Corredor de Falles

CRÒNIQUES FOGUERERES    2017

Descobrint Benalua, Alipark, Sant Ferran-Princesa Mercè, Florida, Poligon de Babel, etc.......  Sector Sud o Sector nº2 de la Federació de Fogueres d`Alacant.

Una gran il·lusió m`envaïa a l`eixir de l`estació de Renfe d`Alacant, però també pors e inquietuds, com trobar les fogueres que tenia en la ruta pel sector o realitzar posteriorment una crònica digna d’ una festa del foc, que anava a descobrir in situ i es que el desconeixement sovint genera temors. I que millor lloc per començar, que la Foguera Benalua, un districte històric per a les Fogueres d`Alacant, que obtingué el 1r premi fa 89 anys, el 1928 amb el mític Gastón Castelló i també han contat amb Jaime Giner, Ramon Marco, Remigio Soler, Angel Martín o Pedro Soriano. Enguany la responsabilitat de plantar allí la tenia Carlos Carsí, el qual havia realitzat Cisne Blanc, Cisne Negre.

La meua primera foguera tenia un esquema estètica i conceptualment dual, com després vaig corroborar en els cartells. La foguera tenia els elements més esculturals a la part superior del cos central, que a més a més eren perfectament simètriques, en el coronament un dels elements més característiques de l`escola alacantina com són les figures geomètriques obertes a mode de palmera. A banda de la columna clàssica de la base que sostenia tota la foguera, apareixien alguns elements geomètrics a mode de contraremat, unint la base i les diferents escenes.

Quan em vaig detindre a llegir els cartells, vaig confirmar eixe dualisme estètic que es podia contemplar des d`un plànol general. A les escenes les dicotomies es concretaven en la parella de la bella i la bèstia formada per Rajoy vs Iglesias, la festa de les fogueres de nit o dia, la part posterior reservava al visitant un gran figura en el cos central superior que completava a les simètriques germanes de la part frontal, donant més profunditat al conjunt. La palma d`una gran ma que emergia del terra, mostrava en les puntes dels seus dits, els símbols dels actuals partits polítics, era la ma negra que sostenia els diferents colors polítics.

Una dualitat més es presentava en l`escena íntima d`una parella, on ella es mostrava desitjosa i càlida mentre ell estava inapetent i fred. Darrere estava en una altra escena un jutge a punt de dictaminar sentència, el Congrés dels Diputats era utilitzat per mostrar la diferència entre una boutique de primeres marques i una altra de marques blanques, comparant metafòricament uns partits polítics amb altres. Estructura compacta però amb amplis espais buits diàfans sense el carregament que sovint he observat en les falles. El modelat dels ninots representava un cert eclecticisme entre una representació natural i certa voluntat d`estilització i abstracció conceptual. Un detall que vaig observar a última hora fou una porció de trencadís, que no ocupava una gran superfície. 

La pintura tenia una tonalitat majoritària blanca, per tant neutra, que jugava amb els propis clarobscurs creats per les formes geomètriques del cadafal i supose que també canviaria en funció de l`hora solar. L’altre color era el negre, amb una coherència absoluta amb el guió de la veterana foguera. Hi havia altres colors, com el blau marí fosc, un rosa boirós molt clar, un blau també molt tènue i òbviament diferent tonalitats a cavall del blanc, el negre i el blau. Molt encertada la decoració amb arena groga, que afegia un plus de calidesa a un contorn amb majoria de colors freds. Molt bona impressió que sembla que també s`emportà el jurat que li donà el 3r premi de la Secció Tercera. 

Boreal era obra de Raúl García Pertusa, representant de l`escola alacantina més actual, el jove artista eldenc, havia disposat una estructura amb un cos central molt senzill que jugava amb la posició dels ninots per a crear perspectiva, a més a més creava un efecte òptic de foguera molt rodona, almenys per la part frontal. Vista de perfil, vaig observar eixa estilització que d`altra banda esperava, les quals anaven en consonància amb un modelat que ja reflectia en la seua definició línies planes i en alguns casos geomètriques. 

Magnífic modelat que tenia la seua icona en el grup candidat a l`indult el qual rebé el premi al millor ninot de la secció segona infantil, on s`esbossava no només un acabat memorable, sinó també una clara expressivitat, amb uns ulls que recordaven influències del còmic. Si el modelat era molt destacable, la característica més pregona era la pintura, que tractava de reproduir l`aurora boreal combinant colors freds, com els blaus, verds, violetes, de forma molt intel·ligent reservava una bona part del color càlid per al ninot candidat a l`indult. L’artista del Vinalopó s`emporta un 3r premi a la secció segona infantil a banda del millor ninot de la secció.

La següent foguera a visitar anava a costar-me un poc més de trobar, després de creuar l`avinguda Aguilera cap al nord, avançava pel carrer metge Pedro Herrero, però ni rastre, en fi.... quan ja m`acostava al carrer esportista Pérez Jordà, descobria la Foguera Nou Alipark de l`artista del Port de Sagunt Dani Barea que amb el lema Positivament mostrava en un primer moment un rostre no molt “positiu”, pensaments negatius, cementeris, etc,...em deixà un tant desconcertat pel lema que tenia, però quan la vaig rodar, vaig entendre l`esquema compositiu dual, la foguera tenia un dualisme conceptual, però també estètic molt marcat.

El mateix rostre, coronament i cos central, resplendien a l`altra banda en la part positiva de la foguera, concepte i estètica anaven de la ma, somriures, moviment, etc,...aleshores vaig reparar en les estilitzades formes que apuntaven cap al cel, amb una verticalitat rectilínia acuradament distribuïda com en un escenari teatral, per a crear profunditats. No hi havia un excessiu risc a la composició, però hi havia una distribució del color que s`adaptava perfectament al guió, d`una banda fosca, inquietant, pesada, utilitzant el blanc, el negre, el morat o el blau, així com tonalitats intermèdies.

D`altra banda, colors vius, amb especial protagonisme de colors càlids com el groc, el roig o el taronja i el rosa ja complementaris, també hi havia freds com el verd o el blau. El fil conductor entre les dues parts de la foguera, era el blanc, una tonalitat neutra necessària per a lligar tota la salsa de colors des de la base, fins el coronament en forma de quart de palmera. A tot el conjunt calia afegir un guió molt ben explicat als cartells que no obstant no sempre aconseguien la rima. Una xicoteta gran foguera que aconseguia el 1r premi de la secció 6-A.

El rei que s`ho va engolir tot era el lema de la Foguera Infantil Nou Alipark, creada per l`alacantí Paco Gisbert del qual ja havia vist treballs amb bons resultats a València. La composició era atractiva, esvelta i amb un coronament prou arriscat, en detriment d’això no tenia pràcticament escenes a la base. Quan li vaig donar la volta, l`estructura em recordava un arbre amb una copa generosa i branques a diferents alçades que giraven sobre un eix vertical, fins i tot la figura del rei en un plànol horitzontal, crec que revivint ara la visita mentre escric, encara descobrisc més i més aspectes interessants. El modelat responia a un sort de cubisme personalitzat amb elements transversals com la forma dels ulls que caracteritzen els ninots de Gisbert, també apareixien materials com la tela que acompanyaven al suro. 

En el modelat de la foguera la  humanització de la majoria d`elements era general. De nou la pintura com a element estrela, amb una llum privilegiada com és la de l`Alacant de finals de Juny, que reflectia cadascun d`eixos quadres o cubs els quals havien segut pintats amb colors diferents. El rei que era pintat de blanc i negre, destacava enmig d`una composició pictòrica que mostrava majoritàriament color roig al coronament i groc a la base, en ambdós casos, colors càlids. Fins i tot la decoració de pedra blanca, jugava el seu paper en la composició cromàtica, tot estava perfectament estudiat i distribuït, aconseguint el màxim guardó de la categoria, el 1r premi de la secció sisena infantil.

M`havien dit que en Alacant eren llargues les distàncies entre foguera i foguera i res més lluny de la realitat....de moment! des d`allí mateix veia dins un pàrquing front l`avinguda Aguilera els dos cadafals de la Foguera Francisco Albert, no hi havia ni dos cents metres a peu i la referència visual era completa. Amb el lema Eòlica, obra de Toni Sansano i Carlos Sampedro, la seua composició era molt lleugera i en el coronament destacaven uns molins de vent. A la base, la lectura dels cartells donava compte de l’influencia dels vents, als diferents barris d`Alacant, així com altres efectes socials.

Crítica potent, dura i directa, entre les figures planes e incolores que poblaven la foguera, a excepció d`un figura pintada i escultòrica en l`escena de first dates. El cadafal mostrava un color blanc majoritari, tan sols tacat per alguns espais de color rosa quasi imperceptibles, així com pel negre dels molins de vent del coronament. Fins i tot l’únic ninot esculpit i pintat, també tenia majoritàriament colors blanc i negres, afegint més coherència cromàtica. La foguera no obtingué premi a la secció 6-A, la veritat és que la dificultat per aconseguir premi a Alacant és notable, ja que només hi havia cinc premis a la secció. Es el que si aconseguí fou el 3r premi de Fogueres innovadores.

Zodíac, l'encís baix les estrelles de l`artista Toni Sansano, era la meua primera especial...infantil, però especial alacantina, al cap i a la fi. Òbviament la composició mostrava un volum important, amb forma piramidal que tenia com a centre una figura femenina de mig cos en el centre, al costat llibres, pocions, cartes, ratolins, una calavera, etc,....girant, apareixien elements com ciris i uns essers inquietants que no sé molt bé que representaven. Una gran quantitat d`elements poblaven una foguera que reconec que no vaig acabar de relacionar amb el seu lema, ja que no vaig reconèixer els elements zodiacals.

La tonalitat de la pintura era clarament freda, més violeta -morada a la part frontal i més gris-negra a la part posterior i blanc-groc-gris al coronament. Tot i que no vaig trobar relació entre el lema i el que es representava, que més zodíac, semblava relacionat amb arts endevinatòries, hi havia detalls espectaculars com el de la decoració amb les cartes, una de les més originals que havia vist mai. La foguera rebé l`11é premi de la secció especial infantil. Prosseguia la marxa pel carrer princesa mercè en una recta de més de 300 metres per entrar en un nou districte.

Arribava a la Foguera Princesa Mercedes que portava per lema alba i tenia com a artista al veterà Pedro Espadero. L’astre rei picava l`ullet en la base, des d`on emergia el cos central i una gran coronament en forma de palmera, que curiosament tenia darrere una palmera real. El guió era tan clar com la llum a eixes hores a la capital alacantina, a les figures de línies planes, calia afegir dos grans ninots sense rostre en els contra coronaments. El conjunt de formes estilitzades, tenia una pintura amb colors càlids molt espectacular en tot el centre i coronament del cadafal, que completava un disseny i un treball de fusteria molt potent. 

Magnífica escala cromàtica del mestre alacantí que començava en el rosa de les puntes de la palmera del remat, continuava en un roig quasi grana i finalitzava en un groc que pareixia carn al principi, creant així una transició suau, sense estridències. A mesura que es baixava cap al cos central feia acte d`aparició també el color taronja. Una figura intermèdia de color verd refresca un poc eixe cromatisme tan càlid, que tenia a la seua base, altres colors freds com el blau, el violeta o el verd d`alguns ninots. El jurat li atorgà el 5é premi de la secció 6-B

Els invents de hui, el futur de demà era la foguera infantil de l`equip d’Art de Foc, el cos central era bàsicament un arbre humanitzat-com quasi tot en la foguera- enfront un ninot amb una bombeta de llum -Edison? Tesla?- baix de l`arbre Isaac Newton, amb la famosa poma, però sobretot hi havia un coronament molt obert en la copa de l`arbre humanitzat, amb diferents animals, sobretot ocells, cadascun amb una xarxa social o eina digital.  El modelat semblava prou naturalista amb una vessant satírica, humanitzant quasi tots els elements i aconseguint expressions que feien esbossar un somriure.

Abans de passar a la pintura, caldria parlar de la decoració. Cada vegada tant els artistes com les comissions, s’esmercen més en crear un entorn que afavorisca les potencialitats dels cadafals, en aquest cas com la foguera tenia un entorn vegetal, amb plantes i flors, aconseguint un efecte molt realista acompanyat d`altres materials, com suro natural, etc....gran part del cos central i la base tenia un cromatisme de color marró, carn, groc, etc,...l`altre color dominant dins de la gamma de freds era el verd, sobretot al coronament, però també a la base. La foguera que estava a la secció quarta infantil no rebé premi.

I quan ja anava a eixir d`allí en direcció a la següent destinació em trobava amb un fenomen idiosincràtic de les Fogueres d`Alacant com són els ninots de carrer, seria el primer dels molts que em trobaria en les meues rutes foguereres. Continuava avant pel carrer d’Ausò i Monzó fins arribar a l`Avinguda Dr. Jiménez Díaz, la creuava i seguia en direcció nord fins el carrer Cefeo on des de quasi el principi del carrer ja divisava la Foguera Florida Portazgo, la meua primera foguera especial en directe, que m`impactà molt, sobretot amb les notícies de la fatídica caiguda en la plantà, que semblava que s`havia resolt en temps record.

Àsia Visió 2017 era obra del taller de Mario Gual, una gran estructura piramidal coronada per una cara emblanquinada d`ulls esquinçats amb un paraigua a mode de palmera o estrella, envoltada de quatre ninots que semblaven muses o figures al·legòriques. Un poc més avall a la part inferior del que semblava un doble coronament, una figura femenina amb micròfon en ma, era acompanyada d’ un drac humanitzat, amb unes escames molt pronunciades, quasi com un element geomètric propi de l`estètica foguerera, que també en tenia un. En posició quasi horitzontal i mirada còmplice, els dos personatges que es miraven de reüll, sintetitzaven tota la temàtica de la foguera, dalt d`una construcció asiàtica que portava escrit el lema.

Als contra remats o contra coronaments, d`una banda un samurai alçat sobre un element que el pujava uns quants metres i d`altra una dama oriental. I a la base, molta, molta sàtira, que el propi Mario Gual ja havia deixat entreveure a les xarxes socials setmanes abans de la Plantà i que no va decebre. Com en una mena de concurs eurovisiu, apareixien diversos països, en primer lloc apareixia Espanya com a país invitat, una bellea a lloms d`un os panda entre un mico i un tigre anunciava un seguit d`escenes hilarants que agradarien a la majoria de visitants que s`acostaren.

Vietnam era representada per Bis-Ball i Chen-lola, els quals eren a més a més el grup candidat a l`indult. Prop del Samurai, apareixien en blanc i negre amb pintura roja, els Estofa candidats de Síria...no calia cartells per entendre una escena amb una enorme potència plàstica i conceptual. Per Corea del Sud anaven Atomic Sex Bombs, un conjunt de bombes humanitzades, que tenien al costat a les candidates de Corea del Nord les Supremes de Pyonyang i el grosset irascible. Una altra escena era la de Japó amb Ana Botella i el flashmove olímpic, Hong Kong o Taiwan, també apareixien, la darrera amb la figura d`Arale.

Més desconeguts per al públic eren estats com Brunei, el microestat del sud-est asiàtic, representat per les Azucar casi moreno , amb una gran mida apareixia la figura representant de la India, Vishnu Ganesja Pérez Garcia molt horto fructícola ella. Per Emirats Àrabs Units cantava el Rei Moro, tirant de gasoil, de nou al sudest asiàtic ara apareixia Tailàndia amb Super Wok Xef  etc...... el guió exigia un treball immens a les escenes, però probablement fora una de les més coherents temàticament de totes les fogueres del 2017. Per cert que per la part posterior, eixa cara emblanquinada que semblava una geisha o una lluna, ara es convertia en el sol, en l`astre rei, que també és símbol de molts països asiàtics.

I les escenes continuaven! Com el candidat de Mongòlia, Sumo-sol i al seu costat un nou invitat, ni més ni menys que Estats Units representats per Donald Tram i finalment la gran potència asiàtica i mundial, Xina amb Komo Xiya el super disc xinès. A la sàtira del guió, acompanyava un modelat amb l`estil personal de Mario Gual que anava com anell al dit a la temàtica, ninots amb traços arrodonits que infatilitzaven les faccions i les feien properes al mon del còmic, amb la qual cosa aconseguia un efecte satíric molt efectiu, ja que una gran quantitat de ninots semblaven part d`un manga o un còmic oriental. 

Pintada amb colors suaus, destacaven els càlids del drac o la xinesa del contraremat amb tonalitats que anaven del rosa persa o coral més pujat de roig fins altres més neutres com el rosa clar o lavanda, a més a més tenien com a contraposició una sèrie de tonalitats fredes, colors violeta, púrpura, morat i el blau acer del vestit de la cantant del coronament. Un color més secundari però molt present a la base era el verd maragda clar al centre de la base, que refredava un poc la calidesa de les tonalitats de la resta de la foguera. El jurat li atorgà el 3r premi de la Secció Especial de les Fogueres d`Alacant 2017.

Anem de boda  era obra del benicarlando Juan Lluch Martí. Foguera infantil de contingut oriental, la qual semblava acompanyar temàticament a la foguera adulta, tot i que aquesta s`orientava al món de la Índia i la gran era més genèrica. Composició complicada que calia anar descobrint, en primer lloc al centre apareixia una taula damunt la qual uns ninots els cunyats, transportaven a la novia situada en el coronament. A primera vista no s`apreciava un dels contra coronaments que no era, sinó el nuvi damunt un elefant, davant el qual es creava una escena amb la fadrina i la fartona.

L’altre contra coronament estava a la part posterior, conformat per la Vaca Call i els ninots que l’envoltaven tant damunt com baix en una plataforma en forma d`oval. En definitiva una composició complicada de discernir, però summament interessant que acabava de completar-se amb tota una jerarquia en la grandària dels ninots, més per crear perspectiva i una composició espectacular que per jerarquia interna.  Figures que tendien a la línia plana en les extremitats, arrodonien més els caps i fins i tot es recreaven en elements ornamentals que orientalitzaven, una boda a l`estil de la Índia, la qual per cert no necessitava de cartells explicatius versificats, era molt visual.

La pintura en els rostres, tractava de recrear les profunditats tridimensionals, amb clarobscurs, pintant una meitat més clara i l`altra més fosca. Blau clar a una banda i blanc a l`altra en figures masculines i color carn i blanc en femenines, una característica de l`autor, que sense dubte l`identifica. Respecte a la composició cromàtica general, a l`igual que en la composició, també era complicat trobar quina era la coloració dominant. Sobre un fons de pedra blanca, s`alçava una cadira de color marró i a partir d’ací s`obria un ampli de ventall de cromatismes, personalment crec que dominaven les tonalitats fredes, amb diferents verds i blaus, però sense un percentatge abassegador, ja que també hi havia un percentatge important de càlids, colors grocs, grana, rosa, etc,.....Florida-Portazgo rebé el 4rt premi de la secció especial infantil. 

   

Vaig continuar pel Barri de la Florida baixant pel carrer Creu del Sur, travessant l’avinguda d`Oriola, per arribar a la Foguera Florida- Plaça la Vinya dirigint-me en primer lloc a Taboo de l`artista de l`horta de València Xavier Gamez de qui estava sentint molt bones opinions, però del qual encara no coneixia la seua obra. En primer lloc m`impactà una composició amb un volum molt gran -venia de vore un 4rt premi de la secció especial infantil i aquesta era quasi el doble, hi havia molt de suro ací- un gran volum, en un espai limitat, comportava pocs espais lliures. La composició tenia el seu punt de fuga en un xiquet situat a la part central inferior, el qual era contemplat per un fum de ninots, tots, absolutament tots dirigint les seues mirades a ell.

Eixos essers amb mirada amenaçadora no eren sinó les pròpies pors alimentades per una societat hipòcrita, devota de la religió de la imatge, el postureig i la dictadura de “lo políticament correcte” sobretot en les xarxes socials, on els xiquets i adolescents han de ser guays per a tindre més “amics”, per si no fora poc estan les actituds negatives d`alguns companys d`escola, d`alguns mestres, etc...i després els pares que volent ajudar als fills dirigint-los, encara els emboliquen més. La composició estava carregadíssima a la part frontal, com un gran baix relleu amb un aspecte molt menys dens a la part posterior. 

Modelat d’ un naturalisme evolucionat pel contacte amb noves tendències en el disseny i el dibuix, formaria part de la revolució estètica que ha transformat en la darrera dècada molts cadafals infantils realitzats per membres de l`escola valenciana. Un disseny molt efectiu en quant a expressivitat que aconseguia transmetre emocions a l`espectador, la veritat és que en alguns ninots em recordava moltíssim el modelat de Sergio Amar un dels grans autors actuals de l`escena valenciana, però en altres ja es percebia una estil diferent que el jove artista comença a quallar a poc a poc en un estil propi.  

   

Els colors majoritàriament foscos de tabú, acompanyaven les expressions tenebroses dels inquietants personatges que envoltaven el protagonista de la Foguera de Xavier Gamez, qui semblava assetjat per diversos colors verds, sobretot el verd oliva del voluminós personatge que situat a l`esquena semblava quasi tocar-lo. Domini abassegador dels colors freds, amén del ja esmentat, el blau i el morat, a més a més la decoració era de color marró fosc o cafè. A penes hi havia alguna porció de color càlid, destacant el grana d`un dels ninots principals, el roig quasi fúcsia d`un dimoni del remat i el rosa d`un ninot lateral de la base. A la part posterior, apareixia més abundant la proporció de colors càlids. El jurat li atorgà el 9é premi de la Secció Especial Infantil.....no sol mullar-me amb els veredictes, pero el vaig trobar un pel baix la veritat.

In tempo de Fran Santonja, fou la foguera amb un major nombre de característiques pròpies de l`escola alacantina de les que vaig visitar al Sector Sud. Reconec que encara ara setmanes després de visitar-la però amb un record molt fresc, em costa d`entendre-la conceptualment. Al cos central, hi havia un gran rostre blanc, que si el visitant mirava detingudament tenia pintades unes figures antropomòrfiques com les que podem trobar a les coves o abrics de l`art rupestre llevantí. Envoltant eixe rostre com si foren els cabells, un fantàstic treball de fusteria, amb llistons més amples que a la tècnica de la vareta.  Més arrere encara, com en l`escenografia d`un gran escenari, una superfície que de lluny semblava rugosa, la qual tenia inserta quatre panells al·legòrics o llàstimes.

Entre el cos central i el coronament apareixia un quadre amb una pintura pròpia del surrealisme, damunt la qual es situava una estructura geomètrica de la que eixien uns heralds fent sonar una llarga trompeta. Contemplar l’espectacularitat del coronament em feren cremar-me literalment baix el sol sant joaner d`Alacant. A la part frontal de la Foguera de Fran Santonja, vaig entendre millor el guió de In tempo, una escena quasi onírica on davant un gran rellotge circular envoltat de figures humanes que semblaven una flama tots units, presidia una estranya criatura inquietant, amb un únic ull triangular.

Des de la infància fins la senectut i la mort, semblava que el ninot representatiu de la vellesa recordava la seua pròpia existència. La verticalitat de la foguera és veia reforçada amb els dos contra coronaments que culminaven quasi de forma simètrica amb una mena d’àngels o criatures espirituals que semblaven enlairar-se. En un dels contra coronaments fetus de criatures encara no nascudes, a l`altre corones de flors i en comú un grup de figures femenines. Girant de nou per la part posterior vaig trobar el grup candidat a l`indult, una al·legoria a la mort i la destrucció, la resta de grups eren també de tarannà mortuori.

Colpidora era l`escena que criticava la mort de l`estil alacantí -jo personalment no crec que existisca eixe estil alacantí, més bé crec que hi ha una escola alacantina on es situen artistes amb característiques comunes però diferents estils, l`estil és personal, l`escola és col·lectiva- figueres sinistres envoltaven un esquelet que semblava voler eixir de la tomba, eixes figures portaven unes mascares com les que solien durs els metges que tractaven els empestats a l`edat mitjana europea. Una figura amb corona que presidia l`escena semblava una crítica a les autoritats de la festa.

Al modelat recordava algunes de les característiques de l`escola alacantina com les cares perdudes de la majoria dels ninots, així com la deshumanització de gran part d`elements que basculaven cap un grau d`abstracció molt gran. El simbolisme, és feia molt present a gran part del cadafal, amb elements com les corones de flors, els esquelets, els rellotges, etc,....i també l´us de materials com la fusta, la tela, etc.....així com l`acabat rugós d`algunes superfícies que  de forma intencionada, apareixien en tota la Foguera Florida-Plaça la Vinya. 

La pintura tenia una dicotomia molt evident entre la part frontal, on s’apreciaven colors més suaus, tenint el punt màxim de força en les flames humanitzades amb una evolució del groc al roig o viceversa, que contrastava fortament amb tot un seguit de blaus clars, foscos, morats, grisos, etc,...cromàticament el coronament era molt pastís en eixe frontis amb tonalitats roses o violetes, molt suavitzats per la neutralitat del blanc. Per la banda posterior prenia protagonisme el coronament, en un escenari on dominaven més els clarobscurs, on destacava el gran rostre d`un blanc neutre que resplendia front a marrons, beix, daurats, etc,.. El jurat li atorgà el 8é premi de la Secció Especial.

La calor començava a apretar i no eren encara ni les 12h del migdia, però estava feliç de poder haver vist una obra amb tantes característiques pròpies de l`escola autòctona, de l`escola alacantina, que en definitiva era una de les coses que més em podia aportar al meu viatge cap al migjorn valencià. Creuava el carrer Orion,   que més carrer semblava una avinguda i després entrava per Fernando Madroñal, des d`on no vaig tindre massa problemes en divisar la Foguera del Mercat de Babel la més xicoteta del meu recorregut pel Sector Sud, obra de l`artista local Luisma Lozano portava per lema Mira al Castell. 

El cos central semblava el coronament d`altres fogueres, d’un rostre femení  sorgien o esclataven com en una estrella diverses formes geomètriques, en el coronament una gran peça de fusta rectangular amb diversos cercles pintats. Com a figures de base, apareixien representacions del Castell de Santa Bàrbara, de la mar o de la plaça dels estels, foguera molt modesta a nivell econòmic, amb una pintura molt ben conjuntada que tenia el negre en el punt de fuga, amb la participació del verd i del groc en eixe cos central, que donava una sensació vegetal, com si fora una palmera. La Foguera que estava en la secció 6-A no obtingué premi.

Flors era la foguera infantil, del mateix Luisma Lozano, com a la foguera adulta, es percebia un pressupost molt modest, que limitava les possibilitats de  composicions amb grans riscos o estructures inversemblants. D’una arruixadora humanitzada sorgien flors i un personatge que com les flors tenien tots formes geomètriques i planes, orientades en una posició vertical. Les flors del coronament tenien tonalitats càlides, mentre que les de baix fredes, el fons com si fora una coberta vegetal estava pintat de verd. La foguera Mercat de Babel estava a la secció sisena infantil, on no va rebre premi del jurat.

Vaig seguir la marxa pel carrer Pardo Gimeno fins l’encreuament amb el carrer Santa Maria Mazzarelo, des d`allí podia divisar els Jutjats d`Alacant i la Foguera Barri José Antonio, la penúltima que visitaria en el sector. Obra de Paco Cuadros i David Zahonero portava per lema Artemisa , la deessa de la caça. He de reconèixer que a pesar de ser artistes de València o rodalies, o no havia vist cap obra seua o si l`havia vist no la recordava. La composició revelava una foguera on d`una roca o fum emanava un mig arc o corn de l`abundància - m’incline més per la primera-damunt la qual es situava asseguda la deessa Artemisa.

Si Artemisa sostenia un bastó en un braç, a l`arc apareixien detalls com una vares rematades amb boles que semblaven cercar eixes característiques de l`escola alacantina que cerquen molt artistes de l`escola valenciana....amb resultat desigual. En els contra coronaments, per la banda frontal un personatge femení que els cartells explicatius, no aclarien qui era, l’altre a la banda posterior era una xiqueta i un gos damunt un arbre. L’escena principal la formaven els tres membres del govern tripartit local alacantí, amb escopetes de caça a la cacera del vot. 

El modelat responia a una representació prou aproximada al natural, tot i que en els cas dels polítics de l`escena principal, no s`assemblaven massa del tot, la resta del cadafal molt justet en aquesta disciplina, que empitjorava una composició prou interessant. Respecte la pintura, ni semblaven del tot colors pastis, ni tampoc vius, un efecte òptic a mig camí, que almenys si combinava bé els colors freds i càlids, reservant la part més càlida per al contra coronament i part de la base i cos central, mentre que els freds es reservaven a la base i cos central. La foguera del Barri de Jose Antonio no obtingué premi del jurat a la secció 6-A.

Ponle freno/Posa-li fre era obra de Rubèn Davó, tractava sobre la circulació d`una forma molt desenfadada i natural. La foguera era coherent amb la temàtica, un policia local al mig del cadafal aturava una xiqueta en un pas de zebra, mentre per darrere esperaven una sèrie de vehicles, amb ulls, etc,...com si estigueren humanitzats, de forma simultània en una escena més xicoteta un colom-policia ensenyava unes formigues a creuar la via. A la part posterior, per a aconseguir crear un efecte de profunditat, hi havia una clara disminució en l`escala dels ninots, un recurs que ben utilitzat pot salvar un pressupost modest.

Modelat naturalista, tenia com a principal característica l`engrandiment dels ulls que subratllaven la facció potser més característica dels essers humans, a l`hora de representar emocions, un recurs que l`artista havia aplicat també a elements inanimats els quals humanitzava, com cotxes, autobusos, cons, etc,...modelat a més a més amb les limitacions d`un artista que comença, però també amb molta coherència que sempre és un bon principi en la carrera d`un artesà. Els colors pastissos semblaven voler acompanyar una foguera que tampoc mostrava cap tonalitat càlida potent a la part frontal, excepte alguna porció de color roig o groc. Hi havia una tonalitat violeta-morada majoritària a tot el cos central que equilibrava molt sense subratllar un punt de fuga, un espai dominant. 

Açò també són les fogueres: barraques, ninots de carrer, etc,..aspectes idiosincràtics propis de la festa                                              del foc alacantina que paga la pena conèixer.

Fins i tot el detall de la decoració amb arena reequilibrava una foguera, ja de per si molt assenyada cromàticament que amb eixe color groc Nàpols, il·luminava des de baix un conjunt pictòricament un tant fred. La foguera infantil de Rubén Davó no obtingué premi, però a pesar d`això i d`estar una secció tant baixa com la sisena infantil, les sensacions eren molt positives. Per cert els versos tot i no estar en valencià, almenys tenien una bona rima consonant, cosa que s`agraeix per que qui escriu estes línies coneix de les dificultats de trobar l`encaix de les paraules, que sovint s`encaboten en no aparèixer. Interessant també l`homenatge en la Barraca contigua a la Sénia del Tio Vicent un vestigi del passat que ajuda a conèixer un aspecte més de la història de la demarcació.

Baixava pel carrer Maria Mazzarelo fins una gran redona després de la qual seguiria breument  pel carrer Federico Mayor per a girar a la dreta pel carrer Rosa Chacel i després pel carrer Nadadora Carmen Soto per on ja notava junt a una intensa calor la forta brisa de la mediterrània, que feia més suportable les altes temperatures del migdia. Junt al Passeig i sense tanques...que ja és el súmmum! estava plantada Tempus Fugit la foguera de la comissió adulta de Baver-Els Antigons a pesar d`estar feta al taller d`un representant de l`escola riberenca com és el cullerenc José Lafarga mostrava molta verticalitat, així com certa tendència a l`estilització, característiques molt presents en l`escola alacantina.

Una foguera en la que es relatava de forma molt emotiva la pròpia història d`Alacant i les fogueres des del punt de vista d`un obrer alacantí ja ancià que t`anava mostrant diferents èpoques de la ciutat i de la festa, des de 1928 fins els nostres dies. En la composició general dos grans cossos, d`una banda l`ancià alacantí de barba blanca que agafava un xiquet xicotet de la ma...que a mi em va semblar que era ell mateix, en una metàfora del pas del temps. Al costat sobre un gran podi, una figura femenina coronava una foguera, que encara mostrava un parell de contra coronaments representats per dues figures femenines, com no amb un rellotge com a instrument mesurador del temps.

Foguera que tenia com a dissenyador a Ramon Pla, amb el qual enriquia encara més les seues característiques estètiques.  Apartat especial per a l`escena principal, situada en la part frontal, en la que envoltada de rellotges es trobava el Ninot Indultat de les Fogueres 2017 d`Alacant, una figura amb reminiscències oníriques que remarcava la importància del temps i mostrava de nou una característica de l escola alacantina com eren les tessel·les del mosaic que cobrien bona part de la figura que semblava suspesa en l`aire. En aquell moment hi hagué una trobada trilateral amb Angel Romero de Cendra Digital de València i amb Quino Puig i l`artista Rafael Ibáñez de Borriana, agradable encontre amb xerrada obligatòria de gent provinent de diferents llocs geogràfics, que tingué com a contrapartida l`oblit de fer-li una foto frontal a la Foguera de Baver- Els Antigons.   

Si la composició amb influències de l`escola alacantina i el disseny de Pla estilitzaven la foguera, el modelat més naturalista i rodó del taller de Lafarga en moltes de les figures de base, recordaven el seu aprenentatge al taller de Vicent Luna i la influència de l`escola riberenca, on l`escultura pesa molt. D`altra banda l`escenografia de la base fugia de excessius ornaments,  tot i que en alguns casos, especialment en les escenes d`homenatge a Pedro Soriano els buits estaven farcits de cartells explicatius o fotografies relacionades amb la trajectòria de l’últim dels grans mites vius de la història de les fogueres.

Colors clars en la majoria de la foguera, però amb una presència de tonalitats més fortes al coronament de la part frontal, contrast molt viu entre una tonalitat violeta/morada -depenia un poc de l`hora- i el blau fort de la capa de la xica del coronament. A la resta del cos central i figures dels contra coronaments una gran presència del color blanc que neutralitzava així qualsevol tonalitat que poguera distorsionar el contrast aconseguit en els coronaments i deixava molt d`espai amb blaus o violetes quasi indistingibles respecte del blanc. 4rt premi en una secció primera de fogueres, que enguany ha tingut un dels millors exercicis dels últims temps, amb obres de gran qualitat.

I el plat fort m`esperava per a rematar el sector amb Deixa empremta/ deja huella la foguera infantil de Baver-Els Antigons que defenia el títol de guanyadora de l`any passat i que de nou tenia a l`artista de Tavernes Blanques, Ivan Tortajada com a autor. Massissa des de lluny, no ho semblava tant de prop, s`endevinaven alguns buits en aquella composició que no vaig aconseguir descobrir, la impressió que donava era de flexibilitat, d`ondulació, com bressolat pel vent o mogut per les ones de la mar, un efecte que també se`m va mostrar per la part posterior, fins i tot amb un major risc en algunes de les peces més prominents, que literalment semblaven surar en l`aire.

He de reconèixer que la part frontal, era un pel embafadora, cosa que la part posterior aconseguia evitar sense caure en un horror vacui excessiu, que les grans dimensions d`aquesta foguera infantil feia difícil defugir, no obstant si s`observava detingudament, l`enginy consistia en situar a les peces de la part frontal un pel separades per a crear major sensació de profunditat i de perspectiva. Tot i això hi havia dues grans figures al·legòriques al centre del cadafal, que sense dubte influïen tant en els ninots de base com en el que poguera situar-se al coronament, etc,...

L’evolució històrica de la ciutat d`Alacant era una escena situada a la part frontal que deixava empremta i més si a banda de les fogueres, la teua dedicació professional està relacionada amb la història. Des de la prehistòria, passant per Lucentum s`arribava a l`actual Alacant, en un peculiar Erase una vegada Alacant made in Ivan Tortajada, que no deixava indiferent.  Tampoc podia deixar indiferent el repàs històric de les fogueres amb Gastón Castelló, Tomás Valcárcel o José A. Guirao, en una altra escena ens recordaven que per a evitar l`empremta del sol cal posar-se crema..... tant de bo li haguera fet cas a eixa escena!

Si la part frontal havia segut la dedicada a la històrica, la part posterior semblava inclinar-se per una temàtica més orientada a la geografia i la naturalesa, les terribles empremtes dels incendis en els boscos mediterranis tan castigats o la també maligna pluja àcida feien reflexionar sobre les accions destructives humanes en el seu entorn. En un dels laterals, uns personatges que semblaven astronautes o gent vinguda del futur, estaven netejant la superfície amb un aspiradora per tal de no deixar ni rastre de les nostres empremtes humanes.      

Que puc dir més del modelat de Tortajada que no haja dit en Cròniques anteriors? Fill de la seua època e insert en la generació d`artistes més joves de la florida que ha anat esclatant en l`escola valenciana en la darrera dècada, ha creat el seu propi estil, el qual com la majoria de contemporanis seus tant de l`escola valenciana, com de la borrianenca, riberenca o alacantina, tenen totes un punt de trobada, un enorme eclecticisme, una fusió d`estils e influències que fan molt difícil per no dir impossible definir les característiques de cadascuna de les escoles, pel que fa a les categories infantils. Tot i així s`observen trets propis com la línia plana, fugint del naturalisme que no elimina del tot.

Als rostres de les seues creacions, s`aprecien grandíssimes conques oculars, que fan destacar la humanitat dels ninots, domini de les proporcions per establir jerarquies, combinació de les línies rectes amb les corbes, per tal de crear estilització u ondulació segons el disseny preestablert i en general una fugida de la recreació del natural, aconseguint arribar als detalls més minimalistes amb els clarobscurs aconseguits en la posterior etapa de la pintura, en aquest apartat, fins i tot la composició podria en segons quins casos jugar el seu paper, deixant passar més o menys llums segons es col·locaren cadascun dels ninots.

Deixa empremta tenia uns colors pastissos que era el fil conductor cromàtic d`una foguera infantil, que si per la part frontal tenia un lleuger domini de les tonalitats fredes, fent fins i tot escales de gradació dins del blau com a l`escena de la xiqueta de la platja o del cabell de la cara del coronament o del verd del dinosaure o del cactus, amb eixes gradacions aconseguia no només una major riquesa pictòrica, sinó també donar volum a superfícies no modelades, utilitzant les més variades tècniques, trucs, etc...segons les circumstàncies i les necessitats. 

La part posterior era més complexa amb major percentatge de tonalitats càlides, temàtiques com els incendis requerien d`eixes tonalitats, així com part de l`escena de la pluja àcida on el morat contenia un bona dosi de color roig o la mateixa base de l`escena principal de la natura amb un poc de violeta- morat. D`altra banda també teníem al centre de la foguera molt de color verd i un poc de blau. El color més repartit però no per això absent, era el groc, dispers, però present. Una escena clau per entendre aquesta complexitat pictòrica era la del grup candidat a l`indult, amb tot tipus de colors. 

I fins i tot la decoració que els propis comissionats de Baver Els Antigons havien preparat amb materials com pedres de color blanc, blau, terra marró, negra o suro, complien eixa funció de completar i ambientar al mílimetre una foguera que sabia que tindria molt difícil revalidar el palet del 2016 i així fou, aconseguint de nou el 1r premi de la Secció Especial Infantil de les Fogueres d`Alacant. Finalitza ací la meua primera crònica de les Fogueres d`Alacant, en un emplaçament molt especial, on per cert he d`agrair les indicacions del company de Cendra Digital, Angel Romero per arribar abans a la meua següent foguera, ja en un nou sector, però això benvolguts lectors i lectores ja és una altra crònica!

No podria haver realitzat aquesta crònica sense haver consultat alguns fonaments estètics de l`Escola Alacantina, terme encunyat per Ivan Esbrí que també pronuncià en un acte públic a la Casa de la Cultura d`Alzira el passat hivern el d`Escola Riberenca. 

TEJEDA MARTÍN, ISABEL (2001): l'evolució formal de la Foguera, Les Fogueres de Sant Joan (Alacant), dins Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana- Estiu, Fundació Bancaixa, València. 

ESBRÍ ANDRÉS, IVAN (2014): Alacant, geni i foguera, dins Fogueres d`Alacant, Tribuna Lliure, Ni Fu Ni Fallas.com, València. 

Alacant, Geni i Foguera