CRÒNIQUES FALLERES    2018

DIARI DE PLANTÀ 📓🏗️ IIIª Part: (Última) De l’oest al sud del Cap i Casal, aprofitant el transport públic🚇. Fent ronda per l’Olivereta i Jesús-Creu Coberta.

Les circumstàncies personals obligaven a fer un parada tècnica a migdia que retallava la possibilitat de transitar per un sector com Botànic -la Petxina, que havia visitat durant una pila d`anys. La part bona és que tindria un xicotet descans i una posterior ruta que com un beduí del desert, traçaria sense allunyar-me en excés dels meus particulars oasis: les boques del Metro. Tornava al Cap i Casal des de la Ribera, amb un abnegat esperit, per a continuar viatjant ja en la ciutat de València,   pel seu subsol des del centre fins arribar a l`estació de l’Avinguda del Cid. Prenia l`eixida del carrer Burgos, per a després d`uns metres contemplar Una falla de Cine que era el lema de la Falla Pintor Stolz-Burgos

Com en anys anteriors i després de la breu experiència en categories elevades, el cadafal tenia un escàs volum. Un lleó de la Metro Goldwin Mayer rugia damunt unes cintes de pel·lícula, ens estava cridant per a que els espectadors ferem un recorregut per les millors pel·lícules del cinema i concedir al faller més sabut el preuat oscar. No faltava la crítica amb el millor decorat dedicat al poliesportiu de Nou Moles i altres relacionades amb el barri. El tema estava clar, tant, que sense la majoria d`escenes es veia que la cohesió del guió era alta i es percebia coherent, faltava l`escena de Gru i els Minions que lluitaven contra els antifallers...en fi, en plena plantà, era una loteria trobar una falla quasi tota plantada i la d’Oscar Garcia Cuesta encara necessitava temps.

La composició tot i el xicotet volum, estava molt ben pensada, ja que s`aconseguia generar un aspecte dinàmic amb la postura del lleó, amb una pota alçada, el cap girat i la boca oberta en acció de rugir. La resta era col·locar els elements i ninots a una distància prudencial, ni massa prop per tapar el cos central-remat, ni massa lluny per a no deixar buits innecessaris. El modelat tenia un nivell que sobretot destacava per estar en un cadafal de pressupost baix, de tall naturalista, amb molt bona expressivitat en el cas del cos central. Respecte la pintura, es podria quasi el mateix, particularment ben acabat estava el lleó, amb una gamma de marrons, que denotava un domini important del cromatisme, des del marró xocolata més fort,  passant per altres ocres més daurats fins el més clar marró mel. Bons arguments que li serviren per rebre un 3r premi a la secció 8-A.

La falla infantil portava per lema Mediterrània i era obra del jove artista J.Carlos Banacloy Cuevas, que debutà en la veïna falla olivereta fa un parell d`anys. Era evident un major volum respecte la germana gran que la situava en una categoria mitjana, La paraula que millor definiria el que em va causar aquell cadafal, va ser el d`originalitat. En primer lloc per que la composició ho era, una gran sirena, de la qual no es veia tot el cos, creant la sensació òptica de tindre bona part del cos submergit, per a que tot anara lligat, calia ornamentar la base amb una pedra blanca i blava recreant l`aigua i l`escuma del mar, altres elements eren els propis ninots com un que anava en una moto d`aigua o una barca.

Temàtica social dura i punyent, com és la del trànsit de persones que fugen de guerres, fams, etc,...buscant un millor destí, tenia la part més agra a la base, mentre que tenia una més onírica, espiritual o com vulgueu dir-li en la part de dalt, francament la composició era de les millors que havia vist fins eixe moment en les falles infantils del 2018. Malauradament el modelat tot i continuar amb eixa corrent original, tot i presentar bones maneres, dista molt del propi d`un artista experimentat que sap traure-li el suc a un apartat cabdal, això sí, s`havia escatat de valent per a deixar unes superfícies ben polides i això és d’agrair. La pintura presentava una situació semblant, bon contrast entre càlids i freds, però amb tonalitats encara molt tancades, sense aprofundir en la gradació cromàtica. Pintor Stolz-Burgos no rebé premi a la secció onzena infantil.  

Molt bé començava la ruta pel Barri de Nou Moles i això m’animava a seguir fins el carrer Lluís Lamarca on als pocs metres ja percebia una barreja de sorolls entre petards, grua, megafonia, etc,....en tot cas una demarcació sempre activa la de la Falla Lluís Lamarca-Velázquez, l`artista i els seus col·laboradors tenien ja plantades les tres grans figures que composaven l`ample i espaiós cos central i coronament de Una falla de revista. Curiós que falles veïnes tingueren temàtiques relacionades amb l`art i els espectacles, en aquest cas la falla de Francisco Borja amb esbós de Juan Ramon Vázquez feia un homenatge als artistes valencians que de poble en poble reproduïren els espectacles de variettes.  

En aquella vesprada de Plantà, mancava el contra remat, un bigotut adinerat que posava el capital i que abans havia vist en posició horitzontal a l`espera de ser alçat per la grua degut al seu important pes. A tenor de la imatge posterior, no sembla que hi haguera una quantitat d`escenes molt gran, però fou una pena no haver-les vist. La composició era molt espectacular, amb el suport d`elements arquitectònics i situant grans figures en diferents punts, s`aconseguia crear un joc de perspectives des de la base fins el coronament, que com a única pega tenia la de ser rectilini. 

Modelat característic del taller, amb rostres d`ulls rodons, xicotets nassos triangulars, etc,...es notava un esforç per no pintar amb un color uniform, deixant els colors càlids tant per al contraremat com per al remat i deixant colors freds per al cos central...però tenia truc! I es que les vedettes al mostrar cuixa, tenia una superfície pintada de color rosa carn, que òbviament es sumava tot i que de forma molt subliminal, a la paleta de colors càlids. El cadafal obtingué el 4rt premi de la secció 3-A, des de que visite la demarcació, sempre estan en el podi o en llocs de Champions...no falla!

Era el torn de visitar Festa Animal que com totes les infantils de València, ja estava tota plantada. Amb un volum generós, es superposaven tot tipus de fauna, des d`animals marins com un polp, passat per amfibis com un cocodril guitarrista o el rei de tots el lleó òbviament coronant el cadafal. Al cadafal també apareixien figures humanes, però en un ordre secundari, que es percebia per la mida inferior que reportaven, tant la composició com el modelat restaven en un pla secundari front un acolorit i cromatisme on dominaven els colors forts....fortíssims millor dit. Això sí ben distribuïts, que no resulta una tasca fàcil, la tallada de meló d’alger o el polp groc de la base constituïen un front de calidesa, envoltat de tonalitats més fredes. 

El lleó per exemple mostrava a banda d`una mirada absorta un color groc Nàpols barrejat amb beix molt, molt suau, que no obstant tenia una cabellera blava gens naturalista, però cromàticament efectiva i harmònica. Per la part posterior, amb major presència de ninots representatius del gènere humà, no hi havia una concentració tan explicita de colors càlids, però apareixien repartits entre la base i el coronament, sobretot a la vela del vaixell composta per diferents trossos, cadascun d`un color. Que la pintura i el color eren el punt fort ho deixava ben palès la decoració de pedra blanca, color neutre que feia destacar encara més el conjunt de Joaquín Boix amb disseny de Juan Ramon Vázquez. La Falla Lluís Lamarca-Velázquez rebé el 4rt premi de la secció setena infantil. 

Si una cosa te bona Nou Moles, són les distàncies entre falla i falla, a menys de dos cents metres tenia la següent, a més a més ja la veia des de lluny avançant pel carrer Velázquez, el sol començava anar-se`n quan tenia davant la Falla Quart-Extramurs-Velázquez la capitana del sector al ser l’única que milita a la secció d`argent de les falles de València. Això ho pague jo! Era voluminosa, l’equip de Javier Arevalo Castilla tenia plantats tot el cos central i el coronament. Un conjunt de ninots descomunals i arrodonits producte d`una híper caricaturització que recordava alguns personatges del còmic. A pesar del gran volum dels personatges citats, la seua disposició vertical, els allunyava del risc.

El guió semblava donar-li una volta a la sempiterna temàtica econòmica, però la manca d’escenes plantades va impedir que poguera agafar-li el punt, no obstant era evident que es jugava amb les paraules i que tot anava més enllà de la vesant economicista. La pintura fosca li donava un to seriós i tètric a algunes figures que en el cas del coronament era coherent, el problema venia per que tot el conjunt de la falla era molt fosc, fins i tot la pell verd oliva del inquietant personatge del remat resultava sinistra, torne a insistir que em va faltar comprendre millor la temàtica, però estèticament i més en aquelles hores, no era atraient. Un altre punt que no entenc és per que es va ornamentar la base d`una falla tant fosca amb gespa, en lloc d`arena o pedra blanca. El jurat atorgà el 13é premi de la secció 1-A.

Curiós em va semblar després de vore una falla tant inquietant com Això ho pague jo! que la falla infantil portara per lema Serendípia... allò era “por que no decirlo, sobrecogedor”...per uns moments vaig començar a ratllar-me i a pensar que Iker Jimenez o els seus membres col·laboradors de Cuarto Milenio havien donat idees per a fer els guions de les falles de Quart-Extramurs 2018. Mentre em feia aquelles fantasmagòriques cabòries personals, anava descobrint no sé si per casualitat o no, l’entrellat a la falla de Luís Enguídanos. La composició no tenia la claredat de l`any anterior, però si una quantitat d`escenes generosa que poblaven el cadafal, diferents mides, cos sencer, mig cos, etc...

Les escenes tocaven tot tipus de serendipitats o casualitats, el modelat dels ninots mostrava una tendència a la figura plana i a l`abstracció en el seu conjunt, la pintura era un apartat complicat per la composició i el modelat anterior, sobretot per la part posterior els colors grocs i daurats destacaven la serendípia o no, del descobriment d`Amèrica, a l`escena el color roig acabava d`imprimir potència i forçava a la vista a concentrar-se en aquell punt. Aplicant major o menor quantitat de pintura per a marcar més diferents punts es creaven cromatismes que substituïen el modelat, la qual cosa te mèrit, però la gran profusió d`elements feia difícil l`objectiu i no sempre l`efecte era el mateix. El jurat atorgava el 10é premi de la secció tercera infantil a la Falla Quart-Extramurs-Velázquez.

Continuava per Brasil.... carrer Brasil lògicament, no puc tele transportar-me i en menys de tres cents metres arribava a un cadafal que tornava a visitar després d`anys d`absència, la Falla Goya-Brasil que portava per lema 7 pecats la qual cosa era ben fàcil de deduir, ja que la plantà estava tant avançada que fins i tot les lletres del lema havien estat col·locades. La composició era molt diàfana, ja des de ben lluny es distingia perfectament la figura central que la presidia representant els defectes humans, el remat en forma estelada o de palmera em recordava els coronaments tant populars entre els mestres de l`escola alacantina.

El modelat del taller de Dani Barea deixava a les figures com entitats planes, deixant a la figura central el modelat més proper al naturalisme, en qualsevol cas, apareixia una expressivitat continguda i subtil que de nou tenia com a contraposició un cos central que complia un paper d`element espiritual i per tant més hieràtic i absent d`emocions. Per a finalitzar l`anàlisi no podem oblidar com es destacava el cos central amb un potent ventall de colors càlids, roig, taronja, fúcsia, groc, etc..que tenien com a oposats els tons verdosos tant del coronament geomètric, com del joier de base. La part posterior tenia pros i contres, com a pro sobretot el detall del coronament i com a contra una distribució dels colors molt més tosca i primària. El jurat els atorgà el 2º premi de la secció 4-C.

Els animals ens anem de viatge era el lema de la  falla infantil obra també de Dani Barea, cadafal senzill de base poligonal, detall curiós per que semblava una evolució molt particular de la en altres èpoques omnipresent tortadeta. Potser pel reduït volum, em vaig fixar en detalls com eixe, també en el modelat d`uns ninots que semblaven joguets, ja que la composició era oberta i permetia l`observació directa sense interferències, el modelat dels animals semblava fet aposta per agradar als més menuts dels menuts, és a dir, per als xiquets de més curta edat, caps molt grans respecte la resta del cos. 

La falla tenia una virtut, que transmetia en un sol cop d`ull tot el seu missatge i la pintura ajudava a realitzar eixa missió, el roig del vehicle del cos central dotava de colorit i força una mena d`astre central sobre el que gravitaven els altres elements, base blau agrisat que pujava cap un violeta, quan s`aproximava al roig. La resta de l`equilibri cromàtic descansava entre la oposició de verds i taronges, el rosa pàl·lid d`un elefant i un ratolí completaven un panorama molt pastís i suau. La Falla Goya-Brasil rebé el 4rt premi de la secció novena infantil.  Vaig seguir un poc més avant fins arribar a un carrer anomenat Francisco Moreno Usedo, que em va deixar al carrer Castan Tobeñas.

Grans tanques delimitaven un territori en plena Plantà, que pràcticament havia acabat la feina, tant sols mancava el ninot candidat a l`indult, la decoració de la base i poc més. La Falla Olivereta-Cerda y Rico feia enguany el 75 Aniversari...tres quarts de segle, poca broma! El lema també recordava la efemèride: 75 Anys batallant i apareixia un romà damunt una columna, batallant contra un tigre que volia berenar-se`l. En definitiva els fallers d`Olivereta a diferència de l`antiga Roma, continuaven batallant i entre les ruïnes continuava tirant coets i resistint-se a desaparèixer, també la fallera que marxava presta a l`ofrena o la bunyolera que endolceix la vida amb un menjar que no passa mai de moda. No estava encara col·locat, el ninot de Donald Trump, que probablement estaven transportant els fallers des de l`exposició fins la seua plaça.

La composició era el cos central i el coronament, especialment la posició invertida del coronament en situació cap per avall i descendent que a més a més transmetia moviment i agressivitat, com preocupació i també moviment mostrava el romà que l’esperava baix. La columna romana era poc important respecte al volum total, però afegia més alçada i esveltesa, tenint en compte la categoria, l`apartat tenia un important rendiment, la pega de la frontalitat, per que per darrere, perdia molt. No es podia dir el mateix del modelat, desigual en el seu conjunt, amb ninots de motlles molt distints alguns massa hieràtics, altres més expressius però amb un acabat per baix de la mitjana i altres mal situats en la composició.

La pintura podria haver segut el ressort que haguera impulsat el cadafal del taller de Josemi Corachan cap al premi, en el coronament el taronja i el negre del tigre prometien, més avall el soldat romà amb túnica blava i una cinta taronja, francament no desentonava però el color de la pell era un pel fosc, més encara ho era la columna grisenca de la base, més propera al negre que al blanc i sembla una xorrada, però la decoració de la base amb gespa i no amb pedra blanca, no ajudava a il·luminar aquell conjunt. Amb tot el desenvolupament anterior, difícilment els ninots de base podien canviar el curs dels esdeveniments, tan sols el ninot del Trump-Capità Amèrica oferia colors més vius. Cadafals amb llums i ombres, on guanyaren les segones, el jurat no atorga premi a la Falla Olivereta-Cerda y Rico a la secció 3-B. 

El Temps de Juan Carlos Banacloy Cuevas mostrava una composició oberta i frontal. Damunt d`un núvol o roca, no estic molt segur, hi havia un home de cabells blancs, sostenint un rellotge, a banda i banda d`eixa metàfora feta ninot, tot el cadafal. Per la banda de davant distints ninots de mida més o menys gran que reflectien eixe pas del temps generacional. Darrere del cadafal no hi havia ninots d`una mida estàndard, però el jove artista de València, del mateix Nou Moles, ompli l`espai amb escenes d`un sol ninot, elevades sobre construccions identificatives d`eixos períodes històrics. Rellevant la perseverança de l`artista per trobar un modelat propi i solvent, especialment en els ninots més grans o s`apreciava millor els principals trets característics.

A tot el quadre d`originalitats anteriorment descrit, cal afegir el de la pintura, que combinava el contrast entre colors vius, sense abusar de tonalitats càlides, les quals ignore la causa exacta, però abundaven en ninots femenins, amb colors rosa, groc, taronja, etc...mentre que paral·lelament hi havia una escala cromàtica  soterrada o si es vol secundària, que anava del blanc al negre, la qual predominava més entre els ninots masculins. També per la part posterior és veia un contrast, però entre les edificacions, unes més neutres i altres més fosques. La decoració amb pedra blanca, afavoria que es contemplaren millor els colors, especialment en esta part posterior no tant acolorida. Però la secció segona infantil és molt exigent i la Falla Olivereta-Cerda y Rico no rebé premi.

Baixava pel carrer Olivereta fins el carrer Goya, des d`allí fins la plaça d`Artur Piera i més enllà pel carrer Totana, fins la Falla Poeta Alberola-Totana la última etapa de la meua volta pel sector l`Olivereta. A punt d`acabar el sector, també estava a punt de quedar-me sense llum i no encenien la llum cosa que em posava nerviós, mentre observava com acabaven de col·locar els últims elements de El Llac dels “Xismes” el lema corrompia la frase per a que al visitant li recordara al llac dels cignes. Al compàs de les notes d`un gran piano a la base, dues ballarines interpretaven eixa peça en el coronament, el director era la peça més gran actuant com a contra coronament.

Destacaven també a la part frontal les figures animals, els ratolins i els cignes del llac, la resta de ninots que voltaven la falla, eren genèrics de motlles ja reutilitzats que il·lustraven diverses escenes al voltant del tema. Rau ací un dels aspectes negatius del modelat, que ocorre en la majoria de cadafals, la diversa procedència dels motlles, crea una heterogeneïtat que ha de ser suplida amb una bona composició o pintura extraordinària. La composició era molt vertical, amb un coronament repartit i una cos central temàticament coherent, però estèticament estrany o atípic. A la heterogeneïtat dels motlles dels ninots de base, calia afegir la gran diferència de qualitat entre les grans figures de coronament i contra coronament, clarament naturalistes i un pel hieràtiques, cosa que no acompanyava a les ballarines que en teoria haurien d`haver mostrat més sensació de moviment. 

D`altra banda la pintura es movia entre tonalitats fosques, el mateix piano del cos central absolutament negre, estava situat damunt una base també de colors foscos i per si fora poc, la decoració no era amb arena groga o pedra blanca.....gespa verda. Al coronament de nou contrast entre una ballarina amb vestit blanc i l`altra negre. Només la jaqueta del director i la roba dels ratolins mostraven uns colors vius que podien il·luminar un poc allò, a banda dels ninots de base de la part posterior. El cadafal de Pepe Benavent que debutava en la demarcació rebé el 9é premi de la secció 3-A.  I si en la gran vaig tindre el problema de la foscor natural i la del cadafal, en la infantil va ser un doble cinturó de tanques.

A ma o a màquina era bonica fins i tot encerclada d`aquells maleits ferros que no la deixaven contemplar com Déu mana. Composició rodona, on un mig cos d`un monjo copista medieval a la base servia com a carta de presentació d`un cadafal amb una composició suggestiva, harmònica, amb ritme, moviment, etc...i a més a més sense caure en un excessiu monumentalisme que poguera tapar la pròpia falla, cosa que ocorre més sovint del que sembla. Modelat naturalista, en alguns casos molt caricaturitzat i en altre més seré, però sempre amb evident expressivitat, producte d`un tractament prou acurat de les mirades, postures, etc...un fet prou significatiu es que els ninots no dirigien les mirades cap a l´infinit, sinó que les projectaven cap al centre del cadafal, creant un feedback o retorn que cohesionava tota la falla. 

L`artista Borja Llorens podria haver de ninots tota la falla, però arriscà amb escenes com la mecanització dels tallers fallers, una escena molt original, on una màquina de càlcul numèric computeritzat creava un ninot. Més humorístiques eren altres com la del burret entusiasmat que conduïa un tractor per collir les verdures. Si la falla gran era un pel gris, la infantil tampoc era molt acolorida, però sobre tot tenia més presència del gris i del blanc, això i la decoració amb pedra blanca, canviaven molt el panorama. Darrere predominaven el verd i el marró, però existien moltes taques de colors diversos, tant freds com càlids. Poeta Alberola-Totana rebé el 6é premi i el 2º d`Enginy i Gràcia de la secció cinquena infantil. 

Eixia del carrer Totana, per enfilar l`Avinguda del Cid buscant l`estació de Metro per a viatjar de nou pel subsol lluny dels embuts de la superfície, revisant detalls de la ruta, camí de la eixida de Patraix. Ja a l’exterior mentre caminava per l`avinguda Gaspar Aguilar me`n adonava que el dia havia caigut completament,  per sort la majoria de cadafals a visitar al sector Jesús-Creu Coberta tenien un il·luminació adequada. I la primera de la llista era Fra J.Rodriguez- Pintor Cortina i el seu cadafal infantil obra de Ximo Martí Jugant en el camp la falla donava el que prometia, una xiqueta asseguda envoltada d`animals i xiquets de menor mida tant salvatges com de granja.

La composició era molt senzilla, sense més detalls que destacar que els dos ocells que semblaven sostenir el balancí de la nena del cos central i el joc de proporcions que permetia crear perspectives. Modelat naturalista, amb bona expressivitat, jocs de mirades, posicions, etc,...i com a falla de jocs campestres els colors havien de jugar molt amb verds i grocs. Dins de la seua modèstia el cadafal tenia molts detalls coberts i tampoc mostrava cap errada considerable, però de vegades els pressupostos juguen a la contra i finalment el jurat no atorgà premi a esta falla de la secció vuitena infantil.

També de Ximo Martí era Fent l`indi que tenia ubicats el cos central un ancià que ja no sabia que fer, mentre els nets en el coronament es divertien disparant a tot el que se`ls posara per davant. I res més, per que les escenes encara estaven per col·locar, per la fotografia posterior del company de la Ruta Fallera, Dani Garcia, he sabut que hi havia una escena dedicada al jove que estudia per anar-se`n fora quan acabe la carrera, els animals que fugen dels xiquets quan van a la granja-escola o el grup candidat a l`indult: un venedor de regalíssia de vara, amb una parella de xiquets, una imatge que supose que molts xiquets actuals desconeixeran, sobre a la ciutat de València. Composició senzilla de base, cos central i coronament, on destacava una mica la posició dels xiquets dels remats, fora del seu eix units probablement per sacabutx a la resta de la falla.

El modelat sense ser un Lladró, tenia la virtut d`unir el propi estil de l`artista però a diferència del que reprodueix en les infantils, amb un punt major de serietat o de caricaturització, però sobretot original. La pintura era dominada per les tonalitats fredes, amb una posició omnipresent del verd clar en distintes posicions, molt repartides, si sumem a eixa coloració el gris, el blau o el marró, les tonalitats fredes dominaven clarament l`escena, en una falla que anava de jocs i de malifetes infantils...com a que no acabaven d`acompanyar del tot, mancava més intensitat,  a sobre de mals, la decoració amb gespa a la base....refredava encara més eixa xicalla disposta a fer l`indi. La Falla Fra J.Rodriguez-Pintor Cortina no rebé cap premi a la secció 4-C.

Llarga caminada acompanyada d`alguns trots intermitents per una llarga avinguda fins una mica més avant de la porta de l`Hospital del Doctor Peset, al girar pel carrer Litògraf Pasqual Abad m`acostava cap a la nau capitana del sector, la Falla General Barroso-Pasqual Abad, que presentava plantat cos central i coronaments ja plantats a l`espera de situar contracoronaments i tota la bateria d`escenes. El Meninfot enmascarat no era una “falla de chinos” ni tampoc una mostra didàctica de relacions orient-occident. Hi havia un guió ben treballat partint de la evident situació econòmica actual on Xina ha anat emergint, aprenent i copiant estructures productives occidentals, però no així Japó com alguns interpretaven... Japó i torne a insistir s`assembla més a Alemanya que a la resta de països del seu voltant. I no copia,...li copien.

Si deixem a banda el desconeixement que tenim sobre els països orientals, com fer passar per xinesos, elements japonesos com el de la Geisha, era com diria el Fary un melocotonazo de cadafal. La descomunal figura central sobre un minúscul carro i els ninots dels orientals suspesos literalment en l`aire creaven una composició molt oberta i espectacular i això que encara mancaven elements claus com els contra coronaments. El cadafal amb eixa temàtica que li pegava la volta a la temàtica oriental en versió humorística havia de tindre per força un modelat on predominara la caricatura i una de les expressivitats més marcades com les que presenten habitualment els ninots del taller de Luís Espinosa.

Però no només tenia gràcia, que en tenia i molta, per que francament, escenes com les dels ossos panda lluitant contra les taronges, eren per a pixar-se de riure, a banda d`eixa sàtira, també hi havia un treball més o menys acurat en quasi tot el cadafal, la uniformitat de la qualitat també jugava a favor, així com la coherència temàtica del que es representava allí, a excepció com he dit al principi, de confondre Japó amb Xina, que es podria fins i tot perdonar com a llicència artística. He de tornar de nou a la figura del cos central, de la geisha, per recordar el treball de pintura amb l`estampat de roses que cobria una àrea important d`un quimono blau celeste, amb voltes de color rosa, colors suaus quasi pastís que amb una cara blanca destacaven.

No hi havia fora del cos central i fins i tot tampoc en ell, una extensió pintada amb colors càlids, dominant el rosa carn i una vaga tonalitat marronosa, crema, grisenca, etc,... que feia passar prou desapercebudes les superfícies on apareixia. Si hi ha un apartat que no puc valorar amb la precisió d`altres sense vore`l in situ, és el de la pintura, però m’atrevísc a afirmar que no totes les cartes estaven damunt de la taula en el moment de la Plantà. Per la part posterior un drac de dimensions considerables omplia de colors càlids tota la falla, fent un contrast magnífic amb el quimono blau, el que jo no havia vist en directe és ni la decoració final de la base amb pedra blanca, ni les canyes de bambú amb una coloració semblant als nostres canyars de riu mediterranis. La Falla General Barroso-Pasqual Abad, tornava a aconseguir el millor resultat de la seua història, com fa dos anys, el 6é premi de la secció 1-A de València. 

I encara quedava la infantil! Rondalles i llegendes valencianes de Salvador Ferrís Cerveró, l`artista d`Algemesí debutava a la demarcació amb un cadafal que combinava la literatura, elements costumistes i una inclinació didàctica automàtica o involuntària. Un gran personatge que mostrava mig cos, centrava una composició que pivotava al seu voltant, en forma de cúpula o mitja taronja. Els personatges de les rondalles d`Enric Valor apareixien a les escenes, les quals eren acompanyades d`exemplars del genial escriptor de Castalla. Com en altres ocasions, es trobaven a faltar elements o detalls que lligaren les escenes, el que si que apareixia com sempre, era un modelat propi, que identificava els ninots d`un dels millors artistes d`autor de l`escola de la Ribera.

Expressions prou contingudes que aconseguien transmetre diferents emocions i que donaven personalitat i vida als seus personatges. L`apartat que més em va desquadrar fou el de la pintura, sobre tot el roig del barret, la jaqueta i la corbata del personatge principal, mai havia vist un color càlid tant fort en una falla de Salvador i a més tant monocromàtic. La resta de ninots pintats amb colors blancs, beix o crema, tant sols un personatge portava un poc de blau clar, amb eixa quantitat de color càlid el predomini era absolut, més encara quan la decoració de la base enlloc de ser amb gespa -verda- era amb pedra blanca.....i així la cosa quedava igual. La falla General Barroso- Pasqual Abad no rebé premi a la secció tercera infantil. 

Continuava pel carrer del General Barroso -ara Jerònima Gal·lès- dos cinquanta metres més, fins arribar a una parc on es planta la Falla General Barroso-Calvo Acacio. Amb la vana esperança de que arribaren per acabar de plantar la falla de la comissió adulta, vaig començar a afusellar fotogràficament una falla de la qual havia realitzat guió i versos. Orient quin goig! de l`artista carletí Iván Martínez Velló i guió i versos de qui llegiu, que intenta quadrar al màxim una falla que tenia com a base un gran drac representatiu de l`esperit oriental, damunt seu destacaven unes dames que simbolitzaven les potències asiàtiques que també ho són del món, com Japó, Xina i més recentment Corea del Sud i com a segurata i per temor a la germana del Nord, un gran Samurai.    

Entre les escenes destacava el grup de l`exposició sobre la ruta de la seda, ara motoritzada, una altra era un pirotècnic xinés ja que són els màxims exportadors mundials. Un agricultor amb dos poals ens mostrava el conreu de l`arròs, conreu molt nostre, però que al sud est asiàtic, a Tailàndia, Vietnam, Xina o Cambodja tenen els principals productors mundials. El lluitador de sumo japonès mostrava la potència dels esportistes orientals. Composició molt neta i clara, un pel senzilla però efectiva, on la col·locació de les figures i sobretot la jerarquització de la seua mida proporcionaven el joc de perspectives necessari per a una composició equilibrada i atractiva.

El modelat tot i que el considere naturalista, destacava més alguns elements que altres els quals ometia o insinuava, però sense parar-se a definir com en el modelat que partia del realisme absolut. La majoria de ninots excepte un parell de menor mida, perfilaven els trets facials i tots esquematitzaven un tant la definició dels cossos on la pintura feia les vegades de plecs, ombres, etc,...cromàticament el drac pintat de roig, exercia des de la base de braser cromàtic escalfant un cos central bàsicament fred, amb colors negre, gris, verd o morat que tornaven a tindre un contrapunt càlid en el sol del coronament, amb una barreja de roig i taronja. No es pot oblidar tampoc el blanc dels ventalls de les geishes, ni el verd de la gespa que temperaven o neutralitzaven la tonalitat càlida. General Barroso-Calvo Acacio feu història en rebre el 1r premi de la secció divuitena infantil.

The show must go on era el lema de la Falla General Barroso-Calvo Acacio de la comissió adulta, però si la infantil abundava en la didàctica i en aspectes culturals generals, aquesta ho feia en una crítica descarnada a tota la classe política. L`artista encarregat era el mateix, Ivan Martínez Velló i l`autor del guió i els versos qui escriu el text, em va doldre en l’ànima no poder fotografiar aquells cartells que tantes hores havien costat de centrar i quadrar, però així són les coses en la jornada de Plantà. L`espectacle ha de continuar al Cap i Casal, però com des de 2015 la ciutat de València ha canviat, ara la representació simbòlica ja no la farà una llauradora, sinó una xica amb estètica heavy. Al coronament visibles pels seus colors taronja i morat, veiem dos dels tres guitarristes de la nova banda municipal, el tercer que va de roig, encara no havia arribat...i es que sembla que els tres anaven un poc des coordinats. En una de les escenes de base una xica i un guitarrista, formaven un duet que tracten de composar una banda sonora diferent a la que ara està de moda. La xica de blau estava trista per que els seus amics estaven tots imputats i en canvi el guitarrista taronja del costat estava encantat, per que per fi entrava en escena.

Les bombetes humanitzades eren els plats forts del nou espectacle municipal: el Parc Central i el soterrament de les vies del tren, la rehabilitació del Cabanyal-Canyamelar i la finalització de la línia 2 del Metro de València, però com no hi ha un gallet a la caixa, s`opta per programar una sèrie d`espectacles minimalistes com carrils bici, els semàfors paritaris, els murals de la Ciutat de l`Artista Faller o el més espectacular de tots: les visites guiades a les grutes submarines del que hauria de ser la línia T2 de Metro València. Tot bon espectacle, ha de comptar amb un plat fort i com ara està de moda fer programes-concurs de quasi tot, a València algú ha pensat que ja que anem a tindre en breu una altra vegada una televisió autonòmica, per que no fer un Màster-Dictador amb candidats de relleu com Franco, Hitler, Bin Laden, Mussolini, etc,....hi ha tant de nivell que Stalin o Mao, s`han quedat fora en la classificació prèvia.  

L’escena de Màster Dictador encara no s`havia col·locat, com tampoc el ninot candidat a l`indult, homenatge a El Sevilla cantant principal dels “Mojinos Escozios”, no podia faltar un especialista en crear espectacle en una falla com aquesta. La composició del conjunt lluïa molt millor acabada que en aquells moments previs, el motiu es que encara a finals de plantà, amb els lògics buits existents, la falla semblava que tenia buits, però tota ella plantada aconseguia un representar un esquema en forma de X, el centre era sense dubte el cap de la heavy, la nova València, el coronament les puntes superiors i les mans emergint de la base les puntes inferiors. Pero tot eixe ordenament es quedava buit sense les escenes col·locades a mitja distància del cos central.

La majoria del modelat corresponia a la reutilització de motlles anteriors, també cal dir que reutilitzat per primera vegada, amb la qual cosa,  semi-nou però contenia una figura absoluta nova, la del ninot candidat a l`indult que com representava a una persona concreta mostrava major realisme. Línies més planes i naturalisme amb tendències abstractes en quasi tot el cadafal i humanitzacions de objectes com les bombetes de la llum o la màscara. Encara que no hi havia caricaturització, la connexió del guió amb els ninots i els versos de les cartel·les feien la trama representada resultara versemblant, també la pintura jugava un paper identificador, ja que els colors dels ninots s`identificaven amb distints partits polítics.

Arriscada pintura la que es va utilitzar, per que la tonalitat càlida estava present al cos central, però amb un registre molt suau, com eren el rosa carn i el rosa fúcsia, potser per això els ninots del coronament no abusaven dels colors freds i fins i tot afegien algun color càlid com el taronja o un indefinit morat. A la base frontal destacava poderosament el groc de les bombetes, les quals il·luminaven una base verda de gespa i un conjunt d`escenes, que a excepció de la cabellera pel roja de la cantant, era majoritàriament de colors freds i foscos. Es molt difícil ser imparcial quan es forma part d`una obra col·lectiva, com la produïda al taller de Iván Martínez Velló i és impossible no emocionar-se quan et comuniquen que a banda del 1r premi el jurat també ha atorgat el 1r d`enginy i gràcia de la secció 5-A. 

Tot no és reflexió o anàlisi racional, per molt que un servidor ho intente, però el rellotge no entén d`emocions i va a la seua, per tant calia fer un esforç i eixir d`aquell imant de fusta, suro i paper, continuava en línia recta cap al nord pel carrer actual Jerònima Gal·lès fins la Falla Costa Borràs-Agustina d’Aragó que portava per lema Els quatre elements obra de l`artista del Camp de Morvedre Xesco Gil. Quatre dones ens oferien els quatre elements bàsics de la vida: aigua, aire, foc i terra, sobre elles al coronament l`au fènix assegurava el renaixement de la vida. Hat Trick de boniques composicions el que duia en el sector Jesús- La Creu Coberta,  verticalitat, però amb un volum considerable i una distància entre elements que feia que no es taparen entre ells.

Amb una estructura semi oberta, el modelat cobrava més importància i complia el seu paper aportant una tridimensionalitat naturalista, amb alguns ninots clarament caricaturitzats com el grup de Rajoy i Soraya cavalcant un senglar, amb ulls desorbitats i altres no tant. En la pintura existia una gran dualitat entre el color rosa lavanda i el cabell verd de les dues grans figures dominants o entre el gris granític de la peça central on s`erigeix l`au fènix i el vestit blanc d`una de les dues dones, un joc de dualismes cromàtics tant acurat, que fins i tot es seguia amb la decoració de la base, de suró marró en un lloc i gespa verda en altres. No vaig tindre accés a les escenes acabades de plantar, però sembla que conservarien el to general. El jurat els atorgà el 7é premi de la secció 4-A.

La comissió infantil de la Falla Costa Borràs-Agustina d’Aragó complia enguany el 50 Aniversari i l`encarregat de fer la falla havia segut l`artista Carlos Alberto Herranz Martínez, la composició era la cadira de una clínica dental, on un pacient assegut esperava com un desesperat dentista tractava d`arrencar un queixal, el sentit satíric era patent per la postura del facultatiu que per a fer més força s’havia posat damunt el pacient. Es jugava amb la perspectiva i les diferents mides, l`escena anteriorment explicada era el cos central de Rebel·lió en la clínica dental, envoltada de ninots molt més menuts que formaven altres escenes, dos xiquets amb dents de vampir, queixals i pasta de dents humanitzats, una vaca que indicava les dents de llets, etc... per la part posterior com a contra coronament, un dimoni foradant les dents per a provocar càries mirant com els xiquets menjaven llepolies.

El modelat naturalista, transmetia un sentit satíric molt acusat en pràcticament tots els ninots, d`una forma tant unànime que cohesionava tota la falla i li donava una gran cohesió interna. A eixa comicitat calia afegir unes tonalitats pictòriques en general suaus a excepció del roig del jersei del pacient, dels pantalons verds del metge, els quals feien una oposició entre color càlid i verd molt evident, la qual era envoltada per un marc cromàtic prou més tènue on els diferents colors havien segut neutralitzats amb el blanc, la pròpia cadira del pacient, la bata del metge, els pantalons del pacient, etc,...a la part posterior era el dimoni amb el seu característic color roig el que marcava la pauta del color. I fins i tot la decoració de la base amb suro marró i gespa verda resultaven sòbries però efectives, el jurat els atorgà el 3r premi i 1r premi enginy i gràcia de la secció dotzena infantil.

Gran final de ruta estava vivint al sector de Jesús- la Creu Coberta, en esta darrera etapa per la Plantà de les Falles de València 2018, però encara faltava l`ultima destinació, vaig seguir pel carrer Agustina d’Aragó fins l`Avinguda Gaspar Aguilar, des d’allí mateix a uns metres es veia la Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar que enguany portava per lema Viatge en el temps una forma original de celebrar el 75 Aniversari de la comissió sense caure en els tant tocats lemes Aniversari, el pas del temps, etc,... en el cadafal se li pegava la volta a tot i gràcies a la maquina del temps famosos personatges del passat i del futur rememoraven eixe període d’existència. 

La composició enganxava des de lluny, animava a visitar i a conèixer-la millor de prop, una estructura triangular i piramidal, que no resultava pesada per que la base amb formes ondulants semblava bressolada pel vent i li donava lleugeresa, un efecte meravellós i fins i tot màgic amb els focus de llum per la nit, ja tancada en aquells moments. Els tres ninots situats damunt tenien posicions verticals però amb alguna extremitat física u objecte que trencava ni que fora uns graus, l`eix de verticalitat. I si alguna virtut tenia eixa composició, es que per la part de darrere, era exactament simètrica i fins i tot més ajustada a eixa forma piramidal o potser tronco cònica. 

El peculiar modelat de Mario Gual, és la característica més pregona que impregna i fa reconèixer les seues obres, una fase del procés de construcció de la falla que ell ha anat polint i fent evolucionar al llarg dels anys, a partir dels seus propis dissenys, cosa que hui dia no és habitual als tallers on abunda la interdisciplinarietat, simplement eixa coherència en la tridimensionalitat  ja atreia i animava a descobrir els seus detalls, les seues línies corbes, l’abstracció d`algunes àrees dels cossos i el major detallisme de les faccions que eren engrandides per a poder reflectir millor les seues emocions i la seua fesomia. Personatges històrics com Picasso o Shakespeare eren gualitzats, però també algun més actual, com el seu homònim Mario Vaquerizo. Si la falla tenia unes línies molt suaus, amb uns acabats molt polits, també la pintura acompanyava amb tonalitats que basculaven de les blaus clars agrisades a púrpures emblanquinades, ambdues amb un groc molt suau fent de connector. 

I a la propera escena dels autos bojos, apareixien tonalitats càlides, també molt suau fúcsia clar i lavanda. La paleta cromàtica canviava en el pis superior, on cobraven protagonisme el turquesa, el llima, el verd groc, etc,...acompanyats per espais més reduïts de grocs i taronges. Coronant aquella escala de colors tant didàctica, un -crec- Mario Bross, que barrejava l`anterior verd, ara més fosc amb grisos i amb negre. El cadafal havia fet una espiral des de baix cap a dalt, pujant no només en alçada, sinó també en gradació dels diferents colors, no de bades eixe ninot del remat, també estava acompanyat d`un cor i un rellotge de vius colors càlids. El jurat li atorga el 4rt premi de la Secció 2-B, un premi que pot semblar baix, però cal dir que la competència a la dita secció era terrible.

La passejada pel sector Jesús- la Creu Coberta es mereixia un bon final i així va ser. Simfonia d’amor en un circ fou un digne epíleg obra de Vicente Francisco Lorenzo Albert, falla infantil amb una composició clara i diàfana com la germana gran, però amb més obertura entre els elements. El discurs narratiu girava al voltant d`una parella d`avançada edat que es suposa que conformaven eixe amor nomenat al lema, però era també significatiu d`alguns elements com una trapezista en el coronament o un home bala en la base que dibuixava una trajectòria diferent a la resta de les figures amb una trajectòria més interna, etc,...la veritat es que sense menysprear la resta de característiques, hi havia una distribució molt interessant. El modelat com en la falla gran correspon a un artista que com el company de la falla gran te unes característiques pròpies innegables, per exemples els ulls diminuts o un ull tancat i l`altre obert, característica molt genuïna de l`artista. 

Com en la falla gran -continuem amb els paral·lelismes- se li donava una volta a un tema molt tocat com és el circ i el resultat era enginyós i en més d`una escena fins i tot còmic. Particularment valenta l`aplicació de la pintura en la parella central, canviant rols i posant-li el rosa a ell i el negre a ella, la veritat es que hi havia un contrast interessant, que a més a més no enfosquia la falla, per que la base estava decorada amb pedra blanca i tant al coronament com a la base hi havia més ninots amb colors càlids. La part posterior conformava un paisatge més gelat, amb un predomini del color verd, tot i que tinguera l`acompanyament del color groc i en menor mesura taronja i roig. La Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar rebia el 8é premi i el 3r d`enginy i gràcia de la secció setena infantil. Una vegada més vull agrair al administrador de la Ruta Fallera, Dani Garcia, el seu material gràfic per a realitzar la crònica. 

CRÒNIQUES FALLERES    2018

DIARI DE PLANTÀ: Ruta pedestre 🚶de Plantà 🏗️ pels sectors de Benicalap i Campanar al nord de  la ciutat de València. L’Antiga es mantenia en el podi especial i Castielfabib experimentava amb noves falles.  

Entrava com sempre en el Sector Benicalap per l`avinguda del Dr. Peset Aleixandre,   per a retrobar-me un any més  amb la Falla San Josep de Pignatelli-Avgda. Dr. Peset Aleixandre un cadafal incorporat fa anys per casualitat en la meua ruta personal, que sempre em deixa un pòsit de nostàlgia, de falles de barri, de cartró pedra, de bases i tants i tant elements coneguts en la infantesa i adolescència. Anant al tema de la falla anava de lleis i interpretacions, en concret Seguretat i Multes. El cos central, un bust de policia de barri, guardava una relació estreta amb la temàtica, així com l`escena central de la parella de la Guardia Civil, en aquells moments a mig plantar, cosa perfectament lògica d`altra banda. 

Crítica social al voltant de la seguretat, que comparava com es multava -i és multa-a persones per faltes insignificants, mentre que es posava -i es posa- estora vermella, amnistia fiscal i el que calga a mafiosos i poderosos. Interessant l`escena de les videocàmeres de la part de darrere... també a mig muntar. Composició molt senzilla, que d`altra banda tampoc podia oferir virgueries, el modelat era sobri, naturalista, a partir de motlles de cartró pedra que li donaven un sabor especial, enguany més reposat que altres anys on les expressions apareixien més deformades. Pintura amb un predomini molt clar de colors freds, blau, verd, només el cabell i bigot del cos central tenien un poc de color càlid.  El cadafal de Miguel López Montserrat no obtenia premi a la secció 6-C.

Al girar pel carrer Montduver i seguint les vies del tramvia m`endinsava per Benicalap, continuant pel carrer Florista fins que arribava a la parada de Garbí, on giraria pel carrer del mateix nom. Allí com tots els anys, els fallers i falleres d`Alqueries de Bellver-Garbí, tenien muntat tot un circuit d`atraccions per als més menuts mentre anava plantant-se al seu ritme la falla de la comissió adulta. Em vaig dirigir directament a Avatar, la infantil dels germans Juan Jesús i Javier Garcia Pérez que ja estava totalment plantada i ornamentada. Composició absolutament original, on una estructura indeterminada però voluminosa feia de cos central, coronada per uns xiquets que segons l’explicació de la falla, eren els xiquets de la comissió que eren cridats per la nit per una força o energia o el que siga i apareixien a un taller faller. Allí a partir del material en brut i de la seua imaginació creaven als seus amics imaginaris -a mi em recordava el fenomen dels amics invisibles- .

Fonamental llegir l`explicació de la falla per entendre el particular modelat, que donava com a resultat ninots difícils de classificar en les categories humanes, essers fantàstics, que combinaven materials com el suro, la llana o la tela. Destacava el color blau del cos central, el rosa d`un dels grans ninots fantàstics i com a contrapunt, un espai menor de color grana i daurat. Com la decoració era gespa, eixe color verd de la base, decantava tot el conjunt cap a colors freds, el que li donava a la falla un aspecte un tant gelat. Lo millor de la falla era la seua originalitat, així com alguns detalls del modelat. El jurat no li atorgà premi a la secció cinquena infantil. 

Mentre els més menuts s`ho passaven pipa, en les atraccions que hi havia instal·lades al carrer Garbí, l`artista Antonio Verdugo continuava la seua plantà de Extravagart. Diverses peces com una parella de Gallifantes -premi atorgat als concursants del mític concurs Juego de Niños- un cobi o un Santiago Calatrava esperaven a ser situats en el lloc definitiu a la part posterior. En la frontal, una bastida servia per a encaixar i polir juntes, encaixar totes les peces, etc,...i des de baix, l`artista com un director d`orquestra dirigia la funció. El cadafal semblava un tant metafaller, des del punt de vista faller, un artista unit només pel seu pinzell a la seua obra, conformaven una composició que jo no vaig vore acabada, però que posteriorment es mostrava amb bona dosi d`ingravidesa.

Escàs volum, però adorable composició, un contrasentit? O s`havia sabut aprofitar l`espai i el disseny? En qualsevol cas, passant al modelat, les poques escenes junt al cos central i coronament, mantenien una harmonia consistent en la combinació de formes geomètriques arrodonides amb altres rectangulars que completaven un modelat amb un llenguatge plàstic propi i original. Integrat amb les dos facetes anteriors apareixia un cromatisme ric i complex, amb colors vius i pastís, amb freds i càlids, remarcant volum en  zones fosques i reduint en les més il·luminades.  

Res era deixat a l`atzar, color blau verdós per a la pell de l`artista, rosa carn per a la seua obra, groc verdós o chartreuse al vestit de la dona del cos central, ratlles rojes i blanques per a l`artista, etc,...en tot cas, destacava el cabell taronja i fúcsia de la part més alta del coronament. L’equilibri cromàtic era de tira-línies, a la part frontal, l`escena del Crit de Munch amb colors blanc i negres, destacava front a la paleta anteriorment descrita, mentre per darrere amb tonalitats que anaven del blanc al negre, només la part del coronament amb colors càlids feien d`oposició de colors com el groc i el blau del Gallifante allí plantat. Vaig lamentar i lamente no haver llegit els cartells encara per posar, per conèixer millor tant els versos com el guió, però no hi ha dubte que des del punt de vista formal, el cadafal era dels més forts de la secció. El jurat li dona el 1r premi i el 3r d`enginy i gràcia de la secció 3-B, o siga que sembla que no anava molt desencaminat. 

Deixava treballar tranquil a l'equip del Port de Sagunt, per a creuar primer el carrer Florista i després l'Avinguda Burjassot per a passar al carrer Pintor Matarrana, des d'on ja divisava la Falla Avinguda Burjassot-Pare Carbonell, el lema de la falla gran Solaris era oposat a una climatologia nuvolosa i amenaçant, però esperançadora. No obstant en un primer torn em vaig dirigir a La llet! Quina llet! falla infantil realitzada per l'artista Rubèn Arcos Martí, un peculiar laboratori on un parell de científics estudiaven la producció làctia. En la composició destacava el ninot de la científica i el científic com a base d'un triangle que coronava la vaca.

Si es rodava la falla, s'observava com a la vaca l`envoltaven una sèrie d'engranatges i de xicotets éssers a mode de marcianets. El modelat jugava amb la pròpia temàtica reservant els ninots més naturalistes per als dos científics, mentre que per exemple a la vaca li aplicava un sentit més caricaturesc i als marcians adjacents, una barreja de abstracció i caricatura que els humanitzava. El color diferia si es tractava de la part frontal o la posterior, en el primer cas s`observava una presència de colors granítics a la base i blancs i negres en el cos central, que tenien als voltants en primer lloc als dos científics que amb les bates blanques feien una transició cromàtica cap a colors més vius.

A banda dels científics, que precisament tenien majoritàriament colors càlids com el roig o el marró, hi havia distribuïts estratègicament uns xicotets marcians de color verd, que aportaven una porció de color fred, la part posterior tenia la contrapartida de tindre d'esquenes a les grans figures, prenent protagonisme ninots molt xicotets que aportaven bé colors càlids o bé un blanc neutre necessari que il·luminara una façana farcida de colors freds o metàl·lics. Crec un encert l'ornamentació de la base amb pedra blanca que en aquell matí nuvolós feia que la poca llum disponible lluirà més. Al remat el jurat els atorgà un 10é premi de la secció quarta infantil. 

Era el moment de visitar la plantà de Solaris, cadafal que ja començava a denotar una composició oberta composta d'una banda per un gran déu Horus que mirava a un monstre el qual estava xafat per una deessa o personatge tocat amb vestimenta egípcia -la seua identitat la desconec- només eixe conjunt central ja impactava, però a banda amb la falla ja plantada hi havia unes piràmides entremig i en un altre lloc, una gran figura femenina junt a una pantera que vaig vore en eixe matí de plantà, esperant a ser ubicada. Composició rectilínia, amb la única excepció del monstre que feia un moviment horitzontal. 

Modelat molt naturalista, amb una escultura acadèmica que reflectia de forma molt fidedigna les figures antropomorfes, amb contrapostos, torsions de diferents extremitats, musculació proporcionada, etc,... almenys a les grans figures del cos central i al grup de l`exposició del ninot. Es possible que altres ninots de base, a tenor de la foto feta pel company Dani Garcia, foren un poc més caricaturesques. Sense dubte el modelat, és sempre la part més forta o una de les mes fortes de EMC2 Escultura. Els colors eren harmoniosos, amb un paper director del blau, present en totes les grans figures, excepte el monstre, mentre que els colors càlids tenien un paper més discret i dispers.

                                       Figura bruna del contra coronament en la Plantà.

Amb la foto posterior amb un sol més radiant, s`observava com hi havia diferents tonalitats de pell, més pàl·lida en Horus, pràcticament rosa carn estàndard en la figura femenina del coronament i més bruna en la del contracoronament. A la base, quedaven molts buits, però es que òbviament una falla amb un volum tant gran era impossible d'omplir amb un dels pressupostos més baixos de la categoria, que no obstant rebia del jurat un 11é premi a la secció 1-B, un molt bon resultat per a la Falla Avinguda Burjassot-Pare Carbonell. Era el moment per a continuar per carrers del antic poble de Benicalap, molt a prop de la Plaça.

El carrer Barx canvia de nom i passa a anomenar-se periodista Gil Sumbiela, no costava gens trobar la Falla Periodista Gil Sumbiela- Assutzena, que tenia col·locats cos central, coronament i molt a prop la majoria de ninots de les escenes. La veritat és que el taller d'Alvaro Guija havia plantat amb prou celeritat aquell matí,  a tenor del que havia vist en altres llocs. El cadafal tractava  dels invents que han produït revolucions al llarg de la història, però també dels que han produït involucions, de fet el lema era Involució. Només coneixent el lema s'explicava perfectament per que hi havia un gran simi coronat en el centre del cadafal.

Per a que el cadafal tinguera més homogeneïtat temàtica, hi havia tres mones més xicotetes en el coronament, mentre que a la resta d'escenes ja apareixien ninots representatius de l`espècie humana...o no! Per que l'escena candidata a l'indult eren zombis enganxats a les xarxes socials, òbviament en to satíric. El modelat en consonància amb la temàtica, mostrava eixa exageració caricaturesca comuna en molts ninots. Potser l'element més díscol fou el de la pintura, especialment el del gran simi regnant, extremadament fosc i amb unes mans blaves que encara enfosquien més, a pesar que els pantalons foren de color roig.

Un poc menys fosc era el tron petri sobre el que seia el mico, amb un beix enverdit, però igualment gelat i per si fora poc, el grup candidat a l`indult també estava cobert per un cromatisme que no es podia apreciar bé en un dia cobert com aquell. Afortunadament la decoració amb pedra blanca de la base circumdant de la falla estava formada per pedra blanca que almenys no enfosquia més un cadafal que perdia potència amb eixe procés final que representa la pintura. No obstant en una categoria important, aconseguia premi: el 12é de la secció 2-B.

Falla dicotòmica la infantil també de l'artista Alvaro Guija. Amb el lema Antònims jugava amb una temàtica molt oberta, com poden ser els termes o conceptes oposats, bé i mal, nord i sud, etc....a nivell compositiu, no s'apreciava un esquema clar o almenys jo no el vaig trobar, on hi haguera un eix central o una distribució determinada dels elements. No obstant les escenes una per una si eren coherents i fins i tot algunes es complementaven amb altres, com la del gran gel o pedra gelada del cos central front el desert i el cactus, creant eixe joc que plantejava el lema, o també les de nord i sud, on una xiqueta esquimal abrigada tenia al costat una xiqueta africana semi despullada.

El modelat seguia l'estil propi de l`artista que des que el vaig vore començar a plantar en la demarcació, ha anat transformant alguns trets facials dels seus efímers personatges, un ulls menuts i rodons que seguien un patró uniforme, deixant arrere una època en que eren pintats. En la pintura hi havia un major percentatge de colors freds, sobretot per la part de davant, que potser podria haver equilibrat una decoració amb arena groga, perquè la gespa amb el seu color verd, reforçava eixe desequilibri. Aspectes  més difícils de compensar era la ratlla que dividia parts anatòmiques, més ampla i visible que altres vegades. El jurat no atorgà premi a la Falla Periodista Gil Sumbiela -Atzucena en la secció cinquena infantil.

Continuava pel carrer Periodista Gil Sumbiela, en direcció sud, fins que vaig girar pel carrer pel carrer acàcies, de nou una falla que si ja tenia plantat el cos central i el coronament, li mancaven totes les escenes que tampoc estaven per allí prop, hi ha llocs on la plantà va més ràpid que en altres, òbviament les coses anaven més espai per a la Falla Acàcies- Picayo . De Salve's qui puga ja estava situat el pilot que tractava d'enlairar-se amb una avioneta llastada per la corrupció. La gallina dels ous d'or coronava la falla dalt el pilot, explotada pels bancs ja no posava més ous. Els que encara no apareixien per allí eren els polítics, Merkel, Rajoy, Montoro diferents polítics catalans, etc,....De la composició dir que hi havia volum i  alçada, però que també era prou rectilínia, amb alguns graus de desviació, però sense afectar al risc. 

El modelat responia a la caricaturització de personatges la majoria molt coneguts, el que afegeix sempre un plus de dificultat, ja que els espectadors jutgen molt el grau de ressemblança a l'original. D'altra banda, en l'apartat de la pintura, la falla era ben harmònica, combinant a la base el marró clar quasi crema amb el verd clar, també el pilot entre un morat i un daurat i color rosa carn per l'altre, etc,...hi havia bones combinacions, però cal reconèixer que l`emplaçament era -i és- complicat a l'hora de fer lluir els colors, pot ser les tonalitats marrons i taronges és confonien amb les parets de les finques properes. En tot cas, un cadafal que també tenia un guió interessant, que no feia aigües en cap apartat, però que en una categoria on només hi havia 6 premis per a 10 falles, no ho tenia gens fàcil. El taller de José Francisco Espinosa no rebé premi a la nova secció 3-C.

Enguany estrenava nou emplaçament, més prop del Casal, la falla infantil Acàcies- Picayo, el seu lema era Jardí Botànic i em va impactar la seua composició amb aquell botànic que en una postura molt semblant a un Gulliver romania assegut contemplant una flor, mentre la resta de ninots de mida inferior i estratègicament situats creaven diferents perspectives que s`entrellaçaven. També es travaven els ninots amb diferents espècies botàniques, per exemple el jove jugador de basquet era alt...com un pi o el que es mirava molt a l`espill tenia un complex de narcís...i així tota la falla encadenada. 

No coneixia el modelat del taller de Cristian Garcia Carrasco o si l'havia vist alguna vegada, la veritat és que no el recordava, era peculiar no els ulls com en la majoria de ninots d'especialistes en infantils, sinó el nas, un nas que no sol ser modelat o que com a molt es modela de forma molt superficial, ja que els dona un aspecte més infantil. Sense dubte, una característica original i pròpia. Un altra característica que homogeneïtzava eixe apartat era l'alçada dels ninots. Respecte la pintura, el pes del conjunt el portaven el verd i el marró, que són els colors més habituals a la natura. Coherència no li mancava a un cadafal que també estava perfectament decorat. Tot i no obtindré premi a la secció sisena infantil la impressió que em va causar fou molt positiva. 

Uns minuts més tard deixava Benicalap, tornava de nou a l`avinguda del Doctor Peset, per a baixar cap al sud per l`Avinguda de Campanar, enguany decidia no agafar l`autobús i entrar a Campanar a peu. El sol pugnava per fer acte de presència quan ja girava per un carrer adjacent on s`amagava una falleta infantil potent, es tractava de Soc lo que menge l’enèsima obra de Manuel Martínez Reig, amb disseny de Sergio Alcañiz, una combinació d`èxit que també en la Falla Avinguda Campanar-Hipòlit Rovira oferien un cadafal més que digne. En primer lloc per una composició molt cuidada amb uns xiquets en primer plànol d`estètica més ampla que alta, mentre que darrere tenien una mena de cambrers o pares, que eren tot el contrari: alts i prims. 

No hi ha dos sense tres, els espigats personatges de darrere els ninots frontals principals, sostenien altres ninots més xicotets com si es tractaren de riques viandes. Sensació de moviment, de dinamisme i de comunió interna. Potser el gran pecat d'eixe aspecte compositiu era que quasi tota la força es mostrava en la part frontal, perdent força per darrere. El modelat estava condicionat pel disseny previ d'Alcañiz, enguany amb formes més estilitzades, remarcant sempre els rostres com a marcadors emocionals. Antropocentrisme total, la figura humana era la dominadora nata d'un cadafal que tenia com a novetats en l'haver de Manuel Martínez Reig un xicotet Donald Trump, passat pel tamís estilístic d'Alcañiz. La identificació dels distints ninots amb diferents menjars cohesionava la falla i li aportava la necessària dosi d'enginy i gràcia, sense caure en critiques corrosives més presents en els cadafals de les comissions adultes.

La falla tenia colors vius, alegres, juvenils, els cabells verds i grocs de la parella principal, eren acompanyats de grocs i rojos-rosa, que elevaven la quota de colors càlids en eixe sector. D'altra banda, les espigades figures que es situaven darrere mostraven colors freds i xicotets ninots com el lladre o Trump, fins i tot d'un rigorós negre. També cridava l`atenció el contrast entre el violeta i el groc Nàpols de bona part de les escenes posteriors de la falla. Cadafal molt complet, que no obstant i tenint en compte el pressupost declarat no aconseguí un resultat a la part mitja-alta de la categoria, ja que va rebre el 12é premi a la secció segona infantil i és que a la categoria de bronze infantil el nivell és molt alt. 

Potser per timidesa, potser per un respecte exacerbat vaig tindre uns metres a Ignacio Ferrando, però vaig jutjar impropi posar-me a xarrar amb ell en plena plantà de Pecat Original i demanar-li per la pròpia explicació de la falla. Així doncs, el vaig saludar i acte seguit vaig continuar observant aquella parella del gènesi ja plantada, així com la Pachamama amb el característic barret bolivià, el ninot del gelater, encara no estava al seu lloc. Cadafal menut amb una composició absolutament oberta que pressuposava el disseny d`una falla galeria on no hi havia verticalitat, sinó horitzontalitat i dispersió.

Modelat habitual d'un artista molt fidel a si mateix, tal vegada un tant diferent en la figura de la Pachamama que no mostrava el trets que solen caracteritzar les creacions de Ferrando. El que unia a totes les figures, era eixe posat cavil·lós i reflexiu que transmet l`artista en la majoria dels seus cadafals. Respecte la pintura, òbviament els ninots nus anaven pintats amb color rosa carn, més emblanquinat en el cas d'Eva i més fosc en el cas d'Adam. La Pachamama andina anava pintada amb colors forts i càlids com són el groc i el roig que contrastaven amb el verd de la gespa i els colors càlids més suaus de ninots propers, com els citats o el del gelater. La Falla Avinguda Campanar-Hipòlit Rovira, no rebé premi del jurat, estava a la secció 5-A.

No vaig haver de caminar molt més per arribar a la següent comissió o millor dit al seu cadafal, que tenia ja plantat cos central i coronament a falta d'algunes escenes, però que al estar encara tapada pels plàstics del transport, donava una sensació d'estar començant la plantà. Estava davant la Falla Conxita Piquer-Monestir Poblet que portava per lema 8018, sense dubte una falla optimista, per que pressuposava que el mon encara existiria en aquella llunyana data i tan de bo siga així! Una humanoide que enyorava una vida tranquil·la presidia la falla, en aquell hipotètic futur la tecnologia s'havia apoderat dels humans. Els xiquets dominen la tecnologia des del naixement, cosa que es representava al coronament.

A la base, una escultura homenatge a l'arbre, espècie extingida a causa de tanta pol·lució o un home zombi- mòbil. Un futur no molt optimista, que amb la composició posava al centre dels problemes el futur de les persones...o el que hi haja aleshores, això era remarcat amb un volum superior i un fort color roig que feia dirigir la mirada cap a eixe punt de forma obligada. La resta de la falla estava pintada amb colors més freds, potser una metàfora d'eixe mon futur que ens espera. Cadafal de la secció 8-A, on hi ha pressupostos molt ajustats i pocs premis, era molt difícil la missió d'arreplegar premi per a l`artista Xaume Torrent.

I per primera vegada en les falles 2018 i per desgràcia no serà la última, vaig tindre un d`eixos oblits imperdonables i per que no dir-ho una pressa horrible i no em vaig adonar on estava Nit i Dia, la falla infantil, seguia pel carrer Monestir de Poblet fins el plat fort de la ruta, ni més ni menys que la Falla Monestir de Poblet-Aparicio Albinyana que com dirien en esports de contacte Defenia el títol i es que el passat 2017, L'Antiga havia guanyat el 1r premi de la Secció Especial de València, l`ultima vegada que ho havia fet el 1991, el que feia les fotos i tenia la càmera era el meu progenitor.... i gràcies. Ara em tocava a mi immortalitzar Arri unicorn, arri! obra del artista Carlos Carsí que com tot cap de taller que planta en especial de València, era el director d'una orquestra on tocaven dissenyadors com Carlos Benavent i guionistes com M. Andrés Zarapico i Miguel Prim.

La plantà es trobava molt avançada per la part frontal, el cadafal en el seu conjunt havia segut desplaçat respecte a altres anys supose que pel fort vent de les hores anteriors, el qual podria haver tombat aquella falla de 23 metres d'alçada, la més alta de les que participaven en concurs i la segona darrere de la municipal que feia 24. Òbviament i només per eixa dimensió, la falla tenia una composició molt espectacular, un parc d'atraccions on una columna marcava l'eix central coronat per un iaio dalt un unicorn, que un poc més baix tenia uns quants ninots que formaven una mena de segon pis d'aquell remat doble.

El cos central era una gran muntanya russa que envoltava la columna de l'atracció dels cavallets de fira, tot amalgamat aconseguia que els diferents contraremats formats per figures de gran mida ocuparen diferents espais, uns a major alçada que altres, envoltant eixe cos central i creant una sensació de moviment ja no d'escena, sinó de tota la falla. No tot era tant ingràvid, ja que hi havia un ninot enorme, el de la dona barbuda que per la pròpia postura, volum i posició encarnava la pesadesa i una sensació de quietud que contrastava amb la resta de la falla. A la part posterior, la volatilitat era inferior, tan sols una figura responia a eixa esquema, mentre a la base apareixien tres grans cares de pallassos.

El modelat del taller de Carsi, partint del natural ha basculat com molts altres artistes entre la sobrietat i la caricatura, en la falla que tenia davant, la temàtica exigia una major deformació dels trets facials i portava a eixe camí. A més a més a diferència d'altres situacions, tot el modelat passava pel mateix patró, amb la qual cosa, la coherència en eixe aspecte era màxima, una altra cosa era el acabat que en aquells moments de plantà es veia en les grans figures dels contra remats però no en les disperses escenes d'aquell efímer parc d'atraccions, que jo no vaig tindre la sort de contemplar, ninots de polítics, científics, famosos, etc,... en resum de persones concretes, elevaven la dificultat i posaven a prova a l`equip de Carlos Carsí, llàstima no haver vist en directe escenes com la de les tasses. 

Les tonalitats triades foren suaus i crec que fou un encert, tot i que en aquells moments començaven a obrir-se un poc els cels de l`antiga vila de Campanar i la llum del sol era poc intensa. Una falla tant voluminosa, amb eixa temàtica fantasiosa i un modelat que remarcava eixos trets humorístics, haguera resultat potser inadequada, pesada i els diferents elements com els múltiples contracoronaments no hagueren lluït ni la meitat. Eixa diversitat d'elements a la part mitja alta de la falla, eren més visibles, per dos motius, en primer lloc per que a la base, dominaven colors més foscs -dins de la tonalitat pastís general- com el marró o el morat. Els contra coronaments tenien colors suaus, excepte el roig de l'avió, però d'altra banda era un punt on la falla mostrava un major equilibri entre colors freds i calents.

A la banda posterior, cal dir que també la creixent llum del sol està il·luminant la superfície, però era molt visible com abundaven tonalitats neutres en les cares dels pallassos, així com verds, daurats, crema, etc....sempre amb tons molt clars, barrejats amb blanc. En eixa part posterior anirien posteriorment la majoria d'escenes com la muntanya russa dels polítics internacionals que posseeixen major arsenal, el ball de tasses, etc,.... L’Antiga de Campanar no pogue   revalidar el palet, cosa d'altra banda molt complicada ja a priori, però si continuar en el podi que no es poca cosa, així com el seu artista Carlos Carsí, que també torna al podi amb el 3r premi i 2º d`Enginy i Gràcia de la Secció Especial.

La part posterior de la falla gran, no només tenia escenes que un servidor no va poder visualitzar, sinó també la falla de la comissió infantil, de nou realitzada per Mario Pérez amb disseny de J.Ramon Vázquez el qual li ajuda a centrar millor un cadafal molt rodó. L'antiga presentava un cadafal infantil amb temàtica familiar on persones i mobles antics formaven un conjunt inseparable. Els pares encapçalaven l'espai central envoltats dels fills d'edat curta.  Els iaios apareixien en el coronament, però a diferència dels pares per separat. Falla totalment plantada, sense una ornamentació exagerada, però molt cuidada, fins i tot amb uns cartells en forma de Cèdula Personal -avantpassat del DNI-, interessant recurs a l'escena dels quadres de la part posterior, amb ninots en color i altres en blanc i negre, remarcant el pas del temps.

A una bona composició calia afegir un modelat que combinava el millor de la trajectòria de l'artista, aquells somriures amb els que els ninots de Mario Pérez ens encomanaven optimisme, amb nous registres plàstics, que aconseguien noves expressivitats artístiques. Era la sensació de trobar un modelat més madur, més complet, amb un major domini i sense repetir les errades, sinó els encerts. Mentre els pares aconseguien un posat més seriós o seré, els nanos continuaven riallers i trapelles, però no tots, per que també s'observava com la germana major és mostrava tranquil·la i complaent, però sense acabar de perdre la innocència de la infantesa, sense dubte tota una gradació d'emocions generacional.

I també ratllava a gran altura l'aspecte pictòric, començant per la mateixa base que reservava un cercle de pedres pintades de roig, envoltades de gespa. Mobles caoba, grana, etc,..que demanaven atenció com a colors càlids i allí els caps de família, el pare amb jaqueta blava i la mare amb vestit rosa, clàssica oposició de colors freds-càlids que tenia continuïtat fins i tot en el color dels cabells, més castanys els de la mare i més negres els del pare. En la parella de iaios el contrast també existia però entre un verd quasi beix i un violeta clar. A la part posterior destacar el recurs de l'avantpassada pintada en tonalitats grisenques, imitant una fotografia en blanc i negre. L'Antiga  aconsegueix el palet de la ma de Mario Pérez, en una de les seues millors falles, 1r premi i 1r d'enginy i gràcia a la secció tercera infantil.   

Acabava ací la meua ruta,...ja que per motius familiars havia de tornar a casa, una vegada més em quedava amb les ganes de fer una visita a la Falla Castielfabib- Marqués de Sant Joan. Una comissió que ja porta anys apostant per un model de falla diferent amb materials no contaminants i experimentant amb dissenys molt allunyats de les concepcions convencionals de la majoria de falles, tant d'alt com baix pressupost. Enguany el cadafal gran semblava una gran graella amb molts orificis, dins els quals es col·locaven diferents tubs, amb la qual cosa el lema estava plenament justificat Fer i Desfer ja que cada dia es podia canviar el disseny resultant. Els autors enguany eren Nituniyo i Menosesmas, estava a la secció 6-C, on no obtingué premi, però si en la categoria de falles experimentals on fou guardonat amb el 2º premi de dita categoria. La falla infantil portava per lema Xiquepolis.  

                   Aci podeu llegir el llibret 2018 de la Falla Castielfabib-Marqués de Sant Joan

No podia finalitzar la crònica sense recomanar la lectura del llibret de la Falla Castielfabib- Marqués de Sant Joan un dels "fixes" en ser premiats a nivell autonòmic i també ara en el nou concurs reservat per a les comissions de la ciutat de València on Relativitat ha rebut el 3r  premi de llibret de falla. Llegiu-lo, paga la pena. De nou moltes gràcies a Dani Garcia administrador de la Ruta Fallera i membre molt actiu del Reto al Foc, per les fotos de les falles ja totalment plantades.