aquest cas, d`un emplaçament amb molta solera, que començà plantant falles infantils el 1944 que farà 75 anys el proper 2019. Enguany el jurat li atorgà el 8é premi de la Secció Quarta a la Falla Colmenar-Reis Catòlics-Murta. Finalitzava ací una ruta curta però intensa. Fins la propera!