Corredor de Falles

CRÒNIQUES FOGUERERES    2019

Sector nº7 i un xicotet pas pel nº4  de la Federació de Fogueres d`Alacant: Rodant per Sant Antoni-Altossà-Campoamor-Mercat.  Comença el post 90 Aniversari.

Una crònica molt peculiar per un sector tapat entre tres sectors molts potents, el  sector 1 anomenat també El riuet més conegut per sector centre, amb una alta concentració de fogueres i barraques de les seccions més altes, el sector 5 que albira el Pla-Garbinet i les conegudíssimes Carolines o el sector 6 ple de fogueres plantades al peu d’icones alacantines com l’esplanada, la platja del postiguet, el port, el Benacantil o fins i tot la mateixa plaça de l’ajuntament. Feta la introducció, la crònica comença quan un servidor acabava de pujar tota la costera que roda el castell provinent del Barri de la Santa Creu i es dirigia al Barri de Sant Antoni. Després de la costera més forta de la jornada, arribava per fi un necessari descans creuava l`Avinguda Jaume II i baixava pel carrer Costera de la Fàbrica fins la Plaça de l’antic hospital vell de sant antoni, entre els carrers València i Sevilla.

La foguera Sant Antoni de Dalt lluïa en la citada plaça amb el lema Pim, pam, pum. Un gran gat constituïa un cos central envoltat de coets humanitzats i altres materials pirotècnics o explosius. Coronat el gat un parell de coets i una lluna humanitzada amb una bruixa volant amb la seua granera. Un pirotècnic a la plaça dels estels, una bellea envoltada de flames, una dona envoltada de consoladors, etc,.. -era la primera vegada que veia el tema eròtic-festiu en una foguera- la foguera tenia un fons satíric que si és llegien els cartells es confirmava. Composició tronco cònica que si no tenia massa risc pels pocs elements, la forma en que estaven disposats l’augmentava un poc o almenys li donava eixa sensació.

Modelat naturalista molt peculiar, en primer lloc per l’ús d’una figura animal com a cos central, però a l`igual que molts elements inanimats estava molt humanitzat, en el seu cas sostenint un coet i una metxa com si fora un esser humà. Les poques figures humanes que restaven en un plànol secundari, restaven sense quasi moviment però amb un posat còmic. Trencant amb la resta de la foguera també hi havia una escena amb figures planes en un panell literalment encès en flama, per a mi una genial barreja entre l’esperit oníric de moltes fogueres i l`esperit satíric de moltes falles, no sempre funcionen les barreges, però aquella ho feia. No es podia negar que la foguera tenia una forta cohesió entre la temàtica i el modelat representat, la pintura adherida reforçava el meu argument.

El gat del cos central mostrava uns colors més a prop dels felins del mon real, amb l`afegit del mocador de la Despertà, però a més a més tenia unes tonalitats marronoses que confluïen amb altres càlides més fortes com les roges, taronges o rosades de moltes figures de les escenes i l’altre color càlid era el groc i quins són els colors bàsics en una flama? Exacte! El roig i el groc. Un altra llicència literària genial a la foguera, era la inclusió d`un element intrínsec a les fogueres com el mosaic, representant un element local com les onades de la esplanada que a més a més neutralitzava un poc l’infern cromàtic amb tanta flama humanitzada. A la base, allí darrere mateix franges de color verd i altres tonalitats fredes.

No res s’havia deixat a l’atzar, el mocador del gat era de color fred i el coronament també... i era coherent, per què la lluna s`associa més al blau i Mart per exemple al roig. En fi, un cadafal molt potent obra de David Sánchez Llongo que rebé el 1r premi de la secció cinquena. La foguera infantil 3,2,1... acció! era obra de l`artista Rubèn Arcos, que com indicava el seu lema mostrava un gran xarlot estrella del cinema mut que ha restat una referència històrica mundial del gènere. Al voltant de la figura del còmic, rotllos de pel·lícula i en el coronament l`home aranya o Spiderman. A la part posterior el protagonista era la Massa, personatge del còmic dut al cinema, això plantejava una composició molt bipolar que també semblava mostrar dos mons units a la foguera: el cinema i el còmic.

El modelat amb línies planes, però també amb hipèrboles que destacaven unes parts del cos per damunt les altres, recordaven l`estil cubista de Picasso. Era curiós com mentre la figura del cos central tenia formes més rectangulars, les dos menudes de la part frontal eren més rodones. Mentre que la part davantera, tot i les formes rectangulars tenia formes més sinuoses, la part posterior de la Massa, era més vertical i rectilínia. En la pintura el dimorfisme era encara més palès, amb un cromatisme de clarobscurs en blanc i negre, majoritari per davant amb un contrapunt amb els dos xicotets superherois en color, mentre que per darrere hi havia un joc entre el color groc i verd. Una foguera molt menuda, però amb molt bons fonaments que li atorga a la Foguera Sant Antoni Alt el 1r premi de la secció quarta infantil. 

Començava amb molt bon peu la ruta pel sector nº 7 i només a 40 metres de distància quan ja tornava pel carrer Costera de la Fàbrica em topava amb la Foguera Sant Antoni de Baix a l’adjacent Plaça de la Misericòrdia.  I si la primera havia segut potent, la segona no es quedava arrere, amb una tònica diferent, impactava de bones a primeres. El lema Quinta Essència ja indicava una tornada a la temàtica onírica que estava representada per una foguera xicoteta amb una composició molt curosa, en primer lloc destacava el coronament, una mena de foc humanitzat o ésser fantàstic que reposava sobre una escala als seus costats un parell de ninots una au a una banda i un escriptor a un altra. 

Malgrat les reduïdes dimensions la part frontal era molt atractivament visualment amb un cert eix de simetria, mentre que la posterior, tot i els esforços per omplir l’espai amb cartells explicatius, es percebia una gran diferència amb l’altra banda del cadafal. El modelat com la composició era molt espectacular en el coronament, amb el segell del seu artista i l’influencia de l’escola alacantina en detalls com el rematat final en puntes i boles. La pintura establia una dicotomia clara entre els colors càlids del remat i part de l`au i el color blanc junt al blau o verd clar que ocupava la resta del cadafal. També hi ha via color càlid a la base ,però era escàs i més suau que al coronament. Psicomotricitat fina, l’aplicada pel taller de Mario Gual en un gran cadafal menut que rebé el 2º premi i el millor ninot de la secció 6-B, a banda del 3r premi a la Foguera més innovadora. 

Elements era el lema de la foguera infantil obra de Sevior y Priol. Estructura molt senzilla amb tres grans ninots que identificaven a tres xiquets situats en forma triangular experimentant i descobrint els elements de la taula periòdica, com si estigueren en una aula o laboratori de química, la resta d`elements eren xicotets objectes humanitzats. El modelat tractava d’afavorir dins del naturalisme, el dinamisme i l’activitat pròpia dels xiquets que estan descobrint noves matèries. La pintura era valenta i arriscada, ja que pintava a cadascun dels ninots grans amb un mateix color, però l`equilibri cromàtic funcionava a la perfecció combinant colors vius com el roig, el blau i el groc. La foguera Sant Antoni de Baix rebé el 7é premi de la secció cinquena infantil.   

Continuava de nou a enfilar una pujada alacantina, ara de nou pel Carrer Costera de la Fàbrica -quin nom més ben triat- i quan arribava dalt de tot deixava arrere un barri que a banda de Sant Joan, també celebra en Gener, el porrat de Sant Antoni, tot i que no sé si alguna vegada hauran fet fogueres hivernals. Faig ara una llarga el·lipsi narrativa temporal i salte per damunt del recorregut que vaig fer pel Pla-Garbinet, per a entrar breument al sector nº4. Em trobava al barri Altozano que els alacantins valencià parlants encara anomenen Altossà amb una -s- sonora que captiva, junt l’Hospital General Universitari al carrer Pintor Baeza, davant tenia la Foguera Altozano Sur i en primer lloc la infantil H2º que girava entorn l`aigua. 

La composició s`estirava cap a munt i tenia figures que miraven cap enfora, situant-se en un eix central, resumint que la composició recordava molt una font ornamental. El més espectacular era que hi havia més ninots al coronament o als pisos intermedis, que no a la base, la sensació de verticalitat impregnava la foguera, també s’ha de recordar el sistema de xicotetes plataformes on es situaven xicotetes escenes. A banda de grans figures que mostraven els estats de l’aigua, apareixien altres escenes amb figures humanitzades que jugaven amb la paraula aigua, aiguarràs, aigua potable, mineral, beneïda, etc,... modelat naturalista molt cohesionat, amb figures òbviament humanitzades excepte el ninot candidat a l`indult que si mostrava un xiquet i el seu gos. 

El cadafal que tenia bons fonaments estructurals i de modelat, fins i tot contenia algunes aclucades d`ull a l’escola alacantina, com el mosaic de la base de la font. La pintura era molt suau amb tonalitats fredes tal i com marcava el guió, cromatisme propi del tema: l’aigua. Colors que anaven del blau al verd, afegint en alguns punts el color roig per a crear morats, violetes o roses, per damunt del ventall, el més interessant era la transició entre la gamma de colors freds. Per si fora poc, hi havia estratègicament col·locades unes grans flors que amb els seus pètals de colors càlids contrastaven amb la resta. Magnífic cadafal de l`alzireny Bernardo Estela que rebé del jurat el 3r premi de la secció tercera infantil. 

I de l`aigua al cel o més amunt, per què el lema de la foguera gran era Constel·lacions de dimensions considerables que lluïa un gran cap de cavall alat coronat per un ull que tot ho veu i acompanyat per un ninot que em va semblar una representació d`Aquari, precisament l`era en la que estem a punt d`entrar. A la base el Sol i la lluna i la resta del zodíac.... bé, una mostra. A la composició hi havia un contra coronament que semblava una sirena. El modelat era el propi del taller de Xavier Herrero, però tenia algunes variants com el que representava al signe Verge amb un posat més majestuós, hieràtic i seriós que els altres. 

La composició era més que interessant amb un punt de risc però també amb alguns espais amplis sense ninots, omplertes per cartells explicatius. La pintura ho equilibrava tot de nou, dominava una tonalitat blanca que rebia el sol del migdia alacantí i el qual era flanquejat per una gran porció d`espai pintat de groc estàndard a la base i daurat al contra coronament i coronament. Les tonalitats fredes més pròpies de les constel·lacions no eren molt nombroses, el ninot aquari del coronament, la lluna de la base, part del contra coronament, algun trosset en la figura de Verge, etc,....no hi hagué sort per a la Foguera Altozano Sur que no rebé premi del jurat a la Secció Quarta. 

Semblava que les costeres no acabaven mai a Alacant, ara venia un nou ascens pel carrer Olof Palme fins a girar pel primer carrer a la dreta, a un parell de cantonades i més de 150 metres de distància s’aguaitava el cadafal gran de la Foguera la Ceràmica. Sí, ja sé que no era del sector, com tampoc Altozano Sur.... però qui podia resistir-se estant tant a prop? Dit i fet, em vaig acostar, però molt abans d`arribar vaig contemplar una autèntica munió de gent, en certa manera em recordava l`ambient del dia de Sant Josep en Alzira, al voltant de les falles de la Secció Especial. La composició era molt impactant, gran volum, gran alçada i a més a més amb un coronament espectacular i un cos central que no donava sensació de pesadesa com habitualment ocorre en eixe punt, ja que suporta tot el pes de la foguera. 

Fou una llàstima no gaudir d’Efímera amb una major “intimitat” per observar millor tots els perfils i detalls, però calia jugar amb les cartes que m`havia deparat el destí. El rostre femení de perfil atorgava majestat -recordeu com són les cares de les monedes- però la flor a la ma que també feia de contra coronament lateral. Era cabdal per entendre la simetria de la base, els cabells de la xica del cos central, molt més que un detall ornamental, per que servia per elevar una escena, la de la parella de casats novençans, una escena que en realitat començava allí però continuava fins la base arran de terra, per tant el detall dels cabells formava part de la composició i cal destacar-ho. 

Probablement em vaig perdre més detalls “tècnics” de la composició de base, però els cossos d`altres visitants m`ho impedia. El coronament mereixeria un capítol a banda de la foguera, era un microcosmos, al centre era clar una gran roda de zodíac que envoltava el rellotge. La simetria s`obria pas amb la col·locació de dues grans figures, una representant de la primavera i l`altra de l’hivern, però no acabava ací la cosa, més amunt hi havia una sirena que portava al seu llom un gran Sol i a l`altra banda un núvol humanitzat  envoltat de fulles mortes, bufant fort amb un home baix seu assegut amb el paraigua doblat pel vent, òbviament eren representacions de les quatre estacions. 

Però com les fogueres tenen uns coronaments únics i espectaculars, encara calia afegir els llargs i fins llistons que al seu damunt o davall – no ho recorde bé, per que en aquell moment vaig ser pres per la síndrome de Stendhal- hi havia unes bandes ondulades que recordaven el passeig marítim de l’esplanada......i encara faltava la part de darrere! Més senzilla que la part davantera, oferia una parella de foguerers enormes observats per un rostre que semblava un terrorífic Sol humanitzat. Respecte a les escenes, respectaven un guió previ al voltant de la reflexió de lo efímer de la vida, en primer una parella d`enamorats... de moment, a continuació un home que pateix Alzheimer una escena molt colpidora que se’t clavava en el més fons de l`anima. 

A un dels laterals una escena o millor dit multi-escena que arrencava d’una posició més elevada, la dels casats novençans que amb el pas de la vida es convertien en iaios, l`escena en la fase de la vellesa era fantàstica, perquè no tenies clar si els xiquets que portaven a coll eren els seus nets o el propi record de la seua infantesa. Una escena amb un sol ninot que no vaig tindre a llegir els cartells era també curiosa, un dimoni amb les tradicionals banyes, cua i potes de mascle cabró amb sis braços, em vaig quedar amb ganes de saber que representava, però supose que algun aspecte relacionat amb els pecats o vicis com la gola, l’egolatria, l`avarícia, etc,... el glamur efímer que com tot a la vida passa i una escena que fou famosa per que es va fotografiar amb ella l`actual alcalde d`Alacant fou la del Poder Municipal Corrupte i Efímer. Com no també el grup candidat a l`indult on apareixia una iaia i el seu net, amb un gran titot darrere, a la base imatges del Barri del Raval Roig i l`Aduaneta, era un record a les destrosses del patrimoni urbanístic amb record a edificis desapareguts o millor dit destruïts. 

El modelat era inusualment realista per al que solen representar en general les fogueres actuals- si qualsevol consulta imatges de les fogueres de Ramon Marco, deixeble de Gastón Castelló i Regino Mas, comprovarà com també seguien eixa línia- no obstant hi havia elements que mostraven una evolució cap a formes més abstractes com en l`escena dels iaios, alguns ninots del coronament, especialment aquell que representava l’hivern i sobretot el ninot de l’escena dedicada als malalts d`Alzheimer, potser l`escena més conceptual de totes, l`altra escena amb línies més esquemàtiques era la part de baix del matrimoni novençà quan arribaven a iaios. 

En un altre ordre de coses, gran part de la foguera manifestava una gran sensació de moviment en el seu modelat, com si el vent els moguera. Això era més que evident en els cabells del cos central que es podia observar des de qualsevol punt i també en la majoria de ninots del coronament, els quals a més a més donaven la impressió que els entrava un vent per la mateix direcció que al cos central, per tant la seqüència del disseny encaixava perfectament en la foguera efectivament plantada, cosa que revalorava encara més els valors estètics i formals generals. I cal parlar finalment de la pintura, una amalgama de tonalitats dominades per la suavitat, els tons pastís on la base de color blanc era molt important.

El propi rostre del cos central era un joc cromàtic entre tonalitats violeta, per una banda malva més clares i per l’altra lila més fosques, com sempre jugant amb el blanc i el negre...o el gris. Com que el rostre era molt blanc i neutre i els cabells molt freds, apareixien alguns punts de color groc, a les puntes dels cabells o al voltant dels ulls, per afegir una mica de tonalitat càlida. Els colors anteriorment descrits apareixen pràcticament per tota la base, la qual a més a més tenia una ornamentació integra de pedra blanca. El coronament resultava cabdal pel seu gran volum i marcava tendències en tots els ordres, també en la pintura que de nou reservava un centre amb gran espai per al color blanc i negre en el centre, és a dir en el gran rellotge i esfera zodiacal central. 

Al voltant del gran rellotge-esfera zodiacal, apareixia un recobriment amb color groc daurat, que de nou com a la base tractava d`afegir una tonalitat càlida il·luminadora, damunt seu d`una banda a la dreta vist des de davant, una figura representativa de l`hivern amb colors propis del gel, blau, blanc, etc,...però més amunt apareixia un núvol bufant que tenia una base blanca amb un recobriment marronós, que a les fulles seques semblava rovell -malgrat la bona il·luminació del dia i l`hora, tinc dubtes per la llunyania-, a continuació apareixia l`escena al·legòrica a l`estiu amb colors vius i forts com correspon a l’estació, colors verds, blaus, grocs, taronja, etc,..i seguint cap avall i tancant el cicle l`escena relativa a la primavera probablement la que contenia millors transicions cromàtiques del coronament, passant del groc al roig amb interseccions de morats, com a color complementari fred el verd. 

Espai propi necessita de nou l`escena dedicada als malalts d`Alzheimer, on els colors semblaven fusionar-se com els records en el cervell del pacient, escena que torne a repetir em va colpir profundament. Apareixien oposicions cromàtiques en escenes com la de la parella de novençans, entre el blanc i el negre. M’havia deixat pel final el contrast cromàtic més brutal d`Efímera, en una foguera molt pastís també hi havia espai per un potent contrast, precisament en la part posterior amb un sol abrasador que amb els seus colors groc i roig feia de contra posició a la part davantera i a quasi tota la foguera. L’artista Vicent Llàcer després de diversos podis aconseguia per fi el 1r premi de la Secció Especial de les Fogueres d`Alacant amb un cadafal molt complet, en tots els ordres.

Era l’hora de la germana infantil Alta Mar, no tant concorreguda com la seua germana major que acaparava la major de les atencions en aquells  moments, però amb un públic superior a les infantils que fins eixe moment havia vist. Un gran cap d`un mariner conformava un cos central que no ocupava l’espai central sinó un dels laterals i a un altra banda un gran far de mida semblant al citat mariner. Per damunt d`ells figures al·legòriques a la nit o el dia, però també els animals marins voladors com les gavines. Les escenes per la part posterior eren xiquets pescadors que naveguen amb les seues barques per unes ones que en realitat era la barba del mariner, per la qual també anaven peixos de totes les espècies, per la part posterior, els animals eren absoluts protagonistes.

La foguera respirava molt, les escenes eren perfectament visibles, tant que permetia contemplar per exemple tots els detalls de la foguera com una ciutat d’Altea en  miniatura que apareixia darrere del cap del mariner. També es veien les escenes en perspectiva com els xiquets pescadors de les barques del centre del cadafal. Un altre aspecte interessant de la composició era la sensació de moviment lent i parsimoniós pel fons, representant el moviment dels peixos i mol·luscos, mentre que al coronament els gavinots eren representats en posició de planejament, cosa que damunt els núvols els afegia una sensació de volatilitat. En realitat només les figures del cap del mariner i el far emergien com a roques solides en una foguera on la naturalesa era protagonista.

La temàtica estava molt ben ambientada respecte al lema esbossat, paisatges, fauna, oficis, etc,... però sobretot el que ho cohesionava tot era el modelat, en concret el dels rostres dels ninots, alguns humans i altres humanitzats, ulls i nasos simplificats en tots. Apareixien materials alternatius al suro com la tela, també el plàstic en alguns ninots, cosa que em va sobtar, per que no ho havia vist mai abans. Pintura de tonalitats majoritàriament suaus, a excepció del coronament que representava la nit, possiblement per a fer-se notar front el blanc del dia. Al cos central i base, dominaven els colors que anaven del blau al blanc, amb més o menys dosis de gris, al seu costat com a contrapunt el gran far amb les seues franges blanques i roges. No era menyspreable tampoc l`ornamentació de la base que representava el fons marí. Gran debut de Xavier Gurrea, integrant de Cap de Suro Estudi que debutava amb la Ceràmica rebent un 4rt premi de la Secció Especial Infantil.  

Començava aleshores el meu descens pel carrer Martín Luther King, tot i que la calor no deixava d’augmentar, les cames agraïen un cert descans, per a continuar a continuació pel carrer General Pintos, quan vaig desembocar a l`Avinguda Comte de Lumiares, vaig advertir que m’havia desviat un poc del meu destí ja que hauria de pujar uns quants metres fins la Glorieta Pintor Manuel González Santana, curiosament la Foguera Altozano tot i estar en el mateix barri que Altozano Sur o la Ceràmica, no està al mateix sector, tornava doncs al sector 7 després d`una breu incursió al sector 4. Donant el cant era una obra molt acolorida, però també tenia una composició potent amb un triangle pràcticament equilàter que tenia com a base el mig cos d`una científica d`una banda i el de l`artista Frida Kalho de l`altre. 

Destacava el coronament d`una riallera Carmen Miranda amb un parell d`ocells tropicals que augmentaven l’alçada total de la foguera. Una vegada havia rodat, vaig comprovar com d`estret era el cos central i el coronament, tal i com ocorre a moltes fogueres, vista per darrere no hi havia una forma poligonal tant clara, s’intuia semblant a la davantera i a falta de protagonisme del cos central i coronament, augmentava la qualitat de les escenes de base. El modelat era potser l’apartat més discret d`una obra molt coqueta, no molt lluny del naturalisme, la utilització de figures humanes i animals ajudava a comprendre millor el llenguatge plàstic, els humans sempre reconeguem els nostres propis sentiments i emocions en altres humans o en la seua representació.

La pintura configurava el seu propi mon plàstic i reforçava la composició, d`una base amb pedra blanca que ho il·luminava tot, es passava al blanc de la bata de la científica o al color crema de la bata del ninot del mig, només Frida Kalho mostrava una mica de color a la base frontal. L’esclat cromàtic es concentrava en el peculiar coronament, potents colors càlids de Carmen Miranda -rosa i groc- que donaven lloc als ocells tropicals del remat amb una multiplicitat de tonalitats un amb predomini del blau clar i l`altre amb predomini del rosa en el cos, però no en les plomes. Per la part de darrere, la distribució cromàtica era molt semblant, però amb major presència dels colors càlids, ja que apareixia un gran ninot amb un vestit roig i el ninot de la sirena tenia una aclaparadora presència de càlids. Sacabutxart aprova amb nota amb un 3r premi a la secció cinquena.  

I de nou una inquilina de la secció especial alacantina! Tot i haver baixat de pressupost, continua aferrada a la màxima categoria amb un artista de categoria com és l`Eldenc Rubén Arcos. L’hora del Té, tenia un ampli ventall de col·laboradors i una composició on destacaven dues grans figures, la del gran ninot que servia el Te i la d`una gran figura femenina, els dos ninots tenien com a comú denominador el seu modelat estilitzat i diferenciat de la resta. Els altres ninots tenien una mida semblant, més xicotets, un aspecte que pot semblar irrellevant, però que per la part posterior foren encara més menuts permetia visualitzar millor una composició que per davant no es veia de forma tant clara, sovint menys és millor si està ben situat.

Modelat amb moltes línies geomètriques que a excepció de la quietud dels dos grans ninots, expressaven molt amb l`obertura de grans ulls, boques, etc,...les escenes eren fresques i divertides, com la del ninot dins la tassa o els del coronament. Per la part posterior tots els rostres eren orientals, com la seua civilització tot era més reposat amb un toc alacantí amb el mosaic de l’esplanada en la base d’un dels ninots. Curiosament en eixa part posterior hi havia una composició prou més harmònica que a la part davantera. La pintura era bona, però com l`estructura prèvia era un poc confusa a la part frontal, era complicat quadrar-ho tot. Contrast efectiu entre els dos grans ninots -el rosa d`ella i el blau d`ell- però després el rosa d`ella es confonia amb el roig de la gandula, a més a més el ninot que seia allí tenia un vestit rosa. 

La transició entre la part de davant i la de darrere era molt rapida, s’advertia un pas de domini de color càlid a un major equilibri entre càlids i freds. Fantàstic el joc entre el rosa de la part de davant que també es veia per darrere i contrastava amb el verd d`un dels grans ninots. A banda dels grans jocs cromàtics era important la decoració de la base, suro marronós, pedra blanca o pintada de groc, verd o blau, la terra marronosa, etc,.. cada espai jugava amb el color del ninot que apareixia allí o amb el conjunt de la foguera. La Foguera Altozano rebé el 10é premi de la Secció Especial Infantil. Era hora de girar cua i baixar per l’avinguda Comte de Lumiares fins la Plaça d’Amèrica. 

Continuava al Sector 7 però entrava ara al barri de Campoamor, de fet la foguera que tenia davant ara era Campoamor Nord-Plaça d’Amèrica en primer lloc amb El Jardí d’Aitana un xicotet cadafal presidit per la figura d`una xiqueta amb nom de serralada alacantina que sostenia un cotó fluix en una de les seues mans. Tot i que la foguera era molt xicoteta tenia una composició molt completa, amb base rodona, el ninot d`Aitana i altres més menuts al voltant. A la base també apareixia un arbre humanitzat amb un grapat de globus coronats per un núvol i un sol rialler. Modelat naturalista amb total humanització dels elements que els feien recordar imatges de dibuixos animats, evident jerarquització i trets facials unificadors en els ninots humans, no en els humanitzats. Cromatisme discret a la base amb tonalitats agrisades i verdoses a la base, que tenien com a contra punt els colors càlids d`Aitana, el cadafal es feia més i més acolorit a mesura que s`acostava al remat. A pesar de no rebre premi, una foguera interessant de la secció sisena infantil. 

Borboletas (papallones en portuguès) era el lema de la Foguera Campoamor Nord, del mateix artista que la infantil, Roberto Chorro. La composició era clara, sobre dues columnes o soques -supose que simularien algun element vegetal- apareixien dues grans papallones humanitzades o amb cara humana, al centre una gran flor oberta o obrint-se. Més que el modelat, destacava el treball de vareta que ajudava a fer una composició més espectacular, acompanyada d`elements com altres insectes, plantes, plantes carnívores, etc,... la pintura també jugava amb l`element de la fusteria, que imprimia una tonalitat groga molt característica en contraposició a colors freds com el blau o el verd, tant en el coronament o contra coronaments com a la base. El cadafal no obtingué premi a la secció 6-B.

Faig ací una el·lipsi temporal per ometre el meu recorregut per les Carolines, per a tornar de nou creuant l’avinguda de Xixona fins l’auditori de la Diputació d’Alacant. Allí a la porta del recinte estava plantada la Foguera Campoamor que portava per lema Aliment dels Déus. Sobre una pila de tasses de xocolata un cap maia assegut sostenia una copa en una ma, mentre en l’altra ho feia amb una llança. Al seu costat un medalló amb escriptura maia i un ocell tropical propi de mesoamèrica, els quals feien les vegades de contra coronament. Envoltant eixa estructura diferents ninots, alguns com el televisiu cuiner Chicote molt relacionat amb la cuina o el menjar o un ninot que representava un personatge molt ventrellut. 

Rodant la foguera vaig descobrir que els ninots representaven personatges relacionats directa o metafòricament amb el menjar, provinents de diferents àmbits o històries. El modelat basculava entre el naturalisme del remat i el naturalisme o caricaturització de les escenes, especialment rellevant a l`escena frontal amb Chicote i l’alemany obès. El cos central representava grans carreus granítics, amb unes tonalitats agrisades que el color marronós del ninot del remat no il·luminava massa i a més a més la façana de l`auditori també és agrisada... en definitiva només apareixien colors vius en les tasses on seia el maia, en alguns ornaments que portava o en els ninots de la base com Chicote. Amb tot els elements positius superaven els negatius i el jurat també ho va vore així adjudicant  el 5é premi de la secció 6-B al cadafal construït per José Manuel García Pachi.

Si vull era el lema del cadafal infantil, com l`anterior foguera del barri, també xicoteta, però en aquest cas un poc més voluminosa, amb una estructura que ja permetia obrir espais, un templet, una parella de novençans, angelets, etc,.. al rodar-la vaig evidenciar una composició més oberta, amb les escenes separades a certa distància del cos central, excepte la central del jove matrimoni. Com a moltes fogueres infantils, humanització dels animals i elements vegetals i fins i tot inanimats com l`astre rei del coronament. Hi havia prou coherència en el  modelat, semblança en la definició dels trets facials i fins tot del modelat dels cabells. Detalls de l`escola alacantina com el mosaic apareixien en la cúpula, però també el sol que en realitat tenia forma d`estel era un coronament molt alacantí. 

La pintura ocupava un espai discret en la foguera de Roberto Climent, amb una tonalitat blanca o grisa al cos central i un rosa tant, tant difuminat a la base que es quedava en un pla molt secundari, a més a més la gran mida dels arbres de color verd encara inclinaven més la balança a favor dels colors freds. Per a acabar de adobar-ho tot la cúpula blava, amb una textura fantàstica però de nou més color fred, no acabava de crear un cromatisme relacionat amb la temàtica, que només il·luminava el sol del coronament i la llum del sol real. Afortunadament la base era d`arena groga, això afegia una mica de color càlid a la foguera, tot i que fora amb la ornamentació. Per cert, per a més inri, les tanques també eren blaves. La Foguera Campoamor no rebia premi a la secció sisena infantil. 

Em dirigia cap al sud del Barri Campoamor baixant per l`avinguda d’Alcoi per a girar per la dreta pel carrer Alcalde Alfonso de Rojas en el límit amb el cèntric barri del Mercat, fins arribar a l’encreuament amb el carrer Pintor Murillo on es planta la Foguera Santa Isabel, en primer lloc em vaig dirigir a Ciclogènesi de l’alacantí Fede Molinero. Un enorme gall d`indi amb les ales obertes presidia el coronament, per la part posterior també apareixia una cua feta a base de fusteria que completava el desplegament compositiu. La resta de la composició era prou més modesta, una base amb cubs pintats que imitaven edificis. Anava amb preses i no em vaig detindre a observar de prop els ninots de la part frontal, però tenien coherència temàtica entre ells i amb el remat: tots eren uns pardals...figurada i literalment. 

Per darrere apareixien un parell d`escenes amb el recurs alacantí dels panells i els ninots enclavats on el rostre semblava escapar a la resta del quadre. En un altra escena s`observava un altre ninot amb característiques de l’escola alacantina com és la temàtica onírica amb una figura femenina amb els ulls coberts. Oblidava el medalló de la part posterior del gall d`indi. La composició invitava a visitar la foguera i a aprendre d`un dels millors artistes del panorama foguerer actual. El modelat no fou un aspecte que vaig visualitzar amb massa deteniment, almenys per davant, per la part posterior un poc més però sense el temps necessari per a recordar tots els detalls, no obstant s`observava proporcionalitat i adequació a les principals característiques de l`escola alacantina, llàstima no haver tingut més temps per mirar millor les escenes frontals. 

Una llàstima no aprofitar el majestuós coronament per a afegir més cromatisme amb una composició molt atractiva, no obstant el contrast entre el color verd i el roig era vistós, potser alguna varietat de groc haguera enriquit més el conjunt i haguera fet més contrast amb el color blau del cap i el cos. Tot i romandre en un plànol més discret no passava inadvertida la oposició entre el color groc de la base i el blanc i blau del cos central que almenys destacaven cadascuna de les parts de la foguera. No hi hagué fortuna enguany per a la històrica comissió que no rebé guardó per part del jurat a la secció tercera. En aquell instant vaig fer una pausa per a prendre un cafè en un establiment proper... després de moltes hores necessitava una mica de parada i fonda. 

A l’eixida em vaig dirigir a Taller de Costura de l’artista Daniel Ballester, que em costà més de fotografiar que no de visualitzar, per que la seua situació vora un carrer amb molt de trànsit ho complicava. En definitiva una composició agrupada on destacava un gran cos central d`una dona amb uns cabells que feien la funció de la copa d`un arbre d`on penjaven alguns ninots i eines pròpies de la costura, com el fil, agulles, imperdibles o la tarongina que porten les belleses al cabell, entre altres. Com a contra coronament un ninot que representava Tomàs Valcarcel -creador del vestit de núvia alacantina- amb un patró de model a les mans. La sensació general que desprenia la composició era d`un conjunt massís, que només tenia una mica de lleugeresa allà on hi havia ninots d`escena. 

Tot i que hi havia sensació de concentració i pesadesa en la vista general de la Foguera Santa Isabel infantil, no tenia el seu correlat en cadascuna de les escenes, especialment en la dedicada a la gala del port. Un altre aspecte que desmillorava el conjunt era que alguna escena fins i tot tapava el cos central i era llàstima, per què el modelat era molt i molt interessant, de tall naturalista, basculava cap a la caricatura en el cas del ninot dedicat a Valcarcel, però mantenint una idiosincràsia pròpia uniforme a tota la foguera i això requereix un bon domini de la escultura. Es remarcaven els trets facials, especialment els ulls, també nassos i orelles, però en el cas dels personatges femenins més bells, els llavis com a tret facial distintiu de la seua bellesa. 

El modelat també aconseguia expressar diferents emocions, ansietat, tristesa, serenor, etc,..Respecte a les escales, la correlació remarcava la categoria de cadascuna de les figures i del que representaven, però en el cas del personatge principal, el seu cabell era extraordinàriament desmesurat. Fins ara havia vist una de cal i una d`arena, com ocorre a moltíssimes fogueres, mancava observar l`aspecte final de la pintura, que al cos central quedava molt marcat pels colors càlids, rosa coral, rosa carn i taronja, marronós que feien fixar la vista necessàriament en aquell punt tant visible. Llavors vaig entendre per que s’havia situat l`escena dels foguerers davant del cos central, amb tonalitats fredes- verds, blaus, morats, etc,..- i neutres com el blanc gelaven un poc el massís central. Memorable era l`escena de la Gala del Port, amb tonalitats verdes i negres, que com en el modelat tenien la millor qualitat de la foguera. Tampoc hi hagué sort en la xicoteta ja que el jurat no li atorgà premi a la secció primera infantil.   

Girava els meus passos enrere i seguia pel carrer Pintor Murillo amb la qual cosa entrava per la part nord del Barri del Mercat, en el moment en el qual desembocava a la Plaça d`Espanya vaig escoltar un gran estrèpit pirotècnic, era la gran Mascletà de la Plaça dels Estels propera a la meua posició que assenyalava l’hora en la que transitava aquelles places i carrers. Com m’ocorre quasi sempre en falles, també a les fogueres havia de sacrificar l’espectacle pirotècnic en mor de l`espectacle de gaudir de l’art-foguera, a canvi el privilegi del diàleg íntim amb el cadafal en hores punta. La Foguera Calderón de la Barca-Pl. Espanya portava per lema Audrey i fidel al seu lema un gran cap de l’actriu presidia omnipresent el conjunt.

Dins el propi cos central el fum de la cigarreta de l`actriu que desprenia un fum ascendent ja marcava el senderi d`un coronament format per tres cavallets de fira que amb tres llargs pals verticals remarcaven la seua lleugeresa i volatilitat, per tant foguera amb un cos central i coronament molt estilitzat, quan la vaig rodar el que vaig confirmar era que la base era prou més ampla del que semblava vista de forma frontal. Per cert, el gat de darrere del cap d`Audrey era un contra coronament camuflat... més per la pintura que per la posició ocupada. El modelat portava de nou al cos central, el rostre d`Audrey impactava especialment pels seus ulls que semblaven mirar cap al carrer Sant Vicent. 

Modelat naturalista passat pel sedàs de la personalitat pròpia de l’artista/taller, hi havia una quantitat considerable de personatges públics representats, per tant molta caricaturització, alguns més antics com Isabel Preysler, la seua parella l’escriptor Vargas Llosa o la Reina Isabel d’Anglaterra i altres nous com la ja ex alcaldessa de Madrid Manuela Carmena -bastant rejovenida, per cert- o Iñigo Errejón o Pablo Iglesias, un modelat d`una altíssima qualitat que combinava qualitat formal, sense deixar de banda la vessant satírica. La pintura concentrava els colors més vius i forts en el coronament, a més a més, la majoria eren càlids, el cos central i la base eren una oposició entre blanc i negre d`una banda i morats i roses d`altra. Eixa neutralitat amb gran presència del color blanc o de colors complementaris com el violeta o el morat apareixien per tota la base, jugant amb símbols com el color del partit polític Podemos o l`escut del Reial Madrid. En ocasions no hi havia una correspondència clara, amb un símbol concret però es seguien utilitzant colors coherents amb el cos central, com el negre de la parella Preysler/Llosa o el blau celeste del vestit de la Reina d`Anglaterra.  

Per arrodonir i cohesionar més eixa amalgama de colors suaus, una decoració de pedra blanca unia el cos central a una base decorada com ho són totes les de les fogueres del segle XXI, ja que com a les falles fa molts anys desaparegueren les bases de fusteria sobre les que es situaven les diferents escenes. I un últim ítem d`una foguera molt completa en totes les vessants era l’harmonia rítmica dels versos que acompanyaven a les escenes, no és podia demanar molt més a una foguera que fou guardonada amb el 1r premi de la secció quarta, independentment de la seua categoria, una de les millors del Sector 7 i personalment crec que la més completa en els diferents aspectes. Tot un luxe contemplar una obra del taller de Vicente Martínez Aparici al sector, el representant de l`escola de Borriana complí les expectatives amb escreix. 

Era hora de visitar Horoscopia la germana infantil de la Foguera Calderón de la Barca envoltada per unes tanques horribles que dificultaven no només fotografiar-la, sinó fins i tot observar-la. No obstant, la seua composició era molt clara, vertical i valenta plena d`elements asiàtics, calia apropar-se un poc per adonar-se`n que al bell mig del context oriental apareixia una roda del zodíac, però no del nostre occidental, sinó de l`anomenat xinés, amb signes propis com el del tigre, el porc, la serp, la mona, el conill, etc,...he de reconèixer que vaig haver de tirar de zoom i això en un context de quasi solitud fa molta ràbia, però les circumstàncies eren les que eren. El modelat era de tall naturalista amb una jerarquia de les mides i un predomini de la figura animal, tot i que amb les seues mirades, semblaven subtilment humanitzats... en el llindar entre una i altra categoria. 

Em va impactar més que el kimono o vestit de la figura femenina, com l`artista jugava amb l`entorn i ometia el color verd present en els arbres dels voltants. Sembla que l`artista coneixia perfectament el lloc on havia de plantar, per què detalls com el cabell violeta més bé càlid, podien combinar amb un fons de color verd, propi de la coberta vegetal de l’emplaçament, que el vestit fora majoritàriament taronja i les cases de la base rojes em reafermava en el meu pensament. Potser els animals del zodíac no tenien uns colors tant combinables com la resta del cadafal, en qualsevol cas el que més em va estranyar es que amb colors forts la comissió decorarà la base amb suro marró. L’artista de Xàtiva Xavier Ureña va rebre finalment el 6é premi de la secció quarta infantil.  

Enfilava pel carrer Calderón de la Barca cap al sud i centre del sector, girava al segon carrer per la dreta pel carrer Joan Herrera que en el seu encreuament amb el carrer Pintor Velázquez planta la Foguera Sant Ferran. Enguany amb el lema Obscurus amb unes dimensions modestes però un disseny totalment original que s’agraeix en les categories mitjanes i baixes, farcides de refregits. La composició agrupada tot i mantindre certa superposició d`elements, tampoc estava regida per l’estructura clàssica de remat, cos central, base, escenes, etc,...el que mantenia un perfil propi més destacable era el modelat, amb unes línies geomètriques molt marcades per la corba que hi havia en l’exterior de totes les figures. Una de les poques excepcions era el Dr. Tòxic, amb unes formes més quadriculades, la rigidesa escultòrica semblava traspuar eixes característiques psicològiques al personatge al qual acompanyaven cartells que ho corrobora. 

També la pintura entrava en el joc simbòlic, l`au fènix del remat portava uns colors vius i càlids òbviament relacionats amb el foc, mentre que baix veiem un xiquet assetjat molt pàl·lid quasi incolor amb un posat atemorit. El ninot representant de la mort, era molt significatiu, angulós, cadavèric i amb la túnica negra i també el Dr Tòxic. S`observava això, un joc cromàtic entre tonalitats que anaven del blanc al negre sobretot per la part baixa per a ascendir al color més viu en la culminació de la foguera: l`au fènix, que tenia de company a un tucà que per a mi era un compendi cromàtic de tot el cadafal, blanc i negre, però també taronja -color viu-. Un treball atrevit, coherent i sobretot nou de trinca de l`artista morvedrí Antonio Verdugo, que no obtingué recompensa a la secció quarta.

La foguera infantil jugava amb el llenguatge, Musicalicant era obra de l’artista Luís Enguidanos, amb un volum molt generós per a la categoria. El modelat sinuós complicava descobrir amb claredat com s’organitzava aquella estructura, francament interessant. Poc a poc, vaig anar desentranyant aquella foguera, amb unes figures frontals de mida molt considerable, amb postures amb gran torsió, algunes tant forçades com la de la cantant negra que semblava esvarar i caure de tant inclinada com estava. A banda de les interessants torsions, també s`observava una sensació de perspectiva amb el ninot de la cantant d`opera, col·locada un poc més avant respecte la resta de la foguera.

Quan vaig girar em vaig adonar que el musical frontal tenia molt de moviment, mentre que la part posterior era més tranquil·la, amb postura totalment vertical,  amb un ninot tocant el banjo propi de la música country. Figures allargades, estirades i com tots els artistes amb unes formes dels ulls característics de l’artista, en aquest cas, grans conques amb formes d`ametlla que cohesionaven tots els ninots, independentment de l’estil musical representat. La pintura també marcava distàncies respecte altres artistes, els rostres blancs -excepte un ninot- neutralitzaven un cromatisme ple de color viu i per la part frontal molt càlid, que de nou transmetia ritme i calidesa, la cantant d’Opera de nou marcava distàncies amb uns colors pastís i més color blanc. I de nou per darrere colors freds que mostraven més estancament. Situada a la secció tercera infantil la Foguera Sant Ferran no obtingué premi. 

Tornava al carrer Calderón de la Barca ple de palmeres que et recordaven que estaves en Alacant i girava a l`esquerra pel carrer Manuel Anton per a desembocar quasi davant de la Foguera del Carrer Sant Vicent.... i francament vaig quedar molt decebut de Vorrei essere la fonte cadafal format per dues grans figures amb màscares de carnestoltes venecià que és miraven entre ells. Sense acostar-me molt, el modelat semblava molt rugós i la pintura molt fosca... que afortunadament el bon temps i la llum del sol d`Alacant feien contemplar millor i francament la oposició entre morat i blau agrisat eren quasi la millor carta de presentació d’un cadafal de la secció 6-B que no obtingué premi. Com a amant de la festa del foc i des del respecte i estima per les fogueres més antigues, espere i desitge que diposen de millor cadafal per al 90 aniversari en el proper 2020.

Més atractiva, ni que fora per la composició era Els contes de Valeria, un gran drac formava la composició, molt encertadament l’animal mitològic girava el coll cap a l`espectador, mentre que el cos romania en un altre espai i la cua feia de base. Només això ja feia que pagarà la pena, aturar-se i observar amb deteniment. Foguera molt aèria, amb la majoria de ninots al coronament... per que tot era coronament, a excepció de la parella d`alacantins de la base. modelat molt discret en els xicotets ninots que poblaven el llom del gran sauri, però originals en quant a disseny, en realitat hi havia més dibuix que modelat. La pintura fosca del drac, no era potser atractiva, però si realista, l`artista havia disposat estratègicament núvols blancs per a neutralitzar un poc, el color blau agrisat. La foguera del Carrer Sant Vicent tampoc obtingué premi a la secció segona infantil. 

Amb el desig que esta antiga foguera que complirà el 90 aniversari el 2020 millore prosseguia la marxa pel mateix fins que vaig passar junt l’estació del metro-tramvia d`Alacant. Girava per la dreta per la concorreguda i cèntrica avinguda Alfons el Savi plena de gom a gom en aquells moments de gent que tornava de la Mascletà. Encara vaig tindre sort quan vaig arribar a la Foguera del Mercat Central per a observar Postiguet sense massa espectadors al voltant, la calor que començava a picar i el moment en que molta gent torna a casa, al racó o al restaurant més proper a dinar ajudaven. Com prometia el lema els elements marins abundaven en una estructura compacta però amb espais lliures.

Vista des de la part frontal, la composició era imponent, però fins que no la rodaves no es veia amb claredat que una gran figura, com un modern Posidó o Neptú presidien la foguera, cobrint-lo tot, excepte el seu cap que sobreeixia acompanyat de xicotetes sirenes, davant d`ell i cobrint-lo tortugues marines, balenes, etc,.. com la part posterior que donava a la porta del mercat, tenia menys figures grans el que apareixien eren xicotetes i fins i tot minúscules, cal dir que ben distribuïdes cobrint espais i no deixant zones mortes. Crec que la intenció era crear certa sensació de risc obrint espais i situant diversos ninots en zones amb una escassa base, però no acabava de reeixir, no obstant crec que era pitjor que alguns ninots cobriren a altres, en definitiva que tenia més originalitat que efectivitat visual. 

El modelat tenia la seua vessant més naturalista i fins i tot diria humanista en els ulls de les diferents figures que apareixien allí, element unificador i humanitzador dels ninots que representaven animals marins. El naturalisme es dissolia entre les formes sinuoses de les cues i cabells de les sirenes i de la gran figura central omnipresent. La pintura era possiblement un dels millors aspectes, el problema era que la composició no deixava contemplar molt bé com contrastava, per exemple la tonalitat blau o rosa agrisada del cos central amb el color rosa de la balena, al taronja carabassa de la closca de la tortuga i a altres espais ataronjats. Oposicions cromàtiques secundàries entre blau turquesa i un groc quasi beix. El cadafal de Roberto Chorro no obtingué premi a la secció tercera infantil. 

Tot i que ja no milita en la Secció Especial des de 2014, la Foguera del Mercat Central d`Alacant és una de les històriques que més anys ha estat en la màxima categoria, també una de les pioneres ja fa més de 90 anys, per ella han passat els millors artistes de totes les èpoques i un calfred de respecte va recórrer el meu cos un poc abans de visitar Verge de EMC2 Escultura, tot i no estar en el pes pesat, continua en una secció mitjana alta. La composició girava al voltant del bust d`una representació d’Àfrica prou naturalista que comptava amb uns elements geomètrics per a crear un coronament el més semblant possible als propis de l`escola alacantina. A banda i banda del cos central, apareixien dos grans contra coronaments, un fins i tot més alt que el propi cos central.

Semblaven cossos mitològics amb mig cos humà superior i mig cos inferior animal, aquesta vessant li conferia cohesió i personalitat a la foguera que mostrava també per darrere una figura dins la mateixa tipologia. Estructura sòbria, que no permetia massa vel·leïtats amb un volum ajustat, però almenys permetia observar amb claredat el magnífic treball d`escultura, sense dubte era el modelat la seua millor faceta, amb diferència. Proporcionalitat, escatat a consciència i majestuositat, potser poguera semblar un pel hieràtica, però també era coherent amb la temàtica general, per tant era difícil trobar-li cap macula a eixa fase de la fabricació. Respecte al coronament del cos central, si bé la culminació era un tant primària, hi havia un treball de textura amb flors -no sé molt bé amb quin material, però no era suro ni cartró- que era molt positiva. 

La foguera era fosca.... per que era coherent, ja que representava l`Africa negra i per tant les tonalitats marronoses sobre tot les més fosques, com el color cafè o xocolata. I el cromatisme girava molt al voltant del cromatisme marronós, ja que la part inferior dels contra coronaments estaven pintats bàsicament per tonalitats més suaus com el color mel o el beix, però també altres un poc més pujats a nivell intermedi com l’ametlla o l`avellana. El blanc era molt escàs, pràcticament només apareixia en un contra coronament secundari de la part posterior i en la decoració de la base d`eixa part posterior de la foguera. Un contrast cromàtic secundari però vistós era l`existent entre el roig del bust central i el verd del principal contra coronament frontal. En resum colors foscos i domini absolut dels colors càlids sobre els freds pràcticament inexistent i que tampoc tenia cap ajuda en la ornamentació, cosa que no entenc si no és per la recerca de la cohesió temàtica. El jurat atorgà el 4rt premi de la secció segona.

Només em quedava una foguera per finalitzar la meua ruta pel sector, vaig continuar per l`Avinguda de la Constitució i en pocs metres vaig arribar a la Foguera de la Plaça Ruperto Chapí  plantada en la confluència amb el carrer del Duc de Saragossa i de la plaça que dona nom a la foguera a pocs metres de la porta del Teatre Principal on es plantava antigament. Em vaig dirigir primer a la infantil de l’artista del barri de les Carolines, Carbae on un gran puzle format de peces de diversos colors feia les vegades de cos central, tot girava al seu voltant, el coronament eren ocells, insectes, etc,.. la importància del cos central és que no només definia la forma de la foguera, sinó també la distribució de les escenes. 

En quant al modelat de tall naturalista, reservava les figures humanes quasi totes de xiquets a les escenes de base, acompanyats d`animals, omnipresents a tota la foguera. No obstant un modelat més que interessant, l`element més vistós era la pintura, composta per colors vius que aprofitant el format del cos central contrastava colors càlids i freds, primaris i complementaris, etc,....i els ocells del coronament, xicotets i discrets, adquirien amb la pintura un protagonisme inesperat. A diferència d`altres cadafals sobretot de comissions adultes la Foguera Ruperto Chapí tenia una base amb pedra blanca que il·luminava tot el conjunt, en fi, Sumem Igualtat, era prou completa, però no obtingué premi a la secció quarta infantil per part del jurat.  

I curiosament en una de les fogueres deganes de la festa, em traslladava al futur amb Expedient C-J119 que em va projectar una imatge futurista, amb una composició formada per lamines de suro superposades coronades això sí, per una mena d’agulles que recordaven elements geomètrics usuals de l’escola alacantina, passats pel tamís de l’avantguarda. Per una de les cares, no sé si la frontal o la posterior, elements arquitectònics secundaris amb formes rectangulars, creaven noves estructures i subdivisions, obrint nous volums a partir de lamines amb formes arrodonides que no tenien cantons. No diré que la geometria ho era tot a la Foguera de la Plaça Ruperto Chapí... però per descomptat n’era una part molt important. 

El modelat apareixia amb ninots que reproduïen humanoides, naus espacials i altres elements relacionats amb els ovnis o criatures d`altres mons i com a nota curiosa diversos arbres o millor dit plantons constituïen una novetat, a banda d`una textura diferent que acostava de nou eixe mon futurista al nostre planeta, amb una mostra de la seua vegetació. La pintura, com el modelat era sòbria, un color verd menta molt suau presidia la major part de la superfície, que passava a un altre més fosc com el pastís o el falaguera. Per darrere les estructures més rectangulars i secundàries amb el seu color rosa coral, afegien un contrapunt cromàtic, l`altre color diferent era el gris metàl·lic dels humanoides, naus, etc,... interessant i sorprenent obra de Jose Francisco Garcia Fonseca que no obtingué premi a la secció segona ni tampoc a la de Fogueres Innovadores i mira que no m'agrada parlar de premis... però crec que hi havia de pitjors. Finalitzava ací la meua ruta pel sector 7 en una foguera antiga.... amb un present futurista, curiós final.