Corredor de Falles

CRÒNIQUES FALLERES    2015

Dia 17 de Març- Les falles dels xamfrans de l’eixample – Modernisme arquitectònic i classicisme faller al Pla del Remei-Gran Via.

Deixar enrere la Falla del Regne i enfilar el carrer Joaquin Costa significava entrar de ple en l`últim sector del meu viatge per les falles de València. Un sector que representa les falles de classe alta de la ciutat, que no obstant la situació benestant tenen també la responsabilitat de mantindré sempre un alt nivell de cadafals i que amb la situació econòmica actual, no es fàcil ni per ells mantindre eixos pressupostos. A hores intempestives, no se molt bé quan, però segur que més tard de les tres o tres i mitja de la vesprada, arribava a l`encreuament entre Joaquim Costa-Borriana, que enguany havien plantat El jardí prohibit de la ma de Pedro Simarro l’artista que l`any passat s`emportà el ninot indultat de València. La composició del cadafal, diferia a tot el que havia vist al llarg del dia, s`assemblava a alguns cadafals del casc antic, en quant a enginy i gràcia.

No hi havia un afany de verticalitat, base, cos central i remat. Altrament la horitzontalitat recreava perfectament un jardí, tal i com resava el seu guió, per tant en aquest punt, la falla anava molt ben encaminada. A banda de follets, ratolins, un pont romàntic i molta vegetació a l`estil dels jardins germànics, hi havia el cinquè millor ninot segons la votació popular de l`Exposició del Ninot, el que tingué retingué.  Quasi de refiló vaig fer la foto de Feliç no natalici de Samuel Martínez Lopez i Mª Esteban, un cadafal del qual per a no dir mentides no recorde molt bé el guió, però estèticament no estava gens malament i prova d’això es el seu 8é premi a la secció sisena infantil.

Vaig continuar quasi per instint sense mirar el mapa, seguint pel carrer Borriana, fins que vaig arribar a una de les falles punteres del sector la falla Ciscar-Borriana, personalment no negue que una de les meues falles favorites del 2015. La gran castanya europea combinava la crítica descarada de sempre i els millors acabats de Carlos Carsí. L’estructura compositiva era colpidora, una gran i espectacular cambrera bavaresa que embriagava i no només per els gerros de cerveses que portava, no se ni les fotos que li vaig fer, el recurs de l`equilibri dels gerros, era genial.Com també ho eren els ànecs collverds del remat que obrien més el cadafal i feien un efecte òptic d`elevació.

I si de matricula era el cos central no quedaven molt arrere els seus flancs, per l`esquerra un gran gos santbernat i per la dreta un bavarès fent sonar un gran trombó. A la bellesa estètica cal sumar la ironia del guió que l`acompanyava, de Manuel Andrés Zarapico. Això ens explica que la cambrera bavaresa es Erika, filla de banquers... te bufats a tot Europa amb la cervesa de la marca Merkel, a un dels bocois es veia clarament Bundesbank, el qual celebra el seu Octoberfest esclafant les mascotes d`altres països europeus que li segueixen el joc. 

Dalt el trombó del bavarès, el gall francès escataina perquè no te més ous que posar...però mira de reüll a Alemanya, mentre beu per oblidar, al seu costat el gat portuguès que als cartells diu que quasi demana el rescat –en realitat i per desgràcia ja el rescataren-, el porquet en la base representa a Grècia i es qui pitjor ho està passant pensant que els alemanys se`l menjaran. Ni la britànica reina se`n lliura de la sàtira fent les maletes està anant-se`n a Magaluf, en realitat Regne Unit es l`únic que pot fer la seua al marge d`Alemanya.

Òbviament havien d`eixir els ànecs d’Espanya, que produeixen el morapio de la recuperació, la crema catalana, etc,...apareix la vaca lletera suïssa, altres castanyes eren la fallera o la de lligar, on amb una mica d`alcohol tot es veu diferent. El per a mi millor Carsí del 2015, amb un modelat –sobretot del cos central i el remat- i amb una pintura en general de les millors, amb una composició atractiva es queda amb un sisè premi  a la secció 1-A que a mi personalment em sap a poc, perquè a banda dels valors referits, crec que tota la idea del guió era original, plena d`actualitat i la relació amb el cadafal molt fidel, tampoc s`entén que no li donen el palet d`enginy i gràcia i només el 2º de la secció 1-A.

Eureka –que fou també el lema d`una falla infantil guanyadora en Exposició-Misser Mascó amb Joan Blanch- es el lema de la falla Ciscar-Borriana infantil que ha fet el benicarlando Juan Lluch Martí que a l`igual que Carlos Carsí, en la gran, lluitava ací en la seua categoria més alta. El cadafal  tenia una composició mes que redona, quadrangular, fosca per dins e il·luminada per fora. Destacaven per la seua mida un ric personatge i la xica del costat i  a la part de darrere hi havia un inventor que cridava content el lema de la falla. Darrere d`aquests tres personatges, hi havia altres de mida més menuda i encara alguns més reduïts com els ratolins de la base.

Contràriament al que ocorre en la majoria de cadafals, grans o menuts no eren les principals figures les que tenien el millor modelat o pintura, un fet almenys per a mi un tant desconcertant però quan més reduïdes eren les dimensions dels ninots més guanyaven en qualitat. Un estil inclassificable amb molta personalitat que si te algun tret definitori es la de l`execució de les cares dels ninots, amb eixos xicotets ulls, que semblen punts. Un estil propi que remarca els xicotets detalls i que a pesar d`algun retrocés en altres cadafals més menuts, es troba en franca progressió el qual enguany li ha donat el 8é premi de la Secció Especial Infantil de València.

El viatge per l`eixample continuava, baixant pel carrer Ciscar fins Comte Altea, entrava en un carrer amb alta densitat en qualitat de cadafal faller, la primera de les falles a visitar era Polvorín, polvorado un cadafal de Javier Álvarez-Sala Salinas amb un nodrit equip de col·laboradors per a Joaquim Costa-Comte d`Altea, amb una estructura francament original en forma de torre estilitzada s`erigia el cos central del cadafal que feia de casa abandonada on unes bruixes feien pràctiques pirotècniques, mentre el fantasma de la casa fugia.  El cadafal te una alçada majestuosa i un risc gens menyspreable en els remats de les bruixes, que contrasta amb el conservadorisme actual en aquesta matèria. A més a més el remat rodava, es a dir, no deixava pelada cap part del cadafal.

A la base per la part de darrere en un poblat medieval, caputxeta vermella i el llop tirant-se floretes,...mentre el recaptador anava traguent-li ho tot als camperols. Ja a la part frontal, una escenificació del nou orde mundial que pretenen implantar-nos com a dictadura global, trespolat al mon faller, cursos CRE, normatives, impostos, recaptació i sobretot la paraula es control total sobre el que fan fallers i no fallers, en aquest cas en el tema pirotècnic, un pas més en la domesticació d`una festa que va nàixer precisament per criticar el poder establert. Una mostra de tot això, es com pràcticament han extingit el Tro de Bac o les despertades. 

Al costat un enorme drac que representa els veïns que protesten pels coets o els focs religiosos, tots paguen impostos menys l`església. En definitiva, un cadafal en la línia dels acabat d`alt nivell d ’Álvarez-Sala Salinas –potser amb un perfil més baix que en cadafals de seccions superiors, però crec que íntegrament original- i també amb un risc destacable.  Potser el guió, una mica enrevessat rebaixa un poc el conjunt, però això no li impedeix alçar-se amb el primer premi a la secció 2-A. Les coses del directe, feren que em perdera sense adonar-me`n Una festa als núvols la falla infantil de Cap de Suro, que enguany era el seu projecte de pressupost més elevat, aconseguint un 6é premi a la secció primera. 

Quan escric aquestes línies han passat ja vora cinc mesos, però el meu oblit es segur que estava relacionat amb cansament i dispersió del pensament que en aquell moment ja estava en el següent cadafal el de la Falla Almirante Cadarso-Comte d`Altea, el lema era Bon Apetit i el seu artista des de fa més d`una dècada es Manuel Algarra Salinas, si poguera tindre un tercer cognom seria regular, però no de mediocre, sinó de regularitat, perquè des del 2006 ha situat a la falla de l`eixample sempre entre les sis primeres. Enguany el primer que em va impactar va ser el descens en kilograms de suro, la crisi continua i això es nota en la mida del cadafal, de tots els cadafals en general.

El que no canvia es per una banda, una estructura compositiva molt clàssica que pràcticament repeteix almenys des de fa cinc anys i per altra banda el millor modelat clàssic o més naturalista, que li ha valgut en diverses ocasions el ninot indultat. També era supèrbia la distribució cromàtica amb el taronja del pit del cuiner central i el verd del remat i els colors vius, on destacaven els colors dels galls del remat en plena baralla. Al costat com en una fotografia en la que uns comensals queden retratats de forma perenne realitzant un moviment, apareixien a la dreta una dona a la que li havia saltat un crustaci sembla que no massa cuinat....perquè estava viu!

A l`altra banda el seu equivalent masculí a punt de caure de la cadira, una composició que enguany ha incorporat aquesta variant de moviment, que la fa una miqueta més solta. Destacar com el gran cambrer del cos central-remat més alt, es mantenia recte, mentre que la resta de grans ninots feien algun tipus de moviment –precisament el ninot més quiet desencadenava el moviment dels altres amb la rata que sostenia en una de les seues mans- com altres anys tot els personatges del cos central i el remat estaven situats cap endavant sense mostrar per la part de darrere.

Si l`execució del cos central i remat es magnífica, la de les escenes al voltant de la gran taula de la base son iguals o millors. Vaig començar per l`escena que jugava amb el televisiu concurs Master Chef Junior, però amb el xicotet Nicolas com a presentador i diferents polítics joves com Pablo Iglesias, Errejon o Pedro Sánchez. L’escena del costat era la més picant de tot el cadafal, amb plats de diferents cuines com la francesa, la cubana o la grega, on òbviament hi havia un joc semàntic. 

Ja per la part posterior s`observava la baixa cuina a base de menjar ràpid o l`alta cuina, una escena doble on en primer lloc estava el xiringuito de PP, amb un Montoro en banyador, una Soraya molt escotada o un Rajoy cambrer, servint xupitos per al caloret. Tot ells observats per Chicote. Finalment apareixia l’alta cuina, amb tres cambrers en xanques que ens venen fum i cuina micro. Hi havia referències a la corrupció amb la cuina d`autor o l`escena de cuina tradicional, que ha aconseguit el ninot indultat de les falles de València 2015, amb el qual Algarra introdueix Almirante Cadarso entre les primeres de la classificació històrica amb quatre ninots grans. La cuina de la iaia, representa també el retorn d`un banderí que aconseguiren fa dos anys. 

Probablement la falla millor acabada del 2015, amb un modelat i una pintura insuperables, a la qual només li mancaven un mica més de risc en la composició i sobretot més pressupost, però es difícil fer-ho millor amb un dels pressupostos més baixos de la categoria, en definitiva gran resultat un 6é premi a la Secció Especial i el Ninot Indultat de les Falles 2015 de València. Filant el temps era la falla infantil d’Almirante Cadarso, un cadafal a càrrec de Dart Faller que parlava del temps, Andreu el seu protagonista aprenia d`uns personatges misteriosos la importància de valorar el temps. Nona, Décima i Morta eren les tres parques, les tres germanes responsables de teixir el fil de la vida de les persones, seran les encarregades de mostrar-li que cada hora del dia te la seua tasca i totes son importants.

Després de vore el modelat d’Algarra, es difícil valorar qualsevol altre modelat, així que intentaré abstraure`m i pensar en eixe cadafal, sense entrar en molts detalls, no hi havia un nivell d’execució molt alt, però tampoc tenia molta irregularitat i tenia una tipologia prou original, sobretot en els caps dels ninots. La composició era molt senzilla, sense remats aparatosos i en quant a la pintura combinava colors freds i calents, però sempre en tons suaus. En qualsevol altra categoria haguera picat, però en l`especial infantil de València ..no només cal ser bo, cal ser un dels més grans i estar en forma.

I arribava a l’ultima falla del carrer, un cadafal que em va enamorar a primera vista, sempre hi ha una falla –i no tots els anys, ni en tots els llocs- que se`t clava ja no en el cap sinó en el cervell reptilià, en la part més profunda del subconscient i Siempre emerge lo que se sumerge era eixa falla. Lo més curiós es que la Falla Mestre Gozalbo-Comte d`Altea era una de les més xicotetes de la categoria, un paradigma de cadafal totalment diferent al que estem acostumats però ple de continguts i bellesa estètica.

Submergida en el fosc pou del neoliberalisme existeix una societat dominada per la corrupció i el vici, les burrades de la primera dècada del segle XXI han causat una desfeta social i han fet més gran la bretxa entre rics i pobres- que una falla amb aquest guió es plante en un dels barris amb més renda mitja de València es paradoxal o senyal que fins i tot ací hi ha consciència de la degradada situació social general- i si per alguna cosa més m`enamorà el cadafal fou per les facilitats que donava la seua comissió per a fotografiar-la, de fet es la primera vegada que m’ha passat en una falla de tant alt nivell a València.

Moltes vegades me he imaginat fins on podria arribar Manolo Algarra si algú li ajudarà a fer una composició diferent al que està fent des de fa anys a Almirante Cadarso, la resposta ens la ha donat enguany el disseny de Ramon Pla. El resultat ha segut espectacular, perquè era una combinació del modelat clàssic naturalista d’Algarra i una composició que li dissenya Pla la qual reprodueix l`artista faller de forma mecànica. Es difícil definir la novetat que suposa el cos central del cadafal, perquè hi ha molts bustos i mitjos cossos de dones, però el que resultava nou era el disseny, que a més a més estava reproduït magistralment. 

Si les qualitats tant de modelat com de pintura de la base meravellaven, eixes emocions augmentaven exponencialment quan s`arribava amb la vista al remat, no se si existeixen prou adjectius al diccionari per reproduir el que vaig sentir en aquell moment, no només per la seua bellesa, sinó també per la seua composició, única original, mai havia vist un remat així en ma vida, mai! Un remat que era condensació simbòlica i estètica de tot el que representava el cadafal, de sobte d`aquell gran cap femení rococó, sorgien sirenes, peixos, columnes i voilà! La catedral de Sant Marc de Venècia, com a símbol occidental de civilització que emergeix de l`aigua, sublim i a més a més i sobretot vist per darrere evidenciava un risc important.

Tot aquest conjunt estètic simbòlic d`una societat bonica per fora i podrida per dins, no acabava ahí, ja que si es rodava el cadafal, es podia comprovar la perfecta transició dins de colors freds com per exemple del blanc frontal de la xica que girant i pujant cap a amunt s’anava tornant cada vegada més fosc, per no parlar com a la base s’oposen colors entre el roig del seu vestit i el verd de la vegetació inserta en eixa part de la falla. Tota aquesta estructura, no era un tot, tenia als seus costats dos contra remats, el de l’esquerra era mimètic amb els colors del remat i cos central, això no es fàcil de realitzar, perquè crea un efecte de coherència cromàtica, amb els elements anteriorment citats. 

L’altre detall es que aquesta mena d’esperit o deu o el que fora, en una posició d`elevació semblava estar oposat a l`altre contra remat en posició més encorbada, actuant com a serf amb uns colors amarronats i foscos, ....crec que no era per casualitat. En quant a les escenes hi havia una argumentació d’elements enfrontats de tipus dual, els que tendien a emergir i els que tendien a submergir. El princep –ara rei Felip VI- i el seu cunyat Urdangarin o el seu pare Joan Carles- també servia per explicar la diferència entre els països submergits d`Europa i els que estan dalt. O en una altra escena les minories emergents i les antigues majories que estan submergint-se en política. En una altra Hisenda torturava als fallers per a buscar diners negres, una referència a l`intent de control que volen exercir sobre les comissions falleres.

Una de les millors escenes de l`any per l`actualitat temàtica, era la dels amors submergits entre Obama i els Castro, aquest grup demostrava que la falla no només estava molt ben feta, es que tota ella era original i fresca. Per si algun detall mancava, caldria parlar també de l`ornamentació del cadafal, detall molt comú en poblacions com Xàtiva i en algunes falles de secció especial de València, però no tant en altres. Finalment vaig vore el ninot candidat a l’indult, dedicat a l’economia submergida, de nou una nova meravella del taller de Manuel Algarra, a la qual acompanyava un pensament molt racional, ja que amb les altes taxes d`atur actual, a molta gent solucionava la vida, que almenys amb això pot sobreviure.

La falla era un cant a l’esperança, de dir que ja hem tocat fons i que cal tornar a la superfície per a agafar aire. Personalment jo durant uns minuts també vaig tornar a la superfície, no se com li deien a aquella fallera de Mestre Gozalbo  que em tractà tant bé, a peu de cadafal i que tingué la paciència d`escoltar-me quan li vaig explicar que era Corredor de Falles. Son eixes interaccions les que donen forces per a seguir, quan la ment i el cos es troben esgotats a pesar d`estar fent el que més t`agrada. Estava i continue convençut que aquesta falla haguera fet molta ombra a moltes de la secció especial, era una de les millors falles que mai s`ha plantat a la Secció 1-A de València, un primer premi indiscutible.

Una mica exhaust després d’una falla amb unes qualitats tant excepcionals, calia fer un descans mental, però no era possible-del tot- perquè allí darrere estava Las Hilanderas o Les Filadores de Julio Monterrubio l’ultima falla del mestre nascut a l`Escorial però criat artísticament entre Alzira i Carcaixent. De nou un projecte, o millor dit realitat totalment nova, pintat per un clàssic de la pintura espanyola el 1657 en ple esplendor, Velázquez, el qual Monterrubio rescata i posa en valor en les falles. Cal dir que el mestre resident a la Ribera, sent una profunda admiració pel geni del barroc espanyol, si algú recorda la falla infantil de les menines, sabrà del que parle.

La composició era extremament senzilla, quatre ninots com aquell qui diu, tots femenins i amb una mida molt uniforme. Un modelat amb un escatat fins la sacietat i uns colors certament foscos, que semblaven realçar la historicitat o l’antiguitat del quadre original. El segell Monterrubio estava imprès en els rostres de les filadores, òbviament ninotizades dins l`univers de l`artista. Però hi havia molt més, si es rodava la falla clar, calia fer-ho per a trobar la falla “B”, la part contemporània on apareixien els modistos i modistes actuals, com Vittorio i Luchino, Amparo Fabra, Carolina Herrera, etc.. ací els ninots ja no eren en blanc i negre com a la part frontal, es comprenia el perquè de l`ús dels colors.

Més que temes estètics, que ja he repetit altres vegades fins la sacietat i que en aquesta falla no abundaven tant, crec que el cadafal destacava per la composició, que realment semblava que hi haguera dues falles en un mateix espai. Monterrubio com els planetes, no deixa mai de moure`s i aconsegueix experimentant un 2º premi a la secció segona infantil de València. Ara si la meua ment, descansaria un temps per passar-li el testimoni al meu cos, que de nou es posava en marxa per abandonar aquella part de l`eixample, per dirigir-me per la Gran Via del Marqués de Túria fins a la plaça Canovas, on em trobe tots els anys amb un grup d’irlandesos que celebren Sant Patrici, patró de la illa verda.

Després d`uns minuts de descans mental, venia l`ultima part del sector l'alta muntanya fallera, amb les cinc falles del carrer Ciril Amorós, que per motius familiars conec molt bé. Xe quina barbaritat! era una falla atípica per a començar, feta per un Miguel Santaeulàlia que tot i haver guanyat el palet en especial infantil, els últims anys s`ha dedicat més a grans que a infantils o com en aquest cas les dos. Vista des de la part frontal, semblava que tinguera tres ninots propis d`una falla gran, d`un mida descomunal per a una infantil. Aquests grans víkings, tenien xicotetes figures, més habituals a les falles infantils, les quals eren totes xiquets –també víkings-, el que si tenia era una gran coherència temàtica. I per la part de darrere més del mateix o fins i tot pitjor.

A la part de davant estèticament, si tenia un bon nivell, amb un modelat interessant, una pintura fosca, tot i que ben executada i distribuïda, però per darrere costava de creure que allò fora un cadafal de la secció primera infantil.  Òbviament no obtingué premi. A mal temps bona cara era diametralment oposada, fins i tot per darrere ja era una altra cosa, una composició més harmònica, sense gens de risc –torne a insistir, vista des de darrere-, però s`intuïa un nivell de modelat, pintura, etc,...molt superior, més d’acord amb la Falla Gravador Esteve-Ciril Amorós i amb un artista com Miguel Santaeulàlia, que no semblava ell en la infantil.

La primera escena que em vaig trobar va ser la de Rajoy fugint amb Soraya Sainz de Santamaria en un porc senglar, d'un rinoceront amb la camisa del Barça i un lleó amb la del Bilbao que representaven Catalunya i Euskadi, perseguint al president Espanyol en un hipotètic Independence Day. Ací relluïa la principal diferència amb Algarra, la vis còmica i caricaturesca  que empra la família Santaeulalia i que tans bons rèdits li ha donat en el passat. Del carreró dels atracaments baixava un personatge amb una banda amb la tricolor francesa amb cara de pocs amics. Baix un sinistre personatge vestit de negre amb dues bombes a les mans, mirant les bosses de diners del Trist Espanyol. 

La millor part del cadafal estava per vindre, però rodant pel lateral, s`advertia una part frontal més que bona, on el blanc i el color s`obrien pas per fi, ajudats per la llum vespertina. La crisi econòmica ha destapat la vertadera cara de la corrupció, un dels últims i més sonats ha segut el de Rodrigo Rata, que com diu un cartell no es “valenciano, sinó marrano”, una senyal de la indignació general pels múltiples casos de corrupció, d`un sistema que agonitza.

Al front del cadafal , allò era una altra falla,  no tenia res a vore amb la part de darrere, el mig cos d'una veneciana preciosa amb una mascara carnavalesca i un vestit blanc que repartia llum a la falla, coronada per dos venecians riallers dalt les plomes de suaus colors. Al costat una bellesa hindú, encara més espectacular que la companya occidental amb el  sari  i tatuatges als seus braços. La dama hindú poseía al seu coronament unes mascares pròpies de la tradició dramatúrgica d`aquell gran país asiàtic, la mirada i el modelat del vell hindú del seu cap eren hipnotizadores. Difícil decisió la dels jurats, el sector Pla del Remei-Gran Via tenia enguany un nivell galàctic en modelats, sobretot en les seues tres falles de secció 1-A.

Un Pablo Iglesias de la India, blandía grans tisores d`esporgar, seia davant un mag que preparava el gran perol popular, l'escena estava acompanyada de molta cartelleria, en ocasions  al meu parer amb massa línies, rodant cap enrrere, contemplava l`escena dels aturats que posaven bona cara per trobar un treball que mai arribava i una sorpresa, la cara del jove africà de la part de darrere, de nou modelat d`alt standing, en un barri que concentra els millors treballs. Després de la barbaritat de cadafal de l`any passat, amb una falla que perfectament podria haver-se plantat en la secció especial, s`ha reduït el pressupost i això ha tingut el seu efecte en un cadafal, que ha minvat notablement la seua alçada.  El  guió de Javi Tejero, enguany no era tant clar com el de l`any passat on si que ho va lligar tot. Gravador Esteve no obstant continua en l`elit, aconseguint de la ma de Miguel Santaeulalia el 3r premi de la secció 1-A de València.

El sol anava baixant des del zenit i jo feia lo propi, acostant-me cap al Mercat de Colom, a una emplaçament faller que sempre quedarà en la memòria col·lectiva per a aquella tortà del dimoni desficiós de Benedito de 1931 que els feu guanyar el primer premi de la primera secció –no hi havia secció especial- el primer de totes les categories. Love a la reina era el cadafal de Javier Álvarez-Sala Salinas per a la Falla Comte de Salvatierra-Mercat de Colom-Ciril Amorós, una falla que baixava una secció respecte a la seua veïna, però també poderosa dins el seu àmbit. Una composició encara més horitzontal, que em retrotreia als inicis del meu viatge pel sector quan l'encetava per Joaquim Costa, mostrava de nou una figura femenina com a cos central, la bola del món en la ma com a símbol de majestat i una corona al seu cap com a sobirania, d`on eixien una sirena i una altra figura femenina al·legòrica, que feien de remat. 

L’estampa del remat, amb el modernista Mercat de Colom darrere, es un valor afegit que pot crear certa eufòria òptica. La falla va de dones, i tots els ninots son femenins, apareixien Rita Barbera com a reina de València, o la reina de la baralla, reines històriques com Cleòpatra, Maria Antonieta o Isabel de Castella, altres reines son més actuals, com Madonna reina del Pop o Isabel Preysler de les revistes del cor. També eren destacable els dos contrarremats, el de Blancaneus i el de la Reina d’Àfrica.

Com la majoria de cadafals de l`eixample te la sort de tindre un emplaçament privilegiat que realça la bellesa estètica de la falla, que a mes a més en aquest cas també posseïa un dels guions més coherents de tot el sector. Javier Alvarez aconsegueix per a Comte de Salvatierra, el 5é premi de la secció 1-B. L’any que ve debutarà per fi a la secció especial, esperem que siga una revaloració del modelat en les falles de més pressupost.

Foc i Festa era la única falla de concurs que havia vist enguany de Ceballos y Sanabria, amb el seu característic estil didàctic, presentaven un cadafal on un Prometeu ninotitzat entregava el foc als homes. Al seu voltant uns xiquets prehistòrics començaven a experimentar amb un dels primers invents utilitzats per la humanitat -per cert les primeres evidències d`un foc fet a la península ibèrica son de la Cova de Bolomor al terme de Tavernes de la Valldigna, fa més de 300.000 anys per uns homo heidelbergensis, ens vindrà als actuals valencians l`afició al foc d`eixe lloc?- al costat de Promoteu un micalet i dos fallers se`l miraven amb curiositat.

Original a rabiar la figura de flamarieta i la seua família, els flama. Les falles de Ceballos y Sanabria cal rodar-les, per darrere un fum de personatges un al·legòric a la festa germana de les Fogueres d`Alacant amb un Sant Joan ninotizat i fent de constructor de fogueres, un Sant Josep ninotitzat, una altra al·legoria a la festa de la foguera de Canals, amb Sant Antoni patró dels animals i el seu porquet. Com indica en alguns cartells, no sempre el foc ha segut festiu, dos exemples de destrucció son el de Neró incendiant Roma o Felip V Xàtiva i altres poblacions com Quart de Poblet o Vila-real.  Al remat hi havia referències a l’afició per les festes del foc de països asiàtics com Xina o la India, entre altres. Aconsegueixen el 7é premi de la secció primera infantil.

Tres cadafals em faltaven per finalitzar la present etapa i tot el Tour Faller 2015 per València. Després de tant de nivell estètic estava una miqueta saturat i mira per on vaig arribar a Quedarem com la charito la Falla Isabel la Catòlica-Ciril Amorós que trencava eixa inèrcia de les elegants i monumentals falles anteriors. El culpable era Carlos Carsí, que li posà una mica de sàtira al plat, això si en el centre de la composició de la falla, de nou una dona, enguany  de moda al pla del remei-gran via. Modelat irregular, molt irregular fins i tot dins el que era el cos central si comparem el rostre de la cupletista amb la resta del cos o els personatges del remat, que es traslladava a la resta d'escenes de la falla.

El problema era que a nivell pintura, la cosa no millorava molt, si la pintura roja que prometia l`esbós, s`haguera mantingut en la falla, el cadafal hauria guanyat moltíssim, lamentablement no fou així. Veient-ho escena per escena, la cosa anava per barris, d`una banda escenes com gastando espero amb combinacions de colors prou lluidores i de l`altra les escenes com ombres valencianesques molt enfosquides. Es en la coherència del guió i en la transmissió per part dels ninots d`un missatge satíric on la falla s`emporta la palma, com en la boite men in Black o en el recurs d`omplir espai amb cartells satírics amb fotografies, poc utilitzat a València i molt a poblacions com Xàtiva i sobretot Carcaixent, un exemple l`escena de les gran vedettes espanyoles o un altre la de podemos ser titireteros. No obstant el cadafal te bon volum per a la seua categoria i això sumat als altres factors l’ajupen al 5é premi de la secció 2-B, resulta estrany un premi general tant alt i en canvi cap d`enginy i gràcia.

Truc o tracte  era la falla infantil d’Isabel la Catòlica-Ciril Amorós, un cadafal òbviament diferent en composició respecte al gran, però també als que estava veient pel sector, menys preciosista que els anteriors, destacava per una composició amb més risc i uns ninots més còmics fins i tot histriònics. Els seus autors eren Vicent Llacer Rodrigo i Carles Benavent. El cadafal tenia moviment i dominava el modelat caricaturesc, així com un intens color blanc al centre de la falla, per a passar a taques de colors més foscos pels voltants. La falla no era didàctica, però tampoc necessitava cartells explicatius, només amb el nom de cada ninot i un adjectiu qualificatiu hi havia prou, això vol dir, que els ninots comunicaven be les accions. 

Un detall interessant que no podia deixar de banda, es l`estructura compositiva de la part de darrere, que semblava apuntalar la falla o almenys aconseguir eixe objectiu òptic. Aconsegueixen el 2º premi de la secció tercera infantil. Sembla que l`originalitat els ha resultat un poderós aliat. I dos, només un parell de cadafals, per acabar, però abans el pas pel carrer Hernan Cortés, un xamfrà històric en la confluència amb Círil Amorós, on ja fa mes de cent anys es plantaven falles, quasi als inicis de la construcció del carrer. Arribats al encreuament de Pizarro-Ciril Amorós una situació inèdita, sorprenent i fins i tot com diria Iker Jimenez, inquietante.

Conec aquesta falla per motius familiars des de ben menut, mai abans havia vist la col·locació d`unes tanques tant altes ni tant lluny del cadafal, separant ja no el cadafal dels vianants i fallers, sinó el cadafal, el barracó i els fallers, de la resta del veïnat.  A dir veritat, ni ho havia vist ací, ni ho havia vist en cap falla, ni a València ni a cap de les poblacions que visite cada any. No ho entenia en aquell moment i continue sense entendre-ho ara. Por dels veïns? De que els trencaren la falla? Algun boig que els ha amenaçat? Vertaderament no conec els motius, però algú alíe a les falles pot interpretar que se està privatitzant l`espai públic, durant la setmana de falles i això se li pot tornar en contra a la pròpia comissió en particular i a totes les falles en general. Espere que ho reflexionen de cara al futur.

També he de dir que hi hagué una fallera que em va fer el favor i fotografia per mi, sense zoom alguna instantània, a la qual des d`ací agraïsc el gest però sincerament encara hui no em crec que allò estiguera passant, sobretot quan anys arrere no posaven aquelles muralles i competien en la secció especial. Circumstàncies estranyes a banda, el cadafal era molt interessant i original, Si te talles en retallades del veterà mestre de Borriana Paco Mesado, amb una estructura simple quadrangular on s’erigia un hospital imaginari, en principi públic, al qual li havien caigut les lletres i les estaven substituint per privat.

El  blanc era dominant en tot el cos central- era un hospital-, al remat un malalt ingressat en un hospital veia perillar la seua vida i el metge i la infermera volien tallar pel dret, ja que amb tanta retallada no tenien diners per un bisturí. I poc mes, per que a distància era difícil fer fotos de les escenes, l`única que si vaig poder fotografiar era la dels nínxols de la part de darrere, una escena ja vella, pero que sempre funciona. En quant a la resta de les escenes, ho sent molt pero fou impossible valorar res, semblava que hi havia un bon acabat i que les tonalitats suaus indicaven la pell de la gent major que representaven la majoria dels ninots. El cadafal que estava a la secció 3-B es queda sense premi.

I si difícil era fer-li foto a la gran, ni vos conte a la infantil, que damunt tenia una tanca entre ella i la gran, així i tot encara vaig poder fer-li una foto a La font del dolç de Cap de Suro, una falleta molt interessant, però per a que negar-ho estava molt cansat i damunt aquelles mesures extraordinàries de seguretat m`acabaren de desanimar del tot. El cadafal obtingué el 1r premi d`enginy i gràcia i el 6é premi de la secció cinquena infantil de València.

L`esdeveniment anterior, unit al cansament m`havia llevat les ganes de vore falles, afortunadament estava a punt d`arribar a Felix Pizcueta-Ciril Amorós, la meta de les falles 2015 a València. València una finestra oberta de Josué Beitia un cadafal molt senzill compost per un violinista que exercia de cos central i remat, assegut en una pedra. La vaig rodar a tota velocitat, després de tot el que havia vist ja ho tenia bé, això si vaig notar alguna cosa rara en el cadafal, que posteriorment una ullada a l`esbós en el camí de tornada em va aclarir,... a l`esbós hi havia  unes quantes “coses” que en el cadafal no estaven, com per exemple un remat. No m`estranya que no obtinguera premi a la seua secció la 4-C.

Més completa era la nit de halloween de José Manuel Felip que presentava una falla infantil de baix pressupost, però amb la seua composició, amb un gran espantaocells en el centre i uns ninots a la base, així com una ratapenada molt infantil i simpàtica al remat. El millor els colors vius, i el contrast entre el blau del ratpenat del remat i el roig del dimoniet de la base. Obté premis de la Junta Municipal de Russafa i del llibret infantil, però premis de cadafal de la secció catorzena infantil que es on estava ubicada no n`aconsegueix.  I aci acabaren les meues experiències per les falles de València el 2015. Eixa mateixa vesprada-nit després del preceptiu descans vaig iniciar les rutes per la Ribera, però millor ho deixem per una altra crònica.