MAPES de les FALLES de la RIBERA del XÚQUER 2023
Ciutat de Sueca, el Perelló i el Mareny de Barraquetes.
Territori Junta Local Fallera de Sueca
Ciutat d'Algemesí
Territori Federació Junta Local Fallera d'Algemesí
Ciutat de Carcaixent.
Territori Junta Local Fallera de Carcaixent.
Ciutat d'Alzira
Territori Junta Local Fallera d'Alzira.
Era prompte, molt prompte, quasi de nit i és feia estrany començar la ruta amb una falla tant important com Ribera-Convent Santa Clara en un emplaçament diferent a l’habitual, tot i que fora tan sols a uns metres. El que no canviava era la relativa tranquil·litat del moment pre-despertà en un espai tant concorregut quasi tot el dia com la cantonada de l’Institut d’Ensenyament Secundari Lluís Vives, el més antic de la ciutat. Un xicotet privilegi que tenia com a contrapartida una fugissera llum que encara semblava despertar-se després d`una llarga nit de festa fallera. Em vaig dirigir en primer lloc a la falla infantil La primera mascota situada al carrer de Xàtiva, un magnífic cadafal per a començar la ruta que apareixia com una estructura compacta però al mateix temps, molt viva. Quan la vaig rodar vaig trobar un punt un que mostrava més lleugeresa -el cap de la india- i que fins i tot mostrava com en realitat per dins la falla tenia espais oberts.
La primera impressió del cadafal vist des del
carrer Xàtiva en direcció cap a Sant Agustí, era que tenia molta força
plàstica, una gran quantitat de figures animals col·locats de forma oberta a
dreta i esquerra, com dirien en arqueología en diferents pisos altitudinals, els
quals interaccionaven amb ninots que representaven figures humanes, la única
figura solitària sense parella corresponent era la fallera major
infantil que tenía un gos tant xicotet que quasi ni es veia en aquells matiners
moments. Un aspecte que també em va fer captar l’atenció era que semblaven més tranquils
els animals, que no les persones, especialment les del remat que apareixien com
a pilots d’avió o un sant damunt d’un núvol amb una posició de clar moviment i
fins i tot exaltació. La part posterior era molt més tranquil·la i calmada,
tant per la serenor de la índia com pels propis animals, de caminar lent com la
tortuga o ocells asseguts al niu.
Tot i que no fora un risc desbordant, la posició dels elements de la base, d`esquena els uns als altres i sobretot la posició del coronament simulant una possible caiguda el feien entrar en una composició amb una certa percepció, tot i que fora molt lleu. El modelat era naturalista, amb una expressivitat que variava en funció de cadascuna de les escenes, moltes vegades complementant l'actitud o expressió o dels animals, els humans tenia una actitud o expressió semblant, una simbiosi emocional entre humà i mascota. Abundaven els rostres somrients com les parelles d`os panda i xiquet i peresós i xiquet, en altres casos es feien un poc més histriònics com els del remat. Potser l’únic cas no tant simbiòtic fora el xiquet que anava damunt la closca de la seua tortuga. També cal recordar la posició dels ninots, molt davantera, deixant una part posterior amb poques figures i sense cap coronament. Els animals eren representatius dels cinc continents i així apareixia reflectit als cartells explicatius que teníen la forma dels mateixos.
Feia unes passes i tractava d`enquadrar De l’un a
l’altre confí, tot i que ja l’havia vist en eixe nou emplaçament junt a
l’IES Lluís Vives, no m’acostumava i menys encara amb tant poca llum. Per a
situar-me en la frontal de la falla, m’havia de col·locar ben endins de
l’avinguda Marqués de Sotelo, des d`allí contemplava un gran vaixell que
emergia ple de pirates, com a coronament, davall seu una gran sirena amb el cap
decantat, que des d’aquella posició semblava fins i tot més gran que el mateix
remat. Tot i la manca de llum solar del
moment, la composició s’advertia amb prou claredat, un cos central i
remat ja descrits, amb dos contra coronaments d`una mida quasi idèntica a la
del remat, d`una banda un conqueridor dalt un tossal, amb una sirena baix i d`altra
una mena de Neptú o tritó maorí molt original, al costat del qual hi havia una
sirena oriental.
Vista per darrere, tenia els seus pros i els seus contres, començant pels contres, no tenia cap dels principals personatges mirant cap arrere, cosa que sempre ho deixa un tant trist, però acabant en els pros, es veia com el remat es situava en el cap o bescoll de la sirena i l’estructura era molt més esvelta, aèria, amb major sensació de risc, etc.... potser la nova ubicació de la Falla Telefònica, afecte també a l’estructura de la mateixa o potser jo no m’havia col·locat a suficient distància a la part frontal per por a ser xafat i això que a eixes hores hi havia un trànsit mínim. El guió de la falla girava al voltant de la situació general d’Espanya com a gran solar per culpa de persones, que sota l’aparença d’irreprotxable honorabilitat, han assolat amb tot i eixos nous pirates eren els protagonistes coronant el cadafal, guió per cert del “Dire” de Cendra Digital el conegut Angel Romero. El guió es dividía en diferents capítols, el primer “Una difícil missió” feia referència a l’encàrrec dels Reis a Cristòfol Colom junior, de trobar 10 claus que obrien un cofre que podría salvar Espanya.
La temàtica marina apareixia de nou en l’escena de la deessa del mar Antifitre, Trump fent de Colom front el Rei Felip VI que apareixia com cacic del nou mon, Ronaldo, Puigdemont, etc....sempre relacionats amb temàtica marina, potser l'escena del cementeri fora l’única que no encaixava de forma tant rodona. El modelat general era molt naturalista, però no uniforme, ja que les gran figures de la sirena del cos central i els grans contra coronaments teníen un major realisme, mentre que els pirates del coronament mostraven una expressivitat molt més pronunciada amb òrbites dels ulls molt marcades que miraven espantades per que alguna criatura els treia de l’aigua. La caricaturització dels personatges famosos com Felip VI o Trump, per posar dos exemples, manteníen un to reposat que no és el més habitual en eixa tècnica que tracta d’exagerar més les faccions, en realitat les poques exageracions gestuals apareixíen en ninots genèrics.
Summament complicat l’apartat de la pintura, en unes
hores on tot semblava enfosquit, en una falla infantil un reflex o una entrada
de llum per un lateral, pot ajudar a entendre aproximadament quina tonalitat
tindria a plena llum del migdia, però en una falla gran eixa possibilitat no es
compleix. Veient fotos fetes per altres companys, confirmava les meues
intuïcions, A la falla hi havia una importància manifesta de les tonalitats
marronoses, més fortes en el cas d’impregnar objectes com el vaixell del remat
on anaven els pirates, un poc menys en un dels contra coronaments -el del deu
marí- amb un marró més estàndard, alguns pirates baixaven la tonalitat cap a un
marró mel i en el gran contra coronament de la sirena i les seues companyes una
tonalitat marronosa molt neutra, que no sé si a ple sol seria beix o crema.
Altres colors càlids presents menys presents, eren el roig sobretot al contra
remat del conqueridor i en la cua d`una de les sirenes.
El color fred per antonomàsia era el blau dels
cabells de la sirena del cos central, blau clar, per què en el remat o altres
escenes també apareixien altres blaus foscos marins, elèctrics, etc.. La part
frontal tot i tindre un predomini de colors càlids, no tenia molta llum, per
què els seus colors predominants no eren molt intensos, però si fidels al
naturalisme que presentava el modelat, és a dir fidels a la realitat de
representació d'escenes marines, potser eixa fidelitat no fou recompensada pel
jurat. En canvi la part posterior, no tant fidel, amb un vers més lliure i
també amb un fons d'una façana blanca que ajudava a visualitzar millor el
color, apareixia amb un cromatisme més fàcil de visualitzar a primer colp
d`ull. Havia parlat de la façana de fons, però també caldria parlar de la base
de pedra blanca que ajudava a que la falla no perdera ni un mil·límetre de llum
solar.
A banda dels contrastos descrits per davant, a la
part del darrere es podíen visualitzar altres com els que hi havia entre freds
i càlids, d'una forma més intensa que per davant, entre el roig i el blau
-conqueridor vs sirena- o el propi cabell de la sirena -blau- front la
cua-roig- i també al remat, entre el fucsia d`una sirena menuda i el blau de la
casaca dels pirates. Un altre contrast
secundari, no pròpiament de la falla, sino de la decoració era el que hi havia
entre el verd de la vegetació ornamental i el groc d'una part de la base feta
d`arena. En fi, com diu la dita, tota pedra fa paret i també en la categoría d`argent del Cap i Casal. Tot i que la categoria és molt renyida i a diferència
de la secció especial els pressupostos estan més igualats, he de reconèixer que
em va sorprendre un poc el 8é premi de
la secció 1-A, però que en res desmereixía el treball del taller de Javier
Álvarez-Sala Salinas, tot i que reconec que altres anys m’havia agradat
més.
Avançava per una quasi deserta avinguda Marqués de
Sotelo, fins arribar a la Falla
Municipal Infantil, que tot i no
pertànyer al sector per no participar en concurs, ja que és la falla de tots o
millor dit pagada amb els impostos cobrats a tots, geogràficament es troba dins
del sector. Portava per lema Paradeta de Flors nº 14 que vaig poder vore
a plaer, sense colzades ni discussions, això si amb una llum natural molt
limitada, però que en una plaça tant gran com la de l’ajuntament entrava sense
obstacles de cap mena. La composició no tenia risc, però era una representació
fidel de les paradetes de flors ubicades al voltant de la Plaça de
l’Ajuntament, en concret d’una paradeta imaginaria. L’estructura de la paradeta
marcava la composició general de tota la falla, però a banda de l'element
arquitectònic, també calía afegir la posició i l’estructura de diverses figures
humanes especialment les dues grans de la part frontal que representaven a
Empar la propietària de la parada i al seu fill Pau, però també altres
xicotetes, sobretot per darrere. Em va cridar l’atenció que la base tenia una
forma hexagonal.
Girant la falla i situant-me a la part posterior,
amb la façana de l’ajuntament de fons, la figura humana cobrava gran
importància en la composició de la falla, la jerarquització de diferents mides
que partia d'un punt de fuga situat al centre de la falla i baixava en les
mesures, tant cap a la base, com cap al coronament en el sostre de la paradeta.
Els artistes havien pensat crec que amb molt d`encert, que era una errada
reproduir la paradeta al mil·límetre per que suposava tancar espais i no deixar
visualitzar els diferents ninots des de diferents angles. L’opció per una
estructura oberta permetia admirar millor tots els detalls els quals eren
fonamentals per entendre la falla. Entre el modelat, destacava un recurs ja
utilitzat pels artistes en altres ocasions com és la humanització de coses, com
la falla anava de paradetes de flors, apareixien gira sols humanitzats amb
ulleres de sol, però també amb metàfores com la de la planta carnívora devorant
un xiquet..... imatge humorística utilitzada en el còmic o el cinema però cal
dir que en la vida real com a molt mengen alguns insectes, de tota manera jo no
les acaronaria no fora que em pegaren un mos a un dit.
La part posterior, tenia moltes més escenes, que com
apareixia a l’explicació de la falla mostraven un seguit de xiquets disfressats
representaven diverses flors o plantes, en alguns casos, com en el de la
Batalla de flors, simplement apareixíen jugant tots junts envoltats de flors,
la fallera amb la raqueta, els altres xiquets, el gos, etc... en algun cas apareixia una representació més
esquemàtica com la del xiquet no tenia cap, sinó directament una maceta plena
de flors. La espaiada composició permetía observar bé els colors, que per la
part frontal mostrava una distribució de colors càlids, bàsicament tonalitats
rosa en el coronament, però també al llarg de la base, no de forma homogènia,
sinó entremig de tonalitats verdoses. Al cos central destacava un color fred:
el blau dels davantals i el un càlid: el groc del Gira Sol. Per la banda posterior
l’equilibri cromàtic començava per la cúpula i continuava fins la base, també
augmentaven els espais i el color de la pedra blanca de la base que
neutralitzaven els colors forts. Com en altres ocasions, la falla de Cap de Suro Estudi ha guanyat valor en el temps dins de la meua
biblioteca mental.
Llibret Falla Municipal Infantil 2019: Paradeta de flors
Tranquil, sense patir ansietat per trobar una
posició amb poca gent, feia les primeres fotografies de prova de plànol
general. No hi hauria ni mitja dotzena de persones a la plaça en aquella hora
de Laudes -segona
hora de l’ofici matinal en la que iniciaven els seus oficis els franciscans
del convent que ocupava l’espai que ara conforma la Plaça de l’Ajuntament-. El
tribut era una llum molt pobre, en part compensada per la llum artificial
encara en funcionament i en part per què en una plaça tant gran, sempre arriba
més llum. L’aspecte lumínic era un fenomen que ja venia patint des de l’inici
del recorregut i ja ho tenia en ment des de molt abans, el que no havia previst
es que un poc abans de les 8h del matí, quan en teoría estan plantades totes
les falles abans de la visita del jurat, la Falla de la Plaça de l’Ajuntament encara
tinguera alguna grua adjacent fent algun treball final d’última hora, en fi,
afortunadament no entrava en concurs i per tant s’ho podíen prendre amb major
tranquil·litat, potser també formava part de la pròpia idiosincràsia del
cadafal.... en Procés creatiu constant.
La composició estava completada al 99’99% i afortunadament, és l’únic aspecte que fins i tot sense molta llum, es pot contemplar amb suficient nitidesa. Estructura amb un cos central massís format per escultures clàssiques, la més gran de totes la Pau com una deïtat grega, encarnada en el cos d’una dona tancada en un bloc de marbre, del qual segons el guió de la falla els artistes volien alliberar-la i reunir al seu voltant la resta de déus i trobar així l’harmonia, a una banda apareixia Hermes el déu del comerç, per la banda posterior, com a contra coronament el deu Posidó del mar, etc, ...al voltant del cos central formant una mena de cromlec faller que supose configurava els blocs del pedra, dels quals sorgíen les escultures o en el cas que ens ocupa, dels ninots. Abans d'entrar en els següents apartats, és imprescindible endinsar-nos en el significat d`una falla, que poca gent -m’incloc- va entendre el moment de la visita. El tema de fons era l’evolució des del moment en que es pensava de forma intel·lectual, en la seua concepció fins la execució en la plasmació física.
La idea que havien tingut els artistes fallers Latorre y Sanz i els artistes invitats/guionistes del 2019,
Pichiavo, era la de seguir l’exemple de Miquel Angel
Buonarroti en el concepte de l’art com a procés. La forma originària del
material amb que estaven fetes i el resultat de l’empremta sobre el mateix,
l’aportació de Pichiavo era la de fer el paral·lelisme amb el procés de creació
faller, deixant a la vista algunes de les varetes conformadores dels volums de
la falla, per tant, no podríem parlar del terme acabats en una obra que
precisament no mostrava el resultat final. Aclarit eixe punt del modelat, que
òbviament era realista, però no del tot naturalista, ja que l’escultura
clàssica sol mantindre un cert hieratisme que l’allunya un poc d`eixe estat.
Finalment cal destacar d’un aspecte que reconec que no haguera descobert sense
llegir el llibret: el de la sàtira. Sàtira? Si fill, si, sàtira,....un element
habitual a les falles que jo no trobava a la falla, però que apareixia a les
escenes, en el ninot d’Aristófanes, pare de la comèdia clàssica grega en el 445
a.C.
I vista ja la trama interna de la falla, em resta
només recordar la pintura del cadafal, que malauradament amb aquella llum....
en fi, en aquella penombra si que vaig arribar a diferenciar que el coronament constituïa
el cim dels colors més suaus -amb el cap de color blanc- mentre que a mesura
que davallava es feia més intens. La transició era més abrupta per la part
frontal, mentre que per darrere era més suau, també cal diferenciar que mentre
per davant els colors eren més càlids, per darrere eren més freds i que tant en
un extrem com l’altre, no hi havia un to monocolor, sinó que havia bé
transicions, be contraposicions. Un detall que he vist a posteriori, és que en
el cromlec hi havia una transició cromàtica que vista des de les finques
resultava molt atractiva per que com la base era de pedra blanca, destacava
molt. Per últim la senya d’identitat de Pichiavo, els graffiti o grafits que s'adheríen
a les superfícies, escriptura en forma de bomba -lletra inflada- tags
-signatures- throws up, etc,...
Crec que la idea era unir-ho tot amb una textura
unificadora, pero confese que visualment no ho vaig relacionar, potser la manca
de llum tampoc ajudava a convèncer a una persona escèptica, potser també pesava massa, la
meua formació com a historiador que es resistía a aquella profanació
artística que em recordava altres grafits realitzats damunt d’escultures
vetustes, passant-se les diferents lleis de Patrimoni per l’arc del triomf. El
que si vaig trobar més integrats, foren els panells, especialment el de la part
posterior. En conclusió, tot i que el resultat final d’aquella amanida
artística, no em va entusiasmar, no deixe de reconèixer, el treball dels seus
cuiners, els quals utilitzaren bons ingredients i fins i tot alguns aspectes o
algunes parts de la falla si que teníen un major quall, deixant-me una millor
impressió i segurament si l’haguera vist a plena llum, encara més.
He de fer com tots els anys algunes el·lípsis
temporals en el meu periple, primer des de la Plaça de l’Ajuntament fins la del
Negret, un recorregut que podeu seguir a la Crònica de les Falles de la
Seu-Xerea-Mercat de 2019 i després pel laberíntic barri del Carme fins
arribar a un enclavament molt concorregut com és la Plaça del Tossal, plaça estratègica
i amb molta solera quasi sempre plena de gent. No recorde exactament quan vaig
passar, molts fallers, però també veïns i turistes esmorzaven, moment ideal per
visitar la Falla
Bolseria-Tossal a plaer i amb el
carrer ben net, perquè els incansables serveis municipals de neteja acabaven de
arruixar les llambordes.
La llum natural havia avançat, però encara tenia en penombra
quasi tota la part frontal de Gravetat un cadafal que com la majoria
dels que es planten els últims anys en esta visitada plaça, tenia una
estructura molt acurada, la part frontal, combinava elements geomètrics rodons
i rectangulars, massissos i vans -per a crear perspectiva i alguna escena extra-
el cos central estava acompanyat per un dels flancs per una gran figura
femenina, que feia de contra coronament, però que no quedava clar si
s'aguantava per una punta del vestit a terra o per un sacabutx al cos
central... en tot cas, en aquelles hores del matí, em va fer la sensació que
estava surant en l`aire, una coherència meravellosa per una falla anomenada Gravetat.
A l’altre flanc, una figura també
femenina d`una mida molt menor i un astronauta o criatura espacial en posició
horitzontal el qual òbviament recreava un lent moviment fora de l’atmosfera. El
coronament era el sacrificat d`una estructura molt rica i variada.
Després de rodar la falla, situat a la part
posterior, contemplava un gir narratiu, car la narrativa espacial deixava lloc
a una temàtica més valenciana i per tant terrestre, amb una Lluna de València
presidint eixa part del cadafal la qual apareixia unida a un altre planeta i a
la base les representatives Torres dels Serrans. La composició era ací més
compacta, però no mancada d`escenes i sobretot de detalls estètics que ajudaven
a cohesionar falla i temàtica. Em deixava una escena molt especial la de Mario
Alberto Kempes trastejant amb un robot dedicada al centenari del València c.f,
este grup era el candidat a l’indult.
El modelat era majoritàriament naturalista, amb
algun cas molt puntual de caricaturització que tampoc exagerava massa les
linies, destacava encara més la diferència entre ninots humans, cíborgs trans
humans com Cagallandes, marcians, robots, etc,... la trama de la falla anava d’això, d`un futur
distòpic amb una Terra destruïda per guerres amb un èxode valencià cap a Mart.
En altres paraules, el modelat ajudava a entendre millor la falla sense
necessitat de cartells i això sempre és un punt a favor. Cal dir que encara que
no era d`una categoria alta el cadafal tenia darrere un equip prou extens, no
només l’equip permanent d’Art enfoc conduit per Enric Iborra, sinó també una
escultora com Eva Cuerva i el guió de Juanjo Serra.
El treball del guió es notava en els girs
humorístics de les escenes que a més a més s'adequaven a la temàtica general.
En darrer terme, vistos els elements anteriors, em restava el de la pintura,
que presentava a la part frontal un clar predomini del blanc, no un blanc
nuclear resplendent, sinó un acompanyant per a suavitzar altres colors, tant
freds com el del vestit del contra coronament, com el gris del planeta, o els
grisos metal·litzats dels astronautes. També es veia una presència del blanc no
explicita en l’oposició de rosa que tenia tonalitats més pàl·lides i altres més
fortes amb el violeta en ocasions quasi malva, mercè a la neutralització del
blanc. Paga la pena recordar que tant el rosa com el violeta són complementaris
i per tant encara és més fàcil encaixar-los en equilibri cromàtic.
Si rodàvem la falla, per a observar com quedava la
composició pictòrica, de nou veiem canvis, s'havien fet vertaderes càbales per
aconseguir un cadafal molt complet. La Lluna de València no era només un
element important a nivell de composició i temàtica, també en la pintura,
perquè amb la seua tonalitat ataronjada aportava calidesa tant al color fred
del planeta que l`acompanyava, com a les Torres de Serrans de la base. Recordem
ara que el coronament havia segut el gran sacrificat a nivell de composició? Si,
no? Molt bé, doncs ara, anem a tornar-li la trompa al xic, perquè també tenia
un paper destacat, amb colors vius que fins i tot feien joc amb les finques de
darrere. No em sorprén gens el 1r premi i 3r d`enginy i gràcia aconseguit en la
secció 3-A, així com del millor ninot de la secció. Enhorabona per un treball
tant metòdic.
Passava a continuació a La bruixa Petra la
falla infantil del Tossal, que també tenia una composició relacionada amb la
gravetat, el cos central estava subjectat per una biga mestra com la soca d'un
arbre de la qual literalment penjaven les escenes. La base per tant, restava
neta per a ser ocupada per cartells explicatius elevats en faristols i
ornamentació amb pedra blanca i negra relacionada amb la temàtica general. La
bruixa i la seua granera ocupaven bona part del cos central, flanquejada per
altres elements units a ella com uns satèl·lits respecte el seu planeta. Per la
banda posterior els ninots em feren una impressió d’ingravidesa més gran.
El modelat tot i que tenia moltes línies planes com és habitual en l’artista eldenc, apareixia més en aquells ninots amb caricaturitzacions més acusades, passant a ser més naturalista en altres com la figura central, un element genèric a tots eren els llargs braços de les figures femenines. La pintura tenia unes característiques per davant i unes altres per darrere, per la part frontal contrast entre blancs i negres, deixant el blanc per a la bruixa i el negre pel lladre de baix o les pedres de l'ornamentació de la base. També apareixia un altre contrast entre el rosat i el violeta o morat (en aquelles hores no veia clar quin era) i fins i tot un altre amb elements més menuts entre un groc daurat, quasi beix i un verd vegetal.
L’equilibri cromàtic frontal, quasi tant ben travat
com el de la composició general, tenia el seu correlat a la part posterior amb
tonalitats més càlides, ataronjades, o rogenques, amb una base de pedra blanca,
per posar un però, el color fred era minoritari amb alguna xicoteta aèria de
colors verds. Treball molt interessant de Rubén Arcos que debutava en
esta històrica demarcació amb almenys 163 anys de trajectòria fallera
(òbviament no de forma consecutiva) aconseguint per a la present Falla Bolseria-Tossal el 9é premi a la secció cinquena infantil. Faig ara
una nova el·lipsi temporal saltant-me quasi tot el meu recorregut corredor pel
Carme fins arribar a la Plaça de Santa Úrsula.
Una de les places més icòniques del sector i de tota
València, plena d'edificis històrics ben assolellats a eixes hores, perquè crec
recordar que ja eren al voltant de les 11h del matí. La composició de Somnis
vs Realitat també ajudava a visualitzar millor els elements, molt alta
-cobría quasi tota la portada de Santa Úrsula- esvelta, espigada, amb una
combinació de contra coronament horitzontal, amb un cos central vertical amb
inclinació precisament cap a eixe cos, el qual sostenia dalt seu un remat doble
i obert que semblava voler arribar fins els merlets de les adjacents Torres de
Quart. La base guanyava espai per la part posterior, amb més escenes,
precisament on menys protagonisme tenien els elements posteriors.
El tema principal de la Falla Quart-Palomar era el de la
idealització de la realitat per adaptar-la als nostres somnis, les figures
principals amb un modelat naturalista, expressaven eixa sensació de somiar
desperts, especialment la figura masculina del contra coronament que semblava
estar fent eixa acció semi tirat a terra. La figura femenina del cos central
era l’única que estava asseguda, mentre que en els ninots del remat, el masculí
estava en posició horitzontal com si volara i la femenina en una postura molt
semblant a la del cos central. El modelat dels ninots de base oscil·lava entre
el naturalisme dels ninots més voluminosos centrals i altres que eren més o
menys caricaturitzats, de vegades molt suaus i d`altres més histriònics.
Supose que la gran alçada del cadafal, feia que per
omplir més base, apareguera la típica escena de cementeri, amb les ultra
utilitzades làpides, un clàssic al mon faller, que també es utilitzat per a fer
humor negre. Respecte a la pintura, ara ja amb bona llum mantenia tonalitats
suaus en el cos central, amb un equilibri color càlid/fred entre els dos grans
ninots de la falla, els quals tenien en comú el color rosa carn, un poc més
agrisat en el cas de la figura masculina. Filant més prim, també els colors
dels cabells eren oposats i complementaris, ella rossa i ell negre, però amb
vetes verdoses. També els ninots del coronament tenien un equilibri entre si,
amb un blau turquesa i cabells rossos ella i roig lacre amb cabells rossos
també ell, amb tocs vermells -ella tenia tocs verdosos-.
No voldria deixar-me altres xicotets elements com
algun ninot menor o elements com mascares, etc,... que també contemplaven eixe
joc de contrastos en les alçades. Vista de perfil, la falla remarcava encara
més un cromatisme ric, gràcies al seu entorn de monuments històrics fets amb pedra
calcària. Per la part posterior, els colors passaven més inadvertits, sobretot
la cadira que tenia una tonalitat coincident amb les parets de l`entorn o
altres tonalitats pròpies de les pedres, agrisades, marronoses, etc... que no
per ser menys espectaculars deixaven de ser adients per a allò que
representaven. Un treball molt equilibrat, amb un dels pressupostos de la part
de baix de la categoria d`argent, que resol amb gran brillantor l’ artista Paco Torres, aconseguint un més que meritori 9é premi de la
secció 1-A.
Alguns anys, per les presses m`havia deixat la falla
infantil, però no era el cas, immediatament vaig anar a Flora i Fauna de
l`artista Elena Atienza que tenia l'estructura pròpia d'un arbre frondós,
composició massissa, que aprofitava la morfologia de l`arbre per establir
diferents alçades, així com escenes a les seues branques on apareixien tant
ninots humans, com animals, elements com cases, etc... el propi arbre estava
humanitzat, però recorde sobretot uns cítrics molt graciosos -llimes i
taronges- el modelat corresponia a ninots menuts, amb faccions pintades i
esquemàtiques, d`expressió molt continguda i fins i tot diria reservada. Em va
sorprendre especialment la pintura, molt ben travada i també amb bon contrast,
tonalitat marronosa entre noguera i daurat a la soca, verd oscil·lant entre
verdinegre -més clorofil·la- i altre més groga. Però hi havia un
contrast més, com una enorme flor de tonalitat rosàcia que aportava un color
càlid marcador de la diferència Els altres colors tenien una superfície molt reduïda. La Falla
Quart-Palomar estava enquadrada
en la secció 8ª infantil.
Abans d`eixir de la plaça i encarar la recta final
del sector, em vaig trobar amb l`entrada de la comissió amb el seu flamant
estàndard on resava orgullós el seu 1855, ni més ni menys que 166 anys de la
primera falla plantada front les mítiques Torres de Quart quan escric estes
línies. Caminava cap a la Falla
En Plom-Guillem de Castro, a poques
passes em trobava amb un cadafal que enguany no tenia encarat la part frontal
cap a les Torres de Quart, sinó cap al carrer En Plom. Pirates més que rates
de l`artista Mª
Teresa Melià era una falla
d’això, amb un pirata amb espasa i garfi mirant al buit de perfil amb un posat
evocador, en la proa d`un vaixell que feia de cos central, envoltat de peixos i
cavallets de mar.
No era fàcil rodar la falla, per la seua ubicació junt a la transitada avinguda guillem de Castro, però veia ninots refregits de mariners amb les xarxes a les mans... i fins i tot un marcià! El cadafal relatava com el pirata es fa amb el botí amb el vaixell encallat, els pirates que no mariners -quan hem vaig apropar ho vaig entendre- corresponien a diferents partits polítics. El modelat com ocorre en moltes falles de seccions semblants no era del tot uniforme, tenia el seu exponent més qualitatiu en el coronament, tant per valors estètics com per expressivitat i connexió amb el tema general. La pintura presentava colors complementaris amb un lleuger predomini dels colors càlids i complementaris, de nou el pirata del coronament mostrava la millor carta de presentació amb contrast blanc i negre, d`una banda i roig i verd de l`altra.
Em dirigia ara a la falla infantil també de temàtica
marina: Entre peixos de l`artista Juan Alberto Navarro. El primer que
destacava era el generós volum, sense voler el record comparava amb el cadafal
de la comissió adulta, però també començava a observar-la com a falla
independent, el que més em va costar de comprendre va ser l’estructura, de fet
crec que mai vaig tindre clar quina era la composició real, perquè al no ser
oberta, no es veia bé que subjectava tot aquell mon marí infantil, potser fora
un rocam submarí, en tot cas el resultat era vistós, eixint els elements de
dins cap a fora com les branques d'un arbre, no hi havia un coronament, ni un
cos central clarament definit, calia entendre-ho com un tot el qual
estèticament tenia un modelat molt expressiu amb animals humanitzats.
Taurons, polps, orques, sirenes, tritons i com no
humans, tots ells xiquets com els membres de la comissió a la que pertanyia el
cadafal. Tornant al modelat, es veia que jugava amb les escales per a crear
jerarquies entre les figures del que podríem denominar cos central, coronament,
etc.. i les escenes, tot i que són conceptes que ací semblen rígids per a una
composició tancada en quant a espais lliures, però flexible en quant a
posicions de les figures. Altres característiques a destacar eren la profusió
de detalls i això que no era un falleta d`una secció alta. Els colors vius facilitaven
la identificació dels diferents ninots o elements, per exemple el contrast
entre el polp i el tauró, tonalitats rosades càlides front altres agrisades o
blaves, en els dos casos amb alguna base de blanc per a suavitzar.
En el coronament o part superior la tortuga amb la
seua característica closca marró i la seu pell verdosa, completava eixe arc
cromàtic senzill i efectiu a l`hora. A mesura que anava girant veia com
l’apartat pictòric no perdia passada, car les diferents tonalitats rosàcies del
polp tenien al costat el blau ultramar -fins i tot el color era de temàtica
marina xD!- un exemple d`escena ben travada a nivell cromàtic era la del
naixement del “sirenito” o tritó (mascle de la sirena) amb combinació de colors
freds i càlids, taronja vs blau celeste i violeta vs morat, este segon
vertaderament complex per intervindré diversos colors. La Falla En Plom-Guillem de Castro rebia el 2º premi de la secció quinzena infantil,
superant el 4rt del 2018 i confirmant la seua trajectòria ascendent.
Retornava sobre les meues passes, només uns metres
per entrar pel carrer Murillo, per arribar a Menges o t`alimentes que
l`artista que no nomenaré no va deixar acabada, un cartell poliglota en set idiomes explicava l`adversa situació del
xicotet cadafal inacabat. No sé com haguera segut la composició final, però el
morter, el formatge, així com els ninots que apareixien estaven relacionats amb
la temàtica, això sí, el modelat si que denotava naturalisme, alguns ninots amb
expressivitats ben aconseguides. L`apartat de la pintura malauradament es
quedava coix per que era l`apartat més perjudicat en esta falla Murillo Palomar plantada a la secció divuitena infantil de
València.
Pitjor sort havia corregut la Falla Murillo Palomar de la comissió adulta, que com l’infantil mostrava
un cartell poliglota en set llengües que l`artista no havia finalitzat el
cadafal. El lema era La vida és circ, presentava una carpa com a cos
central i un pallasso en el coronament, amb un parell de figures més als
costats. El modelat era naturalista i la pintura que hi havia era de colors
vius, un parell de ninots havien quedat sense pintar mostrant encara el blanc
de panet i crec que en algun cas encara no s`havia escatat del tot. L’inacabat
cadafal militava a la secció 8-B de València. Desitjant millors temps per al
futur a la comissió, girava a la dreta pel carrer Villena, junt a la remodelada
Plaça de Viriat, per a girar a l’esquerra pel carrer En Cendra.
Arribava un any més a la meua cita amb la Falla En Cendra-Plaça Coll més coneguda per Falla el Tro, enguany amb el lema Baix
la mar tenia un volum molt reduït d’una onada emergia una balena, cercant
nous horitzons, l`escena dels peixos corresponia a dos partits polítics
lluitant pel govern marí. Composició menuda i oberta, que deixava a la vista
tant el modelat com la pintura, el modelat tenia la particularitat que només
presentava animals marins i cap humà, no sé si alguna vegada ho havia vist. La
pintura mostrava un predomini dels colors freds propis del mon marí, amb una
miqueta més de calidesa en un peix rosaci que em recordava un moll. L’artista Mª Teresa Melià que havia rebut el palet l`any anterior, rebia el
4rt premi en la secció 8-C, mantenint-se entre les primeres.
Esta falla és la llet!! era la infantil de la mateixa artista que l`any
passat havia fet el doblet i tenia sempre difícil repte de mantindre el nivell.
Lema fresc i composició també desenfadada on un parell de vaques, una amb molta
expressivitat i una altra mirant-la amb tendresa estaven envoltades per
productes lactis com la pròpia llet o el formatge, però també altres com el
Cola Cao molt relacionats i que tot el mon coneix des de la infantesa. Objectes
com gots, bols o un càntir metàl·lic per dur la llet, estaven humanitzats. Per
posar alguna pega a eixa composició tant impactant, de la Falla En Cendra-Plaça Coll tenia el problema que era molt frontal.
A la proporcionalitat, harmonia i expressivitat del
modelat, calia afegir jerarquització per crear perspectiva i bon nivell de
detalls adjacents. Colors vius, molt forts en el cos central amb contrastos
evidents entre el roig vi o fosc i el verd de la base o la pròpia gespa, potser
el color tant morat de la vaca em grinyolava un poc, se`m feia estrany no vore
més color blanc, però vaig pensar que era un gest de complicitat amb l`anunci
de Milka, per guanyar en sàtira, en tot cas no desmereixia el conjunt. Mª
Teresa Melià no repetia palet
però continuava en el podi amb un 2º premi i sumava el 3r d’enginy i gràcia en
la secció vint-i-dosena infantil.
Vaig eixir pel carrer de la bisbessa -que no fou una
dona bisbe de València, però hi tenia relació com explique en la Crònica de
2016 (Crònica Sector Pilar-Sant Francesc 2016) eixía al carrer Pintor Domingo, des del qual veía
la cúpula de l'església i escola dels Escolapis més antiga de València i tornava
a girar per l’esquerra pel carrer Villena i girava de nou per la dreta
desembocant al carrer Carnissers, des del qual després de caminar uns instants
ja veía la silueta de la Falla
Peu de la Creu-Joan de Vila-Rasa. Des de lluny el primer que destacava era el
volum i en segon la manca de llum, però a mesura que m`acostava el factor
lumínic anava millorant. La composició una vegada vaig rodar-la per complet era
la d`una base irregular però que si l`haguérem de comparar amb alguna forma
geomètrica coneguda, diríem que s`acostaria molt a una semicircumferència.
D’altra banda ja al cos central hi havia una mena de
creu amb els braços no exactament rectes, però quasi. Rodada la falla
s`advertia que hi havia un esquema de doble rostre pla, una característica
pròpia de l`escola alacantina que havia vist en moltes fogueres, però en el cas
de les falles, tant sols en algunes de categories mitjanes o baixes, però mai
en la quarta categoria del Cap i Casal. Òbviament la presència de l`escultura
era ací més abundant, de fet quasi omnipresent, quatre figures femenines i un
nadó conformaven coronaments i contra coronaments, però també el cos central i
la base estava farcit de ninots de tal manera, que vista la part frontal amb
deteniment semblava una gran X, cada vegada descobria més virtuts en la
composició de 8 de Març per a elles.
La composició era més concentrada a la part frontal i
un poc més oberta a la posterior. Aclarit
que el modelat era tant generós i abundant que formava part de la pròpia
estructura, cal endinsar-se en els valors formals. En primer lloc al tipus de
modelat, faceta tant complicada i diversa com ho són diversos els artistes de
cada escola o tallers, sobretot quan realitzen cadafals de categories mitjanes
o altes. Naturalisme en les figures de volum més gran, amb expressivitat molt
reposada, amb mirades a l’horitzó i cossos, fins i tot els cavalls en postura
rampant semblaven els seus homònims egregis dels temples clàssics. Eixe
dualisme, tenia la seua cara b en un modelat més caricaturitzat que a la part
frontal es veia clarament en les reproduccions de polítics com l`alcalde Joan
Ribó, la tinent d`alcalde Sandra Gómez o el regidor de mobilitat Giuseppe
Grezzi.
Els ninots de les escenes tenien major
expressivitat, en el cas de cares conegudes caricaturesca i en el cas d’altres
més anònims major sensació de moviments, com en l`escena de “destruint els
mits” amb postures més escorades, una curiositat enmig de l`anàlisi del
modelat, era l`escena taurina, ja que a 150 metres d`allí al carrer Triador
havia nascut el 1902 el torero valencià més mitificat de la història: Manuel
Granero Valls, el seu soterrar el 1922 fou el més multitudinari del segle XX, junt
al de les restes traslladades des de França de Vicente Blasco Ibáñez el 1933.
Hi havia fins i tot una escena publicitària relacionada amb la Ruta de la Seda
i una famosa companyia aèria, amb protagonisme femení.
En els colors hi havia un clar predomini de base del color gris que variava del més fosc o pissarra al més clar o gris fum. El joc cromàtic amb eixe color de base era complex, però estava resolt amb colors suaus, meravellós el verd groguenc o chartreuse de la cara principal de la part frontal, el qual tenia el seu color oposat amb la cara de la part posterior, barreja de gris i morat -o violeta, amb poca llum era difícil de distingir- en les grans figures femenines principals tonalitats rosa, rosa clar i fúcsia pàl·lid o rosa lavanda i el groc fosc o groc Nàpols com a colors càlids. Les figures masculines, excepte la de Grezzi tenien adherides tonalitats fredes, la més fosca la del torero, pintat de blanc i negre, amb una clara demostració de llenguatge simbòlic.
Als ninots de la part posterior la dinàmica era la
mateixa, amb la excepció de l’escena publicitària on les dones eren pintades
de blanc, expressant una tonalitat neutral diferent de la resta de la falla. Des
d’aquell primitiu cadafal de la demarcació d`aquella pionera Falla del carrer
de les monges del Peu de la Creu de 1874 ha donat grans cadafals i el del
taller de José Ramon Devís al marge de la qualificació del jurat, crec que
serà recordat en el futur com un conjunt amb moltes característiques positives,
el temps dirà. El jurat en esta ocasió li atorgà el 5é premi de la secció
2-A. Passava ara contemplar la falla
infantil aprofitant que la majoria del públic ho estava fent en la gran.
Superpoders
era el lema de la falla infantil amb una composició clarament vertical i
concentrada, però deixant espais o intersticis com passadissos per on la falla
respirava. El gran drac era l`element central més voluminós, però no hi havia
una aglomeració amb ninots que destacaven pel volum, com en altres estructures.
Crec que l`originalitat compositiva més destacada eren les casetes o torretes
que envoltaven la falla per darrere i anaven pujant l`alçada a la vegada que
feien de suport per situar diverses escenes d`alçada des de la parella
de gats, passant pel bomber, fins arribar a l`escena astrològica. També hi
havia ninots a ran de terra, de bona mida, supose que per a tindre una bona
visualització, els menuts solien estar sempre més elevats.
A la part frontal els ninots humans copaven les
escenes i el drac girava el coll per somriure a un dels xiquets, concretament
al que estava al bell mig de la falla. Modelat marca de la casa, d`un artista
que quasi m`atreviria a nomenar d`autor, a pesar de la seua jovenesa com és David Ojeda amb característiques que ja he definit en cròniques
anteriors, com la tipologia dels caps -ulls grans, nassos en punta, boques
menudes i rodones, orelles de pàmpol, etc...- el dibuix a llapissera o retolador de les principals
faccions, així com extremitats allargades més primes que grosses. Pel seu gran
volum, era també important el material goma eva utilitzat en el gran drac.
A diferència d`obres anteriors, en este cas Ojeda no
deixava més espais blancs que els propis rostres dels seus ninots, així com
algun espai menor i la base de pedra blanca. La pintura era generalment suau,
amb majoria de colors complementaris, excepte algun cas de vius primaris, com
blaus elèctrics o roig bordeus, l`altra excepció era el gran drac de color
verd, no de pintura sinó de goma eva. Les dicotomies entre colors càlids i
freds, solien crear-se entre roses i morats o marrons engroguits i grisos o blaus
agrisats. Però el xicotet cadafal tenia encara més detalls que calia contemplar
in situ. La falla Peu
de la Creu-Joan de Vilarasa rebia
el 8é premi de la secció sisena infantil. Continuava pel carrer Guillem de
Castro, com a gran circumval·lació del Barri del Pilar per arribar en menys de
150 metres a la següent destinació fallera.
Una nova falla històrica, de les més menudes de la
demarcació que en els últims anys estava reverdint llorers en forma de guardons
d`enginy i gràcia era la Falla
Guillem de Castro-Triador, de la qual
la majoria de turistes ocasionals passaven de llarg, perdent-se detalls que no
es troben en altres de major pressupost. Regust a falla de barri que explica
els problemes reals del dia a dia era L’equilibrista o el funàmbul. Que
expressava els equilibris que han de realitzar les comissions de seccions
baixes per poder plantar falla any, rere any i arribar al final de l`exercici. Cadafal
de volum reduït amb un cos central composat per figures geomètriques
superposades, alguna d’elles esfèriques per a aconseguir un major efecte òptic
de factor risc coronat pel funàmbul sostenint cercles en els braços. En la base
pals acabats en bola amb banderetes per a recrear l’espai circense. Parlar de
les escenes, és fer-ho del modelat, molt peculiar, no sé qualificar-ho de
naturalista o de transició cap a estils més abstractes, amb reducció en les
faccions, sobretot en els ulls i la boca, però també en les extremitats, en tot
cas destacant més la part més rellevant.
La falla tenia gran voluntat en expressar molt en
poc d’espai, potser per eixe motiu, hi havia tant de cartell, el qual fins i
tot cobria bona part d’ella. La pintura d`altra banda era una barreja de tot un
poc, colors vius, altres més foscos, alguns primaris, altres complementaris,
una curiositat era el d`un parell de ninots monocroms en verd. El ninot més
representatiu, era el de la Fallera Major
que representava el 119 anys -ara que escric ja 121- de la comissió que
tenia trets pictòrics propis del cubisme. L’artista Celso Sierra aconsegueix un 3r
premi d`Enginy i Gràcia a la secció 8-B que és aire pur per a una comissió
menuda, a un barri amb molt poca població que fou un dels pioners en el mon
faller.
La falla infantil, a causa de les tanques la vaig vore quasi amb prismàtics. I tu a que jugues? Un parell de xiquets actuals amb dispositius tecnològics, amb un conjunt d`edificis i alguns arbres com a dicotomia, en el coronament apareixien una trompa i un cavallet de fusta o cartó, joguets infantils almenys el primer que vaig conèixer en la infantesa, però no els xiquets actuals, per darrere, com deia un cartell, “a la trompa i les caniques -o bales-, cap nano vol jugar ja”...l`expressió de mirada perduda i la quietud dels ninots crec que és el reflex d`una generació desnaturalitzada de les activitats de la seua edat. Però els colors verds de la seua roba, com l’esperança s’imposaven sobre el gris posterior, hi havia molta psicologia amagada. Tot i que el cadafal de la Falla Guillem de Castro-Triador no obtingué premi a la secció 21ª infantil, era un treball molt digne obra també de Celso Sierra.
La falla tant en modelat com en pintura guanyava
molt per la part frontal, de nou el coronament era la part més forta també en
pintura, amb una paleta de colors secundaris -que també apareixien en la resta
del cadafal- el color rosa carn i el fúcsia càlids es complementaven amb els
freds gris platejat, verd fosc o pi i morat, també hi havia una tonalitat
neutra beix molt tènue. L’equilibri era més precari en les escenes, on els
colors secundaris apareixien molt foscos i a més a més la decoració de la base
amb gespa, color verd, no ajudava a donar visibilitat al cadafal, això per
davant, perquè per darrere, encara que hi havia menys diversitat de colors,
tenien un major equilibri i sobretot més il·luminació amb un marró rogenc que
es distingia millor del verd de la gespa o dels colors del remat. L’artista Vidal Rafael Garrido aconseguia el 5é premi de la Secció 8-B, per a la
comissió.
Bones Molles
era el lema de la infantil, menudeta però molt potent amb una cohesió temàtica
absoluta, composició basada en jerarquització de figures al voltant de la massa
i del pa, dos grans pans enamorats tenien altres panets xicotets baix seu, com
el pa de sal, el pa de llet, el pa amb tomaca, etc,.... tant el modelat com la
pintura cedien el protagonisme dels valors formals, a la humanització per dotar
d’expressivitat aliments quotidians. Un detall final, es que ací la decoració
amb gespa si que resultava molt harmònica car el color verd, era una base on el
color groguenc de la massa destaca plenament. Obra del mateix artista, no rebia
ací premi a la secció vint-i-unena infantil. La Falla Guillem de Sorolla-Recared estigué a punt de desaparèixer el 2013 just en
el seu 125 Aniversari, però des de 2014 coincidint amb el naixement de Corredor
de Falles va renàixer i tots els anys aconsegueix algun premi.... i per molts
anys!
Començava a notar la remor de fons i això que no era molt tard en comparació a anys anteriors, em sembla que serien les dotze tocades i ja girava a la dreta pel mític carrer Roger de Flor capità almogàver. Enguany no em vaig poder resistir i vaig tirar alguna foto allargant els braços cap amunt, més enllà dels caps dels altres invasors que com jo tractaven de penetrar a la Plaça del Pilar. La foscor de l`estret carrer contrastava amb la lluminositat de la plaça i la falla apareixia com un gran temple celestial, objecte de desig dels fidels que eren atrets cap a ell com eines metàl·liques cap un gran imant. Per nivell de la comissió, per horari i per característiques de l`emplaçament és quasi sempre el nucli faller visitat més multitudinari -en la meua infantesa, adolescència i inicis de joventut, també ho era la Plaça de la Mercè, un nucli de característiques molt semblants-.
Qui no te cap, te cames i qui no te una càmera reflex,
ha de fer assajos per enquadrar de la manera més correcta una de les millors
falles de València, a més a més envoltat d`altres persones que estan fent el
mateix. Bingo! Els arbres de la plaça estaven esporgats, això millorava molt
les perspectives per immortalitzar Qui mou els fils? Un dels projectes
candidats a aconseguir el palet de totes les categories, que oferia una part
frontal imponent, un gran ninot masculí movia amb les seues mans els fils
d`unes titelles, el flanquejaven dos grans ninots femenins, el que estava a la
seua dreta assegut menejant també els fils i a la seua esquerra un altre gran
ninot femení alçat movia els fils només amb la ma dreta.
Més cap a l`esquerra d`eixe cos central encara
trobàvem un parell de ninots que no sabria si denominar-los com a contra
coronaments o figures intermèdies, perquè en cadafals de tanta envergadura, les
estructures contenen molts elements. Sense dubte l`espai més espectacular de la
falla era el coronament vist des de la part frontal. En primer lloc destacava
l’abundància de figures, ja que eren sis i no precisament xicotets, bé, cal dir
que el remat era complex, en realitat hi havia tres de mida mitjana dalt del
cap del cos central i després seguint una miqueta més avall a l`alçada de la
part alta del cos central i sostingut per ell, un més, la de l`esquerra és veia
clarament, però els altres dos de més a la dreta, reconec que no sé molt bé com
estaven fixats els dos ninots del coronament de més a la dreta, sembla que
estaven units a un cavall de joguet per un sacabutx.
En tot cas, la distribució de la composició per la
part frontal era fantàstica, hipnòtica diria jo. La sensació de risc era molt
evident, el cos central semblava amb un peu avançat i el cos girat cap a la seua
dreta, potser per eixe motiu per a crear el necessari contrapès la meitat del
coronament, basculava un poc cap a l’esquerra. Fent una ràpida visita al lòbul
temporal del meu cervell i la primera imatge ja molt difosa, que em ve al cap,
és una de 1987 en la qual mon pare de vegades encara em duia al coll, per a
vore millor els coronaments. Més de 30 anys de records visuals i crec que mai
havia vist un remat tant bèstia en aquella plaça, que sí, que el suro no pesa
tant com pesa ara el cartró pedra, que parlem de “monstres” com Agulleiro,
Monterrubio o Baenas, per posar tres exemples... però quin remat xD!
Després d’un síndrome de Stendhal momentani, vaig
continuar escodrinyant aquell gran cadafal, ara veia que no només el coronament
ocupava horitzontalment quasi tota la paret posterior de l`antic i desaparegut Reial
Convent de Nostra Senyora del Pilar dels dominics del s.XVII, sinó que també el
cos central, tenia una mica més baix no dos contra coronaments, sinó en
realitat tres, ja que als dos grans del centre i dreta, calia sumar un parell
més a l`esquerra, de mida menor. La composició a banda de contemplar el factor
risc, tenia una peculiaritat derivada de la temàtica, basada en el els fils, ja
que com en el joc de les nines russes, també ací hi havia uns ninots que
sostenien altres ninots amb els fils i el resultat visual, era impactant. Done
per entès que el domini de la jerarquització dels ninots era absolut.
Crec que gràcies a les anàlisis que faig en les
cròniques falleres o foguereres, ara m`agraden molt més les matemàtiques,
especialment la geometria i entenc que no només aporten un valor d’utilitat,
sinó també d`estètica. Ara bé, just en el moment que començava a rodar la
falla, escoltava una crítica devastadora més que àcida, un home d`edat avançada
li deia a la dona que si ell fora el jurat desqualificaria el cadafal per la
manca de nivell de la part de darrere. Em va impactar tant, que més de dos anys
després encara ho recorde. Sent sincer, no puc negar que aquella part posterior
em va decebre en comparació amb l`espectacularitat de davant, però crec que
sense llibertat creativa els artistes no poden crear i menys encara concursar,
no obstant si la part de darrere haguera segut la meitat de potent a nivell
compositiu que la de davant, haguera segut un dels primers premis fallers més
recordats de la història, perquè la diferència de puntuació amb les altres
haguera segut brutal.
El disseny de Carlos Benavent i Miguel Santaeulalia
havia segut dut a la pràctica de forma modèlica pel taller de Paco Torres Josà, però el modelat tampoc havia quedat arrere, des de
que vaig descobrir a Torres en la Barraca-Espadà he observat un estil
naturalista que dins de la seua línia ha anat adaptant-se als diferents
dissenys amb els que ha treballat, però sense perdre la seua personalitat. El
rostre del gran manipulador dels fils central em recordava els seus primers
temps, amb una vessant més expressiva i desenfadada, amb unes faccions properes
a la caricatura, mentre que els seus contra coronaments romanien més seriosos o
millor dit serioses amb una bellesa estètica notable i una cohesió interna amb
faccions semblants, ulls ametllats, galtes rodones, nassos xicotets,
etc,...formula que es repetia també en els ninots del coronament, tot i que
allí amb major expressivitat.
Els cossos modelats també tenien un patró comú, eren
en general allargats i en la majoria de casos prims, tant masculins com
femenins, a excepció del cos central que tenia un tronc més voluminós. Com en
altres ocasions, els ninots de les escenes són sempre els més satírics i això
te el seu reflex en el modelat, amb més torsions del cos o dels músculs de la
cara, amb emocions més expressives: l’artista faller espantat i penjat d`un fil
quan veu el ninot de la mort, una altra amb la mirada d`incredulitat
descontenta del seu físic, sempre pendent de millorar l`aspecte extern obre un
fil a internet, un parell de famosos televisius eren caricaturitzats per a
representar els fils de l’entreteniment, amb la paraula fil, hi havien escenes de tot tipus, continuant amb
la caricaturització estaven l’anterior president de la J.C.F. i l`anterior de
l`Inter Agrupació en el fil de la seda, amb la FM enmig, el que filen prim,
etc,...
El guió era obert, molt obert i crec que això que un
principi sembla “fàcil” a la llarga es torna complex, perquè costa més centrar
el tema i que conste que valore molt el treball, tant d’Hernan Mir -autor
d’este original guió- com dels altres que tenen el compromís de dissenyar
l`anima d`una falla, d’ ajudar-li a
l`artista i al seu equip de dotar-li d`una major cohesió, sobretot en
categories tant altes com la 1-A o l`Especial. Jo mateix he fet guions en
categories baixes i alguna mitjana i he conegut el pànic i la preocupació, per
no poder quadrar el tema amb les peces disponibles o per no fer els versos com
jo creia que es mereixia la falla. Si haguera hagut de puntuar el guió estic
convençut que la nota haguera segut alta, brillant l'escena de les eleccions
amb les mans enguantades de diferents colors segons les marques polítiques,
totes i cadascuna movent fils de les urnes, tot i que jo haguera posat algun
ninot manejant els fils de TOTS els guants des de dalt.
Ens queda per recordar la pintura, cal recordar que
hi havia un oratge assolellat i amb cel ras. La potència lumínica era de les
més potents que solen haver en un migdia de finals de l`hivern. Tonalitats
majoritàriament suaus, de les denominades pastís acompanyades de blanc neutre
en alguns casos explícitament i en la majoria utilitzat per a aconseguir
suavitzar els colors més foscos. El cos central era el paradigma dels colors
neutres que dominaven el triangle format per eixe mateix cos o titellaire major
i els contra coronaments que tenia acompanyant-lo, la suavitat en les
transicions cromàtiques era tant gran que no sabria dir on acabava el turquesa
i on començava el blau verdós, on finalitzava el color crema i on començava el
beix, etc.... un treball molt minuciós en una superfície molt gran.
Els contra coronaments eren més monocolors, però
també tenia més detalls d’estampació un o algun afegit multicolor en un altre.
En tot cas, eixos ninots també tenien colors suaus i complementaris tant entre
ells com amb el cos central, un blau celeste i un violeta o malva. Els propis
cabells també canviaven per a incrementar eixe equilibri, un negre i l`altre
pèl-roig. Els colors més forts es situaven en el remat, que com ja he descrit
en la composició era peculiar, en la part més alta situat més a la dreta, per
damunt del cos central, era evident el desig de subratllar eixa cota màxima amb
un color fort, però també càlid com un roig ben encès, el ninot del mig, tenia
un contrast més discret -verd i groc- i el de més a la dreta, un arlequí amb
uns pantalons multicolors i jaqueta blava, però sobretot amb mig rostre de
color roig.
Curiosament a la part més baixa del coronament, la
que sostenia el cos central amb els fils que movia des de la ma dreta, tenia
més percentatge de color càlid, però també més suau, colors com el rosa coral,
malva, etc,...com en altres composicions amb un trio de figures, si les
laterals tenien eixos colors, el del mig o els del mig ho tenien freds o
neutres. Al costat del contra coronament més escorat a l’esquerra apareixia una
escena amb un parell de ninots que semblaven com una continuació, una mena de mini
contra coronament amb colors molt vius en contrast amb els contra
coronaments. Els arlequins que movien a dos coneguts personatges televisius de
programes fem, com he indicat al modelat, tenien una expressivitat molt
marcada i el color fort encara ho reforçava més. Un dels dos era la única
figura de mida important amb color negre, l`altra en canvi tenia colors molt
vius i a banda la cara totalment pintada.
Contemplar en directe les escenes en el moment que
vaig visitar Qui mou els fils? ja era difícil per l’afluència de públic,
però recordar-ho encara més, les fotografies no obstant em fan aflorar un
record general d’una continuïtat amb l`estructura principal, si bé la pintura
quasi sempre era més forta, li donaven la suficient força a eixa part baixa per
a no confondre`s amb el tot. Escenes com la de l’artista amb un potent blau
marí, dels fils de la bellesa amb un taronja carabassa, de les mans cadascuna
amb una tonalitat diferent, que movien els fils electorals sobre unes urnes
òbviament pintades de blanc, etc, etc...per la part de darrere, com en els
altres aspectes formals, hi havia també una baixada en l`harmonia, tot i que en
la pintura no era tant important com en la composició. Paco Torres continua atresorant experiència i millores en tots
els aspectes, el 2º premi de la Secció Especial que aconsegueix per a la Falla Plaça del Pilar, el situa de nou a les portes del palet com en el
2017 amb Què li tallen el cap! ja s `ha guanyat el reconeixement del mon faller
i dels aficionats a l`art faller, el palet és qüestió de temps.
Sense eixir del recinte intern dels cadafals fallers m`acostava a la falla infantil que duia per lema Pomona, amb un públic nodrit, però amb major dissensió que en la seua germana gran. La composició mostrava una base pràcticament rodona, però una estructura a dos cares en la vertical, la que jo vaig contemplar primer fou la que mostrava una mitja llima, a l`altra banda semblava una mitja taronja. Es a dir hi havia un joc de circumferències i semicircumferències en diferents plànols. El conjunt de la falla tenia tant de moviment, que costava concentrar-se i trobar que hi havia a cada lloc, les diferents figures semblaven tindre vida pròpia i estaven en els mateixos plànols que eixes circumferència i semicircumferències adés descrites, ço és en plànols de verticalitat o horitzontalitat, amb l’excepció d`algun element que es situava en un espai intermedi.
Dinamisme si, però no anarquia perquè hi havia una
forta homogeneïtat al modelat, que mantenia diferents mides i jerarquitzava per una banda a tots els ninots per baix del cuiner i per l’altra
un ninot encara més gran d'una dona sostenint una cistella i una taronja. Una
característica que vaig denotar a posteriori és que per una banda eren ninots
masculins i per l'altra femenins, en una hi havia més moviment i en l'altra
major quietud. La columna vertebra del modelat, era el rostre, tot i que hi
havia algun dimorfisme sexual en alguns trets facials, en el cas de les dones,
els ulls eren un poc més grans, mentre que en els homes. El
nas i la boca eren molt semblants tant
en forma, com en mida. Un altre dimorfisme era el modelat de figures masculines
molt més detallat, mentre que en les dones eren superfícies llises.
A tota la falla, en cadascuna de les escenes i
sobretot a la part posterior, els colors eren molt vius. La part frontal tenia
uns colors càlids més suaus, com les tonalitats color sépia del polp de base,
colors verds neutralitzats pel blanc, però sobretot molt de color blanc, mentre
que la part posterior no tenia ni un pam de blanc, mostrava colors càlids molt
forts, com el roig, el carabassa o el taronja. Els colors freds eren escassos,
bàsicament blau, verd i malva per la part de darrere. Cadafal didàctic com
molts dels que ha plantat Oscar
Villada que rebia el 5é premi la
secció primera infantil i el Premi Vicent Ros Belda per a la Falla Plaça del Pilar. Abandonava la plaça, pel carrer Maldonado,
m`esperava una llarg trajecte fins l'Avinguda de l'Oest, per a continuar per la
Plaça de Bruixes i finalitzar a la plaça
de la Comunió de Sant Joan, a la Parròquia dels Sant Joans.
Era el torn de la Falla Pintor Domingo-Guillem de Castro, que
ja porta uns quants anys “en l’exili” altres anys confese que
no em venia de gust baixar per tota l`avinguda fins la Plaça de Bruges i entrar
en eixa xicoteta plaça, però enguany les referències eren esperançadores. El
cadafal jo crec que era el més xicotet que havia vist en falles grans en lo que
portava de dia, però no es podia negar que tenia molta personalitat Armando
el cirio (en valencià muntant un canyaret) mostrava un conjunt de ciris
humanitzats, que responien als diferents partits polítics, composició
d’objectes humanitzats, verticalitat i jerarquització. El cadafal seguia fil
per randa el guió: polític “Armando el cirio” (canyaret) amb determinats
promeses electorals. Els colors s`adaptaven als dels partits i les mides als
resultats electorals, etc,... cohesió absoluta. L`artista Francisco Javier Ribes aconseguia per a la històrica comissió amb més de
125 anys, el 1r premi i el 2º d’enginy i
gràcia de la secció 8-C.
Formiguetes Falleres com són els esforçats fallers de moltes comissions
de estos despoblats barris del centre històric, era el lema de la falla
infantil. Composició molt oberta, amb animals humanitzats: formigues falleres
majors, pirotècniques, artistes fallers o “formigueres”... i els famosos
“Trancas y Barrancas” de la televisió. Obra també de Francisco Javier Ribes
estava en la secció vint i dos-sena infantil i no obtingué premi. Els visitants
començaven a proliferar en este territori tant proper a la Plaça de
l`Ajuntament i per tant centre neuràlgic de València. Calia accelerar la marxa
per l`avinguda cap al sud fins arribar a la següent estació fallera.
Al voltant de mig quilòmetre em separava de la Falla Avinguda de l'Oest, plantada entre la citada avinguda i els carrers
garrigues i el cronista escolano -aquell si que sabia escriure-. La penúltima
estació d`un recorregut imponent, que mostrava una composició clàssica triangular
amb un coronament molt interessant per a la seua categoria. Estructura
clàssica, però temàtica "moderna", amb el lema Unos son estrella y otros
estrellados o Uns naixen amb estrella i els altres amb esquella.
Temàtica galàctica o extra terrestre, amb un cos central format per un savi
barbat que era coronat per una mena d`astròloga o científica -no ho tinc clar-
que ens invitava a conèixer la nostra galàxia. El modelat del taller de Loren
Fandos amb línies anguloses i allargades li anava molt a la temàtica, potser
l’única excepció eren la parella de soldats o guàrdies marcians, amb més línies
corbes i una mida descomunal, semblaven contra coronaments.
Modelat naturalista, amb abundància de geometria, en
alguns casos més angulosa i en altres més arrodonida. Més que una
diferència entre diferents cossos del cadafal, observava major angulositat en
figures masculines, mentre que les femenines les tenien més rodones, el millor
exemple es podia advertir en el fantàstic coronament, que reservava eixa
geometria per a les extremitats, suavitzant els trets facials. Eixe mateix
patró també es podia observar en ninots d`escenes de la base on a banda també
es percebia, com mentre els ninots masculins mantenien major tensió en els
gestos o moviment, les femenines eren més reposades. Especialment
interessant el modelat de les figures femenines de l’artista de l`escola de
Borriana.
La pintura basculava entre el cromatisme de colors
suaus moltes vegades complementaris utilitzats per l`artista i els colors més
forts propis de la temàtica, un equilibri difícil, però crec que prou ben
travat. El coronament tenia un color verd amb diferents matisos, però més per
crear ombres que per altra cosa amb l’oposició del taronja i sobretot del morat,
un morat molt fort, per què sinó no es podia contrarestar a eixe verd. Els
colors del cos central, un vell savi ajupit, també tenien una bona correlació,
tot i que més suaus, el blau amb el groc i el rosat, tenint un color blanc en
el rostre que li aportava el factor de la vellesa, que per a no quedar sol, se
li afegia el detall dels guants agrisats. Independentment de si la falla
t`entrava o no per l`ull a la primera, calia reconèixer la coherència
cromàtica, ja que els colors verds, grisos, blaus, rojos i blancs, apareixien
repartits per tota la falla, tant a la part de davant, com de darrere, cos
central, part baixa, remat... tot. Tampoc estava mancada de sàtira la falla,
òbviament en les escenes, en definitiva un conjunt molt complet el del taller
de Loren Fandos que va rebre el 9é premi de la secció 2-A.
Esperonat per l`alegria de contemplar una falla tant
potent a última hora, que no m`esperava -ho reconec- em dirigia a visitar El
primer la falla infantil obra de Emilio Tamarit que mai havia vist
plantar en una plaça tant cèntrica. La composició girava al voltant d`un cos
central elevat en una plataforma, un 1 humanitzat que somrient sostenia ninots
i escenes. Vista des de lluny semblava com un cilindre que tenia també al seu
voltant altres escenes en la base, el primer bes, la primera discussió, etc,...
notable la jerarquització i proporcionalitat dels ninots, l`artista de la hoya
ha atresorat experiència i jugava espectacularment amb les escales per a crear
profunditat, perspectives, etc... i a més a més la falla respirava molt. Per
últim dir que la falla avinguda
de l`Oest era molt dinàmica, com si
tinguera l’energia dels xiquets que representava.
El modelat ens oferia en primer lloc dinamisme i
expressivitat, al marge de si era més naturalista o més caricaturitzat. Es
reflectien moltes emocions i sensacions, no puc evitar la meua preferència cap
a un ninot que reflectia un xiquet que corria la seua primera cursa atlètica,
sí em vaig sentir identificat, no puc negar-ho. Dins els aspectes formals,
destacava la mida dels caps, precisament per a mostrar millor eixes
característiques. El cromatisme girava al voltant de colors suaus i
complementaris, als càlids no apareixien el roig, sinó el rosat o un groc molt
suau, quasi beix o crema. Els colors més freds anaven per l`eix central, més
amagats i els més càlids més per fora, acompanyats amb una
ornamentació de pedra blanca. Més que digne debut de l`artista de Buñol en
Velluters que rebia un 11é premi a la secció quarta infantil.
Els carrers anaven omplint-se, però la meta del
recorregut pel sector estava prop, mamprenia en direcció al sud per la mateixa avinguda en direcció a la Falla Sant Vicent-Periodista Azzatí, que estava situada entre l`Avinguda de l`Oest i el
carrer Padilla. A menys de 120 metres, vaig tardar més per que hi havia gent
que per la distància. Me`n vaig directe a per la infantil que portava per lema Càmera
i acció que ja des de lluny em
donava molt bones vibracions, una festa de falla. No sé si cara a l`avinguda
estava la part frontal o la posterior, però era una composició amb molt de
dinamisme, composada per una taquilla on una somrient dona, allargava el braç
per donar entrades als xiquets, els quals havien deixat el sol del cinema ple
de borles, roses o com li digueu a la vostra localitat. Als costats diferents
escenes, un Elvis, un dels caça fantasmes, el fantasma slamer, un orca, el gros
i el prim, etc... tota la falla era un seguit de referències cinematogràfiques
i això suplia una composició més espectacular.
A l’altra banda de la taquillera, també hi havia una
finestreta però en lloc de la taquillera, apareixia un personatge que semblava
un endevinador o el qual mirava un xiquet com si fora una pel·lícula. El
modelat representava elements del mon del cinema, personatges claus de films
molt coneguts i la majoria no paraven quiets, el geni de la llàntia, la
història interminable, etc,... amb alguna excepció com un reposat Gremlin. En
quant a aspectes formals, dels trets físics destacaven els facials, amb ulls somrients
o molt oberts, un altre era respecte a la mida, ja que els més menuts no
estaven a la base, sinó al coronament, una característica atípica però en este
cas útil, perquè així cabien més escenes.
La pintura mantenia dos eixos, els dels colors més
importants, amb major superfície eren primaris bàsicament roig fosc i verd pi,
amb un eix no tant important però nombrós com el del color negre i blanc, en el
cas del blanc, més que pintura, la pròpia ornamentació de la base. Per la part
on estava el xiquet mirant a l`home de la taquilla, anomenat Zoltar vaig vore
més colors complementaris com el rosa, el gris, el marró daurat, el marró cafè,
etc,... una falla molt original de José
Luís Platero Cosí que obtingué el 5é
premi de la secció segona infantil. Era el moment per a visitar el últim
cadafal del sector, el germà major de la falleta que acabava de mirar i
fotografiar.
La Falla Sant
Vicent-Periodista Azzati portava per
lema Qui es el pardal que me l’ha clavat? en un emplaçament nou un centenar de metres més cap a l’oest de la
seua ubicació habitual. Em costà un poc trobar-li l’estructura a la falla,
precisament per això, perquè no m`ubicava jo, no m`aclaria on tenia la part
frontal. Finalment em vaig fer amb ella,
sembla que el cos central està compost per dos cossos centrals, un era
la locomotora de l’Orient Express on anaven asseguts un gran ninot que crec que
feia de contra remat, probablement el ninot més gran de la falla, junt un més
menut i darrere un edifici o casa del que eixien un home assegut a una cota més
baixa, en una posició molt horitzontal i els dos remats de dones, una de les
quals amb un ganivet feia al·lusió al tema general i a la pregunta de quí és
l`assassí o assassina de l`Orient Express de la societat actual.
La composició excepte esta partició del cos central,
tot i que respirava perfectament, responia a un esquema més concentrat que
dispers. Encara que com la majoria de falles, tenia major força de composició a
la part davantera, la qualitat de les escenes, feia que no tinguera racons
morts pels baixos. El modelat com en tantes ocasions era un pel més naturalista
en les figures grans, però en este cas, excepte el remat, fins i tot el gran
ninot del contra remat tenia una important caricaturització facial. Una vegada
havia rodat tota la falla, vaig reconèixer la ma d’un dels millors escultors de
la Ribera, com és Manolo Rubio, el qual havia fet un treball molt acurat en
molts ninots nous de trinca, no només al remat o cos central, sinó en totes les
escenes de baix. Naturalisme i caricatura dosificats de forma gradual, donaven
molt de si.
El joc de mides i volums, era el propi d’un equip
amb experiència que sap el que es fa i que feia costat a un artista que ja s`havia
foguejat durant anys en importants categories com la 2-B, la 3-A o en altres
localitats fora de València amb resultats molt positius. Ací el repte era
majúscul, però semblava que estava molt ben encaminat, amb crítiques
d`actualitat, una aclucada d’ulls al centenari del València C.F o la campanya
del Volem Falla, entre altres. A la part de darrere, la percepció que vaig
tindre és que els ninots representaven conceptes més que fets d'actualitat
concrets i per això semblava tot tant abstracte, a mi em costa un poc
d`entendre, la pregunta és com ho entengueren els membres del jurat.... o si ho
entengueren. La pintura era més fidel a la temàtica que vistosa, però crec que
ho encertaren, perquè fugiren de l’esquema colors càlids o freds i anaren a un
esquema favorable a la falla que havien plantat, ço és un cromatisme basat en
tonalitats més properes al color negre o al color blanc.
Em va fer la sensació que la base irradiadora era la
locomotora, que per a no tindre tant foscor, tenia un contrapunt amb color
rosat i alguna línia de tonalitat daurada. L’eix colors càlids i freds emergia,
això sí, en un plànol secundari, això és veia més entre el contra coronament i
els seus coronaments. Si el primer tenia una camisa blanca, amb un jupetí grana
o carmesí, un roig molt fosc, els segons o millor dit segones, tenia en el
vestit una interessant barreja entre verd, groc i gris, un verd cendra o verd
pistatxo o potser els dos depenent de quina part fora, l`altra la veia molt
lluny, però semblava un to lila o lliri però més agrisat. Les escenes de base tenien un eix de colors
molt semblant al ja descrit, però hi havia una, la de la Justícia com a
concepte, la qual era representada per uns ninots que semblaven àngels o
esperits. L’eix cromàtic era el més atrevit, per una banda l`esmentat eix entre
el blanc o en este cas, un verd encara més suau que el verd menta i uns cabells
verds forts, morats i rosats.
I un estrany ninot voluminós que tenia un cap amb un
nas que semblava el bec d`un pardal, que tenia un contrast molt fort entre el
verd oliva i el morat, que en els cabells era quasi blau agrisat i en altres
parts del gran volum quasi violeta. Complicat joc de colors, amb una
ornamentació de base majoritària amb pedra blanca per il·luminar bé el conjunt,
però en altres gespa verda i suro -com en este darrer ninot, cosa que no
comprenc, perquè encara ho enfosquia més- en qualsevol cas crec que fou un bon
debut per al taller d`Ernesto
Cimas, que d`altra banda també
partia amb un dels pressupostos més baixos de la categoria d`argent. El jurat
atorgà a l’artista de Xàtiva el 11é premi de la Secció 1-A. Un final més que
digne per al recorregut i posterior crònica per un dels sectors fallers més complets del Cap i
Casal.
