Tradueix

divendres, 29 de juliol de 2016

CRÒNIQUES FALLERES    2016


El cor de la ciutat, el cor dels valencians. Passat grandiós, present difícil, futur incert: Sector Pilar-Sant Francesc


Hi ha Cròniques lineals, cròniques amb algun salt temporal i després la crònica del Pilar-Sant Francesc, un Guadiana narratiu ple d`anacroníes literàries, un desafiu per qualsevol relator de viatges fallers. El primer tram correspon a un enorme salt enrere que retrocedeix un parell de cròniques, es tracta del moment de l`entrada a la avinguda Mª cristina, encara tranquil·la i buida dels milers de visitants que rebria a les hores centrals pre i post mascletà quan transitar per allí es converteix en una autèntica proesa. Amb el cos descansat però ja madur per les rutes falleres, comencí a contemplar Anemoi  la falla infantil de la comissió Ribera-Convento Santa Clara, més popularment anomenada de la telefònica.


L'estil inconfusible del modelat em deia qui era el seu artista: Javi Fernàndez. Tot i que era una hora magnífica per visitar falles, estava tant envoltada de tanques, que no la vaig poder rodar, però semblava una falla molt etèria en consonància amb la temàtica ventosa. Un modelat on els ninots no tenien extremitats sinó unes varetes o les tenien allargades, un efecte que es veia ampliat per la pintura blanca o emblanquinada de la part baixa del cadafal, que tenia en la seua base una rosa dels vents.


En el modelat havia estat inspirat, imbuint al cadafal d'eixa sensació ventosa, per exemple un altre efecte seria el del cabell del ninot del remat,  però en la pintura encara més, color marró, ocre per a la tardor, roig, groc per l`estiu, etc,...moltes transicions entre càlids i freds fins i tot dins d`un mateix ninot. Per últim quasi quan me`n anava descobria uns globus aerostàtics en el remat, els quals apuntalaven encara més eixa sensació de flotabilitat. El cadafal rebé un 3r premi a la secció segona infantil.


Fer li fotos de front a la Falla Ribera-Convent Santa Clara es una tasca difícil, cal tindre molta paciència, perquè està en un punt de molt de trànsit. En aquell moment per cert m`acompanyaven els membres del jurat de la secció d`argent, la 1-A on s`ubicava  No és or tot el que llueix, una obra que compta amb un entorn privilegiat amb edificacions de gran valor arquitectònic, que ajuden a fer més dolç l`emplaçament, però que no lleva per a reconèixer que Javier Álvarez-Sala Salinas, sap dissenyar bones composicions. Custodiant la falla des dels laterals de les bases es divisaven dos deus lamassus, en la mitologia mesopotàmica eren deus protectors, híbrids de bous, lleons i homens alats que guardaven les portes dels palaus o de les ciutats, en aquest cas de la Falla Telefònica.


Suportant un remat immens, un cos central en el que apareixia una jove ornada amb rics brodats i vestidures de seda i altres draps -en valencià antic drap volia dir “paño” no “trapo”- de clara influència oriental. Dalt el turbant un ample remat en el que descansaven un opulent soldà i la seua favorita, l`escena era rica en detalls com correspondria al context, estores, coixins, animals exòtics, etc,..i un parell de criats que ventaven als potentats. Si el remat no era prou espectacular, per darrere i dalt una torre, uns ocells amb les ales desplegades donaven sensació de moviment al coronament. 


Entre les escenes comparacions entre orient i occident, el futbolístic llit espanyol o el llit de la passió turca, en una altra el Zoco Inglés, amb catifes ferrrari o perfums channel, la cova d`ali bava más, amb els casos Palau, Pujol, etc,.....espectaculars els dos deus lamassu, el pintat es tota una novetat -es suposa que els autèntics també anaven pintat, però el temps la va desfer- altres comparacions entre orient i occident eren les ballarines del ventre i les dones que van de.... òbviament una falla tant espectacular havia de tindre algun defecte i era que per darrere tot i mostrar magnífiques i d`altra banda orientalitzants formes geomètriques, no tenia ni molt menys la qualitat ni dificultat que la davantera.


El modelat era més lluït, on tenia més repercussió, es a dir cos central i remat i no tant a les escenes, que no obstant estaven al nivell i fins i tot per dalt de més d`un cadafal de la secció especial. Pur realisme al cos central, anava evolucionant cap a figures més còmiques al remat o les escenes. La sintonia amb el guió era molt gran, en alguns moments em va recordar la pel·lícula El Metge i es que en aquell xicotet tros de València em semblava estar la Isfahan  صفهان, del segle XI on Ibn Sinna (Avicenna) va escriure els seu celebèrrim cànon de medecina.


Les tonalitats lleugeres dominaven amplament, entreteixint els suaus draps i brocats, des dels blancs i els grisos, passant pels blaus-morats, que es creuaven amb els verds maragda o els grocs de Nàpols, etc,.. al soldà del remat li eren reservats els tons més càlids....i els colors a diferència del modelat si que estaven absolutament repartits per tot el cadafal, un treball immens que una vegada més feia arribar al podi a la Falla Ribera-Convent Santa Clara, un 3r premi a la secció 1-A que molts turistes confonien amb una falla de la màxima categoria.


M’encaminava entusiasmat cap a al kilòmetre zero del món faller oficial, ni més ni menys que la Plaça de l`Ajuntament de València, on vaig poder contemplar sense espentes ni redolons de de Barri en Barri la meua falla de l`any, una falla totalment identificada amb els principis de Corredor de Falles, les falles des d`un punt de vista comarcal i territorial, un regal de Ceballos y Sanàbria per a tancar el -espere- seu primer cicle a la falla infantil de Junta Central Fallera de València, després de nou anys.


La ciutat de València te un total de 87 barris els quals sols o units entre si formen part de molts dels més de 20 sectors de Junta Central Fallera de València. Un policia de barri somrient, abraçat a la Pantera Rosa, es feia un selfie -autofoto- junt a la iaia Carme (barri del Carme), que porta a muscles una cotorra (Mercat), darrere d`ells una Creu Coberta de mida semblant.  A la part fronta veiem una foto del Cudol de Torrefiel -que dona nom a una comissió-, un altre cudol amb aureola i una creu, ens recorda el barri de la Roqueta, que junt el d'Arrancapins, formen un sector faller cèntric.  A l`altra banda antics pobles de l`horta engolits per València, com Benimaclet, Benicalap, el camí de Vera,  etc,...


Nou Moles on s'ubicava l`antiga presó model, hui centre administratiu, la llum amb una bombeta, la Fonteta de Sant Lluís, representada per eixe sant botija en ma, Sant Isidre representat pel sant homònim o Sant Marcel·lí. Com la falla podria ser interminable alguns barris apareixen de forma minimalista com el del Camí real amb el cementeri general. Un campanar humanitzat representava el barri homònim, el botànic era un llibre ple de fulls i tres forques, ...doncs això!


La gran figura de l`estructura del cadafal de la part de darrere era un gran Gulliver del barri de Montolivet, que celebrava tartà en mà el seu 25 aniversari....qui no ha anat allí a jugar o amb l`escola! La Seu el barri més antic de la ciutat, era representat per un escolà.....un poc addicte als videojocs. Un ninot amb dues claus de palmera ens anunciava els nous barris com Santa Pau, la Ciutat Fallera, etc,....al seu costat, un Pilar somrient reproduïa un dels barris més antics i fallers de la ciutat, al seu costat un safrà humanitzat: el Safranar.


Al mateix temps que la ciutat creixia i engolia pobles de l'horta també ho feu cap al mar, baix de l`Edifici del Rellotge del port, el marítim era representat per un mariner lector de la novel·la Flor de Mayo de V. Blasco Ibàñez, el Grau, el Canyamelar, el Cabanyal, Natzaret, Beteró, etc,.. Al seu costat un xicotet ratolí havia arrancat un arbre, era Arrancapins. Les escultures representatives de les sèquies del Túria de la Plaça de la Verge, indicaven barris com el de Na Robella, Favara (no confondre amb el poble de la Ribera Baixa), o Tormos.


Habitualment rode una vegada les falles, però en casos especials ho faig dues vegades, aquesta ho era. En el remat hi havia, una font amb un xiquet pintat de negre, la font del negret, dos ninots futbolístics, una xiqueta amb l`uniforme del València C.F. i un xiquet amb el del Llevant U.E, representaven a Mestalla i Orriols. Dalt el sostre de la Creu Coberta, el Pla del Remei, la Carrasca i la Ciutat Universitària representada per un jove amb el birret i els títols. Més amunt, per un lateral el jardiner musulmà de Russafa amb el seu ganxo, un poc més avall la monja de la Trinitat amb un quadre de Velázquez del Museu Sant Pius V. Rodant per darrere, un infermer de la Fe representava a Malilla, al costat la princesa Marxalenes i un poc més a l`esquerra una soprano que havia fugit de la Ciutat de les Arts i les Ciències, etc,...


Segur que em deixe barris i detalls, composició absolutament redona, amb el centre gravitatori en les grans figures descrites, amb la voluntat didàctica que sempre ha caracteritzat Ceballos y Sanabria en aquesta plaça, una falla que es podria utilitzar perfectament com a recurs per ensenyar geografia urbana a xiquets/es de primària. La seua capacitat per al dibuix es prodigiosa, cosa que plasmen en un modelat natural com si fora una fotocopia en 3D, que no sé si fruit de l`observació o d`una gran inventiva però capta les més genuïnes expressions dels xiquets, crec que eixe és el secret, no sols humanitzen, sinó a més a més infantilitzen els personatges, fent-los més creïbles dins una falla infantil.

Clar contrast entre el càlid i el fred: fluorescent vs blau

La pintura per la part frontal era molt clar que volia remarcar d`una banda tonalitats fredes -blau, marró- per als edificis, mentre que atorgava als personatges principals, càlids -rosa, groc fluorescent-amb altres colors que ocupaven menor superfície. La part de darrere tenia més pedra, era més fosca entre color marró camussa/ beix i marró xocolata,.... i mira que es difícil que quede bé una gama de marrons, però Ceballos y Sanabria ho feren possible. Cal dir que la part de darrere també tenia alguna porció de blaus clars, verds  i blancs. 



I arribà el moment per a vore Falles en el món la primera falla municipal de l`any del canvi, bé jo personalment canvi en vaig vore poc en aquell cadafal, tant en el bon com en el mal sentit. En el positiu, que continua un artista com Manolo Garcia, que almenys ens ofereix un espectacle amb el seu treball amb la vareta, un gran artesà de més de 20 metres, la reproducció de falles històriques i molt recordades en eixa plaça, com la de la torre Eiffel , el David de Martínez Mollà, el Moises de Manolo Garcia, el Concorde i la estàtua de la llibertat de Vicente Luna ...d`altra banda hi havia una exposició de fotografies de les darreres 51 falles plantades en la plaça major de València des de 1964 crec,....no sé perquè no estaven les dels anys ’40 i ’50. 

Falla del Mar del Plata (Argentina) 2008 vista a Panoramio.

Un altre fet positiu era que no hi havia suro blanc, la qual cosa assegurava una Cremà de flama neta, sense fums negres i tòxics. Ara bé la falla com els anteriors anys no tenia cap crítica, era una falla de guió propagandístic, d`altra banda no molt didàctica, si el lema era falles en el món i es pretenia subratllar el fenomen universal de les falles/fogueres artístiques haguera estat molt bé una referència a les falles plantades a Argentina o a la resta de llatinoamèrica -on ja planten falles des de fa més de 60 anys- per no esmentar a la resta de falles valencianes des de Benicarló fins a Benidorm o Elda -deixant-se a poblacions centenàries com Xàtiva, Sueca, Gandia, Alzira o Torrent, per posar els exemples més antics-.


                                 Falla de Mancha Real (Jaén/Andalusia) 2016 via www.mancharealviva.com


Junta Central Fallera (o millor dit Junta Local Fallera de València) com (quasi) sempre mirant-se el melic, dona igual qui la governe, abans que un pueril #juntsmolemmés - preferiria un fraternal #juntsfemgoig més valencià i polit-,  però  han tornat a oblidar que fora del cap i casal es planten més falles que al Cap i Casal o que es planten falles fora de la Comunitat Valenciana, a Andalusia, a Balears, a Catalunya, a Madrid, a Múrcia, etc,....  aquestes son les coses que ocorren quan les falles no tenen una institució autonòmica  o supramunicipal que agrupe a totes les falles sinó a nivell mundial almenys de la Comunitat Valenciana, on es localitzen més del 95% del planeta. 



La composició sense risc i totalment rectilínia, estava salvada gràcies a la disposició amb un genoll damunt d`una columna de la figura representativa del Gremi d`artistes fallers de València, un escorç que li donava flexibilitat a una figura central que per si sola compensava la visita, envoltada de falles mítiques. Lògicament no podem parlar de pintura en aquesta falla, cal recordar que no es imprescindible, el treball del taller de Manolo Garcia, estava bocetat per José Aguilar, amb disseny de Rafa Contreras i maqueta de Toni Ramos. Un gran treball per part dels artistes, però una oportunitat perduda per mostrar la pluralitat geogràfica del món faller més enllà del Cap i Casal, un parell d`escenes haguera segut prou, però ni això. Llàstima, algunes coses no canvien.



El que tampoc canviava era l`enorme salt temporal que hauria de fer per damunt de dues cròniques per arribar a la plaça del Tossal, un node faller entre la Plaça de la Verge-Generalitat, la Falla Na Jordana -El Carme, el Mercat Central i les torres del Quart. Allí en aquell encreuament de camins, estava plantada Una de Berlanga , el debut de Carlos Mondrià Díaz en una Falla Bolseria-Tros Alt, molt visitada, que en aquelles hores ja costava de fotografiar. La composició era un gran caçador -la escopeta nacional- pels muscles del qual un bou perseguia a un torero amb cap d`interrogant, el qual descansava damunt unes cases velles.


Escenes que feien referència a pel·lícules com Moros y Cristianos, on el ninot era un click, un altre click ens presentava amb una claqueta de que anava la falla, l`homenatge al director de cinema provinent de la comarca de la plana d`Utiel-Requena, l’escena més comentada era la del president de Junta Central Fallera, el  Xiquet de Russafa i els seus grans atributs, en Plàcido.... una altra escena ocupada per polítics era Calabuig, amb un molt honorable fent de científic, unint a Compromís amb Podemos. En una altra escena s`acomiadaven de Rita, amb una referència a El Verdugo, un Joan Ribó berlanguià apareixia en blanc i negre com a Pepe Isbert en Bienvenido Mr Marshall!, que en la versió actual mutaria a Bienvenido Mr. Marxista! Protagonitzant a un Marqués, apareix un rei ja emèrit en Patrimonio Nacional, etc,.... un guió ben aparellat amb les escenes, que aconseguia extraure somriures i riallades.


Era la primera falla que veia en directe una falla de Mondrià i el seu modelat em va sorprendre, d`una banda tenia una gran quantitat de ninots caricaturitzats, on es ressaltava una característica física més que les altres, però també hi havia un ninot molt interessant del jove president de J.C.F, amb un paregut  facial raonable– que ja havia vist a l`exposició del ninot- que revelava una nova faceta d`escultor del natural. Ah! I també hi havia reproduccions de clicks! No era un cadafal que destacarà massa per la pintura però hi havia un domini prou evident del roig i blanc a les bases i de marró i groc al remat. Bon debut que el jurat premia amb un 13é premi i sobretot el 2º premi d`enginy i gràcia de la 3-A.


Tradicions com altres infantils cèntriques estava dins les tanques de la falla gran, per tant no hi havia forma de rodar-la com haguera segut preceptiu, el cadafal obra de Luís Espinosa, estava compositivament parlant molt concentrat, amb evident superposició i sobretot amb una dicotomia en el modelat molt clara, una part de darrere, borrosa per dir-ho d`alguna forma i una altra davantera més clara. En quant al modelat es més difícil per la distància, però hi havia també un element de distorsió en aquest cas de major naturalisme i serenitat, front a la resta de ninots, més histriònics. El cadafal que no obtingué premi rebé estava en la secció novena infantil.


De nou farem un salt temporal benvolguts lectors/es -l’últim! Paraula de cronista de falles- que evitarà redundar en una bona part de l’anterior crònica del Carme, per passar a l`escenari de la Falla Quart-Palomar, una comissió històrica amb més de segle i mig de camí, que amb molt d`esforç està seguint des de fa un grapat d`anys en la categoria d`argent de les falles de la ciutat de València. Endiosats era la proposta de José M. Gramaje, el qual per cinquè any consecutiu, plantà el seu cadafal davant entre Santa Úrsula i les Torres de Quart.


Un pressupost dels més baixos de la categoria, amb el qual l`artista intentava crear un cadafal nou de trinca amb un cert volum, al centre un gran Zeus pare dels deus grecs, estava que tirava trons agafat a una columna -en els versets posava pilar, no sé si seria una al·lusió al barri, - per un braç i una cama, constituint la part de major risc del cadafal. La columna grega acaba per la part de dalt en mig arc en el qual hi havia criatures com un faune subjectant un dimoni per una corda o un soldat en la cabina d`un carro de combat. 

Homenatge al motociclista de Canals Ricardo Tormo

En la base quatre monstres, representants de la terra, l`aigua, el foc, etc,.. envoltaven el desastre en el que s`ha convertit la terra, plena de famosos/es de mig pel, que afloren en la pantalla com a deus idolatrats, quan no passen de humans mediocres. En un dels laterals apareixia un vertader semidéu del motociclisme valencià, el canalí Ricardo Tormo al qual se li fa homenatge, al costat el ninot candidat a l’indult, un endiosat deu de la velocitat, amb un parell de germans dimoniets espanyols que li toquen els.... macarrons.


També apareixia una hidra política valenciana de tres caps,...  o els divins del futbol, autèntics deus idolatrats. Sostenint un frontis del Congrés dels Imputats hi havia uns polítics aferrats als seus escons putrefactes, de signe totalment contrari era l`escena següent amb els caps dels valencians il·lustres com Blasco Ibàñez, Nino Bravo o Mario Alberto Kempes, que tot i no ser valencià d`origen, ha segut el millor jugador de la història del quasi centenari València C.F. i fou declarat fa tres anys com a Ambaixador Mundial del club.

   Homenatge a Pepe Puche, envoltat per Blasco Ibàñez, Nino Bravo i Mario Alberto Kempes

No podia faltar l`homenatge a un artista de la talla de Pepe Puche, segon d`una nissaga que deixà un record inesborrable, aconseguint un 1r premi en eixa secció d`argent, en el 150 Aniversari, com citava la Falla Quart-Palomar a la seua web: la falla Quart i Palomar celebró el 150 Aniversario y cuyo lema fué, como se ha mencionado anteriormente, “El diari de Ampa”. El argumento de la falla es una simpatica idea basada en el diario de una niña donde relata las cosas tal y como ella las ve desde su nacimiento. En la sección 1ªA primer premio a la falla Quart i Palomar. Proporción, ejecución, detalle e inspiración. “El diari de Ampa” de Pepe Puche roza la perfección. Por este motivo tambien consigue el 1er Premio de Ingenio i Gracia.


Ni Gramaje es Puche -tot i que ha tingut la seua ajuda-, ni jo soc Martí de Viciana -que ja voldria jo que m'ajudara!- però també destacava per composicions encertades i  bon modelat, tot i que enguany per la menudesa de la falla, no l`hem pogut gaudir massa. La pintura d`altra banda s'encarregava de ambientar la falla, omnipresència de les tonalitats fredes, encara que alguns experts qualifiquen el gris com a neutre. L`altra tonalitat era la de blancs, la qual també està dins del gris. Tant sols els ninots dels quatre extrems del cadafal, que representaven els quatre elements i alguns del remat i  escenes, aportaven colors vius, en un cadafal que sense partir amb molta dotació econòmica gràcies al bon fer de Gramaje, encara aconsegueix el 10é premi de la secció 1-A, ja que la falla era un poc futbolística podríem equiparar a l`artista amb un entrenador que amb poc pressupost aconsegueix la permanència.


Demana un desig era una falla optimista, que a diferència de la gran estava plena de color. Obra de Ricard Balanzà tenia una de les composicions més verticals de les que havia vist d`aquest artista. En realitat la forma dels cabells de l`antropomorfa figura central donaven lloc a una creu en la qual de vegades semblaven levitar els ninots, tal era el grau de escatat. Uniformitat en els minúsculs ulls com a botons negres, llarg i estret nas i quasi inexistent boca- que després de molta observació vaig comprendre que era un puntet- les estranyes criatures balanzianes, eren sobretot peces d`un ric entramat cromàtic.


Utilitzant tonalitats suaus, al cos central es partia d’un blanc neutre passant per un tènue color taronja bresquilla, fins arribar al groc pur dels cabells, no obstant els punts de pigmentació més càlids seran els de distints ninots situats als voltants, en el cas del remat un rosa clar que tenia al costat com antagonista un morat lliri, a  la base hi havia un ninot en el que s’apreciava encara millor eixa evolució cromàtica de càlids a freds. També hi havia punts de verds i blaus clars. Una de les seues millors falles i el jurat també ho va vore així amb un 3r premi a la secció novena infantil.



Els primers passos per Guillem de Castro em fan trobar Payasilandia de Juan Alberto Navarro Guijarro, una falla infantil lleugerament inferior en pressupost a l`anterior. En Plom-Guillem de Castro, tenia inferioritat econòmica, que no artística, amb una composició prou més espectacular d`evident risc al remat i una unitat temàtica fora de dubtes. El modelat també mante una una unicitat que la cohesiona, amb una bona expressivitat no exempta de bons acabats.  Per a rematar, afegir una pintura viva una mica rebaixada per a suavitzar e infantilitzar el conjunt, adoptant una dicotomia base entre el roig i el blau, acompanyada per altres colors que ocupen menor superfície. Obté un 3r premi a la secció dotzena infantil. 



Les mil i una nits era l`aposta de Daniel Jiménez Zafrilla que feia una falla més convencional del que habitualment ens tenia acostumats. D’un gran rocam sorgien les cases d`una ciutat mora dalt la qual uns núvols i una estora suportava el remat format per un Soldà i la seua preferida, que curiosament tenien darrere les majestuoses Torres de Quart com a marc arquitectònic. La composició no tenia molts secrets, però el guió era particularment interessant en les escenes, amb un geni aladí amb una expressió de atipament que feia riure, un cartell darrere ens aclaria que el pobre estava fart de tant de desig provocat per la crisi, els tres reis mags o reines magues, etc,.....




El modelat en general era molt geomètric, tant a la base com els propis ninots que allí omplien espais, eixes línies que no acabaven de ser planes del tot, es tornaven una mica més realistes cap al remat que junt al geni aladí formaven els millors conjunts escultòrics. La falla era al meu parer més atractiva en l`aspecte pictòric, Zafrilla utilitzà diferents tonalitats taronja, groc-taronja, ambre, carabassa, etc,...i en oposició violetes malva o lavanda, cap a la base i un blau maia o França cap al remat, on crec que si haguera optat per una tonalitat de blau diferent per al soldà haguera destacat millor el treball escultòric previ. El bon resultat de En Plom-Guillem de Castro en la infantil no es veu acompanyat en la secció 5-C on no obtingueren premi.


No havia de fer una gran distància per fer la primera incursió en el barri del Pilar -no confondre amb el Sector Pilar-Sant Francesc- a uns pocs metres tenia a mà el carrer Murillo, on ràpidament trobaria dos cadafals, l`infantil en el fons del mar estava signada per la comissió i com indicava el seu títol reflectia un fons marí que podria haver passat per tindre una estructura anodina, sinó fora perquè posseïa un remat poc habitual, es tractava d`un submarinista arribant a eixe fons, generant una sensació aquàtica que completava el derelicte o vaixell enfonsat del contrarremat. 


El conjunt estava envoltant de peixos, polps, etc,...sobresortia també la pintura, molt difícil quan es tracta de roques, basculant en les sempre poc agraïdes tonalitats marrons, des de les mes verdoses -lògicament per la humitat- fins altres més rovellades, etc,....el cadafal estava en la secció divuitena infantil, enguany Murillo-Palomar no arreplega premi de falla, però els nanos de la comissió s’emporten el 12é del Cant de l`Estoreta, organitzat per la Falla Plaça de l`Arbre. 


Signada també per la comissió estava la falla gran que feia un homenatge a la llarga trajectòria de El Turista Fallero revista degana supervivent -altres es quedaren pel camí com [Pensat i Fet 1912 a 1972]- que des de 1942 ve oferint a fallers, no fallers, turistes i bojos/es del monument, tots els esbossos del territori de JCF i des de fa uns anys de poblacions de les comarques de l`horta. Per cert si la revista fundada per Vicent Bayarri feia el 75 Aniversari, la meua col·lecció particular feia el 25! des de 1991 acumulant turistes, que junt altres publicacions anuals falleres incubaren en mi el virus de la fallerofilia primer lleu, després greu i des de fa anys estabilitzat i feliçment crònic. 


Cadafal de baix pressupost, no ho semblava a tenor de la seua composició   coronada per un remat proporcionalment gran, dalt un cos central vintage com diuen ara, com els que es construïen abans, en planta de creu llatina amb escenes de la direcció, redacció, tallers, etc,...detalls com el Patufet creat per l`artista Vicente Almela Caballé, per a la secció infantil de la revista guardonada amb el Ninot d’Or del Gremi d`Artistes Fallers de València. Modelat i pintura no eren els puntals d`un cadafal dels denominats apologètics, que si atresorava una bona dosi d`enginy i gràcia aconseguint la centenària comissió de Murillo-Palomar el 2º premi en eixe apartat a la secció 7-C.


M`endinsava ara si, en el cor del barri del pilar o no? a la Plaça Viriat, em feia la impressió que no estava al casc antic, una reforma havia fet desaparèixer per a sempre part del patrimoni i la història de València, substituïda per cubs, més propis d`edificacions del Politècnic als afores de la ciutat. L`arquitectura contemporània, m`agrada ubicada en el seu context. Entrava pel carrer En Cendra, fins arribar a la plaça de Coll, amb una finca molt deteriorada, feta pols...però conservant encara les façanes amb balcons de ferro forjat, les motllures, etc,...en eixe entorn lluïa el sexe dèbil? de José Acebes Rodriguez, amb una composició vertical i aèria, no exempta de risc en un dels remats. L'altre gran atractiu de la Falla En Sendra-Plaça de Coll era el guió, que exposava retaules de convivència entre ambdós sexes, en els quals es donava suport a la tesi que la dona porta la veu cantant. 


Doncs això, amb el cor encès en flama l’home deixa de pensar -deixem, millor dit- altres escenes eren la de la mascletà nocturna, quan es queixen del que fas, o del que no fas, o ...etc,..cos central i remats amb un modelat naturalista un tant cinètic amb una orientació que ajudava a arrodonir un conjunt que partia d`una base molt plana. Entre les figures de base es rebaixava  eixe naturalisme per donar pas a repeticions mecàniques d`un mateix ninot un poc hieràtic. La pintura dibuixava un treball d`oposició entre verds i violetes, dues tonalitats de colors secundaris, que oferien un conjunt una mica fred. Reberen el 8é premi de la secció 6-C.


Tot per un somriure era el lema de a versió infantil de l'artista Vicente Zacarés per a la Falla el Tro com també es coneix a En Sendra-Plaça Coll. Vista a certa distància a causa de les tanques, podia adonar-me que la composició era molt compacta, representava la carpa d`un circ amb dos caps de pallassos al remat. La presentació de la part frontal era un vertader circ en miniatura amb home forçut, l’home bala, el domador i el lleó inclosos. El modelat naturalista amb una molt guanyada proporció de ninots minúsculs a la vella usança junt a una pintura de colors vius especialment el blau grana de la carpa, no foren suficients per aconseguir un premi a la dissetena secció infantil.


Vaig eixir pel carrer de la bisbessa, que no era una dona bisbe, sinó l`una dama de la noblesa que assistia al bisbe, el nom del carrer es de 1694,  segon Salvador Raga Navarro en http://calleshistoricasdevalencia.blogspot.com.es/ , un blog que aconselle vivament per a conèixer millor la història urbana de València. A continuació enfilava un tranquil Pintor Domingo, per girar pel carrer Villena, de nou un carrer abans transitat, però en un nou tram, caminant entre balconades amb taulells de ceràmica d`una banda i parets plenes de grafittis de l`altra. Eixia al carrer carnissers quasi junt a Parròquia- col·legi de les Escoles Pies, d`allí tot recte fins la plaça de l`encarnació.


Estava fent molta volta però l`esforç pagava la pena: dos artistes de renom en una falla històrica com Peu de la Creu-D. Joan de Vilarrassa havien d'oferir un treball suggestiu, en primer lloc vaig encetar Al-garabia denominació que utilitzaven els nous pobladors del regne de València a la variant de l'àrab que parlaven els antics hispano-visigots arabitzats després de la invasió del 711. Òbviament és reflectia el període de dominació àrab-islàmica de Xarq al-Andalus o l`orient peninsular. Amb la caiguda del Califat de Córdoba el 1031 fou un territori que coincidí més o menys amb les taifes de Dàniyya (comarques centrals valencianes i les Illes Balears), de Balànsiya (comarques al voltant de València) i d'Alpont per l`interior. 


Com en moltes altres falles Paco Giner elaborà un cadafal poc voluminós per a la seua categoria, ben proporcionat amb un guerrer al centre com a eix central el qual suportava a banda d`escut i espassa, un mico dalt un coixí unit probablement per un sacabutx al seu turbant. Tot el conjunt semblava elevar-se, també el contrarremat de l`estimada que sorgia d`una llàntia meravellosa, també  important a la part frontal eren les cases o vivendes d`eixos segles, representaven topònims de poblacions valencianes d`origen àrab o que tingueren topònim àrab, tot i ser d`origen visigot, romà o fins i tot ibèric, cas de Saiti (Xàtiva). 


En quant a escenes, la part interessant estava als laterals i darrere, prenent com a excusa la irrigació de les hortes andalusines, apareixia un llauro valencià actual desfullant la carxofa, altra escena contigua era la de l`artesà terrisser i les botijes que mantenen l`aigua fresca a l`estiu, s'aprofitava per a carregar contra les grans superfícies que destrossen als xicotets comerciants, en un altra un personatge amb turbant i riques robes jugava una partida d'escacs front una mona, en el tauler apareixien enfrontats polítics amb la bandera d’Espanya i la de Catalunya. En general el modelat semblava buscar més la línia plana en les grans figures centrals, deixant rostres més propers al natural en la base, passats la majoria pel filtre de  la caricatura, exhibint expressions marcades pròpies d'eixe estil.


El blau maia -el més rebaixat de tots els blaus- junt al blanc ocupaven bona part de la primera impressió del visitant, aquests colors suaus eren contrarestats pels tons rojos de la faixa i coixí, així com pel turbant groc, tots ells càlids. A la base podríem trobar altres colors com el verd que envoltava al llauro, les tonalitats marrons del terrisser, etc...tot i pegar-li voltes i notava que m'agradava però era com si em faltara alguna cosa i la falla era molt completa, però, seria el pressupost?...el jurat enguany li atorgà el 8é premi de la secció 2-A.



Més clar aigua  era una falla de dites que tenia una estructura de conglomerat, no hi havia una base clara, ni tampoc un remat, francament no sé com denominar a aquest tipus d`estructura. Els ninots tenien una identificació 100% amb la temàtica,  això li donava una bona dosi d`enginy i gràcia, amb algunes incorreccions degudes a voler traduir l`expressió castellana a la valenciana o viceversa, per exemple gato encerrado en valencià no es gat tancat, sinó amagat, o cap de suro per cabeza de corcho , en castellà es sol utilitzar cabeza de alcornoque, etc, etc,... la intenció didàctica és la que conta.



El modelat era l`habitual de Mario Pérez, caps molt redons, faccions reduïdes a la mínima expressió, amb l'excepció d`alguns ninots en els que està experimentant amb un augment dels ulls i que en aquesta falla funcionaren com en cap altra i moltes cares somrients sense caure en la sensibleria. La part de darrere tenia una sensació de buidor, respecte a la carregada part frontal, però també més gràcia, amb escenes com Fer-se el suec, Contes Xinesos o la més hilarant On hi ha pel hi ha alegria. En consonància a la composició, tampoc en la pintura hi havia una tonalitat dominant, era un mosaic de blaus, verds, rojos, morats, etc,...Peu de la Creu-D. Joan de Vilarrasa rep el 4r premi de la secció vuitena infantil.




Vaig agafar la circumvalació del barri del pilar -el carrer Guillem de Castro- per avançar més ràpid fins Guillem de Castro-Triador, el lema era Politització: fantasmes i dimonis del món faller de l`artista Vicente Bellvís Martín. Un cadafal molt, molt modest, dels més fluixos que he vist enguany sap mal dir-ho, tant en modelat com en pintura, fosca i de difícil combinació. Sorprenent també en una falla tant menuda uns cartells tan llargs, que lluny d'ajudar a millorar un poc ho empitjoraven, el cadafal que òbviament no obtingué premi estava a la secció 7-C. Gaia: Mare Natura de Celso Sierra era una altra cosa, almenys la seua composició era molt original, amb un planeta terra amb xiquets dels 5 continents pegats a un mur, no obstant tampoc aconsegueixen recompensa a la secció divuitena infantil.


Tornava cap a dins del barri del Pilar per guillem sorolla, en tan sols 150 metres, tenia davant Demana un desig  de Fran Santonja per a la Falla Guillem Sorolla-Recared, la falla amb la que més em vaig partir a riure del sector, un geni amb els ulls injectats en sang, estava fins els nassos de concedir desitjos, al voltant de la llàntia diverses escenes divertides, un tresorer maletes en ma cap a suïssa, un faller amb sis braços per portar tots els premis que volia guanyar, tres bunyols humanitzats en un podi representaven l`ànsia per guanyar premis, etc,..
i cartells amb  versos de rima consonant que ajudaven a gaudir més de la falla. Del modelat em quedaria amb la caricaturització dels ninots principalment aconseguida amb el recurs dels ulls grans que generaven una còmica expressió de sorpresa, en quant a la pintura, hi havia un joc d`oposició entre dos colors foscos com son el morat i un marró suau, al qual no m`atrevisc a posar cognom: canyella, coure, camell, etc,...reberen el 4rt premi de la secció 7-B.


La infantil de Guillem Sorolla-Recared era  Por? Quina por? de perfil semblant a la gran, tenia a més a més la frescor de l`atreviment creatiu de les infantils, composició al voltant d’ un ninot de palla, no sé molt bé si ninot de falla o que, tenia davant una flama humanitzada desvanida pel foc, al costat un escarabat que em mirava seriós, una panderola de mida gegant amb cara de pocs amics -ara a l'estiu ens trauen a ballar-per darrere un minimalisme molt expressiu, mostrant unes llapisseres i un humanitzat esborrador que imitava les pors dels alumnes quan han de comunicar els suspesos. Al tractar-se del mateix autor Fran Santonja, el modelat tenia similituds com els grans ulls saltons o l`expressivitat caricaturitzada, en l`apartat de la pintura, molta superfície color grana, amb el verd i el blau clar com a contraposició. 8é premi i 2º d`enginy i gràcia a la secció dissetena infantil.


Les cosquerelles començaven a recórrer la meua esquena a mesura que avançava recared avall, travessant maldonado un altre carrer ple de història fallera, fins arribar al carrer de Roger de Flor, almirall de l`armada de la Corona d`Aragó que semblava portar-me fins la Plaça del Pilar. Plena de gom a gom i encara no era un hora punta, el fet de ser la guanyadora de l`any anterior, exercien un poderós influx entre els nombrosos visitants que pagaven religiosament la seua entrada, jo un d`ells. Pere-Stroika era un joc de paraules, entre el nom del seu artista Pere Baenas i el procés que començà en els anys ’80 i que acabà demolint el sistema polític, social, cultural i econòmic de la URSS. 

El cadafal de temàtica soviètica o rusa tenia poc, semblava més bé una excusa per buscar paral·lelismes dels canvis que estan succeint a València i a Espanya, ni de bon tros tan profunds com aquell. El cos central era un bust i les extremitats superiors dels braços, front a ella i sota la seua atenta mirada un cosac damunt un os, que intentava vendre la seua pell abans de caçar-lo, dalt eixe bust que representava a la tsarina  hi havia la seua filla enamorada del cosac i a punt de ser ferida per la fletxa de cupido. Aquestes tres figures formaven un triangle no amorós, sinó geomètric que es podria considerar el nucli central de la falla. En el centre del triangle es divisaven les típiques cúpules de bulbs de ceba de l`art ortodox rus.


Coses estranyes estaven succeint en les falles 2016 de la secció especial, aquelles torres en forma de pastís de caramels, no pegaven ni amb cola, amb la part frontal del cadafal, semblava posat allí per omplir, que d`altra banda havia segut plantat més avant per a que semblara més gran. La visitava a les escenes, començava amb les Матрёшка -Matrioskes- com a excusa per explicar la fragmentació política espanyola, cares pintades -allí semblaven fotografies- des de Baldoví fins a Rajoy. Nota: les falles es cremaren en Març, estem quasi en Agost i continuem sense govern. Aquesta escena per desgràcia continua vigent.


El guió de Gonzalo Rojas i Alberto de San Félix començava  bé, tot lligat, rimat i amb gràcia, la tsarina era una princesa plebea que a la cort s`havia colat, baix ballava un Rus, que no era rus, sinó que comptava bitllets... en fi, els amics i seguidors de Xàtiva m`entendran. Un cosac ballava la dansa de la Cor-Rus-Sió, fent al·lusió a les conseqüències de la llei mordassa. Molt encertat un cartell assenyalava que la Perestroika havia arribat des de Rússia amb amor, però no sabem si per a millor. Una escena repetida, però per desgràcia plena de vigència era la del TransiMariano milers de joves amb carreres, masters, idiomes, etc,...continuen pegant a fugir.


En una altra escena Joan Ribó anava alçant una estora roja, per la que Rita Barberà corria, d`on anaven eixint més i més casos de corrupció. El Те́трис o Tetris era i és un joc inventat el 1984 a la URSS, que feia furor als recreatius -els mes joves esteu més acostumats a jugar sols al vostre ordinador- consistia en acoblar peces geomètriques, doncs bé en una escena es comparava el famós joc amb el nou govern tripartit. L’humor eròtic tenia també el seu espai amb la història de Rasputin i la tsarina, jugant amb el vocabulari, on al hot dog, li agradava el Pa-Rus. Uns iaios apareixien com a campions de gimnàstica, una altra tradició rusa, sustentant a tota la família, dalt un podi. El grup candidat a l`indult estava composat pels ninots representatius dels nous diputats.


Una muntanya russa era la vida de les famílies aventureres, en una economia mundial que fluctua vertiginosament i esta a punt d`estavellar-se i en una guerra freda s`està convertint el conflicte Catalunya-Estat. La composició era fabulosa amb menys risc i volum que altres vegades, però amb una de les estructures més atrevides de totes les categories, del modelat quasi diria el mateix en un 70 o 80€,  magnífic el rostre i proporció de les extremitats de la tsarina, treball immens per aconseguir el joc de mirades entre la tsarina, la filla i el pretenent cosac, modelat naturalista que anava mutant a caricaturesc en les escenes de la base. 


Però lamentablement aquelles cúpules bulboses de la part de darrere, ....no tenien la qualitat de la resta del cadafal, eren un cos estrany. En quant a la pintura, tampoc tenia la força d`altres anys, la marxa de Martorell sembla que també s`ha notat, encara que no hi havia en aquest sentit una davallada abismal. El blau de la casaca del cosac, contrastava amb el roig del fons de la corona daurada, que també es càlid, d`altra banda el malva ocupava la major superfície als pantalons del cosac, la part interior de la mantellina de la tsarina o part del vestit de la filla, fins i tot les torres bulboses en format pastís estaven interconnectades amb els colors de la part frontal.


En general la falla era cromàticament molt blanca les tonalitats més fosques estaven en l`os, la rabosa del cap del cosac i poc més. Després d`uns anys magnífics la 150aria falla del Pilar perd la corona, baixant a un 6é premi. La secció especial es la Champions League de les falles, sovint els premis són enganyosos, sincerament a pesar del premi obtingut, crec que no estaven tant lluny del podi, siga com siga, és evident que amb la marxa de Pere Baenas s`acaba un cicle en la Falla de la Plaça del Pilar, enguany també ens ha dit adéu Emilio Polo faller del Pilar i pioner en la informació fallera, sense gent com ell en l'era analògica, no estaríem altres escrivint en la digital, gràcies mestre.


Oscar Villada era de nou l'artista de la falla infantil de la Plaça del Pilar. Quatre quinzets una pesseta era una falla de didàctica numismàtica, per explicar al mes menuts, que no sempre va existir l`euro. El cadafal estava tan cohesionat amb el guió que la base era una gran moneda, al seu damunt una rodanxona Unió Europea li donava a una asseguda Hispania -primera imatge de la pesseta en la seua estrena allà pel 1869- la nova moneda comuna. Abans però cada país  tenia la seua, envoltant la voluminosa figura de la Unió Europa hi havia una xiqueta amb una samarreta verda i un trebol símbol d’Irlanda, una altra amb un florí neerlandès, la corona danesa, el franc francès, la lira italiana, etc,...


La pesseta també tingué les seues pròpies variants i noms al llarg de la història, així doncs, estava el duro, que valia cinc pessetes, fent bíceps al gimnàs, o la rubia -preciosa moneda d`una peseta daurada, de les quals encara conserve alguna-, més antigues eren la perra xica  on més que un lleó semblava haver una gosseta, valia cinc cèntims, l`altra era la perra grossa, que valia deu cèntims, on apareixia un lleó, que molta gent confonia amb un gos. Uns reis mags dalt unes monedes eren els reals, antiga moneda espanyola anterior a la pesseta, més conegudes per reales de vellón


La composició tenia com a centre una moneda d`Euro, subjectada per una voluminosa figura d`un costat i a punt de ser rebuda per una altra també important de l`altre, aquesta estructura bipolar, era en realitat un trident, perquè tenia darrere una altra gran figura, interessant l`ús de múltiples mides en el modelat de les figures, que creava diverses perspectives. En el modelat, com ocorre des de fa una pila d`anys, preferència pel disseny de superfícies llises en les que després es pinten les faccions i principals parts del cos, d`una altra banda amb abundants figures de totes les mides, sobretot de les més menudes, que sempre costen més de fer i d`ornaments com els de la figura de Hispania amb fils i claus o agulles, una tècnica anomenada stringart o hilorama


El color pastís predominava a l`escena central fent una escala cromàtica, des del blau celeste, passant pel bígaro -quasi lavanda-fins el violeta i el rosa. La part frontal tenia com a únic contrapunt càlid un barret de color roig i els daurats i grocs, majoritàriament situats al remat. També predominava la coloració freda per darrere, si bé amb tonalitats verdoses, amb major oposició de càlids, bordeus, carabassa, etc,....la numismàtica falla aconsegueix el 10é premi de la secció primera infantil.



Eixia pel carrer maldonado, no sense dificultats entre una munió de fallers, veïns i turistes que omplien els carrers confrontants, a mesura que avançava, veia més i més músics afinant els instruments per a marxar cap a la plaça de la Verge, continuava pel carrer de la beata i desembocava en l`avinguda del Baró de Càrcer, per visitar el cadafal de Llanterna-Na Robella, -que ja descriguérem en la crònica de la Seu-Xerea-Mercat- de nou fem un xicotet salt temporal en la crònica, per a situar-nos a la part baixa de l`avinguda, exactament front a Pandora el cadafal de la Falla Avinguda de l`Oest, una històrica que enguany recuperava posicions ascendint a la secció 2-A.


El cadafal nou de trinca parit en el taller de Manuel Martínez Reig, seguint l`esbós de Sergio Alcañiz, seguia la màxima que està marcant la crisi, màxima qualitat en el menor espai possible. Escàs volum per una secció tant alta, però amb una composició molt atractiva, un dels dos remats estava probablement unit per un sol sacabutx a quasi 90º de l`eix vertical del que seria un remat rectilini, coses del suro, perquè amb cartó pedra haguera segut impossible! El bust de la base representava a Pandora que tota curiosa, obria la caixa dels mals de la humanitat. 


Com el volum de la falla no era molt gran , les escenes obrien espais respecte la base, que estava convenientment ornats per a donar solució de continuïtat al conjunt i guanyar tros a la holandesa.  Cal dir que no només la rima dels versos era adient, sinó que a més a més el disseny dels cartells i el seu suport eren magnífics per a llegir, cosa que s`agraeix. La dotoreria o xafarderia era l`anima de la falla, en la primera escena es criticaven els programes tele-fem, en la tercera l`escenari era una perruqueria, mentre que en la segona era la senyora dorotea, la que més dotorava -en versió castellana seria la vieja del visillo-, en una altra un veí dotor aguaitava pels prismàtics a la voluptuosa veïna nueta, a l`altra banda un altre veí es partia a riure del veí xafarder, ...


Si és donaren premis de guió a les falles, aquest seria com a mínim un dels millors de la seua secció, poques escenes, però totalment cohesionades i amb molta sal.  El modelat guiat pel disseny de Sergio Alcañiz, responia a un trencament del modelat naturalista que simplificava les faccions per buscar identificar-les amb diferents figures geomètriques, tant a la base, com al remat i escenes. El modelat actual deixa gran part de les seues funcions a la pintura, per exemples els ulls de Pandora, perfectament representats. Sense entendre massa de colors, hi havia una característica bàsica: base i escenes frontals amb predomini de colors de tonalitats fredes com diferents blaus, verds, blancs, etc....i predomini de colors de tonalitats càlides en el remat, roig, groc i negre,...rebé un 7é premi a la secció 2-A. Gran any per al taller de M. Martínez.


I hui estan tranquils! Era el cadafal infantil de Vicente Francisco Lorenzo que a pesar de la seua joventut s`està convertint en un clàssic en la cèntrica plaça, costava concentrar-se en aquell cadafal on una mare desconcertada al centre de la falla  tractava de contindre aquell descontrol infantil. La composició era al voltant del gran ninot abans referit i d`un altre més menut d`un gos pintat de pallasso, del barret inclinat del qual sorgien peluixos. La falla tenia moviment, els ninots eren cinètics, com els xiquets que no poden estar-se quiets, des de la base, amb un gos pringat de menjar fins el remat on un xiquet mirava desorbitat una xiqueta.


La falla era molt generosa i redona, no tenia escenes a l’ús, però tampoc punts morts, fet usual en les parts de darrere de moltes composicions. Superherois, futbolistes, etc,...el modelat era caricaturesc al 100%, destacava les característiques de l`acció que el ninot executava o pensava realitzar, remarcant diferents parts del cos o augmentant-les. Com en la majoria de falles infantils la pintura jugava un paper més enllà del de l`acabat i perfilava ulls, plegaments de la roba, etc,...no hi havia un color, ni una gamma predominant, cosa que encara donava més força al moviment, el cadafal infantil de l`Avinguda de l’Oest rebia el 13é premi de la secció tercera infantil. Les comissions a eixes hores eixien de la plaça de l`ajuntament amb els premis infantils, presentacions, llibrets,....un contuberni musical inundava aquells carrers pròxims, però joc com aquell anava a per la última falla del sector Pilar-Sant Francesc, la del Viatge en el temps del crononauta Vicent, una falla que tenia com a guió una crònica ja em tenia guanyat


Via Facebook Falla Periodista Azzati Album 1958-2015,. Crec que 1r premi de 1-A 1982

I es que Sant Vicent-Periodista Azzati complia ni més ni menys 100 anys i això no es fa tots els dies. Pero a banda de la efemèride vull rescatar el fragment d`un article de Moises Dominguez del suplement de Levante-emv de 1996 -si exactament de fa 20 anys!-en el qual feia una anàlisi de la història de la secció 1-A. Mitjançant un sistema de puntuació en el que es donaven 5 punts al 1r, 4 al 2º, 3 al 3r, 2 als premis menors i 1 punt als que no obtingueren premi. El resultat era que Sant Vicent -inclosa l`època en que es deia Falangista Esteve- era la millor de la secció d`argent en 53 anys d`història tot i que Almirante Cadarso havia guanyat més primers premis. En total Sant Vicent-Periodista Azzati acumulava en 33 anys a primera 4 palets, 8 segons, 7 tercers, 12 premis menors i 2 sense premi, un total de 99 punts, per davant dels 87 d`Almirante o els 69 d`Espartero-Ramon y Cajal.



Centrant-se en l`actualitat el cadafal de Paco Torres Josa amb esbós de chuky, mostrava generositat en els volums, ja per darrere em sembla de base molt ampla, especialment pel mig cos del pseudo científic otto kronoler, fantàstica expressió de boig, que em recorda a mi fotografiant falles hores abans. Al rodar la falla entrant per periodista azzati, vaig notar que la falla no era tan baixa com semblava des del carrer Sant Vicent. Un gran científic calb feia moure una palanca i aleshores es posava en marxa la màquina del temps on viatjaria Sento Assati, home d`idees avançades per a la seua època.



En la part frontal és on en realitat es podria comprendre quina era la part que portava el pes del cadafal, una mena d`avantpassat de Delorian del professor Doc, aquest era més antic i valencià -òbviament també fictici com en la pel·lícula Tornada al futur, també a diferència del vehicle nord-americà ací anaven cent i la mare, costera avall i sembla que sense frens, creant una composició cinètica que cercava l`espectacularitat i l`enginy i gràcia. A banda un dels tres grans ninots del remat presentava un risc considerable, unit a la base per un peu.



La composició era molt atrevida i un dels punts forts, però comptava amb escenes que la completaven, especialment en l`apartat d`enginy i gràcia. Els viatges en el temps tenen moltes possibilitats còmiques, sobretot quan s`utilitzen polítics o personatges locals, era el cas de Joan Ribo, el qual apareixia repetit, primer d`alcalde del futur amb un armari ple de corbates, o amb la bandera gay en un exèrcit junt a Felix Crespo i  Pere Fuset. També apareixia una Rita Barbera prehistòrica arrossegant per terra a un altre Rajoy també paleolític. Una parella més “moderna” eren Tsipras i Merkel.


Paco Torres, ha consolidat un dels millors modelats que tracten de reflectir el natural, el qual unit als dissenys de Chuky li donen major expressivitat, en aquest sentit era increïble la ressemblança amb personatges públics, en alguns casos hi havia més serenitat i en altres major dosi d`histrionisme com el cas de la gran figura de darrere de Otto Cronoler. Magnífica pintura en una temàtica com les maquinàries, els laboratoris, etc,... de tonalitats metàl·liques que tendeixen més als colors freds i foscos, per tant ací més que lluir-se el més important era no desbaratar el treball anterior.


El color gris metal·litzat junt el blanc de les bates científiques feien de base, junt el blau o el roig fosc -en menor proporció- i algunes porcions on apareixien colors metàl·lics daurats o color coure, més a prop del taronja. Des del carrer sant Vicent per la part de darrere es veia millor com el color verd i blau combinaven el roig, més present als remats. El color carn era tan proper al real, que feia de contrapès a les tonalitats fosques i els conferia encara major realisme. En resum una falla tant o més bona que la de l`any passat, però açò dels premis és com les oposicions, depèn de tu, del jurat -volia dir del tribunal-etc,...reben el 4rt premi i el 3r premi d`enginy i gràcia de la secció 1-A., pero en molts aspectes junt a les tres primeres de la categoria em deixaven millor sabor de boca que les d`especial.




Fernando Foix debutava en una plaça cèntrica -més cèntric és difícil- amb VLC2116, un concepte de falla amb un treball previ de disseny molt important, ací es podia dir que no hi havia refregit, ni en la concepció del projecte. No sabria com definir la composició, però davant una estructura tant nova només puc dir les característiques que observava, per una banda molt plana, donant totes les figures cap a la part frontal, però per l`altra descrivia un cercle trencat, en el que s`anaven situant els ninots de les escenes, perquè no hi havia escenes de base, de fet tot el conjunt es sustentava en una pota, a mode de columna.


La figura central era una dona oriental, que agafa a una fallera infantil quasi al vol o sense gravetat -lamentablement no vaig poder llegir els cartells, llunyans i amb lletra xicoteta- a la base una mena de trinquet futurista, amb les parets del dau i el frontó corbades, també semblava que el camp gravitatori no fora el terrestre, l`altra escena esportiva era la del xiquet en una bicicleta sense rajos a les rodes i baix d`ell un alienígena tocant un instrument musical desconegut. Amb les ganes em vaig quedar de conèixer i entendre millor el guió.


Ja havia vist altres falles de Foix o amb el seu disseny en falles de categories inferiors, però mai en segona, em va soprendre, no per la qualitat que ja coneixia, sinó per la creativitat. Domina les proporcions, la composició i a més a més està en constant evolució, les falles infantils no deixen de bombejar nous artistes i noves idees. La pintura dominant era la gris-blanca amb una gran taca groga a mig, com a tènue tonalitat càlida, sumada a algunes porcions disperses de rosa i fúcsia, que no és el mateix.



Sant Vicent-Periodista Azzati, es una falla amb passat que segueix apostant per cadafals originals i innovadors mirant al futur, també enguany en el seu centenari, podria haver apostat sobre segur pero ha preferit el viatge al futur, rebien del jurat el 6é premi de la secció segona infantil. Allí acabà la mes circular de totes les cròniques, pràcticament en el mateix lloc on començà, al centre neuràlgic del món faller contemporani, instituït anys després que deixara d`anomenar-se baixada de sant Francesc, per a denominar-se finalment com a plaça de l`Ajuntament,  per que les falles son com la vida, un etern retorn. Fins la propera!