Era prompte, molt prompte, quasi de nit quan
tractava de contemplar entre les primers clarors del dia aquella Falla Bailen Xàtiva, més coneguda entre els amants del cadafal com la
Ferroviària. Comissió que un servidor va conèixer en la seua darrera etapa
en la secció especial fins 1991 i que des de 2015 amb les temàtiques socials
impulsades per Rafael
i Raúl Martínez Chuky han recuperat un
cert protagonisme, quasi des de que nàixer Corredor de Falles. Emplaçament
cèntric com pocs, front la ja centenària estació de Demetrio Ribes, és quasi
sempre la primera falla que visite del sector, fins i tot molts anys un dia
abans. El 2019 el cadafal portava per lema No et canvíe per res i estava
dedicada a la lluita de les persones amb síndrome de Down per a integrar-se amb
tots els drets -i els deures- en la societat actual.
El cadafal comptava amb la col·laboració de
ASINDOWN, supose que per a ajudar en l’aportació del marc general, documentació
per elaborar o centrar el guió, etc...l`estructura recordava falles pretèrites,
de xicotet volum i missatge clar: dos braços i dos mans sostenien un xiquet
assegut amb la síndrome de down. Al seu voltant, diferents ninots que tractaven
de mostrar situacions de la vida diària amb esta síndrome, he de reconèixer,
que era molt complicat fer-se una idea amb tant poca llum, devien ser les 6h
30min del matí a mitjans de Març. Capacitat d’adaptació al mon laboral, la
importància d’una adequada escolarització o com no l’esport com a millora de la
psicomotricitat, de l`augment de l’autonomia física, etc,...
Se’m fa difícil parlar de aspectes formals, amb el
temps transcorregut i aquella poca llum crec que el modelat era uniforme,
seguint un to naturalista que facilitava la didàctica del missatge que es
pretenia difondre. Molt superficialment, perquè seria temerari estendre`s en el
següent aspecte, crec que la pintura tractava d`equilibrar colors càlids i
freds, sense abandonar el naturalisme del modelat, colors freds com el verd i
blau i càlids amb un omnipresent color carn, amb l`excepció de l`equipatge d’un
jugador de basquet. El cadafal que tancava un cicle de la parella d’artistes al cèntric emplaçament ferroviari, militava a la secció 4-A i no obtingué guardó del
jurat.
Descobrint el mon era el lema de falla infantil amb la qual debutava l`artista d’Énguera Matias Almela Piqueras, cadafal molt menut com corresponia a la categoria,
però amb una composició atraient, formada pel cap d`una xiqueta com a base,
damunt la qual transcorrien les escenes en les que diminuts ninots descobrien
aspectes de la vida. La situació dels ninots, tot i que molt menuts per damunt
dels cabells, feia la sensació que tota la falla tenia forma de remat. El
modelat em va semblar naturalista i de la pintura em va semblar que el cos
central era el que tenia més colors càlids bàsicament el color rosa carn i el
groc, però amb aquella llum o millor dit, aquella manca de llum.... el cadafal
que militava a la secció dinovena infantil no va rebre premi del jurat.
Faig una el·lipsis temporal i geogràfica absoluta al
passar a la vesprada i a l`altre extrem del sector, per a ser exactes, a
l`eixida de l`estació de Metro València d’Àngel Guimerà. Si abans el dia despuntava, ara començava a
amagar-se, així de curt és el dia a mitjans de Març! No ajudava tampoc la
foscor d’algunes façanes adjacents, però afortunadament els focus de la
il·luminació ja començaven a calfar i això compensava una miqueta a visualitzar
millor la Falla G.V Ferran
el Catòlic-Ángel Guimerà, anomenada
també Falla el Bunyol. La primera impressió fou molt positiva, una composició
molt potent conformada per una estructura rectangular i esvelta que tot i estar
envoltada de finques altes, no perdia eixa sensació d`elevar-se, cosa gens
fàcil.
Com en la majoria de casos, la frontalitat era
manifesta, al cos central els dos personatges principals de De l’amor a
l’odi hi ha un pas eren dos grans figures de Juli Cèsar i Cleòpatra, on el
primer volia seduir la segona a banda de per la seua bellesa pel poder que
tenia a Egipte. La postura contemplativa de Cèsar d`una Cleòpatra un poc més
elevada i tocant l`arpa reforçava la narrativa del flirteig. Darrere de
l`escena principal sobre uns grans coixins, una estructura arquitectònica sobre
la qual s`erigia un coronament múltiple amb tres personatges del servei de
Palau, cambrers i cuidador del tigre personal de la Faraona. Si l`escena amorosa
era plena de quietud, la del coronament ho era de moviment, amb un tigre
escapant del cuidador i uns cambrers escorant-se molt del seu eix central.
Les postures de les figures del coronament acabaven
formant un triangle, si s'observava amb deteniment, fins i tot rodant a la part
posterior, les plomes feien la funció equivalent. Entre les escenes, hi havia
una alta cohesió temàtica amb una escena un poc més forçada de sàtira política
que feia servir les semblances físiques per encabir i adaptar la parella
d'Astèrix i Obèlix. El modelat naturalista aconseguia en primer lloc explicar
moltes coses sense necessitat d`explicacions escrites i en segon lloc captar
l'atenció per la seua bellesa estètica, no hi havia caricaturització, excepció
feta de la parella de gals creada per Uderzo que havia transmutat en dos
coneguts polítics, a banda de ninots molt menuts com el de les granotes
futbolístiques.
Per arrodonir un cadafal de tant bella factura,
calia afegir una pintura que estiguera a l'alçada i crec que ho estava, perquè
sempre que les condicions lumíniques no són optimes no m'atrevisc a mullar-me
tant. Colors en perfecte equilibri entre càlids i freds, amb tonalitats de
colors complementaris que oscil·laven entre els dos extrems pictòrics. La part
frontal, com en els altres apartats s`emportava la palma, rosa fúcsia, coral,
grocs daurats o el majestuós taronja persa, quasi marronós del tigre, un color
molt utilitzat a Iran o antiga Pèrsia. No podem oblidar la complexitat del
color de la pell dels ninots, que al tractar-se de reflectir als habitants d`un
territori mediterrani del nord d'Àfrica, no podien dur un rosa carn, sinó una
tonalitat un poc més marronosa o ataronjada. Cal dir també, el treball del
maquillatge a la majoria de ninots, car la civilització de l`antic Egipte tenia
molta cura de l`estètica personal.
Com a colors intermedis o colors pont, hi havia el
morat de la cambrera del remat o el verd chartreuse, que és un verd molt
groguenc, en el ninot del cuidador que estava precisament al costat. Dins dels
colors freds molt suau el verd menta del vestit de Cleòpatra i elements
propers, com també era molt suau el color te verd del gran gerro que hi havia baix del tigre, més fort era el verd
dels cocodrils. A la part posterior, més que observar distinció entre colors
càlids i freds, vaig observar entre més o menys blanc o negre, sent el grup
candidat a l’indult, un bon exponent de la característica que descric. Cadafal
molt complet de Josué
Beitía Cardós que fregà el podi de la categoria de bronze, amb
el 5é premi de la secció 1-B.
Emotionary era
el lema de la falla infantil amb una composició robusta que contrastava prou
amb la mida dels ninots, tot i que dins dels mateixos, hi havia també
diferències d`escala. El que més em va captivar de l`estructura general, fou la
seua reversibilitat o permeabilitat, poques vegades he vist un cadafal faller
gran o infantil on no tinguera clara la frontalitat o la lateralitat, encara
que semble un retret, al contrari, ara passat el temps ho trobe una gran
originalitat que trenca amb l'esquema habitual. La fita fou aconseguida gràcies
a una gran quantitat d`elements propis de les vivendes, així com de la
disposició dels ninots del coronament, que d`altra banda també creaven
diferents nivells altitudinals o també perspectives, gràcies a la col·locació.
Modelat naturalista, encara que com ocorre en gran
part del modelat més realista actual, amb diverses parts del ninots reflectides
de forma més o menys abstracta, com per exemple algunes extremitats o parts
distals, algunes línies planes, ús de la pintura per a reproduir detalls del
modelat, etc...tenint en compte que la temàtica general versava sobre les
emocions, vaig trobar a faltar un pel més de definició de les mateixes en
algunes escenes, així com un modelat més homogeni en general, així com l`aparició
d`elements estructurals una miqueta menys poligonals, com eren els que omplien
el cos central del cadafal.
Respecte la pintura, fou l'apartat que més em va
atraure per la seua regularitat, amb capacitat de fer de pegament de tota la
falla, unint tot el conjunt, al mateix temps que destacava cadascuna de les
parts mercè a una policromia amb una distribució de colors ben clar entre freds
i càlids per una de les parts, mentre que per l`altra hi havia una major
sensació de continuïtat, amb transicions cromàtiques, suaus i constants, de
colors complementaris. Treball interessant de Paco Mesado a la Falla G.V Ferran el Catòlic-Àngel Guimerà que aconseguia del jurat, un banderí amb el 13é
premi de la secció tercera infantil. Havia partit del punt més meridional del
sector, per a pujar amb posterioritat al més septentrional, però ara mamprenia
la marxa de nou cap al sud.
Vaig seguir avant pel carrer Palleter, fins que girava a la dreta pel carrer Conca, fins arribar a la Plaça Bisbe Amigó on em vaig anar de ple a la Falla Conca-Bisbe Amigó. En primer lloc la infantil, on l`any anterior el benicarlandó Fernando Foix havia deixat un llistó molt difícil de superar, a més a més en una falla que premis a banda fou molt esmentada per les novetats que incorporava a diferents nivells. El lema era Somriure i més que obrir la boca, el que em va fer és obrir els ulls per a contemplar el nivell de detalls, però com és costum sempre tracte de fer-me una composició de lloc. L`estructura costava de descobrir, les dues grans figures humanes semblaven rodar, adaptant-se a la clàssica base de tortadeta que es feu popular en els ‘80, mentre que una es recolzava a la base, l`altra ho feia pel coronament.
Cadafal amb un volum considerable per ser un dels
més potents de la categoria d`argent infantil, presentava una composició més
tancada que oberta, però sempre amb un intercalat d`espais buits i una
disposició dels elements que aconseguia que cap element taparà als altres. Els
pesos visuals disposaven una relació majoritària vertical, amb una presència
molt discreta d`alguna relació horitzontal, el més complex era el de les dues
figures principals que descrivia una corba, un ninot en sentit corb vertical i
l’altre en corb horitzontal. La tensió dinàmica apareixia de nou en la parella
de figures principals, tant per la seua posició com pels seus pesos visuals.
Les perspectives jeràrquiques, eren un dels millors elements estructurals,
donaven molta solidesa a l`obra, amb una gradació de mides impecable que
agrupava els ninots de major mida al cos central o posicions més importants.
Modelat de tendència naturalista, amb introducció de
molts elements figuratius tant ben fusionats que no s`apreciaven a simple vista,
així com línies planes, reproducció de rostres i extremitats que acompanyaven
la principal expressivitat de les figures. Jerarquització dels ninots, que no
es limitaven als dos principals descrits abans en la composició general, sinó a
altres de mida mitjana o fins i tot de la mateixa però situats a la base. En
general certa desproporció del cànon pel que fa al cap respecte la resta del
cos, que d'una banda infantilitzava els ninots i d'altra ajudava a crear
desproporcions caricaturesques, un exemple era un ninot que plorava desconsoladament...
però no de tristesa sinó de tant que reia, de fet reia a mars.
Potser l'èxit del modelat del cadafal era la
diversitat d`expressivitats, existia una gran profusió de matisos. Si la
composició tenia una base rodona, també ho era de rodona, la transició de
l`escala cromàtica dels colors freds, especialment entre el blau i el verd, els
quals eren quasi indistingibles i no tant encara que també combinaven de forma
harmònica amb els càlids. Tot i que el dia ja estava caient, la il·luminació
era impecable i es discernien bé els valors del clars front els foscos, a més a
més les tonalitats de les cares dels ninots eren de colors clars i no entraven
en conflicte amb el quadre cromàtic general. En quant a l`anàlisi de contingut, la relació
entre el guió i l`obra representada mostrava un ventall de simbolismes que
seguien el lema principal, els quals en una composició prou neta permetien
observar i entendre cada escena, sense necessitat de molts cartells adjacents.
La Plaça
Bisbe Amigó-Conca portava per lema Circus
i tractava de representar el desficaci i la bogeria col·lectiva en el que
s`havia convertit la societat d`aquell 2019..... en fi, si la “vella normalitat”
ja era un circ, la nova potser ja és un manicomi. Sense arribar a perdre
l'oremus si que em va inquietar un poc enquadrar la vista general d’un cadafal
en un emplaçament cèntric amb forta densitat urbana, prop d`un carrer amb molt
de trànsit, moltes tanques i visitants constants. També cal dir que la nul·la llum vespertina i
el canvi nocturn afectava.
Com a cadafal de la categoria de bronze, el volum
era important, però amb un cos central molt tancat que donava pas a un remat
compost en forma de piràmide invertida que a més a més marcava diferents pesos
visuals, amb eixos direccionals pràcticament verticals corregits per una certa
desviació del centre de gravetat per conformar eixe remat. D'altra banda la
barreja de força home forçut + elefant un damunt de l`altre buscant un
equilibri visual, creava una tensió dinàmica molt acord amb el tema circense,
el seu oposat a l`altra punta del remat era un tigre que rugia alçant una pota
davantera a les ordres del seu domador.
Filant molt prim i fent una miqueta la punyeta,
només posar algun punt negatiu amb un composició clarament frontal tot i que
també tenia vida a nivell del remat als laterals i molt ben acompanyada per les
escenes i l'ornamentació per darrere. El modelat era clarament naturalista amb
posats prou reposats i sense les deformacions pròpies de la caricaturització,
eixa expressivitat majoritàriament reposada en el modelat li donava major
protagonisme a un altre item, la pintura.
Punt fonamental de la falla circense ha de ser per
força el color, des del blanc del director de pista, el qual portava incorporat
volutes o sanefes de color blau, així com uns cabells rossos i una faixa morada
lila o llombarda que aportaven contrast càlid a un centre fred. Eixe espai
estava flanquejat per elements amb colors ben càlids -de nou tonalitats
morades- en el remat tonalitats crema com element cromàtic neutre de transició
fins arribar a colors complementaris de tonalitats marronoses, altres grogues,
altres verdoses llima, etc... que configuraven una completa paleta de colors
que ajudaven a reforçar l'expressivitat de molts dels ninots i això no només
ocorria al remat.
En eixe sentit, hi havia una important diferència entre l'expressivitat aconseguida per la pintura del grup que aspirava a l'indult o altres de la base en comparació a altres tant de la base com del remat. Era molt difícil aconseguir l'equilibri cromàtic en una falla tant diversa, crec que almenys passaren el tràmit i es nota que hi havia un esforç important, perquè també hi havia una decoració de base molt vegetal que tractava d`afegir major coherència al conjunt cromàtic. Finalment la coherència entre la temàtica i les escenes representades, crec que era també més que acceptable amb la tradicional barreja circ/política que ben tractada dona molta cohesió i fortes dosis d`humor.
La primera Falla Jesús- Sant Francesc de Borja-Zenete que vaig visitar fou la infantil, al mateix carrer
Zenete. Des de lluny endevinava alguns dels trets propis de la fabrica de Ruben Arcos: grans ulls i un rostre quadrangular molt
característic. Però hi havia molt més. En principi començant per la part
posterior, em va copsar el joc entre el volum d’un gran barber corpulent i les
estilitzades bases dels que l`acompanyaven, tant primes que eren un llistó.
Però per tindre una idea general cal rodar la falla i amb un simple gir ja vaig
comprendre que no hi havia un cos central, sinó una distribució de les escenes
mirant cap als espectadors com es habitual en la majoria de casos.
L'escena del jugador de basquet, em va mostrar com
s'aprofitaven les mides de les figures per establir per exemple en este cas, un
original remat: qui hi ha més alt que un pivot? Tot i això, per entendre bé una
falla cal rodar-la en la seua totalitat, sobretot fixant-se en punts clau, com
la frontal. Allí la composició era ben clara, al voltant d`una ruleta una
xiqueta molt maquillada de blanc i una figura d`un pallasso enorme que
assenyalaven amb un gran dit els noms de la comissió. Potser no fora una
composició amb molt de risc, però si amb originalitat.
Els eixos direccionals eren molt diversos, per una
banda era innegable la verticalitat introduïda amb nombroses varetes que
establien diverses alçades o nivells en la falla, com a conseqüència de tant
estret suport, s`obrien molt els espais i malgrat no ser una composició molt
oberta, s'aconseguien espais molt diàfans. La perspectiva jeràrquica s`establia
en funció al volum i la posició estratègica de les figures, les més grans
establien les escenes principals, mentre que els mes menuts altres secundaris completant
l`espai. I també era curiós que si existia en general gran verticalitat, esta
es trencava també amb la figura més voluminosa, la del pallasso amb una postura
molt diagonal, però encara afegia més diversitat a la composició el fet que hi
hagueren tantes formes rodones o arrodonides a la part superior, del que
podríem anomenar remat.
El modelat tenia les característiques pròpies d`un
naturalisme evolucionat cap a formes geomètriques que aconseguien la necessària
expressivitat per transmetre el missatge a l'espectador, però també la sensació
de moviment que en una falla infantil li atorga un plus d'atenció. Eren ben
paleses les desproporcions de la majoria de ninots, uns per la seua alçada,
altres per la llargària d`alguna extremitat, com l`interminable braç del
pallasso, etc... i quasi tots per un denominador comú: un dit index descomunal
que donava nom al cadafal A dit.
El bon enllumenat em va permetre observar unes
relacions cromàtiques internes amb contrastos evidents dins de cada escena,
però no a nivell global. Es a dir que no hi havia una relació de colors
dominants i subordinats a nivell de tota la falla, sinó una harmonia o contrast
dins de cada escena, valga l`exemple l`escena principal amb colors
complementaris de fort contrast entre el fúcsia, el negre i el blanc de la
xiqueta d`una banda i els colors primaris roig, groc i blau -a banda d`altres
complementaris com el taronja carabassa, el marró, etc...- del pallasso, a
banda del negre i el blanc que servien de nexe d`unió entre els dos ninots de
l`escena. I certament a la part frontal, tant el blanc com el negre, si que
feien de fil conductor tot i que alguns autors els consideren colors
acromàtics.
Tot i que la decoració fora sòbria, cal parlar
d`ella, perquè ajuda a arrodonir la importància dels colors acromàtics -jo
preferisc el terme neutres- abans descrits, una base de pedra blanca, amb una
corona de gespa verda. Per finalitzar no podria deixar de recordar la relació
entre el guió l`obra representada, amb una coherència del 100% d`un lema que
podia semblar molt simple, però que donava molt de sí, amb referències molt diverses
des de intrafalleres, passant per cinematogràfiques com el dit d`ET, anuncis
comercials com aquell del Donut, o fins
i tot en el remat, un dit històric, com el de Rodrigo de Triana assenyalant
terra ferma des de la caravel·la Santa Maria. No sé si estava a la falla, però
em va estranyar no vore a Sant Vicent Ferrer famós pel seu gest amb el dit. Un
cadafal molt graciós que òbviament s`emporta un guardó relacionat, el 3r
d`enginy i gràcia i el 3r premi de la secció segona infantil.
L'encreuament dels carrers Marqués de Zenete i Salas
Quiroga lluïa amb Revolucions un cadafal amb una part davantera imponent
on destacava a la base un personatge abillat amb barret de tres pics i escarapel·la·la
dels colors de París, que posteriorment fou la bandera de la nova República
Francesa. A la seua dreta una nativa americana mostrant el foc i acompanyada
d`un calendari maia i la seua esquerra un botxí amb una guillotina....les
revolucions no sempre eren pacífiques. Darrere d`ells i situant-se a mig camí
entre la base i el coronament dos contrarremats, el més gran corresponia a una
deessa Atenea que flexionava el genoll en una columna grega per equilibrar tant
el braç que portava al seu fidel mussol, com per no quedar per dalt del remat.
A l`altra banda pujat a una columna més alta, però més discreta un adolescent
Al coronament, una parella que es donava l`esquena,
d`una banda més menut i pujat a una columna jònica Cristòfol Colom que
revolucionà el seu mon amb el descobriment oficial d'Amèrica -dic oficial
perquè hi ha investigacions que situen abans a vikings, templers, otomans, etc,..-
al seu costat crec que hi havia la Reina Isabel de Castella, que li donà el
vist i plau per a fer el viatge a les Índies. Frontalment la composició era
triangular però quan la vaig rodar, eixa figura desapareixia i semblava
partir-se en dues parts, una estructura estranya, però que això sí, deixava
respirar molt al conjunt.
El modelat tenia una cohesió molt patent, en primer
lloc entre les grans figures de la composició general, coronaments,
contracoronaments i gran figura de base, però també als ninots de les escenes
de la base. El naturalisme era també general, molt realista sense massa
desproporcions, potser les figures femenines centrals eren més estilitzades i
allargades. L'expressivitat de les figures era molt continguda, cosa que generava
una sensació de quietisme en tota la falla. La característica més positiva
apareixia fruit de l'observació assossegada i pacient, un escatat meravellós
que em va recordar a l'enyorat Julio Monterrubio, el qual tenia un nivell de
perfeccionisme en deixar superfícies ben polides que fregava l'obsessió.
Fidel a la filosofia de la falla, si el modelat era
el més naturalista possible i fidel a la realitat, la pintura triada per donar
color a eixe passadís històric de revolucions també ho era, de vegades la
fidelitat històrica guanya en cohesió temàtica però s`arrisca a no tindre
l'harmonia cromàtica desitjada. Per a mi si hi havia equilibri, però molt
complex, hi havia una connexió doble, d`una banda entre els fúcsia pàl·lid i el
violeta lliri o violeta agrisat que apareixia tant en Isabel la Catòlica com en
Atenea i d`altra banda de forma no tant explicita entre Colom i la indígena
americana del contracoronament, en ambdues figures apareixien tonalitats
marronoses, que no eren exactament iguals i que em perdone el lector però costa
de recordar i més encara amb un color amb tanta varietat.
Els colors no estan triats a la babalà, les columnes com element intern secundari amb el seu color crema aportaven un espai cromàtic neutre que baixava la saturació i aportava claror en el centre del cadafal. La figura del revolucionari francès era cromàticament la que aportava un color càlid més clar amb els punys de la casaca de color roig, però la majoria de la casaca de blau marí oferia un clar aspecte fred i fosc. I de nou apareixia l`espai intern neutre amb la camisa i les corretges blanques del mateix personatge.
No vaig tancar la càmera fotogràfica, menys de 2 minuts em separaven del següent cadafal: Menut Museu la proposta infantil de la Falla Pintor Segrelles, situada com no podia ser d`altra manera, en la dita plaça. La base em recordava aquelles falletes de tortadeta de la meua infantesa. Per una escala de caragol, pujava un guia de gran mida que era seguit per un seguit de xiquets fent distintes accions, des del que no pot deixar de mirar el mòbil, passant per la que ho grava tot, continuant per un altre que no deixava de fer-se selfies, etc... l`estructura destacava més que pel risc o per cap geometria particular, per tindre molt de moviment.
Compositivament, tenia una miqueta de tot, molt
oberta, sense tindre un remat clar, els ninots de les escenes igual apareixien
damunt d`una columna, que penjant literalment com el lladre o un altre unit per
un sacabutx -invisible a l`ull humà- a la columna semblava penjar literalment
de l`aire. La figura més desenfadada i al mateix temps peculiar de la falla era
un enorme dinosaure que semblava com un gran contra coronament i creava una
escena hilarant amb un ninot d`un xiquet que feia skate per damunt seu, cosa
que em va fer amollar alguna riallada. Com moltes infantils la perspectiva
jeràrquica anava en funció de la mida dels ninots.
Modelat clarament naturalista, tot i que amb
elements de vestuari i objectes tecnològics actuals que la feien original
perquè confrontaven elements clàssics com l`estàtua del David de Miquel Angel,
les columnes clàssiques, etc... no vaig observar cap desproporció excepte
l`escena de la pixada artística i
l'expressivitat era molt continguda, si he de destacar algun ninot tinc clar
que em va captivar la del xiquet que anava empanat mirant el mòbil sense fer ni
cas al guia del Museu a qui tenia davant, crec que era un retrat fidel de la
societat actual molt ben resolt tècnicament.
El color tenia una part central absolutament neutra que corresponia al Museu al qual feia referència el lema de la falla. Això cedia protagonisme als diferents ninots, que tenien un gran contrast entre blau del guia o director del Museu i el roig i groc del dinosaure, la resta de ninots amb volums més reduïts tenien en conjunt una diversitat cromàtica prou equilibrada, amb lleuger predomini dels colors càlids. Tot i que no va rebre cap premi d`enginy i gràcia, tenia molta agudesa i diverses escenes que arrencaven un somriure i donaven gran cohesió temàtica reproduint possibles comportaments de xiquets a un Museu. L'artista Cristian Garcia Carrasco obtingué un 13é premi a la secció quarta infantil en la seua estrena en la demarcació.
Era el torn de visitar Tot per l`aire cadafal
que s'adheria perfectament al seu lema, una composició espigada molt aèria, on
un grup de fallers i falleres havia decidit anar a l'ofrena volant en globus
per què d'eixa manera no destorbaven els veïns ni havien de tallar carrers. La
composició era molt alta fins i tot per una falla d`una categoria elevada com
és la de bronze, també molt estreta però complia amb el plantejament aeri de la
falla, així com els contrapesos -per exemple una fallereta que s`agafava com
podia al globus principal amb el cos fora de la cistella, així com la parella
que havia triat un avió que s'insertava en posició horitzontal, imagine que amb
un potent sacabutx.
La composició risc tot i que tampoc hi havia grans
figures als remats, per a mi passava amb molt bona nota, el contrapunt era que
per assegurar el cos central d`una falla amb eixe risc es tancava la composició
de la base. No obstant eixe handicap, tampoc era un amuntegament d`escenes,
perquè es va aconseguir donar-li certa perspectiva col·locant elements a
diferents alçades i això també feia respirar una miqueta al conjunt. Un altre
enginy compositiu era col·locar la per a mi millor escena, no davant, sinó per
darrere, la que feia referència al primer cartell oficial de falles del pintor
segrelles de 1929 que dona nom a la comissió.
Modelat seguint el naturalisme amb certes
deformacions per aconseguir expressions més còmiques, tot i que les
deformacions o afegits tampoc eren molt exagerats, excepte casos molt aïllats
com el del vent de migjorn que eixia del cul d`un dels ninots en forma de pet
gegant..... tot molt aeri o gasós. M'agradaria haver vist la Falla Pintor
Segrelles amb llum natural, perquè no tenia massa clar la distribució, però
crec que la part de davant tenia unes tonalitats més suaus o pastís, amb un
blanc neutre a la base, que era acompanyat per una majoria de tonalitats
fredes, blau clar, morat o verd i colors càlids complementaris suaus com el
taronja, el rosa coral i el roig més fort pràcticament al coronament i en no
massa superfície.
Per la part posterior, si l`enllumenat no m`enganyà
la vista, es reduïa la superfície de color blanc, però augmentava la de colors
neutres- agrisats, negre, etc-...i augmentaven els colors càlids front els
freds, una tonalitat ataronjada dominava eixa part de la falla, acompanyada
d`altres com el rosa, el roig i el groc. Tot i que no vaig poder fotografiar
tants cartells, com en altres ocasions precedents no calia llegir massa per a
entendre que el guió i allò que estava representat tenia suficient cohesió, per
confirmar-ho només calia rodar la falla i contemplar la quantitat de
simbolismes aeris, no només al cos central i remat, sinó també escenes com les
dels àngels o esperits de personatges ja desapareguts. José
Lopez Ibañez “Selfa” que havia començat
a plantar allí el 2014 aconseguint sempre pescar algun premi s'acomiadava eixe any amb el 3r d`enginy i
gràcia de la 1-B.
Continuava la marxa, ja clarament nocturna seguint
la façana de l'original Finca Roja de l`arquitecte Enric Viedma i Vidal, una de les icones de l`art decó
valencià de 1934. Arribava en no res a la Falla Albacete-Marva de la qual
sempre havia sentit parlar per la tradició competitiva històrica en la
Cavalcada del Ninot. Les gallines velles, fan els millors brous jugava
en una categoria diferent a les que venia visitant i per tant amb paràmetres
diferents en tots els aspectes. La composició tenia com a cos central un
element arquitectònic -precisament amb la Finca Roja allí darrere- amb un ninot
reclinat i cantant abillat amb robes de finals del s.XVIII, el contra
coronament era un ninot encara més voluminós d`una dona amb roba del s.XIX.
Tornava a visitar un cadafal amb forta cohesió
temàtica, la relació entre el contingut i l`obra representada era evident, començant
per la principal, quan les parelles es comunicaven de forma oral i no amb
emoticones de whatssap, seguint pels balls agafats, la gastronomia, etc,
.....no vaig trobar cap ninot o escena que se’n eixirà de la temàtica general. I
si hi havia algun dubte -que era complicat, perquè fins i tot apareixien
gallines en el remat- tenies cartells explicatius a gogó. Una de les falles
sorpresa que em va fer gaudir de la ruta pel sector i no esperava. L`artista
Fer Marzo rebia el 8é premi de la secció 4-A.
El que jo encara no sabia es que encara anava a
gaudir encara més amb Campament Marvà la infantil d`Albacete-Marvà llàstima de tanques de quadricula que destrossen
qualsevol document gràfic. Dificultats tècniques al marge, els bons records
romanen frescos al nostre cervell i la generosa composició boscosa amb una
clara jerarquització valent-se dels ninots em va quedar fixada a la retina -no
tant a la fotografia que no disposava de tota la llum necessària a l'obturador-
també recorde a grans trets, que la falla “mirava” cap avant, és a dir que les
grans figures centrals, laterals o superiors estaven quasi totes a la frontal,
tot i que no mancaven bones escenes a la part posterior.
Més que tensions dinàmiques, tenia harmonies
dinàmiques, m'explique: per a mi comprenia una gran harmonia en moviment i això
augmentava la coherència del lema triat, un campament infantil al bosc. Òbviament
els xiquets són dinàmics i per tant generen diversos moviments, a més a més en
múltiples direccions, però el bosc i fins els animals expressaven una major
tranquil·litat... o almenys això em transmetia aquell cadafal. A eixa cohesió
temàtica, ajudava la cohesió escultòrica del modelat que conjugava rostres
originals i diferents, amb patrons comuns tant a arbres com animals humanitzats,
com als propis éssers humans, la jove artista d`Oliva ha consolidat en pocs
anys un modelat propi que comprèn uns rostres amb trets comuns com ulls ametllats,
bé rodons, bé una mica caiguts, etc,.... i en moltes altres ocasions tancats,
però amb les celles ben marcades.
Les galtes ben rodones i les orelles un tant obertes
i enlairades, però no molt grans, completaven els rostres dels ninots, la
proporció d`uns membres curts respecte el cap els identificava absolutament com
xiquets en una falla per a xiquets, cosa que també es podia apreciar en
l'apartat de l`expressivitat pròpia d`eixa etapa de la vida, sobretot de
mirades de curiositat, sorpresa o admiració. Com el modelat era molt naturalista
no hi havia lloc per abstraccions, però tampoc per desproporcions
caricaturesques, l'harmonia restava present a tots els intersticis de la falla
i potser eixa regularitat i perfeccionisme fou un dels punts per aconseguir el
premi al millor ninot de la secció quarta infantil.
Potser el cromatisme, tot i que també la pintura
tenia un bon equilibri, era un dels aspectes menys harmònics – no tant
harmònics diria jo- amb major presència de les tonalitats fredes a la part
superior i un equilibri entre fredes i càlides a la inferior, la qual tenia com
a base decorativa, també pedres blanques -tonalitat neutra- i gespa de color
verd- tonalitat freda- i la vessant cromàtica si que era present a tot el
voltant de la falla de Míriam García Sandemetrio que reconec que em va captivar des de que vaig
descobrir un xicotet ninot que semblava seguir els meus passos, amb la seua
càmera de fotos apuntant cap a mi. El jurat li va atorgar el 3r premi de la
secció quarta infantil, a banda del premi al millor ninot de secció.
Continuava reconfortat pel bon nivell observat i en
pocs metres arribava al carrer més llarg de València que travessa ja no moltes
demarcacions falleres, sinó fins i tot diversos sectors!! Era el carrer Sant
Vicent on en un emplaçament amb fort trànsit rodat estava Baby Marva la Falla Sant Vicent-Marva la qual vaig
començar a rodar per la part de darrere i de seguida vaig arribar a la frontal,
en aquells moments no recorde el motiu, si perquè els fallers tornaven d`una
cercavila o passava el jurat però tot i ser una falla d`una categoria mitjana
costava d`enquadrar sense gent davant. Una gran cigonya portava diversos
xiquets però degut a la baixa natalitat obria una escola bressol amb els
xiquets que no podia entregar. La composició era senzilla, amb un remat clar i
algunes figures de xiquets més gran, com el de la llapissera amb una mida més
gran semblava un contra coronament, més que un ninot d`escena més.
El modelat era eminentment naturalista, amb una
expressivitat força continguda en el ninot remat de la cigonya, però també en
molts dels ninots de base, però es tornava més histriònica en alguns dels grans
ninots que representaven xiquets a la part central, just baix la cigonya. No
abundaven les deformacions, excepte algunes com la del xiquet amb la boca
oberta, que semblava agafat a les tanques amb la boca oberta com si fora una
tenca, acabada de pescar. Per la part posterior, l`expressivitat minvava, però
no així les mides que mantenien coherència interna entre elles.
A la part davantera es veia clarament el predomini
d’un joc entre el blanc i el negre -tot i que molt dissimulat, pel predomini
del blanc. D`altra banda un altre joc d`oposició cromàtica entre càlids i
freds, amb eixe blanc crec que barrejat per a aconseguir colors més suaus i al
mateix temps crear eixe espai de relació cromàtica bàsica, molt relacionat
d`altra banda amb la temàtica de la falla en sí. Crec que la relació entre els
principals ninots de la part davantera i el guió era més que correcta, però no
tinc la suficient memòria, per saber si també ho era pels voltants, supose que
si ho era. En tot cas, un cadafal sense massa espectacularitat, però també
sense moltes errades en la pintura i el modelat com en molts altres realitzats
al taller de Pepo
Jarauta que li valgué el 8é premi de
la secció 5-A.
Si prop de la falla gran, hi havia gent..... a la
infantil durants molts minuts, fou igual o pitjor per a la càmera. Va coincidir
que en aquells moments tornaven d'arreplegar l'estàndard del premi de la Plaça
de l'ajuntament i sembla que havien arreplegat un dels bons, perquè la sessió
fotogràfica dels fallers anà per llarg, la part positiva es que durant uns
instants llevaren les tanques i vaig poder fotografiar a plaer Quin és el
teu paper? Un cadafal que jugava des del punt de vista del guió amb la
paraula paper i que es resolia formalment amb el bust d'una escriptora que
tenia situats els altres ninots en una semicircumferència.
Vaig fer el pecat de no rodar una falla infantil més
que interessant, però és que el temps se`m venia damunt, la composició a primer
cop d`ull era atractiva però a mesura que anava descobrint aspectes augmentava
el meu encís també cap al modelat, que no podia enquadrar amb exactitud entre
els ítems de l`abstracció i el naturalisme, tot i que s`acostava més al segon,
moltes línies convergien cap a línies planes o l`elisió d`alguns elements
secundaris per a centrar més l`expressivitat que es situava sobretot en la part
facial especialment ulls i celles.
Dels colors de tonalitat freda, destacaven el blau i
el verd, ambdós representats en diverses branques que farien massa llarga
l`explicació i el lector pot contemplar a la fotografia. El que si volia
puntualitzar era el nexe d`unió amb els ulls del cos central, d`un blau
turquesa o un verd emblavit que entroncava amb els freds que l'envoltaven, on
per cert, també dominaven els ulls d`eixes tonalitats. Decoració sòbria amb
pedra blanca a la base i gespa al voltant, que participava en el marc cromàtic
fent les vegades d`un llenç blanc per estrenar que l'encara jove José Fuster, ompli de colors quasi tant ben distribuïts com les
mateixes figures. La Falla Sant
Vicent-Marva obtingué el 2º
premi i el 1r d`enginy i gràcia de la secció setena infantil.
Un servidor reprenia la marxa que anava a finalitzar
tota una fase vespertina pel sector de la Roqueta-Arrancapins i no anava molt
lluny, continuava tot recte pel carrer Dr. Vila Barberà i ja a mitjan trajecte
endevinava la silueta de L'esperança el cadafal de la coneguda entre el
mon faller com la falla dels doctors. Era el meu debut com a visitador de
falles en eixe emplaçament i arribava amb la curiositat pròpia d`un infant, la
composició mostrava un volum notable en comparació amb les últimes falles,
òbviament em trobava en una falla de secció més alta. La composició general
tenia una base molt ampla, un capitell damunt el qual hi havia una cornucòpia,
vista per darrere tenia prou clara la distribució però de front em va fer fora
tots els dubtes.
Em va impactar la grandària de les figures i la
senzillesa amb la qual apareixien la figura femenina central coronada per dos
ocells, mirant l`home semi nu i capcot que també estava sobre una xicoteta
base. Si vista per darrere era només una estructura oberta, de tendència
figurativa i un eix direccional molt vertical que s'adheria perfectament a un
context de finques altes també molt properes entre sí; vista per davant s`advertia
major distància entre coronament i contra coronament amb una connexió de la
mirada de la figura femenina de dalt que mirava al contra coronament, establint
una perspectiva i profunditat amb escassos elements ben distribuïts, es
fonamental saber plantar bé per a no tirar per terra el treball del taller, en
este cas el de Nèstor
Ruiz i Salva Banyuls.
Els ninots mantenien una distància entre ells i el
cos central considerable, això exposa encara més el modelat processat. El
modelat partia del naturalisme, per virar cap a la figuració mercè a destacar
les característiques físiques o psicològiques de cada personatge, per exemple
el coronament amb cabells eteris i manegues amples semblava surar, en canvi el
contra coronament era tot el contrari amb un modelat que reflectia un cos prim
i eixut que pesava que semblava afonar-se mirant cap a terra. Si la temàtica
reflectia l`abundància d'uns pocs front la necessitat d'altres, també això es
reflectia per exemple en una grossa adinerada o en un donyet gras. L'escatat final
era impecable i això elevava molt la qualitat general.
La distribució oberta, sumada a l'acurat modelat, tenien
com a conseqüència una major visibilitat de la pintura. Una distribució
cromàtica que tenia com a principals colors els marronosos bronze o coure, més amunt el blanc, amb daurats intercalats,
el groc crema, el blau celeste, el taronja carabassa i el violeta. Una variada
paleta de colors que alternava càlids amb freds, magníficament distribuïts, els
quals tenien a la base, una decoració a base de pedra blanca que envoltava amb
un color neutre tota la falla. Semblava que la Falla Doctor Gil i Morte- Dr. Vila i Barberà estava dissenyada, feta realitat i plantada amb una
minuciositat mil·limètrica. Un treball minuciós que va rebre el 3r premi de la
Secció 2-B.
 |
| Foto de la Ruta Fallera |
Les preses les maleïdes preses em feren oblidar la
visita a la falla infantil d`un artista amb una personalitat molt acusada com
David Ojeda i per a més inri, amb un plantejament que combinava el lema amb un
cromatisme que el feia eixir de la seua zona de confort De quin color és un
abraçada era una proposta que m`agradaria haver vist en directe, només per
la originalitat, els que em coneixen ho saben. En fi, abandonava temporalment
la Roqueta-Arrancapins per una de les boques del Metro de la parada de Bailèn,
com si fora una porta espai temporal del Ministeri del Temps Faller -sembla el
lema d`una falla de Rodrigo Núñez, jo li amolle la idea a vore si sona- em
traslladava al dia següent de molt bon matí quan començava la ruta també pel
mateix sector, però més al nord, al costat de l`estació de Renfe.
La pobra il·luminació diürna del començament del
jorn sumat al cansament acumulat em va fer creure que tenia al·lucinacions quan
contemplava la silueta de Estació Pelai-Matemàtic Marçal 57 passats tres
anys des del moment viscut, encara tinc una estranya sensació de sincronia quan
recorde el cadafal de la Falla
Pelai Matemàtic Marçal del 2019, una
mena de barreja entre Blad Runner, Mad Max i la cultura Pop dels ’60 cuinats a
un taller faller. El lema ens situava en una ucronia històrica, el 2269, on
l`actual ja centenària falla Pelai -aleshores tricentenària- es convertia en
una estació espacial, les falles serien conegudes a tot el món, un futur
evolucionat però..... de ferralla.
La composició semblava una conjunt de capses o
estructures com motors, edificis, vehicles, etc,...vist per davant tenia una
verticalitat més esvelta que per la posterior tot i ser exactament igual però
al revés no sé si pels cartells, per tindre menys ninots o per tindre una
superfície més massissa semblava més amplia. Els eixos direccionals eren molt
clars, verticalitat en composició tancada, amb una certa tensió dinàmica en
l’escena de la furgoneta dels hippies del futur que havien parat a repostar, el
vehicle probablement unit al cos central per un sacabutx li donava un aire
futurista i al mateix temps retro, com també ho eren alguns dels cartells de la
part superior del cadafal.
El modelat dels ninots era naturalista, fet que em
feia gràcia en una falla futurista, però que també millorava la claredat del
missatge que es volia transmetre, l`expressivitat era molt continguda però
tampoc calia exagerar-la perquè l'acció de la pròpia escena, la vestimenta,
etc, facilitava molt la comunicació entre falla i espectador. Del rostre dels
ninots em vaig quedar amb els ulls, com element cohesionador de tot el conjunt.
Valentia i de nou coherència a la temàtica mostrà Andreu Sánchez utilitzant colors
no molt atractius, com són els grisos metàl·lics que s'adaptaven als elements
metàl·lics predominants a la falla, on dins de la dificultat almenys s`establia
un cromatisme entre més foscos o més clars.
El coronament també tenia eixe contrast blanc/negre
entre el rat penat i el bunyol, però el groc del rètol principal de l'estació
col·locava un xicotet espai de color càlid necessari en un cadafal amb
tonalitats molt fredes. L'altre element que aportava una mica més de calidesa
era la roba o cabells dels ninots, marrons, violeta, etc,... i com no el rosa
carn dels propis ninots, a banda d`altres tonalitats roses més fortes. Encara
que no va rebre cap premi de la secció 5-B a mi em va fer gaudir d'una falla diferent
amb molta personalitat només encetar la jornada.
Odissea a l’espai era la falla infantil de la mateixa comissió i del mateix artista, amb
el reclam del film de Stanley Kubrik seguia l'estela futurista de la falla
gran. Una mena de nau espacial amb forma de vaixell tripulat per xicotets
essers a excepció d`una figura que semblava el capità de mida considerablement
més grans. La composició es completava amb l'únic grup fora d`eixa nau, una
parella de ninots que muntaven una moto amb cara de velocitat. Modelat
naturalista amb evidents macrocefàlies o deformacions en la mida dels caps,
també expressions forçades en general. La gran majoria de la falla tenia un
color gris metàl·lic acompanyat per un marró fosc en la fusta i un taronja
rogenc al casc de la nau que semblava autèntic rovell. Els caps dels ninots
afegien colors vius necessaris en una falla infantil amb tonalitats molt
fosques. El cadafal estava a la secció dotzena infantil on no obtingué premi.
No recorde ja exactament a quina hora arribava a un
dels emplaçaments més visitats des de fa molts anys, però sí que vaig esperar
uns quants minuts a que el sol m'atorgarà la llum necessària per poder
fotografiar i també observar millor els múltiples racons d`aquell enorme
cadafal que portava per lema El Musical. El cadafal vist des del carrer
Convent Jerusalem per la part de davant, ens mostrava en primer terme una
composició triangular amb una base molt generosa, enmig de la qual destacava la
cantant micròfon en ma amb les seues vistoses plomes per darrere que generaven
volum i profunditat.
El pianista apareixia un tant difuminat com en un
discret segon pla front la magnificència del cos central, però exercia una
efectiva funció de contra coronament, des del punt de vista del guió tant una
com l'altre retien homenatge al gènere del musical. El coronament múltiple,
molt obert però també amb un notori volum i risc inferior al d'altres ocasions,
temàticament corresponia al musical Cats, on els polítics sobrevivien per què
tenien set vides... i no estic segur, però quasi estic convençut que hi havia 7
gats o que almenys els vaig tractar de contar.
Començava a fer la primera volta de rigor, sempre
per fora per tindre una idea general i la composició ja no era tant harmònica,
almenys per un dels costats pràcticament s'arribava d'immediat a la part
posterior, on de sobte els volums creixien de forma sobtada, dalt de les
escenes destacaven una parella que semblaven un nou contra coronament
posterior, però d`una mida superior al coronament. Girant encara més fins el
cantó del carrer Matemàtic Marçal de nou apareixia una estructura diferent a
tota la resta, per a mi la més interessant junt a la ja esmentada frontal.
D`una gran pianola descendia un automòbil descapotable dels ’30 del s.XX tenint
a un costat una reproducció del Moulin Rouge de Paris i de l`altre el cos
central amb el seu remat obert i policèntric.
I també era molt interessant el contra coronament format per una parella formada per un gàngster i una cabaretera que s’inclinava cap enfora com mirant el públic que mirava la falla, tal com cauen les branques d`un arbre fruiter com el taronger. En definitiva una composició complicada, amb molts pesos visuals cosa que enriquia el conjunt, però amb uns eixos direccionals que en algunes bandes no quedaven clars, si parlarem de geometria fallera, diríem que el polígon regular més evident era el gran triangle equilàter rectangle davanter i la semicircumferència també davantera més menuda. A un dels costats podríem endevinar un triangle no rectangle i fregant la forma de polígon irregular.
Fins i tot la perspectiva jeràrquica era difícil
d'establir, a excepció feta de la figura central, el mig cos de la cantant que
era gran part de la falla. Entre els ninots de base i la gran cantant, tota una
gradació de contra coronaments de mides molt diferents algunes quasi tant
voluminoses com la cantant i altres quasi com els ninots de base. El modelat
discorria pel naturalisme, de fet recorde com fa no tant anys l`artista de
Daimus feia un ús molt clar de la línia plana. L'expressivitat era continguda o
molt continguda excepte un dels contracoronaments que acompanyava a la Família
Reial en el Rei Lleó un gran cap tribal de l`Africa Negra que semblava
estar cantant o fent una crida i ninots d'escena com els de l'escena Els
Miserables que també mostraven gesticulació i sensació de moviment.
Aspectes formals del modelat dins la línia
naturalista, proporcionada -més o menys- amb poques excepcions. Sensació de
moviment sobretot en el coronament molt dinàmic, així com en molts dels
contracoronaments -per no dir en tots- la peculiar per no dir estranya
composició cobrava sentit quan recordem l'ítem de la pintura. De nou hem de
tornar a la part frontal del carrer Convent Jerusalem per tindre el principal
punt de fuga, la figura central, la cantant que de nou tenia com en el modelat,
un cromatisme que l`acabava de fer bella, un rosa carn que semblava quasi color
blat. A la part baixa tonalitat càlida amb un rosa pàl·lid i a la part alta
tonalitat freda amb un blau celeste.
Darrere de la cantant les plomes aportaven un color
secundari com el verd que com sabem conjuga groc i blau, els gats humanitzats
del coronament trencaven l’equilibri cromàtic del cos central amb una tonalitat
càlida dominant que impactava en la retina, el roig i el groc semblaven les
flames que consumirien el cadafal uns dies més tard. Per la part posterior la
dinàmica era diferent, l`harmonia cromàtica s’aconseguia col·locant a
l`esquerra colors freds, a la dreta colors càlids d`un roig escarlata
contundent i enmig càlids i freds amb neutres com el blanc, càlids suaus com el
crema o freds suaus com el Malva. Òbviament en escenes com la del Rei Lleó les
tonalitats marrons pròpies d’Àfrica dominaven.
No és habitual en mi, endinsar-me en la decoració de
les falles de València i menys encara a la secció especial, però el cas de la Falla Convent Jerusalem-Matemàtic Marçal
eixe any era interessant. Pràcticament
cada escena tenia una decoració diferent, pedra blanca, marró, blava, rosa,
morada i com no elements com gespa o arena. Dit així no tindria la menor
importància, però en el cas de la part posterior -notòriament més feble a
nivell de modelat- aconseguia equilibrar molt la pintura, aportant tonalitat
càlida on hi havia pintura freda i viceversa. En darrer terme, la
correspondència entre guió i escenes representades era molt alta com correspon
a cadafals on solen existir guionistes o fins i tot equips sencers, tot i que
oficialment figurava el propi Pere
Baenas com a guionista. El jurat els
atorgà el 3r premi i el 3r d`enginy i gràcia de la secció especial a banda del
millor ninot de la secció.
Contes a la Valenciana era una falla infantil que refeia els contes
populars més importants segons el cànon literari occidental i els transformava
en una versió valenciana. La composició vista des de la frontal era clara, el
Dolçainer de Russafin s`emportava totes les rates i una miqueta més baix al seu
recer, Ampaneus i els set nanets. Calia la prova del cotó, girar la falla i la
composició continuava sent desconeguda, però advertia elements interessants com
un gran Micalet que servia per un nou conte valencianitzat: El Geperut del Micalet.
Continuava girant i la meua ment no acabava de comprendre que hi havia al
centre d`aquell cadafal.
Entre la bruixa maduixa i Anselm i Gretel vaig
trobar la clau, el cos central era una forma irregular, sense més importància
que servir d`ordenament intern, el cas es que complia la seua funció
d`aconseguir una distribució atractiva i pràctica. Composició tancada però no
tant com soler ser les infantils de seccions altes amb una perspectiva
jeràrquica basada en la mida dels ninots, exemple clar a la part frontal i també
encara que més discretament a la posterior amb Bernardí i la botija
meravellosa, amb el geni valencià. Baix d`ell estava Gulliverd el ninot
candidat a l'indult.
Modelat naturalista, amb vessants més arrodonides i
altres més planes seguint l'estil propi de José Gallego Gallego. Existien
algunes deformacions per subratllar característiques pròpies del personatge,
per exemple els bíceps del geni de la botija, la part superior del cos del
Dolçainer de Russafin i sobretot una macrocefàlia general en la majoria de
ninots, potser per destacar les emocions, pensaments i emocions en detriment
d'altres accions psicomotrius. Els ninots que marcaven el moviment eren
sobretot els més menuts, els ratolins que envoltaven el Dolçainer, el gat amb
espardenyes o el Pinotxo Faller... l'única excepció era el Geperudet del
Micalet, en clar moviment i d`una mida considerable.
Els trets facials característics com en ocasions
anteriors són una boca reduïda front grans ulls i un nas discret, però de nou
també en eixe item hi havia excepcions, per exemple l`escena del Llop i els
tres porquets -artistes fallers- on les figures eren més planes i els ulls eren
simples punts o molt menuts o la del Sastre Valent. L’'expressivitat era
continguda però clara i manifesta, per a aconseguir això sense grans
deformacions cal tindre un domini molt gran de l'escultura i això si succeeix
en algun lloc és en categories altes o molt altes com la primera i l'especial
de València. Com ocorre des de fa més d'una dècada, la pintura i el dibuix
sobretot en les falles infantils ha acabat creant el que és coneix com a color
modelat amb ombres, clarobscurs, etc,...
La saturació de color era baixa a la part frontal,
amb l`exemple clar de les galtes del dolçainer i d'Ampaneus, el primer amb un color
taronja com el que podem trobar dins un meló, és a dir un càlid molt clar front
al segon un color quasi neutre o blanc, amb pinzellades de blau molt tènues i
una miqueta de roig igual de tènue. També hi havia un contrast cromàtic entre
el rosa del barret i la manta amb el verd chartreuse del vestit d'Ampaneus. A
la part posterior la saturació era més alta, no hi havia eixe color blanc
neutre de davant, també hi havia abundància de color fred, un domini que no
impedia que fora una autèntica genialitat que el geni amb un blau celeste fora
el que destacarà front a verds foscos.
La part posterior, analitzat a posteriori era tota
una genialitat, però calia tindre molt de nivell per poder fer una gradació
d`un sol color i obtindre almenys quatre o cinc tonalitats diferents: Verd Pi,
Turquesa, menta, te verd, etc,....i els que em deixe. També emergia en un
lateral el groc que anava gradualment acostant-se a alguna de les tonalitats de
verd i fent una transició suau. Entre la bruixa maduixa i el Dolçainer de
Russafín hi havia un ninot increïble per la gradació cromàtica que feia en
tonalitats càlides des del rosa intens dels cabells passant pel rosa carn, pel
taronja mandarina fins el color groc crema.
Contes a la Valenciana més enllà dels seus valors formals ja de per sí
importants, tenia una gran originalitat en el guió i mantenia una relació de
cohesió amb l'obra representada de quasi el 100% amb títols tant suggestius com
el gat amb espardenyes, la bellea i la bèstia, la gallineta dels ous de la
ceràmica, etc.... potser el títol d`Anselm i Gretel no estava tant ben trobat
però era una xicoteta excepció. En definitiva un gran cadafal el de la Falla Convent de Jerusalem-Matemàtic
Marçal que va rebre del jurat el 2º
premi i el 1r d’enginy i gràcia de la Secció Especial Infantil, en un any el de
2019 que jo anomenaria l`any 0 post-Monterrubio on la competència entre
Tortajada, Foix i Gallego pel palet fou duríssima, però també ens va oferir uns
cadafals infantils fantàstics.
Deixava darrere el cada vegada més nombrós públic de
les falles de la màxima categoria, per continuar pel mateix carrer Convent fins
arribar al carrer de l'ermita, des d'allí podia albirar la Falla Plaça Espanya-Gran Via Ramon i
Cajal-Pintor Benedito, un cadafal
d'una secció mitjana quan vens d`un del podi de l'especial, podria semblar
poqueta cosa, però hi havia una composició molt atractiva des de tots els
angles, però especialment des de la frontal. Una “prima donna” situada en el
coronament posava música a les nostres vides. El micròfon de hisenda, esperava
que el contribuent cante tots els ingressos que te.
Un galliner representava la classe política que
donava – i dona el cant- en l`educació també s'acabava donant el cant,
una estructura que donava cabuda a un bon grapat d'escenes no es pot negar. La
composició tenia dins del que és un cadafal de la secció 5-A des d`un bufó al
coronament, passant pel cos central de la cantant i fins i tot un contra
coronament que geomètricament es situava baix del coronament i una miqueta fora
del centre del cos central, una disposició senzilla però efectiva per a no
tapar la pròpia obra, el mateix podríem dir del llarg micròfon que es situava a
l`altra banda del cos central i a una alçada entre el cerveser i la cantant, aconseguint
una composició frontal més que atractiva.
Estructura rectilínia però molt ben col·locada, faig
un parèntesi per recordar que no pocs artistes fallers de gran nivell han
tingut el problema ja no de dissenyar una bona composició sinó després d`haver
fet el treball al taller que és la part que exigeix més constància, llançar-ho
tot a perdre per una mala plantà, on per qualsevol motiu humà com la pròpia
ansietat, de canvis a l'emplaçament urbà, fenomens meteorològics adversos, etc,
etc han tingut un resultat final que no ha fet justícia al llarg treball previ.
Però no era el cas de donant el cant
que estava molt ben plantada, amb una perfecció mil·limètrica que fins i
tot encaixava entre els edificis dels voltants.
El modelat naturalista mostrava algunes
desproporcions físiques per destacar l'acció de les figures, la boca molt
oberta de la cantant, les galtes inflades del bufó, la cara “alegre” del
bevedor de cervesa, del mestre, etc,...però també hi havia altres ninots amb
un naturalisme més reposat, tot i que també amb menor expressivitat, arribats a
este punt cal destacar també la humanització d`animals com en el cas de
l`escena del galliner polític, on fins i tot un pollastre apareix alçat com un
mamífer bípede o la humanització d'objectes com el micròfon. A falta de la
cohesió interna de ninots de nou motlle de les categories altes, hi havia un
ventall de recursos molt diversa que a mi em va compensar amb escreix.
Un apunt final en la pintura, es que com la
composició, no tenia pèrdua, perquè per la part de darrere també mantenia un
esquema semblant, tot i ser més senzill en la quantitat de colors, que es
reduïen al groc en el centre, amb tonalitats neutres agrisades als voltants i
també alguna xicoteta superfície verda, potser dins del gran nivell del
cadafal, ací és on hi haguera algun element no tant brillant com en la resta.
Magnífic treball de l`artista Paco
Mesado en un emplaçament proper al
centre neuràlgic que va rebre el 2º premi de la Secció 5-A i era molt
recomanable per ser visitat, una de les sorpreses agradables del sector en
2019.
Les sorpreses no acabaven la primera era negativa,
les tanques que envoltaven la falla de la Plaça Espanya infantil semblaven les
antigues muralles de València.... que no estaven molt lluny d`allí quan encara
s`alçaven orgulloses. Però a les dificultats per observar i encara més
fotografiar ajudava l'interès per un cadafal modest i atractiu a l`hora. Per si
fora poc, en aquelles matutines hores, la llum del sol entrava de cara a la
càmera amb la qual cosa havia de fer les fotos a contra llum, en fi, un conjunt
de xicotetes adversitats que començaven a importunar-me però no a fer-me
rendir.
Composició en forma de conglomerat amb nombrosos
ninots i grups de ninots vist de davant, que quan per fi vaig voltar la falla
vaig descobrir que no era una forma massissa sinó que per darrere existia major
separació, també d`un coronament o part superior amb un risc major del que
semblava vist des de la part frontal o un altre lateral. Molt complicat
establir pesos visuals però crec que hi havia un eix direccional vertical per
la part frontal amb molts pocs graus d'obertura als costats, potser perquè una
major inclinació haguera tingut un risc inassolible.
Perspectiva jeràrquica no entre diferents ninots
d`escena, sinó entre els de diferents costats, una composició que no sé si he
vist alguna vegada, però que resultava molt peculiar. En quant al modelat era
naturalista, amb abundants deformacions relacionades amb el lema: En un país
de sucre on apareixien des de les abelles del coronament que fan la mel
-que és dolça però no porta sucre- un os menjant eixa mel, una mena de monstre
abillat amb una llanterna de metge al cap o queixals amb la cara, per darrere
distints dolços de pastisseria humanitzats, com unes canyes de sucre també
humanitzades i altres fruits que per estar la falla dins una bardissa que
incloïa el barracó, em va ser impossible de vore bé.
El modelat naturista reproduïa ninots de base amb un
cànon que els feia una miqueta macrocèfals, prou expressius amb uns ulls
saltons i blaus en la majoria de casos, també amb la boca oberta que em va
recordar els ninots dels ventrílocs de quan jo era menut, això els movia a una
expressivitat oberta i franca. En quant a la pintura, estava composta per una
majoria de colors vius, però degut a la composició tant conglomerada seria
difícil establir si dominaven tonalitats càlides o fredes, el que si era
evident per la part frontal es que hi havia diversos colors
complementaris, tonalitats verdes,
verdes -amb matisos que variaven segons la quantitat de color blanc o elements
propis per a crear eixe color, especialment del blau- marronoses, etc,..
La tonalitat eminentment càlida era patent al
coronament a mesura que rodava la falla cap a la part de darrere, a més a més
mostrava un contrast entre el roig i el verd de ninots clau al remat. El
contrast cromàtic era més fàcil d`advertir a la part posterior, interessant
oposició entre un color primari com el groc i un complementari com el verd que
imitaven tonalitats que podem trobar a la naturalesa de forma freqüent. Per
posar alguna pega en un conjunt tant complet, potser els matisos de les
tonalitats marronoses de la part de darrere on estaven els dolços humanitzats
estigueren massa compactes entre ells i vistos a mitja distància no es
distingien entre ells. De les millors infantils que he vist de l`artista de
Quart de Poblet Xaume
Torrent amb l'esbós de Paco Hidalgo,
quan al taller s'interpreta tant bé el treball previ de l'autor de l'esbós
s`aconsegueixen resultats excel·lents com este 3r premi i 1r d'enginy i gràcia
de la secció desena infantil.
El trajecte fins la Gran Via Ramon y Cajal estava
tant prop que no vaig tardar ni dos minuts i menys de cinc per arribar a la
Plaça de Vannes on encara contemplaria una nova “sorpresa” o millor dit un
retrobament amb el meu propi passat, car feia 25 anys que la Falla Espartero-Ramon y Cajal i en el meu cas personal feia al voltant de 30 que
no veia este emplaçament en la màxima categoria infantil de les falles de
València. Històric moment de la comissió que tenia un lema a l'alçada, molt
bonic, literari i faller: Poètica de Foc. Com
resava en la seua memòria, posem tot el nostre esforç en crear coses
meravelloses, omplim de fantasia els carrers i el foc s'ho emporta tot, molta
gent treballa dur durant l`any per a que el carrer s'ompliga de color. En
qualsevol moment hi ha centenars de persones creant soles al taller, per a que
de sobte al carrer esclate de màgia.
En primer lloc vaig voltar aquella falla que em va
deixar bocabadat, hipnotitzat diria jo....i no, no era falta de son, el primer
que em va entrar pels ulls fou el seu gran volum, gens menyspreable al nivell
de les que optaven pel palet, però en uns instants vaig descobrir una
composició diferent a tot els que havia vist abans al sector i jo diria que en
totes les falles del 2019. Una originalitat quasi futurista que no només no em
provocava rebuig o dubtes sinó que m`atreia profundament, formes estilitzades però
al mateix temps arrodonides que no mostraven arestes, una suavitat que
s'estenia a tot el conjunt.
Impossible, no tinc termes per definir la
meravellosa estructura que tenia al davant, caldria anar definint els ninots
més importants, de fet ho faré, tenien una base molt més ampla que la seua part
posterior, com una forma vegetal humanitzada, en concret tres grans figures
femenines o feminitzades que miraven cap a l`espectador de forma molt discreta,
acompanyant a eixa estructura principal per dir-ho d`alguna manera i a la part
posterior un parell de figures hominoides barbades que em suggerien que pogueren
ser masculines, una tercera emmascarada de gènere indeterminat els acompanyava
.
Figures intermèdies interessants per comprendre la
perspectiva jeràrquica dels ninots i per tant la seua peculiar composició era
la que hi havia al voltant del ninot candidat a l'indult, amb un parell
d`artistes fallers que semblaven eixir de la nau Enterprise dels Capitans Kirk
i Spock. Es obvi que segons la mirada la falla suggereix unes o altres coses, quan
veia que molts dels ninots tenien al cap aquella mena d`antenes, em reforçava
en el meu relat intern futurista que m’unia al present amb algunes figures més
properes a la humanitat actual com el ninot candidat a l`indult i l'altra
fallera que hi havia a la mateixa escena.
La composició era fascinant, fins i tot uns globus o
boles semblaven subjectar un tauró en l'aire i això més les antenes dels
personatges amb cap rectangular em creaven una sensació de que la falla
s`elevava i trencava les normes gravitacionals. Fascinant era també el modelat
o modelats dels ninots, perquè advertia que l`artista havia creat dins del seu
propi estil una escultura pròpia segons cada grup. En primer lloc les grans
figures centrals de rostre humà, caps circulars i formes arrodonides i
extraordinàriament polides. L'escatat general era d'una qualitat
extraordinària, que he vist en molts pocs artistes, això ajudava encara més per
a destacar la forma triada per l'artista.
El tipus de modelat emprat apostava molt per la
figuració o abstracció, però com passava als ninots més grans, deixava algun
tret humà o hominoide com per exemple el rostre. A les figures mitjanes la
gradació cap a l'abstracció creixia, tant en la menor reproducció naturalista
de trets facials, com en extremitats que no resultaren importants en
l'expressió principal del personatge, per exemple les cames dels artistes
fallers abans esmentats que quedaven reduïts a simples varetes que els unien a
la base de la falla.
Cal agrair també a la comissió l`absència total de
tanques que permetien observar millor l'obra que tenia en la pintura el seu
colofó. Si la composició i modelat tenien una personalitat indiscutible, també
ho tenia la pintura, per la part que hem considerat davantera, les figures més
grans mostraven colors complementaris amb una escala cromàtica que fregava la
perfecció, una creava una transició del rosa al morat de cap a peus i l`altra
es complementava amb la primera en una tonalitat que anava del rosa pal fins un
salmó que quasi semblava taronja meló molt suau i fins i tot en algun moment
del dia potser semblara taronja carabassa costava molt separar la mirada amb
tal quantitat de detalls tècnics.
D'altra banda hi havia més detalls tècnics com la
consecució del color modelat que destacava el volum dels cabells dels caps amb
diferents clarobscurs, tot i que m`agradaria haver vist la falla a plena llum
solar i sense electricitat per contemplar els efectes naturals, que potser
encara hagueren entregat sensacions lumíniques distintes. La gran figura
germana de les dues de davant tenia una gradació de tonalitats fredes entre el
verd menta o el cian amb més blanc fins un verd fosc emblavit que potser en algun
moment de menys luminescència poguera ser percebut com un verd pi encara més
fosc.
Les figures barbades de darrere eren tota una paleta
de colors entre el verd i quasi el groc, passant pel verd chartreuse o el verd
falaguera.... certament s'havia estudiat molt bé com i quins colors s'havien
d’aplicar en una obra farcida de detalls que calia anar descobrint de mica en
mica. I finalment tot i que siga de passada i a mode de “solidaritat” amb
l`artista i el seu equip parlaré del problema de la base, ja que en una falla
amb una varietat tan gran de colors resultava molt complicat triar-la, finalment
optaren per la coberta vegetal, amb la qual cosa afegia el verd de la gespa,
però afegint també al voltant de tot el cadafal un conjunt de xicotetes flors
blanques -ho sent de botànica vaig curt, ignore l'espècie- que afegia una mica
de color neutre.
Com apareixia a la memòria: Es difícil
d'explicar, com la poesia, cadascú ho sent d'una forma, és un sentiment una
passió que fa que el cicle torna a començar des de les cendres. Som creadors i
la destrucció és la nostra poesia. La poètica del foc En fi, difícil afegir
res mes a l`obra de David
Moreno que tingué l'honor i també la
responsabilitat de substituir al ja jubilat Julio Monterrubio amb una
desimboltura i una personalitat pròpia que enganxaven. Crec que la Falla Espartero- Ramon y Cajal no podia haver tret millor creador per al retorn a
la màxima categoria infantil, el pressupost o el guardó atorgat pel jurat, el
9é premi de la Secció Especial Infantil, no podia ser un termòmetre per decidir
si acudir o no a visitar-la. Per a mi era un punt fixe des d`abans de Març i no
me`n penedisc.
Punts de vista era el lema del cadafal de la comissió adulta, amb una composició que em
va meravellar a primer colp de vista, sembla que havien mesurat prèviament
l`espai on anaven a plantar la falla, estava perfectament encaixat i aconseguia
una estampa única amb les elegants finques del carrer Espartero en direcció al
carrer Guillem de Castro. La memòria resava que tot depèn del cristall amb que
es mira i efectivament a la composició apareixien un bust d'una jove
assenyalant amb un dit el que veia per un llargavistes, mentre que d'esquenes
hi havia el mig cos d`una dona madura observant un microscopi.
Composició que era completada amb una munió de
xicotets elements dalt dels cabells de la dona més major, un ulls, un planeta,
un peix, un submarí groc, etc....l`estructura era tancada quasi amuntegada en
alguna escena de base però amb molt d`espai diàfan del cos central cap al remat,
el resultat era una forma geomètricament indeterminada però amb un aspecte
esvelt i la perspectiva jeràrquica estava clara, predominava el cos central i
per això se`l mostrava tant front l'espai més reduït per escenes o remat.
A un parell d'escenes s'utilitzaven globus o
bafarades pròpies dels còmics, més que ajudar a entendre l'acció de l`escena li
donaven un toc hilarant, especialment la del faller que tenia el 1r premi però
com havia begut massa cassalla es pensava que era l`11 premi o la fallera
curteta que pensava que el premi 11 era un doblet de primers. També tenia un
toc humorístic acompanyat d`una forta crítica el del milionari envoltat de
bitllets al qual li eixia un braç descomunal amb el que premia ben fort un
jutge que tenia el punt de vista..... que manava el qui pagava. Com soc
corredor, l`escena dels caragols que anaven al seu ritme també em va fer gràcia
i una altra escena amb diversos punts de vista amb molta molla era la dels currículums universitaris
dels polítics.
El modelat tenia dos tipologies bàsiques, una
naturalista amb una expressivitat molt baixa o tant reposada que ni
s'apreciava, bàsicament les dues grans figures centrals, sobretot la de dalt.
Els ninots de base continuaven dins d`un modelat naturalista, però amb una
expressivitat més acusada, somriures, aspectes d`ebrietat, etc,... tot i que
altres tampoc se`n anaven molt de la línia de contenció que mantenien les dues
grans figures. Poques desproporcions llevat del braç del potentat abraçant al
jutge o el gran ull darrere de la lupa d`un investigador que semblava Sherlock
Holmes..
La pintura oferia un rosa carn un tant emblavit en
el rostre de la dona madura per augmentar l’edat mentre que en la jove un tant
enrogit per disminuir-la. Un aspecte que no vaig entendre es perquè si pintava
de rosa fúcsia el cabell de la jove, no pintava amb negre o negre un poc
emblavit el de la major, però res més lluny de la realitat afegia rosa al de la
major. Vista des de l’infantil hi havia molta tonalitat càlida per eixa banda,
per l`altra es veia més fred, també es cert que hi havia una balena a una
escena propera i òbviament les balenes no són roges, ni taronja ni grogues. El cabell fúcsia de la jove, que
per esta banda estava tapat llevava molt de color i el vestit crema o beis no
el podia igualar.
Per acabar de reblar el clau, l`ornamentació de base
era gespa verda i no tenia un efecte d`il·luminar el conjunt, més bé al
contrari. A la falla es representava fil per randa tot el guió, amb profusió de
simbolismes com la tesi doctoral del president del Govern Central i una cosa
pudenta que ix del cos punxada en un pal, la dels caragols “corredors” altres.
Magnifica falla de Francisco
Vizcaino, tot i que el de Sueca va
rebre el 13é premi de la Secció 1-B, cosa que només em puc explicar perquè la Falla Espartero-Ramon y Cajal tenia en el 2019 un dels pressupostos més baixos de
la categoria.
Caminava cap a la meta de la meua ruta pel sector i
no havia d`allargar molt la marxa, tan sols creuar el carrer Jesús i en menys
de dos minuts arribava a la Falla
Cervantes-Pare Jofre. El cadafal que
portava per lema Contorsions oferia una composició precisament així amb
un gran ninot femení del que semblava una gimnasta estava realitzant una gran
contorsió car estava recolzada amb els seus braços subjectant al mateix temps
una pilota i tenia les cames penjant per damunt del cap. Com a contra
coronament a tant curiós cos central/remat una mascara de grans dimensions.
El cadafal tenia la majoria d`escenes situades a la
part posterior per deixar més espai a la figura central, entre altres
apareixien un treballador fent equilibris per arribar a final de més, fer front
a les despeses de la casa, etc... una mare amb els seus fills, l`equilibri de
la justícia representada de forma al·legòrica, etc,....composició que llevat de
la característica tant peculiar esmentada era de xicotetes dimensió i no
comprenia més trets característics.
El modelat responia a un naturalisme amb línies
d`evolució cap a formes planes, sense arribar a l`abstracció en la figura
central/remat i un naturalisme amb formes més arrodonides a la resta de ninots.
La deformació més important era la pròpia postura del ninot més gran, de la
resta del cadafal només es podia parlar d`alguna exageració lleu de les
faccions per expressar sorpresa com per exemple l`escena de la justícia, en
general l`expressivitat era molt continguda i es jugava més amb la sensació de
torsió que s'aconseguia situant a molts ninots fent equilibris.
La pintura tenia un equilibri -ja que la falla anava
de torsions i equilibris- precari situant el punt central en els cabells del
cos central que tenia el colors d`una flama, groc i roig tonalitat càlida
clara, envoltada de tonalitats fredes, la pilota blava, el vestit verd, part de
la màscara morada, etc,... la part frontal francament tenia en la pintura un
dels seus millors ítems, el rosa carn de la gimnasta es conjugava amb el blanc
de la mascara, hi havia un equilibri difícil però hi havia. A la part posterior
també, però amb un major predomini de les tonalitats càlides. El cadafal
produït pel taller de Pere
Baenas estava en la secció 3-A.
Era el torn del darrer cadafal infantil de la meua
ruta per la Roqueta-Arrancapins en el 2019: Master-Ror-Xef amb una composició on més que figures
geomètriques pre determinades destacava una perspectiva jeràrquica al voltant
d`un ninot principal, en el cas que ens ocupa d`un gran xef que tenia darrere
una estructura arquitectònica a mode de portal on es situaven tot un univers de
ninots més menuts. Al seu costat un ninot que semblava un faller zombie o
zombificat i per darrere una galeria generosa de ninots alguns humans i altres
humanitzats però relacionats amb la temàtica culinària.
Modelat orientat en el naturalisme amb un patró comú de macrocefàlia als ninots humans, cal matisar eixe naturalisme perquè tenia punts d`abstracció o reducció de superfícies secundàries per exemple a les extremitats més distals, és a dir les mans o en el cas dels peus amb la supressió total. D`altra banda es destacaven els caps i sobretot els ulls molt grans en relació a la resta del cos i responsables de l'expressivitat del ninot. Festival de colors complementaris en una pintura que tenia un punt central d`atenció en les tonalitats càlides del cuiner principal amb color groc ocre, taronja carabassa, etc...i el seu contrapunt -un pel menut- del ninot zombie del costat.
Per la part posterior el joc cromàtic s`establia
entre un rosa intens i altres tonalitats fredes que anaven de blaus agrisats,
violetes amb molt de blau o morats que feien la transició cap a tonalitats
intermèdies entre càlids i freds. L`ornamentació de base amb diferents textures
tot i que no influïa en el cromatisme general, es veia intencionadament
col·locada i ben disposada però era difícil que poguera influir en un
cromatisme tant complex. L`obra de José
Ramon Lisarde va rebre del jurat
el 14é premi de la secció quarta infantil. Cansat però satisfet per haver fet
una ruta partida en diversos dies per un dels sectors fallers més complets de
la ciutat de València m`acomiadava i posava rumb a nous confins on trobar altres
creacions dels escultors del foc. Fins la propera!
