Tradueix

dimarts, 21 de juliol de 2015

CRÒNIQUES FALLERES    2015

Dia 17 de Març-  Caminant extramurs– L’eixample “obrer”–  (Botànic)-Arrancapins- la Roqueta

El matí del 17, representà un trajecte curt des del campament base de l`Olivereta fins una de les falles més singulars de València, que a més a més dona nom a tot un barri, parle de la Falla Arrancapins. El més curiós es que no està en el sector Arrancapins-La Roqueta, com el seu propi nom hauria d`indicar, sinó  en Botànic-La Petxina, cosa que no s`entén. A banda de no tindre president/a o fallera major, es l`únic cadafal que junt a la Falla de la Plaça de l`Ajuntament no entra en concurs. El barri d`Arrancapins, -una imitació de l`eixample, però amb classes més baixes, de finals del XIX i principis del XX[1]- te reminiscències de la mitologia valenciana, d`un gegant castellonenc que podia carregar pedres i fins i tot... arrencar pins! Segur que si hui dia apareguera en falles, Arrancapins podria plantar falles de Secció Especial


Però tornem a un passat més recent, eixia de l’estació de metro d’Angel Guimerà,  al carrer encara es podia olorar la flaire de la pólvora, de la recent Despertà, un acte propi que sobreviu a dures penes, a conseqüència de les cada vegada més dilatades revetlles nocturnes.
A un parell de carrers, tenia Sempre Toca? el primer cadafal del dia, el de la centenària Falla Arrancapins, confeccionat des de fa molts anys per la comissió, amb una forta càrrega crítica. Enguany al ser de cicle electoral, era inevitable la referència política i així estava plasmat en una estructura que representava una fira amb diverses atraccions, situant-se al centre-remat una sènia, on els diferents vagons o carrusels feien de partits, coalicions o agrupacions polítiques.


Dalt de tot, estava Podemos, que experimentava un subidon,-que després en la realitat no s`ha plasmat-, més avall a una banda teníem al PP, que iniciava el camí del descens-  en la realitat, més que descens, hi hagut caiguda lliure- per l`altra banda un carrusel que pujava era del Compromís- en la vida real, no es que haja pujat es que ha trencat les enquestes- també apareix el carrusel del PSPV-PSOE afonat a la part de baix-com tots sabem, ha tingut un caiguda important, però no tant gran, de fet te la presidència de la Generalitat Valenciana- , quan rode la falla comprove que també hi havia una referència a EU, en aquest cas, les previsions pessimistes si que s`han complit. Una escena de cotxes de xoc, feien de metàfora de les baralles internes d’aquesta força política.

L`escena central, una tómbola, era una metàfora de les eleccions, on entre altres premis, hi havia des de l`escola pública, fins la reforma laboral, passant pel Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP).
Tot i no aparèixer el carrusel, si apareixia el que era el seu líder a València, Toni Cantó, o una caseta de fira de Compromís plena de samarretes, o la del PP que era la que tenia més productes, tots de liquidació. La niña de Rajoy, el bigot d`Aznar, els raigs Uva de Zaplana, la jaqueta de Camps, la peineta de Barcenas, etc,... la falla tenia a més a més explicació en braïlle, no recorde si algú l`havia fet desaparèixer o simplement l`havia girat del faristol. També hi havia com sempre la falla infantil, com la gran també fora de concurs i feta per la pròpia comissió. 


Vaig tornar pel carrer Angel Guimerà, a l`arribar a la confluència amb Erudit Orellana, només calia girar a l`esquerra. La Falla Palleter-Erudit Orellana, era la següent, -encara en el Botànic-Temps Moderns era un cadafal d`una fidelitat estètica sense fissures al seu propi guió, com en el mític film del cinema mut, també la falla era un joc de blanc i negre. Una proposta arriscada, la dels Germans Garcia Ribas, perquè l’ús de tonalitats tant antagòniques, no admet rectificacions. Cal dir que almenys amb la llum de les primeres hores del dia, el resultat fou fructífer. Un Xarlot de mirada trista i perduda, pròpia de 1936, en plena gran depressió dels anys ’30, que amb alguns retocs podria situar-se en la gran depressió que pateix la nostra societat actual vuitanta anys més tard.



Potser el ninot acolorit, que hi ha al costat del gran Xarlot, siga una metàfora del xarlot actual, envoltat no de maquines que feien treball en sèrie –Taylorisme o Fordisme- com en aquella 2ª Revolució industrial, sinó de les noves tecnologies que estan fent començar la 3ª... això sí, de forma incompleta fins que no s`arriben a utilitzar totalment les energies renovables, substituint les fòssils pròpies de la primera i segona.





Les comparacions entre els invents de la 2ª revolució industrial i l`actual, es succeeixen per tot el cadafal, com la telefonista aclaparada i els mòbils que es riuen d`ella, un altre canvi enorme ha estat la globalització, que més que culturitzar-nos ens moltoneja a tots i totes per igual, en una incultura comuna. La gastronomia també ha canviat amb la desconstrucció, almenys a la alta cuina i fins i tot els confessionaris s’han mecanitzat.



Capítol a banda mereixia el ninot candidat a l’indult, una escena històrica del cinema, la de Chaplin i el xiquet. Una falla molt completa, amb una composició diferent, molt coherent amb la temàtica i original, en una categoria que no sol ser prioritària entre el turistes, però que valia la pena visitar, aconsegueix  el 3r Premi i el 3r d`Enginy i Gràcia de la secció 3-B


Retallables era tot el contrari de la falla gran de Palleter-Erudit Orellana el color inundava tota la composició de Diego Palacios, contrast enorme. Per si això fora poc, també l`estil s`allunyava molt del model clàssic naturalista del ninot, cosa que en falles infantils, ja no es cap novetat degut a la revolució que s’ha produït en la darrera dècada, en plena crisi. La senzilla composició, tenia un fil conductor, el color rosa dels cabells. De l’altra banda destacava la mida uniforme dels ninots principals o millor dit ninotes, perquè eren totes xiquetes. L’ús de la tela o la cuidada decoració que envoltava la falla eren també punts destacables, d`altra banda, aquestes falles tant modernes d’última generació, pequen totes del mateix: molt disseny i poc modelat. Al remat un 14é premi a la secció quarta infantil.


Creuava el carrer Angel Guimerà cap al sud, hi havia poca activitat fallera perquè era l’hora d`esmorzar, un moment ideal per visualitzar falles. El cadafal que tenia a continuació era el de la Falla Gran Via Ferran El Catòlic- Angel Guimerà, ara si que estava oficialment en Arrancapins, davant una falla de composició massissa, construïda per José F. Espinosa. El gran remat femení no deixava clar quin era el lema, el cos central i les escenes de base, anaven  aplanant dubtes: el lema era Rebaixes. La primera escena portava una crítica amb una profunditat extra, la següent amb una crítica implícita a la rebaixa de la dignitat humana de programes tele-fem com els que presenta Jorge Luís Vázquez. 



Escenes amb ninots comodí, que gràcies a bons guions i jocs de paraules aconsegueixen un efecte satíric, com la de dos dones que tenen a l’aparador marques com Miss Puton, Mango-neo, Residual, etc, ...Les rebaixes laborals, apareixen representades amb un anunci que presenta el president de la CEOE, Juan Rossell, el qual ens ven uns supositoris amb lubricant.......la secció de cosmètics, no tenia pèrdua, vaig trobar també un cartell de l`actuació de una tal Rita la Cantaora. 






La millor escena des del punt de vista estètic, pel seu modelat, potser el ninot que més transmetia, la mirada trista i perduda d’una xica jove molt guapa, que ha d`exercir la prostitució i a més a més fent rebaixes. Es dur dir-ho per això son les falles, humor però també crítica de vegades molt acida i amarga. Menys ambivalent, era l`escena dels provadors i les talles, provocava la riallada fàcil i no calien explicacions. Irregular en quant a modelat de les grans figures del cos central-remat, millorava a les escenes, també tenia una pintura més vistosa, la crítica molt completa li donava vida, però potser les errades d`acabat en punts tant visibles com el remat i el cos central, la deixaven sense premi  a la disputada secció 1-B







Fernando Garcia Ribas era l`artista de la falla infantil, de composició de iaio llegidor o contador de contes, amb un remat molt obert, amb l`accent del risc posat en la bruixa, que s’aguantava per la granera. Al risc-composició, calia afegir l`acabat, amb un modelat de línies planes i una pintura en general suau. Sense tindre cap element a destacar per damunt el conjunt, hi havia gran regularitat. Un factor clau per aconseguir entrar en qualsevol concurs amb bon peu i que els donava un discret 10é premi a la secció tercera infantil. 


 Continuava la ruta devorant un entrepà, mentre baixava carrer palleter avall i girava després a la dreta pel carrer Conca, la temperatura augmentava però menys que dies anteriors. Em vaig detindre primer, davant la falla infantil de Mario Pérez per a la Plaça Bisbe Amigó-Conca el seu projecte més ambiciós del 2015, Paraules Compostes que presentava una composició bigarrada i amb cert horror vacui, que al mateix temps no cansava a la vista. El secret? Mario utilitza distints recursos, risc no general, sinó de diversos ninots, sensació de moviment i sobretot expressivitat de totes les figures, les quals sol humanitzar.



Per a que la falla tinguera eixa vida pròpia, calia dotar-la també d’una dermis, uns colors propis, la veritat es que no es fàcil trobar un color que predominara per damunt els altres i en general llevat d`alguna excepció harmonitzaven cromàticament. Precisament quan mirava el remat, em vaig adonar, del perquè del lema i vaig descobrir una nova virtut, no era necessària molta lletra, amb un xicotet cartell amb la paraula composta hi havia prou, per tant la falla era també didàctica. 




A més a més tampoc li faltava humor. I com no, un ninot corredor! El cadafal s`emporta un novè premi de la secció primera infantil, que sap a poc, però que també es comprensible, pel gran nivell existent, s`emporta també el 3r Premi infantil de Superdeporte a la falla que millor representa l`atletisme.



A on anem era la falla elaborada per l`equip d`Alberto Ribera per a la Plaça Bisbe Amigó-Conca, un cadafal sensiblement minvat respecte anys anteriors, amb un disseny totalment nou, que compensa eixa sostracció. Donava la impressió que al cadafal li hagueren llevat la base, percepció que minorava quan t`acostaves a la falla i creixia quan et distanciaves. La sensació que donaven el remat i cos central –com un tot- era de moviment, inestabilitat, grans ninots amb moviments oscil·lants entre la verticalitat/horitzontalitat, expressions d`inquietud, que reflectien que fins i tot l`alta societat es sent insegura amb la crisi. 




Si es visualitzava per darrere, es percebia més clarament la sensació que la falla s`enfonsava en l`asfalt, com si fora una superfície aquàtica,  un efecte òptic que no se si el jurat tingué en compte. Per un dels costats, era magistral, un ninot amb certa expressió d`angoixa que buidava amb un poal , la barca que s`enfonsava. Les escenes es disposaven en un plànol obert, un matrimoni que es trobava per internet, metàfora de les fredes i artificials relacions actuals, mitjançant  pàgines webs sobre relacions personals, més pròpia de l’humor negre era l`escena dels joves llicenciats i enginyers espanyols, que havien de fugir del país, especialment durs i colpidors alguns cartells. 


Més divertits eren els que es clavaven amb els polítics, eixos essers que mai tenen crisi, cartells de Merkel amb Rajoy, ensenyant-li fins on s`havia de menjar certes reformes, Magrita, Torrente 6, etc,...i no podia faltar Pablo Iglesias que ix ja fins en la sopa. Com ningú sap cap a on pegar, apareixen la Ruta Ere, la de Barcenas, apareix també l`expresident Camps-que prompte s`han oblidat d`ell en moltes falles-, la Pantoja- amb un ninot prou fidel-, la ruta gurtel amb walking dead inclòs. 


Com ve sent de rigor en moltes falles des de que tinc ús de raó, apareix una crítica sempiterna a tot lo que vinga de Catalunya, un clàssic que no passa de moda des de la transició, sobretot en certs barris i certes comissions de València, en aquesta ocasió la pedrea li havia tocat a Oriol Junqueras i el premi gros a Mas, vestit de Hitler, el qual s`emportava la crítica més forta de tot el cadafal. Obtenen el 8é premi de la secció 1-B, un guardó al meu parer un poc baix, que tindria explicació per la falta de volum de la base i un remat molt baix per a la categoria. 


I ara vaig a fer el flashback més animal de tota la meua existència com a cronista de falles, la nit anterior després de visitar el sector Camins al Grau, encara em quedava energia per visitar alguns falles del sector Roqueta Arrancapins, per allò d’avançar faena, venia de l`estació de metro d’Amistat i vaig desembarcar en la parada de Bailèn, per anar a peu la Gran Via Ramon y Cajal, fins la falla Ramon y Cajal-Pintor Benedito, més coneguda per Falla Plaça Espanya, la única d`eixa nit del 16 que visitava a la Roqueta.


El seu lema era Com hem canviat, un cadafal amb molt de material refregit, que no obstant per la part davantera guardava una coherència temàtica amb el barroc, tant amb el remat amb figures humanes, com en l’escena amb gats vestits amb casaques i gorgueres. També acompanyava un orgue-instrument que tingué el seu moment d`esplendor al barroc-, no es podia dir el mateix de l`escena amb xineses de darrere, que poc o res tenien que vore. Anava amb preses i amb una falla que en principi no tenia en ruta, reconec que no em vaig aturar massa a contemplar els acabats, tot i que la pintura tenia uns colors foscos, però harmònics, llàstima no haver pogut vore totes les escenes el seu artista David Sanchez llongo aconsegueix per a la comissió el 4rt premi de la secció 4-C.


La falla infantil d’Enrique Burriel Morro, estava enquadrada a la secció vuitena infantil, de tonalitats clares i modelat clàssic, era un gran cos central amb ninots minúsculs en les escenes, la falla no obté premi. El temps se’m tirava damunt i vaig decidir anar a la falla que estiguera més llunyana de la ruta, creuava la Gran Via Ramon y Cajal, per entrar ja en Arrancapins pel carrer Jesús i allí estava com sempre al costat de la Finca Roja, la Falla Pintor Segrelles una de les més estables en categories altes, enguany realitzada per l’equip de José López “Selfa”,  amb el guió de Javi Tejero, director del Turista Fallero, a qui no conec però compartisc afició pel ciclisme i de David Mas.


No es per mi, es per València era el lema d`una falla amb una composició espectacular o que buscava l`espectacularitat amb un cos central, format per una fallera asseguda a una cadira-tro i un faller amb un peu damunt un dels reposa braços i l’altre en la base.  Dos xiquets al remat estirant una banda, provocant un dels jocs de forces més interessants en quant a remats del 2015, un sol rialler i un colom feien de coronament. A banda d`un modelat molt aconseguit, el contrast entre els diferents colors de la pintura ajudava a visualitzar millor el conjunt. 


Un gran policia municipal vestit de gala feia de contra remat acompanyant un ninot de Rita Barberà, situat dalt del balcó de l`ajuntament. En una de les escenes apareixien representants del periodisme faller en paper o en radio i televisió, curiosament apareix el propi Javi Tejero, junt a Tormo i Bronchud. I voilà em torne a trobar a Angel Romero, de l’equip de Cendra Digital, com a únic representant del món digital faller en el cadafal- llàstima no haver tret altres companys com Distrito Fallas, que porta quasi 15 anys informant, Malalt de Falles que porta més de 9 o de Planet Fallas més de 4, per posar alguns exemples de companys ja veterans de la ciutat de València.



Una escena costumista, però presentada amb cert vis còmica, es la de l’albuferenca que porta a bord unes pescadores molt ben modelades i vigilades de prop per uns orientals. Com moltes vegades he recordat, els cartells amb sis o set línies cansen al personal i llevat de quatre freakys com jo, poca gent més ho llig. Una qüestió que em va quedar en l’aire es si enguany havien posat l`explicació en braïlle com els últims anys, jo almenys enguany no ho vaig vore. Retornen al Top Ten amb una falla un poc costumista d`humor blanc amb un 7é premi a la secció 1-B, a banda del 2º premi d`Enginy i Gràcia.



Papi ja arribem?? Era el lema de la falla de Paco Burgos, sembla mentida el suc que se li pot traure a eixa frase tant temuda pels pares, quan fan viatges familiars. Una falla amb una composició molt treballada, per a començar el cos central l`està aguantant un os que està jugant amb el xiquet que va en el cotxe que agarra l`os. Al remat un tigre tanteja els integrants del vehicle, a vore si se`ls pot berenar, mentre al costat va un nadó, més tranquil que un pescador de canya llarga, fins i tot rient-se i tot. Però a més a més la baca on anaven el tigre i el nadó, semblava un tren de Bengala, de lo ple que anava. 




Escenes còmiques pels voltants, des de xiquets cavalcant taurons, passant per esquiadors, per no parlar del xiquet creatiu que li pega per fer un castell d`arena, amb son pare dins! Una falla molt divertida, la infantil de la Plaça Pintor Segrelles, que alberga altres valors, com una composició risc interessant, un modelat molt aconseguit, sobretot en figures humanes. S’emporta el 15é premi  i el 3r premi d`enginy i gràcia de la secció quarta infantil i jo m’emporte un bon sabor de boca, no tot ha de ser didactisme en les infantils.


Girant els meus passos, tornava carrer Jesús enrere per acostar-me a uns metres a Stupid Olimpics el cadafal de Sergio Musoles que enguany feia la seua primera falla per a Jesús-Sant Francesc de Borja-Zenete, no era fàcil substituir a Paco Giner, però el de Borriana es un habitual de l`especial de València i sap fer bones falles amb pressupostos exigus. Tota la falla era un acudit, des de la flama olímpica que esta ofegant un ninot pel coll al remat, fins el més xicotet detall de base


D’esquema piramidal, com un podi esportiu, al centre hi havia el ninot que feia de cos central amb els dits en senyal de victòria, Nicolau Tarrós Caldós, campió de tot el que acabe en -ing,  al costat Sento Golafre i Fartó, plusmarquista mundial del “torne en cinc minuts” i Bi-Campió mundial en esmorzar, entre altre títols i a l`altra banda un faller més carregat que un camell dels reis mags, amb una crossa i un braç embenat Josep d’arrel i soca, un supervivent. Es difícil trobar quines son les escenes més representatives, caldria començar per la que explica com València pot arribar a ser seu Stupid olimplica, perquè te un llarg historial fent el borinot i amollant cacaus, com en la Copa Amèrica, la Formula u, la visita del Papa, etc,



Un tal Montoro que ens dona grima a tots, una tal Botella que passa olímpicament, amb un agent del COI o l`escena més hilarant de totes: Els recordman mundials, Sergio Ramos campió de llançament de copa, David Bisbal campió de twitter sub 21, Juan Carlos I campió de tir olímpic,etc,...i ens quedem amb el pare de l`actual cap d`estat per vore, la modalitat olímpica del relleu, on Felip VI es menja el marró reial i ho fa vestit de corredor, llegiran Corredor de Falles en la Sarsuela?



Un cadafal, amb un guió on cada cartell es un acudit i cada escena podria passar com a sketch d`un programa d`humor, que a més a més també te, sobretot a les escenes ninots molt ben caracteritzats. El resultat es un 2º premi a la secció 2-A, a banda del 2º premi d`enginy i gràcia, de la secció. Si fora un opositor, diríem que Musoles trau la plaça de funcionari quasi amb un 10.


Cansat, molt cansat, però satisfet vaig decidir que per l`hora que era acabaria amb la infantil de Jesús-Sant Francesc de BorjaEstem en Bavia, i embovat em vaig quedar allí mirant l`obra d’Ivan Tortajada, allò no era normal  i això que venia de vore la falla de Monterrubio a Duc de Gaeta-Pobla de Farnals. Confesse que en aquella nit del 16 de Març, jo em pensava que era d`especial infantil, amb una estructura compositiva, barroca i amb cert horror vacui, però que no cansava- i jo portava quasi 60 falles eixe dia!- on destacaven dues figures femenines, tant per la seua grandària com situació.




Si no fora perquè se que es un artista jove, diria que eixa composició on els ninots principals semblava que suraven, era pròpia d`un veterà experimentat. Afegim els jocs de mirades, el modelat de línies planes que busquen un ninot del segle XXI, un ninot diferent, uns colors que buscaven subratllar les diferents parts de les figures, les zones d`ombra, els clarobscurs, etc,.....Però hi havia mes detalls de qualitat a descobrir a Estem en Bavia, senzillesa, expressivitat, harmonia cromàtica, originalitat i coherència temàtica-argumental.


Altres característiques que sorprenen en un artista tan jove a banda de l’execució, es la personalitat dels seus ninots, en uns anys ha creat un estil propi, sobretot en els rostres de forma ovalada, que no s`assemblen a res del que s`haja creat abans, amb uns acabats d`una pulcritud absoluta.  En els colors hi havia molt d`atreviment, pinzellades soltes combinant colors forts amb suaus i un detall curiós, a l`igual que Monterrubio, Tortajada també utilitza les pigues en les cares dels ninots, la introducció d`un cert cubisme facial, que en part recorda a Gallego, o els jocs de colors forts i d’ingravidesa d`Amar. 


Estem davant un superdotat de les falles infantils, capaç d`absorbir el millor de tots i processar-ho en un estil propi?  Te assessors que han estudiat Belles Arts? Quina es la seua formació? Potser no puga entendre la forma de fer falles d’aquest artista de Benifaraig, simplement perquè es nova. Una creativitat que ha begut possiblement de tota l`experimentació que porten generant les falles infantils, la darrera dècada, un cresol de coneixements concentrats en un artista que possiblement atresora coneixements teòrics i que te el do, de poder plasmar-los tridimensionalment. Amb Estem en Bavia, ha donat el salt definitiu, aconseguint el 1r premi de la secció primera infantil a banda del millor ninot de la secció, per a Jesús-Sant Francesc de Borja-Zenete. L`any que ve jugarà en la Champions, per favor no li carreguem massa pressió, seria una llàstima.


Un nou salt espai temporal, com si estiguera en el Ministerio del Tiempo, em retorna al dia 17 de Març, torne a la Plaça del Bisbe Amigó, on després de vore els seus cadafals avançava pel carrer Conca, fins a la Gran Via Ramon y Cajal, abandonava Arrancapins per incorporar-me a la Roqueta, l`altre barri del Sector. A l`alçada de la Plaça de Vannes, territori de la Falla Espartero-Ramon y Cajal, em trobava de nou amb una obra de Julio Monterrubio,  Necessitem mims una creació cuidada fins el mil·límetre, on es percebia verticalitat, un efecte aconseguit pels cubs de rubic, que feien de base de quasi totes les figures, així com d`unes flors amb llargues tiges, intercalades per tot el cadafal.



També aconseguien l'efecte cromàtic d'il·luminar una part del cadafal, sovint la més fosca, amb colors vius. Més que remat, hi havia uns grans ninots al centre de la falla que omplien l`espai del cos central i el remat de l`estructura clàssica. De nou l’oposició de colors, un ninot amb ratlles blaves, l`altre roges, un de cabell ros i l`altre morat...d’esquenes l`un a l`altre com el deu Janos. Parelles de ninots, que transmetien estima i cura d`un a l`altre, amb una absoluta fidelitat amb l`argument que es pretenia mostrar: la mare amb el fill, el xiquet amb el gos, el xiquet i les plantes, el faller i la fallera, etc,... combinacions  de colors. Els acabats eren tant bons, que donava la sensació que uns dibuixos animats hagueren cobrat vida. 

Un altre detall que no podia quedar fora era la universalitat del cadafal, uns xiquets representaven els cinc continents, mostrant diferents emocions, una característica que només te l’espècie humana. Els colors forts dels cubs de rubik en contrast amb les tonalitats pastís dels ninots, feien que semblaren que les cares estigueren més que pintades, dibuixades....les primeres falles que vaig conèixer de Monterrubio foren les infantils d’Espartero fa vora 25 anys, el més sorprenent no es que continue fascinant-me, es que a més a més, ho ha fet sense deixar d`evolucionar i això emociona. El jurat li ha atorgat el 4rt premi de la secció primera infantil, la competència enguany era enorme però tècnicament es mereixia molt més, un altra cosa es que altres artistes tingueren més pressupost, fet molt evident en les tres falles del podi.




La banca no sempre guanya era el lema de falla gran d’Espartero-Ramon y Cajal, que enguany ha construït Rafa Cheli. Amb una estructura prou vertical, formes rectangulars a la base, disposava de doble remat, la cabaretera que fumava asseguda sobre el piano i el pianista que feia un escorç amb un peu al piano i un altre en l`aire, se`n eixia prou de l`eix central, provocant cert risc. La primera escena que veia amb un màquina escura butxaques assenyalava una crítica més profunda que l`econòmica, hi havia un transfons social.



Esforç, estalvis, deutes, etc,...al costat, una ruleta on es critica com la banca s`ha jugat els nostres estalvis especulant, banquers i polítics bavosos i gàngsters,...dona gust llegir crítiques així, després de portar tants anys llegint crítiques blanques i condecents amb els poders fàctics. Un Einstein que no acabava de convèncer pel modelat, ens parlava de la relativitat de la fallida dels bancs. Una Rosita Amores, ben modelada però que no s`assemblava gens , ballant damunt una paella trencava una miqueta el fil argumental. 

Tampoc l`aspecte per darrere, tot massís i amb colors foscos feia molt gràcil el cadafal, apareixia un homenatge al periòdic Las Provincias, que enguany fa el seu 150 Aniversari. Un monstre molt lleig volia donar crèdits, per després esperar que caigueren en desgràcia els seus creditors o uns malfactors xocaven intentant fugir de la justícia. Els valors estètics del cadafal, no eren molt destacables, amb un modelat irregular, des de els remats –prou ben feta la cabaretera, no tant el pianista-, passant per la base i les escenes, el més positiu podria ser la pintura, però era també discreta. El millor el risc d`un dels remats i una composició que augurava una bona cremà, així com una molt bona crítica, en resum crec que podien sentir-se més que satisfets, amb el 7é premi a la secció 2-B.



Al carrer del costat com aquell qui diu, la falla Cervantes-Pare Jofre, havia plantat I la grillà...soc Jo? de Manuel Martínez Reig, la globalització ens ha fet que perdem el sentit comú, així ho mostrava la cabra boja del remat, que per si fora poc estava pujada a una arruixadora, d`eixe objecte eixia un acompanyant, Pepito Grillo, amb una mirada a la cabra entre divertida i  condescendent. A l`altra banda un bust de Juana la Loca, que ens feia preguntar-nos si encara creiem que estava boja o ho feren creure per a impedir que fora reina. El plantejament del cos central era fàcil d`entendre amb uns acabats ben resolts, que encara podrien haver segut millors si la arruixadora haguera tingut un color menys estrident.




A les escenes de nou ens trobàvem amb la mateixa dinàmica, molt ben argumentades, amb uns acabats més que dignes, però sempre amb una part molt més desenvolupada, es el cas de Dalí i Ripollés, el primer no estava malament, el segon era d’un realisme de museu de cera, fantàstic ninot de M. Martínez Reig. De nou amb el ninot d`Armiñana, el nivell tornava a baixar, i així en forma de serra, puja, baixa, puja, baixa, vaig percebre el nivell d`aquell cadafal, de composició clàssica, molt bon guió i errades d`execució lleus o molt lleus, amb un cadafal que tampoc arriscava molt, el qual  aconseguia un 11é premi de la secció 3-A, es a dir en posicions mitjanes.


Amics imaginaris era el lema de la falla infantil de Juan Lluch Martí, el de Benicarló repetia en Cervantes-Pare Jofre, enguany amb més volum que l`any passat, però també unes línies una miqueta més clàssiques. Acolorida com poques, cal esforçar-se per trobar l`estructura interna de la composició de la seua falla, per davant una gran balena feia de base, amb una espècie d’arc o finestra darrere, no hi havia massa sensació de risc, percepció que canviava totalment quan es rodava la falla, amb vora tres o quatre ninots en l`aire.


A un modelat més que correcte, cal afegir una de les millors paletes de pintura de la categoria, la predilecció pels forts contrastos es pot apreciar entre el color càlid de la balena i el fred de l`arlequí del remat, la pluja de la nit del 15 al 16, havia deixat tocades algunes figures, però eixes arrugues no podien tapar la seua bellesa. Un detall que em va deixar estranyat fou la dicotomia entre els ulls minúsculs dels ninots del grup candidat a l`indult i la resta de ninots, que no desmereixia, però li treia cohesió. Dol escriure açò, d`un dels artistes d`infantils que mes em fan gaudir, però enguany amb aquest cadafal, crec que Lluch ha fet un retrocés, que espere i desitge siga puntual, el resultat fou un 13é premi a la secció cinquena infantil.

La foto no està presa al carrer Sant Vicent Martir, sinó al carrer Pelayo

A mesura que m`acostava al carrer Sant Vicent Martir, escoltava més i més fort, el soroll de desenes de bandes de música que tocaven Amparito Roca, Lo Cant del València, El Faller o Xàbia, eren l`avançada de les ufanes comissions que arreplegaven el seu guardó. La banda sonora d`una pel·lícula amb milers d`extres, que omplien els carrers d`una ciutat que per uns dies semblava la capital de la mediterrània, que per uns dies recordava dies feliços, quan l`atur era una paraula estranya i la pobresa un record d`eixa postguerra que a banda d`estudiar havia escoltat dels meus majors. Fou inevitable que alguna llàgrima aguaitara fora dels meus ulls incapaços de contindre les emocions que havien restat closes dins meu massa temps.


Avançava pel carrer Matemàtic Marçal quan encara no eren ni les 12h del mati i ja estava ple de gom a gom, un xamfrà mític el de la confluència entre Convent Jerusalem-Matemàtic Marçal que te com a encarregat del seu cadafal des de fa anys, un artista que prové d’una nissaga també mítica com son els Santaeulàlia. El ocàs dels deus era el lema del cadafal més voluminós dels que enguany s`han plantat a València, que es com dir al món.  Amb un espectacular remat em rebia la falla de Pedro Santaeulàlia, sostinguts per un enorme Poseidó, que era clarament cos central i anima del cadafal, una figura massissa, potser massa, sobretot si ho comparem amb altres propostes de la categoria reina. 

                           La foto reflecteix una expressivitat que molts pocs artistes son capaços de reproduir en el suro

El treball més minuciós del deu grec de la mar, estava en el rostre i en alguns elements del vestuari com els braçalets, però no hi havia una profusió de detalls, com si hi hagut altres anys. La qüestió relativa al risc-composició, també baixava punts respecte anys anteriors, tot i que un principi semblava que els braços de Poseidó, suportaven tot el pes del remat, quan t`acostaves veies, que també el cap, equilibrava el pes fent de punt de recolzament. Així i tot, cal dir que hi havia una certa inclinació de la barca o cistella, -on estaven els semidéus guerrers del remat- cap avant i cap a un dels costats, però que tampoc abandonava molts graus l`eix vertical. 


De fet els ninots del remat estaven situats de forma molt estratègica, el més gran i pesat que sostenia el trident estava situat en la vertical, mentre que els altres quatre amb clarament menys pes, estaven situats a dreta i esquerra. Si s`observava atentament es veia com hi havia un al centre que estava exactament damunt del cap, però també un darrere, lògicament son moltes tones de pes, que no es poden carregar a l`atzar.



El modelat Santaeulàlia, es sobradament conegut –ha plantat fins i tot a Xina!- per la seua qualitat, es difícil millorar-lo, però la temàtica del cadafal i sobretot el disseny condicionaven a romandre a banda de en la caricatura, en una certa tosquedat, que no s`observava en anys arrere. La pintura mereix un capítol a part, com el modelat, també estava influït pels factors anteriorment descrits, configurant una paleta de tonalitats fosques –i això que el 17 encara lluïa el sol, amb creixent nuvolositat- predomini absolut de colors freds, amb alguna excepció molt residual d’algun fragment de tonalitat càlida. 


Fora del cos central, però molt relacionat estava el contrarremat del guerrer que en solitari presentava batalla des d`una roca amb una enorme espassa, amb característiques semblants als seus companys de remat. Només les grans i belles sirenes situades a l`altre banda del cos central, suavitzen un cadafal d`una temàtica dura i decadent, amb unes expressions més amables i amb un color més càlid, son el contrapunt perfecte, l’oasi enmig d’un cadafal que representa el moment actual de decadència i lluita per la supervivència.


Nous Messies sorgeixen en temps de sotsobra, que aprofiten la caiguda dels deus de la política que intenten salvar-se de la tempesta, les cares dels polítics son probablement les millors modelades del 2015, sempre amb el permís de Manuel Algarra. Mentre que alguns van en canoa, com Pedro Sanchez, altres com Rosa Diez, només tenen flotador, ...el propi Rajoy també en canoa, ací no se`n salva ningú! Els submarins de Cs, ataquen els supervivents, els peixos del tripartit ataquen a la Si-re-Rita. No podien faltar les referències futbolístiques, un catxalot anomenat Mobi-Lim, representa el valència, el qual ha comprat  , al costat guerrers del Barça i el Madrid.


Rodant ja per la part de darrere, apareixia un Felip VI, penedit d`haver alçat l`estora, la seua cara era un poema. A l`ocàs de la monarquia, segueix l`esportiu, tombes, amb cartells referents a esports i esportistes caiguts en desgràcia i enmig un Gassol i un Del Bosque, -grup candidat a l’indult-que encara que hara siga cendres, passarà a la història de les falles com a icona representativa dels temps actuals. Com en moltes altres falles, la crítica a la política catalana també està present, en el cas del molt honorable que passà a molt impresentable, més que justificada i sota dos dracs, un de Convergència i Unió i un altre d`Esquerra, el catalanisme feia un castell, on l`enxaneta era Pujol i la base Junqueras i es que de la corrupció no se`n ha lliurat cap territori.


Quan hi ha tempesta els taurons eixen a per víctimes, la crítica als bancs no podia faltar, així com als desnonaments. L’escena fallera, anava dedicada a dos coneguts jubilats de les falles, Armiñana i Barrachina, que després de set i sis primers premis, han decidit descansar, envoltats de unes Sirenes que els separen de la resta de desgràcies actuals. Per dins el cadafal, hi havia altres escenes, com la de Blesa, Julián Muñoz, Isabel Pantoja o Carlos Fabra en la presó, alguns ninots vistos de prop semblaven quasi reals, on hi havia el contrapunt de l`escena apologètica o homenatge, en aquest cas al periòdic Las Provincias, que enguany fa el seu 150 Aniversari. 


L`especial es una categoria molt dura, per guanyar a banda de pressupost –aquesta falla el tenia- has d`encertar en la composició-risc, en les escenes, modelat, pintura, guió....i el cadafal era molt bo, però no podia competir en risc amb el de l`antiga – una falla molt semblant però amb més risc, polèmiques de ferros a banda- ni amb la pintura i el cos central dels mims del Pilar. Malgrat haver obtingut el 3r premi de la Secció Especial, era probablement la més regular, però amb xicotets molt xicotets descensos en tots els apartats i això en la Champions es paga. L’any que ve, tot i no haver guanyat, tornaran a ser favorits, una vegada més.


Le jardín de l`amour era l’obra de Javi Fernandez, una falla molt pastís, modernitzada i passada per l`estil propi de l`artista, com per exemple els grans ulls dels ninots. Abundància de figures del sexe femení, xiquets i iaios, en una estructura redona i jeràrquica, les dones manen, com mostren les dues grans figures femenines, en un segon plànol estaven els iaios a la part de darrere i finalment els xiquets, l’única figura masculina jove estava agenollada, als peus d`una jove demanant-li la seua ma.


Preferència pels colors càlids, de tonalitats suaus, amb perfecta transició d’uns colors a altres, expressivitat perfecta dels rostres dels ninots, mostra d`un treball minuciós, des del modelat, passant, per l’escatat, etc,... i finalitzant per la pintura. Un exemple d’això es l`escena del xiquet, que està besant a una xiqueta i ella envermelleix les galtes. La millor de les infantils d`estil clàssic, a l’igual que la gran te una regularitat de ferro, i aconsegueix un 5é premi a la Secció Especial Infantil per a la Falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marçal.


A menys de cinquanta metres, al carrer del costat, el carrer Pelayo, seu de la catedral de la Pilota Valenciana, el Trinquet de Pelayo, es plantava i es planta des de fa més de 100 anys, la Falla Pelayo-Matemàtic Marçal, que enguany ha fet Vicent Albert Garcia amb el lema Del cel a l`infern  apareix un cos central en forma d`arc celestial,  a la que s`accedia per una escala, allí dalt un angel cercant gent de bé, però només troba corruptes. Dalt al remat uns escolans repassaven la llista per saber qui anava al cel, mentre baix Sant Pere tenia les claus plenes de teranyines de no gastar-les, perquè ara s`obrin amb comanament a distància.


I la veritat es que no em donà temps a més, la composició estava molt proporcionada, amb un remat una mica desproporcionat front el cos central i a més a més pintat amb uns colors més vius, per destacar més-fins i tot el color de les casulles, era complementari amb les façanes dels voltants-. Una llàstima no poder rodar-la ben rodà, perquè aconseguí el 2º premi de la secció 5-A.



Si vaig contemplar una miqueta millor, Un colp sonat de Francisco Gisbert Picó, una falla amb una imaginació desbordant, on la barca de Noe, semblava que duia a banda d`animals petroli, un tauró tacat mirava a la barca amb cara de pocs amics. En el remat un núvol anunciava un diluvi universal que deixava caure gotes humanitzades, i apareixia també un pare noel. Una historia esbojarrada, amb un disseny original, compost per una gran quantitat de xicotets elements, com per exemple unes bases tant planes com les pizzes. 


Vertaderament una composició renovadora, on no es podia tindre en compte el modelat, sinó la enorme creativitat, d`una forma de fer falles amb un estil fins ara mai vist. A nivell de pintura, predominaven colors clars i vius, però sense un predomini clar de càlids o freds. Donava una sensació de falla infantil, molt infantil valga la redundància que li ha valgut a Pelayo-Matemàtic Marçal, tornar a guanyar un 1r premi, enguany en la desena secció infantil.



Fugia d`un bullici i entrava en un altre quan arribava al carrer Xàtiva, el kilòmetre 0 del món faller, a poc més d`una hora per la mascletà, quasi em costa més vore la Falla Bailen-Xàtiva (Ferroviària), que la de Convent, vertaderament Memorandum, s`alçava en un lloc estratègic. Un dels cadafals de l`any, construït pels Germans Rafa i Raul Martínez Chuky, creat com a monument solidari per a ajudar als malalts d’Alzheimer i homenatge a la iaia dels artistes. Poques vegades es veuen falles didàctiques de comissions adultes. Una falla que desgraciadament vaig haver de vore de passada. El remat i cos central, un cap d`una dona major, excepcionalment ben fet, sorprenia a locals i forasters. 


Els que estem una miqueta dins d`aquest món, de seguida apreciàrem que era un projecte amb col·laboracions de luxe, com la del dibuixant Paco Roca, amb el còmic Arrugas, en una falla contra l’oblit no podia faltar l`homenatge a Anfós Ramón, un dels mes grans poetes fallers de la història recentment desaparegut. També apareixien fotografies d`Stella Blasco i altres persones de diferents àmbits de les arts i la cultura que desgraciadament no em vaig poder detindre a observar, com tampoc la seua falla infantil de Paco Real El Gran Ibáñez, però fou un digne final per un gran sector. Merescut 1r premi d`enginy i gràcia i 6é de la Secció 5-B d’una falla que ens feu reflexionar a molts i sorprendre a tots. 

Uns minuts més tard, ja em trobava caminant per un altre sector....pero això ja es una altra història, fins la propera!







[1] Vore Dia 17 de Març- Extramurs . Iª Part: La Roqueta-Arrancapins
http://elcorredordefalles.blogspot.com.es/2014/04/croniques-dia-17-de-marc-extramurs.html