Corredor de Falles

CRÒNIQUES FALLERES    2017

Seu-Xerea-Mercat -Els més antics de València i els reis de l`enginy i la gràcia infantil -8 de 13 cadafals del sector obtenen algun premi en les falles 2017. 

En els darrers anys la Plaça del Patriarca s`ha convertit en el punt de partida de la meua ruta per les falles de la València més antiga i la veritat és que un lloc molt singular per encetar la travessia. La Falla Plaça del Patriarca (Universitat Vella) ha aconseguit uns cadafals molt personalitzats amb l`artista Victor Navarro Granero. Enguany la cosa anava d`hipnosi, un mig cos amb mirada penetrant ens idiotitzava per a que posteriorment complirem tot tipus d`ordres més o menys absurdes. A banda de l`originalitat del motlle, també la composició trencava amb els canons més habituals. 

Els cervells engabiats constituïen uns contra coronaments que conceptualment indicaven com les multinacionals ens tenen segrestada la ment, els mitjans informatius ens manipulen o els nous Messies ens adoctrinen. La molt lloable originalitat temàtica i compositiva, no tenia per desgràcia una continuïtat en apartats com el modelat o la pintura, on la modèstia del cadafal era patent, no obstant, la pintura amb tonalitat fosca, era molt adient per una temàtica poc alegre com Hipdiotitzats que apostava per una crítica contundent i sense eufemismes. No reben premi a la secció 6-A , però estic segur que si moltes visites, una falla molt interessant.

No som joguets era la falla infantil de Plaça del Patriarca-Universitat Vella, del mateix artista Victor Navarro Granero, tenia una temàtica central que parlava dels animals domèstics com éssers vius i no joguets inanimats. De nou el guió lligava molt bé tot el cadafal, amb valors com el de la responsabilitat dels amos. La composició un tant amuntegada, no obria quasi espais entre elements i això unit a la doble tanca que envoltava el cadafal, feia difícil la seua observació, que denotava potser un excés de foscor per a una infantil. Situada en la dissetena secció infantil no obtingué cap guardó del jurat.

Marxava per l`universitari i llibresc carrer de la Nau, no negaré que de forma precipitada per tal de guanyar temps, els primers rajos de llum il·luminaven la Falla Plaça Alfons el Magnànim-Nau, amb un minva en la mida molt considerable respecte l`any passat, un canvi en el concepte general, que tenia com a contrapartida positiva una cadafal original amb una temàtica molt actual com són les xarxes socials. M`agrada sorprenia un poc per la columna i el centurió romà que la presidien però s`entenia perfectament quan s`observaven els primers polzes cap amunt de color blau.

La vida a mercè de polzes amunt o polzes avall en una pantalla, tota una novetat....o no! Els versos ajudaven al visitant a reflexionar sobre la continuïtat d`aquell costum romà, ja que les xarxes socials semblen moderns circs romans on els espectadors alcen o baixen els polzes, en funció dels mes variats interessos. Magnífica i necessària la crítica a la eufòria desmesurada per la consecució de la distinció del Patrimoni Inmaterial de la Humanitat per a les falles, que no farà per si sol, que els sous siguen més alts, que baixe l`atur o que augmente el poder adquisitiu. Molt bona crítica, però molt poca falla la de l`artista Agustín Torralba Soto, que no rebia guardó a la secció 5-C

Prou més voluminosa, però igualment simbòlica era Què diuen les paraules? La qual tenia com artista al mateix Agustín Torralba Soto, com la falla gran tenia molta coherència temàtica, probablement encara més, amb un xiquet en el centre envoltat de lletres humanitzades. Un cadafal molt divertit que completaven unes estrofes de tres versos de caire àgil i divertit. Interessant també el joc amb formes geomètriques en la composició per a crear sensació de profunditat, trencar estructures compositives habituals, etc,...

El modelat jugava molt amb la humanització d`animals i objectes, un recurs molt utilitzat sobretot en falles infantils, l`acabat basculava clarament cap a un intent per reproduir una expressivitat que eclipsara possibles errades en l`apartat estètic. A diferència de la germana gran, la infantil si que havia tingut distribuïts espais de color càlids que combinaven amb una tonalitat majoritària de colors freds, que anaven del blau al gris passant pel verd. Però a la secció catorzena infantil només hi ha 8 premis per a un nombre de comissions molt superior i la Plaça Alfons el Magnànim-Nau-Bonaire no fou una d`elles.

Creuava com una fletxa el carrer de la Pau, aprofitant el poc trànsit matinal, per internar-me pel carrer Bonaire, fins a creuar el carrer del Mar i seguir pel carrer Breton de los Herreros fins a Poeta Liern el qual ja em deixaria en la Plaça de Sant Bult. Animal que vola a la cassola  dominava tota la superfície de la recòndita plaça, un espai on s`han plantat magnífiques falles en altres èpoques de la història i que ara també ho fa a una escala menor Art en Foc, aconseguint molt bons resultats en categories de pressupostos baixos.

El cadafal omplia la plaça, es mimetitzava amb ella. El cos central era un galliner que sostenia una grangera que sobreeixia dels sostres i quasi ho feia també el poderós contra coronament format per la muixeranga animal formada per la vaca lletera i els porcs. El la composició precisament si destacava un fenomen era el d`una escassa presència d`elements sostenidors com pilars, bases, cossos geomètrics, etc...i si una gran quantitat de ninots, característica que fins ara veia com a normal però que després del meu viatge a Alacant he vist com una de les característiques de l`escola valenciana d`artistes fallers. Siga quina siga l`escola o la tendència artística de cada professional, sempre és important la coherència temàtica de l`obra i aquesta estava ben present amb el tipus de figures aparegudes.

Composició quasi triangular completada en el vèrtex oposat al contra coronament dels animals, per una gran figura d`un granger amb l`esquena inclinada. Entre el triangle que formaven coronament i contra coronaments, diferents escenes, ninots d`animals, animals humanitzats i humans....de nou el màgic número tres, tan recurrent en la història de l`art. En el modelat, també semblava aparèixer eixe nombre màgic, amb un modelat naturalista buscant la total perfecció en el llaurador que tirava de botija, un modelat a cavall del naturalisme i la caricatura en el coronament o el contra coronament del granger i un modelat totalment caricaturitzat en ninots com els del remat del contracoronament dels porcs o altres ninots de les escenes.

El fil conductor del modelat, era una expressivitat que acompanyava de forma prou adient els diferents cartells, tot i que fins i tot en escenes amb ninots amb un acabat més acurat, també predominava una sàtira amb unes dosis humorístiques molt considerables. El cadafal anava carregadíssima de humor bròfec, sobretot de l`especialitat agro-eròtica, tot un clàssic que es combinava amb guarnició de tocs de crítica a la corrupció, vicis socials, etc,....la deformació del llenguatge per a fer-ho més semblant a altres llengües també era un recurs utilitzat en uns versos que en general aconseguien algunes rimes consonants amb bon ritme.

Colors suaus, però foscos, per una falla que els requeria degut a la seua temàtica, el groc quasi crema de la palla, el marró llautó del sostre del galliner, verds foscos com el verd pistatxo o un verd cendra, quasi blau...que per cert poques vegades havia vist en una falla. Un cos central que tenia com a contrapunt un roig coral suau en la falda de la grangera del remat. Al contra coronament més voluminós, colors encara més neutres, rosa clar o rosa vell, junt a blancs i grisos, en l`altre contra coronament, de nou el verd ara en tonalitat verd rus o verd molsa, encara més fosca, per a destacar l`ombra dels plecs. 

A les escenes de base s`apreciava molt de blancs, grisos, negres, una combinació complicada molt ben resolta, que semblava voler passar inadvertida, per a que destacarà més el cos central. Gran treball conjunt d`artista i comissió que aconsegueixen continuar en el podi, tot i que no revaliden el palet en la seua categoria, amb un 2º premi i un 2º premi d`enginy i gràcia a la secció 4-C.

El tàndem format per José Jarauta i Ramon Lucia repetien en la falla infantil de Sant Bult que enguany portava per lema SantBultVania un cadafal que identificava el món del terror cinematogràfic i literari amb la localització de la falla. De base ampla i generosa, semblava prou quadrangular, amb quantitat d`elements arquitectònics envellits com l`habitació amb l`arc de mig punt del bruixot o l`escena de la xemeneia antiga amb la Familia Adams. L`aspecte era molt massís i una breu passejada, confirmava eixa suposició inicial, ja que remats i contra remats es confonien augmentant eixa sensació poligonal.

El fet que a les composicions falleres, es cerque quasi sempre una espectacularitat i un risc, que malauradament el cadafal no posseïa, a pesar de resultar estructuralment harmònic, el condemnava a no destacar massa en eixe aspecte. On si és percebia qualitat a simple vista, era en el modelat naturalista d`uns ninots amb una expressivitat continguda que es concebuda hui com a clàssica, en uns temps on prima l`experimentació de noves línies de modelat, més properes a l`abstracció o a infinitat d`influències del món del disseny. En eixe aspecte destacava sobretot el grup de la Familia Adams, com a millor conjunt.

En una falla amb tendència a la por, al misteri, etc,....les tonalitats tendeixen a ser fosques i en això el cadafal era coherent. A més a més amb un clar predomini dels colors freds, que depenent de l`hora del dia i de la potència de la llum del sol oscil·laven entre diversos verds, emblavits com el verd pi, blaus com l’ultramar o altres com el blau purpuri o porpra, etc,..molt complicat discernir els colors que cobrien la part frontal, que era identificada per una habitació antiga on es recreaven pedres antigues, barrejant molts colors diferents on semblava destacar més el verd, però on també semblava que havien utilitzat, el beis, el crema, etc,...i fins i tot alguna passada d`algun color rogenc. Al remat el jurat els atorgà el 8é premi de la secció novena infantil. 

Com no hi havia massa rebombori en aquell espai i en aquelles hores, vaig aprofitar per accelerar la marxa pel carrer d`en Blanch, fins arribar al carrer Aparici i Guijarro, el qual em duria a la Plaça Napols i Sicília que em duria a la Plaça de Mossèn Milà una comissió amb molt bons cadafals en les categories més baixes, els últims anys, que fan molt recomanable la seua visita i a més a més cèntric i fàcil de trobar. En primer lloc junt el Casal, hi havia la falla infantil de José Jarauta, un xicotet cadafal molt modest, en el que el polivalent artista composava una falla infantil molt vertical, amb espais oberts, jerarquització -la mare en el coronament per damunt de la resta de ninots, etc...- 

El modelat naturalista i l`espai on s`havia plantat la falleta, tenia sabor anyenc, que recordava temps passats, on les falles infantils, no havien arribat encara ni a les megalomanies volumètriques, ni tampoc a l`explosió creativa de la darrera dècada. Dins de la frugalitat general, compensada per una execució correcta de la composició i el modelat, refredava els ànims unes tonalitats pictòriques tan fredes i fosques, que tenien com a contra punt la camisa rosa de la xiqueta del centre de la base i dels pantalons grana del xiquet contigu. D`altra banda el rosa fúcsia de la base, semblava eixir-se`n molt cromàticament de la tònica general de diversos tons verdosos i blaus. Situada a la secció divuitena no aconseguí premi.

Un cas molt diferent era el d’ Ecologia Casolana obra del mateix José Jarauta que defenia el títol de l`any passat. Gran especialista en compondre bones falles, amb materials reutilitzats, enguany Pepo ho tornava a aconseguir en la Plaça Mossèn Milà. Cal afegir que sempre conta amb un guió molt encertat, que li dona vida. Un gran follet coronava un penyal frondós, mirant al visitant i tocant una mena de violí vegetal, envoltat de plantes, matolls i flors. El follet del remat, tenia unes dimensions enormes i per tant una gran importància per a la composició de la falla. 

Les escenes estaven molt ben situades, de tal forma que un gran ninot en l`escena de música al bosc amb una arruixadora sobre els capolls dels partits polítics feia les vegades de contra coronament. Altres elements dignes de destacar, era el bosc d`arbres creats per pals acabats en un cercle i convenientment pintats de verd en la seua copa i d`alguna tonalitat marró a la base, de prop és veia clarament que no eren arbres, però de lluny puc assegurar que donaven eixa impressió, així com el recurs de situar ninots més alts que altres, per crear sensació de profunditat, vist en altres ocasions, en aquest cas amb les abelles damunt les flors.

L’espai estava ben aprofitat, amb una composició que reunia les diferents parts en un tot molt harmònic i cal dir-ho també extraordinàriament ben decorat, que recreava en la base, la superfície d`un bosc, amb tot tipus de materials, gespa, suro, pedra blanca, negra, etc,...la primera sensació que donava era que estava en una categoria superior a la pròpia. En segon lloc, la fusió d`animals, persones i animals humanitzats, dins un modelat naturalista, tot i que amb motlles diferents que evidenciaven orígens diversos. Dins del modelat, també caldria recordar la coherència dels elements modelats, respecte al lema i al guió. 

Per a culminar la descripció un equilibri molt mil·limètric entre colors freds i càlids, a priori de lluny semblava que els freds eren majoritaris, però a mesurava que observava amb deteniment contemplava colors càlids no molt cridaners, com determinats colors marrons, grocs, tot i que també altres molt evidents com el rosa. Molts aspectes d`un cadafal que partia com un dels favorits i que torna a aconseguir el 1r premi de la secció 7-C...que encara que siga l`ultima, amaga vertaders tresors, José Jarauta ha aconseguit que un cadafal que abans era de pas fins arribar als grans cadafals del sector, s`haja convertit en espai preferent de visita, almenys per als que admirem l`art falla com exponent cultural màxim de la festa.

Abandonava la històrica Plaça de les Mosques -ara Plaça Mossén Milà- per a seguir molt prop de la Seu, pel carrer avellanes de ressonàncies llibresques i baldovinianes fins arribar al carrer de la Mar i d`allí al següent destí: la Falla de la Plaça de la Reina o Tio Pep, com li diuen els seus fallers.  Se`m anaren els ulls darrere de Star en Falles enèsima reinterpretació fallera de la Guerra de les Galaxies de George Lucas, en versió valenciana infantil. Signada per la comissió, la composició si no es coneixia als personatges cinèfils, no destacava massa, amb el Falcó Mil·lenari de base emergien la princesa Leia, com a Fallera Major Inter galàctica, junt a Han Solo.

Tampoc el modelat, destacava per un estil peculiar o una execució exhaustiva i perfeccionista fins el mil·límetre, tot i que contenia la suficient qualitat per mostrar-se molt expressiva i aconseguia atrapar el visitant, sobretot en algunes de les escenes, sorprenents i fins i tot en alguns casos hilarants, com l`escena de Darth Vader menjant bunyols amb xocolata o una de les escenes més reeixides a les xarxes socials, com era la dels soldats de les tropes imperials entusiasmats amb la cultura valenciana i fent una muixeranga. El modelat no és sinó la plasmació física de les idees prèvies a la realització de l`obra artística en qüestió i crec que als visitants els sorprengué com a mi, l`originalitat de la idea i l`atreviment per dur-la a terme....i si damunt estava ben feta....mel de romaní!

Abans de passar a la pintura, cal recordar que estava condicionada per la temàtica i pel seu enfocament, per exemple el fet que els personatges galàctiques aparegueren vestits amb una fusió de vestuari galàctic i elements autòctons com espardenyes de careta, faixes, mantes morellanes, vestits de muixeranguers d`Algemesí-més concretament amb els colors de la vella- o abillats amb bufandes dels dos equips de futbol més importants del Cap i Casal. I tampoc en la pintura destacava un cadafal amb tonalitats marrons, beix, crema, blanc, etc.....

Vistes la composició, risc, modelat, pintura, etc....semblava que la intenció era que  quedaren relegats  en un segon pla, els valors estètics, per a realçar els més humorístics d`acord amb el guió previ, com el ninot de Darth Vader pintat íntegrament de negre o la de la muixeranga dels soldats imperials, amb vius colors, fins i tot un mini Joda de color verd abillat amb els colors blaugranes de l`afició granota destacava més. En resum una de les falles infantils més originals del 2017 -per no dir la que més- i fins i tot de moltes dècades. No era d`estranyar que el jurat li atorgarà el 1r premi d`enginy i gràcia de la seua secció, la sisena infantil.

A l`hora de valorar el cadafal de la comissió adulta, és impossible abstraure`s de la privilegiada ubicació que ha ocupat i ocupa la Falla Plaça de la Reina. Com a vectors d`una funció matemàtica, punts tan emblemàtics, com poden ser, la torre de Santa Caterina, el Micalet, la porta barroca de la Catedral, el carrer de la Pau o el de Sant Vicent....i a més a més les façanes d`altres edificis antics de gran bellesa estètica. Ja de perfil en la meua primera vista d`Escacs d`Amor percebia efectes òptics suggestius com el d`un coronament que semblava anar pujant cap al punt més alt de la Torre de Santa Caterina, eixa sensació de moviment, va acréixer quan em vaig situar de front a la falla.

La composició anava lligada al lema, un poema escrit pels valencians Francesc de Castellví, Narcís Vinyoles i Bernat Fenollar, cap a finals del s.XV, en ple segle d`or de les lletres valencianes. L’ obra era d`una complexitat notable, 64 estrofes en les que els tres escriptors juguen una partida d`escacs, farcida de simbolismes: el Rei és Honor, la Reina la Bellesa, els Rocs la Vergonya, els Cavalls Desdenys, els Alfils Dolços esguards i els Peons Cortesies. Aquesta partida fou la primera de la història, en la qual s'empraren les regles modernes dels escacs, de la qual ens n'ha quedat un registre íntegre. Cal dir que la partida en realitat no arribà a jugar-se i només fou una ficció per a aconseguir fer el poema. 

Si des del punt de vista formal el poema era una filigrana que acredita la complexitat tècnica que assolí el valencià de finals del segle xv, fou en la història dels escacs on assolí el seu màxim interès, ja que documenta per primera vegada la nova funció i moviments de la dama (que substitueix l'antic alferes), redefineix la mobilitat de l'alfil i registra la jugada de l'enroc; així mateix esbossa les regles modernes del joc, i les reflecteix clarament en una partida sencera que és representada per primera vegada. Complexitat tècnica que a la falla estava trasllada a la composició situant a la dama en el coronament com a metàfora de l`aleshores reina Isabel que desterrava al Conseller Reial i generava tensió en el tauler....

Una composició tècnicament meravellosa, que s`adaptava a un dels guions més originals i treballats que he vist en ma vida. Calia fixar-se molt en l`estructura del cos central, per endevinar la seua complexa estructura, una sensació de caos envaïa l`atmosfera amb la qual s`aconseguia traslladar al visitant la transició viscuda del món de la baixa edat mitjana a la primera fase de l`edat moderna que obriren les monarquies autoritàries, en el cas espanyol, foren els Reis Catòlics. Si la Reina feia trontollar a la potent noblesa, el clero representat per dos grans figures suportaven tot el pes, evitant que s’enfonsara l`estructura. 

Per posar un parell de peròs, potser una composició massa agrupada també de les escenes...que d`altra banda en una falla no molt alta li hagueren restat alçada i el que sol passar quan tota la falla és nova, manca de volum i es que tot no potser, per desgràcia. Una de les escenes laterals, era un homenatge a la falla de la Plaça de la Reina de 1942, que fa 75 anys plantà Carmelo Roda Rovira un dels grans artistes de l’època, que plantà Horta Florida que aconseguí el 2n premi de la secció especial, en l`any d`inici d`eixa categoria, en la que guanyà Regino Màs Marí amb les Bogeries de la Nova Música amb la Falla Barques-Pasqual i Genís, hui desapareguda, el tercer premi d`aquell primer any de l`especial fou per a Enrique Vidal Moreno amb L’arròs i l`amanida per a la Falla Plaça del Mercat Central.

Altres escenes mostraven com un conegut membre de J.C.F vestit de Guardia Civil, ordenava canviar d`ubicació la falla infantil, que l`any passat es plantà molt a prop de la catedral. En una altra apareixia la polèmica de la falla municipal que alguns confonien amb el pirulí, en una altra escena apareixia Merkel fent de recepcionista de l`hotel Europa. La veritat és que el guió que en el cos central i coronament tenia molta força ací perdia coherència o almenys no s`entenia tant fàcilment, d`altra banda, el modelat de cos central cap amunt era d`un naturalisme més acadèmic, mentre que a les escenes excepte a la del homenatge, la caricaturització s`obria pas, en major o menor mesura.

El coronament destacava també pel color càlid, el roig coral clar del vestit de la reina marcava el punt d`atenció, completat per una cabellera rossa i una corona daurada, pràcticament no tenia cap espai de color fred, d`altra banda el Secretari Reial o Visir, en posició més baixa i trontollant cap a la caiguda tenia un gran saial de color blau amb una roba interior d’un rosa pàl·lid. Al cos central, els colors eren foscos, no apareixien ni el blau ni el verd, ni el groc, ....color crema, beix, morat, etc...en definitiva colors foscos que no il·luminaven. Curiosament l`escena del homenatge a la gran falla del 1942, era dels pocs espais amb colors vius. Al remat José Ramon Devís, artista de la Falla Plaça de la Reina, rebia el 7é premi de la secció 2-B per part del jurat.

Enfilava el Carrer de Sant Vicent, fins arribar a l`Avinguda Mª Cristina en el moment que gira cap a la Plaça del Mercat, des d`allí entrava per la plaça dels Porxets, per a seguir pel Carrer Sedassers des d`on ja és divisiva la Falla de la Plaça de la Mercè, sempre em venen records familiars d`un emplaçament que de menut visitava junts els meus pares, una plaça entranyable on Vicente Domínguez debutava amb una falla infantil dedicada als tramvies, amb un record a cadafals històrics com el de Carles Cortina que aconseguí el 1r premi a la Plaça Marià Benlliure amb De València a Nova York en les ales d`un parot en el 1928 ara fa quasi 90 anys, tramvies que ja anaven a vapor, mentre que els primers de 1892 encara anaven amb tir animal.

La composició era ben senzilla, el cos central havia de ser per força el transport homenatjat: un vagó de tramvia. Ara bé, un vagó ple de vida, amb passatgers que pujaven i baixaven, per exemple un dona amb un gos o dal de tot a mode de remat, un banquet de fusta amb un grup de ninots i com no, junt les maletes i quasi dissimulat, un parot amb el que el jove artista semblava homenatjar també al mític Carles Cortina. A l`altra banda apareixia un cartell que ens aclaria que es tractava de la reproducció d`un vagó de finals del s.XIX, de dos pisos anomenat imperial, tirat encara per tracció animal. L’única figura que apareixia fora del tramvia per una de les dues bandes, era la del revisor o conductor.

Amb el modelat habitual, que identifica l`autor, caracteritzat per eixos ulls minúsculs, però en aquest cadafal, amb una expressivitat molt major a la que havia aconseguit fins ara, especialment significativa en eixa evolució la parella de joves que es besava a l`interior del vagó. Un altre punt destacable, era la coherència de l`escenografia, amb cartells d`anuncis antics, ratolins, rates penades, ocells, etc... tot això sense trencar un estil on no abunda la proliferació d`elements....però es que la secció era elevada i per tant tot augmentava.

En una falla homenatge, siga infantil o gran, els colors teòricament tracten de reproduir amb la màxima fidelitat possible els tons originaris, en aquest cas el vagó tenia un color groc molt suau, quasi crema, en combinació amb el sol del vagó, bancs, etc,... d’un color marró molt clar, marró canyella o siena. El color fred majoritàri era el blau de la part superior de vagó o de la roba del maquinista i el revisor. Altres colors càlids eren el rosa, el roig o el taronja de vestits de personatges femenins. El color verd només estava present en el vestit d`un ninot femení, però la gespa decorativa omplia eixe buit. Bon debut de Vicent Dominguez en una plaça cèntrica, que aconsegueix del jurat el 10é premi, així com el 3r d’enginy i gracia a la secció segona infantil.

Wonderland era el lema que anunciava sàtira a bots i barrals en la Falla de la Plaça de la Mercè, per que eixa terra meravellosa semblava que no ho era tant, però anem primer als apartats estètics. Era sense dubte en el que portava de ruta, ....i també pel que veuria després la més espectacular i ben acabada del sector, en un principi apareixia un mig cos d`una guapa Alicia la qual s`havia convertida en ciutadana espanyola -ara entenc la cara d`espant que mostrava- que mostrava horror davant els personatges que pul·lulen per una terra no tan meravellosa. Els cabells rossos d`Alicia feien de contenidor de diversos elements que formaven el coronament, com un gat amb cara de pocs amics o el barreter boig amb una cara sinistra presentava un país sense diners, sense govern i sense futur.

Lleugerament inclinada apareixia la reina de cors com a remat, un personatge d`Alicia en el país de les Meravelles que representava el poder corrupte....desgraciadament encara molt vigent, molt prop sobre una pota teníem l`altre contra coronament, un conill estressat mirant un rellotge de butxaca, mentre corria -me recorda molt a cert personatge que va corrent, fent fotos de falles i després escriu cròniques- que arribava tard a tots els llocs. La composició de la falla es completava amb un estructura que semblava el marc d`una gran porta amb la llegenda Wonderland, sobre la qual seien dos inflats personatges amb braçalets de les banderes basca i catalana i unes bosses de diners, els quals quasi podien passar com uns contra coronaments, que a més a més omplien la part posterior i feien de contrapès d`un estructura molt centrada en la part frontal.

Abans de passar al modelat, fora bo, passejar per les escenes per a conèixer més abastament com era eixe guió, apartat sovint oblidat tant pels visitants com pel que és més greu...pels propis jurats. En l`escena del cafè per a tots, es parlava del rescat bancari, de les autopistes, etc....o dels sous vitalicis dels polítics. D`eixa crítica estatal, es passava a una altra internacional, on apareixien erugues xupla sangs amb els caps de Trump, Maduro o Kim Jong un. Hi havia una estrofa de dos versos curta per amb molt bona rima. En una escena apareixia un drac de dos caps, com a metàfora del domini de la lliga de futbol pel Reial Madrid i el Futbol Club Barcelona, lluita contra el drac estava la presidenta del València C.F.

L’escena més gran estava a la part posterior, presidida pels unflats català i basc, que miraven a les cartes humanitzades, amb rostres de polítics coneguts, l`escena s`anomenava joc de cartes evidentment. De fons apareixien mapes d`espanya amb alguna autonomia ressaltada i una llegenda. Un modelat naturalista que fins i tot en els casos de les caracteritzacions de personatges públics com els polítics identificava prou els principals trets facials, però amb algunes dissonàncies entre la resta de ninots de la falla -sobretot en els rostres-, el millor de tot el modelat, les grans peces de base i remat,  no obstant a un bon nivell general en el modelat de la Falla Plaça de la Mercè.

Cara i creu en la pintura, que oferia molt bones combinacions a la part frontal, amb un blau maia o celeste en la brusa d`Alicia en la base com a color fred, front el seu propi llaç rosa càlid, part del vestit de la reina de cors de color roig, o els propis cabells rossos de color groc, d`altra banda els contra coronaments no tenien colors molt vistosos i feia difícil identificar-los dins del conjunt. Bons contrastos en escenes com les dels capolls, entre roig i verd o roig i taronja, però no en la del drac bicèfal, etc,...on si que s`apreciava un bon contrast cromàtic era en l`escena de darrere, amb color blanc i roig front un verd omnipresent. Un molt bon cadafal, en una categoria molt forta, on diversos dels cinc primers cadafals classificats, semblaven d`especial i qualsevol errada podia fer baixar en la classificació. Al remat José Luís Sanchis aconseguia el 8é premi de la Secció 1-A.   

L’ eixida pel carrer Carabasses, em duria al següent cadafal en no res, literalment quatre passes em separaven de la Falla Carabasses -En Gall que sense tindre grans mides ni pressupostos, sempre em genera gran expectació any rere any, amb artistes que fan falles originals de les denominades per alguns experts, d`autor. El 2017 no podia ser una excepció, ni més ni menys que Rodrigo Núñez, artista que havia plantat falles molt originals, amb un sentit satíric molt peculiar, expressat en cadafals com Plantes enguany?, El Club de la Nevera, Cuarto Mulenio la falla del Misterio o Fallaciments Arqueilògics. Ara per fi veia una falla seua de comissió adulta, fins ara només havia vist un parell d`infantils. 

Perdre el cap era el lema del cadafal que estrenava a Rodrigo Núñez en el sector Seu-Xerea-Mercat. En la base de la composició un ombrívol casal de la Falla Carabasses, bàsicament per la guillotina que apareixia en la porta, del que sorgia un inquietant, per no dir aterrador arbre amb una cara o amb una paridòlia que feia que l`espectador pensara que l`arbre en tenia, a banda d`unes branques que semblaven braços humans. Si la base i el cos central, ja anaven posant en context l`espectador, el coronament acabava per deixar les coses clares, amb un genet sense cap que apareixia després de cada veredicte del jurat, cercant caps d`artistes i fallers per tallar. 

El cadafal ple de simbolismes, especialment apareixien en el remat. En un braç del genet sense cap apareixia una destral i en l`altra una carabassa....i sobre que anava muntat el cavaller? Si, exactament això que esteu pensant estimats lectors, sobre un pollastre o gall....increïble com es jugava amb el nom de la comissió. La cucurbitàcia magna – carabassa- apareixia penjada també en l`arbre i en l`escena central, en un camp front el casal on apareixien numerades, mostrant els anys que el jurat els ha donat....carabasses, fins i tot l`espanta ocells amb cara de calavera i cos de palet/cartell explicatiu tenia el seu simbolisme, espectacular l`originalitat del guió de la falla.

No tot era terrorífic, també hi havia espai per un subgènere temàtic, el bròfec dins del terror, el genet sense cap, seia en el tron llegint les normes del curs de formació de jurats, que tot no havia de ser anar tallant caps per ahí! L’humor negre apareixia en l`escena del ninot candidat a l`indult on a  Mª Antonieta  li havia eixit car el pentinat....per que el perruquer s`havia passat una miqueta. Els diners han segut, són....i probablement seran una de les raons més potents per les que els humans perdran el cap, el ninot amb el cap de bitllets envolant-se ho reflectia. La mantis religiosa mostrava com l`amor fa perdre el cap.

L’afició desmesurada a les falles, també pot fer perdre el cap....que li ho diguen a un servidor! Altres vegades els que perden el cap són els artistes amb falles de caps tallats en els coronaments. No es que la composició fora espectacular, tot i que era esvelta, harmònica i sobretot no desmereixia un guió molt complet, sense cap escena que se`n isquera de la temàtica general. El modelat responia a un guió totalment nou i les figures probablement també ho eren, això en una falla de 5-B te un mèrit afegit, les característiques de les figures de Núñez, són les d`aconseguir a partir d`una base de naturalisme una caricaturització molt personal que canvia segons la temàtica de la falla, en aquest cas amb un punt tètric que li conferia fortes dosis d `humor negre. No era potser la pintura un dels apartats més vistosos, però no per estar mal distribuïda, sinó per que la coherència temàtica no permetia colors vius.

Destacava en el centre del cadafal, un color violeta estàndard, que contrastava amb el color carabassa de les plantes del mateix nom o del marró mel clar del pollastre escapçat del coronament, que a la seua vegada tenia damunt ell el cavaller sense cap amb una tonalitat molt fosca, no sé si blau o gris amb una capa amb una part de color roig. A la base, el color gris pesava molt i creava una atmosfera espectral, el ninot que representava als bojos que perden el cap per les falles, el perruquer de la Falla Carabasses, etc,...i per una vegada el jurat valorà d`una forma especial la gran originalitat d`una falla d`autor amb el 2º premi de la secció 5-B així com el 1r d`enginy i gràcia, aconseguint un any magnífic per a la Falla Carabasses-En Gall.

Pumpkin Rooster era la falla infantil de Carabasses-En Gall i amb tant sols fer-li una ullada, saltava a la vista que també era obra de Rodrigo Núñez. Un galliner -de nou jugant amb el nom de la comissió- on hi havia un equipo de gallets perdedors, que volien donar-ho tot i guanyar d`una vegada per totes. Un gran gall amb un baló de futbol americà front el galliner, feia de contra coronament, d`unes gallines animadores i del coronament, un gall que feia d’àrbitre. I no podia faltar un simbolisme de l`altre nom de la comissió: la carabassa que portava un dels seguidors de l`equip esportiu.

Composició senzilla amb concessió als espais lliures, amb un volum certament no molt gran per una categoria com la novena, però que com en la gran tenia la virtud de l`originalitat del guió, d`una falla absolutament nova. Correlativament també era nou tot el modelat, amb una temàtica més dolça que a la falla gran, la caricaturització era molt suau, però el simple fet d`humanitzar els galls donant-los expressivitat humana, ja aconseguia unes dosis humorístiques importants, per cert era curiós que un dels pollets, més que galls, en lloc de tindre el cos modelat, tenia plomes, atorgant-li més veracitat. 

Els colors eren ben vius, predominant el groc de la palla de la base, de les potes i becs de galls i gallines, el terreny de joc òbviament era verd que junt a la gespa decorativa aconseguien un efecte cromàtic molt tropical, altres colors més discrets, eren el blau celeste com a color de l`equip que portaven fins i tot les animadores, el seu antagonista era el rosa, present també molt a prop d`eixe blau i en molt menor mesura càlids com el roig estàndard o diverses varietats de marrons. Molt discrets apareixien grisos o beix, per a refredar eixa vivesa pictòrica, tot eixe treball seria referendat amb un 2º premi d`enginy i gràcia de la secció novena infantil. Per cert Rodrigo Nuñez te una pàgina que és diu Ingenio y Gracia..... amb els seus treballs personals i alguns documents històrics, ...no podia haver triat millor nom, per que és una qualitat que identifica les seues obres.

Tan sols havia de rodar pel Mercat per arribar a la que fins l`any passat és podia considerar Nau Capitana del sector. Enguany amb el descens a la categoria de plata, tot i continuar sent un dels punts forts de la Seu-Xerea-Mercat la Falla de la Plaça del Mercat Central ja no era el centre d`eixe sistema solar, o almenys no tan clarament. Composició ben estesa la de Un cant a la vida fonamentada en dos cossos centrals sobre la base d`un pont, que quasi ni s`apreciava des de lluny, eixa bicefàlia es concretava en dos elefants, amb colors diferents, els quals tenien també diferents coronaments. Un dels remats era una dona africana, mentre que l`altre més elevat era format per un africà conductor -de lluny, no veia bé- més un explorador occidental el qual tenia al costat una gran banya d`elefant, de la que emergia un xiquet explorador que sostenia un para-sol. 

Pero la composició era un poc més complexa del que semblava des del punt de vista frontal, al avançar cap a les portes principals del mercat i rodar la falla pel lateral, podíem observar la profunditat del cadafal i com no tenia un coronament dominant ja que damunt una base de rocam apareixia una gran girafa, més alta que els coronaments pròpiament dits. Així com la pròpia banya amb el xiquet o un mico dalt un penyal proper. Obra de Pedro Simarro i Victor Lozano -Ninot Art- el modelat seguia el naturalisme, amb un fil conductor en la definició dels ulls i conques oculars, que li atorgaven una cohesió a un conjunt que combinava les figures humanes i animals, també era un tret comú la grandària dels ninots d`escena, quasi iguals que els del coronament, una uniformitat que feia que el cadafal semblara més menut, del que realment era.

Colors majoritàriament foscos, marrons -amb diverses varietats-, grisos, beix, crema, etc,....diversos tipus de verds, sobretot el verd fosc forestal de la roba dels exploradors. Els colors més vius corresponien d`una banda als ninots de la xica de l`escena principal de blau celeste i un xicotet elefant rosa i a dos dels ninots dels coronament, un també de blau celeste i l`altre de rosa. El cadafal que restava a la secció 1-A no rebé cap premi. Era moment per fixar la mirada en El bategar del Micalet que suposava el debut del xativí Xavier Ureña a la secció primera infantil. Com tots els anys, la impossibilitat de rodar la falla per trobar-se dins les tanques de la gran, dificultava la seua observació.

Més que l`estètica em va atraure de primeres el guió, molt específic, desconec si s`havia tractat abans, però no crec que s`haja tractat abans o almenys molt sovint, eixe colp d`efecte ja era molt positiu eixa originalitat de la història de les campanes del Micalet. A la composició hi havia una dualitat entre les dues grans figures humanes del centre del cadafal, que en realitat representen la història d`un amor impossible entre el Micalet i Santa Caterina, un aspecte molt tocat, però ara en una nova versió. La dualitat també es manifestava entre les figures humanes i les peces arquitectòniques, situades al centre del cadafal.

La gran virtut de la composició, així com la millor característica junt al guió del cadafal -o almenys així m`ho semblà a mi – fou un coronament amb diversos ninots, escolans, angelets, etc,.. u objectes com les campanes, que ben distribuïts, creaven una sensació de flotabilitat en el coronament que li donaven una gran espectacularitat a una composició que a banda d`eixe aspecte era prou massís, eixe remat  ho transformava tot, augmentant el risc del conjunt. Per contra les escenes de base, llevat de la part frontal, eren escasses, en un conjunt no massa voluminós per a la categoria.

El modelat era de tall naturalista, les expressions eren molt contingudes, amb alguna excepció, però suficientment ben acabat com per a dotar de significat la representació humana de cadascuna de les campanes, des de Caterina la més antiga de 1305 representada per una dona major, fins a Violant la benjamina de 1735, representada per una xiqueta. La pintura  tenia la part més fosca en la representació de la catedral, amb un marró cuir, que no deixava contemplar massa el treball anterior del modelat, si era vistosa i fàcil de reconèixer la dicotomia cromàtica blau/roig o el que és el mateix, fred/calent en els principals ninots. La resta de la falla mantenia tonalitats més be suaus, predominant el color rosa carn. Xavi Ureña aprova el seu examen d`ingrés a la secció primera infantil amb un nové premi.

Era hora d`anar cap a les últimes falles del sector, si mítica -tant per la quantitat de palets com pels seus controvertits bicentenaris orígens- era i és la Falla de la Plaça del Mercat Central, també ho era i és la de la Plaça del Doctor Collado. En primer lloc vaig visitar El temps de les paraules falla infantil que un any més plantava Ricard Balanzá que ja des d`entrar a la plaça vaig advertir algunes diferències respecte edicions anteriors. En primer lloc els ninots de base, apareixien més agrupats que mai, a mesura que m`acostava m`adonava que mantenien diàlegs, enllaçant així tota la base.

També la base, encara ara em sorprèn, semblaven criatures planes o cares -tenien ulls i boca- que no sé si conformaven entre totes una gran criatura amb moltes cares de tarannà híper policèntrica o pel contrari un conglomerat de criatures amb un significat concret que desconec. El cos central com altres vegades era un gran cap, del qual semblaven destacar dos monyos de fallera i en el coronament segons constava en el cartell explicatiu corresponent: la lluna. Si m’haguera situat des de l`aire en alçada, crec que haguera vist una base pràcticament circular. Respecte el modelat, la variació dins l`estil personal de Balanzá, la vaig trobar en un allargament vertical dels ninots, el qual convenientment col·locats, aconseguia efectes de perspectiva i també en la percepció dels colors, segons els joc d`ombres.

Òbviament el modelat d`un artista que realitza falles d`autor, te una coherència del 100%, ací no hi havia ni refregits, ni modelats diferents, etc,....tot criatures filles d`un mateix creador i d`un mateix exercici faller. Personalment l`apartat cromàtic de Balanzá és un dels meus preferits, on culmina les seues obres, en El temps de les paraules, la preponderància dels colors càlids era total, sobretot dels grocs, però també del rosa carn, fúcsia, etc...escassa presència dels colors freds, que excepte una important àrea de verd llima, poc més apareixia, taques de blaus, grisos i algun morat, completaven la pigmentació d`un cadafal viu i optimista. El jurat li atorgà el 4rt premi i el 2º d`enginy i gràcia de la secció setena infantil.

Tatoo Art era el nou projecte esbossat per Sergio Alcañiz i traslladat a la tridimensionalitat en l`entorn de la vetusta Plaça del Doctor Collado per l`equip de Manuel Martínez Reig. El mig cos d`un jove atlètic, emergia al cos central mostrant els seus tatuatges en els seus musculats bíceps i avantbraç, eixe jove era també tatuador, el qual dibuixava un drac que cobrava vida. En el coronament una bella jove emergia envoltada de tatuatges, que li donaven més cos a tota la part superior de la falla. L’escena principal estava molt relacionada amb la política local i autonòmica, tot i que la versemblança dels ninots amb els personatges no era del tot clara a primera vista.

D`esquenes al tatuador del cos central, apareixien uns pots de pintura damunt una maleta, que criticava les vel·leïtats modernistes d`alguns artistes. Una novia es queda astorada al veure la quantitat de tatuatges del seu promès, que anava tatuant-se els noms de les seues anteriors novies. Dos grans escuts del Llevant UE i el València C.F, on segons els cartells molts aficionats xotos, esborraven l`escut valencianista, per a posar-se el granota, cal dir que l`escena no es diferenciava molt bé de l`anterior i això quedava un poc confús a nivell ja no de composició sinó a nivell d`entendre el guió. Pot ser l`escena amb més força del cadafal era la de la mare tatuant la primera bufetada al seu fill maldestre, que anava fent gamberrades pel domicili familiar.

Si en la composició almenys a mi semblava que és buscava variar l`estructura d`altres anys, també pel tipus de cos central, com per la posició del coronament,  també em donava la mateixa sensació en el modelat, on  semblava que s`havia experimentat amb una variació general, tant al cos central, remat, escenes, etc...que si bé a nivell expressiu no ha perdut ni un bri de potència, fins i tot s`havia pujat un poc en el to sarcàstic general, crec que a nivell artístic si que ho ha fet, de vegades els trànsits creatius són camins complicats i no és fàcil evolucionar aconseguint de forma ininterrompuda els premis rebuts anteriorment, no obstant la originalitat del modelat de tot el conjunt, és un fet molt lloable i més en una Segona B. 

També en la pintura s`introduïen variacions, ja que els propis tatuatges era omnipresents i constituïen la senyal d`identitat d`una falla, que podia agradar o no, però que tenia una personalitat molt marcada. L’aparició del tatuatge, el que condicionava a nivell de pintura, es que hi hagueren superfícies fosques  damunt de quasi tots les escenes, ninots, etc,...tenint en compte això, destacar el color blanc de la samarreta del cos central, configurant una mena d`espai central cromàticament neutral envoltat del rosa carn, del roig taronja, però també de colors freds com el blau o verd fosc. 

La combinació de colors, sobretot entre cos central i coronament era harmònica, però potser haguera correspost millor una tonalitat més suau, ja que els tatuatges enfosquien totes les superfícies. Paradigma del que escric, es el drac morat i les flames d`un taronja fosc, que li llevava força. En eixe sentit, l`escena de la mare i el fill brètol guardava al meu parer les millors interaccions, tant de contrastos com de complementarietat de colors. Dur veredicte del jurat per a la Falla Plaça del Doctor Collado, en una secció 2-B on després dels bons resultats dels anys passats, enguany es queden sense premi. 

Avançava pel Carrer dels Drets, fins arribar al carrer del Trench per on vaig continuar fins a les portes de la Plaça Redona ja en la Plaça Lope de Vega on havia plantat l`artista Alvaro Guija Comunica’ T, un cadafal que valga la redundància comunicava molt bé amb el públic. Amb una estructura que no tenia una part frontal definida, mostrava algunes figures més importants per la seua mida, com un gran Mim o l`inventor del telèfon Alexander Graham Bell, el qual era representat en una postura agenollada poc freqüent. Un gran Tòtem era la tercera pota d`un triangle compositiu enmig dels qual hi havia considerables espais buits, que deixaven respirar la falla i contemplar tots els elements.

Quasi al final de la visita em vaig adonar, que la falla de Guija, també tenia una forma triangular, però no tron cònica, que també tenia la seua originalitat. A tot el conjunt predominava la vessant didàctica- expositiva, baix del tòtem apareixien uns xiquets fent senyals de fum, un poc més apartada una xiqueta utilitzava el Codi Morse, un altre xiquet vestit de vaquer, sobre un cavallet de fusta, feia el mateix amb l’orient exprés, en el coronament apareixien coloms missatgers, un prehistòric amb una tauleta com les de la Cova de Parpalló de Gandia, etc,...a la base trobàvem també uns xiquets amb un telèfon de gots, baix l`atenta mirada de Graham Bell. O una xiqueta que està llegint l`alfabet inventat per Braïlle per a invidents. 

Modelat habitual propi de l`artista, dels anomenats d`autor, amb un major registre d`expressions que en altres ocasions, fent l`ullet amb complicitat, amb ulls oberts de sorpresa, ulls tancats o quasi tancats riallers, altres a riallada oberta, un ull tancat tractant d`observar un objecte molt menut, sorpresa i tendresa en el ninot central de Graham Bell, concentració en la xiqueta que llegia Braïlle... gran qualitat especialment en l`apartat d`enginy i gràcia, tot i que també revestia bon nivell en un sentit estètic més ampli. Potser la pintura fora un apartat un poc desconcertant per a mi. Desconec l`estratègia cromàtica de l`artista, però el ninot principal, de Bell, en lloc d`estar destacat, semblava ocupar un segon pla, amb colors foscos i freds, com el blau fosc o el gris.

Sembla que hi havia una cessió de protagonisme cap als xiquets de la falla, el quals apareixien amb tonalitats més càlides i més clares, ja que el gran ninot del Mim, excepte el color groc dels seus cabells rossos, tampoc tenia cap color càlid més, ni el jersei de ratlles, ni els pantalons en tenien. En últim lloc, no podia deixar d`escriure sobre la decoració, molt perfilada, sense la qual el cadafal no haguera tingut el pes que tenia, una pedra menuda de color marró avellana o ametlla, acompanyada de porcions de gespa retallada creant flors decoratives i directament flors en llocs molt específics. La Falla de la Plaça de Lope de Vega arreplegava el 2º premi i el 3r d`Enginy i Gràcia de la secció sisena infantil.

Molt esperada també era la creació del taller de José Jarauta, en una plaça talismà per al seu equip. Emplaçament que coneix a la perfecció, el projecte triat enguany era enfonsats. El primer que em va impactar, fou un detall que només els que coneguem eixa plaça des de fa molts i molts anys podem advertir: una peculiar planta  poligonal pentagonal irregular, en la qual hi havia una falla de planta quasi triangular, en el que la base mirava cap a la torre de Santa Caterina. El guió de José Fuster, ordenava tot el conjunt de peces probablement d`origen refregit que amb un fil comú aconseguia unir i dotar de coherència. 

Al cos central una gran onada, acompanyada d`una àmfora enorme i a l`altra banda d`una balena, metàfora d`occident que llançava un gran raig d’aigua dalt del qual es situava un personatge vestit amb roba oriental, -nord d`africà, proper orient, etc...-el personatge en qüestió podria ser algú que volia entrar a Europa, però que anava a la deriva i era ajudat per la balena,  constituïa el contra coronament. El ninot més gran, doblat -per no dir-ho agenollat ja que no te genolls- en forma de s, sobre la seua pròpia cua, era el de Posidó coronant tot el cadafal. Fins ací i potser excepte el contra coronament, el conjunt mostrava una total coherència temàtica, a banda hi havia tortugues, peixos, etc... 

Entres les escenes apareixia l`enfonsament del València C.F., l`enfonsament del tresor públic, aïllada estava la consciència humana, jugant amb el ritual de les Femen de mostrar els pits nus, es feia referència a un suposat gir defensor de l`ecologia on apareixia de forma satírica el fitxatge de Paquirrin. Apareixia també la progressiva extinció de les especies animals. L’automonopoly mostrava l`aventura de ser autònom a Espanya i la sirena representava l`esperança, en una de les escenes, Montoro es disfressava de Neptú per a custodiar els tresors que guarda Hisenda. 

Tant el remat com el contrarremat aconseguien afegir risc a la composició que a més a més i sense restar-li mèrit a la Falla Plaça Lope de Vega, com moltes altres comissions de sectors del casc antic, tenen la fortuna de tindre places no tant obertes com altres de l`eixample o extramurs, on les composicions tendeixen a semblar més menudes. El modelat naturalista, no semblava tindre un patró uniforme, ni tampoc apareixia la caricaturització, deixant unes expressions sòbries i en algun cas un pel hieràtica, això sí amb molt bons acabats, amb algunes infladures per les pluges de la Plantà. 

Joc de contrastos cromàtics molt evident al cos central i coronament, entre un blau porcellana i un violeta o porpra que no afegia molta calidesa, restant un sensació de coloració freda, que augmentava amb marrons o verds foscos d`animals com les tortugues. A la part posterior, aquesta amalgama de tonalitats canviava un tant en un sector ocupat per àmfores, columnes, etc...on els beix i crema aclarien un poc la foscor de la part frontal. En resum que l`equip de Jarauta i la Falla de la Plaça Lope de Vega continuen regnant en la secció 4-A on tornen a renovar el palet, acompanyat del 2º premi d`enginy i gràcia, en un any molt difícil, on les màximes competidores li ho fan posat molt, molt costera amunt.

Vaig tornar els meus passos enrere fins la Plaça del Doctor Collado, per a pujar ràpidament pel Carrer Ercilla i després pel Carrer d`en Bou, pel qual ja vaig desembocar al Carrer Corretgeria on des de lluny vaig contemplar una més de les estampes de la ciutat, un carrer estret, un parell de falles -gran e infantil- i el Micalet darrere. Era en efecte la Falla Corretgeria-Bany dels Pavesos que en primer lloc des d`on jo venia oferia Natius Digitals la primera falla post Ivan Tortajada, que tenia una certa pressió mediàtica. Temàtica molt actual, molt clara també i amb un esquema des del punt vista frontal dins un triangle.

El cos central estava ocupat  per una figura femenina molt jove i futurista, envoltada de pantalles i altres eines pròpies de les noves tecnologies. En un plànol més baix i també més proper els tres xiquets que simbolitzen els nascuts dins l`era digital, quasi mimetitzat amb la màquina i ...un pokemon!  La part posterior era molt pobre en comparació a la frontal, però destacava poderosament la figura d`una mare encara embarassada, connectada al seu propi fetus mitjançant cables com si fora un dispositiu digital. Cadafal nou de trinca, tenia en la originalitat una de les seues basses, deixant la composició en un plànol discret.

Modelat que seguia l`esbós de Sergio Alcañiz, amb trets físics molt marcats com els cabells en punta, ulls grans, etc,..i sobretot ometre trets com el nas, deixant una superfície totalment plana o relegant les extremitats a un paper molt secundari, front els caps, de major mida i de més treball de preparació. Un tret peculiar del cadafal, era el de certa in expressivitat robòtica per part dels natius digitals. En superfícies planes, la pintura és un factor primordial, colors més forts per als més menuts, sobretot verds i grocs, mentre que al cos central, la figura materna tenia reservats uns colors blau i gris metàl·lic més freds.

El rostre de la figura central de la mare, era l’únic que tenia un joc d`ombres que junt als cabells morats, afegien complexitat i matisos. A la part posterior, a diferència de la part davantera, la mare apareix amb un cabell grana, afegint calidesa a una part de la falla amb colors freds com el blau turquesa, gris o verd te. Al remat, Manuel Martínez Reig s`espolsa la pressió de l`historial de la comissió en els darrers anys i aconsegueix tota una fita: renovar el 1r premi i el 2º d`Enginy i Gràcia de la secció setzena infantil.

Corretgeria Night Show era el lema de la falla gran de Manuel Martínez Reig que seguia la senda satírica de la Falla Corretgeria-Bany dels Pavesos d`anys anteriors. En primer lloc em va captivar la intel·ligència de l`artista en situar estratègicament el cadafal aprofitant el peculiar enclavament, dotant-lo d`una màgia especial, recordava eixe falles antigues quasi pegades a les parets. Una gran cabaretera asseguda en una cadira presidia un xicotet cadafal, acompanyada d`una escena anomenada Manolin Rouge, fent un joc de paraules amb el nom de l`artista. Apareixien el Negre del WhatsApp actuant per una banda i per l`altra el Musical del bort way. 

Modelat notable, que a banda de la Cabaretera del cos central-coronament, tenia un bon exemple de magnífic acabat en el millor ninot de la secció, dedicat al president de la comissió, el qual malgrat l`intenció satírica, conservava un to menys caricaturesc que la resta de ninots. Cromàticament predominaven el roig i el negre que tenien com a tercer convidat un morat molt cabareter. Els colors més clars se`ls emportava la guapa cabaretera del cos central, on a banda de la tonalitat rosa dels cabells o el calcer, també apareixien el groc, el verd o el blau dels seus ulls, il·luminant una figura vestida de negre o gris. La Falla Corretgeria-Bany dels Pavessos, es queda sense premi d`enginy i gràcia, però arriba a un 4rt premi de la secció 6-A, a banda clar està, del millor ninot de la secció.

Vaig tornar pel Carrer Corretgeria enrere fins el Carrer Calatrava, i en un molt breu trajecte arribar a la darrera estació del sector l`antiga plaça de Calatrava rebatejada després com a Plaça del Negret. Llevat d`un edifici en estat de restauració permanent, la resta de la plaça estava en un estat impecable, on Freedom  la onzena falla plantada per  Paco Giner en eixe lloc. En el cos central damunt un cercle on apareixien les lletres del lema, aguaitava una figura femenina nua amb un objecte que semblava una àmfora, del seu cap eixien dos aus que estaven a punt d`envolar-se, en la llibertat de l`esser humà de seguir vivint en harmonia en la naturalesa o carregar-se la del tot, extingint-se ell mateix. 

Entre les escenes, la llibertat de disposar d`energia renovable pròpia que no permeten les elèctriques, representada per una pereta de la llum. La llibertat d`horaris comercials, tant desitjada per grans corporacions i multinacionals amb les que no poden competir les mitjanes i xicotetes empreses. Els granotes són lliures d`animar al seu equip encara que no siga l`equip amb més seguidors de la ciutat de València, en un cartell es recordava que el Patrimoni és sobretot mèrit dels artistes fallers etc,...una falla amb una sola figura humana que utilitzava objectes o figures animals com a metàfora del que es pretenia representar, ajudat d`un guió i uns versos ad hoc que aclaria tots els dubtes.

Prova de la qualitat del modelat de Giner era una planta humanitzada amb trets ginerians que rebé el guardó al millor ninot de secció. La cirereta del pastís de les falles de Giner solen ser la pintura i també ho fou en aquest cas, amb una tonalitat verda agrisada molt suau i discreta que combinava amb el taronja dels cabells de la figura del coronament, així com en el roig de la figura candidata a l`indult o el taronja del cub de l`escena dels artistes i el patrimoni. També el blanc i el negre, incloent tant el coronament com la mateixa decoració de la base actuaven en el conjunt pictòric. Una xicoteta delicatessen la Falla Plaça del Negret que aconseguia el 5é premi de la secció 5-C.

L’estoreta velleta era el debut de l`algemesinenc Salvador Ferrís al Sector Seu-Xerea-Mercat. Per fi tenia l`oportunitat de plantar en el casc antic del Cap i Casal, un cadafal dissenyat per Ceballos & Sanabria que li atorgaven una composició centrada i harmònica que només era pertorbada per les altes tanques que l`envoltaven i es que desgraciadament alguns no entenen que les falles siguen patrimoni de la humanitat i la subsegüent declaració no ha acabat amb un gamberrisme que per desgràcia també forma part del paisatge. L’estora quasi invisible, arrossegada per un dels xiquets, era la base on es situaven un gran armari, d`on aguaitava una bandera multicolor fent un gir metafòric a una frase feta, al voltant de manifestació pública de determinades condicions sexuals. 

Uns ratolins conduïen un tanc a la que la xiqueta del coronament li posava un tap de suro en el canó. Per la part posterior, no tan profusa, s`aprofitava el mateix armari per a col·locar un gran panell explicatiu, d`altra banda made in Ferrís -apareix sempre en tots els seus cadafals- en l`explicació apareixia la intenció de cremar coses dolentes de la infantesa com la utilització dels xiquets en les guerres, l`assetjament escolar que apareixia en un xiquet penjat d`una perxa, o la discriminació sexual representada per la bandera que eixia de l`armari, al costat apareixia també el ninot d`una iaia i un parell de cartells, el de la participació de la Plaça del Negret al Cant de l`estoreta i una explicació de la falla per autistes. 

El modelat constituïa una fusió de la plàstica pròpia del disseny de Ceballos & Sanabria amb l`estil propi d`un escultor nat com és Salvador Ferrís, una barreja que apareixia atractiva, amb un acabat molt perfilat i una escala jeràrquica que concordava perfectament amb la composició. El cromatisme tampoc tenia pèrdua, ja que en molt poc espai, trobàvem dos ambients molt diferents, d`una banda a la part frontal, una major claredat, amb tonalitats fosques suaus, com el marró canyella de l`armari, un verd entre engroguit i agrisat en el tanc, un altre més semblant al pistatxo i un verd molt tènue quasi blanc en la pell dels xiquets que els feia semblar eixits d`una pel·lícula històrica, d`una altra època....un magnífic efecte visual.

No quedava ací tot, per que pintades a ratlles, apareixien també colors més vius i primaris com el blau i el roig clars, així com el violeta i el taronja, també la base jugava el seu paper, adornada amb pedra blanca i beix de forma arlequinada aconseguia il·luminar tota la part frontal de la falla. La part posterior, era tot el contrari, els colors foscos, es tornaven molt forts, impressionava el cartell negre amb lletres blanques i també la decoració amb suro color marró xocolata molt intens. Magnífic conjunt el de la Falla de la Plaça del Negret, on vaig observar la obra més completa de Salvador Ferrís amb una millora enorme de la composició que va rebre el 1r premi i el 1r d’enginy i gràcia de la secció catorzena infantil.

I ací quasi al costat del Carrer Cavallers, molt prop del Palau de la Generalitat hauria de finalitzar la crònica,...però i fent un avançament en el temps fenomenal passarem a la darrera comissió del sector, una molt especial resultat de la fusió d`una antiga i gran comissió del Pilar-Sant Francesc i una altra de la Seu-Xerea-Mercat, parle de la Falla Llanterna-Na Robella, plantada en l`emplaçament de la Falla Llanterna en l`actualitat i per tant dins del seu sector. El lema del cadafal gran era Sense Mapa, res s`atrapa i tenia com a especial característica el debut de la comissió en la secció 1-A, amb la qual cosa el sector compta amb tres comissions en la categoria d`argent.

L’artista encarregat del projecte era Carlos Borràs Cabo, el qual havia disposat una composició molt espectacular, en base a una onada del mar que elevava una barca d`on sorgien el capità Jack el Tort, acompanyat de pirates armats fins les dents, amb espasses, garfis, ganivets, etc,...el coronament era molt impactant pel gran risc que comportava la quantitat de grans figures, amb el seu subsegüent pes, així com per la sensació de moviment, sobretot del remat. Òbviament la contrapartida era una base no molt extensa, en comparació als grans cadafals de la categoria que comptaven amb escenes a gogó.

La primera escena presenciada era la dedicada als hackers, amb la qual cosa es redefinia el tema de la pirateria als temps actuals, el grup candidat a l`indult semblava una adaptació dels típics grups de iaios i nets al món del mar i la pirateria. Un altre pirata s`havia modernitzat i comptava amb un detector de metalls, uns altres ballaven i no pagaven amb desesperació de la tavernera, una altra escena mostrava un vell que sota els efectes de l`alcohol vencia en un pols a un jove i fornit pirata, etc,...la coherència temàtica estava aconseguida.

Potser més que unes escenes de base no molt extenses, el principal handicap era un cos central un tant anodí en forma de roca, onada de mar, etc,.....no de bades, el cadafal era molt antropocèntric, es a dir molt centrat en la figura humana i per tant en l`escultura, característica molt pregona de l`escola valenciana. Rostres tant expressius, que de vegades estaven desencaixats, molts ninots amb postures en moviments anti anatòmics i extrems, tant al coronament com a les escenes, etc,...en definitiva una aposta per la caricaturització a partir del natural.  

Colors foscos i freds dominaven el cadafal, les roques grises, la representació de la mar blava, la pròpia fusta de la barca d`un marró clar que preparava el camí a algunes tonalitats de color roig coral quasi rosa molt suau, que sense dubte marcaven el clímax de calidesa del cadafal i prop d`ells una gran porció de verd emblavit, diria que verd com els pins. Eixe contrast entre el verd i el roig, també apareixeria amb diversos matisos en altres escenes, per exemple en la del pirata amb pròtesi de pal, el roig era substituït pel taronja. La diversitat de colors marrons era tan llarga que seria absurd exposar-la ací. 

Un pel enfosquida la falla llanterna-na robella-baró de càrcer del 2017, que tenia en la decoració una part de pedres blanques que ajudaven a neutralitzar un poc eixa foscor, però no suficient, d`altra banda les exigències del guió, com diríem en el cinema, obligaven a cobrir també part de la base amb arena groga, cosa que feia afegir una tonalitat càlida que donava una certa calidesa a un conjunt molt fred, haver posat gespa haguera segut a banda d`anacrònic un enfosquiment supí del cadafal. Personalment em causà una molt bona impressió i això que estava molt cansat ja, a punt d`eixir del sector i del casc antic, però era evident que mancava pressupost per arribar al anhelat premi en la sempre difícil secció 1-A.

Cançons de nostra infància era filla de José Luís Platero Cosí, artista especialista en infantils, que any rere any planta en la cèntrica comissió. La composició girava al voltant del Gran Micalet, símbol del sector la Seu-Xerea-Mercat i de tota València, per davant dos grans ninots amb els ulls tancats cantant amb molt de sentiment que enlluernaven una xiqueta asseguda a una cadira, un gos, etc,...i fins i tot els ninots d`una altra escena referent a la tradicional cançó no ploreu xiquets que pardalets tindreu part de la qual apareix en una coneguda cançó de la germana festa de les fogueres d`Alacant.

Per darrere, el Micalet continuava sent el centre d`atracció d`una composició no tant ordenada, que en quatre cantons, semblava evocar les quatre estacions de l`any i el repertori del cançoner popular infantil valencià repartit al llarg de l`any. Com deia, la part de darrere amb un xiquet tirant d`un carro amb trastos de l`estoreta velleta, semblava un xicotet caos dins de l`ordre, un ordre que fins i tot apareixia separat per la decoració de la base, amb pedres de diferents colors, segons l`estació de l`any. En el coronament, el propi campanar de la torre del Micalet, apareixien xiquets amb trompes, catxerulos, etc,....

Mentre rodava la falla infantil de Llanterna-Na robella, vaig apreciar que estava molt ben contextualitzada, amb un seguiment del guió quasi del 100%, llàstima no haver posseït un major risc en una estructura molt vertical i rectilínia, l`haguera aücat un poc més en la seua categoria. El modelat dels ninots destacava trets facials com les boques -probablement per l`ús de l`aparell fonador, en la interpretació d`eixes cançons- i minimitzava altres com els ulls, bé tancant-los o bé deixant simples punts. També es destacaven les mans com a extremitats executores de diversos instruments musicals u objectes relacionats amb eixes cançons. Tant els braços com les cames, eren minimitzats i allargats.

Colors suaus per la part frontal primaveral, es tornaven més forts en la part de la tardor, per a tornar a ser suaus en la de l`hivern de darrere i de nou forts en la de l`estiu. Tant en l`escena dedicada a les cançons d`estiu com a les de tardor, el contrast entre verd i roig predominava entre altres colors secundaris mentre que el fil conductor a totes les escenes era l`aparició del blau celeste i el roig coral pràcticament rosa que incardinaven eixa oposició cromàtica clàssica però efectiva entre colors càlids i freds. Al remat un 10é premi i un 3r d`enginy i gràcia a la secció quarta infantil, d`una falla molt ben pensada per José Luís Platero, que feien de cloenda al sector de la Seu-Xerea-Mercat, sense cap comissió en l`especial...però amb tres en la 1-A i amb molta, molta gràcia en les seues falles infantils.