CRÒNIQUES FALLERES
2016
Al voltant de l’Avinguda del Port, records de la València Industrial.
Sector dels Camins al Grau-Aiora
Konichiva! El Japó de Mizuki de Julio Monterrubio Fernández per a la Falla Duc de Gaeta-Pobla de Farnals 3r premi secció especial infantil falles de València 2016.
Antigues instal·lacions
de la companyia Gas Lebón, entre l`Avinguda de Balears i l`Avinguda del Port.
1932. De l' arxiu de Rafael Solaz penjat per ell mateix al grup de Facebook Valencia Antigua: Historia Gráfica.
Un sector faller enorme, dels més
grans, on els bojos per les falles provinents de comarques que van més enllà
del hinterland de València, no solen aventurar-se. L`Avinguda del Port, pot
ajudar a orientar-se en un sector amb molts metres que recórrer i on
paradoxalment no hi ha cap comissió a la secció especial adulta- a la infantil
tenim a Duc de Gaeta- però si una quantitat de comissions de gran nivell, del
que podríem denominar classe mitja-alta
del cadafal, a les seccions 1-A, 1-B, 2-A, etc,...que donen un gran
atractiu a la visita.
Arribava
del Marítim que enguany havia pogut gaudir de forma plaent, amb la major ruta
feta mai per tant costaners carrers, la vesprada havia caigut feia estona, i
amb ella la preuada llum solar de l'hivern, no obstant la temperatura era
agradable i venia de gust continuar amb una ruta que entrava en una nova
dimensió. No obstant com en una suau transició, tenia allí plantada, al cap de
la llarga avinguda dels Sants Just i Pastor junt al carrer serradora, a Com canviem una falla que ens indicava
que encara que el nostre ego ens diga el contrari seguim sense canviar els
nostres costums.
Sants Just i
Pastor-Serradora tenia en el seu remat un doctor Jekyll y un senyor Hyde,
els dos personatges el que feien era representar un trastorn psiquiàtric
conegut després com a trastorn de personalitat múltiple, presentant conductes
totalment oposades en cadascuna d’eixes personalitats. En efecte com a moltes
altres falles de categories mitjanes-baixes eren motlles del remat de la famosa
falla bogeria victoriana en la falla na
Jordana de 2010. Als seus peus trobàvem una Rita Barberà transformada en
Hulk gràcies a un druida, en un intent de recuperar el poder, al seu costat un
Joan Ribó ciclista era espentat cap a l'alcaldia.
Rajoy conreant naps en la seua jubilació o una escena de les coses que
mai canvien, les ganes de copular, representada per dues panderoles
humanitzades. La composició del cadafal de Josemi
Corachan qui repeteix un any més tenia un remat més que interessant tot i
ser refregit, però una base exagerada i un poc buides les escenes, sobretot per
darrere. Modelat realista amb tints caricaturescos, especialment visibles en
els personatges públics, o eren un poc forçats com el cas de les panderoles o
un pel hieràtics com la resta.
En quant a la pintura oferia
contrastos cromàtics vistosos com a l`escena principal entre Barberà i Ribó, o
entre les panderoles, però el cos central estava tractat amb una coloració molt
apagada i el remat amb uns colors freds i foscos, no marcaven territori. En una
falla es molt important distingir el remat o el cos central, una mica més de
tonalitat càlida al remat, haguera insuflat major força al conjunt que es
quedava sense premi a la secció 3-A.
Explorant era el lema
de la infantil també de Josemi Corachan,
de bon principi ja s'advertia una composició més atractiva que en la falla gran
de Sants Just i Pastor-Serradora, una parella de xiquets envoltats de fauna
salvatge en un entorn natural. A una estructura més rodona s`afegia un modelat
més acurat, amb major expressivitat i acabat. També la distribució dels colors,
responia millor a un cromatisme ordenat, es a dir si la xiqueta tenia els
cabells rossos i part de la roba d'eixe mateix color, la base on s`ubicava,
l'arbre del costat i un cocodril eren de color verd. Hi havia més oposicions
entre freds i càlids, l`hipopòtam blau fosc i el tigre groc, etc,...a més a més
hi havia una bona quantitat de detalls i una bona ornamentació del cadafal en
la base, obtingueren el 10é premi de la secció setena infantil.
Contemplava l'horitzó del carrer
Sants Just i Pastor com un genet solitari a punt d'endinsar-se en un vast
desert, no obstant a tant sols 350 metres, eixia uns
metres del sector per fer una xicoteta incursió en el sector veí d'Algirós. Des que vaig descobrir per casualitat José Mª Haro-Poeta Mas y Ros no he
deixat de visitar-la, sempre amb falles de l'artista Sergio Carrero Melian pertanyent a una nissaga d’artistes fallers i
carrossers cabanyalers, que enguany havia plantat els dos cadafals de la
comissió. Serà per ous? O és, per ous?
Era el lema del cadafal gran.
Jugant amb l`eterna pregunta de que va ser
primer, si l’ou o la gallina, s’articulava una falla molt original en quant a
la seua realització plàstica. De reduïdes dimensions, tenia una cohesió molt
potent, el cos central i remat era una gran gallina, com a metàfora del
galliner espanyol en el que hi ha molts huevons,
en conseqüència els ninots eren ous humanitzats. Uns grans ous amb corona i amb
dos ouets davant formaven la família real oval
-o siga que estan per ...- al costat es parlava d`una altra tradició oval, la
dels bous, un banquer amb un maletí de Bankia guanyava diners per ...la mili
abans calia fer-la per ...i finalment una cistella d`ous podrits amb les sigles
dels partits polítics.
Em va sorprendre i encara ho fa ara, que no
rebera cap premi de crítica o enginy i gràcia un cadafal amb un guió i una
execució molt notables. En quant al modelat complia amb les expectatives d`una
falla més conceptual que estètica, amb
un treball palpable a les expressions facials que s`identificaven amb
les accions del guió. No era una falla de fineses
i per tant era coherent l'ús de colors forts que remarcaren la càrrega crítica
que implicaven sense subtileses, violeta, rosa, blau, verd, etc,..l`escena més
carregada en aquest sentit era la dels ous podrits amb els colors dels partits.
La dicotomia no ballava entre colors càlids i freds, sinó entre colors i el
blanc neutre de la gallina. El cadafal un any més es queda compost i ...sense
premi a la secció 5-C.
Un viatge sideral del mateix Sergio Carrero Melian destacava a les fosques pel seu volum, la part
davantera millor il·luminada va poder mostrar-me la inclinació que mostrava
tota l'estructura des de la base fins el remat, es percebia un antagonisme
entre el sol i la lluna, tant per les respectives mides, com per les posicions
més o menys elevades. Modelat a cavall de la figura geomètrica i el naturalisme
sobretot pel respecte a les proporcions. A banda de l`equilibri i la coherència
temàtica, una altra virtut era el joc de colors, groc, càlid per a l`astre rei
i blau per la lluna. A banda altres ninots de menor mida tenien tonalitats que
contrastaven clarament en la superfície, ajudant a aconseguir una major
harmonia. Ací si s`aconsegueix un premi, el 8é de la secció onzena infantil.
Retornava a Camins al Grau, per a seguir en
direcció oest per Sants Just i Pastor, des de més de 200 metres ja es divisava
un volum important, era Una falla a pel
del borrianer Loren Fandos amb esbós
de Carlos Sanz. A la falla Indústria-Sants Just i Pastor hi havia
molta llum, cosa que ajudava a distingir millor la composició d`una falla
pintada amb colors foscos. Composició oberta amb tres pilars bàsics, tres caps
de dona que representaven tres pentinats d'estils i èpoques diferents, en el
centre i situat darrere un assecador feia de cos central amb un perruquer al remat.
Les escenes jugaven amb les paraules del lema,
pelets a la mar, on els peixos patien la depilació femenina, l'escena de la
coloració en un ascensor on s’ha produït una aerofàgia, una adolescent lamenta
les conseqüències d’haver-ho fet a pel, dalt d`un dels tres caps de la base hi
havia Lady Godiva famosa per muntar a pel damunt el seu cavall. Modelat al
natural, aconseguia rostres que concordaven amb l`acció que pretenien mostrar,
com la preocupació del perruquer del remat o de la adolescent, l'angoixa de la
dona de l`ascensor, etc,...la pintura utilitzava predominantment un color
complementari com el violeta, amb una gamma que anava des de la tonalitat malva
més difuminada fins un violeta lliri més concentrat.
Psicològicament està considerat color fred, per
tant el cadafal tenia aquesta predominança més encara si li afegim el negre, el
gris o el blau fosc, molt abundants a les bases. Les úniques mostres de
tonalitats càlides les constituïen les que corresponien als rostres i parts del
cos d`alguns ninots amb color crema o beix, molt difuminat, així com grocs més
potents per a cabells, l`altre càlid era el roig dels llavis dels caps, amb una
presència quasi anecdòtica. La sensació era d`una falla de colors pastis, suau
i fred. El jurat els atorgà l`11é premi a la 2-A.
A continuació vaig visitar Educació Vial de Francisco
Jiménez, en la composició destacaven dos grans ninots d`una mida molt
superior a la resta: un policia junt un semàfor i una adolescent amb rostre
compungit, per haver realitzat alguna infracció, darrere seu, un parell de
senyals de trànsit semi humanitzades. D'indubtable intencionalitat didàctica
tots els cartells alliçonaven sobre la importància de complir les normes de
trànsit. Amb un modelat melós, proporcionat i atraient, no aconseguia
identificar als ninots amb diferents
emocions, resultant alguns repetitius i altres bells però mancats d`expressivitat.
Pinzellades suaus amb contrast evident de freds amb càlids en el remat entre el blau acer-porcellana del policia i rosa lavanda de la moto de l’adolescent, als ninots de base aquesta dicotomia no es complia, tot i que abundava el color blanc, donant una nota de neutralitat pictòrica, la part posterior era més fosca. Al remat un cadafal que de lluny semblava cridat a estar entre els primers, de prop mostrava diferents irregularitats que en suma li costaven restar sense premi a la secció tercera infantil i es que moltes xicotetes errades poden esdevindré una llosa al final.
Fins ara la ruta havia transcorregut sempre pel
nord del sector, però al avançar pel carrer Indústria paral·lel al Jardí
d’Aiora, començava a baixar cap al centre de Camins al Grau. En arribar a
l`encreuament amb Berenguer Mallol, girava per la dreta fins a trobar-me Açò és un circ de Paco Torres Josà... 500 metres em separaven de la falla anterior i
és que les distàncies son enormes en aquest sector. Festival de verticalitat a
la Falla Conserva-Berenguer Mallol,
que li anava com anell al dit a la temàtica de la falla, dalt un pont un carro
i dalt un d`ell un elefant amb el director del circ al costat i un pallasso en
el remat.
Per uns moments em vaig recordar de Pepet el mestre del risc, ja que la sequera
del risc als remat dura dècades. El cadafal vist per darrere era espectacular.
La base oferia tot tipus de caracteritzacions caricaturesques amb grans
acabats, fruit del disseny de Chuky i el
modelat de Torres. Bona prova eren els ninots de Lledó, Galiana o Barbera i
Ribó que presentaven el Gran Circ
Casoland. Espectacular el ninot del xiquet que estirava les gomes o el tragasables o polític capaç de tolerar
l`intolerable amb tal de seguir manant. El gran boig és l`autònom busca nous
negocis per poder sobreviure.
La distribució de la pintura mostrava certes
porcions de roig, grana o carabassa al cos central i a l`elefant i en els
cabells del pallasso i el presentador, però en uns percentatges molt reduïts.
D`altra banda dominaven tonalitats fredes que no inciten al moviment i al
perill com el verd o el blau. El color trampa
era un violeta malva quasi rosa, però que no transmetia cap sensació de
moviment, ans al contrari. Aquesta distribució de colors llastava contundència
a un conjunt espectacular.
A la base, més del mateix, molt bona pintura,
però amb una majoria abassegadora de verds i blaus, que no destacaven front al
color pedra del pont. Finalment, la base era una catifa verda de gespa, amb la
qual cosa la sensació de fredor, era total. Una pena per una falla molt potent
que amb eixos xicotets detalls es quedava un pel arrere del que hauria d`haver quedat,
rebent un 9é premi a la secció 2-A. A tot açò que estiguent allí em vaig trobar
amb Javi Mozas de l`AdEF, natural del barri i membre de la Falla Els
Lleons-Poeta Mas i Ros, el qual em va recomanar el cadafal que els havia
plantat Mario Gual....al final de la crònica, hi ha una sorpresa al respecte.
Selfie era la falla infantil de
Conserva-Berenguer Mallol de
l`artista Francisco Jiménez falla
amb molta potència frontal, amb una disposició dels ninots quasi en bateria,
jeràrquicament ordenats per la mida, la fila central era la que portava la
batuta, al seu davant ninots d`una mida clarament inferior, el nexe d`unió era
l`acció realitzada o siga fer-se el selfie o autofoto. Un altre element d`unió
era els emoticons que acompanyaven totes les escenes. Tot i que la part de
darrere quedava clarament molt relegada, almenys tenia ben coberts tots els
seus espais amb ninots de mida xicoteta.
Falla totalment antropomorfa, la figura humana
ocupava el 95% del monument, amb un treball inmens de modelat, que no obstant
tenia com a contrapartida una no sempre aconseguida expressivitat. En l`apartat
pictòric, era un pastís de falla, tonalitats molt clares, blau, verd, violeta,
rosa, etc,....predominant els tons freds al centre i un poc més càlids al
remat. A la base, trobàvem una mica de tot, però amb una major proporció de
colors càlids, més vitals i en moviment que els freds del centre. Cadafal de molt
bona factura que aconsegueix el 7é premi a la segona infantil, la categoria de
bronze dels benjamins de la festa.
Prosseguia pel carrer conserva fins que arribava
a l`Avinguda del Port carrer major
del sector pel que retornava ara camí del Grau durant uns centenars de metres,
fins creuar-la i entrar pel carrer Dama d`Elx des d`on divisiva Qui bon peix vol menjar, el cul s’ha de banyar el cadafal on ha debutat enguany
el suecà Pasky Roda amb guió de Pepe
Bajo, per a Illes Canàries-Dama d’Elx,
un cadafal que baixava una categoria, però que recobrava volum. Imponents les
figures del remat amb el pescador i la sirena, no ho era tant el cos central,
un vaixell que en l`esbós prometia una major verticalitat de la proa.
La primera
escena de la “Pesca d`altura” em recordava aquelles pel·lícules d`Alfredo
Landa, però amb una crítica més pròpia d'un humor no
tant explícit. Ben prompte vaig descobrir per que hi havia un ninot de Rita
Barberà a la proa, ...així com altres “pescados” i “pescades”, també hi havia
la pesca de la truita, o la de les clòtxines, amb un sentit molt didàctic, els
jocs de paraules també donaven per a pel·licules com la de Mas adentro, la pesca radical de besugos, la pesca esportiva...en realitat pescar de tot, el
pescador del remat havia pescat una bona sirena...seria Rita la piranya? Fora lo
que fora rimava amb canya.
Un factor molt positiu del cadafal era la
espectacularitat encara major i diferent per la part posterior on el que
destacava era la barca que semblava que venia cap a tu. A una composició més
que complidora calia afegir un plus d`innegable ingeni i gràcia d`un
emplaçament que gràcies a Pepe Bajo els últims anys mai defrauda, respecte el
modelat, el de Sueca tenia una difícil papereta ja que el seu antecessor Paco
Giner, deixà el llistó molt alt, però sembla que Pasqual ha acomplit prou bé en
aquest primer any, amb una combinació de naturalisme i expressivitat no exempta
de sàtira,
Tampoc desmereixia la faceta pictòrica, amb
cadascuna de les parts ben definides, col·locant el roig “alcaldessa” o el crec
-no ho veia molt bé de nit-roig ataronjat de la Sirena que marcaven moviment i
calidesa en un mar de blaus i
violetes. No obstant fins i tot en les escenes de base, les tensions
cromàtiques estaven temperades per una decoració molt acurada amb pedres blanques, arena groga, un poc de terra marró i altres elements com palets,
etc,... Resultat desigual en l`obtenció de premis ja que el jurat relegava a
Dama d`Elx al 8é premi general però reconeixia el sentit satíric amb un 2º
d`enginy i gràcia a la secció 3-B.
Música Mestre era la falla infantil
que defenia el títol com diuen en
boxa, amb la direcció de nou de l`artista Fernando
Foix, provinent de la septentrional escola de Benicarló, sorprengué molt
positivament l`any passat i ha complit amb escreix les expectatives enguany.
Una simple mirada de dalt a baix ja mostrava detalls d`obra potent, tota la
base era un gran disc de vinil, que com un recinte esportiu marcava els límits
de la falla, el propi remat apareixia condicionat per l'altaveu de la Gramola.
L'esfericitat de la composició era representada també pels ninots que
jeràrquicament ocupaven una posició central, com la cantant de la salsa.
Altres ninots que marcaven la nota, eren el del
rocker i una miqueta menys per la mida, un esquematitzat i sord Beethoven.
Musica i músics de diferents époques, llocs, etc,...que encaixaven un puzle
molt complet, amb música vocal, instrumental, ninots centrals més grans,
secundaris més menuts, però tots amb el seu corresponent atribut que els
definia. Se la podia qualificar de falla didàctica, en tant que no li calia
cartells per entendre els diferents significats que aportava. Si la composició
era molt notable, no ho era tant el modelat, que sense deixar de tindre un
nivell molt important, no tenia la regularitat d`altres cadafals d`artistes més
veterans, es contempla una evolució que encara no ha arribat a un punt de
maduresa i tot i deixar ja mostres de bon fer, estic segur que no arribat al
seu punt culminant.
A les noves línies que s`observen en la majoria
d`artistes benicarlandos, cal sumar la seua mestria en l’ús de la pintura. El
propi cos central de la Gramola i el Vinil, ja empara una dicotomia groc-negre,
que mostra eixa oposició entre moviment i quietud, per exemple la cantant de
salsa, una música molt moguda va pintada en groc, mentre que el cantant de rock
va de blanc-violeta. Un guitarrista ja veterà està pintat amb marró cafè, marró
camell, beix, etc,... les tonalitats del
marró son infinites i dominar-les es senyal de que hi ha un domini en l`escala
cromàtica. A banda tampoc cercava les oposicions fàcils blau-roig, sinó que utilitzava verds llima, etc,...Fabulós
treball amb el que Foix torna a guanyar el 1r premi de la secció quarta
infantil per a Dama d`Elx...tant de bo els premis no l`estanquen i continue
creixent.
Els somriures continuaven en els rostres dels
ninots de La Volta al Món en 80 dies, però desapareixien del gran rostre de
Juli Verne, creador d`un món literari sovint visionari i futurista el qual en
part va encertar, com per exemple en “Viatge a la lluna”, el seu bust i un
parell de mans ocupaven el centre d`un cadafal que orbitava al seu voltant. Més
que la composició, la pròpia temàtica era fascinant, almenys per als enamorats
de la literatura, tots els xiquets haurien de llegir a Verne....jo ho vaig fer.
Gràcies Pares!. El modelat sense ser deficitari, em va decebre possiblement per
la idealització d’un tema que m`apassiona, irregular, molt equilibrat i
expressiu per darrere, però insuficient per davant, on tant sols el rostre del
francès estava a l’alçada.
Malgrat tot no fou el modelat o una composició
poc arriscada -al meu humil parer- el pitjor dels apartats, la falla era fosca
i si el color triat per al centre de la falla era una tonalitat marronosa cafè
o xocolata, que per cert cal dir que es un color terciari difícil d`aconseguir,
afegir més tonalitats fosques equivalia a suïcidar la falla...i així va ser,
gris en els cabells i la barba de Verne, gris en el coet, blau cian en el
globus, etc,... així i tot aconseguia un 5é premi de la secció quarta infantil
i el millor ninot de la secció...on hagueren arribat amb uns colors més clars els
viatges de Verne?
Arribava per fi al cadafal més potent i
espectacular del sector en categories adultes, el de Loren Fandos per a la falla Illes
Canàries-Trafalgar amb esbós de Carlos Sanz, que amb el lema Històries medievals que sonen actuals s'estrenava
en la demarcació. Base ampla i remat espigat i de gran alçada vist des del
carrer Illes Canàries que atreia com un imant. Al igual que la infantil,
destacava per una poderosa composició, on un gran cavaller medieval assegut
ocupava el centre de la falla, dalt en el remat, un bufó ens invitava a
realitzar un viatge en el temps fins l`edat mitjana, per a adonar-nos del poc
que hem canviat. Al costat com a contrarremats un bruixot d`una banda i un
cavaller amb armadura per l`altra.
Segons resava un cartell, el cavaller era la casta i al seu voltant tots li feien la
pilota, a vore si queia alguna cosa, el bufó del remat, la dama del muscle o el
joglar escenificaven l'adulació al poder. Entre les escenes, la de les bruixes
adorant un “macho cabrio” en l'Akelarre, un club d'stripteasse, en una
altra escena apareixia un cavaller amb el símbol de la justícia a l`escut i una
rita que fugia per un aforament. Al
costat un tribunal despietat on anaven a cremar a un artista faller que no
havia rebut premi, en una altra escena s`equiparava l`obertura del cinturó de
castedat a l`acceptació de l`amistat en una xarxa social.
També apareixia la diversitat medieval un “drag queen”, que de dia llençava foc i de
nit es posava tacons, alguns compraven armadures en l`ikea i després no
s`aclarien per muntar les peces, Rajoy apareixia en la llegenda del rei Artur,
tractant de traure l`espassa dels pactes per a poder convertir-se en el
governant. En resum, si s`observaven les diferents escenes, es percebia un bon
guió, on cada escena era un sketch humorístic que encaixava amb la temàtica
general. El modelat era potser el punt més feble, amb una notable diferència
entre personatges masculins amb línies més anguloses i geomètrics i personatges
femenins de rostres més naturalistes, l`excepció era el ninot de Rajoy.
La pintura afortunadament tirava cap a munt el
cadafal, espectacular el groc daurat del cavaller del cos central que refulgia
amb la llum dels focus, concentrant tota la llum que irradiava a la resta de la
falla. Ben trobats els complementaris, tant el verd del bufó del remat, que
feia de perfecte antagonista, com del blau del joglar o del violeta-rosa
pàl·lid de la dama. El contrast cromàtic estava clavat també a la resta de la
composició central amb un drac de tonalitat rogenca-rossa i un bruixot blau al contraremat,
però es que fins i tot les escenes combinaven amb eixe cos central, tant, que
els illencs després d`un any desert
remunten fins el 5é premi de la secció 1-A, la primera divisió de les falles
del cap i casal, magnífic resultat malgrat comptar amb un dels pressupostos més
baixos de la categoria.
Abandonava la part més meridional de la meua ruta
pel sector, per tornar a creuar l`avinguda del port cap al nord, per un carrer guillem d`Anglesola remodelat,
molt més senzill que abans, fins arribar al Jardí d’Aiora, el pulmó verd del
sector, des d`on giraria a l`esquerra fins arribar a la Falla Ramir de Maeztu-Humanista Furió on debutava el carcaixentí Robert Cogollos el qual havia plantat Saionara de composició molt vertical,
jugava amb la paraula japonesa que en valencià equival a Adéu, fent referència
als polítics jubilats pels votants
valencians el 2015.
Del cap d`una geisha, sorgia una altra geisha de
cos sencer amb un sol de trets orientals -al·lusió al sol naixent- amb un drac
a la base per la part de darrere, el ninot candidat a l'indult era un samurai.
Una societat convulsa, on també hi havia referències a la situació econòmica de
creixent domini xinés, tot i que la falla no destacava massa pel guió, hi havia
una crítica molt interessant sobre la connivència entre les elèctriques i el
poder polític nacional que impedeix el desenvolupament de la energia renovable
a Espanya.
El cadafal tenia una composició atractiva, tot i
que de prop es descobria amb menys risc del que s'intuïa des de lluny. Modelat
amb barreja de línies planes, naturalisme sobretot en el rostre de la geisha
del cos central i algun ninot caricaturitzat. La pitjor nota se l`emportava una
pintura excessivament fosca, amb tonalitats fredes bàsicament verdes i
violetes, amb un groc molt apagat en el sol del remat, que no il·luminava la
foscor cromàtica regnant. Lluïen això sí els rostres de les geishes del cos
central i remat. Clarament la pintura tirava el cadafal cap avall que encara
aconseguia el 14é premi a la secció 2-B.
L'hora del té era el projecte del també debutant no només amb la comissió sinó
em sembla que a tota València, del també carcaixentí però amb taller a
Algemesí, Juanjo Salom jove artista
riberenc actualment en clara progressió que es presentava avalat pels bons
resultats en poblacions com Algemesí i sobretot Alzira. El cadafal mostrava una
composició clàssica i efectista, de base redona model tortadeta amb alguna llicència, com la de col·locar el remat
aprofitant la elevació d`una escala i situant l`element central com era el te,
tant en el lloc més elevat com en el més visible.
Una altra característica era la de situar un
ninot de mida considerable al bell mig, ressaltant la seua acció com a la més
important del argument, es a dir en aquest cas, seria la de servir un Té. No
acabaven ací els recursos del jove artista que també utilitzava la mida i
posició dels ninots, per crear profunditat i per tant perspectiva. De tarannà
didàctic, el cadafal desplegava totes les magnificències curatives, així com
els seus orígens i procedències, també apareixien altres beuratges semblants
com la valeriana, la cua de cavall, etc,...
Modelat perfeccionista fidel model del natural,
és una evolució més de la llarga escola carcaixentina d`artistes fallers,
específicament en aquest cadafal les emocions eren molt contingudes, però amb
una diversitat abundant. Menys unanimitats a les meues neurones tingué
l`apartat de la pintura, si bé es cert que la nit dificulta i transforma els
colors, també es cert que no fou tant contundent com ho ha segut altres
vegades. Arriscada aposta amb tonalitats pastís on el verds i els grocs es
confonien -cal dir que de forma molt valenta, ja que s`adheria als principis de
cohesió temàtica: te verd, groc, etc,..-
Malgrat la correcta combinació cromàtica, la part
davantera caria de contundència, era correcta, però.... pot ser no tenia la definició necessària per
triomfar en una secció elevada. El càstig
del jurat, pot ser siga positiu a la llarga, per tal que l`autor rectifique
i polisca detalls per tal de augmentar la seua eficàcia de cara al futur, però
enguany personalment em semblava un pel baix un 11é premi a la secció tercera
infantil, que per altra banda i premis al marge, personalment em deixa una
impressió positiva. Per cert les falles del 2017, seran les del 50 Aniversari
de Ramir de Maeztu-Humanista Furió. Felicitats!
I de Ramir de Maeztu.....a Ramir de Maeztu- els Lleons fent una distància relativament curta
de 200 i pico metres, per a trobar-me amb Els
meus superherois, una falla infantil amb un artista d’especial com és Javi Fernàndez el qual tenia una
composició amb una base semblant a la falla anterior, però amb un diàmetre més
reduït i un alçat prou més alt. L’estructura era molt diàfana, amb una xiqueta
a la base i la seua família per damunt seu constituint un remat espectacular en
forma d`arc de mig punt.
Risc considerable amb una falla atrevida que
deixava molts elements a l`aire, la contrapartida era una base frontal
pràcticament buida, que deixava tot el protagonisme al cos central, recurs
arriscat per un artista amb un nivell de modelat ajustat, però no per a un que
te la trajectòria de Javi Fernàndez. Grans faccions, expressives, emocionals
amb molta força i amb una línia pròpia, que es completaven amb tot el treball
del remat on gràcies a l`estil propi d`un artista consagrat aconseguia remarcar
eixe sentit familiar que pretenia plasmar en la falla.
Per posar un però, la part de darrere estava un
poc pelada, però així i tot també tenia un parell d`escenes de nivell semblant
a la resta del conjunt. El groc entre una tonalitat xinesa o dacsa, dominava el
centre de l`escena el qual evolucionava a tonalitats ataronjades en el remat.
El groc es un color càlid, ideal per una falla infantil amb moviment i força. A
més a més, tenia el seu antagonista blau-grisenc baix de la base, així com en
les ratlles de la camisa del cos central o en els seus ulls blaus. La part
posterior tenia una major proporció de violetes i altres colors freds, un gran
treball que rebia el 4rt premi a la secció tercera infantil.
El destí m’estava reservant un magnífic final de
ruta, excepcional la composició de José
Jarauta amb Només tres desitjos,
si l`any passat ja vaig gaudir amb “Matrioskades”, enguany es presentava encara
millor a Ramir de Maeztu- Els Lleons.
Un artista amb molt d`ofici, que amb guió de José Fuster, presentava un cadafal
amb una composició molt etèria, en lloc
de concentrar la massa l`obria i elevava com el fum, donant-li una imatge molt
peculiar. En realitat el cos central era la llàntia meravellosa d`on eixien el
geni i tota la resta de criatures que poblaven un dels remats més extensos que
he vist mai.
En quant al modelat, era totalment dicotòmic
d’una banda el que mostraven els ninots de les escenes, demanant diferent
desitjos, amb rostres desencaixats, ulls desorbitats i en alguns casos fins i
tot globus que reflectien el seus pensaments, com en un còmic o tebeo,
acompanyats de versos divertidíssims amb un guió molt centrat en una temàtica
que es prestava a la imaginació, desitjos de joguets, de sort als jocs d`atzar,
de sexe, etc,....
De l`altra banda, a la part superior, un modelat
més o menys artístic, sense pretensions satíriques, amb recursos com el de no
reproduir les extremitats inferiors per tal de simular éssers fantàstics,
relacionats amb l`imaginari de les tradicions orientals. Una altra dicotomia
era la del color de la pintura, més suaus amb predomini de tonalitats fredes,
blanc, blau, verd, etc,...a la part superior i més vius a la inferior, amb més
tonalitat de càlids, però també tons freds més forts. Aconseguia el 10é premi a
la secció 1-B la categoria de bronze.
La meua memòria geogràfic-fallera estava
funcionant enguany a bon nivell. Els records guardats a les neurones em guiaren
pel carrer dels lleons fins que vaig girar cap a Duc de Gaeta, la meta del
sector. Recorde que en eixe moment, absort en el meu rally faller, encara no
tenia ni idea que l`artista de Duc de
Gaeta-Pobla de Farnals, havia guanyat el primer premi a la Secció Especial.
Però tornem a El Mercachifle l'obra
de Carlos Carsí al sector Camins al
Grau. Li vaig entrar al cadafal per
darrere,...i la cosa no començava molt bé, més que composició s`advertia un
amuntegament de formes i colors que culminaven en el remat, els colors foscos i
apagats tampoc clarificaven gens aquella escampà de ninots.
Em vaig anar acostant i poc a poc vaig anar
descobrint escenes, en la primera apareixia el regidor de Comerç, Carles
Galiana, junt unes escales mecàniques, per les quals venia un client/a tant
carregat/ada d`objectes que no sabem qui era. Al costat reposant forces en la boite
whiskeria dos conills sense energia demanaven una pila per carregar, un era
actor de piles duracell i l`altre la gent se`l fica per la seua vibració...la
sàtira estava servida. Un gran cub de rubrik, apareixia amb diferents fórmules
de govern, al costat d`una inscripció on resava Paridas, “impossible is
nothing”.
Rodava cap a la part davantera i anava
visualitzant el rostre de part del remat, una bella senyoreta pèl-roja, dalt
una carreta plena de caixes de regal, sorneguer apareixia Juan Roig, una mica
més avant un ninot a punt de jugar al sambori, però en lloc dels típics, un,
dos, tres,...eren ,mil, dos mil, tres mil, ...dos milions de peles. Una de les
escenes més hilarants era la d`un comú ocupat per un ex-yonki, el qual soltava
tota la ....La escena s`anomenava quan fas pop, ja no hi ha stop.
Finalment em vaig quedar
a la part frontal...i llavors vaig quedar sorprès, allò era més que un primer
premi, allò semblava un cadafal de 1-A! El problema es que la part de darrere
semblava més de 2-A. Imposava aquell gran xarlatà entabanador al centre del
cadafal, amb un rostre de pell verdenca, que el feia sobrenatural, envoltat de
dues senyoretes que l`ajudaven a vendre tot tipus de productes miracle. Tot i
que en realitat hi havia tres remats, del barret del comerciant sobreeixien
tota una sèrie de ginys que el feien un poc més alt. A banda de la composició,
també es veia de forma clara el guió il·lustrat amb un ninot que em recordava
el clàssic que no et donen gat per llebre.
Una vegada més apareixien els dos Carlos Carsí,
amb un modelat més proper a la exageració de les característiques físiques més
prominents que ens identifiquen i amb les quals pràcticament no calen ni
cartells explicatius d`una banda i a un modelat que tot i mostrar eixe punt de
mordacitat, seguia uns esquemes més propers als de la bellesa estètica formal.
Tot i que personalment no m`agradaven gens els colors utilitzats, cal lloar la
destresa per saber combinar bé tonalitats molt complicades de lligar, com el
color violeta del centre del remat amb un verd engroguit, entre el verd té i el
verd poma.
A banda de proporcions menors de blanc, negre i
un marró molt suau. Per la banda de darrere destacaven a banda dels colors
citats, un color rovell o cobrís per damunt de les maquinàries modelades. Tot i
que a la categoria ja no hi ha les diferències econòmiques de la secció
especial o la primera, comptar amb un dels majors pressupostos sempre ajuda.
També el fet de ser l`actual campiona. Duc de Gaeta acabava alçant-se amb el 3r
premi de la Secció 1-B de les falles de València. Quedava la falla infantil,
quedava la cirereta del pastís.
Konichiva! El Japó de Mizuki de Julio
Monterrubio Fernández. Era la falla infantil de Duc de Gaeta-Pobla de Farnals, és impossible descriure l'impacte
que em va causar, vull recordar que pel matí havia vist la del
primer premi, però allò era una altra dimensió, en aquells moments no tenia ni
idea de premis ni de res, és evident que no tenia el primer, però estava
tant absort, que no sabia ni on estava. Potser soc un fanàtic de Monterrubio,
potser es per que he vist falles seues des de que tenia pocs anys, pot ser....
es que un dels millors artistes de la història de les falles, capaç de crear-te
un shock emocional, quan veus una obra que en eixos moments no te`n adones que
és una falla, sinó una obra d`art amb majúscules que podria estar perfectament en un
Museu convencional -no només faller-.
Semi atordit, cansat i emocionat -per que
en eixe moment aflorava tot- tractava de captar tots i cadascun dels detalls,
d`aquella obra, el remat semblava la copa d`un arbre i les seues arrels la base
de la falla, el cadafal era tot ple i al mateix temps surava, la decoració
semblava que formava part també del conjunt fent un efecte d`embolcall -flors
avall en la decoració i flors amunt en el remat-, no obstant, fins i tot els
més grans tenen errades, potser fou massa generós en la part posterior, potser
menys haguera segut més.
L'atreviment juvenil de Monterrubio, aconseguí un
efecte màgic en les planes figures de la part davantera, donant-li també un
punt de misticisme amb cossos geomètricament allargats, cabells llargs, vestits
llargs, etc,...a la part de darrere les figures eren més pesades, com els
lluitadors de Sumo, el samurai, etc,...La transversalitat reposava en un escatat
minuciós al mil·límetre, figures grans, mitjanes, menudes, per davant, per
darrere, detalls, tot, tot,..un detallisme quasi que mil·limètric i amb una
cohesió temàtica total. D'altra banda la falla també tenia una certa voluntat
didàctica, fins i tot hi havia un cartell explicant alguns termes clau en la
cultura popular japonesa.
El remat de tota descripció de Corredor de
Falles, es sempre la pintura, en el cas de Julio Monterrubio parla de vostè,
com diuen algunes persones majors. Si es donaren premis per apartats estic
segur que ací haguera hagut un quòrum absolut, al centre del cadafal per davant
diferents tonalitats que anaven del rosa al roig més encès, acompanyades de
grocs, daurats i una tonalitat inter mitja carabassa, amb abundants motius
geomètrics, dalt de tot, decenes de flors blanques amb pistil groc i fons de la
corol·la rosa.
Al seu costat un personatge antagònic pintat amb
diverses tonalitats del blau, des del més clar fins el més intens, acompanyat
d`una criatura pintada també així, color fred que s`estenia en forma de violeta
als cabells de la geisha del cos central. O al titot del costat. A la esquifida
superfície de color fred, li calia un aliat i aquest es trobava en el color
verd de les copes dels diferents bonsais que poblaven la base frontal. També un
ninot d`una xiqueta, situada cap al lateral, en un magnífic contrast entre
grocs i verds.
La part posterior tenia el seu punt d`atenció en
el color càlid del pont del remat, un taronja que lluïa de forma notable en un
entorn de colors més apagats, destacables els contrastos entre cabells mates i
lacats, com en el cas de Sumo de naranja
y Sumo de limón. Altrament he de dir,
i demane perdó per l`atreviment, que potser haguera destacat més el conjunt amb
un poc més de tonalitat de colors freds i no amb una presència tant destacada
de tonalitats neutres.
Si haguera d’indultar una escena, crec que ho haguera fet amb el seguici entre la Satsuma o millor dit el mariner Satsuma Japonés i la Clementina Valenciana, pot ser per que son dues varietats de cítrics les quals he abonat, polvoritzat, destriat, regat, etc,..i per suposat collit a un hort familiar, molt identificat a una escena molt valenciana, molt universal, emotiva en la justa mesura i original. El pilot automàtic es posà en marxa, per a eixir d`allí satisfet i melangiós d’haver cobert un any més un sector inolvidable. El dia següent vaig saber que Duc de Gaeta havia rebut el 3r premi de la Secció Especial Infantil i aleshores vaig agrair no ser jurat de falles infantils. No deu ser gens fàcil.
Agraïments a Ivan Esbrí
Andrés per la fotografia de la Falla Els Lleons-Poeta Mas y Ros.
El que tampoc resultava fàcil, era resistir-se a
visitar la Falla Els Lleons-Poeta Mas y
Ros, que m`havia recomanat Javier Mozas, faller i estudiós de les falles; sabedor
que el seu artista era Mario Gual i
que havia vist alguna imatge de la plantà, tenia interès per acostar-me, però
en aquell moment em pensava que estava lluny...si haguera sabut on estava!! Una
falla que jugava amb el nom de la comissió Als Lleons!! amb una composició triangular en la
cara frontal, situant en l`escena principal un parell de gladiadors amb rostres
coneguts. Romans agualats que
es miraven de reüll, mentre el lleó mirava a qui es menjaria, pel que es desprèn
de la fotografia, forta unitat temàtica i carrega expressiva. Color roig, càlid,
dominant símbol de riquesa i poder a Roma, es molt significatiu que només el
portaven el senador i l`oficial romà -els soldats rasos no portaven color, es
un invent de Hollywood- també la cabellera del lleó, símbol de força. Un
cadafal original que aconseguí el 5é premi a la secció 4-A i que acomiada la crònica de les falles del sector Camins al Grau 2016. Fins la propera.
