CRÒNIQUES FALLERES 2023
Algemesí
planta per primera vegada 12 falles: Una falla municipal efímera. Acomiadament
per la porta gran de Rubèn Gómez Aranda a Nou Mercat. Podi de luxe amb els
Germans Parra i Victor H. Giner. Ideal Terrassa recupera el tron infantil amb
Sevior & Priol de l'escola d'Alacant. Salom regularitat impertèrrita torna a guanyar un
segon infantil i David Ojeda ens deixa una obra per al record a El Pla.
No tornaré a explicar de
nou les dificultats que han tingut els fallers algemesinencs per consolidar
este espai festiu, que des de fa anys sembla haver crescut de forma
vertiginosa, sobretot en nombre de components, consolidant xifres que semblaven
impossibles decennis arrere, ara mateix quan escric estes línies en març de
2024, ultrapassen els 3.000 cosa que no està gens malament a una població de
poc més de 27.000 habitants i la col·loca en una segona posició en quant a
participació a molta distància de les
altres, una població on la primera festa no passa pels seus millors moments i el
nombre de participants no remunta. Una de les grans barreres tal i com he
indicat recentment a l’article Algemesí, 50 anys plantant falles al
rotatiu local La Veu d’Algemesí, són les quotes baixes i el percentatge final
destinat al cadafal faller... això i els patrocinadors clar.
Caurà el tabú de les
quotes baixes a les falles algemesinenques? S'atreviran almenys a debatre-ho
tenint en compte que hi ha 4 comissions amb més de 350 fallers i dos amb més de
400? I sobretot, eixe increment sostingut a les quotes aniria a parar a la
FALLA? Si algú vol saber que faria jo, que torne a llegir les últimes paraules
de Manuel Algarra. Deixe de banda estes preguntes retòriques i torne a eixe dia
de Sant Josep de 2023, si, quan passada la Despertà i amb les plantes dels peus
destrossades però satisfet per haver pogut contemplar autèntiques meravelles en
llargues jornades prèvies començava la ruta algemesinenca com sempre per la Falla
Plaça del Cid, la que més anys seguits porta apostant pels artistes locals.
En primer lloc em vaig
dirigir cap a La segona falleta a la dreta una epopeia en economia de
materials antics i encara més en reordenació de temàtiques molt visitades. El
primer en el que em vaig fixar a banda de la temàtica general, fou en la
composició, no era fàcil encabir la història de Peter Pan en una falla actual,
però l'artista local és un mestre en la composició i juga com ningú amb els
espais en eixa plaça. De forma senzilla i molt plàstica situava el propi llibre
de text com a cos central, d’un cadafal infantil amb una estructura oberta que
situava al Capità Ganxo con a contra coronament, sostenint precisament el seu rival Peter
Pan, sense eixa composició la falla haguera segut molt pobra. Més amunt encara
Wendy, un altre xiquet i un vaixell pirata molt hàbilment posat en vista
descendent. Vaja, tot i que no m'acabava de donar el bon gust de boca d’altres
anys, la falla m'entrava pels ulls.
No és habitual trobar en
una “falla de poble” eixe efecte de profunditat amb uns ninots de base més
grans i més propers que a més a més al estar situats en rodona em recorden
l'efecte òptic de l'ull de bou. Quan la vaig rodar mirant cap a Sant Pius X era
curiós per què canviava la portada del llibre del cos central -cosa que ara
explicaré la importància en la pintura- així com predominaven els ninots de
xiquets i just a la inversa d'on era el
Capità Ganxo, apareixia un arbre. Però tot aquell desplegament magnífic tenia
un punt feble, els costats, evitar això més que de geni de l'art, hagués segut
propi d’un Mag.... de les finances.
El modelat naturalista,
no és el mateix que el que tenia l'autor quan va començar fa 28 anys, quan
encara era un adolescent i el suro encara no havia inundat els carrers de la
Ribera. S'observaven especialment al remat, extremitats obertes que semblaven
cercar l'eteri, però el personatge amb major mobilitat era el Capità Ganxo, que
genuflex amenaçava la posició de Peter Pan, el qual feia un xicotet gir i
somreia amb sorna. La majoria de ninots, crec que la millor mostra la teníem al
remat amb Wendy, em transmetien unes emocions contingudes.
Un 6é premi infantil digne
que denota que si en les grans s`ha millorat a Algemesí, en infantils encara
més, possiblement degut perquè també la majoria d`artistes locals fan o han fet
infantils i al llarg de la crònica ho anem a descobrir. Per faltar-li crec que
només li faltava potser una miqueta més eixe color càlid.... i per què no
dir-ho més pressupost, perquè la tendència ja ve des de fa almenys un
lustre...ho torne a repetir, estimats fallers algemesinencs busqueu les últimes
paraules del gran Manuel Algarra.
Amb tota la “Placeta” per
a mi sol, podia gaudir de Quina Cort la del Faraó la llum matinera
acaronava les galtes de la faraona del remat que semblava mirar-me seductora,
deixant en la penombra a la resta del conjunt. La composició eminentment
frontal, amagava per darrere una quantitat d'escenes considerable. Les figures
centrals eren la Faraona ja esmentada pujada dalt d`una base la qual tenia
agafat per una cadena la seua mascota: un gran tigre pujat dalt una columna,
amb una expressió molt guilopa que et feia somriure. A nivell estructural tot
rectilini però cohesionat a més no poder amb tota mena de motius egipcis, com
per exemple l'ull d'horus o l'Ankh, creu ansada, també anomenada com la
"creu de la vida" o la "creu egípcia"
Entres les escenes
davanteres, no podia faltar una connexió en el gran Riu Nil i el nostre gran
Riu Xúquer.... els temes fluvials ens encanten als riberencs, jugant amb la
crítica local es parlava d`una faraona que manava molt, de troballes increïbles
al carrer Sant Jaume Apòstol durant les seues obres “faraòniques”..... i com no
un col·lega egipci!! Un escrivà que estava fins les mastabes de tant
d`escriure. Descobriments de focs -no podien faltar a una falla els temes
ignis- les escenes es tornaven molt còmiques llegint els versos de Vicent
Climent, com en una que jugava amb el lema de la corporació municipal anterior
del “Algemesí ho te tot”.
Exploradors trobant
sarcòfags al terme municipal, doctores egípcies, etc,.... i tot envoltat de
granotes, flamencs, joncs, etc.. i fins i tot la decoració dels cartells tenia
motius egipcis. Es una llàstima no haver pogut prèviament amb Vicent per
explicar-li que encara que el 99,99 d'algemesinencs ho desconeix però
l'alqueria d'Algemesí en època de dominació islàmica, alt-medieval no fou
fundada ni per àrabs ni per moros o mauros berbers del nord d'Àfrica sinó per egipcis!!
Sí, si... per egipcis, però no dels temps dels Faraons, sinó dels S.S VIII-IX,
eren tècnics especialistes en obres hidràuliques, cosa que explica moltes
coses, ho vaig explicar fa 10 anys ací CRÒNIQUES
FALLERES 2014 Algemesí entre els
secans i la marjal segons la investigació del professor Abel
Soler Molina. Increïble no? `
Tornant a l'anàlisi del
present, el modelat d`aquell oasi de l`antic Egipte, tenia diversos nivells, al
remat i contra remat, a banda de l`empremta de l`artista s`havia deixat la pell
en un dels millors escatats, a nivell de les figures de base, no tot eren flors
i violes, en primer lloc, perquè un parell de ninots, que no és molt, però en
són, trencaven una homogeneïtat total que haguera segut de nota 10. No obstant
això, l`efecte de transmissió del que estaven fent els ninots i els grups
s'aconseguia.
S'ha de dir també que el
modelat, tot i ser acceptable i dins de la línia de naturalisme evolucionat que
busca punts de modernitat acostant-se a l'abstracció, quedava eclipsat entre la
composició on predominava sobretot el remat i la gran profusa decoració, que
fins i tot arribava a cadascun dels racons de la base, amb dibuixos que
imitaven les figures planes de perfil de l`art de l`antic Egipte, així com
moltes paraules dels seus complexos jeroglífics, a més a més, acostant-se tant en
el realisme, que unes anaven a color i altres sense com s`han trobat a moltes
piràmides, temples, mastabes, hipogeus, etc..
Passant ja al tema de la
pintura, va a ser difícil destriar-lo del de la decoració, perquè en molts
ninots, sobretot els femenins, però també algun masculí, apareixien tot tipus
de adorns, filigranes, collars, etc, que anaven intrínsecament lligats a
l'apartat pictòric. Coherència cromàtica amb els colors de l`antic Egipte,
començant pel blanc de la Faraona del remat, amb el magnífic contrapunt, de la
seua pròpia cabellera negra, a la base paleta de colors marronosos que com he
repetit fins la sacietat són interminables però molt complicats.
En el seu moment, no ho
vaig saber apreciar, però passat el temps entone el mea culpa i reconec que la
decoració amb pedra blanca era millor que l`arena, que li haguera donat un toc
massa uniforme, al mateix temps al ser una tonalitat neutra no li furtava
protagonisme al conjunt de colors de la falla. El contraremat oferia d`una
banda un color verdós com el jade que hi havia a molts palaus i en el tigre de
nou una nova tonalitat marronosa clara tendent al groc. Els contrastos també estaven
aconseguits, però milloraven quan es mirava la decoració fluvial amb plantes
verdes, granotes, flamencs, etc..
Em va impactar la
precisió de les pedres blaves i verdes de l`escena fluvial perquè si de dia
semblava aigua, de nit havia de ser encara més fort l'efecte. En fi, crec que
excepte el modelat dels ninots de base i el risc, la resta tenia una nota molt
elevada. Tant elevada que aconseguí el 3r premi i el premi d`Enginy i Gràcia. I
si el nombre de podis de Victor H.Giner a les falles d`Algemesí és
interminable, també ho és el de premis de llibret de la Plaça del Cid
que porta guanyant el únic premi local des de que es va crear el 2014..... 10
anys seguits!! (exceptuant 2020 i 21 pels motius que tots coneixem) este últim
any ex aequo amb Nou Mercat. També obtingueren el 51é premi de la Conselleria
de Cultura.
I de la segona comissió
del podi històric de palets me`n anava càmera al coll, ni més ni menys que a la
campiona, girava per botànic Cavanilles, per a tornar a girar cap a la dreta
pel carrer València des d`on divisiva l'antiga ubicació del proper cadafal a
visitar, quan girava per l'avinguda del País Valencià no podia evitar deixar
anar un sospir, recordant aquell antic i enorme Casal el Bunyol, que jo
recordava de menut amb innumerables
palets penjant del sostre, semblant aquell espai un gran magatzem d'assecat de
pernil serrà de Terol. El cas es que conservat fins fa molt poc, ara és carn de
piqueta i enderroc, trist final per al que fou un dels grans temples fallers nostrats.
Però a eixes hores l'únic
pernil real, era el que anaven a menjar alguns fallers en alguns casals, cosa
que jo aprofitava per recórrer tranquil·lament el trajecte fins la Falla
Victor Pradera la qual em mostrava una estructura molt clara de forta
verticalitat amb un coronament desproporcionadament gran respecte la resta del
cadafal, per la part posterior, no deia res, però per la frontal, francament
impactava a primera vista. La base geomètricament una forma esfèrica sobre una
altra quadrangular simple més gran. La resta del cadafal estava composat per
ninots solts que no afectaven a la composició general.
El modelat és el
característic d`un artista d'autor com Xavi Tur el qual utilitza
elements habituals en la seu reproducció espacial, com per exemple els ulls
molt grans, la reproducció de parts distals com els dits de les mans amb línies
més planes que la resta del cos, cames molt juntes o pegades, etc,.... ací no
escauria el terme naturalista sinó més bé el d`un hibridisme entre l'abstracció
i realisme amb molts tocs personals. El tercer apartat a El món és un circ
és la pintura rica i equilibrada dins d`una paleta de colors també molt diversa
de colors complementaris, especialment per davant. Les cares dels pallassos a
la part frontal, no només aportaven la diversitat cromàtica del seu vestuari o
cabell on per exemple oferien una bona oposició entre colors i freds, també el
maquillatge de les seues cares.
El patró es repetia de
forma més desordenada però de forma meritòria a la base. A la part de darrere,
com el modelat del gran remat apareixia molt més compacte, també la pintura
ocupava espais més grans, per tant calia equilibrar bé la paleta de colors,
però lluny d'això, s'observava una concentració de colors càlids inusual:
taronja, groc, rosa, etc...i com eixa part de la falla, era un de les més
grans, això repercutia molt en tot el conjunt. Afortunadament també hi havia
una decoració de pedra blanca neutra que no aportava més calidesa i al mateix
temps podia ajudar a il·luminar més el conjunt que baixava un parell de graons
respecte el 2022 amb un 9é premi.
Victor Pradera en el món
de les meravelles era la falla infantil obra també de
l`artista de Cullera Xavi Tur que utilitzava un clàssic per a donar-li
el seu punt de vista. A nivell compositiu s'observava com a la falla gran i
fins i tot més encara, una agrupament tancat, amb distàncies molt curtes entre
els ninots. Em va fer gràcia i fins i tot nostàlgia vore la base de tortadeta
de la meua infantesa, en este cas un bon enginy també, per guanyar uns
centímetres d'alçada. L'estructura venia determinada per la mida dels ninots,
els més grans marcaven jerarquia certa perspectiva i fins i tot una mena de cos
central obert o partit.
La jerarquia estava tant
marcada, que per exemple tots els ninots de la part de darrere, eren molt més
menuts i cal dir-ho semblaven dins una gàbia de tant pegats com estaven. Respecte al modelat de la infantil no podem
discernir molt amb la falla gran, ulls grans, extremitats de la ma de forma
aplanada, etc,....afegir a l`expressivitat, una alta contenció. Finalitzem amb
la pintura, generosa en la seua diversitat, amb interessants oposicions
cromàtiques per la part frontal entre el blau i el vermell. El problema es que
a la part de darrere tenia a l’escena de les teteres, una gran quantitat de
daurats que feien forçar la vista. Al remat el jurat li donà el 8é premi
infantil i per cert, un apunt final, tenint el llibret que tenen, és injust que
mai siga recompensat, fa anys que les falles algemesinenques haurien de pujar
d`un a tres premis de llibret.
Era el moment de seguir avant fins la Plaça de la Ribera, fins que girara pel carrer Lope de Vega, a l'alçada de l'església de Mª Auxiliadora ja aguaitava una altra de les campiones històriques, però sobretot una de les propostes locals més esperades. La Falla Ideal Terrassa que enguany havia plantat també una extensió del seu propi Casal Nelo Bacora al costat d`on planten la falla.... perquè ja no caben dins! però no ens perdem, arribava lentament, gaudint de la silueta de la falla gran, però em dirigia en primer lloc a la infantil: També som Patrimoni un cadafal que com explicava un cartell era un Patrimoni de patrimonis el qual impactava de bones a primeres només la veies.
El no tant xicotet
cadafal, tenia dues parts clarament diferenciades: a la frontal on apareixien
grandíssimes figures d`una banda el mig cos d'una oriental a la meua dreta
mentre que a la meua esquerra una banda de mariachis mexicans interpretava
peces conegudes, amb una parella d`argentins ballant un Tango, entremig d'una
banda un ninot amb una màscara de Dia de Muertos que es com denominen a Mèxic
al nostre Dia de Tots Sants i al seu costat una xiqueta fent ombres xineses.
A la part posterior també
apareixien algunes representacions d`altres Patrimonis de la Humanitat com el Moussem
de Tan-Tan reunió anual que celebra el poble Amazic o bereber al sud-oest de
Marroc, molt prop de la República del Sàhara -ocupada quasi tota per l'Estat de
Marroc, des del 1975-. Altres patrimonis eren la ceràmica pintada d`Ucraïna o
altres més propers, com les esquelles de Portugal, la Ceràmica vidriada de
Talavera de la Reina, les reixes o patis cordovesos, etc,... i encara més prop
el Misteri d'Elx i com no les nostres muixerangues acompanyades d`un somrient
tornejant sostenint la Mª de Déu i acompanyat per la Dieta Mediterrània.
Es difícil no oblidar
algun element d`aquella falleta interminable, com per exemple les campanes en
referència a l`antic ofici dels campaners. La temàtica era atractiva i estava
profusament representada, a més a més tenia una composició molt rodona, on no
es trobava a faltar el risc, degut a la bellesa harmònica estructurada en base
a una jerarquització de figueres molt ben triat. No hi havia dos ninots de la
mateixa mida, ni en la mateixa postura, un mariachí tocant la guitarra alçat,
mentre que l'altre estava assegut tocant la trompeta, i dalt del barret del que
estava alçat, una parella de tango, fent un escorç característic de l'universal
ball argentí.
Dicotomia de moviment
entre la part occidental i oriental de la falla, a la primera amb moviments més
dinàmics i a la segona amb quietud o moviments molt lents, com a l`escena
d'ombres xineses. El modelat és un dels millors de l`actual escola alacantina i
del Gremi d`Artistes Foguerers, en el meu cas, jo ja coneixia treballs de
Juanjo Sevior i José Priol a la ciutat d'alacant per la foguera Sant Antoni de
Baix, però no havia vist res seu en falles i fou un redescobriment. El
naturalisme optimista, que desprenien les figures destacaven la majoria per
tindre una emotivitat continguda, però evidentment, sense necessitat de
llenguatge corporal en forma d'imprimir-li moviment.
Fins i tot el mariachi
que obria la boca, ho feia de forma tranquil·la. Per la part posterior el ninot
candidat a l'indult el tornejant algemesinenc estava fora de sí, un ninot amb
uns ulls molt grans, perquè una de les característiques de la parella artística
són eixes grans finestres al mon: els ulls. Per fer-li una xicoteta crítica, de
vegades expressions tant, tant contingudes, feien la sensació que el ninot
estava dormint, com la balladora de Tango, cosa que donava una sensació estranya.
Respecte la pintura, potser fou l'apartat més confús per a mi, almenys pel que fa a la part frontal. D`una banda un color primari com és el roig en el conjunt de la oriental i d`altra un color que no sé molt bé si denominar-lo lila o porpra òbviament secundari fruit de la fusió del roig i el blau, per tant no hi havia una oposició clara entre freds i càlids, sinó més bé una gradació, que això sí, els fallers de la comissió tingueren l'habilitat d`acompanyar amb una ornamentació de gespa que amb el seu color verd fosc, refrescaven i completaven l`arc cromàtic. Cal dir que preferències personals a banda, l`apartat pictòric estava cobert perfectament.
La visita a Ideal
Terrassa ja paga la pena des de fa més d`una dècada, només per les seues
fantàstiques infantils, però enguany el menu de la falla gran, concitava grans
expectatives.... i les va acomplir amb escreix. Made in Japó vista des
de lluny, no oferia una perspectiva de gran falla.....però tenia una estructura
que a mesura que la mirada la repassava, guanyava punts. Guanyava especialment
en harmonia, en cohesió temàtica i fins i tot en comunió entre la temàtica i la
composició, un fet dificilíssim d`aconseguir i ho explique: el cadafal estava
dedicat a la cultura tradicional japonesa, una atmosfera tranquil·la, bella,
una miqueta quietista o fins i tot hieràtica, molt perfeccionista, espiritual i
amb gran sintonia amb la naturalesa.
Estructura reduïda, era de fet la més menuda del podi i fins i tot més menuda o de dimensions semblants a la 4ª i la 5ª.... però molt ben distribuïda i com veurem després en altres apartats, perfectament executada. El remat d`una bella geisha fent una suau inclinació, mentre sostenia un fanalet, era coronat per unes aus que li afegien una miqueta d'alçada i sobretot major gracilitat. La base sobre la que emergia el remat, no recorde molt bé quin element era, però l'acompanyaven uns bonics gerros decorats amb flors i a l'altra banda un temple sintoista a xicoteta escala.
Però és que a més a més,
a la resta de ninots de base, la qualitat era enorme, hi havia una altra geisha
que es podria haver presentat també perfectament com a candidata a l'indult, de
fet, fins i tot per a mi resultava molt més expressiva i natural. També els
ninots masculins, els lluitadors d'arts marcials tant populars a les illes
japoneses, presentaven eixe escatat característic dels artistes alzirenys, a
més a més sense un bri de hieratisme i en moviment com correspon a una escena
de lluita esportiva. No es podia demanar més en eixe apartat a eixe nivell de
ninots de base.
Em deixava per al final
de l'anàlisi del modelat, la geisha del remat, en fi, crec que serà recordada
durant molts anys, pels amants de les falles locals, com diuen ja popularment,
hi ha falles premiades i falles recordades, la cara de la geisha de Made in
Japan serà una de les més recordades de la història de les falles d'Algemesí,
la seua mirada trista amb aquells bonics ulls esquinçats, els seus llavis
carnosos i el seu reduït nas, tenien tal perfecció que si la comissió haguera
posat música tradicional instrumental japonesa pels altaveus del Casal, tal com
feien algunes comissions de València als ’90, crec que haguera trencat a
plorar, perquè aquella bellesa quasi em va provocar la síndrome de Stendhal i
fins i tot fer-me pensar que enlloc de ser-hi a Algemesí em trobava a València
o a poblacions com Alzira o Gandia.
El blanc com a la bandera nacional moderna del Japó actual ocupava també un paper preponderant a tot el cadafal, de fet el blanc es barrejava amb el color crema d`una forma tant subtil, que era impossible saber on començava un i finalitzava l'altre. El blanc no era un buit absolut d'elements, sinó que portava adherides filigranes o motius vegetals de diferents colors vius. La base era el gran contrapès amb colors vius càlids com era el rosa i freds, com era el verd, amb l'afegit d`un xicotet contra remat blau celeste, un reduït templet nipó.
El barri del Terrassa, ja és des de fa anys centre de la ciutat, però ara anava al centre geogràfic i comercial, avançant pel carrer Lope de Vega, passant per l`antiga Placeta del Teatre -antic emplaçament de la mateixa comissió i de comissions precedents al barri- per a passar al carrer Lepanto, ja junt al Teatre Municipal entrant en un nou districte faller, només girar al carrer dels arbres veia la part posterior de la Falla Nou Mercat que lluïa per les seues grans dimensions des de ben lluny en este cas per la part de darrere i com sempre m'agrada començar per davant, em vaig dirigir a girar-la, des de la Plaça del Mercat.
Situat a la frontal tenia
la façana principal de Rialles un gran cadafal que omplia part d’una
enorme plaça -la més gran del centre urbà d'Algemesí- cosa que ja parla de les
seues dimensions i pressupost. El cadafal era quasi original, perquè el mateix
artista l’havia plantat a la seua Alzira a la Plaça del Forn a la Secció
Primera de les falles de la capital de la Ribera del Xúquer uns anys abans, en
una plaça això sí, molt reduïda, també puc afegir per informacions de la
comissió de la vila, que en el cas algemesinenc anava prou més carregada.
L`estructura era molt estranya, ni aleshores ni ara sabria definir exactament en
que consistia, només veia clar a la base per davant un gran arlequí que feia
les vegades de contra remat, que baixava alegre d`una estructura que semblava
laberíntica coronada per emoticones, grogues d`altres colors, mones, etc,...
També a la part davantera
ens apareixia una personatge femenina en diagonal a l'arlequí com un altre
contra coronament.... certament l'originalitat del conjunt, ja en la composició
era innegable. Si atenem als criteris de la banda posterior, trobaríem un element
que mirava al públic, en este cas, era l'únic dels cadafals que tenia eixe
element, una gran mascara a la base, acompanyat d`un mata sogres i un ninot que
de lluny no podia contemplar bé. He dit al principi volum considerable.... però
no alçada, no era un cadafal estilitzat, sinó de molta amplia base, amb doble
contra coronament i un repartiment de ninots molt uniforme per tot el
perímetre, tant a la base, cos central, com coronament.
El conjunt temàtic
mantenia absoluta cohesió amb la temàtica “riallera” general, era una falla
molt divertida i l'humor apareixia en diferents vessants, des de les actuals
emoticones de les xarxes socials i missatgeria privada, passant per altres
motius clàssics com els pallassos o els personatges de carnestoltes, fins arribar
fins i tot a elements còmics del cinema, cas de l`escena de Xarlot o del grup
destinat a salvar-se del foc: els germans Marx. El modelat de la falla tenia
certa versatilitat, és a dir des del naturalisme del grup candidat a l'indult,
passant per un altre modelat més influït pel mon del còmic com la personatge
femenina que feia de contra coronament i en este cas concret, un tercer grup,
que estarien a mitjan camí entre el còmic i les noves tecnologies, els micos,
les emoticones, etc...
Un llenguatge plàstic
molt divers, que aconseguia l'efecte de transmetre una quantitat d'emocions
considerable, no sempre còmiques i rialleres, però si d'impacte ràpid que no
necessitaven de cartel·les per entendre que volien dir, en eixe cas, era un
concepte de cadafal diferent a tota la resta. La introducció de les mones del
WhatsApp o Telegram no només feien riure per les carasses, sinó també pels
moviments i postures, completant a les emoticones humanitzades que òbviament no
tenien eixa possibilitat tant gran de mobilitat.
Hem vist en resum, un
cadafal que a nivell local comprenia un volum considerable, amb una estructura
que tot i no ser massissa, tampoc era gràcil i que la feia semblar baixa, molt
completa a nivell de les cares o parts, no deixant la part de darrere “buida”
com es diu a l'argot faller, tenint com a gran pega, la manca d`un remat
contundent. Respecte al modelat, no hi havia uns acabats acadèmics en el sentit
d'escatat, expressivitat, etc... però tampoc era gens menyspreable el nivell
assolit amb uns efectes finals de qualitat més que meritoris. Arribem així a la
pintura, que resultava com el conjunt de la falla, molt arrelada al lema.
Colors ben vius, amb
destacat arlequí per les seues dimensions que portava dos colors càlids com el
groc i el roig, però també un fons de color negre sobre el qual apareixia un
lila difuminat quan li pegava el sol. Al cos central un potent roig grana més
fosc en contraposició tant al roig coral de l`arlequí i de la ninota gran.
Entre mig dels dos, un blau purpuri, semi clar de saturació moderada, colors
molt ben triats que es podien visualitzar al primer colp d'ull. El grup dels
Germans Marx era un element amb personalitat pròpia que per estar pintats en
blanc i negre, també tenien un espai propi molt ben definit.
La part posterior tenia
una personalitat pròpia ben definida, tant a nivell estructural perquè tenia la
part més important a la base, per tindre menys escenes, però també per una
composició cromàtica diferent, on la tonalitat de blancs i negres tant de la
cara de la màscara com del canó que tenia dalt un mico sorprès, els color viu
més difós era el roig grana, però també altres tonalitats de roig, en quant a
colors freds, només el verd del mata sogres, el blau celeste d`un ninot i poc
més. No podia oblidar la decoració de la base, molt ben armada amb pedra blanca
sobre la qual anaven pedres amb colors negre i roig per representar cartes de
pòquer i envoltant estes pedres, una nova corona de gespa. Gran acomiadament de
Rubén Gómez Aranda que s'acomiada de la Falla Nou Mercat amb un nou primer
premi, en total n`ha rebut 4 des de que en 2017 fitxa per la cèntrica comissió,
també s`emportava el Ninot Indultat i la comissió rebia el premi al millor llibret
ex aequo junt a la Plaça del Cid, cosa que em fa recordar la necessitat
d’ampliar el repertori de premis de llibret.
La falla infantil portava
per lema Bruixeries i el primer record que em ve al cap, és el d’un
conjunt tant compacte que a la vista frontal semblava que costava passar el
aire, després vaig recordar que rodant, la part posterior respirava una miqueta
més, però es que fins i tot els costats semblaven un horror vacui. Què la
composició o estructura no quede clara a simple colp d’ull, no és molt
esperançador, no obstant, cal seguir analitzant, perquè el fruit de
l’observació sempre és agradós. Efectivament la part frontal, tenia disposades
les figures quasi unides sense solució de continuïtat, mentre que a la
posterior mirant cap al carrer Blanc/Placeta dels Àngels, des del costat que
mira cap al passatge i el carrer Muntanya, encara respirava més, era diàfana i
des del costat que mirava cap al supermercat i el carrer Cervantes no tant,
però també.
Tot i que el conjunt, mirant
cada element un per un, podria ser un treball fantàstic, una estructura
desafortunada o fins i tot una mala plantà -com li ha passat a més d`algun
artista fins i tot a la Secció Especial de València- podien fer baixar molt la
puntuació final. Repassant els elements, un per un, es veia una cohesió
temàtica molt important, amb la qual cosa en part es compensava el punt
anterior, un gran castell, bruixes, mags, dracs, llunes, fantasmes, carabasses,
etc... en fi seguint el fil de l`anàlisi el modelat naturalista, també
cohesionava el conjunt i fins i tot la jerarquització dels ninots humans estava
molt ben proporcionada.
Ara bé, la concentració
de ninots a la part davantera era brutal, quedant àrida o semi desèrtica la
posterior, que tot siga dit a nivell general era prou més harmònica. Cohesió
també era el que s'aconseguia amb la humanització dels ninots de Bruixeries.
Respecte l'expressivitat transmesa era molt continguda crec que això no era ni
bo ni dolent, com era general ho trobe positiu com a nou factor de cohesió del
modelat. Passant a l'últim apartat, la pintura de la falla infantil Nou Mercat
vista des de la part frontal, basculava molt cap als sectors freds, en concret
el blau i el gris de la pedra del castell, la barba del mag o el negre molt semblant
del barret de la lluna.
Hi havia un altre color
fred, el verd menta que és una tonalitat abundant en temàtiques com la que ens
ocupa. El color càlid era molt escàs, tant sols reduïdes superfícies als
vestits de les bruixes del que podríem anomenar remat i una de les cares de la
lluna de color ataronjat. Vist per darrere, el color predominant era el gris de
les pedres del castell, junt el blau de les teules del sostres en punta de les
torres. També en este costat, la presència dels càlids era inferior,
concentrant-se sobretot en el drac, potser l'artista, conscient d'eixe dèficit
de colors càlids col·locava xicotets fantasmes de color groc i fúcsia, així com
una carabassa òbviament de color taronja carabassa.
La decoració de la base de la falla seguia les pautes d'altres comissions d'utilitzar diferents materials: gespa, pedra blanca, pedra marronosa, etc....fins i tot les cordes que envoltaven la falla, estaven adornades amb fulles. El jurat atorgà el 5é premi infantil a Miguel Micó per a la Falla Nou Mercat Infantil. En només 4 falles visitades havia completat el podi de l'any, la ruta continuava eixint de la Plaça del Mercat per Acadèmic Segura, creuava els quatre cantons per continuar pel carrer Sant Josep de Calassanç on es va plantar una falla durant un breu període de 4 anys, el seu districte coincidia en gran part amb el de la falla que anava a visitar.
Pujava -perquè
planimètricament, està a més alçada- fins el Parc Salvador Castell, escenari
faller fins ara únicament per a les mascletades col·lectives de la Setmana
Fallera Algemesinenca, però des de 2019 també és l’espai on es plantà una nova
falla que com he dit abans agafa part de l’antic districte de la Falla Sant
Josep de Calassanç, com el parc o el barri del convent. Casualment quan arribava
al cap del Parc, la Pirotècnia del Camp del Túria es trobava en plena
preparació de la Gran Mascletà del Dia de Sant Josep que només poden tirar els
guanyadors del Concurs de cada any. Jo m'acostava al monument dels pares de
l`Algemesí independent Domenec Gamieta i Bernat Guinovart.
Digne escenari per als
cadafals de la Falla Parc Salvador Castell en primer lloc vaig visitar Pirates
en busca del tresor una falleta de dimensions molt reduïdes però que tenia
una composició prou rica, en primer lloc em vaig adonar que estava construïda
sobre plataforma, com les de la meua infància, dalt un promontori rocós amb un
vaixell a un costat i al centre com a base una gran rosa dels vents i la
distribució dels ninots majoritàriament damunt seu, fent també de remat, deixant
només 2 ninots a la base. Mirant-la per darrere me`n vaig adonar que el vaixell
estava acompanyat d`un far que feia de contracoronament.
Cadafal molt menut, però
l’estructura era molt enginyosa. Seguint la coherència de la composició també
el modelat representava ninots molt xicotets de pirates, respecte la qualitat
del mateix s'observaven certes limitacions dins del seu estil naturalista. La
pintura era fosca, però tenint en compte que representava arena o roca o
vaixells, tampoc podia ser molt diferent, en eixe aspecte aprovava i on pujava
nota era en els detalls de les tonalitats marronoses de la fusta, rosa dels
vents, vaixell, etc...en canvi en els ninots denotava errades clares, com
línies de separació a la roba, així com del rostre, extremitats, etc...11é
premi infantil per Estudi d’Art Maurí Vázquez.
La sorpresa de les falles
grans d’Algemesí venia amb la Batfalla tenia una composició molt
atractiva que enganxava i l'escenari confese que també li anava i això que quan
va sorgir la falla, com soc un romàntic vaig suggerir que la plantaren en
l'antiga Plaça del Convent a les portes del Museu Valencià de la Festa per
tindre un escenari més bonic del centre històric però tampoc estava gens
malament este. Estructura molt oberta, que a més a més era una de les que tenia
més risc, amb el Joquer de base, dos personatges que desconec de contra
coronament i al remat com no podia ser d`altra forma: Batman.
Per la part de davant
apareixien Robin el company inseparable, així com Fallerela la super heroïna
valenciana creada per Carles Recio. El gran punt feble de la composició es que
vista per darrere, no hi havia cap cara, excepte les dels ninots de base, uns
pingüins i un Spiderman.... cosa que començava a fer-me entendre que de
composició sí, però de coherència temàtica, no tanta com pensava al principi.
El modelat barrejava naturalisme, amb llenguatge del còmic, com evidenciava el
somriure histriònic del joquer figura central, però també del somriure forçat
de Batman, o la mirada perduda de Robin.
La pintura fou més fidel
a la realitat del còmic que a l'equilibri cromàtic, domini absolut de les
tonalitats fredes i fosques. A nivell de color càlid, tant sols l'uniforme de
Robin o la corbata de llacet del joquet aportaven una mínima superfície, front
espais enormes de color lila, blau, verd i sobretot negre i gris que feien que
la falla fora molt fosca, per darrere amb una qualitat de llum considerable més
que fosca, és que la tornaven uniformitzadora. Afortunadament la decoració de base era tota a
base de pedra blanca i amb aquella llum el seu reflex a les pedres aconseguien
llevar-li una miqueta de foscor. Francisco Cuadros i David Zahonero
debutaven amb molt bon peu obtenint un 6é premi per a Parc Salvador Castell.
Després de breus
recorreguts em tocava ara un més llarg més de 400 metres, continuava parc
cap avall, per acabar girant pel carrer Molí de la Vila, tornant a entrar al
centre històric i arribant per fi a la Plaça Major, escenari faller per
excel·lència que ha conegut com a mínim dos comissions en moments històrics
diferents del segle XX. Al segle XXI també conegué un cadafal, però per motius
d`obres públiques que no podia plantar-se a la seua plaça. Anava a visitar la
fins ara primera i única Falla Municipal de la història d`Algemesí, hi
ha qui li va dir irònicament Falla Electoral, perquè hi hagué eleccions mesos
després de la seua cremà. Com canvia la vida! dels menyspreu més absolut cap
als fallers en els temps de Gregori, passant per un acostament tàctic de V.
Ramon i acabant en una recerca de suport desesperada al final del mandat de
Trenzano que com molts imaginavem ha acabat anant-se`n d`Algemesí ja no a
València, sinó encara més lluny: a Madrid.
Els
artífex del ressorgiment faller local, han segut la
societat civil, bressol i expansió dels artistes fallers professionals locals. Guauuu... Quin Circ! Era un molt
xicotet cadafal de circumstàncies, encomanat pel consistori a l`artista local Victor
H. Giner a mesos vista de la Plantà, sense passar pel Plenari, amb un gos presidint el cadafal consistorial, sobre una caixa, al
seu voltant ninots de pallassos, també un forçut i el ninot del mag que fou
presentat a l'exposició del Ninot d`una categoria sensiblement superior a la
resta, el qual fou una col·laboració de Juanjo Salom.
Composició ben oberta,
modelat naturalista, però no uniforme, cal dir que a banda del ninot del mag,
també el gos i altres ninots de base tenien un modelat més que digne, tenint en
compte en quin moment el consistori avisà els artistes de la decisió de la
construcció de la Falla “de tots”. La pintura per tractar-se de tema circense
era de colors vius, comptant amb una mica de tot, però la grandària del gos del
remat, feia que el color groc crema s’imposara a tota la resta. La decoració de
base fou resolta amb pedra blanca que il·luminava encara més el conjunt que com
era obvi estava fora de concurs.
Tornava a baixar cap al
Parc Salvador Castell, ara pel carrer dels Figueres per a seguir paral·lelament
al Patronat fins la Falla Plaça Cabanilles, històrica comissió que
visqué moments gloriosos en els ’90 i que tot i no te aquell esplendor de la
meua infantesa i adolescència, ha tingut uns anys d`estabilitat com dirien en
futbol, al mig de la taula classificatòria. Precisament quan jo arribava a la
plaça del organista, ells encetaven el últim passa carrer del matí pel barri,
abans de la Mascletà del migdia. El lema de la falla era Fent l’indi i
la seua visió de la part frontal amb la Capella de la Troballa de Fons,
mostrava una composició rodona amb tot luxe de detall sobre el mon del salvatge
oest americà del s.XIX.
El cos central era un
bocoi posat de través dalt del qual emergia un indi amb un destral a la ma com
a remat. Una bella índia recostada de mides semblants feia de contra
coronament, però tirant de comodí, també valia de ninot d`escena. Hi havia pocs
ninots, però convenientment separats, també elements com un dipòsit d'aigua o
la porta d’un Saloon. Una composició molt atractiva que feia que la falla
entrara pels ulls. I per la part posterior continuava sent una composició que
feia goig, excepte el remat que no mirava cap a nosaltres, la base estava ben
nodrida de ninots de diferents mides, així com d'algun element relacionat amb
la temàtica com un tipi o tenda on vivien els indis pell roges nord americans.
El modelat era clarament
naturalista, marcant les figures femenines una característica comuna com els
grans ulls, cal dir que tot i el bon treball de representació dels motlles, no
era totalment uniforme, com ocorre en la majoria de cadafals de estos
pressupostos, però cap ninot presentava desproporcions o cap errada destacable,
al contrari el cadafal no presentava fissures en eixe punt i si que tots els
ninots representaven personatges del salvatge oest, masculins o femenins, indis
o colons blancs, etc....
Pintura que sacrificava
vel·leïtats cromàtiques de colors vius, per cenyir-se a la veracitat del que
aproximadament era el mon del llunyà oest fins a les acaballes del s.XIX,
predominaven tonalitats marronoses com la roca de la base, la fusta del bocoi
del cos central, la fusta del dipòsit d'aigua que a tantes pel·lícules hem
vist, la porta del Saloon i la pell de l`indi del remat i la índia del contra
remat, a banda de les pedres de la decoració, que també mantenia eixa fidelitat
al 100% fins i tot a la base de la falla. Les tonalitats marronoses estan
englobades dins dels colors càlids, que tenien com a oposició cromàtica, el
color blau de la casaca d`un ninot a la base o el verd dels pantalons de l`indi
del remat i el top de la índia del contra coronament.
A un dels laterals,
apareixia el típic venedor ambulant d`aquells espais aleshores encara semi
urbans dels EEUU que portava una casaca d`un verd fosc molt combinable amb el
color marró. No podíem demanar més amb tant poc pressupost, crec que a pesar
del 7é premi obtingut, l'artista Enrique Oliver s'acomiadava de la
comissió i de la professió amb un cadafal fantàstic. Gràcies per fer-nos gaudir
tants anys Enrique! Tota pedra fa paret i tu has segut un poderós maó en la
paret que representa l`escola riberenca d`artistes fallers i en particular un
bressol com ha segut sempre Carcaixent.
El veterà artista també
s'acomiadava a la infantil que portava per lema Gaudim de la natura de nou el creador de falles, aconseguia fer
un pa amb unes hòsties, deixant una composició atractiva, coronada per una
fada, flanquejada per un follet o gnom, situant els ninots en forma descendent
en l'escena principal de tarannà didàctic de cura de la fauna, en este cas amb
un os panda oriental. Vista des de la part posterior, el remat no ens mirava,
però si altres ninots que ací estaven situats. Modelat naturalista evolucionat,
amb sensació de moviment com sol correspondre a conjunts amb figures de xiquets
i animals.
Forta presència de les
tonalitats verdoses en referència al mon botànic, especialment al remat i cos
central, així com d`altres groguencs i agrisats, relacionats també amb este
mon, com a colors més vius els vestits tants dels xiquets, com sobretot del
gnom, que amb el seu barret en punta de color roig i els seus pantalons blaus
es convertia en un punt de referència. La Plaça Cabanilles i el seu artista Enrique
Oliver des de fa 10 anys, just quan va començar també Corredor de Falles
s`acomiadaven amb un 9é premi infantil.
Continuava la ruta
fallera pel centre històric, ara fent un breu recorregut pel carrer Berca més
conegut com a carrer de volta de la processó de la Mare de Déu de la Salut fins
que girava a l`alçada de l’antic Portal de Berca per l'estret carrer de Sant
Cristòfol des d`on ja aguaitava la Falla Plaça Tres Moreres una de les
més veteranes i l'única del centre històric plantada enguany en un dels extrems
més prop de l`eixida que de la pròpia plaça. Si ja la plaça és menuda, aquell
emplaçament reduïa encara més l'espai, cosa que donava una sensació de grans
volums en la composició de la falla.
En efecte l'estructura no
era xicoteta, però el cos central no entranyava cap risc, ni tampoc cap
vel·leïtat artística, un gran rectangle o millor dit cubs en forma de
rectangle que conformaven una gran base,
on situar un dels remats més descomunals mai plantats a la plaça: una jove
bruixa sedent amb una minifaldilla i un escot molt suggerent, al seu costat
elevant una mica més la composició una lluna de dimensions considerables, sobre
una carabassa humanitzada coronada per
dos rat penats. Gran volum, però certa mancança de ninots, tant sols un
faune, un conjunt de ciris humanitzats, una soca també humanitzada, un parell
de dimonis i sobretot el ninot candidat a l'indult.
Hàbil distribució del que
hi havia, omplint una part posterior, cap a la qual no mirava cap element del
remat ni del cos central. Era el lloc més adient per encabir com així era el
ninot millor modelat, el candidat a l'indult, un esser amb cap de carabassa i
vestit lila, al qual no li mancava detall temàtic. El modelat en general, no
era tant uniforme com la composició, tampoc hi havia moltes figures humanes,
tant sols una i un híbrid: el faune, en contra de la majoria d`esser
humanitzats, animals, dimonis, etc..... la seua expressivitat era prou adequada
a la temàtic, amb emocions pròpies del terror, la sorpresa, etc,... un
naturalisme que jo veia prou reposat.
La pintura en general
mostrava un cromatisme amb una paleta de colors predominants foscs, molt
relacionats amb el lema Nit d'ànimes el verd fosc o verd oli del cos
central, que semblava negre de nit o sense molta llum, acompanyat del marró de
les vores d`eixa base, de moment els colors freds guanyaven per golejada. El
color càlid més abundant, era el color rosa carn del cos de la jove bruixa del
remat, així com de la carabassa humanitzada sobre la qual anava muntada la
lluna de color verd, de nou equilibri cromàtic entre colors freds i càlids,
però sempre amb un balanç positiu per als colors freds.
Si en el modelat o en el
tipus de cos central, havia segut més crític, en la pintura reconec la perícia
de l’artista que jugava amb el color dels arbres, ciris humanitzats i del faune
per afegir colors grocs, crema, rosa carn, etc... per afegir colors càlids que
equilibraven la roda cromàtica. Pel que fa a la part posterior, eixe equilibri
no s’aconseguia i a més a més la decoració de la base amb gespa verda, encara
desequilibraven més a favor dels colors freds. No obstant això,
incomprensiblement en la decoració si apareixia pedra blanca a la part frontal
on hi havia més color càlid i en canvi no res on quasi no hi havia per darrere.
Mª Teresa Melià Santamaria obtenia el 5é premi.
Malauradament a quasi
totes les rutes, la falta de son, el cansament, la presa, etc... sempre em fan
perdre`m alguna falla i en este cas li toca el torn a Passeig per la Selva de
la mateixa artista que obtingué el 7é premi. Recorde haver eixit amb molta
presa d'allí pel carrer de la Séquia dels Plorons girant pel carrer Santa
Bàrbara, ja al districte d'una altra comissió seguia recte molts metre fins
arribar als afores d'Algemesí, creuant Pasqual Ferrer fins la Falla Barri
Santa Bàrbara comissió històrica amb 8 palets, la tercera més premiada de
la història, amb una evolució molt irregular els darrers deu anys.
Retorn a l’edat mitjana
vista ja des del carrer que dona nom al barri i la comissió donava una sensació
positiva de retorn a les bones falles que en este gran barri s’havien plantat.
Estructurada entorn un castell, el remat d`un cavaller amb un escut a un braç
una espassa a l`altra i subjectat d`un peu, a banda del corresponent factor
risc, oferia bellesa estètica. Una mica més baix, com a contra coronament una
arquera asseguda es preparava per llançar una fletxa. I fent una diagonal, però
eixint també per una de les torres del castell un xicotet drac mal encarat que
semblava a punt de tirar-nos una flamarada.
La base feia la sensació
d`envoltar el seu cos central i remat, resguardant-lo o abraçant-lo. No
semblava un cadafal molt voluminós, perquè l`entorn quasi al terme municipal,
era molt obert, però tenia una composició molt harmònica, amb una miqueta de risc
-més encara si hagués fet vent, pel lloc on estava- i uns ninots relacionats
amb la temàtica medieval: un rei, un botxí, un cavaller, etc...a la part
posterior la composició era pràcticament idèntica, pràcticament l'única
diferència era que les figures de base estaven a major distància, per tant era
més oberta.
Modelat que basculava
entre el naturalisme i el llenguatge del còmic, no tenien tampoc una
expressivitat exagerada, excepte les boques obertes del cavaller del remat o el
drac, curiosa la diferència de quietud de les figures femenines enfront les
masculines més mogudes. La pintura fou per mi, el segon millor punt darrere de
la composició, no es va cebar amb tonalitats fosques, una mostra és el castell
que no era ni marronós ni tampoc verdós fosc, sinó una barreja de blau clar per
darrere, violeta, lila o morat, fent diverses gradacions amb base de blanc per
davant, que fou tot un encert per a no robar-li protagonisme als ninots del
remat i contra remat de la falla.
El cos central amb una
transició de colors suaus, quedava discretament en un segon marge per a que
destacaren els colors primaris del cavaller, un blau fosc junt a un gris
metàl·lic de l'armadura, el verd del vestit de l'arquera junt el groc dels seus
cabells rossos i com a element més càlid el fúcsia del drac i per si no fora
poc el verd del vestit del ninot del rei a la base. D`autèntic mestre l`elecció
i execució cromàtica d`eixa part frontal que també afegia colors marronosos amb
elements de fusta, palla, etc...i amb una decoració de base de pedra blanca que
ho il·luminava tot, com per exemple el botxí que òbviament anava de negre. A la
part posterior els únics elements eren uns pocs ninots de base que també
alternaven colors càlids i freds, els quals amb eixa decoració de pedra blanca
aconseguien lluir més. Gran treball de Manu Pons que obtingué del jurat
el 4rt premi.
Crema Troia
era la proposta infantil de la Falla Barri Santa Bàrbara. El cadafal com
indicava el seu lema, tractava l'estratagema que idearen els grecs per
aconseguir entrar definitivament a la ciutat Anatòlia. La composició com no,
girava entorn un cavall de Troia de fusta tal i com explica Homer en l’Iliada al segle VIII a.C. molt ben vist col·locar un
ninot al·legòric de la deessa de la intel·ligència Atenea amb el seu
característic mussol en el remat, perquè fou una treta molt intel·ligent oferir
un regal i dir que es retiraven, quan en realitat el que feren els soldats
grecs fou enganyar els troians introduint-se en el cavall i baixant per cordes
per la nit quan ja estaven dins les muralles... i d`ahí ve l’expressió Cavall
de Troia.
Des del punt de vista
compositiu, l’única pega a banda de ser molt menuda, era que la part posterior
estava pràcticament morta, tan sols un àngel amb un arpa dalt d`una columna.
Personalment jo haguera posat allí al grup candidat a l’indult una parella del
deu Hermes i d’Atenea Nike o Atenea Victoriosa -a la filla de Zeus se li
representava de dues formes i a la falla efectivament apareixia em ambdues
representacions, estaven molt ben documentats- i ja parlant del grup candidat a
l’indult entrem en el modelat que tractant-se del mon clàssic, era naturalista
amb la proporcionalitat matemàtica del cos humà com a eix guia, un modelat
uniforme sense errada alguna, aconseguia expressivitats vives sense fer
ganyotes, escorços físics, etc.. les mirades dels ninots semblaven de
pel·lícula èpica, sobren els comentaris.
Respecte la pintura, com
a la falla gran, es va preferir no enfosquir el cos central, ans al contrari,
es va triar una tonalitat crema molt suau pel cavall, un agrisat amb molt de
blanc al temple o amb colors metal·litzats on la base de blanc fora present de
forma discreta, d`altra banda també apareixien dispersos colors càlids puntuals,
el rosa del casc de les crins del Cavall, el daurat de l`armadura dels grecs
que entraven al cavall, el rosa del vestit d`Elena, etc....això permetia que a
la base pogueren posar una mínima base de roca agrissada i verdosa però de nou
ornamentada amb abundant pedra blanca que tornava a afegir llum, la mateixa
il·luminació mediterrània troiana. Tot un clàssic revisitat i signat per la
comissió que feia retornar al podi infantil a la Falla Barri Santa Barbara
que obtingué el 3r premi infantil.
L'última falla que anava
a visitar caminant a peu anava a costar una bona caminada, vora 800 metres em
separaven caminant per Pasqual Ferrer fins entrar a l`avinguda de Bernat
Guinovart, un llarg però agradable passeig fins la falla especialista en
infantils d`Algemesí la del Parc Bernat Guinovart que portava per lema Som
de la llet xicotet cadafal agrupat, molt agrupat amb una base on destacava
per la part frontal una vaca humanitzada que portava una safata com un cambrer
amb molts biberons de llet, al seu voltant altres animals, alguns damunt d`una
gerra gitada en concret una cabreta constituïa el coronament.
La composició era molt
rodona, però excessivament compacta, no acabava d`entendre l'estructura a la
primera de canvi, després em vaig adonar que tenia una base rodona amb un ixent
on apareixia una de les dues úniques figures humanes: la de Cleòpatra en
referència a la llet de burra que diuen que utilitzava per banyar-se i millorar
la seua pell. El conglomerat estructural de la falla, no tenia cap gran figura
mirant cap arrere, però si una xica científica que analitzava els distints
tipus de llet amb un coala amb xumet. La qualitat del modelat de l`autor es
sobradament coneguda per tornarem a donar unes breus pinzellades.
En primer lloc perquè no
se`l pot adscriure fàcilment a un naturalisme, com els altres, ja que
s`assembla més a un artista d’autor que ha consolidat determinades
característiques en les seues obres, com són sobretot els trets facials, el seu
domini de l’expressivitat, fa que siga un dels millors en aconseguir
humanitzacions d`animals de forma molt acurada, però també en algun objecte com
veiem en un dels laterals de la falla. Les mil i una expressions, quasi totes
felices dels ninots que representaven animals, s`aconseguien per un domini
total de les mirades, pose com a exemple la cara de satisfacció de l`elefant.
Per darrere, destacava
molt una tonalitat neutra més propera al blanc i crec que més la tonalitat
freda. Crec que la decoració de base amb gespa, fou més per assemblar-se al
lloc on mengen la majoria de remugants productors de llet, que per estètica. En
qualsevol cas, un cadafal molt complet i un nou 2º premi infantil per a Juanjo
Salom a qui jo carinyosament ja he batejat com el Raymond Poulidor
de les falles infantils d’Algemesí, encara que a diferència del mític ciclista francés, Juanjo si que te 2 palets i esperem que en el futur arriben molts més.
Salvatge era
el lema de la falla gran i també la fi d`un cicle que va començar el 2018 amb
una falla que portava un gremling de remat (de la qual per cert, a banda de
fotos tinc la cremà i promet pujar-la) algun dia. Un cicle amb falles originals
i amb estil propi que han ajudat a augmentar la diversitat estètica i sobretot
l'originalitat en una població que no anava sobrada. El volum del cadafal no
era molt notable, consistia en una gran mascara africana dalt la qual un xiquet
negre amb una mascara a les mans i una moneta pelant un plàtan.
Poques figures envoltaven
la mascara, una mare alçant el seu fill que era el grup candidat a l'indult, un
dels favorits que enguany ho tenia molt difícil per la competència existent.
Una xica negra i per la part posterior un tigre i un africà que em recordava un
dels dansaires del Rei Lleó. Vista per la part posterior, des del parc, la composició
semblava més triangular. El modelat com la falla era escàs, però ja dic de molt
bon nivell, especialment en el grup candidat a l`indult que deixa molt bon
sabor a l'exposició, crec que en votació popular no haguera baixat del tercer
en un any molt competitiu.
Expressions totes
contingudes, especialment el ninot del remat que semblava seguir-te, un efecte
psicològic crec que per una mirada molt penetrant treballada a partir d`ulls
grans. Interessant no, interessantíssim l'apartat cromàtic, amb un equilibri
dels colors marronosos, per la fusta de la màscara, però també per la fusta
dels arbres, òbviament pel marró cafè de la pell dels ninots representats i el
verd de les fulles que emergien de la part superior de la màscara per la part
frontal i per la part inferior també prop de la base. A banda tota la base
anava decorada amb gespa que recordava a la Sabana.
No podia parlar de
pintura i oblidar el fresc pintat a la part de darrere de la màscara que
recordava un paisatge africà, detalls com el vestit blau d`una de les africanes
que evitava l'omnipresent verd i es contraposava al rosa coral de la mare del
grup candidat a l`indult. La Falla Parc Bernat Guinovart era menuda,
però molt original i amb moltes fortaleses, tenint com una de les poques
febleses el seu pressupost. Un 8é premi molt digne per a Victor Navarro
que afortunadament no deixarà de plantar en Algemesí, perquè el taller de
Bolbait ha fitxat per a plantar el 2024 a la Falla Nou Mercat al centre de la
ciutat.
La següent falla infantil
que vaig visitar, quasi a l'hora de la Cremà fou la de Crist de
l'Agonia-Lluís Martínez i ads, plantada quasi més prop del Carrascalet que
de l`emplaçament actual. Tenia tanta pressa que només li vaig fer una
fotografia a Un dia al Casal obra de Juan Carlos Ferri i Lola Climent,
un cadafal de dimensions considerables, però crec que amb ninots molt refregits
al voltant del propi mon faller, amb una fallera al centre i totes les
activitats al seu voltant, no recorde ara mateix molt més, ni en modelat ni en
pintura, però si la sorpresa que una falla d`eixe nivell rebera el 10é premi
infantil.
Primavera era el lema de la falla gran, que mostrava una important davallada de volum després d`uns magnífics anys fins 2019 en el qual aconseguiren el 2º premi amb Pepe Benavent. Una figura central, que feia les vegades de cos central i remat era una al·legoria de la primavera, no hi havia més en la composició, a banda dels ninots que l'envoltaven, com una fallera amb minifaldilla, el ninot que representava al faller del gotet i un parell de figures més. El modelat era naturalista en el seu conjunt, en això mostrava una forta cohesió.
El modelat destacava especialment en el gran ninot central, el problema és que hi havia el que hi havia..... i no hi ha més. Una figura central molt bonica, d`una cara femenina, que també estava ben pintada, dins del que cap, perquè recorde que no era una dona, sinó una figura al·legòrica sobre la Primavera amb uns cabells pel rojos que combinaven bé amb un vestit verd llima amb estampació de flors i també estaven ben pintats els ninots de base... però de nou, hi havia poca superfície a pintar. Òbviament la falla era molt frontal i a nivell cromàtic també empitjorava una mica per darrere, no obstant a nivell formal no estava gens malament el treball que feren Juan Carlos Ferri i Lola Climent que reberen el 10é premi.
Finalitzava la meua ruta,
al Barri del Pla on m`esperava encara una última de les sorpreses positives de
la Setmana Fallera d’Algemesí, ni més ni menys que una obra de David Ojeda.
El lema de la falla era Il·lusió lo pitjor de la falla era el banderí
del premi que li havien estacat davant de la cara del mig cos de la fallera que
feia de cos central.... senyors fallers, hi ha altres espais per posar el
banderí, com per exemple la falla adulta i així no tapes la teua millor carta
de presentació. En fi la composició que era molt menuda, estava molt ben
aprofitada, col·locant dos ninots de remats damunt els rodets de la Fallera, un
faller enlairat posant banderetes i una fallera també dalt de tot posant l`enllumenat
festiu.
A més a més en el modelat
de David Ojeda, hi ha molt de modelat pintat, de fet és un dels millors,
seguint eixa tècnica, així com també en l’ús de la llapissera per reproduir
eixos trets facials, ulls, boques, cabells, etc... i fins i tot en alguns casos
també la roba. Pintura? Ai! Si no coneguera a Ojeda podria haver patit una gran
decepció però precisament la seua gràcia és que sovint no pinta els ninots que
resten en un univers de blanc i negre. Abans d`anar, tenia molts dubtes en que
em trobaria a la Falla el Pla de nit, però afortunadament hi havia un
enllumenat més o menys decent per a la falla infantil -podria haver segut una
miqueta millor-
Afegir que al blanc i
negre del conjunt del cadafal, podríem sumar el beix de la pinta de darrere al
que podríem dir remat, més visible a la part posterior que per davant, per cert
un dels ninots també portava una miqueta de beix i per supost el blanc i negre,
com el beix és una variant del groc, la comissió i l`artista estaven en tot i
feren una decoració de base molt elaborada a base de pedra blanca, pedra blava,
pedra roja i gespa verda. Una suma de factors que li atorga a la Falla el
Pla el 4rt premi infantil de les falles d'Algemesí.
Canvi Climàtic
era el lema del cadafal gran, molt modest també, amb una composició senzilla
basada en un os polar blanc sobre una peça de gel amb un cartell de 30º i un
altre que posava Pol Nord amb un sol radiant damunt. I una mica més avançat un
lleó, també apareixien un porc, una xica nua i uns gelats humanitzats. La
composició era extremadament senzilla, cos central amb remat acompanyat de
cartells que afegien informació i ocupaven més espai al que podríem denominar
remat de la falla.
Modelat naturalista amb
les característiques pròpies del taller de Xavier Herrero, el qual es
conegut pel seu peculiar mode de representació amb caps grans una mica
desproporcionats, galtes rosades i ninots humans generalment de mitjana o baixa
alçada que els donen quasi sempre un aspecte caricaturesc. En este cas només hi
havia una figura humana amb expressivitat molt reposada, igual que els animals
que l’acompanyaven. La pintura dominant era la pròpia del cos central i remat,
que era la superfície més gran, és a dir blanc amb rosat molt difuminat a la
figura de l'os polar del remat i de lila quasi blau molt difuminat al bloc de
gel del cos central.
Per darrere la falla tenia un predomini del color blanc quasi absolut, excepte el groc sofre o zinc del Sol i el rosa carn del porc humanitzat. Per davant, el blanc tenia com a contraposició, no només el blanc, sinó també el marró cuir i el marró cafè del lleó i el verd de la palmera o el taronja i el violeta dels polos comestibles. La decoració de pedra blanca que imagine seria per a reflectir el paisatge polar, tenia no obstant alguns rogles de gespa, damunt el qual anaven alguns ninots. Cadafal ben executat però d`unes dimensions molt menudes que va rebre el 10é premi per a la Falla el Pla que poc a poc va sumant experiència, amb 16 temporades plantant falla des del 2008. Finalitzava ací el meu recorregut personal per les falles d'Algemesí.
