CRÒNIQUES
FALLERES 2016
El cor de la
ciutat, el cor dels valencians, falles per a tots els gustos en un barri que es
reinventa a si mateix: Sector El Carme
Creuava cap
al nord el carrer Cavallers, molt a prop del Palau de la Generalitat i de la
Plaça de la Verge. Passava primer davant del Teatre Talia, per dirigir-me pel
carrer Mare Vella, per a eixir a l`encontre de la primera falla del Carme.
L'estretor dels carrers m'anticipava el formiguer del Carme, lema molt encertat per a la falla que enguany
plantava la falla Portal de Valldigna. Porta d`entrada a un barri de xicotetes
comissions en les quals treballant com a formigues aconsegueixen traure
endavant cada exercici.
L'artista era Jose Manuel Felip Gòmez, el qual havia
triat -o li havien suggerit- un lema veritablement enganxós i pertinent per al
barri. L`estructura en qualsevol altre lloc s'haguera perdut en la immensitat,
però al costat d`un portal del 1.400, era com si la falla estiguera viva. A la
base apareixien els forats com si foren els casals o formiguers de les falles
veïnes, els ninots eren els de la formiga presidenta, la formiga fallera,
etc,.. vista des de l`altra part del portal, les formigues semblaven encara més
reals.
Com es tractava d`humanitzar a les formigues, el modelat
havia de seguir la línia del còmic i la caricatura, la pintura era prou fidel
al color dels minúsculs insectes, amb tonalitats molt fosques, blaves, verdes,
morades, marrons, etc,...però sempre fosques. Afortunadament les parets
adjacents del portal, eren de color ocre, amb la qual cosa, tot combinava
perfectament. Començava realment bé, la trajectòria pel Carme amb un 1r premi
d`Enginy i Gràcia i un 3r de la secció 7-C.
Tornar
al carrer era un cant per al retorn de la vida anterior a l`era
digital, una bruixa o veïna malcarada, granera en ma perseguia la xicalla, que
no massa amoïnada, anava fent la seua, uns amb una pilota de futbol cosida al
empenya, altres jugant a indis i vaquers, saltant a la comba o jugant al
sambori, mostraven jocs que no fa tant es practicaven al carrer pels xiquets,
una falla minúscula, on a mi em va sobtar la gran expressivitat dels ninots
dels xiquets, dins un modelat discret, del mateix artista, estaven en la secció
quinzena infantil.
Vaig seguir pel carrer
portal de Valldigna quasi fins el final on cali girar per àngel custodi, fins a
la Plaça de l`Angel on continuava
veient una finca que jo no sé per quin miracle encara aguantava dreta, igual
que la torre medieval més antiga de València del segle X, en fi...un paisatge
meravellosament decadent, tenia nassos que el lema fora Colorin, colorat, l`estructura del cadafal semblava una plaça en
obres -aquella mateixa o qualsevol del barri?- de l`estructura era una gran
escala, parets desfetes i ninots de dones, no hi havia ni un sol ninot masculí.
Calia llegir els
cartells explicatius per desxifrar una falla molt simbòlica, els colors eren
una crítica al sistema de colors, la línia continua de groc el de no aparcar,
el verd delimitació de les terrasses dels bars, etc,...el modelat raspós i
sense acabar, és de suposar que per alguna raó, com el de vestir als ninots,
recuperant així materials com la tela. Fet
d`Encàrrec obté el 2º premi d`enginy i gràcia de la secció 7-A, per a este
recòndita falla del Carme.
L'especialitat de la casa
o millor dit del taller de Fet d`Encàrrec m`esperava en emocions una xicoteta falla de la secció catorzena infantil, molt
ben proporcionada, amb una composició molt vertical i quan la vaig rodar vaig apreciar millor el risc. El modelat ens
mostrava la cohesió entre els ninots d`un estil molt marcat, fàcil de
reconèixer, ninots molt expressius, que estaven acompanyats d`uns bons versos
explicatius i d`una pintura que marcava cadascuna de les emocions que es
pretenien transmetre, reberen el 3r premi.
Enfilava pel carrer Gil
Polo per eixir al de Serrans, les imponents torres, feien curts els pocs més de
cent metres que em separaven de la falla Serrans-Plaça
dels Furs, que enguany plantaven A la carta de l`artista borrianenc José Luís Pasqual Nebot amb esbós de
Javier Martínez i guió de Santiago Ríos Guinot. La capa del rei d`espases del
remat li feia de cos central i base, estava desbordat de totes les cartes que
li arribaven de famílies que anaven a ser desnonades o altres problemes de
gravetat semblant.
En el guió es jugava a
l`ambivalència de les cartes del joc i les cartes en general, apareixien altres
cartes com les del Tarot, fitxes de domino, cartes de poker, àngels, dimonis,
etc,....de mida reduïda, no impactava gens en la composició, però si
s'observava i rodava es descobria un modelat molt treballat, que arrencant del
realisme, incorporava l`esquematisme de la línia plana. La pintura era un fidel
acompanyant per un magnífic acabat.
De tonalitats suaus, el
càlid roig dominava el centre del cadafal, així com el remat, aquest tenia en
eixe mateix espai un fred blau que el centrava i enmig dels dos com si de la
tricolor bandera francesa es tractara, un blanc que facilitava la transició
cromàtica. Aquest esquema cromàtic es repetia a les escenes de baix, que anaven
acompanyades d`uns versos de rima consonant que ajudaven a entendre els baixos.
Malauradament el cadafal es queda sense guardó en una categoria elevada: la 2-A.
Mediterrani d'
Ivan Garcia de composició
triangular, tenia en l`ampul·losa barba en forma d`onades de mar el cos central que també elevava el remat de la barca dels xiquets, eixa barba tapava la resta de l`estructura, deixant a la vista un parell de
sirenes. El modelat tenia els característics rostres dels ninots d’Ivan Garcia,
en la resta d`elements abundava la línia continua i fins i tot el pintat per
sobre del modelat. La pintura tenia una coherència temàtica, el color fred del
mar omplia el centre i als voltants apareixien fragments de color càlid, la
falla infantil dels Serrans-Pl. Dels Furs no obté premi a la secció tercera
infantil.
Momentàniament eixia del
formiguer del Carme, per seguir vora riu fins la falla Blanqueries, un plaer contemplar i fotografiar una falla sense
tanques! Era el segon cadafal que veia de Antonio
Verdugo Ballester. I el primer totalment plantat de l'artiste saguntí, falla de composició vertical, una columna feia de base i frontera entre l`espiritual i terrenal, al remat
una gran dona o esser femení que desplegava la seua protecció sobre els xiquets
del món.
Protegits
era el lema d`un cadafal amb cinc ninots, metàfora dels cinc continents, falla
minimalista, on el disseny i la línia plana literalment es menjaven el modelat
naturalista, -clàssic- a canvi una combinació de colors, on de nou apareixia el
color càlid al centre -aquesta vegada venia que ni pintat, com a sinònim de
protecció- i uns xiquets amb tonalitats
més fredes. No obstant el cromatisme d`aquest cadafal no era fàcil, calia una
segona i tercera lectura per entendre`l. Tirava a faltar una mica
d`expressivitat en uns ninots molt gelats, però també molt ben acabats. El
cadafal del saguntí aconsegueix el 1r premi a la secció 6-A.
De temàtica paral·lela
era Miniherois dels artistes Ceballos y Sanabria, el centre del
cadafal era un homenatge a l'escultura en bronze de la niña de las coletas de José Edo de 1968, que es troba al jardí
de l`albereda, morí el 2015 amb prop de 100 anys i tenia el seu taller al
mateix carrer blanqueries. El cadafal òbviament girava al voltant de
l`escultura de l'homenatjat José Edo, amb un guió sobre els drets dels xiquets.
Tornava al laberint o
formiguer del Carme, baixant per curador d`orfes, fins la Plaça del Carme que
registrava un trànsit de fallers, veïns i turistes important, com a estones soc
humà, vaig aprofitar per fer una parada tècnica de cinc minuts i revisar una
ruta que ara entraria en una zona un pel complicada per a la orientació, el
pensat i fet està molt bé per a les dites populars. Refeia la marxa
endinsant-me per roters i girant de nou per joan de joanes, per arribar a una
de les falles més antigues i desconegudes per al turisme -i per a molts
valencians- la Plaça de la Santa Creu, vetust emplaçament faller.
Un cadafal minúscul Del TBO.... al cotilleo una caseta de
premsa, tancada i en lloguer o venda,
era el cos central sense remat, envoltat per personatges del Tebeo com
les germanes Gilda, Mortadelo, Anacleto o els nouvinguts i estrangers Minions.
Obra de Fet d`Encàrrec era un
cadafal més interessant pel valor antropològic que per les bondats estètiques.
Guió interessant, que també tocava com hem perdut privacitat, ara a Internet es
penja tot,menys la vergonya. El cadafal que no rebé premi estava situat a la secció 7-B.
Una falla per a menjar-se la.
Dolços era una falla amb molta glucosa, mones de pasqua, piuletes i tronadors, bunyols i altres aliments pujats en sucre, coronats per un gran gelat de cucurutxo, i entremig els ninots made in Fet d`Encàrrec. En aquesta ocasió uns colors massa foscos no acompanyaven a la resta del treballa i es quedaven sense premi a la secció setena infantil.
Feia marxa arrere fins a
roters, per a girar pel primer carrer a l`esquerra, pintor fillol, en el Carme
les distàncies són curtes, el problema es aclarir-se. En poc metres més estava
ara si en una arxiconeguda Plaça de
l`Arbre, més pel cant de l`estoreta que pels seus cadafals -tot i que
antigament tingueren artistes de la talla de Carmel Roda, etc,...- enguany
l`encarregat era José Gómez Mira que
repetia en la plaça. El lema era neteja
el cos central i remat de la falla era una xica dins una banyera, entre les
escenes un banquer que volia netejar diners negres, una xica d`alterne, o un veí que es netejava el ....amb tot el
sistema polític.
Netejant-se el c... amb els polítics
Una vegada havia rodat
veia que el remat tenia un risc important, però això no s’apreciava de front,
la composició vista des d`un lateral canviava molt. El modelat era molt
elemental, cosa que ja limitava les possibilitats d`un cadafal de baix
pressupost, la pintura no acabava d`arreglar el capítol anterior la banyera
semblaven un tot, el guió era el millor d`un cadafal que es quedava sense premi
a la secció 6-B. Aventurers era la
falla infantil que estava a la secció quinzena. Per cert la interminable
rehabilitació de l`edifici de darrere li provoca un dany estètic enorme a la
històrica falla.
Prenia el carrer de baix,
un més d'aquell interminable laberint d`estretes i corbades vies urbanes, al
girar la vista a l`esquerra per pura casualitat vaig tornar a vore en la
llunyania el portal de Valldigna que unia des de 1400 el centre de la ciutat
amb la moreria -actual barri del Carme- al creuar el carrer hostal de morella
tenia davant la falla Baixa-Mesó Morella,
encaixonada entre solars -m'agradaria dir entre finques antigues- dragons i masmorres mostrava un drac
sorgit d`un vell castell clavillat que dominava el món, la falla per darrere
semblava pobra des del punt de vista estètic però guanyava molt en girar a
la part frontal.
La composició semblava
adaptada a l`espai disponible -un factor que hui a les noves places i carrers
no es te en compte, però que no fa molts anys condicionava cadafals fins i tot
de la secció especial com Na Jordana fins a principis dels ’80 del segle XX- el
modelat no era notable, però aconseguia transmetre molt bé el guió,
especialment el drac del remat, amb una cara de mala llet considerable, també
la donzella, amb una expressió de xunga disposada
a netejar-li els bens als cavallers,
Seguint cap avant
arribava a la confluència amb el carrer de dalt que donava lloc a la Plaça de
Sant Jaume, escenari de grans cadafals en els primers anys de la secció
especial en la més immediata postguerra. Deixaré la falla del Tossal per al seu
sector el del Pilar i faré una xicoteta el·lipsis narrativa fins arribar a la
Plaça Vicent Iborra, emplaçament actual de la Falla Sant Miquel que havia plantat Missatge rebut de composició senzilla i guió complicat però ple de
sentit, una trista bústia era el cos central que suportava un voltor, eren els
vells sistemes de comunicació arraconats pels nous, el voltor s`ha carregat als
coloms missatgers.
Hi havia escenes de
sistema de comunicació encara més antics, com fer senyals de fum, el modelat
tenia les limitacions habituals d`un artista que comença però tenia també
instint satíric, bona prova era la lletjor i la cara de mala llet del voltor
del remat o l’escena del mòbil nugant en una cadira a un usuari. La pintura de
colors forts, lògicament reservava el més fosc, el negre, per al bitxo roïn del remat en perfecte
contrast amb el groc de la bústia i un predomini del marró en les escenes, que
amb la llum del sol, no feia mal però amb cel ennuvolat haguera restat
claredat. El seu artista Antonio Rubiño potser podria haver rascat algun premi, si en la secció 7-C hi haguera més de 9 premis
per a 22 aspirants.
Bon
dia!
Era el lema de la falla infantil que reconec que no em vaig parar massa a
observar, però vista a posteriori crec que tenia una anàlisi molt semblant,
potser el modelat fallava un poc més i la pintura combinava millor, potser un
pel fosca per a una infantil, curiós lo dels ulls majoritàriament verds i blaus
de la majoria de ninots. El cadafal del mateix artista, es quedava novament
sense premi, de nou crec que per molt poc, en una categoria molt complicada
només 8 premis per 21 falles.
Les tecnologies ens fan
esclaus i ens condicionen, com els maleïts mòbils o millor dit: trossos de plàstic
amb xips que quan els pega per fer la punyeta, son pitjors que un xiquet xicotet enfurrunyat i vaig haver de parar en un dels bancs
dels jardins que hi ha a Guillem de Castro front el col·legi Cervantes.
Afortunadament la caixeta parladora com dirien els medievals, tornà a funcionar
prompte, uns metres avant estava Creua
llibres de Mònica Antequera a
qui vaig conèixer en l'exposició final del primer curs de tècnic superior
artista fallera, una prestatgeria circular, era la casa dels llibres dels
xiquets dels cinc continents, els llibres autèntics no acabarien en el foc,
sinó que farien profit per a persones que no els poden comprar. Mossèn
Sorell-Corona estava a la secció divuitena infantil.
Pàtries
de Nailon o Nylon era
una reflexió sobre les banderes dels països -no les de la
platja o les dels equips esportius- ens invitaven a pensar en un món sense
banderes, sense fronteres,...o siga sense nacions. Jo invite a reflexionar un
concepte que apreníem en primer de Història, teòricament les nacions i el nacionalisme
provocaren dues guerres mundials, però també d’elles emanaren els drets
individuals que no existien abans de les revolucions francesa o americana (Antic Règim), no
ho dic com a retret sinó com a reflexió, ens imaginem un món sense fronteres
dominat per l'imperi de les corporacions, sense drets individuals? La falla era
obra de Josep Lafarga, amb disseny
de Javier Jaén. Mossèn Sorell tenia
el seu cadafal a la secció 3-A on no obté premi, tampoc l`obtingué en la
categoria d'experimentals.
A partir d`ací tornava
als xicotets regnes de taifes del Carme, tant sols a 150 metres girant pel
carrer Corona, estava front Tretze de
Marc Martell, nom artístic de Victor
Valero, icona de la meua infantesa per les seues il·lustracions al Casal Faller, extinta revista de Falles
de 1990. Per allí anava Jesús Perís, president de l`AdEF i membre de
Ripalda-Beneficència-Sant Ramon, on també és faller Alejandro Lagarda, un altre
membre de l`AdEF, company de malaltia fallera i creador de Un Nou Parot, el millor portal per a entendre les falles des d`un
punt de vista artístic, enguany no coincidirem en la setmana gran de les
falles.
Dibuixant la falla directament del natural.
Pero tornem a l`anàlisi
de Tretze, una falla infantil
recopilatori de la trajectòria de Victor Valero en la falla Ripalda-Beneficència-Sant Ramon començava
en 2004 amb un ninot referent a Choco-Chocolate-late
Bombón, continuava el 2005 amb El
número 1 i la tapadora del comú i anava continuant fins l`actualitat. Una
falla atípica per la temàtica, que condicionava la composició de falla-
exposició amb fragments de l`evolució de l`artista. Òbviament també afectava al
modelat i a la pintura o materials utilitzats en la confecció de les falles,
que mostrava eixa evolució personal en un mateix emplaçament al llarg de més
d`una dècada. Rep un 1r premi d`enginy i Gràcia a la secció desena i el 1r
premi en la categoria de falles experimentals infantils.
Una falla sense tanques en el segle XXI .....històric!!
Giovanni
Nardin era l'autor de Sentit
únic, ho passe molt mal analitzant una obra que no entenc plenament, m'aterra, perquè no vull clavar la pota, per tant donaré una breu
interpretació d`allò que vaig llegir, l`explicació real crec que la coneixerà el
propi artista o aquells que han assistit al part de la falla. Sembla que
l`estructura responia a l`engrandiment o creixement personal d`algunes persones
front les dificultats e incerteses, mentre la resta es fan cada vegada més
menuts. En les fotografies trobareu una explicació més acadèmica , al voltant
d’una riproposta del drama satíric
del Ciclop d’Euripides.
La falla era especial per
molts motius, no tenia tanques, no tenia ninots a l'ús (però si figures
antropomorfes, muntades sobre palets corbats) i sobretot era totalment
interactiva, totes es podien moure com un balancí, encara que la gran ningú
s'atrevia a moure...almenys mentre jo vaig estar allí. La composició em dona
una sensació de gran harmonia i clar està, de moviment, que jo relacionava amb
eixa incertesa patida pels personatges de la falla. El modelat ni era cartró pedra, ni suro, ni exactament vareta, més bé
una derivació de la mateixa amb la combinació de l`ús de la tela.
La vareta o les plaques
de fusta dels ninots de base estaven pintats, cosa que en la vareta jo no havia
vist mai -algú ho havia fet abans?- els colors vius eren quasi tots càlids,
excepte un i la gran figura central presentava un rosa fort o roig rebaixat. Es
amb diferència i fins ara, la falla més atractiva que havia vist de Giovanni
Nardín i crec que la recordaré per molts anys, una falla redona d`una
originalitat que em va deixar bocabadat i per que no dir-ho gran encant
estètic. A banda del 2º premi d`enginy i gràcia de la secció 5-A, l`italià
aconseguia el 1r premi dins la categoria de falles experimentals, una falla
digna d`estudi....no hi havia manera de llevar-me la del cap. Seria jo un
Odisseu o un sàtir?
Abstret en les meues
cabòries seguia pel carrer Ripalda, fins
que vaig recordar que havia de girar per Marques de Caro, quasi al final del
carrer front el Casal el Tunel, estava plantada Colors de Xaume Torrent
el lema feia honor al que tenia a la vista, un pintor o pintora, envoltada de
simbolismes com la llum-un sol-, colors primaris -blau, roig i groc-, etc,.. i
al remat els quadres. Una bona composició en format reduït, que no tenia una
seguida en quant al modelat, el que si tenia molt bona disposició era la
pintura, combinant els colors primaris per tots els voltants, deixant el blanc
al centre del cadafal. Hi havia vuit premis per a 21 comissions a la secció
dissetena infantil i Marqués de Caro-Dr
Chiarri, no en pesca cap enguany.
El que si pescà fou Daniel Jiménez Zafrilla amb una “metafalla”
Amor al foc, amb el seu estil mes característic,
reprèn un tema tant antic com la pròpia història de les falles i ho
re-interpreta amb el seu llenguatge artístic, esvelta composició a la que només
li faltaven algunes escenes per rematar la feina, el modelat arrodonia i
humanitzava flames, pintes, coets i lo que se li posara per davant. La pintura
de colors vius, anava del morat de la base als colors càlids de les flames que
pujaven al cel del Carme. Magnífic resultat per a Marqués de Caro-Dr Chiarri
que pujava al 5é premi de la secció 7-B.
Feia marxa arrere fins el
carrer Ripalda, satisfet, les falles del Carme havien disminuït molt de mida
respecte anys anteriors, però en les seues respectives categories pegaven fort,
una sensació semblant a la que vaig tindre en el sector germà de la
Seu-Xerea-Mercat. En menys que canta un gall estava front El barri que ve l`última de Fet
d`Encàrrec, els artistes més prolífics del sector, que plantaven en aquesta
ocasió per a la Falla Ripalda-Soguers, on de nou observava
una reducció enorme de volum, però també de la tornada de les bases, un element
pràcticament desaparegut hui a les falles.
La composició era això un
barri, un conjunt d`edificis, envoltats per uns peculiars personatges colls
curts, que recreaven escenes de la vida quotidiana, a banda del coll, eren un
pel cabuts, el que els donava un aspecte molt graciós, una falla molt
artesanal, que no destacava per un aspecte concret, sinó per una planificació
prèvia que aconseguia una falla personalitzada, que aconseguia el 2º premi a la
secció 6-B.
Fet
d`encàrrec repetia el lema El barri
que ve en la infantil, amb una composició notablement més completa a base
de casetes combinant color blanc-beige amb el roig de les teulades, que
culminaven en les campanes de la pàrroquia del Carme i pel mig xicotets
personatges reivindicant una vida tranquil·la allunyada de luxes, però també
d’ansietats urbanites. El modelat era com la composició també millor, és un fet real que Paco i Marisa milloren a
xicoteta escala, de fet el jurat els atorga el 7é premi de la secció dotzena
infantil.
Deixava arrere Ripalda-Soguers, però en pocs metres
arribava a una altra falla....si es que els del Portal de Valldigna enguany la
clavaren, el Carme era i és un formiguer, un meravellós formiguer faller. Quan
pensava en contemplar una falla anodina, feta en sèrie, refregida, això que
començava a escoltar anuncis de ràdio antics, -que estrany! -Vaig pensar -
aquests fallers ja no saben que inventar!- i de sobte desemboquí en la falla
del carrer de Dalt-Sant Tomàs, una
meravella de vareta obra de Juanjo Garcia, un especialista en la matèria i
també en fer falles peculiars.
Dalt-Sant
Tomàs, combinava les escenes de ninots anònims realitzant
els seus quefers, amb altres de personatges coneguts com Orson Welles, que
atemoritzà a tots els EEUU amb la guerra dels mons, pintat tot de blanc i negre o altres com Vicent
Muñoz, comunicador i faller, així com l’homenatge al Turista Faller que enguany
feia el 75 Aniversari. Un esforç recompensat amb 2º premi d`enginy i gràcia i
el 3r de la secció 6-A.
També radiofònica era Radio Gaga de Victor Valero/Marc Martell que s`assemblava a la germana gran però
amb composició agrupada, fusta i moltes ràdios superposades, a la base
un afroamericà amb un transistor al llom, típic dels ’80, al remat ni més ni
menys que Nicola Tesla, quina llàstima que es cremarà xd! (Afortunadament m'han comunicat que l'indultaren) Es la
segona vegada que jo veia en una falla al genial inventor croata, la primera fou a Cuba-Literat Azorín el 2013 en Il·luminat de Sergio Amar (compte amb
la disputa per la paternitat de la ràdio entre Tesla, Edison, Marconi i Popov). Interès per la cultura general i per la didàctica
als més menuts. Destacable les tonalitats morades i roses, presents al llarg de
l`obra de Martell i que l'identifiquen, a banda de l`estil de modelat, la
comunicativa falla rebia el 6é premi de la secció catorzena infantil.
Ara si, cap a la capital
fallera del Carme per la voie sacrée:
el carrer de dalt que em portaria a la plaça del portal nou. Les falles del
2016 podrien definir-se com les de la gran ambivalència, un dels casos més
paradigmàtics seria el de Na Jordana,
en primer lloc no vaig trobar el rebombori acostumat, després la desigual sort
dels seus cadafals, vaig fer una rodà per
fora com solc fer en totes les de secció especial per posteriorment entrar dins.
Muac,
era la falla infantil que Joan S.Blanch
havia pensat, fet i plantat per a Na
Jordana. La meua objectivitat amb les falles de Blanch es impossible hi ha
un amor localista que no negue, emociona contemplar una obra tant admirada,
sabent que s`ha fet prop de ta casa, no obstant reconec que era una falla
neutra, absent de crítica -que en altres ocasions l`han afonat a la part baixa
de la categoria, com fa dos anys amb conviure-
es a dir el que vol la majoria del públic i gran part del jurat. I ací resideix
la grandesa de Blanch, la seua capacitat
d'adaptació a les situacions.
El primer bes, un moment irrepetible
Una falla plena de besos,
podria haver segut monòtona, repetitiva, caldosa. Calia
doncs, molta paciència, experiència i aptitud per donar-li els matisos
necessaris, per a dins un mateix ordre temàtic aconseguir una multiplicitat
d`escenes, el bes com a forma de joc la
botelleta, el bes frustrat que mai es donarà, el primer bes o bes
adolescent, el bes de bona nit, el bes de l'esperança a la granota que es
converteix en príncep, el bes al malalt que alleuja el dolor, el bes del perdó
en la disculpa, el bes fastigós o repel·lent, el bes que et deixa fora de
combat, el bes del comiat, etc,....i molts besos més!
El treball d`investigació
previ per a aconseguir tantes escenes al voltant d`un tema així hagué de ser
intens, perquè la cohesió temàtica era total. La composició com sol ocórrer a
les falles infantils de secció especial, degut a la limitació d'espai, era molt densa, a la part frontal
apareixien una mena de columnes a manera de palafits, que situaven a diverses
alçades, plataformes redones on anaven
muntades les escenes, fins i tot el cos central -que no es distingia bé- i el
remat seguien eixe esquema.
L'ús de la tela i en
menor mesura de la goma eva, donaven singularitat a uns acabats on el modelat
havia de transmetre per imperatiu del guió una forta càrrega emocional, de fet
la falla era en síntesi això: un conjunt d'accions al voltant del bes, on
l`expressió facial dels ninots era clau per aconseguir l`objectiu preestablert
de fixar l`atenció del observador. Expressivitat que en la màxima categoria va
acompanyada del millor acabat possible siga en l`estil que siga.
Però les falles sense color serien com una pel·lícula en blanc i negre i a pesar de l’ús de la tela, tenia una llum tènue, una aura suau de color rosa-morat/càlid-fred, que embolcallava tonalitats més fortes, amb l`acompanyament d`un sector enverdit per les granotes. Fins i tot les pedres blanques de la decoració de la base, participaven del joc cromàtic, de la millor falla infantil de 2016, que acaparava el 1r premi d`enginy i gràcia i el 1r de la secció especial infantil de València, sense oblidar que el ninot de Joan S.Blanch fou el 2º més votat a l`exposició del ninot.
Quedava l`últim cadafal
del sector, el de la comissió adulta de Na
Jordana, de mica en mica Que hi ha
darrere d’un bes? anava confirmant la pitjor de les meues sospites, tot i
que vist de lluny el treball de José
Lafarga amb disseny de Ramon Pla donava confiança, aquesta es va traduir
primer en conformisme i després en certa tristesa al comprovar que no acabava d`enganxar, alguna cosa no acabava de lligar el conjunt.
Composició molt clara en
tres parts, amb una part central que concentrava el cos central i el remat, a
la qual li ballaven els nanos, les altres dues. De moment la cosa anava bé, amb la excepció que hi havia molta verticalitat rectilínia i llevat del
gran ninot masculí del remat, no es divisava risc. Una vegada la vaig rodar tota, confirmava les
percepcions anteriors, però apareixia també clara l`apertura i dispersió
d`elements, es a dir que la falla estava escampada.
Avançava decidit cap al
centre del cadafal, la perspectiva del remat em proporcionava la dicotomia d’un
bon acabat, amb escassa ambició estètica, no obstant la cosa marxava, la
cabellera pellroja de l`amant prenia per a si tota la llum del voltant, d’un
cadafal amb unes tonalitats molt clares en eixe cos central. De moment ni plecs
ni rocam oferien cap errada d`execució, però tampoc arriscaven gens, l`excepció
positiva: la reproducció de xicotetes ciutats orientals als voltants dels dos
grans ninots.
Retrocedia un tant per
contemplar escenes de base, com l`apassionat e històric bes, que li donà un
soldat nordamericà a una infermera en Times Square en assabentar-se que havia
finalitzat la segona guerra mundial ara fa més de 70 anys, una escena pintada en escala de grisos per a remarcar el seu valor historicista. O la més reposada
d’un Robin Hood, protagonitzat per Errol Flynn besant la ma de Lady Marian,
protagonitzada per Olivia de Havilland, el drama dels refugiats o l’estatua de
la llibertat besant a la justícia, escenes molt ben relacionades amb el guió,
però amb un modelat cada vegada més discret.
La part de darrere
començà molt malament, quatre muses podemites
en lluita contra l`IVA cultural, amb un acabat que no m`atreviria a definir, inexplicable,
el desànim m`envaïa, allò no era la meua Na Jordana, ni el nostre lluneta . Tampoc el guió tenia la plasticitat
satírica d`altres anys. Vaig canviar d`escena desitjós que allò haguera segut
un miratge, però l`escena que rememorava l`últim palet de Na Jordana, sense ser
tant catastròfica no arribava ni de bon punt al nivell del remat o d`exercicis
anteriors.
Gràcies Na Jordana per reproduir la Nova Muixeranga d`Algemesí!
Tant sols l`escena d`un
nou alcalde ciclista donava un punt de frescor i originalitat a una part de la
falla per oblidar. L'escena dels amorosos
nudistes de l`escala, amb una sàtira eròtic-festiva em feu oblidar un poc
els desastres anteriors, almenys hi havia expressivitat i molt d`humor. Girant
pel lateral, els cartells denotaven millors
versos i també l'escena d`orientals asseguts, no tant en els que estaven gitats. De sobte un calfred va recórrer la meua espina dorsal, allí estava.... la Nova
Muixeranga d`Algemesí! M’havien tocat la fibra, ... en fi, que la terra tira
molt i som humans. L'escena era molt còmica ulls desorbitats, mandíbules
desencaixades, etc,..però i lamente repetir-me l'acabat no era l`esperat.
Tremenda l`escena del Cau
de Montolivet -Seu de J.C.F- un retaule que combinava originalitat, sàtira i bons acabats,
amb uns ninots nous de trinca, com eren el nou president de JCF, Pere Fuset i
part del seu equip, fent “comboi”. El cartell de baix amb la Colla del Tio
Gilito (AdEF) amb Pepito, Luisito i Javito, espatarrant...ay si tots els baixos
de la falla hagueren segut així! Aleshores encara no sabíem quin havia segut el resultat, però el
que havia vist no presagiava un resultat boiant, massa irregularitats, massa
errades d'altra banda molt generalitzades enguany a tota la secció especial de
València, especialment en les grans capitanes del passat, donaria per un
article.
El desenllaç fou un 11é
premi de la secció especial. J. Lafarga, ha segut fins ara únic artista de la Ribera a
punt de guanyar el 1r premi de l`especial de València, això ja no li ho llevarà
ningú, però així és la vida, amb pujades i baixades, jo no perd l`esperança de
tornar a vore al cullerenc en el podi els propers anys, temps al temps. En
quant a Na Jordana, pertany a un dels barris més antics i densos en comissions del món faller, les han
vist de tots els colors -enguany ha segut un any paradigmàtic i dicotòmic en quant a premis- han pujat, han baixat i tornaran a pujar, per que com
el formiguer del Carme, saben reinventar-se. I acabe ací la crònica del sector, amb una frase que vaig aprendre gràcies a Na Jordana: Carme t`estime!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada