CRÒNIQUES FALLERES 2018
El Carme fa
múscul: Na Jordana torna a estar en el Top
Five tretze anys després i 10 de les 14 comissions del sector rep algun
premi (11 algun premi infantil). El Carme es consolida com un dels feus de
l’enginy i gràcia amb 7 premis (i 4 infantils). Tres comissions entre les cinc primeres en premis de llibret local.
Els ja de per si estrets
carrers de la ciutat vella, es fan encara més prims i torts, quan s`entra a
l`antiga moreria, actual Barri del Carme.
Un dels barris més antics ple d`espais històrics com el Portal de Valldigna on es troba la falla
homònima que enguany portava per lema Els
set pecats capitals cadafal molt menut de la penúltima secció que això sí,
amb molt d`orgull com la majoria de falles del sector era una obra original.
Composició clara i malgrat la seua xicoteta mida, amb certa espectacularitat,
amb un coronament compost pels set caps d`un drac que tenien de teló de fons
una façana medieval que semblava un decorat de pel·lícula. Amb forma de
piràmide invertida, la faceta del risc cobrava el seu protagonisme amb el volum
dels dracs front l’estreta columna.
La composició tenia una
estructura principal que anava des dels subsols de la torre medieval/columna on
es realitzarien diverses malifetes, xantatges, etc,.. per tal de mantindre el
poder, s`assenyalava el Congrés com a escenari i els caps del drac
representaven cadascun els set pecats capitals, però la falla tenia també un
ninot, el regidor de cultura festiva i president de JCF Pere Fuset qui a lloms
d`un corser anomenat Compromís, era criticat a matadegolla, com de rebot també
l`alcalde de la ciutat, el principal partit del tripartit municipal era el que
més rebia. El millor del modelat és que era original, això en una falla de tant
poc pressupost sempre és un punt a favor i a més a més li dona personalitat.
Passat el temps, crec que
la pintura era un element encara millor que la composició, tant per l’equilibri
intern com per l`extern, és a dir que a nivell de la falla aconseguia
transicions tant bones com la que anava del verd fosc del ventre i part del cos
del drac, passant pel verd llima, groc, taronja i finalment rosa...sempre és
podia fer millor, però la veritat és que el resultat cridava l`atenció en
positiu. Equilibri extern, fa referència a la combinació dels colors generals
de la falla, amb les façanes confrontants, molt properes d`un groc Nàpols molt
viu que embolcallava el cadafal de Vicente Espeleta de Torís que continuava
pilotant la nau, amb un coneixement de l`entorn de la falla netament superior
que li ha reportat en el seu segon any un 3r premi d`enginy i gràcia a la
secció 8-B.
I si la falla gran tenia gràcia parafrasejant el premi
aconseguit, la infantil estava feta per un especialista en la matèria, el
mateix Vicente Espeleta, per tant ja
partia amb majors expectatives. La composició era valenta i amb una decoració
detallada. Valenta per que fiava molt la sort a molts elements aeris
literalment suspesos en l`aire, que donaven sensació de lleugeresa, dinamisme i
per que no dir-ho: risc. Diferents tubs de pintura sorgien d’ una dama vestida
de blanc que ocupava l`espai central, la qual era rodejada a la base, per
plantes que sostenien bales, fusells que disparaven flors i tancs que els
xiquets pintaven de colors o muntaven una gronxadora en els seus canons.
Dos temes omplien
transversalment la falla, la pau com a element necessari per evitar la mort i
els colors, el seu lema era Color de vida.
El voluntariós modelat, tenia moltes limitacions però també fortaleses, com la
proporcionalitat i en alguns casos la consecució d`expressions diverses que
pal·liaven les carències dels aspectes més estètics del modelatge. Si a la
falla de la comissió adulta, la pintura era important, a la infantil molt més.
El cos central tenia un paper discret, neutre, passant a cedir protagonisme
tant al remat múltiple format pels dolls de pintura de tot el ventall cromàtic
que eixien en totes direccions, coronats per xicotetes figures humanes.
A la base una dicotomia
entre els colors foscos de les armes, vehicles militars, etc, etc,... i colors
més vius per als personatges humans i plantes que els acompanyaven. La falla
era plena de detalls, com els cascos militars que feien de maceta o els sacs
terrers que delimitaven la base i que jo no havia vist mai a una falla o
foguera infantil...i n`he vist milers -qui em coneix, sap que no exagere-
Detallisme fins l`exasperació en els elements ornamentals, ja que fins i tot
les barres que sostenien la corda que envoltava la falla, eren llapisseres. No
tenia dubtes que la Falla Portal de
Valldigna estaria entre les primeres i així fou, 1r premi de la secció
vintena infantil.
Començava amb bones
sensacions la marxa pel Carme, mentre seguia la ruta pel carrer Portal de
Valldigna i quan arribava a la seua fi girava a l`esquerra pel carrer Angel
Custodi que em deixaria davant de la Plaça de l`Angel...un miracle de falla, la
Falla de la Plaça de l`Angel, que
sembla que efectivament tinga un àngel de la guarda, per que es increïble
l`oblit secular de l`ajuntament de València front una històrica plaça i el que
és més greu front l’única torre que queda de la muralla construïda a la primera
meitat del segle XI, en els inicis de l`Emirat de Balansiya per ordre de l`emir Abd-al-Aziz al-Mansur (1021-1061),
una torre que coneixeria pocs anys després Rodrigo Ruiz de Vivar El Cid, i que també coneixeria Jaume I El Conqueridor.....i
l`estan deixant caure, Som Patrimoni?
De
fora vindran.... amb ganes de conèixer la ciutat, el
sol, la cuina i espais agradables i cèntrics on poder passejar, carregats amb
maletes i motxilles-altres amb càmeres de fotos-, etc,.. la veritat es que em
sentia part de la falla, un ninot més
dels que envairia pacíficament aquells carrers del Carme, on desgraciadament
cada vegada viu menys gent que és substituïda per habitants temporals,
altrament dits turistes que denoten un procés de turistificació que podria
derivar en ennobliment o “gentrificació” en un futur no molt llunyà. La
composició consistia en estructures d’edificacions obertes, que permetien
contemplar el conjunt a distància, així com situar els cartells en llocs
d`alçada a diferència de la majoria de
falles que els col·loquen a la base.
Entre els ninots, hi
havia de dos tipus, els modelats tridimensionalment i les siluetes que els feia
assemblar encara més anònims, els primers eren grisos i tristos, però encara
donaven esperances, els segons eren negres com la sutja i tancaven desarmaven
tota Fe en el futur. Els cartells de
rima consonant i crítica punyent, però desgraciadament cronistes de la
realitat, eren fonamentals per a traure-li tot el suc a una falla amb materials
sostenibles com la fusta o la tela, com els ninots d`un passat no tant llunyà.
Frases colpidores, d`un barri que no vol morir, cada escena amb una temàtica,
la referència, la impotència, la resistència, la preferència, etc,...i cartells
per tot arreu, com efectivament passa en el barri, vaja!
Molta gent del meu
voltant -fins i tot algun artesà faller- em pregunta “per que perds el temps en eixe tipus de falles?” Per
que són autèntiques, per que són originals, genuïnes, impossibles de plantar
l`any següent en un emplaçament diferent, en el qual perdrien tot el seu
sentit, per que són autèntica crítica de barri com les falles del segle XIX i
no un munt de ninots refregits de les
falles de Champions reproduïts anys
posteriors a preu de saldo i posats en escenes on no hi ha cap ordre, ni rei,
ni roc, on el guionista s`ha de trencar les banyes, per composar un guió digne
i uns versos decents. I l’àngel de la guarda de la Placeta feu una revolada per
que no un sinó dos premis va rebre el cadafal bastit per Paco Pellicer de Fet d`Encàrrec, el 7é premi i el 2º
d`enginy i gràcia de la secció 7-C.
Com en la Falla del
Portal de Valldigna, sabia que lo millor estava per vindre, per que Paco i
Marisa són especialistes en infantils i per que Amics d`escala era prou més alegre que la falla gran. Una escala
ascendia fins el Sol, que somrient mirava l`escena, distribuïts pels graons,
xiquets i xiquetes. Diuen que quan som menuts tots som físicament un poc
cabuts, doncs bé, eixa relativa desproporció natural es tornava simpàtica i els
feia més vius, més naturals... més xiquets. Íntegrament modelats, anaven
pintats amb colors que combinaven entre ells i amb l`escala que feia de cos
central o espina dorsal del cadafal.
Colors suaus verdosos que contrastaven amb altres morats i un blau
agrisat dominant a la paret de l`escala, donaven un to melancòlic i entranyable
amb unes escenes que per desgràcia s’han extingit a les nostres ciutats grans,
mitjanes i quasi també xicotetes. Fet d`Encàrrec aconseguien el 1r premi i el
2º d`enginy i gràcia a la secció quinzena infantil per la Falla Plaça de l’Angel. Encara preguntarà algú per que vaig a vore
eixes falletes.
Mentre els meus
pensaments circulars continuaven debatent la situació social barri/falla, mamprenia el vol pel curt carrer de la Perdiu
fins el carrer dels Serrans, via turística per excel·lència que naix a la Seu
del Govern Valencià, el Palau de la Generalitat i fineix a les no menys
històriques Torres de Serrans cap on em dirigia. I allí davant les torres
estava plantada la Falla Serrans-Plaça
dels Furs on debutava un il·lustre de l`especial com Paco Giner, caracteritzat per falles de poc volum però esmerçada
execució estètica i formal. Una novia preciosa i sense braços...crec que per un
motiu que després entendrem, tenia un coronament repartit tant per dalt amb dos
xiquets revoltosos com al costat com un contra coronament volat al propi espòs
amb una mida inferior i més estilitzat.
Composició esvelta, aèria
que tenia com a contrapartida un nombre d`escenes limitat, algunes com la del
xiquet de bolquers-pirata, fins i tot entraven en la composició general, per a
fer de contra coronament de la base. A la part frontal tan sols eixe ninot i el
candidat a l`indult, una iaia farta de les malifetes dels seus nets. Com deia
un cartell i connectant amb el lema Fins
que els xiquets ens separen, la part posterior abandonava la imatge de
postal de la boda, per a passar a situacions menys idíl·liques, nits sense
dormir, canviar bolquers, metges, ...només es viu per al xiquet, que de vegades
te 40 anys i encara està en casa.
En un altra escena el
fill apareix com un ocupa que no se’n anava de casa ni amb aigua calenta i una
altra amb una passa paraula de les relacions pares-fills. Rodant la falla,
l`escassesa d`escenes era compensada per una composició magnífica des de tots
els perfils possibles. Tot i el disseny de Paco Camallonga, el modelat era el
que sempre havia caracteritzat a Paco Giner i dic això per que a l`altra banda
del riu, l`experiment de realitzar un modelat diferent no havia eixit massa ben
parat, però ací, sí. El cos central i la part del coronament referida al nuvi
tenien una expressió serena, mentre que la resta de figures caminaven per la
senda de la caricatura, sense caure en exageracions histriòniques.
La pintura jugava amb una
tonalitat més clara, més neutra, present en la pell dels xiquets del coronament
i contra coronament o en gran part del
cos central de la mare. El color rosa carn, era el rei dels càlids clars,
acompanyat d`un blau acer. Com a colors forts, l’ocre vermell regnava en el
càlids foscos, acompanyat per distintes tonalitats negres en el nuvi i no sé si
alguna pinzellada d`alguna varietat del verd. Un detall de luxe, era el mosaic
de la base, sobre la que anava el cos central, tessel·les de color taronja que
elevaven el cos central i que amb el seu color taronja, contrastava fortament
amb la gespa verda i el cos central blau acer. El jurat li atorgà el 8é premi
de la secció 2-A.
Quasi pegada a les Torres
de les Quart, estava Tres Clavells el
debut de David Ojeda en la plaça. Si
la composició de la Falla Serrans-Plaça dels Furs de la comissió adulta, tenia
certa esveltesa i espectacularitat, la infantil encara més. Amb l`ajuda d`un
parell de columnes els ninots es superposaven els uns damunt dels altres d`una
forma muixeranguera, ja que tots els elements eren representacions humanes. Una
falla amb molta personalitat, amb la presència de Federico Garcia Lorca a la
base, que aportava el factor poètic, fins i tot li donava ritme. Els quatre
reis de la baralla de naips coronaven la falla, sent el de copes el que estava
més amunt de tots. Ninots alçats, asseguts, en genuflexió, amb una cama alçada,
etc,...una varietat de postures molt remarcable.
El modelat destacava pels
trets de l`estil propi del seu artista: ulls grans, orelles grans, etc....en la
pintura destacava el seu tractament habitual a base de blancs, negres i grisos,
sobretot a les cares, l`escena de la base dels xiquets envoltant a Lorca, erta
totalment una oscil·lació entre blancs i negres. A la resta de la falla, els
ninots combinaven eixa tonalitat blanc i negra/grisa als caps amb la resta del
cos, on si apareixien els diferents colors. Roig i rosa, dominaven a la part superior, verd i
blau a la de baix. La decoració ornamental consistia en pedra blanca, amb
clavells repartits per la base. El jurat li atorga a la Falla Serrans-Plaça dels Furs el 5é premi de la secció cinquena
infantil. Molt competitives de moment totes les falles del sector, tant grans
com infantils.
Era hora de girar a
l`esquerra per seguir vora riu fins la Falla
Blanqueries era el torn de Carme que
com el seu nom indica anava sobre el seu propi barri i sector. Composició molt
simple i fàcil d`entendre, un bust d`un antic moro mirava disgustat la situació
actual del lloc on va viure fa un mil·lenni, al seu costat una bella i delicada
mora simbolitzava la bellesa d`un assentament urbà mil·lenari que fou creat per
ells i que ha segut habitat per diverses civilitzacions, com tot antic escenari
urbà ha patit diverses transformacions. La vista frontal amb les Torres de
Serrans de fons, semblava un escenari perfecte, sense cap complicació de riscos
ni contra pesos, configurava una estampa digna de ser fotografiada.
Homenatge a Benlliure, fill del Carme
Una encertada
escenificació que es completava amb escenes que seguien fil per randa un guió
preestablert: En primer lloc un homenatge a Marià Benlliure nascut al carrer de
baix i per tant al Carme, després una xica nua plena de grafits com a mostra de
l`art urbà contemporani, un jove amb una maleta mostrava el turisme, un porro i
una botella de cassalla junt un local nocturn, mostraven la vida nocturna i els
antics gremis i les xicotetes botigues...desaparegudes. Modelat ex novo, com és
habitual en aquest barri de falles orgulloses de la seua originalitat,
combinava esquematisme amb expressivitat i un posat somiador de les dues
figures femenines que connectava amb la evocació o la reflexió.
Si la composició i el
modelat mostraven la seua millor cara a la part frontal, la pintura no podia
saltar-se eixe parell de condicionants. Com dos elements antagònics i tanmateix
complementaris el moro i la mora anaven pintats de roig i de blau, que millor
elecció que la de els colors primaris per a aconseguir l`efecte desitjat. A més
a més, no es resolia la situació d`una forma tant simple, ja que el roig del
moro, també de vegades era un tant taronja i el blau de la mora, clarament
verd, en tot cas colors càlids i freds compartint espais i creant harmonies. Un
encert al meu parer deixar la decoració amb senzilla pedra blanca, que feia
lluir encara més els colors. Molt bon debut de Manuel Martínez Reig en la demarcació
de Blanqueries, que s`estrena amb un 3r premi de la secció 7-B
I de debutant a debutant, hi havia hagut molts
canvis l`any passat tant a la falla veïna com a Blanqueries. Cap de Suro presentava Viatgem? Una de les falles més verticals
que mai havia vist d`aquesta parella d`artistes, amb un gran cap i unes mans a
la base de les quals emergia tota la falla com si fora un arbust de formes i
colors. Ariadna González y Xavier Gurrea havien regat la imaginació com resava
en un dels cartells i allò havia crescut molt, un univers de xiquets, animals,
formes, etc,...amb el modelat únic d`uns artistes pertanyents a una generació
que ha prescindit d`antics encotillaments estètics. El minimalisme es
perceptible en l`esquematisme dels trets facials, sovint pintats, com els ulls
o les boques. Un altra característica present a la falla, era l`ús de materials
com el pel o el coto en pel.
Els colors formaven un
mosaic intern al cap de la base, com la decoració d`una peculiar escafandra,
però en general si he d`analitzar quin era el color dominant crec que no hi
havia un de concret, sinó una gamma diversa de blaus i verds que
s`entrellaçaven, el blanc ocupava un espai raonable i els grocs en un lloc
concret de la part alta posterior. A la part frontal destacava amb força el
color roig de les mans, per la tonalitat càlida i per ser un color viu front un
conjunt de tonalitats més pastis -només calia fer una ullada al color rosa de
l`elefant- un detall compositiu que em va semblar original fou el de elevar els
cartells explicatius a certa alçada. Comencen molt bé els caps de suro a la Falla Blanqueries amb un 4rt premi i 1r d’enginy
i gràcia a la secció catorzena infantil.
Cadafal que pivotava
entre l`humor i l`enginy i gràcia, utilitzant humanització d`un objecte comú a
partir d`un tema base el qual es projectava sobre diverses tipologies del
subjecte principal: el vi. La seua originalitat era la millor carta de
presentació, el seu modelat en canvi era molt elemental i la pintura que podria
haver fet de revulsiu, tampoc ho aconseguia, amb unes tonalitats molt fosques,
escassos contrastos i amb colors cromàticament simples, com blanc-negre o en
una escena concreta entre roig i verd. Per acabar de rematar-ho, la decoració
reforçava eixa foscor i no ajudava a il·luminar un cadafal simpàtic però
apagat. José Manuel Felip no
aconseguí rebre premi a la secció 7-A.
Pare
Noel, volem ser Fallera Major i President era la falla
infantil de la Plaça Santa Creu.
Barreja temàtica o adaptació fallera d`una figura importada del nord d’Europa
al nostre Nadal. Composició quasi cúbica, on el Pare Noel ocupava el centre de
tot, assegut damunt un cub que l`elevava un poc. Els il·lusionats xiquets que
volien ser President i Fallera Major asseguts al seus genolls, com si foren els
seus nets i coprotagonistes de la falla i coronant-lo un cérvol en una direcció
i un patge en un altra. Una escena exempta d`un xiquet il·lusionat amb els
regals, un parell de minions, uns ninots de neu, etc...completaven una falla
poc alta i amb bona cosa d`escenes.
El modelat era el
característic del seu creador José
Manuel Felip, que a diferència de la falla gran, ací la temàtica si li
permetia lluir-se amb els seus característics rostres, de ninots amb ulls grans
i galtes carnoses. La pintura creava un contrast molt notable entre el vestit
roig del Pare Noel i diferents espais pintats de verd, com el propi cub on
seia, el vestit del patge, un arbre de nadal, etc,...i la pròpia gespa de la decoració,
que a diferència de la gran si que jugava un paper positiu en la distribució de
colors. Tot i semblar un tant fora de lloc temàticament, a nivell cromàtic els
minions aportaven uns colors nous, el groc i el blau. En darrer lloc esmentar
el color fred blanc blavós dels ninots de neu que refredaven el roig del Pare
Noel. .... però no suficient per arreplegar premi a la secció dissetena
infantil.
Entrava de nou en la part
més laberíntica del Carme, que també te els seus avantatges, com la curta
distància entre falla i falla, en menys de 70 metres, havia entrat pel carrer
Caritat, girat a l`esquerra pel carrer Fillol i arribat a la mítica Falla Plaça de l`Arbre, més coneguda
pel seu concurs del Cant de l`Estoreta. Després de l’èxit de l`any passat,
continuava portant el vaixell, el mestre carcaixentí Juane Cortell que havia plantat Ítaca,
cadafal molt peculiar que tenia una estructura doble, d`una banda a nivell de
cos central-coronament, un rocam d`on sorgien unes ones molt altes mogudes pel
vent, que balancejaven un vaixell com si fora una corfa de nou, qui sap si
fugint de l`illa d`Eol i dalt de tot desafiant el temporal: Ulisses. La
estructura externa eren diversos ninots a prou distància, que en realitat eren
la reproducció d`un mateix ninot 6 o 7 vegades, aquesta peculiaritat em feu
pensar que la falla tenia un transfons psicològic molt important.
En efecte, el tortuós
viatge d`Ulisses per a tornar a Ítaca narrat per Homer en la Odissea, anava més
enllà de la epopeia i el naixement de la literatura occidental. Tractava de la
odissea de qualsevol esser humà en la recerca de la felicitat. Amb voluntat
cultista apareixien els versos de la cançó que Lluís Llach composà inspirant-se
en l`illa jònia. Totes les escenes feien reflexionar al voltant de la vida,
però la del ninot candidat a l`indult, era colpidora.....no tinc paraules per a
definir-la, millor mireu-la al album que penjaré posteriorment a la crònica. El
guió i també la composició prometien molt, lamentablement tot eixe treballa
previ no es corresponia amb un modelat molt modest, tot i que original.
La pintura tenia de tot
un poc, en general dominaven tonalitats molt fosques, cosa que en una plaça on
hi ha una finca en perpetua restauració amb eixa horrible tela verda, no
ajudava massa a lluir-la. Cal reconèixer, que fosca o no, els colors combinaven
perfectament, el blau de les ones, el marró del vaixell, el vestit blau i la
capa roja d`Ulisses, etc,.. però l`entorn de la degradada plaça -a vore si
restauren la finca alguna vegada, que ja fa llàstima- no ajudava. Malgrat estar
d`esquenes el ninot més interessant, més complet en tots els sentits i també en
el pictòric era el candidat a l`indult, de potents colors càlids, destacava el
metàl·lic or vell, ben combinat amb el roig i el blanc. La decoració de pedra
blanc amb ribets de suro, de la base ajudava a il·luminar un poc el conjunt.
Situat a la secció 6-B el cadafal no obtingué enguany premi.
La falla menuda era obra
de Emilio Tamarit, artista
especialista en infantils de Buñol de qui feia temps no veia obres seues i
francament em va alegrar. Composició clara al voltant d`una gran boca
d’incendis, aprofitant la seua base rodona establia un segon cercle concèntric
on és situaven un altra xicoteta boca d`incendis, un cotxe de bombers, bombers,
etc...malauradament les tanques no em permetien rodar la falla i em vaig quedar
amb les ganes de vore la part de darrere, que tenia més escenes. El coronament
com no podia ser d`altra forma estava format per un xiquet i per un avió
antiincendis. El modelat tenia un component humanitzador molt fort, boca
d`incendis, avió, etc,..i fins i tot l`aigua que eixia de la boca d`incendis
tenia cara i ulls.
La pintura de Bomberlandia era la que marcava la
diferència, per que la plaça plena de façanes fosques o pitjor encara, de
grafits per les parets, només te dues opcions per a destacar, utilitzar
tonalitats neutres molt blanques com va fer Juane Cortell en el 2017, amb
resultats magnífics o amb tonalitats molt vives i càlides com feia ací Tamarit.
El color roig ocupava bona part de la falla, donant-li força, acompanyada de
tonalitats càlides més suaus com el groc quasi beix i com a colors freds poques
zones de verd o un violeta molt agrisat. La combinació perfecta venia amb el
verd de la base rodona i la gespa verda, que tenia també el seu contrapunt en
el marró de les fulles seques disseminades. Èxit per la històrica falla de
l’estoreta, la Falla Plaça de l’Arbre
rebia el 1r premi de la secció setzena infantil.
Reprenia la marxa
travessant el tortuós carrer de Baix, un exemple de via típica del Carme i un
poc més avant de l`encreuament amb el carrer Mesó de Morella, tenia a la vista
la Falla Baixa-Mesó Morella, en un
emplaçament envoltat de tapies de solars que no fa justícia a la que fa 94 anys
guanyà el 1r premi de les Falles de València, amb un primer precedent
documentat el 1853, un espai faller supervivent e històric però degradat és
un Patrimoni Degradat. Diuen que quan
es crema la falla només queda el llibret, però òbviament el que també queda, és
el carrer o plaça, un patrimoni ben físic i material, que no es te en compte.
Si ha sobreviscut en el temps i la història fou un dels valors afegits per a
que les Falles es convertiren en Patrimoni Immaterial de la Humanitat, algú
hauria de fer alguna cosa per a endreçar eixe problema.
Curiosament el tema
central de la falla, anava molt lligat als meus pensaments: El turisme un gran invent, semblava una
pel·lícula de Paco Martínez Sòria, però no era el cas, feia referència al
turisme i a les excel·lències del Cap i Casal, amb alguns tòpics com el clima,
la gastronomia, la música, la festa, etc...però també amb crítiques al turisme
de borratxera que també degrada l`entorn, el valencià abillat amb una armadura
per evitar les reaccions bàrbares d`alguns turistes salvatges, a banda de
crític introduïa una bona dosi d`enginy i gràcia. La composició coronada per un
turista amb mapes i càmera al coll, indicava la temàtica general, la situació
de les escenes de base, com sempre des de que es planta no en l`encreuament amb
el carrer Mesó de Morella sinó carrer de Baix, estaven condicionades per
l’estretor de l’emplaçament.
La falla tenia un modelat
molt discret però amb uns ninots ben connectats a la temàtica, especialment el
del valencià amb armadura i el turista-viking amb el barril de vi o cervesa al
braç. Òbviament la reproducció d`un guió així implicava un modelat
caricaturitzador que exagerava determinades accions o expressions relacionades
amb la temàtica general. A la base apareixien fotografies de llocs turístics i
emblemàtics del casc antic, que omplien espai i relligaven les escenes amb el
coronament. Finalment la pintura resultava un poc caòtica, tot i que combinava
de forma general colors càlids i freds dins del espai del coronament i també a
la base. José Luís Gòmez aconsegueix
el 3r premi d`enginy i gràcia a la secció 8-A...i te molt de mèrit rascar ací,
per que l’emplaçament és complicat.
I com la llei d`atracció,
quan les coses van bé... s’atrauen entre sí, la Falla Baixa-Mesó Morella tenia un cadafal infantil amb una
composició que entrava pels ulls, Una
cançoneta i mon anem era xicoteta però ben armada, una xiqueta emergia
d`una tassa, rodant del seu cap fins una de les vores de la tassa diferents
eines de cuina descrivien una semi circumferència. A la base menys ninots, la
matèria prima culinària, una vaca, una gallina o un elefant. Modelat
naturalista amb trets geomètrics, molt habituals en el seu artista tenia el seu
millor aliat en una pintura de tonalitats clares que destacaven entremig
d`aquelles antigues parets embrutades per incívics grafits. Blau clar, verd
turquesa o simplement blanc, combinaven amb alguns punts de color negre, morat,
roig o groc. Un Vicent Espeleta en
plena forma aconsegueix que l`antiga comissió del Carme guanye múscul amb un 7é
premi de la secció vint-i-dosena.
Arribava a l’equador de
la ruta, el meu pas per la Plaça de Sant Jaume antic emplaçament faller potent
en els ’30 i ’40 del segle XX, m`ho recordava, passava per la plaça del Tossal
on visitava la seua falla corresponent, però això correspon a una altra
crònica, continuaré per tant pel carrer Sant Miquel que duia a la Falla Sant Miquel-Plaça Vicent Iborra ací
l`antic emplaçament literalment ha desaparegut amb l’obertura de la Plaça
Eduard Chavarri al final de la qual i enfront l`església de Nª Srª del Puig al
costat de la Plaça Vicent Iborra. Hi ha
moments que no haurien de tindre rellotge era una falla feta pels propis
fallers presidida per un rellotge d`arena, amb un guió que s`assemblava al
Ministeri del Temps, jugava amb la paraula temps, de pirotècnia, de música,
d’indumentària, etc,.. corresponent a la secció 8-C no obtingueren premi.
La falla infantil era
obra de Daniel Guitarte Ortiz, a
banda de l’elaboració professional calia destacar també un entorn més agraït,
la façana de l`església era un digne teló de fons, que semblava un llenç blanc
neutre, davant el qual s`alçava una composició d`un joc de construcció
infantil, no de bades el lema era Joc de
xiquets i tot la seua simplicitat estètica, contenia el seu cos central,
una figura exempta i un coronament amb un Sol i una Lluna. Tant els planetes
humanitzats com els ninots humans o animals estan molt marcats per la
geometria, quasi tant com les peces de construcció que els envoltaven. Tot això
servia per a il·luminar amb molts colors vius, tant càlids com freds tota la
base, reservant el blau-fred per a la Lluna i el roig-groc-càlids per al Sol. A
pesar de tot, el cadafal de la Falla
Sant Miquel-Plaça Vicent Iborra no obtingué premi a la secció dinovena
infantil.
Em rodava un tant el cap
amb tanta història -la última falla te més de 156 anys- per pura xamba
geogràfica, faria una breu retirada de la part antiga del Carme ja que seguiria
cap al carrer Guillem de Castro continuant un breu camí pel limes del barri junt al Col·legi
Cervantes, continuant per un parc infantil fins la Falla Mossèn Sorell-Corona l`inici d`una mini ruta experimental que encetava Salvar
el Foc que havia dissenyat Fermín
Jiménez i havia construït Manolo
Martín. Com altres anys em vaig quedar parat... sempre ho aconsegueixen!
Una estructura quasi cúbica, metàfora d`un habitatge que guardava dins de sí,
l`explicació de la falla. Calia rodar la falla i descobrir una porta amb
timbres, dins hi havia una llar de foc, una estufa i un llit per al vigilant
del foc. Composició molt original, era un dels seus puntals, modelat?
Inexistent, però l’ús de materials com la fusta garantien una cremà sense fums
negres. Enguany s`han quedat fora dels premis en la categoria experimental, en
la que han segut punters molts anys, però en canvi han rebut el 2º premi
d`enginy i gràcia de la secció 3-C.
La comissió infantil
tingué uns artistes que estan collint molt guardons en enginy i gràcia: Cap de suro, que optaren per una
temàtica integrada amb la falla gran i el llibret: Un barri ideal. La única falla sense tanques del sector...i jo crec
que de tota València, mostrava un barri amb edificis humanitzats o persones-casa com deien alguns xiquets
que passaven per allí. Estructura oberta a mode de casc urbà, modelat
humanitzat..... barraques de l`horta, cebes, raves, safanories... etc...tot amb
cara i ulls. Els gossos també tenien les seues cases, barri accessible i cases
accessibles o adaptades, que sinó apareixia al guió, ho afegisc ara jo. A
diferència de la pintura quasi monocolor de la falla dels majors, la menuda
tenia més alegria, però hi havia una base molt neutra i els colors càlids eren
suaus, la majoria secundaris com el taronja o el marró. S’estrenen a la Falla Mossèn Sorell-Corona amb un 2º
premi d`Enginy i Gràcia a la secció novena infantil.
Els cadafals ja els havia vist, però el llibret, encara no. Recentment Ibán Ramón ha rebut el premi ADG Laus de Bronze en categoria de llibre complet pel llibret de l`any 2017, uns premis a nivell estatal, als quals per primera vegada ha arribat un llibret de falla i ha obtingut premi, un nou camí obert. Salvar el Foc de moment ja ha rebut el 4rt premi de llibret del Concurs que enguany s'ha obert per a les comissions de la ciutat de València.
Continuava avant pel
carrer Corona i en pocs metres girava a l’esquerra pel carrer Beneficència, per
trobar-me la Falla Ripalda-Beneficència-Sant
Ramon on un any més, em trobava als infantils dibuixant la seua falla... és
curiós no ho faig aposta, però sempre coincidisc amb eixe moment, és com el dia
de la marmota versió falles. Cavall de
Troia era un lema basat en un clàssic molt atractiu, adaptat als nostres
dies. El cavall era el mateix, ben plantat al mig del cadafal de fusta,
etc..però del seu interior eixien unes estranyes criatures, no, no eren grecs,
sinó Megues que també és una paraula
grega, però que fa referència a unes unitats d`informació que ho envaeixen tot.
Una escena avançada a la part frontal, mostrava una parella que ja no parlava,
sinó que es comunicava per whatsshapp...
El grup candidat a
l’indult era una mare que ja no li posava la cullera al xiquet en la boca....sinó
en la orella, per que estava atenta al mòbil. A la part posterior, una escena a
base de fictícies captures de pantalla, on apareixien converses condicionades
per les noves tecnologies, que acabaven de forma poc humanitzada, en un dels
laterals apareixia un gos amb el mànec de la corretja a la boca, esperant que
algú el passejarà...no li calien cartells. Una visió pessimista de la
tecnologia – o realista- que per desgràcia compartisc plenament amb Vicente Almela Caballé, el que no
sabria fer és plasmar-ho com ell en una falla, en el modelat era palpable la
distància entre les persones, no és miraven, la mirada perduda del gos, etc,...
des del punt de vista més estètic o formal, guardava les proporcions i seguia
el modelat que Almela ha anat perfilant al llarg de la seua carrera artística,
tot i que em va cridar l`atenció que els ulls apareixien tancats o molt
ametllats com si foren orientals, potser fent un giny als qui seran els futurs
dominadors de la humanitat.
Malgrat el to pessimista,
la pintura no era trista o apagada, de fet els colors freds explícits eren molt
minoritaris, un poc de morat o verd a la part frontal, no podien gelar un
conjunt on pesaven molt colors marronosos com el caoba que s`acosta al roig o
un groc Nàpols o marró mel, que no deixaven de ser colors càlids...molt suaus
però càlids al cap i a la fi. El punt més fosc era el marró cafè de la base del
cavall i estava envoltat de la base de pedra blanca que el neutralitzava. Fins
i tot els megues invasors tenien un color negre en les filamentoses extremitats
i un cos beix, color també del gos que esperava que algú el passejara. Una de
les millors falles que li he vist últimament a Almela, amb dedicatòria inclosa
al desaparegut mestre Miguel Delegido i a ajudants com Rebeca Tomillo e Isabel
Garcia. 4rt premi de la secció dotzena infantil i 2º premi Experimental
Infantil.
La Falla Ripalda-Beneficència-Sant Ramon continuava un any més amb Giovanni Nardín, que ja porta quatre
anys plantant en l’emplaçament. Enguany havia plantat Imago Typhonis una falla que calia saber llegir-la i si era
possible anar documentat abans de la visita. Com altres anys, l`artista italià
fonamenta el guió en la mitologia clàssica, enguany en la Gigantomàquia,
representada per una confrontació d`escales, tal com relatava el grec Hesiode.
Tot el desenvolupament de les guerres còsmiques descrites a la Cosmogonia, acabaven desembocant en una
sèries de reflexions: Quan volem fer una cosa i no la fem. Es vertadera
impossibilitat? Que ens ho impedeix? Etc, ...
Allí plantat com un ninot
anava jo rumiant tot allò, per que les falles de Nardín, em deixen sempre
astorat...per no dir amb cara de moniato, tractant de traure-li el suc. En el
plànol estètic, també em quedí prou parat admirant el treball que ha de tindre
col·locar la barbaritat de cabirons que hi havia als dos ninots, tant el gran
com el menut. També és admirable el material, tot fusteria i alguna peça de
cartró, sense pintar a excepció d`una part de les cames, amb color verdós. Falla
sense materials contaminants, l`ornament amb suro a la base ho completava e
introduïa una xicoteta variant cromàtica marronosa més fosca que la fusta dels
cabirons. La Falla
Ripalda-Beneficència-Sant Ramon aconsegueix premi per tercer any
consecutiu, o millor dit premis, el 3r de la Secció 5-C i el 3r de les Falles
Experimentals.
Mini-ruta d`experimentals i mini-ruta de falles amb llibrets importants, ja que el de la Falla Ripalda-Beneficència-Sant Ramon també ha estat sempre entre els premiats a nivell autonòmic i enguany "Caos" rebia el 5é premi del Concurs de llibrets de la Ciutat de València.
Quan ja estava girant
cap al carrer Ripalda, em trobava amb Dani Garcia administrador de la Ruta
Fallera, amb qui comentava el recent bac a la Plaça de Sant Bult,
afortunadament les cremes actuals fan miracles i anava tirant de braç, conforme podia, també cal dir que encara no s’havia
gelat. Finalitzada la breu conversa continuava avant i girava a l`esquerra pel
primer carrer, un breu trajecte de 100 metres que duia a la Falla Marqués de Caro-Dr.Chiarri primer
Fent l`indi la infantil que mostrava
una estructura interessant per a una falla tant menuda, el tòtem amb el Sol al
remat i un indi xiquet a un foc preparat per a fer senyals de fum, dalt un
rocam. Una xiqueta india i un Tipi completaven el conjunt. Modelat naturalista, amb pintura un pel fosca de Xaume Torrent que havia plantat a la secció
vintena infantil.
La Falla Marqués de Caro-Dr.Chiarri tenia una composició encara més
espectacular que la infantil. Portava per lema In-comunicació i anava en la línia temàtica de la falla de Vicente
Almela en la infantil de Ripalda-Beneficència que acabava de visitar. L’estructura
vista des de la frontal semblava part d`una casa tallada, es veien fins i tot
escenes escatològiques amb el denominador comú d`estar parlant pel mòbil. Ho
coronava tot un element molt recent de la història, que moltes persones de
mitjana i avançada edat ni comprenen: el núvol. Eixe espai virtual on es reuneixen dades de totes i tots, com mai a la
història havia passat i que resulta terrible pensar el poder que atorga als
poders econòmics que el controlen -que ens controlen millor dit-.
Poques vegades ho dic,
però en el cas que ens ocupa, els cartells eren absolutament necessaris, el
tema podia resultar molt complex, fins i tot per a gent no tant major, amb un
llenguatge senzill i directe resolia els dubtes, fins i tot mantenia un cert
ritme i sovint una bona rima, tot i que el vers era sol i la mètrica,.... però
no, no vull ser tan sever, certament complia la seua funció i encara més. Si
una escena atresorava l`essència de la falla era la del ninot candidat a
l`indult, un xiquet que veia un pardal... i emocionat li deia a sa mare “Mare,
mare...un tuiter!”...en fí, caricaturització en el modelat i realisme social en
el guió.
Del modelat, crec que
està tot dit, o no. La representació d`un element de nova creació, desconegut
per a molts espectadors-sobretot els més vells- te molt, molt de mèrit, més
encara, quan l`espai en si, no existeix, per que no és un espai físic i això en
l’art-falla equival a tirar de metàfores o símbols. Els colors apareixien en
els vestits, en els ninots en definitiva, que eren i són el centre de l`acció
comunicativa, mentre que el coronament i bona part del cos central restaven en
un segon plànol amb un color més o menys blanc neutre, discret. Un detall que
no vaig vore en directe, però si he advertit a posteriori era la col·locació
d`essers vius al núvol, per a subratllar també a nivell pictòric la seua
importància. Cadafal atípic amb forta càrrega conceptual que em deixà pensant
una bona minutada, però les categories tenen pocs guardons a repartir i el
signat per Inma Ibàñez no l`obtingué a la secció 8-A.
Casualitats de la vida,
de tornada al carrer Ripalda, vaig passar junt el carrer Hort d`En Cendra, curt
carrer on l`any passat feia 150 anys que es plantà una falla que fou junt a una
altra plantada a la Plaça de Bous les úniques a tota València en aquell convuls
1867, previ al sexenni revolucionari o democràtic -Sufragi Universal aprovat el
1868- que òbviament també afecta a les falles. Però l’arribada al carrer
Ripalda em feu tornar al present, en menys de cinquanta metres tenia la Falla Ripalda-Soguers que l`any passat havia
fet un homenatge al centenari de l`Estació del Nord, enguany el lema era Babel Faller, una gran torre de vareta
que tractava de reproduir aquella bíblica torre. Ninots plans acompanyaven un
cadafal que era coronat per un faller en dos dimensions que sostenia el símbol
identitari per antonomàsia de qualsevol comissió: l’estàndard.
La rima assonant dels
cartells o cartel·les que no estic segur del terme, indicaven la trama de la
falla, en indumentària tradicional hi ha elements que semblen de carnestoltes,
amb la normativa europea tirar una traca és una heroïcitat, mentre en altres
llocs fan el que volen, els músics no saben que tocar per no pagar drets
d`autor, etc,...no puc parlar de modelat, però si de la vareta i quan la fa un
dels reis del material com Juanjo Garcia parlem de paraules majors, afortunats
aquells que pogueren presenciar la crema d`eixa torre sense suro ni acrílics
que produeixen fum negre. Òbviament el cromatisme estava molt reduit als
matisos dels ninots, alguns d`ells a pesar de ser plans, molt treballats. El
cadafal rebé el 5é premi i el 1r d`enginy i gràcia de la secció 7-C
Somiar
despert era la falla infantil d`uns artistes del barri: Fet d`Encàrrec. Amb una composició
diferent, fresca i senzilla, un arbre elevant per la seua pròpia decoració de
suro, on les escenes no apareixien a la seua base, com seria habitual sinó en
la seua copa i en un cas en un gronxador que sorgia de la copa. El modelat era
el que identifica a Paco i Marisa, representaven a xiquetes en la seua
totalitat i la part inferior del cos no es reproduïa de forma naturalista sinó
amb una forma que recorda la closca d`un caragol. Els colors verds i marrons
forts propis de l`arbre i la terra dominava el cos central i la base, però els
colors més suaus de les xiquetes, els astres, etc,... suavitzen e il·luminaven.
La Falla Ripalda-Soguers rebia el 3r
d`enginy i gràcia de la secció dotzena infantil.
I de vareta...a vareta,
la Falla Alta-Sant Tomás molt
propera era del mateix artista, Juanjo
Garcia, amb una estructura esvelta amb un cos central que marcava tota
l`estructura general, un gran far i dalt de tot Fuset aguaitant per on venia la
tempesta, el far era la Junta Central Fallera, onades de fusta i vareta representaven la Marea Alta que amenaçaven la integritat del màxim organisme faller
del Cap i Casal. Al coronament les gavines del PP i els pardals de Cs deixaven
caure els seus excrements sobre el vigia. A la base la barca del Patrimoni,
semblava actuar de contra coronament, amarrada i plena de pedaços, a tota la
base, molta fusta, arena i suro. La falla tenia un tarannà satíric molt
definit, en un restaurant s`oferia una “merlusa” (lluç) que es podia pendre en
carpa, un artista carregat fins el coll bramava contra el terme ...immaterial
-era el ninot candidat a l`indult-.
A la part frontal una
fallera nua, tota plena de picades i marques després de prendre el bany, entre
la fauna marina, algunes espècies molt excrementals...en
general, molta estructura i pocs ninots, però només contemplar l`estructura
general de la falla ja compensava de llarg la visita, tècnicament les onades de
vareta em semblaven molt complicades de dur a terme. El modelat dels escassos
ninots, responia a un perfil naturalista amb un acusat sentit satíric pel que feia
al ninot candidat a l`indult. Els colors de la falla responien a les variacions
dels materials utilitzats, des del groc quasi crema de part de la vareta,
passant pel beix, fins a tonalitats marronoses de la fusta de la base,
decoració de suro, etc...el cadafal situat a la secció 6-A no va rebre premi
del jurat.
Diferents
es un terme que engloba gran quantitat d`accepcions, sembla que pel vandalisme
patit, no agradà a segons quines persones, la seua plasmació tridimensional en
la falla infantil Alta-Sant Tomás, dit això,
a mi no m`agraden totes les falles que veig o una part o varies d`una en
concret i fins i tot alguna vegada ha arribat a desagradar-me molt, però d`ahí
a furtar ninots, tirar-los a terra, mutilar-los, etc... se`n va un món. Quan jo
vaig arribar sembla que la falla tornava a estar sencera o quasi sencera,
demane disculpes però ne veig tantes que de vegades oblide detalls. Anant al
tall, la composició era visualment massissa no conec el significat del cos
central, però era molt compacte, geomètric i des d`ell partien en forma d`aspa
quatre rectangles més on es situaven els ninots.
Els ninots il·lustraven
situacions de xiquets com el lema diferents, per qüestions ètnic-culturals,
sexuals, psíquiques, sanitàries, etc,... en definitiva que no seguien el patró
majoritari, en aquell moment em vaig adonar que alguna cosa havia passat
mancaven un parell de ninots o tres. No obstant per als que coneguem el modelat
de Marc Martell és podia constatar
la seua empremta. Antigament es deia que el rostre era l`espill de l’anima i jo
de vegades pense que les cares dels ninots, són l`anima de l`estil dels
artistes que fan falles d`autor, en el cas que ens ocupa xicotets ulls, nas
rodó i sobretot unes pigues molt característiques. L’ús de materials com Etilvinilacetat
més conegut per Goma Eva o llana, desconec si el cos central era de suro o de
fusta.
Colors per a donar i
vendre, a la part frontal una transició de càlids a freds, amb dotze tonalitats
o més i després un interesant contrast entre el negre del cos central i els
agrisats de les bases on es situaven els ninots. En el mateix coronament hi
havia un contrast entre el blau celeste i el rosa. Entre els ninots de la part
frontal l`ús de llana de diferents colors aconseguia plasmar cabells negres,
castanys, rogencs, etc,... no podia oblidar un contrast molt aconseguit per
Marc Martell, com és el resultant de combinar el morat amb el negre. La Falla Alta-Sant Tomás no obtingué premi
a la secció dotzena infantil però sí el 5é premi a la categoria experimental infantil.
Fotografía de Carles Salvador via GVA Educació Mestre a Casa
Jo estava parat al carrer
de dalt, però el rellotge continuava avançant, calia recuperar temps seguint
per eixe mateix carrer on va nàixer Carles Salvador fa 125 anys, el més conegut
dels pares de les Normes del 32 i un dels representants de la generació
literària valenciana de 1930 molt actiu en el mon de les lletres falleres, participà a molts llibrets de falla i a la mítica revista Pensat i Fet 1912-1972.
Creuava la plaça dedicada a l`expresident Pere Borrego Galindo, on fins 1983 es
plantava la falla, fet que sempre any rere anys em repetien els meus pares fins
la sacietat i que jo posteriorment veient-ho en fotografies comprenc el per què
de la seua insistència, ... molts bojos
per les falles haguerem pagat milions per vore una cremà en aquell lloc i jo
també, per a que negar-ho, però el temps passa i no torna.
Però el present em
reclamava, era hora d`enfilar pel carrer Salvador Giner -sí, si...el Mestre
Giner, el creador del pas-doble l`entrà a
la Murtà de 1903 en alguna crònica futura li dedicaré un apartat- els
arbres anunciaven el Casal Faller actual i un poc més avant la plaça del Portal
Nou on estava la Llibertat! O el que
és el mateix la Falla Na Jordana
2018. Crec que hi havia tanta o més gent dins del recinte de pagament que fora
de les tanques, havia entrat un grup de turistes amb guia inclòs i era
impossible traure una foto general decent -afortundament mitja hora després aquella densitat baixa un poc- em pregunte cap on poden anar les
falles si la deriva del turisme faller de masses, continua augmentant, és
conseqüència de la Declaració de Patrimoni de la Humanitat?
Reflexions al marge,
calia tornar a l`observació i anàlisi d`un dels millors cadafals plantats al
Portal Nou en els darrers catorze o quinze anys. Una de les millores respecte
l`any passat era una composició molt més nítida, un triangle equilàter
rectangle quasi perfecte amb un imponent William Wallace de cos central amb un
posat majestàtic, sostenint l`espassa de la llibertat que donava nom a tota la
falla. L’espai existent entre el cos central i els contra coronaments obrien la
falla, permetien inserir algunes escenes i aconseguir major esveltesa general.
Molt amagada apareixia una segona piràmide en el coronament, dalt el cap i
l’espassa de Wallace, un dimoni
arrossegant a algú encadenat i damunt de tots una metàfora de la llibertat
coronada.
Les referències al terme
llibertat apareixien per tota la falla, per exemple al braç dret de Wallace
damunt el qual una jove contemplava una gàbia buida. El contra coronament més
important era el del Rei Edward I “longshanks” acarnissat enemic de Wallace,
però que ací apareixia com a símbol no anglès, sinó britànic fent de metàfora
de la llibertat del Regne Unit per abandonar la Unió Europea i dalt la seua
corona, també gàbia i presoner, una constant a la falla. L´altre contra
coronament estava quasi amagat, entre els visitants, un bust que representava Murron
MacClannough l`esposa de Wallace assassinada per un soldat anglès després de
negar-se al dret de cuixa del cap de la guarnició. Encara hi hauria un quart
contra coronament posterior: assegut damunt un llenç de muralla, apareixia un
botxí amb cara de pocs amics.
L’escena frontal mostrava
un pastor no votat per ningú, amb un penjoll d’elefant, sostenia una
Constitució Espanyola que prop del 65% de la població actual per qüestions
d`edat no hem votat, compte amb desacatar el llibre, que el braç que aguantava
el garrot l`assenyalava. Al seus peus un ramat de 17 ovelles, algunes se`n
volien anar d`aquell lloc, altres es lamentaven de falta de pinso i altres
l`oveller emèrit els treia la llet, una de les escenes més recordades de les
falles del 2018. En una altra escena un antiavalots de la policia espanyola
s`enfrontava a un mosso d`esquadra, en una escena tragicòmica, el qual seia
sobre una urna, anhel de llibertat col·lectiu d`un poble, porres contra urnes,
un gran ninot que quasi semblava un contra coronament falleritzava la llibertat guiant al poble de Delacroix i la feia
emblema de la lluita de les dones pels seus drets.
Hi havia un espai per a
posar-se un casc d`au i entrar dins d`una gàbia, per a saber com es sent algú
privat de llibertat. Hi havia una escena de micos dedicada al llibertinatge
exercit sobretot a les xarxes socials, la llibertat de culte tenia poc a vore
amb confessions religioses i més amb crítica econòmica amb un ex ministre
d’hisenda fent de confessor. Una altra escena feia referència a la llibertat
informativa i reproduïa als presentadors d`una coneguda televisió de l`estat.
Una escena internacional era la formada per el cowboy americà sobre el bou de
Wall Street amb l’embolador corea, preparat amb la flama a la ma. El grup
candidat a l`indult mostrava una mestra envoltada dels seus alumnes, una
d`elles una xiqueta plorant com a metàfora de l’assetjament escolar. Finalment
apareixia Murron MacClannough esposa de William Wallace com a contra
coronament.
Si la composició havia
millorat notablement, recordant èpoques glorioses, el guió de Gallego
presentava un fil conductor ordenat com sempre i amb algunes escenes que
tocaven temàtiques candents que no resultaven fàcils de satiritzar, però la
gent de Na Jordana ho ha fet de nou possible, potser alguna escena era una mica
més difícil d`entendre, però bé no tot
pot encaixar de forma perfecta i a més amb un valencià correcte, senzill que no
simple i amb una ortografia prou acurada, cosa que a l`especial de València per
desgràcia no abunda. La meua calculador mental començava a sumar una puntuació
prou elevada, però calia comprovar-ho amb un dels punts forts: el modelat. L`estil
naturalista més proper a la reproducció realista de les persones, animals u
coses del carcaixentí Toni Perez,
influït pel disseny de l`artista de la Safor José Gallego aconsegueix un resultat final de com a mi m`agrada dir
clàssic evolucionat, amb un exemple molt naturalista en el contra coronament
representat per Murron o un altre amb major abstracció com el de William
Wallace, fins i tot un dels pocs casos de caricaturització com el dedicat
al ex-ministre Montoro vestit de capellà, tenia un caràcter molt contingut i
com deia una dona que venia darrere de mi es
mas guapo que el real.
Restava només la pintura,
un aspecte que quan vaig vore la maqueta em feia molta por, el motiu es que les
falles on apareixen temes històrics de l`edat mitjana, solen configurar
tonalitats fosques de molt difícil combinació. Però la parella d’artistes
estava ben assessorada per una falla on si hi ha algun excedent és la cultura,
el punt de fuga cap on es dirigien totes les mirades que entraven a la plaça,
era la cara pintada de blau de Wallace, el color de la creu de sant Andreu
emblema nacional escocès, trastocava un espai que quasi sempre te un color
càlid suau, ara era fred. Això donava l`oportunitat de combinar-ho amb uns
cabells llargs rogencs, d`altra banda molt comuns a les terres altes d`Escòcia.
El peto de cuir de Wallace no era monocolor, oscil·lava entre el groc i el
marró, segons el lloc subratllant el les formes volumétriques modelades prèviament.
La cota de malla tornava
a ser d`un color fred que combinava un blau grisenc amb línies negres i mancava
un dels punts més complicats del cos central: la falda o kilt, un teixit a base
de quadres de diversos colors que identificava als diversos clans o famílies en
funció del disseny. S’ optà per una solució flexible i pràctica, dibuixant
quadres blancs que il·luminaven els altres rojos i verds, fort contrast, potser
poc historicista però estèticament efectiu. La resta d`objectes de cuir o fusta
que hagueren tingut potser colors més foscos els tenien rebaixats i per a
rebaixar tot encara més a la base una muntanya verda que recordava els
paisatges escocesos. I si el cos central tenia molts colors, el contra
coronament havia de tindre’n menys per a fer efectiva la combinació...i així
era, Eduard I destacava sobre tot pel gris i pel roig/ rosa carn.
Potser la part més complicada
degut a la gran quantitat de colors, era la del triangle superior, on els
colors càlids dominaven la part baixa, amb una presència molt tímida d`algun
color fred com el verd llima o el blau, el morat feia de transició cap al blau
i la cabellera groga del coronament superior finalitzava el conjunt. Després de
vore totes les potencialitats de la falla vista per davant, el cap em deia que
el podi era possible, al girar cap arrere i repassar la distribució de colors
ja no ho tenia tant clar, hi havia un caos meravellós, però caos al cap i a la
fi, on els càlids, freds, suaus, forts, etc,... tots es barrejaven a tot arreu
i no marcaven un esquema racional com a la part frontal. La Falla Na Jordana després de tretze anys
d`espera i uns quants sisens premis, torna a entrar entre les cinc primeres amb
un 5é premi i recupera el ceptre de l`enginy i gràcia amb el palet de la Secció
Especial que havia guanyat per darrera vegada el 2012.
Nòmades.
Donetes a tota màquina no era una falla infantil fàcil de
comprendre, a simple colp de vista, semblava una barreja d`estranys essers
humans i màquines formant una amalgama variada. Segons l`explicació de Teresa
Broseta, la falla era un homenatge a les dones, a mi la composició em recordava
el decorat de la Bola de Cristal, un
tant futurista en aquells ja llunyans ’80. Cadafal molt innovador que requeria
de la lectura dels cartells per poder entendre que per exemple la base era la
dida d’abastiment, una altra era la dona maquina de la inspiració, etc,.. al
coronament destacava una esfera en la que s`ubicaven figures de mida molt
menuda que semblaven orbitar al voltant d`un espai. Conceptualment era una
falla molt difícil de comprendre, entre altres coses per que tampoc el modelat
de Javier i Jesús García Pérez era un fidel reflex del naturalisme, ni d`un
estil abstracte o amb tendència cap a l`abstracció.
Una tendència clara era
la del reforçament d`arrugues, bosses baix dels ulls i tot tipus d`elements
propis de l`envelliment humà, però eixos trets no serien suficients per definir
un estil que també aporta una desproporció del cap respecte la resta del cos,
cares amples, nasos menuts i xatos, boques grans, etc,.. Colors forts amb
contrastos evidents, roig, verd, etc,... que tenien els seu color càlid més
suau, precisament en el color de la pell rosa pàl·lid, tant pàl·lid que quasi
semblava blanc, un color que suavitzava els altres colors vius que els
envoltaven, la part posterior combinava molt bé amb la gespa de la decoració,
però la de davant no tant. La Falla Na
Jordana va rebre el 11é premi de la secció primera infantil.
I abans d’acabar la
crònica no podia deixar d`esmentar “Dones” el llibret de la Falla Na Jordana
2018, el qual no ha pogut participar enguany al concurs de la Conselleria
d`Educació i Investigació on reberen el 1r premi del 2017, ja que enguany s`ha
creat un nou concurs per a les comissions de la ciutat de València on també ha
guanyat el 1r premi, sempre ens quedarà el dubte de quina posició haguera
ocupat a nivell autonòmic, però tenint en compte la nomina de col·laboradors,
les il·lustracions, fotografies, maquetació, etc,... és obvi que o haguera
tornat a guanyar o almenys a estar entre els tres o quatre primers. Però en
plenes falles, l`única cosa que puc llegir són cartel·les explicatives de les
escenes i les adreces dels
carrers no siga que un humil corredor de falles es perda i no puga seguir fent
noves rutes. Fins la propera!
