CRÒNIQUES
FALLERES 2016
Dia 15 de
Març- Dia de Plantà pel nord de la ciutat de València.
1ª Part del
Pla del Reial a Campanar.
Un any més arribava
al Cap i Casal per camins de ferro i un any més, ja de bon matí i encara en
plena Plantà els vagons anaven plens. I com sempre la sarabanda s'abocava a la
Plaça de l'Ajuntament i adjacents. Servidor, fugia d'eixes masses incipients,
per a endinsar-se en la València soterrània que em portaria a l'Albereda, on
eixa mateixa nit dispararien el corresponent castell la pirotècnia Zarzoso de
Altura (Alt Palància). Com en una cursa ciclista de fons, començava de forma
suau amb un breu recorregut fins Quin és
el teu preu el cadafal que estava plantant Paco Giner per a Exposició-Misser
Mascó.
Amb el cos central i el remat
resolts, s`endevinava perfectament l'estructura triangular de l'eix central del
cadafal, on tres grans dimonis flanquejaven una jove figura femenina, una
agenollada amb un peculiar ram de calaveres roges, l`altra amb la part superior
del cos girada cap a ella i agafant-la amb el braç esquerra , el tercer era al
remat, el més humanitzat i es situava dalt el seu barret, a banda i havien
altres dimoniets menors. Desgraciadament encara no s'havien col·locat cap de
les seues escenes.
El característic modelat
del taller de Giner, s`apreciava ja en el cos central, amb línies més planes
per a les figures laterals, amplificades amb llargues capes o cabells ondulats
pel vent, deixant un pessic més naturalista en el rostre de la figura central
–un dels detalls que marquen l`estil propi de l’autor es la perfecta execució
en el modelat de les cares femenines-. Una falla on els acabats eren importants
no només per que es un dels eixos en qualsevol cadafal, sinó perquè a més a més
anava lligat amb el guió, Quin seria el
preu que pagaria la bella xicona per ser la més guapa? Que pagaríem per ser la persona més desitjada del món? I per ser el més
ric o poderós? Etc,....
Un altra de les marques del taller de Giner, es la
pintura, al arribar des del pont de Calatrava tenia la sensació que les
transicions entre colors no es veien i que la falla era fosca, però això
desaparegué quan em vaig situar de front. Malgrat el domini dels colors freds,
si que es podia apreciar el pas cap a unes tonalitats més càlides,
representades sobretot pel tors nu dels dimonis, així com les calaveres del
ram, les botes i la capa d'eixe dimoni genuflex.
La que si estava acabada
de plantar, era T’imagines amb la que
José Gallego s'estrenava en la
demarcació del Pla del Reial, l'artista de la Safor mostrava un modelat més
rodó que en altres ocasions, sense abandonar la angulositat geomètrica ni
tampoc altres característiques pròpies com l'amplitud dels rostres dels ninots
amb uns ulls diminuts que amb certa imaginació recorden l`estructura dels
crancs. Si hi havia una qualitat transversal que s'estenia per tot el cadafal
era un escatat molt acurat, que preparava la superfície per a les successives
capes de pintura.
Colors suaus impregnaven
gran part de la falla, sobretot la frontal on també predominaven els
colors freds amb algunes pinzellades de càlids al remat. Tonalitats més
fortes aguaitaven alguns espais de la rereguarda. El guió girava al voltant de
situacions imaginàries, com viatjar en el temps, en l`espai, tindre una màquina
de fer diners, el teu iaio es un superheroi, etc,...i sobretot que els nostres
caps es converteixen en diversos contes de fades. El jurat els atorgà el 2º
premi i el 2º d`Enginy i gràcia de la secció primera de les falles de València,
el cadafal no en va transmetre en cap moment que havia descendit a la categoria
d`argent, fins i tot tenia la sensació que estava més assentat a l`especial,
paraula.
Com en les grans voltes
per etapes iniciarem el primer trasllat, en aquest cas via metro fins l`estació
de Benimaclet, per a posteriorment fer una bona caminada fins la comissió 120
del cens o siga, Molinell-Alboraia,
un clàssic en les rutes de Corredor de Falles, que començava per Realz-arte la falla infantil que plantà Rubèn Arcos per a la comissió del Pla
del Reial. La seua composició per la part posterior mostrava un gran volum,
l'estructura em semblà una mica complicada, pero era més senzilla del que
semblava a priori, una part davantera amb l'escena principal, una posterior
junt a les laterals i una mena de arbust enmig que feia augmentar el conjunt.
Del modelat, cridava l`atenció especialment l'ús parcial d’un material com la goma EVA o etilvinilacetato i la representació de figures de mida considerablement gran, que coherentment mostraven faccions augmentades, sobre tot els ulls. La pintura amb predomini
de colors suaus, tenia un fort contrapunt amb el verd fosc de l'arbust situat
al centre del cadafal, pero que també jugaria amb els colors de la decoració
del cadafal, amb pedres blanques i gespa...lògicament verda. En quant al guió
semblava girar al voltant de les arts, pintura, escultura, literatura,
etc,....El cadafal va rebre el 13é premi de la secció primera infantil.
De retorn cap a l'estació
de Metro de Benimaclet, tenia davant Fem
Falla, la versió gran de Molinell
Alboraia, que un any més realitzava l`artista Fede Ferrer, amb esbós de Paco Camallonga, com la majoria de falles, el matí del 15 encara no s'havia acabat
de plantar, però si que mostrava ja no només el cos central i el remat, sinó
també part de les escenes. L'estructura estava conformada per mig cos d`una
fallera farta que els fallers no facen
res per la festa amb uns dolçainers al seu cap. En les seues mans subjectava
una manta morellana, la qual al sacsar treia la pols de la corrupció.
Colors clars en general,
a excepció de la mantellina del cap de la fallera, amb predomini dels colors
freds, amb el contrapunt del cosset de color roig. Omnipresència del ninot
representant de la figura humana, amb trets del còmic, però voluntat expressa
de reproducció natural en el cas del rostre de la fallera del cos central i
d`una de les figures d`escena. El cadafal no obté premi en la complicada Secció
2-A.
Amb un cel amenaçant
reprenia la marxa per a creuar en uns minuts, les vies del tramvia, que
anunciaven l’arribada a Benimaclet.
Enmig de la crisi hi ha oasis, on les nostres cares de bleda
bullida, deixen pas a expressions facials més relaxades i plaents, un d’eixos
llocs, es la demarcació de la comissió Baró
de Sant Petrillo-Leonor San Jovani, sempre que he pogut gaudir de la seua
plantà he vist un bon ambient i he olorat un millor aroma -per que estaven
preparant les paelles i es barrejaven els olors dels sofregits, amb el de la
pólvora, dels coets que anaven tirant els xiquets pels voltants- afortunadament
havia esmorzat bé,...sinó quina tortura!
Com tots els anys, un
emplaçament envoltat per antigues cases i finques baixes afavorien encara més l'efecte psicològic
visual, d’un cadafal que sol causar un fort primer impacte a causa de les seues
considerables dimensions. L'estructura
no s'observava molt bé a la part frontal, però al rodar-la ja es podia
delimitar un espai central que una vegada acabada la plantà quedaria camuflat
pels grans animals que el flanquejaven, a banda de la vegetació ornamental.
L'estructura tot i tindre
eixe important volum, obria espais entre els nombrosos elements laterals
-almenys tres contrarremats- com arcades d`una catedral que deixaven traslluir
la poca llum que ens il·luminava. Col·locant un plàcid cocodril al centre d’una
composició, amb una mica de moviment, com si estiguera viva, fins i tot al remat s'observava aquesta
ambigüitat molt ben resolta amb un au fent un xicotet escorç i l`altra altiva e
impertèrrita, romania hieràtica al capdamunt de tot el cadafal.
S'advertia una gran
coherència temàtica entre els elements citats i el lema Salvatge, però mai hi ha una concordança total i també descobríem
fauna domèstica com un gran gat fent de contrarremat o un porc en una de les escenes, encara per
acabar d`adobar. El cel plomis ennegria un retaule amb tonalitats més fosques a
la base, que a mesura que pujaven per la branca central, adquirien una
oscil·lació de verds i grocs, que semblaven resseguir la circulació sabàtica
dels vegetals.
Perfecta combinació de
colors rosacis-rogencs als laterals, per deixar-li un verd més fosc al llom i
emblanquinat a l`abdomen del sauri. En quant a les aus del remat, presentaven
les tonalitats més suaus, donant-les un tarannà quasi celestial, allí dalt del
remat. Malauradament no puc descriure unes escenes, que o no estaven allí o no
havien segut encara instal·lades. La ínfima porció de ninots d’escena
visualitzats, no mostraven tanta consistència com la resta del cadafal.
Els encarregats de
realitzar Salvatge, han segut de nou
els membres del taller d'Arturo Vallés
Bea que ha rebut el 2º premi de la secció 2-A, de les falles de València,
sense dubte un magnífic resultat, per a un cadafal molt rodó, molt consistent,
en una categoria on ja es mouen pressupostos importants. L’any que ve faran el
75 Aniversari i servidor si pot tornarà a una de les places amb més i millor ambient faller.
Molt junteta teníem la
corresponent falla infantil amb una estructura que s'assemblava a una palmera
que s'obria pel remat, aconseguint omplir l'espai i donar-li un dinamisme. Un
risc calculat, que salvava una base modesta, tot i que molt pulcra enllaçant
amb uns bons acabats generals sense fissures.
Creuava els carrers de
l`antiga vila de Benimaclet, encuriosit per quin tipus de cadafal em trobaria,
no me`n dona temps a pensar-hi molt, en pocs metres des de la llunyania vaig
advertir una estructura esvelta i una alçada espectacular per a una falla
recent ascendida, a l`especial. No obstant ja des de lluny vaig observar una
característica general i es que llevat del remat, la pintura utilitzada era
extraordinàriament fosca i dificultava la visió clara del conjunt.
Finalment em vaig situar
de front, dissipant eixa foscor lateral, que no obstant deixava traslluir un
altre problema, el d’un hieratisme profund i el d’un modelat molt elemental per
al que és sol plantar sovint en la màxima categoria, tot i que també cal dir
que manifestava un remat molt espectacular, que els mes joves no han tingut
ocasió de contemplar massa. Eixa valentia, en la composició, es digna de ser
anomenada, sobretot pel plany col·lectiu que existeix com a conseqüència de
l'escàs risc en els remats de la majoria
de falles.
Un detall que em va
captivar, fou la col·locació d`elements de caire més infernal per la part darrera, amb la figura al·legòrica de la mort,
gàrgoles, etc,....i d`un Ajuntament de València, metàfora del paradís, d`on
hauria d`eixir expulsada per les urnes Rita Barberà -en aquell moment, matí del
15, encara faltaven bona part de les escenes de base-, segons vaig informar-me
més tard, hi hagueren problemes en la plantà que danyaren part del cadafal.
M'agradaria haver vist
les escenes referents a les Eves
territorials, referents la Eva Africana, la Asiàtica, la Oceànica, la Europea,
etc,....o l`escena dels polítics corrents peus per a que vos vull camí dels
paradisos fiscals, però encara no estaven... coses de la plantà! Carlos Albaladejo Rodríguez s'estrenava
a la Secció Especial de València, amb la Falla
Federico Mistral-Murta que no ha obtingut premi, els començaments no són
fàcils.
Carnestoltes
era la falla infantil del mateix artista alacantí, amb un predomini de
tonalitats suaus, la seua pintura estava oposada a la de la germana gran. La
composició era compacta, amb una voluntat de crear risc en el remat. Els ninots
molt xicotets en relació a eixe cos central, tenien això si una mida equivalent
i sobretot un rostre característic en comú. L'excepció la creaven la parella de
ninots del grup candidat a l'indult, que semblaven d`una altre cadafal. La
falla que estava a la secció cinquena infantil, no rep guardó.
I de nou al metro, o
millor dit tramvia, que anava en superfície. Eixia de Benimaclet, per a
encaminar-me de nou per camins de ferro cap un nou destí: el Sector Rascanya. La primera parada, junt al
parc d'Orriols molt a prop del Nou Estadi del Levante.UD, allí junt al camp de
futbol de l`equip més antic de la ciutat, estava una de les falles més noves,
la de Santa Genoveva
Torres-A.Tolsa-Alfahuir, més coneguda per la Nova d’Orriols.
L'estructura del cadafal
s'assemblava a un sistema solar on la figura de Cavanilles era l'astre Sol i al
seu voltant, els espais naturals protegits per la Generalitat Valenciana. Una
estructura molt rodona, que no avorria la vista, amb mini escenes formades per
un o dos ninots o algun símbol al·legòric jugant amb la paraula o la imatge de
cada parc natural, la falla a banda de didàctica, era molt intuïtiva i fàcil de
comprendre.
Els
pelegrins de les Useres, símbol del Penyagolosa
Si la composició li ha
eixit redona a l'artista d'Algemesí, el modelat ha estat l’habitual, però
l'acabat ha segut notablement millor i la pintura sembla que haja rectificat
errades del passat, amb major percentatge de tonalitats clares que combinaven
perfectament amb una major profusió de detalls per part de l'artista i una
decoració més encertada per part de la comissió. En l'obra de Salvador Ferrís Cerveró, hi ha
característiques pròpies, a banda del seu modelat i pintura a l'oli, una és la
presència intermitent d’un ninot que representa un frare i l'altra que he
descobert més tard, la presència de gossos, enguany apareixien tres, fins i tot
en el grup candidat a l'indult.
A tots els elements
descrits cal afegir un guió molt coherent, era difícil trobar errades al
cadafal, per posar una pega, podria haver arribat encara més alt amb un poc més
de risc....però potser haguera trencat eixa composició. El jurat li atorga un
7é premi a la Secció Primera Infantil de València, amb un dels pressupostos més
baixos de la categoria i la Nova d'Orriols troba un artista que està arribant
al punt de maduresa de la seua carrera i la consolida en la primera divisió de
les falles infantils en el X aniversari de la comissió (la especial ja seria la
Champions)
L’estranya parella
estava encara en bajoqueta aquell matí de Plantà -faltava quasi un dia per
acabar el termini- que ja lluïa quasi tot el remat, a excepció d`uns angelets i cigonyes que haurien d`anar muntats sobre uns sacabutxos. També estava
muntada la base i un gran ninot....la resta esguardaven a uns metres,
alguns encara embolcallats amb els plàstics del trasllat. La composició
prometia certa espectacularitat, amb un percentatge del remat descomunal, que
tractava d`imitar un triangle invertit -estructura molt usual per exemple a les
de moltes Fogueres d`Alacant- del modelat poc puc dir, ja que les escenes
encara romanien sense muntar i les gran figures centrals estaven molt lluny del
meu camp de visió.
Era evident que no
tenien els millors acabats de la categoria. Les tonalitats eren fosques i
fredes i en eixe moment no hi havia un cel excessivament ennuvolat, en el cas
de la base era encara més acusat i sembla que en els ninots la tonalitat morada
majoritària no trencava la tònica general. En quant al guió me es impossible
saber si guardava una relació o no amb el conjunt, perquè aquest encara no estava
disposat en el cadafal. Javier Igualada
Fernàndez no rep cap premi en el debut de Santa Genoveva-Arquitecte
Tolsa-Alfahuir, la nova d`Orriols, en la Secció 1-A.
Tornava al Tramvia, que
la ruta era llarga i acabava de començar, en uns minuts arribe a la parada de
Sant Miquel dels Reis, seu de la Biblioteca Valenciana i lloc de lliurament
dels premis de llibret de la Conselleria de Cultura, educació i ciència de la
Generalitat Valenciana. Baixe i caminava uns
metres cap al sud per l'avinguda de la Constitució, de nou una falla a mig
plantar, la de Santiago Rusiñol-Comte
de Lumiares, que li anem a fer! The
Gipsy Kings ja tenia plantejats el cos central i el remat, una composició
molt espectacular amb una xica en la verticalitat del remat, dalt d`una fragoneta a punt de bolcar amb una
càrrega de melons, el pes d`una gran
gitana sembla que havia fet inclinar-se el vehicle, mentre que un gran gitano
tocava la guitarra, de dins del vehicle aguaitava un gran ase que atemorit bramava
com si no hi haguera un demà.
La composició en realitat
no tenia molt de risc, però visualment donava eixa sensació, que també te el
seu mèrit això. Amb un disseny de línies còmiques i quasi histriòniques,
apareixien expressions exagerades com celles arquejades, boques i ulls molt
oberts, etc,...la línia plana i la geometria eren també protagonistes junt a un
acabat molt polit, que simplificava la figura humana, pintant músculs i
plegaments que en un disseny més realista si es modelarien. Gran encert l'elecció
de pintura de tonalitats clares -almenys en lo que jo vaig vore plantat-pel
tipus de pintura fosca i marró de les finques que envolten el cadafal, açò
sembla una parida, però estic segur que al jurat també li apareixen il·lusions
òptiques com a la resta de mortals. Un any més la societat formada per Sergio
Alcañiz autor del disseny i de Manuel Martínez Reig com a artista els dona premi obtenen un 7é i un 3r premi d`Enginy i Gràcia a
la Secció 1-B de València.
Més avant,
junt a la carpa instal·lada per la comissió, estava Jardí d`infància
la versió infantil de Santiago
Rusiñol-Comte de Lumiares, composició oberta de tipus arc o pont, podria
donar lloc a dues falles, profusió d’elements
humanitzats arbres, sols, arcs de sant Martí, abelles o una flama.
Disseny característic de Alcañiz, amb predomini de colors clars, utilitza el
blanc com el silenci en la música, per fer la transició de colors càlids a
freds. Fins el color de les tanques de fusta ajuda a millorar el
cromatisme. Realitzada per la mateixa societat que la gran, reben el 5é premi
de la secció tercera infantil de les falles de València.
Continuem el nostre
particular Tour per Rascanya, i
continuem amb dues falles dels anteriors artistes. Zzz... te un disseny semblant, potser encara més conceptual i
metafòric, com si tractaren d`economitzar en una categoria més baixeta, amb
l’ús de materials que no son habituals en la construcció de falles, com per
exemple el peluix, un xiquet dorm envoltat
dels seus pensaments que construeixen un mon paral·lel de criatures
monstruoses. Reben el 2º premi d`enginy i gràcia de la secció onzena infantil
de València.
La
burra...paca...garse era el lema de la falla gran, que de
forma coherent havien deixat en l`encreuament dels carrers Músic Espí-Gravador Fabregat, amb un disseny més naturalista, però
igual de còmic que sempre Manuel
Martínez Reig i Sergio Alcañiz. Un gran ase o burro-millor dit burra, la
burra Paca- en posició bípeda a punt de fer ús d`un wàter humanitzat, llàstima
no haver vist més falla, perquè el guió prometia, un monument en forma de tassa
de wàter dedicat a la classe política, el record Guiness a la cagada més gran,
etc....i com no, el ninot candidat a l`indult de Pablo Iglesias amb el laxant
de moda: Podemos! Reben el 3r premi d’enginy i gràcia de la secció 6-A.
La volteta continuava pel sector Rascanya, eixint d’Orriols i
endinsant-me per Torrefiel,
m'agradaria dir que tot era meravellós ple d’unicorns i piruletes, com alguns
nous governants ens estan repetint fins a la sacietat per les xarxes socials, però
no és així, porte fent la recorreguda per zones no-turístiques ja fa un
quinquenni i açò està que dona pena, estava mal abans i està mal ara, de fet el
bar on vaig dinar l`any passat, enguany estava tancat. Però compte! visitar
Torrefiel te al·licients, per exemple contemplar Herois d’a peu lema que li ve que ni pintat a l`entorn del cadafal
infantil de la Falla Marqués de
Montortal-Josep Esteve.
Amb una composició de
quadrilàter, no era precisament l`estructura l`element del cadafal el que més
destacava. On si complia amb escreix era en l`apartat de modelat, on el seu
artista Mario Pérez, continua fidel
a si mateix amb un estil que el caracteritza, si bé es veu un gir cap a figures
més voluminoses i un canvi en la forma de fer els ulls dels ninots. Tampoc
canvia la unitat temàtica, una barreja de superherois professionals com l`Spiderman del remat, amb els herois aficionats,
més importants al centre del cadafal: els pares.
Es percep la voluntat
moral i didàctica en escenes com la del xiquet- policia local renyant el punk
que li ha furtat l`osset a la xiqueta, la xiqueta que vol ser metgessa o el
grup candidat a l`exposició del ninot, un xiquet bomber amb una flama
humanitzada. I en una falla infantil de superherois, no podia faltar el
preferit pels xiquets: el iaio. Crec que Mario està experimentant una transició
en el seu estil personal, un procés ple de assajos i proves, la pintura per
exemple crec que es prova d`això, una barreja de tonalitats fosques amb altres
més clares, que de moment em sembla un poc estranya, però que polida, pot donar
molt de sí en el futur.
Expressivitat amb la mirada anterior.
De moment lamente dir que
en el canvi d`ulls no acabe d’observar l`expressivitat anterior, però temps al
temps...l`art és com un esser viu, no es pot ser guapo/a tots els dies i a tot
hora! També era arriscat pintar amb colors secundaris els principals elements
del cadafal, però qui no explora es queda estancat. El que no es queda estancat
es el palmarès del jove artista que suma un 2º premi i 2º d`Enginy i Gràcia a
la Secció Sisena infantil per a Marqués de Montoral-Josep Esteve.
Retoca’m una altra vegada estava encara verda, ja venia observant que hi havia certa por a plantar i que després la pluja fera mal-bé els ninots, per això algunes falles com aq uesta semblaven un hivernacle, no obstant ens deixava entreveure una estructura piramidal allargada, habitual d`altra banda en el seu creador. Amb un modelat molt naturalista o realista -quan dic naturalista em referisc al més semblant a un model humà real- i també personal.
Les falles d`Emilio Miralles -almenys per a mi-
tenen una característica que les fa úniques, eixa transició de
tonalitats ocres a morades, que en aquest cas poblaven la part baixa del
cadafal, reservant colors més vius per a les figures del remat, entre plàstics
era difícil albirar tonalitats, però sembla que per les escenes de base, no
excel·lia el cromatisme dels colors vius. En quant a la coherència temàtica es
difícil establir un veredicte, quan no s`ha vist una obra completa, en principi
el cos central i remat anaven per una bona direcció, el jurat els atorgà el 14é
premi de la secció 2-A.
Continuava carrer Marqués
de Montortal avall, direcció l`avinguda del Dr. Pesset, ni una anima pel
carrer, soroll de coets llunyans i poca cosa més, com està el pati senyor! Vaig
pensar. La ràpida arribada a Càntics de
Sirena em va fer esvair per moments aquell anàlisi pessimista/realista de
l'entorn sociològic de les comissions. Per fi tenia cara a cara una falla de Antonio Verdugo Ballester, es lo bo
d`anar a València, que veus de tot i de tots.
L'artista saguntí, més
conegut per plantar a les Seccions Especials de Sagunt o València, enguany s’ha
deixat caure per la Berni, que es com
nomenen afectivament els seus fallers a la Falla
Marques de Montortal-Berni Català, una comissió activa com poques que
enguany ha vist un cadafal amb una composició vertical en quant al seu cos
central -no hi havia manera de vore una falla totalment plantada- un modelat
molt estilitzat, amb figures molt planes.
En eixa dimensió, la
pintura cobra una major importància, convertint-se en substituta de
determinades parts del cos, que passen a ser definides per una major o menor
gradació del mateix color. Com a neòfit, em vaig quedar amb ganes de més, d’un
estil que descobria aquell migdia de plantà. Llàstima no haver vist les
escenes, per haver comprés millor el guió. Si que ho veieren tot els del jurat
que li atorgaren el 6é premi de la secció 3-A.
Dirigint-me cap al Casal
em vaig trobar amb L’hora del berenar
-era el lema de la falla, que encara era migdia!- el seu autor Ivan Garcia plantejava una composició
amb tendència a l'obertura i la verticalitat, com a conseqüència, la falla
tenia molts espais interns buits. No obstant, el modelat amb un estil propi
-molt semblant al d`Alvaro Guija per cert-, tenia un acabat molt gratificant.
La combinació de colors verds-morats, tot i ser encertada, resultava estranya
per a la vista del visitant. El resultat és un 9é premi a la secció cinquena
infantil.
A pocs metres de la gran
avinguda el soroll dels vehicles era major, arribava a la Falla el Cudol, la
última d`aquell carrer tant ple de vida en altres ocasions, que enguany
enyorava. El cudolet o falla infantil, semblava competir temàticament amb la
veïna falla Josep esteve, l’edat dels
herois no obstant, tenia un enfocament distint, més oníric o fantàstic, per
a que diguen que a les falles ja està tot fet. La composició trencava el model
habitual per a una infantil, sense un remat clar, les dues principals figures,
es situaven paral·leles, però separades per una escala. Un guerrer llegendari
ja vell i un xiquet o jove. Baixant per l`escala una apreciable quantitat de
xiquets, alguns necessitaven un mocador, urgentment, xd!
Us de materials com tela
o fulles d`arbre o un ninot d`una embarassada ens advertien que més que el
modelat o la pintura, ací es jugaven amb unes altres conceptes. La falla,
delimitades les seues característiques resultava interessant, original, però extremadament
fosca i gris. Imaginar-Te, taller
creatiu rep el 10é premi de la secció Tercera Infantil per a la Falla Montortal-Torrefiel.
Animals
de companyia era el lema de la falla que Inmaculada Ibáñez havia realitzat per a
Montortal-Torrefiel, com la majoria per no dir totes les falles que havia vist
fins ara, tenia col·locada la base, cos central i remat. Una gàbia amb un felí-
no estic segur quin -dalt superposats des de baix cap a dalt i en persecució,
un gat domèstic, un gos i un camaleó molt vaquer. La composició tenia una estructura
que Inma ja utilitzà l`any passat i que dona força espectacularitat al conjunt,
cosa que s`agraeix. El modelat es difícil de valorar sense tindre un model de
ninot humà, però s`intuïa entre naturalista i còmic. En quant a la pintura amb
predomini de colors freds i forts, en la meua opinió, restaven més que sumaven. El cadafal que no obté premi estava en la
secció 2-B.
M'acomiadava de
Torrefiel, desitjant tornar l`any que ve i contemplar una millora substancial,
es just i necessari. La gran avinguda Pesset Aleixandre em rebia un any més i
em posava en direcció a un dels emplaçaments
estrella de la jornada, frontera entre dos grans sectors. Pocs minuts
després el visor de la Finepix 5600 que m`havia deixat enguany un bon amic,
captava el contorn d’Essentia, per a
donar pas a un afusellament fotogràfic sense pietat.
Les preses no em deixaren
gaudir com tocava d`un espectacle únic, ara si que era l'hora de dinar i tenia
davant de mi l`obra de més pressupost del 2016 de Sergio Amar. Enorme! I no només en mida, el bosc dels olors estava
presidit per la reina Essència que donava nom a la falla, una fada que ajudada
pels follets arreplegava perfums. No se si de quina manera però Amar aconseguia
de nou l`efecte òptic de la ingravidesa, si bé molt matisat respecte l`any
passat.
Era difícil, molt
difícil superar la espectacular composició de l`any passat per a molts la
millor amb diferència. Però la d`enguany ratllava també a gran alçada, la falla
transmetia en cada escena una sensació olfactiva, com la de l`herba acabada de
tallar, l'olor a tinta xinesa, l`olor a pa acabat de pastar, de la xocolata,
...però per darrere teníem a Fètid, un
mag maligne que volia omplir el bosc de males olors, l'olor a pet, a
all, a mofeta, a ceba, etc,....
El dualisme no es
quedava en el guió, també en el modelat, per davant l`habitual i per darrere,
amb una variació en l'expressió dels ulls dels personatges que semblaven
hipnotitzats per Fètid. En quant a la pintura si la part davantera utilitzava
tonalitats més clares, amb un predomini del blau i el verd, per darrere es feia
difícil dir quin color predominava, una barreja de blau, verd i morat fosc es
confonien junt un rosa amortat que afegia foscor, això sí amb una tonalitat més
càlida. Podria seguir i seguir
amb l`anàlisi de la xicoteta joia de Gayano
Lluch-Dr Marco Merenciano.
Els ninots
de la part davantera manifestaven una major volatilitat, mentre que darrere semblen més pesats, com indicant bondat=cel/ maldat=infern. Una
altra característica es que per eixa part de darrere, hi havia una concentració
més alta de ninots objecte o vegetal humanitzats. Els laterals potser eren
l’element més discordant d`eixa composició estructurada en base a un dualisme
maniqueista, però també tenien entre ells un paralelisme, tractant el tema de
les olors a menjar. Que una obra així reba un 4rt premi de la Secció Especial
Infantil de València, indica que en les categories infantils el nivell
artístic és tan gran, que aquesta falla no entra al podi i menys mal que
existeixen les infantils!
Oceanide
era
el debut de Paco Giner amb la
comissió de Rascanya, semblava que ací anava a tindre més sort, a banda del cos
central i remat, teníem a la vista contraremats i bona part de les escenes. La
composició formava un triangle... si, però no de figures superposades, sinó
d’unes sirenes i peixos damunt les ones-peix autònom i peix banquer-, que feien
percebre una sensació estranya de balanceig de la falla, genial Giner. Per a
donar-li la volta a les coses, els vaixells del remat, no eixien d`un cap o un
braç sinó de la cua, donaven ganes d’aplaudir com si no hi haguera un demà.
A tota la garbera de
detalls geomètrics descrits, afegisquen els lectors/es un dels millors modelats
del món faller junt a Algarra i Santaeulalia. Potser i estranyament a banda del
poc volum, d`altra banda característic en Giner, el detall que més em va
sobtar, en aquest cas negativament, fou una pintura fosca de colors freds per a
les sirenes com a éssers aquàtics, que supose volia confondre amb les ones,
però que no donaven l'efecte desitjat. El guió d`altra banda si que semblava
correspondre`s amb el que allí s'estava plantant.
Per exemple el carranc,
símbol de les retallades o d`anar cap arrere, amb un color roig ataronjat que
combinava molt bé amb el blau de darrere. Tot i que un principi semblava que
allò era una falla més sobre el mar, no era així, sinó que era el context on
vivien les oceànides últim reducte de la nostra consciència, per això
apareixien les escenes sobre la deshumanització provocada per l'ús de les noves
xarxes de comunicació.
O l'escena dels tres
ratolins, representant el ventall del espectre ideològic i de la falta de
definició actual, des de la caiguda del mur de Berlín i de la URSS, no podien
faltar les crítiques a la falta d`espenta dels polítics per formar govern -al
final han hagut de tornar a convocar eleccions de nou-. No puc entendre com el
jurat li reballà el 12é premi de la Secció 1-B, sinó es per eixir amb un
pressupost baix o pel tema de la pintura.
Tornava de nou cap a l’Avinguda Pesset Aleixandre, sempre en direcció
oest, quasi per sorpresa com quan et trobes a un vell conegut pel carrer, vaig
descobrir De mona en mona un xicotet
cadafal de senzilla composició que m’obria el camí al sector de Benicalap. Una
gran mona que havia begut més del compte, amb una bota de vi penjant, seia dalt d`una fita quilomètrica. El cadafal,
obra de Miguel Lopez Montserrat, jugava amb la paraula mona, un policia que més
que un mono, sembla orangutà, una xica de formes sinuoses agafa una mona
espectacular.
Personalment em vaig
fixar molt en un corredor que anava botant mones, el que jo anomene transitar per un camp de mines. Els
detalls tècnics de modelat i pintura no transmetien tant, com si feia el seu
enorme enginy i gràcia, pero el jurat no li atorga cap premi dins la Secció
6-A, la Falla Sant Josep de Pignatelli-
Avgda Dr. Pesset Aleixandre ni tant sols carrega en enginy i gràcia,... molt bones haurien de ser
les premiades.
Amb l`arribada a la
parada de Tramvia de Montdúver feia l`entrada de ple a Benicalap, semblaré una
mica gos, però quedaven moltes falles eixe dia i encara més els dies següents i
calia dosificar. Desembarcava a la parada de Garbí, per dirigir-me a la Falla Alqueries de Bellver-Garbí que
enguany a pesar de haver baixat prou de categoria m’apetia repetir especialment
per que feia temps que no seguia a Mario
Gual en falles grans. Lluita de
titans era una lema atraient, que presentava mig cos d`un heroi mític -a mi
em recordava la sèrie de dibuixos els
guerrers del zodíac-amb dos essers mítics més un al muscle i l`altre al seu
cap.
Magnètica
composició que enganxava, no desmereixia el modelat amb el segell propi del que
entesos anomenen artistes d`autor, la mirada de l`heroi era sensacional, però
no arribava tant lluny com l`estructura general, tampoc vaig tindre la sort de
contemplar els ninots de les escenes. La pintura em creava un conflicte
interior titànic per una banda cal
reconèixer la habilitat de Gual, per combinar colors càlids i freds, per
l`altra l’oratge del dia amb intervals nuvolosos no feien lluir un cadafal
pintat amb uns colors un tant estranys, especialment la tonalitat verdosa de la
pell de l`heroi del cos central. Sensacions tan ambivalents al acomiadar-me,
com al assabentar-me del 9é premi a la Secció 4-A, sense haver vist les
escenes, donava la sensació d`un premi una mica baix per al debut de Mario en
aquesta plaça.
La
moda al Garbí era la germana menuda enguany realitzada
de nou per Ximo Martí que repetia,
amb un cadafal dins de la seua línia i molt en consonància amb el gran, on la
figura humana era la base i el sexe femení el predominant, en una falla en que
els objectes eren concentrats a la part de darrere i els animals eren escassos.
Artistes com Martí, es poden permetre eixe luxe, pel domini que tenen del
modelat, del qual sempre destaque unes mirades d`ulls grans que cerquen
provocar tendresa i bonhomia. Curiosa la
divisió intencionada o no, de colors més càlids a la part davantera i més freds
a la darrera. La dura competència els deixa sense premi a la secció quarta
infantil.
Creuava l`avinguda de
Burjassot per dirigir-me a la que fou durant uns quants anys buc insígnia del
sector arribant a estar en la Secció Especial, la Falla Avinguda Burjassot-Pare Carbonell, eren hores ja vespertines, quan
em situava front Una nit al teatre de
Shakespeare de Fernando López
Cabañero, de nou una infantil de alt voltatge. Amb una composició suggestiva
el gran escriptor anglès amb la ploma a la ma semblava rebre`ns, no és habitual
que la figura principal estiga a peu pla i no coronant un remat.
Per darrere, una parella divuitesca, encara més gran que el ninot
principal, amb els colors més forts de la falla i entremig la silueta d`un
escenari teatral coronat per xicotets ninots jeràrquicament inferiors als adés
esmentats. En algun moment inclús semblava que podia haver-hi certa
perspectiva. Amb un modelat de línies naturalistes -altres dirien clàssiques-
amb tendències cap al còmic i una forta tendència al moviment que li donava
vida als ninots i a la falla. Predomini clar de colors freds sobre la base del
gris i el verd, suaument interromput per un roig fort o la tonalitat més suau
de la pell dels ninots. Encara que minoritari apareix algun xicotet ninot de
tela. El jurat els atorgà el 12é premi a la secció segona -la categoria del
bronze infantil.
Quina
abundància ...de plàstic, haguera afegit jo. El cel ennuvolat
tenia molt preocupats els artistes que esguardaven fins el final per
traure les peces més delicades. Semblava que la composició anava a ser
triangular,...entre aquells impermeables improvisats, s'intuïa una jove
abraçant un gran corn de l'abundància. Al seu costat separada però a prop una
figura d'algú somiant amb l`abundància. Fora d`aquell improvisat hivernacle al
remat una figura que no semblava haver aconseguit la abundància de forma molt
honrada. Difícil no, impossible poder parlar de modelat, acabats o pintura d’una
falla en eixe estat embrionari, que estava plantant José R. Devís que acabaria aconseguint el 10é premi en la secció
2-A per a esta comissió anomenada també Falla
Benicalap.
Continuava per carrers
que recordaven l`antic poble que hui dona nom al barri, girava pel carrer barx,
prop de l`església, que em transportava a èpoques pretèrites quan contemplava
alguna antiga casa de l’horta supervivent a diferents onades d`especulació al
llarg de la història....el soroll fugisser d`un coet em va fer tornar al
present, quan enfilava el carrer Periodista Gil Sumbiela, en uns metres estava
front Que monada de chica, el cadafal
que enguany ha plantat de nou Paco Mesado per a la Falla Periodista Gil Sumbiela- Assutzena.
Amb un cel encara amenaçant,
de nou apareixia empaquetada la gran majoria de les peces, reservant només a la
vista de fallers, veïns i curiosos, el cos central d`aquell ninot representatiu
d’una jove adolescent coqueta del moment, dalt d’una columna clàssica, com una
deessa grega traslladada a l'actualitat, amb mòbil a la ma, per a fer-se un selfie o autofoto -definició de l’AVL-.
Original i fantàstica definició de l'egoisme actual que es vol inculcar als
nostres joves i que practiquen de forma assídua molts dels nous governants de
València.
Poc més podria contar
d`un cadafal empaquetat, el remat
teniambona pinta, original, ben modelat, i amb uns colors vius
coherents amb la joventut que es pretenia representar, que a més a més donaven
certa alegria en un dia climatològicament gris. Supose que la resta de la falla
aniria al voltant del postureig i de la vanitat que com deia Sant Vicent Ferrer
Va i ve, però mai es deté. El cadafal
de Paco Mesado no obtingué premi dins la secció 2-B.
La que si estava
acabadeta de plantar era Bailamundeando
que com el lema indicava tenia en la base una semiesfera mundial, envoltada de
balls de tots els continents. La composició era la més etèria de la jornada, no
es podia parlar ni de cos central ni de remat, les figures suraven, especialment
la representativa de la dansa clàssica, detalls com dues flors tocant el tabal
i la dolçaina anunciaven que estaven davant danses valencianes, la dansa del ventre, la de la pluja, etc,....
La falla transmetia
molt, no li calia cartells. D'altra banda del modelat em va sorprendre un tant
les línies dalinianes corbes, que em donaven certa sensació de surrealisme. En
quant a l`estil propi de l`artista, observava un cert canvi en la definició de
les conques oculars dels ninots, però que no empitjoren i milloren, li donen un
altre matís. La pintura era un recorregut per tota la paleta de colors, amb
predomini dels tons més vius, que tenia el màxim exponent en l`arc de san Martí
de la dansa de la pluja. La combinació amb tonalitats més clares o pastís, completaven
un cadafal molt complet, al remat Alvaro
Guija que repetia plaça un any més en Periodista
Gil Sumbiela- Assutzena rebia un 15é premi de la secció quarta infantil.
Continuava carrer avall
fins que vaig girar pel carrer dels plàtans, que en aquella hora de la
vesprada, donava fam. La meua última falla d`aquell barri que fou poble era un
any més Acacias-Picayo que enguany
havia canviat d`artista, el lema Un nuvi
per a la meua filla ens orientava en la temàtica satírica que anava a
predominar en el cadafal. Una mare desesperada pregava per a vore si trobava a
algú que s’emportara ja a la penyora de la seua filla, una xica rebel i mal
educada, al centre la filla en un tron i a l`altra banda Cupido rebentat per
que les seues fletxes es trencaven o no arribaven a la destinació. El cadafal de Toni Fornés
que estava en la secció 3-B, no rep premi.
Que
passa al riu? Era la versió infantil de Acacias-Picayo, que versava sobre
diferents escenes que poden succeir a la vora del riu, amb el pont de les Flors
en el centre d`una composició peculiar, que tenia el remat a una vora, en un
dels casalicis d`un dels vells ponts del Túria. Els camps de futbol, el bioparc
o xiquets fent grafittis eren algunes de les escenes que envoltaven la falla.
Molta foscor en la pintura, salvada per l`escena del pont de les flors i un
modelat un poc desigual la deixaven sense premi a la secció sisena infantil.
Contes Xinesos de Ramon Espinosa 1r premi Secció Especial amb L'Antiga el 1991
De tornada a les vies
del tramvia m`acomiadava de Benicalap, on com a Torrefiel o fins i tot més,
notava en l’atmosfera les urpades de la crisi. Si ja es difícil sobreviure,
encara més ha de ser plantar falla en aquests barris allunyats de
touroperadors, patrocinadors, etc,.... Agafava l’autobús per a viatjar a la
única falla que voria del proper sector, que enguany feia 25 anys del seu
primer premi a la Secció Especial: Monestir de Poblet-Aparici Albinyana més
coneguda com L’antiga de Campanar.
Espectacular imatge que em
contrastava amb el que havia vist fins ara, ací no hi havia disminució de
volums ni crisi, ni res.... com en els seus millors temps s’alçava majestuós un
cadafal imponent, Malèfics que amb la
càmera que m’havien deixat amb molt d’esforç vaig poder enquadrar. La falla
feia olor a premi. Vaig tindre la sort de contemplar en l’hora del cafè a dos membres de la nissaga Santaeulalia, Alejandro
i Miguel, pare i fill, reflexionant sobre el que estaven fent. Altres persones
que desconec i un poc més tard un altre mite: Agustín Villanueva Collar, que fa 26 anys guanyava amb ya semos europeos a Na Jordana.
El cos central era el de Malèfica que com en el conte s’havia
apoderat de la bella dorment. Si tot el conjunt de la composició buscava
l`espectacularitat, ací estava el clímax, amb un cos central girat que dalt el
seu cap sostenia diversos remats i una bella dorment que semblava gitada en
levitació formant el fragment de composició risc més espectacular de les falles
2016. L'altra banda del cadafal era més vertical amb castells i orcs a
gogó.
Si la composició i el
risc impactaven -sobretot en la part frontal- també ho feia la exactitud del
guió de Miguel Prim- mai ningú parla dels guionistes i es injust- però ja no ho
era tant per la banda de darrere, en la que es convertia en una massa enorme a
imatge i semblança d`un decorat de Disney per una pel·lícula de por infantil.
Qui coneix un poc les falles saben que el modelat dels Santaeulalia, es
llegendari, eixe és el problema que s'espera tant d`ells que se`l tolera la més
mínima errada i a banda que siga original.
Crec que no era el millor
modelats, ni dels Santaeulàlia, ni d’Alejandro, però tampoc era dels pitjors,
això sí, més histriònic i caricaturesc que mai, ple de figures fantàstiques i
monstruoses, tal com marcava el guió de Prim, sinó tenia el millor modelat,
almenys era coherent fins al detall. En la pintura encapçalada per Villanueva,
a qui vaig tindre el gust de vore treballar en directe, em va passar el mateix
que amb la composició, més completa en varietat de tonalitats i contrastos per
la part frontal i molt més homogènia i fosca per darrere.
Les escenes
lamentablement, encara estaven escampades per l'enorme emplaçament del qual
goja aquesta comissió, però amb l`escena dels malèfics que aguaitaven per una
porta vaig tindre suficient, Barcenas, Pujol, Darth Vader!, etc,....o un altre
ninot amb una bossa plena de logotips de bancs i caixes. Malèfics nous i
malèfics de tota la vida, mentre alguns personatges com el rei del contra remat
restaven dormits. Un gran cadafal que tot i no vore acabat de plantar,
presentava certes irregularitats que en la alta competició es paguen. Al remat
un 3r premi de la Secció Especial per a l’
Antiga de Campanar
President
he encongit als xiquets ja estava tota en el seu lloc, de
composició redona, deixava pocs espais buits i a l'igual que la germana gran
buscava la espectacularitat -a mi em sorprenia el volum, per a la categoria en
que estava- en una de les seues places fortes, l`artista no experimentava i
tirava ma del repertori habitual, millorat i engrandit, aconseguint un efecte immillorable
amb el modelat. Els ninots de Mario Pérez com tantes vegades he repetit,
semblaven saludar-te, alguns de forma més explicita, altres amb la seua
expressió.
Coberts per una pintura
de matís predominant clar, aconseguia efectuar contrastos complicats, amb
colors freds com el blau o el morat, verdaderament heroic. Al rodar la falla,
es comprovava l'èxit aconseguit, no hi havia una part frontal, lateral o
posterior, la falla era un tot i això es molt difícil d'aconseguir. Per posar
un però, no vaig acabar d`entendre bé el guió, però en la part técnica poques
vegades he vist tanta regularitat, el resultat per a Mario Pérez fou òbviament un 1r premi , en aquest cas en secció
cinquena infantil. Enguany no hi hagué visita a Nou campanar, no es plantà, obviament és la certificació de la fi d'una época. Les falles sempre van per darrere de l'economia. Una falla que si es plantà i que mai he visitat del Sector Campanar es la Falla Castielfabib, que a banda de fer una falla experimental o d'experimentar amb les falles, també fa un llibret molt interessant. I ací acaba aquesta primera part de la Plantà 2016. Pròximament la segona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada