CRÒNIQUES FALLERES 2018
DIARI DE PLANTÀ 📓🏗️ IIIª Part: (Última) De l’oest al sud del Cap i Casal, aprofitant el transport públic🚇. Fent ronda per l’Olivereta i Jesús-Creu Coberta.
Les circumstàncies
personals obligaven a fer un parada tècnica
a migdia que retallava la possibilitat de transitar per un sector com Botànic
-la Petxina, que havia visitat durant una pila d`anys. La part bona és que
tindria un xicotet descans i una posterior ruta que com un beduí del desert,
traçaria sense allunyar-me en excés dels meus particulars oasis: les boques del
Metro. Tornava al Cap i Casal des de la Ribera, amb un abnegat esperit, per a
continuar viatjant ja en la ciutat de València, pel seu subsol des del centre fins arribar a
l`estació de l’Avinguda del Cid. Prenia l`eixida del carrer Burgos, per a
després d`uns metres contemplar Una falla
de Cine que era el lema de la Falla
Pintor Stolz-Burgos
Com en anys anteriors i
després de la breu experiència en categories elevades, el cadafal tenia un
escàs volum. Un lleó de la Metro Goldwin Mayer rugia damunt unes cintes de
pel·lícula, ens estava cridant per a que els espectadors ferem un recorregut
per les millors pel·lícules del cinema i concedir al faller més sabut el preuat
oscar. No faltava la crítica amb el millor decorat dedicat al poliesportiu de
Nou Moles i altres relacionades amb el barri. El tema estava clar, tant, que
sense la majoria d`escenes es veia que la cohesió del guió era alta i es
percebia coherent, faltava l`escena de Gru i els Minions que lluitaven contra
els antifallers...en fi, en plena
plantà, era una loteria trobar una falla quasi tota plantada i la d’Oscar Garcia Cuesta encara necessitava
temps.
La composició tot i el
xicotet volum, estava molt ben pensada, ja que s`aconseguia generar un aspecte
dinàmic amb la postura del lleó, amb una pota alçada, el cap girat i la boca
oberta en acció de rugir. La resta era col·locar els elements i ninots a una
distància prudencial, ni massa prop per tapar el cos central-remat, ni massa
lluny per a no deixar buits innecessaris. El modelat tenia un nivell que
sobretot destacava per estar en un cadafal de pressupost baix, de tall
naturalista, amb molt bona expressivitat en el cas del cos central. Respecte la
pintura, es podria quasi el mateix, particularment ben acabat estava el lleó,
amb una gamma de marrons, que denotava un domini important del cromatisme, des
del marró xocolata més fort, passant per altres ocres
més daurats fins el més clar marró mel. Bons arguments que li serviren per
rebre un 3r premi a la secció 8-A.
La falla infantil portava
per lema Mediterrània i era obra del
jove artista J.Carlos Banacloy Cuevas,
que debutà en la veïna falla olivereta fa un parell d`anys. Era evident un
major volum respecte la germana gran que la situava en una categoria mitjana, La
paraula que millor definiria el que em va causar aquell cadafal, va ser el
d`originalitat. En primer lloc per que la composició ho era, una gran sirena,
de la qual no es veia tot el cos, creant la sensació òptica de tindre bona part
del cos submergit, per a que tot anara lligat, calia ornamentar la base amb una
pedra blanca i blava recreant l`aigua i l`escuma del mar, altres elements eren
els propis ninots com un que anava en una moto d`aigua o una barca.
Temàtica social dura i
punyent, com és la del trànsit de persones que fugen de guerres, fams,
etc,...buscant un millor destí, tenia la part més agra a la base, mentre que
tenia una més onírica, espiritual o com vulgueu dir-li en la part de dalt,
francament la composició era de les millors que havia vist fins eixe moment en
les falles infantils del 2018. Malauradament el modelat tot i continuar amb
eixa corrent original, tot i presentar bones maneres, dista molt del propi d`un
artista experimentat que sap traure-li el suc a un apartat cabdal, això sí,
s`havia escatat de valent per a deixar unes superfícies ben polides i això és
d’agrair. La pintura presentava una situació semblant, bon contrast entre
càlids i freds, però amb tonalitats encara molt tancades, sense aprofundir en
la gradació cromàtica. Pintor
Stolz-Burgos no rebé premi a la secció onzena infantil.
Molt bé començava la ruta
pel Barri de Nou Moles i això m’animava a seguir fins el carrer Lluís Lamarca on
als pocs metres ja percebia una barreja de sorolls entre petards, grua,
megafonia, etc,....en tot cas una demarcació sempre activa la de la Falla Lluís Lamarca-Velázquez,
l`artista i els seus col·laboradors tenien ja plantades les tres grans figures
que composaven l`ample i espaiós cos central i coronament de Una falla de revista. Curiós que falles
veïnes tingueren temàtiques relacionades amb l`art i els espectacles, en aquest
cas la falla de Francisco Borja amb
esbós de Juan Ramon Vázquez feia un homenatge als artistes valencians que de
poble en poble reproduïren els espectacles de variettes.
En aquella vesprada de
Plantà, mancava el contra remat, un bigotut adinerat que posava el capital i
que abans havia vist en posició horitzontal a l`espera de ser alçat per la grua
degut al seu important pes. A tenor de la imatge posterior, no sembla que hi
haguera una quantitat d`escenes molt gran, però fou una pena no haver-les vist.
La composició era molt espectacular, amb el suport d`elements arquitectònics i
situant grans figures en diferents punts, s`aconseguia crear un joc de
perspectives des de la base fins el coronament, que com a única pega tenia la
de ser rectilini.
Modelat característic del
taller, amb rostres d`ulls rodons, xicotets nassos triangulars, etc,...es
notava un esforç per no pintar amb un color uniform, deixant els colors càlids
tant per al contraremat com per al remat i deixant colors freds per al cos
central...però tenia truc! I es que les vedettes al mostrar cuixa, tenia una
superfície pintada de color rosa carn, que òbviament es sumava tot i que de
forma molt subliminal, a la paleta de colors càlids. El cadafal obtingué el 4rt
premi de la secció 3-A, des de que visite la demarcació, sempre estan en el
podi o en llocs de Champions...no
falla!
Era el torn de visitar Festa Animal que com totes les infantils
de València, ja estava tota plantada. Amb un volum generós, es superposaven tot
tipus de fauna, des d`animals marins com un polp, passat per amfibis com un
cocodril guitarrista o el rei de tots el lleó òbviament coronant el cadafal. Al
cadafal també apareixien figures humanes, però en un ordre secundari, que es
percebia per la mida inferior que reportaven, tant la composició com el modelat
restaven en un pla secundari front un acolorit i cromatisme on dominaven els
colors forts....fortíssims millor dit. Això sí ben distribuïts, que no resulta una
tasca fàcil, la tallada de meló d’alger o el polp groc de la base constituïen
un front de calidesa, envoltat de tonalitats més fredes.
El lleó per exemple
mostrava a banda d`una mirada absorta un color groc Nàpols barrejat amb beix
molt, molt suau, que no obstant tenia una cabellera blava gens naturalista,
però cromàticament efectiva i harmònica. Per la part posterior, amb major
presència de ninots representatius del gènere humà, no hi havia una
concentració tan explicita de colors càlids, però apareixien repartits entre la
base i el coronament, sobretot a la vela del vaixell composta per diferents
trossos, cadascun d`un color. Que la pintura i el color eren el punt fort ho
deixava ben palès la decoració de pedra blanca, color neutre que feia destacar
encara més el conjunt de Joaquín Boix
amb disseny de Juan Ramon Vázquez. La Falla
Lluís Lamarca-Velázquez rebé el 4rt premi de la secció setena infantil.
Si una cosa te bona Nou
Moles, són les distàncies entre falla i falla, a menys de dos cents metres tenia
la següent, a més a més ja la veia des de lluny avançant pel carrer Velázquez,
el sol començava anar-se`n quan tenia davant la Falla Quart-Extramurs-Velázquez la capitana del sector al ser l’única que milita a la secció d`argent
de les falles de València. Això ho pague
jo! Era voluminosa, l’equip de Javier
Arevalo Castilla tenia plantats tot el cos central i el coronament. Un
conjunt de ninots descomunals i arrodonits producte d`una híper
caricaturització que recordava alguns personatges del còmic. A pesar del gran
volum dels personatges citats, la seua disposició vertical, els allunyava del
risc.
El guió semblava donar-li
una volta a la sempiterna temàtica econòmica, però la manca d’escenes plantades
va impedir que poguera agafar-li el punt, no obstant era evident que es jugava
amb les paraules i que tot anava més enllà de la vesant economicista. La
pintura fosca li donava un to seriós i tètric a algunes figures que en el cas
del coronament era coherent, el problema venia per que tot el conjunt de la
falla era molt fosc, fins i tot la pell verd oliva del inquietant personatge
del remat resultava sinistra, torne a insistir que em va faltar comprendre
millor la temàtica, però estèticament i més en aquelles hores, no era atraient.
Un altre punt que no entenc és per que es va ornamentar la base d`una falla
tant fosca amb gespa, en lloc d`arena o pedra blanca. El jurat atorgà el 13é
premi de la secció 1-A.
Curiós em va semblar
després de vore una falla tant inquietant com Això ho pague jo! que la falla infantil portara per lema Serendípia... allò era “por que no
decirlo, sobrecogedor”...per uns moments vaig començar a ratllar-me i a pensar
que Iker Jimenez o els seus membres col·laboradors de Cuarto Milenio havien
donat idees per a fer els guions de les falles de Quart-Extramurs 2018. Mentre
em feia aquelles fantasmagòriques cabòries personals, anava descobrint no sé si
per casualitat o no, l’entrellat a la falla de Luís Enguídanos. La composició
no tenia la claredat de l`any anterior, però si una quantitat d`escenes
generosa que poblaven el cadafal, diferents mides, cos sencer, mig cos, etc...
Les escenes tocaven tot
tipus de serendipitats o casualitats, el modelat dels ninots mostrava una
tendència a la figura plana i a l`abstracció en el seu conjunt, la pintura era
un apartat complicat per la composició i el modelat anterior, sobretot per la
part posterior els colors grocs i daurats destacaven la serendípia o no, del
descobriment d`Amèrica, a l`escena el color roig acabava d`imprimir potència i
forçava a la vista a concentrar-se en aquell punt. Aplicant major o menor
quantitat de pintura per a marcar més diferents punts es creaven cromatismes
que substituïen el modelat, la qual cosa te mèrit, però la gran profusió
d`elements feia difícil l`objectiu i no sempre l`efecte era el mateix. El jurat
atorgava el 10é premi de la secció tercera infantil a la Falla Quart-Extramurs-Velázquez.
Continuava per Brasil....
carrer Brasil lògicament, no puc tele transportar-me i en menys de tres cents
metres arribava a un cadafal que tornava a visitar després d`anys d`absència,
la Falla Goya-Brasil que portava per
lema 7 pecats la qual cosa era ben
fàcil de deduir, ja que la plantà estava tant avançada que fins i tot les
lletres del lema havien estat col·locades. La composició era molt diàfana, ja
des de ben lluny es distingia perfectament la figura central que la presidia
representant els defectes humans, el remat en forma estelada o de palmera em recordava els
coronaments tant populars entre els mestres de l`escola alacantina.
El modelat del taller de Dani Barea deixava a les figures com
entitats planes, deixant a la figura central el modelat més proper al
naturalisme, en qualsevol cas, apareixia una expressivitat continguda i subtil
que de nou tenia com a contraposició un cos central que complia un paper
d`element espiritual i per tant més hieràtic i absent d`emocions. Per a
finalitzar l`anàlisi no podem oblidar com es destacava el cos central amb un
potent ventall de colors càlids, roig, taronja, fúcsia, groc, etc..que tenien
com a oposats els tons verdosos tant del coronament geomètric, com del joier de
base. La part posterior tenia pros i contres, com a pro sobretot el detall del
coronament i com a contra una distribució dels colors molt més tosca i
primària. El jurat els atorgà el 2º premi de la secció 4-C.
Els
animals ens anem de viatge era el lema de la falla infantil obra també de Dani Barea, cadafal senzill de base
poligonal, detall curiós per que semblava una evolució molt particular de la en
altres èpoques omnipresent tortadeta.
Potser pel reduït volum, em vaig fixar en detalls com eixe, també en el modelat
d`uns ninots que semblaven joguets, ja que la composició era oberta i permetia
l`observació directa sense interferències, el modelat dels animals semblava fet
aposta per agradar als més menuts dels menuts, és a dir, per als xiquets de més
curta edat, caps molt grans respecte la resta del cos.
La falla tenia una
virtut, que transmetia en un sol cop d`ull tot el seu missatge i la pintura
ajudava a realitzar eixa missió, el roig del vehicle del cos central dotava de
colorit i força una mena d`astre central sobre el que gravitaven els altres
elements, base blau agrisat que pujava cap un violeta, quan s`aproximava al
roig. La resta de l`equilibri cromàtic descansava entre la oposició de verds i
taronges, el rosa pàl·lid d`un elefant i un ratolí completaven un panorama molt
pastís i suau. La Falla Goya-Brasil
rebé el 4rt premi de la secció novena infantil.
Vaig seguir un poc més avant fins arribar a un carrer anomenat Francisco
Moreno Usedo, que em va deixar al carrer Castan Tobeñas.
Grans tanques delimitaven
un territori en plena Plantà, que pràcticament havia acabat la feina, tant sols
mancava el ninot candidat a l`indult, la decoració de la base i poc més. La Falla Olivereta-Cerda y Rico feia
enguany el 75 Aniversari...tres quarts de segle, poca broma! El lema també
recordava la efemèride: 75 Anys batallant
i apareixia un romà damunt una columna, batallant contra un tigre que volia
berenar-se`l. En definitiva els fallers d`Olivereta a diferència de l`antiga
Roma, continuaven batallant i entre les ruïnes continuava tirant coets i
resistint-se a desaparèixer, també la fallera que marxava presta a l`ofrena o
la bunyolera que endolceix la vida amb un menjar que no passa mai de moda. No
estava encara col·locat, el ninot de Donald Trump, que probablement estaven
transportant els fallers des de l`exposició fins la seua plaça.
La composició era el cos
central i el coronament, especialment la posició invertida del coronament en
situació cap per avall i descendent que a més a més transmetia moviment i
agressivitat, com preocupació i també moviment mostrava el romà que l’esperava
baix. La columna romana era poc important respecte al volum total, però afegia
més alçada i esveltesa, tenint en compte la categoria, l`apartat tenia un
important rendiment, la pega de la frontalitat, per que per darrere, perdia
molt. No es podia dir el mateix del modelat, desigual en el seu conjunt, amb
ninots de motlles molt distints alguns massa hieràtics, altres més expressius
però amb un acabat per baix de la mitjana i altres mal situats en la
composició.
La pintura podria haver
segut el ressort que haguera impulsat el cadafal del taller de Josemi Corachan
cap al premi, en el coronament el taronja i el negre del tigre prometien, més
avall el soldat romà amb túnica blava i una cinta taronja, francament no
desentonava però el color de la pell era un pel fosc, més encara ho era la
columna grisenca de la base, més propera al negre que al blanc i sembla una
xorrada, però la decoració de la base amb gespa i no amb pedra blanca, no
ajudava a il·luminar aquell conjunt.
Amb tot el desenvolupament anterior, difícilment els ninots de base podien
canviar el curs dels esdeveniments, tan sols el ninot del Trump-Capità Amèrica
oferia colors més vius. Cadafals amb llums i ombres, on guanyaren les segones,
el jurat no atorga premi a la Falla Olivereta-Cerda y Rico a la secció 3-B.
El Temps de Juan Carlos
Banacloy Cuevas mostrava una composició oberta i frontal. Damunt d`un núvol
o roca, no estic molt segur, hi havia un home de cabells blancs, sostenint un
rellotge, a banda i banda d`eixa metàfora feta ninot, tot el cadafal. Per la
banda de davant distints ninots de mida més o menys gran que reflectien eixe
pas del temps generacional. Darrere del cadafal no hi havia ninots d`una mida
estàndard, però el jove artista de València, del mateix Nou Moles, ompli
l`espai amb escenes d`un sol ninot, elevades sobre construccions
identificatives d`eixos períodes històrics. Rellevant la perseverança de
l`artista per trobar un modelat propi i solvent, especialment en els ninots més
grans o s`apreciava millor els principals trets característics.
A tot el quadre
d`originalitats anteriorment descrit, cal afegir el de la pintura, que
combinava el contrast entre colors vius, sense abusar de tonalitats càlides,
les quals ignore la causa exacta, però abundaven en ninots femenins, amb colors
rosa, groc, taronja, etc...mentre que paral·lelament hi havia una escala
cromàtica soterrada o si es vol
secundària, que anava del blanc al negre, la qual predominava més entre els
ninots masculins. També per la part posterior és veia un contrast, però entre
les edificacions, unes més neutres i altres més fosques. La decoració amb pedra
blanca, afavoria que es contemplaren millor els colors, especialment en esta
part posterior no tant acolorida. Però la secció segona infantil és molt
exigent i la Falla Olivereta-Cerda y
Rico no rebé premi.
Baixava pel carrer
Olivereta fins el carrer Goya, des d`allí fins la plaça d`Artur Piera i més
enllà pel carrer Totana, fins la Falla
Poeta Alberola-Totana la última etapa de la meua volta pel sector
l`Olivereta. A punt d`acabar el sector, també estava a punt de quedar-me sense
llum i no encenien la llum cosa que em posava nerviós, mentre observava com
acabaven de col·locar els últims elements de El Llac dels “Xismes” el lema corrompia la frase per a que al
visitant li recordara al llac dels cignes. Al compàs de les notes d`un gran
piano a la base, dues ballarines interpretaven eixa peça en el coronament, el
director era la peça més gran actuant com a contra coronament.
Destacaven també a la
part frontal les figures animals, els ratolins i els cignes del llac, la resta
de ninots que voltaven la falla, eren genèrics de motlles ja reutilitzats que
il·lustraven diverses escenes al voltant del tema. Rau ací un dels aspectes
negatius del modelat, que ocorre en la majoria de cadafals, la diversa
procedència dels motlles, crea una heterogeneïtat que ha de ser suplida amb una
bona composició o pintura extraordinària. La composició era molt vertical, amb
un coronament repartit i una cos central temàticament coherent, però
estèticament estrany o atípic. A la heterogeneïtat dels motlles dels ninots de
base, calia afegir la gran diferència de qualitat entre les grans figures de
coronament i contra coronament, clarament naturalistes i un pel hieràtiques,
cosa que no acompanyava a les ballarines que en teoria haurien d`haver mostrat
més sensació de moviment.
D`altra banda la pintura
es movia entre tonalitats fosques, el mateix piano del cos central absolutament
negre, estava situat damunt una base també de colors foscos i per si fora poc,
la decoració no era amb arena groga o pedra blanca.....gespa verda. Al
coronament de nou contrast entre una ballarina amb vestit blanc i l`altra
negre. Només la jaqueta del director i la roba dels ratolins mostraven uns
colors vius que podien il·luminar un poc allò, a banda dels ninots de base de
la part posterior. El cadafal de Pepe Benavent que debutava en la demarcació
rebé el 9é premi de la secció 3-A. I si
en la gran vaig tindre el problema de la foscor natural i la del cadafal, en la
infantil va ser un doble cinturó de tanques.
A
ma o a màquina era bonica fins i tot encerclada
d`aquells maleits ferros que no la deixaven contemplar com Déu mana. Composició
rodona, on un mig cos d`un monjo copista medieval a la base servia com a carta
de presentació d`un cadafal amb una composició suggestiva, harmònica, amb
ritme, moviment, etc...i a més a més sense caure en un excessiu monumentalisme
que poguera tapar la pròpia falla, cosa que ocorre més sovint del que sembla.
Modelat naturalista, en alguns casos molt caricaturitzat i en altre més seré,
però sempre amb evident expressivitat, producte d`un tractament prou acurat de
les mirades, postures, etc...un fet prou significatiu es que els ninots no
dirigien les mirades cap a l´infinit, sinó que les projectaven cap al centre
del cadafal, creant un feedback o retorn que cohesionava tota la falla.
L`artista Borja Llorens podria haver de ninots
tota la falla, però arriscà amb escenes com la mecanització dels tallers
fallers, una escena molt original, on una màquina de càlcul numèric
computeritzat creava un ninot. Més humorístiques eren altres com la del burret
entusiasmat que conduïa un tractor per collir les verdures. Si la falla gran
era un pel gris, la infantil tampoc era molt acolorida, però sobre tot tenia
més presència del gris i del blanc, això i la decoració amb pedra blanca,
canviaven molt el panorama. Darrere predominaven el verd i el marró, però
existien moltes taques de colors diversos, tant freds com càlids. Poeta Alberola-Totana rebé el 6é premi
i el 2º d`Enginy i Gràcia de la secció cinquena infantil.
Eixia del carrer Totana,
per enfilar l`Avinguda del Cid buscant l`estació de Metro per a viatjar de nou
pel subsol lluny dels embuts de la superfície, revisant detalls de la ruta,
camí de la eixida de Patraix. Ja a l’exterior mentre caminava per l`avinguda
Gaspar Aguilar me`n adonava que el dia havia caigut completament, per sort la majoria de cadafals a visitar al
sector Jesús-Creu Coberta tenien un il·luminació adequada. I la primera de la
llista era Fra J.Rodriguez- Pintor
Cortina i el seu cadafal infantil obra de Ximo Martí Jugant en el camp
la falla donava el que prometia, una xiqueta asseguda envoltada d`animals i
xiquets de menor mida tant salvatges com de granja.
La composició era molt
senzilla, sense més detalls que destacar que els dos ocells que semblaven
sostenir el balancí de la nena del cos central i el joc de proporcions que
permetia crear perspectives. Modelat naturalista, amb bona expressivitat, jocs
de mirades, posicions, etc,...i com a falla de jocs campestres els colors
havien de jugar molt amb verds i grocs. Dins de la seua modèstia el cadafal
tenia molts detalls coberts i tampoc mostrava cap errada considerable, però de
vegades els pressupostos juguen a la contra i finalment el jurat no atorgà
premi a esta falla de la secció vuitena infantil.
També de Ximo Martí era Fent l`indi que tenia ubicats el cos central un ancià que ja no
sabia que fer, mentre els nets en el coronament es divertien disparant a tot el
que se`ls posara per davant. I res més, per que les escenes encara estaven per
col·locar, per la fotografia posterior del company de la Ruta Fallera, Dani
Garcia, he sabut que hi havia una escena dedicada al jove que estudia per
anar-se`n fora quan acabe la carrera, els animals que fugen dels xiquets quan
van a la granja-escola o el grup candidat a l`indult: un venedor de regalíssia
de vara, amb una parella de xiquets, una imatge que supose que molts xiquets
actuals desconeixeran, sobre a la ciutat de València. Composició senzilla de
base, cos central i coronament, on destacava una mica la posició dels xiquets
dels remats, fora del seu eix units probablement per sacabutx a la resta de la
falla.
El modelat sense ser un
Lladró, tenia la virtut d`unir el propi estil de l`artista però a diferència
del que reprodueix en les infantils, amb un punt major de serietat o de
caricaturització, però sobretot original. La pintura era dominada per les
tonalitats fredes, amb una posició omnipresent del verd clar en distintes
posicions, molt repartides, si sumem a eixa coloració el gris, el blau o el
marró, les tonalitats fredes dominaven clarament l`escena, en una falla que
anava de jocs i de malifetes infantils...com a que no acabaven d`acompanyar del
tot, mancava més intensitat, a sobre de
mals, la decoració amb gespa a la base....refredava encara més eixa xicalla
disposta a fer l`indi. La Falla Fra J.Rodriguez-Pintor Cortina no rebé cap premi a
la secció 4-C.
Llarga caminada
acompanyada d`alguns trots intermitents per una llarga avinguda fins una mica
més avant de la porta de l`Hospital del Doctor Peset, al girar pel carrer
Litògraf Pasqual Abad m`acostava cap a la nau capitana del sector, la Falla General Barroso-Pasqual Abad, que
presentava plantat cos central i coronaments ja plantats a l`espera de situar
contracoronaments i tota la bateria d`escenes. El Meninfot enmascarat no era una “falla de chinos” ni tampoc una
mostra didàctica de relacions orient-occident. Hi havia un guió ben treballat
partint de la evident situació econòmica actual on Xina ha anat emergint,
aprenent i copiant estructures productives occidentals, però no així Japó com
alguns interpretaven... Japó i torne a insistir s`assembla més a Alemanya que a
la resta de països del seu voltant. I no copia,...li copien.
Si deixem a banda el
desconeixement que tenim sobre els països orientals, com fer passar per
xinesos, elements japonesos com el de la Geisha, era com diria el Fary un melocotonazo de cadafal. La
descomunal figura central sobre un minúscul carro i els ninots dels orientals
suspesos literalment en l`aire creaven una composició molt oberta i
espectacular i això que encara mancaven elements claus com els contra
coronaments. El cadafal amb eixa temàtica que li pegava la volta a la temàtica
oriental en versió humorística havia de tindre per força un modelat on
predominara la caricatura i una de les expressivitats més marcades com les que
presenten habitualment els ninots del taller de Luís Espinosa.
Però no només tenia
gràcia, que en tenia i molta, per que francament, escenes com les dels ossos
panda lluitant contra les taronges, eren per a pixar-se de riure, a banda
d`eixa sàtira, també hi havia un treball més o menys acurat en quasi tot el cadafal,
la uniformitat de la qualitat també jugava a favor, així com la coherència
temàtica del que es representava allí, a excepció com he dit al principi, de
confondre Japó amb Xina, que es podria fins i tot perdonar com a llicència artística. He de tornar de nou
a la figura del cos central, de la geisha, per recordar el treball de pintura
amb l`estampat de roses que cobria una àrea important d`un quimono blau
celeste, amb voltes de color rosa, colors suaus quasi pastís que amb una cara
blanca destacaven.
No hi havia fora del cos
central i fins i tot tampoc en ell, una extensió pintada amb colors càlids,
dominant el rosa carn i una vaga tonalitat marronosa, crema, grisenca, etc,...
que feia passar prou desapercebudes les superfícies on apareixia. Si hi ha un
apartat que no puc valorar amb la precisió d`altres sense vore`l in situ, és el
de la pintura, però m’atrevísc a afirmar que no totes les cartes estaven damunt
de la taula en el moment de la Plantà. Per la part posterior un drac de
dimensions considerables omplia de colors càlids tota la falla, fent un
contrast magnífic amb el quimono blau, el que jo no havia vist en directe és ni
la decoració final de la base amb pedra blanca, ni les canyes de bambú amb una
coloració semblant als nostres canyars de riu mediterranis. La Falla General Barroso-Pasqual Abad,
tornava a aconseguir el millor resultat de la seua història, com fa dos anys,
el 6é premi de la secció 1-A de València.
I encara quedava la
infantil! Rondalles i llegendes
valencianes de Salvador Ferrís Cerveró,
l`artista d`Algemesí debutava a la demarcació amb un cadafal que combinava la
literatura, elements costumistes i una inclinació didàctica automàtica o
involuntària. Un gran personatge que mostrava mig cos, centrava una composició
que pivotava al seu voltant, en forma de cúpula o mitja taronja. Els
personatges de les rondalles d`Enric Valor apareixien a les escenes, les quals
eren acompanyades d`exemplars del genial escriptor de Castalla. Com en altres
ocasions, es trobaven a faltar elements o detalls que lligaren les escenes, el
que si que apareixia com sempre, era un modelat propi, que identificava els
ninots d`un dels millors artistes d`autor de l`escola de la Ribera.
Expressions prou
contingudes que aconseguien transmetre diferents emocions i que donaven
personalitat i vida als seus personatges. L`apartat que més em va desquadrar
fou el de la pintura, sobre tot el roig del barret, la jaqueta i la corbata del
personatge principal, mai havia vist un color càlid tant fort en una falla de
Salvador i a més tant monocromàtic. La resta de ninots pintats amb colors
blancs, beix o crema, tant sols un personatge portava un poc de blau clar, amb
eixa quantitat de color càlid el predomini era absolut, més encara quan la
decoració de la base enlloc de ser amb gespa -verda- era amb pedra blanca.....i
així la cosa quedava igual. La falla General Barroso- Pasqual Abad no rebé
premi a la secció tercera infantil.
Continuava pel carrer del
General Barroso -ara Jerònima Gal·lès- dos cinquanta metres més, fins arribar a
una parc on es planta la Falla General
Barroso-Calvo Acacio. Amb la vana esperança de que arribaren per acabar de
plantar la falla de la comissió adulta, vaig començar a afusellar
fotogràficament una falla de la qual havia realitzat guió i versos. Orient quin goig! de l`artista carletí Iván Martínez Velló i guió i versos de
qui llegiu, que intenta quadrar al màxim una falla que tenia com a base un gran
drac representatiu de l`esperit oriental, damunt seu destacaven unes dames que
simbolitzaven les potències asiàtiques que també ho són del món, com Japó, Xina
i més recentment Corea del Sud i com a segurata
i per temor a la germana del Nord, un gran Samurai.
Entre les escenes destacava el grup de
l`exposició sobre la ruta de la seda, ara motoritzada, una altra era un
pirotècnic xinés ja que són els màxims exportadors mundials. Un agricultor amb
dos poals ens mostrava el conreu de l`arròs, conreu molt nostre, però que al
sud est asiàtic, a Tailàndia, Vietnam, Xina o Cambodja tenen els principals
productors mundials. El lluitador de sumo japonès mostrava la potència dels
esportistes orientals. Composició molt neta i clara, un pel senzilla però
efectiva, on la col·locació de les figures i sobretot la jerarquització de la
seua mida proporcionaven el joc de perspectives necessari per a una composició
equilibrada i atractiva.
El modelat tot i que el
considere naturalista, destacava més alguns elements que altres els quals
ometia o insinuava, però sense parar-se a definir com en el modelat que partia
del realisme absolut. La majoria de ninots excepte un parell de menor mida,
perfilaven els trets facials i tots esquematitzaven un tant la definició dels
cossos on la pintura feia les vegades de plecs, ombres, etc,...cromàticament el
drac pintat de roig, exercia des de la base de braser cromàtic escalfant un cos central bàsicament fred, amb
colors negre, gris, verd o morat que tornaven a tindre un contrapunt càlid en
el sol del coronament, amb una barreja de roig i taronja. No es pot oblidar
tampoc el blanc dels ventalls de les geishes, ni el verd de la gespa que
temperaven o neutralitzaven la tonalitat càlida. General Barroso-Calvo Acacio feu història en rebre el 1r premi de
la secció divuitena infantil.
The show must go on
era el lema de la Falla General Barroso-Calvo
Acacio de la comissió adulta, però si la infantil abundava en la didàctica
i en aspectes culturals generals, aquesta ho feia en una crítica descarnada a
tota la classe política. L`artista encarregat era el mateix, Ivan Martínez
Velló i l`autor del guió i els versos qui escriu el text, em va doldre en
l’ànima no poder fotografiar aquells cartells que tantes hores havien costat de
centrar i quadrar, però així són les coses en la jornada de Plantà. L`espectacle
ha de continuar al Cap i Casal, però com des de 2015 la ciutat de València ha
canviat, ara la representació simbòlica ja no la farà una llauradora, sinó una
xica amb estètica heavy. Al coronament visibles pels seus colors taronja i
morat, veiem dos dels tres guitarristes de la nova banda municipal, el tercer
que va de roig, encara no havia arribat...i es que sembla que els tres anaven
un poc des coordinats. En una de les escenes de base una xica i un guitarrista,
formaven un duet que tracten de composar una banda sonora diferent a la que ara
està de moda. La xica de blau estava trista per que els seus amics estaven tots
imputats i en canvi el guitarrista taronja del costat estava encantat, per que
per fi entrava en escena.
Les bombetes humanitzades eren els
plats forts del nou espectacle municipal: el Parc Central i el soterrament de
les vies del tren, la rehabilitació del Cabanyal-Canyamelar i la finalització
de la línia 2 del Metro de València, però com no hi ha un gallet a la caixa,
s`opta per programar una sèrie d`espectacles minimalistes com carrils bici, els
semàfors paritaris, els murals de la Ciutat de l`Artista Faller o el més
espectacular de tots: les visites guiades a les grutes submarines del que
hauria de ser la línia T2 de Metro València. Tot bon espectacle, ha de comptar
amb un plat fort i com ara està de moda fer programes-concurs de quasi tot, a
València algú ha pensat que ja que anem a tindre en breu una altra vegada una
televisió autonòmica, per que no fer un Màster-Dictador
amb candidats de relleu com Franco, Hitler, Bin Laden, Mussolini, etc,....hi ha
tant de nivell que Stalin o Mao, s`han quedat fora en la classificació prèvia.
L’escena de Màster
Dictador encara no s`havia col·locat, com tampoc el ninot candidat a l`indult,
homenatge a El Sevilla cantant
principal dels “Mojinos Escozios”, no podia faltar un especialista en crear
espectacle en una falla com aquesta. La composició del conjunt lluïa molt
millor acabada que en aquells moments previs, el motiu es que encara a finals
de plantà, amb els lògics buits existents, la falla semblava que tenia buits,
però tota ella plantada aconseguia un representar un esquema en forma de X, el
centre era sense dubte el cap de la heavy, la nova València, el coronament les
puntes superiors i les mans emergint de la base les puntes inferiors. Pero tot
eixe ordenament es quedava buit sense les escenes col·locades a mitja distància
del cos central.
La majoria del modelat
corresponia a la reutilització de motlles anteriors, també cal dir que
reutilitzat per primera vegada, amb la qual cosa, semi-nou
però contenia una figura absoluta nova, la del ninot candidat a l`indult que com
representava a una persona concreta mostrava major realisme. Línies més planes
i naturalisme amb tendències abstractes en quasi tot el cadafal i
humanitzacions de objectes com les bombetes de la llum o la màscara. Encara que
no hi havia caricaturització, la connexió del guió amb els ninots i els versos
de les cartel·les feien la trama representada resultara versemblant, també la
pintura jugava un paper identificador, ja que els colors dels ninots
s`identificaven amb distints partits polítics.
Arriscada pintura la que
es va utilitzar, per que la tonalitat càlida estava present al cos central,
però amb un registre molt suau, com eren el rosa carn i el rosa fúcsia, potser
per això els ninots del coronament no abusaven dels colors freds i fins i tot
afegien algun color càlid com el taronja o un indefinit morat. A la base
frontal destacava poderosament el groc de les bombetes, les quals il·luminaven
una base verda de gespa i un conjunt d`escenes, que a excepció de la cabellera
pel roja de la cantant, era majoritàriament de colors freds i foscos. Es molt
difícil ser imparcial quan es forma part d`una obra col·lectiva, com la
produïda al taller de Iván Martínez
Velló i és impossible no emocionar-se quan et comuniquen que a banda del 1r
premi el jurat també ha atorgat el 1r d`enginy i gràcia de la secció 5-A.
Tot no és reflexió o
anàlisi racional, per molt que un servidor ho intente, però el rellotge no
entén d`emocions i va a la seua, per tant calia fer un esforç i eixir d`aquell
imant de fusta, suro i paper, continuava en línia recta cap al nord pel carrer
actual Jerònima Gal·lès fins la Falla
Costa Borràs-Agustina d’Aragó que portava per lema Els quatre elements obra de l`artista del Camp de Morvedre Xesco Gil. Quatre dones ens oferien els
quatre elements bàsics de la vida: aigua, aire, foc i terra, sobre elles al
coronament l`au fènix assegurava el renaixement de la vida. Hat Trick de
boniques composicions el que duia en el sector Jesús- La Creu Coberta, verticalitat, però amb un volum considerable i
una distància entre elements que feia que no es taparen entre ells.
Amb una estructura semi
oberta, el modelat cobrava més importància i complia el seu paper aportant una
tridimensionalitat naturalista, amb alguns ninots clarament caricaturitzats com
el grup de Rajoy i Soraya cavalcant un senglar, amb ulls desorbitats i altres
no tant. En la pintura existia una gran dualitat entre el color rosa lavanda i
el cabell verd de les dues grans figures dominants o entre el gris granític de
la peça central on s`erigeix l`au fènix i el vestit blanc d`una de les dues
dones, un joc de dualismes cromàtics tant acurat, que fins i tot es seguia amb
la decoració de la base, de suró marró en un lloc i gespa verda en altres. No
vaig tindre accés a les escenes acabades de plantar, però sembla que
conservarien el to general. El jurat els atorgà el 7é premi de la secció 4-A.
La comissió infantil de
la Falla Costa Borràs-Agustina d’Aragó complia enguany el 50 Aniversari i
l`encarregat de fer la falla havia segut l`artista Carlos Alberto Herranz Martínez, la composició era la cadira de una
clínica dental, on un pacient assegut esperava com un desesperat dentista
tractava d`arrencar un queixal, el sentit satíric era patent per la postura del
facultatiu que per a fer més força s’havia posat damunt el pacient. Es jugava
amb la perspectiva i les diferents mides, l`escena anteriorment explicada era
el cos central de Rebel·lió en la clínica dental,
envoltada de ninots molt més menuts que formaven altres escenes, dos xiquets
amb dents de vampir, queixals i pasta de dents humanitzats, una vaca que
indicava les dents de llets, etc... per la part posterior com a contra
coronament, un dimoni foradant les dents per a provocar càries mirant com
els xiquets menjaven llepolies.
El modelat naturalista,
transmetia un sentit satíric molt acusat en pràcticament tots els ninots, d`una
forma tant unànime que cohesionava tota la falla i li donava una gran cohesió
interna. A eixa comicitat calia afegir unes tonalitats pictòriques en general
suaus a excepció del roig del jersei del pacient, dels pantalons verds del
metge, els quals feien una oposició entre color càlid i verd molt evident, la
qual era envoltada per un marc cromàtic prou més tènue on els diferents colors
havien segut neutralitzats amb el blanc, la pròpia cadira del pacient, la bata
del metge, els pantalons del pacient, etc,...a la part posterior era el dimoni
amb el seu característic color roig el que marcava la pauta del color. I fins i
tot la decoració de la base amb suro marró i gespa verda resultaven sòbries
però efectives, el jurat els atorgà el 3r premi i 1r premi enginy i gràcia de
la secció dotzena infantil.
Gran final de ruta estava
vivint al sector de Jesús- la Creu Coberta, en esta darrera etapa per la Plantà
de les Falles de València 2018, però encara faltava l`ultima destinació, vaig
seguir pel carrer Agustina d’Aragó fins l`Avinguda Gaspar Aguilar, des d’allí
mateix a uns metres es veia la Falla
Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar que enguany portava per lema Viatge en el temps una forma original de
celebrar el 75 Aniversari de la comissió sense caure en els tant tocats lemes
Aniversari, el pas del temps, etc,... en el cadafal se li pegava la volta a tot
i gràcies a la maquina del temps famosos personatges del passat i del futur
rememoraven eixe període d’existència.
La composició enganxava
des de lluny, animava a visitar i a conèixer-la millor de prop, una estructura
triangular i piramidal, que no resultava pesada per que la base amb formes
ondulants semblava bressolada pel vent i li donava lleugeresa, un efecte
meravellós i fins i tot màgic amb els focus de llum per la nit, ja tancada en
aquells moments. Els tres ninots situats damunt tenien posicions verticals però
amb alguna extremitat física u objecte que trencava ni que fora uns graus,
l`eix de verticalitat. I si alguna virtut tenia eixa composició, es que per la
part de darrere, era exactament simètrica i fins i tot més ajustada a eixa
forma piramidal o potser tronco cònica.
El peculiar modelat de Mario Gual, és la característica més
pregona que impregna i fa reconèixer les seues obres, una fase del procés de
construcció de la falla que ell ha anat polint i fent evolucionar al llarg dels
anys, a partir dels seus propis dissenys, cosa que hui dia no és habitual als
tallers on abunda la interdisciplinarietat, simplement eixa coherència en la
tridimensionalitat ja atreia i animava a
descobrir els seus detalls, les seues línies corbes, l’abstracció d`algunes
àrees dels cossos i el major detallisme de les faccions que eren engrandides
per a poder reflectir millor les seues emocions i la seua fesomia. Personatges
històrics com Picasso o Shakespeare eren gualitzats,
però també algun més actual, com el seu homònim Mario Vaquerizo. Si la falla
tenia unes línies molt suaus, amb uns acabats molt polits, també la pintura
acompanyava amb tonalitats que basculaven de les blaus clars agrisades a púrpures
emblanquinades, ambdues amb un groc molt suau fent de connector.
I a la propera escena
dels autos bojos, apareixien tonalitats càlides, també molt suau fúcsia clar i
lavanda. La paleta cromàtica canviava en el pis superior, on cobraven
protagonisme el turquesa, el llima, el verd groc, etc,...acompanyats per espais
més reduïts de grocs i taronges. Coronant aquella escala de colors tant
didàctica, un -crec- Mario Bross, que barrejava l`anterior verd, ara més fosc
amb grisos i amb negre. El cadafal havia fet una espiral des de baix cap a
dalt, pujant no només en alçada, sinó també en gradació dels diferents colors,
no de bades eixe ninot del remat, també estava acompanyat d`un cor i un
rellotge de vius colors càlids. El jurat li atorga el 4rt premi de la Secció
2-B, un premi que pot semblar baix, però cal dir que la competència a la dita
secció era terrible.
La passejada pel sector
Jesús- la Creu Coberta es mereixia un bon final i així va ser. Simfonia d’amor en un circ fou un digne
epíleg obra de Vicente Francisco Lorenzo
Albert, falla infantil amb una composició clara i diàfana com la germana
gran, però amb més obertura entre els elements. El discurs narratiu girava al
voltant d`una parella d`avançada edat que es suposa que conformaven eixe amor
nomenat al lema, però era també significatiu d`alguns elements com una
trapezista en el coronament o un home bala en la base que dibuixava una
trajectòria diferent a la resta de les figures amb una trajectòria més interna,
etc,...la veritat es que sense menysprear la resta de característiques, hi
havia una distribució molt interessant. El modelat com en la falla gran
correspon a un artista que com el company de la falla gran te unes
característiques pròpies innegables, per exemples els ulls diminuts o un ull
tancat i l`altre obert, característica molt genuïna de l`artista.
Com en la falla gran
-continuem amb els paral·lelismes- se li donava una volta a un tema molt tocat
com és el circ i el resultat era enginyós i en més d`una escena fins i tot
còmic. Particularment valenta l`aplicació de la pintura en la parella central,
canviant rols i posant-li el rosa a ell i el negre a ella, la veritat es que hi
havia un contrast interessant, que a més a més no enfosquia la falla, per que
la base estava decorada amb pedra blanca i tant al coronament com a la base hi
havia més ninots amb colors càlids. La part posterior conformava un paisatge
més gelat, amb un predomini del color verd, tot i que tinguera l`acompanyament
del color groc i en menor mesura taronja i roig. La Falla Joan d’Aguiló-Gaspar Aguilar rebia el 8é premi i el 3r
d`enginy i gràcia de la secció setena infantil. Una vegada més vull agrair al administrador de la Ruta Fallera, Dani Garcia, el seu material gràfic per a realitzar la crònica.
