CRÒNIQUES
FALLERES 2019
Rodant per la
Seu-Xerea-Mercat de bon matí. 150 Anys de la primera falla plantada a la
Plaça de la Llotja (Hui Collado) La Plaça de la Reina planta fora de
concurs i la dedica al centenari 💯del València C.F. i continua en l’ Especial
Infantil (també fubolera). Llanterna -Na Robella, Mercè i Mercat el trident de la 1-A
De nou tenia el privilegi
de poder acudir a contemplar les falles del sector de la València més pretèrita,
l’esforç d’alçar-se a la matinada tenia la recompensa de deambular per uns
carrers quasi buits, que permetien avançar a tota velocitat per carrers poc
transitats, ara bé, també tenia molts desavantatges, com una temperatura més
freda, una llum solar encara feble que començava a il·luminar i a nivell
personal una certa son que podia ocasionar accidents com pegar algun bac involuntari,
cosa que em podia perjudicar físicament, però també a nivell d’equip tècnic. I
Corredor de Falles ja ha tastat les dues coses, amb la qual cosa, anava amb
peus de plom. Venia pel carrer de les Barques un carrer on segons afirmà
Cebrián Mezquita al Pensat i Fet (1913) a principis de segle XIX es
plantà una falla que revestida de paper ostentava una manola dalt.
Però tornem al
present....o millor dit al passat recent. Ja havia girat per l’esquerra al
carrer Poeta Querol amb la qual cosa entrava al Sector de la Seu-Xerea-Mercat,
després giraria per la dreta per trobar-me a la falla de la Plaça del Col·legi
del Patriarca. La foscor era tant gran en aquelles primeres hores del dia i la
falla tenia uns colors tant apagats que només veia amb claredat la bandera del
coronament. Calia apropar-se per assabentar-me de que anava allò, amb el lema Quid
l’artista de la Canal, Victor Navarro Granero havia creat de nou un
cadafal faller original i únic en un emplaçament allunyat dels circuits
turístics de les grans falles voluminoses d`especial i primera. Volum menut com
correspon a moltes falles de seccions baixetes, amb una composició triangular
on destacava una figura femenina sostenint una bandera multicolor. Als seus
costats uns amenaçadors llops que la miraven udolant.
El significat d`aquell
conjunt era el concepte de tolerància en el coronament -damunt un capitell
clàssic d`ordre jònic- atacada per un ramat de llops, òbviament apareixia
retratat l`ascens de la tensió social i un clima de creixent agressivitat
general en tots els ordres. També era singular el ninot encaputxat que
apareixia a la base sostenint una torxa. El modelat responia a un naturalisme
èpic o metafòric, no és que no fora expressiu, però no entrava en el joc
d`expressions purament humanes sinó de reflectir conceptes i això feia que per
exemple en el coronament el rostre apareguera impertorbable i el ninot de base
ni el mostrara. Els únics que mostraven una emoció més evident, eren els llops,
però tampoc era desbordada, almenys així ho vaig vore jo, una ràbia continguda,
una posició de cautela, d`un ésser que estava a punt de saltar sobre la seua
víctima o oponent.
Crec que la falla no es
podia entendre o no es podía tindre una lleugera idea, sinó es tenia en compte
l’aspecte de la pintura. En general predominava el joc dels clarobscurs, que en
aquell moment matutí òbviament eren difícils d’apreciar, ja que no veies
pràcticament res. El que millor es veia, era la part amb major quantitat de
tonalitat neutra, que era la figura central superior que a més a més tenia
damunt seu l`element més acolorit de la falla, la bandera multicolor, un
contrast molt fort, que supose que en ple migdia encara destacaria més. Un
element que semblava passar desapercebut, era les lletres del propi lema,
també de color pràcticament blanc i en darrer lloc dels ninots innocents pintats
de colors càlids com el roig o el groc. He de dir que malgrat tot, els dolents
de la pel·lícula estaven molt ben fets i m'agradaren molt... però a eixes hores
quasi no es veien. La Falla de la Universitat Vella no obtingué premi a
la secció 5-C.
Ja és primavera,
era el lema de la falla infantil, enguany de la parella d`artistes que formen Fet
d’Encàrrec. Tot i que ja coneixia als artistes pel mercat de fitxatges cada
vegada més conegut, no ho recordava i va ser una semi sorpresa agradable. Un
inici de ruta amb una falla molt xicoteta on en molt poc espai es pretenia fer
arribar un missatge clar relacionat amb el lema. Composició realitzada a base
de superfícies planes on anaven penjats els cartells escrits, cosa que
reubicava els ninots per no cobrir eixe missatge i els elevava a la meitat del
cadafal o fins i tot prop del coronament. El coronament eren uns elements
atmosfèrics dels quals també penjava algun ninot en una posició més elevada.
Per tant claredat en el missatge i originalitat en la composició. El modelat
era relativament important, ja que tan sols era present en el coronament i en
les figures humanes, tot i que no en el cos central.
La millor característica
era la heterogeneïtat de les figures sempre representant xiquets i l’ adequació
d`elements inanimats a eixos mateixos rostres, amb eixos ulls rodons infantils
tant característics que adaptaven eixos fenòmens meteorològics als més menuts. Abans
d`endinsar-me en aspectes pictòrics, m`agradaria haver tingut una mica més de
llum per saber si hi havia algun material diferent al suro o al cartró ploma,
com tela o vinil acetat -Gomaeva-, però la veritat es que no estava segur. El
color blanc era omnipresent, és dels pocs colors que fins i tot amb poca llum
és veu clar, al coronament un núvol blau clar o blau pols, molt suau i un sol
amb un groc Nàpols tant suau, que semblava beix. I òbviament destacaven els
colors dels vestits dels ninots, tot i que eren cossos molt menuts, roig, verd,
morat, etc,... la Falla Plaça del Patriarca-Universitat Vella, va rebre
el 2º premi i el 1r d`enginy i gràcia de la secció divuitena infantil.
Encara amb botigues i
establiments públics tancats, continuava la marxa per la Xerea per
l`universitari carrer de la Nau fins arribar en un tres i no res a la Plaça
d’Alfons el Magnànim. Com al cadafal adult anterior tenia davant un treball
original de volum menut. La Falla Plaça Alfons el
Magnànim-Nau-Bonaire portava pel lema Obsessions, en
un primer moment em va fer una sensació però que al rodar-la vaig comprendre
que tenia una composició dicotòmica, un model que sovint he contemplat a
l’escola alacantina i que ara sembla estar assentant-se també en altres
escoles. Una figura femenina marcava la línia divisòria de la falla en dues
parts, a una banda una escena amplia amb una atmosfera més que trista,
desoladora i fins i tot en algun punt, tenebrosa. A l`altra banda una part més
viva, especialment per les figures humanes i els cors símbols per antonomàsia
que representa la vida.
Composició molt clara i
diàfana, el modelat tenia una cos central constituït per una gran figura amb
moltes superfícies planes, però en una de les cares, també hi havia moltes
figures geomètriques, com làpides o uns arbres plans i foscos. Pràcticament
només hi havia dos ninots modelats amb formes més rodones. La pintura
possiblement era l`element que millor definia el lema obsessions, d`una banda
una part fosca amb una gamma de grisos precisament envoltant les lapides amb
llegendes tant poc prometedores com R.I.P Falles, tant sols el color roig de la
sang d`una xeringa trencava eixe bosc de clarobscurs. A l’altra banda tant la
figura femenina com els dos ninots de baix apareixien amb colors vius, això sí,
freds, el color verd era omnipresent, també el blau i el roig apareixia només
en els cors, com un punt de fuga optimista. Joserra Lisarde rebia un 6é
premi i un 2º d`enginy i gràcia a la secció 6-C.
El lema de la falla
infantil era Amb un poc de sucre, començava prompte el cicle de les
infantils envoltades d`altes tanques, per la part frontal un gran personatge femení
que sostenia uns pastissos humanitzats presidia una falla envoltat per xicotets
ninots d`aspecte infantil que formaven un semi cercle. El diàmetre d`eixe
semicercle era un arc amb la llegenda Pastisseria coronat per uns pingüins. Una
part frontal molt potent, que no tenia un correlat a la banda posterior molt
més exigua, tenint cara al públic tant sols un parell de ninots, envoltats de
molts objectes. Si la composició tenia les seues contradiccions, el modelat era
molt més regular, destacant per la desproporció dels caps dels ninots dels
xiquets, no per a crear un efecte caricaturesc, sinó per a remarcar la condició
d`infants.
Un altre element comú
eren els ulls grans. Difícil parlar de pintura i no em canse de dir-ho sense
llum artificial quan encara moltes comissions ni havien començat la Despertà.
Tonalitats càlides i suaus en la figura central, un poc més fredes en les
figueres que l`envoltaven i absolutament grisenca en l`arc posterior a la
figura central. La part posterior, on semblava que hi havia unes xemeneies que
feien un fum de color rosa, com si feren caramels, era molt diversa en
cromatisme, amb forts contrastos entre el gris i el rosa, però amb un predomini
de colors foscos i una manca de figures vives, ja foren humanes o animals que
la deixaven com un espai poc atractiu a la vista, una zona a la que semblava
mancar-li algun element. Obra del mateix artista que la gran estava a la secció
desena infantil.
L’astre rei semblava que
ja apareixia quan entrava pel carrer de la Pau, però al girar per la dreta pel
carrer Bonaire la poca llum que arribava no filtrava bé, en aquell estret
carrer, com un anima vaig passar pel vicentí carrer de la Mar, per
entrar pel carrer Bretón de los Herreros, un romàntic del segle XIX
contemporani de Baldoví o Blai Bellver, i de nou creuava un carrer molt
ràpidament per entrar en un de nou el de Rafael Mª Liern, dramaturg i autor
independent que mai volgué alinear-se amb cap tendència de la Renaixença tot i
ser contemporani, també feu algun llibret de falla com el de Pasqual i Genis de
1890. Però calia tornar al present, estava a punt d`entrar a la Plaça de Sant
Bult, espai fotogènic com pocs,.... però no tant a eixes hores! Una vertadera
llàstima.
No obstant, el dia
avançava i una mica de llum il·luminava De la festa, la vespra, cadafal
interessant com els quatre anteriors que havien plantat Enric Iborra i Jesús de
la Hoz -Art en Foc- com així avalen els premis arreplegats al llarg del
quinquenni. Composició dinàmica, estructurada en diversos cossos, en
primer lloc un cos central que amb aquella poca llum, no estic molt segur si
era una roca, una vaixella de ceràmica valenciana inclinada era la part
superior d’eixe cos central, sobre el qual s’erigien les figures del coronament,
un dolçainer en una posició horitzontal molt espectacular que el feia semblar
un super heroi i una parella de valencians, això sí, compositivament s’ha
d’explicar que la fallera estava abraçada al faller, però els seus peus no
tocaven el cos central, és a dir que estava semi suspesa en l’aire.
El cadafal apostava ben
fort pels jocs de resistències de pesos i mesures, això encara que la llum era
molt dèbil es podia visualitzar perfectament. Cal dir que a banda dels grups
descrits del coronament, hi havia una figura d`un xiquet que feia una
tombarella sobre una pedra. Entre les escenes apareixien falleres, belleses,
moros i cristians, bous, tomaques, etc... era evident que la falla parlava de
les falles però que a les escenes s’agermanaven amb altres festes valencianes.
La composició del conjunt de figures era naturalista i a més a més amb una gran
homogeneïtat, aspecte que li conferia una major cohesió, per posar una pega en
eixe ítem potser era un poc estrany que els grans ninots del coronament i contra
coronament tingueren eixe modelat tant rodó i eixe aspecte infantil, però
possiblement atenia a qüestions del guió intern.
Dins del modelat naturalista, hi ha diverses variants
i tot i que predominava un realisme reposat, també hi havia alguna caricaturització
com la del bou que exposava la festa de Els Bous a la Mar de Dénia, el qual apareixia entre
amoïnat i fins i tot atemorit, amb un banyador damunt una ona. Malauradament
com en les dos falles anteriors era tot un desafiament precisar l`arc cromàtic,
però tractaré d’esbossar una aproximació. La part superior era la més fàcil
d’entendre, focalitzava l’atenció en el vestit amb estampats de flors roges i
morades amb fons rosa de la fallera, front uns colors freds més discrets dels
fallers, pantalons grisos, jupetins verd o blau i tan sols la camisa color
crema era un poc més neutre. El cos central era en part neutre -blanc- en part
fosc, no recorde exactament el color i a les escenes hi havia molta diversitat.
La visita a la Falla de la Plaça Sant Bult mai decep i la prova el seu
3r premi a la secció 4-C.
Però mancava la falla
infantil que portava per lema Al peu de la lletra de l`artista José
Jarauta. Com a la germana gran, la similitud es que tenien un artista que
porta molts anys a la plaça, de fet comença amb la gran el 2000 amb L’Univers
en Sant Bult en l’any del 125 Aniversari de la Comissió -encara que la
primera falla gran en realitat fou erigida el 1884, ja que el 1875 com va
investigar l’historiador, arxiver i membre de l`Adef, Javier Mozas al llibret
de la Falla Mocador de 2014, segon els periòdics de l’època era una falla en
miniatura, és a dir infantil. Feta la digressió històrica i l`homenatge a
l`artista que començà amb la falla gran, continua amb les dos i acabà amb la
infantil, encete l`anàlisi del cadafal faller infantil. En primer lloc avançar
que la ubicació junt a una finca enfonsada i una menor mida -per ser infantil-
milloraven molt la visió.
En primer lloc com sempre
faig, em vaig fixar en la composició la qual era ben rodona per davant i no
tant per darrere. Al voltant del cap d’un adult, apareixien diverses escenes de
xiquets o animals humanitzats realitzant escenes vertaderament hilarants. La
falla seguia fil per randa un guió al voltant de com interpretaven els xiquets
moltes dites que sovint en edats molt primerenques potser confonguen i com deia
el lema seguisquen “Al peu de la lletra” o fil per randa. Entre les escenes, un
gat que tenia un pardal dins un recipient de cuina i al costat tenia un cartell
de pardal que vola a la cassola o el xiquet del remat que s`havia convertit en
Frankestein per la primavera la sang altera, un cap ofegant-se en un got
d`aigua, una mona posant-se roba, una trompa, etc,...
Composició atractiva i una bona correspondència amb el guió que a més a més
també tenia gràcia, el modelat tenia caricaturitzacions que
remarcaven eixes dites, però tampoc eren exageracions recargolades, hi havia
prou contenció en les expressions, servint-se sobretot de les posicions dels
diferents orgues de la cara, ulls, boca i la posició de les celles o fins i tot
el moviment del cap. El tema més complex, de nou era el color, la pintura sense
una bona il·luminació no s’aprecia bé. En general una tonalitat pastís, amb
colors suaus especialment al cos central, amb una pell amb diversos colors,
crema, rosa carn, agrisat, verd, blanc, etc... no hi havia un joc d’oposicions
de color general, però si intern en cada part de la falla, per exemple a
l`escena del coronament entre groc i verd o entre blau i groc en l`escena dels
elements meteorològics. I en els aspectes cromàtics hi havia una gran
coherència a totes les escenes, tant per la part frontal com la posterior. Evidentment
la falla entrava molt més per la vessant satírica i prova d`això fou el 3r
d`enginy i gràcia de la secció quinzena infantil.
Abandonava la plaça sense
presa, però sense pausa, calia aprofitar l’avinentesa de l’escassa presència de
vianants per avançar al màxim. Vaig eixir pel carrer d’En Blanch, per a passar
fugaçment per Governador Vell i endinsar-me en el nou carrer Aparisi Guijarro
que em va portar a la Plaça de Nàpols i Sicília, la qual vaig rodar com si fora
un modern auriga -en la Valentia Romana, allí estava un dels extrems del Circ
Romà de València- entrava en la Valentia Romana! I la única falla supervivent
en el nucli més antic de la ciutat és la Falla Plaça de Mossèn Milà, comissió
per cert també te uns quants anys. En primer lloc em vaig dirigir a Un conte
contat, ja s’ha acabat, tenia la fortuna que encara tenia l`enllumenat
encès però la pega de les tanques que malauradament han de posar moltes
comissions pels actes vandàlics d`alguns incívics.
Tot un goig per als
amants de la falla clàssica -no he pogut resistir-me a utilitzar el
terme- un cadafal amb un ninot de mida pràcticament adulta en posició vertical,
envoltat de molts altres de xicoteta mida, però prou uniforme entre ells. Sense
riscos ni complicacions d’equilibris, hi havia harmonia i les escenes es podien
contemplar perfectament – però sense tanques s`hauria vist millor- clàssics de
tradició oral portats a la literatura universal com el flautista d'Hamelín, el
gat amb botes, el soldadet de plom i la ballarina, etc.... però també hi havia
alguna espurna d`humor, com l`escena del conte de la lletera o un xicotet
homenatge al centenari del València C.F. El modelat era naturalista i fins i
tot feia la sensació que el material era el cartró pedra que vaig conèixer en
la meua infantesa.
Equilibri cromàtic que
jugava fins i tot amb la decoració. La fada central, graduava un color groc
ataronjat càlid, que tenia a continuació el rosa carn, però després tenia al
seu costat un morat més fred i finalment baix de tot un blau celeste. Descriure
els colors dels xicotets ninots, haguera segut impossible en falles anteriors,
afortunadament ací la llum ajudava, per davant els colors càlids roig i groc
dominaven, per a passar a uns flancs més equilibrats i finalment a una part
posterior amb lleuger predomini de colors freds com el verd o una tonalitat
intermèdia entre el violeta i el morat. Òbviament el color verd de la gespa
gelava tot el conjunt amb el que Pepo Jarauta rebia el 4rt premi de la secció
vint i dosena infantil.
Passava a continuació a
visitar Allò que el vent s`endugué... no, no... no me`n havia anat al
cinema! Era el lema de la Falla Plaça de Mossèn Milà el cadafal volia
explicar com el vent de la crisi s’emportà -i continua fent-ho- drets que
costaren molt d’aconseguir, el vent dels retalls en pensions, sanitat i ensenyament.
Cadafal un poc més menut que en anteriors edicions, també era més compacte, amb
un cos central que semblava representar una roca o un tossal ple de vegetació
amb una figura d`una xiqueta apurada que tractava d’obrir un paraigües, al seu
voltant les diferents escenes. Modelat de tall naturalista que malgrat tindre
un bona execució tenia la heterogeneïtat pròpia de moltes falles de baix
pressupost que utilitzen motlles reutilitzats, no obstant la cohesió temàtica
no patia desgast.
Personalment i és una
opinió potser excessivament subjectiva l`artista va encertar deixant un modelat
amb una expressivitat més bé continguda, ja que amb la presència de ninots de
famosos com Paquírrin, Vaquerizo, etc,.. ja hi havia un punt satíric i potser
caricaturitzar-los més hauria portat a un histrionisme excessiu. La pintura era
un poc més del mateix, una intel·ligent combinació on apareixia el color rosa
carn per una banda i un rosa càlid o rosa persa ben distribuït, en el
coronament i en dos ninots que el flanquejaven. Contrast molt, molt fort, cal
dir-ho amb altres colors freds, especialment el verd del cos central, però
també de la pròpia ornamentació de la base, altres colors freds secundaris
seran el gris i si rodaven els espectadors per la part posterior, també el
violeta en el mateix coronament.
Un altre joc cromàtic més
secundari, però que aportava riquesa al conjunt de la pintura era el color groc
ocre o daurat, un tant marronós del remat per a representar la tardor i el seu
oratge ventós que feien un contrast fantàstic amb el verd de la gespa de la
base. Curiosament per la part posterior, eixe contrast enlloc de situar-se
entre el coronament i la base, era entre el cos central i base, però també
apareixia. Per a finalitzar, parlar d’aspectes com un bon guió en els cartells
explicatius que jugaven sempre amb el terme vent o la combinació dels
colors de la falla amb les pròpies façanes del seu entorn, escenari que en
aquest cas afavoreix molt la bellesa plàstica dels aspectes formals del cadafal
faller. El veterà José Jarauta va rebre el 3r premi de la secció 8-B.
I per cert, no em canse de repetir lo ben il·luminades que estaven les dues
falles, tant la gran com la menuda.
Molt satisfet de la
darrera visita, passava fugaçment pel carrer Palau, veia la porta romànica de
la Catedral de València, per girar ràpidament pel Carrer de les Avellanes, un
lloc històric, on desgraciadament hui dia no es planta falla, però on es plantà
i es conserva un llibret de 1850 de Bernat i Baldoví el qual de moment és el
més antic, fins que nous descobriments no troben un més antic encara. Feia una
breu incursió al carrer del Mar, que també tingué falla en alguns exercicis en
temps pretèrits i desembocava a la Plaça de la Reina. Una plaça històrica per a
plantar una reproducció d’una falla històrica El Lleó de Mestalla que
fou plantada el 1925 per l’artista Arturo Boix, molt prop d’allí, en l’extinta
Plaça de Canalejas situada prop del carrer de la Pau i d’edificis històrics
tristament enfonsats per l’especulació dels ’50 com el Palau de Nieulant, el
que si ha arribat als nostres dies és l`Hotel Inglés. La composició de la falla
plantada ara a la Plaça de la Reina en commemoració del Centenari del València
C.F, era exactament la mateixa que aquella de 1925.
El primer que sorprenia
al visitant -fins i tot a mi que estic més acostumat per la meua afició de
mirar fotos de falles antigues- era l’alçada de les escenes, muntades damunt un
bastidor o cadafal de més de metre i mig d`alçada, això ja impactava de bones a
primeres. En segon lloc, la senzilla i al mateix temps efectista composició
damunt de l`elevada bastida, una copa damunt la qual guaitava un lleó, com a
símbol del Mestalla i a cadascuna de les escenes es representaven les diferents
seccions del Club que a més a més havien guanyat eixe any el campionat com el futbol,
el hockey, l’esgrima i l’atletisme. També apareixia representada la secció de
boxa, molt popular en aquells anys en els quals els valencians fins i tot
arribaren a tindre un campió del món, Baltasar Belenguer Hervàs més conegut per
Sangchilí.
Abans d`entrar en els
detalls interns, no puc deixar de nomenar l’únic element diferent a la falla
del 1925, una reproducció de la porta de l`antic Mestalla inaugurat un parell
d`anys abans a quan es plantà eixa falla. Respecte el modelat, lògicament en
una falla que reproduïa una falla més antiga, havia d`imperar el naturalisme
més absolut, no només en les figures humanes, amb una expressivitat escassa,
potser per la pròpia intenció apologètica d`una falla homenatge. L’altra
novetat era la utilització de nous materials, bàsicament la tela, per a vestir
els ninots, tal com es feia el 1925 i en tercer lloc, el treball de reproduir
motllures en els cantons de la bastida del cadafal, però també en les anses de
la Copa del cos central, en les copes dels cantons de la base, etc...
Òbviament, aquesta
tipologia de falla homenatge a una falla del passat condiciona la composició,
els materials utilitzats, el tipus de modelat -que per la distància a la que em
trobava no vaig vore clarament, però jo crec que era cartró pedra, en tot cas,
cal recordar que el 1925, tampoc existia encara eixa tècnica, ja que
s’utilitzava encara la cera per a fer el cap, les mans i supose que com eren
atletes i portaven pantalons curts, també les cames o part d’elles-. La pintura
ara ja per fi en una plaça ben oberta on el Sol ja penetrava amb força, es
podia contemplar ja sense cap problema. De nou el tipus de falla condicionava
la pintura o millor dit la relegava a colors metàl·lics, especialment en el cos
central i el coronament on regnaven el daurat lleó de mestalla i una gran
superfície de gris alumini a la Copa central i també a les altres més
xicotetes. Com no, apareixia el blanc dels colors del València C.F, el color
carn i colors presents a la base com el verd pi, el roig rajola i el crema. El
cadafal no participava en concurs, però sobretot serà recordat per la gran
expectació que causà la seua plantà al tomb, una de les més multitudinàries
dels últims anys, que els mitjans de comunicació ja s’havien encarregat
d’animar prèviament, a banda de la presència d’un gran públic també aparegueren
representants de la històrica comissió de la Seu-Xerea-Mercat i del ja
centenari club valencianista.
El
podeu llegir ací: Llibret Falla Plaça de la Reina-Pau-Sant Vicent 2019
Però no acabava ací la
cosa, per què l’activitat commemorativa traspassava la pròpia falla i
continuava en un llibret que sé que molts amics valencianistes que no són
especialment seguidors de les falles els agradaria haver adquirit -i un
servidor també, però que li anem a fer! Almenys tinc el llibret menut- pel que
fa al llibret, contava amb articles d`especialistes en la investigació fallera
que conec com Juanjo Medina de Cendra o Jesús Perís de l’Associació d`Estudis
Fallers, però també he descobert articles molt interessant d`Angel Villena
sobre la memòria de són pare, dibuixant, el curt i potent article de José
Ricardo March sobre el context històric de naixement del València.C.F,
etc... un llibret no molt extens però
amb contingut de qualitat que li ha valgut el 5é premi al Concurs de la Conselleria
d`Educació, Cultura i Esport dins l`apartat de comissions del territori de
J.C.F.
I si la falla gran estava
dedicada al València C.F també ho era la infantil Amunt! Cent Anys de
Futbol! Doncs això, la història del València C.F contada als xiquets en una
falla, cadafal didàctic per antonomàsia ideal per a ser visitat en família i jo
que soc un poc caldós, m`imaginava a mi mateix amb un fill o filla de la ma
explicant-li que en la composició que s`alçava sobre un rectangle de joc, com
hi havia dos cossos centrals principals, un més gran on apareixia mig cos
victoriós de Mario Alberto Kempes amb la seua característica melena al vent,
una ma agafant un baló i l`altra amb el puny tancat i el braç alçat com a signe
de victòria, envoltat per les Muses de la Victòria dels grans títols aconseguits
tant a nivell personals dos Pitxitxis de màxim golejador, com una Copa del Rei,
una Recopa i una Supercopa d`Europa -màxim títol aconseguit pel club en la seua
història-.
L’altre gran ninot que
feia de contrapès a la gran figura argentina, era ni més ni menys que el millor
jugador valencià de tots els temps: el migcampista de Sueca, Antonio Puchades,
el qual apareixia amb llegona al muscle i un cistell de taronges i espigues
d`arròs al braç -no oblidem que Sueca és la capital de l’arròs de València- el
riberenc aconseguí la lliga de 1947 i les Copes del Generalíssim de 1949 i
1954, a banda de ser una peça clau en la selecció espanyola que arribà a les
semifinals del Mundial de Brasil 1950.
He de reconèixer, fugint de fanatismes futbolístics, que tot i que la
falla m’atreia, no deixava de mostrar-me una composició voluntariosa, amb una
jerarquització de figures al voltant dels dos grans jugadors anteriorment
descrits, però sense el factor del risc que envolta moltes de les falles a l’ús
ni tampoc d`una gran harmonia compositiva, això sí, tenia una gran originalitat
i personalitat.
L’únic element
arquitectònic que feia de cos central i nexe entre Kempes i Puchades, era una
gran porteria per la que semblaven pujar i baixar alguns dels grans personatges
de la història del club, en primer lloc no puc oblidar-me del porter Quique, recordat
eternament per haver-se pujat al travesser de la seua porteria després de
guanyar la Copa del Rei de 1954, en el mateix equip que Puchades per cert.
Alçat dempeus el mateix travesser, el Catedràtic Fernando de Sant Marcel·lí, el
capità etern del València -jugador amb més partits al club- a qui vaig vore aconseguir
dos subcampionats de lliga el 1990 i el 1996 i un subcampionat de Copa del Rei el 1995. Encara per la part
davantera i lateral es podia vore damunt del muscle de Puchades al mític
president Luís Casanova durant el mandat del qual s’aconseguiren tres lligues
-1942, 1944 i 1947- i tres Copes del Generalíssim -1941, 1949 i 1954-.
Entre el gegant suecà i
el gegant cordovès (Còrdova d`Argentina) apareixien Montes el príncep de
Benicalap i Cubells conegut per Cucala d’Algirós, els dos primers ídols
del València en els primers temps, quan encara no hi havia lliga professional
encapçalaren l`equip que guanyà quatre campionats regionals – 1923, 1925, 1926
i 1927- a la part de baix junt a la porteria i junt a Kempes, l`escena de la
fundació del València al Bar Torino el 18 de Març de 1919. Quasi baix de la cistella de Puchades,
apareixia xutant i somrient Merxina Peris, la primera dona del València C.F que
el 10 de setembre de 1970 marcà el primer gol de l`equip femení a mestalla, al
seu costat una representació metafòrica del val·lisoletà Baraja, al seu costat
la seua parella al mig camp, Ruben Albelda de la Pobla Llarga, ambdós
aconseguiren les lligues del 2002 i 2004, la Copa del Rei del 2008, la Copa de
la UEFA del 2004 i la Supercopa d’Europa del 2004.
Al costat d`Albelda, Consuelo
Hernan considerada com a representant de la generació de dones pioneres que el
1931 jugaren el primer partit d`un equip femení del València C.F i que marcà el
primer gol de la història del futbol femení valencià a Mestalla. En eixe moment
vaig tornar la mirada a l`escena del Bar Torino, ja que en la gespa apareixien
les imatges en format de cromo de Ricardo Arias al qual encara vaig vore jugar
de molt menut, el jugador de Catarroja formà part de la plantilla que aconseguí
la Copa del Rei del 1979, la Recopa d`Europa de 1980 i la Supercopa d’Europa
també de 1980. El neerlandès Faas Wilkes que aconseguí la Copa del Generalíssim
del 1954 de qui mon pare sempre em parlava i Vicente el punyal de Benicalap que
forma part de la darrera era daurada del club, aconseguint la Lliga el 2002 i
2004, la Copa del Rei del 2008, la UEFA del 2004 i la Supercopa del 2004.... i
encara podria haver aconseguit més, però tingué molt mala sort amb les lesions
que el perseguiren.
Pero tornem al moment en
que ja rodava per la part posterior, en un dels corners hi havia un jugador clau en la història recent
del València C.F: David Villa, màxim golejador de la Selecció Espanyola i un
dels més grans davanters de la història del Club amb 107 gols, estigué en
l’equip que guanyà la Copa del Rei el 2008. Darrere d`ell damunt una escala un
got d’orxata i un cromo de Fernando Giner, un defensa molt carismàtic que
recordem molt bé els de la meua generació, com Fernando Colomer no guanyà cap
títol, però si estigué prop amb un subcampionat de lliga el 1990 i un
subcampionat de Copa del Rei el 1995. En
la mateixa punta del corner, apareixien Amedeo Carboni damunt una pizza fent
una mica d`humor amb la seua condició itàlica, el veterà defensa, amortitzà la
seua experiència i s` ha convertit en un dels jugadors amb més títols
aconseguits en la història del València C.F: Les lligues del 2002 i 2004, la
Copa del Rei del 1999, la Supercopa d’Espanya del 1999 i a nivell internacional
la UEFA de 2004 i la Supercopa eixa mateix any.
A la punta del corner
apareixia Ignacio Eizaguirre mític porter basc dels ’40 que guarda la porteria
de la davantera elèctrica que aconseguí les tres lligues de 1942, 1944 i 1947,
així com la Copa del Generalíssim del 1949 i el Trofeu Zamora de 1944 i 1945.
No recorde per quin motiu, supose que per les tanques... per què públic hi
havia ben poc a eixes hores, el cas és que vaig haver de tornar a rodar per
davant i girar per l`altre costat, on quasi baix de Kempes apareixia l`escena del
grup candidat a l’indult, una escena que per als qui no coneguen la història
del València C.F no els diga molt, però és molt especial, estava dedicada a
Bernardo España el qual apareixia signant un baló de futbol a una xiqueta. Espanyeta
com és conegut popularment ha estat en el club des de 1961 fins 2016, un total
de 55 anys, cap jugador ni directiu ha pogut estar tant de temps com aquest
encarregat del material de Russafa, que somiava ser jugador del València, però
que al remat és el que més títols ha guanyat, entre lligues, copes, competicions
europees, etc...
I darrere d`Espanyeta, un
dels seus ídols, Mundo un dels cinc components de la davantera elèctrica dels
’40 amb els colors del València C.F i pitxitxi el 1942 i 1944 i servint un menú, en record que es dedicà a
la restauració després de retirar-se, junt a Epi, Amadeo, Epi, Asensi i
Gorostiza aconseguiren les lligues de 1942, 1944 i 1947, així com les Copes del
Generalíssim de 1941 i 1949. Dalt de Gorostiza que també apareixia ninotitzat,
apareixia un basc més recent Gaizka Mendieta guanyador de la Copa del Rei de
1999 i la Supercopa d’eixe mateix any. En un altre cantó apareixien parlant
alçat Alfredo Di Stéfano amb Rafa Benítez assegut a un seient. El primer
aconseguí com a entrenador la lliga de 1971 i la Recopa de 1980, el segon les
lligues de 2002 i 2004, així com la UEFA de 2004, de fons apareixien cromos com
quadrets d`altres grans entrenadors com Quincoces guanyador de la Copa del
Generalíssim de 1949 i 1954, Claudio Ranieri amb el qual s`aconseguí la Copa
del Rei de 1999 i la Supercopa d`Europa del 2004 i Antonio Fibver entrenador
que pujà el València a primera divisió el 1931. Al costat en un minúscul marge,
Waldo i Guillot, duet clau en la consecució dels primers títols europeus com la
Copa de Fires (després UEFA) de 1962 i 1963, també guanyaren la Copa del
Generalíssim de 1967. Waldo fou pitxitxi el 1966.
I a la part posterior,
just darrere de Quique, un altre gran porter històric, crec que el jugador amb
més títols de la història del València. C.F: Santiago Cañizares, la Lliga el
2002 i 2004, La Copa del Rei el 1999 i el 2008, la UEFA de 2004, la Supercopa
d’Espanya de 1999 i la Supercopa d’Europa de 2004. A banda del Trofeu Zamora al
millor porter de la Lliga 2001, 2002 i 2004. Cal dir que eixe impressionant
palmarès podria haver segut encara més llarg, ja que el 2001 es va perdre la
Copa d’Europa en la tanda de penals front el Bayern de Munich. Dalt seu en un
altre lloc d`honor l’enyorat president Jaume Ortí, amb el seu ventall gegant
que ell junt un grup d’amics d`Aldaia portà al últim partit de la lliga de 1971
i que recuperà per a celebrar les lligues de 2002 i 2004, també la UEFA de 2004
i la Supercopa d`Europa de 2004. Molt gent no entengué que significa l`estàtua
de la fallera nueta de pedra amb la bufanda, era una representació de la
Sèquia de Mestalla de la font de la Plaça de la Verge.
Quan estava concentrat
mirant el ninot de Forment el xiquet d’Almenara famós per marcar un gol
el 28 de març de 1971 a Mestalla contra el Celta de Vigo en el ’89 a punt
d’acabar el partit i justament en aquells moments que jo també estava a punt
d’acabar de presenciar aquella imponent falla infantil, sonà no el xiulit final
de l’àrbitre sinó el so dels coets que anunciaven que els fallers de la quasi
bicentenària comissió del Tio Pep, feia la seua entrada a la Plaça. Em vaig
quedar captivat, contemplar un acte com la Despertà, al costat de la Torre de
Santa Caterina i amb la Torre del Micalet enfront és un acte que tots els
aficionats a les falles i la història haurien de viure alguna vegada a la seua
vida. Ràpidament vaig acabar de mirar la falla amb ninots com el de l’alcoià
Peral, un dels davanters pioners en els anys ’20 que guanyà tres campionats
regionals, però que tingué també una peculiar relació amb el club que el portà
a fer falles.
Em faltaven més que
ninots, els quadrets que representaven els cromos del album-llibret infantil de
la Falla Tio Pep 2019, dedicat íntegrament al centenari del València C.F, com
el dedicat a Pep Claramunt de Puçol, guanyador de la Copa del Generalíssim de
1967 i de la Lliga del 1971, al costat el de Juan Cruz Sol defensa que
aconseguí la Copa del Generalíssim i la Lliga junt a Claramunt, però també la
Recopa d’Europa el 1980 i la Supercopa del mateix any. I em deixava per al
final dos argentins, Pablo Aimar i Claudio Lòpez, el primer campió de les
lligues 2002 i 2004 i de la UEFA i Supercopa d’Europa, també el 2004. Per la
seua banda Claudio López és va convertir en un dels més carismàtics de finals
dels ’90, aconseguint la Copa del Rei el 1999 i la Supercopa d`Espanya del
mateix any. El modelat era un naturalisme que en la majoria dels casos
aconseguia un gran realisme assemblant-se als mateixos protagonistes, en altres
no tant, però en general amb un semblant molt fidedigne i amb una quantitat
enorme de figures noves amb el cost que significa.
En la pintura destacava la gran figura de Kempes amb la samarreta de la senyera plena de colors
vius, els càlids roig i groc, però també el blau fred, la resta del cadafal
tenia uns colors més suaus que basaven el joc cromàtic en jocs de clarobscurs,
colors neutres com el blanc -color del club- però també el negre -també del
club- de forma més dissimulada apareixien espais de color taronja -que també
forma part de la simbologia del club, tot i que de forma més recent i
comparteixen altres clubs valencians com el València Basket. El rosa carn era
el color més distribuït per tota la falla, tot i que no fora el majoritari i a
la base quasi amagat el verd fosc de la gespa de Mestalla...o Algirós. Colors
més minoritaris eren el blau celeste, el crema, el groc Nàpols, el gris en
diverses tonalitats. Magnífic treball dels artistes Ceballos & Sanabria
que tot i ser uns artistes amb una llarga trajectòria tenien entre mans una
falla molt mediàtica, tot i que no fora una de les favorites per al palet. El
jurat li atorgà el 7é premi de la Secció Especial Infantil a la Falla Plaça
de la Reina-Pau-Sant Vicent. Jo personalment l’haguera plantat fora de
concurs com la gran, no obstant serà una falla molt recordada.
Continuava la meua ruta
pel carrer Sant Vicent en direcció a la Plaça de l’Ajuntament i pràcticament
arribaria a ella, per a girar per la dreta per l’avinguda de Mª Cristina per a
girar de nou per l’esquerra pel carrer carabasses fins arribar a una plaça amb
un passat molt especial, els meus lectors habituals ja sabran que parle
de la Falla Plaça de la Mercé la meua primera falla de gran pressupost
de la ruta que gràcies a l’estratègia horària estava contemplant a plaer, això
sí amb un percentatge de llum solar limitat, però el dia ja anava avançant. La
comissió havia canviat d`artistes, en la gran debutava José Manuel Gramaje
amb una falla que tractava la necessitat
humana de disfressar-se, maquillar-se i canviar la seua fàcies per amagar-se
darrere de les màscares, en definitiva aparentar el que no és o imaginar el que
ens agradaria ser.
Una dama i un cavaller
abillats a la moda francesa de finals del segle XVIII. En realitat qui anava al
so del lema era el cavaller que amb actitud seductora portava un antifaç, però
la dama no portava cap màscara a la cara, però si un parell damunt el seu
ventall, potser de forma simbòlica. Coronant la falla i damunt la seua perruca,
un parell d’arlequins tocant un violoncel i una guitarra xicoteta, crec que una
mandolina. Al seu voltant les diferents escenes, una d`elles, era un arlequí de
la mateixa mida que els del coronament, que sostenia un sol i una lluna, com no
emmascarats que mirava a la parella assegut. La base determinava el tipus
d`escena, on hi havia gespa es recreava un escenari de jardí, com les de
Casanova molt major, l’escena del grup candidat a l`indult del vell artesà de
màscares o l’equilibrista vell apujat al fanal atemorit per un ciclista amb
cara de regidor de mobilitat local. En canvi a la part de la base on hi havia
ornamentació de pedres blanques i blaves, que simulaven aigua, anaven les
escenes amb góndoles, com les de l’alcalde perxador, la consellera asseguda i el
president que.... presidia l’embarcació o una altra d`una gòndola amb un sol
ninot.
La falla tot i la seua
senzillesa estructural, era molt efectiva per la part frontal, però no tant per
la posterior, on a banda de deixar tot el cos central i coronament d’esquenes,
tampoc ho cobria per baix amb escenes potents, col·locant elements
arquitectònics que omplien l’espai. El modelat era naturalista en el seu
conjunt, molt acadèmic en el cos central, amb expressivitats contingudes que no
obstant aconseguien transmetre emocions com la inquietud del cavaller i la ira
de la dama, que semblava a punt d’esclatar en qualsevol moment, al seu
capdamunt els arlequins tot i que somreien tampoc ho feien molt efusivament.
Als ninots de les escenes, hi havia una certa diversitat de modelats, cosa que
em va sorprendre en una falla de la secció d’argent. En l`escena central un
gondoler, amb una fesomia tal qual els dos grans ninots centrals i un posat
fins i tot més reposat, l`altra escena semblant era la candidata a l`indult, l’artesà
de màscares.
La resta de les escenes
tenien una major carrega de caricaturització, el servent i la senyora, el vell
Casanova, els polítics en la góndola, però sobretot l`escena dels ciutadans
atemorits front el regidor de mobilitat. La majoria de les escenes lligaven
molt bé amb la temàtica, el problema és que reproduir cares conegudes te el
risc que no sempre siguen fidedignes. Els colors eren molt suaus, però he de
reconèixer que ara sense ajuda de llums si que aproximadament es podien vore
bé, però encara em generaven dubtes, per què no si la llarga casaca del
cavaller era gris o blava agrisada, en tot cas un color fred, que tenia al seu
costat el vestit de la dama de color groc ambre amb vetes de color rosa càlid o
persa. També apareixia un paisatge venecià amb fons blau agrisat a la part baix
de la falda.
També hi havia un espai
molt important de color blanc a les perruques dels dos grans personatges
centrals. En el coronament els arlequins, òbviament els colors anaven
distribuïts en quadres arlequinats, un rosa que feia joc amb les vetes i
l’altre verd suau i fosc, introduint així un nou color fred que mira per on
lligava amb part de la base que estava ornamentada amb gespa verda. De nou la
mateixa dicotomia que en la composició, una distribució prou equilibrada de
diferents tonalitats per davant, però un desequilibri molt gran en favor dels
colors freds per la part posterior: gris, blau, verd, blanc, etc,... amb tant
sols un xicotet contrapunt, gràcies al Sol del contra coronament. El jurat acabà atorgant-li el 10é premi de la Secció 1-A.
Era el torn de descobrir
el treball de Salvador Ferrís que debutava en la històrica plaça amb Tens
un missatge que trencava amb les composicions habituals en les falles de
Voro. Aposta arriscada sempre, la d’eixir de la zona de confort, en aquest cas
amb una estructura basada en jerarquia de figures humanes, una gran figura
barbada un poc ajupida amb roba d’altres èpoques sostenia una @ en la ma, a la
seua esquena una avioneta en la que el pilot sostenia un baló de platja, que
ens recorda les campanyes publicitàries estivals. En la part contrària de la
seua esquena, just en un muscle un personatge amb barret de pico apareixia amb
una botella a la ma, la qual portava dins un missatge. A un dels costats una
escena dels reis mags envoltats de sacs i cartes, al costat una fallera i
faller infantil, asseguts a un banc s`enviaven missatges d`amor digital.
El ninot candidat a
l’indult era un turista, amb rodeta inflable, a punt d’enviar una postal a
Correus, on per cert, apareixia l’únic objecte humanitzat o els xiquets que
jugaven amb dos gots de plàstic i un fil, completaven una falla molt coherent
en la temàtica, on la composició quedava en un segon plànol. El modelat era com
sol ser en tots els artistes d’autor, absolutament homogeni, amb variacions
d`un patró propi que contempla rostres amb ulls xicotets, boques molt grans,
quasi sempre tancades, però en el cas del Rei Baltasar si que descobria una
dentadura enorme, proporcional a eixes boques, en altres casos apareix una gran
mandíbula sense cap obertura o un xicotet espai com per exemple el del ninot
que portava el tap de suro de la botella amb missatge. El modelat sempre és
important, però si a la falla tot el que apareixen són figures humanes, encara
ho és més, per a mi sobretot fou l’encert de les escales dels ninots
fonamentals en la composició i després l’expressivitat en general molt
continguda, fins i tot tímida, però que en algun cas com el Rei Baltasar tenia
expressions més obertes, en el cas del rei negre, a més a més els braços i les
mans acompanyaven el seu somriure.
La pintura reunia un
conjunt molt ampli de colors, on predominaven tonalitats fosques i colors
complementaris. Jo mateix matise les meues paraules, ja que en aquelles
matineres hores, òbviament la llum era molt feble i tot és veia molt fosc, però
ja dic matise, no les retire. En el moment de la visita el personatge central
em semblava tot marronós, però després veient fotografies de companys vaig
denotar altres colors com el crema o marrons molt suaus com el siena. A
l’escena dels reis mags, vaig trobar el primer color càlid clàssic, el roig
entre mig d`un verd molt suau o un blau enverdit i a l’altre costat un verd més
fort, un verd oliva. Cal dir que el primer tenia al costat un morat i el segon
un groc marronós. Colors foscos, si, però també molt ben combinats entre sí. La
parella de fallers de l’escena missatges d’amor, era la que tenia colors més
clars crema i blanc, tot i que també un fons amb colors marró i gris. L’escena
més elaborada cromàticament era la del grup candidat a l’indult, el groc de la
bústia de correus feia que fora el centre de l’atenció, front al blau de la
rodeta inflable o la gorreta del turista que duia la carta a ella, no obstant
tornava a aparèixer el gris en la samarreta del turista. El fet que tampoc vaig
entendre, fou el de posar gespa i no pedra blanca, però així i tot la Falla
Plaça de la Mercè aconseguí el 5é premi de la secció cinquena infantil,
malgrat tot, bon debut de l’algemesinenc.
Un dels desavantatges de
les falles de ciutat vella, és que solen estar molt transitades en hores punta,
però un dels avantatges és que les distàncies entre elles són molt curtes. Ni
80 metres vaig recórrer pel carrer carabasses fins arribar a la Falla
Carabasses -En Gall una de les falles més divertides del meu recorregut pel
sector que enguany tractava de la metàfora dels colps de la vida, dels que
s’aprèn. Afortunadament ara la llum ja era quasi perfecta i veia molt bé Crash
test ninots, un cadafal que tractava de maniquins de proves de xoc, com els
artistes i fallers que volen falla, però acaben estavellant-se contra el mon
fester que prefereix orquestra, vi i cassalla, tal i com resava en alguns
cartells. Diuen que les composicions, marquen molt la resta del cadafal i
aquesta era molt original amb un mig cos d`un ninot de proves de xoc conduint
un vehicle mentre girava un poc el cap mirant el visitant, entre això i que
estava sol mirant la falla... impactava.
També impactava el
coronament, un logotip del mediàtic Volem Falla! amb una diana damunt la
qual apareixia un ninot partit i trossejat fet miquetes. La primera escena que
vaig vore va ser una parella de ninots, on un portava el mocador faller i eixe mateix sostenia un
volant, on per cert apareixia el logotip d’un col·lectiu amb grans experts en
el Troleig -Forocoches- mentre el
mateix ninot sostenia amb el seu braç, el seu propi cap. L`escena denunciava la
falsedat de les relacions entre artistes i fallers, que després d`un any
conduint junts a força de proves de xoc, poden acabar cremats. Rodant la falla
per la part posterior, vaig descobrir que per darrere de la flama del remat
apareixia una sàtira del “Volem Falla” ja que introduïen la cançó “ No en volem
cap que no estiga borratxo, no en volem
cap que no estiga bufat....” també una referència als cursos de jurats i als
premis.
I quan ja em pensava que
l’havia vist sencera, a l`acabar de rodar-la vaig trobar l`escena del ninot de
proves en un cotxe de xoc... per un carril bici! La mordacitat del seu creador
és d’agrair en els temps que corren, una crítica dura i corrosiva molt
singular junt a una concepció compositiva que sempre s’adapta a la idea o guió
i no al revés. El modelat és sempre diferent, encara no he vist dos falles de Rodrigo
Núñez que tinguen el mateix però al mateix temps, els diferents
elements que composen la seua falla tenen una coherència temàtica al 100%.,
enguany tocava els ninots dels test de xoc, amb diferents variacions, ja foren
d`escala, de tipus de cos -sencer, mig cos, etc,..- així com les variacions del
color, uns grocs, per tant càlids i altres blaus i per tant freds, potser massa
fredor en la falla, ja que tot el cos central també ho era, amb un color
metàl·lic, això sí, prou realista. En el coronament, el logotip roig del Volem
Falla, aportava un poc de color càlid que també apareixia en el cotxe de xoc.
La Falla Carabasses- En Gall no tenia molt de volum, però era un any més
crítica i coherent al 100%, no obstant el cadafal de la secció 5-C no rebé cap
premi.
Wrestingall era
també obra de Rodrigo Núñez. Com ve sent habitual des de que l`artista
començà el 2017 en la demarcació, es jugava amb els termes “gall” i
“carabassa”. Enguany la cosa anava de lluita lliure, de fet la base de la falla
era un gran ring que coronava els seues cantons amb carabasses. El cos central
estava cobert per l`últim galler, com l’últim guerrer però en versió fallera i
gallera que estava alçant pels aires al Hulk Hoogan Galler, el qual estava
expel·lint uns gasos dels que eixia disparat l’enigmàtic gallabasa i si la
composició no era prou complicada i hilarant, un gall xicotet i ben vestit ho
coronava tot. Apareixien altres galls del quadrilàter, com Galloon Soparot
NeveraBasses a punt de saltar damunt de l’últim galler entremig dels dos
assegut a la lona damunt de SoterraGall estava Terratremol Gallquake. La
parella candidata a l’indult era la de Macho Gall i el Poli BoiGall, coherència
temàtica i sàtira a base de comparacions amb lluitador de pressing
catch dels ‘80’ i ’90.
Modelat original, no
només per què només ho faça un artista considerat artista d`autor, sinó per què
a més a més fusionava personatges reals amb ninots en el nostre cas de galls,
als quals fins i tot adaptava el nom. Que els protagonistes foren animals
humanitzats, encara afegia més humor a la temàtica que ja la portava, però és
que a banda les carasses que feien encara ho reforçaven més. Però també hi
havia alguna part negativa, com que fora absolutament frontal. I no tot era
humor en moviment o amb expressions forçades, també s’aconseguia arrancar un
somriure amb l`escena de la parella candidata a l’indult, amb un posat molt
tranquil. Colors càlids predominaven com el groc o el marró, però també el
crema o el roig, ja en menor mesura. Tot i que minoritari, en aquesta falla no
podia faltar el carabassa. L’únic color fred un poc estès era el blau i després
una gamma extensa de verds. A diferència de la gran, ací el jurat si que
recompensà la tasca de R.Núñez atorgant a la Falla Carabasses-En Gall el
8é premi de la secció onzena infantil.
M’acostava a l’hora
tertia[1]
o terça, i només unes falles tant divertides com les de Rodrigo Núñez, podien
mantindrem en forma, per què des de la matinada que havia eixit de casa
aguantava amb un cafè i clarament necessitava un de nou. Per fi! Algunes
cafeteries començaven a obrir, ja era hora, recuperat com Astèrix després de
prendre la poció màgica, reprenia la marxa cap a la Falla Plaça Mercat
Central que portava per lema El Fara-Demont està torra-t i .........catacrak! els edificis tapaven
l’entrada de la llum del Sol. Estava clar, que el tema lumínic de moment no
acabava d`acompanyar. No obstant la composició era clara, el bust d`un Faraó,
amb un grapat de personatges dalt la corona de l`alt i el baix Egipte hi havia
un parell que afegien una mica de risc, possiblement units per un sacabutx i
que representaven un ésser híbrid volador i un ocell. Un bust femení més menut que el Faraó feia de
contracoronament.
Era obvi, la baixada de
volum, respecte a anys anteriors, que ja l’any passat havia descendit, però no
obstant, la composició tenia harmonia, el guió en canvi anava ple de contradiccions
i d’un maniqueisme allunyat tant de la sàtira com de l’enginy i gràcia.
Respecte altres aspectes formals com el modelat, existien fortes asimetries
entre el modelat dels elements del cos central i coronament, podríem incloure
també el contra coronament, però el nivell ja no era el mateix. La resta de
ninots de les escenes tenien patrons més diversos tot i que la majoria eren
naturalistes, eren fills de motles diferents, fins i tot vaig descobrir algun
que altre refregit, cosa inaudita a la secció d`argent. Colors vius, destacant
el roig i groc daurat de la Corona del Faraó, front un color facial barrejat de
color carn, crema i un poc gris per a representar l`ombra de la barba.
El color dels ninots del
coronament, lamentablement eren quasi el mateix que el de les rajoles del
Mercat Central, amb la qual cosa quasi ni es distingien i restaven com una zona
apagada, menys mal que l’esser híbrid volador amb un magnífic color blanc i
blau celeste, si que combinava perfectament amb el fons arquitectònic. Però de
nou, un altre element del coronament, un ocell pintant amb tonalitat marronosa,
es confonia amb la paret del fons. El collar del Faraó no millorava la cosa amb
colors freds o càlids molt foscos, afortunadament el contra remat tenia uns
colors més clars i una bon contrast entre el verd de la corona i el violeta de
la roba. Per la part posterior, l`arc cromàtic millorava un poc, per un major espai del blanc que relaxava el
conjunt, però també per què les façanes de fons eren majoritàriament blanques.
Al remat, el cadafal del taller de Pere
Baenas no obtingué cap premi del jurat a la secció 1-A.
Decebut per la visita
d`un cadafal del qual esperava un poc més, m`acostava a Continental del
xativí Xavier Ureña que enguany comptava amb el disseny d’Isa Falcó. Tot
i que no tenia el colp d`ull d’altre anys, ja era una altra cosa, el que no
canviava era la impossibilitat de rodar la falla infantil per què estava dins
de les tanques de la gran, una llàstima en un moment del dia on això era
possible. Composició tancada, amb els personatges principals molt propers
deixant pocs espais buits, almenys des de la perspectiva frontal i posterior,
pràcticament es veien tots els costats, excepte un, però no crec que en eixe es
trencarà la dinàmica general. D’altra banda el cadafal no era excepcionalment
frontal, però si tenia una part posterior un tant perduda, sobretot em va
sobtar que un ninot que podria haver-se encarat cap a la part posterior,
apareixia cap a la frontal... però quasi el tapaven els altres. D’altra banda per la part de davant el
coronament amb una mena de serp donava lleugeresa a un conjunt un tant pesat i
feia de transició cap un remat compost per múltiples xicotets ninots.
El nivell començava a pujar amb el modelat, que en primer lloc feia un exercici d’establiment d`escales molt atractiu visualment i que demostra que l’artista te la capacitat d’integrar ninots de diferents escales. Eixa jerarquització de figueres, provaven d`aconseguir un joc de perspectives, mitjançant el joc de mides, distàncies, col·locació, etc... era evident que hi havia dos grans personatges centrals dels quals quasi emanava la resta del cadafal. Moviments lents i mirades entre sí molt aconseguides mitjançant la pròpia col·locació dels ninots, però sobretot la posició de les celles, els ulls i fins i tot la posició del cos o el que s`anomena llenguatge no verbal. Eren alguns dels ninots més xicotets, els que oferien una major sensació de moviment, per exemple els del coronament, tant els humans, com els animals.
La pintura conformava una graella de colors predominantment freds,
els blaus i els verds és buscaven, en alguns casos per a aparèixer junts, en
altres per a barrejar-se i crear colors com el blau o el verd turquesa, verds
clars, foscos, blaus clars, etc... i en els càlids el groc daurat, el rosa
carn, el rosa persa, el marró clar, xicotets espais de roig, taronja o fúcsia.
Per la part posterior, la varietat de colors queia a una transició de càlids a
freds, amb alguns punts estridents com en el ninot dedicat a Àfrica amb el
contrast del marró cuiro amb el morat i altres evolucions més aconseguides, hi
havia un poc de tot, però era obvi que en eixa zona amb menys ninots, la
pintura cobrava una major importància, com també l`ornamentació de base que era
més diversa, suro, gespa, pedra blanca, pedra blava, etc.... el cadafal de la
Falla Plaça del Mercat Central no obtingué premi a la secció primera infantil.
Si abans havia penetrat per la Valentia
romana, ara al entrar pel carrer del Trench de la muralla, ho feia per la
Balansiya àrab, caminar per aquell carrer fa imaginar com seria la València alt
medieval, però tornem al passat més recent, concretament al d’un matí de Març
de 2019. En aquella hora, no totes les botigues estan obertes ni molt
menys, cosa que un servidor aprofità per a dirigir-se a tota velocitat a la
Plaça Lope de Vega on a causa de la mida de la plaça i l’alçada de les finques
adjacents, la llum no acabava d’entrar, no obstant, ja eren més del nou del
matí i la visibilitat mínima estava assegurada. La Falla Plaça lope de Vega era una metafalla això vol dir que hi
havia una falla dins de la falla, però calia llegir entre línies. Una mare portava al seu fill a vore falles -dreta de la imatge- el xiquet
admirava falla/monument, que era
un bust d`una dona dels ’20 del segle XX molt espectacular, en el coronament,
una guapa fallera, un pirotècnic i un músic, que a mi em va semblar José
Serrano Simeón, l`autor del pas-doble El Faller himne oficial de la festa des
de 1929.
Entre les crítiques de
les escenes d`Amor per la festa, una apologia del cadafal faller fent
homenatge a les falles plantades per Julio Monterrubio a la Plaça del Pilar en
la dècada dels 90 i una critica a la situació de l’artista faller en
l’actualitat, una crítica al excés de permisos que s`han de demanar, una nova
apologia als mestres pirotècnics, on apareixia un vell pirotècnic, vestit de
brusa amb un sac de artefactes pirotècnics fumant-se un puro -em va recordar a
Brunchú- mentre davant tenia un pirotècnic quasi futurista amb un uniforme
propi d`un astronauta i manejant una caixa plena de botons. Una escena a cavall
de l`homenatge i la crítica, era la de la bunyolera ja quasi desapareguda i un
jove amb gorreta jamaicana, porro en ma, venent mojitos, La composició entrava
pels ulls i a banda la idea de la metafalla, tot i no ser una absoluta novetat,
donava joc. He de reconèixer que no me`n vaig adonar fins quasi anar-me`n que
era una replica de Ball de Màscares de Monterrubio, plantada a la Plaça del
Pilar el 1999 i guanyadora del primer premi de la secció especial.
La composició tenia
riquesa estructural, cos central, contracoronaments a banda i banda -a una de
les bandes, un poc dissimulat, ja que era un ninot amb una mida sensiblement
superior, la de la mare del xiquet- coronament partit, etc... i a banda era
tant harmònica, per davant com per darrere. Cal dir, que qualsevol falla
plantada en una plaça com aquesta amb un monument de la categoria de l’església
i Torre de Santa Caterina. Tot i el voluntarisme de l`artista, òbviament el
modelat del cos central, no era el del taller de Julio Monterrubio, però això
no suposaria cap problema, el que si ho suposa es que la coherència estilística
fora quasi inexistent, fins i tot dins d`un mateix grup com el del coronament,
amb més naturalistes i altres amb certes dosis d’abstracció. Entre els ninots
de les escenes de base si existia una major coherència estilística i un patró
comú, aconseguir fer sàtira sense caricaturitzacions molt exagerades.
Per la seua gran
superfície, era obvi, que el cos central anava a marcar molt, almenys per la
part frontal, la tendència cromàtica de tota la falla. Una dèbil barrera entre
els colors càlids i freds, amb colors complementaris com el rosa carn o el rosa
persa front un color intermedi de transició entre el blau i el porpra, el
violeta, però no hi havia prou llum per a poder recordar amb exactitud quina
varietat, no puc mentir. El coronament que també pintava molt- mai millor dit-
tenia colors foscos com el marró o el negre... i francament, no li trobe cap
explicació per què són colors que costen molt de fer harmonitzar, però encara
menys junts. A banda que entrava un poc més de llum, vista per darrere,
apareixia més color carn al cos central i la falla semblava tindre una mica més
de vida, però continuava preguntant-me, per què eixe color en el remat. En tot
cas, la suma dels factors no desemboca en un premi per al cadafal d`Alvaro
Guija, enclavat a la secció 3-C.
La falla infantil era
obra del mateix artista i portava per lema Extingits, en el cos central
un dinosaure mirava afamat a un xiquet que el contemplava entre atemorit i
sorprès. En el coronament una mona llegint el diari La Selva i un home en un
globus. Sembla que hi havia un doble cos central, d`una banda el dinosaure i
d’una altra una torre dalt la qual hi havia una princesa esperant un pretenent
que havia pujat per una màquina d’escriure. Entre les escenes, molts aspectes
de la vida extingits com els antics jocs infantils al carrer, però també les
màquines de joc dels recreatius, un urbà dirigint el tràfic, un xiquet enviant
una carta a Correus o un prehistòric amb una casset de cinta amb el que em vaig
sentir molt identificat.. i també em vaig riure un poc.
La composició era un poc
estranya i algunes escenes o parts d`escenes tapaven a les altres però tenien
la virtut de lligar molt amb el tema central, d`altra banda no hi havia
concessions al risc, amb l’única xicoteta excepció en el coronament d`una
figura probablement unida per sacabutx, sense massa volum, tot i tindre una
posició que no era fàcil. Modelat amb un estil naturalista uniforme, que
mantenien diverses formes d`expressió, però en la majoria dels casos sense
grans distorsions. Pintura molt viva, a destacar el contrast entre el roig viu
del drac i el blau marí de la màquina d’escriure, però també el verd de la seua
base. Es percebia un gust per acolorir tots i cadascun dels racons, ninots,
etc., per últim destacar la magnífica decoració de la base, arreglada fins el
mil·límetre, el volum semblava xicotet per a la categoria i em fa la impressió
que el pressupost també, el cas es que la Falla Plaça Lope de Vega no
tingué premi a la secció sisena infantil.
Vaig eixir de la plaça
pel carrer Martín Mengod, des del qual giraria a la dreta al carrer dels Drets
i d’allí a la Plaça del Doctor Collado, el sol il·luminava cada vegada més,
sobre tot pels pisos més alts, però encara no baixava del tot al terra. La Falla
de la Plaça del Doctor Collado celebrava que feia 150 anys s`havia plantat
allí una primera falla en la que aleshores rebia el nom de Plaça de la Llotja,
en honor a l`edifici adjacent a la mateixa. El disseny d’Alejandro Santaeulalia
havia disposat una composició on un esser fantàstic molt inquietant amb banyes
i barba negra sostenia un espill. De fet com resava la memòria del cadafal, al
nàixer som un llibre en blanc que es va omplint d’ensenyaments i prejudicis,
ningú és bo o roín, sinó que són les circumstàncies les que inclinen la balança
i desequilibra eixa dualitat perenne.
La composició també
reflectia eixe dualisme per la part davantera, ja que si el cos central era
inquietant i quasi demoníac, el coronament semblava celestial amb tres essers
alats femenins que en la nostra cultura occidental jueu cristiana, podria ser
interpretat com a éssers benignes o encarregats de fer el bé. Ara bé, la
composició era complexa, per què si quan vaig començar a girar vaig denotar com
dues de les parts del triple coronament es situaven a molts graus del seu eix
de verticalitat- crec que des de l’aire tindrien una forma de piràmide
invertida- però també com apareixia el rostre d`un ancià de barba blanca.
Francament, més enllà de la imaginació del dissenyador o de l`artista no
comprenia el perquè, tampoc per què la base era tant ampla, especialment per la
part posterior. No fou fins molt tard que no vaig entendre el per què d`aquell
plantejament que estava condicionat per l’homenatge a la trajectòria plàstica
dels treballs dels artistes que han plantat en eixa històrica plaça.
En primer lloc, en el
mateix cos central a la part posterior el cap del venerable ancià que
representava el remat de “El que el vent s’emportà” de Vicente Domingo que va
rebre el 5é premi de la Secció Especial del 1965, la qual baix es relacionava
amb la política actual enllaçant el passat amb el present, utilitzant la
metàfora del vent que passa amb els canvis esdevinguts des de la moció de
censura que canvià el govern. Això em va fer un clic al cervell i vaig començar
a descobrir de forma ràpida altres escenes que anaven encadenant-se, com
La Rosa dels Vents dels Germans Fontelles que aconseguiren el 1r premi
del 1953 -compartit ex aequo amb L’estiueig de Regino Mas en la veïna
Plaça del Mercat Central- girant cap a la cara frontal vaig descobrir una
escena amb dos sargantanes que em sonava molt... era un record de La
Primavera de Salvador Debon que aconseguí el primer premi de la secció
especial de 1969.
Rodant vaig trobar-me amb
una calavera amb una boina que també em sonava molt, era el remat de La Fama
també de Salvador Debon que aconseguí el 1r premi de la secció especial de
1960, damunt la qual hi havia un dimoni subjectant un home i una dona com si
foren unes titelles, era un record de Sí, sí... però vaca també de
Debon, que tot i no guanyar -rebé el 2º premi de la Secció Especial de 1961- és
una de les màximes expressions de realisme oníric que tenia les influències de
Salvador Dalí i Man Ray, però no tot
eren falles de l’era daurada de la comissió en la secció especial, també estava
A salvar-se qui puga de l’artista Miguel Esteban amb un gran cuiner en
el remat que va rebre el 3r premi de la secció 2-A de 1980 i si, també estava
la famosa Margot de 1912 de Pedro Guillén que tot i causar el furor popular, no
obtingué cap dels sis premis atorgats per l`ajuntament, això sí, rebé el premi
d`enginy i gràcia del Grup Pensat i Fet.
La versió moderna de la
falla de la Margot, no tenia de personatge principal a un cupletista, sinó a la
vicepresidenta de la Generalitat Mónica Oltra dalt de l’escenari i baix amb un
ramell de flors el president de la Generalitat Ximo Puig. I fou quan em vaig
tornar a posar de cara a la frontal, fent un pla general amb la meua mirada
quan vaig adonar-me’n que hi havia un gran espill al costat del cos central,
aleshores vaig entendre-ho el lema que arrencava del primer premi obtingut per
la comissió el 1951 a la secció especial -L’espill de la veritat dels Germans
Fontelles- els únics elements que no vaig ubicar en cap cadafal antic foren la
gran figura del cos central, ni els tres àngels del coronament. Un dels dubtes
que em va quedar, es si em vaig deixar la referència a Sa Majestat la
pesseta de Amadeo Desfilis que obtingué el primer premi de la història de
la comissió el 1917 o El municipi i els fematers de Regino Mas i Enrique
Guillot primer premi el 1921 -el primer premi dels molts que guanyà l’artista
més llorejat de la historia- quan encara no hi havia seccions...o no estaven,
però comprenc que no cabia tota la història plàstica de la comissió, d’altra
banda molt rica i extensa.
El modelat estava
sacrificat al tipus de falla que pretenia representar, cosa que li feia guanyar
en realisme i coherència. Però clar, de la mateixa manera que quan Vicente
Almela va reinterpretar la falla de la Margot del 2012, ara Santaeulalia
Tematizaciones S.L ho feia amb el seu estil, però a més a més amb la
dificultat afegida que no reproduïen una falla del passat, sinó una composició
on apareixien diverses falles representatives de la trajectòria de la comissió.
Per força havia de reproduir-se un modelat que el visitant poguera comprendre
amb un ràpid colp d’ull, ja que l’argument no resultava fàcil per al
desconeixedor de la història de la comissió. El naturalisme regnava fins i tot
entre les figures que representaven personatges actuals, en les quals s’apreciaven
caricatures molt tènues. Fins i tot l’original de molts dels ninots
representats era molt més exagerat en les seues expressions, per exemple el
dimoni del remat de Sí, sí... però vaca de Salvador Debon de 1961, el cap del remat de El que el vent s’emporta de Vicente Domingo el 1965 o La Primavera de 1969 també de Debon.
Un aspecte interessant
era com les figures femenines alades del coronament, presentaven un volum
estilitzat que aconseguia l’efecte òptic d’elevar més tota la falla i cal dir
que de forma no tant marcada, també ocorria això amb el cos central. En eixe
mateix espai -cos central- oposició de colors complementaris, el violeta, morat
i negre de la roba del personatge, front el marró caramel de la cadira -tot i
que en aquell moment, em semblava una varietat molt més fosca, però és que tot
era confús a la part mitjana i baixa del cos central, això sí, el color pedra
era magnífic i és un color molt desagraït, però estava ben executat i ben
harmonitzat amb la decoració de la gespa de color verd. El cromatisme tendia
cap a colors més clars en el remat, però també a colors primaris o més propers
a eixe esquema, no obstant crec que el color rosa del personatges femení
central estava fet aposta per a fer una transició més suau dels complementaris
als primaris.
Com a la cara frontal, en
la posterior el cos central marcava la pauta i en eixe cas ho feia amb un color
blanc molt abundant tant al cabell com a la barba, el color rosa carn tenia
també espais de groc beix, quasi blanc molt prop del cabell, per tant la base
de color neutre era abundant, rematada en colors primaris com hem vist ja per
la part frontal i per la part de baix continuava amb detalls arquitectònics com
columnes i per si no fora poc, també una part de l’ornamentació de la base era
de pedra blanca amb la qual cosa el percentatge de color blanc era omnímode,
però tenia un contrapunt que només es pot comprovar mirant amb deteniment les
imatges o presenciant-ho de bon matí sense molt de públic, hi havia diferents
ninots pintats de roig o rosa als extrems que decantaven la balança cromàtica
cap als colors càlids. Quan em mire a l’espill era un homenatge a l’espill
de la veritat dels Germans Fontelles, que obriren foc en la secció especial
allà pel 1951, amb el 1r premi i premi d`enginy i gràcia de la història de la
comissió. En el seu 150 Aniversari han rebut el 7é premi de la secció
1-B.
Després de contemplar una
falla molt singular, anava a fer-ho amb una d`autor com són totes les de Ricard
Balanzá, amb un guió al voltant del lligam entre la comissió i el barri.
Emergia un cap dalt del qual apareixien edificis singulars, com algun comerç de
la mateixa plaça, no sé exactament que volia expressar l’artista però tinc la
intuïció que sobre les relacions humanes que configuren un veïnat. La composició era massissa, amb un
cos central que concentrava més del 80% de la falla, el remat estava format per
representacions de les finques que formen part de l`entorn de la plaça del
Doctor Collado, destacaven algunes com la de la Llotja. A la base apareixien uns peculiars ninots,
això sí tots amb un modelat homogeni arrodonit, el qual també tenia eixes
pautes en el cos central, remat, etc....fins i tot les finques humanitzades, en
general s`observaven unes superfícies escatades i polides a més no poder.
La pintura és fonamental
en les falles de Balanzá, per què són un eix bàsic, en concret en el cadafal
faller que tenia davant, per què en el cas del coronament les façanes dels
edificis els principals elements, bàsicament finestres i balconades. Però i ací
estava la gràcia, també hi havia molts xicotets detalls en els ninots de la
base i no només de pintura. Però torne a la pintura, la decoració de la base
amb pedra blanca, semblava un gran full de paper de Din A 2 sobre el qual es
repartien eixos colors que en el cas del cos central i a grans trets anaven del
blanc de la base al beix, a un taronja flama i finalment un taronja carabassa.
No cal dir que hi havia en menor mesura colors freds com el verd i el blau. La Falla
Plaça Doctor Collado rebia el 6é premi i el 1r d`enginy i gràcia de la
secció cinquena infantil.
Em costà abandonar la
plaça, el meu apego a la història em va fer alentir la meua marxa i fins i tot
fer-me preguntes a mi mateix.... quants fallers de l’actual comissió sabran que
en realitat tenen a banda de quatre premis a la secció especial dos més quan
encara no hi havia seccions? Quants sabran que el 1921 allí guanyà el seu
primer palet ni més ni menys que Regino Mas? En fi..... perdonen vostès, coses
rares de historiadors massa emocionals. Calia seguir i aprofitar que encara no
hi havia molta gent pels carrers, i vaig tirar pel carrer Ercilla i després En
Bou. Davant mi una estampa que qualsevol dia és bella, però en falles ho és
més, el gran Micalet de fons i la Falla Corretgeria en primer pla. El
lema de la falla infantil era Baix el meu paraigües amb una composició
frontal que tenia una parella de nanos asseguts esquena front esquena, dalt seu
un paraigües i més amunt un ésser sinistre que subjectava una titella.
Al girar, un nou detall de la
composició que ja intuïa em fou revelat, els ninots apareixien molt, però que
molt junts, òbviament per què tots volien estar baix del paraigües.
També vaig observar ocells al paraigües que li donaven eixa sensació de
volatilitat i lleugeresa que tant agrada a molts espectadors. Modelat habitual
dels últims temps del taller de Manuel Martínez Reig, on les línies
geomètriques es conjugaven, afegint a les tradicionals formes rectangulars,
alguns xicotets ninots circulars que enriquien el ventall de formes poligonals.
Tant en els rectangulars com en els circulars, l’expressivitat era aconseguida
amb uns ulls ben grans, acompanyats per les celles en diferents posicions,
segons la figura. Un darrer element del modelat en connexió amb la composició,
era sense dubte el joc de les mides dels ninots, tant per a crear perspectives,
com per a en el cas dels més grans fer de substituts d`elements com cos
central, contra coronaments, etc...
Com he dit sovint, un
cadafal xicotet pot tindre una quantitat de recursos tècnics immensa i
viceversa i un de gran no tindre o tindre molts pocs. I mancava l’element
definitiu, la pintura, la qual mostrava un dualisme que tenia el seu què, un
dels xiquets tenia la part de dalt del cos de color blau i l`altre groc, el
qual a la seua vegada tenia verd en els pantalons. Eixa dicotomia color fred/càlid,
reapareixia en el remat, fins i tot amb els mateixos clors groc i verd, més
dissimuladament un xicotet contrast entre blanc i negre. Ara bé... no acabava
ací la cosa, també jugava la dualitat cromàtica entre el remat i la base, amb
el joc entre blanc i blau. A la part posterior el paisatge era quasi idèntic,
amb l’aparició de xicotets espais de taronja i rosa. En resum, un cadafal que a
simple vista no enlluernava, però que quan se l’anava descobrint acabava
atrapant-te i que va rebre el 1r premi i el 1r d`enginy i gràcia de la secció
dinovena infantil.
I com tal com resava al
lema de la Falla Corretgeria, efectivament Tots els camins apleguen a
Corretgeria i no era l’únic que en aquella matineres hores rondava i
fotografiava la major exposició d’art popular al carrer d’Europa. Vista per
darrere, em semblava plena d`elements molt plans i de diferents alçades.. però
poc més, però al girar i posar-me de front vaig entendre que tota la composició
girava al voltant d’un cos centra format per un bust i un avantbraç. Una
fallera amb el cap de costat i els ulls entre oberts que tenia damunt seu
coronant-la un símbol d’ubicació. En línies generals jo veia en eixa frontal,
un triangle isòsceles, que podia ser equilàter sense el símbol d’ubicació i
vist per darrere la percepció es tornava més borrosa. El que resultava molt
rodó era el guió amb correspondència a la falla, totes les escenes giraven al
voltant dels camins que es troben, el propi cos central, el ninot candidat a
l`indult, els camins que duen a Benidorm quan ens jubilem, els camins que duen
a Hisenda, etc...
Respecte el modelat,
tenia línies planes en combinació amb representació del natural al cos central,
que eren aprofitades després en el plànol pictòric per crear ombres, etc... i
figures clarament geomètriques amb tendències cubistes en la resta de ninots de
les escenes, òbviament amb diferents gradacions. Com he apuntat en la falla
infantil, en la majoria de falles que veig de Manuel Martínez Reig, molt sovint
observe detalls tècnics que només apreciem alguns freaks, com per
exemple la major mida del ninot candidat a l’indult la qual podria fer també la
funció de contra coronament, la qual molt intel·ligentment estava situada a la
part posterior, on no hi havia cap cara o ninot de la part frontal. La pintura
com he dit abans jugava amb els clarobscurs per recrear superfícies,
especialment visible en el cos central, amb diferents tonalitats de groc.
La importància del cos
central era destacada de forma cromàtica, aplicant pràcticament només colors
càlids, amb l`excepció del verd en les parpelles o el blau dels ulls o de la
roba a la part de baix. Es difícil de descriure la paleta de colors de la base
degut al gran nombre de xicotets elements, no obstant era curiós que vista per
darrere la falla, tenia la fortuna que els colors càlids del cos central i
coronament tenien el contrast de la frontera blau de darrere. Ho tenia pensat
també l’artista? No ho crec, però si fora cert, em descobrisc. La Falla
Corretgeria-Bany dels Pavessos rebé el 3r premi de la Secció 6-B. Em
dirigia ara pel carrer Corretgeria fins arribar al carrer La Purísima que
després pren el nom de Calatrava per arribar a la Plaça del Negret.
I... eu! Una altra de Manuel
Martínez Reig! No és estrany trobar falles del mateix autor en el mateix
sector, però que siguen veïnes ja no és tant habitual. El cadafal de la Falla
Plaça del Negret tenia una
composició atípica, amb molt de volum a la base, com si tot el conjunt
estiguera inflat i es percebia un coronament estilitzat que semblava llunyà i
no molt elevat. Al girar i vore l`altre costat, es confirmava eixa estructura
més horitzontal que vertical, amb la diferència d`un modelat amb més línies rectes,
cosa que anteriorment en l`altra part tenia línies més rodones que encara ho
inflaven més. El modelat dels objectes, però també dels ninots humans variava
en funció de les necessitats del lema La Falla del Règim per això quan
vaig arribar veia grans verdures, inflades que feien referència a dites com la
dieta de la carxofa i en l`altra banda la dieta del cucurutxo. El modelat i la
composició estaven molt units com es pot intuir, les línies planes només
apareixen en objectes però no en els ninots representatius d`essers humans.
Els colors eren ben vius,
crec que per a destacar més el modelat i fer una falla més visual, que a més a
més tenia un entorn de façanes blanques que no li robaven protagonisme.
Diferents tonalitats verdes, grogues o taronges en una de les cares que tenia
de base pedra de color roig. A l`altra banda l`ornamentació de la pedra blanca
era un color neutre que apareixia discretament com a base d’un ampli cos
central amb tonalitats roses, grogues i les més vives d`un roig encès. Els colors
més càlids es reservaven al coronament mentre que el seu contra coronament
tenia uns colors verds i blaus freds. Particularment m’agradaria haver vist el
cadafal a primera hora del dia, per què crec que amb eixos colors tant vius també haguera segut ben visible sense molta
llum solar. Cadafal molt original en el plantejament que rebé el 5é premi de la
secció 5-C.
La falla infantil de la Falla Plaça del Negret, portava
per lema Més val fora que dins i també era obra del taller de Manuel
Martínez Reig. I també tenia una composició més horitzontal que vertical o
almenys no tant vertical com sol ser habitual. Ara bé, la gràcia de la falla
estava en el guió, que anava de ventositats i del dilema entre expel·lir-los o
aguantar-se`ls dins. Òbviament el modelat havia de caminar per la senda de la
caricaturització i fins i tot amb lletres que reproduïen onomatopeies del
llenguatge del còmic. A banda de les característiques que aconseguien la vis
humorística, hi havia un modelat amb inclusió de línies planes, però sense
deixar del tot la línia corba i sobretot l`arquejament de celles, etc...que
tractaven de reproduir la força que fem per lliurar-nos de certs gasos
molestos. Colors en general molt càlids, a excepció d`una escena amb colors
verds i espais violetes, que al ser un color complementari no acaba de ser fred
del tot. I de nou -i això si que és extraordinari- el mateix taller o artista
aconseguia el 1r premi i el 1r d`enginy i gràcia, a banda del millor ninot de
la secció dotzena infantil.
I per motius del canvi
d`ubicació d`una falla fusionada, he de fer una enorme el·lipsi temporal per
saltar-me tot el trànsit pel Carme i quasi tot el Pilar-Sant Francesc, per
tornar de nou a la Seu -Xerea- El Mercat, quan arribe a l’avinguda de l’Oest
front la Falla Llanterna-Na Robella la llum solar era molt potent...
massa per al meu gust! Però lo pitjor no era això, era que la tranquil·litat
matinal s’havia esvaït, no recorde amb exactitud l’hora però faltaria menys
d’una hora per a la Mascletà i el trànsit humà era considerable. Tot i que els
baixos d`algunes escenes no es podien vore si no t’apropaves molt, almenys es
podia vore l’estructura general amb prou claredat. Volum molt menut per a
formar part de la categoria d’argent de les falles de València, però amb una
falla totalment nova de trinca que sempre crea una gran expectació. Com resava
en la memòria, tres bruixes, la més gran al centre i de mida més gran i altres
dues més menudes als costats provaven de crear la recepta de la falla perfecta,
arran dels ingredients tradicionals. Per darrere de la bruixa del cos central
emergia en el coronament un castell encantat on es suposava que estava la seu
de la J.C.F.
Ah! Ho oblidava el lema
de la falla era El que diga la bruixa i en una de les escenes de la base
ens deien que les bruixes grans eren bones, també apareixien els ingredients
per a la falla perfecta, també apareixia la mare de la fallera major... la
pitjor de les bruixes, apareixia també un pàrquing de bruixes amb les graneres
de Mónica Oltra, M.Trenzano, L.Santamaria, etc.. i el policia local que volia
que les graneres foren ben aparcades. Especialment gràfic el ninot candidat a
l’indult, compost per varies figures de bruixes xicotetes anomenades Enginy,
Gràcia, Crítica i en l’olla una llegenda: Guió perfecte. A banda de bruixes
apareixia un altre esser fantàstic, el gran líder satànic de les xarxes
socials, envoltat de likes. Una altra escena era el polític en una consulta a
una bruixa per a conèixer el futur abans de les enquestes. I un esperit maligne
com si fora el tren de la bruixa, perseguia a un espaordit treballador, que
corria cames que vos vull.
El modelat tenia l’inconfusible
estil del taller de Mario Gual, però la influència de la seua
dissenyadora Isa Falcó. Les col·laboracions poden eixir molt bé... o molt mal,
era evident que havia guanyat la primera opció, l’associació havia quallat. A
una composició que mostrava un triangle en la part frontal, calia afegir un
modelat més reposat en la reproducció de les bruixes centrals, amb certa
caricaturització de la que estava més prop de la base -una de les laterals- la
majoria de bruixes tenien una caricaturització molt lleu, eren els altres
personatges que representaven humans els que mostraven expressions més
forçades, mostrant temor i en algun cas com el treballador clarament paor. En
les escenes de base que vaig tindre la sort de vore de més prop, s’apreciava un
escatat a consciència i supose que les figures principals el tindrien igual o
més.
Abans de passar a la
pintura, també recorde uns quants recursos tècnics molt adients per
crear estilització i elevació un era la ondulació de línies cap amunt, una
altra era la col·locació d`elements propis de l’element aeri o eteris com rates
penades, fantasmes, etc.. En un altre ordre de coses, també a nivell
compositiu, en una falla de xicotet volum, era molt intel·ligent col·locar
figures menudes en els espais, ja que donaven una sensació que el cadafal era
més gran del que en realitat era. La pintura era evident que tenia unes
tonalitats majoritàriament fosques, tal i com demanava el tema, almenys enfocat
de cara a una falla de comissió adulta, tonalitats fredes com el color verd o
millor dit les diverses tonalitats de verd, més fosc o més suau i crec que
aquest punt marcà la diferència. Sí prenem com a exemple la bruixa central, era
molt espectacular el pas des d`un verd fosc pi a un altre més turquesa i
finalment a un verd llima, molt proper al groc en la cara que seguia per un
cabell ataronjat que acabava en les puntes de color roig.
Els contrastos cromàtics eren forts en la bruixa central, però crec que molt satisfactoris, menys espectacular era la bruixa de la seua dreta amb uns cabells de color rossa quasi fúcsia que passaven a un rosa carn molt matisat pel blanc i que finalitzava amb unes pantaló curt blau i unes calces negres. En el coronament format per xicotets ninots els contrastos no eren tant amplis, establint unes oposicions entre blau clar i morat. Resultava un tant atípic, que hi haguera més color càlid a la part posterior, bàsicament al cos central i alguna escena solta com la del líder satànic de les xarxes socials. Optimització de recursos per part del taller de Mario Gual , amb el disseny d’Isa Falcó, una associació que també funcionà a la perfecció, uns dissenyaren i els altres executaren ...i de quina manera! aconseguint ni més ni menys que el 5é premi de la Secció 1-A, el premi més alt que el 2019 va rebre una falla del sector Seu-Xerea-Mercat.
Penetrava pel carrer
llanterna per visitar Esta via làctia és la llet de l’artista David
Soriano -artista de qui no havia sentit parlar mai-afortunadament
sense tant de rebombori com la falla gran, tenia la oportunitat de
presenciar-la sense pegar-me colzades amb ningú. La composició semblava un
conglomerat de xicotets cubs, un poc caòtica però amb molt de moviment i
potència per la part de darrere i més quieta i diàfana per la part de davant.
En eixa cara frontal, apareix un gran rostre que semblava una representació de
la via làctia, com tota bona humanització portava boca i ulls. Al voltant seu quatre
grans personatges humans o humanitzats, per què sincerament no ho recorde ja. En
línies generals el més important és que el peculiar cos central, en realitat
era una plataforma per a situar els diferents ninots, sense pretensions a
nivell escultòric i crec que fins i tot tampoc al compositiu, almenys en la
meua percepció, només a la part frontal hi havia una certa estructura recognoscible.
Modelat amb una escultura
molt naturalista que incorporava una bona dosi de moviments corporals, des dels
més simples fets a base de canvis gestuals de la cara, fins a posicions quasi
en horitzontal que tractaven de recrear la manca de gravetat fora del nostre
planeta i per a reforçar eixa sensació de flotabilitat apareixien llargues cabelleres,
bigots, o elements que semblaven fluids com els que envoltaven la humanització
de la via làctia, potser per eixe motiu com a contrast l`artista va decidir
establir un cos central, no molt bell a nivell estètic, però si útil a nivell
de cohesió del discurs del guió. He de reconèixer que la falla no m’entrà pels
ulls de bon principi, però de mica en mica li anava trobant aspectes positius, a
banda dels ja descrits, una certa cohesió en la reproducció de les faccions
dels ninots.
En eixe sentit hi havia una gran fidelitat del
natural, però si en la part frontal el color blanc -tamisat per blau- de la via
làctia feia una bon contrast, per la part posterior, eixe color tant fosc,
pràcticament negre, no tenia un color neutre que li fera contrast. Pels dos
flancs, de nou els colors dels ninots aconseguien crear un marc cromàtic més
harmònic, tant per la inclusió del blanc com d`altres colors càlids o freds suaus
com el rosa o el blau. En definitiva, un aspecte cromàtic un tant irregular,
molt ben resolt a la part davantera amb colors arriscats, no només pel negre en
contrast amb el blanc, sinó pel morat jugant amb el violeta. Uns flancs molt
ben equilibrats i una part posterior clarament fosca. La Falla Llanterna-Na
Robella rebé el 14é premi de la secció segona infantil. Finalitzava ací la meua ruta pel sector faller més antic del món el qual tot i no tindre cap cadafal a la secció especial si en te un a l'especial infantil, tres a la 1-A, un a la 1-B i sobretot moltes falles especials que paga la pena visitar. Fins una altra!
[1]
Segons descriu Edouard Schneider a Les Heures Bénédictines (París,
Grasset, 1925) cap a les 5 o 6 del matí al trencar l’alba començaven les Laudes
i cap a les 9 la tertia o terça.
