CRÒNIQUES
FALLERES 2019
L’oratge
assolellat afavorí una Plantà més avançada que altres anys a València. Rodant pel Pla del Reial-Benimaclet i Rascanya en el final de la Plantà de les falles grans.
Arribava al Cap i Casal després
d’un inoblidable viatge amb tren, crec que des de que vaig obrir el blog
fa cinc anys només he viatjat assegut tres o quatre vegades de vint. Amb les
cames encartonades caminava amb poca traça pel hall de la centenària Estació del
Nord fins eixir al sempre concorregut carrer Xàtiva per a tornar a baixar al
ventre de València, per on avançaria ara sí ràpidament, fins el llit del Túria
des d`on emergiria de nou a la ciutat. L`albereda tornava a ser el relaxat
pròleg d`una llarga ruta amb un moment d’esglai inclòs, quan m’acostava al
carrer Misser Mascó, per què allí no hi havia res! L’instint es posà al
comandament del cos i començà a caminar cada vegada més de presa pel citat
carrer.... ja que fa molts anys recordava haver-la vist plantada, però per a
desesperació meua, no apareixia i vaig haver d’avançar molt per a començar a
aguaitar la silueta des de la llunyania.
A l’alçada del carrer
Naturalista Arévalo Vaca molt prop de Mestalla i més encara de l`antic edifici
de la Tabacalera estava Vaig nàixer a la Mediterrània una falla que
evidenciava un canvi de cicle després d’un sexenni amb Paco Giner. L’estampa
frontal de la Falla Exposició-Misser Mascó impactava, la composició dissenyada
per José Santaeulalia jugava molt amb la principal fortalesa de l`artista: el
modelat. Grans figures femenines a la base frontal, que donaven pas a un cos
central més estilitzat i compacte coronat per una bandada de gavinots. En eixe
moment encara no havia tornat al cadafal l`escena del grup que finalment
resultà guanyador del Ninot Indultat, ni de cap escena de la part de davant.
Fotografia posterior a la plantà de Dani Garcia de la Ruta Faller, obviament en eixe moment ja estaven situades totes les escenes.
La Plantà és un moment
d`especulacions mentals, sobtades eufòries i depressions es succeeixen, el meu
cervell en aquell instant estava molt emocionat, per a que negar-ho, començava
amb una especial i a més a més amb un estat de Plantà més avançat que mai,
tractava d`imaginar com dimonis quedaria aquell cos central tant vistós
envoltat d`escenes i era feliç com un juvenil que no ha patit encara el
desgast del temps. La composició frontal mostrava un triangle, format per una
base amb tres grans figures i la veritat es que a la part frontal excepte el
Ninot Indultat que encara estava en l’exposició i alguns elements molt
secundaris u ornamentals. Per la part posterior no hi havia una estructura tan
clara però de nou magnifiques figures de gran mida això sí molt agrupades,
sense cap separació com a la part davantera i amb més verticalitat, per la part
posterior, sembla que si que hi havia una quantitat d’escenes considerables per
col·locar.
Òbviament el modelat, era
la característica que destacava a simple colp d’ull, l’observador més distret
podia comprovar com la figura humana o antropocèntrica copava tot el cos
central, coronament, contra coronament, etc,... i també la major part de les escenes,
a tenor de les fotos vistes a posteriori de la falla ja totalment completa amb
tots els elements. La perfecció escultòrica d`uns models naturalistes amb una
expressivitat molt continguda, que en aquells moments de la Plantà no tenien
una contrapartida satírica a les escenes. Vistes després a fotografies, no
sembla que la intenció satírica estiguera tant aconseguida als ninots de les
escenes, de vegades semblava un poc forçada i contrastava amb la perfecció i
naturalitat de les figures centrals.
Potser l`element que
millor definia el conjunt de la falla era el grup que aconseguí ser indultat
per al Museu Faller de València, un naturalisme amb una expressivitat
continguda, però afegint una càrrega emocional d`escena familiar i que millor
que incloure xiquets per a despertar el nostre costat més sensible, si a eixa
temàtica afegim la representació idealitzada de la identitat valenciana, el
grup arriba encara més, sobretot sí el modelat te un percentatge d`errades baix
o molt baix. Un últim detall que no em va passar desapercebut quan el vaig vore
a l’exposició del Ninot, es que el grup estava pintat amb tonalitats marronoses
per la part dels colors càlids i amb tonalitats agrisades per la part dels
freds, una tècnica utilitzada per a aconseguir un efecte de desgast dels
colors, com en una fotografia antiga, per a que semblara de temps passats.
La pintura estava
mediatitzada com sempre per l`estructura i el modelat previs, també per la
temàtica, sobretot les figures centrals relatives als quatre vents i a la mar
mediterrània. En principi la base eren els colors freds, les transicions eren
molt interessants entre la gamma de freds, potser el millor exemple era el
coronament que baixava des del violeta fins el verd, per mor de la composició
era més complicat de vore en altres figures. Entre les figures relatives als
vents d`esquerra a dreta anava evolucionant des de tonalitats més fredes fins
les més càlides, supose que en relació a les direccions dels vents. A la part
de darrere, més compacta, s`observaven clarament les diferències cromàtiques
entre grans espais.
No m’atrevisc a fer una
valoració de la pintura de les escenes, més enllà de la ja feta del Ninot
Indultat, que sí havia vist prèviament, molt per damunt sembla que els colors eren més vius, precisament per a
destacar eixa vessant més satírica i còmica que es volia aconseguir per als
ninots de les escenes. I si un punt es impossible de conèixer si no es veu en
directe, és el de la coherència del guió amb la falla, per una banda, per que a
excepció de servidor, ningú o quasi ningú fa fotografies de cartells
explicatius i per què fins i tot encara que es veiera, no és el mateix que
contemplar tot el conjunt en directe. Gran debut de David Sánchez Llongo
a la màxima categoria amb un 6é premi a
la Secció Especial, que pot semblar poc i no ho és, amb la cirera del pastís
del Ninot Indultat de les Falles de València de 2019.
I d’un debutant a un retornat
per què la Falla Exposició, ja gaudí d`un quinquenni amb l`artista Joan
Blanch, des de 2006 fins 2010, aconseguint un palet i dos ninots indultats
infantils. El currículum ja invitava a visitar Passos Perduts una
suggestiva invitació a recordar esdeveniments significatius del Cap i Casal
dels darrers 100 anys, on no podia faltar la inauguració de la Exposició
Regional Valenciana de 1909 que precisament es va celebrar en el mateix barri i
que significà l`entrada de la ciutat en el segle XX. En la composició
s’advertia una estructura interna relacionada amb els pavellons de la Exposició
que dona nom al barri i a la comissió. Escena principal que representava a la
burgesia valenciana, envoltada de tota la pompa i circumstància d`una
inauguració de la seua època amb la presència de personatges històrics reals
com Maximilià Thous, autor de l’himne de l’Exposició.
L’escena principal
ocupava quasi mitja falla, això la destacava poderosament, a continuació, la
Gran Gelada o la inauguració de l`Estació del Nord el 1917, la terrible grip
del 1918, la creació del autogir -helicòpter- per Juan de la Cierva el 1934, el
naixement de l’ofrena el 1945, l’estraperlo, la riuada del 1957, l’arribada de la
Televisió, etc, ... fins l`actualitat. Per la part de darrere, un gran faller
en posició inclinada semblava observar els passos perduts de la societat valenciana
representada en una gran quantitat d’escenes amb pocs ninots o un sol. La falla
tenia la seua originalitat en que en lloc de tindre versos amb rima, tenia
fulls de calendari i cada full era esdeveniment important que havia marcat eixe
any. Es creava perspectiva col·locant escenes a una alçada superior de les
altres.
Tot i que a la part
frontal la mida dels ninots era diversa, en general eren molt més grans que els
de la part posterior. L’element unificador era el modelat, com correspon a un
artista d`autor com Blanch, amb tot, era obvi que els ninots que representaven
a la classe benestant tenien un posat més reposat, mentre que els personatges
populars tot i tindre una mida i faccions més xicotetes eren molt més
expressius. Un altre factor transversal a totes les escenes o a quasi totes,
era l’ús de la tela substituint a la pintura, un treball de recreació històrica
molt aconseguit, amb colors marronosos, beix, sèpia, verdosos, ocre, etc,...
per la part de davant els colors eren un poc més suaus, per la de darrere molt
foscos, però anaven fent-se cada vegada més neutres a mesura que avançaven pel
segle XX.
La pintura que bàsicament
apareixia a les estructures arquitectòniques i a les cares dels ninots, no es
dissociava massa del color del tèxtil, tonalitats molt neutres, pot ser un pel
més càlides per la part de davant, amb una estructura marronosa front a la
verdosa posterior, però sense estridències. En tot cas, com en altres ocasions
la fidelitat històrica s’imposava als cromatismes de fantasia i al final la
coherència i el sentit comú guanyaven. El segle XX, sobretot els inicis foren
l’apogeu de la arquitectura del ferro, això reforçava encara més eixe
cromatisme un poc fosc, de nou em lleve el barret davant la cohesió temàtica de
les falles de Blanch. El cadafal aconseguí el 5é premi de la Secció Especial
Infantil i el Ninot Candidat a l’Indult en tercer lloc de la classificació.
Tornava de forma pausada
pel carrer Naturalista Arévalo Baca fins arribar al carrer Amadeu de Savoia,
continuar pel carrer Arquitecte Mora, passant mira per on, pel Palau de
l’Exposició i ja de nou a l’albereda tornava al subsol de la ciutat com un talp
humà, per a tornar a emergir en la parada de Metro de Benimaclet. Ara la eixida
ja no era neutralitzada, començava suau junt a les vies del tramvia al carrer
Vicent Saragossà, anomenat després carrer Cofrents, per a agafar velocitat de
creuer pel carrer Pintor Genaro Lahuerta i encara més pel Carrer Molinell, però
com faig sempre, vaig passar per la gran per dirigir-me en primer lloc a la
infantil, plantada un poc més lluny en la confluència amb el carrer Jaca. Amors
Impossibles era el lema de la Falla infantil Molinell Alboraia.
Un mariner mirava
apassionat a una sirena exemplificant el primer amor impossible, la falla tenia
molta cohesió temàtica, per la part posterior l’escena més prominent era la
d`un arbre que tractava d’abraçar a unes flames i viceversa... una altra escena
que passava més desapercebuda era la de una representació de Charlot pintat en
blanc i negre, tacat de color, enamorat dels colors, una parella de cactus,
etc,... de la composició més que destacar l’estructura en si, em va captar
l’atenció la distribució de les escenes, col·locant les tres més grans
estratègicament, de forma que es pogueren intercalar ninots més menuts entre
les tres i en el remat.
Del modelat, precisament
era molt interessant vore com l`artista havia jugat amb ell, fent li torsions
per a aconseguir quadrar millor la composició, la peca clau era la del mariner,
amb molt la més gran, que tenia girat tot el cos, però també el coll i el cap
cap a la sirena, en menor mesura el ninot de la sirena també tenia una certa
inclinació, precisament cap al mariner i també foren les dues cares dels
principals protagonistes les millor modelades. La resta de ninots es mantenien
en postures més anatòmiques, pero igual de caricaturitzades, un altre element
transversal a tots els ninots de la falla. Colors suaus en general, on
predominaven clarament una oposició entre freds i càlids dels ninots
principals.
El rosa coral i el blau
marí prenien el protagonisme per ser el propi dels dos ninots principals, per
la part posterior colors foscos, com el marró de l’arbre i el negre/gris del
personatge de Charlot, que amb la decoració de pedra blanca quedaven
perfectament il·luminats, també es cert que a eixes hores del matí, la
visibilitat era molt clara. El detall dels pardals del coronament pintats de
blanc per a evitar foscor per la part del remat i altres xicotetes millores
acabaven generant un cadafal molt complet que aconseguia el 7é premi de la
secció primera infantil, acomiadament per la porta gran de Rubén Arcos Martí
que acabava un cicle de quatre anys en el qual madurava com artista, debutant
en la categoria d`argent de les falles infantils de la ciutat de València.
I de la menuda a la dels
majors que un any més plantava Ximo Esteve, breu recorregut pel carrer Alboraia fins l`emplaçament de la Falla
Molinell-Alboraia que aleshores tenia plantejat el cos central de la
banyera i el banyista gros, així com els ninots del coronament que auguraven
una falla ben còmica. Malauradament en aquell moment ni tant sols estaven
repartides per la base totes les figures de les escenes. Vistes les fotografies de Dani Garcia, del cadafal ja plantat totalment, les escenes no alteraven l'esència de la composició formada bàsicament per la banyera, l'home que és banyava i el pal de dutxa doblat sobre el qual es situaven els ninots del coronament. El modelat caricaturitzat del ninot més gran, encara ho era més amb els ninots de la base. La pintura de tonalitats suaus, tenia el color més clar en el rosa carn del cos del ninot principal (en realitat l`unic que jo vaig vore), la resta dels que li acompanyaven en el cos central-coronament eren més foscos, sembla que a la base tenia ninots amb colors més clars. Fart Food no obtingué premi a la secció 2-A.
Ruta de tornada més o
menys fins la parada de Metro-Tramvia de Benimaclet, per que un poc abans
d`arribar allí, giraria per l`esquerra al carrer Emili Baró per on vaig seguir
un bon tros fins a girar a la dreta pel carrer Reverend Martí on vaig gaudir
d`un agradable passeig per l’antic casc urbà de la vila de Benimaclet, quan
vaig passar per la Plaça de Benimaclet, una mena d`antiga plaça major, vaig
saber que estava molt prop de la següent destinació en la confluència del
carrer Murta i Frederic Mistral, hi havia mercat i em costa un poc més arribar
a la Falla, però allí estava tot el cos central, el coronament i el contra
coronament de En Carnestoltes, Grans Revoltes i precisament durant la
meua visita foren col·locades bona part de les escenes, per no dir la majoria.
Quan estava rodant la
falla, aparegué José Ramon Espuig dirigint al seu equip que
anava situant les escenes, moment clau per què una mala plantà pot arruïnar
tot un any de treball. Els ninots estaven sent col·locats... però molts encara
estaven coberts pels plàstics protectors, com si foren regals esperant ser
oberts el dia de Reis. Les escenes que faltaven no variaren la composició
general dominada per un gran bust d`una dona que era coronada per una gòndola
on anaven asseguts una veneciana i el seu gondolieri o barquer. L’altre contra
remat era un arlequí cap per avall aguantant-se d`una ma de forma acrobàtica,
el conjunt era més que atractiu per als nostàlgics de les falles amb
risc, tot això anava acompanyat per un gran arlequí que feia de contra
coronament des de la base.
El modelat responia a la
reproducció naturalista amb accentuació dels trets més característics de cada
personatge, ignore si apareixien personatges públics que pogueren haver segut
caricaturitzats. En tot cas, la majoria de figures tenien un posat sense
estridències, tirant a reposat, fins i tot un ninot que eixia d`una tomba i
això pot resultar un tant contradictori per alguns lectors, hi ha sensacions de
moviment més agressives i sensacions més suaus.
Antropocentisme total o domini de la figura humana, que per a resultar
més variada, jugava amb diferents mides tant per a crear una composició més
harmònica, com per a crear perspectives, etc,... llàstima no haver vist la
falla totalment acabada de plantar.
El quadre central del
coronament o coronaments, el cos central, etc,... tenia els colors molt ben
distribuïts, la pintura càlida reservada sobretot per al cos central, per un
càlid suau, tonalitats rosa i un groc tant suau que semblava beix. Sobre eixa
tonalitat una gòndola d’un marró molt fosc, quasi negre feia un fort contrast.
La passatgera veneciana quedava en un segon plànol, front el contrast del color
blau a ratlles del gondoler i el roig de l`arlequí acròbata. Tancant el cercle
un contra coronament que tenia colors blaus clars i grocs en format arlequinat.
I a tenor de les fotografies vistes a posteriori, sembla que la resta de ninots
de base, no desentonaven d`eixa dinàmica. La Falla Frederic Mistral-Murta
rebé l’ 11é premi de la Secció 2-B.
A continuació li tocava
el torn a El meu primer amor de Vicente
Domínguez una falla que em va transportar al passat, la seua estructura al
voltant d`una pèrgola i la façana modernista de fons amb trencadís convidava a
quedar-se allí una bona estona. Modelat molt personal, com ocorre en molts dels
nous artistes de falles infantils des de fa poc més d`una dècada, reproduïa a
la majoria de ninots o bé amb moviments molt reposats o bé amb els ulls tancats
o semi tancats, ulls tant esquemàtics que són representats per punts quan estan
oberts. Objectes com bancs, tortes de boda, o el cor florit del remat que
acompanyava una Venus de Domínguez endinsaven l`observador en l`atmosfera de la
falla, per cert, fins i tot la cigonya o el gat també tenia els ulls tancats.
La pintura acompanyava la
temàtica, amb una base neutra de color blanc i una forta càrrega de color
càlid, no un color tòrrid, però si intens i omnipresent. La palma se
l’emportava la Venus del remat, la resta era més suau. Per la part de darrere,
es jugava més al contrast tonalitats blanques/negres. Crec que la falla era
cromàticament molt fidel a la temàtica, potser això feia que perdera riquesa en
diversitat de colors, però guanyara en coherència. I a última hora vaig
observar que la pèrgola era de fusta, un detall de cara a una cremà més neta i
un marc ideal per a destacar la parella d`enamorats tradicionals que tenien els
colors més vius i càlids de tota la falla. El jurat li atorgà l’ 11é premi,
així com el millor ninot de la setena secció infantil.
Girava pel carrer Utiel
per a endinsar-me de nou pel centre de Benimaclet i girava pel carrer peatonal
Carles Salvador per a desembocar al carrer Enric Navarro amb molt d`ambient
faller junt al Centre Instructiu Musical de Benimaclet. Quasi a la porta havien
plantat Entre Bambolines la falla infantil de Baró de Sant Petrillo-Leonor
Jovani envoltada d`altes tanques, dificultava la visualització de la
composició general, especialment per la part posterior, per la part frontal des
d`una minúscula obertura vaig observar un escenari amb un teló de fons
que flanquejaven dos grans ninots principals. Al centre de la falla i elevats
per un repeu el grup candidat a l’indult, tres ballarines al voltant d`una
caixa de música.
No hi havia risc, però la
distribució era molt bona i no tapava escenes, per darrere un ninot descomunal
tocava el violí mentre diversos ninots apareixien en balconades situades en
alçades diferents. El modelat feia un pas endavant respecte altres anys i
s’atrevia amb posicions anatòmiques més atrevides, algunes molt aconseguides i
altres no tant. També l’expressivitat jugava al mateix joc, però en general
semblava que el risc pagava la pena i tot el conjunt tenia un fil conductor com
en la majoria d’artistes: la forma i expressivitat dels ulls, vertader adn de
l’estil propi d`un artista. Si la composició era ben resolta, sense embarcar-se
en perillosos riscos, el mateix ocorria amb la pintura, sòbria i efectiva.
Sense grans atreviments, els
colors càlids anaven del roig fosc o roig taronja, al rosa persa, del marró
caramel al groc crema... una gran varietat que tenia el seu correlat en els
colors freds com el blau marí o el verd engroguit. Per la part posterior
afloraven molts més colors freds, com el morat o el verd turquesa i una
presència superior del color blanc que suavitzava eixe predomini de colors
freds. Jorge Gil Sapiña plantava un any més a Benimaclet aconseguint el
4rt premi de la secció desena infantil. Arribava el torn de la gran,
increïblement envoltada en molts trams de tanques....en plena Plantà!
Era el torn de la Falla
Baró de Sant Petrillo-Leonor Jovani que resistia en una categoria
mitjana alta com es la 2-A. El volum de la falla porta minvant des del 75
Aniversari, afectant a la monumentalitat i a la composició que perdia
espectacularitat, esquema sobri, però amb un perfecte eix de simetria des del
remat fins la base, marcat per l’òrgan que marcava el punt de fuga de tot el
conjunt, eixe òrgan era la base d`un triangle superior i la base de tota la
falla un gran triangle. Per a fer quadrar una estructura sense grans
coronaments, a la base que en aquells moments encara s’estava acabant de
plantar s’havien disposat contra coronaments i ninots d`escena proporcionalment
més xicotets. Molt d’ofici per part de l’artista i equip que s’adaptaren a la
situació.
Simfònica
era el lema d`una falla amb un fons musical, com ja he dit adés, la base era un
gran òrgan, a un contra coronament
apareixia una fada tocant l’arpa, a l’altre el mateix instrument per un
ocell, una altra fada o musa tocant el
flabiol a un dels coronaments, l’altra un instrument de percussió, etc,... on
ja tinc més dubtes de la coherència temàtica és als ninots de les escenes ja
que no els vaig vore tots, alguns si en que tenien com un Dj o un ocell tocant
el violí, però d`altres com simples ocells o marcians, no en tenien tant, però
no em puc pronunciar per que els hauria de haver vist totalment col·locats en
la seua escena i no de forma dispersa.
El modelat com en
anteriors ocasions, responia a un naturalisme reposat molt neutre en el global
de la falla, especialment a les grans figures del coronament i contra
coronament, però també al grup de l’exposició i bona part de les escenes
frontals, pel que he vist per fotos posteriors. Ni pel que jo vaig observar, ni
pel que he observat en fotografies posteriors sembla que hi hagueren ninots amb
exageracions caricaturesques -torne a repetir que algun se`m podria haver
colat, ja que encara estàvem en plena plantà-. Tancant el cercle, ja que
òbviament tampoc puc parlar de cartells en aquells moments, destacaria les
transicions cromàtiques que partien d`un punt de fuga central que era l’escut
de València Cap i Casal de l`Orgue.
La pintura partia d`una
base molt neutra, al centre de la falla, per a passar a tonalitats primer
fredes entre verds i blaus tant cap al remat com cap a la base, la diferència
és que cap a la base, es quedava en una oposició entre eixa tonalitat i un color
daurat, lleugerament daurat. Cap a la part superior de l’òrgan també apareixien
els daurats però a continuació el cromatisme es complicava o millor dit
s’enriquia amb colors més forts als dos coronaments laterals i un color més
suau quasi neutre en el coronament central. El vers solt de la falla per la
part frontal, era el gran contra coronament que combinava els dos factors
cromàtics: el càlid i el neutre. Com quasi sempre fa Arturo Vallés i el
seu taller en la demarcació, una gran regularitat que permet un any més
aconseguir algun premi, en concret el 10é de la Secció 2-A, que no és qualsevol
cosa.
Seguia pel carrer Leonor Jovani fins el carrer Emilio Baró deixava
enrere l`antiga vila de Benimaclet però no el sector, a continuació seguiria
pel carrer Albocàsser, per a girar pel carrer Poeta Altet, a pocs metres tot i
tindre unes dimensions reduïdes divisava un agricultor anomenat Ramonet o
millor dit la Falla Poeta Altet-Benicarló. I no hi havia res més plantat
en aquell moment, a diferència de les falles de seccions altes o mitjanes les
de les més baixes solen plantar més tard. Deixant a banda la senzillesa de la
composició, s’intuïa una bona dosi de sàtira en el modelat, certa indignació de
Ramonet, somriure sorneguer del talp que l’acompanyava o el Sol amb ulleres del
coronament.
Per fotografies
posteriors he contemplat com la resta d’escenes s’adequaven a eixe to, una dona
que feia la compra, horts urbans i més talps. El modelat naturalista estava
fortament caricaturitzat, però semblava tindre unes línies planes més
orientades al esquematisme al coronament que a la resta de ninots, el
denominador comú a banda de la caricaturització era la sensació de moviment de
tots els ninots. La pintura s`adequava a la temàtica i com en el modelat es
cercava la conjunció amb el guió, no obstant sense buscar un preciosisme
cromàtic, la seua coherència li donava la bellesa de l’equilibri. Els colors
càlids eren prou secundaris excepte el color groc de la camisa de Ramonet que
contrastava amb el blau dels pantalons. La resta de colors del cadafal eren
foscos i ocupaven un lloc secundari en el cadafal de José Antonio Marco collia
el 8é premi de la 5-B.
Horoscòpica
era obra de EMC2 Falles. Presentava una composició oberta, amb un cos
central molt gran en relació amb la resta del cadafal. El modelat destacava al
cos central, tant per una major mida com per la qualitat a la inversa que la
resta de figures, a excepció del ninot candidat a l’indult i pocs ninots més,
amb una qualitat semblant al cos central. Contrast molt fort en la pintura al
cos central entre el violeta dels cabells i el roig fort cirera, amb el blanc
entre mig, tonalitat arriscada, que deixava molt al descobert el rostre del cos
central. La resta del cadafal per la seua mida era molt secundària en l’aspecte
cromàtic. La Falla Poeta Altet-Benicarló rebia el 6é premi de la secció
catorzena infantil.
Continuava pel carrer
Benicarló fins arribar al carrer Vinaròs, per on giraria a la dreta, només
girar ja veia l’activitat pròpia de la plantà de la Falla Avinguda Primado
Reig-Vinaròs, una de les més concorregudes que vaig presenciar amb artistes
de renom jubilats que acompanyaven al veterà Vicente Albert. La grua ja
havia fet acte de presència i situat els elements principals de la falla, un
gran romà que la coronava amb un sol peu damunt una columna, flanquejant-lo a
banda i banda hi havia un lleó i un númida que sostenia en una ma un garrot i
en l’altra una cadena que subjectava un gran tigre, en aquells moments en plena
col·locació. Quedaven no obstant moltes peces per encaixar, en aquelles hores
del matí.
L’espill de la història tenia
quasi totes les peces a punt per a ser instal·lades a les seues escenes,
justament quan vaig arribar estaven a punt de col·locar la mòmia de Rita
Barberà que anava a ser reviscuda per un guru egipci, també esperava el torn un
legionari amb cara de Ximo Puig, Astèrix i Obèlix, etc,....La veritat era que
sense vore totes les escenes dels baixos, no em podia fer una idea de la
composició, posteriorment veient fotografies vaig comprovar que es jugava al
risc del coronament i a uns baixos molt complets. Modelat naturalista amb forta
caricaturització com provaven la presència de diferents polítics tant d’àmbit
local com estatal.
Predomini de colors
càlids foscos, però suaus, color rosa carn, color marró canella, beix, podria
utilitzar diverses línies per a definir les diferents variants del groc i del
roig. Molt, molt escassa la presència de colors freds i un poc més de color
blanc que neutralitzava un poc un cromatisme enormement càlid, però no
estrident, gràcies a la suavitat del color, característica molt comuna en els
artistes del Cap i Casal i l’Horta, especialment en els artistes més veterans.
Com en la majoria de falles de dia de Plantà els cartells no estaven presents,
una llàstima per que la majoria de cadafals de seccions mitjanes i baixes tenen
bona part de la seua ànima en les seues explicacions falleres. La Falla
Avinguda Primado Reig-Vinaròs va rebre el 5é premi de la Secció 4-C però
també el Premi Raga al Ninot més satíric de les Falles 2019 de la ciutat de
València.
Preparats per a créixer
era el lema de la falla infantil de Juanjo Salom, un motiu més per visitar el sector més enllà
dels grans cadafals de les seccions més altes. Composició molt rodona que ja
entrava pels ulls, ninots que representaven humans -sempre xiquets- i animals
es barrejaven en un conjunt troncocònic en el que la posició dels ninots feia
entrecreuar les seues mirades per la cua de l’ull, la temàtica de
l’aprenentatge dels menuts era subratllat pel cartell del coronament on posava Escoleta,
però també per l’ús simbòlic de figures com la cigonya com a cos central o
la vaca amb la llet a la safata, etc,....
Una de les marques
d`identitat dels artistes de l’escola de la ribera, és el seu modelat
naturalista, amb unes expressions contingudes però suficients per a aconseguir
el miracle que per uns instants el visitant conecte amb uns ninots que sembla
que el miren o que miren a altres ninots. D`altra banda, tampoc és un
naturalisme ad sensum en el sentit clàssic del terme, ja que les noves
generacions d`artistes riberencs van afegint línies planes i tot tipus de
recursos que trenquen amb el patró acadèmic anterior. La pintura pastís, amb
unes tonalitats molt suaus corroboraven la temàtica infantil, la sensació
general, era la d`entrar en el dormitori d`un xiquet de pocs anys, on
habitualment predominen els colors molt neutres sense estridències.... i així
era la coberta de la falla.
Com a ninot central, una
gran cigonya amb un cromatisme que anava del blanc al negre, passant pel gris,
amb alguns tocs de blau, però en el cap de la cigonya una gorreta de tonalitat
càlida, no sé exactament la variant però era rosàcia i per darrere una gran
cortina rosa, un rosa estàndard ni molt pujat, ni molt suau. A la part
davantera, predominaven les tonalitats fredes amb el blau, verd o violeta,
mentre que per darrere ho feien els càlids, amen d’uns colors un poc més forts,
també d`una major diversitat de colors, apareixien colors complementaris com el
taronja carabassa, violeta, marró, etc,... l`Avinguda Primat Reig-Vinaròs
aconseguia el 1r premi i el 3r d`enginy i gràcia de la secció setena infantil.
Rascanya
Continuava la marxa pel
carrer Vinaròs per a girar a l’esquerra pel carrer del Reverend José Mª Pinazo
fins desembocar a l’Avinguda Alfauir, en el moment de creuar l’avinguda i
entrar al carrer Arquitecte Tolsa junt al Camp de Futbol del Torre Levante
Orriols ja entrava en el sector Rascanya de la ciutat de València. Vaig
continuar girant pel carrer Santa Genoveva Torres, junt el parc municipal
d’Orriols, allí estava plantada Jocs de Taula la falla infantil de la Nova
d’Orriols. El primer que em va captar l’atenció fou la concentrada
composició que feien que els ninots formaren quasi un conglomerat d`elements,
sense quasi separació. Tenint en compte l’elevada categoria, encara impactava
més aquella concentració.
La composició concentrava
els espais, les escenes, però també les emocions i per tant calia calmar-se un
poc i anar “deconstruint” aquella falla. La temàtica apareixia retratada amb
fitxes de parxís, el joc de l’oca, l’scrabble, l’hipopòtam traga boles, el
Monopoly, etc,.. francament vaig trobar més cohesió temàtica a les escenes o a
la part posterior que no al cos central i coronaments, probablement no ho vaig
captar. La part posterior, més compacta encara que la frontal fou més fàcil
d`entendre, tant en temàtica com en composició. El modelat en general era força
expressiu, augmentant de forma intencionada la proporció dels caps tant dels
ninots humans per a exagerar les seues faccions com dels ninots que
representaven animals com el cocodril, l’hipopòtam, etc,....
A la pintura predominava
el cromatisme de colors forts, prou equilibrat a la part frontal i amb un
evident domini dels colors càlids per la posterior, fins i tot la decoració a
base de pedres pintades de roig augmentava encara més eixe univers de
tonalitats. Tornant a la part davantera, per a mi era la seua millor basa, per
que amb colors vius resulta molt difícil no repetir-se o acumular els mateixos
colors a la mateixa zona. Curiós on estava situat el metge, que tot i ser una
xicoteta figura, junt el cap del cocodril verd, gelaven un espai i així en
altres espais més menuts. Era la part posterior, la pitjor parada amb una
inusitada potència de colors càlids, com el roig i el groc, que a més a més eren acompanyades per decoració que
reforçava eixe cromatisme. Sacabutxart aconseguia el 4rt premi i el 3r
d`enginy de gràcia de la secció primera infantil.
Com ja havia endevinat a
l`iniciar la ruta, el bon oratge estava fent que la Plantà avançarà a bon ritme
i Aloha ja estava pràcticament plantada, des de que vaig obrir Corredor
de Falles, mai havia vist tant avançada la Falla Nova d’Orriols, de fet
a la part frontal només li faltava la decoració, els cartells explicatius i
alguns retocs.si l’any passat tocava temàtica mexicana, enguany era polinèsia,
abans d`entrar al tema de la composició cal parlar de l’atmosfera que desprenia
i això que encara no estava totalment plantada...però quasi. Si s’observava
molt detingudament es tenia la sensació d`estar en una de les molts illes de la
Polinèsia, amb la seua gent, la seua fauna i especialment el seu entorn amb una
frondosa vegetació.
La composició cobrava
espectacularitat per la part davantera i es tornava més discreta per la
posterior, tot era magnífic, però això sí, tot rectilini. Per davant, destaca
el venerable polinesi, el més vell de la comunitat com a governant, assegut en
un tro vegetal, tallat en la mateixa soca d`un arbre segurament més vell encara
que la persona que seia sobre ell. Per damunt seu, coronant la falla tres
xiquets i xiquetes, projectant el futur del seu poble. L’estructura tripartida
contemplava dos grans contra coronaments, el de l`esquerra, amb els polinesis
d`edat adulta i a l’altra banda un altre contra coronament format per un adult
i un xiquet. A banda del modelat, tot es cohesionava amb la vestimenta, els
abillaments florals o altres elements.
Continuant amb la
cohesió, la contemplava de nou als ninots, tots polinesis, tant en les persones
com en la fauna. El modelat naturalista del taller de David Sánchez Llongo s’ha
convertit en uns pocs anys en un referent tant dels que prefereixen eixe tipus
de modelat, com del modelat en les falles en general. Proporcionalitat,
capacitat expressiva, realisme, etc, el converteixen en un dels referents en la
secció on plante. A les escenes de base cobrava un major protagonisme la
fauna, tortugues grans, altres més
menudes, hipopòtams, tot tipus d`ocells, etc,... però també apareixen ninots
que representaven humans satiritzant les relacions entre els locals i els
turistes. Explicar la qualitat del modelat sobra quan acabava de vore el Ninot
Indultat del mateix artista i també me’n assabentava després que aconseguia el
millor ninot de la secció 1-A amb el grup candidat a l`indult de Aloha.
Regularitat en tots els
aspectes i en tots els racons, que tot i semblar més discret, també es
manifestava en la pintura. Les tonalitats marronoses a causa de la semi nuesa
dels polinesis eren omnipresents, depenent de l`hora del dia i de la part del
cos, entre el marró daurat, marró cuir o tonalitats més siena. Com he
manifestat en altres cròniques dominar el ventall cromàtic del color marró és
una virtut poc agraïda, criticada si hi ha errada, però poc lloada quan
s’encerta. Per imperatiu de l’ambientació vegetal, hi havia també una important
gamma de verds, en aquelles hores del matí ben il·luminats que jugant amb el
blanc i el negre, oscil·laven entre el verd brossa o heura més fosc, el verd
falaguera i verds emblavits per la part posterior que fins i tot foren
completades a posteriori amb decoració vegetal autèntica, aconseguint una
contextualització increïble.
Tot i que ocupaven espais
més reduïts, els colors vius es manifestaven en llocs molt estratègics, un
exemple molt clar eren les plomes roges i blaves del coronament i contra
coronament frontal. També al contra coronament en la figura femenina apareixia
eixe color roig front el color blau o verd turquesa o el blau del seu company
masculí, espais reduïts, però vitals que trencaven la monotonia de la
contextualització i enriquien el conjunt de la falla. Detalls encara
secundaris, eren la màscara del coronament o un hipopòtam amb tonalitats
morades que afegien cabal a un cúmul de treball perfectament executat. Llàstima
no haver pogut llegir els cartells, no obstant, era palesa la sàtira en moltes
escenes, com la del socorrista i la turista o la del turista dormint en la
hamaca. David Sánchez Llongo amb esbós José Santaeulalia aconsegueixen
de nou una falla que serà recordada, el jurat li atorgà el 4rt premi i el
millor ninot de la Secció 1-A.
Després de molt de temps
caminant tornava a la comoditat del transport públic, pujant al tramvia a la
parada de l’Avinguda d`Alfauir fins la parada de Sant Miquel del Reis, des d`on
faria un breu trajecte per l’Avinguda de la Constitució. Només li mancaven les
escenes de base a la Falla Santiago Russiñol, ja plantejat el cos
central i els animals del coronament, que tot tindre unes dimensions reduïdes,
el cadafal tenia la seua espectacularitat. Base reduïda i coronament molt
voluminós, format per una vaca, una gallina que volia ser l’ama del corral, o
un gat eixint d’un ou en posició quasi horitzontal desafiant la llei de la
gravetat. Estratègicament col·locat en una posició secundària un gall amb cara
de pocs amics al qual la gallina el volia apartar del poder.
Per fotografies
posteriors he omprovat que les escenes continuaven la línia argumental
del coronament, hilarants com la del concurs de polles o la dels
animals com els bous eixint dels ous. El modelat naturalista era tant satíric
que en algunes ocasions resultava histriònic i també molt divertit. Es repetia
molt la parella de ninot seriós versus ninot histriònic, el millor exemple era
el del Gall del contra coronament front els del coronament. Una altra
característica immanent a tota la falla era el moviment, xicoteta però molt
viva i amb molta gràcia tot i no haver tingut premi en dit apartat. Els colors
vius reforçaven el moviment i la sàtira general, forts contrastos entre càlids
i freds, espectaculars en el cas del Gall. Treball molt efectiu del taller de Luís
Espinosa que va rebre del jurat el 6é premi de la secció 2-B.
D’una falla divertida, a la
infantil d’un vell conegut com Emilio Tamarit, l’artista de Buñol
s’estrenava en la demarcació amb La millor extra escolar: ser faller.
Cadafal amb una composició molt vertical i un contrapunt horitzontal a la part
posterior, una carrossa xinesa amb un gran drac. La visió frontal suggeria
dinamisme i cert risc, amb un coronament doble de ninots que semblaven entaular
un diàleg. Els diferents ninots mostraven distintes activitats falleres,
gastronòmiques, esportives, musicals, etc,.... modelat uniforme amb
característiques particulars com la fàcies dels xicotets ninots i excel·lent
gradació de mides segons la importància, cos central, coronament, ninots de
base, etc,...més moguts i expressius els de davant i més continguts els de
darrere.
Colors suaus, amb un
contrast molt acusat entre el fúcsia i el verd, que centraven molt les mirades
al cos central. Us dels colors complementaris com el morat o el taronja en el
remat que el feien romandre cromàticament en un punt més discret que el cos
central. Un fet un poc peculiar era que els colors càlids eren clarament més
abundants a la part de darrere que no a la frontal, no obstant la decoració amb
la pedra blanca neutralitzava en part la generositat de cromatisme de colors
roig, rosa, taronja, etc,..això i el verd del drac, òbviament. El jurat atorgà
el 7é premi de la secció cinquena infantil a la Falla Santiago Russiñol.
Amb la flaire de l`horta nord, girava pel carrer Comte de Lumiares a
l’esquerra, per a travessar les vies del tramvia i entrar pel carrer Gravador
Fabregat.
No hi ha recompensa més
gran per un artista que el favor del públic i Vull ser major el va rebre
davant de mi, una xiqueta extasiada i els seus iaios igual o més... estes coses
valen tots els diners del mon. L’obra signada per Manuel Martínez Reig tenia
un volum més que generós i això que estava en una secció baixeta. La composició
era molt imaginativa, es percebia millor per darrere, una allargadíssima figura
femenina feia de gran contra coronament, però no estava recta, sinó
lleugerament ajupida mirant una escena en la que diversos xiquets i xiquetes emergien
d`una estructura confusa, amb boles humanitzades, menjar, etc,.. el que és veia
clar era una base molt estreta.
No m’estranya que la
xiqueta i els iaios fliparen amb la falla, per que jo també estava un poc
al·lucinat... i això que en aquesta vida he vist unes quantes. A la original
composició frontal, calia sumar l’elevació dels ninots de les escenes
posteriors en una mena de taules de peu únic. Modelat amb predomini de la línia
plana com sempre, la novetat era el minimalisme reservat per algunes extremitats
com les cames del ninot del coronament, reduïdes a la mínima expressió,
probablement per equilibrar el contrapès d`un cos central amb base molt reduïda.
El disseny de la falla
cedia protagonisme del modelat a la pintura que dibuixava o remarcava faccions,
plecs de roba, etc,...i apostava fort pels colors forts i càlids, al roig del
cos central, pràcticament només se li oposaven xicotets espais de verds, blaus,
el blanc dels rostres d`alguns ninots o un color complementari com el violeta, en
tot cas una oposició no molt forta. Un pel més compensada cromàticament per la
part de darrere, amb una major proporció de color morat, tota la falla tenia
una base de pedra blanca que neutralitzava els potents càlids de la part
davantera. Després de diversos anys assaltant el palet, enguany per fi la Falla
Músic Espí-Gravador Fabregat aconsegueix el 1r premi de la Secció Setzena Infantil.
I si en la infantil
volien ser majors, en la gran Som com Xiquets, del mateix Manuel
Martínez Reig que francament em va donar molt bones vibracions, sobretot
per que ja estava pràcticament plantada. La falla era sobretot el remat, un
gran cavall balancí sobre el qual un pare recordava la infància, un poc més
amunt un xiquet amb un 0 a les notes damunt una lluna. En l`escena principal,
un xiquet bocabadat veu com els Reis Mags li deixen la play station a son pare
i un nina a sa mare, per la part de darrere, una parella de iaios, jugaven a
tirar-se boles de neu. Modelat naturalista amb moltes línies planes, però sense
arribar a l`abstracció de la infantil. L’originalitat en categories baixes és
un valor afegit que sumat a una composició vistosa i un modelat acceptable
donen molts punts.
I mancava la quarta pota
del cub, una pintura de colors vius contrastant entre ells, amb una important
franja de color blanc neutre en el cavall. A la base hi havia uns cubs de
colors, que si en el modelat passaven desapercebuts en la pintura podien lluir
i molt, també colors vius, envoltant el cavall blanc, formula senzilla i guanyadora.
Fins i tot a l’escena de darrere dels iaios que hi haguera un ninot de neu, no
era casualitat, el seu color blanc aportava neutralitat i suavitat, junt altres
colors complementaris ja suaus com el rosa o el morat. La Falla Músic
Espí-Gravador Fabregat rebia el 1r premi a la secció 7-A, any gloriós per
la comissió de Rascanya que obtenia un doblet històric.
Continuava la marxa per
la plaça del Músic Espí fins que vaig arribar al carrer Josep Esteve,
m’endinsava per Torrefiel a mesura que m’acostava al carrer Marqués de
Montortal, carrer molt potent en falles infantils, em vaig dirigir a la primera
a Pescapèdia de Xavi Gurrea i Ariadna Gonzàlez Cap de Suro, tot i
tindre ja una contrastada trajectòria plantant fins i tot a la secció especial,
omplir el buit de Mario Pérez no era una tasca fàcil. A les falles infantils la
diversitat d’estils personals és quasi tan gran com el seu nombre d’artistes,
al voltant d`un far girava la falla, a la part frontal, destacaven les gavines
i sobretot els núvols que semblaven fetes de coto amb pel. Més avall un moll de
fusta, sobre el qual hi havia una parella pescant, més avall algunes de les
espècies marines.
La meua reacció i crec
que la de molts era la de -redell, ja veus, quina estructura tant simple- però
després el cap em deia -simple, però...... tu no has tingut nassos de
pensar-la, ninot!”. Simplicitat, efectivitat i sobretot atreviment per a dur a
terme la idea prèvia, als voltants d’eixe cos central i de forma esfèrica
moltes casetes de bany muntades en molls de fusta, una estructura semi oberta
on diverses ninots exercien la pesca, a la part de darrere tota i que hi havia
molta esfericitat, l`estructura era un poc més oberta, però hi havia una
cohesió molt gran. Cohesió compositiva, temàtica i també en el modelat, molt
evident en les figures humanes, fins i tot hi havia dos ninots de la part
posterior que eren molt semblants.
Alguns espècies marines,
com el llobarro, la sèpia, el moll, etc,... apareixien humanitzades, amb cares
humanes i això cohesionava encara més el modelat i afegía certa dosi
humorística. La resta d`animals, peixos, mol·luscs, aus, etc,... tenien trets
en comú amb el modelat dels humans, com per exemple els ulls. La pintura girava
al voltant de colors vius amb un fons de color blanc que temperava i feia de
separador, hi havia aquest exemple al far -roig i blanc- la samarreta del
pescador -blanc i blau- o les diferents casetes de bany on es repetia el mateix
esquema amb altres colors. Un altre joc de colors més secundari era entre el
negre i el blanc, present al coronament entre les gavines, el núvol i fins i
tot la barba del pescador.
La distribució dels
colors no deixava puntada sense fil, si el moll de fusta era d’una
tonalitat fosca, la base de la decoració amb pedres blanques i blaves ho era
clara, també aquesta decisió tenia el seu trellat, per que després els diferents
peixos i mol·luscs com per exemple les clòtxines o el rap tenien colors molt
foscos o fins i tot negres, calia un fons clar per a poder visualitzar-se bé.
Per a finalitzar, destacar la voluntat didàctica de la falla que mostrava al
costat de cada peix, mol·lusc, etc,.. la seua fitxa on figurava el nom, una
breu descripció i el seu lloc geogràfic dins la costa valenciana, sense aquests
cartells, Pescapedia no haguera segut Pescapèdia. Una obra molt eficient en
tots els aspectes que aconseguia revalidar el 1r premi de l’any passat per a la
Falla Josep Esteve-Marqués de Montortal això sí en una categoria més
baixa, en la secció sisena infantil, però sumaven el 3r d`enginy i gràcia.
I d`uns artistes encara
novells, a un veterà com Emilio Miralles a qui vaig vore en plena acció.
De nou una falla que tenia una plantà més avançada que altres anys, enguany no
hi havia plàstics, de fet ja s’havia tirat de grua i el drac del coronament de Escac
pel roc al rei ja reposava damunt el castell, així com un parell de dracs mes
menuts. En realitat tota l’estructura ja estava plantada, només mancaven els
ninots de les escenes que esperaven en les immediacions, així com els cartells
explicatius. La composició semblava una T inversa, molt esvelta, amb el cap del
rei a la base de la torre-castell principal, com a contra coronaments li
acompanyaven una princesa a una banda i un bufó a una altra.
Segons vaig llegir en
alguns cartells encara per col·locar, el rei tractava els temes d’estat amb el
bufó que manegava els ciutadans com a titelles, als cartells també apareixien
trolls, polítics, etc,....però no els vaig vore plantats al seu lloc. Tot i no
vore-la totalment plantada, sembla que la falla era molt frontal en quant al
pes del cos central/coronament, desconec la importància de les escenes d’eixe
sector. El modelat tot i partir del naturalisme tendia cap a l’abstracció, és
veia molt clar a la figura central del Rei que es fonia amb la torre del cos
central. La pintura tenia una mica de tot, però els colors foscos dominaven
l`escena.
També predominaven els colors complementaris front els primaris, el groc daurat o el blau de la cúpula de la
torre eren algunes de les excepcions. El mateix drac del coronament amb un rosa
coral o salmó amb notes de groc era un dels exemples d`eixos colors complementaris
que Miralles domina tant bé, el cabell de la princesa del contra coronament
entre el taronja, el groc i el roig o les diferents tonalitats de violeta en la
vestimenta del rei, un pel fosques, però fent unes bones transicions. Em va
faltar una visió de conjunt amb les escenes col·locades per contemplar el
contrast amb els ninots, però amb el que vaig vore, sembla que la part
posterior tenia un cromatisme més senzill que el de la part frontal. La Falla
Josep Esteve-Marqués de Montortal després d’un magnífic guardó l`any
passat, enguany no tenia premi, estava enclavat a la secció 3-A.
Seguia el meu camí pel
carrer Marqués de Montortal, columna vertebral de la Torrefiel Fallera, fins
que vaig girar a l’esquerra pel carrer Berni Català, enfront del seu casal
havia plantat Miguel Angel Hernández El Cercle Màgic, una de les
poques falles que vaig poder fotografiar sense tanques, només això ja insuflava
moral. La composició feia honor al lema, tenia una base rodona al voltant d’un
prestidigitador de grans dimensions. Per a comprendre l`estructura interna vaig
haver de rodar bé la falla, era semi oberta i tot que girava al voltant de la
esmentada figura, hi havia altres pilars com un que coronava un gran mag, un
altre que contenia el grup candidat a l`indult i un altre que coronava un
faquir.
La falla tenia volum,
però també respirava tot i que la seua estructura fora un poc confosa, les figures que les integraven
si eren perfectament visibles, amb un modelat prou naturalista on la cohesió
dels ninots quasi tots representants d`humans, tenien en uns grans ulls rodons
i ixents, que òbviament tenien una expressivitat exagerada, fins i tot els pocs
animals com les granotes que tenien un toc alienígena. El cas és que gràcies a
eixe posat no calia carregar en escorços corporals, a banda la majoria dels
ninots tenia tenien algun objecte que definia millor l’acció, la bola de
cristall de l`endevinadora, la vareta del mag, etc,...
Cromatisme amb clar predomini
dels colors càlids, si en el ninot central el color roig i rosa carn, tenia un
equilibri amb el blau del cabell i el pantaló, no ocorria el mateix amb la
resta del cadafal on hi havia un predomini abassegador del color groc que tenia
una transició cap al verd llima, en realitat era escassa la superfície pintada
amb colors freds, de fet el pou pintat de color marró cafè, contràriament al
que molts pensen, també és un color càlid, complementari, però càlid.
Afortunadament la base decorada amb pedra blanca i un anell amb trencadís blanc
i blau neutralitzava en cert grau eixos càlids. La Falla Berni
Català-Marqués de Montortal rebia el 3r premi de la secció sisena infantil.
Tornava al carrer Marqués
de Montortal per a contemplar la situació del cadafal de la comissió adulta, Be
diferent ja estava pràcticament plantada, cosa que em refermava que la
plantà 2019 era una de les més avançades de tota la dècada. La composició
mostrava una simetria quasi perfecta formada per un arc de mig punt i a banda i
banda dues dames que sostenien respectivament una careta amb el rostre de
l’altra dama, una més prima i l`altra més grossa. Crec que representava la
insatisfacció permanent de l’esser humà que l’impedeix trobar la felicitat
humana i en el cas concret, una dama volia ser com l`altra i l`altra com l`una.
També relacionat amb el tema crec que hi era el cigne envoltat de collverds al
remat.
Abans havia esmentat
simetria quasi perfecta, per que a un dels costats del cos central hi havia un
personatge masculí amb careta femenina a la ma. Respecte les escenes, moltes
ovelles a la part central, tot i que hi havia molts cartells encara amb els
plàstics per llevar, es podia seguir prou bé la trama. El modelat marca de la
casa del Taller de Xavier Herrero, amb les característiques ja citades
en altres cròniques, per a mi molt recomanable el dedicat a Pablo Picasso, que
tot i conservar l`essència herreriana de caps considerables en relació a
la resta del cos, tal i com apareixia en la caricatura política del segle XIX,
manifestava una realisme que el feien almenys per a mi, un dels seus millors
ninots dels últims anys.
Relatiu a la pintura, la
simetria de la composició es reaprofitava en el cromatisme, de fet una dama
portava un vestit rosa, amb espais de morat, mentre que l`altra el portava verd
amb espais notables de color blanc. Al bell mig, una fusió de color negre amb
color groc daurat que curiosament es mimetitzava amb una de les finques
properes. Per darrere es veia clarament com la decoració de pedra blanca
equilibrava molt bé el balanç entre colors càlids i freds. Les llums i ombres,
tenien un as amagat en la crítica que millorava el conjunt i potser ajudà a que
el jurat li atorgarà a la Falla Berni Català-Marqués de Montortal el 13é
premi de la secció 3-A. Final de cicle per a l`artista de Xàtiva i final de
recorregut per un carrer ja que girava a la dreta pel carrer Mestre Marçal.
Girava ara a l’esquerra
pel carrer Torrefiel, al cap d`uns metres em vaig trobar Encantats el
cadafal infantil de la Falla el Cudol (Marqués de Montortal-Torrefiel)
un any més em trobava un cadafal peculiar, molt peculiar, com tots els que he
vist de Imaginar-T Taller Creatiu. Dos grans ninots marcaven la
diferència, un d`ells feia la sensació de ser el popular Chavo del Ocho,
recentment difunt, l`altre un gran mag prestidigitador. Per la resta de la
falla un flautista de Hamelin de mida mitjana amb una munió de ninots xicotets
al seu voltant, encantats per la música. Quan vaig rodar la falla, vaig
observar que la composició era bastant complexa, hi havia molts cossos
centrals o un cos central molt fragmentat.
El mateix cos central o
cossos centrals era utilitzat com a fons per establir diferents escenes, la
veritat siga dita que en aquell moment no vaig acabar d`entendre la composició,
però es que passat el temps, tampoc ho acabe de tindre clar, el cas es que
almenys era original. Respecte el modelat, com en molts altres artistes o grups
d`artistes, una cohesió fonamental en els rostres i sobretot els ulls, en
aquest cas amb forma de botó, però amb la particularitat de l’ús d’altres
materials com tela, fulles, corda, peluix, etc... una característica més
secundaria era la profunda jerarquització per mides, amb cinc o sis escales
diferents. Respecte la pintura hi havia un cromatisme molt ordenat i amb
oposició quasi simètrica a la part frontal, entre el verd i el roig, però que
és dissolia a mesura que es rodava. El cadafal present a la secció quarta
infantil no obtingué premi del jurat.
De ningú ets pots fiar,
quan parlem de conquistar, no estava tant avançada com la
resta de cadafals de la ruta, en aquell moment havien plantat el cos central i
el coronament, però encara retocaven elements com el drac, només mancaven les
escenes, excepte la de Ribó el Conqueridor però en falles de volum reduït,
això suposa quasi mitja falla, no obstant no em podia queixar, de més d`una
dotzena de falles, només un parell o tres anaven un pel més espai. Gràcies a
les fotos de la Ruta Fallera i a que vaig vore cartells per plantar i altres ja
instal·lats com els de l`escena de la circulació intuïsc que la falla tenia
bona dosi de sàtira. El modelat
contemplava una barreja de naturalisme preciosista amb les necessàries
deformacions per aconseguir l`efecte humorístic.
A un modelat més que
interessant se li unia una pintura prou ben distribuïda, el rostre del cos
central rebia un poc de rosa carn amb molt de blanc, el qual aclaparava molta
llum i com era un color neutre deixava que apareguera un joc d’oposició
cromàtica entre el taronja del cabell i el morat del vestit i el castell del
coronament, també els ulls verdosos entraven en eixe joc. Junt als cabells
rogencs ataronjats, el drac de color verd i per damunt de tot de nou un gran
músic amb un vestit blanc amb una creu roja, l`altre passava més inadvertit.
Certament les combinacions cromàtiques eren molt bones, sembla que la tònica de
la resta d`escenes continuava per la mateixa línia a tenor de les fotos. Miguel
Balaguer que l’any passat amb una falla magnífica no tingué premi, enguany
almenys ha rebut un 2º d`enginy i gràcia a la secció 3-A per a la Falla
Marqués de Montortal-Torrefiel (El Cudol).
Continuava la marxa i
abandonava Torrefiel quan ja entrava en l`Avinguda del Doctor Pesset, una
llarga caminada tan sols interrompuda pel pas per l`ampla Avinguda de la
Constitució, poc després girava pel carrer Gayano Lluch i com faig quasi sempre
en la Plantà, em dirigia primer a la falla infantil Tot Secret que enmig d’una composició
més carregada que mai, tenia un rostre que amb el dit ens demanava silenci. En
lloc de grans figures centrals, per la part frontal apareixien algunes figures
de mida intermèdia que marcaven el tempo. La veritat es que ni adés ni ara vaig
descobrir la composició interna, però fora com fora tenia una gran harmonia. A
part posterior hi havia també uns quants personatges de mida mitjana, com el
que hi havia a la base semi agenollat i el mag que sostenia el conill, als
laterals alguns personatge de mides importants apareixen camuflats, quasi
invisibles a la vista. La gran diferència entre la part frontal i la posterior,
es que en la frontal hi havia un coronament compost per una legió de xicotets
ninots.
Una característica que
costava més descobrir era que els espais entre els ninots eren més amplis a la
part frontal que no a la posterior. Si a nivell compositiu no destaca dins la
seua fecunda producció fallera, ja que en altres exercicis va fer autèntiques
filigranes en eixe camp, com amb Ingràvida. La quantitat i qualitat de
ninots era molt alta, un dels seus millors exercicis sens dubte, amb la
aparició a més a més de personatges que mai havien segut modelats -i si no mai,
feia molts anys- com el de Salomé, que com la resta de ninots tenia un escatat
impecable, expressaven moviment junts com en l`escena dels follets de la part
anterior o en solitari com la índia que invocava la pluja mitjançant la dansa
ritual.
Moviments tan reposats
com mirar-se en un espill o altre més intensos com el faquir tirant foc per la
boca, acompanyant a eixos moviments o a eixes quietuds la posició del rostre i
dels ulls. Complicitat, enamorament, concentració, felicitat, etc,.. sembla
fàcil escrivint-ho, però ha de ser més complex dibuixar-ho i traslladar-ho a
les tres dimensions. En darrer lloc, no podria deixar la pintura, molt
atraient, es veia des de lluny com el vernís de molts ninots lluïa, però també
els clarobscurs de molts espais que compartint un mateix color, tenien major o
menor foscor, lluentor, etc,...en general per la part frontal o anterior, el
conjunt donava un toc més suau, amb major claror, mentre que la posterior
mostrava una tònica general més fosca.
A la frontal de la falla
predominaven els colors grocs, destacant per la seua singularitat el daurat del
centre, dalt del rostre que demanava silenci als visitants. Altres colors
càlids eren el roig grana, groc ataronjat, rosa pàl·lid i algun varietat del
marró, però sobretot prevalia el blanc que no apareixia directament però
suavitzava a tots els colors, tants els càlids, com els freds, blau clar, verd
cian o maragda i morat. La part posterior en un primera ullada no semblava tant
atraient com la anterior, però quan se la observava amb deteniment es
contemplaven les variants del color negre o gris.... i si el marró és desagraït,
els grisos s`emporten la palma, els bombins del detectiu i el mag semblaven
autèntics. El ninot de la dona mirant l’espill, semblava gris de lluny, però de
prop semblava combinar negre i blau, que combinat amb el verd pistatxo del seu
rostre li donava una estranya harmonia, que amb el taronja del vestit, casava
molt.
També hi havia lloc per
combinacions amb colors clar, com el del savi oriental, amb una base de color
crema en combinació amb el barret negre i la casulla blau fosc, semblant era la
combinació de colors en l`uniforme de Napoleó Bonaparte, seria interminable
descriure totes les combinacions però caldria recordar també com amb la pintura
s’aconseguia reproduir músculs, ombres, etc,.... no puc oblidar la voluntat
didàctica de l`autor, que només manifesta en el cadafal en qüestió sinó molt
sovint en el seu Instagram professional. Finalitzar amb la decoració de base
que neutralitzava les tonalitats més fosques de la part posterior i il·luminava
encara més la de davant. Sergio Amar finalitzava un cicle de cinc anys
en la Falla Gayano Lluch, amb un
4rt premi de la Secció Especial Infantil. Personalment ha segut un privilegi
seguir-lo des de 2015 en la demarcació i descriure les seues creacions que han
segut motiu de peregrinació al sector Rascanya.
I d’un artista que se’n
anava del sector, a un que arribava o millor dit a uns, em referisc a Salvador
Banyuls i Nèstor Ruiz que han desembarcat amb força a València amb
tres falles molt potents. Mascletà de Colors era una metafalla, amb un
disseny avantguardista que modernitzava elements propis de les falles amb un
tractament compositiu diferent. La fallera protagonitzava el centre del cadafal
i ací acabava la part tradicional, per que al seu voltant quatre tubs de
pintura soltaven pintura constituint una mena de coronaments/ contra
coronaments molt dinàmics que per si fora poc també afegien cohesió temàtica,
damunt de cada color hi havia un ninot que representava una professió
relacionada amb les falles: artistes, músics, pirotècnics i cuiners.
Els mateixos Salva i Nèstor anaven amunt i avall en aquells moments dirigint la plantà, però ja estaven col·locats els grans ninots de la base, com una parella de tabalater i dolçainer a la part posterior i els seus cartells corresponents que anunciaven que ja havia arribat la música en valencià a la Mascletà, per davant un artista i els seus operaris col·locaven al seu lloc un gran bou.. i res més dels ninots de la base, encara que recordava a la castanyera de l’exposició del ninot. El modelat recordava molt a les ultimes creacions de Julio Monterrubio i això era un goig per als qui seguíem al mestre. Naturalisme evolucionat amb línies planes i sobretot, molt, molt escatades, al mil·límetre.
L’expressivitat dels
ninots -dels que jo vaig vore- era molt reposada, però els cossos si tenien
torsions o línies ondulades com la mateixa fallera del cos central. L’extraordinari
escatat previ permetia utilitzar la pintura per a definir ombres, plecs,
etc,... en alguns casos estava revestit per una laca que el feia lluir amb els
rajos del sol, sé que està molt escarnit el terme acabats però es que la
falla tenia disseny però també estava perfectament executada. Tonalitats suaus
en els rostres dels ninots que no interferien amb la mascletà de colors
circumdants, en la pròpia fallera es barrejaven diverses variants del color
verd, cian, turquesa, etc,....als costats dolls de pintura groga, roja, morada,
blau, etc,... els ninots dels remats tenien colors complementaris molt
discrets, marrons, grisos, etc,.i sobretot qualitat màxima en tota l’àrea de
pintura, a l’igual que en la resta. Bon debut dels dos artistes de la Ribera
que s`estrenen amb la Falla Gayano Lluch amb el 2º premi i el Millor Ninot de la secció
1-B.
A les portes de Benicalap
finalitzava el meu recorregut per Rascanya, però abans de posar el punt i
final, voldria descriure breument una falla que no vaig visitar en Benimaclet
que si ho haguera sabut, independentment del premi haguera inclòs en la ruta.
Es tracta de Poeta Asins-Alegret més coneguda per Els Jovenils on
enguany s’estrenava l`artista d`Algemesí Victor H. Giner. Cadafal ben
armat, amb una xiqueta africana asseguda donant un biberó a una cria de tigre i
al costat una cabana africana amb una màscara coronant-la, per tant un cos
central doble. Als voltants es podria comprovar una ornamentació que cohesionava
tota la falla, vegetació, fauna, etc,...i sembla que també els ninots d`escena.
La vida en Àfrica,
tenia un modelat naturalista molt realista i amb una expressivitat molt reposada,
almenys pel que és veu en les fotografies de les grans peces, una altra cosa
seria les escenes, la pintura tenia un to molt realista en el sentit de buscar
la reproducció del costumisme africà, encara que això redundarà en colors pocs agraïts
com els marronosos o els verds. Sobretot cohesió temàtica i equilibri cromàtic
amb predomini dels càlids per la part de davant i dels freds per darrere. No
puc deixar d’esmentar, el magnífic treball d`ornamentació de la base que supose
farien els membres de la comissió. Gran debut amb un 1r premi i millor
ninot de la Secció 6-B. La falla infantil Concert en la Granja, també
fou obra seua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada