Corredor de Falles

CRÒNIQUES FALLERES    2016

Carcaixent:  Bressol de la taronja i d’artistes fallers. Cent anys de ciutat.

Plaça Major Artista: Pasqual Calleja? 1r premi Falles de Carcaixent de 1996, els fallers eixien de la missa de l`església patronal de la nostra senyora de l`Assumpció. Una de les primeres fotografies que vaig fer amb la càmera analògica de mon pare a Carcaixent fa 20 anys. 

Una població apassionada per les falles....però desconeguda. No ha sabut o no li han deixat vendre la seua grandesa fallera, la seua presència al mon digital és testimonial, la Junta Local Fallera per exemple, tingué una prometedora web que incomprensiblement.... desaparegué, no hi ha Museu Faller -ni cap projecte a la vista- i a sobre de mals te la desgràcia de ser veïna de la segona potència mundial fallera, circumstància que augmenta el nivell i densitat fallera de la Ribera, però que a aquestes falles les deixà una mica a banda. El meu descobriment de les falles carcaixentines fou fruit de la curiositat adolescent, vaig convèncer als meus pares que em dugueren i des d`aleshores, sempre que he pogut he tornat.

M'agradaria haver fet una crònica  amb una introducció històrica des dels inicis de la festa fallera a Carcaixent, però els meus coneixements sobre la història de les falles de Carcaixent, elementals i fragmentats, hagueren parit una criatura infeliç. Fins i tot com a crònica contemporània te més d`experiència personal que de descripció artística, ací apareix el Corredor més esportiu i veloç...per culpa del rellotge i de voler abastar massa. Aparcat per fi el cotxe, em disposava a visitar la Falla Muntanyeta comissió que no planta falla en la seua ubicació original, sinó al costat d`un conegut centre comercial de la Ribera.

Xicotet volum, però molta molla, així vaig vore una falla el lema de la qual versava d`aus locals, alcaldus comprometus, peperus oposicionus, anatis tocapilotis o Juanitus, eren algunes de les espècies endèmiques. Les escenes envoltaven un radio antiga de capella amb una gran au al remat, en una de les escenes una de les espècies més nombroses, un home gaudint del sillón-ball, no tindre un equip fotogràfic com cal, la pluja recent i la manca d’enllumenat no ajudaven a immortalitzar els cartells, sense dubte cabdals en aquesta i moltes falles de poble  o barris de València, Alzira, Sagunt, etc...on la crítica ajuda a millorar projectes de baix pressupost.

De fet els cartells em feren entendre que el pardalot del remat era una barreja de comerciant, polític i tertulià. Del modelat destacava precisament eixe animal, el qual també mostrava un treball intens de pintura de diferents colors vius, amb major pes dels càlids. També en la resta de ninots destacava la pintura com a element més remarcable. El cadafal realitzat per l'artista local Enrique Oliver rebia l'11é premi. Tant nerviós estava per la falta de temps que vaig començar la meua contra rellotge fallera, pel carrer Francesc Pons girant a l`esquerra a a l`entrada en l`avinguda Joan XXIII, oblidant per complet la falla infantil de la Muntanyeta.

En aquell emplaçament obert estava la Falla Joan XXIII amb una temàtica sobre la nit, del també artista local Jordi Fresquet. Amb un volum considerablement major a l`anterior, ja vista de perfil em suggerí una composició amb un cos central massís, que no comptava amb un remat ampul·lós però si un poc fora de la verticalitat unit probablement per un sacabutx. La falla respirava, però tampoc tenia les escenes massa allunyades del centre, la unió s`aconseguia amb el treball dels fallers en la decoració. 

Resseguia un modelat bastant polit, on els ninots eren refregits en majoria que transmetien expressivitat, alguns fins i tot feien esbossar un mig somriure, com a contrapartida hi havia molts elements decoratius de farciment com caixes, columnes, copes, etc,...que evidentment no portaven tant de treball, però aportaven volumetria, l`excepció era la sabata de tacó, amb una pintura magnífica. La millor pintura com en el modelat crec que es concentraven sobretot al cos central i remat. Contrast entre verd llima i el taronja carabassa d`una banda i del verd llima amb el violeta, completaven la tridimensionalitat del conjunt.

Dins les escenes s`observaven alguns casos de domini monocolor, com en nit d`enamorats, amb major proporció de colors càlids. L`altra escena lateral basculava entre una tonalitat entre blanca -neutra- i una altra groga -càlida-, molt suau. A la part posterior apareixia una de les escenes millor pintades entre una copa de cava groc i un sabata de tacó negra amb flors pintades, una parella, ell tirant-li la canya amb uns pantalons verds i una camiseta negra, ella amb un vestit roig i el cabell ros, portava amb una tonalitat càlida la veu cantant de l`escena. A pesar d`algunes errades, un cadafal molt complet i regular que obtenia el 7é premi.

La falla infantil de l`Avinguda Joan XXIII tenia una composició on predominaven els elements del cos central i del remat, verticalitat amb absència de ninots i figuració per la base, un altre tret era la frontalitat, que deixava la cara posterior quasi nua. Aposta per la humanització de cossos celestes, o essers vegetals en el modelat que li conferien un aspecte més infantil que altres cadafals sobrecarregats. Molt aconseguit el verd llima, flanquejat per dos càlids com el groc i el roig i un fred: el violeta. També el difícil contrast entre marrons de l`arbre solt, amb soca de ocre roig i copa de color llautó. Jordi Fresquet aconsegueix un magnífic 4rt premi infantil, amb un cadafal que feia fàcil lo difícil

De sobte vaig vore una falla al fons de l`Avinguda. Com? Em vaig apropar i quan vaig interrogar un vianant, si efectivament és tractava d`una altra falla viatgera la   del Bressol de la Taronja, la comissió més jove del cens, plantada el primer any al carrer Jaume I molt prop de la nova Biblioteca Municipal i després al carrer Isabel Soriano, els dos emplaçaments propers al parc Navarro Daràs. En un entorn diferent lluïa una falla de temàtica polar, amb una composició poc complexa, amb planta en forma de cercles concèntrics, relació cos central-remat totalment vertical i una part posterior més pobra. 

Tot i la velocitat amb la que vaig rodar el cadafal, em feia la sensació que tampoc el modelat millorava la composició, sense dubte el taller de l`artista ha realitzat millors i més complexos modelats,  el pingüí del remat recordava el millor Ferni. La pintura oferia les millors capacitats de la falla amb una gamma de blancs, que anaven del més engroguit pingüí, passant per uns ossos polars més tendents al gris i un iglú que imitava molt bé el color quasi transparent, de l`aigua congelada. 

També s'esmerçaren els fallers amb una decoració basada en diferents materials i tot i no parar-me a llegir-los d`una contundent crítica local, l`artista alzireny Fernando Llopis es feia amb el 10é premi. Literalment sense parar vaig contemplar la falla infantil, amb les traques preparades per a la cremà que tot i tindre un ninot més propi d`una falla gran, tenia un modelat per a recordar, també la pintura predominantment càlida sobre base de color fred acompanyaven el treball anterior. De composició i temàtica res puc aportar, obra del mateix Ferni, obtingué un 8é premi infantil.

Paral·lel a l`avinguda Joan XXIII està el carrer José Vidal Canet, per a guanyar temps vaig fer una imprudència: mamprendre a córrer en pla ramat feréstec pel mig de la calçada,...un xicotet esprint de 200 o 300 metres -com quan estàs a punt d`arribar a la meta i ho dones tot!- a mesurava que m`acostava, aquella gran mole circense, m`atreia més i més, com un satèl·lit quan entra en l`orbita d`un planeta, ja no em feien mal, les cames, ni els peus....bé, lo que quedava d`ells. A mesura que arribava a la confluència amb el carrer Castelló, anava minorant la marxa.

No tenia perduda, fins i tot a la falla apareixien les lletres amb purpurina: CANOVAS del Castillo, una comissió que representa el domini més absolut en quant a premis de cadafal en poblacions de solera fallera, quasi una dècada de domini sense donar quarter amb un dels més grans del moment, el saforenc Pere Baenas. El monument estava encarat com sempre cap a l`antiga carretera, amb un parell de contrarremats i voilà! El grup més que ninot indultat de Carcaixent mirant cap a la Muntanya.

El bust d`un gran arlequí amb el cap decantat era el centre d`una gran composició amb gran volum i complexitat. Dalt el seu barret amb les cames obertes una ballarina del Moulin Rouge, per l`altra banda del cap una lluna i a sobre d`ella un pallasso tocant la trompeta mentre una acròbata apareixia agafada d`un trapezi. El més formidable de la composició era que el decantament de l`arlequí estava produït per l`acrobàcia en la base del contrarremat més important, la qual descrivia una diagonal amb el cos centra
l i el remat, tancant un triangle amb un gat descomunal.

Un conjunt coherent, ben distribuit, el qual estava encerclat a més a més per un gran oval que representava la pista del circ...Si, la meua intuïció no m'havia fallat allò era un espectacle, a més a més coherent, per que la majoria de figures estaven relacionades amb la temàtica. La falla tenia moltes més virtuts, a Baenas se li acusa sovint de de produir falles en sèrie com si les seues naus industrials de Daimús semblaren Detroit en els seus millors temps, una mena de Baenisme, quasi sempre amb un excel·lent resultat  en totes les poblacions on aporta el seu treball, tant en modelat com en pintura....en la composició els resultats són més dispars. 

En aquest cas, es podia comprovar que la composició també era molt plàstica, de les millors que havia vist de Baenas fora de València, el cadafal semblava de vegades viu, amb moviment...i les grans figures et miraven o és miraven entre elles de forma còmplice i això es de cum laude. Per a que els lectors/es comproven el que dic que observen detingudament la fotografia al detall de l`acròbata del remat, quan estiga penjat el album a Facebook i Vkontakte, perquè quan li vaig fer la fotografia, tenia la sensació que m`estava mirant ......i estem parlant de ninots i molts metres de distància.

En el modelat s`observaven algunes infladures a la pintura, producte de l'exposició a les inclemències meteorològiques, ninots banyats com el gat que sorneguer mirava a l`arlequí fins i tot guanyaven en personalitat, en general un equilibri entre naturalisme i abstracció que ha eclosionat en un estil molt personal, una viratge cap un model més academicista, era el del grup del ninot indultat. Uns músics en total concentració amb un modelat perfectament proporcionat, no deixaven lloc a l`exageració o a caricaturització de trets físics o conductuals. L'ordre i el quietisme eren la nota dominant, en clar contrast envers la resta de la falla.

Modelat exquisit i totalment mereixedor de l`indult des d`un punt de vista dels valors artístics formals, no tant conceptuals. Magnífica distribució de les figures en el grup, que quasi semblaven una falla a xicoteta escala, destacant amb la pintura càlida les figures centrals i cobrint a les laterals amb tonalitats més fredes, que les deixaven en un segon plànol cromàtic. Com a nota curiosa l`única figura que mirava al gran públic era la del gos, que sostenia el cartell de l`indult, mentre els humans romanien concentrats en els seus instruments. 

Un altra detall curiós en una falla que donava molt per a l`anàlisi era com s`havia donat més capes de pintura a una part posterior més desprotegida, s’havien donat més capes que impregnaven la retina d`un esquema on el verd del cabell de l`arlequí estava envoltat de diferents grocs, taronja o roses, mentre que a la part davantera existia un esquema cromàtica prou més complex. En la frontal del cadafal de Canovas, apareixien altres colors com el blanc, precisament al centre de tota la falla i al contrarremat més important, com una mena de territori cromàtic neutral, el mateix esquema es succeïa dalt en el remat de la ballarina, però en un espai molt menor i amb el color negre.

Les oposicions cromàtiques continuaven dalt de tot en la mateixa lluna i ja com a colofó, en els dos ninots del remat....he de reconèixer que no em vaig mirar a consciència totes les escenes, però per damunt no semblava que restaren qualitat al massís central. No era d`estranyar la garbera de palets, 1r premi, premi d`enginy i gràcia, 1r premi presentacions -que a Carcaixent és com guanyar en la falla ...o més-, millor carrossa a la Cavalcada del Ninot, etc,...per que segur que em deixe algun palet que no estava exposat. Pere Baenas tanca un cicle esplendorós a la Falla Canovas del Castillo on ha fet història.

Volum, volum, volum i volum....no cabia un ninot més a la falla infantil dels Germans Parra, vaig ser incapaç de situar el centre d`aquell contuberni de formes de suro, que ens mostraven un ampli ventall de la literatura infantil i juvenil, però i el centre? Era la gran fada? Hi havia diversos centres? La composició no era apta per claustrofòbics i recordava ara en 2016 aquelles descomunals falles de Nou Campanar de 2004 a 2013, però en versió infantil. Si la composició comptarà en la puntuació de les falles infantils,  fins i tot li haguera restat.

Una altra cosa era el modelat, on els alzirenys són contumaços seguidors d`un academicisme que impacta pel realisme de les seues obres, el seguit de detalls es abassegador, l`escena dels viatges de Gulliver era una falla dins de la falla, per contra el hieratisme imperant i la manca d`expressions emocionals amb uns rostres massa continguts, convertia en molt estàtics la majoria de ninots. Una de les excepcions els ninots de la història de la planta dels pèsols màgics, així com l`arbre humanitzat sobre el que seien.

Molt de mèrit tenia quadrar els colors en un cadafal així i ....més o menys ho aconseguiren. Els colors freds dominaven i això li donava un aspecte més fosc, sort de tindre un dels millors enllumenats de Carcaixent. Grans taques rosses i altres més menudes taronja -però un taronja molt emblanquit- esguitaven aquell domini de blau, violeta, verd, etc,...dins l`estil naturalista d`aquests germans, s`ha de destacar la filigrana d`alguns llocs com alguns vestits, gropes, etc,... els Parra tancaven també així una etapa no tant llarga, però si igual d`efectiva en quant a palets, aconseguint de nou el 1r premi infantil de les falles de Carcaixent.

Per cert quan ja me’n anava me`n vaig adonar que la xaranga de Canovas del Castillo estava asseguda darrere preparada per a tocar, supose que un dels últims pas-dobles de les falles 2016, una imatge molt didàctica i evocadora. Però quedaven 9 falles per visitar i la cremà de les infantils estava al caure....posseït per l`esperit d`Orlando Ortega anava corrent i saltant voreres per l`antiga carretera o carrer Marquesa de Montortal fins arribar a la Plaça Major, el nucli originari de la festa fallera carcaixentina allà pels anys ’30 segons uns i pels ’20 segons uns altres. Enorme fortuna la meua, la de trobar-me a Roberto Roig Pelufo l`únic faller que conec a Carcaixent, que em va permetre rodar i prendre algunes instantànies dins les tanques mentre començaven a preparar les traques de la cremà de la falla infantil. 

El lema del cadafal de Carme Camacho era Carcaixent de present i passat. Una oda a la història local, molt didàctica. Al centre de la Falla Plaça Major apareixia el General Jean-Isidore Harispe de l`exèrcit francès napoleònic -per cert era basco-francès-  i Mª. Antònia Talens Mezquita, la Marqueseta. La noble carcaixentina intercedí davant el general qui  després de vèncer a la Batalla de Carcaixent ⚔ sobre les tropes espanyoles el 13 de juny de 1813 volia degollar a tota la població. Miraculosament Mª Antonia aconseguí evitar-ho i la matança resta en saqueig. 

Als peus de tan històrica parella hi havia caixons de taronja de fusta, la taronja es un element omnipresent en una vila que es preua d`haver segut el banc de proves del conreu de la fruita que vingué d`Orient i que es convertí en producte estrella d`exportació al llarg del segle XIX, un gran arc de ceràmica i enreixat, feia de recordatori dels temps en que Carcaixent començà a ser ciutat fa enguany exactament 100 anys, temps de plans d`eixample com el del Passeig o el Parc Navarro Daràs. 

La composició del cadafal era tronco- cònica, es a dir de base esfèrica, però amb molta alçada en l`eix vertical interior, a més a més el cadafal respirava molt i per si no fora prou, els ninots tenien formes allargades, aquesta gracilitat feia augmentar la sensació de risc general, a pesar que no hi havia cap element destacable situat fora de l`eix de gravetat. L'únic que em preguntava era, a València o Alacant haguera superat els límits d`alçada? Però com ja sabem a cada poble son govern i a cada junta local son reglament. Es impossible no fer comparacions amb la gran rival històrica de la Falla Plaça Major, la veïna Canovas del Castillo, que mostrava una composició molt diferent, també ho feia en el capítol del guió amb un motiu central històric a diferència dels contes literaris de l`altra.

També en el modelat continuaven els diferents motius, si a Canovas predominava un modelat acadèmic, realista fins el més xicotet detall però sovint distant i fred, ací imperava un modelat que virava cap línies més estilitzades o planes segons els casos, amb major abstracció però amb un parell de constants, la primera, les mirades entre parelles de ninots, com els fanals humanitzats del remat o el general i la marquesa, la segona, les mirades pensatives o de dubte de la gran majoria de ninots. En tot cas, eren els ninots amb major humanització des de que havia arribat a Carcaixent i això indicava una capacitat per reproduir emocions humanes que també ha de ser tinguda en compte, a banda dels valors purament estètics. 

Respecte els colors hi havia una dualitat entre la part frontal i la posterior, així la part davantera amb una major carrega d`elements, rebaixava el joc de tonalitats amb més color blanc, el qual neutralitzava un quadre ja de per si amb un perfil baix, de colors freds, amb un blau ultramar -no arribava a marí- un verd clar entre menta i pastís, a penés algunes porcions de taronja carabassa o flama i diferents roses. I per a donar un contrapunt a la gran presència del blanc, doncs les tonalitats marrons dels caixons de taronges de fusta que d’alguna forma em recordava l`origen de les falles carcaixentines -i algemesinenques- amb els ja desaparegut gremi de fusters d'envasos de tarongers.

                                Casa Consistorial Neoclàssica a la Plaça Major de Carcaixent.

A la part posterior desapareixien eixes capes de blanc, fent emergir uns colors més vius, que tractaven de equiparar a la part davantera el grup de ninots d`aquell espai posterior. L`element més acolorit, era el marc ceràmic que separava ambdues parts, el qual recordava la ceràmica de la Casa de la Marquesa de Montortal, amb floritures divuitesques on predominava el blau, acompanyat del verd i el groc. Hi havia en general  una major proporció de colors càlids a la base, groc, taronja, roig, etc,...a tota la part de darrere, així com una porció de negre. Fou guardonada amb el 2º premi, Premi d`enginy i gràcia,  així com el ninot indultat infantil de les falles de Carcaixent 2016.

Hi ha comissions que tenen sort amb l`emplaçament i altres no, la Falla Plaça Major de Carcaixent pertany al primer grup. Tindre darrere el temple de Nostra Senyora de l`Assumpció edifici d`estil gòtic amb successives ampliacions i sobretot amb el seu campanar i cúpula característics, és un marc que ajuda a lluir qualsevol monument efímer, que per si fora poc, te davant la casa consistorial d`estil neoclàssic. El contrapicat eixia sol amb la falla de Toni Pérez artista local en ple ascens que després de collir bons fruits a Carcaixent, Alzira o Cullera debutarà a la secció especial de València. 

Però tornem a Eixos bojos fallers, cadafal de notable envergadura....amb el suport d`escenes extra a base de cartellera vertical, col·locada a al voltant d`un o dos ninots que eixamplen la base d`una forma important. Els fallers de la Plaça Major de Carcaixent, són mestres en aquesta tècnica, la qual sense un guió coherent i una crítica potent i mordaç està condemnada al fracàs. La composició real del cadafal era més estreta del que semblava a simple vista i amb bastant alçada, un divan damunt uns llibres de psicologia formaven el cos central, rematat per un parell de fallers en tractament, un barbut a la base i un altre paral·lel al campanar en el cim de tot a punt de trencar la vidriola en busca de diners. 

El psicòleg era la tercera gran figura, quasi com un gran contrarremat, que mirava incrèdul el seu bloc de notes. Aquesta va ser una de les poques o única falla on vaig llegir a gust els versos...i pagà la pena. L'escena candidata a l`indult, criticava els concurs d'esbossos, amb paraules clares i rima consonant. La falsa germanor fallera era també blanc de les crítiques, etc,....i de sobte un quadre amb diferents Malalties Falleres: algunes endèmiques i altres universalment falleres. En una de les escenes extra, un panell amb pel·lícules com Benavent y Amores en “Con Fallas y a lo loco”, Con las Actas en los talones o Sé lo que hicisteis en la última junta, etc,.....la majoria referents a temes de crítica local, que a continuació tenia una pasapalabra molt faller i molt carcaixentí.

Jurats...l`eterna discussió no podia faltar en una falla sobre la peculiar psicologia fallera, la cartellera amb cares de coneguts fallers substituïa l`espai de possibles ninots -i de pas s`ocupava més espai i s`estalviava pressupost-,   s`ha de reconèixer que els cartells tenien una crítica molt coherent amb tots els elements tant cartells com ninots i a més a més amb prou gràcia, si un aspecte sempre m`ha semblat molt divertit en aquesta falla, es que facen crítica local, vestint per exemple tota la corporació com si fora la FFMM de Carcaixent i la seua Cort d`honor, quan el consistori està a uns metres.

Si la composició era un tant limitada, no ho era tant el modelat, si per alguna cosa es distingeix el taller de Toni Pérez, es per una gran atenció en aquesta àrea, reproduint figures ja modelades d`altres cadafals amb una gran cura. El més destacable crec que era la regularitat de tot el conjunt, des del remat fins les escenes, compartint també tots els ninots del cadafal les mateixes característiques caricaturesques, partint d`un modelat de base naturalista i exagerant les faccions més representatives de cadascuna de les figures. Sense dubte el millor apartat de tots els que composaven la falla, junt el de la crítica local, els quals conjugaven en total harmonia, conformant un bloc poderós.

De nou el cadafal topava en una nova area, la de la pintura, especialment en el remat, on teníem el punt d`atenció en un objecte inanimat com el divan de color roig o en un monocolor psicòleg amb una roba que anava del groc al taronja, fent un efecte tant estrany, que fins i tot la cara semblava una mica engroguida. Les altres dues grans figures del remat, combinaven perfectament els colors, entre elles tot i que donant major protagonisme un color violeta-morat al que estava en una posició més baixa que al del remat. Sobtosament, les combinacions dels ninots de les escenes tenien els mateixos colors que al remat però resultaven cromàticament més atractius. La collita final fou fecunda a tenor dels banderins allí exposats: 2º premi, millor crítica local, 2º premi llibret i 3r premi de presentació

Després de llargues caminades s`agraïa un passeig de només 100 metres, creuant l`antiga carretera fins la veïna Falla Creu-Julià Ribera, sobre les llambordes del que semblava una placeta s`erigia un cadafal que semblava relacionat amb les quatre estacions. El seu autor era el també artista local Robert Cogollos. De primeres pensava que la composició era un dualisme entre una gran figura masculina que amb un barret ple de neu, mostrava una capa al vent amb un paisatge hivernal i a prop d`ell un grup de pingüins. A la part davantera semblava que hi havia una altra figura identificada amb la primavera o l`estiu. Quan vaig passar a la part frontal, vaig vore que en realitat l`estructura pivotava en tres grans figures, que es donaven l`esquena entre elles.

Com en moltes falles de cert volum plantades a cascos antics, també aquesta semblava que tenia la disposició adaptada a la peculiar forma de l`emplaçament, lo millor del conjunt, es que no hi havia racons morts, lo pitjor que la transició entre estacions no acabava de lligar del tot, sobretot la de l`estiu que estava molt prop de la de l`hivern. En el capítol del modelat, hi havia un bon nivell general, però lleugerament superior al cos central-remat. A les figures de base, es percebia clarament l`existència de diferents motlles cosa que restava cohesió artística,  també els acabats eren de diversa qualitat, del guió no puc parlar, per que no vaig llegir els cartells a fons. 

El remat que corresponia a l`al·legoria de la primavera -vist per davant-abraçant el Sol, com a metàfora del pas cap a l`estiu amb el corn de l`abundància dalt de tot, era sense dubte el més impactant vist de front, també en l’àrea dels colors, la presència del roig- groc, disparava la mirada cap allí, que tenia en contrast un blau blauet i un verd que es tornava després groc, baixant de nou quasi a la base, fins un blau blauet, que es tornava quasi blanc en la figura representativa de l`hivern. Potser mancaven més detalls a la base...o potser no. 

Magnífic treball el de la pintura quasi fotografia de la capa del senyor hivern o tardor...que francament tenia i tinc els meus dubtes. Massa a corre cuita vaig vore els baixos d`una falla molt important -si a Carcaixent algun dia posaren seccions, clarament estaria en la primera o especial-, òbviament escenes com les de la canoa dels hawaians ambientades en la primavera tenien més matisos, era estrany una falla magnífica, per parts, però que no acaba de lligar en el seu conjunt el qual rebia el 4rt premi de les Falles de Carcaixent. 

La falla infantil de Creu-Julià Ribera, del mateix Robert Cogollos, havia segut preparada per a la cremà mentre observava la gran, apilada en un muntó, i amb alguns forats per a la gasolina, poc podia descriure ja sobre ella, amb uns colors prou foscos per a ser una infantil, vaig distingir entre les traques un castell amb un drac al remat i alguns ninots com un dimoni o una bruixa. Ignore la temàtica, va rebre el 12é premi de les falles infantils de Carcaixent. Havia entrat pel carrer de l`arabista carcaixentí Julià Riberà i eixia pel carrer creu, de nou a l`antiga carretera en direcció sud afortunadament la distància era curta poc més de 100 metres em separaven de la següent falla.

Al costat de l`antiga carretera a ma esquerra tenia la Plaça de la Constitució, amb la qual ja passava de l`equador, era la setena falla que veia, totes d`artistes locals excepte la del Bressol de la Taronja, aquesta també era d`un artista de Carcaixent, Pepe Benavent, de volum considerable, la composició era d`una gran bruixa a l`esquerra un xemeneia amb uns pocs ninots al voltant. Un cadafal plantat a una plaça amb molta tradició fallera, on ja els anys ’40 es plantà la Falla de la Plaça José Antonio, que no passa pels seus millors moments. Molt pelat el cadafal amb uns colors molt foscos, rebé un 12é premi.   

Jo de major vull ser era possiblement el lema de la falla infantil també de Pepe Benavent, prou més alegre que la gran, les preses i la falta de paciència -els xiquets de la comissió s`estaven acomiadant, rodant-la- em feren desistir de fer-li més instantànies, ací si que observava els bons acabats del veterà artista, tant en el modelat com en la pintura que era molt destacable amb un contrast molt clar entre taronja carabassa i blau celeste. Reberen l`11é premi de les falles infantils.

Tornava a l`antiga carretera que ja havia canviat dos vegades de nom de Marquesa de Montortal a Comandant Hernàndez després de la Plaça Major i ara després de la Plaça de la Constitució es convertia en Santa Anna, girava a l`esquerra pel carrer Amalia Bosarte, ara el recorregut era més llarg, el cap volia, les cames no. A mesura que arribava al encreuament amb el carrer Jaume I i Maria Benlliure veia la falla, però també a gent mirant cap on hauria d`estar la falla infantil..... i si es compliren els pitjors auguris, la falla infantil de la comissió Jaume I ja començava la seua cremà en aquell precís instant, però no hi ha mal que per bé no vinga, almenys vaig gaudir de la cremà del 5é premi de les falles infantils de Carcaixent obra d`Ana Giménez, que si no vaig errat, també és una jove artista carcaixentina...lo de bressol d`artistes no ho deia per dir-ho.

Afectat per la pifiada anterior, després de disparar unes quantes fotos, vaig retornar cap a la falla gran de Jaume I, però estava tant nerviós amb la gent per allí el mig que crec que eixiren totes borroses. Una llàstima per que el cadafal d`Enric Oliver s’havia emportat el 5é premi, un dels millors guardons en la història de la comissió, vaig fer totes les fotos que vaig poder i vaig decidir cremar les naus, corrent cap a l`avinguda germanies, l`extrem més al sud de la ruta, un passeig de més de 400 metres, que és va fer etern.

El cansament de la nova esprintada em va relaxar un poc i vaig poder traure una foto quasi davant de la falla infantil de l`Avinguda Germanies, crec que em deixa tant parat aquell ninot ajupit tant estrany que per això la foto isqué tant nítida, per a més inri, ja tenia darrere el bidó de gasolina....en fí, coses del directe. Evidentment ja tenia les traques per damunt i els cartells haurien volat. No hi havia temps per a més, a la meua esquena tenia una falla espacial! Mira que havia vist falles, entre els pobles i València...però allò tenia bemolls. No sé si seria Carcaixent Espacial o algo així,...però la temàtica semblava marciana o futurista.

Coets espacials humanitzats, disposats en línia conformaven una peculiar estructura compositiva, el més gran a banda del propi fum de la base que l`impulsava, tenia una sèrie de naus auxiliars o similars, el remat era format per un planeta que tenia la lluna dalt de tot. Per darrere hi havia una escena formada no sé si per naus o més bé per míssils, llàstima no llegir tots els cartells per que vaig intuir que un personatge que accionava algo amb una quatribarrada per camisa era el que feia accionar totes les naus espacials .Estaria el terrabastall polític de les eleccions autonòmiques i locals relacionat amb la falla?

Alguns cartells que vaig llegir m`ho suggeriren i coneixent el gust per la crítica local, no seria d`estranyar. Hi havia originalitat en la temàtica i la composició, no obstant, el modelat era molt simple, en general molt llís, no es pot dir que estiguera mal acabat, però el nivell de dificultat tenia un llindar baix. On si que destacava era en els colors, perfectament combinats en el seu conjunt, des de les escenes fins el remat, el mateix coet o nau espacial central blava tenia uns extrems de color roig, darrere uns marcians verds, el ninot de la quadribarrada -colors càlids- el planeta ocre rogenc, etc,...en fí, una falla molt diferent a la resta de les de Carcaixent que va rebre el 9é premi, el seu artista havia segut Juane Cortell.

Creuava ara el Parc Navarro Daràs on vaig passar veloç, junt el tapís de l`Ofrena a la Mª de Déu d`Aigües Vives patrona de Carcaixent, entrava en el passeig on era complicat avançar ràpid degut a la quantitat de fallers, músics, veïns i visitants que circulaven per una de les arteries més transitades. A Germanies havia tingut sort, ja no veuria més falles infantils “intactes”, no recorde quina hora era, però ho vaig intuir i em vaig centrar en el Pes de les xarxes socials un altre monument original, d`una falla que nasqué fa vint anys amb el propòsit de renovar les aigües estancades del refregit i la monotonia en que es movia l`ambient carcaixentí, parle de la Falla Pes de la Fulla, la qual sempre s`ha caracteritzat per la originalitat estètica, temàtica, artística i per una crítica local molt treballada.

La composició era una grua, feta de fusta, la qual sostenia una xarxa que suportava un pes on s`endevinaven símbols de distintes xarxes socials, darrere hi havia una escala amb un núvol, símbol del lloc on s`emmagatzema molta informació actualment. Era una falla molt visual, no li calien explicacions. No obstant hi havia cartells amb coixinets que imitaven el llenguatge digital dels mòbils de tercera i quarta generació, amb l`oposició abans i ara, fent acudits dels canvis de vida en molts pocs anys. 

Òbviament els apartats de pintura o modelat eren ací irrellevants, però i els d`ingeni i gràcia o crítica local? Tampoc? El seu artista Juane Cortell va rebré el 13é premi -el fanalet roig- però sincerament no crec que li afecte massa.  Una falla així a la nostra comarca es una alenada d`aire fresc o un record del que foren les falles en els seus inicis. La falla infantil ja havia sigut reduïda a cendres quan passava al seu costat, el seu autor havia segut Jordi Fresquet el qual havia aconseguit un molt meritori 7e premi infantil per al Pes de la Fulla. 

Deixava enrere el Passeig  seguint pel carrer Sant Francesc d’Assís per a girar pel primer carrer a la dreta, el de Martí Talens, la falla infantil de la Placeta Les Dies encara cremava però sense ser recognoscible, vaig decidir creuar la multitud per contemplar tranquil·lament aquella falla d’estètica oriental, encara estaven mullats els ninots i els cartells que els acompanyaven alguns adaptats per a les persones amb autisme. La  composició molt simple, una porta oriental, amb un guerrer al remat i un gong penjant, tenia almenys la virtut de la cohesió temàtica i estilística de tots els elements, ninots, etc. 

Com resava en un cartell, el gong era una metàfora de la crida fallera i els polítics utilitzaven la katana com els antics guerrers orientals, el tema de la fugida dels inversors per falta de govern, ja semblava més introduïda amb calçador, en una metàfora més forçada, més fàcil d`entendre resultava l`escena de la turista africana que càmera al coll -com servidor- gaudia de l`ambient faller japonès. En temps de crisi l`humor es la millor arma de combat com recordava el bufó. També apareixia una infermera per a guarir-nos de la corrupció, la veritat es que vaig trobar una mica dispersa la crítica, sobretot comparat amb la qualitat del modelat del taller d`Alex Oliver, artista local que tot i que utilitza un tipus de motlles a la part frontal i uns altres a la posterior, tots estaven ben resolts, més realistes per darrere això sí.

A pesar de la poca llum, degut a que estaven cremant la falla infantil, s`advertia bé l`esquema pictòric amb més potència de colors càlids al centre del cadafal, crec que roig o taronja, groc i rosa en la porta del centre, tot i que també tenia porcions de violeta, però aquest color fred es repartia més pels laterals. El color dominant pels laterals era un verd clar...no seria capaç de recordar el matís exacte. A la part de darrere ús abundant del blanc en els diferents ninots, com color neutre que ressaltava el cos central. La Placeta Les Dies rebia el 8é premi així com el 1r premi de l’ ús del valencià, la falla infantil rebé el 6é premi.

La penúltima falla a visitar afortunadament estava prop, tant sols havia de seguir recte per darrere del cadafal i girar a l`esquerra pel carrer Mestre Giner fins a l`alçada del Mercat. Des de lluny es veia la Falla Mestre Giner i la fumejant per darrere el caliu i les cendres del que havia segut la seua falla infantil. Un triangle isòsceles descrivia una composició esvelta de temàtica marina. Del fons del mar emergia un Neptú una mica emprenyat que sostenia al seu muscle una sirena que volia conèixer el món dels humans, a la qual advertia que no eren de la seua conveniència pel seu mal comportament.

Coronant el remat hi havia peixos de diversos colors, també a la base trobàvem un cavallet de mar, dofins o una tortuga marina. L’únic personatge humà era una xiqueta que havia trobat una ancora i anava vestida de marinera, el personatge més oposat era el del sàtir que oferia tot tipus de temptacions a les criatures marines si abandonaven el seu món. Cadafal de no massa volum, però molt centrat en el guió i en la composició. Tal vegada un poc pelat en els laterals per posar alguna crítica, a un cadafal que fins i tot tenia un cert risc.

Modelat a mitjan camí entre naturalisme i expressivitat, amb detalls com l`ondulació dels cabells de la sirena, imitant l`efecte del moviment dins l`aigua així com la postura de la majoria de figures, les quals tenien quasi totes una postura molt natural i creïble, els dofins més juganers, el cavallet de mar rectilini, la tortuga de mar amb intenció de moure`s cap avall, Neptú majestuós,...la pintura tractava de reproduir el fons marí, tasca complicada prou ben resolta, perquè son tonalitats predominants fosques i fredes. 

Barrejant blau, violeta, amb unes dosis més xicotetes de groc i verd clar, aconseguí un escenari molt creïble, en el qual sàviament pintà l única figura humana de blanc i al sàtir amb tonalitats càlides per tal de ressaltar-los i no deixar-los tapats pel cos central. Un llindar de dificultat prou elevat més que ben resolt pel taller d`Alex Oliver que s`emportava un molt digne 6é premi de les falles de Carcaixent i que en cas d`establir-se algun dia seccions podria haver segut un 2º de la secció primera. A nivell de comissió la Falla Mestre Giner s`emportava també el primer de paelles de les falles 2016.

Abandonava el centre de Carcaixent per dirigir-me cap a la part de la Muntanya, tornant arrere pel carrer Mestre Giner fins arribar a la confluència amb el carrer Martí Talens, allí front una bifurcació seguiria pel carrer de dalt, el de la Vall, un carrer llarg un tant corb que en la seua confluència amb el carrer Ramon y Cajal formen una placeta triangular on es planta la Falla Jardí de l`Alegria, l`estació final d`aquella boja i meravellosa cursa per les falles de Carcaixent. La falla infantil de Carmen Camacho era ja cendres...una vertadera llàstima per que era ni més ni menys el tercer premi infantil.

La que si estava encara sencera era la gran també d`Alex Oliver, sembla que el lema era Jardí Put 💩i la crítica era a nivell local, jugant  tant amb el nom de la comissió com de l`escatologia. L’emplaçament era a l`igual que molts altres de Carcaixent prou acollidor, amb l`avantatge de les cases de poca alçada que realçaven més el monument. Un cadafal amb esquema triangular en un espai ad hoc. Oliver trencava la verticalitat del remat modelant una de les dues cames elevada a 90º obligant a la figura a una inclinació de l`esquena i una posició dels braços estirats molt espectaculars que aconseguien un efecte òptic de risc màxim.

A nivell de modelat, un realisme amb les dosis necessàries d’expressivitat sense haver de caricaturitzar massa els ninots, excel·lent expressió d’esglai en el ninot del remat, així com de fastig en el ninot gitat, expressions més contingudes en la resta de figures, en una línia molt semblant,  com havia dit abans l`emplaçament ajudava tant en la composició com en la pintura. Si s`observava amb deteniment, les façanes de les cases de darrere tenien uns colors crema i siena més bé càlids i el cos central estava pintat d’un blau elèctric quasi violeta.

Els pantalons del ninot del remat eren grisos i darrere el color era ocre-siena, de nou el contrast entre fred i càlid, a més a més suau. Dins el propi cadafal era evident el contrast entre la casaca roja i el blau-violeta adés esmentat, del cos central del gran ninot gitat. Curiosament com a la falla del primer premi, ací també hi havia major intensitat de colors per la part posterior, amb una menor presència del color blanc, amb eixe colp visual almenys a mi em va cobrir millor els buits de ninots que no existien per davant. Falla molt completa amb un risc important al remat i una crítica prou centrada, que feien que el Jardí de l`Alegria pujarà al podi. 3r premi de les Falles de Carcaixent, 2º premi de l`ús del València i 1r premi de llibrets a nivell local.

El Jardí de l'Alegria es un nom quasi poètic on vaig tancar el meu camí en les falles 2016. Però les Cròniques de les Falles 2016 no acaben ací encara queden unes quantes per eixir del forn. Agrair a Juane Cortell i a Jordi Fresquet que em refrescaren els noms d`artistes i premis de comissions que amb el pas del temps havia oblidat, per a l`apunt històric de la llegenda de la Marquesa de Montortal he utilitzat:

Webgrafia:

http://antoniosabatermira.globered.com/categoria.asp?idcat=164