CRÒNIQUES
FALLERES 2016
El cor de la ciutat,
el cor dels valencians. Passat grandiós, present difícil, futur incert: Sector
Pilar-Sant Francesc
Hi ha Cròniques lineals, cròniques amb algun salt temporal i després la crònica del Pilar-Sant Francesc, un Guadiana narratiu ple d`anacroníes literàries, un desafiu per qualsevol relator de viatges fallers. El primer tram correspon a un enorme salt enrere que retrocedeix un parell de cròniques, es tracta del moment de l`entrada a la avinguda Mª cristina, encara tranquil·la i buida dels milers de visitants que rebria a les hores centrals pre i post mascletà quan transitar per allí es converteix en una autèntica proesa. Amb el cos descansat però ja madur per les rutes falleres, comencí a contemplar Anemoi la falla infantil de la comissió Ribera-Convento Santa Clara, més popularment anomenada de la telefònica.
L'estil inconfusible del modelat em deia qui era el
seu artista: Javi Fernàndez. Tot i que era una hora magnífica per
visitar falles, estava tant envoltada de tanques, que no la vaig poder rodar,
però semblava una falla molt etèria en consonància amb la temàtica ventosa. Un
modelat on els ninots no tenien extremitats sinó unes varetes o les tenien
allargades, un efecte que es veia ampliat per la pintura blanca o emblanquinada
de la part baixa del cadafal, que tenia en la seua base una rosa dels vents.
En el modelat havia estat inspirat, imbuint al
cadafal d'eixa sensació ventosa, per exemple un altre efecte seria el del
cabell del ninot del remat, però en la
pintura encara més, color marró, ocre per a la tardor, roig, groc per l`estiu,
etc,...moltes transicions entre càlids i freds fins i tot dins d`un mateix
ninot. Per últim quasi quan me`n anava descobria uns globus aerostàtics en el
remat, els quals apuntalaven encara més eixa sensació de flotabilitat. El
cadafal rebé un 3r premi a la secció segona infantil.
Fer li fotos de front a la Falla Ribera-Convent
Santa Clara es una tasca difícil, cal tindre molta paciència, perquè està
en un punt de molt de trànsit. En aquell moment per cert m`acompanyaven els
membres del jurat de la secció d`argent, la 1-A on s`ubicava No és
or tot el que llueix, una obra que compta amb un entorn privilegiat amb edificacions
de gran valor arquitectònic, que ajuden a fer més dolç l`emplaçament, però que
no lleva per a reconèixer que Javier Álvarez-Sala Salinas, sap dissenyar
bones composicions. Custodiant la falla des dels laterals de les bases es
divisaven dos deus lamassus, en la
mitologia mesopotàmica eren deus protectors, híbrids de bous, lleons i homens
alats que guardaven les portes dels palaus o de les ciutats, en aquest cas de
la Falla Telefònica.
Suportant un remat immens, un cos central en el que
apareixia una jove ornada amb rics brodats i vestidures de seda i altres draps
-en valencià antic drap volia dir “paño” no “trapo”- de clara influència
oriental. Dalt el turbant un ample remat en el que descansaven un opulent soldà
i la seua favorita, l`escena era rica en detalls com correspondria al context,
estores, coixins, animals exòtics, etc,..i un parell de criats que ventaven als
potentats. Si el remat no era prou espectacular, per darrere i dalt una torre, uns
ocells amb les ales desplegades donaven sensació de moviment al coronament.
Entre les escenes
comparacions entre orient i occident, el futbolístic llit espanyol o el llit de
la passió turca, en una altra el Zoco Inglés, amb catifes ferrrari o perfums
channel, la cova d`ali bava más, amb els casos Palau, Pujol,
etc,.....espectaculars els dos deus lamassu, el pintat es tota una novetat -es
suposa que els autèntics també anaven pintat, però el temps la va desfer-
altres comparacions entre orient i occident eren les ballarines del ventre i
les dones que van de.... òbviament una falla tant espectacular havia de tindre
algun defecte i era que per darrere tot i mostrar magnífiques i d`altra banda
orientalitzants formes geomètriques, no tenia ni molt menys la qualitat ni
dificultat que la davantera.
El modelat era més lluït, on tenia més repercussió, es a dir cos central i remat i no tant a les
escenes, que no obstant estaven al nivell i fins i tot per dalt de més d`un
cadafal de la secció especial. Pur realisme al cos central, anava evolucionant
cap a figures més còmiques al remat o les escenes. La sintonia amb el guió era
molt gran, en alguns moments em va recordar la pel·lícula El Metge i es que en aquell xicotet tros de València em semblava
estar la Isfahan صفهان, del segle
XI on Ibn Sinna (Avicenna) va escriure els seu celebèrrim cànon de medecina.
Les
tonalitats lleugeres dominaven amplament, entreteixint els suaus draps i
brocats, des dels blancs i els grisos, passant pels blaus-morats, que es
creuaven amb els verds maragda o els grocs de Nàpols, etc,.. al soldà del remat
li eren reservats els tons més càlids....i els colors a diferència del modelat
si que estaven absolutament repartits per tot el cadafal, un treball immens que
una vegada més feia arribar al podi a la Falla
Ribera-Convent Santa Clara, un 3r premi a la secció 1-A que molts turistes
confonien amb una falla de la màxima categoria.
M’encaminava
entusiasmat cap a al kilòmetre zero del món
faller oficial, ni més ni menys que la Plaça de l`Ajuntament de València,
on vaig poder contemplar sense espentes ni redolons de de Barri en Barri la meua falla de l`any, una falla totalment
identificada amb els principis de Corredor de Falles, les falles des d`un punt
de vista comarcal i territorial, un regal de Ceballos y Sanàbria per a tancar el -espere- seu primer cicle a la
falla infantil de Junta Central Fallera de València, després de nou anys.
La ciutat
de València te un total de 87 barris els quals sols o units entre si
formen part de molts dels més de 20 sectors de Junta Central Fallera de
València. Un policia de barri somrient, abraçat a la Pantera Rosa, es feia un selfie -autofoto- junt a la iaia Carme
(barri del Carme), que porta a muscles una cotorra (Mercat), darrere d`ells una
Creu Coberta de mida semblant. A la part
fronta veiem una foto del Cudol de Torrefiel -que dona nom a una comissió-, un
altre cudol amb aureola i una creu, ens recorda el barri de la Roqueta, que
junt el d'Arrancapins, formen un sector faller cèntric. A l`altra banda antics pobles de l`horta
engolits per València, com Benimaclet, Benicalap, el camí de Vera, etc,...
Nou Moles
on s'ubicava l`antiga presó model, hui centre administratiu, la llum amb una
bombeta, la Fonteta de Sant Lluís, representada per eixe sant botija en ma, Sant
Isidre representat pel sant homònim o Sant Marcel·lí. Com la falla podria ser
interminable alguns barris apareixen de forma minimalista com el del Camí real
amb el cementeri general. Un campanar humanitzat representava el barri homònim,
el botànic era un llibre ple de fulls i tres forques, ...doncs això!
La gran
figura de l`estructura del cadafal de la part de darrere era un gran Gulliver
del barri de Montolivet, que celebrava tartà en mà el seu 25 aniversari....qui
no ha anat allí a jugar o amb l`escola! La Seu el barri més antic de la ciutat,
era representat per un escolà.....un poc addicte als videojocs. Un ninot amb
dues claus de palmera ens anunciava els nous barris com Santa Pau, la Ciutat
Fallera, etc,....al seu costat, un Pilar somrient reproduïa un dels barris més
antics i fallers de la ciutat, al seu costat un safrà humanitzat: el Safranar.
Al mateix
temps que la ciutat creixia i engolia pobles de l'horta també ho feu cap al
mar, baix de l`Edifici del Rellotge del port, el marítim era representat per un
mariner lector de la novel·la Flor de Mayo de V. Blasco Ibàñez, el Grau, el
Canyamelar, el Cabanyal, Natzaret, Beteró, etc,.. Al seu costat un xicotet
ratolí havia arrancat un arbre, era Arrancapins. Les escultures representatives
de les sèquies del Túria de la Plaça de la Verge, indicaven barris com el de Na
Robella, Favara (no confondre amb el poble de la Ribera Baixa), o Tormos.
Habitualment
rode una vegada les falles, però en casos especials ho faig dues vegades,
aquesta ho era. En el remat hi havia, una font amb un xiquet pintat de negre,
la font del negret, dos ninots
futbolístics, una xiqueta amb l`uniforme del València C.F. i un xiquet amb el
del Llevant U.E, representaven a Mestalla i Orriols. Dalt el sostre de la Creu
Coberta, el Pla del Remei, la Carrasca i la Ciutat Universitària representada
per un jove amb el birret i els títols. Més amunt, per un lateral el jardiner musulmà
de Russafa amb el seu ganxo, un poc més avall la monja de la Trinitat amb un
quadre de Velázquez del Museu Sant Pius V. Rodant
per darrere, un infermer de la Fe representava a Malilla, al costat la
princesa Marxalenes i un poc més a l`esquerra una soprano que havia fugit de la
Ciutat de les Arts i les Ciències, etc,...
Segur que em deixe barris
i detalls, composició absolutament redona, amb el centre gravitatori en les
grans figures descrites, amb la voluntat didàctica que sempre ha caracteritzat
Ceballos y Sanabria en aquesta plaça, una falla que es podria utilitzar
perfectament com a recurs per ensenyar geografia urbana a xiquets/es de primària.
La seua capacitat per al dibuix es prodigiosa, cosa que plasmen en un modelat
natural com si fora una fotocopia en 3D, que no sé si fruit de l`observació o
d`una gran inventiva però capta les més genuïnes expressions dels xiquets, crec
que eixe és el secret, no sols humanitzen, sinó a més a més infantilitzen els personatges, fent-los
més creïbles dins una falla infantil.
Clar contrast entre el càlid i
el fred: fluorescent vs blau
La pintura per la part
frontal era molt clar que volia remarcar d`una banda tonalitats fredes -blau,
marró- per als edificis, mentre que atorgava als personatges principals, càlids
-rosa, groc fluorescent-amb altres colors que ocupaven menor superfície. La
part de darrere tenia més pedra, era més
fosca entre color marró camussa/ beix i marró xocolata,.... i mira que es
difícil que quede bé una gama de marrons, però Ceballos y Sanabria ho feren
possible. Cal dir que la part de darrere també tenia alguna porció de blaus
clars, verds i blancs.
I arribà el moment per a
vore Falles en el món la primera
falla municipal de l`any del canvi,
bé jo personalment canvi en vaig vore poc en aquell cadafal, tant en el bon com
en el mal sentit. En el positiu, que continua un artista com Manolo Garcia, que almenys ens ofereix
un espectacle amb el seu treball amb la vareta, un gran artesà de més de 20
metres, la reproducció de falles històriques i molt recordades en eixa plaça, com
la de la torre Eiffel , el David de Martínez Mollà, el Moises de Manolo Garcia,
el Concorde i la estàtua de la llibertat de Vicente Luna ...d`altra banda hi
havia una exposició de fotografies de les darreres 51 falles plantades en la plaça major de València des de 1964
crec,....no sé perquè no estaven les dels anys ’40 i ’50.
Falla del Mar del
Plata (Argentina) 2008 vista a Panoramio.
Un altre fet positiu era
que no hi havia suro blanc, la qual cosa assegurava una Cremà de flama neta,
sense fums negres i tòxics. Ara bé la falla com els anteriors anys no tenia cap
crítica, era una falla de guió propagandístic, d`altra banda no molt didàctica,
si el lema era falles en el món i es pretenia subratllar el fenomen universal
de les falles/fogueres artístiques haguera estat molt bé una referència a les
falles plantades a Argentina o a la resta de llatinoamèrica -on ja planten
falles des de fa més de 60 anys- per no esmentar a la resta de falles valencianes
des de Benicarló fins a Benidorm o Elda -deixant-se a poblacions centenàries
com Xàtiva, Sueca, Gandia, Alzira o Torrent, per posar els exemples més antics-.
Junta Central Fallera (o
millor dit Junta Local Fallera de València) com (quasi) sempre mirant-se el
melic, dona igual qui la governe, abans que un pueril #juntsmolemmés -
preferiria un fraternal #juntsfemgoig més valencià i polit-, però han
tornat a oblidar que fora del cap i casal es planten més falles que al Cap i
Casal o que es planten falles fora de la Comunitat Valenciana, a Andalusia, a
Balears, a Catalunya, a Madrid, a Múrcia, etc,.... aquestes son les coses que ocorren quan les
falles no tenen una institució autonòmica
o supramunicipal que agrupe a totes les falles sinó a nivell mundial almenys
de la Comunitat Valenciana, on es localitzen més del 95% del planeta.
La composició sense risc
i totalment rectilínia, estava salvada gràcies a la disposició amb un genoll
damunt d`una columna de la figura representativa del Gremi d`artistes fallers
de València, un escorç que li donava flexibilitat a una figura central que per
si sola compensava la visita, envoltada de falles mítiques. Lògicament no podem
parlar de pintura en aquesta falla, cal recordar que no es imprescindible, el
treball del taller de Manolo Garcia, estava bocetat per José Aguilar, amb
disseny de Rafa Contreras i maqueta de Toni Ramos. Un gran treball per part
dels artistes, però una oportunitat perduda per mostrar la pluralitat
geogràfica del món faller més enllà del Cap i Casal, un parell d`escenes
haguera segut prou, però ni això. Llàstima, algunes coses no canvien.
El que tampoc canviava
era l`enorme salt temporal que hauria de fer per damunt de dues cròniques per
arribar a la plaça del Tossal, un node faller entre la Plaça de la
Verge-Generalitat, la Falla Na Jordana -El Carme, el Mercat Central i les
torres del Quart. Allí en aquell encreuament de camins, estava plantada Una de Berlanga , el debut de Carlos Mondrià Díaz en una Falla
Bolseria-Tros Alt, molt visitada, que en aquelles hores ja costava de
fotografiar. La composició era un gran caçador -la escopeta nacional- pels muscles del qual un bou perseguia a un
torero amb cap d`interrogant, el qual descansava damunt unes cases velles.
Escenes que feien
referència a pel·lícules com Moros y Cristianos, on el ninot era un click, un
altre click ens presentava amb una claqueta de que anava la falla, l`homenatge
al director de cinema provinent de la comarca de la plana d`Utiel-Requena,
l’escena més comentada era la del president de Junta Central Fallera, el Xiquet
de Russafa i els seus grans atributs, en Plàcido.... una altra escena ocupada per polítics era Calabuig, amb un molt honorable fent de
científic, unint a Compromís amb Podemos. En una altra escena s`acomiadaven de
Rita, amb una referència a El Verdugo, un
Joan Ribó berlanguià apareixia en blanc i negre com a Pepe Isbert en Bienvenido Mr Marshall!, que en la
versió actual mutaria a Bienvenido Mr.
Marxista! Protagonitzant a un Marqués, apareix un rei ja emèrit en Patrimonio Nacional, etc,.... un guió
ben aparellat amb les escenes, que aconseguia extraure somriures i riallades.
Era la primera falla que
veia en directe una falla de Mondrià i el seu modelat em va sorprendre, d`una
banda tenia una gran quantitat de ninots caricaturitzats, on es ressaltava una
característica física més que les altres, però també hi havia un ninot molt
interessant del jove president de J.C.F, amb un paregut facial raonable– que ja havia vist a
l`exposició del ninot- que revelava una nova faceta d`escultor del natural. Ah!
I també hi havia reproduccions de clicks! No era un cadafal que destacarà massa
per la pintura però hi havia un domini prou evident del roig i blanc a les
bases i de marró i groc al remat. Bon debut que el jurat premia amb un 13é
premi i sobretot el 2º premi d`enginy i gràcia de la 3-A.
Tradicions
com altres infantils cèntriques estava dins les
tanques de la falla gran, per tant no hi havia forma de
rodar-la com haguera segut preceptiu, el cadafal obra de Luís Espinosa, estava compositivament parlant molt concentrat, amb
evident superposició i sobretot amb una dicotomia en el modelat molt clara, una
part de darrere, borrosa per dir-ho d`alguna forma i una altra davantera més
clara. En quant al modelat es més difícil per la distància, però hi havia també
un element de distorsió en aquest cas de major naturalisme i serenitat, front a
la resta de ninots, més histriònics. El cadafal que no obtingué premi rebé
estava en la secció novena infantil.
De nou farem un salt
temporal benvolguts lectors/es -l’últim! Paraula de cronista de falles- que
evitarà redundar en una bona part de l’anterior crònica del Carme, per passar a
l`escenari de la Falla Quart-Palomar,
una comissió històrica amb més de segle i mig de camí, que amb molt d`esforç
està seguint des de fa un grapat d`anys en la categoria d`argent de les falles
de la ciutat de València. Endiosats
era la proposta de José M. Gramaje,
el qual per cinquè any consecutiu, plantà el seu cadafal davant entre Santa
Úrsula i les Torres de Quart.
Un pressupost dels més
baixos de la categoria, amb el qual l`artista intentava crear un cadafal nou de
trinca amb un cert volum, al centre un gran Zeus pare dels deus grecs, estava
que tirava trons agafat a una columna -en els versets posava pilar, no sé si
seria una al·lusió al barri, - per un braç i una
cama, constituint la part de major risc del cadafal. La columna grega acaba per
la part de dalt en mig arc en el qual hi havia criatures com un faune
subjectant un dimoni per una corda o un soldat en la cabina d`un carro de
combat.
Homenatge al
motociclista de Canals Ricardo Tormo
En la base quatre
monstres, representants de la terra, l`aigua, el foc, etc,.. envoltaven el
desastre en el que s`ha convertit la terra, plena de famosos/es de mig pel, que
afloren en la pantalla com a deus idolatrats, quan no passen de humans
mediocres. En un dels laterals apareixia un vertader semidéu del motociclisme
valencià, el canalí Ricardo Tormo al qual se li fa homenatge, al costat el
ninot candidat a l’indult, un endiosat
deu de la velocitat, amb un parell de germans dimoniets espanyols que li toquen
els.... macarrons.
També apareixia una hidra
política valenciana de tres caps,... o
els divins del futbol, autèntics deus idolatrats. Sostenint un frontis del Congrés dels Imputats hi havia uns
polítics aferrats als seus escons
putrefactes, de signe totalment contrari era l`escena següent amb els caps
dels valencians il·lustres com Blasco Ibàñez, Nino Bravo o Mario Alberto
Kempes, que tot i no ser valencià d`origen, ha segut el millor jugador de la
història del quasi centenari València C.F. i fou declarat fa tres anys com a Ambaixador Mundial del club.
Homenatge a Pepe Puche, envoltat per Blasco Ibàñez, Nino Bravo i Mario Alberto Kempes
No podia faltar l`homenatge
a un artista de la talla de Pepe Puche,
segon d`una nissaga que deixà un record inesborrable, aconseguint un 1r premi
en eixa secció d`argent, en el 150 Aniversari, com citava la Falla
Quart-Palomar a la seua web: la falla
Quart i Palomar celebró el 150 Aniversario y cuyo lema fué, como se ha
mencionado anteriormente, “El diari de Ampa”. El argumento de la falla es una
simpatica idea basada en el diario de una niña donde relata las cosas tal y
como ella las ve desde su nacimiento. En la sección 1ªA primer premio a la
falla Quart i Palomar. Proporción,
ejecución, detalle e inspiración. “El diari de Ampa” de Pepe Puche roza la
perfección. Por este motivo tambien consigue el 1er Premio de Ingenio i Gracia.
Ni Gramaje es Puche -tot i
que ha tingut la seua ajuda-, ni jo soc Martí de Viciana -que ja voldria jo que
m'ajudara!- però també destacava per composicions encertades i bon
modelat, tot i que enguany per la menudesa de la falla, no l`hem pogut gaudir
massa. La pintura d`altra banda s'encarregava de ambientar la falla,
omnipresència de les tonalitats fredes, encara que alguns experts qualifiquen
el gris com a neutre. L`altra tonalitat era la de blancs, la qual també està
dins del gris. Tant sols els ninots dels quatre extrems del cadafal, que
representaven els quatre elements i alguns del remat i escenes, aportaven
colors vius, en un cadafal que sense partir amb molta dotació econòmica gràcies
al bon fer de Gramaje, encara
aconsegueix el 10é premi de la secció 1-A, ja que la falla era un poc
futbolística podríem equiparar a l`artista amb un entrenador que amb poc
pressupost aconsegueix la permanència.
Demana
un desig era una falla optimista, que a diferència de la gran
estava plena de color. Obra de Ricard
Balanzà tenia una de les composicions més verticals de les que havia vist
d`aquest artista. En realitat la forma dels cabells de l`antropomorfa figura
central donaven lloc a una creu en la qual de vegades semblaven levitar els ninots,
tal era el grau de escatat. Uniformitat en els minúsculs ulls com a botons
negres, llarg i estret nas i quasi inexistent boca- que després de molta
observació vaig comprendre que era un puntet- les estranyes criatures
balanzianes, eren sobretot peces d`un ric entramat cromàtic.
Utilitzant tonalitats
suaus, al cos central es partia d’un blanc neutre passant per un tènue color
taronja bresquilla, fins arribar al groc pur dels cabells, no obstant els punts
de pigmentació més càlids seran els de distints ninots situats als voltants, en
el cas del remat un rosa clar que tenia al costat com antagonista un morat
lliri, a la base hi havia un ninot en el
que s’apreciava encara millor eixa evolució cromàtica de càlids a freds. També
hi havia punts de verds i blaus clars. Una de les seues millors falles i el
jurat també ho va vore així amb un 3r premi a la secció novena infantil.
Els primers passos per
Guillem de Castro em fan trobar Payasilandia
de Juan Alberto Navarro Guijarro,
una falla infantil lleugerament inferior en pressupost a l`anterior. En Plom-Guillem de Castro, tenia
inferioritat econòmica, que no artística, amb una composició prou més
espectacular d`evident risc al remat i una unitat temàtica fora de dubtes. El
modelat també mante una una unicitat que la cohesiona, amb una bona
expressivitat no exempta de bons acabats.
Per a rematar, afegir una pintura viva una mica rebaixada per a
suavitzar e infantilitzar el conjunt,
adoptant una dicotomia base entre el roig i el blau, acompanyada per altres
colors que ocupen menor superfície. Obté un 3r premi a la secció dotzena
infantil.
Les
mil i una nits era l`aposta de Daniel Jiménez Zafrilla que feia una falla més convencional del que
habitualment ens tenia acostumats. D’un gran rocam sorgien les cases d`una
ciutat mora dalt la qual uns núvols i una estora suportava el remat format per
un Soldà i la seua preferida, que curiosament tenien darrere les majestuoses
Torres de Quart com a marc arquitectònic. La composició no tenia molts secrets,
però el guió era particularment interessant en les escenes, amb un geni aladí
amb una expressió de atipament que feia riure, un cartell darrere ens aclaria
que el pobre estava fart de tant de desig provocat per la crisi, els tres reis
mags o reines magues, etc,.....
El modelat en general era
molt geomètric, tant a la base com els propis ninots que allí omplien espais,
eixes línies que no acabaven de ser planes del tot, es tornaven una mica més
realistes cap al remat que junt al geni aladí formaven els millors conjunts
escultòrics. La falla era al meu parer més atractiva en l`aspecte pictòric,
Zafrilla utilitzà diferents tonalitats taronja, groc-taronja, ambre, carabassa,
etc,...i en oposició violetes malva o lavanda, cap a la base i un blau maia o
França cap al remat, on crec que si haguera optat per una tonalitat de blau
diferent per al soldà haguera destacat millor el treball escultòric previ. El
bon resultat de En Plom-Guillem de
Castro en la infantil no es veu acompanyat en la secció 5-C on no
obtingueren premi.
No havia de fer una gran
distància per fer la primera incursió en el barri del Pilar -no confondre amb
el Sector Pilar-Sant Francesc- a uns pocs metres tenia a mà el carrer Murillo,
on ràpidament trobaria dos cadafals, l`infantil en el fons del mar estava signada per la comissió i com indicava el
seu títol reflectia un fons marí que podria haver passat per tindre una
estructura anodina, sinó fora perquè posseïa un remat poc habitual, es tractava
d`un submarinista arribant a eixe fons, generant una sensació aquàtica que
completava el derelicte o vaixell enfonsat del contrarremat.
El conjunt estava
envoltant de peixos, polps, etc,...sobresortia també la pintura, molt difícil
quan es tracta de roques, basculant en les sempre poc agraïdes tonalitats
marrons, des de les mes verdoses -lògicament per la humitat- fins altres més
rovellades, etc,....el cadafal estava en la secció divuitena infantil, enguany Murillo-Palomar no arreplega premi de
falla, però els nanos de la comissió s’emporten el 12é del Cant de l`Estoreta,
organitzat per la Falla Plaça de l`Arbre.
Signada també per la
comissió estava la falla gran que feia un homenatge a la llarga trajectòria de El Turista Fallero revista degana
supervivent -altres es quedaren pel camí com [Pensat i Fet 1912 a 1972]- que des de
1942 ve oferint a fallers, no fallers, turistes i bojos/es del monument, tots els esbossos del
territori de JCF i des de fa uns anys de poblacions de les comarques de
l`horta. Per cert si la revista fundada per Vicent Bayarri feia el 75
Aniversari, la meua col·lecció particular feia el 25! des de 1991 acumulant turistes, que junt altres publicacions
anuals falleres incubaren en mi el virus de la fallerofilia primer lleu, després greu i des de fa anys
estabilitzat i feliçment crònic.
Cadafal de baix
pressupost, no ho semblava a tenor de la seua composició coronada per un remat proporcionalment gran,
dalt un cos central vintage com diuen
ara, com els que es construïen abans, en planta de creu llatina amb escenes de
la direcció, redacció, tallers, etc,...detalls com el Patufet creat per
l`artista Vicente Almela Caballé, per a la secció infantil de la revista
guardonada amb el Ninot d’Or del Gremi d`Artistes Fallers de València. Modelat
i pintura no eren els puntals d`un cadafal dels denominats apologètics, que si
atresorava una bona dosi d`enginy i gràcia aconseguint la centenària comissió
de Murillo-Palomar el 2º premi en
eixe apartat a la secció 7-C.
M`endinsava ara si, en el
cor del barri del pilar o no? a la Plaça Viriat, em feia la impressió que no estava al casc antic, una reforma havia fet
desaparèixer per a sempre part del patrimoni i la història de València,
substituïda per cubs, més propis d`edificacions del Politècnic als afores de la
ciutat. L`arquitectura contemporània, m`agrada ubicada en el seu context. Entrava
pel carrer En Cendra, fins arribar a la plaça de Coll, amb una finca molt
deteriorada, feta pols...però conservant encara les façanes amb balcons de
ferro forjat, les motllures, etc,...en eixe entorn lluïa el sexe dèbil? de José
Acebes Rodriguez, amb una composició vertical i aèria, no
exempta de risc en un dels remats. L'altre gran atractiu de la Falla En Sendra-Plaça de Coll era el
guió, que exposava retaules de convivència entre ambdós sexes, en els quals es
donava suport a la tesi que la dona porta la veu cantant.
Doncs això, amb el cor
encès en flama l’home deixa de pensar -deixem, millor dit- altres escenes eren
la de la mascletà nocturna, quan es queixen del que fas, o del que no fas, o
...etc,..cos central i remats amb un modelat naturalista un tant cinètic amb
una orientació que ajudava a arrodonir un conjunt que partia d`una base molt
plana. Entre les figures de base es rebaixava eixe naturalisme per
donar pas a repeticions mecàniques d`un mateix ninot un poc hieràtic. La
pintura dibuixava un treball d`oposició entre verds i violetes, dues tonalitats
de colors secundaris, que oferien un conjunt una mica fred. Reberen el 8é premi
de la secció 6-C.
Tot
per un somriure era el lema de a versió infantil de
l'artista Vicente Zacarés per a la
Falla el Tro com també es coneix a En
Sendra-Plaça Coll. Vista a certa distància a causa de les tanques, podia
adonar-me que la composició era molt compacta, representava la carpa d`un circ
amb dos caps de pallassos al remat. La presentació de la part frontal era un
vertader circ en miniatura amb home forçut, l’home bala, el domador i el lleó
inclosos. El modelat naturalista amb una molt guanyada proporció de ninots
minúsculs a la vella usança junt a una pintura de colors vius especialment el
blau grana de la carpa, no foren suficients per aconseguir un premi a la
dissetena secció infantil.
Vaig eixir pel carrer de
la bisbessa, que no era una dona bisbe, sinó l`una dama de la noblesa que
assistia al bisbe, el nom del carrer es de 1694, segon Salvador Raga Navarro en http://calleshistoricasdevalencia.blogspot.com.es/
, un blog que aconselle vivament per a conèixer millor la història urbana de
València. A continuació enfilava un tranquil Pintor Domingo, per girar pel
carrer Villena, de nou un carrer abans transitat, però en un nou tram, caminant
entre balconades amb taulells de ceràmica d`una banda i parets plenes de
grafittis de l`altra. Eixia al carrer
carnissers quasi junt a Parròquia- col·legi de les Escoles Pies, d`allí tot
recte fins la plaça de l`encarnació.
Estava fent molta volta
però l`esforç pagava la pena: dos artistes de renom en una falla històrica com Peu de la Creu-D. Joan de Vilarrassa
havien d'oferir un treball suggestiu, en primer lloc vaig encetar Al-garabia denominació que utilitzaven
els nous pobladors del regne de València a la variant de l'àrab que parlaven
els antics hispano-visigots arabitzats després de la invasió del 711. Òbviament
és reflectia el període de dominació àrab-islàmica de Xarq al-Andalus o l`orient peninsular. Amb la caiguda
del Califat de Córdoba el 1031 fou un territori que coincidí més o menys amb
les taifes de Dàniyya (comarques centrals valencianes i les Illes Balears), de
Balànsiya (comarques al voltant de València) i d'Alpont per l`interior.
Com en moltes altres
falles Paco Giner elaborà un cadafal
poc voluminós per a la seua categoria, ben proporcionat amb un guerrer al
centre com a eix central el qual suportava a banda d`escut i espassa, un mico
dalt un coixí unit probablement per un sacabutx al seu turbant. Tot el conjunt
semblava elevar-se, també el contrarremat de l`estimada que sorgia d`una
llàntia meravellosa, també important a
la part frontal eren les cases o vivendes d`eixos segles, representaven
topònims de poblacions valencianes d`origen àrab o que tingueren topònim àrab,
tot i ser d`origen visigot, romà o fins i tot ibèric, cas de Saiti (Xàtiva).
En quant a escenes, la part
interessant estava als laterals i darrere, prenent com a excusa la irrigació de
les hortes andalusines, apareixia un llauro valencià actual desfullant la
carxofa, altra escena contigua era la de l`artesà terrisser i les botijes que
mantenen l`aigua fresca a l`estiu, s'aprofitava per a carregar contra les grans
superfícies que destrossen als xicotets comerciants, en un altra un personatge
amb turbant i riques robes jugava una partida d'escacs front una mona, en el
tauler apareixien enfrontats polítics amb la bandera d’Espanya i la de
Catalunya. En general el modelat semblava buscar més la línia plana en les
grans figures centrals, deixant rostres més propers al natural en la base,
passats la majoria pel filtre de la
caricatura, exhibint expressions marcades pròpies d'eixe estil.
El blau maia -el més
rebaixat de tots els blaus- junt al blanc ocupaven bona part de la primera
impressió del visitant, aquests colors suaus eren contrarestats pels tons rojos
de la faixa i coixí, així com pel turbant groc, tots ells càlids. A la base
podríem trobar altres colors com el verd que envoltava al llauro, les
tonalitats marrons del terrisser, etc...tot i pegar-li voltes i notava que
m'agradava però era com si em faltara alguna cosa i la falla era molt completa,
però, seria el pressupost?...el jurat enguany li atorgà el 8é premi de la
secció 2-A.
Més
clar aigua era una falla
de dites que tenia una estructura de conglomerat, no hi havia una base clara,
ni tampoc un remat, francament no sé com denominar a aquest tipus d`estructura.
Els ninots tenien una identificació 100% amb la temàtica, això li donava una bona dosi d`enginy i
gràcia, amb algunes incorreccions degudes a voler traduir l`expressió
castellana a la valenciana o viceversa, per exemple gato encerrado en valencià no es gat tancat, sinó amagat, o cap de
suro per cabeza de corcho , en
castellà es sol utilitzar cabeza de
alcornoque, etc, etc,... la intenció didàctica és la que conta.
El modelat era l`habitual
de Mario Pérez, caps molt redons,
faccions reduïdes a la mínima expressió, amb l'excepció d`alguns ninots en els
que està experimentant amb un augment dels ulls i que en aquesta falla
funcionaren com en cap altra i moltes cares somrients sense caure en la
sensibleria. La part de darrere tenia una sensació de buidor, respecte a la
carregada part frontal, però també més gràcia, amb escenes com Fer-se el suec, Contes Xinesos o la més hilarant On hi ha pel hi ha alegria. En consonància a la composició, tampoc
en la pintura hi havia una tonalitat dominant, era un
mosaic de blaus, verds, rojos, morats, etc,...Peu de la Creu-D. Joan de Vilarrasa rep el 4r premi de la secció
vuitena infantil.
Vaig agafar la circumvalació del barri del pilar -el carrer Guillem de Castro-
per avançar més ràpid fins Guillem de
Castro-Triador, el lema era Politització:
fantasmes i dimonis del món faller de l`artista Vicente Bellvís Martín. Un cadafal molt, molt modest, dels més
fluixos que he vist enguany sap mal dir-ho, tant en modelat com en pintura,
fosca i de difícil combinació. Sorprenent també en una falla tant menuda uns
cartells tan llargs, que lluny d'ajudar a millorar un poc ho empitjoraven, el
cadafal que òbviament no obtingué premi estava a la secció 7-C. Gaia: Mare
Natura de Celso Sierra era una altra cosa, almenys la seua composició era molt
original, amb un planeta terra amb xiquets dels 5 continents pegats a un mur,
no obstant tampoc aconsegueixen recompensa a la secció divuitena infantil.
Tornava cap a dins del
barri del Pilar per guillem sorolla, en tan sols 150 metres, tenia davant Demana un desig de Fran
Santonja per a la Falla Guillem
Sorolla-Recared, la falla amb la que més em vaig partir a riure del sector,
un geni amb els ulls injectats en sang, estava fins els nassos de concedir
desitjos, al voltant de la llàntia diverses escenes divertides, un tresorer
maletes en ma cap a suïssa, un faller amb sis braços per portar tots
els premis que volia guanyar, tres bunyols humanitzats en un podi representaven
l`ànsia per guanyar premis, etc,..
i cartells amb versos de rima consonant que ajudaven a gaudir més de la falla. Del modelat em
quedaria amb la caricaturització dels ninots principalment aconseguida amb el
recurs dels ulls grans que generaven una còmica expressió de sorpresa, en quant
a la pintura, hi havia un joc d`oposició entre dos colors foscos com son el
morat i un marró suau, al qual no m`atrevisc a posar cognom: canyella, coure,
camell, etc,...reberen el 4rt premi de la secció 7-B.
La infantil de Guillem Sorolla-Recared era Por?
Quina por? de perfil semblant a la gran, tenia a més a més
la frescor de l`atreviment creatiu de les infantils, composició al voltant
d’ un ninot de palla, no sé molt bé si ninot de falla o que, tenia davant una flama humanitzada desvanida pel foc, al costat un
escarabat que em mirava seriós, una panderola de mida gegant amb
cara de pocs amics -ara a l'estiu ens trauen a ballar-per darrere un
minimalisme molt expressiu, mostrant unes llapisseres i un humanitzat
esborrador que imitava les pors dels alumnes quan han de comunicar els
suspesos. Al tractar-se del mateix autor Fran
Santonja, el modelat tenia similituds com els grans ulls saltons o
l`expressivitat caricaturitzada, en l`apartat de la pintura, molta superfície
color grana, amb el verd i el blau clar com a contraposició. 8é premi i 2º
d`enginy i gràcia a la secció dissetena infantil.
Les cosquerelles
començaven a recórrer la meua esquena a mesura que avançava recared avall, travessant
maldonado un altre carrer ple de història fallera, fins arribar al carrer de
Roger de Flor, almirall de l`armada de la Corona d`Aragó que semblava portar-me
fins la Plaça del Pilar. Plena de
gom a gom i encara no era un hora punta, el fet de ser la guanyadora de l`any
anterior, exercien un poderós influx entre els nombrosos visitants que pagaven
religiosament la seua entrada, jo un d`ells. Pere-Stroika era un joc de paraules, entre el nom del seu artista Pere Baenas i el procés que començà en
els anys ’80 i que acabà demolint el sistema polític, social, cultural i econòmic de la
URSS.
El cadafal de temàtica soviètica o rusa tenia poc, semblava més bé una excusa per buscar paral·lelismes dels canvis que estan succeint a
València i a Espanya, ni de bon tros tan profunds com aquell. El cos central era un bust i les extremitats superiors
dels braços, front a ella i sota la seua atenta mirada un cosac damunt un os,
que intentava vendre la seua pell abans de caçar-lo, dalt eixe bust que
representava a la tsarina hi havia la
seua filla enamorada del cosac i a punt de ser ferida per la fletxa de cupido.
Aquestes tres figures formaven un triangle no amorós, sinó geomètric que es
podria considerar el nucli central de la falla. En el centre del
triangle es divisaven les típiques cúpules de bulbs de ceba de l`art ortodox rus.
Coses
estranyes estaven succeint en les falles 2016 de la secció
especial, aquelles torres en forma de pastís de caramels, no pegaven ni amb cola, amb la
part frontal del cadafal, semblava posat allí per omplir, que d`altra banda
havia segut plantat més avant per a que semblara més gran. La visitava a les escenes, començava amb les Матрёшка -Matrioskes- com a excusa per explicar
la fragmentació política espanyola, cares pintades -allí semblaven fotografies-
des de Baldoví fins a Rajoy. Nota: les falles es cremaren en Març, estem quasi
en Agost i continuem sense govern. Aquesta escena per desgràcia continua
vigent.
El guió de Gonzalo Rojas
i Alberto de San Félix començava bé, tot lligat, rimat i amb gràcia, la tsarina
era una princesa plebea que a la cort
s`havia colat, baix ballava un Rus, que no era rus, sinó que comptava
bitllets... en fi, els amics i seguidors de Xàtiva m`entendran. Un cosac
ballava la dansa de la Cor-Rus-Sió, fent al·lusió a les conseqüències de la
llei mordassa. Molt encertat un cartell assenyalava que la Perestroika havia
arribat des de Rússia amb amor, però no sabem si per a millor. Una escena
repetida, però per desgràcia plena de vigència era la del TransiMariano milers de joves amb carreres, masters, idiomes,
etc,...continuen pegant a fugir.
En una altra escena Joan
Ribó anava alçant una estora roja, per la que Rita Barberà corria, d`on anaven
eixint més i més casos de corrupció. El Те́трис
o Tetris era i és un joc inventat el 1984 a la
URSS, que feia furor als recreatius -els mes joves esteu més acostumats a jugar
sols al vostre ordinador- consistia en acoblar peces geomètriques, doncs bé en
una escena es comparava el famós joc amb el nou govern tripartit. L’humor
eròtic tenia també el seu espai amb la història de Rasputin i la tsarina,
jugant amb el vocabulari, on al hot dog, li agradava el Pa-Rus. Uns iaios
apareixien com a campions de gimnàstica, una altra tradició rusa, sustentant a
tota la família, dalt un podi. El grup candidat a l`indult estava composat pels
ninots representatius dels nous diputats.
Una muntanya russa era la vida de les famílies aventureres, en una
economia mundial que fluctua vertiginosament i esta a punt d`estavellar-se i en
una guerra freda s`està convertint el conflicte Catalunya-Estat. La
composició era fabulosa amb menys risc i volum que altres vegades, però amb una
de les estructures més atrevides de totes les categories, del modelat quasi
diria el mateix en un 70 o 80€, magnífic
el rostre i proporció de les extremitats de la tsarina, treball immens per
aconseguir el joc de mirades entre la tsarina, la filla i el pretenent cosac,
modelat naturalista que anava mutant a caricaturesc en les escenes de la base.
Però lamentablement aquelles
cúpules bulboses de la part de darrere, ....no tenien la qualitat de la resta
del cadafal, eren un cos estrany. En quant a la pintura, tampoc tenia la força
d`altres anys, la marxa de Martorell sembla que també s`ha notat, encara que no
hi havia en aquest sentit una davallada abismal. El blau de la casaca del
cosac, contrastava amb el roig del fons de la corona daurada, que també es
càlid, d`altra banda el malva ocupava la major superfície als pantalons del
cosac, la part interior de la mantellina de la tsarina o part del vestit de la
filla, fins i tot les torres bulboses en format pastís estaven interconnectades
amb els colors de la part frontal.
En general la falla era cromàticament
molt blanca les tonalitats més
fosques estaven en l`os, la rabosa del cap del cosac i poc més. Després d`uns
anys magnífics la 150aria falla del Pilar perd la corona, baixant a un 6é
premi. La secció especial es la Champions
League de les falles, sovint els premis són enganyosos, sincerament a pesar
del premi obtingut, crec que no estaven tant lluny del podi, siga com siga, és
evident que amb la marxa de Pere Baenas s`acaba un cicle en la Falla de la
Plaça del Pilar, enguany també ens ha dit adéu Emilio Polo faller del Pilar i pioner en la informació fallera, sense gent com ell en l'era analògica, no estaríem altres escrivint en la digital, gràcies mestre.
Oscar
Villada era de nou l'artista de la falla infantil de la Plaça del Pilar. Quatre quinzets una pesseta era una falla de didàctica numismàtica,
per explicar al mes menuts, que no sempre va existir l`euro. El cadafal estava
tan cohesionat amb el guió que la base era una gran moneda, al seu damunt una rodanxona
Unió Europea li donava a una asseguda Hispania -primera imatge de la pesseta en
la seua estrena allà pel 1869- la nova moneda comuna. Abans però cada país tenia la seua, envoltant la voluminosa figura
de la Unió Europa hi havia una xiqueta amb una samarreta verda i un trebol
símbol d’Irlanda, una altra amb un florí neerlandès, la corona danesa, el franc
francès, la lira italiana, etc,...
La pesseta també tingué
les seues pròpies variants i noms al llarg de la història, així doncs, estava
el duro, que valia cinc pessetes,
fent bíceps al gimnàs, o la rubia -preciosa
moneda d`una peseta daurada, de les quals encara conserve alguna-, més antigues
eren la perra xica on més que un lleó semblava haver una
gosseta, valia cinc cèntims, l`altra era la perra
grossa, que valia deu cèntims, on apareixia un lleó, que molta gent
confonia amb un gos. Uns reis mags dalt unes monedes eren els reals, antiga
moneda espanyola anterior a la pesseta, més conegudes per reales de vellón.
La composició tenia com a
centre una moneda d`Euro, subjectada per una voluminosa figura d`un costat i a
punt de ser rebuda per una altra també important de l`altre, aquesta estructura
bipolar, era en realitat un trident, perquè tenia darrere una altra gran
figura, interessant l`ús de múltiples mides en el modelat de les figures, que
creava diverses perspectives. En el modelat, com ocorre des de fa una pila
d`anys, preferència pel disseny de superfícies llises en les que després es
pinten les faccions i principals parts del cos, d`una altra banda amb abundants
figures de totes les mides, sobretot de les més menudes, que sempre costen més
de fer i d`ornaments com els de la figura de Hispania amb fils i claus o
agulles, una tècnica anomenada stringart o hilorama.
El color pastís predominava
a l`escena central fent una escala cromàtica, des del blau celeste, passant pel
bígaro -quasi lavanda-fins el violeta i el rosa. La part frontal tenia com a
únic contrapunt càlid un barret de color roig i els daurats i grocs,
majoritàriament situats al remat. També predominava la coloració freda per
darrere, si bé amb tonalitats verdoses, amb major oposició de càlids, bordeus,
carabassa, etc,....la numismàtica falla aconsegueix el 10é premi de la secció
primera infantil.
Eixia pel carrer
maldonado, no sense dificultats entre una munió de fallers, veïns i turistes
que omplien els carrers confrontants, a mesura que avançava, veia més i més
músics afinant els instruments per a marxar cap a la plaça de la Verge,
continuava pel carrer de la beata i desembocava en l`avinguda del Baró de
Càrcer, per visitar el cadafal de Llanterna-Na Robella, -que ja descriguérem en
la crònica de la Seu-Xerea-Mercat- de nou fem un xicotet salt temporal en la
crònica, per a situar-nos a la part baixa de l`avinguda, exactament front a Pandora el cadafal de la Falla Avinguda de l`Oest, una històrica
que enguany recuperava posicions ascendint a la secció 2-A.
El cadafal nou de trinca
parit en el taller de Manuel Martínez
Reig, seguint l`esbós de Sergio Alcañiz, seguia la màxima que està marcant
la crisi, màxima qualitat en el menor espai possible. Escàs volum per una
secció tant alta, però amb una composició molt atractiva, un dels dos remats
estava probablement unit per un sol sacabutx a quasi 90º de l`eix vertical del
que seria un remat rectilini, coses del suro, perquè amb cartó pedra haguera
segut impossible! El bust de la base representava a Pandora que tota curiosa,
obria la caixa dels mals de la humanitat.
Com el volum de la falla
no era molt gran , les escenes obrien espais respecte la base, que estava
convenientment ornats per a donar solució de continuïtat al conjunt i guanyar
tros a la holandesa. Cal dir que no només la rima dels versos era
adient, sinó que a més a més el disseny dels cartells i el seu suport eren
magnífics per a llegir, cosa que s`agraeix. La dotoreria o xafarderia era
l`anima de la falla, en la primera escena es criticaven els programes tele-fem,
en la tercera l`escenari era una perruqueria, mentre que en la segona era la
senyora dorotea, la que més dotorava -en versió castellana seria la vieja del
visillo-, en una altra un veí dotor aguaitava pels prismàtics a la voluptuosa
veïna nueta, a l`altra banda un altre veí es partia a riure del veí xafarder, ...
Si és donaren premis de
guió a les falles, aquest seria com a mínim un dels millors de la seua secció,
poques escenes, però totalment cohesionades i amb molta sal. El modelat guiat pel disseny de Sergio
Alcañiz, responia a un trencament del modelat naturalista que simplificava les
faccions per buscar identificar-les amb diferents figures geomètriques, tant a
la base, com al remat i escenes. El modelat actual deixa gran part de les seues
funcions a la pintura, per exemples els ulls de Pandora, perfectament
representats. Sense entendre massa de colors, hi havia una característica bàsica:
base i escenes frontals amb predomini de colors de tonalitats fredes com
diferents blaus, verds, blancs, etc....i predomini de colors de tonalitats
càlides en el remat, roig, groc i negre,...rebé un 7é premi a la secció 2-A.
Gran any per al taller de M. Martínez.
I hui estan tranquils! Era el cadafal infantil de Vicente Francisco Lorenzo que a pesar de la seua joventut s`està
convertint en un clàssic en la cèntrica plaça, costava concentrar-se en aquell
cadafal on una mare desconcertada al centre de la falla tractava de contindre aquell descontrol
infantil. La composició era al voltant del gran ninot abans referit i d`un
altre més menut d`un gos pintat de pallasso, del barret inclinat del qual
sorgien peluixos. La falla tenia moviment, els ninots eren cinètics, com
els xiquets que no poden estar-se quiets, des de la base, amb un gos pringat de
menjar fins el remat on un xiquet mirava desorbitat una xiqueta.
La falla era molt
generosa i redona, no tenia escenes a l’ús, però tampoc punts morts, fet usual en les parts de darrere de moltes
composicions. Superherois, futbolistes, etc,...el modelat era caricaturesc al
100%, destacava les característiques de l`acció que el ninot executava o
pensava realitzar, remarcant diferents parts del cos o augmentant-les. Com en
la majoria de falles infantils la pintura jugava un paper més enllà del de
l`acabat i perfilava ulls, plegaments de la roba, etc,...no hi havia un color,
ni una gamma predominant, cosa que encara donava més força al moviment, el
cadafal infantil de l`Avinguda de l’Oest rebia el 13é premi de la secció
tercera infantil.
Via Facebook Falla
Periodista Azzati Album 1958-2015,. Crec que 1r premi de 1-A 1982
I es que Sant Vicent-Periodista Azzati complia ni més ni menys 100 anys i això no es fa tots els dies. Pero a banda de la efemèride vull rescatar el fragment d`un article de Moises Dominguez del suplement de Levante-emv de 1996 -si exactament de fa 20 anys!-en el qual feia una anàlisi de la història de la secció 1-A. Mitjançant un sistema de puntuació en el que es donaven 5 punts al 1r, 4 al 2º, 3 al 3r, 2 als premis menors i 1 punt als que no obtingueren premi. El resultat era que Sant Vicent -inclosa l`època en que es deia Falangista Esteve- era la millor de la secció d`argent en 53 anys d`història tot i que Almirante Cadarso havia guanyat més primers premis. En total Sant Vicent-Periodista Azzati acumulava en 33 anys a primera 4 palets, 8 segons, 7 tercers, 12 premis menors i 2 sense premi, un total de 99 punts, per davant dels 87 d`Almirante o els 69 d`Espartero-Ramon y Cajal.
Centrant-se en
l`actualitat el cadafal de Paco Torres
Josa amb esbós de chuky, mostrava generositat en els volums, ja per darrere
em sembla de base molt ampla, especialment pel mig cos del pseudo científic
otto kronoler, fantàstica expressió de boig, que em recorda a mi fotografiant
falles hores abans. Al rodar la falla entrant per periodista azzati, vaig notar
que la falla no era tan baixa com semblava des del carrer Sant Vicent. Un gran
científic calb feia moure una palanca i aleshores es posava en marxa la màquina
del temps on viatjaria Sento Assati, home d`idees avançades per a la seua època.
En la part frontal és on
en realitat es podria comprendre quina era la part que portava el pes del
cadafal, una mena d`avantpassat de Delorian
del professor Doc, aquest era més antic i valencià -òbviament també fictici
com en la pel·lícula Tornada al futur,
també a diferència del vehicle nord-americà ací anaven cent i la mare, costera avall
i sembla que sense frens, creant una composició cinètica que cercava
l`espectacularitat i l`enginy i gràcia. A banda un dels tres grans ninots del
remat presentava un risc considerable, unit a la base per un peu.
La composició era molt
atrevida i un dels punts forts, però comptava amb escenes que la completaven,
especialment en l`apartat d`enginy i gràcia. Els viatges en el temps tenen
moltes possibilitats còmiques, sobretot quan s`utilitzen polítics o personatges
locals, era el cas de Joan Ribo, el qual apareixia repetit, primer d`alcalde
del futur amb un armari ple de corbates, o amb la bandera gay en un exèrcit
junt a Felix Crespo i Pere Fuset. També
apareixia una Rita Barbera prehistòrica arrossegant per terra a un altre Rajoy
també paleolític. Una parella més “moderna” eren Tsipras i Merkel.
Paco Torres, ha
consolidat un dels millors modelats que tracten de reflectir el natural, el
qual unit als dissenys de Chuky li donen major expressivitat, en aquest sentit
era increïble la ressemblança amb personatges públics, en alguns casos hi havia
més serenitat i en altres major dosi d`histrionisme com el cas de la gran figura
de darrere de Otto Cronoler. Magnífica pintura en una temàtica com les
maquinàries, els laboratoris, etc,... de tonalitats metàl·liques que tendeixen
més als colors freds i foscos, per tant ací més que lluir-se el més important
era no desbaratar el treball anterior.
El color gris metal·litzat
junt el blanc de les bates científiques feien de base, junt el blau o el roig
fosc -en menor proporció- i algunes porcions on apareixien colors metàl·lics daurats
o color coure, més a prop del taronja. Des del carrer sant Vicent per la part
de darrere es veia millor com el color verd i blau combinaven el roig, més
present als remats. El color carn era tan proper al real, que feia de contrapès
a les tonalitats fosques i els conferia encara major realisme. En resum una
falla tant o més bona que la de l`any passat, però açò dels premis és com les
oposicions, depèn de tu, del jurat -volia dir del tribunal-etc,...reben el 4rt premi
i el 3r premi d`enginy i gràcia de la secció 1-A., pero en molts aspectes junt a les tres primeres de la categoria em deixaven millor sabor de boca que les d`especial.
Fernando
Foix
debutava en una plaça cèntrica -més cèntric és difícil- amb VLC2116, un concepte de falla amb un
treball previ de disseny molt important, ací es podia dir que no hi havia
refregit, ni en la concepció del projecte. No sabria com definir la composició,
però davant una estructura tant nova només puc dir les característiques que
observava, per una banda molt plana, donant totes les figures cap a la part
frontal, però per l`altra descrivia un cercle trencat, en el que s`anaven
situant els ninots de les escenes, perquè no hi havia escenes de base, de fet
tot el conjunt es sustentava en una pota, a mode de columna.
La figura central era una
dona oriental, que agafa a una fallera infantil quasi al vol o sense gravetat
-lamentablement no vaig poder llegir els cartells, llunyans i amb lletra
xicoteta- a la base una mena de trinquet futurista, amb les parets del dau i el
frontó corbades, també semblava que el camp gravitatori no fora el terrestre,
l`altra escena esportiva era la del
xiquet en una bicicleta sense rajos a les rodes i baix d`ell un alienígena tocant
un instrument musical desconegut. Amb les ganes em vaig quedar de conèixer i
entendre millor el guió.
Ja havia vist altres falles de Foix o amb el seu disseny en falles de categories inferiors, però mai en segona, em va soprendre, no per la qualitat que ja coneixia, sinó per la creativitat. Domina les proporcions, la composició i a més a més està en constant evolució, les falles infantils no deixen de bombejar nous artistes i noves idees. La pintura dominant era la gris-blanca amb una gran taca groga a mig, com a tènue tonalitat càlida, sumada a algunes porcions disperses de rosa i fúcsia, que no és el mateix.
Ja havia vist altres falles de Foix o amb el seu disseny en falles de categories inferiors, però mai en segona, em va soprendre, no per la qualitat que ja coneixia, sinó per la creativitat. Domina les proporcions, la composició i a més a més està en constant evolució, les falles infantils no deixen de bombejar nous artistes i noves idees. La pintura dominant era la gris-blanca amb una gran taca groga a mig, com a tènue tonalitat càlida, sumada a algunes porcions disperses de rosa i fúcsia, que no és el mateix.
Sant Vicent-Periodista
Azzati, es una falla amb passat que segueix apostant per cadafals originals i innovadors mirant al futur, també enguany en el seu
centenari, podria haver apostat sobre segur pero ha preferit el viatge al futur, rebien del jurat el 6é premi de la secció segona infantil. Allí acabà la mes
circular de totes les cròniques, pràcticament en el mateix lloc on començà, al centre neuràlgic del món faller contemporani, instituït anys després que deixara d`anomenar-se baixada de sant Francesc, per a denominar-se finalment com a plaça de l`Ajuntament, per que les falles son com la vida, un etern retorn. Fins la propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada