Corredor de Falles

CRÒNIQUES FALLERES    2016

El cor de la ciutat, el cor dels valencians, les falles més antigues: 

Sector Seu-Xerea-Mercat 

    Antiga Universitat de València. Font :wikimedia evidentment els tarongers aci no estaven en flor

Els jardiners estaven esporgant els arbres de la plaça quan arribava al Patriarca, l'olor a tarongina m'obria les portes del Sector Seu-Xerea-Mercat, una flaire real, no poètica ni evocadora. Era ben enjorn i les aromes de menjar o de pólvora encara no s'havien barrejat amb la d'aquells tarongers que acompanyen des de fa anys l'antiga universitat de València. Matí fresc, però primaveral, que acompanyava a eixir al carrer.

Eixir a vore falles de bon matí, pot tindre premi i en aquell moment passava el jurat, amb la qual cosa vaig poder contemplar Paradoxes sense tanques, una perspectiva que ajudava a comprendre millor el conjunt. El cadafal de Victor Navarro Granero tenia una composició on destacaven el cap d`una dona, que semblava una metàfora del món, junt un arbre representant de les accions humanes. Com l’any passat o encara més, la falla era molt conceptual, l`arbre tenia fruits, que els humans son capaços de generar. 

L’element antagonista eren les destrals que tallaven l'arbre i impedien collir eixos fruits. A nivell de composició resultava curiós observar que els fruits estaven elevats, mentre que les destrals estaven arran de terra, en pintura hi havia contrast entre les dues figures, claredat –foscor, el cadafal de la Plaça del Patriarca (Universitat Vella) rebé el 5é premi de la secció 6-A, d’un jurat que en aquells moments arribava allí.

Xino, xano i bones lletres era la falla infantil del mateix artista que no em vaig parar massa a observar, aconseguí el 8é premi a la secció divuitena infantil. Girava pel carrer de la Nau, entre el col·legi del Corpus Christi i la Universitat, en la llunyania divisava l'estàtua eqüestre de Jaume I que semblava animar-me a fer un esprint per a arribar abans a la Plaça d'Alfons el Magnànim.

Falles et circenses destacava per la seua composició, el seu artista José Jarauta no sol decebre en eixe apartat, el cadafal ja vist per darrere impactava. El que també començava a impactar era la crítica del guió de José Fuster, amb la imatge del nostre “Ministre Major” anunciant la seua retallada,... perdó, arribada a les falles. Els versos de rima consonant convidaven a la lectura, la crítica a tort i a dret també, com la croada del nou ajuntament contra les carpes.

Fantàstica composició i un guió molt aconseguit, sobretot en un tema tant repetit com el del Circ, al conjunt li ballava un tant el modelat, tant pels acabats, com per la homogeneïtat en l`estil, d'altra banda tampoc desmereixia la pintura, que en meua molt subjectiva opinió, estava millor executada, sobretot en les grans peces centrals, però que tampoc acabava de crear el joc de transicions entre colors càlids i freds. El jurat sembla que tingué més en compte les errades que els encerts i li donà un 12é premi –pels pels- a la secció 3-B.

Animals de companyia era la falla d’un il·lustre com Vicent Almela, el primer que destil·lava la falla era coherència temàtica, poques figures humanes i molts animals domèstics, gossos, gats, lloros, peixos, etc,.. la segona un humor que cohesionava més un cadafal on els humans havien segut conquerits per les noves tecnologies i passaven milions dels seus animals domèstics. Tampoc faltaven els jocs de paraules com en el cas del grup candidat a l`indult, polp com animal de companyia.

Des del punt de vista de la composició no es pot dir que no tinguera una total harmonia, però caria de  risc. En quant al modelat, estava en les mateixes, la originalitat i la personalitat d`Almela es reflectien en cada ninot, sabies que estaves davant una falla seua, en la majoria dels casos aconseguint transmetre perfectament el significat de cada escena sense haver de llegir els cartells explicatius, però sense massa complicacions estilístiques.

En la pintura predomini de la tonalitat marró-groguenca, molt característica d`Almela, la primera vegada que vaig vore falles seues allà pels ’90, crec que a Serrans-Plaça dels Furs, tenia la sensació que els seus ninots semblaven eixits dels Simpsons. Un cadafal interessant, agradable de visitar,  que no acabava de destacar com una falla impactant però que tampoc tenia errades garrafals, que finalment no obtingué guardó a la secció tercera infantil, crec que més per falta de pressupost que per demèrit.

Creuava amb rapidesa el carrer de la pau, trotant com una zebra per la sabana, per a arribar en no res a Desorientats la enèsima falla d`un emplaçament mític com el de la Plaça de Sant Bult i al mateix temps solitari, allunyat de la resta de comissions del casc antic i del propi sector. Un any més el cadafal omplia una plaça molt ben conservada, que amplificava una composició que de forma intel·ligent buscava la verticalitat amb un remat en torsió que se’n eixia uns quants graus del seu eix central.

La temàtica era la oriental, però el lema ja denotava que se li volia donar un nou gir o significat. La puixança de l’orient llunyà mentre occident decau, es presenta amb una gran pagoda com a cos central, substituint l’antic casal faller ara de Xian Bult, aquesta original idea ve acompanyada d`escenes més clàssiques com les dels restaurants xinesos, la de la substitució de la pirotècnia valenciana per la oriental, etc,..pero hi ha tocs molt originals com les del rotllet de primavera entre el president i l'artista faller, el guerrer de Xian Bult i sobretot la de la Cavalcada del Foc que es substituïda per la Festa del Drac. Com aclaria un cartell, la base de la crítica era econòmica, la guerra comercial existent en l'actualitat, on els països orientals pugnen per la hegemonia mundial. 

Si la composició era de gran nivell, també ho era el modelat, que amb alguna lògica excepció dibuixava un conjunt sense fissures. La disposició de la pintura partia d’un color càlid com el roig a més a més en tonalitat forta, que contrastava amb el blau pastis de les teules, a banda un samurai vestit de negre feia d'oposició al blanc de la base, això en la pagoda del cos central,  en la resta del cadafal, apareixia un conjunt de colors suaus, que fins i tot combinaven amb el verd de la gespa. La centenària comissió torna a guanyar el 1r premi a la secció 4-C, aquesta vegada de la ma d’Art en Foc.

Tecnologia? I like it! Enguany ha segut un any d'explosió en temàtica de noves tecnologies i xarxes socials, també l'artista José Jarauta l’ha utilitzat en la Plaça de Sant Bult. Cadafal antropomòrfic per antonomàsia, que humanitzava la irrupció tecnològica amb escenes simpàtiques, des del xiquet del remat que està en el núvol  passant per la desconcertada mestra del cos central, el mestre que es obligat a eixir en una auto-foto, el xiquet atrapat amb cordes per les xarxes socials, o un altre que es feia damunt i ho anunciava amb pel whatssap.

Abundància de ninots en una composició, que bàsicament tenia això i algun element més, però que complia el seu paper i omplia l`espai. El modelat era de tall naturalista, en alguns casos més expressiu i en altres no tant. Tot estava cobert per una tonalitat de color pastis, el problema de la pintura era que com la composició era un conglomerat de xicotetes peces, hi havia certa anarquia en els contrastos. Enguany no cullen premi, en una secció la dotzena infantil, amb moltes falles i pocs premis, un altre any serà.

La frescor del matí m'esperonava a mourem amb rapidesa pel carrer blanc, a fer en un sospir el d’Aparisi i Guijarro i a rodar per la plaça Nàpols i Sicília com si estiguera en el Velòdrom Lluís Puig de Benimamet -València- plantada junt el seu casal la falla infantil, amb unes tanques infames pel motiu de sempre, l'incivisme d'alguns/es que en tant sols un dia d'exposició pública ja havien furtat un ninot. Així m`ho relatava una fallera allí mateix, davant el trist assentiment d`uns fallerets que poc entenen la burrera dels majors.

La falleta de nou de Pepo Jarauta, de la que desconec el lema, semblava anar de plantes, natura o coses semblant, composició efectista -dins del que és la secció divuitena-coronada per un Sol sorneguer. El modelat realista de sempre i un bon contrast de colors sobretot en el remat i cos central. D’altra banda hi havia profusió de detalls, dins les possibilitats d’un cadafal modest però ben bastit, que venç la maldat dels robaninots i aconsegueix un 4rt premi a la secció divuitena infantil per a la Falla de la Plaça Mossèn Milà.

La falla gran tenia en el seu remat una gran mona, lògicament el lema era: I encara dubtem si venim de la mona? Un templet amb un personatge reial, que ha fet la mona en algunes ocasions, era coronat per una gran mona. Pareixia fet a posta, que tant la mona com el templet tenien una pintura fosca, per a que l`emèrit personatge destacarà més. Les escenes eren totes acudits, per exemple la dels problemes capil·lars del molt honorable, una altra mona estava en un compromís, etc,.....

Altres subespècies eren els pintamones, o les xiques mones, altres dormien la mona i molts joves fan la mona en les aules, amargant als professors. Una falla molt graciosa a nivell de guió, però amb evidents mancances estètiques, com la falta de unicitat en el modelat dels ninots, que era compensat amb una forta expressivitat i amb una pintura de colors vius a la base que feien centrar-se en les escenes, d`un cadafal ubicat a la secció 7-C de València, que no obstant les diferents irregularitats es fa amb el palet.

                                      

    Carrer de les Avellanes de València. Font :wikimedia.  

Creuava el carrer de les avellanes, el llibret més antic conservat fou escrit per Bernat i Baldoví per a una falla plantada ací el 1850, per que no s'explicarà això als turistes? També al carrer de la mar es plantaren falles de carrasca fa molts anys, entretingut en aquestes remembrances històriques arribava a la Plaça de la Reina, no menys històrica que les anteriors, alguns testimonis fins i tot citen un possible cadafal en els anys ’20 del segle XIX.

La Falla del Tio Pep, que es com anomenen els seus fallers a la Falla Plaça de la Reina-Pau i Sant Vicent, tenia enguany una temàtica molt propera Una Plaça sense traça, un reflex de la deixadesa de les administracions per a resoldre el problema urbanístic de la Plaça de la Reina. Un gran Faraó apareixia relaxat, ventat per un esclau, mentre una dona li toca l'arpa, deixant de banda la presa de decisions,  fent una metàfora amb les obres faraòniques.

El cadafal es decantava a favor de la peatonalització de la plaça i la pau social, amb dos ninots que vaig identificar amb un soldat carlí i un altre isabelí, símbol de guerres civils inacabables que assolaren Espanya durant el segle XIX. Agraisc ací a la comissió que em deixaren entrar per fotografiar algunes de les imatges inèdites de la falla provinents de l`arxiu Huguet, es curiós que el millor de la falla estava per la part de darrere. 

També hi havia un sentit homenatge als diferents arquitectes valencians que projectaren la plaça, un altres ninot metafòric era el d`una dona amb una corona al cap, la pròpia Plaça de la Reina. Particularment graciosa era l`escena del sagrat cotxe, a manera de “Vedell d`or” de l`antic testament o la partida d`escacs entre Sant Vicent i el nou alcalde de València Joan Ribó, apareguent també en els cartells Grezzi el nou regidor de transports-ara mobilitat-.

Si apareixia la plaça de la reina, també ho havia de fer el Tio Pep, uns papirs enrotllats ens recordaven els projectes aparcats, com el Parc Central, o la rehabilitació del Cabanyal, les antigues cançons de Terra Mítica, l`aeroport de Castelló, la Ciutat de la llum, etc,...ja no sonen. El guió era molt original i anava des del barri, passant per la ciutat, fins arribar a la comunitat. 

La peculiar estructura, no tenia risc, però tenia harmonia, el modelat en la línia del José Ramon Devís d`anys anteriors o fins i tot un poc millor. Crec que el gran salt qualitatiu venia per l'ús de menys colors suaus i al mateix temps amb un    contrast clar entre el blau del Faraó i el roig del ventador, que amb el blanc que també cobria gran part del cos central. La falla era nítida a la vista, altres anys tenia massa colors que embafaven, enguany s`emportaven el 7é premi de la 2-B.

Ja me`n anava quan...però i la infantil? No estaven bobos els fallers de la Plaça de la Reina, aprofitant l`extraordinari marc de la Catedral de València, allí prop havien plantat  la bresca del tio pep. Dos xiquets encuriosits descobreixen els xicotets éssers que viuen en una bresca: les abelles. L'estructura era la d`un arbre humanitzat que sostenia una bresca, amenaçada per dos ossos, àvids de mel. Una jerarquia de tres mides diferents, primer la més gran la dels ossos, després els dos xiquets i finalment les minúscules abelles i alguns insectes més.

Passa carrers, conjunts musicals, l'abella reina major i la infantil, l'abella president, l'abella poeta que fa llibrets, els veïns cuc i caragol, etc,...formaven un univers de mini escenes, vertaderament originals i temàticament molt cohesionades, els aspectes estètics, tal com el modelat i la pintura, eren secundaris en una falla que destacava per una gran força expressiva que li ha valgut el 1r premi d`enginy i gràcia de la secció dotzena infantil.

Baixava per Sant Vicent i girava per Mª Cristina com si em dirigira cap a la Plaça del Mercat Central per a girar a l'esquerra per la Plaça dels Porxets, que els coneixedors de la història de les falles, reconeixen com antic e important emplaçament faller -de fet fa 100 anys fou una de les millors- seguia per sedassers fins a la Plaça de la Mercè, la primera falla a visitar fou la infantil d’ Enric Ginestar, el de Dénia repetia enguany amb Un so bestial un cadafal ple de ninots que representaven animals interpretant instruments musicals.

Com que la comissió posa les tanques rodant la plaça, era impossible passar però es buscava una composició redona, que no tinguera tan sols una part davantera com sol ocórrer, sobretot a les grans. La càrrega més important era la que formaven una mena de flautista de hamelin barbut, un indi i un lleó guitarrista, tot i que per darrere semblava que hi haguera un animal voluminós com un elefant o semblant, també una ovella i alguna xicoteta figura humana.

Modelat amb preferència per les línies planes, sense perdre ni un bri d'expressivitat, era interessant el joc de mirades dels diferents músics de l`escena central, joc en el que entrava també el sol del remat i la serp del lateral. Preferència pels colors clars amb un joc d`alternança càlids -freds, (roig-taronja-rosa, front blau-verd-morat). Una falla molt completa que rebé el 3r premi de la secció cinquena infantil.

Era prompte, però la plaça estava anormalment buida, tant de gent, com de falla. Després d'uns bons anys on  la Falla la Mercè, semblava assentar-se en la seua nova categoria, semblava que de nou feien un pas arrere. Fallasutra unia dues temàtiques orientals, per una banda l'antiga creença que la terra era plana i que descansava en el llom d'uns elefants suportats per una tortuga i d`altra en el remat el kama sutra, antic text hindú que explica el comportament sexual humà. 

El cadafal de Leonardo Gutiérrez Guerra, guanyava en les distàncies curtes, així doncs el seu aspecte general era molt més interessant des del carrer carabasses, entre les escenes un llauro encolomat mirant un xica que estava mirant a Conca, amor entre polis i lladres, el grup candidat a l'indult on es demostrava que Hisenda no som tots, amb un contribuent a genollons, preparat per a l’ inspecció….la per a mi, millor escena on dos senyors ben abillats discutien dels sexe dels àngels, en referència a la cabuderia dels distints partits polítics en posar-se d'acord per a formar govern. 

Bon modelat amb un estil característic que no havia vist encara, tampoc desmereixia la pintura més fosca a la base, car els elefants tenen així la pell, de la mateixa manera que les tortugues, en el cas del remat amb colors més clars, fins i tot feien joc amb les façanes veïnes. El conjunt era més que acceptable en qualitat estètica, el que fallava era que hi havia molt poca falla per a una categoria com la 1-A, en una secció tant elevada desgraciadament la mida importa, el que no pot ser, no pot ser i enguany es quedaven sense premi.

Un poc pesarós pel retrocés de la Mercè, guardiana de molts records fallers de la infantesa, avançava per carabasses, fins a una falla d’autor, la Falla Carabasses-En Gall de l`artista Ignacio Ferrando Tamarit, que ja porta plantant uns any ací. Retaule s'alçava junt al Mercat Central, però mirava cap a l`avinguda del Baró de Càrcer. Un gran i maquiavèl·lic director d`orquestra de mida considerablement major que la resta de ninots feia de cos central, amb unes partitures com a remat al seu cap.

Entre les escenes, molt de significat conceptual i metafòric amagat entre interminables cartells amb fons negre –fins i tot en la cartelleria Ferrando es diferent de la resta- incerteses, seguretats, ....la recerca de la seguretat era recurrent per exemple en l`escena de la llàntia meravellosa. El modelat de Ferrando es Ferrandista, com el grec que no pertany a cap familia lingüística, Ferrando es inclassificable, és ell.

No obstant hi ha constants, utilitza ninots amb un cap desproporcionat respecte la resta del cos per remarcar més les accions humanes, que la vessant estètica, en alguns casos aconsegueix ninots que transmeten molt, per exemple en l'escena de la llàntia. Els colors eren foscos, -predomini de negre i marró- amb l'excepció de de la xica modista, no era per casualitat, possiblement per que era l`únic personatge amb llum del cadafal. La Falla Carabasses-En Gall no obté cap premi a la secció 5-C, però tenia un monument amb molta personalitat.

Bitxos tancava el meu periple carabasser, del mateix artista, mostrava a tres xiquets observant bocabadats el creixement d`una planta i l`activitat d’un insecte. Amb el modelat habitual, els xiquets aportaven més color, així com la natura, dalt una terra que semblava erma. Delimitant el cadafal potets amb diferents insectes, acompanyats per la cartelleria, situada a la secció dotzena infantil no obtingué premi.

Vaig anar a la carrera una falla que només pel lema ja em resultava familiar, la capitana del sector la Falla del Mercat Central no se s'assemblava a res del que havia vist eixe matí, els colors vius delataven el seu artista, el borrianenc Vicent Martínez Aparici. Una dona empolainada acompanya un pilot de cotxes antic, al costat d`una rabosa acostumada tots els anys a anar a les curses d’Ascot a fer la carrera, dalt en un espectacular remat obert en tres direccions, dos genets en els seus cavalls i dalt de tot una genet en estruç.

A la base tot tipus d'escenes predominant les de caire polític, com la carrera de conte que porta a Pere Fuset a presidir la Junta Central Fallera, deixant fora al seu company de partit Carles Galiana, el cartell de les falles del 2016 que semblava un dibuix de Doraemon, les bombolles del cava, especialment hilarants resultaven Artur Mas amb alguna Cup de més o Rita Barberà pegant-se la gran trompà en la carrera popular. En cavallets de fira discorria la cursa de reines amb la princesa poligonera i una presentadora molt estelada, en un altre cavallet un presentador valencià  especialitzat en temàtica festiva i fins a la mateixa reina d`Anglaterra!

Una altra carrera era la de velocipets on amb pots de fabada, s`exposaven les decisions polèmiques del nou alcalde, el Te Deum, l`himne, la vara, etc,...en realitat formava una escena doble junt a la Carrera de San Jeronimo, on apareixia el mateix alcalde junt a la vicepresidenta de la Generalitat. Per a tancar la descripció una escena era la de la carrera artística, també molt còmica amb Felip VI fent-se una autofoto i el cunyat i la germana mirant des d`un racó. 

Composició que destacava especialment per un suggerent remat que augmentava la inclinació que ja descrivia el cos central, cap a un dels costats, constituint un risc que afegia valor. El modelat era potser el apartat que eixia més malparat, però tampoc era dins d`un ordre caricaturesc cap desfeta catastròfica, evidentment no era ni molt menys dels millors de la categoria -però es que estem parlant de la màxima categoria.

En l`ordre de la pintura, el borrianenc i els seu taller, eixien per la porta gran, els comentaris eren unànimes, no només eren la seua millor carta de presentació en la Falla del Mercat Central, sinó també de la secció especial, per a gustos colors i en aquesta falla hi havia precisament això molt de color, però ben vius, d’un atreviment que es tirava a faltar en altres falles, el cadafal traspuava energia, frescor, joventut i força. Semblava que tornaven els temps de Regino Mas o Vicente Luna.

Com un cor al sistema circulatori, funcionaven els colors càlids -rosa i taronja- del cos central. D'altra banda, no cansava a la vista, per que com en les partitures musicals, també tenia els seus silencis, les seues pauses amb l´ús d`un blanc immaculat que distribuït estratègicament oxigenava la paleta de colors. Sense oblidar els verds i blaus per a contrastar com a colors freds. Vicente Martínez Aparici aconsegueix amb un pressupost mitjà baix, que la degana i bicentenària Falla de la Plaça del Mercat Central reverdisca llorers amb un esplèndid 5é premi a la Secció Especial.

Un tant tapada per la germana gran, pel fet d`estar en el mateix perímetre de tanques,  Mercat Val-Indu , semblava familiar de la veïna falla de la Mercé, amb una composició semblant, un gran elefant constituïa el cos central que al seu cap duia el seu conductor i darrere al llom a una princesa hindú. La falla estava molt ornamentada, amb tot tipus de detalls tal i com correspon al exotisme oriental, la princesa estava coberta per una cabina que a la seua vegada servia de seient d’un parell de músics del país del Ganges.

Envoltant la comitiva, encantadors de serps, traga-focs, equilibristes, mercaders de la ruta de la seda i fins i tot una parella de valencians pirotècnics, que junt a l'escena de la hindú i la valenciana, posaven la nota discordant en una falla cohesionada al voltant d`un guió previ. Esplèndid  modelat realista, amb un estil cuidat i un segell propi d’un especialista com Javi Fernàndez, que era i és fàcil de reconèixer pels rostres característics dels seus ninots.

Per a ser sincers, no seria honest parlar de l'expressivitat ja que em trobava molt lluny del detall, el zoom de la càmera m`ajudà en una tasca, en la que hi havia de tot, però predominava la figura serena, sense arribar a caure en el hieratisme. Com a la germana gran, la pintura ratllava a gran alçada, colors suaus, com el centre: un blau fred -elefant- cobert per grocs, roses i morats, que feien de contrapès. Conjunt molt complet el de la Falla del Mercat Central, que s'emportava el 6é premi de la secció primera infantil.

Iniciava la recta final del sector entrant pel carrer de les mantes, recordant el vell esplendor d`un barri comercial per excel·lència com era el del Mercat, en pocs minuts arribava a la Plaça Lope de Vega. Junt a l`entrada de la peculiar i turística plaça redona estava ciutat vella que una vegada més plantava Alvaro Guija que ja guanyà un palet fa uns anys en esta històrica demarcació.

La composició era oberta i solta, això ajudava a comprendre millor els valors didàctics de cada escena, un perfecte manual de geografia municipal adreçat a xiquets i xiquetes de primària. En certa manera s`assemblava a la infantil municipal de Ceballos i Sanabria però adaptada al casc antic de la ciutat de València, representant el carrer manyans apareixia un manyà  és a dir una persona que fabrica i ajusta panys, claus i altres objectes de ferro. 

I així la resta de carrers, tapineria els que feien tapins o sabates, el dels drets un jutge amb perruca, etc,...i no podia faltar la plaça redona, allí al costat mateix. Modelat naturalista amb més potència als baixos que al cos central i remat, l'expressió dels ninots era massa uniforme, la pintura de tonalitat suau, li ajudava molt la decoració amb pedres blanques, però es quedava un poc gelada, es tirava a faltar un poc més de càlids. Xicotetes errades que sumades allunyaven dels llocs del podi en un 7é premi de la secció vuitena infantil.

La falla de la comissió adulta era obra d`un artista prolífic en el sector José Jarauta que amb el guió de José Fuster havien bastit T’imagines? una falla amb un guió obert però ben construït, que com la bona fusta sostenia una composició que descansava sobre el mig cos d`una jove que deixava volar la imaginació que apareixia en el remat. La composició feia l`efecte de les flames que pujen cap amunt, sense ser molt alta un mestre de la composició com Jarauta sabia col·locar perfectament les peces per a crear una estructura sostenible i al mateix temps atraient, en perfecta harmonia amb els edificis dels voltants.

El sol començava a calfar i el públic anava acudint, de fet va haver un moment que crec que hi havia tant com a la plaça del mercat, no era per a menys, el cadafal ho mereixia, amb un modelat naturalista, millor perfilat al cos central i remat que a les escenes, tot siga dit; que junt els cartells explicatius ajudaven a entendre millors les escenes, eren motiu d'atenció tant dels valencians com dels turistes presents.  

En el guió es barrejava un món ecològic un gran idealisme on desapareixia la corrupció, la guerra i la contaminació, la fada del remat volia il·luminar un mon nou...un cartell ens tornava a la realitat, ay com se`n adonen els d`Iberdrola! amb qüestions reials i reines magues, que feien aparèixer els primers somriures o amb Tele Circ que ara passava a denominar-se Choni-5, on ja esclataven les riallades, també apareix un personatge com Mario Vaquerizo, que ningú sap que co... fa, però que ahí està, en contraposició als grans conjunts musicals dels ’80. 

A la part central apareixia el famós cuiner Alberto Chicote presentant Malson al matrimoni, una metàfora agro-floral comparava els partits polítics amb plantes o flors que no podien funcionar sense el rec dels vots,...magistral! La meua escena preferida era la que feia referència al costum del running -no sé per que no es pot dir en valencià o en castellà- o com hem dit tota la vida, el córrer a peu...de moment la Falla Plaça Lope de Vega era la falla més corredora de les falles 2016.

La llum del sol a eixes hores entrava per darrere del cadafal, on es podia contemplar com de forma molt semblant a la Falla de la Plaça del Mercat Central s`havia apostat per un color càlid al centre de la falla, un roig dins d`una paleta de colors més suaus que a la falla veïna, creant un fantàstic contrast amb els ocres i beiges de les finques properes. El remat tenia una barreja de blau-verd-morat emblanquinat i més decantat cap al color fred. Un conjunt molt harmònic que junt dos monuments com la torre de Santa Caterina i la Plaça Redona lluïa orgullós el 1r premi que José Jarauta tornava a guanyar per a la Plaça Lope de Vega aquesta vegada en 4-A -fa dos anys en el centenari fou en 3-A-.

Feia marxa enrere pel carrer dels drets fins arribar a la Llotja de València, vetust edifici que contempla des de fa més d’un segle els monuments efímers que s`han plantat a la Plaça del Doctor Collado -no sempre de forma continua-, en primer lloc em vaig dirigir a festejar que no és que estiguera rondant a cap fallera, sinó que era així el lema de la falla infantil de la Plaça del Doctor Collado, plantat una vegada més per Ricard Balanzá, la composició era un univers de formes arrodonides on fins i tot les figures antropomorfes, eren completades per una mena de aureoles, que les arrodonien encara més, no obstant hi havia superposició d`elements i un remat amb un risc considerable. 

El modelat, pot ser siga l'aspecte menys destacable, tot i que mantenia una cohesió al 100%, definir-lo? Impossible!! De moment per a mi inclassificable, molt original això sí. La pintura, destil·la colors que no semblen reals, al·lucinants, tonalitats pastís, molt suaus, amb molt bona combinació, situant sempre en l`eix central, la barreja entre grocs i roses que em deixen bocabadat. Baixant al verd en una direcció i pujant al groc per l`altra, juga com vol amb les transicions de l`escala cromàtica. Reconec que no em vaig parar massa a llegir els cartells, mea culpa. El conjunt rebé el 9é premi de la secció sisena infantil.

Molt violent fer fotos en la Plaça del Doctor Collado, quan els establiments propers posen taules fins les tanques de la falla, fet que no ocorria ni quan era menut ni tampoc  anys enrere, la empatia deu ser una paraula grega desconeguda per a certes Mauricios Colmeneros. El cadafal valia la pena pegar-se amb els para-sols dels bars, amb el lema Congelats tres grans figures la presidien, la més alta una deessa de l`hivern deslligava la ira del temps i congelava tots els elements, una mica més baix estava el seu pare que ajudava a gelar-ho tot i encara mes menut un gran llop polar udolava.

La composició era oberta, formada bàsicament per aquestes grans figures i les escenes intercalades, un fotògraf que congelava la imatge, a un home vell li havien  havien congelat la pensió, l`escena més calenta era la del casquet polar, els pingüins eren els banquers que tragueren a Bankia del mercat borsari, etc,...encara que l`artista era Manuel Martínez Reig, es notava l'influencia del disseny de Sergio Alcañiz, tant per línies planes que en aquest cas anaven més enllà com per la forma i expressió dels ulls.

Els colors anaven mai millor dit, que ni pintats! Una falla que vaja sobre el fred, sobre el gel, la neu, etc,...ha de ser molt blanca i algo més...eixe algo més estava molt ben administrat, sobretot una dosi de blau clar i un poc de verd i negre. Òbviament els colors càlids, eren minoritaris en una falla polar, aportats per les figures humanes. El guió ajudava a lligar totes les escenes amb una temàtica revisitada, que fins i tot personalitzava les dues figures centrals. Bon any per a la Falla Plaça del Doctor Collado, la comissió nº 3 aconseguia el 2º premi i el primer d`enginy i gràcia de la secció 2-B. 

Enfilava el carrer ercilla, que uns metres més avant canvia a En Bou fins el carrer corretgeria, on vaig parar a esmorzar que ja era hora de pegar un mos. Acabat l'àpat em disposava a contemplar el cadafal on es va formar Ivan Tortajada Estelles, la falla infantil de Corretgeria-Bany dels Pavesos que enguany portava per lema reciclant estreles, igual és que ja necessitava un cafè, però em semblava que els ninots volaven, perquè jo no sé com aquella estructura podia aguantar en una base tant reduïda. També em va sorprendre la composició tres grans ninots omplien tota la part frontal..... però que tres ninots!

El guió era senzill i directe, l'ésser humà no només ha embrutat la terra sinó que també ha omplit de pintures, satèl·lits i cables l'espai fent un autèntic femer. Aleshores vaig entendre perquè la falla semblava tant ingràvida, era per donar-li eixa atmosfera espacial en la que sembla que els astronautes visquen quan viatgen. La part de darrere albirava les figures mes menudes que omplien un espai que sense elles haguera quedat molt pelat.

Falla didàctica  d’un mode molt subtil amb suports literaris, com el fragment de El xicotet princep d’Antoine de Sant Exupery. El modelat tendia a una major abstracció que anys anteriors, potser per la temàtica i destacaven poderosament els caps dels ninots, les seues actituds o accions més que la seua bellesa estètica. Semblava que Tortajada estava experimentant amb noves formes de modelatge.

Abans d’entrar en el capítol pictòric, esmentar un detall que potser al públic li passara inadvertit però que un corredor de falles curiós, no podia deixar oblidat, la decoració de la base, no era la habitual, s'utilitzaren pedres negres, la majoria del públic o no presta atenció al detall o no ho entengué, a banda del joc de colors -molt atrevit cal dir-ho- el negre feia les vegades de l'espai. Amb una ornamentació tan fosca, l'artista estava quasi obligat a utilitzar colors suaus.

El primer que reposava a les pedres negres eren un núvols clars, que acompanyaven al planeta blau, a partir d`eixe blau l`artista anava jugant amb un roig per una banda i un groc per l`altra, etc,.....Per si fora poc al centre del cadafal com estava veient en moltes falles del sector imperava un color càlid com el roig, que a banda de ser un magnífic contrast amb el negre de la base, atreia l'atenció, d`un cadafal que torna a guanyar el primer premi a la secció setzena infantil.

A pel era una falla que jugava amb eixa paraula, obra d`un artista del qual ja havia vist ni se sap quantes falles: Manuel Martínez Reig amb esbós de Sergio Alcañiz. El cadafal presentava una gran figura central, una os gay que tenia subjectat un jove hipster el qual s'havia enamorat d’ell pensant que era una ossa. La resta del cadafal el composaven les escenes, ben separades per omplir l'espai. Un metge receptant un medicament per a la caiguda de cabell que en realitat era pegament, una selecció de cabells, una parella fent-ho a pel, etc,...

El disseny del modelat que havia previst Alcañiz, era híper-expressiu, més semblant al còmic que a una reproducció natural, es buscava el somriure o  la riallada del visitant, i alguna que altra vaig observar. Des del punt de vista dels colors, la falla era molt calenta, es a dir, abundància de colors càlids com el roig-rosa, que només eren temperats pels colors freds del desesperat hipster que penjava en l'aire. Crec que la falla aconseguia la seua escomesa amb un 4rt premi i un 2º d`enginy i gràcia a la secció 5-C.

Feia marxa enrere com molts transportistes en els angostos carrers del casc antic, per eixir al carrer la puríssima, el qual muta en Calatrava, em dirigia cap a la falla més septentrional del sector la de la Plaça del Negret -antiga plaça de Calatrava- oasi de tranquil·litat no exempt de qualitat, doncs el seu artista era ni més ni menys que Paco Giner. Falla gourmet malgrat el premi rebut, amb composició agrupada, a la par que esvelta i ben adornada per baix, donant un resultat atractiu.

Tra-d-icions jugava amb el llenguatge, fent una dicotomia lèxica i mostrava com d`un jardí misteriós eixien uns misteriosos dimoniets amb cara d`angelets que envaïen València per acabar amb les seues tradicions. Modelat original, amb segell propi, equilibrat, amb una expressivitat mesurada, etc,...que contrastava amb la pintura que crec que en aquesta ocasió havia errat. El remat amb un roig potent concentrava les mirades, com era obvi, però el cos central era extremadament fosc i en eixe moment el sol ja estava pegant.

No es que la falla no estiguera ben pintada, ho estava i de llarg! però les tonalitats fredes de la base, no lligaven i definien un magma informe. Per a postres, el cos central era pedra antiga i la Plaça estava envoltada, per tant, massa pedra. Pot ser no fora això o pot ser sí, però una tonalitat més clara, haguera visualitzat millor el conjunt que no acabava de rematar les grans jugades anteriors i es conformava amb un 6é premi a la secció 5-B.

Priscila era la falla infantil de la Plaça del Negret, també de Paco Giner que tractava sobre les distintes formes d`amor. Tot i que les infantils no son la seua especialitat, la composició estava resolta de forma molt original, el cos central era una sabata de tacó d`on eixien els ninots. Al seu voltant la resta d`elements. El modelat de costum, una mica més forçat, com si en volums xicotets no es trobara tant a gust, però amb una pintura suau molt compensada que la milloraven. Obtenia un 8é premi a la secció quinzena infantil.

Si ara seguirem la història de forma lineal diria que passava a un nou sector, però com es a posteriori, farem un salt endavant d`unes quantes hores i un parell de sectors, per arribar de vesprada a l`avinguda de l`oest o baró de càrcer, on es plantava Llanterna-Na Robella-Baró de Càrcer, una comissió resultant d`una fusió de dues comissions històriques que es planta al sector Seu-Xerea-Mercat. El lema del cadafal era El duel i l`artista que debutava era Leonardo Gutiérrez. El cadafal m'ocasionà emocions molt ambivalents, per una banda era extraordinàriament menuda per una 1-B, per l`altra era increïblement original.

Un ésser meitat humà, meitat màquina del futur o com deia l`explicació de la falla un engendre, s’enfrontava a un home del segle XVIII, metàfora de l’enfrontament entre passat i futur. Més que explicació hi havia una pregunta retòrica cap al visitant, guanyaria lo conservador o lo renovador? La tradició o la innovació? Arribarien a un pacte? Un presentador ens introduïa la pregunta.

L'escena del duel entre la banca i el client, era molt impactant, en el meu cas més, perquè era la segona vegada que la veia, la primera fou a l`exposició del ninot, un banquer amb cara de mala llet, observava com un ratolí estava a punt de caure en la trampa perseguint el formatge, en altres esquers o trampes apareixien bitllets, el sol on  era de xicotetes monedes.

Un altre duel era el del cartró contra el suro -la veritat es que en aquest cas, es tracta d`un combat desigual, pocs artistes i comissions fan ús hui dia del cartró. Un famèlic ninot de cartró, sense pintar ni escatar, poc podia fer davant un ufanós ninot de suro -també sense pintar ni escatar- que   alçava els braços. I poc més. La composició dos grans figures dalt un pont, amb uns pocs ninots al voltant, semblava d’unes quantes categories més avall, però el modelat era extraordinari, de tall realista, fins i tot en l’engendre robotic.

 També era molt interessant la pintura quasi tota de tonalitat suau, excepte l`home del futur, amb un roig viu, que contrastava i el convertia en punt d’interès. Un detall del perfeccionisme de l`artista era el color gris de les pedres del pont, que les feia semblar talment reals. Una falla que haguera carregat algun premi, si haguera segut una mica més gran, es evident que la crisi apreta, però la seua mida era extraordinàriament reduïda per a estar en la secció 1-B.

Falla de temàtica “vicentina” la de José Luís Platero que debutava en Llanterna-Na Robella amb un cadafal apologètic-didàctic sobre el naixement i bateig de Sant Vicent Ferrer, la composició era voluminosa, sense superposicions, molt rectilínia, ja que fins i tot alguns ninots apareixien en alçada suspesos en un pal. La cohesió amb el guió es trencava amb algunes concessions a la modernitat -telèfons mòbils- o identificacions amb la identitat local, amb el vestit de torrentí del pare de Sant Vicent.

El modelat tenia cohesió interna, però amb limitacions que no impedien que algunes figures mostraren més expressivitat, el grup candidat a l'indult era el més complet en aquest sentit. Desgraciadament la pintura tampoc millorava el conjunt, amb una barreja de colors suaus i forts que no deixava nitidesa, sobretot alguns com el marró, el verd fosc o el negre que enfosquien el cadafal. Els bultos de Sant Vicent Ferrer no obstant tenia un guió original amb un tema clàssic però reinventat que aconsegueix el 2º premi d`enginy i gràcia i el 14é de la secció cinquena infantil. Acabava ací la meua ruta pel sector, que no pel casc antic. Fins la propera!