CRÒNIQUES
FALLERES 2015
Dia 16 de Març- On les Falles i la Història s’abracen- Sector Seu-Xerea-Mercat
Permeteu-me
estimats lectors/es que faça una gran el·lipsi narrativa, es evident que des
d’algun lloc de l’Olivereta vaig arribar al centre històric i no és menys cert
que per a començar la ruta vaig passar per les falles Bailèn-Xàtiva
(Ferroviària), Ribera-Convent Santa Clara (Telefónica) i lògicament la
municipal, ...però tenint en compte que formen part d’un altre sector, les
ometrem en aquesta crònica.
Paradoxalment la Falla Plaça del Patriarca, (Universitat Vella), no es una comissió
antiga, malgrat estar situada en ple casc antic, - però com moltes altres si te
antecedents propis antics, almenys des dels ’40 del segle XX i te ben a prop
carrers i places com Embaixador Vich, Plaça Rodrigo Botet, poeta Querol, amb
testimonis de cadafals mes o menys centenaris, això es molt comú en aquest sector-
tampoc fa cadafals a l’ús. Silenci ,
com la institució que te darrere es una obra que fa pensar, art plenament
conceptual que no es deté en el ninot preciosista, sinó en el contingut. Una
falla molt difícil d`explicar perquè explicava una part del drama del món
actual o almenys així ho veia. Al cadafal apareixia una gran figura pintada de
negre, crec que simbolitzava tot un continent amb actitud pensativa, davant
d`ell hi havia una escala, segons un cartell anava cap al precipici, dalt un
núvol carregat de raigs d’esperança d’on cauen grans gotes de sang,....crec que
no calen explicacions.
No era una falla divertida, el món
desgraciadament no es una festa perpetua, les falles no han de ser només
satíriques, apologètiques o experimentals, el cadafal de Victor Navarro era cru i portava a la reflexió. L’escena dels tres
ninots subjectant la bola del món, amb el mapa d’Àfrica pintat de negre era de
nota. Si primer fou Europa qui els colonitza i després més subtilment Amèrica,
ara Àsia s’ha sumat a la festa. Passat un més, l’entenc més, el guió es molt
obert, per això fa pensar, ací resideix la seua validesa, crec que el
cromatisme negre, no es una connotació epidèrmica, sinó de perspectives de no
futur, de viure en estats fallits, corrupció generalitzada, màfies, epidèmies, analfabetisme,
índex de natalitat bestials, canvi climàtic, finitud de recursos naturals,
guerres civils, etc,... i per si no en tingueren prou, pateixen el creixement a
la zona septentrional d’un terrorisme ideològic-teocràtic amb vel·leïtats
estaticistes expansionistes.
Una
falla molt oberta a les interpretacions del visitant que vulga buscar respostes
a les interrogants que apareixen al cadafal. Que cadascú ho faça en funció de
les seues ganes, de la seua formació o del seu temps. Més convencional es Conta`m un conte, la falla infantil que
no obté cap premi a la secció divuitena.
Impossible entendre bé la falla sense llegir els
versos, de lo millor que he llegit en estes falles, alta
qualitat literària. Curiosa la definició identitaria de València com una gran
paella, no per motius gastronòmics sinó per multitud d’ingredients i falta de
denominació d`origen. L’escena del botxí que descarrega la seu destral sobre la
nostra llengua, fora potser la més fàcil d’interpretar de totes les
escenes. El cadafal no obté premi a la
Secció Cinquena C. Premis a banda, entendran tots els membres del jurat, el
significat dels cartells?
De gelats va la infantil d’Enric Ginestar, el de la Marina, amb
Guió de Dani Garrigós, una falla molt pulcra, que conjuntava una composició
senzilla però harmònica, composta per un gelater, uns xiquets a la platja i uns
quants gelats i polos humanitzats a banda del Sol que òbviament està present
també a l’estiu. A la part de darrere, més escenes de platja, amb altres
elements humanitzats com un para-sol. Dins la senzillesa, no es poden oblidar
els gelats i el colom que està soltant un projectil
en un dels gelats, humor i equilibri
en una peça. El modelat acompanyava eixa harmonia anteriorment descrita,
aconseguint expressions molt vives en els ninots i per acabar de amanir bé la
falla portava una pintura amb tons suaus, la qual era repartida creant un joc
de contrastos que encara unia més el conjunt, sense donar sensació de pesadesa.
No es d’estranyar el 2º premi rebut a la secció setzena infantil.
Creuava
l’elegant i modernista carrer de la Pau, per entrar en carrers estrets del casc
antic com Pare Liern fins arribar a una
plaça mítica i desconeguda pels turistes Falla
Plaça Sant Bult primer em vaig detindre davant Un viatge pel món una composició formada per uns xiquets que van en
automòbil i fan una volta de campana. Estaven envoltats de flora i fauna. Bigarrada
s’ajustava a una composició barroca, amb cert risc en el cos central-remat i pocs espais lliures entre les figures. El
modelat no era tan clàssic, un clàssic-evolucionat, molt ben acabat amb una
pintura de colors més forts a la part frontal i una miqueta menys a la de
darrere, molt coherent i uniforme en la paleta de colors. El cadafal de Pepe Jarauta i Ramon Lucia s’emporta el
6é Premi de la Secció Onzena Infantil.
Ay
Mare, era un homenatge a les mares que s’han
sacrificat pels seus fills. El cos central evidència quin es el centre temàtic
del cadafal que ha plantat Art en Foc
–Enrique Iborra, al remat els fills apareixen portant-li fruites, dolços i
fent les coses que fan els xiquets. El conjunt era ampli, no molt alt, però
omplia la plaça. No totes les escenes fan apologia de l`amor de mare, en
algunes com la dels aficionats futbolístics s’enrecorden de la mare de
l’àrbitre,....en altres termes. O també estava el peculiar amor de mare dels
tatuatges dels mariners.....
A destacar més que el modelat, la combinació dels colors i no només del cadafal. Dic açò, perquè al cos
central hi ha importants espais ocupats pel color blau-gris, que estan
envoltats de grans espais vermellosos-rossencs i a esta combinació cal sumar-li
la coloració morada de les façanes que envolten la falla. Elements de
sobra per a donar-li un bon resultat, que enguany ha significat el 3r premi d’enginy
i gràcia i el 1r premi de la nova secció quarta-C.
Com ànima
que porta el diable i aprofitant que era prompte i transitava carrers extra-turístics,
vaig caminar de pressa fins la Plaça Nàpols i Sicília antic circ romà de
València, allí es trobava la carpa que indicava que estava ja en la demarcació
de la centenària falla de la Plaça de
Mossen Milà, que curiosament tenia una falla infantil que anava sobre el circ –paradoxes de la història- de
tall clàssic, modelat prou perfeccionista i acompanyat per una pintura de
colors vius, com correspon a un circ i perfectament distribuïts que li dona un
3r premi a la secció divuitena a Pepe
Jarauta.
Marejols era
també de Jarauta, com a bon artista freqüent en aquestes categories ha jugat
amb materials reutilitzats aconseguint sovint bons resultats, cosa que sembla
fàcil, però no ho es. D’escàs volum, juga amb la distribució per donar sensació
d’ompliment, cosa que aconsegueix en una plaça xicoteta. L’esquema utilitzat
per a eixe farciment, es reduir el remat, per a amplificar al màxim les
escenes, l’efecte s’aconsegueix de sobres. Nit marinera, fallar a la seua
costa, el fons marí de les rebaixes, o una platja nudista completen escenes amb
marejol. El guió no acaba d’ajustar-se del tot al que hi ha plantat al remat un
7é premi de la secció setena-B ... i es que Jarauta sempre arreplega.
Pel carrer de les avellanes i trencant pel del
mar, divisava la Falla del Tio Pep, oficialment coneguda per Falla Plaça de la Reina-Pau-Sant Vicent.
Un espai emblemàtic tant des del punt de vista de la història dels cadafals
fallers, com des del punt de la geografia fallera, ací conflueixen les entrades
a l’Ofrena de flors a la Verge dels Desemparats el dies 17 i 18. Fantasi es la falla que ha plantat
enguany José Ramon Devís, de
composició triangular, el que més ressaltava era el relatiu risc del remat. No
desentonava el modelat, però si aigualia la festa la pintura, tirant per terra
la visualització del remat, una llàstima, tenint de fons el Micalet o Santa
Caterina. Parcialment, hi havia parts del cos central que si tenien ben resolt
el tema de la pintura.
En quant a les escenes molt desiguals, per una
banda un Peter Lim magistral, que no es d’estranyar siga triat millor ninot de
la secció, presentant un estil més bé clàssic-realista, també la fada de darrere, acompanyats d’altres ninots de mida gegant com els tres
nadons i altres ninots molt inferiors en qualitat, tampoc el guió ajudava massa
a entendre el conjunt, el jurat no els dona premi de cadafal a la secció
tercera-A.
De composició i temperament molt diferent era L’hora de de Ximo Martí Fernàndez, una falla més viva, que no obstant tenia un
acabat una mica més tosc, tant en modelat com en pintura, sobretot en aquesta
ultima que no acabava de harmonitzar be el conjunt i tenia un dels meus ninots
preferits de l’any que els dona el 2º premi Superdeporte al “running
valenciano”. Es necessària aquesta coentor? no li poden dir premi al millor
ninot corredor? cal dir-ho en spanglish? Es podia haver utilitzat el
valencià, el castellà o fins i tot l’anglès, però de forma integral, sense fer
barreges idiomàtiques. No reben cap premi de cadafal a la secció onzena
infantil.
Era dilluns i això alleugerava el tràfic humà
pel carrer sant Vicent, que ja començava a omplir-se, en un tres i no res,
estava a la Falla de la Plaça de la
Mercè, un emplaçament lligat a la meua malaltia
fallera personal, plena de records infantils i adolescents de cadafals
esplendorosos a la Secció Especial, que em serviren d’aprenentatge, com tants i
tants de la meua generació. Passats uns anys de desorientació arran la
davallada de secció, sembla que la comissió s’ha adaptat a la seua situació
actual en una molta digna Secció Primera i que el públic fidel segueix
visitant-la. Un
paper de primera se’m presentava des del carrer Carabasses de
vista frontal, la sensació era de falla infantil engrandida , no ho dic per la
mida, sinó per la voluntat didàctica, m’encisava que una falla gran utilitzara
per fi aquest recurs, els xinesos foren els primers en fabricar el paper, que
no acabà de consolidar-se a Europa fins la baixa edat mitjana. Aquesta cadafal
podria haver-se agermanat perfectament amb Arts Gràfiques de Salvador
Ferrís en la Nova d`Orriols. Tindran connexió telepàtica el
d`Algemesí i Vicente Llacer Rodrigo?
Tornant a la realitat, el cadafal semblava menut des
del carrer carabasses però el gran xinés que desplegava tota la papiroflèxia
pel remat, amb un color blau que combinava amb els tons salmó de les façanes
estava perfectament integrat amb els edificis dels voltants. Rodant la falla
com es prescriptiu, me`n adonava de la perfecció dels acabats, així com de
l’exquisit modelat i que dir de la pintura, de front no veia el color roig dels
estampats del vestit del gran xinés del remat, també en eixos
moments vaig comprendre la vertadera composició, amb un triangle rectangle
escalè que no s’apreciava en la visió frontal. La
veritat es que des d’eixa posició em semblava tornar a contemplar eixa gran
falla que ha fet gaudir a tantes generacions des de 1872... que es diu prompte.
El grup candidat a l’indult era una altra joia pictòrica, també hi havia lloc
per a la sàtira, com en l`escena de la invenció del paper higiènic, cal dir que
el guió era molt complet i transversal.
I arribà una escena
sublim la del romanç entre l’escriptura i la tinta, un acabat exquisit
i una gran originalitat temàtica, original era també l’escena futbolística de
Peter Lim, que no es xinés, però quasi (es de Singapur, que està a prop), una
falla que igual que altres, només podia justificar el seu 5é Premi a la Secció Primera-A,
per tindre una mida sensiblement més reduïda que les seues competidores,
parlant en plata, per tindre menys pressupost, no vull clavar zitzània, però en
especial ja li foteren algun mal premi, sembla que li vullguen fer el mateix a
Primera, hi ha falles premiades i falles recordades, aquesta ho serà, almenys
jo ara i ací li faig el meu homenatge literari.
En una categoria pressupostària més modesta
estava De l’era de pedra, era la primera
història fallera, amb la qual trobava per segona vegada un obra d’Enric Ginestar, el de Dénia plantejava
una història del gènere prehistòric faller, amb el seu peculiar estil. La
composició està copada per un cos central enorme, que deixava pocs espais a la
resta de ninots, afortunadament hi havia espai entre el mamut i el dinosaure i
això li donava oxigen, no obstant els colors foscos de lluny donaven sensació
de compactació, més encara amb uns ninots molt menuts, de prop el cadafal
guanyava molt.
L’expressivitat d’eixos mateixos ninots des de ben a
prop, tornaven a fer pujar sencers al cadafal, una mostra era el xicotet
dinosaure artista. Personalment tampoc desdenyaria la decoració del cadafal,
que no sé si es un aspecte tingut en compte pels jurats que jutgen en territori
Junta Central Fallera –en moltes poblacions si puntua-. El cas es que s`emporta
un 4rt premi de la secció cinquena infantil. En
tant sols 80 metres amb unes quantes passes estava ja admirant la part darrera
del Mercat Central de València on es plantà la Falla Carabasses - En Gall,
una de les més antigues de València –s’han trobat precedents des del 1822- que
sempre planta falles peculiars, la increïble història de la falla de la corba presenta això, una falla plantada en
una corba, que es vista per dos persones des d’un cotxe.
Segons
deia l`explicació a altes hores de la
matinada per les estretes i apartades places i carrers de la contornada del
Mercat Central...si no fora per que estava veient una falla haguera dit que
era la introducció d’un programa qualsevol de Cuarto Milenio, xd! El guió era
atraient, obert...com una novel·la sense un final clar que dona lloc a la
lliure interpretació, amb elements locals o propers que donen més consistència
a la història, ...la Dama de Blanc en las costeres del Ragudo –terrible port de
muntanya, famós en el passat pels seus accidents per al tràfic pesat,
actualment renovat, amb una major seguretat per als vianants que viatgen per
l’Alt Palància.
La
falla de la corba, es mimetitza amb els edificis dels voltants, interessant el
joc de tonalitats del vestit de faller negre-panderola i el morat del cap del
remat amb el sèpia d`una de les façanes, restaurada però de temps pretèrits. Aquesta
falla rara d’Ignacio Ferrando, com
vaig sentir en un moment donat, no obté cap premi a la secció cinquena-B.
Tampoc l’obté la falla infantil, que jo sàpiga la primera que veig plantada
d’Ignació, es va obrir per a mi en aquell moment una nova dimensió en falles
infantils, ni en aquell moment ni quan escric aquestes línies trobe el terme
exacte per definir el seu estil i això es el que més m’agrada. Enquadrada a la
secció quinzena infantil no obté tampoc guardó del jurat.
Potser m`haja tornat una mica paranoic amb les
composicions geomètriques, però jo veia perfectament delimitat un rombe, o dos
triangles equilàters junts, a saber, el primer amb base als contrarremats i el
seu pic baix a la base i el segon de nou amb base als contrarremats i pic al
cap de la medusa... fantàstica distribució, que es completava amb l`afegit del
geni al remat. Passaré a parlar directament de la pintura, peça
clau en la “fallística” de Martínez Aparici, distribució de colors més clars a
la base, a excepció dels cabells de Sherlock Holmes, que no obstant anaven fent
una transició més suau del que semblava entre el verd, el groc i el blau de la
Medusa. Al costats com a contrapunt més potència de grocs, morats i roig Dalt
el cap de la Medusa, de nou el roig i el geni amb una combinació de morat i
taronja que afegia un mica de roig, com a solució de continuïtat.
S’observava perfectament el conjunt i també
cadascuna de les parts, potser el modelat siga la part més controvertida, per
la diversitat que comporta i es que no hi ha dues figures iguals. Del que no hi
ha dubte es en la qualitat del acabat.
Entre les escenes, falleres desesperades que es despullaven per
aconseguir cridar l`atenció per la consecució del Patrimoni de la Humanitat,
com a gènere de ciència ficció-personalment crec que aquesta escena comportava
molta més molla del que aparentava en un principi, més unidireccional era l`escena del cuentos valencianos, amb l’alcaldessa de
València en gropa, amagada a la part de darrere, una escena dedicada al llibret
de falla, personalment crec que la millor amb diferència tant per temàtica com
per execució.
Un homenatge a Bernat i Baldoví, envoltat per
la seua Musa del Xúquer i per Vicenteta i el conill, un mite de les lletres
falleres. Una de les poques faltes que li trobe al conjunt es una certa
desigualtat estilística en els ninots de les escenes, alguns més clàssics
altres amb línies més planes i abstractes,
no obstant perfectament acabats i integrats en un guió que ho lligava
tot com una història coherent i creïble. Impensable fa una anys arrere que
aquesta comissió tornara a reverdir llorers, amb un 5é premi de la Secció
Especial aconsegueixen el millor resultat des de feia dècades i a més a més amb
un pressupost dels més baixos de la categoria.
L’alta
productivitat no es deté amb la falla adulta, amb Aquàtica, que per estar dins les tanques de la gran no vaig poder
contemplar de prop, el resultat també ha estat positiu. Sergio Amar amb el seu particular modelat, ha creat una falla amb
la mateixa perfecció d`acabat que en altres places, però menys diversitat de
colors. Això es veu clarament en la figura femenina del cos central, amb una
pintura més uniforme al que ens te acostumats, no obstant la profusió de
detalls i la coherència del conjunt de les escenes li donen el 3r premi de la
secció primera infantil.
Desbordat per tanta bellesa pictòrica,
abandonava el lloc pel carrer del Trench de la muralla, per arribar en uns
metres a la Falla de la Plaça Lope de
Vega, arribe primer a El teu cos ho
necessita la falla infantil de l’artista Alvaro Guija la primera
imatge que tinc es per darrere, veia un robot amb cargols per a menjar i al
costat un xiquet amb una barra de xocolata, era evident que anava d’alimentació. Molt graciosa
l`escena de la xiqueta amb un iogurt quasi més gran que ella, de perfil me’n
vaig adonar que tenia darrere la popular plaça redona, bell marc per una falla,
els colors vius emprats destaquen sobre les façanes antigues i de front encara
guanya més, no li manca cap element, de composició molt redona, distribueix els
ninots en un eix tant vertical com horitzontal.
La decoració amb tot tipus de fruites, verdures,
ous, etc,... al voltant de la falla encara reforçava més el missatge didàctic.
La falla podria figurar perfectament un llibre de primària de ciències naturals
sobre alimentació i dietes saludables, ha obtingut el 1r premi de la secció
vuitena infantil. El dia 16 fou el dia del renaixement, primer el
del astre rei, després el de la falla del mercat central i ara Lope de Vega,
que presentava un cadafal colossal, això si amb alguns refregits per que tot en
aquesta vida no pot ser, -en eixe moment de fet pensava que pertanyia a una o
dues seccions superiors-, el lema ja anava en eixa direcció Els cinc continents, una composició molt
voluminosa formada per dos bases una menor més reduïda d`un cap amb un remat
d’una dona oriental, l`altra base, era més ampla, un elefant cap per avall en
posició vertical amb un cocodril i un damunt en posició horitzontal, que te damunt
una enorme au com a remat. A la base ni el modelat ni la pintura eren res de
l`altre món, però els remats si mostraven cert nivell sobre tot en pintura.
A la base es veia com la base del cap de la
civilització perduda està ple de pintades, per dos vàndals juvenils, tot
formava part de la pel·lícula “La mala educació” de Wert. L’escena més
comentada es sense dubte la del turisme religiós, on apareixen Mónica Oltra,
Ignacio Blanco i Ximo Puig per intentar desbancar la deessa Shiva-Barberà. Una
altra escena molt completa es la del Turisme Rural amb el despoblament del
llogaret Ikea-Múrcia per l`obertura de la botiga a València.
El
turisme tecnològic amb la poma d`apple o el turisme sexual, etc,... la falla es
prou regular en quant a les escenes i mostra un sentit molt satíric, José Jarauta triomfa en l’any del centenari amb el 1r
premi i el 1r premi d`enginy i gràcia de la Secció Tercera-A. Un any
inoblidable per una falla que també celebrava enguany 25 d`anys de “El que el
vent se`n dugué” de Santiago Rubio que aconseguí el 6é premi de la Secció
Especial de 1990, una falla que reproduïa els pavellons de la Fira de Juliol.
Girava sobre els meus passos per dirigir-me a la
propera Falla Plaça del Doctor Collado, els xiquets de la comissió estaven
dibuixant Ruixats, la seua falla
infantil que enguany ha plantat Ricard
Balanzà, més enllà d’aspectes estètics em reconec incapaç de descriure
temàticament quin era el currículum ocult que portava, ninots amb una estètica
més o menys semblant i coherent, amb diferents mides, que vistos ara a
posteriori podrien significar una família, donada la jerarquització de mides,
al remat apareix el que podria ser el pare, la mare més menuda i els xiquets
molt més menuts, els pares al centre de la composició
Tots
els ninots estaven muntats dalt unes torres o construccions amb figuracions
geomètriques, puntillisme, etc,.. la composició era totalment diferent a tot el
que havia vist fins ara en falles, es trenca el esquema geomètric de polígons
més o menys regulars. L’acabat tenia dos formes, la inferior amb esmaltats i la
superior dels ninots mate. Monocroma per baix, policroma per dalt, color fosc
baix, colors vius dalt, sembla que Balanzà ha volgut jugar amb la dicotomia. El
jurat li dona l’11é premi de la secció sisena infantil.
Vaig haver de creuar diverses taules de les
terrasses improvisades per vore El que es
cuina, la principal característica del cadafal de M. Delegido, era el plantejament del cos central, un gran cuiner
que havia caigut de morros en terra, per tant les seues cames eren les que
servien per subjectar els dos remats, el més gran un ninot de Michelin amb dues
estreles damunt d`un calamar i el més alt unes verdures humanitzades.
Geomètricament semblava una i grega, que estava pintada de blanc o tonalitats
més suaus, amb colors mes vius al remat. El blanc del cuiner contrastava amb
les façanes de darrere, cosa que feia destacar el conjunt. Encara amb la ma
subjectava una safata amb marisc que podria passar per contrarremat.
De les escenes no s`advertia un nivell artístic
alt, però era compensat en part per un sentit satíric molt aconseguit, la gran
corrida de braves, uns ingredients sollevats,
un pollastre i un porc li donen la volta a un veterà cuiner, la sopa de sobres
que apareix junt a al conegut cuiner Alberto Chicote, la cuina ràpida
representada per una engreixada estàtua de la llibertat, etc,..conformaven un
cadafal que jo haguera posat la ma en el foc per algun premi d`enginy i gràcia
que finalment no s’ha emportat, cosa que no entenc. Si que ha rebut el 14é
premi de la secció segona-B.
Vaig dirigir-me cap al nord pel carrer Ercilla
fins que vaig girar per En Bou, allà al fons es veia el Micalet i no tant lluny
la Falla Corretgeria-Bany dels Pavesos,
la primera sensació era que estava davant la típica falla de Guillermo Rojas dels últims anys de
forma allargada, la segona que no trobava la infantil,...si vaig caure en el
parany, ho reconec. La primera escena de Princeses
era una llarga taula amb diferents Copes, la de la Bufa, la Filfa, etc,...la
segona una altra princesa en una banyera i després un cap de dona, que semblava
una princesa aguantant en la ma...
...efectivament en eixe moment em vaig adonar
que estava davant de Ser Princep de Ivan Tortajada, la falla infantil de
Corretgeria, amb un estil notablement diferent, marcava el seu perfil propi
dins el conjunt, havia nascut la falla dins la falla, sense dubte eixa imatge òptica
dels llavis de la princesa que semblen
estar besant el pintor de la infantil, la vaig retindré en la retina durant
totes les falles del 2015. Sembla el bes de la falla clàssica a la moderna, un
quadre ple de simbolisme. Hi havia cua per fer-se fotos junt a les dues falles,
era molt atraient per al turista que es sorprenia de trobar una falla així fora
del circuit de l’especial-primera.
Sense saber massa bé si en la gran o en la
infantil, el ninot del xicotet Princep, era hipnòtic et mirava fixament i no
podies escapar del seu influx. Una característica més, a sumar al ja extens
bagatge que atresora el jove artista, detalls com la pintura de les zones
d`ombra, de la cara i el cos, em feren descobrir el creixement que està
experimentant com artista, per no parlar de la pintura, amb una combinació de
colors vius que il·luminaven encara més uns ninots que de vegades semblaven
respirar. La falla gran s’emporta el 2º premi
i el 3r premi d’enginy i gràcia de la secció sisena-A, mentre que la
infantil el 1r premi i 1r premi d`enginy i gràcia de la secció setzena.
Girant
enrere vaig recórrer tot el carrer, fins que vaig girar cap a la dreta pel
carrer catalans, arribava a la última estació del sector la Seu-la Xerea-el
Mercat, la Falla Plaça del Negret,
on m`esperava Tempo de Paco Giner, una falleta de butxaca amb
un Déu Chronos aguaitant-nos impertorbable, el seu propi cap es el remat farcit
de rellotges que marquen el temps. Era com tindre una falla d`especial en
xicotet, el modelat era evidentment magnífic, potser no m`impactà tant per
vindre de Corretgeria i estava encara sota els efectes de la falla doble.
Paco
Giner compleix una dècada fent la falla, per darrere xiquets expressant el
desig de que les falles es convertisquen en Patrimoni de la Humanitat, metafòric
el ninot de palla plantat simbolitzant les comissions envoltat de pardals que
simbolitzaven els locals d`oci –sobretot els del casc antic- que aprofiten
eixos dies per fer caixa. Una xicoteta
falla molt completa, amb altíssim nivell tant a nivell d`acabat, modelat o
pintat, com pel tractament del guió, potser li baixe més nota la composició,
que amb tant reduïdes dimensions també es difícil improvisar. El jurat li
atorga el 2º premi de la secció cinquena-C.
Arriba la primavera de Ximo Martí artista
del qual veia la segona falla en aquest mateix sector, una figura femenina es al·legoria
de l’estació atmosfèrica, envoltada d’insectes com abelles, marietes, etc,...de composició vertical, una figura central envoltada de la resta d`elements.
Al remat dalt el cap de la primavera un follet anunciava la nova estació amb
una trompeta floral. Del guió poc puc dir, perquè ni tant sols la vaig rodar,
degut al poc temps disponible, del modelat i la pintura la veritat, es que fins
i tot m`agrada més que la de la plaça de la reina, però no vaig vore la part de
darrere de la falla i tampoc vaig poder apreciar l’acabat perfectament. La
pintura feia molt bones transicions amb els tons verdosos i grocs, sempre
complicats, un cadafal de la secció catorzena infantil que no va rebre premi
del jurat
I acabe aci a les portes del carrer cavallers i el Palau de la Generalitat aquesta crònica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada