CRÒNIQUES FALLERES 2016
El Marítim:
Una graella de barris, persones i falles. Sectors Canyamelar-Grau-Natzaret i
Malva-rosa-Cabanyal-Beteró
L’autèntic tramvia
a la Malva-rosa en època estival als anys 70 del segle XX: el
Trenet València-el Grau. Foto-Arxiu Lázaro.
Hi ha Cròniques que et fan un goig especial, aquesta
és una d`elles. Les falles del 2015 foren un parèntesi en les meues aventures
pedestres josefines per l`antic Poble Nou de la Mar, però enguany tenia ganes
de salobre, de vent de llevant, de falles vora mar. Quasi sempre critique els
polítics, però s`ha de reconèixer que la construcció del metro ha segut un gran
avanç per als desplaçaments urbans, tant per rapidesa com per comoditat. Altrament
fins i tot en el subsòl del Cap i Casal es podia apreciar l`atmosfera fallera,
que m`acompanyava en aquell viatge.
L'escena dels bous al carrer es rodà junt les muralles i la banda de música i la Confraria del Sant Sepulcre discorrien per la Plaça de la Constitució d'Alzira.
Enguany feia un xicotet transbordament des de
Marítim-Serrería que em portaria a Francesc Cubells, un destí que mai havia fet. Em sentia
com Liberto Rabal baixant d`aquell Tramvia
a la Malvarrosa estrenada el 1997, ara fa 20 anys, pel·lícula documental
ambientada en la dècada final dels ’50, usant espais oberts a poblacions que em son conegudes com
València, Alzira, Sueca, Guadassuar, etc... llàstima que Manuel Vicent en la seua
novel·la o posteriorment Manuel Azcona en el guió no inclogueren la festa de les
falles com a manifestació festiva i de relació social dels valencians, les
falles mai han aparegut en produccions cinematogràfiques valencianes o
espanyoles i les poques vegades que han aparegut en estrangeres, ha segut per a
donar una imatge distorsionada o falsa.
Estació del Grau la tercera en
ser construïda i la més antiga conservada a Espanya. Font: Arxiu personal Ivan Esbrí.
Si el Grau fou pioner en transports terrestres,
convertint-se en la primera línia ferroviària a la Comunitat Valenciana -València
-El Grau- inaugurada el 21 de Març de 1852[1],
també ho fou en fluvials amb les Reials Drassanes que funcionaren des
del segle XIV fins les acaballes del XVIII i principis del XIX en el que la
construcció de vaixells passà a un segon plànol. Tampoc es pot oblidar que es
celebrà ací Una festa per a tots (2008 a 2010 i 2012), on es presentaren els
esbossos i maquetes de les falles de la Federació de Falles de la Secció
Especial de València. Foren també el Grau junt el Canyamelar, els
barris del Marítim on hi ha documentada
l`inici de la tradició fallera allà pel 1872. Una parella d`enamorats formaven l`escena
de la primera falla grauera, segons
va recollir Soler i Godes en Las Fallas
1849-1936.
[1]Te la estació més antiga
que es manté dempeus d’Espanya i fou la primera que se alçà en València. En
1852 va ser la tercera en entrar en funcionament en el territori nacional.
Actualment està tancada sense projecte de rehabilitació definit. Font: http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2014/12/19/5493f5a2e2704e8d438b4572.html
Sempre pendent del
rellotge, començava a agafar velocitat, quan de sobte recordava que havia de
girar per Francesc Baldomar, 300 metres qual Usain Bolt em separaven del meu bateig com a corredor en
el Grau. Centrat en Vora Mar oblidava
totalment que al meu costat tenia les històriques Reials Drassanes de la ciutat
i regne de València, en fi, coses del directe. La Falla Dr. J. J. Dómine-Port ocupava una ampla base del carrer José
Aguirre, ja per darrere m'apercebia d’una composició oberta i des d`eixa
posició era perfectament proporcionada. Després de rodar-la vaig comprovar la
seua planta quasi rectangular i un alçat frontal que descrivia un triangle
escalè, que en el seu vèrtex superior tenia un Sol i una lluna coronant el
cadafal dalt d’un llaurador valencià.
Des d’un altre vèrtex, la
mirada d`un nimfa del mar acaronava el llaurador, amb els cabells en moviment
per la seua brisa, formant una diagonal
invisible. Uns caragols tancaven el tercer vèrtex del triangle compositiu i
encetaven la crítica a les bases, que començava per un lament del tracte dels
polítics cap al barri. Primera escena i primera crítica local, el guió prometia! Un capellà i el seu acòlit formaven una
escena sobre la restauració del Grau, un gros banyista golós feia treballar el
doble al astre rei, els regidors corruptes eren comparats amb pirates.
Apareixien crítiques agro-eròtiques molt escasses en percentatge al centre de
la ciutat i més abundants a les comarques o en les falles del centre d`altres
temps, em recordava salvant les distàncies a l`estil de Bernat i Baldoví.
La composició era
harmoniosa, no tant el modelat, més per la diversitat anàrquica de motlles
-alguns d’ells obrats per Julio Monterrubio amb una antiguitat de 25 anys-, cosa
habitual en la confecció de falles de categories baixes que no es poden
permetre el luxe de fer un monument nou, que pel seu acabat. Caldria parlar
millor dit, d'acabats, diversos, més realistes en algunes figures de base,
virant cap a línies més planes en altres -cas molt evident en el banyista gros-
o evolucionant cap a un estil més experimental en el cos central i
contrarremat. Amb la llum de la vesprada ponent-se darrere les drassanes,
s`apreciava millor el contrast entre el blau turquesa de la nimfa i una gamma
de violetes des de el lavanda fins el púrpura. A més a mes, el coronament ja
tenia el seu propi ying i yang amb el sol i la lluna, càlids vs freds. Un treball
molt ben travat de Vicente Albert que el feia pujar al podi amb el 2º premi de la 4-B.
Molt graciosa i curiosa
era la Mar Salà, on la base la
formaven unes ones sembla que compostes per planxes de suro, mai havia vist una
composició així, la creativitat dels artistes fallers no te límits. Per a
compensar els espais buits i recrear una atmosfera marítima, la decoració
jugava un paper cabdal, amb pedretes de color blanc o blau. Curiosa, per que
estava entre les Reials Drassanes i el mar, no podien haver triat un tema més
apropiat, en un lloc més idoni. Una falla que per a comprendre-la calia
rodar-la, aleshores es comprenia millor que tota la base estava oberta, sense
un centre clar a la base, tot i que es podia deduir per l`arc de Sant Martí que
eixia d`una d`elles, coronat per un núvol i un gavinot. Cal afegir que dalt de
les ones hi havia peixos de diferents colors, així com altres animals marins.
L`altra
onada important era la que sostenia
un vaixell ple de ninots, des de la coberta fins a la cofa situada en el màstil
on un ninot vigilava l`horitzó, per a infantilitzar
el cadafal, fer-lo més atractiu al seu públic potencial, els seus autors, la
parella Marisa Falcó-Paco Pellicer que formen Fet
d’Encàrrec, modelen tots els ninots representant a xiquets. El cadafal a més a més
tenia un missatge didàctic carregat de valors, apareixent la creu roja del mar
o un xiquet donant-li un biberó a un peix menut. En un vaixell menut una
xiqueta amb una cinta mètrica ens recordava que no hem de pescar els peixos xicotets,
etc,..a banda de la composició, el modelat era genuí, fàcil de reconèixer per
l`expressivitat dels ullets dels ninots de Paco i Marisa. Tot i que la pintura
jugava un paper secundari, es distingien amb diferents tonalitats més fosques o
més clares els diferents elements, ones, vaixells i les cares blanques dels
ninots. Era la falla més voluminosa de Fet
d`Encàrrec i en aquest cas també la més premiada amb un 3r premi i un 1r
d`enginy i gràcia a la secció tercera infantil.
Curta i gratificant havia
segut la meua primera visita al Grau, ara des de J. J. Domine, feia el camí invers,
per J. Aguirre i F. Baldomar, posant un fort ritme per a no perdre ni un segon.
No hi hagué problema en trobar la Falla
Arquitecto Alfaro-Francesc Cubells que ja havia divisat des del tramvia. Entrava
en el Canyamelar amb la histeria migeval
del Mestre Major del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València: José Ramon Espuig. El cadafal del
veterà artista, com l`anterior, era voluminós, amb una base més quadrada i una
major verticalitat que culminava en un remat obert. Una composició efectista
sense massa risc però perfectament proporcionada i relacionada amb el guió.
Al centre de la falla, la
reina esperava ansiosa a un príncep blau, per que el rei ja no estava en els
seus millors moments. En les escenes veiem a un Robin Hood que ens volia
defensar dels polítics personificats en uns voltors carronyers d`un arbre. Per
darrere les escenes es tornaven gastronòmiques, un guanyador de Master-xef,
unes botigueres amb un gènere molt picant,
un tresorer que per quadrar comptes decideix...no plantar falla! O l`escena del
botxí, la més medieval de totes, amb els caps tallats dels polítics, sense
oblidar el contraremat del mag tractant de trobar la poció que li retorne el
vigor al monarca.
Els diferents modelats,
tenien en general una bona execució dins un perfil naturalista, potser mancava
un poc més d`expressivitat que estava perfectament salvada per uns cartells
plens de sàtira i sornegueria. L'opció de la pintura suau era manifesta a tota
la part frontal, especialment per l'oposició freds-càlids personificats en blau
clar/fosc del rei i el rosa
lavanda-morat de la reina. Fins i tot el color carn de la reina era més pàl·lid
que el del rei. Dalt de tot al remat, també hi havia una lluita entre el verd
clar-fosc d`un bufó i el taronja clar-fosc d`un altre. Un cadafal fet amb molt
d`ofici que rebia el 2º premi de la secció 4-A.
Insomnia
era tota una sorpresa, a pesar que el meu confident especial en falles
marítimes ja m`havia advertit de la presència en Arquitecte Alfaro-Francesc Cubells de l`artista cullerenc Erik Martínez Moncho, jove però bregat
en falles de juntes locals i fins i tot amb presència a l`especial de les
fogueres d`Alacant. Presentava una composició ambiciosa i potent. Per la seua
estructura semblava levitar, imitant la sensació de flotabilitat en el moment
del somni. L'altra basa del riberenc era no posar tots els ninots grans en una
part sinó un girat respecte l`altre com un deu Janus. Per la part de darrere un
seré, el vigilant de la nit, per la banda de davant una figura femenina com
al·legoria de la nit.
Les escenes eren aèries,
llits alçats respecte la base que representaven diferents situacions: somnambulisme,
malsons, insomni per ingesta de begudes amb cafeïna, altres menjaren més del
compte, etc,...unes fades coronaven la falla envoltant a una xiqueta vestida de
fallera que somiava amb les falles. La falla més atrevida en quant a composició
que mai he vist d`Erik. El modelat tenia com molts altres artistes
especialistes l’ús de figures de xiquets, un estil molt marcat i en aquest cas,
més solt que de costum aconseguint major expressivitat, sense perdre qualitat
en els acabats.
Destacar també la
proliferació de detalls iconogràfiques que ajudaven a entendre les escenes
sense haver de llegir els cartells, aquesta riquesa iconogràfica anava amanida
per uns colors mes suaus que de costum, reservant al seré de la part posterior,
una tonalitat més fosca e introspectiva. Totes les tonalitats de l`escala
cromàtica entre el blau i el morat feien acte de presència, en aquell
representació de la nit, acompanyats pel blanc dels núvols o la lluna al remat
i la base de la decoració a la base. Una falla la de Arquitecte Alfaro-Francesc Cubells, molt completa en tots els
aspectes, que rebia el 2º premi de la secció tercera infantil.
Gràcies als fallers
d`Arquitecte vaig fer el camí més ràpid, girant per Marià Cuber fent una bona
caminada passant al costat de la Plaça Calabuig fins la travessera amb el
carrer rosari. Allí estava Quant la
música sona el cadafal de Rosario-Plaça
Calabuig obra del mateix artista que abans José R. Espuig, amb el qual m`endinsava més en el Canyamelar, les
característiques compositives eren semblants al monument anterior, volumetria,
proporcionalitat, etc,..ací potser la diferència radicava en una major obertura
dels elements centrals. En quant al fil conductor de la falla era encara més
picant que l`anterior, de fet uns sàtirs dalt del remat incitaven a la gateta a
que enamorara al espectador de la llotja que estava tocant la simbomba.
Les escenes giraven al
voltant del mateix tema, la vedette del Moulin Rouge conqueria a l’home madur
en un espectacle de revista, a dos joves el cos els demanava salsa,
violinistes, xiquets que tocaven la flauta quan s`ensenyen música, etc... com
en la falla anterior, el modelat era totalment dispers, en diversos estils,
potser fins i tot més que en l'altra. L'expressivitat més viva, pesava més que
l`acabat i les tonalitats predominants eren fosques, amb un verd pi predominant
que tenia com a antagonista el Moulin Rouge amb un roig espès
El cos central, la gata
insinuant tenia les tonalitats més clares, però també posseïa uns guants i
botes negres que junt als pantalons morats, enfosquien el conjunt. Rebé un 4rt
premi de la secció 4-B. Ací començaren les sorpreses -en aquest cas negativa-
inconscientment per les preses, vaig oblidar visitar Sol Naixent la falla infantil de Raúl Sebastian Falaguera que estava en la desena secció, però
tampoc era fàcil quan no estava allí plantada i no coneixia bé la demarcació.
Però eixa mateixa
circumstància, d`altra banda em porta a una major naturalitat, a deixar-me
portar en aquella graella de carrers mariners, el meu confident del marítim m`havia recomanat anar directe a Progrés-Teatre
de la Marina, però com no m`aclaria molt vaig preguntar i vaig acabar anant pel
carrer de la Barraca fins trobar-me amb la Falla
Barraca-Travesia-Esglèsia del Rosari, que curiosament tampoc es plantava
allí mateix sinó un poc més endavant, prop del Casal. El lema era Arriba l`hora i el seu artista Vicent Albert Garcia. Composició més
senzilla que les anteriors descrites, amb menor factor risc però amb notable
volum per a la categoria, com totes les que estava veient al marítim.
El cos central era una
caixa de regal, amb un xiquet que caminava somnàmbul, a la llum d`una làmpada
amb una lluna. L'estructura tot i ser senzilla no es privava del seu
contraremat, una figura de mida superior a la resta d`una xiqueta amb flotador. En la falla es parla que es millor somiar que
contemplar la crua realitat, una iaia fa de parc temàtic dels seus nets, un
altre fa literalment de cangur -ja no li`n cabien més- o un iaio veia com
després d’estar tota la vida estalviant el net es preparava per a trencar-li la
vidriola i dilapidar-los.
El modelat o modelats
tenia característiques semblants a la de la resta de
cadafals vistos anteriorment al Marítim, la pintura violeta-morada de la base,
junt el verd del cos central i el blau del remat creaven un
conjunt molt fred, que no acabava de lligar. El cadafal de la secció 4-B no
obtingué premi. A continuació hauria d`haver vist Ja estem en primavera de Ximo
Martí de la secció vuitena infantil, però servidor començava a anar un poc
a la deriva. No obstant els habitants del marítim anaven indicant-me i vaig
seguir recte per Barraca, a la primera cantonada girava per l`esquerra per
Teatre de la Marina, però no estava allí la falla desitjada.
Això sí seguint uns
metres mes avant em vaig donar de cara amb la Falla José Benlliure-Teatre de la Marina, una falla extra en la ruta obra de José
Acebes amb esbós de Miguel López Montserrat. La vaig contemplar a
distància, ni tan sols la vaig rodar, però de nou compartia trets marítims compositius, grans volums per a la seua categoria, diferents motlles, etc,..S'havien
aprofitat elements propis de falles circenses, per elaborar Amunt el teló, una xiqueta que volia ser
artista de cabaret enlluernada per les plomes i bambolines, estava asseguda en
un saltamartí com a remat. Al costat un arlequí com a contraremat, entre ell i
la guixeta d`entrada un presentador que ens anunciava l`espectacle dels circ
dels polítics. El cadafal que estava a la secció 4-C no obtingué premi.
No hi hagué temps per a
buscar Nit Màgica la falla infantil
del mateix José Acebés, que estava a
la secció sisena infantil, l`instint i un cert orgull em feren no preguntar més
durant uns quants minuts, quan vaig enfilar decidit carrer del Progrés amunt...
en algun lloc devia estar la falla! -vaig pensar- efectivament un poc adés de
creuar Just Vilar veia a ma esquerra el Casal de la Falla Progrés-Teatre de la Marina i un poc mes endavant veia Una comunió fallera la falla infantil de
Vicente Francisco Lorenzo, dues
grans figures femenines dominaven l`escena, amb una mida notablement major que
les altres més menudes, xiquets o animalets domèstics.
Per darrere s`apercebia
un arc amb la llegenda el dilema del diumenge... i baix una escena única amb
una bona quantitat de ninots. Tot el cadafal mostrava la dicotomia
falles-comunió, des dels ninots més grans fins els més menuts, fins i tot en
els animals domèstics hi havia dicotomia -gos vs gat-. Cal dir que dalt de
l`arc hi havia uns curiosos personatges que semblaven contemplar l`escena amb
estupor i sorpresa, per darrere l`escena única era la més divertida de totes,
amb un xiquet vestit de forma mixta amb el vestit de comunió i el de faller,
tenint darrere al retor enviant-lo a catequesi i al president de la falla al
casal.
Del modelat em quede amb
la grandiositat dels ulls de les figures principals, la jerarquia i
proporcionalitat, així com l`expressivitat dels ninots de base, especialment de
l`escena de darrere. La pintura potser fora la part més caòtica, si hi haguera
un color dominant podríem destacar el verd, entre verd-jade o verd blau, per la
part frontal i un lavanda-lila per darrere, però hi havia també altres colors
en menor proporció. El cadafal de Progrés-Teatre
de la Marina que no obtingué premi del jurat, estava a la secció cinquena
infantil. Era el torn de passar a la falla gran que havia marcat en la ruta.
Futur
fotut era la primera falla conjunta dels germans Rafael i Raúl Martínez Chuky que tenia en ruta. A diferència de la resta de falles que
havia vist fins eixe moment no tenia les mateixes característiques, el volum
era notablement menor per a la categoria, tampoc hi havia una composició arriscada, damunt uns llibres escolars i
una maleta un xiquet amb tirador. Més avall en el contrarremat un altre tenia
un posat notablement trist mirant cap avall, inclinant el cap. El conjunt tenia
una disposició agrupada, podria haver tingut un altre en aquell emplaçament?
També el guió era
diferent, una crítica més profunda de crítica socio-econòmica, que tot i tindre
uns cartells molt ben escrits, no necessitava d`ells per entendre les escenes,
com per exemple la del iaio amb un feix de bitllets amb ales, davant una casa,
sobren explicacions. En una altra escena apareixia una agranadora titulada, a
la que els estudis no havien aprofitat, l`escena més colpidora era la de
l`evolució de l`aturat el 2007, que passant a desnonat el 2011, acabava
d’indigent el 2015. No era una falla divertida, no hi ha una taula dels deu
manaments fallers que ho establisca així.
El modelat era fresc,
natural i probablement original o poc reutilitzat, en ell els rostres
destil·laven eixe pessimisme que ja anunciava el lema, ninots pensatius,
pesarosos, trists, etc. Una caricaturització allunyada dels estàndards actuals
de successió d`sketches humorístics,
que semblen d`obligat compliment. La pintura utilitzada tenia tonalitats suaus,
que endolcien una mica el missatge, amb una tonalitat majoritària blanc i
blava, que combinava amb una altra d’un marró que no encerte a identificar i
roig, realitzant un bon contrast de freds-càlids. Encara que Progrés-Teatre de
la Marina no rebera cap premi a la secció 3-A, no em penedisc d`haver-la inclòs
en la ruta, hi ha falles que t'arriben, per damunt dels premis.
Ara si que tenia clara
la ruta, travessant diversos carrers de forma transversal, recorrent el carrer
Teatre de la Marina, creuant finalment Dr. Lluch pel carrer Omet fins a
l`encreuament més proper al seu Casal on es plantava Blocs-Platja, plantada molt a prop de l`antic balneari de les
Arenes i del mar com indica la seua pròpia nomenclatura. La temàtica no pot ser
més actual en el moment de publicar aquesta crònica: Les Olimpíades. Junt a Progrés, era una falla díscola, en matèria compositiva, volum modest sobretot vist des
dels laterals, sobre el temple de l'Olimp, Hèrcules sostenia una torxa amb la
que s`iniciaven uns jocs per a vore qui arribava primer al més alt.
Dalt seu una musa amb una
corona de llorer per al guanyador. En les escenes apareixia la premsa
esportiva, el tir a l`arc que si la diana encertava el premi de falles
guanyava. En halterofília l`atleta suportava les peses, com si foren la
família, per damunt dels horaris i traves estava un faller fent el salt de
perxa, en un podi l`arròs valencià quedava tercer, darrere del francès i el
xinés i poc més, el gran handicap del monument era la seua mida. D'altra banda tampoc revestia un gran risc el remat,
però passant-nos al modelat, si que oferia un treball diferent, pastat sense
oli refregit, nou.
La cara del Hèrcules del
remat, posseïa un nas grec clàssic, i els ninots potser estaven un poc mancats
d expressivitat, probablement per l`intent de reproducció del classicisme
escultòric grec clàssic, que no obstant tampoc manifestava errades
significatives. L'altre punt fort era el guió, amb una bona relació entre
l`olimpisme, la història i les falles, elements que es conjugaven per a crear
escenes divertides, tot i que alguna com la de l`arròs se`n eixia un poc del
text
Arribats a aquest punt cal
destacar la qualitat del llibret de Blocs-Platja,
antany oficialment
Falla Plaça Verge del Castell-Verge del Sufragi, amb el qual la comissió està
tractant des de fa dos anys de situar-se en el mapa literari participant als
Premis de Promoció de l’Ús del Valencià de la Generalitat Valenciana, als de la
Federació dels Premis de les Lletres Falleres i la Mostra de Llibrets de Falla
de la Comunitat Valenciana, que es celebra en maig al Museu Faller de Gandia
des de 2006.
El sol i la lluna flanquejaven l'equí, mentre baix de forma agrupada, les escenes discorrien juntes, que no pegades. Escenes entranyables per als de les generacions del cartró-pedra, com la del cotxe de papa, on apareixia el pallasso Miliki, una altra era la de anem a contar mentides amb un llebre per l`aigua i una sardina a la muntanya, el sol i la lluna junt el núvol responia al pastoret Pepet que quasi en el remat, tractava d'esbrinar quin oratge faria, etc,...un modelat que tot i estar proporcionat i en alguns casos molt ben acabat, buscava més transmetre al visitant que deixar figures perfectes, deixava un regust a ninots d`altres èpoques. En la pintura mes que parlar de colors dominants o no dominants de tot el cadafal, caldria anar escena per escena.
Tornant al monument
faller, els colors càlids i el centre d`atenció el tenien Hèrcules amb
tonalitats que anaven del porpra al roig cirera o cardenal -a poqueta nit, era
difícil distingir-los- i per suposat el roig i el groc de la flama de la torxa
olímpica. Allí dalt al remat mateix, ja tenia els seu corresponents complementaris
amb xicotets fragments de blau i verd dels vestits de les muses. Baix d`ell
l'Olimp estava pintat d`un verd clar, no se sí turquesa o maragda clar. Fins i
tot els vestits dels ninots feien joc amb marrons, roses, etc. Magnífic treball
de Miguel Delegido, un dels tres veterans que s’ha jubilat enguany junt Matías
Real i Vicente Lorenzo, però que no obtingué cap medalla a la secció 3-B... ni ho vaig entendre en Març, ni ara.
Festa d`aniversari
era la falla de la comissió infantil, de l’artista Xavi Bonilla que celebrava el natalici de la Regina dels somnis, un
cadafal totalment rectilini sense elements superposats, però també una
composició que a falta d’un remat potent, pels baixos no tenia punts morts. A
l`escena central la Regina era complimentada per uns bufons, mentre el pare, el
rei, li portava un pastís d`aniversari. L’escenari tenia de fons uns arcs
gòtics. Per darrere una torre per la que aguaitaven un parell de ninots, mirant
un drac dels bons.
Monument agrupat, sense
risc, amb un modelat que manava naturalitat, un poc caòtic en la jerarquia de
mides, eren més grans el drac o un dels servidors que la pròpia Regina. La
pintura estava més compensada, amb clar predomini de les tonalitats fredes
grises i càlides roig, grana i rosa. Per la part posterior hi havia més riquesa
cromàtica del colors freds amb una porció de blau i verd. El cadafal de la
secció quarta infantil es quedà sense
premi. Vaig continuar pel carrer de Xulilla fins el grup
escolar Les Arenes (abans Enrique Terrasa), per a seguir per Mare de Deu del
Sufragi, Dr. Lluch i finalment a l'avinguda del Mediterrani, frontera simbòlica
entre el Canyamelar i el Cabanyal.
Feia la meua entrada al
Cabanyal per un nou tram del carrer de la Barraca, fins que vaig arribar a Barraca-Columbretes, com en altres
casos, no es plantava allí, sinó un poc més avant en l`encreuament d’Amparo
Guillem. La composició responia a la primera
mini-falla del Marítim, obra de la comissió, tenia per lema Els Fallers? Dalt d'uns llibres un faller vestit amb saragüells feia tocar una campana, baix literalment quatre
ninots. El modelat era refregit, però ben acabat i la pintura corresponia també
al treball anterior. Em falta llegir els cartells, que en aquest tipus de
falles sol el millor. El cadafal situat a la secció 6-A no obtingué premi. De tot cor també signada per la comissió
tenia el seu lloc a la secció vuitena infantil.
En principi la següent
falla hauria d`haver segut Escalante-Amparo Guillem, però a mesura que
travessava carrers, anava veient portes i finestres tapiades, desaparició del
mobiliari urbà, etc,... fins que vaig arribar a la Plaça del Doctor Llorenç de
la Flor, ni rastre de la falla. Vaig continuar avant per Escalante, antigues
façanes deteriorades, gran quantitat de solars, grups humans inquietants,...no,
no semblava que allí estigueren celebrant les falles, de fet no semblava ni el
Cabanyal que jo havia conegut quan vaig anar amb l`escola, al Teatre de
Titelles. També la Malva-Rosa fou un barri conflictiu en els 80 i 90 que ara
goja de bona salut, senyors governants, deixen la retòrica, deixen el postureig, no estem en campanya, ara
toca arremangar-se i molt i als de l`oposició els dic el mateix.
A mesura que m'acostava
als carrers Carles Ros i Espadà, el clima
general millorava abastament, finalment vaig anar a desembocar a l’ample
carrer Pintor Ferrandis, que ja coneixia d`anteriors ocasions des de lluny
divisiva la Falla Barraca-Espadà,
una de les més potents del marítim, tenia per lema Tocant tots els palos de Francisco
Torres Josa amb esbós de Chuky. La
silueta des de lluny amb les lletres il·luminades de fons, en un cel enfosquit
i ennuvolat quasi nocturn, resultava espectacular. I vista de front, no era tan
esvelta però igualment harmònica, baix de tot una base formada per una casa de
la qual veiem la teulada i poc més, dalt el cos central amb un gran músic
carregat d`instruments.
Dalt alguns dels
instruments veiem els remats, un mico director o una cabra dansarina.
Veritablement el músic representava totes les coses que hem de fer per
guanyar-nos la vida, un home orquestra. Entre les escenes un president de falla
fent un concurs d`esbossos i un artista repartint el tele-esbós. Un altre
president s`estampava literalment amb els intents de treballar com a autònom,
al costat un autònom especial el del curs d`artista faller, dalt la catapulta a
punt de ser llançats al colomer. Un altre president es posava les mans al cap
front per les inspeccions de hisenda, vivint sempre amb temor, no sé si
president o no, un altre ninot feia les maletes després d`haver tocat tots els
palos.
Per a finalitzar la
millor escena era sense dubte tant per temàtica com per qualitat estètica, la
del Rei Felip VI que estava junt al President del Govern, tocant tots els
palos, per intentar que els polítics formaren govern -estem en Agost i lo que te rondaré morena...- El millor cadafal amb
diferència de tot el que havia vist fins ara al Cabanyal i al Marítim. Volum,
risc, acabats, etc. Respecte al modelat també ratllava en un alt nivell que
d`altra banda ja portava fent ací mateix en categories més altes, ha baixat el
pressupost i la secció, però no la qualitat, una magnífica simbiosi entre
realisme i deformació caricaturesca, més expressiva, sent a més a més uniforme
en l`estil. En quant a la pintura, s`observava una oposició càlids-freds, molt
suau, que en la part davantera marcava el blau de les teules, junt un violeta
més discret a la casaca, que realitzaven un bon contrast amb el daurat dels
instruments i el groc-ocre del vestit. Barraca-Espadà obtenia el 3r premi a la
secció 2-B.
H2O es
la formula química de l`aigua i el
lema de la falla infantil de Ximo Martí
per a Barraca-Espadà plantada per cert,
quasi en el carrer de la Reina. Entre que la lletra dels cartells era menuda,
hi havia personal i tenia pressa, no em vaig parar massa a llegir-ho. A la part
frontal hi havia un nombre considerable de figures, destacant un parell de
major mida, per darrere els ninots semblaven castigats. El modelat era
totalment uniforme i amb la inconfusible marca de Martí, sobretot per la forma
dels grans ulls, sovint expressius i quasi sempre bells estèticament parlant.
La pintura era més colorista per darrere i més blanca per davant, no podem
oblidar que era una falla sobre aigua, un element incolor o amb tènues blaus o
verds. Rebien un 13é premi a la secció segona infantil.
Caminava ara pel carrer
barraca a la inversa, en direcció al centre de València fins al carrer d’Escalante,
una cantonada més amunt junt el seu casal tenia en primer lloc Naturalment de Grego Acebedo, artista de Benicarló, del qual veia la seua primera
falla, la meua falta de perícia en les fotos nocturnes amb una càmera prestada arruïnaran
aquesta i altres fotografies posteriors. No obstant, recorde perfectament una
composició en forma de rectangle escalè, en el vèrtex més baix un càmera
prenent instantànies, al centre la figura principal una xiqueta amb una granota
a les mans, al seu costat en el vèrtex més elevat un xiquet dalt un arbre.
Bona composició, que es
deixava un tant buida la part posterior, el modelat partia del natural, per a
reclamar un estil propi, que crec per la joventut de l`artista encara està en
fase embrionària. Els ninots expressaven sorpresa, tant pels arcs supraorbitals
com per l`obertura de la boca, potser d’una manera un pel forçada, sobretot en
els més grans. El disseny de Acebedo em va sorprendre quan després em vaig
adonar del gran paregut amb el dibuix central del logotip de Corredor de
Falles, obra d’Aitor Vila, -futur
mestre de primària i dibuixant aficionat, que ens caricaturitzava a tots en
classe-, potser un altre defecte seria una excessiva uniformització de l`estil,
de vegades semblava que tots els ninots eren el mateix.
La pintura acomplia el
paper d`acompanyar i fins i tot millorar al modelat, al centre del cadafal la
xiqueta mostrava una tonalitat rosa-groc càlid, que trencava amb les tonalitats
verd-blau de l`arbre i el xiquet del costat, que l`envoltaven refrescant amb colors freds. Fins i tot
a les escenes hi havia voluntat manifesta d`aconseguir aquesta
complementarietat de tonalitats. No sé seria el debut del benicarlando a
València, però almenys per a mi era el primer encontre amb una de les seues
obres, el del Baix Maestrat, pot i ha de desenvolupar molt més, però de moment
ja va trencant ma amb un 8é premi a la secció dotzena infantil amb Escalante-Marina.
El
sexe a través de la història em retrotreia a les
primeres falles vistes en el Marítim, voluminosa de composició triangular, amb
un remat elevat, un contrarremat compost per una gran figura i un altre element
que feia les vegades de contrarremat al costat oposat. La gran figura del remat
era un home major al costat d`un arbre del que penjaven les viagres, al
contrarremat una geisha, els dos dalt d`una mena de castell o gran muralla. A
les escenes es destil·lava humor a bots i barrals, en la prehistòria no era un
home sinó una dona la que porra en ma, arrossegava el abonyegat mascle. Un
caragol mostrava l’hermafroditisme o autosexe. Al costat una egípcia fent un
preservatiu de punt, entre un xiquet al bressol, un altre en terra i el que
portava ella dins.
A l`imperi romà veiem un
romà capbussat dins la túnica d`una romana, a l`edat mitjana molts cadenats i
ferros, en el sexe ràpid apareixien dos conills, també apareixia el segle
XVIII, etc,...ja tirava de menys alguna escena futbolística granota, un altra forma de fotre era quan el
batraci llevantinista li donava amor
al rat penat valencianista. El modelat era més expressiu que acurat, com sol
correspondre en cadafals que s`enfilen mes per la crítica que per la vessant
artística, però tenia puntes de nivell, com la cara de la geisha o alguns dels
expressius rostres com el del prehistòric que veia els estels del colp.
En materia cromàtica la
falla era dominada per tonalitats molt poc lluidores de dia i encara menys de
nit, entre marró clar i groc. Ara bé, que no foren estèticament boniques, no
vol dir que no recrearen bé eixe color pedra antic. Tan sols el taronja del
remat front el blau del contrarremat i el rosa del contrarremat front el blau
del remat, acolorien la falla de Luís
Camacho Bataller, artista de Burjassot, que reservava tonalitats més fosques a les
escenes de períodes més antics i més clares a les d’èpoques més recents de la
part de darrere. Escalante-Marina
pescava un 6é premi i un 3r d`enginy i gràcia a la secció 6-B. Bon sabor de
boca m`havien deixat les dues darreres falles, ara em dirigia pel carrer de la
Marina fins al senyorial carrer de la Reina, carrer major del Cabanyal.
Conte
contat... conte passat
era el lema de la falla infantil de Reina-Vicent
Guillot, una composició que tenia un final esvelt i cert risc amb els
unicorns, no li calia carregar més. No foren les qualitats compositives les que
més em marcaren, tampoc del modelat, tot
i ser superior que altres del mateix artista, els ninots expressaven millor
diferents accions o emocions. Fou l`apartat de la pintura el més captivador,
extraordinari contrast entre freds i càlids, blau clar front un fúcsia pàl·lid,
rosa lavanda. Vicente Francisco Lorenzo,
no es quedà ací, oposant també verds front a grocs, o color carn -variant del
rosa i per tant càlid-, hi havia també espais per al blanc o en menor mesura el
negre, entremig d`aquestes gammes. El treball conjunt fou premiat amb un 7é
premi a la secció novena infantil.
Sergio
Carrero era l'artista de Quina
crisi! El cos central era una casa
lletja i vella amb una moneda d`euro i una bruixa al remat. L'edifici
representava la Unió Europea, que ens portava males notícies, mes retallades
ordenades per la reina alemanya que apareixia baix en una escena ordenant matar
al porc -pigs- que eren entre altres els diners que Espanya havia de pagar-li
al Banc Central Europeu, un bufó geperut representava al govern de França que
es reia de la situació. Al costat de la casa el gran drac de la banca volia
recuperar els diners dels préstecs de les hipoteques i no dubtava en realitzar
desnonaments de famílies sense recursos. Un bruixot amb el seu aprenent feien
bullir un conjur per a que joves i vells no pagaren la corrupció dels polítics.
Un cavaller no era en realitat sinó un lladre que anava a Suïssa a amagar els
diners que havia furtat ací.
Ben guarnida a les
escenes, a la falla li mancava força al cos central, un edifici rectilini, més
estret del que l`esbós feia pensar, tornava a guanyar plasticitat en un remat situat
fora del eix de gravetat. El drac ampliava també la base, però no solucionava
una composició un tant caòtica i estranya. Una pena per que el modelat de
Carrero[1] apunta
maneres, basculant entre el naturalisme i la cerca de la geometria més
abstracta, però sempre amb bons acabats i diferents expressions fins i tot en
una mateixa escena, cosa que no es sol vore en seccions baixes. Per exemple en
l`escena del PIGS, el bufó està burlant-se, el ninot de la reina està furiós i
el porc esta atemorit, tres expressions molt aconseguides en un mateixa escena.
[1]Valga dir que
Sergio Carrero Melian pertany a una nissaga d’artistes fallers i carrossers
cabanyalers iniciada pel seu pare José Carrero Pont i continuada per ell i el
seu germà Juan. També foren artistes cabanyalers -o del Marítim- Vicent Monzó Expósito
i el seu fill Juan Vicente Monzó Goñí, Juan José Ridaura, Ricardo Carretero,
José Sisternas Balaguer, Francisco Martínez Aparicio, María Sebastiá, Vañó “el
Pato” i hui Ximo Martí, Salva Dolz, Diego Iglesias (esbossetista) Álvaro
Timoteo (retirat).
En quant a la pintura no
m`atreviria a definir la tonalitat exacta de nit, tendien a colors pastís el
marró clar quasi beix dominava el cos central, acompanyat de tonalitats més fosques
per a la fusta que combinaven amb el blau de les teulades, potser si el drac
haguera segut pintat amb tonalitats més fredes haguera quedat millor... o no,
el cas es que oscil·lava entre el violeta i un rosa quasi roig, el que
demostrava domini en la paleta de colors. Tot i que la composició li restava
punts, molt severa em semblà la decisió del jurat deixant-los sense premi a la
secció 4-A.
Vaig aprovisionar-me del
corresponent berenar a un forn de taulell ceràmic dels de tota la vida, per a
seguir cap al nord del Cabanyal, ara giraria a l`esquerra per Vicent Guillot i
la segona a la dreta per Pare Lluís Navarro fins el casal de la Falla Pare
Lluís Navarro-Remunta on tenien
plantada Dóna'm un like i ens farem un
selfie una de les últimes falles plantades per l`artista del Cabanyal
Álvaro Timoteo. Estructura de base redona com eren les falles dels vuitanta i
noranta, tenia al seu centre dos mitjos cossos que assajaven a fer-se auto
fotos per a mostrar-les a les xarxes socials. Envoltant al cos central i fins el remat
diverses emoticones i logotips de xarxes socials actuals.
Metàfores gracioses
omplien el cadafal, com la del caragol i la velocitat d`Internet, un parell de
figures ja molt reutilitzades que completaven una altra escena simpàtica, era
la dels xiquets i la seua natural curiositat. Un altre xiquet apareixia amb una
senyal de prohibit a menors de 18 anys, en referència als continguts per
adults. La pirateria era identificada amb un llop que volia trencar una
emoticona, etc,...el remat no revestia un alt percentatge en risc, però el feia
guanyar en harmonia estètica.
Respecte el modelat
seguia un estil vinculat a un realisme passat per un filtre interpretatiu
personal on a banda de seguir l`esquema del natural cobrava força una alta
expressivitat en els rostres i extremitats dels ninots. La pintura ja en les
dues figures centrals manifestava una dualitat de colors freds-calents
expressat en el rosa fúcsia i el blau celeste, dicotomia que continuava de
forma senzilla però constant per la part posterior. Gran acomiadament d`un
artista que malauradament a pesar del seu nivell artístic per motius laborals-
canvi de treball, a causa de major remuneració- ha deixat de fer falles en data
recent. Fallers i aficionats al cadafal, hauríem de replantejar-nos
cap on van les falles, sobretot quan un artista que aconsegueix un 2º premi i
un 1r premi d`enginy i gràcia a la secció divuitena infantil, ha d`abandonar la
seua passió, per un altre treball més segur des del punt de vista econòmic.
Menys afortunada fou Les Temptacions del mateix Álvaro Timoteo, una de les minifalles,
més menudes que he vist enguany i en tota ma vida, però també una de les
millors sorpreses. La temàtica d`Adam i
Eva és antiga al món de les falles, de fet fou una de les primeres per exemple
a la ciutat d`Algemesí el 1935 amb la falla plantada a la Plaça Major
-aleshores de la República- Una Poma fon
la perdisió d`este món. En aquest cas estaven acompanyats a més a més d`un
àngel i un dimoni, dalt de la poma. A les escenes podríem trobar una ovella
picara seduint el pastor avorrit, la temptació del bon menjar, la temptació
mediàtica, les xafarderies falleres a les xarxes o la temptació del polític de
furtar, etc,..
Per inversemblant que
puga semblar la composició d`aquella falla tant xicoteta encara tenia el seu
aquell, l'orientació dels contrarremats dalt la poma o les escenes
convenientment obertes acompanyaven i donaven vida a la base. El modelat com a
la falla infantil de tall realista amb un perfil fins i tot més més clàssic un
poc més allunyat de l`expressivitat, que també tenia un molt important paper.
Amb un cupido, un dimoni i la parella del gènesi, el color carn havia de ser
per força abundant, una tonalitat càlida, però en tot cas molt suau. Més potent
era el roig ataronjat de la poma, a penés contrastat per una feble porció de
verd dels ulls de la humanitzada fruita o les fulles de parra dels bíblics
personatges. De no ser per l`ínfima mida, no m`entra en el cap el no premi a la
secció 7-C.
Sabia que estava en el
Cabanyal més septentrional, veia des d`allí la Malva-Rosa, ho portava tot molt
ben marcat però quan estava al carrer remunta, vaig vore en l`horitzó una falla
i clar....la cabra...Novament anava a introduir una falla que no tenia en ruta,
però que en aquest cas no es desviava massa del traçat inicial. A les tres
cantonades arribava a el castell encantat
la falla infantil de José
Benlliure-Vicent Guillot, falla de potent volum, amb grans figures com la
central de la princesa o un Pegaso d`unes dimensions més pròpies de falla gran,
més que infantil, el que li donava un cert aspecte de buidor per baix. El
modelat molt irregular era hieràtic però amb bon acabat al cos central. També
els colors combinaven blaus-rosa, freds-càlids, amb espais de verd al remat
-més fred- el cadafal de Francisco
Fuentes no obtingué premi a la secció catorzena infantil.
Arlequinades
era el lema de la falla de la comissió adulta de José Benlliure-Vicent Guillot. El cos central i el remat tenien una
coherència total amb el guió, només que com sol ocórrer a les falles jugava amb
el doble sentit, no era un arlequí literal, sinó un polític cercant el seu
interès. Apareixia una fada aparentment treballadora que presentava el seu
compromís a València, els polítics de nova generació substituïen als de la
vella casta, representats en una caixa forta. Una estructura on el remat tenia
una importància cabdal, conformant una composició espigada, de base reduïda. El
modelat complia les expectatives d`una falla d`aquestes seccions, de forma
sòbria, sense ostentacions de qualitat, tenint en compte que responien a
motlles de ninots molt reutilitzats.
El millor apartat de José Benlliure-Vicent Guillot, la
oposició de tonalitats pictòriques càlides amb el rosa clar, front un Alice
blue -blau celeste agrisat- fred, que
demostrava saber combinar tonalitats. Però el cadafal de Francisco Fuentes amb guió de Pepe Esteban, no obtingué premi i es
que a la secció 7-B son molts i els premis molt pocs. Cansat vaig seguir per
José Benlliure fins a l`avinguda de Tarongers, durant uns instants vaig patir
la síndrome del turista o corredor de falles desorientat, ataca quan s`està
molt cansat i amb major freqüència per la nit. De fet havia eixit del Cabanyal
i ni ho sabia.
En un dels moments de
màxima sotsobra vaig veure els llums de la falla Ramon de Rocafull-Comte Alaquas, que d`uns anys ençà es planta junt
un solar annex al carrer Comte de Melito. Quina volta més estúpida havia fet!
Vaig fer un sprint camp a través, fins arribar al Barri Llamosí que es com es coneix l`entorn on es planta aquesta
falla que portava per lema Mites i
llegendes una de les més potents del marítim, una de les més desconegudes.
Tornava la composició voluminosa, a més
a més amb un disseny nou i cinètic, la falla era dinàmica, no era un conjunt d'escultures
immòbils.
Si a la base hi havia un
gran drac parsimoniós, una mica més avall una bruixa escapava amb la seua
granera per la teulada d`un edifici, perseguida pel llenyataire del remat,
disposat a pegar-li un cop de destral, a banda de moviment, el remat aportava
un risc molt benvingut en una composició que sense ell haguera quedat coixa. No
vaig tindre massa temps per acostar-me a les escenes, però la qualitat de Javier Arévalo Castilla en el modelat es de sobres conegudes, si en Quart-Extramurs
no vaig poder observar quasi ninots de les escenes per ser dia de Plantà, ací
ho vaig contemplar tot finalitzat, el grana del drac tenia com a complementaris
el blau elèctric del mono del llenyataire o el violeta lavanda/ametista del
vestit de la bruixa. Ramon de Rocafull rebé el 11é premi de la secció 3-B.
Cançons
de sempre era la darrera falla que veia de Álvaro Timoteo -en aquells moments, com la resta de mortals,
desconeixia la seua propera retirada- de
nou apareixia la base circular de tortadeta,
ara estranya però hegemònica un parell de dècades abans. Un cavall amb les
potes davanteres alçades, conduit per una xiqueta formava el cos central d`un
triangle isòsceles, vist des d`una perspectiva frontal o d`un con si ho
haguérem pogut vore de forma tridimensional. Sense arribar al horror vacui de
moltes falles infantils, el cadafal anava molt ple, deixant pocs espais
lliures. El mateix cavall que feia de remat, estava pujat sobre una plataforma
redona de menys diàmetre.
El sol i la lluna flanquejaven l'equí, mentre baix de forma agrupada, les escenes discorrien juntes, que no pegades. Escenes entranyables per als de les generacions del cartró-pedra, com la del cotxe de papa, on apareixia el pallasso Miliki, una altra era la de anem a contar mentides amb un llebre per l`aigua i una sardina a la muntanya, el sol i la lluna junt el núvol responia al pastoret Pepet que quasi en el remat, tractava d'esbrinar quin oratge faria, etc,...un modelat que tot i estar proporcionat i en alguns casos molt ben acabat, buscava més transmetre al visitant que deixar figures perfectes, deixava un regust a ninots d`altres èpoques. En la pintura mes que parlar de colors dominants o no dominants de tot el cadafal, caldria anar escena per escena.
El blanc dominava el
centre de la falla, en la figura del cavall, que continuava per una banda cap a
un groc llima i cap a l`altre a un roig ataronjat. En els globus del remat
teníem un exemple de varietat cromàtica, roig, verd i violeta junts. A la base,
a cada escena hi havia eixes contraposicions, per exemple en el cotxe de papa,
el vehicle era verd turquesa, quasi blau i el vestit de Miliki era roig
vermelló. No obstant tampoc la pintura era una del les fortaleses del monument,
la falla tenia un tarannà molt entranyable, potser per la temàtica, no sé com
definir-ho, però potser ens arribava més als majors que no fa molt eren
xiquets.
Quan ja estava guardant
la càmera, un moment màgic: arribava la comissió infantil de la Falla Ramon Rocafull i la fallera major
infantil introduïa el 15é premi de la
secció tercera infantil dins del seu monument, als acords de El Faller de José Serrano, interpretat
per la seua banda de música. No podia
haver millor acomiadament del barri Llamosí. Setmanes més tard llegia a la
premsa que l`artista Álvaro Timoteo, per motius econòmics canviava de treball i
que en conseqüència abandonava la professió activa d`artista faller.
Dona oix tanta llanda
amb el tema del Patrimoni de la humanitat, mentre els artistes estan cada dia
més ofegats, a l'igual que milers d`autònoms d`aquest país nostre, que han
d'alçar cada dia la persiana, pagar quantitats ingents d'impostos i no caure
malalts -agafar la baixa es la ruïna- el patrimoni més gran que tenen les falles
son els seus creadors, la ignomínia més vil el seu oblit. Reconfortat per
aquell acte musical espontani, abandonava el Barri Llamosí i l`eix central de
la graella del marítim, per avançar tot el ràpid que m’ho permetien les meues
ja cansades cames pel carrer Lluís Peixó, el qual després pren el nom de
l`heroi defensor de Cartagena de Índias i marí espanyol Blas de Lezo.
Quasi 500 metres havia
recorregut sense topar-me amb cap monument fins arribar a la Falla Barri Beteró, en els confins del
marítim a tocar del sector Camins al Grau. Guanahani
era
el lema d`una falla que rememorava l`arribada de Cristòfol Colom a una illa de
situació dubtosa, però situada entre les actuals Bahames, primer territori del
continent americà en ser descobert pels europeus, el 12 d`Octubre de 1492, tot
i que l`almirall va morir sense saber-ho, pensant que era el Japó. El cos
central era un imponent figura del marí que amb el genoll flexionat assenyalava
el seu destí en l`horitzó, de la seua ma sorgien tres naus, tres caravel·les
que feren història: la Niña, la Pinta i la Santa Maria.
Una musa inspiradora
semblava xiuxiuejar a l'oït del descobridor quina era la millor ruta per
arribar a les Índies, també els ocells que sovint guiaven els mariners
acompanyaven l`almirall guiant els seus vaixells per l'oceà. A la base unes
figures de mida intermitja ocupaven un espai cabdal, eren les sirenes, com a
contraremat la representació de les Índies. Composició triangular, amb gran
espai entre el vèrtex superior i el
corresponent a les Índies, que aconseguia un efecte aeri que donava mes
credibilitat al guió de la falla. La part més històrica i seriosa era el cos
central, la dels cants de sirena, no tant, les noves sirenes són les de la
policia, la més còmica era la del descobriment del naufragi.
Rodant l`al·legoria a les
Índies, diferents escenes sobre la fictícia tribu dels Conguitos, un feia xocola-teràpia, un altre de redonet havia
passat a rajola, estava quadrat, un
emanem amb un color més blanc, es sentia diferent, un altre havia estat
capturat per ser d`una tribu diferent, una conguita era el bombó de la tribu, una altra escena era la de Rita Barberà en el
concurs de SuperPPientes, soterrada a mig cos en la sorra de la platja, el
descobriment de la invasió de la pólvora xinesa, en un post apareixien Pere
Fuset de protagonista de Pirates del Desastre o de Messies de les falles, Joan
Ribo junt al pallasso Charly Rivel, Vicent Marzà transformat en un Grembling
quatribarrat o Mònica Oltra tallant aliances i carregant-se a Compromís com Eduardo
Manostijeras.
Descobrint
el descobriment, era l`escena del grup candidat a
l`indult presentat per David Sánchez
Llongo on una mestra ensenyava
als xiquets com es va produir aquell succés històric. L'escena amb més qualitat
junt a la candidata a l`indult, era òbviament la del descobriment de la poma,
on un Colom ara de mida real mostrava als reis catòlics, una poma....no la de
menjar, sinó la de Apple, un estrany ocell anomenat twitter, etc,...magnífic
modelat sobretot la figura del gran colom del cos central, hieràtic, majestuós,
solemne, natural,...el moviment el posaven les sirenes que mostrant diferents
postures, creaven sensació d'activitat i circulació. Destacava per damunt de
tot, el grup candidat a l`indult amb un modelat del natural, proporcionat,
d’una expressivitat serena i una emoció
continguda. Llevat de la tribu dels conguitos, el modelat era en general
uniforme.
La distribució de colors
en la pintura, mostrava dues parts clarament diferenciades, d`una banda les
sirenes i la part inferior del cos de les índies i Colom, amb tonalitats
fredes, entre el verd turquesa, el blau celeste i el gris, semblaven les aigües
oceànides que envoltaven aquesta illa de ubicació incerta en l`arxipèlag de les
Bahames. El contrast eren les diferents tonalitats càlides i fosques del tren
superior de Colom, un roig lacre i un
groc Nàpols o un ocre groc, l`altra varietat de colors eren els marrons
canyella de les Índies o el color xocolata de la tribu dels Conguitos. Sobreeixia
també un guió que aconseguia algunes escenes molt còmiques, el jurat els atorgà
el 8é premi a la secció 1-B.
Flames
per a la història era
el lema de falla infantil de l`artista del Marítim Salva Dolz, que ja porta una pila d`anys plantant per a Barrí Beteró. Una falla infantil que
rememorava grans falles històriques adultes. En la composició molt cúbica,
aprofitant al màxim l`espai, destacava un espectacular Fènix. Al centre i baix l`escena candidata a
l`indult, una parella de fallers feliços, envoltats de xicotetes flames,
sostenien un xicotet Fènix que havia segut indultat a l`exposició del ninot. A
partir d'ací una legió d`escenes remember:
les figures principals de Pantomima de
P. Baenas, plantada el 2015 a la Pl. del Pilar, a l'altra banda la Carmen de M.
Mollà a la Plaça de l`Ajuntament el 1992, a la seua vora el David de Miguel
Angel, del mateix artista i en el mateix lloc el 1991.
El gran Fènix del centre
del cadafal amb els seus braços o ales de foc, aguantava a la fallereta de J.
Monterrubio de Va ser una vegada, 1r
premi de 1998, en l`altra el grup Dolçainer
i tabalater de M. Mollà que va rebre l'indult el 1977. Per darrere una arca
de noe que apareixia en Mare Natura
de Latorre i Sanz, 1r premi amb Na Jordana el 2003, les dues sargantanes del remat de Primavera de Salvador Debon per a
Pl.Dr.Collado 1r premi de 1969, un dels llits de Camas de A. Villanueva amb disseny d`Ortifus per a Blanqueries 4rt premi del 1994, la dona del gronxador de Jocs de Agulleiro per a Na Jordana 1r
premi del 1980, l`aristòcrata alçant-li la falda a la dama del remat de Descobriments del s.XVIII de Paco López per a Convent Jerusalem, 1r premi del 2001,
Tomeu i Tarek en De la Festa, la Vespra de M.
Santaeulàlia per a Na Jordana 1r premi de 1997, etc...més xicotets apareixien
la maqueta del primer Moisès el de Regino Mas en la llei de l`embut per al Mercat Central 1r premi el 1944, el mico de Modest Gonzàlez per a Na Jordana
el 1956, una de les vaques de Pepet per a la Plaça de la Mercé 2º premi el
1994, etc,....ah! i el remat dels músics en el
que espera, desespera de Pedro Santaeulalia per a Nou Campanar, 1r premi el
2004. Una magnífica falla recopilatori, difícil de relligar bé, això es notava
en la composició que no acabava de embastar les diferents escenes, el cadafal
s`assemblava molt a un gran equip format per grans individualitats que no son
capaces de jugar en un mateix bloc, ...doncs això.
El modelat era el propi
de Salva Dolz amb eixos grans ulls característics que doten d’una imatge de
curiositat infantil els seus ninots, la novetat era la figura del fènix, que
ocupava un espai central en la falla, com a símbol del foc. En la pintura hi
havia un predomini aclaparador de les tonalitats càlides, basades en els colors
que formen la flama viva -sense fum negre- es a dir roig i groc. A mesura que
rodava el cadafal més del mateix, tan sols la dama del gronxador amb el seu
vestit blau trencava un poc la omnipresent tonalitat càlida-tòrrida més bé!.
Una falla amb llums i ombres a la màxima categoria que fou castigada pel jurat a
quedar-se amb l'últim premi a la secció especial infantil, el 9é, clar que...ja voldrien
molts estar a l`especial infantil.
Nova caminata de 500
metres, per al meu ja esgotat tren inferior, creuava el tram final de Blasco
Ibáñez fins al carrer serradora des del qual creuaria fins al carrer Martí
Grajales des d`on ja divisava el Mercat del Cabanyal -encara que teòricament
està en el barri del Canyamelar, quin embolic senyor!- Els pekats de la kapital era el lema de la falla de la Just Vilar-Plaça Mercat del Cabanyal amb
un volum espectacular que presentava un gran retaule que impactava, es notava
la ma de Chuky en l`esbós. De la porta de l`infern eixia una diablessa amb
capacitat il·limitada de temptar-nos i fer-nos caure en els pecats capitals,
almenys el de la luxúria estava assegurat.
L’arc posterior estava
ple de dimonis, que supose representaven els distints pecats capitals, assegut
mig dormit a la base, hi havia el més gran que ben bé es podria considerar
contrarremat, crec que era el de la peresa. Al remat imagine que el que guardava
un cofre seria l`avarícia, el que estava més amunt de tots el de l`enveja, a
continuació el de la ira i sostingut per la diablesa potser el de la luxúria,
baix de tot l`altre pecat que també feia de contrarremat era un monstre amb una
boca enorme, lògicament la gula.
El guió era senzill,
lligar els pecats capitals a personatges polítics, esportius, etc,..de la vida
valenciana, amb els quals el visitant tinguera fàcil relacionar amb els
corresponent pecats. En la primera escena que vaig vore tenia a Ribó en un
confessionari escoltant a Rita. Al costat un Peter Lim bruixot amb dos
personatges xicotets al voltant la seua dona i la seua filla....ací està més
que clar que es criticava l`avarícia, perquè el València C.F no pot quedar-se
reduït a una empresa, son quasi cent anys de història. La luxúria apareixia en
el Sex-Shop Trios on una Oltra Dominatrix, controlava a Montiel i a Puig, fent
el que volia d`ells, com en una orgia masoquista. Al costat hi havia una mena
de mix entre llaurador valencià i dimoni, metàfora de la luxúria.
L'última
escena que vaig tindre la sort de contemplar, era una batalla campal entre una
veïna junt a una botiga del mercat, contra els fallers, ací francament no caic
quin pecat poguera representar-se. El cadafal per la pròpia
composició de retaule gegant, resultava atractiu sent vist de forma frontal i
també lateral, però a excepció de les escenes la part posterior, caria
d`elements a destacar, no obstant el remat en forma d`arc amb el pes dels
dimonis al seu damunt, feia augmentar el risc en la composició. En el modelat
combinació de modelat més proper al natural, com era el cas de la diablessa del
cos central i alguns ninots de l`escena del mercat i la resta del cadafal amb
figures clarament caricaturitzades, algunes amb exageracions molt semblants a les
gàrgoles medievals, més que al còmic.
En la pintura jugava fort
José M. López Ibáñez, especialment a
la part frontal on al costat d`un violeta molt tènue, pintava una gran figura
com era la diablessa amb un violeta, entre el malva i el lila en el cos, amb
unes ales de color roig i groc, que junt a un dels dimonis del remat,
comprenien la part de color més càlid de la part frontal de la falla. La resta
eren tonalitats fredes, verdes o blaves. La falla en general tendia més a les
tonalitats fosques que clares. Just Vilar-Mercat del Cabanyal aconseguia el 8é
premi de la secció 1-A.
El
cumple del abuelo de l`artista Angel Navarro anava d`això, de l`onomàstica del iaio, el cos
central estava reservat a aquesta figura familiar, junt a la iaia, que a més a
més tenia una mida superior, en raó d`un ordre jeràrquic i els nets més menuts
en edat i mida anaven fent entremaliadures per la resta del cadafal. De
composició agrupada, no revestia gran
risc, però en fí, moltes tampoc ho tenen. El modelat de tall naturalista no es
podia apreciar molt bé degut a la falta de llum, però tampoc es que
s`observaren grans errades, on hi havia una mica d`anarquia era en la paleta de
colors. Un poc dur el veredicte del jurat que deixava a Just Vilar-Mercat del Cabanyal sense premi a la secció tercera
infantil.
La meua ruta pel Marítim
acabà en la falla Just Vilar-Mercat del Cabanyal, però he considerat que encara
que fora mitjançant fotografies calia fer una mínima crònica sobre la Falla Avinguda Malva-rosa, nau capitana
del seu barri i de tot el marítim. Assucar!!
Era el crit de guerra de Celia Cruz quan entrava als escenaris i definia
l`esperit del cadafal creat per Antonio
Verdugo -artista del Camp de Morvedre del qual per fi enguany havia vist falles seues
encara que foren de categories menors. Dues imponents i voluptuoses salseres,
cantaven i ballaven al son de la samba, la rumba i el mambo.
S'aprofitaven cançons
com Pedro Navaja, devorame otra vez, que ten candela, etc....per a fer de fil conductor de diferents crítiques. El cadafal
tenia moltes característiques que el convertien en únic respecte als seus
competidors de secció, en primer lloc en la composició es trencava els
conceptes de base, cos central i remat ja que les dues grans figures de les
salseres, el mig cos del cantant de darrere i els ocells tropicals comprenien
els tres conceptes en un. L'altra característica única, es que les escenes
anaven muntades sobre bases redones, les quals aprofitava Verdugo, per a posar
el nom de la cançó corresponent.
La tercera característica
de la composició que podia cridar l`atenció és que la falla tenia molt de
moviment, tota excepte l`escena Que te den
candela situada a la part de darrere de la falla, lloc on precisament hi
havia més verticalitat i menys moviment general. La línia corba accentuava
d`una banda els malucs d`una de les salseres creant un marc de voluptuositat i
sensualitat però apareixia també en la majoria de ninots reproduint eixe
moviment a les escenes, amb l`excepció ja comentada.
Quan es parla de modelats
actuals que busquen eixir-se`n de la fidel reproducció clàssica del natural, es
parla sempre de línies planes, que cerquen esquematitzar les figures, però en
el cas de les falles de Verdugo, a banda de la fase de disseny previ, quasi
caldria parlar més de línia corba, o de combinació geomètrica, on la corba te
un major pes. El disseny previ guanya terreny respecte al pur modelat, però
igualment o fins i tot més encara, la pintura. Es podia advertir perfectament a
les figures principals, on amb capes de pintura més clara o més fosca es
siluetejaven creant profunditat, com si estigueren dibuixant i posteriorment
pintant un còmic en tres dimensions. Les ombres creades per les diferents textures de la pintura, o dels traços substituïen els plegaments que d`altra banda haurien d`haver segut modelats.
Tampoc en la pintura la Falla
Malva-Rosa s`assemblava a la resta, el color predominant era un rosa color
carn....en una falla salsera, ha d’haver cuixa, si o si! Un color càlid de
tonalitat molt suau feia de fons, envoltat però de colors càlids més forts com el roig, el groc, el
taronja, el fúcsia, ....si la falla tenia un puntal fort era aquest, una
diversitat de colors abassegadora.
De
tot un poc era la falla infantil de Miguel Hernández conegut
artísticament per Miguel Hache, una
falla darwiniana que parlava de biologia i de l'evolució de les espècies. La sensació
que em dona vista a posteriori en fotografia, es que la falla a banda de tindre
un volum imponent i un parell de ninots que destacaven sobre la resta -no sé si
animals, vegetals o que eren aquelles criatures- semblava que estava viva, com
si el seu creador, haguera volgut reproduir un ecosistema ple d`éssers vius en
format de falla infantil.El concepte evolució es pot deduir de forma clara, si
s`observa la calavera d`un esser ja mort i extingit com es el dinosaure, el qual aprofitava d'amagatall o habitat d`altres éssers vius actuals, encadenant
així la vida i la mort en un cicle.
L'originalitat més que en
la composició o en la temàtica del cadafal, crec que recauria més en el peculiar
modelat de Miguel Hache, que deixa en un segon plànol els rostres dels seus
ninots, reduint la seua expressivitat -ulls minúsculs i molts fins i tot no
tenen ni boca- per a destacar més la
posició dels seus caps, extremitats, etc,..es a dir els cossos o formes
externes. Sense dubte es un concepte totalment allunyat de la resta d`artistes,
que pot agradar o no, però que un amant de les falles, per simple curiositat i
afany d`aprenentatge hauria de conèixer.
Un altre apartat més
convencional, però on també l`equip de Miguel Hache juga al risc fou la pintura
utilitzant una oposició de colors freds-càlids, complicada. En la gamma de
freds dominava el verd -en molta menor proporció algunes pinzellades de blaus-, més foscos o clars -lògica elecció en una falla sobre
biodiversitat, vegetals , etc,..- en funció de la quantitat de clorofil·la i en
la gamma de càlids diferents tonalitats rosa, algunes quasi roig. Dins dels
càlids també tenien rellevància els grocs molt tènues quasi blancs, els beix,
etc,...sense oblidar les corresponents carregues de blanc i de negre, més del
segon. Molta ràbia em dona haver-me perdut aquest 5é premi de la secció
especial infantil, una de les millors falles infantils que s'han plantat mai al
barri de la Malva-rosa i a tot el Marítim.
A banda de dos magnífics cadafals la comissió de la falla Avinguda Malva-Rosa-Ponz Cavite, també lluita per oferir un dels millors carrers il·luminats de la ciutat de València. Al video del canal you tube de Massimo Mariano, podeu gaudir de l`encesa oficial de les falles 2016, a càrrec de Massimo Mariano Luminarie.
*Vull agrair especialment l`ajuda d'Ivan Esbrí, tant pel material gràfic especialment en el cas de les falles gran e infantil de l`Avinguda Malva-Rosa, com en les seues correccions i consells relatius a aspectes locals del Marítim que ell coneix a la perfecció.
A banda de dos magnífics cadafals la comissió de la falla Avinguda Malva-Rosa-Ponz Cavite, també lluita per oferir un dels millors carrers il·luminats de la ciutat de València. Al video del canal you tube de Massimo Mariano, podeu gaudir de l`encesa oficial de les falles 2016, a càrrec de Massimo Mariano Luminarie.
