Tradueix

dimecres, 31 de juliol del 2019



CRÒNIQUES FALLERES    2019

L’oratge assolellat afavorí una Plantà més avançada que altres anys a València.  Rodant pel Pla del Reial-Benimaclet i Rascanya en el final de la Plantà de les falles grans.



Arribava al Cap i Casal després d’un inoblidable viatge amb tren, crec que des de que vaig obrir el blog fa cinc anys només he viatjat assegut tres o quatre vegades de vint. Amb les cames encartonades caminava amb poca traça pel hall de la centenària Estació del Nord fins eixir al sempre concorregut carrer Xàtiva per a tornar a baixar al ventre de València, per on avançaria ara sí ràpidament, fins el llit del Túria des d`on emergiria de nou a la ciutat. L`albereda tornava a ser el relaxat pròleg d`una llarga ruta amb un moment d’esglai inclòs, quan m’acostava al carrer Misser Mascó, per què allí no hi havia res! L’instint es posà al comandament del cos i començà a caminar cada vegada més de presa pel citat carrer.... ja que fa molts anys recordava haver-la vist plantada, però per a desesperació meua, no apareixia i vaig haver d’avançar molt per a començar a aguaitar la silueta des de la llunyania.


A l’alçada del carrer Naturalista Arévalo Vaca molt prop de Mestalla i més encara de l`antic edifici de la Tabacalera estava Vaig nàixer a la Mediterrània una falla que evidenciava un canvi de cicle després d’un sexenni amb Paco Giner. L’estampa frontal de la Falla Exposició-Misser Mascó impactava, la composició dissenyada per José Santaeulalia jugava molt amb la principal fortalesa de l`artista: el modelat. Grans figures femenines a la base frontal, que donaven pas a un cos central més estilitzat i compacte coronat per una bandada de gavinots. En eixe moment encara no havia tornat al cadafal l`escena del grup que finalment resultà guanyador del Ninot Indultat, ni de cap escena de la part de davant. 

Fotografia posterior a la plantà de Dani Garcia de la Ruta Faller, obviament en eixe moment ja estaven situades totes les escenes.

La Plantà és un moment d`especulacions mentals, sobtades eufòries i depressions es succeeixen, el meu cervell en aquell instant estava molt emocionat, per a que negar-ho, començava amb una especial i a més a més amb un estat de Plantà més avançat que mai, tractava d`imaginar com dimonis quedaria aquell cos central tant vistós envoltat d`escenes i era feliç com un juvenil que no ha patit encara el desgast del temps. La composició frontal mostrava un triangle, format per una base amb tres grans figures i la veritat es que a la part frontal excepte el Ninot Indultat que encara estava en l’exposició i alguns elements molt secundaris u ornamentals. Per la part posterior no hi havia una estructura tan clara però de nou magnifiques figures de gran mida això sí molt agrupades, sense cap separació com a la part davantera i amb més verticalitat, per la part posterior, sembla que si que hi havia una quantitat d’escenes considerables per col·locar. 


Òbviament el modelat, era la característica que destacava a simple colp d’ull, l’observador més distret podia comprovar com la figura humana o antropocèntrica copava tot el cos central, coronament, contra coronament, etc,... i també la major part de les escenes, a tenor de les fotos vistes a posteriori de la falla ja totalment completa amb tots els elements. La perfecció escultòrica d`uns models naturalistes amb una expressivitat molt continguda, que en aquells moments de la Plantà no tenien una contrapartida satírica a les escenes. Vistes després a fotografies, no sembla que la intenció satírica estiguera tant aconseguida als ninots de les escenes, de vegades semblava un poc forçada i contrastava amb la perfecció i naturalitat de les figures centrals. 

Potser l`element que millor definia el conjunt de la falla era el grup que aconseguí ser indultat per al Museu Faller de València, un naturalisme amb una expressivitat continguda, però afegint una càrrega emocional d`escena familiar i que millor que incloure xiquets per a despertar el nostre costat més sensible, si a eixa temàtica afegim la representació idealitzada de la identitat valenciana, el grup arriba encara més, sobretot sí el modelat te un percentatge d`errades baix o molt baix. Un últim detall que no em va passar desapercebut quan el vaig vore a l’exposició del Ninot, es que el grup estava pintat amb tonalitats marronoses per la part dels colors càlids i amb tonalitats agrisades per la part dels freds, una tècnica utilitzada per a aconseguir un efecte de desgast dels colors, com en una fotografia antiga, per a que semblara de temps passats.


La pintura estava mediatitzada com sempre per l`estructura i el modelat previs, també per la temàtica, sobretot les figures centrals relatives als quatre vents i a la mar mediterrània. En principi la base eren els colors freds, les transicions eren molt interessants entre la gamma de freds, potser el millor exemple era el coronament que baixava des del violeta fins el verd, per mor de la composició era més complicat de vore en altres figures. Entre les figures relatives als vents d`esquerra a dreta anava evolucionant des de tonalitats més fredes fins les més càlides, supose que en relació a les direccions dels vents. A la part de darrere, més compacta, s`observaven clarament les diferències cromàtiques entre grans espais. 


No m’atrevisc a fer una valoració de la pintura de les escenes, més enllà de la ja feta del Ninot Indultat, que sí havia vist prèviament, molt per damunt sembla que  els colors eren més vius, precisament per a destacar eixa vessant més satírica i còmica que es volia aconseguir per als ninots de les escenes. I si un punt es impossible de conèixer si no es veu en directe, és el de la coherència del guió amb la falla, per una banda, per que a excepció de servidor, ningú o quasi ningú fa fotografies de cartells explicatius i per què fins i tot encara que es veiera, no és el mateix que contemplar tot el conjunt en directe. Gran debut de David Sánchez Llongo a la màxima categoria amb un  6é premi a la Secció Especial, que pot semblar poc i no ho és, amb la cirera del pastís del Ninot Indultat de les Falles de València de 2019. 


I d’un debutant a un retornat per què la Falla Exposició, ja gaudí d`un quinquenni amb l`artista Joan Blanch, des de 2006 fins 2010, aconseguint un palet i dos ninots indultats infantils. El currículum ja invitava a visitar Passos Perduts una suggestiva invitació a recordar esdeveniments significatius del Cap i Casal dels darrers 100 anys, on no podia faltar la inauguració de la Exposició Regional Valenciana de 1909 que precisament es va celebrar en el mateix barri i que significà l`entrada de la ciutat en el segle XX. En la composició s’advertia una estructura interna relacionada amb els pavellons de la Exposició que dona nom al barri i a la comissió. Escena principal que representava a la burgesia valenciana, envoltada de tota la pompa i circumstància d`una inauguració de la seua època amb la presència de personatges històrics reals com Maximilià Thous, autor de l’himne de l’Exposició.


L’escena principal ocupava quasi mitja falla, això la destacava poderosament, a continuació, la Gran Gelada o la inauguració de l`Estació del Nord el 1917, la terrible grip del 1918, la creació del autogir -helicòpter- per Juan de la Cierva el 1934, el naixement de l’ofrena el 1945, l’estraperlo,  la riuada del 1957, l’arribada de la Televisió, etc, ... fins l`actualitat. Per la part de darrere, un gran faller en posició inclinada semblava observar els passos perduts de la societat valenciana representada en una gran quantitat d’escenes amb pocs ninots o un sol. La falla tenia la seua originalitat en que en lloc de tindre versos amb rima, tenia fulls de calendari i cada full era esdeveniment important que havia marcat eixe any. Es creava perspectiva col·locant escenes a una alçada superior de les altres.


Tot i que a la part frontal la mida dels ninots era diversa, en general eren molt més grans que els de la part posterior. L’element unificador era el modelat, com correspon a un artista d`autor com Blanch, amb tot, era obvi que els ninots que representaven a la classe benestant tenien un posat més reposat, mentre que els personatges populars tot i tindre una mida i faccions més xicotetes eren molt més expressius. Un altre factor transversal a totes les escenes o a quasi totes, era l’ús de la tela substituint a la pintura, un treball de recreació històrica molt aconseguit, amb colors marronosos, beix, sèpia, verdosos, ocre, etc,... per la part de davant els colors eren un poc més suaus, per la de darrere molt foscos, però anaven fent-se cada vegada més neutres a mesura que avançaven pel segle XX.



La pintura que bàsicament apareixia a les estructures arquitectòniques i a les cares dels ninots, no es dissociava massa del color del tèxtil, tonalitats molt neutres, pot ser un pel més càlides per la part de davant, amb una estructura marronosa front a la verdosa posterior, però sense estridències. En tot cas, com en altres ocasions la fidelitat històrica s’imposava als cromatismes de fantasia i al final la coherència i el sentit comú guanyaven. El segle XX, sobretot els inicis foren l’apogeu de la arquitectura del ferro, això reforçava encara més eixe cromatisme un poc fosc, de nou em lleve el barret davant la cohesió temàtica de les falles de Blanch. El cadafal aconseguí el 5é premi de la Secció Especial Infantil i el Ninot Candidat a l’Indult en tercer lloc de la classificació.


Tornava de forma pausada pel carrer Naturalista Arévalo Baca fins arribar al carrer Amadeu de Savoia, continuar pel carrer Arquitecte Mora, passant mira per on, pel Palau de l’Exposició i ja de nou a l’albereda tornava al subsol de la ciutat com un talp humà, per a tornar a emergir en la parada de Metro de Benimaclet. Ara la eixida ja no era neutralitzada, començava suau junt a les vies del tramvia al carrer Vicent Saragossà, anomenat després carrer Cofrents, per a agafar velocitat de creuer pel carrer Pintor Genaro Lahuerta i encara més pel Carrer Molinell, però com faig sempre, vaig passar per la gran per dirigir-me en primer lloc a la infantil, plantada un poc més lluny en la confluència amb el carrer Jaca. Amors Impossibles era el lema de la Falla infantil Molinell Alboraia.


Un mariner mirava apassionat a una sirena exemplificant el primer amor impossible, la falla tenia molta cohesió temàtica, per la part posterior l’escena més prominent era la d`un arbre que tractava d’abraçar a unes flames i viceversa... una altra escena que passava més desapercebuda era la de una representació de Charlot pintat en blanc i negre, tacat de color, enamorat dels colors, una parella de cactus, etc,... de la composició més que destacar l’estructura en si, em va captar l’atenció la distribució de les escenes, col·locant les tres més grans estratègicament, de forma que es pogueren intercalar ninots més menuts entre les tres i en el remat.



Del modelat, precisament era molt interessant vore com l`artista havia jugat amb ell, fent li torsions per a aconseguir quadrar millor la composició, la peca clau era la del mariner, amb molt la més gran, que tenia girat tot el cos, però també el coll i el cap cap a la sirena, en menor mesura el ninot de la sirena també tenia una certa inclinació, precisament cap al mariner i també foren les dues cares dels principals protagonistes les millor modelades. La resta de ninots es mantenien en postures més anatòmiques, pero igual de caricaturitzades, un altre element transversal a tots els ninots de la falla. Colors suaus en general, on predominaven clarament una oposició entre freds i càlids dels ninots principals.


El rosa coral i el blau marí prenien el protagonisme per ser el propi dels dos ninots principals, per la part posterior colors foscos, com el marró de l’arbre i el negre/gris del personatge de Charlot, que amb la decoració de pedra blanca quedaven perfectament il·luminats, també es cert que a eixes hores del matí, la visibilitat era molt clara. El detall dels pardals del coronament pintats de blanc per a evitar foscor per la part del remat i altres xicotetes millores acabaven generant un cadafal molt complet que aconseguia el 7é premi de la secció primera infantil, acomiadament per la porta gran de Rubén Arcos Martí que acabava un cicle de quatre anys en el qual madurava com artista, debutant en la categoria d`argent de les falles infantils de la ciutat de València.


I de la menuda a la dels majors que un any més plantava Ximo Esteve, breu recorregut pel carrer Alboraia fins l`emplaçament de la Falla Molinell-Alboraia que aleshores tenia plantejat el cos central de la banyera i el banyista gros, així com els ninots del coronament que auguraven una falla ben còmica. Malauradament en aquell moment ni tant sols estaven repartides per la base totes les figures de les escenes. Vistes les fotografies de Dani Garcia, del cadafal ja plantat totalment, les escenes no alteraven l'esència de la composició formada bàsicament per la banyera, l'home que és banyava i el pal de dutxa doblat sobre el qual es situaven els ninots del coronament. El modelat caricaturitzat del ninot més gran, encara ho era més amb els ninots de la base. La pintura de tonalitats suaus, tenia el color més clar en el rosa carn del cos del ninot principal (en realitat l`unic que jo vaig vore), la resta dels que li acompanyaven en el cos central-coronament eren més foscos, sembla que a la base tenia ninots amb colors més clars. Fart Food no obtingué premi a la secció 2-A.     


Ruta de tornada més o menys fins la parada de Metro-Tramvia de Benimaclet, per que un poc abans d`arribar allí, giraria per l`esquerra al carrer Emili Baró per on vaig seguir un bon tros fins a girar a la dreta pel carrer Reverend Martí on vaig gaudir d`un agradable passeig per l’antic casc urbà de la vila de Benimaclet, quan vaig passar per la Plaça de Benimaclet, una mena d`antiga plaça major, vaig saber que estava molt prop de la següent destinació en la confluència del carrer Murta i Frederic Mistral, hi havia mercat i em costa un poc més arribar a la Falla, però allí estava tot el cos central, el coronament i el contra coronament de En Carnestoltes, Grans Revoltes i precisament durant la meua visita foren col·locades bona part de les escenes, per no dir la majoria.


Quan estava rodant la falla, aparegué José Ramon Espuig dirigint al seu equip que anava situant les escenes, moment clau per què una mala plantà pot arruïnar tot un any de treball. Els ninots estaven sent col·locats... però molts encara estaven coberts pels plàstics protectors, com si foren regals esperant ser oberts el dia de Reis. Les escenes que faltaven no variaren la composició general dominada per un gran bust d`una dona que era coronada per una gòndola on anaven asseguts una veneciana i el seu gondolieri o barquer. L’altre contra remat era un arlequí cap per avall aguantant-se d`una ma de forma acrobàtica, el conjunt era més que atractiu per als nostàlgics de les falles amb risc, tot això anava acompanyat per un gran arlequí que feia de contra coronament des de la base.


El modelat responia a la reproducció naturalista amb accentuació dels trets més característics de cada personatge, ignore si apareixien personatges públics que pogueren haver segut caricaturitzats. En tot cas, la majoria de figures tenien un posat sense estridències, tirant a reposat, fins i tot un ninot que eixia d`una tomba i això pot resultar un tant contradictori per alguns lectors, hi ha sensacions de moviment més agressives i sensacions més suaus.  Antropocentisme total o domini de la figura humana, que per a resultar més variada, jugava amb diferents mides tant per a crear una composició més harmònica, com per a crear perspectives, etc,... llàstima no haver vist la falla totalment acabada de plantar.


El quadre central del coronament o coronaments, el cos central, etc,... tenia els colors molt ben distribuïts, la pintura càlida reservada sobretot per al cos central, per un càlid suau, tonalitats rosa i un groc tant suau que semblava beix. Sobre eixa tonalitat una gòndola d’un marró molt fosc, quasi negre feia un fort contrast. La passatgera veneciana quedava en un segon plànol, front el contrast del color blau a ratlles del gondoler i el roig de l`arlequí acròbata. Tancant el cercle un contra coronament que tenia colors blaus clars i grocs en format arlequinat. I a tenor de les fotografies vistes a posteriori, sembla que la resta de ninots de base, no desentonaven d`eixa dinàmica. La Falla Frederic Mistral-Murta rebé l’ 11é premi de la Secció 2-B.



A continuació li tocava el torn a El meu primer amor  de Vicente Domínguez una falla que em va transportar al passat, la seua estructura al voltant d`una pèrgola i la façana modernista de fons amb trencadís convidava a quedar-se allí una bona estona. Modelat molt personal, com ocorre en molts dels nous artistes de falles infantils des de fa poc més d`una dècada, reproduïa a la majoria de ninots o bé amb moviments molt reposats o bé amb els ulls tancats o semi tancats, ulls tant esquemàtics que són representats per punts quan estan oberts. Objectes com bancs, tortes de boda, o el cor florit del remat que acompanyava una Venus de Domínguez  endinsaven l`observador en l`atmosfera de la falla, per cert, fins i tot la cigonya o el gat també tenia els ulls tancats.


La pintura acompanyava la temàtica, amb una base neutra de color blanc i una forta càrrega de color càlid, no un color tòrrid, però si intens i omnipresent. La palma se l’emportava la Venus del remat, la resta era més suau. Per la part de darrere, es jugava més al contrast tonalitats blanques/negres. Crec que la falla era cromàticament molt fidel a la temàtica, potser això feia que perdera riquesa en diversitat de colors, però guanyara en coherència. I a última hora vaig observar que la pèrgola era de fusta, un detall de cara a una cremà més neta i un marc ideal per a destacar la parella d`enamorats tradicionals que tenien els colors més vius i càlids de tota la falla. El jurat li atorgà l’ 11é premi, així com el millor ninot de la setena secció infantil.




Girava pel carrer Utiel per a endinsar-me de nou pel centre de Benimaclet i girava pel carrer peatonal Carles Salvador per a desembocar al carrer Enric Navarro amb molt d`ambient faller junt al Centre Instructiu Musical de Benimaclet. Quasi a la porta havien plantat Entre Bambolines la falla infantil de Baró de Sant Petrillo-Leonor Jovani envoltada d`altes tanques, dificultava la visualització de la composició general, especialment per la part posterior, per la part frontal des d`una minúscula obertura vaig observar un escenari amb un teló de fons que flanquejaven dos grans ninots principals. Al centre de la falla i elevats per un repeu el grup candidat a l’indult, tres ballarines al voltant d`una caixa de música.


No hi havia risc, però la distribució era molt bona i no tapava escenes, per darrere un ninot descomunal tocava el violí mentre diversos ninots apareixien en balconades situades en alçades diferents. El modelat feia un pas endavant respecte altres anys i s’atrevia amb posicions anatòmiques més atrevides, algunes molt aconseguides i altres no tant. També l’expressivitat jugava al mateix joc, però en general semblava que el risc pagava la pena i tot el conjunt tenia un fil conductor com en la majoria d’artistes: la forma i expressivitat dels ulls, vertader adn de l’estil propi d`un artista. Si la composició era ben resolta, sense embarcar-se en perillosos riscos, el mateix ocorria amb la pintura, sòbria i efectiva.


Sense grans atreviments, els colors càlids anaven del roig fosc o roig taronja, al rosa persa, del marró caramel al groc crema... una gran varietat que tenia el seu correlat en els colors freds com el blau marí o el verd engroguit. Per la part posterior afloraven molts més colors freds, com el morat o el verd turquesa i una presència superior del color blanc que suavitzava eixe predomini de colors freds. Jorge Gil Sapiña plantava un any més a Benimaclet aconseguint el 4rt premi de la secció desena infantil. Arribava el torn de la gran, increïblement envoltada en molts trams de tanques....en plena Plantà!


Era el torn de la Falla Baró de Sant Petrillo-Leonor Jovani que resistia en una categoria mitjana alta com es la 2-A. El volum de la falla porta minvant des del 75 Aniversari, afectant a la monumentalitat i a la composició que perdia espectacularitat, esquema sobri, però amb un perfecte eix de simetria des del remat fins la base, marcat per l’òrgan que marcava el punt de fuga de tot el conjunt, eixe òrgan era la base d`un triangle superior i la base de tota la falla un gran triangle. Per a fer quadrar una estructura sense grans coronaments, a la base que en aquells moments encara s’estava acabant de plantar s’havien disposat contra coronaments i ninots d`escena proporcionalment més xicotets. Molt d’ofici per part de l’artista i equip que s’adaptaren a la situació. 


Simfònica era el lema d`una falla amb un fons musical, com ja he dit adés, la base era un gran òrgan, a un  contra coronament apareixia una fada tocant l’arpa, a l’altre el mateix instrument per un ocell,  una altra fada o musa tocant el flabiol a un dels coronaments, l’altra un instrument de percussió, etc,... on ja tinc més dubtes de la coherència temàtica és als ninots de les escenes ja que no els vaig vore tots, alguns si en que tenien com un Dj o un ocell tocant el violí, però d`altres com simples ocells o marcians, no en tenien tant, però no em puc pronunciar per que els hauria de haver vist totalment col·locats en la seua escena i no de forma dispersa.


El modelat com en anteriors ocasions, responia a un naturalisme reposat molt neutre en el global de la falla, especialment a les grans figures del coronament i contra coronament, però també al grup de l’exposició i bona part de les escenes frontals, pel que he vist per fotos posteriors. Ni pel que jo vaig observar, ni pel que he observat en fotografies posteriors sembla que hi hagueren ninots amb exageracions caricaturesques -torne a repetir que algun se`m podria haver colat, ja que encara estàvem en plena plantà-. Tancant el cercle, ja que òbviament tampoc puc parlar de cartells en aquells moments, destacaria les transicions cromàtiques que partien d`un punt de fuga central que era l’escut de València Cap i Casal de l`Orgue.



La pintura partia d`una base molt neutra, al centre de la falla, per a passar a tonalitats primer fredes entre verds i blaus tant cap al remat com cap a la base, la diferència és que cap a la base, es quedava en una oposició entre eixa tonalitat i un color daurat, lleugerament daurat. Cap a la part superior de l’òrgan també apareixien els daurats però a continuació el cromatisme es complicava o millor dit s’enriquia amb colors més forts als dos coronaments laterals i un color més suau quasi neutre en el coronament central. El vers solt de la falla per la part frontal, era el gran contra coronament que combinava els dos factors cromàtics: el càlid i el neutre. Com quasi sempre fa Arturo Vallés i el seu taller en la demarcació, una gran regularitat que permet un any més aconseguir algun premi, en concret el 10é de la Secció 2-A, que no és qualsevol cosa. 



Seguia pel carrer  Leonor Jovani fins el carrer Emilio Baró deixava enrere l`antiga vila de Benimaclet però no el sector, a continuació seguiria pel carrer Albocàsser, per a girar pel carrer Poeta Altet, a pocs metres tot i tindre unes dimensions reduïdes divisava un agricultor anomenat Ramonet o millor dit la Falla Poeta Altet-Benicarló. I no hi havia res més plantat en aquell moment, a diferència de les falles de seccions altes o mitjanes les de les més baixes solen plantar més tard. Deixant a banda la senzillesa de la composició, s’intuïa una bona dosi de sàtira en el modelat, certa indignació de Ramonet, somriure sorneguer del talp que l’acompanyava o el Sol amb ulleres del coronament.El ninot candidat a l’exposició que si vaig vore, refermava eixe fil satíric, un ninot realitzant un abonament ecològic o plantant un pi


Per fotografies posteriors he contemplat com la resta d’escenes s’adequaven a eixe to, una dona que feia la compra, horts urbans i més talps. El modelat naturalista estava fortament caricaturitzat, però semblava tindre unes línies planes més orientades al esquematisme al coronament que a la resta de ninots, el denominador comú a banda de la caricaturització era la sensació de moviment de tots els ninots. La pintura s`adequava a la temàtica i com en el modelat es cercava la conjunció amb el guió, no obstant sense buscar un preciosisme cromàtic, la seua coherència li donava la bellesa de l’equilibri. Els colors càlids eren prou secundaris excepte el color groc de la camisa de Ramonet que contrastava amb el blau dels pantalons. La resta de colors del cadafal eren foscos i ocupaven un lloc secundari en el cadafal de José Antonio Marco collia el 8é premi de la 5-B. 


Horoscòpica era obra de EMC2 Falles. Presentava una composició oberta, amb un cos central molt gran en relació amb la resta del cadafal. El modelat destacava al cos central, tant per una major mida com per la qualitat a la inversa que la resta de figures, a excepció del ninot candidat a l’indult i pocs ninots més, amb una qualitat semblant al cos central. Contrast molt fort en la pintura al cos central entre el violeta dels cabells i el roig fort cirera, amb el blanc entre mig, tonalitat arriscada, que deixava molt al descobert el rostre del cos central. La resta del cadafal per la seua mida era molt secundària en l’aspecte cromàtic. La Falla Poeta Altet-Benicarló rebia el 6é premi de la secció catorzena infantil.



Continuava pel carrer Benicarló fins arribar al carrer Vinaròs, per on giraria a la dreta, només girar ja veia l’activitat pròpia de la plantà de la Falla Avinguda Primado Reig-Vinaròs, una de les més concorregudes que vaig presenciar amb artistes de renom jubilats que acompanyaven al veterà Vicente Albert. La grua ja havia fet acte de presència i situat els elements principals de la falla, un gran romà que la coronava amb un sol peu damunt una columna, flanquejant-lo a banda i banda hi havia un lleó i un númida que sostenia en una ma un garrot i en l’altra una cadena que subjectava un gran tigre, en aquells moments en plena col·locació. Quedaven no obstant moltes peces per encaixar, en aquelles hores del matí.



L’espill de la història tenia quasi totes les peces a punt per a ser instal·lades a les seues escenes, justament quan vaig arribar estaven a punt de col·locar la mòmia de Rita Barberà que anava a ser reviscuda per un guru egipci, també esperava el torn un legionari amb cara de Ximo Puig, Astèrix i Obèlix, etc,....La veritat era que sense vore totes les escenes dels baixos, no em podia fer una idea de la composició, posteriorment veient fotografies vaig comprovar que es jugava al risc del coronament i a uns baixos molt complets. Modelat naturalista amb forta caricaturització com provaven la presència de diferents polítics tant d’àmbit local com estatal.


Predomini de colors càlids foscos, però suaus, color rosa carn, color marró canella, beix, podria utilitzar diverses línies per a definir les diferents variants del groc i del roig. Molt, molt escassa la presència de colors freds i un poc més de color blanc que neutralitzava un poc un cromatisme enormement càlid, però no estrident, gràcies a la suavitat del color, característica molt comuna en els artistes del Cap i Casal i l’Horta, especialment en els artistes més veterans. Com en la majoria de falles de dia de Plantà els cartells no estaven presents, una llàstima per que la majoria de cadafals de seccions mitjanes i baixes tenen bona part de la seua ànima en les seues explicacions falleres. La Falla Avinguda Primado Reig-Vinaròs va rebre el 5é premi de la Secció 4-C però també el Premi Raga al Ninot més satíric de les Falles 2019 de la ciutat de València.


Preparats per a créixer era el lema de la falla infantil de Juanjo Salom, un  motiu més per visitar el sector més enllà dels grans cadafals de les seccions més altes. Composició molt rodona que ja entrava pels ulls, ninots que representaven humans -sempre xiquets- i animals es barrejaven en un conjunt troncocònic en el que la posició dels ninots feia entrecreuar les seues mirades per la cua de l’ull, la temàtica de l’aprenentatge dels menuts era subratllat pel cartell del coronament on posava Escoleta, però també per l’ús simbòlic de figures com la cigonya com a cos central o la vaca amb la llet a la safata, etc,....


Una de les marques d`identitat dels artistes de l’escola de la ribera, és el seu modelat naturalista, amb unes expressions contingudes però suficients per a aconseguir el miracle que per uns instants el visitant conecte amb uns ninots que sembla que el miren o que miren a altres ninots. D`altra banda, tampoc és un naturalisme ad sensum en el sentit clàssic del terme, ja que les noves generacions d`artistes riberencs van afegint línies planes i tot tipus de recursos que trenquen amb el patró acadèmic anterior. La pintura pastís, amb unes tonalitats molt suaus corroboraven la temàtica infantil, la sensació general, era la d`entrar en el dormitori d`un xiquet de pocs anys, on habitualment predominen els colors molt neutres sense estridències.... i així era la coberta de la falla.


Com a ninot central, una gran cigonya amb un cromatisme que anava del blanc al negre, passant pel gris, amb alguns tocs de blau, però en el cap de la cigonya una gorreta de tonalitat càlida, no sé exactament la variant però era rosàcia i per darrere una gran cortina rosa, un rosa estàndard ni molt pujat, ni molt suau. A la part davantera, predominaven les tonalitats fredes amb el blau, verd o violeta, mentre que per darrere ho feien els càlids, amen d’uns colors un poc més forts, també d`una major diversitat de colors, apareixien colors complementaris com el taronja carabassa, violeta, marró, etc,... l`Avinguda Primat Reig-Vinaròs aconseguia el 1r premi i el 3r d`enginy i gràcia de la secció setena infantil.

Rascanya




Continuava la marxa pel carrer Vinaròs per a girar a l’esquerra pel carrer del Reverend José Mª Pinazo fins desembocar a l’Avinguda Alfauir, en el moment de creuar l’avinguda i entrar al carrer Arquitecte Tolsa junt al Camp de Futbol del Torre Levante Orriols ja entrava en el sector Rascanya de la ciutat de València. Vaig continuar girant pel carrer Santa Genoveva Torres, junt el parc municipal d’Orriols, allí estava plantada Jocs de Taula la falla infantil de la Nova d’Orriols. El primer que em va captar l’atenció fou la concentrada composició que feien que els ninots formaren quasi un conglomerat d`elements, sense quasi separació. Tenint en compte l’elevada categoria, encara impactava més aquella concentració.


La composició concentrava els espais, les escenes, però també les emocions i per tant calia calmar-se un poc i anar “deconstruint” aquella falla. La temàtica apareixia retratada amb fitxes de parxís, el joc de l’oca, l’scrabble, l’hipopòtam traga boles, el Monopoly, etc,.. francament vaig trobar més cohesió temàtica a les escenes o a la part posterior que no al cos central i coronaments, probablement no ho vaig captar. La part posterior, més compacta encara que la frontal fou més fàcil d`entendre, tant en temàtica com en composició. El modelat en general era força expressiu, augmentant de forma intencionada la proporció dels caps tant dels ninots humans per a exagerar les seues faccions com dels ninots que representaven animals com el cocodril, l’hipopòtam, etc,....


A la pintura predominava el cromatisme de colors forts, prou equilibrat a la part frontal i amb un evident domini dels colors càlids per la posterior, fins i tot la decoració a base de pedres pintades de roig augmentava encara més eixe univers de tonalitats. Tornant a la part davantera, per a mi era la seua millor basa, per que amb colors vius resulta molt difícil no repetir-se o acumular els mateixos colors a la mateixa zona. Curiós on estava situat el metge, que tot i ser una xicoteta figura, junt el cap del cocodril verd, gelaven un espai i així en altres espais més menuts. Era la part posterior, la pitjor parada amb una inusitada potència de colors càlids, com el roig i el groc, que a  més a més eren acompanyades per decoració que reforçava eixe cromatisme. Sacabutxart aconseguia el 4rt premi i el 3r d`enginy de gràcia de la secció primera infantil.


Com ja havia endevinat a l`iniciar la ruta, el bon oratge estava fent que la Plantà avançarà a bon ritme i Aloha ja estava pràcticament plantada, des de que vaig obrir Corredor de Falles, mai havia vist tant avançada la Falla Nova d’Orriols, de fet a la part frontal només li faltava la decoració, els cartells explicatius i alguns retocs.si l’any passat tocava temàtica mexicana, enguany era polinèsia, abans d`entrar al tema de la composició cal parlar de l’atmosfera que desprenia i això que encara no estava totalment plantada...però quasi. Si s’observava molt detingudament es tenia la sensació d`estar en una de les molts illes de la Polinèsia, amb la seua gent, la seua fauna i especialment el seu entorn amb una frondosa vegetació. 



La composició cobrava espectacularitat per la part davantera i es tornava més discreta per la posterior, tot era magnífic, però això sí, tot rectilini. Per davant, destaca el venerable polinesi, el més vell de la comunitat com a governant, assegut en un tro vegetal, tallat en la mateixa soca d`un arbre segurament més vell encara que la persona que seia sobre ell. Per damunt seu, coronant la falla tres xiquets i xiquetes, projectant el futur del seu poble. L’estructura tripartida contemplava dos grans contra coronaments, el de l`esquerra, amb els polinesis d`edat adulta i a l’altra banda un altre contra coronament format per un adult i un xiquet. A banda del modelat, tot es cohesionava amb la vestimenta, els abillaments florals o altres elements.


Continuant amb la cohesió, la contemplava de nou als ninots, tots polinesis, tant en les persones com en la fauna. El modelat naturalista del taller de David Sánchez Llongo s’ha convertit en uns pocs anys en un referent tant dels que prefereixen eixe tipus de modelat, com del modelat en les falles en general. Proporcionalitat, capacitat expressiva, realisme, etc, el converteixen en un dels referents en la secció on plante. A les escenes de base cobrava un major protagonisme la fauna,  tortugues grans, altres més menudes, hipopòtams, tot tipus d`ocells, etc,... però també apareixen ninots que representaven humans satiritzant les relacions entre els locals i els turistes. Explicar la qualitat del modelat sobra quan acabava de vore el Ninot Indultat del mateix artista i també me’n assabentava després que aconseguia el millor ninot de la secció 1-A amb el grup candidat a l`indult de Aloha.


Regularitat en tots els aspectes i en tots els racons, que tot i semblar més discret, també es manifestava en la pintura. Les tonalitats marronoses a causa de la semi nuesa dels polinesis eren omnipresents, depenent de l`hora del dia i de la part del cos, entre el marró daurat, marró cuir o tonalitats més siena. Com he manifestat en altres cròniques dominar el ventall cromàtic del color marró és una virtut poc agraïda, criticada si hi ha errada, però poc lloada quan s’encerta. Per imperatiu de l’ambientació vegetal, hi havia també una important gamma de verds, en aquelles hores del matí ben il·luminats que jugant amb el blanc i el negre, oscil·laven entre el verd brossa o heura més fosc, el verd falaguera i verds emblavits per la part posterior que fins i tot foren completades a posteriori amb decoració vegetal autèntica, aconseguint una contextualització increïble.




Tot i que ocupaven espais més reduïts, els colors vius es manifestaven en llocs molt estratègics, un exemple molt clar eren les plomes roges i blaves del coronament i contra coronament frontal. També al contra coronament en la figura femenina apareixia eixe color roig front el color blau o verd turquesa o el blau del seu company masculí, espais reduïts, però vitals que trencaven la monotonia de la contextualització i enriquien el conjunt de la falla. Detalls encara secundaris, eren la màscara del coronament o un hipopòtam amb tonalitats morades que afegien cabal a un cúmul de treball perfectament executat. Llàstima no haver pogut llegir els cartells, no obstant, era palesa la sàtira en moltes escenes, com la del socorrista i la turista o la del turista dormint en la hamaca. David Sánchez Llongo amb esbós José Santaeulalia aconsegueixen de nou una falla que serà recordada, el jurat li atorgà el 4rt premi i el millor ninot de la Secció 1-A.


Després de molt de temps caminant tornava a la comoditat del transport públic, pujant al tramvia a la parada de l’Avinguda d`Alfauir fins la parada de Sant Miquel del Reis, des d`on faria un breu trajecte per l’Avinguda de la Constitució. Només li mancaven les escenes de base a la Falla Santiago Russiñol, ja plantejat el cos central i els animals del coronament, que tot tindre unes dimensions reduïdes, el cadafal tenia la seua espectacularitat. Base reduïda i coronament molt voluminós, format per una vaca, una gallina que volia ser l’ama del corral, o un gat eixint d’un ou en posició quasi horitzontal desafiant la llei de la gravetat. Estratègicament col·locat en una posició secundària un gall amb cara de pocs amics al qual la gallina el volia apartar del poder.




Per fotografies posteriors he omprovat que les escenes continuaven la línia argumental del coronament, hilarants com la del concurs de polles o la dels animals com els bous eixint dels ous. El modelat naturalista era tant satíric que en algunes ocasions resultava histriònic i també molt divertit. Es repetia molt la parella de ninot seriós versus ninot histriònic, el millor exemple era el del Gall del contra coronament front els del coronament. Una altra característica immanent a tota la falla era el moviment, xicoteta però molt viva i amb molta gràcia tot i no haver tingut premi en dit apartat. Els colors vius reforçaven el moviment i la sàtira general, forts contrastos entre càlids i freds, espectaculars en el cas del Gall. Treball molt efectiu del taller de Luís Espinosa que va rebre del jurat el 6é premi de la secció 2-B.

   
D’una falla divertida, a la infantil d’un vell conegut com Emilio Tamarit, l’artista de Buñol s’estrenava en la demarcació amb La millor extra escolar: ser faller. Cadafal amb una composició molt vertical i un contrapunt horitzontal a la part posterior, una carrossa xinesa amb un gran drac. La visió frontal suggeria dinamisme i cert risc, amb un coronament doble de ninots que semblaven entaular un diàleg. Els diferents ninots mostraven distintes activitats falleres, gastronòmiques, esportives, musicals, etc,.... modelat uniforme amb característiques particulars com la fàcies dels xicotets ninots i excel·lent gradació de mides segons la importància, cos central, coronament, ninots de base, etc,...més moguts i expressius els de davant i més continguts els de darrere.


Colors suaus, amb un contrast molt acusat entre el fúcsia i el verd, que centraven molt les mirades al cos central. Us dels colors complementaris com el morat o el taronja en el remat que el feien romandre cromàticament en un punt més discret que el cos central. Un fet un poc peculiar era que els colors càlids eren clarament més abundants a la part de darrere que no a la frontal, no obstant la decoració amb la pedra blanca neutralitzava en part la generositat de cromatisme de colors roig, rosa, taronja, etc,..això i el verd del drac, òbviament. El jurat atorgà el 7é premi de la secció cinquena infantil a la Falla Santiago Russiñol. Amb la flaire de l`horta nord, girava pel carrer Comte de Lumiares a l’esquerra, per a travessar les vies del tramvia i entrar pel carrer Gravador Fabregat.


No hi ha recompensa més gran per un artista que el favor del públic i Vull ser major el va rebre davant de mi, una xiqueta extasiada i els seus iaios igual o més... estes coses valen tots els diners del mon. L’obra signada per Manuel Martínez Reig tenia un volum més que generós i això que estava en una secció baixeta. La composició era molt imaginativa, es percebia millor per darrere, una allargadíssima figura femenina feia de gran contra coronament, però no estava recta, sinó lleugerament ajupida mirant una escena en la que diversos xiquets i xiquetes emergien d`una estructura confusa, amb boles humanitzades, menjar, etc,.. el que és veia clar era una base molt estreta.


No m’estranya que la xiqueta i els iaios fliparen amb la falla, per que jo també estava un poc al·lucinat... i això que en aquesta vida he vist unes quantes. A la original composició frontal, calia sumar l’elevació dels ninots de les escenes posteriors en una mena de taules de peu únic. Modelat amb predomini de la línia plana com sempre, la novetat era el minimalisme reservat per algunes extremitats com les cames del ninot del coronament, reduïdes a la mínima expressió, probablement per equilibrar el contrapès d`un cos central amb  base molt reduïda.



El disseny de la falla cedia protagonisme del modelat a la pintura que dibuixava o remarcava faccions, plecs de roba, etc,...i apostava fort pels colors forts i càlids, al roig del cos central, pràcticament només se li oposaven xicotets espais de verds, blaus, el blanc dels rostres d`alguns ninots o un color complementari com el violeta, en tot cas una oposició no molt forta. Un pel més compensada cromàticament per la part de darrere, amb una major proporció de color morat, tota la falla tenia una base de pedra blanca que neutralitzava els potents càlids de la part davantera. Després de diversos anys assaltant el palet, enguany per fi la Falla Músic Espí-Gravador Fabregat aconsegueix el 1r premi de la Secció Setzena Infantil. 




I si en la infantil volien ser majors, en la gran Som com Xiquets, del mateix Manuel Martínez Reig que francament em va donar molt bones vibracions, sobretot per que ja estava pràcticament plantada. La falla era sobretot el remat, un gran cavall balancí sobre el qual un pare recordava la infància, un poc més amunt un xiquet amb un 0 a les notes damunt una lluna. En l`escena principal, un xiquet bocabadat veu com els Reis Mags li deixen la play station a son pare i un nina a sa mare, per la part de darrere, una parella de iaios, jugaven a tirar-se boles de neu. Modelat naturalista amb moltes línies planes, però sense arribar a l`abstracció de la infantil. L’originalitat en categories baixes és un valor afegit que sumat a una composició vistosa i un modelat acceptable donen molts punts.


I mancava la quarta pota del cub, una pintura de colors vius contrastant entre ells, amb una important franja de color blanc neutre en el cavall. A la base hi havia uns cubs de colors, que si en el modelat passaven desapercebuts en la pintura podien lluir i molt, també colors vius, envoltant el cavall blanc, formula senzilla i guanyadora. Fins i tot a l’escena de darrere dels iaios que hi haguera un ninot de neu, no era casualitat, el seu color blanc aportava neutralitat i suavitat, junt altres colors complementaris ja suaus com el rosa o el morat. La Falla Músic Espí-Gravador Fabregat rebia el 1r premi a la secció 7-A, any gloriós per la comissió de Rascanya que obtenia un doblet històric.  


Continuava la marxa per la plaça del Músic Espí fins que vaig arribar al carrer Josep Esteve, m’endinsava per Torrefiel a mesura que m’acostava al carrer Marqués de Montortal, carrer molt potent en falles infantils, em vaig dirigir a la primera a Pescapèdia de Xavi Gurrea i Ariadna Gonzàlez Cap de Suro, tot i tindre ja una contrastada trajectòria plantant fins i tot a la secció especial, omplir el buit de Mario Pérez no era una tasca fàcil. A les falles infantils la diversitat d’estils personals és quasi tan gran com el seu nombre d’artistes, al voltant d`un far girava la falla, a la part frontal, destacaven les gavines i sobretot els núvols que semblaven fetes de coto amb pel. Més avall un moll de fusta, sobre el qual hi havia una parella pescant, més avall algunes de les espècies marines. 


La meua reacció i crec que la de molts era la de -redell, ja veus, quina estructura tant simple- però després el cap em deia -simple, però...... tu no has tingut nassos de pensar-la, ninot!”. Simplicitat, efectivitat i sobretot atreviment per a dur a terme la idea prèvia, als voltants d’eixe cos central i de forma esfèrica moltes casetes de bany muntades en molls de fusta, una estructura semi oberta on diverses ninots exercien la pesca, a la part de darrere tota i que hi havia molta esfericitat, l`estructura era un poc més oberta, però hi havia una cohesió molt gran. Cohesió compositiva, temàtica i també en el modelat, molt evident en les figures humanes, fins i tot hi havia dos ninots de la part posterior que eren molt semblants.


Alguns espècies marines, com el llobarro, la sèpia, el moll, etc,... apareixien humanitzades, amb cares humanes i això cohesionava encara més el modelat i afegía certa dosi humorística. La resta d`animals, peixos, mol·luscs, aus, etc,... tenien trets en comú amb el modelat dels humans, com per exemple els ulls. La pintura girava al voltant de colors vius amb un fons de color blanc que temperava i feia de separador, hi havia aquest exemple al far -roig i blanc- la samarreta del pescador -blanc i blau- o les diferents casetes de bany on es repetia el mateix esquema amb altres colors. Un altre joc de colors més secundari era entre el negre i el blanc, present al coronament entre les gavines, el núvol i fins i tot la barba del pescador. 


La distribució dels colors no deixava puntada sense fil, si el moll de fusta era d’una tonalitat fosca, la base de la decoració amb pedres blanques i blaves ho era clara, també aquesta decisió tenia el seu trellat, per que després els diferents peixos i mol·luscs com per exemple les clòtxines o el rap tenien colors molt foscos o fins i tot negres, calia un fons clar per a poder visualitzar-se bé. Per a finalitzar, destacar la voluntat didàctica de la falla que mostrava al costat de cada peix, mol·lusc, etc,.. la seua fitxa on figurava el nom, una breu descripció i el seu lloc geogràfic dins la costa valenciana, sense aquests cartells, Pescapedia no haguera segut Pescapèdia. Una obra molt eficient en tots els aspectes que aconseguia revalidar el 1r premi de l’any passat per a la Falla Josep Esteve-Marqués de Montortal això sí en una categoria més baixa, en la secció sisena infantil, però sumaven el 3r d`enginy i gràcia.


I d`uns artistes encara novells, a un veterà com Emilio Miralles a qui vaig vore en plena acció. De nou una falla que tenia una plantà més avançada que altres anys, enguany no hi havia plàstics, de fet ja s’havia tirat de grua i el drac del coronament de Escac pel roc al rei ja reposava damunt el castell, així com un parell de dracs mes menuts. En realitat tota l’estructura ja estava plantada, només mancaven els ninots de les escenes que esperaven en les immediacions, així com els cartells explicatius. La composició semblava una T inversa, molt esvelta, amb el cap del rei a la base de la torre-castell principal, com a contra coronaments li acompanyaven una princesa a una banda i un bufó a una altra. 


Segons vaig llegir en alguns cartells encara per col·locar, el rei tractava els temes d’estat amb el bufó que manegava els ciutadans com a titelles, als cartells també apareixien trolls, polítics, etc,....però no els vaig vore plantats al seu lloc. Tot i no vore-la totalment plantada, sembla que la falla era molt frontal en quant al pes del cos central/coronament, desconec la importància de les escenes d’eixe sector. El modelat tot i partir del naturalisme tendia cap a l’abstracció, és veia molt clar a la figura central del Rei que es fonia amb la torre del cos central. La pintura tenia una mica de tot, però els colors foscos dominaven l`escena.


També predominaven els colors complementaris front els primaris, el groc daurat o el blau de la cúpula de la torre eren algunes de les excepcions. El mateix drac del coronament amb un rosa coral o salmó amb notes de groc era un dels exemples d`eixos colors complementaris que Miralles domina tant bé, el cabell de la princesa del contra coronament entre el taronja, el groc i el roig o les diferents tonalitats de violeta en la vestimenta del rei, un pel fosques, però fent unes bones transicions. Em va faltar una visió de conjunt amb les escenes col·locades per contemplar el contrast amb els ninots, però amb el que vaig vore, sembla que la part posterior tenia un cromatisme més senzill que el de la part  frontal. La Falla Josep Esteve-Marqués de Montortal després d’un magnífic guardó l`any passat, enguany no tenia premi, estava enclavat  a la secció 3-A.  



Seguia el meu camí pel carrer Marqués de Montortal, columna vertebral de la Torrefiel Fallera, fins que vaig girar a l’esquerra pel carrer Berni Català, enfront del seu casal havia plantat Miguel Angel Hernández El Cercle Màgic, una de les poques falles que vaig poder fotografiar sense tanques, només això ja insuflava moral. La composició feia honor al lema, tenia una base rodona al voltant d’un prestidigitador de grans dimensions. Per a comprendre l`estructura interna vaig haver de rodar bé la falla, era semi oberta i tot que girava al voltant de la esmentada figura, hi havia altres pilars com un que coronava un gran mag, un altre que contenia el grup candidat a l`indult i un altre que coronava un faquir. 


La falla tenia volum, però també respirava tot i que la seua estructura fora un  poc confosa, les figures que les integraven si eren perfectament visibles, amb un modelat prou naturalista on la cohesió dels ninots quasi tots representants d`humans, tenien en uns grans ulls rodons i ixents, que òbviament tenien una expressivitat exagerada, fins i tot els pocs animals com les granotes que tenien un toc alienígena. El cas és que gràcies a eixe posat no calia carregar en escorços corporals, a banda la majoria dels ninots tenia tenien algun objecte que definia millor l’acció, la bola de cristall de l`endevinadora, la vareta del mag, etc,...


Cromatisme amb clar predomini dels colors càlids, si en el ninot central el color roig i rosa carn, tenia un equilibri amb el blau del cabell i el pantaló, no ocorria el mateix amb la resta del cadafal on hi havia un predomini abassegador del color groc que tenia una transició cap al verd llima, en realitat era escassa la superfície pintada amb colors freds, de fet el pou pintat de color marró cafè, contràriament al que molts pensen, també és un color càlid, complementari, però càlid. Afortunadament la base decorada amb pedra blanca i un anell amb trencadís blanc i blau neutralitzava en cert grau eixos càlids. La Falla Berni Català-Marqués de Montortal rebia el 3r premi de la secció sisena infantil. 


Tornava al carrer Marqués de Montortal per a contemplar la situació del cadafal de la comissió adulta, Be diferent ja estava pràcticament plantada, cosa que em refermava que la plantà 2019 era una de les més avançades de tota la dècada. La composició mostrava una simetria quasi perfecta formada per un arc de mig punt i a banda i banda dues dames que sostenien respectivament una careta amb el rostre de l’altra dama, una més prima i l`altra més grossa. Crec que representava la insatisfacció permanent de l’esser humà que l’impedeix trobar la felicitat humana i en el cas concret, una dama volia ser com l`altra i l`altra com l`una. També relacionat amb el tema crec que hi era el cigne envoltat de collverds al remat. 


Abans havia esmentat simetria quasi perfecta, per que a un dels costats del cos central hi havia un personatge masculí amb careta femenina a la ma. Respecte les escenes, moltes ovelles a la part central, tot i que hi havia molts cartells encara amb els plàstics per llevar, es podia seguir prou bé la trama. El modelat marca de la casa del Taller de Xavier Herrero, amb les característiques ja citades en altres cròniques, per a mi molt recomanable el dedicat a Pablo Picasso, que tot i conservar l`essència herreriana de caps considerables en relació a la resta del cos, tal i com apareixia en la caricatura política del segle XIX, manifestava una realisme que el feien almenys per a mi, un dels seus millors ninots dels últims anys. 


Relatiu a la pintura, la simetria de la composició es reaprofitava en el cromatisme, de fet una dama portava un vestit rosa, amb espais de morat, mentre que l`altra el portava verd amb espais notables de color blanc. Al bell mig, una fusió de color negre amb color groc daurat que curiosament es mimetitzava amb una de les finques properes. Per darrere es veia clarament com la decoració de pedra blanca equilibrava molt bé el balanç entre colors càlids i freds. Les llums i ombres, tenien un as amagat en la crítica que millorava el conjunt i potser ajudà a que el jurat li atorgarà a la Falla Berni Català-Marqués de Montortal el 13é premi de la secció 3-A. Final de cicle per a l`artista de Xàtiva i final de recorregut per un carrer ja que girava a la dreta pel carrer Mestre Marçal.


Girava ara a l’esquerra pel carrer Torrefiel, al cap d`uns metres em vaig trobar Encantats el cadafal infantil de la Falla el Cudol (Marqués de Montortal-Torrefiel) un any més em trobava un cadafal peculiar, molt peculiar, com tots els que he vist de Imaginar-T Taller Creatiu. Dos grans ninots marcaven la diferència, un d`ells feia la sensació de ser el popular Chavo del Ocho, recentment difunt, l`altre un gran mag prestidigitador. Per la resta de la falla un flautista de Hamelin de mida mitjana amb una munió de ninots xicotets al seu voltant, encantats per la música. Quan vaig rodar la falla, vaig observar que la composició era bastant complexa, hi havia molts cossos centrals o un cos central molt fragmentat. 


El mateix cos central o cossos centrals era utilitzat com a fons per establir diferents escenes, la veritat siga dita que en aquell moment no vaig acabar d`entendre la composició, però es que passat el temps, tampoc ho acabe de tindre clar, el cas es que almenys era original. Respecte el modelat, com en molts altres artistes o grups d`artistes, una cohesió fonamental en els rostres i sobretot els ulls, en aquest cas amb forma de botó, però amb la particularitat de l’ús d’altres materials com tela, fulles, corda, peluix, etc... una característica més secundaria era la profunda jerarquització per mides, amb cinc o sis escales diferents. Respecte la pintura hi havia un cromatisme molt ordenat i amb oposició quasi simètrica a la part frontal, entre el verd i el roig, però que és dissolia a mesura que es rodava. El cadafal present a la secció quarta infantil no obtingué premi del jurat.


De ningú ets pots fiar, quan parlem de conquistar, no estava tant avançada com la resta de cadafals de la ruta, en aquell moment havien plantat el cos central i el coronament, però encara retocaven elements com el drac, només mancaven les escenes, excepte la de Ribó el Conqueridor però en falles de volum reduït, això suposa quasi mitja falla, no obstant no em podia queixar, de més d`una dotzena de falles, només un parell o tres anaven un pel més espai. Gràcies a les fotos de la Ruta Fallera i a que vaig vore cartells per plantar i altres ja instal·lats com els de l`escena de la circulació intuïsc que la falla tenia bona dosi de sàtira.  El modelat contemplava una barreja de naturalisme preciosista amb les necessàries deformacions per aconseguir l`efecte humorístic.


A un modelat més que interessant se li unia una pintura prou ben distribuïda, el rostre del cos central rebia un poc de rosa carn amb molt de blanc, el qual aclaparava molta llum i com era un color neutre deixava que apareguera un joc d’oposició cromàtica entre el taronja del cabell i el morat del vestit i el castell del coronament, també els ulls verdosos entraven en eixe joc. Junt als cabells rogencs ataronjats, el drac de color verd i per damunt de tot de nou un gran músic amb un vestit blanc amb una creu roja, l`altre passava més inadvertit. Certament les combinacions cromàtiques eren molt bones, sembla que la tònica de la resta d`escenes continuava per la mateixa línia a tenor de les fotos. Miguel Balaguer que l’any passat amb una falla magnífica no tingué premi, enguany almenys ha rebut un 2º d`enginy i gràcia a la secció 3-A per a la Falla Marqués de Montortal-Torrefiel (El Cudol).



Continuava la marxa i abandonava Torrefiel quan ja entrava en l`Avinguda del Doctor Pesset, una llarga caminada tan sols interrompuda pel pas per l`ampla Avinguda de la Constitució, poc després girava pel carrer Gayano Lluch i com faig quasi sempre en la Plantà, em dirigia primer a la falla infantil  Tot Secret que enmig d’una composició més carregada que mai, tenia un rostre que amb el dit ens demanava silenci. En lloc de grans figures centrals, per la part frontal apareixien algunes figures de mida intermèdia que marcaven el tempo. La veritat es que ni adés ni ara vaig descobrir la composició interna, però fora com fora tenia una gran harmonia. A part posterior hi havia també uns quants personatges de mida mitjana, com el que hi havia a la base semi agenollat i el mag que sostenia el conill, als laterals alguns personatge de mides importants apareixen camuflats, quasi invisibles a la vista. La gran diferència entre la part frontal i la posterior, es que en la frontal hi havia un coronament compost per una legió de xicotets ninots.


Una característica que costava més descobrir era que els espais entre els ninots eren més amplis a la part frontal que no a la posterior. Si a nivell compositiu no destaca dins la seua fecunda producció fallera, ja que en altres exercicis va fer autèntiques filigranes en eixe camp, com amb Ingràvida. La quantitat i qualitat de ninots era molt alta, un dels seus millors exercicis sens dubte, amb la aparició a més a més de personatges que mai havien segut modelats -i si no mai, feia molts anys- com el de Salomé, que com la resta de ninots tenia un escatat impecable, expressaven moviment junts com en l`escena dels follets de la part anterior o en solitari com la índia que invocava la pluja mitjançant la dansa ritual. 


Moviments tan reposats com mirar-se en un espill o altre més intensos com el faquir tirant foc per la boca, acompanyant a eixos moviments o a eixes quietuds la posició del rostre i dels ulls. Complicitat, enamorament, concentració, felicitat, etc,.. sembla fàcil escrivint-ho, però ha de ser més complex dibuixar-ho i traslladar-ho a les tres dimensions. En darrer lloc, no podria deixar la pintura, molt atraient, es veia des de lluny com el vernís de molts ninots lluïa, però també els clarobscurs de molts espais que compartint un mateix color, tenien major o menor foscor, lluentor, etc,...en general per la part frontal o anterior, el conjunt donava un toc més suau, amb major claror, mentre que la posterior mostrava una tònica general més fosca. 


A la frontal de la falla predominaven els colors grocs, destacant per la seua singularitat el daurat del centre, dalt del rostre que demanava silenci als visitants. Altres colors càlids eren el roig grana, groc ataronjat, rosa pàl·lid i algun varietat del marró, però sobretot prevalia el blanc que no apareixia directament però suavitzava a tots els colors, tants els càlids, com els freds, blau clar, verd cian o maragda i morat. La part posterior en un primera ullada no semblava tant atraient com la anterior, però quan se la observava amb deteniment es contemplaven les variants del color negre o gris.... i si el marró és desagraït, els grisos s`emporten la palma, els bombins del detectiu i el mag semblaven autèntics. El ninot de la dona mirant l’espill, semblava gris de lluny, però de prop semblava combinar negre i blau, que combinat amb el verd pistatxo del seu rostre li donava una estranya harmonia, que amb el taronja del vestit, casava molt. 


També hi havia lloc per combinacions amb colors clar, com el del savi oriental, amb una base de color crema en combinació amb el barret negre i la casulla blau fosc, semblant era la combinació de colors en l`uniforme de Napoleó Bonaparte, seria interminable descriure totes les combinacions però caldria recordar també com amb la pintura s’aconseguia reproduir músculs, ombres, etc,.... no puc oblidar la voluntat didàctica de l`autor, que només manifesta en el cadafal en qüestió sinó molt sovint en el seu Instagram professional. Finalitzar amb la decoració de base que neutralitzava les tonalitats més fosques de la part posterior i il·luminava encara més la de davant. Sergio Amar finalitzava un cicle de cinc anys en la Falla Gayano Lluch,  amb un 4rt premi de la Secció Especial Infantil. Personalment ha segut un privilegi seguir-lo des de 2015 en la demarcació i descriure les seues creacions que han segut motiu de peregrinació al sector Rascanya.



I d’un artista que se’n anava del sector, a un que arribava o millor dit a uns, em referisc a Salvador Banyuls i Nèstor Ruiz que han desembarcat amb força a València amb tres falles molt potents. Mascletà de Colors era una metafalla, amb un disseny avantguardista que modernitzava elements propis de les falles amb un tractament compositiu diferent. La fallera protagonitzava el centre del cadafal i ací acabava la part tradicional, per que al seu voltant quatre tubs de pintura soltaven pintura constituint una mena de coronaments/ contra coronaments molt dinàmics que per si fora poc també afegien cohesió temàtica, damunt de cada color hi havia un ninot que representava una professió relacionada amb les falles: artistes, músics, pirotècnics i cuiners. 


Els mateixos Salva i Nèstor anaven amunt i avall en aquells moments dirigint la plantà, però ja estaven col·locats els grans ninots de la base, com una parella de tabalater i dolçainer a la part posterior i els seus cartells corresponents que anunciaven que ja havia arribat la música en valencià a la Mascletà, per davant un artista i els seus operaris col·locaven al seu lloc un gran bou.. i res més dels ninots de la base, encara que recordava a la castanyera de l’exposició del ninot. El modelat recordava molt a les ultimes creacions de Julio Monterrubio i això era un goig per als qui seguíem al mestre. Naturalisme evolucionat amb línies planes i sobretot, molt, molt escatades, al mil·límetre. 


L’expressivitat dels ninots -dels que jo vaig vore- era molt reposada, però els cossos si tenien torsions o línies ondulades com la mateixa fallera del cos central. L’extraordinari escatat previ permetia utilitzar la pintura per a definir ombres, plecs, etc,... en alguns casos estava revestit per una laca que el feia lluir amb els rajos del sol, sé que està molt escarnit el terme acabats però es que la falla tenia disseny però també estava perfectament executada. Tonalitats suaus en els rostres dels ninots que no interferien amb la mascletà de colors circumdants, en la pròpia fallera es barrejaven diverses variants del color verd, cian, turquesa, etc,....als costats dolls de pintura groga, roja, morada, blau, etc,... els ninots dels remats tenien colors complementaris molt discrets, marrons, grisos, etc,.i sobretot qualitat màxima en tota l’àrea de pintura, a l’igual que en la resta. Bon debut dels dos artistes de la Ribera que s`estrenen amb la Falla Gayano Lluch amb el 2º premi  i el Millor Ninot de la secció 1-B.



A les portes de Benicalap finalitzava el meu recorregut per Rascanya, però abans de posar el punt i final, voldria descriure breument una falla que no vaig visitar en Benimaclet que si ho haguera sabut, independentment del premi haguera inclòs en la ruta. Es tracta de Poeta Asins-Alegret més coneguda per Els Jovenils on enguany s’estrenava l`artista d`Algemesí Victor H. Giner. Cadafal ben armat, amb una xiqueta africana asseguda donant un biberó a una cria de tigre i al costat una cabana africana amb una màscara coronant-la, per tant un cos central doble. Als voltants es podria comprovar una ornamentació que cohesionava tota la falla, vegetació, fauna, etc,...i sembla que també els ninots d`escena.


La vida en Àfrica, tenia un modelat naturalista molt realista i amb una expressivitat molt reposada, almenys pel que és veu en les fotografies de les grans peces, una altra cosa seria les escenes, la pintura tenia un to molt realista en el sentit de buscar la reproducció del costumisme africà, encara que això redundarà en colors pocs agraïts com els marronosos o els verds. Sobretot cohesió temàtica i equilibri cromàtic amb predomini dels càlids per la part de davant i dels freds per darrere. No puc deixar d’esmentar, el magnífic treball d`ornamentació de la base que supose farien els membres de la comissió. Gran debut amb un 1r premi i millor ninot de la Secció 6-B. La falla infantil Concert en la Granja, també fou obra seua.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada